Són les 9.
A Catalunya Ràdio, el suplement.
Aproxima, es capa.
Ja fa massa temps que l'habitatge al nostre país
és un problema, especialment a Barcelona,
tots coneixem casos de joves que tornen a casa els pares
o que no es poden emancipar malgrat tenir un sou i ingressos estables.
Històries de gent que comparteix pis sense desitjar-ho,
de persones grans que veuen amb impotència com els puja en lloguer.
Notícia de la vanguardia d'aquesta setmana.
A Barcelona, amb el sou mitjà d'uns 2.000 euros bruts al mes,
només es poden llogar 5 pisos
de tots els que s'ofereixen a les principals plataformes immobiliàries.
5. 5 pisos.
Amb tot Barcelona.
Els experts recomanen que no gastar més del 30% del salari amb l'habitatge,
però en canvi gairebé tots els lloguers suposen més del 30% del sou.
De fet, la majoria superen de llarg els 1.000 euros,
i en molts casos, per pisos d'una habitació, un lavabo,
i menys de 50 metres quadrats.
De seguida el suplement coneixerem alguns casos de persones
que fa molt temps que busquen un lloguer que puguin pagar
i no se'n surten.
93207474.
93207474, obrim línies, també,
perquè si fa temps que ho intenteu
o teniu alguna història relacionada amb apis,
amb immobiliàries,
que ens voleu traslladar també a l'antena de Catalunya Ràdio,
93207474, perquè parlarem amb la Montse Junin,
que és responsable de l'àrea jurídica d'APIC,
colegis i associacions d'agents immobiliaris de Catalunya.
Eduard Voltas, Josep Maria Martírigao i Núria Martínez Ribot.
Bon dia i bona hora a tots tres. Bon dia, què tal?
Molt bon dia. Com esteu?
Bé.
Mira, jo em costo i païsima, la veritat,
aquesta veu que em sentireu avui, que potser de sobte la perdo,
però bueno...
Vas aguantant, vas aguantant. Et noto bastant bé, per això, eh?
No, no, sí, sí. Aquesta setmana he tingut una mica de febre,
però si tinc aquesta veu, tremenda, però aquí estic.
Molt bé, molt bé.
Escolteu-me, amb quina edat us sou a emancipar, vosaltres?
Perquè tenim tres persones, tres tertulians,
de tres edats diferents, no?
Josep Maria, 70?
Vull dir, tres generacions diferents, no?
Tenim tres generacions diferents, aquí.
La veterania.
La veterania, la classe mitjana, que és la de Barbóltas,
i la Núria, que són els joves.
Home, doncs, a veure, ja, començant per la veterania,
jo, tot i que convivia a casa dels meus pares
fins als 25, 26 anys,
però tenia una vida molt independent.
Entrava, sortia, perquè des dels 18, 19 ja treballava de periodista
i, a més a més, estudiava, no?
Això, la sortida definitiva i total i absoluta cap als 26 anys.
26, 26, bastant més jove que la mitjana dels joves d'ara, eh?
I te'n vas anar a viure sol?
No, ja me'n vaig anar a viure en parella.
Casat, ja? Bueno, en parella, ja, directament.
Tampoc cal entrar, tampoc cal que em donin el tot.
Jo soc una mica cotilla, soc xafarder.
Però, d'acord, en 26 anys, recordes?
O sigui, va ser ja...
Estic fent preguntes una mica personals, que ho estic atracant.
Va ser un lloguer, va ser una hipoteca, va ser compra, directament?
Jo gairebé sempre he viscut de lloguer.
És que he viscut a Madrid, a Galícia, a Barcelona, a diferents llocs.
Aleshores, jo sempre... Fins ara, fins al dia d'avui, eh?
Que m'està posant molt difícil, perquè m'està pujant moltíssim tot.
Però sempre he viscut de lloguer. Ara encara vius de lloguer?
Sí, sí, sempre.
I et puc preguntar més o menys quant devies pagar, aleshores?
És que falta que me'n recordi.
Però, vaja, eren dos sous, que era la meva parella en aquell moment i jo,
i podíem assumir-ho amb una certa comoditat.
Creus que et gastaves més del 30% del sous amb l'habitatge?
Més o menys per aquí. Per aquí, que és el que es recomana.
Per aquells moments, després, amb l'evolució de les coses,
ara no és així, ara no és així.
Núria, amb quants anys vas marxar de casa, tu?
Doncs jo crec que 24, 25.
No ho recordo exactament, però per ahir, sí, sí.
A Barcelona? Sí, mira, me'n vaig anar a Barcelona
amb el meu bon amic que tu també coneixes, Marc Calderó.
Home, i tant, company periodista de Teologia Espanyola, sí, sí.
Exacte. Doncs, mira, ja em falla la veu.
Perdoneu. Doncs, sí, sí, me'n vaig anar al barri de Sants
i la veritat és que vam tenir sort
perquè el lloguer era d'una persona coneguda del Marc
i la veritat era un lloguer molt acceptable
per ser a Barcelona, vamos.
O sigui, pagàvem 500 euros en total del lloguer.
Vull dir que era com lo nunca visto, sí, sí.
I ara, a Madrid, en quina situació estàs?
Doncs mira, també tinc sort perquè visc en el pis que és la meva sogra,
llavors li paguem un lloguer a la meva sogra,
però per allò és un lloguer acceptable.
O sigui que jo, la veritat és que he tingut sort.
Adòra, amb quants anys vas marxar de casa?
Ens està comptant amb 24.
Amb 24 vaig marxar de lloguer a l'Eixample amb la meva parella.
Aleshores ens vam separar i un any després, en 25,
em vaig poder comprar un pis a la Barceloneta.
Carai, tu. Que fort. Jo treballava des dels 21.
O sigui, vaig acabar la carrera,
els dos darrers anys de carrera ja treballava, diguem-ne.
Però, bueno, es podia.
És que es podia si treballaves i tenies un sou mitjanament bo
amb una certa facilitat a Barcelona.
Doncs bueno, me'n vaig comprar un pis en 25 anys
i amb un sou mitjanament bo.
I tot sol, me'l vaig comprar sense una parella ajudant a pagar la hipoteca.
Les coses han canviat molt. I la Barceloneta encara més.
Mira, el lloguer mitjà a Barcelona
se situa als 1.066 euros al mes, al mitjà.
De mitjana a Barcelona es paguen 19,6 euros al metre quadrat.
Això la converteix en la ciutat amb el lloguer més car de tot l'Estat.
La mitjana espanyola és del 11,6. Barcelona, 19,6.
I aquests... O sigui, la dada de la notícia de la vanguardia
és 5 pisos que es lloguen per 600 euros o menys a Barcelona.
Només hi ha 5 pisos que es lloguen per 600 euros o menys a Barcelona.
I de mitjana, aquests 5 pisos que es lloguen tenen 48 metres quadrats.
Per tant, és un pis per una persona, una parella, tot estira.
9-3-2-0-7-4-C-4, 9-3-2-0-7-4-C-4.
A veure... Començo per la Victòria? Comença pel Víctor.
Víctor, bon dia.
Bon dia. Com estàs, Víctor?
Bé. Quants anys tens, tu?
Jo en faré 28. El Víctor Rodrigo.
28 anys.
Quan et vas independitzar, per primera vegada?
Jo, doncs, mira, una mica com la mitjana més o menys de la taula, en 25.
25 anys. La mitjana de la taula, que no és la mitjana real, eh?
Sí.
I ho vas fer sol o vas marxar amb gent?
No, el que vam agrupar és un...
que crec que era més o menys el normal de la nostra generació,
un grup d'amics, érem 3, i vam aconseguir un cris.
Ara quants anys tens?
Ara 28, sí, fa 3 anys, i va ser en pandèmia.
I després vam baixar.
D'acord. Ara tens 28 anys i ho vas fer amb 25, això.
Quant pagaves compartint pis?
Compartint pis vaig arribar a pagar 410.
410?
Per habitació.
Per habitació.
Et semblava una cosa assequible, justa, tal com estava el mercat a Barcelona?
Eh, per la situació del lloc i tal, sí,
però jo era el que menys pagava, és a dir, que ho vam intentar
fer una mica proporcional per allò, les mires de l'habitació i tot,
bastant car.
Quin barri era?
Va ser a l'Eixample Esquerra.
Clar.
Vas deixar de compartir pis o has deixat de compartir pis fa un temps, no?
Sí, fa un mig any, aproximadament.
I ara t'estàs dedicant a on estàs vivint, ara?
Ara estic vivint amb uns amics del meu barri,
jo vaig néixer al Poblenou, aquí a Barcelona,
i uns amics, una parella, em va deixar viure aquí,
mentre jo intentava buscar pis, per no haver de tornar als pares.
Quines situacions t'has trobat ara buscant pis aquests últims mesos?
He vist situacions bastant surrealistes,
com la de trobar-te amb moltes estafes,
és a dir, això que he dit de les estafes de la Vanguardia,
de només cinc pisos per 600 euros, i jo n'he vist uns quants,
al mig de la zona del districte de Sant Martí,
fins que vam descobrir que eren estafes,
que et feien pagar abans per anar-hi, potser 200 euros per veure pis,
i hi havia molta gent que intentava trobar-los,
i no existien, i després m'he vist preus desproporcionats,
en carrers on jo m'he criat,
eren d'un barri més o menys obrer,
dels pisos de 60 metres quadrats per 2.900 euros.
Això estàs parlant del Poblenou. Exacte.
Poblenou, el Clot, la zona del vestiment del Bogatei...
Aquestes estafes les has denunciat?
Les vaig posar en disposició de companys periodistes
que treballen al món de l'habitatge,
i em van dir que fins i tot els portals d'habitatge,
com Idealifta o Habitatge,
intentaven trobar-les totes i hi havia moltes queixes.
El problema és que anava tan ràpid,
posava l'anunci i hi havia tanta gent buscant,
que el portal no els donava temps
d'esborrar-la el més ràpid possible.
Clar, estem parlant d'una persona de 28 anys
que té una feina estable, que té uns estudis,
garantits, i que no et pots permetre
pagar un pis a Barcelona.
Exacte, a Barcelona i crec que hi he anat
a mirar fins i tot a Badalona o a l'Hospitalet
i en certes zones tampoc.
Clar, la idea teva és anar a viure sol.
T'estàs replantejant, suposo, la idea de tornar a compartir?
Aquí és el problema, que llavors,
en certes edats, si no tens un grup d'amics
i jo entenc que els anys passen i l'edat t'arriba
i les parelles arriben també,
és difícil tenir coneguts amb qui poder anar-te a viure
junts a l'estil d'uns i altres.
I llavors has d'anar buscant-te amb desconeguts
i és molt més difícil perquè no és aquell ambient
universitari amb 21, 22...
Durant una temporada vas a l'aventura i endavant.
Si vols fer una vida i tens una feina estable
els teus amics s'han pogut independitzar sols,
aquells que ho han volgut o tots comparteixen?
Tots comparteixen i normalment són parelles.
Jo conec un pis fins i tot d'enginyer,
o sigui, de gent amb bon sou i feina estable de pocs anys,
que n'ha hagut de ser cinc.
Déu-n'hi-do.
Més enllà de tot això que ens expliques,
la frustració deu ser brutal, no?
Sí, et veus com tot puja,
aquesta especial miratge dins del caos que va ser la pandèmia,
però jo no m'ho imaginava així,
perquè sempre aquest mantra dels teus pares dient que en 25
hauràs d'haver-te'n independitzat, ho aconsegueixes,
però la situació és com si haguéssim independitzat
al mig de la guerra del Vietnam.
Has demanat ajuda a apis, a col·legis, a immobiliàries,
han estat receptius o han estat abusius, més aviat?
Més aviat es desentenen. Se'n desentenen.
L'única sortida que he trobat,
i que fins i tot amics que tenen millors sols que jo
i intenten buscar vida amb parella,
han acabat anant a l'oficina de l'habitatge
de l'Ajuntament de Barcelona, que és una mica
l'únic caminet que ens aporta un mínim de lluny,
però, clar, les pistes d'espera potser són sis,
set, vuit, nou metros.
La història del Víctor, que és la història
de molts joves catalans,
que ara mateix es troben
quan intenten marxar de casa o quan intenten
buscar un pis de lloguer.
Núria, t'hi sents identificada amb el relat del Víctor
o tens gent a l'entorn que es troba en aquesta situació?
Absolutament. És que és una conversa superhabitual
entre el 100% dels meus amics i amigues coneguts.
És un escàndol, a mi, de veritat, que em sembla,
dels grans escàndols d'aquest país, que no només els joves,
sinó que tothom no pot viure.
Recordeu aquella campanya de fa molt de temps que era
no tindràs una casa en tota la puta vida?
Seguim així, i pitjor, perquè és que no podem viure...
No es poden plantejar viure sols ni soles,
perquè és impossible.
Això de dedicar el 30% del teu sou a lloguer
és que és una quimera, absolutament no existeix.
I això és una cosa que els governants s'hi han de posar ja,
perquè no pot ser que no puguem viure.
És a dir, que ens passem el dia treballant,
i no podem permetre'ns viure sols,
i hem de compartir pis amb no sé quantes persones,
tot i treballar ja fa molts anys, tenir una experiència,
i no ens ho podem permetre, què és això?
Quin país és aquest en el qual no podem permetre'ns viure?
Em sembla un absolut escàndol que ens hi hem de posar les piles,
però ja.
De seguida, Eduard i Josep Maria.
Víctor, una cosa més.
A nivell de fiances, coses que et demanen per llogar un pis?
Les immobiliàries, els propietaris...
Quines condicions t'has trobat, també,
amb aquesta experiència d'aquests mesos buscant pis de lloguer?
M'he arribat a trobar coses bastant surrealistes,
perquè al principi fins i tot vaig aconseguir ser tres, dos persones,
i és el típic que el temps passa,
i hi ha gent que ens troba, com jo,
pisos d'amics que ja en tenen de pis
que ja tenen l'habitació durant un temps per trobar-t'ho alguna altra cosa,
però ens hem arribat a trobar que quan érem dos,
si no érem parella, doncs el llogàvem.
Ens hem arribat a trobar que si no érem dos
amb la intenció de quedar-nos o tenir una família allà,
doncs no érem el perfil.
O fiances que es multiplicaven per dos,
en el sentit perquè teníem
com alguna contractació amb la immobiliària,
la immobiliària també et cobrava,
i tu per entrar a viure en un pis
potser tres mesos sense el meu sou.
Ja hauria de viure, suposo, tres mesos al terra.
Sí, sí. Digues, Núria, digues.
No, i per no parlar del racisme immobiliari,
perquè, clar, tot això estem parlant de persones blanques,
les persones racialitzades directament no poden ni accedir a això
perquè és que no n'hi us truquen, després.
Eduard, Josep Maria.
A veure, el Woody Allen deia allò de...
que quan escolta Wagner
li entren ganes d'envair Polònia, no?
Envair Polònia, no?
Doncs jo, quan veig el mercat immobiliari,
m'entren ganes de proclamar
la Unió de República Socialista Soviètica
i nacionalitzar el sector.
És a dir, això només s'arregla
amb una intervenció pública dura,
dura,
no amb...
no amb quatre pagats.
El diuen els defensors del mercat,
entre els quals em compto per moltes coses
de l'economia del mercat,
que diuen que el mercat és més eficient que l'Estat, no?
Per aconseguir resoldre les necessitats de la gent.
Doncs bé, aquest és un cas claríssim,
que el mercat no només no és eficient,
sinó que el mercat s'està orinant,
està pixant-se a sobre dels caps de la gent,
i especialment de la gent jove i de la gent vulnerable.
I quan el mercat fa això,
aleshores el sector públic
té l'obligació política i moral
d'intervenir en tota la duresa que calgui.
Llegeixo que a Portugal,
ho llegeixo perquè és una notícia d'avui,
en Jaime Palomera,
que és un activista, diguéssim, de l'habitatge,
ens explica en el seu Twitter
que Portugal anuncia que limitarà el preu del lloguer,
prohibirà nous pisos turístics,
obligarà a posar els pisos buits en el mercat assequible
i eliminarà l'avisador
que se'ls regalen als estrangers per adquirir vivenda.
A Barcelona, només Airbnb,
l'última dada que vaig llegir fa mesos ja,
només Airbnb té 18.000 pisos
en la seva plataforma.
Són 18.000 pisos
que no estan a disposició dels barcelonins
i que contribueixen a la pujada especulativa del preu.
Perquè qui té propietat, qui té un pis en propietat,
li surt molt més a compte posar el pis a Airbnb
com a llotjament turístic o en una altra plataforma,
que no pas posar-lo a lloguer normal
per la gent de Barcelona a preus normals.
Després hi ha una quantitat de pisos que no són turístics,
però que són d'allotjament temporal brutal.
Allotjament temporal que és per aquest fenomen
que se'n diu les nòmades digitals,
professionals que venen a viure a Barcelona
per un, dos anys contractats per empreses
que poden estar aquí o a qualsevol lloc del món
i que venen a viure aquí i necessiten un pis per un o dos anys
que tenen uns sous boníssims i que es poden permetre.
L'altre dia vaig fer l'exercici, jo visc al Poblenou,
i vaig fer l'exercici de mirar a Idealista, a Fotocassa,
als portals immobiliaris, què hi havia al Poblenou.
Pensant en els meus fills, si tinc una filla de 17 anys,
un fill de 14, d'aquí pocs anys la gran estarà buscant un pis
i voldrà viure al Poblenou perquè li encanta,
no podria. No podria.
O no podrà, no? No cal ni que posis el codi.
No podria, no sé, que es produeixi aquesta intervenció pública,
que és urgent, és una urgència social, política i moral.
Josep Maria. Ja veurem qui li posa el picarol.
Si no ho ha aconseguit...
Ja sé que cada colau no té les competències,
però si hi ha una política en aquest país que,
prèviament, abans de fer el salt a les institucions,
sobre l'habitatge és a de colau, i sempre que se li pregunta
o se li retreu, escolta'm, després de vuit anys,
com a alcaldessa, quins canvis hi ha hagut,
és d'una de les seves grans frustracions, no?
Bueno, ella es va presentar dient que ella ho surt...
Al final, en la política, el problema és la generació d'expectatives.
Ella va fer creure als votants que des de l'Ajuntament
es podia arreglar això. Vuit anys després, ella mateixa ha descobert
que amb les competències municipals no es pot arreglar.
No es pot posar el tema a l'agenda política,
això sí que ho ha fet, però arreglar-lo no,
perquè són competències estatals.
De seguida vaig al telèfon perquè tinc el telèfon col·lapsat.
Gràcies, Víctor, t'allibero. Moltes gràcies.
De seguida saludo la Victòria també.
Sí, a veure, jo abans he comentat que sempre he viscut
de lloguer, i tinc molt clar que ara no podria.
Ara no podria. He viscut de lloguer.
He tingut pis, un any, dos, que he comprat,
després me l'he tornat a vendre o el vaig llogar, etcètera,
perquè sempre em vaig plantejar a la vida i me l'he seguit plantejant,
que a mi m'agradava viatjar, m'agradava tenir experiències,
m'agradava sortir amb un avall, i mira, me l'he plantejat així.
Però repeteixo, ara no podria. El PP en el seu dia,
a l'època d'Aznar, amb el Rodrigo Rato,
de Gran Gurú Econòmic, recordo que deien
que ja regularà el mercat. El mercat és la millor forma
per fer-ho, perquè no és una situació llufa, mentida absoluta.
Ja s'ha vist la desgràcia que s'ha fet.
Després parlàvem del lloguer, li has preguntat condicions,
les condicions que es posen de llogar...
A veure, i a l'Eduard ara deies, efectivament,
hi ha grans tenidors, grans propietaris,
que fan un gran negoci, però també hi ha molta gent
que ha arretat un segon pis, i que és, mira,
una manera d'estar el vint, quan has de tenir uns diners,
perquè aquesta gent, especialment, vol moltes garanties,
perquè vol cobrar, i els grans tenidors també,
i les immobiliaris que ho gestionen també,
a part de cobrar les seves comissions.
I et demana una sèrie de condicions tan bèsties,
o sigui, ara parlaves amb aquest noi, i segurament seguirem
rebent notícies en aquest sentit, o comunicacions.
Però és clar, demanen tenir feina fixa, a veure qui ocuparà,
això també s'ha dit, si són parella estable, etcètera.
I donen uns dipòsits de sis mesos o més,
a part del que cobra la immobiliària, etcètera.
És clar, és brutal.
Llavors, s'entén que primer es va saturar
la segona corona de Barcelona, Sabadell, Terrassa,
Mataró, Vilanova, ara això ja està a uns preus
que tampoc són acordables, i ara ja veus que la gent
ja va amb resa igualada al vendrell, etcètera.
I per acabar, veus, per parlar també de fora de Barcelona,
a Girona, escolta, a la província estan,
a 13,5 metres quadrats,
a 13,5 euros al metre quadrat.
Multiplica-ho això pels metres quadrats i veuràs el que tens.
Clar, Barcelona és gairebé un 18 i escaig, un 19.
A Lleida Capital ha pujat,
l'any passat va pujar un 3%, la vivenda,
està a 7,8.
I a Tarragona va pujar també un 2,4 a la província
i un 1,6 a la capital, i està a 9,4.
O sigui, dius, home, Tarragona, Girona i Lleida,
no, no, és que estan al voltant dels mil com a mínim.
Barcelona és una exageració, però està pujant a pertot.
I llavors veus, Barcelona i l'Estat,
és Madrid i Sant Sebastià, màgicament, però, per exemple,
a Brussel·les, a Bèlgica, la vivenda està molt més barata que aquí.
Hi ha llocs que estan molt més caros, o sigui que
alguna fórmula s'ha d'arbitrar, perquè realment això
és vergonyós, és vergonyós.
Victòria, un segon, un segon, un segon, un segon, Núria.
Victòria, bon dia. Hola, bon dia, com aneu?
Molt bé. Em diuen que tens 50 anys, Victòria.
Sí, 49, sí. Quant pagues el teu pis actualment?
El meu pis ara pago 1.190,
però home, acaben d'avisar que em pugen a 1.500.
A 1.500? De 1.150 a 1.500?
O sigui, 300 euros, 1.490, sí senyor.
I per què? Per què 350 euros?
Bueno, es veu que el contracte ja s'havia acabat fa mesos,
i jo no m'havia donat.
Llavors fan això de que cada mes que el renoven,
i ara m'han avisat que el renoven m'ofereixen
com 5 o 7 anys, però amb aquesta pujada.
Tot això a Barcelona, eh?
Sí, sí, Barcelona.
Sí, a veure, jo ara estic a la frontera gràcies a Sant Gervasi,
però bueno, tot s'ha dit a la taula,
i és indignant i no és només aquesta zona,
és impossible trobar un pis en el meu cas a més...
O sigui, tu ara, perdona, Victòria, per situar-me, eh?
És a dir, t'han pujat de cop el lloguer a 1.500 euros?
No, no, encara no me l'han pujat, madame.
O sigui, ells el que m'ofereixen és,
si tu vols tenir la garantia d'un altre contracte,
de 5 anys, 7, no està renovant cada mes,
doncs ara pujarà, m'ofereixen aquest nou contracte.
D'acord.
O sigui, jo porto vuit, nou anys aquí, i vaig entrar,
era un pis que estava a 1.200,
jo el vaig negociar i el vaig aconseguir a 1.000.
I ara pago 1.190, que és, bueno, més o menys,
són molts diners,
però en vuit anys ha anat pujant d'una manera més raonable,
però clar, ara,
si vull fer un altre contracte, diguéssim,
crec que m'ofereixen cinc anys, doncs pujaria...
1.500.
Aleshores, la teva idea és moure't
i buscar un altre pis de lloguer a Barcelona.
Encara no tinc una idea clara,
perquè la situació, tot el que s'ha dit a la taula,
és tal qual, la situació és inviable.
O sigui, pensa que jo soc una persona adulta,
jo soc una dona separada,
que és un altre dels casos, diguéssim, com la gent jove o així,
jo vivia aquí en parella, llavors, clar, és el que es deia a la taula,
en parella es pot pagar millor un lloguer
si tots dos tenen una feina bona, no?
Jo, haig de dir que tinc uns bons ingressos,
que treballo molt bé,
però igualment no m'arriba, no m'arriba, pel lloguer.
I jo soc una persona que sempre he volgut viure de...
Algú a la taula ho deia, de lloguer,
perquè he viatjat molt, he canviat molt, m'ha agradat mudar-me,
no he tingut l'interès de tenir una propietat,
i ara me'n penedeixo,
perquè me n'adono que és l'única manera de viure a Barcelona.
De viure a Barcelona, o has contratat en algun moment,
o has heretat, que és la fórmula, diguéssim, que té gairebé...
Molta gent de la meva generació té
o un pis de l'avi o de l'àvia,
i llavors, clar, la vida és d'una altra manera, sí.
En quines situacions t'has trobat aquests mesos
que estàs mirant al mercat immobiliari, Victòria?
Situacions molt grotesques, com deia l'altra persona que heu trucat,
des de demanar cartes de motivació,
que és una cosa, bueno, surrealista,
mantens una carta de motivació per entrar a un pis,
a situacions agressives,
perquè la gent immobiliària i les immobiliàries
saben que tenen el poder
i juguen amb aquesta mena de concurs
de qui és el millor llogater per ocupar un pis.
Llavors, et trobes en situacions que et demanen...
Per exemple, jo em dedico al teatre, no?,
bueno, treballo a molts teatres a Barcelona,
i treballo a l'institut del teatre, tinc una feina estable i tal,
però és una professió que no ven bé,
no dona moltes garanties.
Com si tu dius soc metge, doncs encara, no?,
però treballo al teatre,
ja el que t'està fent l'ensenyada al pisatge ca una sella, no?
Llavors, ja et comencen a demanar tots els papers del banc,
bueno, en fi...
I amb molta agressivitat.
Jo m'he trobat, per exemple, una situació d'un pis...
que estava a 1.000 euros,
i el torno a mirar a l'anunci,
havien passat 10 minuts i havia pujat a 1.200.
I penso, aquí hi ha hagut un error, perquè...
Igualment el vaig a veure, és un pis petitíssim,
a Baicarca ja, en un de tot, superpetit, 1.200.
La noia em tracta fatal, com diem, i em diu...
Escolta, si no, ho pots pagar, perquè vens, no?,
i és una manera molt agressiva d'ensenyar un pis.
I després em va acabar dient que aquest pis...
Dic, però qui vol viure en aquest pis tan petit de 1.200,
on no hi quep més que una persona?
Una persona em diu, bueno,
són estrangers que venen amb sous de 8.000 euros
i l'agafen d'estudi o de... no ho sé.
Llavors, clar, la gent que som d'aquí ens estan expulsant.
I ja no és només la gent...
Jo no em vull imaginar la gent pobra.
Ni, com deia algú de la taula, la gent racialitzada.
No m'ho puc imaginar, perquè jo soc una persona...
Amb uns ingressos, no? Amb uns ingressos, una feina...
Amb uns ingressos bons, bons.
I, bueno, jo crec que l'únic que es pot fer
és, com deia algú de la taula, una intervenció pública,
perquè així no es pot viure,
i a més és un cas molt excepcional, a Espanya,
perquè a altres països europeus això no passa.
Anem passant el telèfon.
Vull dir que tenim casos de gent que es troba en situacions
com la de la Victòria del Víctor, n'anirem passant alguns.
I ja us dic que dedicarem tota la tertúlia a aquest tema,
si us sembla bé, perquè tenim teca.
El sindicat de llogaters també ens està sentint i demana pas.
Tenim un API pactat. Vull dir que hi ha teca.
Passo per taula. Moltes gràcies, Victòria. Un abraçada. Ànims.
A vosaltres. Adéu.
Núria, Josep Maria i Eduard. Núria.
El que volia dir abans,
que sabeu tot aquest fervor de la Constitució que sempre escoltem,
doncs espero que també hi sigui,
per complir l'article que diu que tenim dret a un habitatge digne.
En aquest sentit, no veig persones indignades
que no es compleixi la Constitució.
No pot ser que no puguem viure. És que no pot ser.
Vull dir que una cosa és compartir pis quan acabes de la universitat,
perquè et ve de gust fins i tot com una aventura, això és una cosa,
i l'altra és que no puguis viure perquè no t'ho pots permetre,
encara que tinguis un bon sou, com ens explicaven ara,
i m'agradaria també totes aquestes persones,
que sempre són tan crítiques amb la joventut,
que ens comprometem poc, que només vivim d'oci...
Però és que aquestes persones abans podien comprar-se un pis.
El preu de comprar un pis no tenia absolutament res a veure amb ara.
Viure del lloguer no tenia absolutament res a veure amb ara.
Ara estem parlant del lloguer, però és que comprar un pis...
És una cosa que em sembla una quimera.
És una cosa que no sé quant podré aspirar a la meva vida...
Només per les condicions que et demanen per l'entrada, no?
Clar, sí, sí, efectivament.
Amb aquesta entrada és el que es comentava.
O véns d'una família que t'ajudi i que et pagui l'entrada,
o que ara dirigis un pis,
o jo no sé com tu pots arribar a estalviar amb els sous que tenim
en aquest país per comprar un pis.
Això em sembla que hi ha el privilegi màxim,
però és que lloguer, estem parlant de lloguer.
Que totes les administracions municipal, catalana i estatal,
es posin les piles perquè és un tema que ens incendia a tots,
i per això crec que el telèfon no m'estranya que no pari de sonar,
perquè és que és invivible, això.
Eduard i Josep Maria.
Tiro enrere amb el que comentàvem abans.
Jo em vaig poder comprar un pis amb 25 anys, l'any 1995,
amb un sous de periodista de base,
a la Barceloneta, per l'equivalent a 84.000 euros.
Pagaves amb pessetes, per això.
15 milions de pessetes,
evidentment no he aplicat el factor corrector
de l'increment de l'IPC, etcètera.
Un economista em diria que no el vas comprar per 84.000,
sinó per 100.000, en realitat. D'acord, vinga, va, 100.000.
Intenteu comprar un pis de 50 metres a la Barceloneta,
a veure què us demanen.
De 300.000 no baixa.
A mi el que em va permetre tenir un projecte de vida,
desenvolupar un projecte de vida,
que m'ha permès, que tinc 52 anys,
és allò, és aquella primera compra assequible,
és el que m'ha permès desenvolupar un projecte de vida digne.
I tenir ara un pis,
que encara estic pagant la hipoteca, a Poblenou,
evidentment molt més car que aleshores,
però que sense aquell trampolí que va significar la meva primera compra,
ara em seria impossible, perquè em vaig vendre aquell,
i amb el que vaig treure vaig donar l'entrada del nou,
però deixa'm dir una cosa, quina és la meva obsessió?
Deixar-los aquest pis en herència, el que jo estic pagant ara,
perquè tinguin un lloc on dormir assegurat,
en el barri on volen viure, o almenys a la ciutat on volen viure.
Però és que aquesta herència,
que evidentment que ells la rebran,
però és un factor de perpetuació d'una desigualtat.
És a dir, els meus fills ja estan en una condició d'avantatge,
respecte als fills de tota aquesta gent d'ara,
que no està podent no comprar, no.
Ni tan sols llogar un pis.
Per tant, estem perpetuant i ampliant una situació de desigualtat,
i això és la conseqüència d'haver deixat un bé absolutament bàsic,
com és la vivenda, en mans del mercat.
Però ho recordeu, no, quan es deia?
Molt curt, sisplau, Josep Maria, que buïna el telèfon que està bullint.
Mira, no, molt curt, el que deia la Victòria,
que m'he sentit molt identificat pel tema que ella tenia,
com jo, en el seu moment,
les opcions de voler viatjar, viure amb més mobilitat,
el que ha passat és allò que es diu l'anovació del contracte,
que això passa a molta gent, o sigui, et desgastes,
la gent es desgasta negociant el lloguer, pujada, que no sé què,
estàs passant aquests cinc anys, si és en un plat és d'any en bany,
però cinc anys, ve el de pròrroga, i és a més a més, com deia ella,
cada mes, cada mes, si hi ha mobles,
i aleshores, quan ve l'anovació, és quan et ve la clatellada,
i et diuen, és que és el preu del mercat.
I és clar, mires aquells percentatges que deia abans,
sí, però és clar, si jo estic pagant, com deia ella, 1.100,
i ara em passen a 1.500, escolti, l'automa ho deixa.
O sigui, hi ha cua esperant,
i això, a sobre, se't queda una cara de tonto,
una cara que dius, m'està prenent el pèl,
no és que et prenguin el pèl, però tothom s'aprofita, el propietari.
L'agència que fa la intermediació,
que cada vegada que hi ha una anovació o una cosa d'aquestes,
per fer el contracte cobra una mensualitat.
I és clar, al final, el que rep sempre és el pobre lloguer
que li passen aquests cinc anys volant, perquè la vida passa ràpid,
i quan ve l'anovació, passes de 1.100 a 1.500, com en el seu cas,
i altres encara més, i això és realment...
és molt difícil, però l'Eduard deia,
algú ha d'intervenir i tant, sí, però qui ho farà, això?
És que és molt difícil.
Joan, bon dia. Hola, bon dia, bon dia.
D'on truca, Joan? De la Cerollera.
D'on, perdona? La Cerollera.
Això és a Tarol? On és, això? Això és Provincia de Tarol,
sí, un poble molt petitó de Tarol.
Tu vivies a Barcelona?
Doncs sí, jo vivia a Barcelona,
vaig fer vida en parella amb la meva dona,
vam agafar un piset al Guinardó,
cobrant cent i escaig mil cada un,
i ens ho vam poder permetre.
I... bé, la cosa es va començar a disparar,
vam haver de canviar un altre pis, perquè ens vam pujar...
Llavors, als 90 ja vam començar a pujar els pisos bastant,
vam canviar el barri de Gràcia,
i... també va pujar molt,
vam marxar a Terrassa,
també va pujar molt,
bueno, ens han anat treient fora,
primer a l'Esterladi,
i quan vam veure que era impossible,
era absolutament impossible per les pujades en tan dèsties,
perquè encara que treballin tots dos,
eren treballadors pobres,
no arribàvem mai a Fidenes, mai.
Puc preguntar més o menys quins ingressos teníeu entre els dos?
Bueno, quan érem pessetes, cent i algo mil cada un,
després, quan érem d'euros,
vam passar a cobrar uns mil euros cada un,
o sigui, cada vegada cobravem menys,
i els pisos cada vegada eren més cars,
i ara, bueno, ens vam traslladar aquí,
perquè va sortir l'oportunitat de...
bueno, és que estem pagant 157 euros al mes.
De lloguer? Sí.
A Tarol? Sí.
157 euros al mes per un pis?
Bueno, 157 en 50.
En 50, no ens els deixem.
Com és el pis?
No, és un piset molt normal,
però estem presentant un restaurant i un hostal,
i és de l'Ajuntament.
Llavors, l'Ajuntament aquí ajuda la gent.
Em fem una idea, 157 euros és menys que una quarta d'autònoms.
Sí, estem pagant bastant més d'autònoms.
Estàs content?
Home, jo estic desarralat.
Em sento molt català.
És que has hagut de marxar de la teva ciutat, no?
De la meva terra, clar.
Jo continuo sentint Racó, Catalunya Ràdio,
intento mirar TV3,
perquè em sentim molt catalans, però no podem viure a Catalunya.
No podem.
Aquesta trucada no estava preparada?
No, ho juro.
De fet, quan el teatre estava col·lapsat, m'ha sigut igual.
I et vaig trucar perquè em fa mal el cor.
I gràcies al meu pare, que em va dir que mai, mai, mai,
no compris un pis, perquè tenia un negoci, les gràfiques,
i jo treballava per ell.
I cada x anys hi ha una crisi.
Una crisi i us fotreu al carrer.
I no compreu mai un pis perquè us callareu al carrer.
Si no és als 90 serà als 2.000, si no als 2.000, 10.
I gràcies a allò, jo crec que no ens hem quedat mai al carrer,
perquè inclús la segona vegada que vam llogar el pis a Gràcia,
vam arribar al jutjat perquè no podíem pagar.
Mm-hm.
Joan, moltes gràcies per trucar i una abraçada cap a Tarol.
Continua escoltant-nos, que ens fa molt feliç, també.
I a mi, vosaltres. Moltes gràcies.
Adéu, adéu. 9 i 37 minuts.
He de fer una pausa perquè tinc molta publicitat acumulada,
però de seguida saludo la Montse Junyell, responsable de l'àrea jurídica
dels API Col·legis i Associacions d'Agents Immobiliaris de Catalunya,
també per donar resposta a tota aquesta gent que està trucant.
El suplement, amb Roger Escapa.
Ma-ma-ma-ma...
Meset, cellers, meset...
Veig que es recorda de mi, senyor Balcells.
A veure si sap per què el truco.
Meset i el 12-6.
Exacte. Ara per la compra de 12 ampolles
li regalem 6 més.
I directe a casa meva.
I enviament de franc.
Aprofiti la millor oferta de l'any trucant al 900-200-250
o entrant a meset.cat.
Cellers Meset, directe del celler a casa seva.
I subjecte a la seva aprovació.
Consulten les condicions i exclusions al Cort Inglés Puneix.
Atenció a tota la ciutadania.
Així sonaran al teu mòbil les noves alertes de protecció civil
en cas d'emergència greu.
En cas d'incendi, inundacions, accident químic
o qualsevol altra situació greu,
rebràs un missatge al mòbil amb instruccions per protegir-te.
Comprova si tens activada la recepció d'alertes al teu mòbil
i, si no, consulta com fer-ho a interior.gencat.cat.
En cas d'emergència greu, alerta al mòbil.
Generalitat de Catalunya, sempre endavant.
La Mili. La Mili què?
No vas demanar pròrroga d'estudis?
Insuficiència!
T'esperen d'aquí tres dies al quartal de Monzón
per fer-li el servei militar.
Vamos a empezar con el sorteo de Quinto.
Capitán, otro refagado.
Estoy hasta los cojones de caer mal a la juventud.
Yo no sé qué os pasa a la gente al teatro,
pero mira que sois raros, ¿eh?
Bojos per Molière, a TV3, dilluns a la nit.
D'on són, aquestes carxofes?
Són d'aquí. Les cultivem nosaltres.
Als mercats municipals i al comerç de barri
hi trobaràs aliments ecològics i de proximitat.
A través de preguntar,
conscients del que mengem, canviarem el món.
Donem forma al futur.
Ajuntament de Barcelona.
Arriben els bricodeis a bricodepó
amb preus que no et pots perdre.
Només fins al 19 de febrer.
Ja a la teva botiga hi ha bricodepó pones.
La qualitat esportiva la vivim cada dia a Catalunya Ràdio.
Aquest any sí.
De dilluns a divendres a les 7 del vespre tot costa.
Amb Sònia Gelmà. Aquest any sí que...
I Jordi Costa. Aquest any sí que parlem d'esports.
Quan hi ha esport en directe...
El totgira ja anem rodats.
Estems pel totgira amb David Clopés.
I estem preparats pel que calgui.
I al final del cap de setmana...
És diumenge, són les 11, som el club.
La reflexió arriba al Club de la Mitjanit amb Xavi Campos.
Sent l'esperit de totes les competicions.
Viu els esports a Catalunya Ràdio.
El suplement.
Dissabtes i diumenges des que surt el sol fins a l'hora de dinar.
Amb Roger Escapa.
5 minuts per arribar a 3 quarts 10 del matí.
Som el suplement, som a Catalunya Ràdio,
amb la Núria Martínez Ribot, el Josep Maria Martí Rigaú,
l'Eduard Voltas i els telèfons fent xup-xup al 93207474.
Amb gent indignada que intenta llogar un pis a Barcelona o més enllà.
I que no se'n surt.
Gent que treballa, que no es troba en situació d'exclusió social.
Realment vam plantejar aquest tema i la cosa se'ns està allargant.
Montse Junyent, responsable de l'àrea jurídica d'API,
col·legis i associacions d'agents i mobiliaris de Catalunya.
Bon dia.
Bon dia.
Montse, has sentit alguns dels casos que han trucat?
Sí, sí, sí.
Ho he sentit tot des de pràcticament crec que al principi.
És normal que un noi de 28 anys amb una feina estable i un sou digne
pugui pagar-se un lloguer?
Bé, a veure, això depèn de la situació de cadascú,
evidentment, depèn de les pretensions que tingui
en relació a l'habitatge que està buscant,
però jo crec que aquí el que hem de tenir clar
és que hi ha un problema en l'habitatge, això és evident,
però el problema de l'habitatge ve derivat
perquè no hi ha producte, hi ha escassetat de producte,
no n'hi ha, i a més a més,
tampoc es construeix l'habitatge assequible.
Per tant, també és un problema pressupostari
de la pròpia administració qui és qui ha de batllar
precisament per fer efectiu aquest dret a l'habitatge
del que se n'ha parlat,
que efectivament la Constitució protegeix,
i si no hi ha inversió pública,
no hi ha polítiques d'habitatge a mitjà i llarg termini,
no mesures populistes, no mesures a curts terminis.
S'ha de fer una política d'habitatge a llarg termini
i qui posa el preu?
Qui marca quan ha de valer un pis a Barcelona?
És a dir, el propietari, la immobiliària,
qui posa el preu ara mateix?
Si estem parlant de venda...
Avui parlem de lloguer, un altre dia farem de venda.
El preu el posa, realment, el posa el propi mercat,
perquè un pot estar demanant, com esteu dient,
1.500 euros per un pis,
si no hi ha un candidat que pugui assolir
aquest nivell de renta,
i la propietat l'haurà de baixar.
Per tant, finalment,
el preu l'haurà acabat posant el propi mercat, si voleu,
o aquest rendatari que pot assolir a pagar aquesta renta.
A veure, Eduard, per què fas aquestes cares?
A veure, perquè, diguéssim, no...
L'afirmació, no hi ha producte.
Honestament, i amb tot el respecte, em sembla al·lucinant.
Per què no hi ha producte?
Perquè el producte està concentrat en grans tenidors
i en plataformes de lloguer turístic.
El producte no està en el mercat.
Quan diem que Airbnb té 18.000 pisos a Barcelona,
18.000, això vol dir que són 18.000 pisos
que no estan a disposició de lloguer pels barcelonins.
18.000, és a dir, el producte hi és.
El que passa és que el producte està segrestat
per unes dinàmiques de mercat determinades
que són legals perquè la política ha decidit que siguin legals.
O sigui, Airbnb també és fruit d'una regulació.
És la regulació que permet que una plataforma de lloguer turístic
tingui 18.000 pisos a la seva cartera d'oferta,
a dins de la ciutat de Barcelona.
A veure què diu la Montse.
Ho sento, però no puc compartir aquesta afirmació,
perquè el perfil del propietari a casa nostra
és un perfil de petit propietari.
No és un gran tenidor.
Perquè a partir d'una definició que gran tenidor, a dia d'avui,
segons la normativa nostra,
està al voltant dels 15 habitatges,
si ens en anem a fora de casa nostra,
i ens en anem, per exemple, que sempre parlem de Berlín,
i ens admirem amb altres mercats
en què hi ha intervenció en el tema del lloguer.
En allà sí que primer la població viu majoritàriament de lloguer,
cosa que no és aquí a casa nostra,
aquí majoritàriament viu en propietat,
i en allà els grans tenidors no estan parlant de 10 o 15 pisos,
estan parlant de molts més pisos, de bastants més pisos,
perquè en allà sí que és els grans tenidors
els qui tenen el producte al lloguer.
Aquí a casa nostra no.
El perfil és el perfil d'un propietari mig.
No es tracta de ser un dia en dia
fer més o menys productes amb el lloguer turístic.
S'ha de veure també el perquè arribem en aquesta situació.
Aquesta situació s'hi arriba per molts elements.
No és una cosa d'avui en dia,
és una cosa que s'arrastre des de fa ja molt de temps,
i que els poders públics en el seu moment no han fet cas,
han girat el cap, han anat cap a un altre cartó,
i el mercat s'ha anat tensionant.
Hi ha crisis en relació a l'obtenció de crèdits hipotecaris,
el tema dels tipus d'interès,
i finalment quan hi ha la situació que es va derivar de l'any 2007-2008,
tota aquella gent que es va trobar pràcticament d'un dia per l'altre,
en què no era possible tenir una hipoteca,
se'n va anar al mercat del lloguer.
El mercat del lloguer es va trobar de cop i volta
amb tot un flux de persones que buscaven habitatge,
i això quan ja el producte és molt buscat,
doncs aquell producte sigui el que sigui,
es tensiona i posa.
Una dada i una pregunta.
La dada, Observatòria Metropolità de l'Habitatge de Barcelona,
titular de l'estudi.
Els grans tenidors són propietaris del 36%
dels pisos de lloguer habitual de la ciutat.
Els grans tenidors, repeteixo,
són propietaris del 36% dels pisos de lloguer habitual de la ciutat.
Aquesta estructura de petit propietari, etcètera,
que ens estan venent aquí, no és certa.
El 36% estan en mans de grans tenidors.
Segona pregunta. Això és una dada.
Els 18.000 pisos que estan a la plataforma de lloguer turístic Airbnb,
aquests 18.000 pisos estan a disposició dels barçaonins per llogar?
Torno a dir... Estan en el mercat?
Suposo que puc...
Sí, digues. Montse Junyent, dels consaple de la regió.
Si arribem en aquesta situació, en el que hi torno a dir,
insisteixo, no hi ha producte i no es construeix,
aquí a Catalunya i pràcticament aquí a Barcelona,
s'han posat mesures que el que fan és desincentivar
la inversió en la construcció
i fan desincentivar la participació en el mercat del lloguer.
El propietari que té producte, com més normal i és legítim també,
i que dedica a aquesta activitat,
el que vol és mínimament una seguretat.
Estem en un entorn legislatiu absolutament insegur,
i el mercat es retrau.
El propietari, quan posa un producte al mercat,
què vol? Un llogater que li pagui, que li cuidi,
i tenir una relació estable en el temps.
Això no es produeix en l'entorn legislatiu que tenim a dia d'avui.
Estem, des de l'any 94, modificant la llei de rendiments urbans
a cop de parxes.
Ara fem una esmena, ara passem de cinc anys a tres,
de tres tornem a passar cinc,
ara modifiquem i intervenim el preu del lloguer,
ara resulta que el Tribunal Constitucional diu
que això no està ajustat a dret,
i, per tant, aquesta limitació queda fora.
Hi ha un entorn que desestabilitza qualsevol projecte
en aquest aspecte des de la perspectiva de la propietat.
Nosaltres, com a agents de la propietat immobiliària,
sembla que siguem la part dolenta i que siguem els espectadors.
Nosaltres el que fem és intentar que es facin les operacions.
I, per tant, no defensem ni el propietari ni el llogater,
perquè, més d'una vegada, ja puc recordar
que durant l'estat espanyol,
el que hem de fer és posar-nos en una situació
en què no es podia fer front als lloguers en aquells moments,
i qui va estar al damunt de gestionar i d'arribar a acords
i de rebaixar abans que sortissin totes les normatives
que després van sortir, tots els decrets i tot el que va sortir després,
van ser precisament els agents immobiliaris.
I es van posar pel cantó d'aquella situació
per intentar rebaixar, i es van assolir molts acords,
abans que es pogués fer front als lloguers en aquells moments.
I qui va estar al damunt de gestionar i d'arribar a acords
i de rebaixar, i es van assolir molts acords
abans que hi haguessin aquestes normatives.
Avui s'està limitant la puja al 2% de l'actualització
dels contractes, però no es té en compte
que, per altra banda, la propietat s'hauria de fer front
a totes les despeses i al manteniment d'aquests habitatges
i als impostos d'aquests habitatges
que pugen més enllà del 2%.
Molt bé. Montse Junyent, fem una cosa.
Com que el tema evidentment dóna de si,
a l'API Col·legis i Associacions Agents Immobiliaris de Catalunya,
em comprometo a convidar-la un dia en aquest estudi
i farem un debat també amb calma i presencial.
Li sembla bé? Molt bé. Perfecte.
Perquè tinc el sindicat de llogaters que vull saludar,
tinc veus demanades a la taula,
aleshores un altre dia ho plantejarem des de l'estudi.
Moltes gràcies, que tingueu un bon dia.
Josep Maria, Núria, i torno al telèfon,
que tinc moltes trucades. Molt breu.
El primer event no és l'únic responsable.
No és l'únic responsable, perquè és clar, a Girona,
un pis de 100 metres quadrats, 1.350 euros, de mitjana.
A Lleida, 1.000, i a Tarragona, 940.
No tot el problema és Barcelona,
i a Barcelona hi ha molt pis d'aquesta característica,
però més que això passa, puja a pertot.
Berlín, hem parlat de Berlín, sí,
però per mi el gran exemple europeu és Brussel·les,
on la vivenda de lloguer és, francament, assequible.
Podríem començar amb que tots hem vist cases noves
que es construeixen,
on hi ha un 20% aproximadament, 10-20%,
que sap segur que se s'aprofitarà,
que són els vaixells i els entresols,
que per normativa han de ser comercials,
però a vegades són construccions amb uns carrers,
amb uns espais que dius que això no es llogarà mai,
ni es vendrà mai, i veus que tots els pisos han venut,
això ho hem vist tots, per què no s'arregla, per què no s'entra?
Estem perdent, dius, és la xulata lloro?
No, perquè es construeix bastant, doncs, escolta, tots els vaixells
i tots els entresols, ho han de perdre,
han d'estar destinats a usos comercials.
A determinats barris i a determinats carrers i campionades
és impossible, no hi passa ningú, no es lloguen mai,
per què no s'aprofita, per què no es fa alguna cosa,
en aquest sentit, i això és una cosa, crec que és municipal,
en fi, és una acció que es podria fer.
Núria. No, per anar ràpid, que ja sé que tens moltes trucades.
Si era veritat que un jove no podia llogar un pis
i ella t'ha contestat que depèn de les pretensions,
bueno, les pretensions són no viure en un zulo, bàsicament,
no sé quines pretensions.
Sembla que, si això, tenim una casa amb piscina i jardí.
És que sembla que aquí no tinguem pis perquè volem mansions, no.
O sigui, si tu mires idealista, t'agafen patatus.
Vull dir, llavors, sembla que, amb tot aquest relat,
siguin pobres petits propietaris que tenen una caseta
i que volen seguretat jurídica,
ostres, em sap greu amb tot el respecte,
però no em patitzo amb aquest relat,
perquè no correspon a la realitat, no correspon.
És que la representant de la propietat immobiliària
ha tornat a afirmar en la resposta que no hi ha producte.
Jo volia posar un exemple molt ràpidament.
Imaginem que la gent necessita llaunes de sardina.
I que les llaunes de sardina de sota es posen a 200 euros la llauna.
I algú diu, és que no hi ha producte,
i per això puja a 200 euros la llauna.
Jo el que dic és que hi ha un senyor
que té 18.000 llaunes de sardina per ell
per comercialitzar a 200 euros a gent que sí que ho pot pagar.
Això és segrestar el producte.
Dius, no hi ha producte, i tant que hi ha producte,
però està segrestat per una legislació.
Atenció, si el que fa Airbnb és legal, si és que és legal,
si és que no es pot criminalitzar algú...
Hi ha propietaris...
No es pot criminalitzar algú per fer una cosa que és legal.
El que em queixo és que ho sigui.
És que sigui legal en aquest país
que 18.000 pisos a la ciutat de Barcelona
puguin estar segrestats fora del mercat de lloguer
per la gent de Barcelona,
i la gent de Barcelona, havent de pagar el que està...
Un segon. Enric Aragonès, portaveu del sindicat de llogaters.
Hola, molt bon dia.
Déu-n'hi-do, quina hora de tertúlia que portem avui.
A veure, també des del sindicat de llogaters,
arran de tots aquests casos d'aquests uients
que ens han anat trucant i explicant la seva història
a l'hora d'intentar llogar un pis a Barcelona,
un altre dia parlarem de propietats.
Per què costa tant que gent que treballa i té una feina estable
es pugui permetre un pis de lloguer a Barcelona?
Jo crec que ara ho estàveu indicant molt clarament,
i evidentment el relat que ha fet la senyora Junyent,
ja és que no se'l creu ningú,
i és... bueno, està una mica esparbarat,
ara mateix aquí sentint-ho.
El problema és que el mercat està segrestat.
El problema és justament una cosa em sentit
que ha dit la senyora Junyent, que és el preu el posa al mercat.
Efectivament. I és el que no pot passar.
I fa aquest relat de pobres propietaris, pobres arrendedors...
Com heu dit, està augmentant cada cop més la bretxa...
entre els que no poden tenir un habitatge de propietat
i han de pagar a altres que el tenen de propietat,
que els hi han de pagar el lloguer,
i aquesta bretxa anirà augmentant amb l'herència,
però, clar, ella parlava de pobres petits propietaris,
i després ha deixat clar que aquesta definició...
era de persones que tenen fins a 15 pisos.
Munto jo si algú amb 11, o fins i tot amb 6 pisos,
a Barcelona és un petit propietari,
perquè aquesta persona no cal que treballi.
En qualsevol cas, el preu l'està posant al mercat i això no pot ser.
I aquestes pràctiques, que sovint és veritat, són legals,
han de deixar de ser-ho.
Per tant, el que ha d'assumir qui és propietari,
i sobretot multipropietari, d'habitatge,
i que fa de l'habitatge el seu negoci,
és que tindrà més regulacions i més reglamentacions
que si fes el negoci amb gerani.
Perquè és un bé fonamental.
Aleshores, cal una regulació de preus del lloguer.
Fa temps que ho estem dient.
La senyora Junyén ha dit una cosa una mica enganyosa,
que és que el Tribunal Constitucional va dir
que no es podien regular els lloguers, i això no ho va dir.
De fet, va dir que sí que es podia.
El que va dir és que hi havia una part de competència estatal,
i que, per tant, ho havia de fer una llei estatal,
que és el que s'està fent,
i esperem que s'aprovi les properes setmanes.
Per tant, això s'ha posat en ell.
Però, a més a més, cal tapar tots els forats...
que permeten segrestar el mercat, com s'estava dient.
Per tant, cal regular també el lloguer de temporada,
cal rebaixar el número de llicències turístiques que hi ha,
i, òbviament, no donar-ne de noves, però reduir el número,
i cal tenir un parc públic de lloguer
amb condicions molt més grans que el que tenim,
combinar les dues coses,
perquè necessitem regulació de preus i necessitem parc públic de lloguer,
i, sobretot, prohibir que, quan tinguem un parc públic de lloguer,
l'administració no pugui malvendre
com ha passat en aquest país durant moltes dècades.
Enric, fem una cosa.
Us invoco un dia a venir aquí a la ràdio amb la Montse Junyent,
i, si us hi atreviu, fem un cara a cara.
Només deixa'm dir una cosa més,
perquè em sentis els testimonis,
que són el reflex del que ens trobem cada setmana a l'Assemblea,
i jo el que sí que volia dir és això,
el que ha explicat aquella persona, no recordo com es deia,
que acaba marxant de casa perquè li pugen el lloguer,
nosaltres el que diem és que la gent no marxi de casa.
Fa sis anys que el sindicat està organitzant
les persones que es troben en aquesta situació
perquè es quedin a casa i negociïn el cintam el sindicat,
i cada setmana estem signant contractes nous
de gent que ha plantat cara els arrendedors que els volen fer fora.
Per tant, hem de visibilitzar aquests desnonaments invisibles.
Les dades ens diuen que la meitat de les mudances a Barcelona
són realment desnonaments invisibles.
És gent que marxa perquè no pot pagar o no li fan un contracte nou,
però que no voldria marxar.
Per tant, és molt important que aquesta gent vingui al sindicat
perquè us asseguro que amb la fermesa de milers de persones
que han passat pel sindicat aquests anys,
hem signat molts contractes nous i hem fet front als abusos dels apis
que ahir mateix hi havia una persona a l'Assemblea,
que un api no estava deixant entrar un company del sindicat
que volia assessorar,
que volia acompanyar aquesta assignatura de contracte.
Bàsicament, resum és tothom al sindicat.
Enric Aragonès, porteu del sindicat de llogaters,
gràcies també per atendre'ns aquest matí
i quedarem un dia en aquest estudi
amb la Montse Julián, responsable de l'Ajornament Jurídic dels Apis.
Gràcies. Dos minuts per les... Ho hem de deixar aquí.
Només dir que Airbnb no surt en defensa seva,
però no és propietari de 18 o 20.000 pisos.
No.
Gestiona el que la llei li permet.
La llei li permet.
O sigui que no s'ha d'anar a buscar tan lluny.
El que fan està permès, és legal.
Ara, la conseqüència del que fan...
És gent de Barcelona, la propietària.
I la gran majoria, aquests grans tenidors.
Vinga, no, prou.
És que ja farem un altre dia,
però hi ha una cosa que mana, que és la publicitat.
Núria Martínez Ribot, Eduard Volta i Josep Maria Martiriga, gràcies.
Ara tornem. Ara tornem a la Maica Navarro.
Atenció al cas de la Maica avui. Fins ara.
El suplement, amb Roger Escapa.
¿Saps que a les fonts de Montjuïc hi viu un cuc inmortal
i que els arbres poden tenir embòlies?
A la Bienal Ciutat i Ciència
descobriràs aquestes i moltes altres curiositats sobre la ciència.
Del 21 al 26 de febrer trobaràs un munt d'activitats gratuïtes
amb aforament limitat.
Consulta en la programació al web bienalciutatiscència.barcelona.
Ajuntament de Barcelona.
Només els més ràpids podran aconseguir ofertes increïbles
durant un temps limitat.
Com, per exemple, tot el 70% de descompte en marques
com Aratín Toretto, Latouche,
Oman el Cort Inglès, Cuchel...
Així són les ofertes limit.
Només fins al 19 de febrer al Cort Inglès.
Les teves compres a la botiga web i app.
Arriba un moment que cansa.
Sempre diuen el mateix a tot arreu.
Ja em passo.
Un 30% dels espanyols han deixat de tenir interès per les notícies,
però una gran majoria continua dedicant 20 minuts a reflexionar-hi
per veure la realitat tal com és,
explicada des del rigor i l'objectivitat,
amb la ment oberta.
Informació des de tots els punts de vista,
perquè tu tinguis el teu propi punt de vista.
Diari obert.
Un any després, la guerra d'Ucraïna té altres fronts.
I un equip del 30 Minuts, amb Lluís Caelles,
hi viatja per explicar-los.
Al juny van venir soldats,
però llavors ja havíem amagat tots els nens.
Hi havia una àvia
que ens va transmetre posicions de tropes russes cinc vegades.
Ucraïna, viatge als altres fronts.
30 Minuts, a TV3 diumenge a la nit.
Un any en guerra.
TV3 i Catalunya Ràdio, sobre el terreny.