11 i 6.
El comunista.
XVI.
Camerada Joel Díaz, bon dia i bona hora.
Bon dia, amore. Com estàs, Joel?
Molt bé, molt bé, estic a Girona, la ciutat tres vegades immortal.
Com és que ets a Girona, Joel?
Soc a Girona perquè hi he vingut a signar els llibres de la Sotana,
que s'han de vendre en aquesta ciutat.
I saps que amb la Sotana hem tret un llibre?
Ho sé, no creus que és una mica capitalista,
treure llibres pels vots de Sant Jordi?
No, perquè és més capitalista treure'ls pels vots de Sant Jordi
per dir que en un altre moment de l'any...
Doncs perquè... Són els capitalistes.
Bàsicament per guanyar diners, no?
Sí, home, però és que a veure, el que no pot ser és que...
Si estem jugant aquest joc,
nosaltres hem de jugar-hi de manera menys intel·ligent que la resta.
Tu demà jugues al joc, regales roses, regales llibres,
i participes de la festa.
Evidentment, el joc complet.
Per si encara no sé quin llibre regalar-li a la meva parella,
estic una mica preocupat.
Vols que demanem als uients pistes?
Exacte, què li agrada?
Li agrada la novel·la, i jo de novel·la no en sé.
Però novel·la tipus què? Tipus negre, tipus històrica?
No, tipus... Sí, sí, costumbrista, una cosa bé...
No sé... Contemporània.
Contemporània, novel·la contemporània, sisplau.
Idees necessito.
Arroba el suplement.
Idees perquè el Joel regali llibres de cara a demà.
Mont Sant Jordi, que serà atapaït per ell,
perquè se'l passarà signant, segurament.
Vegeu apareixent també els més venuts o no, Joel?
No sé si és una cosa que t'inquieti o et preocupi de cara...
No, no, només m'inquieta,
em posa que xundíssim la idea
que la sotana pugui arribar a vendre més llibres de no ficció
que Salai Martín.
La competició, eh? Fantàstic.
Home, sí, sí.
Tot i que qualificar a Salai Martín de no ficció...
Hòstia, no sé, tinc els meus dubtes.
Demà li preguntarem per què ens visita el suplement.
Arroba el suplement.
Quin personatge misteriós s'amaga darrere del telèfon?
D'aquí una estona anirem al guanyador.
El més ràpid avui que endevini la identitat d'aquest personatge,
que d'aquí una estona ens estarà sentint,
s'emporta unes bambes munic del seu número.
Ara les consultes.
Mira, ens ha escrit un senyor que es diu Marià Marià.
Marià Marià. Hola, Joel, com estàs?
Hi ha una mica desconcertat,
si vols que t'ho digui per una cosa que acabo de descobrir.
A veure, els temes de l'actualitat del meu programa de referència,
que és el Rojo Vivo, de l'Antonio Ferreras,
un periodista, diu, íntegra, que té tota la meva credibilitat
i que no està al servei de ningú, explica el senyor Marià Marià.
Com et deia, estava mirant el seu programa
quan de sobte van donar pas a un col·laborador habitual,
que és l'opinador Xavier Sardà,
que és d'esquerres, com bé saps.
Xavier Sardà va començar a parlar del comunisme, això és verídic.
Va començar a parlar de comunisme, de la Unió Soviètica
i de com va maltractar Ucraïna durant l'època de la URSS.
I explica, davant d'un Ferreras estorat,
que la col·lectivització de l'agricultura
va provocar èpoques de molta fam
durant les quals moltes famílies ucraineses
van haver d'escollir quin dels seus fills es menjaven.
Ho va repetir fins a dues vegades,
per si no s'havia entès en una sola vegada.
No ho sé, Joel, jo segueixo la teva doctrina,
però no havies mai comentat aquest tema de menjar-se els fills
en cas d'instaurar un règim comunista.
Entre altres coses, soc vagà, has de saber.
Quines coses creus que trobaríem a faltar més?
Quines creus que serien els sacrificis més grans que hauríem de fer
en cas que una força autènticament comunista arribés al poder?
Jo tinc un sol fill. Em faig un altre, per si de cas.
Signat senyor Marià Marià. Endavant, Joel.
Marià Marià, mare de Déu, eh?
Camerada Marià Marià, moltes gràcies per la teva consulta.
D'entrada, deixa'm dir-te que em preocupen bastant
els teus referents periodístics.
M'has parlat primer de Ferreras.
Jo, si vols, t'explico qui és el Ferreras aquest
amb una frase molt sensorial, d'acord?
Antonio García Ferreras és un home que, si li olores la boca avui,
sabràs què va menjar ahir el senyor Florentino Pérez, d'acord?
I després em parles del Xavier Cerdà.
Bé, el Xavier Cerdà és un home del ram de la frivolitat
i del hi-hi-hi, com una mica jo,
al contrari que el Ferreras mai no ha tingut cap interès
en fer veure que el que fa és periodisme
i, per tant, jo crec que tampoc se li ha d'exigir més compromís
amb el rigor del que se'm demana, per exemple, a mi.
Llavors, aclarit això, jo suposo que el que es referia al Cerdà
és un holodomor, holodomor o holodomor o algo així.
És el que en ukrainès significa literalment matar de gana
i que és el nom amb què es coneix la bestial mortalitat
que va provocar la falta d'aliments a la població urca-ucrainesa
a principis dels anys 30, just quan l'Stalin
va ordenar la col·lectivització, com molt bé diu l'amic Maria,
la col·lectivització estatal de l'agricultura.
A Stalin el que volia era, bàsicament, alimentar les ciutats, l'exèrcit,
i exportar el màxim de gra possible
per finançar la industrialització accelerada
que volia fotre ell a l'urs,
i això va provocar a tot arreu, però sobretot a Ucraïna,
que bàsicament era vista per Stalin com un gran graner,
que milions de persones morissin de gana
perquè l'exèrcit confiscava fins a l'últim gra de blat
produït pels pagesos.
Jo no tinc ni idea de si això va arribar a provocar
que les famílies es mengessin els seus nens morts, tal i com diu el Cerdà.
Hi ha alguns relats documentats que he trobat a internet,
però molt poc documentats, però el que sí que sé,
és que estic una mica fins als iaietxques,
i mira que només portem dues edicions al comunista resucitat,
però jo ja estic fins als ous d'haver de venir aquí
a fer de portaveu de Stalin i a parlar de morts
només pel fet que aquesta secció es diu el comunista.
I saps per què em toca els iaietxques, això?
Perquè jo no he vist mai cap economista neoliberal mediàtic
quan fa propaganda de lo seu,
que és molt sovint haver de justificar-se per les morts,
les guerres i la desigualtat que provoca el capitalisme.
No veig, per exemple, que quan el Sala i Martín es passeja per la ràdio...
Home, és que tens una obsessió, per favor, Joel.
Evidentment que tinc una obsessió,
perquè quan aquest home va amb un llavall
predicant les bondats del futur del tecnocapitalisme,
els periodistes no li pregunten pels 5,5 milions de persones
que han mort al Congo, per exemple, durant les últimes dècades,
de votar l'explotació criminal de les mines de Coltan,
per exemple, sense les quals...
Vols que li pregunti pel Congo, demà?
Sí, sisplau, sí, perquè sense aquestes morts,
el tecnocapitalisme del futur que ell propugna no podria funcionar.
A tu també li pots preguntar per què el Congo,
que té el 80% de les reserves d'un dels minerals més preuats del planeta,
és el país més pobre d'Àfrica.
I per què hi moren tants nens treballant?
I per què sempre hi ha guerra?
Doncs és per culpa del capitalisme, Maria.
I per això a Sala i Martín no li pregunta ningú,
perquè quan els economistes neoliberals parlen, Maria,
els periodistes d'aquest país el que fan és acompanyar-lo al violí.
Molt bé.
Gràcies.
No, entén-me, Roger, que ja sé que és un programa simpàtic...
Demà preguntaré pel tema aquest.
No, home, és que, clar...
Sí, sí. Bé, des de Taradell, una setmana més.
Blai Nàldum amb la seva consulta. Endavant, Blai.
Hola, Joel.
Jo et voldria fer una pregunta que ja li vaig fer al Toni Aira fa uns dies,
però que no em va contestar gaire bé
perquè em penso que no tenia clar si se m'havia de prendre en sèrio o no.
Que és bon nano, Toni Aira, i sap moltes coses,
i va vestit impacable sempre com si fos un nen de Sant Alfonso,
quan treu les boles a l'ordo de Natal.
Però no va aprofundir gaire amb el meu tema.
I, per cert, tu, Joel, deixa'm que t'ho digui,
t'hauries de vestir una mica més bé, eh?
Li vaig explicar que amb en Moja i en José Carlos,
els meus companys del taller,
estem fins la polla de pencar i volem fer el sal a la política,
aprofitant que venen les municipals.
I he pensat que podem fer un partit comunista
aprofitant les teves ensenyances, Joel.
Com ens hem de dir quins punts bàsics ha de tenir el programa?
Volem proposar un impacte xulo,
com han fet els marmans del PP de Viladecans,
que han proposat construir un juràcic parc.
Que s'hi carguin ells a dintre, si per cas.
Bueno, Joel, lo del partit.
Què podem fer?
No cal dir que, si vols, pots tancar la llista del partit.
Com la Carla Simón dels préssecs,
que al final s'ha rajat d'anar amb convergència.
José Carlos diu que té l'eslògan pel partit comunista que farem.
Hasta el infinito y más allá.
Bueno, et deixo, que tinc 8 converses obertes al Tinder de pago.
Carai, noi.
8 converses, eh?
Està follant, el Reinaldo.
A veure, tampoc és garantia de res,
tenir 8 converses obertes al Tinder de pagament.
Això és veritat.
Diversos matisos sobre aquesta consulta,
però espero que els facis tu, perquè en alguns moments...
Digues, digues. El tema del juràcic parc de Viladecans.
Sí, és que no... Camerada Blay, mira, no t'ofenguis,
perquè saps que t'estimo molt, però, ja que em preguntes,
et diré que, sisplau, abandonis aquesta idea de ficar-te en política.
Si el motiu pel qual vols fundar un partit polític,
amb el Moja i el José Carlos,
és només que esteu fins la polla de pencar,
l'únic que fareu a la política és empitjorar-la,
i, per si m'hi fos, ara mateix,
jo us prohibiria ara mateix apropar-vos a menys d'un quilòmetre
de qualsevol euro públic suelto que hi pugui haver per taradell,
perquè ja n'hi ha massa, Blay, de gent que entra en política,
amb molta més voluntat de servir-se que de servir,
com perquè ara que tu i els teus amics
us sumeu a l'estafa piramidal aquesta que és el sistema de partits.
Si vols fer política, Blay, la pots fer, per exemple,
perfectament sense fundar un partit.
Vull dir, ocupes o el pis d'un banc, li rebentes el cap a un nazi,
ajudes a qui ho necessita, t'organitzes com a treballador,
et fas voluntari per organitzar la festa major de Taradell,
perquè tot amb això també és fer política Blay
i sense necessitat de fundar cap partit.
I si el que vols és no treballar gaire,
per això tampoc et cal la política,
et pots dedicar, per exemple, al tràfic de drogues,
i creu-me que series molt menys tòxic per la societat
que si ara et posessis a gestionar els impostos de la gent.
No faré comentaris sobre això del Jurassic Park.
No, perquè els estem fent propaganda en aquesta gent,
i jo trobo que no cal.
És el que volen, Roger. T'hi has fixat?
M'ho ha fet pensar, sí, una tàctica.
Aquests dies te les trobes a tot arreu.
Falten dos mesos, dos mesos.
Un mes, no? Falta un mes, no?
Falta molt poc perquè hagis de començar...
El 28 de maig.
I falta molt poc perquè hagis de començar a cronometrar
l'estona que parles de cada partit polític.
Ara ja és període prelectoral,
aquests dies ja ens fan anar en compte.
Ara ja estem amb el cronòmetre, ja?
No, amb el cronòmetre no, són els 15 dies de campanya.
Benet Mossol Petit consulta...
Mossol Petit, no? Mossol o Mossol Petit?
Ens diu el següent, et saludo, Joel.
M'agradaria fer-te una consulta
en tant que partidari de règims totalitaris
com a mínim del comunista.
És molt simple.
Com se sap si un equip de futbol, un actor o un cantant,
o un esportista determinat, són l'equip de futbol,
l'actor, el cantant i l'esportista del règim.
Tinc entès, per exemple, que Stalin era del Dinamo de Moscou,
i juntament amb el CSK i l'Espàrtac també de Moscou,
eren els equips més afavorits
per facilitar-los fitxatges i de rebre d'arbitratges.
Hi ha altres casos, com el Volònia, l'equip de Mussolini,
que va guanyar els seus únics sis títols de Lliga
mentre manava Mussolini.
I, evidentment, a Espanya es veu que el Barça era l'equip de Franco.
Ho ha explicat perfectament la televisió del rei al Madrid oficial
i molts altres mitjans s'han fet de so.
És més, la majoria de mitjans de comunicació espanyols
neguen que l'equip de Franco fos al Madrid.
Per tant, si tants experts ho neguen,
si fins i tot Jorge Valdano ho nega,
si fins i tot Javier Vega teves...
No, Vegas, no.
Deu ser, efectivament, també ho diu,
que el Madrid no va ser l'equip del règim.
Evidentment que no. Per això et pregunto, Joel,
com se sap quan un equip és el del règim,
i si per casualitat saps quin va ser durant la dictadura de Franco?
I, d'altra banda, avui en dia creus que els països lliures
i amb democràcies consolidades, com és el cas de l'Espanyola,
per citar un exemple,
encara existeixen aquests referents oficials compartits?
Qui els tria? Quins valors transmeten?
Et consideres el comunista oficial del règim?
Gràcies. Signat, Benet Mussolpetit.
Aviam, ho lamento,
perquè últimament estic molt enfadat
i just acabem de tornar a fer aquesta secció,
però, aviam, camarada Benet Mussolpetit,
escolta'm bé, perquè tinc els iaiecs a punt d'explotar.
Jo, pel fet de ser comunista, és que m'ha tocat amb els ous això,
jo, pel fet de ser comunista,
no soc partidari dels règims totalitaris.
Jo, de fet, com a partidari de la democràcia popular,
em considero bastant més demòcrata
que qualsevol defensor de la democràcia liberal,
la democràcia la que jo defenso
garantitza que la partidensa plena a la comunitat política
sigui universal,
que la democràcia no estigui intervinguda
per criteris censitaris, ni mediàtics, ni financers,
que hi hagi mecanismes orgànics de participació política
a tots els òrgans de l'Estat
i que hi hagi també un programa de polítiques públiques
sobre educació, cultura, sanitat, esports, etc.
que empoderin aquesta participació universal.
Per tant, deixeu d'associar el règim totalitari amb el comunisme
perquè no tots som partidaris d'aquesta mena de polítiques.
Però passo a respondre a la teva pregunta, camarada.
Benet, em preguntes com podem saber
quin era l'equip de futbol del règim franquista.
Home, doncs tenint en compte que la discussió està centrada
entre si hi era un que va ser fundat per un home que l'any 39
va entrar per la Diagonal
fotent tiros a l'aire des d'un tank de la 550 División
o era un altre que té un president afusellat
precisament pel franquisme,
jo no crec que calgui entrar en massa més discussions.
I saps per què? Perquè passa una cosa, Benet,
i és que si entres a una discussió, si tu hi entres,
el que fas automàticament és legitimar aquella discussió,
l'estàs admatent com a vàlida,
i llavors estàs disposat a destinar temps i esforços a guanyar-la.
I això quan es tracta del tema que ens ocupa
no té cap sentit, amic,
perquè a l'altra banda de la discussió
només hi ha feixistes, oligofrènics i orangutans.
Llavors, al final em preguntes
per si ara en democràcia encara existeixen
aquesta mena de referents esportius del règim,
o sigui, figures i equips esportius que són promocionats
per l'Estat com a exemples d'espanyolitat.
Home, jo diria que les figures, per exemple,
de Rafa Nadal i Fernando Alonso,
representen a la perfecció aquesta figura,
la famosa marca Espanya,
són esportistes que en lo social es posen de perfil,
en lo polític també, tot i que són ultrapartidaris
de la Unitat d'Espanya,
i quan hi ha un toc de corneta,
acudeixen ràpidament a defensar els interessos de l'Estat.
Jo diria que sí, que encara existeixen aquesta mena de...
Fins i tot el Cristiano Ronaldo,
sense aquest tic-tac, què vol dir?
Això és que t'estàs enrotllant com una persiana.
A partir d'ara ho farem més sovint, això del tic-tac.
Bueno, no sé, no li acabo de trobar el to.
Era una cosa picadeta i ara estem fotent aquí uns monòlegs.
Ja picadeta, ja picadeta.
Va, sintonia.
Com que monòlegs?
No, tio, estic aquí per divulgar, eh?
Ara resulta que no puc divulgar.
Arroba el suplement. Qui se m'agadarà del telèfon?
Hi ha un personatge misteriós, ens està sentint...
Només pot respondre preguntes amb un sí o un no.
Si la pregunta que li formula el Joel no la vol respondre,
pot dir...
Volta'l. Volta'l.
Si diu volta'l, en disposat d'un,
s'estalvia la pregunta perquè pot ser incòmode.
Aquesta persona ja t'està sentint.
L'oïent cal endevinar més ràpid, a través d'arroba el suplement,
va amb es múnica amb el seu número.
Endavant, Joel.
Hola, amic o amiga.
Una dona?
No.
Ets un home.
Creus que serà una entrevista simpàtica, amable, relaxada,
la que farem, ara, quan descobreixi qui ets?
Volta'l. Ja l'ha gastat, malament.
Ja l'has gastat, perquè ara és el moment de preguntar...
ara és el moment de preguntar si t'agradaria que Catalunya
fos un nou estat independent d'Europa en forma de república.
Ets un passat. Home, no, soc intel·ligent.
Ni dono un altre de volta'l, mira què et dic.
Però no passa res per dir... Escolta, tu, jo vull...
Volta'l!
Això és insoportable.
Jo com puc endevinar una persona que ara mateix no sé
ni si li caic bé ni si és independentista?
És molt difícil.
Ara ja no n'hi queda cap. Ho pots formular d'una altra manera.
Aviam, anem a per l'edat. Ets major de 50 anys?
Per la veu ho sembles? No.
Major de 40? Sí.
Vale, tenim un quarenton.
Un quarenton.
Vius a Barcelona? No.
Vius a Catalunya? No.
Vius a l'estat espanyol? Sí.
Vius a Madrid? Sí.
Ets català? Sí.
Catalana... Vull dir, ets nascut a Catalunya?
Sí. Sí.
El català és la teva llengua materna?
Sí.
Molt bé. Treballes en català?
No.
Et dediques al món de les arts?
Així, molt en general?
El món de la cultura, va.
Què diries?
Sí, una mica sí. Després ja ho matisarem. Digues que sí.
Cultura.
Ets una persona que si es fa...
Sempre faig aquesta pregunta, és molt tonta, però funciona.
Si es fa la Rambla Catalunya amunt i avall,
un dia un diumenge al matí que hi hagi gent,
creus que algú et reconeix, et para i et diu...
Sí.
Aquesta pregunta és absurda, la fas sempre,
i em pensava que en aquest temps d'hivernació
l'haguessis deixat de fer.
Hi ha famosos que no són famosos gaire per la seva cara?
Saps què vull dir?
Tu, per exemple, ja no et coneixes ni Déu.
Però, en canvi, ets un tio important, saps què vull dir?
És que me l'has posat botant, Roger.
Aviam, aviam, el convidat, va, anem al convidat.
Que et dediques al món de la comunicació?
Sí.
Vale, que ets periodista?
Tens la carrera de periodisme, has estudiat periodisme?
Sí.
Que et dediques al món de l'entreteniment?
Sí.
De l'entreteniment audiovisual?
Sí.
Vas bé, jugant, vas bé.
Fas tele?
Fas tele al Grupo Media 7?
No.
Fas tele a Televisió Espanyola?
No.
Fas tele al que no és Media 7, que es diu A3, A3 Mèdia?
Sí.
Vas bé.
A3 Mèdia, A3 Mèdia i A la Sexta. Estàs a la Sexta?
Sí.
Molt bé. Hòstia, doncs, mira, abans he parlat del Ferreras.
No sé si ho has sentit, perdó.
En fi, ara no. Ai, quina...
Vols? Clar, clar, clar.
A veure, treballes a la Sexta...
Que treballes amb el Jordi Evole?
No.
Què fots a la Sexta?
Surs per la tele cada dia?
Sí. Home, a la Sexta...
Surs per la tele cada dia.
Cada dia més. A la Sexta, al vespre, què fan?
Hòstia, si no...
A l'intermèdio?
Sí.
Treballes a l'intermèdio?
Ah, collons!
Home, si em caus molt bé,
si ets un tio sensacional, tens una veu greu guapíssima.
Hòstia, el... Mateo. Dani Mateo.
Dani Mateo.
Dani Mateo. Bon dia i bona hora.
Home, Dani Mateo.
Bon dia i bona hora, els dos.
Què passa, tu?
He estat a punt de penjar.
Hòstia puta.
Joel, però tu, el perfil, què tens contra posar-te de perfil?
Doncs ho trobo una manera de viure un pèl covarda.
No, home, no!
Ja m'ho preguntes.
Ves a la merda, ves a la merda.
La covardia està molt infravalorada.
Això és veritat.
La covardia està molt infravalorada.
Tens tota la raó del món.
La zona de confort, no?
Sí, zona de confort, sí, bueno, confort.
A fi, el meu avi...
Tu ets de granollers, no, Dani?
Sí, sí.
Jo he llegit quatre coses.
No ho sé, no ho sé. Hola, Joel.
Hola, què tal?
Perdona, hola, Roger.
Ei, ei, ei. Hola, Dani Mateo.
Què passa? Mira que l'alieu, però ja esteu així.
No, no, no.
Sí, sí, jo sí, jo sí.
Jo estic molt polititzat, Dani Mateo.
Per exemple, t'he preguntat això de si t'agrada que a Catalunya...
fos un nou estat independent.
Què més dóna?
Vagi per davant, Joel, que jo soc gran admirador teu.
Gran admirador teu, eh?
Això ho dius delicatament. Vagi per davant, eh?
I vagi per davant també, que em sembla una putada el que t'ha passat.
Però una putada molt gran, eh, Joel?
Sí. Molt gran.
I una abraçada molt forta i solidaritat.
Hòstia, moltes gràcies. Ara, a partir d'aquí.
Tu acabes de dir fa un moment...
Ara valora.
No has d'entrar en discussions perquè valides l'altra part,
quan veus que una discussió no porta enlloc...
Bueno, aplica-t'ho, Joel!
O no, tu? O no?
Sí, però és que jo, amb el tema de les discussions,
a mi totes em sembla que valen la pena.
Ja, és que dius una cosa però fas l'altra, Joel.
La cabra tira el monte, la cabra tira el monte, Dani Mateo.
Però bueno, és normal, eh, que cascos com és.
Què té el puto problema?
Que no deixen la gent saber com és, no passa res.
Si el davant és diferent a tu,
completament diferent a tu, pensa completament diferent a tu,
o la pensa d'una manera completament diferent a la teva.
I a tu què més et dóna?
Home, m'agrada saber, jo no vull jutjar ningú,
però jo no trobo que sigui una pregunta de mala educació
preguntar-li a algú si és independentista,
perquè si em diu que no, si em diu que no...
Jo, però tan amics, eh?
Ja, però tampoc m'ho estàs preguntant a un bar, cabron.
Ja, ja, ja.
Però què creus?
Però que tu t'has tancat alguna porta, avui en dia,
a dir que no ho ets.
Escolta'm, tu quan...
Tu quan...
Quan vas, vull dir, quan vas a un lloc,
tu saps que allà més bé o no, o no?
O no n'ets conscient?
Sí, soc conscient, soc conscient.
I així ja estàs escoltant només per fer-te mal, això ho saps, tu, també?
Ja, tio. Però intento no pensar-hi gaire,
perquè llavors no parlaria.
A mi em va passar una cosa, no sé si recordes,
i llavors jo també vaig aprenent de les coses que em van passar.
Saps?
Deixa'm dir-te una cosa.
Tu em dius de mi, però a tu també se't calenta la boqueta per Twitter,
que dona gust, eh? Se't calentava més, aviat.
Ja no hi ets a Twitter, de no?
No, abans, abans.
No, és una cuenta de fans, no soc jo.
Ah, no ets Twitter.
No, no veus que jo no tinc el verificat?
No, no, no, és una cuenta de fans.
Sí, no, ho entendo, no, el que et vull dir.
Sí, però és que tu també et val la marxa.
És que no cal, és que jo, ma mare,
que sempre he sigut més sàvia que jo,
sempre m'ho ha dit, jo, el marit,
però tu per què parles allà on no et volen escoltar?
Tu parla perquè et vulguis escoltar,
però els que no et volen escoltar, o et volen escoltar,
només per fotre't, per donar-te pel cul,
doncs home, no vagis,
perquè si vas de cara, després de què et sorprens?
Després d'aquest sorprens.
Hi ha un altre punt, Joel.
Jo, perdona, ja estic entrant.
Ara, com pots veure,
jo no em poso de perfil perquè no en sé.
Però hi ha un punt en què...
Sí, la provocació també té conseqüències.
M'entens el que vull dir?
I hi ha vegades que nosaltres som una mica putes aquí,
una mica putes i juguem a la puta i la ramoneta,
i és com...
Primer te voy picando, te voy picando, te voy picando,
y después cuando me vistes...
Però per què em vistes? Ah, bueno...
Ja sé per on vas, ja sé per on vas, però...
Saps què vull dir?
La provocació té conseqüències,
però a vegades, per exemple, la provocació genera audiència.
Totalment, totalment.
A mi em fa l'efecte que li agrada sentir persones que parlen...
Clar, però què vull dir?
El que no podem fer tampoc és sorprendre'ns
de les conseqüències de la provocació.
Sí, home, potser no.
Una altra cosa és que...
Una altra cosa és que puguin escoltar allà on...
Tu no estàs parlant per alguna gent, m'entens?
Tu no vols...
Si vas a una església et treus la polla, diguéssim.
Sí.
Molt bé.
Seria una cosa de molt mala educació.
Bueno, però vull dir...
Llavors no et queixes de dir...
Que està bé, no llego a la polla a fora.
Com sou una polla és una cosa normal, tots ho entenim, no?
No, clar, m'entens?
Ara... T'entenc, t'entenc.
I tu, venen els de l'església, sortint de l'església,
venen a casa teva,
i tu a fora amb la polla a fora perquè això està molt còmode.
I et diuen... Aquí no se puede...
No, aquí no, aquí no.
Dani, en aquesta metàfora teva, l'església és TV3,
perquè jo l'entengui, eh?
Veus, tu ja ho estàs portant tot a un...
No, jo estic parlant d'una polla...
Per què tanta metàfora, tanta tonteria?
No, escolta'm, jo faig haikus.
Jo ja no parlo...
Jo ja no parlo de coses concretes.
Jo faig haikus i que els interpreti, m'entens?
Escolta, va, parlem d'una altra cosa.
Sí, Dani, tu ara quant fa que vas marxar a Madrid?
Eh, el què, el què?
Quant fa que vas marxar a treballar a Madrid ara, tu, Dani?
Quant torno?
Quant tens portes vivint a Madrid, per qui en saps?
Res, una tonteria, només 19 anys.
19 anys, eh? Déu-n'hi-do.
Jo sóc pràcticament d'allà, ja.
Has sido madridizado, eh?
He sido madridizado, però també tinc una cosa.
A mi m'ha canviat molt la visió de Madrid a Madrid, eh?
Madrid no és només el Madrid que es veu des d'aquí, eh?
Hi ha més Madrid, eh?
I allà ja, no ho entens?, però és molt divers.
Perquè pensa que hi ha molta gent de fora, però molta gent de fora.
Sí, clar, clar, clar, clar.
No tries un ou en conèixer gent de Madrid.
Hi ha gent de tot arreu, d'Òbis, d'Astúria, d'Gàlis...
De tota Espanya van a Madrid i...
Sí, sí, sí.
Al ser la capital de l'Estat, doncs és normal, també, que la gent sigui...
Fagi com de pol, com de pol atractor.
I gairebé tothom és fora de casa per feina.
Ningú va...
Home, mira, allà al programa sou dos de granullers, no?,
perquè la Sandra Sabatés crec que també és de granullers.
També és de granullers.
Coixa, mira, no es fuga de cerebros.
És una vergonya, home. No es fuga de cerebros, tu.
Ens estan robant el capital humà.
Sí, sí, sí, sí.
A més, que deus estar forrat, tu, d'allà mateix.
No em valoris només per la feina.
No, sí que ets guapíssim.
No, ara això deixa'm dir-t'ho, eh?,
però una persona tremendament sexi, atractiva.
Ah, sí? Ah, sí?
I la peria als glutis.
Ai...
Sí, sí, quan vulguis, quedem.
I els llepos glutis, vale.
O sigui, no és que ara estava pensat de granullers,
així de cares conegudes de granullers,
hi ha Dani Mateo, Sandra Sabatés...
Jo no soc de granullers, eh?, que s'ha de dir tot, eh?
Ah, i d'on és, ells?
No, jo vaig presumint, però jo soc de Barcelona, jo.
Soc nascut a Barcelona, però tota la família vivia...
a Granullers i a la Roca del Vallès,
en realitat a la Roca del Vallès.
Com que parla així, no sé per què granullers es coneix més,
i perquè tu viquin, això és granullers.
I ja ho va dir la Wikipèdia
i aquí soc jo per discutir amb la Wikipèdia.
Clar, no.
L'altra tercera cara coneguda és Víctor Font,
el candidat a la presidència del Barça,
que crec que també és un...
Tots dos estan del Barça, no?, crec, Dani?
Jo... bueno, ja m'estic quitant-ho.
Ah, sí? Estàs quedant-ho?
Com és, això?
M'estic quitant-ho, això no me pongo de vez en cuando.
Hòstia, mala època per ser del Barça.
I sobretot a Madrid.
Ui, on... Però, bueno, sí, soc del Barça.
Sí, sí, sí.
Escolta, Dani Mateo. Endavant, Joel.
Tu has treballat mai a TV3?
És una pregunta que tinc i que ara mateix no...
Mira, si et dic la veritat, Joel, jo vaig treballar a TV3,
però ràpidament vaig veure que jo,
per treballar a Catalunya,
ho tenia molt difícil.
Jo em vaig adonar, eh?, perquè tu m'has preguntat...
és la teva llengua materna o t'explico?
Català és la llengua dels avis.
Els pares es van conèixer en castellà.
I tot i parlar català, ells parlen castellà, a casa.
Llavors, jo a casa parlava castellà de nen, no?,
i amb els avis català.
Llavors, hi ha un punt en què quan arriba de Catalunya Ràdio
o quan arribes a TV3
t'adones que la gent parla molt bé català.
O sigui, que tu pensaves...
Cada cop menys, eh? Cada cop menys.
No et pensis, eh? No et pensis, eh?
No sé, no sé, com que no soc aquí no ho veig tant.
Però el rotllo és que dius...
Hòstia, jo pensava...
És com quan dius jo parlo anglès fins que arribes a Londres, no?,
i dius, espera, no, jo no parlo.
No ho parlo, no ho parlo.
Doncs el català va ser una mica com arribar a la ràdio i a la tele.
Vaig dir, hòstia, no sé si parlo prou bé català,
com per treballar als mitjans de comunicació catalans.
És com que jo notava que...
No, jo notava que no s'estaven entenent diumetes.
Era com una mica no...
Però, Dani, això que ja t'entenc,
però al final el que és evident és que a Madrid hi ha un mercat més gran,
hi ha més oportunitats laborals, hi ha moltíssims més diners,
hi ha més oportunitats per guanyar-se la vida,
si fas això que fas tu o que fas jo.
Evidentment, evidentment.
Però a part hi ha un punt de...
Clar, jo volia fer comèdia,
i tu saps que la comèdia...
ja va més enllà del parlar.
Cada sortida de dins surt de l'estómac,
i a mi la comèdia em sortia en castellà.
I en català notava que anava frenat.
Jo crec que Alberto Romero,
que ahir vaig venir a parlar amb el Roger la setmana passada,
crec que li passa una mica el mateix.
Ah, sí? Mira, jo...
Amb el Buenafuente, jo penso que li passa el revés.
Jo penso que el millor Buenafuente el vam veure aquí.
Sí, sí.
Home, fa molt poc que va fer un capítol magnífic.
Sí, sí, o sigui, l'Andreu d'Una Altra Cosa,
de La Cosa Nostra i de tal,
era deu vegades millor que l'Andreu en castellà.
Amem.
Perquè li sortien unes frases petes,
li sortia un...
Bueno, allò que t'ha sortit...
Perquè és de Reus, hòstia, si és de Reus.
I al principi el van criticar molt per l'accent, també,
quan va terrar a Madrid, no?
No, perquè allò era graciós.
Però és per la cultura, o sigui, tu vas més segur,
et mous amb més fluïdesa,
i Alberto, jo no sé si...
¿Alberto parlava en castellà amb els pares?
Jo diria que sí.
No ho sabem, no ho sabem.
Ara estem parlant... no, jo què sé.
A Alberto li passa una mica al revés,
i alberto jo el veig més...
així, més suelto, en castellà.
I això és molt important, eh?
Com et sentis tu quan...
Sí, sí, a mi em passa al revés.
A mi em passa al revés.
Tu se't nota, perquè jo et sento a la ràdio brital,
i et surten frases petes, et surten...
et surt la manera de parlar...
És que la comèdia, doncs, pensa.
T'ha de sortir.
Si la penses, l'has de filtrar, i ja estàs fotut.
Ja ha perdut la gràcia.
La veritat és que les coses es practiquen, però tu compro.
Dani i Mateo,
moltes gràcies avui per atendre'ns i jugar una estona
amb el comunista amb nosaltres.
Sí, bueno, també t'ho dic, no havia preguntat qui era.
Si arribo a saber aquest tio, no...
No m'ho crec.
No t'he preguntat si ets comunista, ets comunista?
Bueno, comunista, a casa de tota la vida, de tota la vida.
No t'enriguis de mi, eh?
No, no, no, tu t'enrius de mi.
Jo només...
Mira, podem parlar de l'Albarça, podem parlar de Sant Jordi,
podem parlar de cuina, t'agrada la cuina, Joel?
Hombre, moltíssim agrada la cuina, moltíssim.
No me arrastraràs a la política, Joel.
Mira, aguantaré com un cabrón aquí,
pero metiendo a mi niña como un caballo, eh?
No, no, no...
Una abraçada ben forta, moltes gràcies, cuida't.
Us estimo molt, els dos. Ho sé, ho sé, ho sé.
Quan vinguis per Barcelona, avisa, home, avisa,
que parlarem de política.
El demà estic allà, escolta'm, demà estic allà...
Estàs signant demà, Dani? Hòstia, clar, no sé si puc dir-ho.
Puc dir-ho, puc parlar amb un company.
Sí, home, sí.
A Ràdio Barcelona, l'Ortega fa el programa al carrer.
Tu no li records de l'Ortega, home, i tant.
A Ràdio Barcelona, de 12 a 1.
Que allò ara estem fent el suplement,
no fa el que sigui tan explícita, però una abraçada ben forta, l'Ortega.
Deixa-ho gravat, deixa-ho gravat.
Adeu, Dani, gràcies, una abraçada.
Ànims amb la ressaca.
Ànims, ànims.
Joel Díaz, t'és de xirosa.
Tu talla-li, talla-li. Ja està, ja està.
No, no, m'atallo perquè tinc una publicitat acumulada extraordinària.
Escolta'm, una abraçada cap a Girona, Joel.
T'agrada com ho estic fent o no? A mi sí, a mi sí.
Ho trobes massa agre, potser? No.
A vegades va com va, el comodí de la sorpresa és la que és.
Hem de parlar de quartos, encara. Sí, ja ho trobarem.
Una abraçada. Gràcies, Joel.
Ara tornem al suplement.
El suplement, amb Roger Escapa.