No, no.
Bon dia, us informa Neus Bonet-Bagant.
32 comarques catalanes es troben avui
amb un alt risc d'incendi forestal.
Són dues més que ahir,
perquè els agents rurals hi han inclòs també
la Cerdanya i el Ripollès.
En total, 3 de cada 4 comarques
estan avui en el segon risc més elevat d'incendi forestal.
Només en queden fora la Vall d'Aran, l'Alta Rivagorça,
el Pallars, Sobirà i algunes comarques del litoral
i l'interior de Girona.
Els agents rurals també mantenen el risc extrem
a 4 municipis pròxims al Parc Natural de Montserrat,
que continua amb els accessos tancats.
És una situació excepcional fora de la temporada d'estiu
i que feia una dècada que no es donava.
D'altra banda, 12 dotacions de bombers
continuen remullant l'incendi de la Serra de Pàndols,
a Gandesa, a la Terra Alta.
El foc està estabilitzat des d'ahir a la tarda
i ha cremat més de dues hectàrees de bosc.
Més notícies en Raül Flores.
Mor un home en un incendi d'un habitatge de vida nòvil
a Jaltrú, al Garraf.
Les flames també han provocat cremades greus en una dona
que ha estat traslladada a la unitat de cremats
de l'Hospital Vall d'Abron.
Ho ha explicat a Catalunya Ràdio Claudi Gallart,
l'inspector de Bombers.
Com que hi ha les primeres informacions,
es deien que hi havia flames,
però hem fet una sortida potent de fins a nou dotacions.
Hem arribat, ens hem centrat en la recerca de possibles víctimes
i en l'extinció d'incendi.
Hi ha una víctima mortal i una altra ferida greu.
El que hem trobat és una elevada càrrega de foc,
que ens ha fet que l'incendi estigués força desenvolupat
i ha costat als dotacions que han arribat
treballar amb l'extinció, això ha estat una mica costós.
Cues de fins a 14 hores per creuar el canal de la Mànega
des del Regne Unit,
el port de la ciutat anglesa de Dover continua saturat,
malgrat que aquesta nit s'han posat a disposició
dels passatges més férris.
Les autoritats portuàries atribueixen el col·lapse
a l'increment de trànsit per les vacances de Setmana Santa,
al mal temps i a la lentitud
per fer els tràmits duaners a la frontera francesa.
Però la ministra britànica de l'Interior,
Suella Braberman, ho desvíncola dels efectes del Brexit.
No crec que sigui just dir que això és un efecte advers del Brexit.
Crec que quan hi ha molta pressió,
hi ha hores d'espera per creuar el canal
i la gent ha de tenir paciència.
Everybody to be a bit patient.
El papa francès, que ha reaparegut aquest matí
a la plaça de Sant Pere del Vaticà,
després que ahir rebés l'alta hospitalària
per una bronquitis que el va mantenir tres dies ingressat,
ha arribat assegut a bord del papa mòbil d'escapotable
i ha baixat del cotxe per fer la benedicció.
Benedicis, questi rami di olivo.
El puntífex de 86 anys presideix la missa de diumenge de rams
que se celebra a l'aire lliure
amb assistència d'uns 30.000 fidels
que porten les tradicionals branques d'Olivera
o lloré, palmes o palmons.
La pel·lícula catalana Un sol radiant
guanya el Premi Talents dins de la tretjent edició
del Festival de Cinema de Barcelona d'aquest any 2023.
Mama, què estarem fent quan caigui el meteorit?
Aquest llar matratge de ficció
protagonitzat per les actrius Laia Artigues,
Núria Prims i Nuno Sales,
parlar de les relacions humanes que sorgeixen dins d'una família
que viu enmig de la muntanya i que es prepara per a la fi del món
que provocarà la caiguda d'un meteorit.
Les autores premiades amb 10.000 euros
són cinc cineastes que van iniciar el projecte,
com a treball de fide grau de comunicació audiovisual
a la Universitat Pombeu Fabra.
La tretjent edició del DAF, Festival de Cinema de Barcelona,
posa el seu punt final avui quan els organitzadors calculen
que hi hauran passat més de 20.000 persones.
Esports, Albert Benet.
Max Verstappen ha guanyat aquest matí
la cursa del Gran Premi d'Austràlia de Fórmula 1
al davant de Luis Hamilton, segon, i de Fernando Alonso, tercer.
Ha estat una cursa plena d'incidències,
plena de cotxes de seguretat
i amb una ascensió de Carlos Sainz per tocar el cotxe d'Alonso.
El Barça té ara mateix 15 punts més que el Madrid
a la Lliga de Futbol,
que avui rep el Valladolid al Barnaveu
amb el partit de copa de dimecres al Camp Nou a l'horitzó.
El Barça té 15 punts més que el Madrid a la Liga de Futbol,
que avui rep el Valladolid al Barnaveu
amb el partit de copa de dimecres al Camp Nou a l'horitzó.
Això després del 0-4 al Camp de l'Elge
amb dublet de Lewandowski, un gol d'Anso i un altre de Ferran,
titularitat d'Èric García en la posició de pivot
i debut del jove migcampista de 19 anys, Aleix Garrido.
L'entrenador del Barça, Xavi Hernández,
revela que la idea de posar Eric García
en la posició habitual de Sergio Busquets
és del director esportiu Jordi Cruyff.
El Girona guanya el duel català amb l'Espanyol per 2-1
amb un gol d'Arnau, empat de Braithwaite
i un gol d'Espanyol per 8-8-8, una victòria que permet al Girona
tenir vuit punts de marge respecte al descens,
mètre que a l'Espanyol podria caure en descens
aquesta jornada i amb el tècnic Diego Martínez discutit.
El Sabadell, campió de la Champions femenina de Batèrpolo
per sisena vegada després de guanyar la final amb el Mataró per 8-9.
Avui es disputa la cursa de MotoGP del Gran Premi de l'Argentina
amb Àlex Màrquez des de la Pol, la seva primera a la màxima categoria.
Ahir va acabar cinquè a la cursa Sprint que va guanyar Brinder.
El Barça ha perdut aquesta nit la Lliga d'Ukej Gel
de la pròrroga contra el Haka.
El Barça de futbol s'ha la juguera aquest vespre a les vuit.
La final de la Copa contra el Cartagen, el capità Sergio Lozano,
es va l'ajuntar tot sol a les semifinals.
Podria tenir una quarta lesió de lligaments al Genoll Drets.
Fins aquí les notícies.
El suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
Bona tarda.
Marina Porres, bon dia.
Bon dia, Roger, què tal?
Molt bé, i tu?
Bé, bé, bé. Avui corrent una mica, eh?
Sí, cada dia més apurats aquí.
Cada dia...
Treballes aquesta setmana o fas una mica de vacances?
Treballo...
Els dies de festa jo crec que tindré festa.
La cosa que hi ha és una gran notícia.
És divendres i dilluns que ve només.
Exacte, però el cap de setmana a veure què farem.
Diumenge que ve, però hi ha secció.
És així, és així.
I Sant Jordi què?
Comença a haver-hi el xup-xup dels més venuts o no?
No, encara no.
Però l'estima s'aposta.
No, no et pensis, eh?
Encara la gent està molt tranquil·la.
Jo estic venent molt llibres per gent que se'n va per Setmana Santa.
Ja està bé.
Perquè abans de Sant Jordi,
quan passa això que Setmana Santa acaba abans de Sant Jordi,
sempre passa que tens un minibum de gent
que tindrà temps aquesta setmana
i vol llegir coses.
I què t'estan demanant?
Sempre passa que demanen molt...
un tipus de lector que demana molt novel·la negra.
Això no caduca mai, eh?
Sí, sí, és així.
Llavors hi ha hagut alguns grans autors
d'això que han tret com llibre.
I després hi ha una cosa que volia comentar amb tu.
Ho vam dir l'altre dia i crec que era micròfon tancat.
Si m'he repetit a l'audiència, sisplau, que començo a...
La Irene Solà, que tots estem pendents...
Sí, ho vam dir a micròfon tancat.
Doncs explica-m'ho.
La Irene Solà, que tots estem pendents d'aquesta novel·la
que ha de publicar a Nova...
Sí, 10 de maig.
La Irene Solà diu que no necessita Sant Jordi perquè això triomfi.
Una fantàstica situació, la Irene, la veritat.
Perquè, a més, és com treure't de sobre aquesta cosa de dir...
No, no necessita per res treure'l abans de Sant Jordi.
De fet, és una cosa que és una mica miratge.
O sigui, que realment, clar, vull dir que moltes editorials...
apreten per tenir-ho tot abans de Sant Jordi,
perquè és un moment de sobre-exposició.
Però si tu confies que el llibre es vendrà,
es vendrà igualment encara que el treguis, això, el 10 de maig.
Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, es dirà.
Efectivament, efectivament.
Sempre amb títols que ens fan explotar el cap una mica, eh?
Bueno, és molt l'estela del segon.
El primer és més senzill, es diu Els Dics.
I el segon és...
Cant tu i jo, cant tu i jo i la muntanya ballant.
Sí, però és veritat que Els Dics,
la primera novel·la de Irene Solà, que va ser Premi Documenta,
és molt més desconeguda,
perquè el boom, diguéssim, el va fer una segona.
Aquesta era la segona novel·la i no és la tercera.
És la tercera. I a mi Els Dics m'agrada moltíssim.
Més fins i tot que el canto jo?
Més fins i tot que el canto jo, sí, efectivament.
La novel·la nova, ubicada en un lloc ràmot de l'esquilleria,
es torna a bucar atmosferes imaginaris
característiques de l'obra de l'escriptora de Mallà.
Recordem que viatja molt la Irene, però viu a Mallà,
la vam anar a entrevistar fa un parell de temporades, recordo.
Sí. I a Osona.
Suposo que pel que llegeixo aquí tornen a sortir bruixes
i tot aquest univers una mica oníric, no?
Sí, això de les bruixes era nou.
L'última vegada que vaig saber coses d'ella,
va explicar que a ella el tema de tot aquest de les bruixes
li interessava molt, que estava fent moltíssima recerca.
I, de fet, no, jo tinc ganes de llegir-ho perquè, a més a més,
s'ho ha après, crec, amb tota la calma que ha necessitat.
És a dir, que aquesta cosa de quan algú treu un llibre,
triomfa molt i llavors corre a treure el següent,
aquí, això, jo tinc la sensació que no s'ha fet,
sinó que s'ha fet com ell ha volgut.
És com el segon disc de les grans bandes,
que és el més difícil.
En aquest cas és el tercer, però...
En aquest cas és el tercer, jo crec...
A veure, tot fa pinta que segueix molt l'Estele de Canto i la muntanya balla
per la poca promo que hem vist, però ja ho veurem.
Bé, avui deixarem la Irene Sula de banda.
A partir del 10 de maig, doncs, tenim ganes de poder-la llegir,
però sí que parlarem d'artistes.
Marina.
Aquesta setmana tot ha coincidit perquè jo vull dedicar la secció
als artistes, als creadors, als culpables,
que passin coses, val?
Llavors, aquesta setmana jo he llegit un brindis per Sant Martirià,
que és un llibre d'Albert Serra, director de cinema,
que acaba de publicar l'editorial Hurtado i Ortega.
Llavors, no és que Albert Serra s'hagi passat a la ficció
i hagi decidit començar a escriure novel·les,
sinó que aquest llibre recull el discurs
que va fer com a pregoner a les festes de Sant Martirià,
que són unes festes importants a Banyoles,
que, com potser sabeu, doncs és la ciutat natal del director.
Llavors, resulta que des de Banyoles
van decidir convidar l'Albert Serra a fer aquest pregó
com a fill il·lusta de la ciutat, no?
I ja quan això va passar, molta gent es va entretenir
perquè el van penjar sencer, i realment era un discurs
molt interessant que explicava molt bé algunes coses,
com per exemple el lligam entre Serra i Banyoles,
que és un tema que el director sempre ha explicat
que li preocupa o almenys que li interessa molt.
Clar, per si hi ha algú que no el coneix,
que deu ser difícil, em situen una mica l'Albert Serra
o com a mínim situen-se'l des del teu punt de vista?
Bé, l'Albert Serra és director i productor de cinema
De cine poc comercial, per dir-ho amablement.
Són apostes doncs conceptualment i estèticament arriscades.
És alguna pel·li sencera de l'Albert?
Sí, sí, sí, jo l'he seguit bastant.
Algun dels seus títols més famosos són
Honor de cavalleria, que és una versió del quixot,
Història de la meva mort, que és una reflexió sobre la raó
i sobre el segle XVIII a partir de Casanova i Drácula, més o menys,
o Liberté, que és sobre els límits i el sentit de llibertinatge,
després en parlarem, i l'última pel·lícula seva,
en té més, però bueno, busqueu-les,
és Pacifiction, que com va dir l'altre dia un amic meu,
és la millor descripció del colonialisme francès.
És una pel·lícula que està triomfant arreu del món
i que passa amb una illa del Pacífic.
I aquella del Cruising? El Cruising és Liberté.
Doncs aquesta és la que vaig veure a l'escena.
Va ser una experiència. Va ser molt fosca.
Sí, clar. I moments molt inquietants.
Després en parlarem. D'acord, d'acord.
De Liberté. Clar, aleshores,
un brindis per Sant Martirià el que fa d'alguna manera
és transcriure tot aquest pregó de festa major.
Exacte, o sigui, això és el discurs que Serra va fer
per les festes de Sant Martirià a Banyoles.
És una reflexió sobre la seva manera de crear,
sobre la seva manera d'entendre el món,
i la visió del món dels artistes
sempre és interessant precisament perquè és estranya.
Llavors, el discurs, Serra el que fa és barrejar
la seva vida i la seva història personal
amb la història de Banyoles, per dir-ho d'alguna manera,
i amb l'element de la festa,
que per a ell és un tema central, i com que està parlant
de fet, el discurs comença a exaltar la importància
que té per a ell la vessant lúdica, la vessant festiva,
per a ell com a creador.
O sigui, la festa, ell ho explica aquí molt bé,
es converteix en un element motor per fer coses.
Clar, ell diu, si no és per presentar una visió
diferent del món, una versió menys monòtona,
menys avorrida, menys cliché del món,
per a mi no valdria la pena crear. Llavors,
ell explica que és important lligar aquesta reflexió
sobre la monotonia i l'avorriment amb la història
de les ciutats, perquè està fent un pregó
d'unes festes d'una ciutat. Llavors, explica
que per a ell és molt important la gent amb qui tracta Banyoles
i diu que fa molts anys que sempre parla amb la mateixa gent
precisament perquè els uneix el vincle correcte,
lluny dels interessos de la gent amb qui pots tractar per feina
o per altres coses, i que tota la gent amb qui tracta
és molt important.
I, de fet, un dels trets, o no sé com dir-ho,
de la productora d'Albert Serra Underground Films
és que treballen amb tota gent que formen part del projecte
des que va començar i que són d'allà,
per explicar-ho ràpid i malament.
I, de fet, el discurs hi ha com una reflexió sobre com s'ha mitificat
el moviment i la novetat de la gran ciutat.
O sigui, quan en realitat, per Serra, la ciutat produeix
més avorriment que els llocs en aparença calmats i tranquils.
Llavors això ho explica
fent-se servir amb ell mateix com a exemple
quan diu que ell ha tingut 8 anys d'universitat a Barcelona
i que en aquests...
No, però jo crec que dues carreres i un màster em sembla que explica
i llavors s'encabalca així.
I diu que en aquests 8 anys d'universitat ell no va fer cap amic
ni cap relació que li interessés a Barcelona.
I, de fet, Serra utilitzava la ciutat com a instrument,
però que no li va fer canviar cap vincle essencial.
Llavors, a partir d'aquí...
Ho diem com a motiu d'orgull això que no va fer cap amic ni que...
Bueno, com a motiu particular per desmitificar aquesta idea
de la ciutat i que com un lloc...
La idea general és un lloc com més moviment, com més creuament
de gent tal, més interessant, més idees.
I Serra diu no, francament no.
O sigui, és els mateixos tòpics però en gran i, per tant, més falsos.
Llavors, aquí això ho relaciona amb la idea del viatge.
O sigui, ell sempre diu l'obsurd que és anar de viatge per turisme
a lo poc sentit que té.
I com, de fet, la seva idea de la creació,
que és això, a lo fondo, com l'expliques, això.
La seva idea de creació és una tensió entre un marc seu
construït de manera sòlida, restringida i bastant estreta
i la resta del món.
És a dir que la creació és tota l'estona
a fer xocar els teus marcs
contra coses més grans que aquests.
No faré un resum de tot el llibre perquè, tot i que
és curt, perquè és la transcripció d'un discurs,
hi ha moltes idees, paga molt la pena.
Si us interessa el cinema, si us interessa l'art,
si us interessa la manera com un artista es relaciona amb la seva obra
i l'explica, us el recomano molt.
En fet, també us recomano molt una de les idees centrals del llibre
que lliga molt amb aquest concepte de festa i de feina,
que són els dos temes centrals d'aquest discurs.
Hi ha un moment que el Berserra diu
The show must go on per més tristes que siguin les circumstàncies.
I diu, aquesta frase sempre m'ha impressionat
i també me l'he aguda d'aplicar en moments difícils.
És tiràmnica, però apunta al bé comú dels que queden.
No creus?
No creus?
Anem a la pantalla avui amb la Marina Porres, artistes,
a través de moment d'aquest llibre, d'aquest pregó de l'Albert Serra.
I això és aquesta pel·lícula que apuntàvem,
que és Liberteca, bàsicament és una pel·lícula
al llarg d'unes quantes hores.
Sí, tampoc tantes, tampoc tantes.
Que profund ni fosc,
ja trobades torrides.
Exacte. I en alguns casos, pràcticament violentes.
Sí, sí, o sigui, com explica, de fet,
el mateix Serra en aquest discurs,
aquesta pel·lícula, Liberte, és una pel·lícula sobre...
Diu, de vegades,
és necessari imposar el llibertinatge a la força
per mitjà de la violència.
Que és una idea de Sade, però vull dir que és una idea
que està explorada en aquesta pel·lícula.
Està ambientada al segle XVIII, i llavors, què s'explora aquí?
La relació entre el llibertinatge i el politanisme.
Llavors, la història passa al 1774,
que és just abans de la revolució francesa,
és a dir, el moment com més decadent
i pútrid de la societat francesa, segons els tòpics,
i això passa a Alemanya.
Els protagonistes són 3 llibertins
expulsats de la cort de Lluís XIV,
que van a Alemanya per trobar-se amb un duc famosíssim
per ser un seductor i un lliurepensador.
Ara no me'n recordo com es diu.
Llavors, a la pel·lícula, els protagonistes bàsicament el que fan,
a través d'aquestes trobades furtives, com deies,
és explorar com poden continuar la seva missió al món,
que es basa en això, en la desobediència a l'autoritat,
en l'establerta i perquè són uns llibertins,
que és una figura que a Serra li interessa molt,
perquè precisament el que fan és, això que explicàvem abans,
forçar els marcs de la societat.
Efectivament, és una pel·lícula extenuant,
que desgasta i que buida.
De fet, és el mateix que passa amb els llibres del Marquès de Sade,
que aquí la pel·lícula deu tantes, tantes coses.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.
Com és que ens has portat connexionat, Marina?
Per triar aquesta cançó, Strangers in the night,
he fet una pirueta que jo crec que lliga moltes coses.
És a dir, quan pensava en quina música posar aquí,
vaig recórrer a un llibre que és habitual en aquesta secció,
que és la filosofia de la cançó moderna,
del nostre amic Bob Dylan, que, per cert,
va ser a Barcelona.
Espero que ja tinguis entrada, Roger.
No, com ve?
Està tot benodíssim.
Vull dir que m'he quedat sense, segur.
Llavors, he triat aquesta cançó i ho he fet perquè sé que Albert Serra
és fan de Dylan, té un munt de llibres seus a la seva biblioteca,
i sé que li ha agradat aquest últim llibre de la filosofia
de la cançó moderna i per tant vaig anar-lo a buscar
perquè és una cançó que ens va perfecte també per parlar de creators,
perquè a l'hora també recull una mica l'esperit de Liberté.
Què ens diu Dylan d'aquesta cançó, com la interpreta?
Diu que aquesta és la cançó del llop solitari,
de l'estranger, del que s'ho juga tot o res,
perquè sap, precisament, com Albert Serra,
que the show must go on.
Llavors, diu Dylan que el protagonista d'aquesta cançó
es mou sense parar el foscor, dividint tota l'estona
els seus sentiments, intercanviant mirades penetrants
amb gent que ni tan sols coneix, i diu Dylan,
ets aquí per explicar una altra història,
ets un ocell d'una altra ploma.
Llavors, és com una cançó tan excitant, tan misteriosa, tan estranya,
i que a l'hora, quan la poses, tothom sap exactament
de què estem parlant, que és una coincidència
tan estranya que sembla que hagi de ser mentida.
Més llibres, Marina?
Avui, que parlem de creadors,
porto un llibre perfecte per recomanar
que és una nova col·lecció que estrena l'editorial Flaner,
que sempre fa llibres molt bonics.
Aquest que porto avui és un claríssim exemple.
La col·lecció es diu Fragments,
i fa precisament això, agafar fragments d'un autor
per oferir-nos una presentació, una porta d'entrada.
En aquest cas, jo porto el de Proust,
que juntament amb Zuró són els primers que han publicat.
En el cas de Marcel Proust, l'autor de la recerca del temps perdut,
sempre és una mica arriscat agafar fragments,
perquè es pot caricaturitzar molt, perquè ell fa frases,
que vol dir arguments, molt llargs.
Llavors, tot Proust és com una mena de ritme,
però si llegem aquest llibre, veiem que els editors
han triat molt bé i que està ple de frases memorables.
Per entendre'ns, ells han agafat tota la obra de Proust
i han dit quines frases cèlebres en podem treure d'aquí,
i llavors han fet un llibre amb aquests aforismes.
L'he portat avui, a banda de perquè és un autor fonamental
d'Albert Serra, i meu també,
perquè aquí hi ha moltes reflexions sobre la creació.
Per exemple, aquesta frase.
Només la percepció grullera i errònia ho situa tot en l'objecte,
quan resulta que tot és esperit.
Aquesta és una pel·lícula molt recent.
És Tar.
Tar té a veure amb l'altre,
amb l'altre tant graciosa.
Tres quartes parts dels mals de les persones intel·ligents
provenen de la seva intel·ligència.
Aquesta és una pel·lícula molt recent.
Tar, T-A-R.
Amb la qual Cate Blanchett s'havia d'emportar el premi Òscar,
però es va quedar sense.
Sembla absurda, injusta decisió.
M'ha agradat molt, aquesta pel·lícula.
Em va semblar molt bona.
Aquesta és la història de Lídia Tar,
que és una directora d'orquestra
que està treballant a la prestigiosa Filarmònica de Berlín.
Història de ficció, 100%.
Entenc que sí, podria ser totalment real.
És una directora d'orquestra...
De tan real que sembla basada en fictials,
crec que és una història de ficció.
Bàsicament, la història és aquesta.
Una directora d'orquestra que treballa a la Filarmònica de Berlín
està al moment més alt de la seva carrera.
És una senyora de mitjana edat interpretada per Cate Blanchett,
que ha corrat molt per arribar fins on és.
Ella és desviana i la seva parella
és la violinista primera de l'orquestra amb qui treballa.
Tenen una nena, bla, bla, viuen a Berlín.
Aquesta és la història de la seva caiguda.
Resulta, i això és el que explica la pel·lícula,
que per la seva manera de treballar,
aquesta senyora està acostumada a manar,
a ser una mica autoritària, una mica forta,
això està ambientat ara.
I no combrega amb l'opinió woke
sobre que s'ha de relleixir la tradició,
que hem de canviar els conceptes, etcètera.
I llavors ella, degut això, comença a ser mal vista
per gent que abans l'havia admirat, l'havia adorat.
Sí, se la cancella, d'alguna manera.
Literalment se la cancella.
A més, hi ha una cosa que passa pel mig de la pel·lícula,
i aquesta cosa resulta que es veu que prefereix,
té tendència a preferir, a voler passar el temps
i potser embolicar-se, que també s'insinua,
i més o menys es veu, amb noies guapes i joves
que entren noves a l'orquestra,
que es veu com abans la reverenciaven
i lliar-se amb ella era com un gran què,
i ara, cosa molt cruel però que deu passar de veritat,
se'n foten d'ella, perquè com que han canviat tant
que no hi ha hagut res a veure.
Tots aquests factors fan que al voltant de tard
es vagi creant la tempesta perfecta.
No vull dir com acaba, però us recomano molt anar-la a veure.
L'he portat avui perquè és una pel·lícula
que fa pensar molt sobre la creació,
sobre què vol dir fer un artista, sobre la hipocresia
de la nostra societat envers això,
el no acceptar caràcters forts.
És una pel·lícula que té una mena de referència,
que és zero, i em va agradar molt.
És una pel·lícula sobre les esquerdes del nostre temps.
A més, està fet tot amb una elegància,
com la fotografia i el guió.
Ha estat tot molt ben fet, no ho sé,
no m'ho pot enrotllar però molt admirable, aquesta pel·lícula.
Música.
I acabem amb un clàssic,
que és la cinquena sinfonia de Mahler,
precisament ara que ens parlaves de Tarr.
Exacte, de fet, aquesta versió, que jo que no hi entenc,
però quan vaig buscar-ho vaig veure que hi ha,
aquesta és la versió que sona a la pel·lícula
perquè la toquen.
Aquesta obra l'he portat avui perquè la directora Lydia Tarr
està assajant compulsivament aquesta obra
durant tota la pel·lícula perquè la vol gravar en directe
i que quedi perfecte.
Llavors, és una sinfonia molt famosa que en realitat
ja hem posat aquí alguna altra vegada,
quan hem parlat de la mort a Venècia,
que és la versió en pel·lícula de Visconti
del llibre de Thomas Mann, perquè aquesta sinfonia
té un paper molt important a la pel·lícula
i fa molta gràcia que l'utilitzin a Tarr,
perquè la mort a Venècia és una pel·lícula
on un senyor gran va darrere de jovenets,
llavors és com que és una picada d'ullet molt graciosa
en aquesta recerca de la joventut.
Avui amb la Marina Porres hem parlat d'artistes
a través de la música de Mahler, de Frank Sinatra,
de Tarr, de Liberté, de La Gran Pantalla,
i dels llibres de Marcel Prous, Fragments,
i Albert Serra, Un brindis per Sant Martirià.
Marina Porres, moltes gràcies. A vosaltres.
Bona setmana Santa, bona Pasqua, i ens trobem diumenge que ve.
De seguida el Roger Mas i el David Carabé,
en el demà ho deixo, també parlant de la passió avui,
però us hem d'explicar abans dels anuncis
que si voleu una entrada doble per anar al concert
del festival El Tinglado de Vilanova i la Jaltru del dia 13 de maig,
només cal que entreu a roba al suplement a Twitter,
veureu que tenim un tuit publicat,
feu retuit d'aquesta piulada,
ens seguiu a roba al suplement a Twitter
i entreu en aquests sorteig que revelarem d'aquí una estona
al final del programa.
Entrada doble pel festival El Tinglado, Vilanova i la Jaltru,
amb concerts d'Antònia Fons o Intana, entre molts altres,
per tant, val la pena.
Arroba el suplement, retuit de la piulada
on anunciem El Tinglado, i de seguida revelarem els sorteig.
El suplement.
Premi Ràdioassociació a l'Excel·lència.
35 anys fent ràdio amb esparit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
Molt bon dia.
Aquesta matinada ha mort Jordi Comas en Matamala.
Es mor per asfixi.
19 dies abans ja havia sofert un altre salt.
Eren 3 persones i vam començar a pensar
que havíem de posar més seguretat a casa.
Ara es fixen en un cotxe que els crida l'atenció.
Teníem clar que era el millor fil del que podríem acabar tirant.
Qui ha matat el Jordi Comas?
Jordi Comas, segona part.
Crims de Carles Porta a TV3 dilluns a la nit.
El teu enllaç amb la cultura a Catalunya Ràdio.
El festival de Peralada celebra l'edició de Pasqua
amb dues de les veus del moment.
Jakub Josef Orlinski i Freddy De Tomaso.
El contra Tenor Polifacètic interpretarà el 6 d'abril
un programa amb peces de gen de Livy Baldy
i l'aclamat Tenor el dia 8 oferirà un recital d'àries.
Més informació a festivalperalada.com.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
Una matinada al Palau de la Música Catalana.
Dissabte 16 d'abril,
Simon Hasley i l'orfeó català canten la Bebèrum Corpus
i la Missa de Coronació.
Més informació a palaomúsica.cat.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
I línquet a Catalunya Ràdio.
Som els de Catalunya Ràdio i el Mundial és nostre.
Quan hi ha Mundial de Motociclisme, connectem amb Univers MotoGP.
Aquesta temporada amb doble transmissió a l'app
i al web de Catalunya Ràdio.
Els dissabtes la cursa Sprint i els diumenges la cursa tradicional.
Els caps de setmana amb Mundial de Motociclisme,
Univers MotoGP amb Damian Aguilar.
Aquest cap de setmana, el Gran Premi de l'Argentina.
Univers MotoGP.
El Mundial és nostre.
A l'app i al web de Catalunya Ràdio.
Entrem a la cuina de la presó de Puig de les Basses a Figueres.
Disposem una fleca en la qual fem el pa artesanalment.
La part més complicada que tenim sempre és la logística.
La majoria són plats tradicionals catalans,
però també s'han anat incorporant plats d'altres parts del món.
El menjar el preparen els mateixos interns
i cada dia cuinen els menús per a 700 persones.
Pensem que és una cuina d'un centre penitenciari
que no pot fallar res.
Tot i que estàs a la presó, és un temps que et passa volant.
Un restaurant que aniva a la Berlín, diumenge d'una a dues del migdia.
Amb Paula Molés.
També en podcast i a l'app i web de Catalunya Ràdio.
El suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
Passant quatre minuts de dos quarts de dotze.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies, que vagi bé.
Gràcies, que vagi bé.
Gràcies, que vagi bé.
Gràcies, que vagi bé.
Gràcies, que vagi bé.
Gràcies, que vagi bé.
Gràcies, que vagi bé.
Gràcies, que vagi bé.
Ruge Mas, bon dia.
David Caraben, com estàs? Molt bé.
Tothom bé? Apeccionat.
Fantàstic, veig que has passat pel barbé.
Sí. Jo també hi he d'anar un dia, d'aquests...
No destaca per una tècnica exquisida, però és tan simpàtic...
i m'ho passo tan bé que som amics, vaja.
I tu, Ruge?
Eh...
Però si tu has de pensar tant, Ruge, és que...
Vas sempre al mateix barbé o no vas sempre al mateix?
Abans també i ara també,
però no són el mateix el d'abans que el d'ara.
O sigui que no és sempre el mateix.
O sigui que no és sempre el mateix.
Sí, vaig sempre al mateix, però...
Diumenge al matí...
Diumenge al matí estem molt lents.
Jo aquí no hi pinto res, vaig esmorzar, us deixo sols.
Diumenge de ramps, que em son soca la passió.
A veure si ens despertem.
Tot vostre, ens veiem d'aquí una estona. Fins ara.
El suplement.
Amb Roger Mas i David Caraben.
Doncs mira, Roger,
jo he començat d'una manera que dona la passió que és canònica,
però tampoc tant, perquè...
L'altre dia llegint sobre la passió,
segons Sants Mateu, de Baja,
diu que és una de les passions més importants de la tradició,
vaig descobrir que...
vaig llegir que una de les corals de la passió
en realitat és un calc, o està inspirada,
o està treta directament d'una cançó popular.
I jo sempre tenia entès que bàsicament el que havia passat
en la història de la música era que més aviat
de les cançons sagrades o el que canten a Déu,
comencen a partir de l'edat mitjana
a començar a cantar a l'amada,
que també la sacralitzen.
I en aquest cas és el revés.
I es veu que aquesta coral de la passió segons Sants Mateu
està treta d'una cançó popular que es diu
Il me suffi de tu memo,
que és d'un tal Clotet, de Cermici,
i és preciosa.
És del segle XVI i és una meravella.
Il me suffi de tu memo,
Lui che non vive la morte.
J'ai envie de péter d'amor
Tant de douloure i d'amor
Que fau-t-il que fos?
El Clotet de Cermici va compondre música sacra també,
però és conegut sobretot per aquestes 160-170 cançons populars
de Sant Francesc que va publicar a principis del segle XVI,
i realment per començar d'una manera així,
una mica com il faut, no?,
amb la tradició.
Doncs clar, estem a Setmana Santa,
i estem, com deies, també de la passió de Cristo,
i a la pel·lícula Última tentació de Cristo, d'Escorcese,
la Patersonala va fer Peter Graviel,
el disc que es deia Passion,
a Seques, la passió,
que va guanyar un Graviel al millor àlbum de New Age,
aleshores deia New Age, la World Music, l'any 89,
i va fer un disc realment espectacular,
que va introduir artistes com Nourat Fateh Alikani,
Oshankara, el violinista que havia estat amb Shakti,
o el John McLaughlin, i diguéssim,
és un moment en què hi ha un boom de les noves músiques,
de les més músiques del món,
i Peter Graviel s'eligeix una mica en un context d'això.
Sí, en un líder d'això, sí.
Però sonava una mica així, la passió segons Peter Graviel.
La gran aportació per mi de Peter Graviel en aquest moment,
als 90s, no és només a nivell com a compositor,
sinó per mi com a fundant real world,
estudis, fa una estudia de gravació i una discogràfica
en què va buscar gent de tot el món per fer conèixer
les músiques del món, diguéssim,
per fer-se conèixer les músiques de tot el món.
És un moment en què hi ha una gran aportació
de Peter Graviel en aquest moment,
per fer conèixer les músiques del món, diguéssim,
el mercat anglosos, que és el global de la música,
i acaba barrejant artistes,
Norat Fateli Khan, el rei del Kawali,
Sofí del Pakistan, la que ha ajudat en Massif Atak,
o Michael Brugt del Canadà, que és una meravella,
o els discos de Yopogada de Kenya amb l'ira aquesta tradicional.
Tota la discogràfica de real world dels 90s
és una enciclopèdia.
És d'aquests moments de la història de la música pop,
diguéssim, que demostra que és molt dialèctica,
o pendular, si vols.
Els principis dels 80 destaquen per l'entrada massiva
dels sintetitzadors després de la gamberrada
del punk guitarrero i bruts,
doncs torna a entrar una mena de cosa profilàctica
amb els sintetitzadors, el techno-pop,
que llavors li dona una certa artificialitat a la música.
I llavors, a finals dels 80, es torna a voler arrelar
i embrutar una mica amb l'indie-pop,
amb les músiques del món, apareixen els pokes,
o Mano Negre, a finals dels 80.
I llavors es torna a embrutar a principis dels 90
amb tota una sèrie de moviments, com el grang,
i torna a sonar a les guitarres brutes.
Pendo el guitarra sintetitzador que sempre expliques.
Sí, això és molt evident.
I això es torna a una música
que estava sonant per molta gent massa artificial.
Com més lluny estàs de mi...
...vinc a tu.
Més a prop et sento.
Qui sap si en aquest moment...
Tu a qui penses...
En qui penses.
I què fas.
Això que estem sentint és la mina,
una cançó italiana,
supercantant, que jo he inspirat tantes generacions italians.
Aquí, cantant Passione, una cançó napolitana,
una canzone del gènere, aquest napolità.
Una melodia, eh?
Quina melodia bestial.
La veu és fonamental, no per aguantar-ho tot.
És del 1934, una cançó molt antiga,
però és una de les més importants del repertori
de la cançó napolitana.
Passione la va versionar fins i tot el Pavarotti,
la va versionar tot Kiski.
Això de la passió, és fotut.
Hi ha una cançó de l'any 67
de Fabrizio de Andrés, el meu capdeutor preferit,
que es diu Boca de rosa,
que explica l'arribada en un poblet petit de Sant Hilari,
en aquest cas és italià,
és una cançó molt divertida.
És una cançó tota arrimada,
s'ha de posar el 67,
per la correcció política, diguéssim,
però que és molt divertida i potser és la cançó més coneguda
de Fabrizio de Andrés.
La llamaban Boca de rosa,
la llamaban Boca de rosa,
la llamaban Boca de rosa,
la llamaban Boca de rosa,
Una tarantela, no?
A mi vaig estar una estona.
No puc riscar, perquè no soc un mestre de la república.
Li diuen Boca de rosa per posar bé l'amor de qualsevol cosa.
L'havia deixat a l'estació del poblet de Sant Armenter
que tots s'havien adonat que no es tractava d'un misioner.
Hi ha qui l'amor el fa per avorriment i qui se'l tria per professió.
Boca de rosa ni l'una, l'altra cosa ella ho feia per passió.
Però la passió sovint condueix a satisfer els propis desitjos
sense indagar si el partener té el cor lliure o té muller.
I feu així que d'un dia a l'altre Boca de rosa es va tirar sobre
l'ira fonestra de les gossetes a qui havies robat l'os.
Però les cumares d'un poblet no brillen per la iniciativa,
i a l'altre mesura, fins a aquell punt, es limitaren a l'imbecdiva.
Aleshores, com que elles no responien una senyora gran,
fos així que una vella soltera, sense fill i sense desig,
es va prendre la llibertat i el gust de donar tot el consell just.
I dirigint-se les cornudes apostrofant paraules agudes
que el fur d'amor seria castigat per l'ordre establert.
I aquelles dones van anar al comissari i li van demanar,
sense perfrejar, que aquella fastigosa ja tenia prou clients
més que un consorci d'aliments.
I arribaren quatre gendarmes amb els plomalls amb els plomalls
i amb les armes.
Subien els policies i els guàrdies civils, passen de tot i van fent,
però no pas com, van a uniforme de gala i el van acompanyar al primer tren.
El van acompanyar al primer tren.
Aleshores, com que...
Bé, no dic que a l'estació hi hagués tothom,
del comissari del segrest, a l'estació hi hagués tothom
amb els ulls vermells i el barret amb mà, per saludar aquí
per un poc temps, sense pretensions havia portat l'amor
en aquell racó de món.
I amb tu se'n va la primavera.
I diu que una notícia una mica original, no li fa falta estant els titulars
perquè, com una flecha, surt disparada i arriba el poble següent
per tant, a l'estació següent encara hi troba més gent
que la que havia deixat, hi ha qui li envia un petó, qui li llança una flor
i hi ha qui reserva tanda per dues hores.
Fins i tot el rector, que tant et fa un miserere com una estremonció,
el befimer de la bellesa, el volia poc amb processó,
i amb la verge a primera fila i boca de rosa, no gaire enllà,
has portat passeig pel poble l'amor sacre i l'amor profe.
I, per tant, el rector, que no li va donar cap mal exemple,
cosi una vecchia mai stata moglie,
senza mai figli, senza più voglie,
si prese la briga, i di certo il gusto,
di dare a tutte il consiglio giusto,
e rivolgendosi alle cornute...
M'ha fet pensar en moltes pel·lícules d'aquesta mateixa època,
dels anys 60.
A Felini hi ha molts personatges aquests que generen un desig,
i el desig és anarquista, d'alguna manera,
perquè igual a tothom, en el desordre, diguéssim,
desandresa famílies, desandresa jerarquies,
també aquella pel·lícula meravellosa del Buñuel, Susana,
no sé si la recordes, aquesta?
És molt xula, també és una noia escapada d'un reformatori
que arriba a una explotació agrària,
i llavors ho desandresa tot, la relació paterno-filial,
trenca la família,
la relació laboral entre el capatàs i l'amo de la finca,
trenca tot.
I al final de la pel·lícula, quan la torna a detenir,
perquè ha generat un desig,
i tothom se la vol fer, diguéssim,
doncs resulta que Buñuel posa un pla meravellós
que és que tornen a posar tot el bestiar
dintre del tot l'aviram, diguéssim, el tornen a posar
les seves gàbies.
Tothom que està allà en diuen vol veure el redil.
Vol veure el redil, exacte.
O sigui que el desig és una força meravellosa
d'això, de desordre, no?
I, bueno, en realitat, la passió és això, no?
La passió és això, no?
L'atenció entre l'eternitat o l'urgència d'una cosa
d'un intangible,
amb les coses pràctiques del dia a dia,
que no sabem com reconciliar una cosa amb l'altra.
T'he portat, ja l'havíem posat alguna vegada,
una altra vegada, i m'hi ha patat la cançó de...
Bueno, el poema adaptat per Jorgs Brassens,
de Luis Aragó,
però te l'he portat en la versió de François Ardí,
perquè jo crec que és la millor que hi ha hagut mai.
No hi ha res que no ha aconseguit
a l'home ni sa força,
ni sa feblesa, ni el seu cor.
I quan creu
obrir aquests braços a l'ombra
i aquella d'una creu.
I quan vol ser-hi
el seu bonheur, el boia.
La vida és un estranger
i un divorci dolorós.
No existeix l'amor feliç.
Canta l'Ardí amb aquest arranjament de piano tan xulo,
aquestes escales descendents que donen la impressió
que ens fan baixar del cel d'alguna manera.
Ens fan baixar de la idea que hi ha la possibilitat
d'una vida eterna aquí mateix.
Jo trobo que la imatge més bonica és aquesta.
El teu amor feliç és aquesta.
Exacte.
El meu amor feliç és aquesta.
És la mateixa cançó,
però m'agrada molt aquesta imatge d'Aragón.
Quan obres els braços per abraçar algú,
en realitat estàs projectant l'ombra d'una creu.
Aquí tens la imatge de la passió,
de l'atenció entre les dues coses.
L'interessant del cas de la cançó aquesta
és que el Brasens, que era un artista,
va eliminar de la cançó, segurament no per qüestions ideològiques,
sinó per qüestions d'escoltar d'en Algrà
i una cançó popular de ser més breu,
però va eliminar l'última estrofa,
que era aquella en què l'Aragón,
que era un militant de la resistència francesa contra els nazis,
de fet va compondre la cançó a casa del Tabernier,
un dels que lluitava també la resistència,
pare del Bertran Tavernier, el cineasta.
I en l'última estrofa aquesta
feia referències més explícites a la resistència.
Es veu que amb la seva parella no podien continuar
estant en aquell pis perquè els dos lluitaven al mateix costat
i es veu que era una mena de política
de la resistència no ser identificables
o no compartir sostre pel perill que això suposava,
que es carreguessin a dos dels soldats de la resistència.
I llavors, clar, aquí hi havia aquesta tensió
una altra vegada entre dues persones que s'estimen
i aquí ho veiem, l'amor o les nostres obligacions de soldats.
Ara, quiero que te concedis
en mis palabras y tú conezcas.
Bueno, això és el clar disc de Martín Buscalla,
que és, per mi, el chansoller més important
de l'Uruguay amb el permís del Drexler.
Lògicament, jo quan vaig descobrir aquest disc
ho vaig trobar espectacular.
L'amor és el més important de l'Uruguai
en el permís del Drexler.
L'amor és el més important de l'Uruguai
en el permís del Drexler.
Efectuament, jo quan vaig descobrir aquest disc ho vaig trobar...
Espectacular. L'Evangelio, a mi, a Jardinero,
aquesta cançó es diu precisament així.
És un disc que us recomano de cap a cap,
és del 2006, però jo el trobo encara estupend,
Martín Buscalla.
La passió en l'Evangelio, perquè, com deies abans,
que ens feia baixar del cel,
acabava de baixar del cel, és el que arpedíem aquest,
i, a més a més, disfrutem-nos mentre podem.
Sí puedes, sí, l'Evangelio, a mi, a Jardinero,
de Martín Buscalla.
Roger Mas i David Caroen, fantàstics.
Estupendo. Moltes gràcies.
És un dia de rambs i de ressorracció i tot el que faci falta.
Exacte. Jo necessito... I s'acaba la quaresma!
Quan s'acaba ara?
No ho sé, quan s'acaba. Cadascú fa el dia que li dóna la grana.
Jo l'acabo el diumenge de ressorracció, el diumenge que ve,
però no ho sé. Estarà aquesta setmana, eh, Roger?
Que va, si les quaresmes són el més bonic que hi ha al món.
Ara tornem al suplement. Salut!
La balena era solitària i trista,
perquè cap altra balena la sentia cantar.
Per alguns, la balena era un híbrid.
Un periodista i un equip de científics van a la recerca
d'aquesta balena mítica.
La balena solitària, sense ficció, a TV3 dimarts a la nit.
Lincoln.
El teu enllaç amb la cultura.
A Catalunya.
Un festival de música clàssica
comenatjarà la figura de Pau Casals
i d'altres compositors catalans que van patir exili.
Més informació a www.patreon.com
o a l'inici del programa.
Un festival de música clàssica
comenatjarà la figura de Pau Casals
i d'altres compositors catalans que van patir exili.
Més informació a www.patreon.com
o a l'inici del programa.
Un festival de música clàssica
comenatjarà la figura de Pau Casals
i d'altres compositors catalans que van patir exili.
Més informació a www.patreon.com
o a l'inici del programa.
El 22 d'abril a l'Auditori de Girona,
únic concert a Catalunya de Rufus Wainwright.
El cantant i compositor oferirà una actuació en solitari
recomanat per Catalunya Ràdio.
L'INCAA, l'INCAA, l'INCAA, a Catalunya Ràdio.
A Catalunya Ràdio.
El segles VIII i IX,
les màximes autoritats polítiques i eclesiàstiques
de l'Imperi Byzantí van decretar la prohibició
de venerar imatges de Déu, de Jesucrist,
de la Mare de Déu i de tots els sants.
L'iconoclàstia es va imposar a sang i foc
i es va posar en llibertat.
En parlarem en el proper episodi de l'Enguàrdia,
també disponible al web de Catalunya Ràdio.
Cada cap de setmana, dos programes.
El diumenge a les 3 de la tarda i cada dissabte
un altre exclusivament en podcast.
Dissabtes i diumenges des que surt el sol fins a l'hora de dinar.
Amb Roger escapa.
Els diumenges al migdia,
el suplement obrima el dominical.
5 minuts per arribar a les 12 del migdia.
Això és la prèvia del dominical. Gerard Joan, bon dia.
I Jofre Genué, bon dia i bona hora.
Com estàs?
Veig que el Mauri no ha volgut.
Quina sorpresa, perquè avui m'he trobat amb Francesc Mauri.
T'he de dir que me l'he trobat a les vuit,
perquè a les set no hi havia ningú del temps.
Una mica més i faig la previsió del temps.
Tots sabem que el diumenge sempre és un dia que costa una mica més.
T'has adormit, Francesc?
Sí, sí, m'he adormit.
Has de dir que la culpa és meva, que no et vaig explicar bé.
Els horaris, tot això.
Ho podria dir, però saps allò de l'alarma de posposar?
Doncs he anat posposant l'alarma un cop rere l'altre
i de cop i volta ja eren les set.
I has marxat abans per no haver de parlar amb tu mateix.
Exacte, perquè si no aquest cara a cara hauria sigut una miqueta de temps.
Ja no hi és, del Mauri?
No, avui feia una jornada reduïda.
Unes horetes.
Està fent un favor, diguéssim.
D'acord, d'acord.
A poc a poc el cantem amb recursos romans.
El que passa el dissabte a la nit es queda dissabte a la nit.
El dissabte a la nit es queda dissabte a la nit.
Home, dissabte a la nit ja se sap.
És cap de setmana i jo pensava que compensar aquestes horetes
ho podria fer, però...
Sólo va acompanyado, és la pregunta.
Amb roba o sense, doncs no ho puc dir.
Jofre, el Mauri ens ha explicat que en principi no ha de ploure gaire
aquesta Setmana Santa.
No, de fet, ahir insinuàvem lo de divendres.
I dels dies festius,
hi ha una petita perturbació que està oscillant entre divendres
i dissabte, que ahir ja la vaig insinuar.
Aquests dies, en forma de ruxats de tarda,
podrien fer que s'espatllés una mica, però puntualment.
En general, ara sí que avui s'ha vist clarament que
és aquesta petita perturbació.
Ruxats de tarda segurament seran tan dèbils que no...
És que no coincideix la previsió del Jofre i la del Francesc Mauri.
I ara li donem uns mapes que no són...
Ell ha dit que no plouria gens.
Ha resumit molt, també.
Ha resumit.
Ha dit que costa molt fer la previsió de Setmana Santa.
Sí, la veritat és que ens fa una mica de mal.
Això sí que coincidim.
Aquí ningú es mulla.
Saps què passa? Més o menys tenim 3 o 4 models.
Però si el Mauri està al 324.
Ara mateix trobo el 324,
explicant una mica la precipitació que hi ha darrere.
Això vol dir que no ens queda gaire temps.
Sí, tenim una mica justet.
Temperatures mínimes, doncs 10 a Barcelona.
La previsió del meteoròleg de la setmana passada, tot malament, no?
No, mira, el partit Irlanda-Finlàndia el vas encertar.
El guanyador de la Kings League vas dir
que seria Troncos i va guanyar el Vàrrio.
Vam preguntar-te si plouria a l'Espanyola i no.
Com a mínim fins ahir.
Ahir no sé si va ploure a l'Espanyola.
I després em van preguntar si el primer capítol...
Un moment, a l'Espanyola és error?
No ho sé, ahir va ploure a l'Espanyola.
Però durant tota la setmana, inclosa ahir.
Clar, inclosa ahir.
Jo crec que ahir a l'Espanyola alguna cosa devia caure.
Sí, sí.
S'acaba d'apuntar un tanto.
I en Berga, com va?
La previsió d'aquesta setmana.
L'Espanyol entrarà en zona de descens aquesta jornada.
Perquè això passés, l'Almeria o el València
haurien de guanyar els seus partits.
No em pregunteu per l'Espanyol.
No, no, mulles.
Són dades, és una cosa objectiva.
Jo crec que entrarà en zona de descens, però no crec que baixi.
I el Barça-Madrid de dijous, qui passa a la final?
Serà difícil això, eh?
El Barça.
Gràcies, Jofre. Dissabte que avui treballes?
No, ja està, ja no ens veiem fins al maig.
Ja ho veurem.
Gràcies, Jofre.