Són les 9.
L'Església esquitxada de nou per un altre cas d'abusos.
Us hem avançat des de primera hora el suplement
amb els companys dels serveis informatius.
Una vintena de persones han denunciat abusos i agressions sexuals
de tot tipus del capellà Josep Vendrell Cortasa
a Barcelona i Caldes Estrac al Maresme durant els anys 60 i 70.
Assaguren que era un depredador sexual demanual
i temen que hi hagi més víctimes amuncada i reixac
on va fer de rector del 1975 fins al 1990.
El religiós va morir l'any 2004,
però ara les víctimes s'han començat a organitzar
i ja han fet arribar al seu relat al defensor del poble.
Segons coincideixen totes les víctimes,
el capellà els va agredir quan tenien entre 8 i 15 anys
i ho feia després de guanyar-se la confiança de les famílies.
El descriuen com una persona manipuladora,
captivadora que actuava de manera sistemàtica.
Hi ha casos de violacions setmanals durant anys.
Josep Vendrell Cortasa va exercir de capellà, entre altres,
a la parròquia de Sant Tomàs de Quino a Barcelona,
després a Caldes d'Estrac al Maresme
i finalment, com dèiem, amuncada i reixac.
Tot i que la via judicial està tancada,
perquè el religió es va morir fa 19 anys ja,
els afectats asseguren que ara fan públic els abusos
per denunciar la complicitat del bisbat,
que no només no va fer res sinó que tot i les denúncies
el va anar traslladant, en aquest cas el capellà de lloc,
mantenint-lo en contacte amb altres menors
durant tota la seva trajectòria.
De seguida, el suplement, el testimoni d'algunes víctimes.
Avui el suplement és Josep Maria Martirgau, cronista parlamentari.
Bon dia.
Què tal? Bon dia.
L'Eduard Voltas, que és editor.
Eduard, què tal? Com estàs?
Molt bé, bon dia.
L'Isabella, el xef iglòloga, expert en relacions internacionals,
companya i col·laboradora de la Tarda de Catalunya Ràdio Blacarot.
Què tal, Isabella?
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Companya i col·laboradora de la Tarda de Catalunya Ràdio Blacarot.
Què tal, Isabel?
Molt bé, però són institucionals, no institucionals.
Què he dit?
Estic internacional.
Avui estic una mica espès.
Jo cantada, és si fossin internacionals, però no.
Filòloga, expert en relacions institucionals.
Molt bé.
Estàs bé, Isabel?
Estic molt bé i vosaltres?
Molt contenta d'estar aquí.
Escolteu-me.
Sentíeu ara aquesta notícia, suposo que a l'espectativa, perquè clar, aquesta història, malauradament,
no és nova, però en aquest cas particular sí que ho és. Aleshores sentirem alguns d'aquests testimonis
que aquestes últimes hores en Catalunya Ràdio de Serveis Informatius s'hi ha pogut posar en contacte
i veiem que estan ja molt coordinats i de seguida ho valorem tot plegat. Lluís, bon dia. Bon dia.
El Lluís Grau va conèixer aquest capellà, el Josep Vendrell Cortasa, a l'Escola Perruquial de Caldes d'Estrac al Maresme.
Era un capellà que trencava els esquemes de capellà tradicional, expliqueu, no, Lluís?
Sí, sí, sí. Per què?
Era molt jove, no tenia ni 40 anys, quan arribava a Caldes. Mai el vam veure en sotana.
El colla rígid ho aposava quan venia a l'Avisba i poc més.
Sabia nedar, era vengador, havia sigut entrenador en dotació amb un lluit que ens portava a la platja,
cosa inaudita fins a aquell moment, i les coses eren aparentment diferents de què havia passat abans.
Tant amb els escoltes, els boies calds, com amb l'escola.
Com es guanyava la vostra confiança i la de les famílies, sobretot?
Home, d'entrada era el mossèn, per tant era la paraula de Déu.
D'entrada tenia sempre raó, igual que l'havia tingut els altres rectors anteriors.
Però aquest es ficava a casa de la gent, a la que et descuidaves el tenies convidat a casa, les coses anaven d'una altra manera.
Desoposava que la modernitat, l'assumció que el Consell li va posar segon d'obertura,
l'antifranquisme, tot això formava part de la seva figura, i de veritat,
i en qualsevol conseqüència una vegada li van pintar fora el corà rojo.
I quan es feia de nit, per ella es feia de nit quan estava sola tothom amb un de nosaltres i pimplava,
és a dir, destilats baratos.
Tenim una certa exclusió entre els més grans i els més joves, si era soberano o si era viscidic,
però en tot cas un denominador comú de totes les víctimes és aquell alè que et va perseguir durant molts anys.
Et puc preguntar pel teu cas?
Sí, sí.
Perquè clar, han passat molts anys. Quants anys tens ara tu, Lluís?
64.
34. Quant es van produir els abusos?
64.
Quant es van produir els abusos?
El setembre de 1970, en un viatge a Roma.
Què va passar?
Ell aterrissa a Caldes a l'estiu del 1969 i detecta que falten esculants.
A la primavera següent el fan titular a la parròquia i el primer que diu és que
tots els nanos que vinguin ajudant-se a l'estiu me'ls emporto a Roma.
I a l'estiu de l'any 70 hi havia esculants preparant tren.
Tots a Roma.
I allà a mi m'agafa cada dia, perquè he dinat amb la revidenció quan estaven,
a l'hora de la migdiada, i cada dia acabo suïc.
Entrens avall, costatats avall, i el senyor, fent-ne 100 segons li venia bé.
Jo absolutament al·lucinat.
No sabia què passava.
I el problema era que tenia un problema i que ell me l'havia de resoldre.
I que havia de ser discret, que no l'havia de dir ningú,
que això havia acabat entre nosaltres, que ningú ho entendria.
Jo ja intuïa després, al sortir d'allà, que millor no passava el tema.
Ningú ho va preguntar.
No tenies cap signe físic que t'haguessis de justificar.
I per tant semblava més fàcil no dir res.
Mai vaig tenir necessitat d'explicar-ho a ningú.
Fins cinc anys més tard.
Al cap de cinc anys em vas parlar.
Amb qui?
És que arriben notícies de darrers anys, un anys d'alumne.
Jo pensava que era un.
Després resulta que són diversos.
El meu pare estava malament.
El metge deia que no tenia res.
I finalment el seu pare el fa confessar.
I li diu que el mossèn de Caldes, el director de l'escola de l'Anava,
el posava a dir.
I això durant la primavera de l'any 75.
Arriba la notícia a casa meva i em pregunta.
I tu què?
Ha passat alguna cosa?
No.
Un dia i un altre fins que el final.
Per què haig de mentir els meus pares
quan això fa pinta que és similar al que em va passar al romà?
Aleshores em vaig recordar que un altre company,
que érem veïns,
també va acabar accedint a l'alumne de l'escola,
baixant a l'escola de Barcelona,
i jo el vaig anar a trobar.
Vaig anar a trobar aquestes notícies de Renx,
que sembla molt el que a mi em va passar.
El mossèn va abusar de mi a Roma i diu que a mi també.
Ostres.
I llavors encara me n'assabento d'un tercer cas.
I jo el vaig veure.
Li vaig proposar, en aquest primer company,
si anàvem junts a veure, que ens donés una explicació,
on diu que no, que hi passa, que no en vol saber res,
i jo me'n vaig veure.
I li vaig preguntar què passa a Renx,
i de moment els estic mentint.
Però cada vegada en tinc menys ganes.
Què passa aquí? Si no passa res, això és mentida.
Digue-me.
Vol dir que és mentida?
M'acaba confessant que no, que és veritat.
Que aquell noi de Renx i jo tenim el mateix problema.
I que, per tant, ens hauria tractat de la mateixa manera.
O sigui, aquell noi i jo.
Qui més? No, ningú més.
Ningú més.
I aquell que era veí meu?
Ah, bueno, clar, clar, clar, sí, clar, també, també.
Clar, com que érem veïns,
com que érem veïns amb el mateix problema,
com ens ho fem?
Jo ja vaig tenir 17 anys ja.
Ja sabies una mica quan intentaven col·lar-la o no.
I bueno, sóc jo el de Renx, i aquest pot ser molt bé.
Qui més? No, no, ningú més.
Però en aquells moments jo ja tenia la mateixa...
Si surto a un altre cas,
jo ho dic a casa i que passi el que he de passar.
L'endemà ens trobàvem amb aquest segon company
i quan arriben els meus pares,
dic, escolta'm, la pregunta dels últims mesos,
la resposta és que sí.
I aquí el company, també.
I l'altre company coneixeu la Vigna?
També.
Llavors ja...
Lluís, un segon.
En el moment en què això veus que és un patroc,
l'estem parlant de l'any 1975.
Sí.
I els teus pares també se n'assabenten?
Sí.
Ho denuncien en algun moment a l'església?
Ho fa un altre pare.
El pare d'on aquest company...
Els pares van trobar i un dels pares intenta fer...
No una denúncia, sinó una petició d'explicació.
Quina és la resposta de l'església?
Zero.
Tres.
I a quina institució us vau dirigir?
Al Bisbat.
Específicament al bisbe obsidiar Viix.
Sembla que aquell any que havia vingut a fer la conformació dels nanos,
plovia i aquell senyor l'aguantava per aigües.
I li comença a dir,
se'n recorda que el dia que va venir que plovia i que l'aguantava per aigües,
el que l'aguantava era jo.
Dic, sóc un dels seus.
No sóc un desgraciat que vegi a demà.
Ni així.
Aquest capellà va ser traslladat en més d'una ocasió,
però sempre va estar en contacte amb menors, no?
Sí, sí.
Vull dir que la solució del Bisbat o de l'església va ser, com a molt, moure'l de lloc.
Rebotar-lo, sí.
En cap moment, apartar-lo, sancionar-lo, ja no et dic denunciar-lo.
No, no. No, no. No, no.
I al tanto que esperant sempre com si la seva vida acabés amoncada,
però després d'amoncada encara va estar, sembla, amb un altre parraquí de Barcelona.
Clar, llavors, el personatge ja era més gran
i suposo que les necessitats parentòries ja ahir hem d'haver canviat.
Però no va ser 30 anys entrenant-nos.
Va estar molts més anys. Molts més.
I la quantitat de víctimes que hi podria haver.
Clar, estem parlant d'un senyor que va morir, com dèiem, l'any 2004.
Han passat 19 anys.
El tema està absolutament per escrit a nivell judicial,
abans que aquest senyor, evidentment, està mort.
La seva memòria fins ara era la que era i amb aquesta denúncia.
Què n'espereu de tot plegat?
Home, primer, un afecte personal.
Sobretot pels que n'estan més afectats.
Hi ha hagut molts abusos de diferent intensitat.
I jo crec que com més fort va ser l'abús,
més costa parlar-ne, més costa creure'n, més costa compartir-ho.
El que intentem, també, és que això sigui possible.
I jo crec que els efectes benèfics es noten definida.
Estem sentint el testimoni Lluís Grau,
víctima de Josep Vendrell Cortasa cap allà,
en aquest cas a l'escola perruquial de Caldes d'Estrac al Maresme,
entre d'altres punts també a Moncada i Reixac a Barcelona.
Molta té en aquest relat la Isabel Lleuger, l'Eduard Voltas
i el Josep Maria Martí Rigaú.
Eduard, Isabel, Josep Maria.
A veure, ara estava pensant una cosa que a mi personalment
em provoca dolor pensar, perquè vinc d'una família catòlica,
he anat de petit a l'escola cristiana,
tot i que he fet la meva evolució personal,
d'allunyament personal respecte a l'església,
però a mi em fa... ara pensava que tenint en compte
que hi són milers de casos a tot el món
i seguint un mateix patró,
perquè tots els afectats expliquen exactament el mateix.
No entenc per què continua tractant-se això com casos particulars,
Josep Vendrell o Pepet de la Marieta,
sinó tractar l'església, que en aquest cas s'ha comportat
durant dècades, i vés a saber si durant segles,
com una organització criminal.
És un patró d'organització criminal.
És un patró d'una organització, els membres de la qual
de l'inqueixen seguint una mateixa pràctica,
que és comú arreu del món,
que els patrons, com deia fa un moment, són els mateixos,
i que a més a més hi ha un altre patró que no és només dels abusadors,
sinó de l'església com a institució, que és l'encobriment sistemàtic.
I per això crec que cal començar a parlar clar sobre la qüestió.
L'església, igual que en el seu moment,
el PP va ser condemnat com a partit polític corrupte,
l'església potser ha de començar a ser tractada com a organització criminal.
Isabel Lleuger.
Bé, jo el que, evidentment, escoltant en Lluís,
no pots menys que perquè se't posi la pell de gallina.
I jo, a més, tinc coneixement d'aquests temes,
d'aquests lamentables temes,
perquè porto les relacions institucionals de diverses ordres religioses,
entre elles la Salla de Tota Espanya i els Menesianos.
I per tant conec molt bé el dolor i la impotència
i la falta de vida personal
que en un moment donat víctimes com tu, Lluís, heu patit.
I jo et diria, a mi m'ha agradat una cosa que tu has dit,
jo estic d'acord amb el que he dit en l'Eduard,
amb moltes coses, el que passa que també,
després, si podem debatre, hi ha una cosa que ara mateix l'església està...
l'església, no sé si tota l'església,
perquè és veritat que en aquest últim informe del Defensor del Poblaí,
aquesta informe que a la Conferència Episcopal ha encarregat un bufet de Madrid
que es diu Cremades, que a més està molt segmentat ideològicament,
no sé fins a quin punt podrà resoldre i reparar d'alguna manera
el dolor que les víctimes heu patit.
Tu has dit una cosa que a mi em sembla molt important
i és que, evidentment, com deia en Roger, això està prescrit judicialment
i, en canvi, moralment, per vosaltres no pot estar prescrit.
Pensem que, inclús, un assassinat al cap de 15 anys estan prescrits.
És a dir, que, per tant, la prescripció jurídica és una cosa
i la prescripció moral, lamentablement, és una cosa.
Però tu has dit que demanar perdó per tu seria terapèutic.
I jo crec que aquesta és la gran qüestió
i la gran deute perdent que té la institució de l'Església,
que és evident que jo crec, sincerament, que tant les ordres religioses
que treballen amb menors, des de fa molts anys, per moment,
les que jo conec a nivell intern estan fent les coses absolutament diferents,
que no vol dir que no puguin haver casos d'abusos, evidentment,
però estan fent les coses absolutament diferents a la voluntat de transparència, etcètera.
Però, en canvi, aquest demanar perdó pública, aquest demanar perdó a persona a persona,
a les persones que vàreu patir aquesta tragèdia,
perquè al final éreu persones que estàveu sota la tutela d'algú
que havia de cuidar-se i no només no us cuidava sinó que us atacava.
Absolutament, sí, sí.
I jo crec que aquesta és la gran qüestió que el gran deute pendent.
I després, una altra cosa, hem parlat de les denúncies.
En aquell moment era habitual, quan hi havia una queixa de famílies,
el que feien és traslladar el capellà o el germà o el que fos,
amb un altre centre, amb un altre bisbat, etcètera.
Però hi ha una altra qüestió que a mi em sembla transcendent.
Lamentablement, aquells anys eren uns anys que la societat era molt diferent.
Quan les famílies anaven, s'atrevien a anar al capellà o al germà
a dir el que el seu fill els estava explicant i quedava amb no res,
les famílies tampoc anaven a denunciar.
I aquesta és una realitat que demostra...
Que la família et cregués.
Exacte, és que aquesta és la qüestió.
Socialment vivíem en un moment que primer...
Com pot ser que el capellà abusi de tu?
I després, si abusa de tu, no ho denunciem.
És a dir, l'església tapava allò, però la pròpia família tapava allò.
I això ens demostra que vivíem en un moment que no té res a veure,
per sort, amb el que vivim ara.
I aquesta també és una realitat.
Mira, penso que en aquell moment...
Començo a parlar, sí.
En aquells temps hi havia una presunció de veracitat sistemàtica
cap al capellà, era una figura especial.
I aleshores el capellà, a nivell de pares, de bisbat, de policia,
de societat d'entrada, tenia presunció de veracitat.
A més a més, aquest era, pel que he sentit ara que explicaves,
era un capellà progre.
I en aquells moments de la transició, als anys 75, 80,
tots els actors de la societat, els capellans aquests que vestien en texans,
que no es posaven al Clèric Man,
que segurament estaven compromesos amb temes polítics de la societat,
tenien una aura a sobre, no diré que èpica,
però bé, més corrent de simpatia.
Això té, evidentment, el recorregut penal que té, que és que és zero,
però ara molt bé, la Isabel ho apuntava, i ho ha dit també el nostre personatge,
que la impunitat, la reparació moral és molt important,
perquè no continuar-se amagant d'uns fets dels quals s'ha estat víctima,
i que si continues amagant-ho i no parlant-ne,
sembla que això doncs siguis el culpable.
I per acabar, sí que m'agradaria dir que això passava a pertot.
Jo vaig anar a una escola dels maristes, a Sant Joan,
on hi va haver-hi casos d'aquests.
Concretament, recordo ara, recordava un,
i esclar, eren nens de vuit, nou, deu anys,
però aquests nens tenien germans grans, tal, total,
que en un moment determinat es va començar a veure una mica de rum rum,
de dir, escolta, això, aquest capellà, aquest germà, no sé què,
es deia Àngel, no continuava a dir-ne algun nom,
i de cop va desaparèixer, no el vam veure, molt bé.
Casualment, a l'estiu, a Lloret de Mar,
jo anava allà i tenia una colla de mis,
casualment, com passen a vegades aquestes coses,
resulta que un dia allà a la platja parlant, van sortir aquests temes
i uns que anaven a Girona, allà tenien nois de Girona,
van dir, sí, doncs al nostre col·legi, maristes també,
ostres, era el mateix, era el mateix.
Llavors, quan que això era un estiu, vam dir, ja érem grandets,
ja tinguem 17, 18 anys, a dir, escolta, això s'ha d'acabar.
Com que ni els pares, ni els superiors, ningú em fa cas,
i ens queixem simultàniament, els que estem a Girona,
a Girona, i diem que a Barcelona hi ha uns quants,
diem els vostres noms, sí, no sé com se'n van assabentar,
que el van traslladar d'altra vegada, no se sap on,
i se li van perdre la pista, i això sí que ho feia l'Església,
els trasllats aquests que eren la impunitat.
En el cas de la víctima que estem sentint, el Lluís Grau,
que encara ens acompanya per telèfon, l'agressió ens explicava
que es va produir el 1970, ell ho explica a la família el 1975.
És evident, com dèiem i apuntàvem tots, que el context és diferent,
i deia una cosa molt interessant al Lluís, que el primer és
i primer que a casa et creguessin, no?
Però per molt que posem el focus en l'entorn i en la família,
aquí hi ha una responsabilitat que no deixa de ser
de l'encobridor, que és la institució religiosa.
Lluís, vols afegir alguna cosa més?
Perquè tinc més testimonis que m'agradaria sentir.
Digues, digues.
Quan passa això,
el bisbe de Barcelona, perquè bisbe és el González,
el metro d'Aldir Maia,
Marcelo González Martín,
per molts metros d'Aldir Maia,
a la qual li col·loquen quatre bisbes auxiliars,
suposadament catalans,
que aquella campanya que hi va haver de plan bisbes catalans
acaba amb quatre bisbes auxiliars.
Que està a Barcelona quan ell ve a Caldes,
acaba després de bisbe,
o arquebisbe principal, a Tarragona.
I és un dels encobridors del capellà de Constantí.
Aquell que es posava amb el bateria dels prets.
I tant, sí, sí.
El Joan Reig, me'n recordo perfectament.
Joan Reig i els seus companys que se'ls han portat a la TV9
i allà a capellà fer el que sigui.
El segon. Per tant, què passa aquí?
Que hi ha un patró d'encobriment vagis on vagis?
Isabel.
Evidentment hi ha un patró d'encobriment vagis on vagis, Lluís.
I el que jo crec és que parlàvem aquí
de la responsabilitat absoluta de l'institució,
de l'institució de l'Església,
i que realment tot el que està passant ara
i aquesta voluntat de transparència
per part de totes les víctimes
és una oportunitat incuestionable
que hauria d'agafar l'Església.
És a dir, aquí si l'Església vol sobreviure
d'una manera que socialment
segueixi tinguent un pes específic, perquè no ens oblidem,
hi ha una part que ha fet bé l'Església.
Hi ha qüestions que les ha treballat.
Quantes persones no estan satisfetes
de l'educació rebuda, etcètera.
Però si no aprofiten aquesta ocasió
per demanar perdó públicament,
fer un acte de constricció,
reconèixer totes aquestes ocultacions de delictes
de manera evident...
Abusos d'autoritat.
Malmetre la vida de tants ciutadans i tants menors
que estaven sota la seva tutela.
Jo et deixo que el meu fill, que és el que jo més estimo,
el cuidis i el protegeixis,
i tu ni el cuides ni el protegeixes sinó que
malmets la seva integritat.
Jo crec que aprofitar aquesta ocasió
és el que hauria de fer l'Església i és el que en algunes
situacions persones estan reclamant
com en aquest cas en Lluís.
L'Església ha d'aprofitar aquest punt d'inflexió
i si no ho fa, lamentablement, perpetua
una actitud i encara que s'estigui dient
que les coses ara s'estan fent diferent,
que jo n'estic convençuda en la majoria de casos,
no t'ho acabes de creure.
De seguida l'Eduard i el Josep Maria. Lluís, les víctimes sempre eren nens?
O també hi ha nenes? Sempre. Nens, eh?
Sempre nens, sí. Eduard. Era pederàstia homosexual.
A la casa dels capellans
em sembla ricotxineu, eh?
Però sí, sí, sí, és així. És més.
Una vegada arriba la meva mare a casa
dient, mira el que diu el poca solta del mossèn.
Que totes les noies estan a pudor.
Així és.
Així és anàvem, eh?
Digues, Eduard. No, que fixeu-vos una cosa, eh?
Com estem parlant, però això no és en aquesta tertúlia,
no és en aquesta tertúlia, és la conversa general
en els mitjans de comunicació i la conversa d'opinió pública
sobre aquesta qüestió.
Descrivim perfectament el comportament criminal,
no només de les persones concretes,
dels mossens o dels germans concrets,
sinó també el comportament criminal de la institució,
de l'organització, el descrivim perfectament.
Expliquem que hi ha un patró, expliquem que hi ha encobriment,
expliquem que hi ha complicitat, expliquem tot això,
però quan arriba el moment de treure la conclusió,
diem, l'església ha de demanar perdó.
A un violador,
no se li diu, has de demanar perdó.
A un violador se'l fa pagar penalment.
Llavors, si com a organització
estàs tenint un comportament criminal,
la resposta nostra, com a opinió pública,
pot ser dir, has de demanar perdó i has de rectificar.
Però si està prescrit és l'únic que et queda.
No, no, que està prescrit és el cas particular.
És el cas particular del mossèn Josep, no sé què,
i parlo de la institució,
d'un comportament criminal constant en el temps
per part d'una institució.
Però quan el delicte és un delicte que es va sumant a altres delictes,
quan està prescrit, l'estat, diguéssim,
és més que això. Una altra cosa és que el delicte no estigués prescrit
i que, per tant... Però és que llavors se n'estan prescrits.
Els que no estan prescrits i es denuncien s'investiguen.
Però a títol personal... Han de denunciar temps.
Jo el que estic parlant és que només faltaria
que no anessin a judici les persones concretes
que han comès l'abús. Jo estic parlant d'un tractament
de la institució, és la institució la que està tenint un comportament criminal,
la que ha tingut un comportament criminal
sostengut en el temps, la institució, l'organització.
I a l'organització li estem dient
has de demanar perdó. No, escolti, una organització
que té un comportament criminal, la resposta
no pot ser que ha de demanar perdó.
La diferència... No només.
Ara sí més coses. Per exemple, obrir els arxius.
Quan algú vagi a preguntar
en certa justificació,
el que no pot ser és que sistemàticament
hagin perdut els pares, que és el que ens hem trobat nosaltres.
Digues Josep Maria. Mentida absoluta.
Cur, sisplau, Josep Maria. No, no...
I després, una altra cosa. Potser el delicte
ha prescrit. I el pecat.
La gent que va tot el dia amb la boca plena
de pecats, de diferència entre pecat i delicte,
què passa aquí? Que no s'aplica?
Digues Josep Maria. Ja està.
Inicialment, quan Lluís ha parlat del
Marcelo González Martín, el metre d'Octis Maier,
he vist que ens miràvem... Jo recordo el cas aquest,
de petit era jovenet. Aquest va ser un bisbe...
A veure, en aquell moment es considerava que a l'Església Catalana hi havia molts
capellans progres i catalanistes, que hi havia massa catalanisme
a l'Església Catalana, que les parròquies eren
un feu de catalanisme, i llavors la Conferència Episcopal
Espanyola va anomenar, com a bisbe de Barcelona,
Marcelo González Martín, que diríem que no es caracteritzava
per la seva sensibilitat cap al fet nacional català.
I va haver-hi molta polèmica en el seu dia, i pintades per Barcelona,
volem bisbes catalans. Bueno, per Barcelona, per tot Catalunya.
Volem bisbes catalans, volem bisbes catalans. Bueno, dit això, Lluís.
Dit això, malauradament,
això tampoc hem de tenir present...
No és una cosa que ha passat al nostre país,
ha passat a Catalunya, ha passat a l'estat espanyol,
això malauradament és un problema internacional.
Hi ha hagut casos terribles, no ho sé,
a Austràlia, Nova Zelanda, els Estats Units,
Alemanya, Itàlia, Roma, per tot.
Aleshores, és un problema jo crec que és bastant global
de tota l'Església. Roma, el papat,
s'hauria de fer reobrir en una acció a nivell global.
Lluís Grau, moltes gràcies avui per compartir
el teu testimoni amb el suplement.
Estem en contacte i deixa'm saludar també més testimonis
que tenim més víctimes. Fins ara. Sí, senyor. Gràcies a vosaltres.
Gràcies. Un minut per arribar a dos quarts de deu del matí.
El capellà Josep Vendrell Cortasa, com explicàvem,
va portar també la parròquia de Sant Tomàs d'Aquino a Barcelona
i l'agrupament escolta Aurelis Carré, que estava vinculat a aquesta parròquia.
Leopoldo Lluc, bon dia. Bon dia.
Tu vas conèixer aquest capellà també? Sí.
El Boadu, un manipulador total,
és un encantador de serps, aquest home.
Ens va encantar a nosaltres els nens,
i el que és més greu, també va encantar els nostres pares.
Es va guardar a l'esquena perquè sabia el que faria
i si tenia els pares a favor,
la nostra veu davant dels pares, com així s'ha demostrat,
doncs no va servir per res.
Escolta'm, Leopoldo, com que el que ens estàs explicant
és molt important i rellevant,
intentarem millorar una mica el so, d'acord?
Ara intentem buscar un telèfon fix i et tornem a trucar
i de seguida intentem millorar una mica aquest so.
Sentíem els senyors raris de dos quarts deu del matí, Isabel,
què volies dir? No, jo crec que el que està clar és que...
jo entenc que el que diu l'Eduard
és el que reclamaríem,
però, lamentablement,
és impossible que...
fixeu-vos que, com deia en G. Marín,
altres països s'estan trobant en una mateixa situació,
per tant, és una situació global,
i els casos es contemplen com una qüestió aïllada,
perquè, encara ara, ens diuen que això és una qüestió aïllada,
quan sabem que en el passat, i probablement en situacions actuals,
no és una situació aïllada,
però condemnar la institució
no és possible.
I si no és possible, hem de mirar
com socialment i com reputacionalment
han d'entomar un alacre
i un prejudici a quantitat de persones
que encara ara no estan assumint.
I jo crec que aquest és el problema. Han de començar a assumir
la seva realitat.
Leopoldo, quan vas conèixer el capellà Josep Vendrell i Cortasa?
Bueno, vam conèixer pràcticament quan ell va arribar
a la parròquia de Sant Tomàs.
Allò, dins de la parròquia hi havia un grup de gent
que cantava, feia música i tal.
Amb ell això no li va interessar, se'ls va carregar a tots,
i va començar a parlar amb nens
que normalment jugàvem al carrer, anys 60,
i ens va començar a agrupar.
Ens va posar a la sala una taula de ping-pong
i allà anàvem a jugar a ping-pong.
Alguns de nosaltres érem allà d'un grupament escolta,
centre moral i instructiu de Gràcia.
Ens va demanar que marxéssim, que anéssim amb ell
i que ell muntava un grupament escolta d'Aurelis Carré.
Va muntar aquest, no?
Va ser un gran grupament, uns caps fantàstics,
i aquí el començava a estar jo amb el mossèn d'Andreu.
Quin any era això?
65, segurament.
Quants anys tenies tu aleshores?
12.
Com va ser la teva experiència amb ell?
Bé, a mi em donava, a mi i a un altre company,
el Jordi Riu ens donava classes de ciències.
El Jordi, no sé per què, va marxar de seguida,
va dir que aquest tio, mira, una vegada, va marxar
i ania al seu despatx de la rectoria de l'església
i va dir que ara farem classes pràctiques.
Va sortir darrere la taula,
diu, baixa't els pantalons, baixa't els calçotets,
i jo vaig fer-ho així.
I diu, bueno, espera't un moment,
perquè venia una visita,
diu, posa't aquí en aquest quarto, sota escala,
però no et pugis les pantalons.
Doncs allà em vaig posar, sota escala,
i va entrar un senyor, el senyor Alibar,
que tenia que parlar amb ell.
I jo al cap de dos minuts o cinc o mig minut,
no ho sé, vaig sortir tal com vaig entrar.
I hi havia el senyor Alibar, es va posar a cridar,
mossèn, què està fent, es va oferir moltíssim,
a mi em va enviar cap a casa,
a mi el senyor Alibar en coneix, és mort,
i em va enviar cap a casa.
I a mi no em va fer res, el capellà,
no em va tocar, no li va donar temps de fer res,
perquè va entrar per fort el senyor Alibar
i em va enviar cap a casa.
Aquesta va ser la meva experiència amb el capellà.
Bueno, després, quan vaig arribar a casa,
em va fotre una hòstia.
La meva mare i el meu pare, com altres molts pares,
eren totalment cigals i de bojos amb el mossèn.
I vaig adonar que els meus pares
es confessaven junts amb el capellà.
Llavors hi havia una definitat
dels meus pares amb el capellà espectacular.
Bé, quan vaig arribar al meu pare també li vaig explicar,
em va fotre una hòstia i aquí es va acabar la història.
Llavors va acabar tot.
No vaig tenir cap més interès en recordar,
en tornar-lo a parlar i no les apareixer.
Perquè estem parlant de la 65
i la reacció de la família va ser la que va ser com descriu.
Què vols ara a 2023
amb totes aquestes víctimes que han anat sortint?
Bé, primer que es coneixi.
Que es coneixi i que, com dèiem abans,
l'església va anar perdut.
Pel que ha fet i pel que està fent.
L'església total d'informació.
Les denúncies que la junta de pares va posar al disbarat
no apareixen.
No estan per enlloc.
Les denúncies que es van posar a la policia nacional
abans els grisos tampoc apareixen.
No hi són, han desaparegut.
I l'única eina que hem tingut els 9 o 10 nens
que hem denunciat ara,
ha sigut denunciada al defensor del poble.
Què us ha dit el defensor del poble?
El defensor del poble diu que seguirà tot el curs.
Que quan tingui tota la informació,
ho elaboraran en uniforme
i el presentarà al Congrés de l'Hospital.
El defensor del poble
la denúncia va ser a nivell individual.
Va estar gravada a nivell individual.
Perquè hi ha molts que no volen
sortir per mitjans i volen que se sàpiga
el que els va passar amb ells.
Quantes víctimes sou ara mateix
que actueu conjuntament?
De l'altre mil escoltes de l'Izcarrer, deu.
Jo no he anat a buscar ningú.
Senzillament he dit,
estic fent això
i han aparegut unes altres persones.
El Síndic de Greuges ja ho ha anat?
No.
Això va començar al Lluís Grau,
a Calvetes,
i van decidir que tenia que ser el defensor del poble
i no el Síndic de Greuges,
perquè el defensor del poble no té un departament específic
pels casos de pedreastra.
I, efectivament, doncs aquí
es van despessar dues abogades
que van estar parlant
amb uns despatxos de Mataró, amb la gent de Calvetes i Herets,
i amb un despatx a Barcelona, amb la gent de Palau de l'Izcarrer.
Leopoldo, vaig acabant.
És evident que aquesta agressió
o abús, perquè en el teu cas
et vas salvar pels pèls,
es va produir l'any 1965, quan vas arribar a casa
no només no et van creure, sinó que a més a més et van castigar.
Quines conseqüències ha tingut això per la teva vida?
Cap, cap mica.
Ho vas enterrar?
Sí, sí, va quedar enterrat, vaig entendre que els pares
no tenia cap tipus
d'agressió,
que el mossèn estava fent classes amb mi
i la cosa va quedar així.
I jo m'ho vaig creure, a mi mai més em va dir res,
mai més va intentar, ni realitzar-me,
ni res de res,
i la cosa va quedar així.
El que passa és que ara ho has desenterrat i ho has explicat.
I això també és perquè hi havia una necessitat de denunciar-ho
i de reparació.
Bé, per un estirat amb els nens, companys i ara homes
que van ser agredits,
tinguis en compte que hi ha nens de l'1.000 escoles
que van ser agredits semanalment, dues vegades,
des dels 8 als 12 anys,
ell, 8 anys.
Digues, Josep Maria.
Era una cosa que em qüestionava
no necessàriament aquest testimoni, que també.
Aquest testimoni ha comentat una cosa,
que la policia no hi havia recorregut quan hi havia alguna denúncia,
la policia.
Tornem al context d'aquella època, a la presentació de
la veracitat que tenien d'entrada els capellans, però és que hi havia un tema.
Les denúncies a la policia estaven condicionades
al concordat. El concordat era un acord jurídic
que havia fet l'Espanya franquista amb el Vaticà,
amb l'Església. Per tant, això era com un paraigües, com un salt conduït
que qualsevol delicte que poguessin cometre,
hipotètic, qualsevol delicte, qualsevol irregularitat
que pogués cometre algun eclasiàstic, la cosa passava directament
a l'autoritat eclasiàstica, o sent el bisbat.
Per tant, en la policia, la policia en aquell moment
el que havia de fer en un cas així era traslladar-ho al bisbat.
A les comissaries de policia no n'hi deu haver i als jutjats
no n'hi deu haver cap. Si existeixen papers
o documents de denúncies, només hem d'anar al bisbat
a buscar-ho, perquè hi havia això del concordat que
emparava els eclasiàstics. Si cometien un delicte
o el que fos a la jurisdicció exclusivament
eclasiàstica. El que passa és que com
es diu el testimoni, el bisbat
està posant-se d'esquena.
I aquestes...
El pare que va denunciar
va ser un pare individual. Així com
el bisbat i la junta de pares
de l'enquadrenes contra el revist carrer, en nom
d'un col·lectiu, el que va denunciar
la policia va ser un pare.
I la policia va fer
un acarament entre cap allà
aquest pare i la policia. I el primer que va fer
la policia va ser quadrar el denunciant,
el pare, davant del pàquer
els fers de complemento
de l'exèrcit espanyol. I aquí
es va acabar la denúncia, va bé?
Digues, Isabel.
El que volia dir és que ens evidència
una altra vegada la impunitat i aquesta
manera global d'actuar
en aquell moment. I és veritat
el que deia l'Eduard, que la responsabilitat
de la institució hauria de passar perquè hi hagués
algun efecte punitiu, però lamentablement
les estratègies
d'un estat de dret són les que són.
I encara que globalment
és imprescindible que hi hagi una reparació,
fixeu-vos que és molt difícil,
però això no vol dir que no vagin d'exigir,
jo no estic dient això. I em sembla que aquests testimonis
són clarificadors d'aquesta
necessitat. Fixeu-vos que ara hi ha
un diari, El País, que des de fa tres anys
va iniciar un procés
de voluntat i a mi em consta que
ha anat recollint testimonis que ha fet arribar
als bisbats, a les hores religioses, etc.
i ha criticat públicament que no ha tingut
resposta d'aquestes denúncies
que ells ja els han fet arribar. Per tant,
lamentablement, buscar la manera de reparar
com ens deia l'altre testimoni,
en Lluís Grau, només hi ha una qüestió
de demanar un perdó i aquest encara encara no està passant.
Jo crec que aquesta
falta de, no només d'empatia,
sinó d'assumir la responsabilitat que li toca l'Església,
li passarà factura i l'única manera és el que deia,
aquest perdó públic s'ha de fer més aviat que tal.
Álvaro, ja sabeu que no soc pas penalista
i això ho han de dir els especialistes
en dret penal. Si que com a ciutadà informat,
exemple, recordeu com en el cas
contra Joan Maria Bartomeu i Sant Rossell,
que aniria cap al tema del fitxatge del Neymar,
va haver-hi una discussió sobre si qui havia de pagar
era penalment, eren ells personalment
o el club com a institució. És a dir,
les institucions poden pagar penalment,
les institucions poden ser jutjades com a tal.
Per tant, el que jo estic dient és que
només faltaria que no es perseguís individualment
a les persones concretes que han comès els delictes
sinó que crec que l'acumulació d'evidències
d'un patró a nivell mundial
per part de la mateixa institució jeràrquica
crec que obre la porta
al tractament de l'església catòlica i repeteixo
que ho dic amb gran dolor com a organització criminal,
com a mínim des del punt de vista del delicte d'encobriment.
Leopoldo Lluc, moltes gràcies
moltes gràcies avui també per traslladar el teu testimoni
a l'antena del suplement de Catalunya Ràdio.
Un minut per arribar a tres quarts de deu del matí.
Digues Josep Maria, molt curt, sisplau.
T'he entès que les úniques causes que no prescriuen són les de l'esa humanitat,
que es diu, els assassinats, allò sistemàtics. I segona,
hi ha hagut sol·licitud de banda pública de perdó
per part d'autoritats de classiàstiques a nivell de determinats països,
per exemple, els Estats Units, per exemple, Austràlia.
És la notícia que avançàvem amb els companys d'informatius de Catalunya Ràdio.
L'Església és qui xerra de nou per un altre cas d'abusos.
Us ho hem avançat des de primera hora. Més d'una vintena de persones
denuncien abusos i agressions sexuals de tot tipus del capellà Josep Vendrell Cortasa
a Barcelona, que el desastre calma el mesme,
i també després a Moncada i Reixac, anys 60 i 70.
Un senyor que es va morir l'any 2004. Han passat 19 anys.
Per tant, el delicte està prescrit, però és evident que les víctimes
ara sí que es mobilitzen i apunten cap al bisbat
de l'amplissa de l'encobriment d'aquest capellà
que va ser traslladat mai apartat del contacte
amb menors d'edat, víctimes sempre nens,
no homes, nens, i alguns d'aquests testimonis
que van ser víctimes d'aquest capellà
que en pau no descansa, avui han traslladat
el seu testimoni al suplement. Isabel, li he de donar la publicitat.
Només volia donar una visió una mica
positiva del que està passant ara. És a dir,
les institucions religioses, les escoles religioses que estan treballant
treballen amb un protocol de protecció
d'abús de menors a totes les escoles, no només les religioses,
però també hem de poder dir que les coses
ara funcionen, només faltaria,
absolutament diferent. No vol dir que no puguin haver abusos,
com quan tractem amb menors, fixeu-vos als clubs esportius, etc.
Però quan apareix una qüestió d'abusos
són tractades de manera transparent, eficaç i
sense assumint la seva responsabilitat civil, penal,
la que toqui. Per tant, només una finestra
d'esperança perquè les coses,
la societat és una altra, però les coses des de fa bastant de temps
s'estan fent diferent. Tres quarts de deu, ara tornem.
Truca ara al 910 775 775
lloguer segur 910 775 775
Sóc optimista de mena
i si he de fer gaire cas de les notícies, ho tinc clar.
Un 30% dels espanyols han deixat de tenir interès per les notícies,
però una gran majoria continua dedicant 20 minuts
a reflexionar-hi, per veure la realitat tal com és,
explicada des del rigor i l'objectivitat, amb la ment oberta,
informació des de tots els punts de vista, perquè tu
tinguis el teu propi punt de vista.
20 minutos, diari obert.
Tornem a parlar de motors amb el nou Renault
Australitec Full Hybrid, fabricat aquí,
amb 200 cv de potència, fins a 130 km per hora
amb moda 100% elèctric i fins a un 80%
de conducció elèctrica a ciutat. Probablement,
el motor més eficient de la seva categoria.
Triat millor cotxe del 2023 a Catalunya,
que és el de la xarxa Renault.
Per mi, ser vegana és no utilitzar res de res
de procedència animal.
El que s'hauria de plantejar, per què? Estem buscant
que s'assembli a la carn i que tingui gust de carn.
Té els seus motius d'edicció moral i tampoc descarto
que en algun moment acabi fent jo el pas que han fet
una gran part dels nostres amics.
Cada vegada més vegans, 30 minuts, a TV3 diumenge a venir.
D'on són aquestes carxofes?
Són d'aquí, les cultivem nosaltres.
Als mercats municipals i al comerç de barri
hi trobaràs aliments ecològics i de proximitat.
A través de preguntar, conscients del que mengem,
canviarem el món.
Qui són les nou noies de Castellnou?
Sabies que en Joan Petit Cavalla és occità?
És el Se canta la cançó més versionada de tota Occitània?
Sus Occitàs, el nou podcast en aranès de cultura
i música occitana amb Anna Geli.
Sus Occitàs, cada divendres en podcast
a l'apiweb de Catalunya Ràdio.
L'Agència Catalana de Notícies i Catalunya Ràdio
us ofereixen el primer programa de Catalunya Ràdio totalment en anglès.
El podcast en anglès sobre l'actualitat social catalana.
Tot el que projecta Catalunya al món, ciència, cultura, política,
economia, cada dissabte a l'AP de Catalunya Ràdio
i a 4radio.cat, amb Lorcan Doherty.
El suplement.
Dissabtes i diumenges des que surt el sol fins a l'hora de dinar.
Amb Roger Escapa.
Pràcticament passen 4 minuts de 3 quarts de 10 del matí.
Som al suplement, som a Catalunya Ràdio amb la Isabel Lleuger,
filòloga, experta en relacions institucionals.
Avui a partir de les 10 del suplement,
de seguida amb la Maica Navarro,
abordem el cas cellent amb aquesta adolescent
que finalment va perdre la vida i també la seva germana
que continua hospitalitzada al Parc Taulí de Sabadell.
Estable, sembla.
De seguida amb la Maica Navarro en parlarem
perquè el Departament d'Educació ha dit finalment
que no s'havia activat el protocol d'acompanyament
de l'alumnat transgènere en el cas de l'adolescent
que es va suïcidar a cellent.
Recordem que la carta de comiat es qüestionava la seva identitat de gènere.
De seguida en parlarem, però abans.
Avui a la tertúlia també, per mi és un dels titulars,
el que passa és que, clar, entre Ucraïna, entre cellent,
entre aquesta notícia que destapàvem amb els companys informatius
ha quedat eclipsada, però és que hi vull dedicar 5 o 10 minuts.
La Fiscalia demana 15 anys de presó per l'exministre de l'interior,
entre el 2013 i el 2014.
Segons anticorrupció a l'operació Kitchen,
la va orquestrar a la cúpula del Ministeri per destruir proves
que incriminessin dirigents del PP en la trama Gürtel i la caixa B del partit.
Creieu que veureu Fernandes Díaz
entre reixes algun dia en aquest estat?
Isabel, Eduard, Josep Maria.
Jo tampoc pensava que Urdangarin acabaria a la presó
i quants ministres no han acabat a la presó.
Jo que sí que confio en la justícia
i tot i que moltes vegades em sembla
que em poden no agradar decisions, etcètera,
crec que és probable.
És a dir, que si es demostra que realment aquest ministre
que tenim la presenció d'innocència com que la posem a tothom
i és evident que és imprescindible que la seguim mantingent,
però hem anat sabent l'operació Catalunya,
coneixem ja masses d'aquestes persones
i coneixem ja masses evidències
que aquí hi ha un recorregut
sospitós de conductes delictives.
Evidentment, les escoltes a Bárcenas
que van acabar provocant aquesta condemna
només a Bárcenas
i tot el que va representar també al PP, etcètera,
jo crec que té mala peça al taler
que aquest ministre demostrarà
o es demostrarà la seva culpabilitat
en tots aquests temes i si la justícia acaba
considerant que és culpable, evidentment,
acabarà a la presó.
Tu el deus haver conegut personalment, el ministre Josep Maria.
Sí, i tant, sí, sí. L'exministre.
El vas patir?
No especialment.
Jo vaig tenir dues vides, perquè sabeu que primer en tenia una
i després va anar a Las Vegas, li va aparèixer...
Explico això, què vol dir que tenia dues vides?
Bé, que inicialment era una persona que li agradava sortir,
li agradava la farra, li agradava moltes coses...
Poc de luta. Un balí cabalaga.
Va veure la llum. En Marcel va...
Sí, a Las Vegas.
A Las Vegas de vegades s'hi apareix.
El jugant del teleguardes deia...
Ja té nassos que la llum la veies a Las Vegas.
Bueno, perquè estava allà jugant i portant segons ell diu,
si parles amb ell ho explica, que estava portant molt mal la vida,
aleshores de cop allà va haver-hi la llum, va caure del cavall,
digue-li com vulguis, va veure que la vida que portava era terrible
i que va abraçar...
A quina edat li va agafar això?
Ostres, mira, fa uns 25 anys.
Deu tenir 60 i escaig.
La crisi dels 40.
La Maica Navarro diu una mica més.
La crisi dels 40 li va agafar amb 55 anys.
Busca'm el Living Las Vegas, si us plau.
Hi havia un famós jugador del Barça
que m'ho explicava, no s'amagava.
Li va passar el mateix però li va passar a Pontevedra.
Conduint un cotxe, ell era l'entrenador de Pontevedra,
i entre Pontevedra i Vigo se li va parar el cotxe
i diu que va veure la vida i va tornar una persona molt rengiosa.
Ara t'estaré inquiet per si en algun moment, tornant a casa,
para el cotxe. Va veure la llum per això.
Va veure la llum i va abraçar la fe,
però en canvi va continuar fent coses que eren pecat,
perquè tot això de la kitchen, a més de ser il·legal,
és pecat.
De fet, hi ha un moment, ahir veia un tall al Telenotícies
que li deia, on veus que el jutge, no sé què,
i ell deia, i el jutge és paraula de Déu?
Escolta'm, bueno, ja...
I que sobre que et gravin quan ets el ministre de l'Interior,
dir que t'has carregat el sistema sanitari
de tutelor de curiositat autònoma, com aquella conversa
amb Daniel D'Alfonso. La fiscalia té la fina.
I va acabar dient que la fiscalia... Això també és pecat, no?
Sí, però jo això li vaig preguntar, un dia vaig poder-lo entrevistar,
perquè parla molt ràpid, i que no va dir
la fiscalia té la fina, que va dir, en fi, ah.
Però el sistema sanitari, sí, eh?
El sistema sanitari, això no hi ha manera filològicament
de demostrar contra ell. Doncs no és que patís
extraordinàriament. Una persona de poca
accessibilitat allà a Madrid, quan era ja ministre,
i no parlava gaire, però en realitat les vegades que li se li demanava
un incert, alguna vegada, mira, l'estudi de Catalunya Ràdio de Madrid,
que vaig anar a TV3 també, i vam estar parlant al sortir
i vaig demanar les declaracions, i normalment allà,
si patia jo no puc dir, altres sí, ell no. I d'aquest cas,
d'aquest cas, veiem que tots els inculpats del tema kitchen,
el seu segon al Ministeri, el director,
el cap superior de la policia, Eugènia Pino, el Mirarejo,
i s'escapa una vegada més una persona que per mi
és clau, que era la secretària general... Dolores de Gospedal, clar,
que era la secretària general del Partit Popular i ministre de Defensa,
que està a totes les alces, a totes les amanides,
però no s'escapoleix l'escomesa, com diria en Pujol.
Bueno, estem parlant d'una època
d'una època de govern del PP,
som 8 anys de Mariano Rajoy,
que amb el temps hem anat sabent
coses que col·loquen aquell govern
en una posició, realment,
molt compromesa, com a govern,
com l'acció d'aquests 8 anys de Mariano Rajoy,
si quan poses una darrere l'altra,
totes les qüestions que han anat sortint a nivell judicial
i penal, no només en les qüestions relatives a Catalunya,
que haguéssim pogut dir
que era un cas d'emergència nacional,
que van trencar la unitat d'Espanya, i per tant hem d'utilitzar
els fons reservats i les tàctiques i la guerra bruta, etc.
Es podria justificar ideològicament,
però en canvi això de la kitchen
no es pot justificar sota cap gran principi moral
com és la unitat d'Espanya, que ja va dir l'altre dia
que era un principi moral. Això és una altra cosa.
Això és pura delinqüència.
Us dedico una cançó, va.
Ja heu estat mai a Las Vegas?
Jo tampoc.
Tampoc.
A prop sí, però a Las Vegas.
La veritat és que no em fa gaire pillo.
Jo no hi aniré per si de cas.
No tens ganes de caure del cavall?
No, tinc ganes de caure del cavall.
I això és estar a la foscor.
Moltes gràcies a tots tres per acompanyar-nos.
Isabel Lleuger i Josep Maria Martiriau, gràcies.
Gràcies.
Petita pausa, ens actualitzem la Neus Bonet
i de seguida la Maica Navarro amb tots els detalls del Casallent.
Fins ara.
El suplement amb Roger Escapa.
012, la millor resposta.
Una altra factura de la llum.
Sabies que moltes de les persones
que tenen dret al bosc social elèctric no el demanen?
El bosc social elèctric és un descompte que s'aplica
a la factura de la llum a consumidors vulnerables.
La reducció pot anar del 40% al 80% de l'import
en funció dels ingressos i les circumstàncies.
Per acollir-s'hi cal tenir pocs recursos econòmics,
ser una família nombrosa o monoparental, ser pensionista
o que algun membre de la ller rebi l'ingrés mínim vital.
I contacte amb la teva companyia elèctrica.
012, la millor resposta. Generalitat de Catalunya.
Amb tots vosaltres, Ricard Tostrell.
Com veig que cada dissabte al Col·lapse
no pot que m'agradi el programa perquè és una merda
per seguir una altra cosa a fer.
Albert Om, Maria del Monte i Paula Labordeta a Col·lapse,
a TV3, amb Ricard Tostrell, aquesta nit.
Només els més ràpids podran aconseguir
ofertes increïbles durant un temps limitat,
com ara fins a un 60% en una selecció de roba de llit,
taula i bany i articles d'aparament de taula
i decoració del Cort Inglès. Així són les ofertes línies.
Només fins al 28 de febrer al Cort Inglès.
Les teves compres a la botiga web i app.
El teu enllaç amb la cultura a Catalunya Ràdio.
El 4 de març, a l'Atlàntida de Vic,
Nicolàs Alstead interpretarà el concert
per a violoncel en do major de Haydn,
acompanyat per l'orquestra sinfònica de Barcelona
i Nacional de Catalunya sota la direcció de Marta Gardolinska.
Més informació a l'atlantidevic.cat.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
Gaudiu de la música en família a l'Auditori de Barcelona.
El 4 i el 5 de març,
redescobriu les músiques d'Arrel a molts clubs.
Un espectacle ple de melodies tradicionals
revisitades per Arnau Ubiols.
Més informació a auditori.cat.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
Arriba el moment pop-up de l'any.
Mobile World Congress 2023.
Velocitat, sostenibilitat, intel·ligència artificial,
benestar digital.
Dilluns, dimarts i dimecres des del plató Bit Barcelona.
Serem amb les dones del Mobile World Congress.
Més enllà del mòbil.
Conectats a la tecnologia que ja és a les nostres vides.
Catalunya, centre tecnològic del món.
Aprofitem-ho.
Pop-up amb Mariola Benares cada migdia d'una a dues en directe
i a l'app i al web de Catalunya Ràdio.
El suplement de Catalunya Ràdio.
Atavant, passeu. Casa teva.