A Catalunya Ràdio, des de 1988, el suplement.
35 anys fent ràdio amb esperit de cap de setmana.
Ara, amb Roger Escapa.
Bon dia, són les 6 i així sona el suplement de Catalunya Ràdio.
Diumenge, 9 d'abril del 2023,
a Catalunya Ràdio, des de 1988, el suplement.
Bon dia, són les 6 i així sona el suplement de Catalunya Ràdio.
Diumenge, 9 d'abril del 2023,
avui el suplement.
Artúlia amb la Núria Oriols del diari Ara,
l'Oriol Marc, cap de política de la nació digital,
i el Marc Molins, que és advocat penalista.
A les 10 farem una setmana tràgica
amb el columnista al Wall Street Journal, Lleons Indreu,
i el politòleg Toni Rodon.
Avui parlant de la campanya de la renda,
que comença aquest dimarts, tot just després d'aquesta setmana santa,
comença la campanya de la renda amb el Toni Rodon i el Lleons Indreu.
Intentarem resoldre alguns dubtes
i també compararem com ho fan al Regne Unit, si és campant.
En un matí on també ens visitaran les Mammarazzi,
Laura Fai i Lorena Vázquez,
estan tenint una temporada d'allò més enfeinada
entre Risto Mejide, Laura Escanes, Gerard Piqué, Shakira Nogregón,
parlarem de la seva feina i de la premsa del cor en català,
a veure si ha arribat per quedar-se, fa la sensació que sí,
en parlarem avui amb les Mammarazzi a partir de dos quarts d'onze.
En un matí on tindrem la Marina Porres,
llibres, sèries i bandes sonores,
les converses a taverna del Roger Mas i el David Craven,
el demà ho deixo, la Marta Ferrer, amb els arguments universals,
i a les dotze al dominical
amb personatges tan pintorescos com Pep Guardiola.
Doncs una meravella, la veritat, vaig jugar dues temporades allà,
són una gent molt acollidora,
són les persones doncs molt espirituals,
no valoren allò material, no miren els diners que et paguen,
perquè realment Paris no té importància en això.
A les dotze al dominical amb el personatge fake
del Pep Guardiola, entre molts d'altres.
Bon dia als que us esteu despertant,
però fins a quarts d'una som al suplement
i tenim esperit de cap de setmana.
El suplement, amb Roger Escapa.
I amb Neus Bonet. Bon dia, Neus.
Bon dia, Roger.
Avui ens llevem pendents del dispositiu que fan els Mossos
per poder detenir l'home que va disparar i matar un home
al club de tir precisió de granollers.
Els fets van passar cap a dos quarts del vuit del vespre d'ahir.
Per raons que encara s'investiguen,
la víctima, que va rebre diversos fets a l'esquena,
va quedar en estat crític en primera instància,
però finalment va morir com a conseqüència de les ferides.
Segons ha pogut saber Catalunya Ràdio,
després del tiroteig, l'agressor hauria entrat al cotxe d'una dona
amenaçant-la amb la pistola
i l'hauria obligat a conduir en direcció a Barcelona.
Segons informa també el Canal 324,
els Mossos d'Esquadra ja han identificat l'home.
Es tractaria d'un militar jove i client habitual del club de tir.
També estem pendents avui de la rei,
fa Sant Jordi d'Es Valls, el gironès,
que suma una nit més de festa.
Els Mossos creuen que la xifra de participants
augmentarà durant aquesta matinada de diumenge
a causa de l'efecte crida que s'ha generat.
La festa es manté activa des de divendres a la matinada
i s'hi mantenen a hores d'ara unes 200 persones.
Els excisors continuen tancats però molta gent hi acaba arribant pel bosc.
L'alcaldessa de Sant Jordi d'Es Valls, Núria Martínez,
explicava ahir aquí el suplement
que la gent que hi participa bé, preparada i reconeix
I no es pot fer res, no hi ha ni controls de sons,
no hi ha control de resistència.
Ara Mossos aquest matí m'han comentat
que vindria un helicòpter a fer una passada
per veure si des de l'aire poden controlar, es lleu una mica més.
Paral·lelament, els agents rurals avisen que aquestes festes,
com que no tenen cap tipus de permís,
són un risc afegit a l'hora de prevenir incendis forestals.
Ho deia a Catalunya Informació Ignasi de Dalmases,
el cap de l'àrea regional dels agents rurals a Girona.
Que es pugui produir aquesta festa.
I l'entorn, ja que hi ha també aparells
que no de manera habitual estan muntats en un lloc,
sinó que són provisionals, generadors, així,
sí que, bueno, evidentment, podria ser un element més de risc.
Ha quedat tancada la via penal
per l'accident d'autobús de Freginals del 2016,
després que l'únic acusat, el conductor del vehicle,
hagi mort d'un atac d'acord.
A celebrar-se el sinistre va costar la vida, recordem-ho,
a 13 estudiants d'Arasmos i ferides a 26 persones més.
El director comercial de l'empresa d'autocar,
Julià Destella,
ha destacat en declaracions a Catalunya Ràdio
l'efecte que li tenien al conductor,
tot i que ja no treballava perquè estava de baixa des de l'accident.
Jo aquesta persona hi tenia molt apreci,
perquè jo ja l'havia tingut de treballador a una altra empresa,
i et puc dir que era una persona treballadora, com poques,
i un conductor dels que no hi han.
I és una persona que, bueno, que es va anar fent gran,
ja es va anar... va tindre malalties...
Pere Aragonès insta Pedro Sánchez
a convocar una nova reunió de la taula de diàleg.
El president de la Generalitat creu
que no hauria de quedar en punt mort aquest 2023,
malgrat que sigui un any electoral.
Ho ha dit en una entrevista a l'agència EFA.
Si Pedro Sánchez, que ha fet bandera del diàleg
i de la mà estesa,
ara aquesta bandera l'amaga perquè té unes eleccions municipals
i autonòmiques en deu comunitats a Espanya,
en tot cas, que doni explicacions a per què no vol dialogar.
La resposta ha arribat de Miquel Iceta,
el ministre de Cultura i Esports i president del PSC,
ha reivindicat el diàleg,
tot i que ha evitat concretar si hi haurà una nova reunió
en els pròxims mesos.
Quien hizo la bandera de diálogo fue Pedro Sánchez,
por lo tanto me alegra mucho que otros se sumen a ese esfuerzo,
y nadie ha hecho tanto por el diálogo como Pedro Sánchez.
En la reunió de Semana Santa,
Pedro Sánchez ha sido un mano de santo para el diálogo.
Xavier Trias incorporarà representants del PDeCAT
a la seva candidatura per les municipals.
El candidat de Junts ho desvincula d'una possible entesa
entre les dues formacions escala nacional,
ho ha explicat a l'Agència Europa Pres.
Això no és un acord, això és una decisió meva,
que ja fa molt temps que l'he presa.
No és un acord entre dues formacions,
sinó que jo m'he deixat la puta estat
que les persones ellixin la seva.
Ukraine torna a tenir capacitat per produir prou energia elèctrica
per abastir tot el país i fins i tot exportar-ne.
Ho ha anunciat el ministre ucrainès d'Energia,
que dona per soparat el dur hivern,
en què els ciutadans han patit apagades contínues i talls,
com a conseqüència dels bombardejos russos
contra les infraestructures energètiques del país.
Avui també parlem del Museu Picasso de Barcelona,
que incorporarà en dipòsit bust de dona jove,
un dels quadres més famosos del pintor Malagueny.
L'obra és un retrat de la primera parella de Picasso,
Fernand Olivier, i data del 1906,
quan el creador vivia a Gòsul, al Berguedà.
Actualment s'exposa al Museu Reina Sofia de Madrid.
Emanuel Guigón és el director del Museu Picasso.
En esports, el Madrid ha perdut contra el Villarreal al Barneveu,
dos a tres, i podria quedar 15 punts del Barça,
si els blaugranes guanyen demà dilluns al Girona.
També d'ahir dissabte, derrota de l'Espanyol a casa,
contra l'Atlètic Club, una dos en el debut de Luis García la banqueta.
L'equip blanqui-blau continua amb l'aigua,
a la Lliga Soval, derrota del Granollers a la pista del Conca,
34-28.
Els Vallesans perden la segona posició i ara són tercers.
L'Atlètic Terrassa jugarà avui diumenge a les semifinals
de l'Eurohockey League Duque i Hierba
contra el Roadways de Colònia.
El partit, que ha perdut contra el Villarreal al Barneveu,
dos a tres, i podria quedar 15 punts del Barça,
si els blaugranes guanyen demà dilluns al Girona.
També d'ahir dissabte, derrota de l'Espanyol a casa,
contra l'Atlètic Club, una dos en el debut de Luis García la banqueta.
El partit, a tres quarts de dues.
Pel que fa al temps, la temperatura baixarà una mica
a primera hora del matí i, en canvi, pujarà durant la tarda.
Màximes de 18 a 22 graus, amb valors de més de 25 graus
a les comarques de Ponent.
Sol mig intervolit per la presència de capes de núvols prims.
Un mateix concepte.
En aquest capítol parem l'antena A,
explicat per diversos personatges
i que poden ser inspiradors per a tothom.
La bona pregunta és aquella que aconsegueix
que tu estaves buscant.
Que haver hagut de cobrir algun incendi forestal
i signar com a socarrat ho ha provocat algun error.
La veu ens ensenya molt de les persones.
Neix el podcast Parem l'antena.
Fer aquest podcast per mi és la feina somiada.
Un projecte personal de Manel Alies.
Premi Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació.
Parem l'antena.
El dimecres estrena del primer capítol a l'api web de Catalunya Ràdio.
Des que surt el sol fins l'hora de dinar.
Amb Roger Escapa.
Som a Catalunya Ràdio cada diumenge a aquesta hora
a l'ofici d'educar amb la imprescindible Elisabet Pedrosa.
Bon dia i bona hora.
Bon dia, Roger. Obrim les portes de l'ofici d'educar.
Som-hi.
L'ofici d'educar a Catalunya Ràdio.
Per mi arribar al cor d'un infant
és que l'infant o l'alumne
estigui completament disposat
a aprendre i a divertir-se.
I un professor amable, divertit,
amb molta paciència
i, sobretot,
que faci projectes divertits.
Benvingudes a l'ofici d'educar.
Hem sentit el Jan.
Pel pensador Satiscomar,
l'escola actual està atrapada en el cap
i emergint en les mans i el cor,
i a l'entendre l'atagoria els infants a l'escola
han d'aprendre a expressar les seves idees i sentiments
amb tot el cos,
parlar als alumnes amb les mans i el cor.
Ens acompanyen...
Les mestres Ruth Cañadas, autora de Manos que cuentan,
i Raquel Martínez Pulido,
autora de Cómo se llega al corazón del alumno.
Sentirem també com educo
amb la psicòloga Lara Terradas
i el manual per afrontar el conflicte familiar
amb la terapeuta gestalt Marta Butjosa.
L'ofici d'educar amb Elisabet Pedrosa.
Els signes són una eina
perquè els nadons i els infants
es puguin comunicar de manera eficaç.
Ruth Cañadas.
Parlar als alumnes amb les mans i el cor.
La Ruth Cañadas és intèrpret
de la llengua de signes educadora infantil
creadora d'ontana.com,
diu la Ruth que va observar
que els pares i mares de fills sorsecs
es comunicaven amb ells amb molta fluïdesa
i es va donar del gran poder dels signes
per millorar la comunicació amb els nadons
i disminuir les frustracions.
I va començar a provar-ho
amb el seu propi fill, el Nico,
amb signes per expressar les seves necessitats més bàsiques
i va funcionar.
I el buen resultado Ruth
con Nico, con tu hijo, te llevó a compartir la experiencia
que ya se utilizaba en otros países
y a crear ontana.com.
Ruth Cañadas, quins són els beneficis
d'utilitzar els signes
com a eina comunicativa
amb els nadons?
Què seria la particularitat?
Doncs mira, el uso de signes
tiene muchísimos beneficis.
Para mí, quizá, la ventaja más importante
es que mejora el vínculo afectivo
y la comunicación con todo lo que esto conlleva.
Por desgracia,
estamos viendo tiempos
donde hay muchísimas distracciones,
muchísima evasión, adicciones, redes sociales
que nos distraen de estar presentes
y que hace que no nos vinculemos
de una manera saludable.
Entonces, el uso de signos en las primeras etapas
facilita la comunicación
y mejora el vínculo afectivo,
porque al comprendernos mejor al final
sí que se generan espacios más agradables de compartir.
El bebé se siente complacido
al ser entendido, mejora su autoestima,
su seguridad en sí mismo,
disminuye la frustración,
que es otra ventaja para mí fundamental.
Como consecuencia de esto también
es que disminuyen los momentos de enfado y agresividad
que se pueden dar muchas veces
o muchas ocasiones por no sentirse comprendidos.
En definitiva,
es una herramienta que mejora nuestra relación
y nos facilita muchísimo la crianza.
Hay otros muchos beneficios de su uso,
pero para mí quizá los más importantes
son estos que nos ayudan aquí y ahora
a acompañar en las primeras etapas
en el momento presente
y con esta ventaja de relacionarnos mejor.
Tú dices que es divertido
y demuestra atención que los bebés
están preparados para comunicarse
antes de hablar. A veces no, si no hablan
es que no se pueden comunicar, pero no es así, ¿no?
No, no es así.
La comunicación es intrínseca
al ser humano y los bebés ponen de manifiesto
desde el inicio que comunican.
Comunican mucho a través de su cuerpo
y nos dan mucha información
simplemente con observarles.
Tenemos que estar presentes
y mucha observación.
Y luego nos ayuda a ponernos en su piel, ¿no?
Eso está bien.
Es muy bonito porque vivimos en un mundo
un poquito adulto-centrista
y muchas veces nos fijamos
en lo que nos quieren decir, ¿no?
Parece que los niños hasta que no comunican con palabras
es como si nos interan, no piensan,
no opinan, no tienen pensamiento propio
y no es así.
Los signos nos ayudan a ponernos en su piel
en el sentido de que nos dan como una visión
del mundo, de lo que ellos sienten,
de lo que ellos piensan, de lo que prefieren,
de lo que sueñan. Es muy bonito verlo también.
Dices que es una herramienta comunicativa
que no sustituye el habla
y por lo tanto tenemos que acompañar
los signos de palabras.
A ver, Ruth, ¿cuándo y cómo podemos introducir los signos
en el día a día de nuestro bebé?
A ver, situanos un poco. ¿Cómo lo hacemos?
Pues, a ver, yo recomiendo comenzar a usarlo
a partir de los seis meses, eso para empezar.
No porque el bebé no pueda antes,
porque hay bebés que sí que tienen esa capacidad.
Es verdad que a lo mejor son hijos de padres sordos
y están con la lengua de signos completa
en su cotidiano.
Pero bueno, con bebés que no son sordos
podemos usar la herramienta con ellos
simplemente para comunicarnos,
para tener una herramienta común de uso cotidiano.
Es a partir de esa edad, a partir de los seis, siete meses,
cuando el bebé empieza
a ampliar más su comunicación,
empieza a ampliar su repertorio
de gorgoritos,
empieza a prestar más atención a través de fijar
los ojos, a mirar fijamente,
a imitar gestos sociales,
quizá dar parmitas o pedir brazos.
Está muy relacionada
con la alimentación complementaria.
Es un tema que parece como más abierto
a la comunicación cuando se lanza
a elegir un trozo de zanahoria del plato,
un poco de patata, que esto suele ocurrir
alrededor de los seis, siete meses.
Evidentemente depende mucho de cada bebé
que tendemos un poco a veces a comparar.
Pero en general es a partir de esta edad,
seis, siete meses, cuando los bebés
están preparados para comenzar a asimilar
los signos que les mostramos.
No quizá todavía a imitarlos
relacionándolos con su significado,
que es lo que queremos, pues esto lleva un proceso.
El cuento en el libro y en los talleres,
pero sí para empezar a reconocerlos, a integrarlos.
Y al poquito, ya con paciencia,
con constancia,
puede ser capaz de hacerlos por sí mismo
para nombrar lo que es de su interés,
que es el objetivo que queremos.
Signos relacionados con qué?
De su entorno, de su día a día.
Claro, pues con su rutina,
sus intereses, con lo que él quiere,
con lo que él está haciendo,
está relacionado con su rutina y su etapa evolutiva.
Evidentemente, pues un bebé no tiene interés en el telediario,
pues quizá como en las manos,
pero pues su interés,
pues cosas que ve por la calle,
animalitos, alimentos,
cosas en su cotidiano,
pues pedir cambiar de pañal, pedir teta,
o pedir un alimento.
Está todo relacionado con su interés
y su demanda cercana, con lo que...
Su mundo es esto, ¿no?
A lo que él puede tocar y ver en su cercano,
es esto lo que va a pedir y demandar.
Claro, tú cuentas en el libro
que los bebés son grandes imitadores,
y es verdad, ¿no?, que aprenden a partir de imitar.
Claro, y es una...
Es algo que tienen desde el nacimiento, ¿no?
Pues el bebé que le saca la lengua y te imita, ¿no?
Están todo el rato observando
e imitando como un espejo
a su referente, a su mamá, a su papá,
a las personas que les acompañamos,
y nos imitan a través de la imitación.
Es uno de los grandes aprendizajes del bebé,
otros el juego, bueno, hay muchas formas
en las que el bebé tiene de explorar el mundo,
de acercarse al mundo, de relacionarse con el mundo,
y uno de ellos, muy, muy potente,
en su ámbito de educación, de crecimiento,
es este de imitar.
Avui, a l'ofici d'educar,
parlar als alumnes amb les mans i el cor,
en temps de suplement, a Catalunya Ràdio.
M'agrada aprendre a fer servir les meves mans.
L'ús de signes
redueix la frustració i el comportament agressiu dels infants.
Ruth Cañadas.
Ruth Cañadas, manos que cuentan avui a l'ofici d'educar,
en un llibre,
diàlegs entre educació i neurociència
de Montserrat Pedreira Beatriz Fagundo,
nos dicen que ante la incongruencia
entre gestos y palabras nuestro cerebro,
atención, se queda con la información no verbal.
Ruth, la comunicación no verbal
los gestos, ¿es como más auténtica,
es como más verdadera?
Bueno, a ver, la comunicación no verbal sí es cierto
que nos ofrece muchísima información
y muchas veces decimos algo con palabras
pero con nuestro cuerpo estamos diciendo
algo totalmente contrario
o en la forma actuamos de una forma
que no es acorde a nuestra palabra.
Esto es así, ante un enfado a lo mejor yo digo
sí, estoy bien, estoy con el cuerpo totalmente cerrado,
esto lo vemos mucho.
Lo ideal sería poder compartir espacios seguros
donde poder comunicar verbal y corporalmente
lo que sentimos, de verdad,
que haya una coherencia.
Para esto creo que es necesario que cada uno, cada una
nos miremos adentro para tener claridad
y poder expresarnos con coherencia.
Pero sí que es verdad también que mi propuesta
no es una comunicación no verbal,
no es esto lo que yo estoy planteando.
Lo que yo propongo a través de esta herramienta
es usar signos con su significado concreto
para comunicarnos.
O sea, sería como una especie de poner palabras
a nuestras manos.
Igualmente un bebé que está cansado y no sabe lo que quiere
puede pedirte dormir, ir al parque,
saltar en la cama o ir a un yogur
en la misma conversación,
lo que significa que hay una incoherencia total ahí.
Pero bueno, lo comunica a través de las manos,
que es la herramienta que yo ofrezco,
de su cuerpo, aunque no haya coherencia.
Lo que quiero decir es que
que el bebé use signos no significa que sepa
en todo momento lo que quiere,
aunque lo esté nombrando a través de esa forma
de comunicación aparentemente más verdadera.
Tampoco va por ahí la cosa.
O sea, nos va a tocar acompañar sí o sí
momentos de frustración y de cansancio
igualmente al pez.
Lo ideal sería mostrar al niño
el signo correctamente, porque si le decimos un día
un signo para manzana y al día siguiente
que le decimos otro signo para manzana,
estamos generando como una contradicción.
Y el objetivo es crear unos signos concretos
para que pueda comunicar lo que necesite.
Entonces, para mí...
O sea, los bebés aprenden mucho
a través de la imitación, así que lo ideal
sería mostrarle siempre el mismo signo,
el mismo, para que integre el movimiento
y lo relacione con el significado.
Es igual, desde mi punto de vista,
que el aprendizaje de la lengua oral.
Cuando un bebé me dice, por ejemplo,
que no le digo, ah, ¿quieres agua?
O sea, no le hablo así, sino que le nombro correctamente,
digamos, sin corregirle ni mucho menos,
pero a través de...
O sea, la corrección sería a través de mi propia palabra,
simplemente acompañando a su petición
y decirle, ah, cariño, ¿quieres agua?
Venga, pues vamos a la cocina por un vaso de agua juntos.
Nombrar la frase correctamente, ¿no?
Y ya está.
Entonces, él irá aprendiendo, que nos dice,
agua, se dice agua, así poco a poco.
Entonces, con los signos sería lo mismo.
Y en relación a no inventarnos signos,
yo no recomiendo que nos inventemos signos
simplemente por la incomodidad de tener que buscar signos diferentes,
no repetirnos, no hacer signos que se parezcan y generen confusión,
porque al final es esto. ¿Cuál es el objetivo?
Comunicación y vínculo, pues no vamos a liarnos.
Pero bueno, en definitiva, sí creo que hay inconvenientes,
o sea, que podrían perjudicar en nuestra comunicación
el hecho de inventarnos.
Aunque también creo que sí que hay situaciones
en las que sí podríamos inventarnos algún signo puntual, ¿no?
¿Los bebés y niños en las primeras etapas?
Sí, ellos sí inventan signos.
Muchas veces porque tienen esa necesidad intrínseca de comunicación
y la persona adulta, en este caso, quizá no le estamos ofreciendo
la herramienta o, en este caso, el signo correspondiente a esto
que él demanda, porque no nos parece, a lo mejor,
pertinente en la comunicación o en nuestra comunicación.
Los bebés, los niños, niños, muy sabiamente,
lo que hacen es que se inventan ese signo, maravillosamente.
Es muy bonito ver cómo lo hacen, de una manera natural,
muy relacionada con el uso que hacen con sus manos,
con el objeto que quieren nombrar.
Total, que sí que es muy bonito de presencia,
y en este caso sí que acogemos este signo inventado.
I Ruth, ¿cuáles serían los beneficios de introducir los signos
en la educación infantil, no solo con los alumnos
con necesidades educativas especiales?
Pues los beneficios de introducir los signos en ámbitos educativos
son los mismos que yo he experimentado como madre
o haciendo talleres para familias,
los que he nombrado anteriormente.
Bajo mi comprensión del mundo, los espacios educativos realmente
no siento que sean necesarios en las primeras etapas.
Esto que nos han contado de que los niños necesitan socializar
para mí es una excusa, el que los niños vayan a la escuela
realmente es una necesidad adulta para poder conciliar,
que esto lo pongo muy entre comillas, esta palabra.
Entonces, en esa necesidad que tenemos las personas adultas
de tener espacios sin hijos para poder trabajar,
el uso de signos facilita muchísimo.
El proceso de separación de la madre o de asura de referencia,
por ejemplo, ayuda en los procesos de adaptación,
en los bebés, niños y niñas,
tanto si se incorporan a la escuelita o a la casita
por primera vez, como si tienen que volver después de unas vacaciones,
un puente, pues esto facilita también que se vinculen
con la maestra, educadora, a la acompañante del aula.
Le da mucha información de cómo es ese niño en su individualidad,
porque el niño puede expresarse lo que es sus intereses,
lo que tiene en la cabeza, lo que piensa, lo que sueña,
y esto facilita también los procesos grupales.
De hecho, es una herramienta que sin saberla,
mucha gente no sabe lengua de signos,
y muchas veces se usa en escuelas infantiles a través de cuentos,
canciones que acompañamos con nuestro cuerpo.
A veces no son signos de la lengua de signos, pero bueno,
son como corporalidades, gestos que ayudamos
a que los pequeños se integren en el grupo,
integren la canción, vincularnos con ellos,
lo hacemos de manera natural ya,
y es muy bonito de ver un aula llena de niños
usando sus manos para expresarse, es una maravilla.
Y tú dices que con ratios elevadas
facilita identificar a los educadores
las necesidades de sus alumnos, ¿no?
Exactamente, porque muchas veces estamos cambiando un pañal
y tienes al aula, imagínate, 20 niños,
con uno concretamente, y dos están teniendo un conflicto
y no puedes atender realmente,
no puedes dejar al bebécito para atender un conflicto.
Pero lo estás viendo, estás viendo el conflicto,
y quizá ellos a veces, muchas veces lo nombran,
pues a lo mejor nombran el signo de camión o pelota,
y tú desde lejos ya sabes que hay un conflicto con ese objeto,
que a veces no es un conflicto de aquí y ahora
de algo que me está pasando, sino de algo que ha sucedido antes.
Entonces, muchas veces, el verlo en la lejanía,
el ver cómo ellos nombran cosas, cómo se relacionan entre ellos,
cómo se ayudan, pues facilita mucho a la educadora, claro.
Para terminar, Ruth, mensaje a las escuelas de educación infantil
y a las familias en favor de introducir
lo que tú propones en este libro, manos que cuentan,
los signos en los bebés.
Pues, con todo lo dicho anteriormente,
creo que dejó bastante claro el mensaje.
Para mí, el uso de signos es una herramienta maravillosa
para vincular con la infancia, para conocer en profundidad
al bebé, niño, a la niña que tengo delante.
Sí que es una herramienta que necesita ir acompañada
de presencia, de escucha, de observación,
que eso a veces nos falta mucho a los adultos, ¿no?
Y es increíble mantener un diálogo con un bebé tan pequeño
que puede contarte cosas que tiene en su cabeza,
cosas que piensa, cosas que recuerda, ¿no?
Que parece que los bebés no recuerdan, que no saben, que no nada, ¿no?
Pues cosas que prefieren, cosas que les gusta y lo que no.
Es como ver el mundo a través de sus ojos, que digo mucho, ¿no?
Que muchas veces es diferente al nuestro.
Donde yo veo azul, aquí, pues tú puedes ver verde y está bien.
No pasa nada, ¿no?
Podemos tener un diálogo de cómo vemos el mundo
y es muy bonito compartirlo.
Doncs, si voleu saber-ne més,
busqueu el llibre Manos que cuenten de la Ruth Cañades
i la seva pàgina, ontana.com,
i coneixereu més aquest vincle que podem establir amb els nadons
a través del llenguatge dels signes.
Muchísimas gracias, Ruth Cañades. Un fuerte abrazo.
Muchas gracias. A vosotros una cosita.
La web se llama otanana.com. Otanana.com. Estupendo.
Ay, espero que la disfrutéis. Gracias, Ruth.
Gracias a vosotras. Un abrazo.
La diversitat és la norma, no l'excepció.
Raquel Martínez.
Avui a l'Ofici d'Educant, temps de suplement a Catalunya Ràdio,
parlar als alumnes amb les mans i el cor.
Hem parlat amb la Ruth Cañades, autora de Manos que cuenten,
i ara amb la Raquel Martínez Polido.
La Raquel és l'autora de Cómo se llega al corazón del alumno.
És mestra d'educació especial, creadora de Despertar d'il·lusions,
i en el seu llibre llegim coses
com la millor manera d'aprendre's a través de l'emoció,
així que creem escoles que emocionen i emocionen a l'ensenyar,
pràctiques basades en el benestar de l'alumne i el professorat.
Diu Raquel, obrim les aules a l'emoció,
perquè si l'alumne es troba en un estat emocional òptim,
es predisposa a l'aprenentatge, diu la Raquel.
Dius que l'escola ha de ser un centre generador d'experiències
de l'impacte emocional i descobriment
pel desenvolupament de les potencialitats de l'alumne.
Raquel Martínez, com s'arriba al cor de l'alumne,
aquesta pregunta que et fas tu al llibre? Benvinguda.
Hola, Elisabet. Bon dia.
La clau per arribar al cor de l'alumne és el vincle,
una mica el que estava parlant la Ruth, també.
I per establir aquest vincle, per mi hi ha diferents besants.
Una són les eines que té el mestre per poder vincular-se amb l'alumne,
i una altra és el camí recorregut del docent.
Llavors, per una banda, tindríem com el mestre
a l'aula mira l'alumne, que es focalitza,
si mira les capacitats, les fortaleses de l'alumne,
o les dificultats.
Si és capaç de veure totes les fortaleses de l'alumne,
el vincle segurament serà més divertit i més segur,
perquè hi haurà una recompensa positiva per l'alumne.
Després, la coherència.
Com el mestre dona resposta a l'alumne
quan aquest fa una activitat,
quan aquest juga, gaudeix de les experiències.
Que sigui una resposta on sempre l'adult, el mestre,
respon de la mateixa manera, per crear aquest vincle segur.
I un altre punt clau és el somriure,
que penso que és la línia més curta
entre el cor de l'alumne i del mestre.
Perquè si t'ho passes bé a l'aula,
una mica el que deia el Jan al principi del programa,
la diversió ha d'estar present a l'aula.
Des d'aquí és com pots arribar al cor de l'alumne,
i confiar en aquest mar de diversió.
I per poder fer això,
perquè el mestre pugui tenir aquesta bona predisposició a l'aula,
jo parlo d'un concepte que és el camí del docent,
que és com l'alumne,
com el mestre ha fet aquest camí inter cap al seu cor,
com ha recuperat tota aquesta innocència,
com la manté viva, com la té present,
aquesta capacitat de sorprendre's, de sorprendre l'altre,
de gaudir, de veure la tendresa en l'alumne i en ell mateix.
Té totes dues direccions, cap a l'alumne i cap a dins teu,
i com està present el teu cor en la teva pràctica educativa.
Parles del teu llibre de la importància de la consciència
i de la regulació emocional, ho dèiem ara en començar,
perquè les emocions, dius, afavoreixen l'aprenentatge,
la sorpresa, la curiositat, l'alegria, la seguretat,
i parles també de les necessitats emocionals de l'alumnat,
l'amor, el reconeixement, la pertinença, la diversió,
el desenvolupament, la transcendència...
Quines diries que són les emocions en la teva pràctica,
en el teu dia a dia, que impliquen més l'alumnat,
i com es poden, d'alguna manera, fomentar i cultivar a l'aula?
Bé, jo, des de la meva experiència,
sobretot en el camp de l'educació especial,
la sorpresa que més capta l'atenció
i que ajuda a vincular-se és la sorpresa.
Perquè des d'aquest marc el nen és com que no sap ben bé què passarà,
però si associa aquesta sorpresa amb coses divertides,
l'atenció ja està garantida a l'aula.
El que sí que és cert és que tota la base emocional dins de l'aula
té diferents parts a tindre en compte.
Una és quines emocions afavoreixen l'aprenentatge.
La sorpresa perquè capta l'atenció, la diversió, la seguretat,
perquè això permet que el nen estigui relaxat
o l'alumna estigui relaxada.
Però, per altra banda, són el que tu deies, les necessitats emocionals.
Què necessita l'alumna a nivell emocional
per sentir que està cobert,
que té una bona predisposició a l'aprenentatge?
Necessita sentir-se estimat pel mestre?
Necessita sentir que forma part del grup.
Formar part del grup és, per una banda,
que el grup reconeix les coses que fa i com ho fa,
i, per altra banda, que forma part del grup.
I aquí, com formo part del grup, hi hauria molt d'explicar.
Perquè hi ha alumnes que adquireixen el rol
per tenir el mogut i alumnes que és l'empollon,
una altra que és el divertit.
Llavors, envers de les respostes que li dona l'entorn,
l'alumna tria el seu rol emocional però buscant això,
aquesta necessitat emocional de pertànyer al grup.
Quan tot això està cobert,
l'alumna té més bona predisposició,
pot cobrir aquestes dues necessitats de desenvolupament,
que seria la capacitat per aprendre, les ganes d'aprendre,
i la transcendència, que seria com puc compartir-me amb la resta.
Tot això es posa en joc a l'aula,
a banda que després es posa en joc el que durant el dia a dia va passant,
quines emocions em mouen,
si tinc un petit conflicte, si no em sento capaç de fer una activitat.
Llavors, hi ha com tres parts,
acompanyar tota la part emocional a l'aula.
De fet, en el llibre t'expliques que, darrere de tot,
ha conduït també les disruptives,
hi ha una intenció positiva que, en algun moment,
l'alumna va aprendre que, fent allò, aconseguia el que volia
i que cal veure quines són les necessitats emocionals
que cobreix aquella conducta,
si és amor, pertinença, reconeixement, control, seguretat o diversió.
I tu proposes el suport conductual positiu.
Què ajuda en la resolució de conflictes a l'aula?
El suport conductual positiu és un marc educatiu
que el que fa és previndre tot,
crear un entorn acollidor perquè la conducta de l'alumna
sigui el més adient possible
i tindre en compte què necessita aprendre
per poder afrontar el seu dia a dia.
Pensa que a l'aula passen moltes coses
i llavors tota l'alumna d'estratègies d'afrontament
és el que el fa competent a nivell emocional
tant a l'aula com fora de l'aula.
Llavors, si estem durant el dia entrenant
i acompanyant els alumnes a nivell emocional
en rutines de benestar,
ensenyant habilitats alternatives d'autogestió,
com l'aranjo deia de les competències existencials,
com l'ensenyem a que tingui consciència d'un mateix,
a que s'autorreguli, a la consciència de les relacions,
a poder gestionar les relacions.
Tot això, crear un marc on l'alumna és molt més competent.
Llavors, quan un alumne té una conducta disruptiva,
darrere d'aquesta conducta sempre hi ha un ajuda'm,
no sé fer-ho d'una altra manera.
Què haig d'aprendre, com puc actuar d'una altra manera
per no tindre aquesta conducta tan disruptiva
i després què em passa a mi a nivell emocional
que tinc aquesta necessitat d'explosió?
I està clar que la vida, i la vida a l'aula també,
doncs ens dona experiències que són agradables
i d'altres que són desagradables.
Llavors, poder expressar com m'he sentit
és necessari i és molt alliberador.
El que necessitem és com podem expressar això que hem sentit,
perquè a vegades surt d'una manera molt explosiva
i que després les repercussions en els companys o en el grup
doncs poden ser no gaire agradables.
Penso que acompanyar i fer...
Jo sempre dic que no és el mateix posar una tirita
que ensenyar que no es facin mal.
I penso que l'acompanyament emocional d'ensenyar
aquestes competències existencials ajuda a que els alumnes
tinguin més estratègies, no?, és comportar una motxilla
de recursos emocionals que t'ajuden a viure al dia a dia de l'aula.
Avui, a l'ofici d'Educar, parlar als alumnes
de les mans i el cor, en temps de suplement, a Catalunya Ràdio.
Té una escola que m'estimi.
Com se llegue al corazón del alumne, aquest és el llibre
que avui ens presenta la Raquel Martínez a l'ofici d'Educar.
Dius, la mirada del professor és clau,
com la capacitat de veure el potencial, necessitats,
interessos, motivació i estil d'aprenentatge de l'alumne.
Dius, la mirada em podera o l'imita?
I tu proposes veure la bellesa oculta de l'alumne,
connectar amb allò que el fa vibrar i l'apassiona.
Com ha de ser, Raquel,
aquesta mirada apreciativa global del sí que pots, no?
Com es troba aquesta...
Això tan bonic que dius de la bellesa oculta de l'alumne, no?
Sí, per mi és un concepte clau
i és mirar més enllà del que està fent l'alumne.
És poder veure quin és el seu potencial.
I això ho veus en situacions, moltes vegades,
de no activitat guiada,
en la improvisació, en la creativitat,
en aquelles propostes educatives que deixen un marge
perquè l'alumne s'experimenti amb ell mateix.
Allà pots veure el petit somriure, la complicitat,
amb què gaudeix, i tot això és el potencial que té l'alumne.
Penso que la mirada del mestre
és comprendre més enllà del que veus,
de la conducta, el que hi ha al darrere,
de com aprèn, del que vol ensenyar, del que vol mostrar,
del que no mostra, de la seva complicitat amb tu,
amb la resta dels companys.
I penso que és molt important que el mestre es focalitzi
amb el que sí que sap fer l'alumne.
Perquè si no és com posar una barrera,
jo que treballo amb alumnes,
amb necessitats educatives especials,
sempre partim de què sap fer,
i a partir d'aquí una mica la teoria de l'endemiatge,
quin és el següent pas.
Focalitzar-te en el que sap fer t'obre les portes
a com podem continuar construint.
Focalitzar-te en el que no sap és com una frustració,
fins i tot cap al nen també i cap a les famílies.
Llavors, veure l'alumne que és competent
jugant amb objectes de causa-efecte,
jo perquè ara estic amb molt petits,
però, per exemple, amb nens que són més grans,
que són molt bons dibuixant,
a partir d'aquí poder construir tot l'entremat de l'aprenentatge.
Penso que és una manera de posar en valor
l'autenticitat de cada alumne.
I ara que amb la nova llei educativa
parlem ja del disseny universal de l'aprenentatge
com a base a les aules,
és un projecte educatiu per a cada alumne.
És una escola per a tots, un projecte educatiu per a cadascun,
on podem veure quines són les fortaleses de cada nen
i a partir d'aquí crear una proposta educativa.
De cada alumne i de cada família, perquè tu també parles
de treballar la bellesa oculta de les famílies.
És clau. Naltros estem unes hores amb els nens,
però la família està sempre.
Moltes vegades el que transmeten els nens
són les dificultats i les fortaleses que també hi ha a casa,
i comprendre. Moltes vegades, com que és una relació
d'adult a adult, els mestres ens posicionem
a vegades en un judici que per mi no és del tot correcte,
poder veure aquella persona
d'una manera totalment transparent
i que no té res a veure amb el seu cor, és a dir,
què t'està dient el que no t'està dient i què t'està dient
una mica el que deia l'adult també, tota la seva part emocional
i tota la seva part de comunicació no verbal.
Penso que és clau. Les famílies, normalment,
quan els cridem a l'escola és ui, ui, ui, que ha passat.
Però si tu comences a trencar aquest discurs
i cridar les famílies, les nois tan velles,
per les fortaleses i per com seguir treballant
la relació entre l'escola i la família
seria molt més enriquidora. Es trencaria una mica
aquest paradigma o aquest estigma entre
l'escola sempre només em crida per això, no?
Que haurà passat, ara, no? Mira que bonic, no?
I penso que els feedbacks que donem
a les famílies sempre han d'anar des de
què ha fet avui bonic el teu fill. Jo sempre amb els nens
intento a final de setmana i de què dones gràcies
a les famílies aquesta setmana, o què has après,
o què ha sigut el més divertit, en què t'ho has passat més bé.
Al final és una decisió cap a on vols mirar.
I cap a on vols mirar, en veure el que veus,
crear el teu estat emocional. Llavors, si mires cap a jo,
que realment és agradable la teva vida, la teva aula,
els teus alumnes estaran d'una manera més contents
i amb una predisposició de benestar per aprendre.
La Raquel Martínez aposta per l'escola camaleònica,
que té les necessitats específiques de cada alumne,
l'escola inclusiva, recursos que n'ofereixes molts,
que proposes pels docents en el dia a dia a l'aula
i sobretot també parles molt d'aquesta necessitat
de cuidar l'estat emocional del docent.
Sí, per mi és clau. Primer, el que has dit,
l'escola camaleònica sempre ens adapta a les necessitats del nen.
El nen no té els recursos a vegades i les estratègies
per adaptar-se amb nosaltres. Som nosaltres
i oferem els suports que necessita.
I després, tu com a mestre ets el líder,
ets la líder de la teva aula.
Si el teu estat emocional aquell dia és de nuig
o de molta tristesa, mira com pots treure dins teu
un recurs que canviï una mica aquest estat emocional.
Perquè en ser el líder, el teu estat emocional
crea una ressonància a l'aula. I és cert que quan estem tristos
o estem enfadats, no tenim la mateixa capacitat
de resposta davant del que passa el dia a dia.
Això no vol dir que tu no puguis expressar la teva tristesa
i no la puguis compartir amb els alumnes.
Però ser molt conscient que hi ha estats emocionals
que ens ajuden a poder transitar el dia a dia a l'escola
d'una manera molt més agradable. Per això no torno a repetir
el camí del docent. Com jo sé cuidar-me a mi mateixa
per estar davant dels alumnes,
perquè com abans dèiem, som arquitectes de vida
i som els seus models. Com nosaltres els demostrem
com ens acompanyem emocionalment també els ajuda
a aprendre com acompanyar-se amb ells emocionalment.
Coaching, PNL, mindfulness o consciència plena,
observar rutines de moviment, intel·ligència emocional,
el somriure, el vincle... Tot això són eines
que ens proposa la Raquel Martínez en aquest llibre.
Com s'allega al cor de l'alumne? Un llibre en el que llegim.
A l'escola li falta vida, funcionalitat, valors i emocionalitat.
El paradigma mental supera els paradigmes de la vida
i l'enmagatzematge de continguts és molt més important
que aprendre a viure.
Quin és el canvi de paradigma que hem de veure en l'escola?
Raquel, i que d'alguna manera tu dibuixes en aquest llibre.
Per mi és una escola viva.
Primer, quan el nen surt de casa,
ja té ganes d'anar-hi.
Perquè si ja no té ganes d'anar-hi,
ja és sintomàtic que aquí les coses no van bé.
Penso que s'ha donat molta importància
tot el contingut a nivell de contingut mental,
però això ho deia molt el Claudio Naranjo.
Si nosaltres som éssers humans que tenim un cos,
que tenim una ment i que tenim una emoció,
penso que el dia a dia de l'aula hauria de contemplar
aquestes tres parts amb igualtat de temps horari dedicat.
Penso que poder fer unes polítiques educatives
on estigui més en compte el cos, la cura del cos,
gestionar-me i com gestionar les relacions,
i després també una tercera part,
per dedicar-me a allò que intel·lectualment
és una motivació i una passió per a mi,
penso que seria la fórmula màgica.
I que a mi que el meu currículum parla molt
de tot l'abordatge emocional i també del tema corporal.
Penso que hem d'anar augmentant propostes
que estan més a cor amb la nostra globalitat
i amb el trisservell del que formem,
del que som, com a éssers.
I, per tant, parlar als alumnes amb les mans i el cor,
que és el que hem posat avui en aquest programa.
Exacte, i gaudir-ho, perquè aquesta és la clau.
Si tu passes bé, llavors tot va rodat.
Penso que l'escola ha de ser un lloc que el nen,
quan s'aixeca al matí, que estigui ja motivat,
que el mestre, quan va cap a l'escola,
estigui motivat i motivada.
Si no, penso que és molt sintomàtic d'un sistema educatiu
que no funciona.
Doncs avui, aquest parlar als alumnes amb les mans i el cor
ho hem fet amb aquest llibre de la Raquel Martínez Polido,
mestra d'educació especial, creadora de Despertador d'il·lusions,
i autora de Com s'aixeca el corazón de l'alumne.
I ho hem fet també amb la Ruth Cañadas,
intèrpret de la llengua de signes, educadora infantil,
d'una pàgina on podeu trobar molts recursos
per aprendre a ensenyar als nens el llenguatge dels signes,
i autora de manos que cuenten que també ens ha ajudat a entendre
com podem trobar altres maneres de parlar als alumnes
i sobretot arribar al cor dels alumnes.
Raquel Martínez, una forta abraçada.
Una abraçada, Elisabet, gràcies.
I que segueixis encomanant aquestes ganes
d'arribar al cor dels alumnes.
A veure, ahir continuarem.
L'Ofici d'Educar, a Catalunya Ràdio, amb Elisabet Pedrosa.
Podeu escoltar tots els programes a Cat Ràdio,
L'Ofici d'Educar.
O vésseguiu-nos al Facebook de L'Ofici d'Educar,
o us baixeu al Telegram i busqueu L'Ofici d'Educar.
Ens ha arribat a Telegram,
i aquí parla la importància del pensament positiu,
de projectar allò que volem manifestar,
fer agraïments en present,
afirmant allò que volem aconseguir, bones vibracions, etcètera.
I aquí diu que això només pot provocar malestar o decepció
si finalment allò que desitges no es compleix.
A més, tancora el futur i no estàs tan pendent del present.
Ella diu com trobar un equilibri
per no caure en el positivisme tòxic
i proposa aplicar-ho tant a nosaltres, mares i pares,
com també a l'hora d'educar la canalla.
Laura, t'agrades. Tot teu.
Molt bé.
El pensament creatiu,
és això que parlava aquesta persona,
que és la llei de l'atracció,
versus el positivisme tòxic,
per mi és un tema molt interessant a indagar.
Jo crec que avui en dia
és possible que hi hagi una tendència,
que jo crec que això ve molt d'una cultura americana,
com de voler creure que no passa res
amb les coses que ens molesten,
que ser feliç és una decisió només cognitiva,
que per dir que estic bé llavors estaré bé...
Llavors, tot aquest tipus d'arguments,
per mi tenen un punt potencial
que pot tenir a veure amb la llei de l'atracció,
és a dir, allò que jo em dic i que em repeteixo
i que està creant una realitat primer a dintre meu
i després això és el que es manifesta fora,
perquè dintre i a fora és com el mateix,
diguéssim, és un reflex.
Però si anem com a un lloc molt simplista d'aquesta llei,
per mi ens estem oblidant
que la persona és un organisme, un ésser,
una entitat molt més complexa
que només poder dir afirmacions verbals.
Vull una casa, tindré una casa, no?
Vull una parella, tindré una parella,
vull una feina.
Llavors, per mi aquí és important donar-se compte primer,
que això ho diuen algunes persones teòrics
de la llei de l'atracció, és amb el contrast.
A mi m'agrada molt aquest concepte, que és el que jo vull,
si jo, per exemple, no vull cridar als meus fills i filles
quan em poso nerviosa parlant de l'educació,
el que jo vull no està passant,
però no perquè jo ho resi,
ho demani mil vegades
i m'aliniï amb aquella freqüència,
és a dir, jo em senti com si allò ja estigués passant,
perquè no és només dir-ho, és també sentir-ho, no?
Perquè l'energia i la llei de la vibració el que parla
és que així com tu et sents,
és després el que atraus a fora teu, no?
Per mi també hi ha un punt, que és aquest contrast que deia,
que és, vale, què està passant perquè això que jo vull
no succeeixi així, no?
És com el contrast entre el que vull i el que s'està donant.
I quan hi ha aquesta diferència, a mi el que se'm genera
és una sensació de disple, d'insatisfacció, d'queixa,
i darrere tota queixa hi ha un desig que no està complet, no?
Llavors, hi ha coses que, per molt que les vulguem desitjar,
que volem que siguin d'aquella manera,
per mi està bé com anar també a lo profund,
perquè si jo vull aconseguir una cosa i veig que no puc,
el que m'està passant és que...
Bueno, em frustro, no té sentit com és que jo vull allò,
jo ho repeteixo mil vegades i no hi arribo,
perquè per mi hi ha un aspecte molt important
que jo sempre el dic aquí, que és el tema del trauma.
O sigui, hi ha situacions a la vida que no ens permeten avançar
perquè en el passat hem tingut situacions traumàtiques
que ens han fet creure, és a dir, hem tingut una sèrie de creences
a través de les quals jo no puc arribar on necessito arribar.
Per exemple, si jo amb els meus fills vull fer una criança respectuosa,
però resulta que tinc la creença
d'una persona molt autoritària i cada vegada que m'enfado
foto un crit, hauré de treballar aquesta creença.
No s'hi val només enrasar al costat del llit,
que així és una mica en broma,
o com d'escriure l'afirmació, jo no vull cridar més als meus fills.
Recupereu la versió completa per xarxes i a la pàgina del programa.
Tornem la setmana vinent parlant de la First Lego League.
Us deixem amb Txarango a la deriva.
Sigueu ludics, positius i alegres,
i una mica d'empatia per salvar el món.
De Patons, de la Núria Ventura, de l'Albert Cots i de la Rosa Silluer,
i fins la setmana vinent.
Roger, bon diumenge. Fins la setmana vinent.
Una abraçada, Elisabet.
Tenim el cor a prova de bales, un horitzó, també unes ales.
Hem vist caure a la frontera
i en el teu cos de pols d'estrelles.
Hem desfetats els camins, hem après de l'infinit.
Mica en mica, com balla la vida,
ballarem aquesta vida.
Tenim el cor a prova de bales, un horitzó, també unes ales.
Hem vist caure a la frontera
i en el teu cos de pols d'estrelles.
Ballarem aquesta nit.
Atrapar la lluna plena, creuar junts tota la Terra,
buscant un nou món.
Rebentar tots els rellotges,
apagar el motor farotge,
començar de nou.
Que la vida es pari fins que surti el sol.
Junts a la deriva.
Que la vida es plati com nosaltres dos.
Catalunya Radio.
Aquest estiu, apunta't als camps tecnològics
i intel·ligència artificial i drons d'El Periòdico,
la Universitat Politécnica de Catalunya i Fundesplay,
per joves de 13 a 17 anys.
7 dies on faràs tallers amb investigadores i investigadors,
visitaràs laboratoris, faràs sortides a la platja, vela.
Més informació a estiudecolonies.elperiòdico.cat.
El suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
També de matinada.
Amb Roger Escapa.
Som el suplement, som a Catalunya Ràdio,
camí de les 7 del matí.
Aquesta hora, els dissabtes i diumenges,
repassem els millors moments de la setmana,
els condicuts ben escoltats al nostre web,
i que podeu recuperar quan us vingui de gust.
Diumenge vam parlar amb el pastisser Christian Escrivà,
a les portes de la setmana santa,
una de les èpoques més potents de les pastisseries.
I més enllà d'això,
el Christian també va rememorar aquesta anècdota del seu pare,
que, evidentment, també era pastisser,
amb el galerista Joan Gaspar.
Galerista, en aquest cas, de Picasso.
Joan Gaspar, de la galeria Gaspar, va vindre i diu...
Escolta, Antonio, me'n vaig a veure al Pablo Picasso.
Diu, m'agradaria que fessis la reproducció de l'estàtua de Colón.
Perquè ell senyora molt de Barcelona.
Senyora molt de Barcelona i tal.
Em faries la mona? Diu, sí.
Li fa la mona, li porta la mona i torna amunt tu, li dona,
li torna amunt tu, li dona i allarga així els braços,
diu, té, de part del Pablo Picasso, i li va regalar un quadre.
Un quadre que era una litografia, en blanc i negre, del món del circ.
Quan van sortir els primers mòbils,
em truca el meu pare i em diu...
Christian, on estàs? Dic, estic a Sitges.
Diu, necessito que em donis un cop de mà.
Tinc la teva mare molt enfadada.
Dic, i què li has fet? Diu, he pintat el Picasso.
Dic, hòstia, i t'ha quedat bé o què?
Diu, ha guanyat molt. M'ha agafat les aquarelles.
L'artista del teu pare va pintar amb aquarelles
la litografia del Picasso. Exacte.
Brutal.
El Christian Escrivà, que aquests dies deu estar ben enfeinat.
I diumenge també fem la Semana Tràgica,
avui tindrem un nou capítol a partir de les 10.
Diumenge passat, amb el Ion Sindreu i el Toni Rodon,
van parlar de les seves experiències fent servir Twitch, i deien això.
Jo ho he provat alguna vegada.
M'he forçat a mirar a veure què passa,
potser ja ho he esperat alguna vegada aquí,
a mi m'agrada jugar a la Play.
A la pantalla hi trobes la solució o a YouTube o a Twitch,
però és insuportable.
No sé si en Ion estarà d'acord,
però jo no puc aguantar persones parlant,
perquè la gran majoria parlen,
mentre estan jugant durant dues o tres hores.
Sincerament, no sé què hi troba, la gent.
És curiós això que diem, perquè Twitch, si mirem les dades,
actualment té uns 140 milions d'usuaris únics,
però fixeu-vos que el 73% són per sota de 35 anys.
Estem just en el límit,
per tant, és normal que nosaltres...
ja no tinguem aquesta atracció per Twitch,
és una cosa més de la gent jove.
Ara, jo he de dir que realment no he entès mai,
i això tu que jugues a videojocs, Rodon,
ja m'explicaràs quin és l'atractiu de mirar una altra persona.
Que estàs jugant al videojoc, no?
Perquè això és bàsicament el contingut fonamental de Twitch.
Això és el que donava de si la setmana tràgica.
En un diumenge, on també farem dominical a partir de les 12,
en el capítol anterior del dominical,
la nostra Laura Borràs, la nostra particular Laura Borràs,
tenia bastant marcat el secretari general de Junts, Jordi Turull.
Tot el dia així, no?
Home, una altra veu autoritzada. Jordi Turull, bon dia.
Què m'estàs explicant? Que et sento?
Res, Laura, res, estimades.
Els estic comentant que estem tots al teu costat,
que som una piña, ni un pas enrere.
Què passarà amb la senyora Borràs?
No ho sé, noi, s'han rocat amb el tema, que la sentència és un despropòsit,
que si vol tornar a fer de president del Parlament...
Estàs parlant de mi, Jordi?
Estic dient que no els rendirem. Cap agressió sense resposta, Laura.
No m'enganyis, eh, que vinc cap aquí.
Senyor Turull, Junts ja estan pensant en un nom
per proposar com a president del Parlament
en substitució de Laura Borràs.
El nom que sones, N.R.
Estem pensant en un nom per substituir-la, ja fa dies que...
Estàs parlant de substituir-me, Jordi? Que vinc cap aquí.
No cal que vinguis, Laura. A veure...
Què li estaves dient, Turull?
Que ets una víctima de l'1 d'octubre, res més.
I la sentència què és? Un despropòsit.
Passa cap a fora.
Doncs això és el que passava al dominical.
Què passa avui? Tot això ho podeu recuperar...
que a ràdio.cat barra el suplement o el web de Catalunya Ràdio.
Anem a les estrenes.
Bon dia, Marta Ferrer. Bon dia.
Al cine i a R.
Ben Affleck dirigeix i protagonitza aquesta pel·lícula
amb el seu amic de l'ànima, Matt Damon,
per explicar la veritable història
darrere una de les bambes més conegudes del món, la Zer Jordan.
Des de la idea inicial de Nike fins al moment de la signatura,
el film recull amb comèdia uns esdeveniments
que van canviar la carrera de la marca i del Michael Jordan.
I ara ens situem a Netflix,
on aquests dies hi aterra la primera temporada de Bronca.
La sèrie d'humor negre segueix les conseqüències
entre dos desconeguts arran d'un accident de trànsit.
El Dani, un contractista fracassat i ressentit,
li tindrà jurada a Lamy,
una empresària feta a si mateixa
i amb un estil de vida força peculiar.
Teatre, la Sala Beckett estrena Els Encantats.
El text de David Plana, dirigit per Lúcia Del Greco,
obre la porta a la intimitat d'una família trencada
que en un acte de fe i d'esperança en el futur
decideix fer un viatge a un lloc màgic del seu passat
i redescobrir on es va acabar tot.
Avui a Funció, a dos quarts de set de la tarda.
Bon dia, Sònia, on ho feu? Bon dia.
Si encara no has anat a dormir o si t'acabes de llevar,
fem tres propostes avui a Barcelona.
La primera és visitar l'exposició Over the Top
al Centre d'Artesania Catalunya.
És una exposició internacional
dedicada al món dels barrets d'alta costura
i del disseny artesanal.
És una selecció de 16 peces inèdites
elaborades per barreters i barreteres
de diferents països d'arreu del món.
L'objectiu d'aquesta exposició
és donar a conèixer un concepte del barret
que va més enllà de la fabricació massiva
i alhora vol apropar el treball artesà
perquè es pugui valorar de primera mà
la qualitat i el disseny d'aquestes peces.
Així mateix vol posar en relleu i visibilitzar
el treball que realitzen les associacions
de l'ofici, obert de dilluns a dissabte
de les 10 del matí a les 8 del vespre
i diumenges només matí de 10 a dues del migdia.
La mostra es pot visitar gratuïtament
fins al 23 d'abril, una activitat
que coincideix amb la celebració del Barcelona Hat Days,
un conjunt d'activitats presencials
orientades a la divulgació de la cultura del barret.
I si som per Barcelona,
podem dinar o sopar al restaurant La Flauta?
Un clàssic, tenen dos locals molt cèntrics,
un al carrer Ibau número 23
i l'altre a la Rambla de Catalunya número 91.
Fan cuina mediterrània a tapes d'autor
i la seva especialitat, com el nom indica,
el pa de flauta que elaboren a massa artesanalment
i forneixen a cada comanda.
Utilitzen també productes de proximitat
del mercat de la boqueria, si hi ha neu, ho recomanem tastar.
Els ous cabrejats amb allioli picant,
les croquetes de marisc, el pop a la gallega,
les brotxetes de llagostins,
el filet Wellington i l'arròs de cabrit amb bolets.
Per postres, la torrija aflamajada
de crema cremada, ideal per a aquestes dates
ja que és el dolç típic de Semana Santa.
Restaurant amb molt bon servei
i una relació qualitat-preu segons puntuació dels clients.
L'APA té un cost d'uns 25-30 euros per persona,
obert tots els dies de la setmana,
de les 9 del matí a la 1 de la matinada.
Música.
La vida et passa pel davant
però igual que passa ja s'escapa.
I podem rematar el dia amb teatre amb el musical
L'alegria que passa d'agotllagom al Poliorama.
Segons els crítics teatrals,
L'alegria que passa és el millor espectacle
que ha ofert la companyia en els darrers anys,
el millor i l'últim.
Amb aquest espectacle
l'alegria que passa s'acomiaden dels escenaris
després de 50 anys de trajectòria.
En aquest mig segle han treballat textos d'Àngel Guimarà,
Mercè Rodoreda o Pere Calder, entre altres,
i ara tornen a portar un clàssic
de la literatura catalana a la contemporània
a través de la dansa, la música i el teatre.
L'alegria que passa és un text de Santiago Rosinyol
que explica com un gran espectacle musical
transforma un petit poble gris monòton industrial.
L'amor capgira la vida d'en Joan,
el fill de l'alcalde,
que lluitarà incansablement
per aconseguir fer realitat els seus somnis.
Amb aquest espectacle es pot veure al Teatre Poliorama
fins al 28 de maig.
El preu de l'entrada va dels 17 als 28 euros
i es pot comprar a través de la web del teatre.
Fins a les 7 del matí, amb la cançó Pobla Gris del musical
l'alegria que passa de Gony Llagom.
Qui pot despertar
a tot un poble que s'ofega
i qui ens despertarà?
Benvinguts al Pobla Gris!