Catalunya Ràdio, les notícies de les 11.
Bon dia, us informa Neus Bonet Began.
Es normalitza la circulació aquesta hora als accessos al circuit de Catalunya,
on avui se celebra el Gran Premi de Catalunya de MotoGP.
Ara només queden 4 quilòmetres de Q a la C35 en els dos sentits
i un quilòmetre a la carretera local BP5002 a l'accés al circuit de Catalunya.
Recordem que el Servei Català de Trànsit ha habilitat carrils especials
per facilitar aquest matí l'arribada al circuit i després, al migdia,
de sortida, un cop s'acabi la cursa.
També recordar que està prohibit aparcar el voral
i que els Mossos i l'organització desvien els vehicles
cap a les zones d'aparcament autoritzades.
Aquest matí, des de primera hora, hi ha hagut Q a la C17,
des de Mollet a Montmeló i també a la C33 i a l'AP7 a Parets
per enllaçar amb la C35 tot en sentit nord.
Aquest migdia es preveu que hi hagi cues als mateixos punts,
però en sentit sud, que es poden complicar.
A més, si s'ajunta la sortida del circuit
amb l'operació tornada del cap de setmana.
Més notícies, en Raül Flores.
L'aeroport de Nova Caledònia continuarà tancat als vols comercials
fins al diumenge 2 de juny.
D'aquesta manera estaran gairebé tres setmanes de tancament
de la infraestructura des que van començar els aldarulls
en aquest archipèl·leg francès de l'oceà Pacífic.
Mentrestant, França continua evacuant amb avions militars
els turistes que han quedat atrapats en plena revolta.
Una revolta que ja ha fet set morts l'últim divendres
per trets de la policia.
Una nova eina d'intel·ligència artificial pot diagnosticar
aneurismes d'aorta en només tres minuts.
L'ha desenvolupat l'empresa Incepto
i s'ha presentat al Congrés de la Societat Espanyola de Radiologia
que s'ha fet a Barcelona.
Ho ha explicat a Catalunya Ràdio Alfonso Martínez,
que és el director d'Incepto a l'Estat.
El aneurisme d'aorta, el que es fa és un escàner.
A través del tag se ve la imatge, una imatge gris.
A partir d'aquí el medico ha de detectar-la
i ha de fer les medicions.
El que presenta la intel·ligència artificial
en el algoritmo és que tot això es fa en forma automàtica
en menys de tres minuts.
És a dir, desde que se hace la prueba al tag
en tres minutos te detecta la lesión,
te la dibuja, te la mide
y te hace un informe de seguimiento.
A Palma, gairebé 15.000 persones,
segons els organitzadors, es van manifestar ahir
contra la massificació turística i pel dret a l'habitatge.
Riuades de joves, nens i famílies senceres
van omplir els carrers sota el tema Mallorca no es ven.
La protesta la convocava el Banc del Temps de Sencelles
i la seva portaveu, Carme Reines,
diu que la massificació està ofegant els mallorquins.
És una situació que cada vegada s'està fent més insuportable,
és a dir, afecta moltíssimes coses,
en el preu de l'habitatge, en bossos a les carreteres,
talls d'aigua, que també tenim unes que ha setat d'aigua
i ja hi ha municipis que estan començant a fer talls.
Clar, això és una incomoditat
per a les persones que vivim aquí tot l'any.
Les últimes excavacions confirmen que el jaciment del molí d'Espígol
de Tornabous a l'Urgell va ser la ciutat més gran dels il·largets,
el poble iberi que vivia a les actuals comarques de Ponent.
La conclusió s'extreu després d'haver estudiat
les estructures defensives del jaciment,
sobretot una gran porta monumental del segle III abans de Crist.
Lleida Estela Busoms, bon dia.
Bon dia. La campanya arqueològica feta a l'abril
confirma la importància i la complexitat d'aquesta ciutat ibera.
Sobretot ha permès conèixer millor com era la porta
que donava accés al sector est del jaciment
i la conclusió dels arqueòlegs és clara,
ho explica el coordinador de la recerca, Jordi Principal.
Cada nova campanya es va confirmant més i més
que el molí d'Espígol és la ciutat o el jaciment ibèric
més important del període ibèric ple,
us estic dient, entorn del segle IV, segle III,
abans de Crist, que tenim a la Catalunya de Ponent.
Amb tot plegat, pren força la hipòtesi
que el jaciment del molí d'Espígol
sigui la desapareguda Atenagrum, la capital dels Ilargetes,
tot i que falta trobar alguna referència escrita que ho confirmi.
Estela Busoms, Catalunya Ràdio Lleida.
Esports, Albert Benet.
El Barça visitarà avui la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona
a partir d'un quart de vuit
per celebrar la tercera Champions en quatre anys,
la segona consecutiva,
després de derrotar ahir l'Olímpic de Lió
per 2 a 0 a la final de Sant Mames a Bilbao.
Amb gols d'Aitana i Alexia,
les Blauranes tancant la temporada
amb els quatre títols possibles.
Xavi Hernández s'acomiada aquest vespre
com a entrenador de l'equip masculí del Barça
en el partit del Sánchez-Pizjuán de Sevilla
on no hi ha res en joc.
També serà el comiat d'alguns futbolistes
que no seguiran la pròxima temporada.
El Girona farà aquesta tarda la Rua
per celebrar la temporada històrica
amb el tercer lloc a la Lliga
i la classificació per a la Champions.
Serà a partir de les 6,
amb inici a Montilivi,
una parada a l'Ajuntament
i final al Parc de la Devesa.
Avui es disputa la cursa llarga
del Gran Premi de Catalunya de MotoGP
amb Aleix Espargaró des de l'Apollo,
un Espargaró que a més va guanyar ahir la cursa sprint,
mentre que Marc Márquez
va fer una gran remuntada
i va acabar segon.
Fins aquí les notícies.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
En Roger escapa.
11 i 5.
Ara el suplement,
un artista que,
igual que el Guillem Gisbert,
que sona aquí amb el seu projecte en solitari
i que es va separar durant uns dies de Manel,
el convidat que tenim a continuació
també estrena un projecte en solitari.
Berta Romero, bon dia i bona hora.
Hola, bon dia.
Com estàs?
Molt bé.
Ara no podia deixar de fixar-me
en què ets tan alt
que t'has de posar dos llibres
per aixecar-te el micròfon
i em sembla deliciós.
La imatge em sembla molt tendra
i deliciosa.
Bueno, és que si no quido com més encorbat
del que...
Sí, és molt alt, eh?
M'han de fer com un estudi de...
Sí.
Sí, no sé, d'una dimensió.
És flamíger d'una persona molt alta.
Sí, sí, sempre he tingut aquest problema.
Bueno, no.
El que és curiós és que tinc 35 anys
i la gent em continua dient...
Pararàs de créixer algun dia?
Ja, perquè...
Que és un comentari...
Oh.
Perquè parlar és gratis.
Deixeu-me, sisplau,
de fer aquest comentari.
Ja no...
Fa 15 anys que no creixo més.
o 20 anys que no creixo.
És per això, és perquè és gratis.
Sí.
Si cada cop que diguessin
alguna perilleta d'aquestes
fossin 10 cèntims,
tampoc dic gaire més, eh?
Tu quin comentari
t'has cansat de rebre sempre?
Ufff...
O que tothom esperi un acudit,
una cosa ocorrent teva, no?
Sí.
Deu ser molt pesat, també.
Sí.
Estàs molt sèrio.
Estàs molt sèrio, no?
Mentre estic fent cua pel peix,
per exemple.
Estàs molt sèrio.
Sí, sí, ara no...
No em ve cap acudit, no?
No he decidit fer-te un barelles,
ara, mentre estava aquí a la cua,
o, bueno, no ho sé,
llocs comuns d'aquests de sempre, no?
Quan faràs un projecte seriós,
per exemple, un paper sèrio al cine,
o a la tele, o...
No ho sé, mil coses.
Al principi era contínuament
i quan faràs un programa sol,
sense l'Andreu,
quan li trobaràs el programa a l'Andreu...
Bé, com que ja ho has fet diverses vegades, no?
Mira, al final.
Però m'han canviat les preguntes,
surten uns altres tòpics.
Mira, està sonant Guillem Gisbert,
que ha estrenat el seu projecte en solitari
després de molts anys amb Manel.
Quin ha estat l'últim concert de música
que s'ha anat, Bertolt?
Oh!
Ostres!
Te'n recordes, oi?
Potser Iles,
a el que era...
Es diu Ras Matàs, ara?
Sí, encara es diu Ras Matàs.
Vale, vale, vale.
Abans de la pandèmia era això?
Sí.
Sí, sí, pot ser.
Pot ser, pot ser.
Els concerts formen part del teu oci,
o és que no tens temps per oci d'aquesta?
No, no formen part del meu oci.
No m'entusiasma la idea
de reunir-me en un espai,
per molt gran que sigui,
amb molta gent.
No sé quin nom té,
però les aglomeracions de gent
m'angoixen una mica.
Una mica agorofòbia, potser, no?
Bueno, agorofòbia és gent que no surt de casa.
Agorofòbia és espais oberts.
Sí, sí, és veritat.
No sé, misantropia, potser.
Potser sí.
No a la gent, no a les aglomeracions.
No, però no m'acaba de...
No acabo de trobar la forma de connectar
amb la comunió,
amb la gent, no?
Amb la massa, tots vibrant,
amb la música.
No li trobo molt la gràcia.
I quan hi he anat a concerts
ho he passat superbé, eh?
Però molt pocs, no.
I el teu oci en què consisteix, Anna?
M'agrada anar al cine,
m'agrada anar al teatre,
m'agrada anar a sopar
amb la meva senyora.
També estàs en comunitat,
al cine i al teatre.
Sí, però no ho sé.
La gent està en principi
més en silenci.
Sí, en principi.
Això també està canviant una mica, eh?
Si vas a Bragarfield,
potser ets liena cops de puny, no?
Sí, sí, sí.
No ho sé, no ho sé.
Soc més tranquils, suposo.
Tens temps d'anar al cine?
Sí, sí, sí.
I acostumo a fer un...
Intento un cop a la setmana.
No sempre ho aconsegueixo,
però m'agrada molt a mi la cosa del cine.
M'agrada molt.
Vas a veure de tot
o només coses que aparentment t'interessen?
Coses que m'interessen.
A veure de tot seria...
Un interès enciclopèdic molt estrany.
I realment cada setmana
s'estrena alguna cosa que t'interessi?
No, per això.
Hi ha setmanes que potser no toca, però...
El que sí que sabem que s'estrena
és aquest nou projecte d'Alberto Romero,
el consultorio d'Alberto al Movistar Plus,
que neix i es basa
en aquesta secció tan fantàstica
que heu fet durant molt temps
amb l'Andreu Buenafuente, no?
I que ara caminen solitari
i que, a més a més,
està rodat al Teatre Gaudí de Barcelona,
que és un teatre meravellós
que té públic 360 graus.
Sí.
Això els americans li diuen una killbox,
la caixa de la mort,
perquè és com una parrilla,
per posar un comediant en una parrilla
i que es fregeixi,
veure com es cuina a foc lent,
sense forma de protegir-se.
l'Andreu ho va fer una vegada
amb un programa de TV3,
era una cosa,
una altra cosa,
la cosa nostra,
mira quina cosa,
no sé un d'aquells que feia que li deia cosa,
i diu que s'agobiava,
perquè diu,
és que tinc la sensació
que si se'm fot el calcetet pel cul...
Amb volant,
no hi ha manera de tapar-me.
Exactament, exactament.
I a tu t'angoixa també
tenir públic a tota raó?
No, jo tinc un cul
que no absorbeix tant el calcetet
com el seu suposo.
No, no, m'hi he acostumat,
és una mica angoixant,
però m'hi he acabat acostumant.
He vist el primer episodi,
no sé si l'idea d'episodi,
capítol, programa,
com ens hi hem de referir?
Jo li diria programa,
perquè episodi és com d'una novel·la
o d'una sèrie, no?
És un programa.
La idea és molt senzilla,
el que passa és que ets tu
brillant allà al mig, no?
Vull dir que és...
Si tu funciona i estàs ocorrent,
el programa funciona.
Si tens un mal dia,
no funciona tant.
Sí, és que és un...
És més semblant...
O sigui, el concepte del programa
és més aviat un especial de comèdia,
com els que pots trobar
a qualsevol plataforma
que és un monòleg d'un comedian.
El que passa és que ho hem estructurat
a través de les preguntes
dels espectadors.
Llavors, al final,
el que es tracta és
de fer una mena de monòleg
o un mini monòleg
sobre cada consulta
i són especials de comèdia.
Li diem programa
perquè és un programa, no?
És com una barreja dels dos.
Jo crec que, formalment,
també aquesta és la sensació que dona.
Però en el cas dels monòlegs,
sempre repeteix el mateix patró, no?
El Rubiano Solamente era aquella història
i durant una pila de temps
el defensava.
O tu, quan has estat al teatre,
doncs defenses el mateix espectacle.
Aquí cada programa és diferent
i la capacitat memorística
que has de tenir,
perquè suposo que...
No sé si vas amb prompter,
sense prompter...
No, no vaig amb prompter
perquè sóc una persona molt llesta
i vaig decidir fer-ho
amb aquest teatre preciós.
El teatre Gaudí és molt maco,
però és 360,
llavors no hi ha manera
d'amagar el prompter.
Sempre veus la càmera.
Hi ha càmeres a la vista,
llavors no pots amagar
aquesta pantalla
on apareixen les lletres.
O sigui, que has d'estudiar molt
abans de cada programa.
M'ho estudio, sí, m'ho estudio.
Com memoritzes text, tu?
Assajant, en veu alta?
Doncs, primer, escrivint-lo,
perquè sóc part de l'equip de guionistes
que escriu les preguntes
i les respostes, perdó,
perquè les preguntes no les escrivim.
No estan falsejades, eh?
No.
Segur, eh?
Segur, segur.
Bé, hem fet 16 programes,
n'he falsejat dues,
no et vull enganyar.
Hi ha dos temes que volia parlar
i que ningú me'ls havia preguntat
i vaig escriure la pregunta
i algú la va llegir.
Vulleria parlar sobre cotxes Tesla
i sobre l'AirFryer.
Són dos temes que em venien de bus.
Però en 16 programes
hi entren com...
9 o 10 preguntes per programa
no n'hi ha cap de falsa.
Tret d'aquestes dues que t'he dit.
I llavors, a còpia d'escriure-ho
i també hem fet assajos,
hem fet assajos del text
abans de portar-ho al programa
perquè...
per estar una mica en aquest mig camí, no?
Entre monòleg i programa.
Sí.
Estàs content?
Prou.
Sí, sí.
Soc molt català, eh?
No soc de...
No estàs eufòric.
Bueno, soc de...
Aquest caràcter català
de fa sol, bueno,
aviam quant dura.
O sigui, estic content.
Estic content.
Sí, sí, estic molt content.
Por si el tiempo me arrastra
A playas de setas
Hoy rechazo la bajeza
El abandono y la pena
Mira, el Manolo García
ho va rebentar amb l'última de la fila,
després s'ho va muntar en solitari
i li va anar prou bé la carrera en solitari.
Això és un projecte en solitari
que tindrà recorregut en solitari
molt més enllà?
O sigui, a partir d'ara veurem el Berto en solitari?
No ho sé.
És que això respon a una necessitat
que teniu primer els periodistes
per explicar la vida
i després les persones per entendre-la
que és intentar construir una narrativa de tot.
Llavors, les històries
intentem que tinguin principi inus i desetllaç
i que tinguin una certa lògica, no?
Llavors, la història d'Alberto
que comença d'una manera
i després va a una altra
i ara està en un punt d'inflexió
i cap a on anirà.
No tinc ni idea, home.
Això és una vida artística
i una feina que no sé cap on va.
De fet,
el consultorio
és un moviment estrany
dins del que venia fent
perquè estava com dedicant-me més
o enfocant-me més a ficció,
escrivint-la, interpretant-la.
De fet,
acabo d'estrenar un programa a la 2
que és cultural, no?
Un late sobre narrativa
i de sobte apareix el consultorio
que és com una tornada enrere, quasi, no?
Però és que no respon a cap pla.
O sigui,
jo tinc la immensa sort
que puc fer una mica que vull
i em permeten
desenvolupar els projectes que m'interessen
i de vegades fas acció-reacció, no?
Has estat un temps escrivint ficció,
ficant-te en aquesta mena amb bolics
i de sobte un dia dius
Hòstia, jo sóc comediant, jo vull fer comèdia.
Se'm va acudir aquest format
que era comèdia pura,
l'he pogut fer,
però no sé cap on vaig.
Ningú sap cap on va.
Et fa...
Ah, hi ha gent que...
Et diré una cosa,
i encara que tingués un pla,
aquest pla necessitaria
que me'l deixessin fer.
Al final,
la feina d'un,
la carrera d'un,
la història d'un
depèn una mica del que vol fer,
del que li deixen,
del que li serveix i del que no.
I veure't com a protagonista principal,
sense ser l'actor secundari,
que tantes vegades has estat
i estàs còmode amb aquest paper?
Aquest és un paper també
que depèn una mica
del que tu hagis vist,
perquè hi ha com un lloc comú
en la ment dels espectadors,
de molta gent que em coneix,
que és...
Alberto és el segon,
perquè he fet durant tots aquests anys
amb molt de gust,
a més, encantat,
perquè jo crec que és
el millor paper de l'Auca
amb el programa de l'Andreu
de segon d'abord,
no sé com es diria,
de sidekick.
I que segurament li has donat
també una nova vida a l'Andreu,
no?
Clar, però per exemple,
qualsevol que em conegui
sap que jo vaig començar
els monarcs sol.
Jo he treballat sempre sol,
fins que vaig conèixer l'Andreu
i es va crear aquest duo.
Venia de vora 10 anys
de treballar sol.
Al Teatre Neu, no?
Al Teatre Neu, no?
Al Teatre Neu,
hi ha un munt de llocs.
Durant 10 anys
em vaig crear així,
treballant sol,
i després he fet
un munt de projectes
en solitari.
O sigui que no...
no sé quina era la pregunta,
també.
Se'n ve a passar això, eh?
Si estàs còmode
en el rol de protagonista.
Sí,
sí i no,
perquè
de vegades
en un rol de protagonista
estàs còmode,
però a mi també m'agrada
molt treballar amb equip,
molt, molt, molt.
I sempre treballo
amb la mateixa gent, eh?
De fet,
si mires els equips
amb què treballo,
trobaràs que hi ha gent
amb la qual estic treballant
de fa 15, 20 o més anys.
O sigui que no...
Vol dir que t'aguanten.
Sí.
Sí, sí.
Sóc molt familiar.
Et fa por que fracassi el projecte?
A mi em fa por tot.
Clar.
Perquè soc una persona assenyada.
Llavors tinc por
que fracassi el projecte,
que hi hagi una guerra termonuclear...
Són coses diferents, eh?
Sí,
però tot em fa por.
Que un fill meu
cagui de boca
i es quedi sense dents,
i llavors,
òbviament,
quan fas una cosa d'aquest tipus,
sempre tens...
Més que por
és que t'importa...
Bueno,
t'importen diverses coses.
Una,
que vagi bé,
que agradi,
que et deixin renovar
una segona temporada
i guanyis més calés.
Totes aquestes coses
importen.
És com qualsevol altra feina.
Llavors em fa...
Bueno,
et continuen amoïnant
amb el carrer
on que portes
aquestes coses?
Sí, home,
clar.
Sí.
L'audiència,
aquest tipus de coses.
Això no preocupa mai a ningú
si van bé.
sempre et diuen
ah,
no em preocupis.
No,
això no...
Aquí no...
Qualsevol empresa
amb la qual he treballat,
qualsevol cadena de televisió,
sempre et diuen
no,
no,
això no t'has de preocupar.
Però,
si els números són baixos,
llavors sí.
De fet,
te n'enfots,
no?,
en aquest primer episodi,
en aquest primer programa
d'una vegada
que vas fer una aventura sol
i que el programa
va durar poquet.
sí,
perquè és que
aquell programa
que es deia
el programa de Berto
i aquest es diu
el consultorio de Berto,
doncs hi ha com una ombra,
en el meu cap
hi havia una ombra
de bueno,
tornem a fotre'ns una hòstia
perquè
les hòsties
quedan molt marcades,
els èxits no,
o sigui,
tot el que et va bé
es recorda relativament
o es dona per suposat.
Ha fet una sèrie
i l'ha anat bé.
Sí, home,
clar,
és que bueno,
fot bé,
el Berto és un xaval
però quan et fots una hòstia
es recorda molt
i volia començar
perquè
volia que aquesta fos
la primera consulta
abans que m'ho digui una altra
m'ho dic jo,
això ho he fet sempre.
Som al Suplement,
som a Catalunya Ràdio,
vull estar enxerrant
amb el Berto Romero.
Ell va dir piscines,
ell hi ha trampolins,
ell va dir planetes,
ella va dir quins
i quina pena és desencís,
que rotunda i que valent
no va ser precisament
no va ser un final feliç.
En aquest cas,
el Joan Miquel Oliver
que canta amb Antoni Afon
i que també té el seu projecte
en solidari.
Està molt bé.
Berto,
has vist que t'hem posat
tot el seu conductor,
no sé si tan pipa o no,
però bé,
sonaran aquestes cançons.
Està molt bé,
m'agrada molt aquesta gent
que em poses.
Recordo que quan la meva dona
es va quedar embarassada
fa cosa de 3 anys ja,
em van regalar
el teu llibre.
el Padre i l'último mono.
Sí.
Bueno,
el meu
i amb una colla més,
el Rafael Barcelona.
L'Oriol Jara,
no?
Crec que no.
Ostres,
ara em deixaré els noms.
Bueno.
Tinc molt mala memòria.
El que passa
és que després,
clar,
tu n'has tingut 3.
Sí.
Sí,
al teu costat.
El dia que et van dir
que a la segona ronda
en venien dos més,
com va ser aquell dia?
Sí, divertidíssim.
perquè ens ho van dir
a l'ecografia.
I anàvem a la maternitat
que saps que és hospital universitari
i llavors,
de tant en tant,
hi ha estudiants
que passen per les consultes
i van com a mirar,
no?
i llavors hi havia
l'ecògrafa,
no sé,
l'especialista en ecografia
i un estudiant.
Diu,
si no es fa res,
hi haurà aquesta persona aquí.
Diu,
home,
no,
i ara la meva dona
es posa allà,
ofereix panxa,
li posen l'assumpte
i apareixen
immediatament a la pantalla
dos os ferrats
i era evident
que n'hi havia dos.
Tu i jo ho vas veure
o t'ho van haver d'explicitar?
L'ecògrafa.
Jo d'entrada
vaig notar alguna cosa rara
i l'ecògrafa li diu a l'estudiant
veus,
mira,
quines hores has tingut?
I l'altre diu,
anda,
mira!
I era evident
que havia passat una cosa
que era divertida per ells,
divertida de veure.
I jo,
efectivament,
n'hi ha dos.
I la resta de l'ecografia,
la Marta
es va passar a l'ecografia
dient,
ai,
madre mia,
ai,
plorant,
que m'ho ha fet cert,
que m'ho ha fet cert.
I jo ho portava amb un bigoti.
m'estava rodant una pel·li
que es deia
Tres Bades de Mas,
amb el Javier Ruiz Caldera,
i portava un bigoti,
i el meu aspecte
era una mica més ridícul
que l'habitual.
I se'm va posar
un somriure de tonto
i em vaig quedar
tota l'ecografia fent...
I aquest estupor
ens va durar
tres o quatre dies.
Tres o quatre dies
perquè l'endemà
de l'ecografia,
perdona,
si em poso pesat
m'ho dius
i em talles
que és el teu programa,
vam tenir...
havíem de marxar,
la Marta i jo,
a Londres.
Fèiem un cap de setmana sols
per primera vegada
des que vam tenir
el nostre primer fill.
I aquell cap de setmana sols
ens el vam passar
passejant per Londres
en silenci,
respirant molt fort
i de tant en tant
mirant-nos i dient...
I havia un component genètic
que us fes pensar
que això podia passar?
Doncs pensàvem que no.
Anàveu a per la típica parelleta,
no?
Sí,
mai havíem tingut present
que pogués passar això,
però després vam recordar
que teníem casos d'antecedents
de bessonades
que s'havien perdut,
d'embarassos
que no havien arribat a terme
a la família
però que eren
bessons.
Tant ella com jo.
Això que diuen
que hi ha un vincle especial
amb els germans bessons?
Tu que ho has comprovat?
El pare cap a ells
o entre ells?
Entre ells dos.
Sí, no ho sé.
És difícil d'explicar, no?
Quants anys tenen ara?
Onze.
Onze ja?
Sí.
Ja està.
No són idèntics, eh?
Són bessons...
El català existeix?
És mellizo?
No, no?
No, la paraula no.
Són bessons
de bosses diferents, no?
Sí.
Bessons de bosses diferents
m'agrada molt.
Sí.
Crec que va així.
He anat al Caprao
i pel que sigui
m'han posat els congelats
amb una
i la verdura amb l'altra.
S'han equivocat, no?
Sí.
Bessons de bosses diferents
i són nen i nena,
són molt diferents
i tenen una relació
molt maca
de germans
però també
amb la part habitual
de germans
de baralles constants.
No m'ha passat mai allò
que un de sobte diu
em trobo malament
i saps que l'altre
ha caigut
a 50 metres de distància
i ho ha percebut.
Re extrasensorial.
De moment.
Com resumiries la criança
un cop el xoc inicial ja...
O sigui, els primers anys
o els dos primers anys
que segurament són els més difícils
les nits?
Jo què sé,
és que no me'n recordo.
Va ser tan...
Va ser tan heavy
que no me'n recordo.
És com les dones
que diuen que no...
que se'ls borren
els dolors del part.
Se'ls esborren.
Tu les nits sense dormir
se t'han esborrat?
De la memòria
perquè si no odiaries
el fill.
No dormíem,
pràcticament no dormíem
perquè eren tres
i saps que es desperten
els...
Es desperten
cada dues, tres hores
però no a l'hora.
se'n...
Sí, sí,
que quan un dorm
l'altre s'encavalca.
Sí,
anàvem convint...
Bueno,
cada 10 minuts
se despertava algú
i no dormíem
i anàvem tan malament de son
que no vam caure
en la idea
que podíem haver fet torns.
Podia haver...
Una nit
es podia haver dedicat un
i l'altre l'altre.
No,
no despertàvem
tota l'estona.
A part que n'hi havia
ja un de més gran
que també devia
reclamar la seva atenció.
Sí, no va regularitzar
la son tampoc molta.
Però bueno,
molt bé,
molt bé.
Ei,
el millor que et pot passar.
I d'alguna manera
sempre els has incorporat,
no?
Els teus espectacles,
els teus monòlegs,
la teva literatura,
no?
Vull dir que
la criança
i tota aquesta relació
i aquest caos inicial
també n'has fet humor.
mort d'això.
Sí,
i vam fer una sèrie
que es diu
que em parlava
i...
El que passa
que ho vaig deixar...
He deixat de parlar d'ells
en el moment
en què s'han fet
una mica grans
i són ja
una mica...
com ho porten
que el seu pare
sorti a la tele?
Bé,
per ells és el que hi ha,
és el sistema.
Per ells és el sistema.
O sigui que no...
A tu el sentit de l'humor
d'on et ve?
Dels pares?
No ho sé.
No ho sé.
Sí, suposo.
Meus pares tenien
molt de sentit de l'humor
i suposo que hi ha
una barreja
del sentit de l'humor
dels dos.
El meu pare era
molt explosiu,
molt pallasso,
molt cridaner.
Era,
hombre,
Juan,
l'alma de les fiestes.
I ma mare
feia millors xistes.
O sigui,
la meva mare era més...
Tenia un humor
amb més ironia,
amb més retranca.
Suposo que hi ha
una barreja dels dos,
però jo què sé d'on ve.
Van entendre
que et volguessis dedicar
a aquest ofici a l'humor?
Sí,
els hi va semblar
una cosa molt...
Perquè saps què passa?
Que jo vinc
d'una família de gent
molt obrera
que venien de mons
on la cultura
estava una mica llunyana
en el sentit que...
Bueno,
mon pare era miner.
Treballava a les mines
de Putassa,
de Cardona.
Tota la família
treballava a les mines.
Ma mare,
costurera,
i feia arreglos de roba
i s'ocupava de la casa
i gent humil,
família humil
que per treballar
a la mina
de Cardona
tenien
una posició
una mica més acomodada
que permetia
que els nens
poguessin disfrutar
de l'oci.
I jo el meu oci
en el meu poble
el vaig començar a dedicar
a coses
entre cometes
culturals,
com fer una banda
de música
amb uns amics,
que això és molt de Cardona,
hi ha molta gent
que fa música
des de sempre,
no em preguntis per què.
Després van començar
a fer monòlegs humorístics
i no era
alta cultura,
però a casa sonava
com, bueno,
puja a un escenari,
és veritat,
fa tonteries,
però els sonava
com a alguna cosa,
no sé si intel·lectual,
però com a mínim
cultural
i ho vèiem bé.
Van arribar a conèixer
els teus fills,
els teus pares?
Sí, sí, sí.
Els vas perdre
relativament aviat, no?
Sí, el meu pare
va conèixer només un
i la meva mare
va conèixer els tres, sí.
Què se sent
quan perds
els dos pares?
Perquè, clar,
hi ha un moment
que et deus sentir
orfe, no?
Sí, sí, clar, clar.
Vaig preguntar
si podies ser orfe
de gran
o només funcionava
de nen,
però es veu que sí,
ets orfe.
No ho sé,
jo és que ho tinc
molt relacionat amb...
De fet,
és un dels temes...
És el tema principal
de la sèrie
que vaig fer
per Movistar,
de Mirar el que has fet,
que és el...
Per mi està molt relacionat
la pèrdua dels pares
amb l'arribada
dels fills.
És veritat que em va...
Et va coincidir, no?
Em va coincidir.
Especialment crec
que el teu pare
el vas perdre quan...
Sí,
quan estaven a punt
de néixer
els Bessons.
I per mi
sí que ha sigut
bastant important
o com a mínim
clau
en el sentit de...
de sentir
una sensació
de...
Em poso
a la primera línia
de la trinxera, no?
Ara ja em toca a mi.
O sigui,
ja no hi ha més...
No hi ha més gent protegint.
Recordo de nen
que hi havia els avis
i després els pares.
Hi havia com dues
barreres
que havia de travessar
la mort
abans d'arribar
a mi.
És una idea estúpida, no?
Perquè la mort et pot
trobar en qualsevol moment.
Però aquesta sensació
de protecció
quasi vital
de les dues generacions
principals
i quan desapareixen els pares
doncs sí que
vaig tenir
aquesta sensació
molt profunda
de...
Bueno,
ara estic jo
de barrera.
I que hi ha un moment
en què has de cuidar
arribar a una franja d'edat
que cuides per dalt
i cuides per baix
perquè en tens de més petits
que evidentment et necessiten
i ets el seu pare
però hi ha un moment
en què els teus pares
també els has de cuidar
perquè s'han fet molt grans.
Sí, sí, sí.
És curiós això.
Aquesta sensació
és molt...
és una mica...
Bueno,
és una mica estranya
però crec que necessària, no?
Perquè tu t'has cuidat també
durant molta part de la teva vida.
De sobte ho estàs fent.
Tant l'experiència
de tenir fills
com l'experiència
de perdre pares
et fan com tornar
a reviure coses
que en principi
ja havies viscut
des d'un altre punt de vista.
Això és...
és interessant,
és dur
però és interessant.
Per exemple,
amb els nens
és evident.
De sobte et fan tornar
a relacionar-te amb gent
amb la que no et vols relacionar
com passava al col·le.
Tens un munt de gent
a la vora
que molts d'ells
no et cauen bé,
d'altres són uns imbècils,
d'altres sí,
però és com una mena
de loteria
de sobte a través dels nens
ho has de tornar a fer
perquè has de tornar
a relacionar-te
amb els pares
dels altres nens,
a tornar a posar en evidència
amb coses
que ja havies superat,
has de tornar
a remenar
merda,
per exemple,
en un restaurant,
no?
Has d'anar al...
tens les mans
pringades de caca
en un restaurant
al vàter,
no?
Bé,
torna a fer viure la vida
des d'un altre punt de vista.
És interessant.
moltes gràcies.
I really want to see you
really want to be with you
really want to see you, lord,
but it takes so long, my lord,
my sweet lord,
and my lord,
my lord...
Molta gent,
Berto Romero,
et deu demanar
per si hi haurà
nova temporada
de l'Otrolado,
no?
Perdona,
en George Harrison
també va posar en solitari.
Ja t'he dit que...
Aquesta la pots presentar
tu ja,
si vols.
En George Harrison
també va fer una carrera
en solitari,
a banda del seu grup
als Beatles.
Que no sé si el coneixeu,
però és un grup que...
Bueno,
la gent ja no els coneix,
aquests grups.
Home,
jo crec que sí.
Veig veure una notícia
d'aquestes,
igual era un clickbait
que deia
quines són els Rolling Stones?
Perquè havia sortit
una cançó en una sèrie
perquè els nens
no sabien
qui eren els Rolling Stones.
Home,
els Rolling Stones
encara toquen.
Tu t'imagines
amb 80 anys
estar sent com...
Tu amb 80 anys
estaràs fent monòlegs
al Gaudí
i programes de tele?
No tinc ni idea.
El tio està molt en forma, eh?
Sí,
és que està fet un...
Un toro,
un toro.
Sí, sí,
sembla com un tendó,
no?
S'ha quedat com...
És l'hòstia.
No ho sé,
per què no?
Seria un gran...
èxit, eh?
Per un comediant
arribar a una edat
tan avançada
i continuar fent feina
i que la gent
continuï connectant-hi
perquè la comèdia
no acostuma...
En comèdia
no acostuma a passar, eh?
Arriba un moment
que els comedians
es desconecten.
És una feina
en la que has de...
Són ells o és el públic?
O totes dues coses.
És que és una...
És el...
Crec que la feina
del comediant
és una mica com
el canari a la mina
tornant a la...
al negoci familiar.
No eren mines de carbó, eh?
Les de Cardona
i no passava això
a les mines de carbó
però saps aquella metàfora
del canari a la gàbia
a les mines de Grissú?
Llavors el...
el miner
entra amb el canari
amb la mà estirada
perquè quan mor el canari
és la primera senyal
que el gas
és letal
i han de marxar
de la galeria
cap a fora.
I el...
l'humorista
una mica fa això, no?
Perquè estan molt en contacte
amb la...
amb la societat
amb el que es pot dir
amb el que no es pot dir
amb els límits
que van i venen
i això és una feina
molt de...
de...
de realment
d'estar connectat
i quan et desconectes
es nota molt
amb un...
amb un comediant.
Un músic pot continuar
tocant una música
que no...
està de moda
i no passa res
però els comedians
de sobte els veus
aquesta...
dius, hòstia, pobra gent
està fora del món.
Quan confon el límit, no?
Segurament.
Els teus límits
d'on ha anat canviant
amb els 25 anys
de trajectòria que deus tenir?
O els límits
o els referents
o els temes
de què parles
o els punts de vista que toques
tot això va canviant
i has d'estar com molt pendent
no dic que jo ho faci bé
però com a mínim
sí que ho tinc molt present
que això...
que això passa
i quan es desconecta
l'humorista es nota molt
molt, molt, molt, molt
es nota molt que...
es nota molt més
que en altres professions
trobo.
L'altre l'hora
et deuen demanar
una altra temporada
suposo.
Sí, sí.
Està en camí això?
Bueno.
Perquè ens ho vam passar
bastant bé, eh, veient-la?
Si t'ho digués
vindrien unes persones
advocats
però...
fortíssims
que...
que et fotrien una pallissa
tant alt com ets
com un Sant Cristo
te'n rebentaria.
Va, i tinc els llibres
per tornar-m'hi.
No, home, no,
només em pagarien a mi.
I un espectacle en català
te'l veurem, Berto, o què?
No ho sé, no...
crec que no...
no ho he pensat.
No ho he pensat.
No ho he pensat.
Em surt espontàniament
fer comèdia
en castellà,
és la meva llengua materna,
és amb la que
crec més ràpid,
però, per exemple,
hi ha, com tot català,
hi ha gent amb la que parlo
en català
i no puc parlar en castellà
i a l'inrevés.
Per exemple,
l'Andreu
és un cas particular
amb el que m'expresso
en castellà
quan fem programes
en castellà,
però jo parlo
en català sempre,
amb ell.
amb ell podria fer
un programa en català
perfectament,
per exemple.
No ho sé,
no m'ho he plantejat,
no m'ho han demanat,
tampoc,
no hi ha gent
a la porta de casa
dient,
Berto, per favor,
Berto, sisplau.
Berto, sisplau.
No, no, ha passat.
Doncs, Berto, sisplau,
de moment ens conformem
amb aquest consultori
a Movistar,
però, Berto, sisplau,
d'acord?
Gràcies per haver-nos acompanyat,
molta sort i molts éxits.
Llavors podrem parlar
d'aquest giro
a la teva carrera.
Aquest giro,
de la insolida.
No t'ha agradat això, eh?
Sí, sí, sí.
És construir un relat, no?
Sí.
Al final es tracta d'això.
Sí, sí,
és el que fem els humans.
Molta sort, Berto.
Intentem que tingui lògica
el caos.
Em queda una cançó.
Vale.
Vinga, la posem,
per tancar?
Sí, sí.
Tu ets més de polis
o d'Esting?
Cap dels dos, eh?
Cap dels dos.
Vaig tenir la meva època
que me'ls vaig escoltar,
però potser tiraria més a polis.
polis.
Sí.
Però podries haver-me dit
que t'estinc
i t'hagessis quedat tan ample
ara mateix.
Sí, de fet, mira,
ho puc fer.
Jo crec que estinc.
Gràcies, Berto.
Salut.
A tu.
Oh, oh, oh, oh.
I'm a Nelly.
Catalunya Ràdio.
El suplement.
Roger escapa.
Si vols vendre el teu pis
en un 3 i no res,
truca d'un piso.
Ara celebren 40 anys
i et regalen un iPhone 15
només per posar el teu pis
a la venda.
Encara que no el venguin,
l'iPhone és teu,
però el vendran segur.
Què esperes?
Truca d'un piso.
Truca d'un piso.
Condicions a d'unpiso.com
93 306 9090.
Els fets que tractarem
a continuació
estan basats
en històries reals.
La víctima
denuncia
que ha perdut
560.000 euros.
Comencen a tractar
de temes íntims,
els demanen
una foto
despullat.
La principal
llacuna de seguretat
és l'error humà.
Descobreix com,
a vegades,
la vida et pot canviar
amb un sol clic.
Cibercrims.
Ja disponible
a la plataforma
3CAT.
Els 70 anys
he après que la vida
és una festa
que només millora
amb l'edat.
Quina manera
de celebrar-ho
hi ha més encertada
que amb el Saló
de la gent gran
de Catalunya.
Aquest any 25è
aniversari
de Fia Gran
hi trobaràs
més de 300
activitats
i conferències.
Sigues protagonista
i experimenta
com és la comunitat
que ens fa forts.
Del 29 al 31 de maig
a la Farga
de l'Hospitalet.
Aquest dijous,
a la tarda
de Catalunya Ràdio,
l'Ajuntament de Barcelona
descobreix els esdeveniments,
els serveis
i totes les activitats
que no et pots perdre
a la ciutat de Barcelona.
Cobalt,
liti,
alumini,
a casa nostra
tenim un tresor amagat
ple de metalls estratègics.
Els telèfonos,
la estable,
tot és necessari
i no podem prescindir
de la mineria.
Però depenem
en exclusiva
de la importació
d'aquests metalls.
llavors hem de veure
com fem aquesta mineria,
on fem aquesta mineria
i de quina forma
la fem.
30 minuts,
la febre dels metalls,
a la plataforma
3CAT
i a TV3
aquesta nit.
El 9 de juny
se celebren les eleccions
al Parlament Europeu.
Si aquell dia
has de ser lluny
del teu poble,
de la teva terra,
de la teva ciutat
o alguna cosa
t'impedeix anar a votar,
pots fer-ho per correu.
Si ja tens
la documentació electoral
a casa,
pots enviar el vot
fins al 6 de juny
per correu certificat.
és totalment gratuït.
Per correu,
el teu vot
té tot el valor.
Ministeri de l'Interior,
Govern d'Espanya.
www.interior.gob.es
A l'hora del migdia,
a Catalunya Ràdio.
Sí,
una, una, una, una.
No cridis així,
per favor,
sempre igual.
Ai nois,
fa falta aquesta música
d'atenció extrema.
Cada cop que traiem
una notícia,
home sí,
és imprescindible,
és marca de la casa.
Que no surti d'aquí.
El món dels famosos
a Catalunya Ràdio.
Noto que aquest món
del cor
cada cop interessa més
a Catalunya.
Amb Roger Carandell,
Juliana Canet
i Marta Montaner.
I tots els oients
que ens escolten
i ens envien-se frejos,
eh,
que en són uns quants.
Després d'una tensa
nit electoral,
macrooperació policial
contra els eurodiputats
que van visitar el Delta.
Continua aquest escorcoll
com en totes les dades.
Les notícies que van arribant.
I n'estem pendents aquí
a Catalunya Ràdio
i Catalunya Informació.
Servides al moment.
Al Catalunya Migdia
t'expliquem
tot el que està passant.
Catalunya Migdia
amb Òscar Fernández.
Cada dia a les dues.
I a partir de les tres,
l'espai de reflexió
a la tertúlia.
Catalunya Migdia
l'informatiu central
del dia
de Catalunya Ràdio
i Catalunya Informació
amb Òscar Fernández.
El suplement
Ràdio amb esperit
de cap de setmana
amb Roger Escapa.
Cinc minuts
per tres quarts de dotze.
Marina Porras,
bon dia i bona hora.
Bon dia i bona hora, Roger.
Com estàs?
Bé, molt bé.
Avui una mica més tard
del que és habitual
amb la Marina Porras
cada diumenge
al migdia del suplement
portem una excusa
i posem llibres,
pel·lícules,
cançons,
sèries,
pantalles.
Avui una mica més tard
perquè
és que aquesta ressaca
del Barça
encara dura
i anem sentint
alguns dels protagonistes
al llarg d'aquest
diumenge
de suplement.
Ara, però,
una estona també
per la cultura.
Avui l'excusa
que ens portes,
Marina,
amb què té a veure?
Doncs aquesta setmana
parlem d'exotisme,
que és un concepte
que ve de la paraula grega
exòticos
i que vol dir
estranger o extern.
Bàsicament,
l'exotisme,
sobretot tal com
l'entenem els occidentals,
és una actitud cultural
que es basa en el gust
i sobretot la fascinació
també per l'estranger.
És una actitud, clar,
molt lligada
a la història,
és a dir,
molt lligada al colonialisme,
perquè,
quan els europeus
van anar
conquerint territoris,
doncs van anar
descobrint coses noves
que els semblaven
raríssimes i meravelloses,
es quedaven fascinats
i les importaven,
no sempre
amb resultats
molt afavoridors.
I per què parlem
avui d'exotisme,
Marina?
Doncs en parlem
perquè hi ha una excusa
d'actualitat editorial
molt important,
que és que
a Club Editor
acaben d'erreditar
un llibre
que es titula
La Ruta Blava,
i és un llibre
de Josep Maria
de Sagarra,
és un dels llibres
claus
de la literatura catalana
sobre aquest concepte
d'exòtic.
Llavors,
abans que res,
per si algú necessita
posar-lo una mica
en context,
Sagarra és
un dels escriptors
catalans
més importants
del segle XX
i un escriptor
que va ser
molt polifacètic,
va fer novel·la,
la més famosa d'ell
és Vida Privada,
però també va fer teatre,
el Cafè de la Marina,
per exemple,
la Rambla de les Floristes,
va fer poesia,
també molt coneguda,
també era traductor
i, sobretot,
va canviar el rumb
i l'estil
del periodisme català
amb els seus articles
recollits,
entre d'altres,
en un llibre icònic
que es diu
Cafè Copa
i Puro.
I, bàsicament,
avui marxem de viatge
amb Sagarra
perquè el que vull
recomanar-vos
és un llibre de viatges,
aquesta Ruta Blava,
perquè resulta
que Sagarra
l'any 1936
es va casar
amb Mercè de Besa
a l'exili
a França
i després del casament
van fer un viatge
de noces
amb els diners
que li va donar
Francesc Cambó
i se'n van anar
pels mars del sud
sortint
des de Marsella.
Llavors,
d'aquest viatge
en van resultar
bàsicament dos llibres
i un d'ells
va ser
la Ruta Blava
que no es va publicar
en català
fins després
de la seva mort.
I llavors,
és molt curiós
perquè tot i que és
un llibre fet
a partir de la seva lluna
de mel,
la seva dona
no hi surt gens,
i Sagarra
bàsicament
el que es dedica a escriure
és tot el que té
al voltant.
Llavors,
això bàsicament
és un llibre de viatges
però un dels millors llibres
de viatges
que s'ha escrit
en català.
Bàsicament,
el que passa amb Sagarra
és que la prosa
és una meravella,
és una prosa
amb tota la potència
i la riquesa
del lèxic
d'aquest senyor
que tenia
com un do natural
per escriure
i a més a més
és com que és molt
anys 30,
recorda molt
els seus articles
d'aquell temps.
Era una de les lectures
obligatòries
del batxillerat,
no?
Això és a Maria de Sagarra?
Jo què diria?
Sí.
Ara potser ja no.
No pas amb la Ruta Blava,
jo crec,
sinó que feia llegir
el Cafè de la Marina,
em sembla.
Teatre.
A mi em sona
haver-lo llegit
el Cafè de la Marina.
És que jo crec
que Sagarra la cosa
és que per entendre'l tothom
el que tu has de fer
és veure
que escriu
en un català
que baixa d'un lloc
que és molt natural
i alhora
com molt estrany,
no?
O sigui,
a mi sempre
que llegeixo
m'impacta
perquè dius
és que
com pot ser
aquesta llengua
com tan potent,
no?
O sigui,
jo crec que qualsevol persona
que s'agafi
que vulgui escriure
per exemple en català,
o sigui,
és que ha de passar per aquí
segur, segur.
Què et sembla això
que s'hagi encarregat
ara les lectures obligatòries?
Lamentable.
lamentable.
No hi ha com cap lloc
per on agafar-ho.
O sigui,
em sembla que no té
cap tipus de justificació
raonable.
Però no en un plan
escandalitzat
de dir,
oh, terrible,
l'humanisme,
sinó,
és que
és com
hi ha d'haver,
o sigui,
estàs en un
ensenyament,
estàs en ensenyament,
per tant tens l'obligació
com a professor
i com a departament
i com a tot
de definir unes lectures
que són cànon.
És que és absurd,
no té cap sentit.
Bé,
avui proposes
Josep Maria de Sagarra
amb aquesta ruta blava?
Sí,
bàsicament,
i avui parlem d'exotisme,
per tant,
per què la porto
avui que parlem d'exotisme?
Perquè Sagarra
descriu tot el viatge
des que surten
en un vaixell de vapor
des de Marsella
fins que arriben
a la Polinèsia,
per tant,
al principi
el que veiem
no és gaire exòtic
perquè són la gent
que van vells al creuer,
una gent
que semblen
tots personatges
de Gata Cristi,
de fet,
Sagarra,
això és molt graciós,
diu que van cap a la Polinèsia
perquè són,
cito,
una mica somiatruites
o si voleu
perquè tenen un arrel de boig
i dient-ho
d'una manera més correcta
perquè són uns anormals,
és a dir,
que busca
les justificacions
d'aquesta gent
per anar cap als mars del sud,
no?
Llavors,
d'Algèria
anem cap a les Antilles,
cap a Panamà
i aquí, clar,
sí que comencem
a veure coses exòtiques.
El viatge té
una parada molt important
a Tahití,
que és el destí
dels viatgers,
però que també
aniran voltant
per aquelles illes,
sobretot a Bora Bora,
i aquí és on
Sagarra desplega
tota la seva potència
com poètica
perquè el llibre
està ple de descripcions
sobre tot allò que veu,
però també
hi ha una mala lleta enorme
sobre tot el que
l'envolta.
Descriu amb molta gràcia
moltíssimes coses,
per exemple,
les dones de Tahití,
fan àlisis
sobre quines són més guapes,
com s'han de barrejar
les races
perquè la gent,
diguéssim,
llueixi millor,
parla dels xinesos,
que són la raça
que queda pitjor de totes
en aquesta descripció,
diu que són
els veritables colons
d'aquestes illes
i els pinta
com uns usurers
terribles i aprofitats
i, en fi,
Sagarra el que fa
és d'explorador
intrépid per Tahití,
però intenta trobar
la distància justa
tota l'estona
des d'on escriure.
Llavors,
tot i que ell
és molt crític
amb els europeus
que hi van de vacances,
ell, clar,
inevitablement,
té una mirada
occidentalista,
algunes coses del llibre
avui no passarien
per cap filtre,
però és un relat
molt interessant
sobre què vol dir
veure per primer cap
un lloc
i anar-s'hi com posant,
arribar a conèixer-ho bé
a partir d'explorar-lo.
I, a més,
en realitat,
passa una cosa
que és que el viatge
està fet l'any 36,
però si tampoc tens
molta idea
sobre què és Tahití,
què és vora a vora,
jo crec que segueix funcionant,
és a dir,
que no és un territori
gaire conegut.
I, de fet,
Josep Maria de Sagarra
no és l'únic català
que s'ha inspirat
en Tahití
per fer una obra,
perquè últimament
hem tornat
a posar
Tahití al mapa.
Gràcies al gran...
Gràcies al gran
Albert Serra
amb Pacifixion,
situada a la Polinèsia Francesa,
a Tahití, no?
Exacte,
i molts anys després,
però com a llibre de Sagarra,
la gent de l'illa
encara té problemes
amb les autoritats franceses,
clar,
el conflicte entre locals,
diguéssim,
i la gent que hi governa.
I, en aquesta pel·lícula,
clar,
la porto avui
perquè un alt comissionat
de la República Francesa
és l'encarregat
en aquesta pel·li
de caralmar
com els ànims
i controlar la població local
perquè corre el rumor
que s'ha vist
un submarí
que podria estar fent
proves nuclears franceses
a la zona, no?
Llavors,
la missió d'aquest senyor,
que és el protagonista
de la pel·li,
bàsicament,
és intentar posar pau,
pacificar
les relacions
entre la gent
i el govern
i s'hi posa
com amb una indolència
i una manera de fer
que és el que marca
tota la pel·lícula.
Llavors,
evidentment,
com totes les pel·lícules
que rodin a Tahití,
encara que els separin
gairebé un cicle de diferència
a les dues coses
que acabem de recomanar,
bona part de la gràcia
és l'espectacle
de la natura
que s'hi veu
i és el que fa
que aquest mite exòtic
funcioni encara ara.
Més llibres,
va, Marina.
No encara.
No, ara música.
Perdó, perdó,
que m'he colat.
Música, música.
Música, música.
Música, música.
Música, música.
I l'he portat avui
perquè a vuit hores
d'avió de Tahití
el que hi ha
és un altre lloc
que és Hawaii,
que ja no és la Polinèsia
sinó que és els Estats Units
i evidentment
molts artistes americans
s'han inspirat
en l'exotisme pur
que donen aquestes illes
de vegades fregant
el que avui en diríem
apropassionisme cultural
que és una cosa
que quan parlem
d'exotisme
passa molt.
Llavors,
això que sentim
és Elvis Presley
cantant una cançó
que es diu
Hawaiian Wedding Song
una cançó
de casament hawaiana
i parla evidentment
d'un amor exòtic,
d'un amor llunyà.
La lletra explica
que aquest és el moment
que ha esperat
des de fa tant temps
que sent que el seu cor
canta
perquè falta poc
perquè sonin les cantanes
i que ja és el moment
d'un dolç aloha
que és la gràcia
de la cançó.
Com sempre
amb les cançons d'Alvis
t'he de dir
que és un amor
molt exigent
és a dir
que qui canta
sempre demana
que l'altre
no el deixi mai
que l'estimarà
per sempre eternament
sempre hi ha
com grans proclames
d'amor
en aquestes cançons
però la cançó
acaba dient
que els núvols
no te paren el sol
i els cels blaus
de Hawaii
somriuran
en el dia
del seu casament.
No es pot ser
més ensucrat, eh?
No.
Un altre llibre.
Doncs tornem als llibres
perquè Sagarra
no és l'únic català
que s'atrevia
amb l'exotisme
i amb els llibres de viatges.
Avui vull recomanar també
Els paradisos oceànics
d'Aurora Bertrana
que és un llibre
que el 2017
va publicar
a l'editorial Rata.
Aurora Bertrana
és una senyora
que va néixer
a Girona
el 1892
i va morir a Berga
el 1974
i és una escriptora
bastant única
del segle XX català
especialment coneguda
pels seus llibres
de viatges.
L'altra gran obra
que va fer ella
són les seves memòries
com Sagarra
i són unes memòries
on es dedica
a explicar la seva vida
viatjant pel món
i vivint en primera persona
els esdeveniments
diguéssim
més importants
del segle XX.
Ella va viure
la Guerra Civil
des de Barcelona
la Segona Guerra Mundial
des de Suïssa
i Bertrana
va tenir
abans de la Guerra Civil
una vida cívica
diguéssim
molt intensa
és una senyora
que feia conferències
escrivia
els diaris
dirigia institucions
per dones obreres
al liceu
un club
i es va presentar
fins i tot
com a diputades
a les eleccions
del 33
llavors
el seu primer llibre
que precisament
és aquest Paradisos Oceànics
es va publicar
el 1930
va tenir un èxit
immediat
i com el de Sagarra
el llibre va sobre
l'ambient vist i viscut
a Tahití
llavors
el llibre va impactar
el públic
perquè ningú estava
gaire acostumat
a llegir literatura
de viatges
d'aquests llocs
però sobretot
no estava acostumat
a les atrevides
descripcions
sobre els costums
sexuals i morals
dels països exòtics
que és una cosa
que Sagarra
també es va quedar
bastant en xoc
en tot cas
el cosmopolitisme
aquest de Bertrana
va ser un escàndol
i gràcies a aquest escàndol
va esdevenir
una icona
a la Catalunya
dels anys 30
llavors
a partir d'aquí
ella es va interessar
encara més
pels viatges
pel món de l'exotisme
i un dels títols
més importants
d'ella
d'aquest gènere
és un llibre
que es diu
El Marroc
Sensual i Fanàtic
llavors
lògicament
el fet de fixar-se
en altres cultures
i ambients
va donar Bertrana
com una mirada
molt diferent
molt cosmopolita
i des d'aquest
com coneixement ampli
del món
va posar en qüestió
temes
que més tard
seran
com fonamentals
en els debats culturals
com ara
la raça
i el gènere
o sigui
Bertrana per exemple
qüestionava
la prepotència
de la raça blanca
el paper
de la dona
en societat
llavors
clar
bàsicament
quan anava
a aquests llocs
veia les costums
i tot això
ho explicava
aquí encara
tot xocava més
avui amb la Marina Porras
a l'excusa
parlant de l'exotisme
a través de llibres
sèries, pel·lícules i cançons
ara arriba el torn
de Paul Gauguin
anem a la pantalla
sí
bàsicament
jo que com una de les relacions
més interessants
entre els occidentals
i la gent de Tahití
és la història
del pintor francès
Paul Gauguin
que va passar
una part de la seva vida
a la Polinèsia
i en va treure
la inspiració
per alguna
de les seves obres
més icòniques
i que han marcat
l'art francès
de finals del XIX
o sigui
en un moment
com molt crucial
Gauguin
se'n va
de França
cap a Tahití
completament arruïnat
completament deprimit
i cansat de tot
allà espera trobar
una via d'escapament
per fugir d'Europa
per fugir de la vida occidental
llavors
li va agradar tant
el que es va trobar
a la Polinèsia
que només va tornar a França
una vegada
al llarg de la seva vida
llavors allà
com a pintor
clar, ell va
eixamplar els seus temes
va experimentar
amb el color
es va deixar influenciar
per l'ambient tropical
del lloc
i per les seves formes
i les seves particularitats
hi ha una història
una mica tèrbola
amb una tahitiana
que és el que explica
aquesta pel·lícula
que es diu
Viatge a Tahití
una noia
amb la qual
s'obsessionarà
i li servirà
com a model
i és interessant
la història de Gauguin
perquè és una història
bastant torturada
un senyor perseguit
sempre pels deutes
per les depressions
per la malaltia
i a més a més
per aquesta relació
estranya
de clar
un occidental
allà
mai no acaba
d'anar bé
del tot
la història
Each night on a blue city lights, bring me back again, you...
Això, bàsicament, són més americans, absolutament obsessionats i fascinats per Hawái.
Aquesta cançó que sona és de The Carpenters, un grup que es van fer famosos als anys 70,
totalment estètic o hippies, si els busqueu.
I aquesta cançó es diu Honolulu City Lights, els llums de la ciutat de Honolulu,
que és la capital i la ciutat més gran de l'estat.
900.000 persones viuen al districte de Honolulu, a la seva àrea metropolitana,
em sembla una brutalitat absoluta.
I The Carpenters es van inspirar en aquesta ciutat per aquesta cançó,
que explica la història d'algú que, clar, que compra el bitllet per barxar en avió de l'illa,
però que diu que no li és gens fàcil anar-se'n ni fer les maletes,
perquè quan veu els llums de la ciutat li transporten els records més dolços, no?
Tot molt bonic.
Ràpidament, un últim llibre, Marina.
Aprofito per acabar recomanant més Aurora Bertrana.
En aquest cas, és un llibre que l'autora va publicar juntament amb el seu pare,
que és Prudència Bertrana.
És l'únic llibre que publiquen junts.
Es titula L'illa perduda, val?
La filla va tenir tan èxit amb el seu primer llibre que va dir
«Home, he de seguir escrivint sobre Tahiti, sobre la Polinèsia».
El seu pare va dir «Doncs som-hi, m'hi apunto».
I així els dos junts van fer aquesta novel·la,
que és bàsicament una novel·la d'aventures publicada l'any 35.
No us espereu gran cosa d'aquest llibre,
el trobareu a la L. Jaminada, val?
Però fa gràcia recomanar-lo perquè no és tan freqüent
que un pare i una filla facin un llibre junts
i alhora sigui tan exòtic com aquest.
Per tant, me n'anava perfecte per recomanar avui.
I acabarem amb una música de la Polinèsia.
Ja està tornint a Hawaii i que es diu «Aloha, oe».
Adéu a tots.
És una cançó escrita, es diu...
Bé, tot això, recerca meva, òbviament, no soc experta en el tema,
però una cançó escrita per la princesa de Hawaii el 1878
i aquesta gravació que sentim és del 1911.
La cançó és un símbol cultural a l'illa
perquè és com una icona de tota la vibració de l'illa
i m'ha fet gràcia acabar amb això tan exòtic avui.
Avui, des de la Polinèsia, passant per Hawaii,
amb Josep Maria de Sagarra, Aurora Bertrana,
Prudenci Bertrana, Albert Serra, Paul Gauguin,
Elvis Presley, The Carpenters, una mica de tots.
Una mica de tots, ho hem barrejat tot avui.
Fem una pausa i de seguida el suplement es fa de nit.
Arriba l'eclipsi avui amb l'investigador i detectiu privat,
Francisco Marco.
El suplement, amb Roger Escapa.
I després de les notícies de les 12, l'eclipsi.
Si vols que surti el sol...
Jo crec que és molt difícil, si més no per mi,
no sé pels altres, però no per tothom,
trobar algú que t'estimis i que t'estimi,
i que t'agradi i que li agradis, genuïnament, no?
I que us entengueu.
Aleshores, si ja és difícil trobar una persona,
imagina trobar-ne alguna cosa, no?
El suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
9 de juny.
Eleccions europees.
Espais gratuïts de propaganda electoral.
Menys CO2, més verd.
Menys ultradreta, més drets.
Menys fons voltor, més fons de recuperació.
Menys sostres de vidre, més igualtat.
Per una Europa més social, més feminista i més verda.
El 9 de juny, vota més Europa.
Vota socialista.
Estem aquí per assegurar un planeta millor
per a les generacions futures.
Davant l'extrema dreta,
reivindiquem l'Europa de les nacions lliures.
Per una Europa verda.
Per una Europa de nacions lliures.
Vota Europa Republicana.
Vota Esquerra Republicana.
Vam marxar a l'exil i fa quasi set anys.
Van dir que ens detindrien,
que ens jutjarien i condemnarien,
que mai entraríem a l'Eurocambra.
Però hem persistit.
I una i altra vegada hem guanyat.
I amb tu, junts, seguirem persistint.
Per l'oficialitat del català.
Per teixer aliances.
Per la independència de Catalunya.
I per avançar en drets i llibertats.
Per seguir guanyant a Europa.
Junts més.
Lliures per Europa.
Lliures per Europa.
Lliures