A Catalunya Ràdio, des de 1988, el suplement.
Més de 35 anys fent ràdio amb esperit de cap de setmana.
Ara, en Roger escapa.
Bon dia, són les 6 i així sona el suplement de Catalunya Ràdio.
Diumenge 14 de gener del 2024.
Avui al suplement, Tertúlia, Murió, Marc, Núria, Oriol, Marc, Molins, Anna, Pardo de Vera.
A les 10, Tertúlia esportiva de la prèvia de la final de la Supercopa.
Barça-Madrid amb John Carlin, Jordi Puntí i també l'última hora de la Mireia Ruiz,
companya de la TDT, des de l'Aràbia Saudita.
I a partir de quarts d'11, avui...
Avui al suplement, altres maneres d'estimar més enllà del matrimoni.
Relacions obertes, trios que comparteixen mateix sostre,
relacions poliamoroses afectives però sense convivència,
amb sexe i sense.
Hi ha tantes relacions com persones i avui en coneixerem unes quantes
que s'escapen de la convenció.
Ho farem acompanyats de l'Ignasi Puigrodes, psicòleg, sexòleg,
terapeuta de parelles i expert en relacions no normatives.
Tot això en un matí a diumenge, on també farem els arguments universals
de la Marta Ferrer.
La màquina del temps de la Marina, la Minos.
Les converses de taverna del Roger Mas i el David Carabin.
El demà ho deixo.
I a les 12, avui a l'eclipsi, les nits de David Fernández,
l'activista, no l'actor.
Es dorm millor de diputat o d'exdiputat.
En parlarem avui a l'eclipsi a les 12 del migdia.
Abans de tot això, de seguida l'ofici d'educar de l'Elisabet Pedrosa,
de seguida el Joan Antón Català amb la Terra Esplana.
Bon dia als que us esteu despertant.
Bona nit als que no ens escoltareu fins a quarts d'una.
Som al Suplement i tenim esperit de cap de setmana.
El Suplement, amb Roger Escapa.
I amb Neus Bonet. Bon dia, Neus.
Bon dia, Roger.
Avui parlem del president del govern espanyol, de Pedro Sánchez,
que adverteix que les competències sobre l'expulsió de migrants
corresponen exclusivament a l'Estat.
Ho diu en una entrevista al diari El País,
en què no concreta quines competències migratòries
preveu transferir a la Generalitat,
tot i que les limita a les que recull l'Estatut de Catalunya.
En aquesta entrevista també,
Sánchez defensa els acords amb partits independentistes
i assegura que ha aconseguit fer participar la governabilitat d'Espanya
a partits que fins fa poc es negaven a fer-ho.
De la seva banda, i en una entrevista, en aquest cas,
al diari La Vanguardia,
el president de la Generalitat, Pere Aragonès,
diu que el govern no entrarà en els discursos populistes
que utilitzen la immigració amb finalitats electorals.
I assegura també que té energia
i que li agradaria repetir com a candidat d'Esquerra
a les pròximes eleccions.
Entrevista a Pedro Sánchez i a Pere Aragonès
l'endemà del Consell Nacional de Junts,
al Morell, al Tarragonès,
on la militància va avalar la política migratòria
que proposa la direcció del partit.
El Consell Nacional de la Formació, Jordi Turull,
reitera la proposta d'expulsar de Catalunya
els migrants multireincidents
i qualifica de xantatge que els acusin de racistes.
Aquest xantatge d'acusar-nos de xenòfobs
perquè nosaltres ens preocupem
i volem abordar aquest tema
de la política nacional d'immigració
és absolutament indigna
i no ens apartaran
no ens apartaran d'entomar el debat.
Encara de la crònica política,
Ada Colau continuarà com a regidor
a l'Ajuntament de Barcelona
tant si els comuns es queden a l'oposició
com si incorporen el govern del socialista Jaume Collboni.
En una entrevista al suplement de Catalunya Ràdio,
Ada Colau va descartar ahir
deixar la capital catalana
ni per ser ministre ni per ser candidata
de sumar les eleccions europees.
Jo estic encantada de dir que jo em quedo.
Jo em quedo i no només no me'n vaig a ministre,
també he vist a mitjans de comunicació
que especulaven que si aniré a Europa
ja li dic, no aniré a Europa.
Per tant, es queda tant a l'oposició
com si s'acaba convertint en un govern municipal.
Com si m'he de plantejar en un govern municipal...
Amb una funció que ho sigui tinent d'alcaldessa.
Amb la que sigui, però...
És un sí, això.
Jo estic aquí per Barcelona.
És un sí a Barcelona.
Avui fa 100 dies que va començar la guerra a Gaza
sense que hi hagi perspectives que s'acabi aviat.
De fet, el primer ministre israelià,
Benjamin Netanyahu,
afirma que l'ofensiva continuarà
fins al final.
Netanyahu diu que el procés contra Israel
per genocidi,
que s'ha obert al tribunal de Laia,
no aturarà la guerra.
Continuarem la guerra fins al final,
fins a la victòria
i fins a aconseguir tots els objectius.
l'eliminació de Hamas,
el retorn de tots els ostatges
i la promesa que a Gaza no serà mai més una amenaça per Israel.
Retornarem la seguretat en el sud com al nord.
Ningú no ens aturarà.
Ni Laia, ni l'eix del mal,
ni ningú més.
I atenció a la notícia,
perquè Oxfam Intermont
el que fa
és explicar avui
que la taxa de mortalitat
diària a Gaza
és la més alta
de tots els conflictes
d'aquest segle.
Segons ades de l'ONU,
citades per l'ONG,
cada dia
l'exèrcit israelià
mata
250 persones
de mitjana.
Això és
més del doble
que a Síria,
on moren
unes 97 persones
cada dia.
al Sudan
en moren 52
i a Ucraïna
44.
No hi ha hagut sorpreses
a les eleccions presidencials
de Taiwan.
La victòria ha estat
amb un 40% dels vots
pel vicepresident,
l'independentista
Lai Xingtè,
que ha proclamat
que entre
l'autoritarisme
i la democràcia,
Taiwan ha triat la democràcia
i ha responsabilitzat
la Xina
de les tensions.
No hem anat
a provocar ningú.
Taiwan
simplement
vol mantenir
el seu sistema
de vida,
democràtic
i lliure.
La Junta de Galícia
es mobilitza
per aire
i per mar
per intentar
localitzar
els sacs
de microplàstics
abocats
a alta mar
ara fa un mes.
Mentrestant,
des de terra,
desenes d'equips
de voluntaris
continuen netejant
les platges.
El govern gallec
critica
que l'estat espanyol
només aporta
un avió
a tot aquest operatiu.
I les infermeres
mantenen les protestes
amb una vaga indefinida
que ja dura un mes
per reclamar
millores salarials
i laborals.
Ahir,
més de 3.000 persones
es van manifestar
a Barcelona
i Núria Guirado,
que és la presidenta
del Sindicat
d'Infermeres
de Catalunya.
Diu que hi ha
altres comunitats
que volen sumar-se
al col·lectiu català.
Això és el començament
d'un moviment
que no s'atura a Catalunya.
Arreu de l'estat
s'estan emmirallant
amb aquesta lluita
perquè és una cosa
que estava molt callada
i estava florint.
I tenim reunions
planificades
amb diferents infermeres
d'altres comunitats
autònomes
que volen saber
com ho estem fent
i que volen continuar
amb aquesta lluita.
Avui també us expliquem
que Manresa
crea zones escolars
per combatre
la segregació.
Es posaran en marxa
a partir del curs
que ve
i volen afavorir
que els alumnes vulnerables
no quedin concentrats
en determinats centres.
Per l'alcalde de Manresa,
Marc Aloi,
la segregació
és un problema
per tota la ciutat.
No és només
un problema
d'aquells alumnes
perquè els estudis
ens demostren
que la segregació
condiciona
negativament
a la capacitat
d'aprenentatge,
a la cohesió social,
finalment també
de l'atur
al creixement econòmic
de la ciutat.
I avui Margarida
de Dinamarca
abdica en favor
del seu fill
Frederic Desè
després de 52 anys
de regnat.
L'única reina europea
fa així un pas al costat
per obrir camí
a una nova generació
que inclou
la seva jove.
Mary Donaldson,
una plebea australiana
filla d'immigrants escocesos.
Eduard Escartín,
que és professor
emèrit d'Història Moderna
de la Universitat de Barcelona,
ha explicat als micròfons
a Catalunya Ràdio
que la titular
de la corona danesa
abdica
per apartar els focus
dels escàndols amorosos
que atribueixen
al seu fill.
Doncs que l'escàndol
del seu fill,
la seva jove,
doncs clar,
podia esclatar
aquell matrimoni.
Aleshores,
han pensat
que una manera
de restablir les coses
és
donar-li ja la corona.
En esports,
el Barça
juga avui diumenge
a la final
de la Supercopa d'Espanya
davant el Real Madrid
a Riat.
en la reedició
de la final
de la temporada passada,
l'equip blaugrana
buscarà la seva
quinzena Supercopa
a la segona consecutiva.
També avui,
a les dues,
el Girona juga
al Camp de l'Almeria,
l'últim classificat.
I a segona,
l'Espanyol empat a zero
al Camp del Racing
de Ferrol.
Pel que fa el temps,
avui tindrem un dia
mig ennubulat
i menys fred.
Les boires
aniran desapareixent,
però a la tarda
el cel quedarà
força tapat
i podria caure
alguna gota
al nord-oest del país.
Les temperatures
pujaran.
El Palau de Versalles,
construït bàsicament
al segle XVII,
va ser una obra
col·lectiva
que va implicar
els millors artistes
intel·lectuals
del seu temps.
Tots ells
van contribuir
a fer de Versalles
l'epicentre de França,
immers en una festa
constant.
Si Lluís XIV
era el rei Sol,
la seva residència oficial
havia de ser
igualment
enlluernadora.
En parlarem
en el proper episodi
de l'Enguàrdia,
també disponible
al web de 3CAT.
Enguàrdia,
amb Enric Alpena.
Cada cap de setmana
dos programes,
el diumenge
a les 3 de la tarda
i cada dissabte
un altre exclusivament
en podcast.
Molt bona,
jo soc en Salvador Sobral
i estaré
al Gran Teatre
del Liceu a Barcelona
el 8 de febrer
per presentar
el meu nou disc
Timbre.
Espero que pugueu venir.
El 8 de febrer
al Teatre del Liceu,
organitzat
pel Diari Ara.
El suplement.
Des que surt el sol
fins l'hora de dinar.
En Roger escapa.
Som al suplement,
som a Catalunya Ràdio.
Aquesta hora,
per treure'ns la son
de les orelles,
arriba l'ofici d'educar
amb l'Elisabet Pedrosa.
L'ofici d'educar
a Catalunya Ràdio.
La promesa que em vaig fer
amb 17 anys
va ser ser fidel
a mi mateixa
i poder estudiar
o dedicar-me
a allò que m'omplia
i que era la meva passió,
que és tema artístic,
tant pintura com teatre.
El cas és que amb 17 anys
vaig marxar de casa
perquè no em deixaven fer això,
amb la promesa
de poder ser fidel
a això,
a mi mateixa.
El cas és que,
clar,
tant jove,
doncs bé,
vaig haver de treballar molt
per poder menjar
i pagar-me un habitatge
i aquesta promesa
va quedar com molt enrere,
no?
I la vida passa,
tens parella,
tens fills
i és ara,
amb 44 anys,
que casualitats
o causalitats
de la vida
se m'ha posat al davant
l'oportunitat
de poder complir
aquella promesa,
no?
I és ara que l'estic complint,
ara,
amb 44 anys,
puc dir que
estic siguent fidel
a mi mateixa,
estic tornant als meus orígens,
ja estic començant
a viure la vida
que jo volia
i no la que s'esperava
de mi, no?
Benvingudes a l'ofici d'Educa,
hem sentit la promesa
de la Marta.
Recordeu,
la darrera promesa important
que heu fet
o que us han fet?
Així comença
el darrer llibre
de la filòsofa Marina Garcés,
on diu,
les promeses
ocupen un lloc
poc important
avui
en les maneres
com ens vinculem
amb els altres.
en l'amor,
a la feina,
en la vida social
i política.
Fem molts projectes
i molt poques promeses
i les que fem
o sentim fer
són poc creïbles.
De les promeses
donades,
complertes o incomplertes,
traïdes o no fetes,
en parlem
a l'ofici d'educar
a l'ofici d'educar
amb...
Marina Garcés,
filòsofa i professora,
Premi Ciutat de Barcelona,
Premi Rosa Sensat,
autora d'Escola d'Aprenents,
Males companyies
i el darrer,
El temps de la promesa.
I acabarem
amb el concurs
dels llibres per somiar
amb el Jaume Centelles.
L'ofici d'educar
amb Elisabet Pedrosa.
Les promeses
parlen de futur,
però es fan
des del present,
ens fan presents
i invoquen
un començament
i una memòria compartida.
Marina Garcés.
Avui, a l'ofici d'educar,
la Marina Garcés
amb un nou llibre,
El temps de la promesa,
on diu, per exemple,
fer-se promesa
sembla un gest antic,
romàntic, cavallarès,
que es perta
entre els records
de la innocència juvenil.
Fer una promesa veritable
s'ha convertit avui
en un gest incòmodo
i inesperat.
Prometre és una acció
que es fa amb la paraula
i que, del no res,
fa néixer un vincle
i un compromís
capaços de travessar el temps
i reunir en una sola declaració
passat, present i futur
i afegeixes
la paraula que promet
té tanta força
que des d'un inici
se'n van apropiar els senyors.
Déu va prometre la salvació.
L'Estat va constituir
el cos polític
sota la promesa
de protecció
i el capitalisme
va mobilitzar
les aspiracions individuals
des d'una promesa
il·limitada
de creixement
i acumulació.
Marina Garcés,
benvinguda.
quina és la força
la força
la força
de la promesa
que vincula
i compromet?
Hola, moltes gràcies.
Doncs,
precisament,
això que reculls
en aquestes dues últimes paraules
que ara mencionaves,
el vincle
i el compromís,
a diferència
d'altres maneres
que tenim
d'anunciar
intencions
o desitjos
o accions
de futur
com poden ser,
per exemple,
els projectes,
els objectius,
tots fem llistetes
d'objectius,
ara que comença
un any nou
fem aquelles coses
de preveure
i pronosticar
i projectar,
però la promesa
fa una altra cosa
perquè no només
diu alguna cosa
que volem
o diem
que volem que passi,
sinó que
ho adrecem a algú,
la promesa
sempre s'adreça
a alguna persona
o a alguna mateixa
com aquesta
que sentíem ara
al començament,
però s'adreça a algú,
per tant,
conté un vincle
i el crea
i a partir d'aquest vincle
genera un compromís
amb allò que es prometi,
en aquest cas
aquesta persona
que volia ser fidel
als seus desitjos artístics,
doncs no és el mateix
dir vull ser,
m'agradaria ser artista,
que em prometo
a mi mateixa
que sigui com sigui
i costi el que costi,
algun dia
desenvoluparé
una activitat artística,
això és molt diferent,
aleshores aquesta dimensió
del vincle
i el compromís
que hi ha en la promesa
és el que la fa
molt singular,
molt poderosa
perquè, clar,
genera alguna cosa
més que una intenció
i alhora
pot ser
molt
una condició
de moltes coses bones
però també hi ha
molts perills
com recollies ara
en aquest primer tros
que has llegit.
I quina és la importància
de ser fidels
a aquesta promesa?
La promesa
s'hi demana
una fidelitat
en el sentit que
si aquest vincle
i el compromís
es trenquen
ha de poder ser
per alguna raó
però alhora
que això penso
que és el que és bonic
de la promesa
no és un jurament
qualsevol,
no és un juro
per la meva vida
que no sé què
contra tota...
O sigui,
els juraments
d'aquest tipus
són allò
contra tots els accidents
de la vida,
contra tots els atzarts,
contra tot el que pugui passar
jo et juro
per la meva vida,
pel més sagrat,
per Déu,
per la pàtria,
el que sigui,
no, la promesa
és, et prometo a tu
o a mi
o a nosaltres
o a qui sigui
que faré
que això sigui possible
però la promesa
conté la possibilitat,
o sigui,
sempre tots
quan rebem una promesa
o fem una promesa
sabem
que pot no complir-se,
em poden atropellar
sortint d'aquest estudi,
puc tenir una malaltia
que ho impedeixi
i fins i tot,
i aquí està un element important
respecte a aquesta fidelitat
que em preguntava,
em preguntaves,
en un moment donat
podem arribar a revisar
si una promesa
estava feta
des d'uns valors
que seguim tenint,
des d'uns amors
que siguem,
no,
encara
siguin part
de les nostres vides
i si és que no,
ens podem preguntar
per què no.
Podem mirar,
per exemple,
cap a aquestes
típiques promeses
adolescents o juvenils
que tots hem fet
en algun moment
i pensar,
ostres,
mira que eren burros,
no,
pensar que,
jo què sé,
que la colla aquella
se seguiria trobant
cada estiu,
bueno,
però va ser tan veritat
com pot deixar de ser-ho
d'una manera
que no sigui arbitrària,
que no sigui capritxosa,
que no sigui,
ai,
doncs és que,
no,
hem passat,
no,
ja no ens convé
o ja hem passat de tot,
no,
és una referència,
és una memòria compartida
i és un futur
que pot no arribar
però aleshores
ens podem preguntar
per què no ha arribat
i això no vol dir
deixar de ser fidel
en aquella promesa.
Aquests dies,
que miràvem el filtre
de promesa tot,
se m'acudia
aquella pel·lícula
d'allò que el vent s'endugué,
no?
Adéu,
poso per testimoni
que mai més
tornaré a passar gana,
no?
Això és una promesa,
és un jurament,
ara ens ho deies,
és més un jurament
que una promesa,
no?
Sí,
perquè el jurament
té una,
a veure,
són de la mateixa família
el jurament i la promesa,
passar,
per exemple,
quan veiem,
quan hi ha canvis de govern
o de ministres
o del que sigui
i els veiem jurar o prometre,
això és un ús una mica
trampós de la promesa
perquè s'ha posat la promesa
per substituir
un terme que es considera,
doncs,
que implica
unes creences religioses,
quan es jura sobre la Bíblia
o es jura per Déu
o pel que sigui,
per un principi sagrat,
se suposa que la promesa
és una versió laica
del jurament,
això és una mica
agafat amb pinces,
de fet,
el jurament
és una declaració
que,
invocant
algun tipus
de principi
més alt,
la vida,
Déu,
els teus fills,
la teva mare,
el que sigui,
doncs,
diguéssim,
declara,
és com si li poséssim
un segell de notari,
no?,
un segell
d'aquells
de cera vermella
i totes les protocols,
que allò
és veritat,
fins i tot això,
més enllà de la vida
i de la mort.
La promesa
no té aquest caràcter,
la promesa
és una altra cosa,
no?,
és això,
és el que dèiem,
sobretot,
per mi,
el que és clau
és que s'adreça a algú
i genera un vincle
amb aquell algú
a qui s'adreça,
es regala,
d'alguna manera,
un compromís.
Tot i així,
dius que no sempre
escollim les promeses
que fem o que rebem,
per exemple,
ens expliques en el teu llibre
el cas d'una serventa negra
sud-africana
que li havien promès
una caseta de la finca
i que els descendants
reivindiquen aquella casa,
no?,
que...
Clar,
més enllà de la situació
com zero,
diguéssim així,
la més simple d'una promesa
que és imaginar-nos
a tu i a mi
fent-nos una promesa,
quan ens posem a mirar-ho
tot amb ulls de promesa
i a mi m'ha obsessionat bastant.
A més,
passa aquests dies
comentant el llibre
que genera com...
et comences a adonar
que n'hi ha pertot arreu
i a l'hora de no dit,
n'hi ha moltes de no dita
de no explícites
o, com ara,
amb aquesta història
que menciones
i que jo explico en el llibre,
doncs,
n'hi ha moltes,
per exemple,
que heretem,
que rebem,
algú les va fer,
doncs,
un avi,
un avantpassat,
un col·lectiu,
també hi ha promeses socials
que ens hem donat,
que heretem
i després,
a més,
o no sabem què fer-ne
o ens incomoden
o fins i tot
són contràries
als valors actuals.
I en aquest cas
és una novel·la
que a més va ser molt premiada
de Damon Galwood,
un escriptor sud-africà
i és molt bonica
perquè es diu
La Promesa,
també,
i explica
part de la història
de Sud-àfrica,
tot el trànsit
una mica
del final
de l'Epperheit
cap a la Sud-àfrica
posterior,
on, evidentment,
els problemes de racisme
no es resolen,
a través de la història
d'una serventa negra,
d'una gran finca,
evidentment,
de grangers
o terratinents blancs,
on la senyora
de la casa,
que mor bastant jove,
li promet a la serventa
que la caseta de la finca
on ella viu
serà per ella.
És a dir,
passarà de ser
quasi
una esclava
a la finca
poder envellir
i morir a casa seva
i deixar-la en els seus fills.
Però els fills
d'aquesta senyora,
per tant,
els hereus
de la finca,
no
no admeten
aquesta promesa.
És a dir,
pot haver-hi també
un conflicte
i jo penso que
intentar escoltar
quines promeses
hem heretat
i quines són aquelles
que ens condicionen,
també fa possible
veure quins són
els conflictes socials,
els conflictes de valors,
els conflictes polítics
que travessen
moltes vegades
decisions tan personals,
tan íntimes,
tan familiars
com aquesta.
I la novel·la
segueix al fil
d'aquesta promesa heretada,
fill rere fill,
i no explico el final
perquè val molt la pena
de llegir-la.
Avui a l'ofici a educar,
Marina Garcés,
el temps de la promesa.
M'aduques per ser lliure?
Les promeses
s'abracen a la incertesa
perquè sabem
que sempre poden
no arribar a complir-se.
Marina Garcés.
I en una altra novel·la,
en un poble de Suïssa
on policia fa una promesa
que trobarà el culpable
amb els pares
trencats pel dolor
de la mort violenta
de la seva filla,
trobarà el culpable,
una promesa
que el porta
a la pèrdua del càrrec,
la ruïna
i la bogeria.
Una altra novel·la,
La promesa,
que ens parla una mica
d'aquest preu
que es pot pagar
per la promesa.
Sí,
aquesta també
és molt especial
i potser és a mi
la que m'agrada més
i la poso
com aquest personatge,
aquest pobre policia suïs
que a més
de seguida
cau en desgràcia,
li passen
molts desastres.
En aquest cas,
perquè fa una promesa
que no ha escollit,
abans parlàvem
d'una promesa ratada,
en aquest cas
és una promesa
que sí la fa ell,
però la fa
en una situació
molt condicionada
pel dolor
d'haver hagut
d'anar a donar
la notícia
a uns pares
que la seva filla
ha estat trobada
violada,
assassinada,
en una situació
realment horrorosa.
Clar,
davant d'aquell dolor,
també segur
que ens ha passat
a la vida
alguna vegada
potser no tan extrema,
aquests pares
li demanen
una promesa,
ens promets
que trobaràs
qui ho ha fet,
clar,
què fem?
A vegades
ens passa
que ens demanen,
ens demanen,
no,
la promesa
gairebé
com una petició
de,
en aquest cas
de resolució,
no,
de reparació,
també hi ha
a vegades
peticions
de promesa,
davant d'una situació
on aquest cas
mana el dolor,
no,
mana,
aquest home,
diguéssim,
en termes actuals
podríem dir,
és dominat
per l'empatia
que sent
respecte a aquests,
i jo diria
no és amo
de la seva promesa,
respon,
és un sí
que és reparador
en aquell moment
del dolor
d'aquells pares,
però,
la novel·la
i aquí té la gràcia,
fa que aquest home
es mantingui fidel
a aquest sí
que ha donat,
que ni ha triat,
ni li va,
ni li ve,
ni és la seva vida,
ni és la seva història,
però es converteix
en allò que orientarà
la seva vida
fins al final
i el que
és una novel·la
molt poc heròica,
molt poc èpica,
però alhora
molt radical,
per això m'agrada molt,
perquè és un antiheroi,
acaba sent un desgraciat,
precisament
per mantenir
aquesta fidelitat
a un sí
que va donar
per pura empatia
en una situació terrible,
i això també ens fa pensar,
perquè a vegades
pensem només
en les promeses
una mica cavalleresques,
i molt lligades
a imaginaris del poder,
el que pot prometre
és el que té el poder
de poder fer allò que diu,
doncs moltes vegades
prometrem coses
que no hem triat
i que ni tan sols
tenim el poder
de poder resoldre,
i això no fa menys cert
a la promesa.
Clar,
a mi aquesta història
em va fer pensar
en totes aquelles persones
que juguen la vida
per la promesa
d'una vida millor a Europa
o als Estats Units,
qui és el responsable
de les promeses
que costen vida?
Sí, per cert,
tirant enrere
que no hem dit el títol,
és la novel·la
La promesa
de Durenmat,
d'un autor suís,
Durenmat
amb dièresi,
un nom una mica complicat,
més un autor
que havia estat
bastant de moda
en una època
i ara costa
fins i tot
a vegades
de trobar els llibres traduïts,
però jo recomano
moltíssim
aquesta promesa
de Durenmat.
I aquestes altres promeses
que ara menciones,
que també en parlo
en algun moment
de l'assaig,
aquestes que són
més simbòliques,
han anat carregant
de promesa
determinats termes,
símbols,
noms,
com en aquest cas
fins i tot
nom de continents
o de zones
del planeta
carregades
de promeses
de benestar,
de vida millor,
que orienten
i mobilitzen
i fins i tot
mobilitzen
fins a extrems
de posar en joc
la pròpia vida
aquest desig,
aquest anhel
convertit en promesa
que si arribar allà
es complirà.
Clar,
també poder
escoltar
en aquest cas
críticament
no per jutjar
sinó per desmuntar
també
totes aquestes
arquitectures
d'una promesa
que
això, no?
Qui l'ha fet
i per què
ens agafem
a promeses
sempre
si tu vas
en un més enllà
en lloc de
enlluites
en un més
cap aquí,
no?
Una vida millor
segurament
passa per poder lluitar
per una vida millor,
no només
per poder escapar
cap a una promesa
d'una vida millor.
Clar, això
el que mostra
és també
tota una geografia
de les impotències.
Quan no podem
canviar la nostra vida
ens agafem
a la promesa
d'una vida millor
en un altre lloc,
en un altre temps,
és igual,
fins i tot
en un altre món,
ara,
en un altre planeta
o en una vida
més enllà.
Bueno,
també aquesta promesa
que és un diferir,
desplaçar
el desig,
també podem
començar
a desmuntar-la
perquè
part de la invitació
del llibre
és desmuntar
aquelles promeses
que ens fan mal,
també,
no només dir
que fer promeses
està molt bé,
sinó desmuntar
aquelles que causen
tant de mal.
De fet,
la Marina Garcés
diu,
cap de les promeses
de salvació de Déu,
protecció de l'estat
i de creixement il·limitat
del capitalisme
s'ha acomplert,
no?
Clar,
què ens queda,
no?
I,
d'alguna manera,
sense promeses
és més difícil
viure?
És a dir,
la promesa pot dotar
de sentit
una vida?
Clar,
depèn de quines.
Si mirem
la història
i els sentits
això,
profuns
de què ha orientat,
en el nostre cas,
la civilització
occidental
i anem a aquestes
promeses
fundacionals,
la de salvació,
la de protecció,
la de riquesa
o èxit
o acumulació,
clar,
jo penso que més aviat,
per exemple,
avui,
part dels malestars
i d'aquesta
sensació tan patològica,
tan depressiva,
tan inquietant
del nostre temps
és que vivim
en la decepció
d'aquestes promeses.
No hi ha ningú
que ens salvi,
no hi ha ningú
que ens protegeixi
i allò
que se suposava
que si un treballava
i s'esforçava
i estudiava
i la vida
seria més pròspera,
també ha fracassat.
Aleshores,
vivim com a decepcions,
fins i tot
com a estafes,
aquesta idea,
ens han estafat,
hi ha alguna cosa
que té a veure
amb una estafa
profunda
en les nostres vides,
el fracàs
d'aquestes promeses.
Jo penso que és més interessant
qüestionar
aquestes promeses
perquè hem d'esperar
que algú ens salvi,
que està tornant a passar.
És a dir,
hi ha una temptació
reaccionària
avui dia
que té molt a veure
amb voler restaurar
aquestes promeses sobiranes,
en dic jo,
no les saps.
És a dir,
promeses que estan
en mans d'algú
que està en un lloc
que se situa
com a lloc de poder
i com a lloc
de salvació.
Volem que ens salvin
o volem canviar
allò que fa
que tots aquests malestars
estiguin avui permeant
i fent tan difícils
les nostres vides.
A quines promeses
corresponen
aquestes decepcions?
Per tant,
potser aquestes
cal poder-les qüestionar.
I alhora,
quines altres promeses
no ens atrevim a fer
perquè estem tan decebuts
i tan impotents
i tan...
en mans d'aquesta incertesa
que sembla que ens deixa
com esclaus d'un destí
que no podem construir.
Potser també és
que aquí no ens atrevim
a fer un altre tipus
de promeses
que són aquelles
que jo crec
que sí que tenen sentit
de poder plantar
ja avui
en forma de desafiaments,
precisament
aquestes promeses
incomplertes.
Dius,
recentment,
el teu llibre
El temps de la promesa,
recentment,
la promesa il·limitada
ha trobat un nou protagonista
capaç d'encarnar
totes les promeses,
la intel·ligència artificial.
Invoquem el seu nom
amb temor i benedació
per la seva capacitat
de predicció.
Dius,
tenir poder
no consisteix
a poder prometre,
sinó a poder predir.
aquí ens parles
de l'accident,
molt interessant
tot el teu
enfocament sobre
l'accident
i aquesta idea
de dominar la incertesa,
que no la dominem,
aquests perills
de la intel·ligència artificial
que prediu
sense prometre
i de la predicció
del futur
segons els algoritmes
que prediuen
en base a coses
del passat.
Clar,
fixa't que
això ens passa
segurament
a tothom
avui
en qualsevol conversa
que repetim
i diem
molt sovint
que vivim
en la incertesa,
que són temps
d'incertesa,
fins i tot
hi ha qui diu
no hi havia,
són temps
més incerts
que mai,
com si
en alguna època
de la vida
s'hagués viscut
amb garanties
i amb seguretat,
però
el que això
ens fa sentir
és que
hi ha alguna cosa
d'incontrolable,
d'ingobernable,
d'accidental,
que contínuament,
encara que no ens estigui
passant res,
estem potencialment
a punt
que alguna cosa
interrompi
allò que seria
el curs normal
d'una vida.
La pandèmia
ha estat l'exemple
màxim,
però passa constantment
aquesta sensació
també
que la sequera
de la sequera
és un accident
o hi ha una normalitat
d'un planeta
posat
en situació
d'emergència
climàtica?
No ho sabem,
no?
Aleshores,
o que els preus
dels lloguers
a les nostres ciutats
saltin
escales
absolutament
inassumibles,
és un accident
que farà
que la teva vida
no pugui continuar
allà on vius?
O és una relació
social i política
que s'ha de poder veure
qui té el poder
de pujar els lloguers
a aquest preu,
però ho vivim tot
com un accident.
No sé on podré viure demà,
no sé on podré treballar demà,
no sé si podrem viure
en aquest planeta demà.
Aleshores,
la gran...
allò que demanem
a algú
o alguna cosa
és que predigui,
demanem predicció.
O sigui,
la resposta en això
és poder predir
alguna cosa
que ens digui,
que ens doni una pauta.
La intel·ligència artificial
funciona per pautes,
per patrons.
Bàsicament el que fas això,
encara que ho faci
sobre moltes dades
i de maneres molt complicades
és un mecanisme
molt senzill,
és buscar pautes
i patrons de comportament
a la realitat que sigui,
des d'una molècula
fins a un grup social,
fins al que vulguem
calcular.
Bé,
doncs això
avui es converteix
en una promesa
de seguretat.
Poder predir
és poder tenir
o poder creure
que podem tenir,
perquè jo crec
que hi ha una projecció
d'una credulitat
molt gran,
que alguna cosa
pot ser predita,
pot ser previsible.
i per tant,
qui té el poder
de donar-nos això
té molt de poder
avui.
És un perill?
Home,
jo crec que
és un gran perill
no predir,
sinó que aquesta
eina de predicció
massiva
estigui en mans
de qui està,
és a dir,
de grans
corporacions
opaques
que centralitzen,
a més,
de manera
monopolitzadora
i privada,
tot aquest conjunt
de dades
que han de poder
fer aquest tipus
de càlculs
i de missatges
i que,
a més,
ho acceptem
en un valor
de veritat
inquestionable.
És a dir,
com que ho diu
una màquina
és veritat.
porta dius
a la profecia autocomplerta
perquè,
clar,
s'està apredint
amb els baràmetres
del que va ser
en el passat
i a mi millor
el futur
podria ser diferent.
Clar,
de fet,
s'acosta molt,
passa que ens sembla
que com que és
científic i tecnològic
no té ombra de dubte,
s'assembla molt
al que s'ha fet
tota la vida
en les cultures
des dels primers temps
que n'hem dit
els oracles,
els oracles
o les tècniques
d'endivinació.
Això,
hi ha llibres
d'espertes
i estudiosos
d'aquests camps
que han fet
símils
entre
totes aquestes
tecnologies
antigues
d'obrir
les entranyes
d'un ànec
o llençar
les closquetes
de closca
de tortuga
a l'itxing
a la xina.
Tot són,
en realitat,
són tecnologies
de la predicció
que el que donen
són eines
de poder
a qui les sap
fer servir
els sacerdots
en una època
i avui dia
determinats
tipus de programadors
i d'empreses
tecnològiques
per dir-nos
què passarà
o com s'han de comportar
el món
perquè nosaltres
ens puguem sentir
segurs en ell.
Qui ens ho està dient?
Aquesta és la pregunta
política.
Qui ens està dient?
Què ens pot fer segurs?
Això, per mi,
si no ho llegim
políticament,
és quan es torna
perillós
perquè ens posem
en mans
d'una mena
de veritat
oracular,
d'una veritat
inqüestionable,
d'una veritat
que sembla
que no pot ser
altra
que la que és.
Avui a l'ofici
d'educar
ens acompanya
la Marina Garcés
amb aquest llibre
El temps de la promesa
i sentim també
la darrera promesa
que s'ha fet
la Silvi.
Sempre li he dit
al meu fill
que si es fa una promesa
és per complir-la.
Trobo que és
més fàcil
complir promeses
que fas als altres
que promeses
que et puguis
fer a tu mateix.
Però en qualsevol cas,
el 2020
va morir la meva mare
i tota la meva família
està a França
i aquest estiu passat
vaig aconseguir
anar-hi
i estar amb la meva família
i em vaig adonar
que ells
també ho necessitaven.
La meva promesa
ha estat
tornar-los a veure
l'estiu que ve
i espero poder-ho complir
evidentment.
i la Silvín Ciutapé
quina és la seva pregunta
per la Marina Garcés?
En un món
on hi ha
tantes individualitats
on es valora
tant
el desenvolupament
de cadascú
a l'arribar
al màxim
de cadascú
de manera individual
i que això
també ho veiem
a les aules
on hi ha
un munt
d'individualitats
i moltíssimes diversitats
que contribueixen
a una visió
tan individualitzada
de les coses.
Com es construeix
el grup?
Com passem
de l'individu
al grup
i que sigui
d'una manera serena
i d'una manera
acompanyada?
Ajudeu-me
a no repetir
els vostres errors.
Una promesa donada
pot canviar una vida
la pot salvar
o la pot condemnar
Marina Garcés
Doncs la Marina Garcés
ens acompanya avui
amb aquest llibre
menut
dens
i intens
al temps de la promesa
si et sembla
responem la pregunta
que ens feia la Silvi.
És molt bona pregunta
i és una
és una qüestió clau
precisament
a l'hora
de preguntar-nos
què podem fer
amb la paraula
respecte als altres
perquè recordem
que una altra
de les expressions
per dir
fer una promesa
és donar la paraula
i encara que això
que sembli
una cosa molt
cavallaresca
en realitat
si ho portem
al seu sentit literal
és molt bonica
és donar
una paraula
que és
allò que sembla
que tenim tots
i ens creix
en aquests moments
perquè ens comuniquem
sense parar
però en realitat
la donem molt poc
la paraula
perquè
implica moltes coses
és el gest més senzill
i alhora
el més comprometedor
i això passa
entre altres coses
per això que preguntava
la Silvi
és a dir
si vivim en una societat
en què bàsicament
som individus
i aprenem
a ser individus
fins i tot
des de petits
a les aules
o en aquestes vides
no només consumistes
sinó també
calculadores
aprenem
fixa't
la importància
que ha agafat el verb
que l'ho diu
gestionar
en les nostres vides
gestionem emocions
gestionem relacions
gestionem el temps
gestionem
a nosaltres mateixos
saber-se gestionar
què vol dir això
és tractar-se
ja no és un individu subjecte
sinó un individu objecte
ets l'objecte
de la teva gestió
i els altres
per tant
allò que sents pels altres
allò que pots fer
amb els altres
el temps
que és el temps
de la promesa
és a dir
allò en el qual
passa tot allò
que compartim
que és el temps comú
el temps que podem viure
sempre és un temps
que d'alguna manera
també és d'altres
queda
com un objecte
de gestió
clar
aquí ni promesa
ni desafiament
ni desig
ni res
el que hi ha és
en el fons
un càlcul constant
de què ens compensa
fer i no
fem els altres
estar o no
estar
aleshores aprenem
fins i tot
moltes vegades
hi ha molta
situació col·lectiva
a les aules
a les feines
a la vida personal
que la fem amb altres
és a dir
no estem sempre sols
els individus
ni aïllats
més aviat
al contrari
vull dir
fem moltes coses junts
però també
com una suma
d'individus
que gestionen
i calculen allò
que els compensa
o no els compensa
fer junts
allò que els dona
o no
un
el que sigui
un tipus de beneficis
o un tipus d'expectatives
també gran paraula
del nostre temps
no compleix
les meves expectatives
no
la vida no compleix
mai les teves expectatives
perquè les expectatives
sempre són
una projecció
però això
clar
com sortim d'aquí
doncs precisament
jo penso
desmuntant
tots aquests
llenguatges
que s'han anat infiltrant
i que
sembla que
no
és igual
ho diem així
no
és que si ho diem així
vivim així
per tant
tu no ets
només tu
i el temps
jo penso que aprendre
quan diem
no tenim temps
és que el temps
no es té
no és teu
la vida
allò que visquis
i visquis
voldrà dir
en relació
o no
amb altres
sí que és
alguna cosa
que pots fer teva
si la pots donar
si la pots compartir
si la pots perdre
perdre el temps
és molt important
perquè
no és
no
perquè precisament
deixa de ser allò
que
que només
podem posseir
i tot aquest tipus de coses
clar
com es tradueixen
en situacions concretes
doncs
fent-ho visible
en allò concret
com
com engeguem un projecte junts
com perdem el temps junts
com
deixem de sentir
que per exemple
doncs
el nen menys afavorit
a l'aula
perquè acaba d'arribar
de no sé on
i no parla la meva llengua
m'està fent perdre el temps
tema que
s'ha posat sobre la taula
aquests dies
d'una manera terrible
tot això
és una manera
de començar
a desmuntar
aquest individu
calculador
aquest individu
que al final
es torna un individu
victimista
que és el més patètic
que pot arribar
a ser un individu
després hi ha
l'individu polític
que fa promeses
i que aquí sí
que tu en parles molt
hi ha
hi ha una certa
banalització
de les promeses
incomplir promeses
a més a més
sembla que no passa factura
clar
no no
de fet és un altre
dels problemes
potser el més
el més evident
per qualsevol de nosaltres
en aquesta societat
de fet quan em vaig posar
a treballar sobre aquest tema
hi havia gent que em deia
home però
però sí
ja sabem
que les promeses
no valen res
que és un tema
ja
estan gastades
com tantes altres coses
del nostre
del nostre món
les considerem
gastades
hem assumit ja
que qualsevol
promesa pública
qualsevol promesa
i pública a vegades
fins i tot
bastant íntima
o sigui que
fer promeses
és una retòrica
és una retòrica
que serveix per
això
també per gestionar
el nostre entorn
ja siguin uns resultats
electorals
però també siguin
doncs una situació
de parella
o de feina
la publicitat
funciona des d'una retòrica
constant
de la promesa
que ja entenem
que no és una promesa
sinó que és un estímul
més aviat
és una mena
d'aliment
constant
dels desitjos
i les expectatives
del nostre cervell
i tot això
fa que assumim
ja que no
bueno
que és aquesta
hi ha una pedagogia
de la banalitat
sobre la paraula
que aquesta paraula
no val res
i ho tenim
en el llenguatge comú
quan diem
promeses
no promeses
promeses
això no
volem fets
i no promeses
és que no
no hi ha un fet
més terrible
que una promesa
perquè hi ha
una promesa
en realitat
és una acció
si és de veritat
si és una retòrica
no
però una promesa
és una acció
per tant és un fet
i un cop s'ha dit
com el pobre policia
de Suís
té difícil marxar enrere
a no ser que
fem l'acció
també de dir
em vaig equivocar
per exemple
es pot dir
em vaig equivocar
vaig fer una promesa
i vaig fer una promesa equivocada
per tant
on ens ha portat
tota aquesta banalització
no només a no creure
en les promeses
sinó a no relacionar-nos
amb la paraula
d'una manera creïble
i aquí està
el que és
més greu
no tant en que les promeses
compleixin o no
sinó en el que és més greu
que és que la paraula
no val res
aleshores ja és igual
donar-la que no donar-la
que dir-ne 10.000
que triar
bé
què volem dir
i què no
i com podem saber
si una promesa és de veritat
no perquè deies
de veritat
no
una promesa de veritat
que l'hem donat
o que ens l'han donat
com ho podem saber
si és de veritat
clar
gran pregunta
quan no podem ni saber
o sigui
aquí hi ha un altre element
que forma part
de tot això
que estem explorant
que és la confiança
vivim en una societat paranoica
quan tu preguntes això
en realitat
estem anant a un lloc
en el que
no ens creiem
ni a nosaltres mateixos
allò que diem
i això per exemple
aquí que estem també
en un programa
on tenim en compte
la infància
i l'educació
jo per exemple
penso que els nens i nenes
a certes edats
tenen molt més clar
aquesta veritat
no
quan un nen o nena
es desespera
perquè et diu
és que t'ho dic de veritat
no
és que és veritat
és que es matarien
per aquella veritat
però no perquè sigui
una veritat ideològica
o una veritat sagrada
no
al revés
és jo
que t'ho estic dient jo
no
és com allò
et parlo des de la meva veritat
això és
això és la veritat
entesa
de la manera més interessant
que és aquesta veracitat
aquest de veritat
que és més un adverbi
que un substantiu
de la veritat
en majúscules
que és allò
en el que després
la cultura
ha convertit
la veritat
sinó realment
en el de veritat
t'ho dic
que
això és així
no
aleshores
també és fràgil
aquesta veritat
perquè clar
és que volem veritats
absolutes
i el dir de veritat
les coses
no és un absolut
és una radicalitat
en el sentit més material
t'ho dic des d'aquí
i és així
pot ser equivocat
pot ser
a més és així
aquí i ara
clar
aleshores
clar
on comença
tota aquesta
o sospita paranoica
fins a l'infinit
que portem a sobre
de
i com sé jo
que és veritat
encara que tu em diguis
que és veritat
bueno
doncs
clar
si ens hem de posar aquí
ja
ens demanarem
certificats
de tot
el que puguem dir
fer
ser
i no té final
això és com
són totes aquestes
exigències
de seguretat
de
de veritat
última
d'haver-ho de saber
tot d'algú
per poder creure
allò que diu
això és aquella
cosa de
i precisament
la confiança
és un altre terme
que té a veure amb això
perquè poder confiar
és poder-se relacionar
amb el que no sabem
dels altres
o del nostre entorn
o del nostre temps
que mai ho sabràs
fins al final
que una cosa és veritat
o que algú
ha dit allò
amb una certesa absoluta
però precisament
perquè no hi ha
perquè no pot ser
aquesta certesa
per això és una promesa
promesa vol dir
prometre's
posar-se davant
és metre
o sigui posar
però davant
posar-se per davant
és un pas endavant
clar
un pas endavant
sempre implica
que hi ha un salt
que hi ha alguna cosa
que no pot ser
100% certificat
avui a l'ofici d'educar
Marina Garcés
amb el temps
de la promesa
sisplau
senyor
espirit
crític
entre iguals
podem crear
i formar part
del temps comú
de la promesa
Marina Garcés
doncs
hem preguntat
al telegram
de l'ofici d'educar
quina és la darrera promesa
que us heu fet
va costar una mica
d'arrencar
com la trobada
que vas fer tu
amb els joves
però després
molt interessant
és a dir
han sortit varietat
per exemple
la Meritxella
ens ha dit
anar al gimnàs
però mai la compleixo
la Pilar
treure amb el carnet
de conduir
i la Fani
no he fet mai promeses
no en tinc costum
faig les coses
sobre la marxa
i sempre hi ha un dia
que tu mateixa
et sorprens
hi ha promeses
que potser
les fem
de manera inconscient
i aquesta idea
que a vegades
que n'hem parlat abans
aquesta dificultat
de sostenir
les promeses
sí
aquí hi ha un terreny
que se'ns barregen
perquè tampoc
les línies
de demarcació
no són
clares
i absolutes
promeses
propòsits
això que fem
quan torna
a començar l'any
aquest any
sí que aniré
al gimnàs
o aquest any
sí que
m'endreçaré
les coses
per no acabar
amb un estrès
que se'm menja
tot això
jo això
no sé
si són ben bé
promeses
estan allà
en la línia
entre la promesa
i el propòsit
sostenir propòsit
llavors
jo penso
que la diferència
és que
sostenir
o no sostenir
un propòsit
per exemple
el d'anar al gimnàs
que és molt típic
implica
això
aquestes hàbits
disciplines
maneres
de poder estar
també
en aquesta voràgine
en la que vivim
d'una manera o altra
i sí que
crea certa culpa
o decepció
però està allà
clar
la promesa
si no es compleix
encara que sigui
perquè no es pot
té més implicacions
que
no he anat tant
al gimnàs
com volia
o com m'havia proposat
perquè implica
un trencament
abans dèiem
tota promesa
conté un vincle
conté un vincle
encara que sigui
amb aquest
un mateix
o una mateixa
a qui s'ha adreçat
és a dir
ha generat
una relació
aleshores
si no
una promesa
que no es compleix
posa en qüestió
aquella relació
aquesta mare
que promet
o
la que sentíem
abans de la Silví
d'anar a França
no dic que posi
en qüestió
la relació
amb la seva família
absolutament
de manera total
però sí
que aquella persona
que no compleix
aquella promesa
d'alguna manera
no dic que hagi
de donar una explicació
però
ha quedat
marcada
per aquell incompliment
per això és molt important
triar bé
les promeses
que fem
en canvi els propòsits
no arribem a tot
i tampoc cal
anar-nos
culpabilitzant
tant per la vida
per mi
la diferència
és aquesta
les promeses
del Roger
són no oblidar-me
de mi mateix
i recordar-me
i observar-me
si pot ser
com més millor
i també
de no anar
com una moto
i saber parar
diu aquesta fa anys
que la faig
i l'he mantingut
no oblidar-me
a mi mateix
això també ens ho deia
la Marta
en començar
aquesta ja ens surt
dues vegades
t'ho anava a dir
quina presència
d'un mateix
això també potser
és un
potser casualitat
però
hi ha alguna cosa
i sí que em va passar
en alguna
de les converses
amb els joves
inicials
que vam fer
per preparar
tot aquest treball
també
en l'entorn docent
molt
és veritat
que hi ha una tendència
potser perquè ens falla
una mica
aquesta confiança
amb els altres
o no acabem
de tenir
una relació clara
amb qui forma part
de les nostres vides
d'una manera
prou certa
que les promeses
s'adrecen molt
a un mateix
o a una mateixa
molt
molt molt
és com que
necessitem desdoblar-nos
tenir-nos a nosaltres
com a
aquella
element
segur
de referència
per poder prometre
alguna cosa
i com si en canvi
l'entorn
que composen
els altres
fos més flotant
fos més nebulós
i per tant
no és allà
on anem a establir
el vincle principal
interessant
més aportacions
la Núria
diu
jo intento
no fer-me massa promeses
perquè ja sé
que són difícils
de complir
molts dies
em dic
avui faré això
o allò
sense arribar
al prometo que
i al final
tampoc ho acabo fent
i també diu
amb els nens
igual
intento evitar
mai dir-los
el prometo que
perquè les coses
són imprevisibles
i la situació
pot canviar
en qualsevol moment
prefereixo dir-los
intentaré
que
prometre coses
als fills
o hem de
és com dèiem
no s'ha de banalitzar
la paraula
que promet
ja hem vist
què passa
quan es banalitza del tot
en l'espai públic
avui dia
en la retòrica
de la que parlàvem abans
també
en la publicitat
o en aquesta gent
que va prometent de tot
perquè sap que
ningú li passarà comptes
si no en compleix ni una
Recupereu la versió completa
per xarxes
i a la pàgina del programa
Tornem la setmana vinent
amb un programa especial
amb adolescents
des de Reus
Us deixem amb Rodrigo Cuevas
i un tema ple de promeses
massa animals
sigueu ludics
positius
i alegres
i una mica d'empatia
per salvar el món
i sobretot
sentit de l'humor
i sentit comú
per educar les criatures
petons
de la Núria Ventura
la Rosa Siluei
la Marta Sánchez
i fins a la setmana vinent
Fins aquí
i l'ofici d'educar
amb l'Elisabet Pedrosa
al suplement
Fem una pausa
i de seguida tornem
i l'ofici d'educat
i l'ofici d'educat
i l'ofici d'educat
i l'ofici d'educat
i l'ofici d'educat
i l'ofici d'educat
i l'ofici d'educat
de ver cuando tenga sede
bajarán la romería
no saber cuando volver
no ves que pel mes de mayo
les vaques salen al toro
mira que ya acabo a abril
moreno
Ándate al loro
Bailador
que estás bailando
en un desherrie
que pel medio
tienes el brazo muy corto
no vas llegar a collar
El suplement
amb Roger Escapa
Això és un vinil
Això és un guateque
El rock and roll
Els viatges a Andorra
per aconseguir la música
que no tenia ningú
El jazz
El naixement de les discoteques
que han marcat
tota una generació
i que encara recorda
tots els moments viscuts
d'aquella època
seria vida i miracles
amb el vinil
El cantautor i escriptor
Jaume Escala
parla de tota aquella generació
Fem rodar els vinils
per rememorar
la dolça etapa analògica
Vinils
Cada divendres
a l'app i al web
de Catalunya Ràdio
i al 3CAT
Descobreix els episodis
del Club del Quadern del País
on parlem amb els autors catalans
de grans llibres del moment
Gaudeix dels vídeos
de les entrevistes
i els podcasts
de totes les trobades
al web del Quadern del País
i si encara no t'has apuntat
al Club de Lectura Mensual
uneix-t'hi ara
i comparteix la teva lectura
amb nosaltres
El Suplement
Ràdio amb esperit
de cap de setmana
També de matinada
Amb Roger Escapa
Som el Suplement
Som a Catalunya Ràdio
Camí de les 7 del matí
Aquestes hores, dissabtes i diumenge
repassem alguns dels millors moments
de la setmana
Els continguts ben escoltats
al nostre web
catradio.cat barra
al Suplement
i a l'aplicació de Catalunya Ràdio
i que podeu recuperar
quan us vingui de gust
Marina Laminos
Bon dia
Molt bon dia Roger
La setmana passada
al Suplement
vam parlar d'un dels fenòmens
musicals del moment
la Taylor Swift
que se m'agarrera
l'èxit d'aquesta cantant
nord-americana
doncs vam intentar
explicar-ho amb experts
en màrqueting i en música
i també amb fans
com la Juliana Canet
que la defensa així
Una cosa que la caracteritza molt
és aquesta
no té cap por
de mostrar-se
com una absoluta boja
que és el que és
saps?
i dir no
és que jo sóc una manipuladora
i aquesta cançó parla d'això
no?
Tu et penses
com parlant amb una amant
no?
Tu et penses
que tot ha sigut casualitat
i en realitat
tot estava calculat al detall
igual que tot ho està
jo crec
la indústria per ella
tot està calculat
i també en l'amor
i no té por de dir-ho
a mi això m'encanta
i a la setmana tràgica
amb en John Cindreu
i en Toni Rodon
una efemèrida
van fer balans d'aquestes
més de dues dècades
amb l'euro en funcionament
hi ha un cert mite aquí
que és que l'euro
va ajudar
que els preus
creixessin
de forma espectacular
i certament
es va produir
aquell petit arredoniment
però aquest mite
que els preus van pujar
per l'euro
exacte
ho esculleu allò
que diu
ah és que el tot a cent
han passat a ser tot un euro
i per tant
ens han pujat
la inflació
per tot arreu
no
això no
a veure
és veritat
anecdòticament
va passar
i de fet
a l'estat espanyol
és dels països
on va passar més
si veiem
els cafès
per exemple
o altres
components
de la cistella
del consum
com les motos
sí van pujar
però parlem
d'un increment
de 0.5
punts percentuals
per tant
i va ser temporal
va ser anecdòtic
i en general
a cap país
que ha entrat a l'euro
la inflació
ha pujat significativament
l'últim
l'hem vist
amb Croàcia
per exemple
i a les 12
com que de diumenge
l'eclipsi
la setmana passada
amb el periodista
i escriptor
David Balaguer
que no es va estar
d'explicar-nos
les seves històries
d'amor més peculiars
tots hem practicat
alguna vegada
el botiflerisme sexual
tu
és que a veure
s'ha de ser un botifler
en alguns moments
és igual
tu
endavant
quin problema hi ha
per fer l'amor
en un santuari culer
no passa res
no passa res
és més
mira
ja que t'estic explicant
tantes coses avui
tinc aquesta desconnexió
que a vegades
penses què estic dient
no tan bèstia
però això ha passat
ep
no tan bèstia
però això ha passat
és a dir
tu has arribat
a una casa
amb algú que t'agradava moltíssim
i t'has trobat
que era del Barça
i no ho portava
de manera discreta
no
gens discreta
doncs endavant David
tenia com una mena de
fins i tot
com un pijama
del Barça
jo he dormit
amb una noia
fa molts anys d'això
amb un pijama
del Barça
i l'he abraçat
és que
ha estat allà
fent la cullereta
i vau fer la feina
oh clar
podeu recuperar
tots els continguts
del programa
a través de 3CAT
també a la web
catradio.cat
barra el suplement
estrenes
Marta Ferrer
bon dia
bon dia
el cinema s'estrena
Perfect Days
El director
Ben Bender
se situa al Japó
per explicar la història
del Hirayama
un home que sembla
satisfet amb la seva
senzilla vida
d'home de la neteja
a Tòquio
però una sèrie
de trobades inesperades
li van revelant
a poc a poc
coses del seu passat
i les raons
de la seva felicitat
i Apple TV
Plus estrena
Història del Delictivo
Peter Capaldi
i Cas Jumbo
lideren aquesta sèrie
de 10 capítols
en què interpreten
dos detectius
en un estira i arronsa
sobre un famós cas
d'assassinat
I al teatre
Roger Casamajor
protagonitza
a Andorra
la sala petita
del TNC
El text se centra
en la figura
de l'Andri
el fill il·legítim
d'un andorrà
de Socarrela
que li fan creure
que és un jueu adoptat
quan les coses
comencen a posar-se
difícils
però li expliquen
la veritat
la veritat
que no serà prou
per combatre
els prejudicis
que comporten
la seva falsa identitat
Avui a Funció
a les 6 de la tarda
Bon dia
Sònia de l'Ofeu
Molt bon dia
Marina
Si encara no has anat
a dormir
o si t'acabes de llevat
fem 3 propostes
avui per Barcelona
La primera
visita l'exposició
50 anys de Celeste
la sala de l'Ona
en la Iatana
Coincidint amb la comemoració
dels 50 anys
de la històrica
sala de concerts
el Centre Cívic
Convent de Sant Agustí
acull una exposició
sobre la importància
del seu llegat
en format multimèdia
La instal·lació
exhibeix material original
de l'època
com discos
llibres
i revistes especialitzades
Durant la visita
es pot gaudir també
d'una banda sonora
amb els tamacles
més punxats
a la sala
durant els seus anys
d'activitat
i sens dubte
es va convertir
en el centre neuràlgic
del canvi social i polític
dels anys 70
a Barcelona
també inclou el testimoni
d'una vintena
de professionals
de professionals
de diferents àmbits
que narren
les seves vivències
amb fotografies
de Francesc Fàbregas
i Xavier Mercader
aquesta mostra
és també un homenatge
als impulsors
de l'Ona Laietana
Víctor Jou
i Rafel Moll
es pot visitar
fins al 30 de gener
amb entrada gratuïta
i podem dinar el sop
al restaurant Soma
situat al carrer Provença
179
al cor de l'Eixample
prop de la parada
de ferrocarrils de Provença
i a 5 minuts caminant
de la Pedrera
un restaurant
amb més de 100 anys
d'història
on fan tapes
reconvertides
en toc italià
del seu xef
Jorge La Cera
que diu
que l'ingredient principal
és el de gaudir
el moment
i deixar-nos portar
podem començar
amb una mica
de pa amb tomàquet
de la casa
i les galetes
de sucarrat de risotto
i seguir
amb uns bolets
de temporada
amb castanya
el rigatoni
farcits amb ragú
o el pop amb bacó
i crema parmentier
de pebre roig
guardeu un forat
per les postres
per tastar
la seva crema
de ricota
amb galeta de cafè
el preu mitjà
per persona
és d'uns 30 euros
local petit
però molt acollidor
amb una decoració curiosa
amb quadres
i fotografies
a les parets
obert tots els dies
de la setmana
migdia i nit
una proposta
que sona així
benvinguts al meu poble
benvinguts al poble gris
benvinguts al meu poble
poble gris
poble gris
qui sap si és gris
només per fum
o si només ho és
per la boira
el dia es queda
sense llum
i amb un perfum
com una droga
per últim soni
el musical
l'alegria que passa
de Dagoll de Gop
segons els crítics
l'alegria que passa
és el millor espectacle
que ha ofert la companyia
en els darrers anys
el millor
i l'últim
amb aquest espectacle
s'acomiaden dels escenaris
després de 50 anys
de trajectòria
l'alegria que passa
és un text
de Santiago Rossinyol
que explica
com un gran espectacle musical
transforma
un petit poble gris
monòton
i industrial
l'amor
capgira la vida
d'en Joan
el fill de l'alcalde
qui lluitarà incansablement
per aconseguir
fer realitat
els seus somnis
al musical
es pot veure
al Teatre Poliorama
de dijous a diumenge
fins al 28 de gener
el preu de l'entrada
va dels 17 als 28 euros
doncs arribarem
a les 7 del matí
amb la cançó
poble gris
del musical
l'alegria que passa
nosaltres tornem de seguida
benvinguts al poble gris
i qui pot despertar
el suplement
a tot un poble
que s'ofega
i qui ens despertarà
benvinguts al poble gris
amb Roger Escapa
benvinguts al poble gris