Són les deu.
És l'hora de repassar el més desfacat de les últimes hores
que passa per l'incendi de Covelles
que ha obligat a desallotjar una vintena de persones.
Estaria controlat ja, Neus?
Sí, fa uns minuts els bombers han posat a Twitter
que l'Habien aconseguit controlar des d'aquesta matinada,
tot i que mantenen un dispositiu de 6 dotacions per poder detectar
i, com sempre, repassar possibles punts calents.
I fa una estona des de Catalunya Ràdio
que ha pogut parlar amb l'alcaldessa del municipi de Covelles,
Rosa Funull, que ens deia això.
El foc ara mateix ja es pot donar per extingir,
tot i que tota la nit hi ha hagut una unitat de bombers
i d'ADFs per prevenció.
I, bueno, no hi ha hagut cap revifada.
Els bombers encara hi són, els ADFs han marxat a les 6 del dematí,
però de moment encara estan allà.
L'alcaldessa corroborant una mica el que us deia
que acaben de penjar a Twitter els bombers,
les flames van obligar a desallotjar 20 persones
d'una urbanització pròxima que van poder tornar a casa
al cap d'unes hores i també va obligar a confinar-ne algunes més.
El foc va començar cap a dues quarts de set de la tarda
en una edificació abandonada de la zona de Corral d'Encona
i es va començar a propagar a causa del vent
i en total ha cremat prop de tres hectàrees.
A aquesta hora també parlem de la consellera d'Economia,
de Natalia Mas, que defensa, i ho fa en una entrevista al diari Ara,
que l'Aeroport del Prat ha de millorar la capacitat intercontinental
i proposa obrir un debat per valorar totes les opcions,
però no es posiciona sobre si aquest impuls a la infraestructura
ha de passar per construir una nova pista o allargar l'actual.
I sobretot debatre-ho amb consens territorial,
per tant, no amb una proposta de henna,
que arriba un dia i que sembla que s'evapora el dia següent,
a definir de 600 quilòmetres d'aquí.
El candidat d'Esquerra a l'alcaldia de Barcelona
hem sabut aquest matí, Ernest Maragalla,
ha presentat denúncia als Mossos d'Esquadra
a títol personal pels cartells que han aparegut aquesta setmana,
fent burla de l'Alzheimer, de Pasqual Maragall.
Espera que es pugui aclarir, com més aviat millor,
qui són els responsables d'aquests cartells.
També sabem d'aquestes últimes hores
que ha mort l'escriptor, periodista i activista mallorquí,
Antoni Serra, i va usar als 87 anys.
Serra va ser un dels referents de la literatura catalana
i el creador de l'icònic personatge de Celso Mosqueiro,
un detectiu portuguès resident a Mallorca,
també va ser fundador i vicepresident
de l'Associació d'Escriptors en Lengua Catalana.
En esports, aleshores, Albert Benet, bon dia.
Bon dia. Què destaquem?
Que la Junta Directiva del Madrid es reuneix aquest migdia
amb caràcter d'urgència i es presentarà com a acusació particular
en el cas Negreira.
És el primer moviment públic que fa al Madrid sobre el cas
que investiga el pagament de diners del Barça per a favors arbitrals.
El Barça juga aquest vespre el nou semamés
amb aquest cas Negreira darrere fons
i amb el Madrid a 6 punts després de la victòria
contra l'Espanyol per 3 a 1, Lewandowski i Gavi,
novetats al 11 del Barça mentre que Araujo és baixa per sanció.
El partit és a les 9 del vespre.
El podreu seguir amb la TDT de Catalunya Ràdio.
Jugats ahir a La Lliga, València 1, Osasuna 0,
Elch 1, Valladolid 1 i Celta 3, Rayo 0.
Ha començat el torneig de tenis d'Indian Wells.
La catalana Paula Bedosa s'ha estrenat en victòria
contra Núria Pàrrizas en dos sets, 6 a 2 i 6 a 3,
i a la tercera ronda l'espera a arribar a quina.
El murcià Carlos Alcaraz s'ha estrenat també en força
aquesta matinada guanyant l'australià Coquinaquis
per un doble 6 a 3.
En cas de guanyar el torneig,
Alcaraz tornarà al número 1 del rànquing mundial.
I a la CB de bàsquet, aquest migdia,
a dos quarts d'una, Girona, València,
aquesta tarda a dos quarts de 7, Barça, Manresa,
i derrota de la penya a la pista del TN Dífer de 17 punts,
85 a 68.
Lincoln.
El teu enllaç amb la cultura.
A Catalunya Ràdio.
Els Encantats, de David Plana i dirigida per Lucia del Greco,
és la nova producció de la Sala Beckett
dins el cicle que el teatre dedica a la família.
Un pare i els seus fills viatgen a un lloc màgic del passat
per tancar belles escades familiars.
Del 9 de març al 9 d'abril a la Sala Beckett.
Més informació a salabeckett.cat.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
Lincoln.
Arriba la sisena edició del Brain Film Fest,
el festival internacional de cinema
que gira al voltant de temàtiques relacionades amb el cervell.
L'art, la creativitat i el cervell
seran els temes centrals d'aquesta edició
en què s'estrenaran les últimes pel·lícules
de Bernard Herzog i Gerardo Herrero,
del 15 al 9 de març al CCCB.
Més informació a brainfilmfest.com.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
Lincoln.
A Catalunya Ràdio.
Espacio.
És color, és vida, és humor, és amor.
Ai!
És dolç, és salat, és inimitable.
És ella, és avui, és demà, és ara, és ja, és propera.
Què dius?
És amable, és canyera, és social, és incomparable,
és singular, és plural, és veritat, és realitat,
és ficció, és fresca, és directe, és la tarda i la tarda és única.
Exacte.
De dilluns a divendres, de 3 a 7,
la tarda de Catalunya Ràdio amb el Lysem de Carod.
Si està bé, la tarda de Catalunya Ràdio, eh?
El suplement.
Ràdio amb esparit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
10 i 5.
Catalunya ha dejado de ser esa Catalunya brillante, con seni...
¿Eh?
...siempre fue un lugar de admiración
para el resto de los españoles, vanguardista...
Y ahora mismo el provincianismo del nacionalismo ha provocado
que se haya convertido en una tierra hostil
donde ha habido un éxodo impresarial,
donde las familias cada vez se sienten menos a gusto
y menos representadas, y vienen a comunidades autónomas como Madrid,
porque aquí un catalán se siente más en libertad que en Cataluña.
Al Palau hi ha molta pinya.
Pinya cada matí.
La setmana tràgica.
Som al suplement, som a Catalunya Ràdio,
passant 6 minuts de les 10 del matí.
Connectem amb l'Ondres, allà hi tenim
el columnista del World Street Journal, Ion Sindreu.
Hola, Ion. Bon dia. Com estàs? Molt bé.
Bona tarda, Toni Rodon, doctor europeu en ciències polítiques,
investigador a la London School of Economics, professor de l'OPF.
Toni, com estàs?
Bon dia, bona hora. Què tal? Tot bé?
Tot bé, tot bé.
Què passa amb Gary Lineker, companys?
Ui, ui, ui, ui, Ion...
És el teu tema preferit, eh, Toni?
Sí, no sé per on començar, eh, perquè la cosa...
Saps aquelles boles que es van fent grans
i no se sap mai quan acabaran?
A veure, per situar una mica els uients,
hi ha una ministra d'Interior, aquí al Regne Unit,
que es diu Suela Braberman,
que fa uns dies va anunciar una nova política,
una nova mesura, una nova llei,
que es coneix com la llei dels vaixells o dels barcos.
Això què vol dir?
Doncs bàsicament vol dir que aquí al Regne Unit
certes persones intenten creuar el Canal de la Mànega,
molts d'ells són refugiats,
també hi ha moltes persones immigrades,
i el tema s'havia convertit, o l'havien volgut convertir,
en una qüestió política de primer ordre.
I bé, aquesta llei va sortir Suela Braberman anunciant-la,
també Regis Suna, que és el primer ministre anglès,
amb molta pompositat.
Ells saben que part de l'explicació del Brexit,
de fet, ve una certa manera de tot aquest tema
i també els ajuda electoralment.
I la qüestió és que, bé,
van fer servir una retòrica, en certa manera,
per dir-ho suau, una miqueta problemàtica,
que és bastant dur, eh?,
amb tot allò que estem acostumats normalment
de sentir als partits d'extrema dreta.
Bé, fins aquí la cosa no hauria anat a més,
més enllà de ser una polèmica habitual sobre aquests temes,
la qüestió és que Gary Lineker va fer un tuit
criticant la mesura,
i dient que la retòrica que s'havia fet servir
li recordava a l'Alemanya dels anys 30.
A partir d'aquí...
És una mica el cas zona franca-anglès, eh?
Totalment, sí, i és interessant
perquè ha començat a obrir grans debats
sobre la llibertat d'expressió dels periodistes,
i que és el que podeu i no podeu dir,
és capa, doncs, quan no feu de periodistes, diguéssim.
Amb la particularitat que Gary Lineker,
primer és un exfutbolista,
i no és plantilla de la BBC, és un col·laborador extern.
Exacte, i a més a més,
és una cara molt coneguda perquè presenta un programa
que es diu Much of the Day,
que és dels programes més vistos a la BBC,
i és aquest programa del vespre, dels caps de setmana,
que fan un repàs dels partits de futbol, dels gols,
de les polèmiques i totes aquestes coses.
La qüestió és que, aquí ve una mica la part interessant,
és que la BBC va anunciar que Lineker quedava suspès
i sota investigació, l'ha apartat,
i a partir d'aquí hi ha hagut una cascada
de gent de crítiques, de periodistes,
també dient que no feien el programa.
Fins i tot els futbolistes,
els futbolistes professionals d'Anglaterra va dir que durant uns dies,
bé, a saber quan durà,
els seus futbolistes no respondran preguntes de la BBC
després que acabi el partit.
I bé, tot això bàsicament ha creat una gran polèmica.
Aquí el debat de fons, per mi, no sé si en Jhon hi estarà d'acord,
és una mica allò que jo anomeno l'estratègia Cabanyal-Rita-Barberà.
Recordeu el barri del Cabanyal de València,
que l'havia de travessar un autopista,
una política pública de Rita Barberà,
que al final no es va fer.
I la idea era, bé, ho deixo perdut, que la cosa vagi molt malament,
i quan tothom cregui que està fotut,
jo intervindré i faré una cosa bèstia, no?
Doncs amb la BBC està passant, al meu entendre, alguna cosa semblant,
perquè estan negociant el pressupost,
els diners que els donen,
i cada vegada veiem més qüestions que adminen la credibilitat
i una mica, per fer-li baixar el to,
per dir bé, doncs no ho esteu fent bé,
i per tant, això justificarà una retallada de pressupost públic.
En tot cas, un bon merder que hem tingut aquesta setmana
i que de moment encara dura,
perquè, per exemple, aquest cap de setmana,
no va haver-hi aquest programa,
i vés a saber què passa la setmana que ve.
Ion, com ho veus, tu?
A mi, Suela Braberman, el que m'aboca,
és que es va fer famosa per inventar-se un terme bastant divertit,
que és els Wokerati, que seria la combinació de woke
i de la
conspiració progressista del nostre temps.
Per tant, cal dir que aquí hi ha dos temes.
El primer és que la BBC intenta ser bastant neutral.
És a dir, té un mandat d'intentar que el seu contingut
no estigui políticament esbiaixat.
Però també cal dir que les opinions de Gary Lineker
les coneixem molt bé, perquè és una persona famosa,
és una persona que sabem què pensa,
que sabem què pensa, fins i tot està involucrat políticament.
I no ha rectificat, perquè he vist que...
És a dir, que s'ha reafirmat amb les declaracions, no?
Sí, cal dir que tampoc va fer una comparació directa amb el nazisme,
però sí que va dir que el tipus de llenguatge utilitzat és una mica...
I també cal dir que ho va dir amb una resposta a un usuari.
No és que ell ho tuitegés així directament,
sinó que ell va tuitejar que no li agradava el que estava passant,
a algú li va dir alguna cosa i ell va respondre
que aquest llenguatge no li agradava per aquest motiu.
Sí, no ho sé.
És una mica que se'ls hi ha fet una bola de neu,
jo crec que no s'esperaven.
Molt bé, en qualsevol cas veurem com acaba Gary Lineker,
que és una persona estimada perquè va passar pel Barça, també.
Sí, no va triomfar particularment, perquè ho van posar d'extrem
quan ell era davant de centre, però aquí és una persona estimadíssima.
I recordo que fa poc tinc la imatge del president Laporta
fent l'intrega d'alguna mena de distinció,
vull dir que hi ha hagut relació recent, també, amb tot plegat.
En qualsevol cas hem enrencat amb la història de Gary Lineker.
Avui, però, a la setmana tràgica parlarem una mica d'economia.
Perquè vull que ens ajudeu a dimensionar
aquesta notícia que va fent xup-xup,
que es va apropant dia rere dia,
i són aquests nervis als mercats financers
arran de la fallida de Silicon Valley Bank,
que és aquest banc que divendres va tancar
perquè ja no podia fer front a les retirades massives
d'efectiu davant de les notícies de pèrdues de l'entitat.
Què està passant?
Doncs que també tenim uns quants dies amb l'IBEX a la baixa.
Veig que aquestes últimes hores també s'ha pronunciat
sobre la qüestió Joe Biden i l'ai-ai-ai
de si això serà com una taca d'oli i el reglafons
i la crisi del 2008.
Doncs, John, vull que ens ajudis una mica a explicar
si realment ens hem de preocupar
i això que ha passat aquests dies amb l'IBEX a casa nostra
és una cosa puntual o si hi ve una crisi?
Sí.
Bé, això és una pregunta que molta gent als mercats està fent
i que estem una mica esperant que s'obrin els mercats el dilluns,
perquè, com dius, això va passar divendres,
els mercats tanquen el cap de setmana,
això a vegades la gent no ho sap,
però els inversors també fan cap de setmana,
i llavors estem esperant que aquesta reacció es cristal·litzi
i, com dius, serà com una taca d'oli i l'ai-ai-ai.
Però, clar, aquí el que sabem de moment és que, com dius,
parlem d'un banc amb unes característiques molt determinades.
Què ha passat aquí?
Doncs Silicon Valley Bank és veritat que és la fallida
més gran des del 2008, però també és un banc
que té unes característiques que altres bancs no tenen.
És un banc que, bàsicament,
el que s'ha dedicat des de la seva creació als anys 80,
és a finançar aquest ecosistema d'start-ups
que són aquestes estats famoses que es fan en garatges
a Silicon Valley, a Califòrnia, de les quals han sortit Google
i totes aquestes grans empreses
que ara dominen el panorama corporatiu,
no només americà sinó internacional.
Podem pensar també en Amazon, en Netflix,
en totes les que vulgueu.
És un banc que, bàsicament,
en un entorn en què totes aquestes empreses de gent jove,
amb ordinadors, que començaven aquests garatges
i que rebien injeccions de diners
del que se'n diuen venture capitalists,
que són la gent que, bàsicament, aposta per a aquests joves
a veure si tenen sort i el projecte es converteix en una gran empresa,
com passa en pocs casos, però va passar.
Aquests emprenedors també necessiten un banc
on posar-hi els calés.
Necessiten un banc que els estengui una línia de crèdit
quan aquests diners que els hi venen d'aquests inversors
pel que sigui no arriben a temps.
Tot aquest ecosistema financer que aquestes start-ups necessiten.
És el que va ocupar aquest lloc.
Què ha passat, a més?
Que, com vam parlar en aquest programa, des del Covid,
hi va haver una mena d'obsessió en llançar encara més i més
i més i més diners a tota aquesta economia digital.
O aquesta economia emergent de noves idees i de start-ups
amb aquesta idea que, com que estàvem tots a casa,
doncs el món permanentment seria més digital,
seria més virtual.
I, per tant, els diners que van anar a parar,
els diners que van anar a parar en aquestes start-ups,
encara més perquè els tipus d'interès
llavors estaven als nivells històrics de baixos,
doncs, evidentment, van explotar.
I aquestes start-ups tenien tants calés que no sabien què fer-ne.
Llavors, els tenien bàsicament,
com segur que també li passa el rodó,
que en lloc d'estalviar-los amb seny els deixa tots al banc,
doncs moltes d'aquestes empreses doncs feien el mateix.
Llavors, aquest Silicon Valley Bank
va dir que tenia una muntanya de dipòsits
que no sabia què fer-ne.
I, clar, què van fer amb aquests dipòsits?
Home, en lloc de tenir-los allà sense generar interès,
van dir, doncs els invertirem en actius molt segurs
i molt líquids,
de manera que si algú doncs vol treure els diners,
doncs nosaltres sempre podem vendre aquests actius,
que eren bàsicament bonds del govern,
bonds que estaven recolzats per hipoteques,
coses que, en teoria, no tenien un risc substancial.
Però què ha passat des de llavors?
Doncs han passat dues coses.
La primera i més important,
els tipus d'interès, com sabeu, han pujat rapidíssimament.
I això fa que aquests bonds,
per més que no tinguin risc de fallida, valguin menys.
Perquè si tu compres bonds quan els tipus d'interès són al 0%,
i de cop els tipus d'interès són al 4%,
aquest bol que tenies antic que t'està retornant al 0%,
resulta que, si el volguessis vendre, valdria molt menys.
A l'hora, havien de pagar molt més en els depositants,
perquè els tipus d'interès havien pujat.
I aquí anem al tema concret que els afecta amb ells.
Resulta que aquests depositants no són gent com el Rodó,
no com jo, que al final no ens dediquem a moure
els nostres diners entre bancs tota l'estona,
perquè tenim coses millors a fer,
i perquè estem protegits.
Recordeu que si teniu menys de 100.000 euros al banc,
us ho protegeix el govern, el fons de garantia de dipòsits.
En el cas dels Estats Units, més de 250.000 dòlars.
Però si sou una gran empresa
i teniu més d'un milió de dòlars al banc, això no està protegit.
Què ha passat? Que a mesura que pujaven els tipus d'interès,
totes aquestes startups han començat a treure els diners,
tots aquests grans inversors, tots aquests senyors rics,
han començat a treure els diners,
el banc ha hagut de vendre aquests bons que valien molt menys,
ha començat a acumular pèrdues,
i això s'ha convertit en una mena de cercle viciós
que també els ha impedit anar i agafar més capital,
fins al punt que ha fet fallida.
I aquí, suposo que comença la psicosi, la iaiai i la por, no?
Comença la psicosi, la iaiai i la por,
perquè, a més a més, si us adormeu,
tot això és veritat que és concret d'aquest banc,
però ha passat arreu.
És a dir, tots els bancs han tingut aquest fenomen
en què durant el Covid la gent ja ha tingut més calés en caix,
tots els bancs han estat en aquest entorn que durant 10 anys o més
els tipus d'interès han estat baixíssims,
i, per tant, tu compraves bons de l'Estat o el que fos,
que donaven molt poc retorn.
I ara que els tipus d'interès han pujat,
totes aquestes inversions, tot això ha perdut diners,
per tant, els seus marges d'interès entre el que estan cobrant,
tant pels bons com pels préstecs que han fet,
les hipoteques que han fet durant tots aquests anys
que aquests tipus d'interès han estat tan baixos,
i el que t'han de pagar tu per tenir els dipòsits allà,
clar, tot això, estan cobrant molt menys del que han de pagar.
Per tant, és veritat, tenen un problema.
És a dir, els seus marges nets de benefici i d'interès
s'estan cumpriment.
I això, clar, fa que tothom tingui por
que potser tots els bancs estiguin en perill.
Però, alerta, cal especificar de per què jo crec,
i això també a vegades ens equivoquem,
i després en trauràs el tall,
però que potser no n'hi haurà per tant.
I és el fet que, així com per aquest banc en concret
de Silicon Valley,
això era una part molt important del seu negoci,
per als grans bancs europeus i americans i internacionals,
els que tots tenim al cap, els que tenim quan baixem al carrer,
en principi, això serà un problema,
però no hauria de ser un problema prou important
com per doldre una situació de crisi.
Toni, com tu mires tu, ja no com des de la vessant més econòmica,
sinó aquesta por i aquesta psicòsia de tornar al 2008
i, clar, allà tot va començar amb l'EM Brothers,
però aquest nom no l'oblidarem mai més, eh?
No, no, no, evidentment, i ja fem bé de no oblidar-lo.
Un comentari una mica tertuliar, Ion.
Jo recordo que el sector bancari, quan vivia a California,
a Palo Alto, precisament, vaig descobrir que hi ha bancs
que pots treure diners amb el cotxe.
Saps allò quan vas al fast food?
Ah, sí?
Doncs en lloc de demanar una hamburguesa
o unes patades fregides, pots treure diners.
Més enllà d'aquest comentari, aquí potser, Ion,
també hi ha una qüestió una mica de prestigi, no?
Perquè jo, mirant-me les dades,
a la mitjana als Estats Units cauen uns 100 bancs,
és a dir, 100 bancs cada any es destrueixen.
El pic va ser el 89, que van caure 534 bancs,
i el 2010 en van caure 157.
Què passa, també, potser, Ion, al meu entendre,
que, clar, aquest banc no es diu banc d'un municipi
que no coneix ningú, sinó que es diu Silicon Valley Bank.
I, per tant, és un banc amb un nom prestigiós a darrere
i amb aquesta idea que Silicon Valley,
malgrat que ja ha passat crisis anteriors,
és indestructible, i veiem que no estan així.
Sí, és una bona pregunta.
Fins a quin punt aquest nom i aquesta associació
ara mateix és un problema?
I és cert que estem en un moment en què sembla que el nom
de Silicon Valley, després de 20 anys de voler dir èxit,
ara mateix una mica vol dir el contrari.
Per què? Perquè moltes d'aquestes grans empreses,
anem a estar parlant aquí, Netflix, Amazon fins i tot,
Apple, sobretot Facebook i Meta,
totes aquestes grans empreses que han tingut aquests èxits brutals
els darrers 20 anys, ara sembla que han arribat a un punt
de maduresa en què el seu futur no és tan clar.
Quin és el seu camí cap a seguir dominant l'economia mundial
no és tan evident. Amb la pujada dels tipus d'interès,
tots aquests diners que se'n van a startups s'assequen.
Per tant, és veritat, tot aquest ecosistema està en una situació
problemàtica i el que li ha passat en aquest banc
és que és un reflex d'això. Sí que és veritat que tenim
ja un cert contagi que estem veient.
El primer és en una altra banca americana,
que tampoc és petit, però és també mitjà,
com aquest Silicon Valley Bank, que se'n diu
el First Republic Bank, i aquest és un banc que ja
està tenint una greu de ballada en el preu de les seves accions
i que ja pregunta respecte a la seva capacitat d'enfrontar-se
amb això. Per què? Doncs perquè és un banc on sobretot
hi ha una majoria de diners.
El més important és el rics. I com dic,
els rics són els que no tenen menys diners
dels que et protegeix el govern, s'han de preocupar
i, per tant, de seguida mouen els diners.
I també són gent que, si els hi donen un 4,5%
per un dipòsit en lloc d'un 4%, mouen els diners
on els hi doni el 4,5%, mentre que, per exemple,
el Rodón i jo segurament no ens importa.
I, per tant, els rics són els que no tenen menys diners
en el món financer i, per tant, som uns clients
molt més agraïts pels bancs. Les empreses i la gent rica
ho són menys. I bé, l'altre problema
que ja estem veient és a Cripto, que últimament,
tot el que va malament, Cripto ja res.
No es podia saber que no aniria bé. Però aquí sí que la maroteca
a tu no et passa factura perquè sempre ho has dit, Ion.
Em fa gràcia, amb tot això que explica el Ion, Toni,
però el somni americà també ha canviat, perquè ara
el somni americà deu ser crear una startup en un garatge.
Aquest és el nou somni americà?
No sé si aquest és el nou somni americà,
perquè ja fa temps que no es crea cap empresa
en cap garatge, però sí que és veritat que, de fet,
hi ha aquests mapes molt interessants que tot sovint corren
per les xarxes socials, que mostren aquell punt
de gravetat d'on està la riquesa en el món.
És un moviment d'aquest punt de gravetat
del món anglo-saxó cap als països asiàtics,
que bàsicament ara, en certa manera, són tots conjuntament
al motor del món. Però una mica ve amb aquesta línia
que deia abans el Ion, que sí que és veritat que quan
algú mira el grau d'innovació i de canvi
que totes aquestes empreses han tingut en els anys més recents,
sembla haver-hi cert estancament.
Clar, és veritat que han innovat molt
durant els últims anys, però sí que sembla que,
en els últims anys, la cosa s'ha desaccelerat una miqueta.
Sí, sí. I aclariré només finalment que això
és una mica diferent de l'Eman Brothers,
perquè l'Eman Brothers era una verdera crisi de liquiditat
que passava en el que se'n diu el mercat majorista
dels diners, que això és un tema més complicat,
però en tot cas, en canvi aquí, tot i que és veritat
que hi ha un tema de liquiditat en el sentit que els clients
no és tant la liquiditat, perquè avui en dia tu vas al banc central
i sempre trobes liquiditat, és més un problema
que, com dic, es van invertir en coses que ara valen menys,
i per tant, la liquiditat pot ser la que vulguis, per exemple,
en el cas dels bonds és molt bona, però tu ho vens i et paguen menys,
i això no es pot arreglar amb una aixeta de diners,
això és una qüestió que el que tu tens val menys del que tu deus.
Per tant, Ion, el dilluns vaig corrents a treure
els diners al banc o no? No, no.
I recordem, recordem, si teniu menys de 100.000 euros,
esteu protegits, és a dir, no hi ha problema.
Això és un risc que afecta la gent enrica
o els tresorers d'empreses que tenen, doncs això,
milions d'euros en els bancs, i per tant,
doncs sí que s'han de preocupar per aquestes històries.
Ion Sindreu i Toni Rodon, moltes, moltes gràcies,
records del Gary Lineker. Que part teva.
Ell sempre recorda la seva etapa al Barça en directe,
perquè ara ja no hi és. Gràcies a tots dos,
una hora s'ha de cuidar-vos cap a Londres.
Que vagi bé. Quatre minuts per arribar dos quarts d'ons al matí.
Fem una pausa i de seguida el suplement, Gaspar Nandet,
ha publicat el Radiofonista. De fet, encara no ha sortit el llibre,
però avui ens el ve a presentar, la seva història més personal
i evidentment molt vinculada a aquesta casa, Catalunya Ràdio.
Ara saludem el Gaspar. Fins ara.
Dirigit per Mario Gas, amb Vicky Penya, Teresa Vallicrosa,
Miranda Gas i Candela Serrat.
Juntes s'endinsaran en un viatge per enfrontar-se a la veritat
i als secrets que oculta la família.
Compre les entrades a teatreromea.cat i a regalateatre.cat.
Dissabte, 18 de març, no et perdis la Fira de l'oli del Vallès
i el mercat del Parc desà a Vigues i Riells del Fai.
De les 10 a les dues del migdia, la plaça de Miquel Bosch
s'omplirà de parades amb oli de la variatat Vera, entre d'altres.
Un show cooking, contàs d'olis, la presentació de l'associació
de productors i elaboradors d'oli d'oliva del Vallès
i molts al·licients més.
El 18 de març, Vigues i Riells del Fai
i l'oli de més qualitat t'esperen.
La Dela té 85 anys i viu sola a casa, però no està sola.
Cada setmana rep la visita del personal d'un centre públic
d'atenció domiciliària per veure com es troba
o per si necessita ajuda en el dia a dia.
A més, revisen que el seu polsador d'emergència
funcioni correctament, cosa que li permet viure molt tranquil·litat.
Els talibans no deixen que les dones estudiïn.
No permeten que les dones riguin, cantin o ballin.
No accepten que les dones condueixin o facin esport.
A Cabul, un saló de Vallès és un dels últims reductes
de llibertat per les dones.
Cuidar-te ajuda a aguantar tot això.
Torna la ruta gastronòmica de tapes per l'illa.
Fins el 25 de març, asseureix les millors tapes
entre compra i compra en mig de 20 restaurants de l'illa diagonal.
Demana una tapa i una beguda per només 3,5 euros
i vota per la que més t'agradi.
A 500 euros. T'esperem a l'illa diagonal.
Fa tants anys que es fan campanyes de reciclatge
que sap que les ampolles i els pots de vidre van al contenidor verd.
Aquesta campanya és només per recordar que tan important
com saber això és saber que cal depositar-los
dins del contenidor verd.
Cuidar el nostre planeta comença per cuidar la nostra ciutat.
Cuidem Barcelona, Ajuntament de Barcelona.
A veure, tu saps que el pare i la mare tenen un cotxe, no?
Doncs aquest cotxe els agrada molt, però a vegades necessiten
o enveuen un altre que els agrada més.
Doncs el van canviant quan volen.
Quan vols, quan vols i on vols, tot inclòs.
Tengues un cotxe sense tenir-lo.
Subscriu-te a la multimobilitat a okmobility.com.
Quina vergonya de premi!
De moment, el millor...
Va, anem a sonar, anem a sonar.
Voleu callar?
Apareu!
Quan vaig dir que apostava per tota la vegada a tot arreu,
no em referia a això. És que això no hi ha qui ho entengui.
La gala dels Òscars 2023 a la finestra indiscreta.
Després de l'impacte de l'edició passada,
ens espera una altra nit emocionant.
I us ho explicarem amb els sospitosos habituals de la finestra.
I també amb el Marc Garriga, Josep Maria Buñol i l'altre Garriga,
en francès, des del Dolby Theater.
La matinada de diumenge a dilluns, la finestra indiscreta,
especial Premis Òscar, amb el Fons Gorina i Àlex Gorina.
Uns Òscars i un programa que seran la Òscar...
Oh, no?
El talent musical d'Eufòria arriba també en podcast.
Les cançons que passen per Eufòria
tenen una història que val molt la pena explicar.
Serà un podcast relacionat al voltant de la música
que passarà a Eufòria cada setmana.
Eufòria, el podcast, amb Glòria Maurel i Leia.
No, no, pinta molt bé, és molt fort el que diu.
Aquest diumenge, en podcast i a l'api web de Catalunya Ràdio.
El suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
Passar pràcticament un minut de dos quarts d'onze del matí.
Són les quatre de la tarda.
Catalunya Ràdio, Catalunya Informació,
comença un programa monogràfic a partir dels últims fets
a l'Ajuntament d'Espanya.
El primer dia de la setmana,
a l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament
La informació comença un programa monogràfic
a partir dels últims fets a Nova York,
dels quals informava en aquestes dues emissores fa justament una hora.
Almenys sis persones mortes i un miler de ferides
és el balanç provisional del xoc consecutiu de dos avions
contra les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York.
El president George Bush ja ha afirmat fa cosa de vint i escats minuts
que tot indica que es podria tractar d'un atemptat terrorista.
L'FBI treballa amb la hipòtesi que un avió comercial
i amb els problemàtics edificis del barri de Manhattan...
Així començava el programa especial que Catalunya Ràdio,
Catalunya Informació, va emetre l'11 de setembre del 2001
per transmetre l'última hora dels atemptats a les Torres Bessones.
La història és coneguda.
El presentava un home que en aquell moment
era una de les veus de la informació d'aquesta casa,
de Catalunya Ràdio, tenia uns 30 anys i en feia prop de 10
ja que treballava a l'emissora.
Abans, però, tenia una trajectòria ja llarga a la ràdio.
Que no de la ràdio.
I acaba de publicar, ja és a la venda,
un llibre que es diu El radiofonista.
És una barreja entre unes memòries i una declaració d'amor a la ràdio.
Gaspar Nandés, bon dia. Molt bon dia, Roger.
Com estàs?
Bé, aquí una mica impressionat per escoltar-me ara mateix
després de tants anys.
Penso, ostres, quina veu més jove. És el primer que he pensat.
T'ha canviat la veu? No ho sé.
Una de les coses que dic en el llibre és que,
des del meu punt de vista, totalment subjectiu
i potser aquí ja estaràs d'acord, la veu és el mirall de l'ànima.
I l'ànima no canvia.
Què pensaves ara quan et senties?
Que va ser un dia increïble,
que em va quedar gravat a la memòria.
És la sensació que fas més que mai un servei públic.
Estàs informant.
En aquella època no hi havia telèfons mòbils
i molts i moltes oïents ens trucaven per saber
si els seus familiars estaven bé a Nova York,
perquè no tenien notícies, perquè no hi havia comunicació.
I vam fer un programa llarguíssim,
amb molts col·legues,
amb tot l'equip dels serveis informatius de Catalunya Ràdio,
improvisats sobre la marxa.
Estàvem en un estat d'estupefacció, glaçats, com tot el món.
Sentíem també l'amic Kilian Sabrià,
el vam fer conjuntament i va ser una gran tarda.
Ara això sí, com explico el radifonista,
amb molt d'estrès i molt d'adrenalina, com molt bé saps.
Per què hi ha programes especials? Han passat 22 anys.
A què esperava, aleshores, aquell Gaspar Hernández?
Aleshores, la informació, per mi ho era tot.
La informació, donar la informació amb rigor,
amb molta pluralitat, que vinguessin moltes veus
en aquella època el Catalunya nit, de Catalunya Ràdio,
les tertúlies, que tinguessin un punt de distensió.
Aquesta era la meva vocació en aquell moment,
tot i que la vocació radiofònica
mai no l'he abandonat, però sí que la cosa ha canviat.
Durant vuit estius consecutius presentaves
el matí de Catalunya Ràdio.
Tu volies fer el matí de Catalunya Ràdio durant la temporada de...
Ja te la faig la pregunta i així ens la traiem de sobre.
Durant l'hivern?
Quan estava molt ficat el matí de Catalunya Ràdio l'estiu,
evidentment la il·lusió hi havia sigut, sobretot els primers anys,
perquè arribava el setembre i deies
que m'encantaria continuar. I això també l'havia dit
amb l'Antòlio Asas, que sempre ens passava amb el relleu.
Però a poc a poc em vaig anar distanciant
de tota el que era actualitat i informació.
Hi va haver un cansament i també la pregunta
de realment la informació és la millor manera
que jo tinc de servir a la gent,
de ser útil, dedicar-me a la informació.
És a dir, a mi m'encantaria continuar.
I a mi m'encantaria continuar,
perquè jo no tinc cap altra manera de fer-ho.
Per tant, jo he de ser més útil,
dedicar-me a la informació. És a dir,
a repetir patrons molt sovint de negativitat,
de violència verbal, de picabaralles dialèctiques.
Moltes vegades, malauradament, protagonitzades per polítics.
Hi ha grans polítics, però també n'hi ha molts
que es queden amb la picabaralla. I nosaltres el que fem
és un exemple. De vegades, amb la millor intenció
retransmatem molta por,
comuniquem molta por a la població,
amb les millors intencions.
I jo, Roger, què va passar? Que em vaig fer tota aquesta autocrítica.
Vaig dir, escolta, tu ets corresponsable de tot això.
I si intentessis sembrar una llavor en positiu
sense marxar de Catalunya Ràdio? Que te l'estimes en bogeria, no?
Què podries fer des de dins per intentar
donar punts de vista una mica més positius?
I a partir d'aquí hi ha un canvi radical
en la vida professional radiofònica de Gaspar Hernández,
que és que abandones tot allò i neix el silenci.
Sí, bé, que el silenci havia estat també protagonista
precisament al matí de Catalunya Ràdio l'estiu.
Ho expliques al llibre. I és meravellós perquè això no ho recordàvem
i amb en Nil Guantam, que t'emportaves una unitat mòbil
de Catalunya Ràdio pel país i feies sonar el silenci.
Sí, era surrealista i en aquella època
el cap de programes no ho va entendre de cap de les maneres.
Va dir que com pot ser que ens gastem els diners d'una unitat mòbil
i una persona, etcètera, cada dia per anar a retransmetre el no res.
I era una secció poètica que va tenir molt bona acollida,
però bé, poètica, però era totalment real.
O sigui, la retransmissió era anar a l'encalç cada dia
d'un silenci diferent d'un poble de Catalunya.
Com? Per què cada silenci és diferent?
Per què cada silenci és diferent? Perquè cada silenci està trencat
per un campanar diferent, per una gent diferent, per uns sorolls diferents
i el lloc on ja ens costava més trobar silenci
era Barcelona i avui ja crec que seria pràcticament impossible
trobar silenci a Barcelona.
Torno a aquell gaspar de fa vint anys
que li agradaven els programes llargs,
que es dedicava a la informació. Per fer tot això
o per voler aspirar a fer el matí a Catalunya Ràdio
o per fer la realitat de l'època vanitat amb tot això.
Això ho vas enterrar per sempre? Per sempre no,
perquè sempre queda l'ego i gràcies a l'ego podem tirar endavant.
Gràcies a l'ego podem estar ara conversant tranquil·lament.
L'ego és necessari, és imprescindible. Ara és veritat que hi ha un ego
mal entès, sinònim de vanitat, que a poc a poc,
jo crec que la primera meitat de la vida l'ego l'hem d'enfortir,
perquè és imprescindible per anar endavant
i la segona meitat de la vida estaria bé anar-lo afablint,
desdibuixant una mica l'ego i pensar més
en la gent del nostre voltant, en què podem fer
per ser útils a la societat, o sigui, pensar més enllà del nostre ego.
Ara, en aquella època, jo com si diguéssim,
estava en plena construcció de l'ego. Per tant, sí, hi havia ego,
que espero ara no tenir tant. I va haver algun moment
que vas fer clic o va ser un procés o va ser un desengany?
Va ser progressiu i també, a partir
d'una crisi personal, els grans clics
els fem malauradament... En grans crisis?
En grans crisis. Tant de bo, no necessitàvem les crisis,
però les necessitem. I a partir d'un procés personal
que explico al final del llibre, relacionat amb l'amor del meu cosí,
doncs vaig fer el clic definitiu.
El Gaspar Nadez ha publicat el ràdiofonista.
Quan vas acabar el programa espacial,
sis hores després d'haver-lo començat, vas respirar fondo
i ara sí, vas poder anar a la font d'aigua i el lavabo.
I el mirall, que per primer cop vas veure la teva closca
sense cabells. Una anècdota ridícula
en comparació amb el que acabava de passar als Estats Units.
Et vas quedar calb. Sí.
La ràdio et va deixar calb. Totalment.
En el relat en què explico aquest procés,
aquesta anècdota, que intento explicar-ho en molt de sentit
de l'humor, perquè el meu objectiu era que la gent
s'ho passés bé llegint el llibre, vaig explicar
aquest procés que l'estrès, l'adrenalina
de la ràdio crec que sí que va provocar que jo perdés
el meu bé més preuat, que eren els meus cabells.
Jo tenia una cavallera, per entendre'ns com la de Michael Jackson,
i n'estava molt orgullós. De sordenada, cabells arrissats.
Totalment. Jo no he conegut aquest Gaspar Nadez.
Totalment. I clar, era el tret, quan parlo de la meva infància,
era el tret del qual jo em sentia més orgullós.
I clar, el vaig anar perdent.
I crec que l'adrenalina dels informatius, de les notícies,
aquesta adicció, que t'està enganxats
a la informació, com si a cada dia haguessin de passar
coses molt importants, que amb el temps vas veient que no són
tan importants, les coses que per mi aleshores em semblen tan importants,
doncs em va fer quedar en calp, i també els auriculars.
Posar-me els auriculars i treure-me'ls cada dia.
Ara, mira, ara mateix estic molt tranquil amb els auriculars,
perquè ja no tinc por de perdre-hi res. Un descans.
Has començat amb una capsa de sabates, la teva història d'amor amb la ràdio?
Sí, el meu pare, als 9 anys, em va fabricar
una emissora de ràdio pel barri,
dins una capsa de sabates, i aleshores
es va convertir en la meva gran passió. Des de llavors,
la ràdio va ser, com si diguéssim, la meva gran activitat
extraescolar. M'hi dedicava cada dia a olot
i després a... Però amatia aquesta ràdio que et va fabricar
el teu pare? Amatia totalment d'una forma
parària, perquè jo em pensava que no m'escoltava absolutament
ningú, ni la meva mare, però després resulta
que el meu pare havia volgut que sí, que m'escoltés gent
i hi havia potència, com si diguéssim. Era totalment
il·legal en aquella època. Ràdio les tries, tota la zona d'olot?
Sí, una part d'olot, i després va cobrir
pràcticament tota la garrotxa. Carai! Carai, tot el teu pare!
Déu-n'hi-do! Sí, sí, sí. Coneixements tecnològics, no?
Gràcies a ell, doncs faig ràdio, no? I gràcies a ell
per aconseguir conèixer aquesta gran història d'amor
amb la ràdio que continua avui encara.
Davant del micròfon vaig descobrir que em transformava.
Quan s'ensenia el pilot vermell, deixava de ser tímid
i em convertia en un nen loquàs. Alguna cosa havia de dir.
Havia d'omplir el silenci que hi havia entre cançó i cançó.
Havia d'enreunar tant sí com no, i em va sorprendre constatar
que podia parlar pels descusits. Jo, el nen silenciós.
Jo, el nen que escoltava el doble del que parlava.
Tot el que vols donar-me és massa.
És pesat.
Aquesta timidesa no l'has acabat de perdre mai, per això a Gaspar.
Sempre hi és, efectivament. Però això, com deia en Josep Maria Espinàs,
ell deia, jo soc tímid però no n'exerceixo.
És a dir, sempre tenim l'opció de no exercir de tímid.
Si és clar, quan som davant del micròfon o la càmera de televisió
no podem, l'hem de deixar aparcada, la timidesa.
Ara també vaig descobrir gràcies a la ràdio
que si tu et converteixes en allò que transmetes,
en allò que desenvolupes.
I si tu desenvolupes obertura, habilitats socials,
si et vols apropar a la gent, a poc a poc, la timidesa es veïna.
I el llibre també expliques que t'imagines com són els teus oïens,
les persones que t'estan escoltant. Què penses?
Doncs jo sempre penso en gent meravellosa.
És gent... No sé què és.
Ja ho veis de tot, eh, per això. Sí, sí.
Però jo sempre penso que és algú que ens fa confiança
amb la màgia de la ràdio que no té la televisió,
que és que, com deia abans, per mi la veu és el mirall de l'ànima
i, per tant, a través de la veu es copsen molts matisos
que no copsem a través, per exemple, d'una videotrucada.
A mi les videotrucades em deixen fred.
Amb una veu et fa la sensació de conèixer algú.
Quan truques algú, de seguida saps com està el tot de veu.
I el mateix em passa amb la ràdio.
Fa la sensació que davant del micròfon, d'una manera o d'una altra,
tots ens despullem davant del micròfon.
A mi aquesta sensació de complicitat amb l'audiència
i d'acollida, de bona acollida,
és el que m'imagino quan estic parlant.
La ràdio informativa ja no la practiques.
La consumeixes o tampoc?
Poc, però sí que la consumeixo.
M'agrada estar informat i vull estar informat
a través d'aquesta casa.
Però abans consumia molta informació
i ara fins i tot faig desunis de notícies.
Fins i tot espais en què intento no estar informat.
Ha canviat la manera com fem ràdio informatiu?
Tens la sensació que el ritme dels programes...
Per sort no gaire.
Dic afortunadament, perquè hi va haver una època
que vam intentar imitar molt la televisió en general.
Igual que hi va haver també una època
que la ràdio va intentar imitar el jihijaja de la televisió.
Tot havia de fer gràcia.
I, efectivament, hi ha d'haver humor.
Però potser hi va haver una època que crec que ens vam passar.
I ara hem retornat una mica els orígens.
A mi m'agrada aquest retorn als orígens.
Me'n recordo que una de les anècdotes que explico
és que quan jo era petit em pensava que quan sigui gran
em vull dedicar a la ràdio.
Però va escoltar un èxit que jo posava com a dissjoke,
que era una cançó que es deia
que el vídeo va matar l'estrella de la ràdio
i em feia por que la televisió acabés amb la ràdio
perquè em pensava que em dedicaré quan sigui gran.
I el que m'ha pensat és que, com estem veient,
la ràdio té més bona salut que mai, té una salut de ferro,
més fins i tot que la televisió ara mateix.
Sí, perquè la podem consumir i fer de moltes maneres diferents.
El podcast li ha donat una nova vida.
Però el podcast tampoc treu sentit a la ràdio indirecta,
perquè no hi ha res més immediat.
Efectivament, això no té preu.
I, a més, la senzillesa amb la qual es pot fer la ràdio indirecta.
I, en el sentit de l'humor, expliques que...
Clar, tu et vas fer un fart d'entrevistar polítics, no?
I que hi va haver una època en què se t'escapava el riure sentint-los.
Te'n vas cansar?
Internament, sí. Internament?
Per sort, si no m'haurien acomiadat.
I tu tenies allà davant, no?
I ell venia, li fes la pregunta, contestava el que li donava la gana,
que ara és el que continua passant, però multiplicat per 15.
I tu per dins pensaves, aquest senyor què, eh?
Jo crec que és una sensació,
que segur que tu l'has tingut moltes vegades també,
que és que micròfon tancat et diuen una cosa
i després a micròfon obert diuen totalment el contrari.
Insisteixo, no tothom ni molt menys.
És a dir, hi ha polítics per sort honestos.
Però n'hi havia també que anaven dient-te el contrari
i tu et senties impotent, no?
Perquè sí que intentaves posar-los contra les cordes.
Jo em sentia impotent, però intentava posar-los contra les cordes
i a les preguntes incisives.
Però tot i això, doncs la persona continuava mentint
o no dient tota la veritat, no?
I el punt ja que va contribuir, que ho deixés córrer,
va ser la guerra de l'Irak, no?
Quan jo vaig tenir l'oportunitat d'anar a l'Irak
just abans que esclatés la guerra i anar a comprovar
que als llocs on presumptament hi havia armes de destrucció massiva
no hi havia absolutament res.
Esclar que no ho vaig mirar tot ni molt menys, no?
I vaig tornar aquí i vaig continuar escoltant polítics
que defensaven que s'havia d'anar a la guerra
per destruir les armes de destrucció massiva
que encara no han aparegut i que no hi van ser.
I davant d'aquesta hipocresia vaig decidir
que no volia ser còmplice de tota aquesta hipocresia.
Escolta'm, i la vessant més psicològica i d'espiritualitat
amb la qual s'ha anat fent gran i nodrint l'ofici de viure,
d'on va néixer?
Quan et vas sentir aquesta crida?
Bé, pel fet de voler estar millor.
Jo era un aprenent de l'ofici de viure
i soc un aprenent de l'ofició de l'art de viure
i de voler estar millor no hi havia en aquell moment
un programa de salut mental a l'antena de Catalunya Ràdio
i vaig decidir aportar fer un programa de salut mental
i continuar sent l'ofici de viure
o el programa de salut mental de Catalunya Ràdio
i de benestar emocional.
Durant molts anys ens hem dedicat a la prevenció,
i ara estem remant tots com tothom
per estar millor, no només pel que fa a la prevenció,
sinó pel que fa als trastorns mentals i les malalties mentals.
Com ha costat arribar a parlar-ne obertament,
tenir referents que diuen que he estat fotut,
he tingut una depressió?
Ara en previstes esportistes polítics
o referents en tots els àmbits
i no és sorprenent que et diguin que van al psicòleg
o que han passat per moments foscos a la seva vida,
però quan vas començar a parlar d'això a la ràdio era molt pioner.
No se'n parlava, ens feia cosa.
Igual que no parlàvem ni molt menys del suïcidi.
De fet, tota l'època que vaig estar als serveis informatius
no donàvem a conèixer les morts per suïcidi
i parlar-ne s'ha demostrat que és bo.
També em va passar una anècdota
quan vaig començar aquests continguts
que és que col·legues, homes, em deien
com pot ser que un home com tu parli d'emocions.
No entenien que un home parlés d'emocions, malauradament.
I ara la cosa per sort ha canviat.
Fins al punt que en parlem tots cada dia d'emocions
i que la qualitat de la nostra vida
crec que depèn de la qualitat de les nostres emocions.
En bona part podem tenir diners, salut, amor,
però si vivim des de la ràbia, des del ressentiment, des de la por,
no podem estar bé.
Sí, però fa la sensació que ara més que mai
en parlem sovint obertament
i els programes mainstream o generalistes també ho afronten,
però a la vegada, quan veiem les taxes
de la incidència de la salut mental
entre els nostres joves i adolescents,
està disparadíssim.
Com t'ho expliques, això?
No tinc respostes, i de fet no crec que les tingui ningú,
totes les respostes.
Jo el que sí que veig és que hi ha un abans i un després
del confinament i de la pandèmia.
No només, és a dir, les conseqüències,
no només és el confinament, però hi ha un abans i un després.
Hi ha molt malestar i hi ha molts elements.
Jo no soc un especialista com per dir què ens ha portat cap aquí.
De fet, jo, normalment, com saps molt bé, Roger,
a través de l'Ofici de Viure de Catalunya Ràdio,
no soc un especialista.
Però sí que crec que cal enfatitzar tot allò que fa referència
a la prevenció i que cal donar eines
per a l'autoregulació emocional, no?
Perquè cadascú de nosaltres sàpiga com està emocionalment.
Per això a mi m'agrada més el concepte més que felicitat,
que no sabem ben bé què és la felicitat.
El concepte que m'agrada és el de benestar emocional.
És que és un leitmotiv fantàstic, el teu programa.
Eines pel benestar emocional a l'Ofici de Viure.
Seria una bona falca.
Segur que la tens gravada amb el de bossa.
La tenim, la tenim.
Perquè el benestar emocional inclou la tristesa.
No vol dir que hagi d'estar bé cada dia.
Clar, no podem estar bé sempre i no tothom ha d'estar bé
perquè hem d'incloure en el benestar emocional
la tristesa, la ràbia, la por, totes aquestes emocions.
Totes són útils.
I, per tant, el benestar emocional és un concepte
que aplega també moments de malestar.
I, a partir d'aquí, el que podem és anar prenent
eines d'autoregulació per saber com estem.
Insisteixo amb el benentès que no hem d'estar sempre bé,
que una persona que té un trastorn mental o una malaltia mental
no pot estar bé o una persona que està passant per un dol
tampoc pot estar bé i hem d'acceptar-ho.
Esteu preparant nous capítols a la tele també de l'Ofici de Viure?
Sí, els hem enllestit.
Una nova temporada de l'Ofici de Viure de TV3.
I, per tant, hem d'anar prenent uns continguts, com saps,
més necessaris que mai.
I, per mi, haver-hi un gran goig i un ple fer televisió a TV3
i més amb aquests continguts.
I espero i desitjo també que siguin útils i que s'estrenin aviat.
Escolta'm, clar, vas començar molt jove,
però continues sent molt jove.
Vull dir que et queden molts anys per davant de ràdio, no?
Quants anys tens ara? Ara 51.
L'edat és important per tu? No.
O sigui, és important pel meu cos.
Pel cos sí, no?
La part més profunda de nosaltres, que és que tu molt bé definies,
Roger, el programa de l'Ofici de Viure té un component de psicologia,
però també de espiritualitat.
Hi ha aquesta part més profunda de nosaltres que és alienar l'edat.
De fet, si t'hi fixes bé, Roger,
hi ha una part de tu per la qual sembla que no ha passat el temps.
Però és que segurament ens escolten persones de 80 anys,
70, 80 anys, 90,
que els fa la sensació que continuen sent igual internament,
no el cos, evidentment, però internament continuen sent iguals
i teníem 20 anys, 30 anys que tenen la mateixa empenta,
la mateixa energia, no?
És a dir, hi ha una part de nosaltres per la qual el temps no passa,
i des d'aquest punt de vista sí que no em sento amb 51 anys.
Però tu no et fa ni il·lusió ni desil·lusió fer anys o...?
Ho celebro un any més de vida,
però no deixa de ser una convenció social.
Hi ha una part de mi per la qual no passa el temps
i que és igual de jove i entusiasta que quan va començar a fer ràdio
als 9 anys.
I no tens altres aspiracions?
No penso molt en el futur.
La veritat és que estic molt content de poder-lo fer
i de portar aquest granet de sorra dins la grella de Catalunya Ràdio
i no penso en el futur,
em deixo una mica també fluir per la vida,
a veure què va aportant.
Ara faig retirs presencials de cap de setmana
per viure des de la pau interior, sobretot, també,
i vaig disfrutant.
On els fas, aquests retirs?
Els solius, els fem a l'Empordà,
en un lloc meravellós,
amb molta pau exterior, també,
i som molta gent que posem en pràctica
les eines de l'ofici de viure.
És fàcil aplicar les eines de l'ofici de viure a la vida real?
És un treball diari.
És una gimnàstica.
Igual que si volem estar en forma hem de fer esport, exercici, caminar,
i si volem muscular necessitem desenvolupar el múscul
amb resistències,
i ens hi hem de posar, ens hi hem de remengar,
i és una feina diària.
Fàcil no és.
És com voler estar bé, quan vulgui anar al gimnàs,
cada dia t'has de remengar, perquè els problemes sempre hi són.
Si fem el que fem, sempre hi haurà els problemes.
Una altra cosa és com els afrontem,
i fins a quin punt ens ajuden a aixecar,
podem resoldre'ls o no, o ens afecten més o menys.
Quines són les coses importants per tu ara?
El més important és...
Evidentment sempre és la salut, la salut, l'amor,
jo crec que les coses bàsiques que hem après dels nostres pares
i els nostres avis, aquestes són les coses importants.
El fet de compartir.
Tu les tens resoltes?
Ser útil.
Cada dia vaig i estic treballant, però sí, per sort.
Em sento un privilegiat i un gran afortunat en aquest sentit.
I també, des d'aquest punt de vista, el compartir,
el ser útil a la resta de gent.
Fem un silenci per acabar l'entrevista?
Molt bé, d'acord.
Marca-ho tu, les pautes.
Si vols, encantat de marcar el silenci, Roger,
però en la ràdio és perillós perquè potser que l'audiència marxi,
perquè no estem acostumats al silenci,
pensem que la ràdio se'ns ha espatllat.
Però si proposes a l'audiència fer uns segons de silenci,
jo crec que ho entendran i incloses ho disfrutaran.
Fem un silenci d'uns quants segons i a veure què sentim
durant aquests segons.
Molt ben entès que el cap començarà a barrinar,
a dir què fan aquests, què passa, però deixem passar
aquests pensaments com si fossin núvols i tornem al silenci.
Som-hi.
I el primer que flora, cinc segons, és la pau, si ens hi fixem bé.
Segur que és probable.
Fem-hi un de deu segons. Sí? El vols que ho fem?
Sí, fem-lo. Però tu hi dones pas.
Deu quinze segons, allargant-lo.
Deu n'hi do. No sé si aquí, a través de Catalunya Ràdio,
mai he fet un silenci de deu segons.
Deu quinze segons. Provem-ho. Com a exercici.
Increïble. Quinze segons.
Aquest és el meu nou rècord.
A través de Catalunya Ràdio no havia fet mai un silenci.
Ja en parlarem, d'acord?
El radiofonista amb el Gaspar Hernández, no us el perdeu.
Gràcies, igualment, Roger, i enhorabona.
Fem una pausa i de seguida tornem al suplement. Fins ara.
I amb Jordi Brau recitant poemes de Federico García Lorca.
Dissabte, 18 de març, a dos quarts de set,
Palau de la Música Catalana.
Entrades a oisabellès.com.
Si et vols canviar un aprenentatge immersiu,
millorar la teva competitivitat de cara al mercat laboral
o canviar una experiència acadèmica
que prioritzi la part pràctica Work to Change,
entra a eaebarcelona.com
i comença el canvi amb els nostres màsters i MBAs.
Eae Business School. We make it happen.
Torna la passió d'Olesa a la representació més efectes,
més emoció, més música i més espectacularitat que mai.
Olesa de Montserrat té un dels escenaris més grans de tot Europa
i prop d'un miler de persones implicades
per un espectacle d'una mica més de dues hores de durada.
A partir del 12 de març, entrades a spoiler.
lapassió.cat o lapassió.cat.
Com descriuries la tortura?
No sé com explicar-ho.
Em venen al cap tot d'imatges de tot el que em van fer.
Quan a mi me la van detenir,
jo estava convençuda que la van torturar.
Neref, reacció.
La meva reacció era mossegar la bossa per lluitar
contra aquella sensació d'esfíxia.
Què sabem de les tortures policials a dones al País Basc?
Sense ficció, biar-nes, dues respiracions,
a TV3 dimarts a la nit.
A Catalunya sempre hem parlat l'idioma dels negocis.
Qui no arrisca no pisca.
Qui sembra recull.
I a Acció, l'agència per la competitivitat de l'empresa, també.
Per això, si tens una empresa i vols innovar per superar
no us reptes, entra a acció.gencat.cat.
Perquè parlem l'idioma dels negocis.
Generalitat de Catalunya, sempre endavant.
L'INCAT.
El teu enllaç amb la cultura.
A Catalunya.
A Catalunya.
Estic molt fresc.
Un perdó dels teus a mi no em serveix.
Del 10 de març al 22 d'abril
la Cruïlla Primavera portarà 11 concerts
a les millors sales i espais de Barcelona.
Amb les actuacions de Rufus T. Firefly,
Natos i Guaor,
De la fe i les flores azules,
Tiquen Ja fa col·li,
31FAM, Doctor Prats i Lala loves you, entre altres.
Més informació a concerts.cruillabarsalona.com.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
L'INCAT.
L'INCAT.
El 18 de març,
Sant Cugat del Vallès es convertirà
en la capital de la Cerdana 2023.
Vine a l'acte de proclamació
de la capital de la Cerdana 2023
i al concert de Coblism
amb la Copla Sant Jordi Ciutat de Barcelona,
Ralt Domàs i Cobòsmica Company.
Més informació a portalcerdanista.cat.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
L'INCAT.
L'INCAT.
A Catalunya Ràdio.
El Japó, el més important a la cuina
és la qualitat de l'aigua de l'aixeta.
Com per vosaltres la qualitat de l'oli d'oliva.
Iroko Shinbo,
la cuinera japonesa més estimada pels nord-americans.
Tota una vida
dedicada a divulgar la gastronomia del Japó.
Els Estats Units,
el nigiri és tonyina,
salmó, salmó.
El salmó és molt nou per a nosaltres.
Pels japonesos,
el sushi de salmó no existeix.
Un restaurant que aniva a la Berlín,
diumenge d'una a dues del migdia.
Amb Paula Molés,
a l'API web de Catalunya Ràdio.