Són les 9.
Al cap de setmana, que la catalana més longeva del món
ha fet 116 anys,
116, avui al suplement coneixerem casos de persones molt joves
que lluiten contra el pas del temps a través dels retocs estètics.
Anem a PAMS.
Ja fa dies que alertem de les conseqüències nocives
que tenen els telèfons mòbils i les xarxes socials
per la salut mental dels nostres joves i adolescents.
Si fins fa uns anys els casos d'assetjament i bullying
s'acabaven a l'hora del pati o a l'aula,
ara poden continuar també un cop l'adolescent
a estancar l'habitació de casa a través de la pantalla del mòbil.
Si a tot això hi sumem la pressió estètica
a la qual estem sotmesos joves i no tan joves
a través dels cànons de bellesa d'Instagram,
el còctel acaba sent d'allò més perillós.
Potser aquest és un factor que explica que en els últims anys
el nombre de joves que s'han fet operacions estètiques
hagi augmentat notablement.
Fa només uns anys la mitjana d'edat d'accés a la cirurgia estètica
era de 35 anys, ara és de 20.
20 anys, segons dades de la Societat Espanyola de Medicina Estètica.
Segurament molta gent pot pensar que passar pel quiròfan
per arreglar el que no ens agrada del nostre cos
pot ser una bona solució als problemes d'autoestima.
Però realment, n'acaba millorant l'autoestima?
Avui a Quarts d'Onze coneixerem alguns testimonis, alguns casos
i en parlem amb psicòlegs i doctors.
Abans, però, també intentarem esbrinar
com s'ho ha fet aquesta catalana de 117 anys, Maria Branyes,
per desafiar el pas del temps i la mortalitat sense quiròfans.
I amorant la gran frase d'Eduard Ponset
que deia que estadísticament no estava demostrat que s'hagués de morir.
Avui al Suplement tenim el Marc Molins,
advocat penalista doctor en dret. Bon dia, Marc.
Molt bon dia.
El Josep Maria Martíregau, cronista parlamentari.
Hola, Josep Maria. Què tal? Bon dia.
I l'Anna Pardo de Bèlgica.
Bon dia.
Bon dia.
Bon dia.
Bon dia.
Bon dia.
Bon dia.
Bon dia.
Bon dia.
Bon dia.
Bon dia.
Bon dia.
Bon dia.
Bon dia.
Enemicari. Hola, Josep Maria. Què tal, bon dia.
I l'Anna Pardo de Bèlgica, directora corporate illa de Público des de Madrid.
Anna, com estàs?
¿Cómo estáis? Bon dia a todos.
Com esteu? Marc, Josep Maria, com aneu?
Molt bé. Un gran dia avui.
La sensació de Prè Primaveral.
Hi ha cues al pantà de sau per veure aquesta sequera
perquè realment la imatge és brutal
i es veu que ahir hi havia cues
més enllà d'aquestes protestes
perquè tenim una situació de sequera preocupadíssima
per aprofitar el dia marxant, bàsicament.
Hem estat molts anys que quan abaixava una mica
l'embassament de sau, la gent anava a veure el Campanà,
la punta del Campanà.
I ara es veu l'Església sola completament,
però és que molt més a baix encara.
I sí, sí, ahir la gent anava a veure el traspassament de Sau a Susqueda
i els ecologistes van a protestar o determinants ecologistes
perquè deien que els peixos, que es moriran alguns peixos, etc.
Fins.
Escolta'm,
us imagineu viure 116 anys, Anna?
Pues la verdad es que no.
O sea, es que además me da terror pensarlo, francamente,
porque una cosa es vivir y otra cosa es la calidad de vida
que puedes tener a esa edad.
He visto que esta mujer que es la más longeva del mundo,
después de que se muriera la monja francesa que tenía 118 años
y está a punto de alcanzarla,
pues está bien.
O sea, se le ve bien.
Quiero decir, no es una persona que esté...
A veces que ves con gente casi dependiente al 99%,
no, no, se le ve bien.
De hecho, no aparenta a esa edad.
Entonces, para mí, supongo que será una cuestión genética,
sobre todo, más allá de la vida que hayas llevado.
Pero yo soy de la vida que tenga, que sea la mayor calidad posible,
que no sea una carga.
Para mí esa es la gran obsesión para los que vienen
y, sobre todo, poder valerme por mí misma hasta el último día.
És que, clar, 116 anys vol dir que...
O sigui, quan jo vaig néixer aquesta dona en tenia 80.
És a dir, tota la vida, porta més de 35 anys sent una àvia.
I he intentat contactar, ja no fa entrevistes,
fins fa poc em feia.
Està molt sorda d'una orella,
però de salut està bé i, de fet,
té un perfil de Twitter que li gestiona a la família.
A través de la família sí que hi hem pogut parlar
i de seguida vull saludar el Salvador Massí
perquè això ens planteja moltes preguntes, també.
Marc, a tu t'agradaria viure 116 anys?
A mi, rotundament sí.
Evidentment, partint de la premissa de l'Anna,
és un tema de qualitat, però sí, sí, sí.
És a dir, jo crec que és el gran, gran, gran regal.
És la vida, ostres.
Enamorado de la vida, aunque a veces duele.
Sí, em sembla òptim.
M'agrada molt el plantejament,
aquesta idea com d'aquella ha viscut en primera persona
els esdeveniments que ens construeixen a nivell identitari.
Penso en la revolució russa, la Primera Guerra Mundial,
el crack del XXIX, la Segona Guerra Mundial,
la Guerra Civil, el franquisme, ella ho ha viscut.
Ho ha patit. Simpatia, sí.
Ha sobreviscut a tot això.
I és curiós perquè aquesta història,
sobretot la història contemporània,
que ens dona una part molt important de la nostra identitat,
una importància conceptual induptable,
de vegades la vivim
com un factor remot.
Jo de vegades a la facultat,
quan explico el tema dels tribunals d'excepció i de més,
parlo del franquisme.
Parlo del franquisme en anys de 22, 23 anys,
i et miren
com si estiguessis parlant
d'Aníbal creuant els Pirineus amb els elefants.
I penses, jo estava viu,
jo vaig néixer al 74,
a la convivència, en aquest cas amb Franco.
I em sembla fantàstica
aquesta idea, Roger,
que hi hagi persones que encara podríem parlar
en primera persona
d'aquests esdeveniments que construeix la nostra identitat.
De fet, ella, quan
va esclatar la Guerra Civil, tenia 36 anys.
36 anys, és una persona madura
que pots veure les coses absolutament.
Jo no m'hi veig, jo no m'hi veig,
visquent tants anys,
perquè és indiscutible que vas perdent facultats.
M'agradava molt jugar a futbol, ara ni ho penso,
anar a fer quatre xuts perquè
ai, ai, ai, el genoll, és clar,
és una evidència, per bé que estiguis.
I llavors a mi sí que m'agradaria dir una cosa
que a mi m'ha semblat curiosa i tinc ganes de compartir-la.
Aquesta senyora
fins fa un any o dos feia alguna entrevista
i jo un dia, gairebé per casualitat,
la vaig escoltar i li preguntava
quin és el seu secret
per arribar tants anys.
I deia quatre coses que lliguen amb un altre que us diré a continuació.
Ella deia, indiscutiblement, un tema genètic
a l'estil de vida
que he portat sense grans trasbalsaments,
intentar no estressar-me,
no deia aquesta paraula, però no estressar-me
i l'alimentació, menjar poc.
I això lliga
que una vegada, fa anys,
vaig fer una visita allà a la cartoixa de Vall de Mosa
on Chopin va, amb Astri i George Sand van estar
i això es veu que està
a totes les cartoixes. Aquí a Barcelona
tenim Catalunya, tenim Escaladell, després
la Batiana, Terrassa i un altre.
Allà a la cartoixa
de Vall de Mosa hi ha un cartell
que explicava els monjos,
la vida que feien, la vida que va fer Chopin
quan estava amb els monjos, i deien que
els monjos de la cartoixa, l'edat mitjana,
ja es deia, eren els que vivien més anys.
La majoria arribaven als 100 anys, els monjos.
I per què? Perquè hi havia
dos normes
en aquesta ordre religiosa. Una,
el silenci, i la segona,
pràcticament no menjar, o sigui, no sopar
i pràcticament menjar poquíssim.
I vaig pensar, això lliga amb el que diu aquesta senyora.
I variat. Però molt poc,
menjar molt poc i el silenci.
I això lliga, vaig veure, amb el que deia
aquesta senyora. Portar una vida
al no parlar l'edat mitjana no està estressat.
I el menjar poc, o sigui que el menjar poc
i variat, com bé dius tu, i amb un jocur cada dia
deia aquesta senyora, això es veu que et porta
molt benefici. Atenció a la dada.
La previsió és que una de cada tres persones
nascudes després del 2013
arribi als 100 anys.
Quan la nostra espècie,
l'espècie humana de mitjana d'edat
durant una pila d'anys de la nostra existència
ha estat dels 30 als 40 anys.
A veure, vull incorporar una veu que
és el far de tot plegat, que és el metge investigador
i escriptor i genetista
Salvador Macip. Bon dia i bona hora.
Bon dia, què tal? Que ens vam fer un far de parlar amb ell
durant la pandèmia però últimament no el sentim
i sempre és molt interessant. I a més avui amb una notícia
com aquesta que ens fa il·lusió.
Fins a quina edat pot arribar el cos humà, Salvador?
No ho sabem, no ho sabem.
Hi ha discussions de diferents teories, hipòtesis
amb què treballem amb embelliment.
Hi ha algú que amb càlculs i estudis
diu que tenim
un límit màxim de 130
i poc, 134.
El rècord són 124.
La Jean Calment, una senyora francesa.
No sabem realment si és possible anar més enllà
sense una ajuda, diguem, farmacològica
i científica que és la que estem treballant.
La immortalitat sobre la qual
hem tingut tanta literatura i tanta ficció
està completament descartada, eh?
No, no perquè
la immortalitat no és impossible des del punt de vista biològic.
En aquest planeta existeixen
animals immortals.
Per exemple hi ha unes madusses, alguns cucs
que són immortals. Ara que això sigui impossible
per als homes ja és diferent, evidentment.
Però si més no des del punt de vista biològic
la immortalitat no és impossible.
Ens hem d'acostumar
a més mariabranyes, a més superavis
de més de 110 anys, perquè clar, ara
trobar una persona que supera els 100 anys
és bastant habitual.
Efectivament, i cada cop serà més, com vèieu vosaltres,
estem anant cap aquí.
És molt possible que a llarg
d'aquest segle
el nombre de centenaris, que és el nom que se'ls dona
els que arriben a 100, es multipliqui, realment.
Per diversos motius, sobretot
perquè estem aprenent a controlar
les malalties associades
amb l'edat, sobretot
el càncer, abans no arribaven, com vèieu,
l'esperança de vida mitjana
de la humanitat estava entre 30, 40 anys,
50, com a molt, perquè hi havia molta mortalitat
infantil, hi havia molta infecció
que anava matant la
principal causa de mortalitat en les infeccions.
Però ara estem, sobretot,
som víctimes del càncer, malalties
neurogeneratives, malalties cardiovasculars,
aquestes són les que realment fan mal
i ja, com les tenim més controlades, per tant,
és molt, molt possible
que l'esperança de vida continuï pujant
a aquest nivell, poc a poquet.
Per què les dones tenen una esperança de vida
una mica més gran que els homes?
Bona pregunta, i amb això no t'ho puc contestar
amb certesa, perquè
la biologia de les dones és diferent de la dels homes,
això és cert, tenen un sistema imuna diferent,
les hormones diferents, també hi ha més mortalitat
entre homes
a dats joves, perquè els homes moren més
de causes que se'n diuen externes,
accidents, morts violentes,
perquè els homes són més burros i fem coses
que les dones no fan,
però a part d'això sí que és cert
que hi ha un motiu també biològic
de malalties contra les quals
sembla que les dones estan més protegides,
això s'està estudiant encara no,
no ho sabem contestar.
Clar, o sigui, que vivim tants anys,
suposa
molts avantatges però també molts problemes socials,
i per exemple aquest alentiment de l'envelliment
suposo que també farà que cada vegada
hi hagi més gent gran que convisqui
en malalties vinculades a l'edat també.
Això és molt important perquè parlàvem del que parlàvem abans
al principi, això de viure molts anys està molt bé
però si els vius en condicions, llavors
anar vivint fins als 120 anys però que et passis 40 anys
en una càrida de rodes no té molt de sentit,
per tant el que hem d'intentar
és augmentar l'esperança de vida,
però amb la qualitat de vida
a la vegada, i això no és tan fàcil,
perquè el que dèiem abans és cert
que hem estat augmentant l'esperança de vida
progressivament al llarg dels últims 100 i tants anys
però el que no ha augmentat són els anys de salut,
és a dir, nosaltres ens comencem a posar malalts,
el cos comença a fallar a partir dels
40, 50, tothom tot té
que si el genoll que dèiem abans, que si això, que si allò,
sempre hi ha alguna cosa que no funciona, no?
Per tant el que estem fent és afegir anys dolents
a la vida, i això és el que hem de trobar la manera de canviar-ho.
Com t'expliques el cas de Maria Branyes?
És un cas més, són d'aquests casos
els supercentenaris són casos
inusuals, però
existeixen, és a cert punt, cada cop
ho són més, com dèiem abans, de freqüents.
Com ha arribat fins aquí? Crec que és una combinació
del que dèieu, hi ha dos motius
principals, la genètica, evidentment,
la genètica determina una part
important de l'envelliment, penseu, no és que
mirar a nivell d'espècie, no veieu els mateixos
anys un nomà, que un elefant,
que un mosquit, que una rata, no?
Per tant, hi ha una cosa genètica que ens determina
aquesta esperança de vida mitjana
que tenim com a espècie. A nivell individual
és el mateix, cada individu té
unes altres característiques, com és que el fa
més o menys resistent a malalties, etc.
Però, clar, hi ha un factor ambiental
molt important.
Hi ha un factor sort, això també és cert,
perquè tu pots tenir molt bons gens, però pot atropellar
un tren, s'ha acabat, no? Per tant,
és una combinació de diverses coses.
Bona sort de genètica, bona sort de la vida
i haver fet una vida saludable, sense dubte això
té un factor important.
Estem parlant amb el doctor Salvador Macip,
que és metge, és investigador,
és genetista. Salvador,
per on van les investigacions?
Perquè tu ja fa molt temps que et dediques
precisament a estudiar la
longevitat de l'ésser humà, no?
Què esteu investigant?
Estem intentant primer
entendre l'envelliment, és el primer pas,
i crec que estem en un punt en el qual
comencem a saber bastant bé
l'envelliment, quins són els processos que hi ha darrere
d'un envelliment, per tant, ja no és una cosa
inevitable, ja no és una cosa que dius
envellim perquè estem vius i ja està, no podem fer res.
No, no, és un procés biològic molt complex,
però tan biològic com qualsevol altre,
per tant, un cop el coneixem, podem començar a manipular-lo.
I això ha sigut el gran canvi
de forma de pensar, de forma d'enfrontar
l'envelliment dels últims deu anys, diguéssim.
Ha sigut un canvi radical perquè un cop tenim aquestes bases
biològiques una mica definides, ara hem començat
a fer experiments, i al meu laboratori
tenim, per exemple, un ratolí
on hem aconseguit allargar la vida un 30%,
és més o menys el màxim que s'aconsegui allargar
en mamífers, un 30% més, però a més a més
en el nostre cas hem aconseguit que visqui
més qualitat de vida també, el que dèiem abans.
I no som ni molt menys l'únic laboratori
que ha fet una cosa així. Això el que demostra
és que l'envelliment es pot manipular,
es pot frenar, es pot alterar, si més no una mica.
Com ho farem en moments?
És més complicat perquè amb ratolí ens podem fer
manipulacions genètiques, podem fer canvis,
amb efectes secundaris, no passa res,
però en moments hem de trobar, si existeix,
un tractament amb zero efectes secundaris
que pugui, que permeti
desconnectar algun d'aquest mecanisme biològic
de l'envelliment i així fer que se l'anteixi
aquesta degeneració
que hi ha als nostres teixits amb el temps
que és el que causa tots els símptomes que veiem
en l'envelliment.
És fascinant el que explica el doctor Salvador Massip
en apart de veure
Marc Molins, Josep Maria Martí Rigaú,
que té una pregunta o alguna reflexió, però...
Sí.
Aquí pagarà les pensions, no, Anna?
Perquè, clar,
un pensionista de 40 anys,
és a dir, de 40 anys, no?
De 40 anys cobrant la pensió?
A mi em fascina, com bé deies,
escoltar el Salvador, em sembla...
en fi, aquest punt de vista científic
que genera sempre d'entrada admiració.
La meva reflexió, Roger, és que
si veritablement som capaços de combinar
l'engevitat amb qualitat,
i això potser és una barbaritat el que vaig a dir,
però em passa pel cap, ens haurem de plantejar també
productivitat. A què em refereixo?
Si a mi em garanticin que jo viuré 120 anys
amb qualitat, jo tinc clar que al 70-80
doncs donaria lloc a la meva
segona gran vocació, no?
Jo soc un advocat enamorat de la
professió, però m'encantaria pilotar,
doncs, bueno, doncs si jo haig d'estar fins als 120 anys
vivint i tinc qualitat,
em plantejaria una segona
vida professional, amb un segon
plantejament a nivell
acadèmic. En 80 anys series pilot d'avió?
Si tingués qualitat, sí, si
permeteixin homologar és la meva segona gran
vocació, jo sí volaria avions, evidentment.
No sé si te dejaría. No, no, no, clar, és que clar,
sí, és que els pilots d'avions... Aunque tu te
sintieses y tuvieses todas las facultades.
No sé quan els jubilen. Però ho hauria fet al revés, primer
hauria sigut jo i després el advocat, però en tot cas,
el que vull dir és que si som capaços
de combinar aquests dos factors, l'engevitat i qualitat,
l'individu ha de mantenir un compromís
de productivitat per respondre aquesta pregunta
que tu feies, Roger, qui paga les pensions?
Perquè si al final tots acabem vivint el doble
del que teníem inicialment previst, aquí,
evidentment, hi ha una sèrie de factors
de tipus convivencial, econòmic,
social... No sé si és gaire popular,
eh, per això. No, però ho plantejo
en positiu, eh, no com una servitud
d'haver-nos d'aconsegrar, no, no, ho plantejo
com una oportunitat de poder donar lloc
a aquelles grans vocacions, a aquelles grans il·lusions
que queden una mica, que tots tenim i que queden
en el calaix desastre. Ana.
Sí, a mí se me...
bueno, se me vienen muchísimas cuestiones
a la cabeza que tienen que ver como con...
efectivamente por qué unas personas
eh, viven tanto
y otras viven menos, aún habiendo
aumentado la esperanza de vida.
Pero la principal, eh,
si me lo permitís, eh, es
por qué las mujeres son
más longevas que los hombres.
En la media.
Sí, sí, l'hem preguntat al Salvador
i no està clar, no?
Sí, no, la veritat és que és una de les grans preguntes
i a més a més perquè hi ha un
dèficit de dades amb dones.
Tradicionalment, la biomedicina, la investigació
s'ha fet sobretot amb...
per homes, o sigui, s'ha fet... Claro,
és veritat, també. Amb ratolins mascles, per exemple,
perquè per una qüestió de comoditat,
perquè són més fàcils d'entendre els mascles que les femelles
i els de fer experiments i els de fer amb els dos sexes
es duplica pel dos el temps i els diners que necessites.
Per tant, el fàcil és, va, mirar amb els homes només.
Clar, això que ha generat, no només amb envelliment
sinó amb càncer, amb totes les malalties,
és un munt de dades que no s'adapten
al 50% de la població humana.
I ara això està canviant. Hi ha nosaltres mateixos
al nostre laboratori, estem ara estudiant,
tenint en marxa un procés
aquí a la UOC, que és on estic treballant a Barcelona,
amb una estudi de dones
menopàusiques. La menopausa és un moment
en el qual hi ha un envelliment molt important,
les teixits i comença aquesta degeneració,
s'accelera i no està estudiat de res.
Clar, això és un problema molt important quan
la meitat de la població pot arribar a la menopausa
i això a poc a poc anirà canviant
i podrem contestar, crec jo, aquesta pregunta
i moltes altres que tenim.
Fantàstic. Sí, a mi m'agradaria
comentar una cosa.
Vaig estar repassant ahir
coses de la Maria Branyas.
Vaig suposar que avui en parlaríem.
Una altra escrita de fa més temps també deia
una cosa que m'he oblidat abans
i que em va fer molta gràcia.
Factors de la seva longevitat, genètica,
estil de vida tranquil
i l'alimentació, menjar poc, però també
afegia un quart.
Està sempre allunyada de persones
tòxiques, deia ella.
O sigui, les persones tòxiques parelles,
que en definitiva suposo que això es pot lligar
o s'ha de lligar a l'estrès, persones que li donen
allò que em diuen popularment mal rotllo,
està allunyada. I home,
en el Salvador Macip, a part d'això,
m'agradaria comentar que
sembla, ja el que opina ell,
sembla que el factor de l'alimentació sí que té molt a veure,
perquè tradicionalment es diu
que els països amb dieta
mediterrània tenen més esperança
de vida. No sé si això està científicament comprovat
o com està el tema. Sí, efectivament,
l'alimentació és una cosa molt important a diversos nivells.
Molt bé el que dius de la dieta
mediterrània, se sap que és protector
d'alimentacions, de moltes malalties cardiovasculars, etc.
Per tant, en principi, és la dieta
sana per a entonomasi,
la que hauríem de tots aspirar, que no és ben bé la que fem,
perquè l'hem anat perdent amb el temps, la dieta mediterrània,
que és una dieta més basada, evidentment,
en fruites i verdures, amb una proteïna
no tant d'origen animal, sinó
de peix, però també
de llegums, etc., i molt més
frugal del que fem normalment.
Això és bo, però també el que se sap
des de fa això, de principi del segle passat,
és que una de les coses que pots fer tu
per frenar l'envelliment amb animals
de laboratori és el que es diu restricció
calòrica, que és baixar moltíssimes
calories. O sigui, no és una dieta, sinó és una cosa molt bèstia
que és menjar molt poc, perquè això activa una sèrie
de mecanismes biològics que fa que l'animal
entre amb una mena d'hivernació,
per dir-ho entre cometes, que tot es ralentegi una mica,
i això permet allargar la vida molt. Funciona
amb humans? Bé, hi ha gent que ho està provant, hi ha gent que ho està
fent, no sé, el que passa és que costa
molt, evidentment, imagineu-vos, un experiment
per mirar si això funciona amb humans, duraria 80
anys aquest experiment o 70 anys,
i requeriria estar passant gana molta part
d'aquest temps. El que estem fent nosaltres, precisament
aquest experiment que us deia abans aquí, que estem fent a Barcelona,
estem provant una cosa, una variant d'això, que és el que es diu
el dejuni intermittent, que l'haureu sentit
potser perquè també hi ha gent que ho està fent
per perdre pes, que ja se sap que no funciona
per perdre pes, però sí que sembla que
enganya una mica el cos i el fa creure
que està amb aquesta
manca de calories, i sembla que podria
estar activant
mecanismes similars.
Hi ha un altre factor que no hem posat damunt la taula,
però que és evidentíssim, que és el factor social,
que l'esperança a vida et condiciona el barri on has viscut,
el país on has viscut i
el continent on has viscut i on has nascut.
Vull dir que aquest és definitiu.
És una mica el que dèiem del factor sort d'abans,
també, que hi ha molts factors al voltant,
i que abans, per exemple, tradicionalment, la de mitjana, el que sigui,
els que vivien més eren els reis o els reis,
perquè tenien més suport i tenien
més capacitat de mantenir la salut.
I el que dèieu abans, també,
per acabar el tema de la
jubilar-se, etcètera, etcètera,
és cert que hem de canviar una mica el chip
i això alterarà socialment moltes coses.
Si ara ja estem discutint el tema de les pensions,
perquè la gent està vivint més del que se suposava
quan vam dissenyar aquest sistema actual,
necessitarem alguna cosa, si realment podem arribar tots
a 100 anys amb bona salut, necessitem algun pla
perquè el pla que dèieu abans
de seguir treballant fins als 90, fins als 100,
a nivell personal i per ser productius,
però això generarà un tap que fa tota una generació
que no pugui accedir al mercat laboral
si tens persones de 60 anys tapant-lo.
Per tant, la solució no és tan senzilla com això.
Salvador, moltes, moltes gràcies,
una abraçada fins ben aviat.
A vosaltres, que vagi bé.
9 i 23 minuts al suplement de seguida
entrem tota la crònica política, la ressaca de la manifestació d'ahir,
també la prèvia d'aquest 8 de març
que és dimecres
amb aquest anunci de Pedro Sánchez.
Però abans, aquest cap de setmana,
com dèiem, que celebrem l'aniversari
de la persona més longeva del món,
que és catalana,
a dos quarts d'ons avui al suplement
parlarem amb joves que lluiten contra el pas del temps
a través de retocs estètics.
Perquè ens hem adonat que
els últims anys està baixant molt
la mitjana d'edat
d'acudir al metge
per fer-te un retoc estètic.
No necessàriament al quiròfan, pot ser una operació
de llavi
que amb una punxada n'hi ha prou.
Però volem intentar
entendre per què.
I després d'una setmana sencera parlant del bullying
i de l'assetjament a les xarxes, també,
quin component pot tenir en tot plegat
la pressió estètica a la qual estem sotmesos,
joves i no tan joves,
a través dels cànons de bellesa d'Instagram,
a través de les xarxes socials.
I avui a dos quarts d'ons coneixerem diversos testimonis,
molts joves de 18, 19, 20 anys
homes i dones,
especialment dones,
perquè són més el nombre de dones
les que acudeixen a un cirurgià,
que s'han sotmes a la cirurgia estètica
des d'una edat joveníssima.
No tant per combatre el pas del temps
quan tens 35 o 40 anys
i et surten les arrugues, perquè, a veure,
una noia o un noi de 20 anys
que es vulgui treure arrugues no té cap sentit
perquè no té arrugues.
Aleshores, alguna cosa està canviant
a la cirurgia plàstica tan aviat?
En parlarem no només amb aquests testimonis
sinó també amb psicòlegs, psiquiatres,
experts en medicina
perquè ho avaluïn, perquè realment
jo crec que és un tema que està molt d'actualitat
i que pot ser interessant també sentir-los de primera mà
dir si realment passar pel quiròfan
m'ha solucionat algun problema d'autostima que tenia,
o no, perquè a vegades potser te'n portes
una decepció.
Sí, sí, efectivament,
és un tema interessantíssim, eh?
I silenci.
No, no, jo puc afegir una cosa que quan me n'he sabentat
em vaig quedar paradíssim.
És que hi ha pares, tietes,
avis
que com a regal
d'aniversari a les nens o les nenes,
bàsicament a les nenes, com deies tu,
els hi regalen una operació estètica.
Això amb gent que encara no arriba als 20 anys.
Jo me n'he sabentat per les meves filles
que tenen amigues
i em vaig quedar, francament, parat que ja s'arribés.
O sigui, que sigui objecte d'un regal d'aniversari
o d'un regal de reis.
És impressionant, per mi és impressionant.
A mi me parece un problema gravísimo,
o sea, gravísimo,
y además me da miedo porque, bueno,
los que tenemos hijos e hijas, pues nos da
pánico cómo abordar ese tema.
Porque realmente, pese a que
la diversidad existe
y se va introduciendo,
se va normalizando
cada vez más, al mismo tiempo
existe un retroceso
en el que se considera
que si no tienes una buena imagen,
que además no es la imagen real,
sino la imagen estandarizada
por redes sociales,
incluso por las televisiones,
si no tienes una buena imagen,
tu vida va a ser un desastre.
O sea, se asocia el éxito a la imagen.
Y eso es un mensaje demoledor.
Es que es demoledor,
porque además es una imagen, insisto, ficticia.
O sea, el ser humano no es
el que sale en las redes sociales.
Entonces, claro,
para mentalidades
que se están formando todavía
y que realmente te formas
durante toda la vida,
porque se aprende a base de recorrer la vida,
pero para esas edades,
yo recuerdo cuando tenía esa edad,
todo es, además,
tan maleable y tan susceptible
de ser manipulado
y causa tanto sufrimiento,
porque aumentan los trastornos de alimentación,
porque tienes que ser delgado
y delgada sí o sí, aunque no lo seas.
Porque no es una cuestión de dietas
ni es una cuestión de cirugías.
O sea, es una cuestión de que cada uno
tiene el cuerpo que tiene. Y punto.
Entonces, no prima la salud,
prima la imagen.
Y eso es demoledor.
I a més a més, també,
hi ha una altra contradicció que és,
és que jo tinc el cos de cadascú el que vulgui,
perquè jo tinc la llibertat de poder-me expressar
i de poder modelar el meu cos com em doni la gana,
però a la vegada, saber que aquesta llibertat
xoca, segurament,
amb la pressió que estic rebent estètica, no?
Que és conseqüència,
o sigui, aquesta decisió que vull prendre
és conseqüència de la pressió
a la qual estic sotmès
a nivell de societat,
a nivell de les xarxes socials.
I Roger, que torna a ser un factor d'asimatria,
perquè la pressió és molt més, jo crec que és superior
en el cas de la dona que en el cas de l'home.
No em voldria equivocar i s'hauria de fer alguna anàlisi estadística,
però tenir una asimatria
és una causa de desigualtat evident.
Bé, dos minuts per arribar a dos quarts de dona.
Voleu dir alguna cosa més sobre aquesta qüestió?
Sí, jo volia
que, efectivament, el tema
de les dones,
tot i que hi ha intents, insisteixo,
de normalització de la diversitat,
que és la realitat, la realitat és la diversitat,
i que no es tracta de canons estètics tan estrictes,
és que, a més, no resuelve.
Quiero decir, las operaciones estéticas y demás
con las que yo no estoy en contra
en absoluto,
porque, a més, han avanzado muchísimo
y resuelven la vida de mucha gente
con amputaciones por temas de cáncer,
temas de accidentes
y, luego, pues, problemas
de complejos y demás.
Pero eso es una cosa.
Y otra cosa es el puro hecho
de meterse en una operación estética
para, pues, eso,
para agradar a la gente,
porque no es eso solamente.
Es que, detrás de eso, luego, inicias un proceso
en el que solo buscas la perfección.
Es que está...
Está totalmente relacionado.
Entonces, tu vida se convierte en un infierno.
Porque si eres una persona
que no eres delgada
o que no eres delgada según los cánones
de las redes sociales,
empiezas un infierno en tu vida
porque no puedes comer, no puedes salir,
la vida social se hace imposible solo por tu imagen.
Quiero decir, son procesos
peligrosísimos
que, además, destrozan la vida de la gente.
Jo voldria afegir,
si em permets, l'última cosa,
i és que, una vegada més,
les xarxes tenen coses molt bones,
però altres que no ho són tant.
I, un cop més, penso que l'amplificació
d'aquest problema
i aquesta imatge i aquesta comparació constant,
escolta,
la gent molt jove, que no arriba als 20 anys,
s'inspira o es veu influenciada
per Instagram, per TikTok, etc.
O sigui, una vegada més, atenció
a les xarxes, perquè jo crec
que ajuden a amplificar el problema.
Hem sentit els senyals horaris de dos quarts de deu del matí.
A dos quarts d'onze,
testimonis, metges i experts sobre aquesta qüestió.
Ara tornem.
El suplement, amb Roger Escapa.
¡Qué maravilla de plantas!
¿Y cómo me crecieron?
Les hablo, les digo cosas lindas,
les leo poesía...
¡Hasta les puse música!
¿Cómo pensás vos que no me van a crecer?
Flower Platinum Pembextra Nutrients
012, la millor resposta.
Ara no puc, he quedat amb la meva parella lingüística.
Volontariat per la llengua
és un programa que fomenta l'ús del català
amb la creació de parelles lingüístiques
formades per un voluntari o voluntària
i un aprenent o aprenenta.
La parella pot trobar-se presencialment o virtualment
i parlar de qualsevol tema durant una hora a la setmana
en un context relaxat i informal.
Així, persones amb coneixements bàsics de català
poden parlar-lo amb altres
que ja el parlen habitualment.
Informa-te'n a vxl.cat.
012, la millor resposta.
La FAC, Factoria Cultural de Terrassa,
presenta l'11 i 12 de març
el Bejar Ballet Lausant.
La prestigiosa companyia porta una coreografia
de Gil Roman i les set danses gregues
del mític Maurice Bejar.
Gaudeix d'aquest espectacle de la quarantena temporada
de la FAC Cultural.
Tinc 29 anys i soc nascuda de donant anònim.
No tinc accés a cap mena d'informació
sobre la meitat dels meus orígens.
Ho tinc prohibit.
Quan el teu fill et pregunta qui és el seu pare,
llavors t'adones de cop que l'anonimat
no és el camí.
Si hagués de tornar a fer el tractament,
mai no triaria un donant anònim.
Jo només reclamo un dret.
Estem parlant d'una ocultació d'uns orígens.
Gens anònims.
30 minuts a TV3 aquesta nit.
El suplement de Catalunya Ràdio.
Casa teva.
Per tu, que sempre escoltes la ràdio
mentre condueixes el taxi.
Perquè per fi sentiràs un anunci
que t'ajudarà a guanyar més diners.
Si ets taxista, registra-te avui com a conductor a Uber.com
i condueix sense comissió fins al 31 de maig.
Accedeix a més clients
i guanya més diners amb el teu taxi.
Uber, súbete, si apliquen condicions.
I ara, entrem al búnker.
Vaig anar un dia a la gasolinera
i hi havia un senyor que va dir
que hi ha un noi que treballa aquí
que crec que faria bona parella.
Un altre dia hi serà i vaig anar-hi un altre dia,
i a la porta vaig dir, jo amb qui m'haig de casar?
I el noi es va posar vermell
i es va amagar sobre el taulell
i el cap de estona va sortir i diu, em sembla que soc jo.
Però no es va consumar.
El matrimoni no.
El búnker amb en Peyu, en Jair Domínguez i la Neu Rossell.
Cada nit a les 9 a Catalunya Ràdio i a YouTube.
També en pots gastar.
Es va posar gasolina.
El suplement.
Ràdio amb esparit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
Amb Roger Escapa.
Ahir, si se'm permet,
i això és gairebé una opinió
i una mica d'interpretació,
descafeinada, perquè
10.000 persones segons els organitzadors,
1.800 segons la Guàrdia Urbana,
recordem manifestació amb protesta
contra el Hard Rock,
contra l'ampliació de l'aeroport
i...
El quart cinturó.
Sincerament, molt ràpidament,
entre 1.800 i 10.000
només cal mirar les imatges.
Les imatges que van sortir per televisió,
molta parafarnàlia, un gran globo,
pancartes, però molt, molt poca gent.
Convocat per més de 100 entitats.
Per dos partits polítics,
la CUP i els comuns.
I en presència de gent de l'Ajuntament com Genet Sanz,
número dos d'Ada Colau.
Bueno, fem la mitjana,
entre 1.800 i 10.000 posem que n'hi havia 3.000 o 4.
I som generosos.
Però és que, a més a més, el lema de la manifestació
era evitar l'acció directa, bufa.
I després,
les pancartes que vaig estar-ho a seguir un moment,
les pancartes.
A part d'aquest estrès,
d'aquestes reivindicacions que tu has esmentat,
hi havia gent contra el traspassament de l'Ebre.
Reivindicacions feministes, ecologistes en acció.
Anti-molins de vent a Parc Eòlic aquest,
el Gol de Roses.
És tot jocs olímpics. És clar, és que era un potipoti.
Veig que no hi vas anar, Rigau.
Era un potipoti i, francament, això
em va recordar una mica
que Ada Colau,
al principi, fa vuit anys, quan es va presentar,
per exemple, tenia unes reivindicacions
que als mitjans deia, aturarem el Mobile,
la Fórmula 1 a Barcelona,
el circuit de Catalunya.
I després els esdeveniments, ara és la primera,
que rep amb il·lusió
el Hoffman i el Mobile
i que va a la Fórmula 1, etc.
Em va semblar allò
que era un reducte utòpic
de moltes reivindicacions
que crec que van punxar de forma molt clara.
No sé com ho veieu els altres, però ho vaig veure així.
Sí, jo crec que el...
que el...
que la manifestació descafeïnada,
que és evident que ho és,
demostra que estamos en un momento
que yo lo pensaba el otro día
a raí del debate que hay
sobre los parques eòlicos
con la película Asbestas,
no sé si la llevasteis a ver.
Muy buena.
Y yo, ya como es Gallega, esa zona con Onozucida
donde tengo yo la casa y tal, pues ya lo más.
Pero más allá de eso el debate que deja.
Y es que, en el momento en el que estamos,
lo vemos muy claramente en Alemania
con el Partido Verde,
que se ha vuelto pronuclear de repente.
Pero yo el otro día estaba...
coincidí con un especialista
en energía nuclear
y, claro, el mundo en el que vivimos,
la escasez de recursos naturales,
la crisis energética que estamos viviendo,
la gente...
la desigualdad tan rampante que provoca
incluso en núcleos de población
que se consideran muy desarrollados
y muy fructíferos como Madrid
o como Cataluña.
Todo esto hace que haya que replantearse
muchísimas cosas.
Es verdad que el mercado es voraz.
Si tú permites hacer parques eòlicos
en Alemania, estás perdido.
Porque España se convertirá en un gran parque eólico.
Nada más. Y además parques eólicos
que no generan riqueza a su alrededor.
Porque más allá de la instalación
después funcionan prácticamente automáticamente.
Necesitan muy poco mantenimiento.
Entonces, hay que replantearse
y hablo de pura realidad.
Porque yo me considero una persona ecologista
y, sin embargo, hablo de la pura realidad.
O sea, ¿qué está pasando?
¿Qué medidas tenemos que tomar
para que haya un equilibrio
entre esta escasez de recursos brutal
que estamos sufriendo
después de no haber hecho nada durante años
y las aspiraciones
de mantener un planeta sano
que al final es donde vivimos?
Pero sano para todos,
no para unas élites privilegiadas.
Entonces, yo creo que es un debate muy interesante
que se ha abierto a raíz de las crisis,
que es un debate global
y que cuanto antes se aborde,
hay muchas soluciones
que no van a ser una solución unilateral
y que habrá que perder cosas por el camino
aunque sea cambiando hábitos de vida.
Marc.
Sí, a mi...
Has acabat o no? Perdona, és que no et veig.
Sí, sí, creo que la manifestación
refleja la realidad de la gente.
Dice, bueno, pues a lo mejor ya no es tan prioritario esto para mí
porque lo estoy pasando mal en casa
al pagar la factura de la luz.
Digues, Marc.
Sí, no, no, que esta era la reflexió que volia fer.
No es pot questionar la contradicció en ocasions.
És a dir, no es pot estar a missa i replicant.
Entenc que hi ha determinats valors
essencials darrere de cadascuna
d'aquestes plataformes i darrere
de cadascun d'aquests moviments, però al final
el que és obvi és que hem de buscar
formes que ens permetin compatibilitzar
tantíssims factors. El que comentàvem abans,
el creixement exponencial de la població,
el creixement de l'esperança vegetativa...
Això ho hem d'anar, haurem d'anar-ho incorporant
d'una forma natural
que evidentment implica negociar
i en moltes mesures renunciar.
I aquestes renúncies, aquestes capacitats de negociar,
aquestes capacitats d'anar-nos coordinant
provoquen contradiccions
que, al meu entendre, s'acaben traduint
d'una forma molt concreta amb aquestes, a priori,
sembla punxades de grans mobilitzacions
que acaben amb una convocatòria relativa.
5 minuts per arribar a 3 quarts
de 10 del matí.
Segur que serà una mobilització més gran
la que es viurà a Barcelona i a altres punts
i a Catalunya també a l'Estat,
aquest dimecres amb motiu del 8 de març
el dia de la dona.
Anem veient també com els nostres polítics
en són conscients
que és la setmana de la dona i van fent anuncis.
Perquè, a veure, aquest dimarts
dues patates calentes.
En principi, el Congrés dels Diputats s'ha d'aprovar
la reforma de la llei del només si-a-sí a hores d'ara
amb els vots favorables del PSOE i el Partit Popular
i sense acord amb Unides Podem,
tot i que a Unides Podem
s'està reclamant als socialistes
que moguin fitxa,
però es que ahir Pedro Sánchez ens va sorprendre,
tampoc tant, però ens va sorprendre
amb l'anunci d'una nova llei
que imposarà la paritat de dones i homes
als òrgans de decisió empresarials i polítics.
S'aprovarà aquest dimarts, per tant,
el dia abans del 8 de març
i obligarà les empreses a tenir un 40% de dones
als consells d'administració
i que tots els governs siguin paritaris.
Què us sembla, Anna?
A mí la medida me parece muy bien,
porque estoy cansada de decir
allá por donde me dejan decirlo
que los protocolos no funcionan,
que las leyes
son un poco como
esa muleta que cuando tienes una lesión
la tienes que llevar un tiempo
para ayudarte a recuperarte
de una lesión de un tobillo, por ejemplo,
y cuando te curas
sueltas la muleta y ya no la necesitas.
Bueno, pues la igualdad y la paridad es eso.
O sea, venimos de una historia
machista, patriarcal,
con los privilegios del hombre.
Para quitar todo eso
no es suficiente con decirle a la empresa
pórtate bien y mete mujeres
en el consejo de administración,
porque eso no funciona así.
O sea, hay que ayudar con una muleta
que son las leyes y obligar a la paridad.
Y una vez establecida la paridad
probablemente la ley pasaría al olvido,
que sería ya un estado utópico,
el de la igualdad completa,
porque algo que lleva tantos siglos
en la historia humana
es muy difícil de erradicar con una ley.
Pero a mí eso me parece fenomenal.
Ahora bien, tenían que haberlo hecho antes.
No como medida electoral,
que es lo que siempre le critico a los partidos.
Y seguiré criticándolo
porque lo seguirán haciendo por lo que parece.
Hombre, es un poco descarado.
He llegit que és una directiva europea,
que tard o d'hora això s'havia d'aplicar.
S'aplica ja en molts països,
però els consells d'administració
de les grans empreses
ja no es només qui sigui el president
o la presidenta ja en l'IBEX,
que és una vergonya,
sinó els consells d'administració
dels grans grups de comunicació,
que és el que jo més conec.
És que només hi ha homes,
la presència de dones és marginal.
I tots sabem que els consells d'administració
són qui decideix el negoci,
els grups de comunicació són un negoci.
Tot cae en cascada
des dels consells d'administració
en l'últim programa de la parrilla televisiva,
per exemple.
Hombre, que menys que en un país
que se dice que he governado
por un ejecutivo feminista
en un país en pleno siglo XXI,
en un país de Europa,
en un país de democracia
más o menos avanzada,
que menys que consells d'administració
que menys que consells d'administració
paritaris, que menys.
A veure, Ricou.
Sí, Pedro Sánchez ha estat
de viatge oficial fa un parell de dies
a una sèrie de països nòrdics,
a Finlàndia, a Dinamarca,
on ha estat rebut per presidentes
de govern
i caps d'estat.
Dones.
Estic molt d'acord amb el que deia l'Anna,
de vera,
i tot i que jo soc partidari
que s'escolli
pels consells d'administració per les empreses
el més o la més capacitada,
però com que es portem tants anys de retard
i tanta rèmora
patriarcal i masclista,
doncs alguna cosa s'ha de fer.
Vaig repassar ahir uns números
i és clar, és que et fa
de l'actualitat de com estan,
per exemple, amb les empreses, després,
evidentment, els llistres electorals,
que siguin dones,
membres de consells d'administració
de grans empreses d'Espanya,
estem parlant de Ferrovial, Telefònica, Indra, Repsol...
La corporació en tenim una.
Un 32%, la corporació en tenim.
I m'estava fixant exactament
amb el Consell de Govern,
que són 7 membres, 4 dones i 3 homes ara.
4 dones, sí, sí, efectivament.
I que siguin presidentes
de grans empreses, com deia ara l'Anna,
de LibreX35 o similar,
que venen sempre al cap els homes
que són o han estat presidentes
l'Anna Botín,
la Dolores d'en Causa,
la Van Kinter,
l'Amar Rabantós,
la Codorniu...
I moltes d'elles vaig estar allà mirant casades i amb fills.
Casades i amb fills.
Això que la carrera professional t'impideix
desenvolupar la part familiar
i tenir fills,
no és veritat.
Si hi ha un 8% de dones presidentes
de grans empreses d'Espanya
i només un 30% de presència
en els consells d'administració,
francament em sembla molt fort.
I algunes grans, es mantindré dues o tres,
que és que no tenen ni una sola dona
ni en càrrec ejecutiu ni en el consell d'administració.
Per exemple, Borges,
Pescanova o Urbes.
Realment alguna cosa s'havia de fer i ara,
per acabar, Pedro Sánchez
una vegada més, com ho fa, com ho anuncia,
és molt àbil, molt àbil,
traient cortines de fum
i construint relats. Marc.
Jo, evidentment, comparteixo la premissa.
És a dir, suscric que continuem tenint un problema,
que hi ha un endarreriment atàvic
i probablement més conceptual
del que pensem.
O sigui, comparteixo íntegrament la premissa.
Dit això, a mi les lleis
que marquen quotes sempre,
sempre m'han espantat, m'han generat un cert rebuig.
És a dir, jo crec que l'exemple
que hem vist aquesta setmana en Ferrovial és clar.
Hauria de ser un valor
inherent a l'empresa,
en el cas de Ferrovial,
la solidaritat o la reciprocitat
o el compromís, no?
Hauria de ser un valor, quan parlem de gènere
en la resta d'empreses, un valor inherent
que donés posicionament i reconeixement,
no la conseqüència d'una llei.
Hauria de ser un valor, és a dir, ens ho creurem
i serà una realitat quan es converteixi
en un element aspiracional,
en un valor, no la conseqüència d'una llei.
El que hi hagi una norma,
insisteixo, que t'obliga
en un moment donat a prendre
una decisió amb aquest criteri,
probablement protegeix,
però no dignifica.
Jo crec que no ens porta a aquell punt
aspiracional, que és la veritable igualtat.
Mentre sigui la conseqüència d'una imposició normativa,
tot el background
en termes de valors i de sensacions
es perdrà.
En el meu cas, jo us ho comentava abans,
jo tinc un despatx,
som 15 professionals,
som dos homes i 13 dones,
i mai, en cap cas, he pres una decisió
basada en el gènere.
En cada moment i en cada posició
s'han valorat candidatures i s'ha escollit
la persona més preparada.
Què hauria passat si la proporció hagués sigut al revés?
Probablement encara estaria en una situació
d'antinormativitat i veient-me obligat
a acomiadar persones.
I en el llarg dels anys
que portem de projecte
comptàvem que són 4 nanos,
4 fills dins de l'equip i demés,
en condicions és un equip jove,
per tant, absolutament normalitzat
des d'un punt de vista vegetatiu, però insisteixo,
quan és la conseqüència d'una norma
no és la conseqüència d'un valor
i el que hauríem de fer és aconseguir
que la igualtat sigui inherent,
que sigui constituïda d'un veritable valor
en el moment de gestionar l'empresa.
Veus que hi haurà acord abans de dimarts
entre Unides Podem i el PSOE
sobre la reforma del Llei CSI
o veurem el PSOE i el PP
aplicant la reforma?
La verdad es que hasta ahora
pensaba que sí que lo habría
y de hecho, no concibo la torpeza
de que no la haya
porque más allá de lo que esto supone
la ley del solo CSI
más allá de eso
estos, si quieren gobernar
están condenados a entenderse.
Esto es así, esto es una realidad
y que nos tomen por imbéciles
discrepando de esta manera
para ver quién tiene la bandera feminista
más grande, aunque utilice yo
términos testosterónicos para decirlo,
esto es así
y como feminista
me duele enormemente
pero creo que en este momento
no se dan los mimbres
para que haya acuerdo por mucho
No se está negociando
pero sí se está hablando
no hay una negociación oficial al máximo nivel
pero claro que se está hablando
Yolanda Díaz está muy implicada
las líderes de Podemos menos
pero están también
lo que pasa es que una negociación implica dar y recibir
y las dos posiciones están muy firmes
y el PSOE no va a dudar
en llevarse los votos del PP
ni de Vox
porque esa es otra
que es un retroceso brutal
en la concepción de un gobierno de coalición
que se dice feminista
y que además, vamos a ver
el feminismo es tan diverso como las mujeres mismas
no hay dos mujeres iguales
y tenemos que aprender a gestionar eso
Passen 4 minuts de tres quarts de deu
L'últim tema que vull posar damunt la taula
perquè veig que va fent xup-xup
i això anirà més aquestes properes setmanes
Continua
si més no, veig que van prenent posicions
Esquerra, el PSC, Junts
sobre qui ha d'ocupar la presidència del Parlament
en cas que Laura Borràs sigui inhabilitada
Anem a PAMS
Marc Molins, aquesta setmana hem vist com el judici
el TCJ ha quedat vist per sentència
Com ho veus?
Han sigut sessions de judici intenses
jo ahir sentia la valoració que feia
la pròpia Laura Borràs sobre el seu judici
on considerava acreditat que havia demostrat
en proves la seva innocència
és evident que cal esperar la sentència
cal esperar la sentència
la sentència en setmanes, no?
Sí, no serà
és a dir, el TCJ quan actua en funcions d'enjuiciament
no té tant volum de feina
perquè són poques les causes que arriben
en primera instància al TCJ, per tant
a priori hauria de ser una sentència
relativament ràpida, dintre de lo complexa
que representa valorar vuit o nou sessions de judici
munt de prova, documents, etc.
però no hauria de ser una sentència que trigués
i en tot cas, Roger, ja ho sabem
la sentència quan es dicti no serà ferma
hi haurà recursos
hi ha la possibilitat de recórrer
i sembla que ja s'ha advertit, inclús a la mesura
en que una part de l'argumentari
està basada en l'eventual vulneració de drets fonamentals
o del institut de prova
A veure, a mi el saldo de la prova em sembla molt al·locuent
el que jo he vist sense haver assistit
a les sessions del judici
però que he anat veient que l'he seguit d'una forma exhaustiva
el que he vist em sembla al·locuent
sobretot, les declaracions
de pagès petit, la documentació
i els famosos e-mails
que són literosuficients
són e-mails en els quals explícitament
es parla del que es parla
el fet que Laura Borràs
fent ús d'un dret fonamental i totalment legítim
però no hagi volgut contestar
a cap de les preguntes que se li podien fer
per part de la fiscalia
tampoc ajuda en aquest cas, en la trobada d'aquella
veritat material, perquè a priori la veritat
és incompatible amb les reticències
i els plantejaments jurídics, estratègics
totalment legítims
però insisteixo, el meu entendre des de fora
el saldo de la prova
és com a mínim comprometedor
i el pèrit que portava Laura Borràs per desacreditar
aquests correus electrònics
el resultat del pèritatge?
aquí jo tinc un cert conflicte ètic
perquè jo crec que el fet que hagi tingut
una condemna per un delicte greu
com també l'havia tingut el seu advocat
però això no hauria d'obstar
però no té res a veure amb el resultat del pèritatge?
no, en absolut
per això tinc un conflicte el fet que s'hagi criminalitzat
o inclús que s'hagi posat sobre la palestra
la seva habilitat o inhabilitat per fer
una paricial, ell és un expert, és un tècnic
fa un informe, va cometre
un fet en un moment de la seva vida
va complir una condemna i si ens creiem mínimament
les veritats que conforma l'estat de dret
una vegada complerta la condemna és un ciutadà
amb tots els drets i amb totes les capacitats
però no et pregunto per això
la seva feina
pot acreditar que aquests
correus van ser prou dolents?
el que planteja ell és interessant
el que planteja és que hi ha hagut una manipulació
al hash, podrien probablement
si em dones només 30 segons, el hash és una espècie
d'un codi alfanumèric
que té un ordinador en un moment donat
quan s'extreu la prova
l'ordinador ens dona un hash
ens dona un codi concret
i en el moment en què es manipula alguna dada
el hash canvia
doncs què ens diu el tècnic?
no podem garantir la mismedat
que sigui exactament el mateix
el que van treure els Mossos d'Esquadra
d'aquell ordinador i el que va ser objecte
a l'anàlisi, és a dir, aquest és el punt
i això fa que hi hagi
un cert dubte, el que passa és que
els propis tècnics que van extreure la prova
en aquest cas per part de les forces
i cossos de seguretat de l'Estat
van explicar que el que s'havia fet era crear
en el servidor, etcètera, etcètera
que implicava una manipulació del hash
el tema és que al final, al capdavall del carrer
els destinataris d'aquests correus
els coacusats
van acceptar la prova
van dir, aquests correus, efectivament, els reconec
són meus, per tant, el fet que un dels interlocutors
els qüestioni, a la mesura en què n'hi ha un altre
que l'accepta
fa que tot aquest plantejament estratègic
hagi perdut una certa volada
el que passa és que
evidentment, la parícia està sobre la taula
l'haurà de valorar al tribunal
i si la decisió fos l'eliminació d'aquests mails
el que hauríem de veure és
si la prova que queda després d'eliminar-los
continua sent suficient, perquè l'eliminació
del mail no voldria dir el col·lapse
del capdavall probatori
sinó només l'eliminació d'una font de prova
però res obsta perquè el tribunal pogués analitzar
les que subsisteixen després d'eliminar aquests correus
Jo m'afegiria
que Laura Borràs
políticament no surt a favorida
políticament, repeteixo
amb la intervenció d'Emilio Ellín
no Luis Enrique, Emilio
com es deia quan va ser un assassí
i pel que passarà, molt breu
Creus que Junts batallarà la presidència del Parlament?
Crec que ho veurem bastant de pressa
primer, per diversos factors
Junts reclamarà
però el PSC també dirà que ara es farà el desmenjat
però són els que van treure més vots
el pacte evidentment es va trencar
i la presidència del govern es va trencar
el que crec que passarà és que això
no s'allargarà massa
Laura Borràs intentarà esperar
que la sentència sigui ferma
però és que tenim dos precedents molt recents
i alguns ells amb la Laura Borràs de president del Parlament
són els casos de Quim Torra
i de Pau Jovillà
ara farem un recurs
i va intervenir la Junta Electoral Central
que, recordem, està integrada
per magistrats del Tribunal Suprem
tot queda a casa
i van obligar, amb la manassa molt seriosa
coercitiva, a funcionaris del Parlament
i als membres de la mesa
i què va passar? Que Pau Jovillà
i després els de la CUP van protestar
fora i a Quim Torra exactament igual
es va dir, vostè recorri allà on vulgui
però deixi l'escor ja
em temo
i coneixent Barrientos
que no és gaire sensible a totes les reivindicacions
del sobiranisme català
i la Junta Electoral Central em temo
no dic que sigui just, crec que no
però em temo que passarà això
doncs molt bé, d'aquestes properes setmanes
sortirem de dubtes
ho hem de deixar aquí, moltes gràcies al Joan Maria Martirgau
al Marc Molins i a l'Anna Pardo de Vera
que sentia una mica de xivarri de fons
ara no t'allivarem perquè sé que es diu menja i tens família
perdona't
no, no, no, no, no
no he sentit res, tot controlat per això
tot controlat
ara encara més
no pateixis, no pateixis que hem baixat el micro
un abraç a l'Anna cuida't
un abraç molt gran a tots
gràcies a tots tres
fem una petita pausa, de seguida el suplement connectem amb Londres
amb l'Ion Sindreu i el Toni Rodon
amb qui parlem d'hipoteques, d'aquest preu disparat de les hipoteques
i després joves i cirurgia estètica
ara tornem
tot és possible un dia de partit
tot és possible a la TDT
la transmissió d'en Torquemada
avui a partir d'un quart de quatre
la TDT del Barça-València
a Catalunya Ràdio
la narració del partit és una exclusiva de CaixaBank
CaixaBank dona suport a l'esport
no és xivarri
no és xivarri
no és xivarri
no és xivarri
no és xivarri
no és tan sols aconseguir podis
és superar-se en cada esclau
l'esport ens ensenya que tirar endavant no és tan sols guanyar
sinó aprendre a aixecar-se
per això a CaixaBank estem en l'esport
sempre
CaixaBank, tu i jo, nosaltres
la TDT de Catalunya Ràdio
té el suport comercial de
Dam, assistència sanitària
RAC, Solideo i CaixaBank
l'INCA
el teu enllaç amb la cultura
a Catalunya Ràdio
a Catalunya Ràdio
Els Encantats
de David Plana i dirigida per Lucía del Greco
és la nova producció de la Sala Beckett
dins el cicle que el teatre dedica a la família
un pare i els seus fills
viatgen a un lloc màgic del passat
per tancar belles escades familiars
del 9 de març al 9 d'abril a la Sala Beckett
més informació a
www.salabeckett.cat
recomanat per Catalunya Ràdio
Lincoln
arriba a la gran Sala del Teatre Nacional
de Catalunya
trilogia sobre la guitarra
tres espectacles amb tota la potència
de la bailaora Rocio Molina
una artista premiada internacionalment
que trenca els esquemes del flamenc
només els dies 10, 11 i 12 de març al TNC
més informació a
www.tnc.cat
a Catalunya Ràdio
Lincoln
a Catalunya Ràdio
tot el que passa, passa al matí de Catalunya Ràdio
són les 6 del matí
bon dia, som-hi
el matí de Catalunya Ràdio
el matí de Catalunya Ràdio
sempre hi som
és el teu matí
escolta't, el matí de Catalunya Ràdio
amb Laura Rosel
tot el que passa, passa al matí de Catalunya Ràdio
Papaleisec
va ser pescador al Senegal durant 10 anys
fins que va arribar a Barcelona en Cayuco
el tema de la pesca estava
molt complicat
fins al moment que vam decidir de venir a Europa
amb el mateix barco que pescàvem
a uns quants quilòmetres de distància
en costes catalanes també és difícil
guanyar-se la vida com a pescador
el treball en pesca es veu ofegat
per diferents fronts, per normatives europees
si ets un pescador o una marinera està molt lluny de guanyar
el suficient per a poder viure
un restaurant que aniva a la Berlín
diumenge d'una a dues del migdia
amb Paula Molés
també en podcast i a l'api web de Catalunya Ràdio