This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Les obres superen el pressupost dels 600.000 euros. Ja tornem a ser aquí, a l'oest, el magazín que t'acompanya cada tarda de 4 a 6 a la teva ràdio local.
Bones de nou, Òsters, què tal? Seguim aquí a l'oest, quan ara mateix tenim 17 graus, a Trem, al Guaire, al Mena i a Gramunt, 18 en trobem al Picat, Rosselló, Mollerussa, Alvesa i Torraferrera, i finalment 19 ja n'hi ha a Lleida Ciutat.
I ens centrem a aquesta segona hora del programa amb un Escoltem-nos que avui dedicarem a les pors infantils i més concretament ens centrarem en els malsons i els terrors nocturns. Com sempre ens en parlarà la mestra psicòloga i treballadora social Marta Heroles.
Després serà el moment de l'empreadoria, arriba el torn de la secció empenta. Avui descobrirem una història arrelada al cor del Picat, una perruqueria que des de fa gairebé 60 anys pentina i acompanya els venits d'aquest municipi i que ha sabut, això sí, reinventar-se sense alhora perdre la seva essència gràcies al relleu generacional.
I avui, en principi sí, en principi sí, l'Ivan Osson podrà fer el seu fallo tècnic que ens havia preparat per la setmana passada, aquell que buscava dotar-nos d'una mica d'esperança, parlant d'espècies, d'animals que s'han lliurat de l'extinció, que es consideraven extintes, però finalment s'ha descobert que no era així.
I ja ho sabeu, podeu reescoltar totes les nostres seccions del programa a la nostra pàgina web quan ho desitgeu a www.aquialoest.com Vols estar al dia de tota l'activitat de les nostres terres? Segueix-nos aquí a l'Oest!
Escoltem-nos amb Marta Heroles, psicòloga, treballadora social i mestra.
Anem a escoltar-nos un dia més amb la mestra psicòloga i treballadora social Marta Roles. Benvinguda. Gràcies. Gràcies un dia més per ser aquí. Avui continuarem el capítol anterior en què vam parlar de la por, més concretament en l'àmbit infantil. Vam veure que formava part del procés evolutiu, hi havia de ser. La por és un símptoma que hi ha algun perill i que alguna cosa ens assusta, no? Però sí que és veritat que vam parlar que, de vegades, aquesta por se n'anava una mica. Vam parlar del que era...
teòricament normal, entre cometes aquest normal, de lo que era més racional o irracional, segons l'edat, segons el moment evolutiu, i ens vam quedar a que s'ha d'acompanyar aquest espòs per part dels adults, han de saber gestionar les espòs infantils. No és tan fàcil com opiar-les, no és tan fàcil com tirar al nen a lo que li fa por, sinó...
de manera paulatina i a poc a poc. Vam dir que avui en parlaríem, però sí que és veritat que abans volíem parlar d'un àmbit molt concret de les pors que tenen a veure sobretot amb la nocturnitat, podríem dir, no? Que són els malsons, que tothom coneix, els terrors nocturns, que tenen certa diferència, no és el mateix, tot i que col·loquialment potser ho fiquem al mateix sac, però no és el mateix.
i fins i tot hi ha casos de sonambulisme en nens i nenes. És un tipus de por que, com dius, està relacionada amb una franja horària, amb una determinada rutina, i que cal parlar-ne també perquè això ens provoca als adults molta ansietat, sobretot pel tema de no saber com gestionar-ho, com actuar,
Doncs mira, em poso a dormir el nen amb mi perquè és que pobrec, és que si no, no dormirem. Sí, d'acord, però sí que amb el tema de la son i amb el tema de l'autonomia nocturna també hem de ser molt curosos, perquè si ho fem un dia, ho fem dos dies, no passa res...
però si aquell nen s'acostuma a dormir amb nosaltres sempre, depèn de l'edat que tinc, i evidentment, i depèn de la casuística, però ho hem de tenir en compte, perquè té unes certes conseqüències. El que sí que és veritat, i pels que hem tingut un episodi de terror nocturn infantil, sí que sabem que realment
Hi ha molt patiment en el sentit que la persona que ho passa, que es desperta, té la por a ficar del cos, és un estat com de pànic, inclús de vegades, i ho passen malament. Inclús hi ha vegades que els infants no s'han acabat de despertar. Exacte, sí, sí. Moltes vegades, és a dir, és una fase del son que tenim micro despertars al lloc de la nit als adults i als infants, eh?
I aquests microdespertars, això de que dormim tota la nit del tirón, que es diu, això no és cert, eh? Això no és cert. El que passa és que no recordem aquests microdespertars i anem enllaçant l'un amb l'altre. Aquesta és una bona qualitat del son. Moltes vegades el que passa amb els malsons o amb els terrors nocturns és que en aquests microdespertars, doncs, o parlem, o cridem, o plorem...
Però no ens acabem de despertar, fins i tot. I a vegades som els adults els que anem allà a veure què passa i és quan els despertem. Sí, exacte. La persona ja està alterada de normal i encara ho empitjorem. Anem-ne a parlar, vinga, va. Doncs com diem, els infants poden despertar-se o no dormir bé durant la nit per molts motius. Un d'aquests motius són els malsons, també poden ser els terrors noctuns.
I el sonambulisme. Què vol dir el sonambulisme? Doncs parlar mentre estem adormits, per exemple. Són problemes de son comuns entre els nens. Parlar i caminar també inclou el fet de desplaçar-se. Hi ha diferents tipus de sonambulisme. Aquest em preocupava especialment, perquè digués que se marxarà de casa tancant portes sempre amb clau no fos un casa.
Sí, sí, és molt comú en els nens i he parlat de problemes que realment és una manera de parlar. Jo no penso que siguin problemes, jo penso que són etapes característiques que hem d'intentar resoldre per tenir una bona qualitat del son. Alguns consells que podem fer nosaltres en el cas que ens trobem davant d'una situació de malsons, de terrors nocturns o de sonambulisme.
Primer parlem dels malsons amb infants. Són somnis que atemoreixen, que hi ha un component de por. Solen normalment donar-se la segona meitat de la nit, és a dir, la primera meitat, si anem a dormir a les 9 de la nit, amb molt poca freqüència tindrem malsons a les 10, a les 11, a les 12, perquè és la primera meitat de la nit. A la segona són quan solen aparèixer.
que és quan hi ha el son més intens. Aleshores, els infants poden començar a tenir malsons a partir fins i tot dels 6 mesos. No és molt freqüent, normalment passen més endavant, però poden tenir-los a partir dels 6 mesos. I entre els 3 i els 12 anys és quan són més freqüents.
Jo m'atreviria a dir, pot ser que hi hagi nens amb 10 i 11 anys que encara tinguin malsons, però potser són una mica més petits. El percentatge potser és més alt al voltant de la primera etapa de la primària, entre els 7, 9, més o menys. Els infants es poden despertar plorant, amb por, o poden tenir problemes per tornar a conciliar el son. Què hem de fer? Què podem fer nosaltres?
Està clar que el no atendre'ls mai serà una opció. Hem de recórrer'ls. Sobretot perquè deia un pediatre, el que segueixo, el doctor González, que deia si nosaltres volem que els nens dormin tota la nit,
i els anem a atendre, a vegades els tornem a despertar i hi ha qui diu que s'han de deixar i que els nens aprenen que per més plorar això no els serveix de res i per tant acaben deixant de plorar i acaben a dormir-se, per força. I ell plantejava, realment és el que volem? Sí, els nens dormiran i no es queixaran, perquè ja saben, ja han après el mecanisme de per molt que plori, els meus pares no em socorreran.
Però ell plantejava la qüestió, realment és el que volem? Què passarà quan aquests nens tindran 15 anys i els expliquem, els diem nosaltres, els preguntem com ha anat a l'institut? Jo, amb 6 mesos, amb un any, amb 3 anys, ja li hauré demostrat com a adult que per molt que ell em reclami, jo no aniré a atendre'l. Com ara li puc demanar aquesta comunicació en l'adolescència? Sí, sí, sí. Per això, mai és una opció el no atendre'ls i hem d'anar.
Ens sembla a nosaltres que no és una cosa tan greu, que simplement és un malson, estem cansats, el que sigui. Però nosaltres com a adults hem de saber regular-nos i hem d'anar el més ràpid possible. Asegurar-nos que ells saben que estem allà i que per tant els donem escalf i els donem suport. Que els oferim aquesta protecció i que els animem a que ens expliquin el que recorden del somni. I els hem de recordar que els somnis no són reals.
Són somnis. A vegades ens poden manifestar coses de la realitat, això també, però els hem de dir que no són reals. Si ells han vist un monstre al somni, els hem de recordar que hi ha una frontera entre el que és real i el que no. I els hem de permetre qualsevol tipus de calmant que ells ens puguin requerir. Per exemple, si dormen amb 3-4 anys amb un nino i allò...
els hi generi més tranquil·litat, doncs que hi dormin. No hi ha problema. Tot el que els hi pugui generar més tranquil·litat per a aquests malsons. Quan ja hem tornat al moment de la calma, l'animem a que es torni a dormir. Ens assegurem també que, com comentàvem, si hi ha alguna cosa a la seva habitació que els hi pugui generar angoixa, sobretot alguna jaqueta penjada que pugui generar una ombra, el que sigui, doncs els hi traiem.
perquè puguin tornar a la calma i tornar a dormir-se amb tranquil·litat. Això en el cas dels malsons. Parlem ara dels terrors nocturns. Passen amb més freqüència en edat infantil i en edat preescolar. Què vol dir? Doncs amb nens més petits, d'edats més primerenques. Passen durant les etapes del son més profund, també ens n'anem a la segona meitat de la nit,
I, normalment, abans de l'hora de dormir dels pares. És a dir, moltes vegades, quan els pares encara han anat a dormir, sentim aquells crits a l'habitació, què ha passat? I és això, és un terror nocturn. Ploren desconsoladament, sembla que tremolin, la seva respiració és molt més agitada...
La seva mirada fins i tot està terroritzada, està confosa, no saben on són, han perdut una mica la nocia d'on són, es mouen molt agitadament, poden fins i tot a vegades donar puntades, poden tenir una mirada molt desorientada, poden cridar, o a vegades fins i tot poden no reconeixer-nos, perquè estan en aquest estat de terror nocturn, de paràlisi o de xoc.
Moltes vegades els intentem abraçar i la pròpia reacció de l'infant és de rebutjar això, perquè realment encara no són prou conscients, i també tenim en compte que estan adormits, no són prou conscients encara de si realment s'han acabat de despertar del tot i de si el seu cervell està net d'aquell terror encara. Per tant, què hem de fer nosaltres? Mantenir la calma?
Els nens i les nenes no són conscients d'haver tingut un terror nocturn perquè encara continuen adormits. Asegurar-nos que no es pugui fer mal. Hi ha molts nens, per exemple, que aquesta situació genera tanta ansietat que s'agafen els cabells o s'esgarrapen. Ens assegurem que no es puguin fer mal ells mateixos i que no puguin tampoc caure del llit. Moltes vegades això també passa.
I recordar que després d'aquest breu episodi, d'aquest breu període, és probable que el nostre fill es relaxi i torni a dormir. De fet, la nostra tasca principal és tornar-los a la calma. I hem de conèixer una mica els nostres fills i saber com fer-ho. Si tenen un nino, si els agrada molt que els acariciem la pell, si hi ha un gest en particular que nosaltres puguem fer que sabem que els pot calmar. Tot això ajuda. Anem a parlar ara del sonambulisme.
Com els terrors noctuns, el sonambulisme o el parlar adormit passen quan els infants estan profundament adormits. I mentre hi ha un episodi de sonambulisme, els infants poden tenir aquesta mirada perduda.
és possible que no responguin els altres. Pot ser molt difícil també despertar-los, perquè estan en una fase molt profunda. El que diuen és que acostumen a recomanar a no intentar despertar, és a dir, vigilar... Depèn dels casos, clar, estem parlant molt d'infants ara, molt centrat en infants, en el cas dels adults potser podria ser més així, depèn dels casos amb infants, perquè si hi ha un sonambulisme ja detectat,
Sí que llavors la persona experta en medicina del son podrà fer unes recomanacions més acurades amb aquell tipus de sonambulisme. És important perquè la recomanació sembla que sigui no despertar-los. La majoria dels sonambuls tornen al llit sols i de fet ni recorden haver-se aixecat quan després se'n pugui parlar.
El sonambulisme tendeix a ser hereditari i també pot passar diverses vegades en una nit amb nens més grans o en adolescents, fins i tot. Què podem fer nosaltres com a adults? Asegurar-nos que els infants no es facin mal durant aquest episodi de sonambulisme. Treure de l'habitació totes aquelles coses que pensem que per nosaltres pot arribar a ser un perill o que puguin caure.
O fins i tot si són petits, si no tenim barana i sabem que hi ha aquests episodis bastant freqüents, potser és aconsellable de posar una barana, depenent dels casos. Les portes exteriors, intentar tenir-les tancades i que ells no tinguin accés per obrir-les perquè moltes vegades de manera inconscient ho podrien arribar a fer. Bloquejar escales perquè no puguin pujar i baixar...
Els nens, si estan patint un episodi de sonambulisme o estan parlant adormits,
El que deies tu, intentem no despertar-los. Si moltes vegades veiem que tenen aquesta franja tan fina de lucidesa i que potser comencen a estar desperts, intentem raonar-los, que han de tornar a l'habitació i que han de tornar a dormir. Els conduïm cap al llit i amb tota probabilitat aquella fase del son començarà a baixar i tornaran a dormir-se.
Però sí que és molt important això, d'acudir amb un professional si veiem que aquests episodis han passat més d'una vegada, perquè ens doni pautes i perquè si realment hi ha d'haver un diagnòstic pugui estar ben controlat a nivell mèdic. Jo crec que és importantíssim perquè al final, com dèiem, entenem que això forma part del procés de la son i del procés evolutiu, no?
Però, clar, tenir una nit, una mala nit, un d'allò, tothom la té una mala nit, no? Però, clar, si això, per exemple, es repeteix amb certa freqüència, clar... Està clar que aquí el consell mèdic és bàsic, no?, o el consell d'un professional, perquè això no s'hauria d'anar repetint, que passi un cop o dos està bé, però en molts casos no. Avui hem parlat d'aquest tema...
Hem entrat una miqueta, està molt bé, perquè el tema de les pors infantils dóna per molt. Si et sembla bé, continuarem parlant. Moltes gràcies. Gràcies. Si no et vols perdre el que passa al teu voltant, aquí, a l'Oest.
Avui, ja ho dèiem a la sumària de l'empremta, portem la història d'un negoci que porta a prop de 60 anys en actiu, una perruqueria que va començar amb la mare de l'actual propietària. Coneixem, doncs, el secret, Sabina, de, podríem dir així, de saber-se reinventar, no? Doncs sí, estigues atent perquè és una història que segurament t'agradarà i crec que avui també ens emocionarà una miqueta el que ens pot explicar l'Alicia, que ja la tenim aquí amb nosaltres. Doncs, sense més preludis, ens hi posem.
Empremta, un lloc on parlarem d'emprenedoria sense filtres ni eufemismes. Ser empresari no és només un càrrec, és una aventura plena de reptes, renúncies, aprenentatge i superació. Empremta, el que a mi m'ha explicat.
Doncs venga, benvinguts i benvingudes aquí a l'empremta. Avui ens endinsem en un negoci, com ja ens deia el Fran, que té gairebé 60 anys, que bé, són 60 anys, deixant empremta amb milers i milers de cabells. Ara ens ho explicarà l'Alícia. Parlem de Mia Estilistes, una perruqueria fundada l'any 1967 per la Montse, al carrer Major del Picat, i que amb el pas dels anys ha evolucionat sota la direcció de la seva filla, l'actual propietària, l'Alícia. Un negoci que ha sabut adaptar-se als temps i mantenir aquella essència de sempre, també.
fer sentir bé a les persones i que surtin contentes. Alicia, què tal? Com estàs? Benvinguda a l'enfrenta. Hola, moltes gràcies, Pedro. Encantadíssima d'estar aquí. Com recordes aquells primers inicis de la perruqueria?
Els meus inicis se remunten de quan jo era molt petita, perquè jo vaig anar-hi entre cabells, secadors i rulos. O sigui, a veure, records n'hi tinc de tota la vida. Però realment, quan vaig començar jo, que va ser per accident, jo no volia ser peruquera. Què volies ser, Alicia, primera? Volia fer la carrera de medicina.
Però les coses es van troncar i vaig tirar per aquest cicle. I una vegada vaig estar allí, em vaig sorprendre moltíssim i em va agafar una passió tremenda. I com vas acabar decidint això de dir, no feia doctora, de metgessa i acabo estudiant perruqueria? Quan t'agafes la passió, ja ho deixes. Sí, sí, sí, va ser molt accidental. No era una cosa que jo perseguia.
I la teva mare, què va dir quan va saber que et volies dedicar un altre cop? Bueno, la mare ni sí ni no. O sigui, li hauria agradat que hagués fet una carrera. Això sempre, jo crec que al fons sí. Però després, la veritat és que molt bé. Vam treballar juntes uns quants anys i va estar genial. Ens portàvem molt bé. Això també és molt important perquè són dues generacions diferents. La gent jove sempre no ve més.
I ella venia d'una època, doncs, bueno, d'unes altres èpoques, diguem. Ara parlaves de creixut entre rulos, entre secadors. Com era aquella peluqueria d'aquells anys que recordes quan eres petita? Perquè suposo que és molt diferent a les peluqueries que estaven vituats ara. Mira, la del carrer major que m'has dit, allí és on va néixer la peluqueria, però jo només vaig viure allí tres anys.
Llavors, clar, allí tinc pocs records. La meva mare ho ha muntat en una habitació de la casa. O sigui, clar, era una cosa que... Bueno, són els inicis, no? I en aquelles èpoques se munti com se pot. I llavors, clar, jo vaig estar tres anyets allí. Llavors, se va fer una altra casa nova i llavors sí que és veritat que tinc més records de la nova, que és on tenim amunt el tell i damunt la vivenda. I llavors, clar, tinc molt més records d'allí, de baixar les escales de dalt i anar a la peluqueria a veure la mare.
que sempre la mare tenia molta feina, això també és veritat. Però bé, el que et dic, si volia estar una estona per allí o veure-la, havia de baixar la peluqueria. Quins records tens de la teva mare la peluqueria i com a dona emprenedora? Perquè, clar, recordem que va obrir una peluqueria en una habitació d'una casa, vull dir que tenia una voluntat molt gran de crear el seu negoci. A més, ella va trencar totes les generacions, érem modistes, la meva mare va tenir molt clar que volia ser peluquera i llavors no va parar, està aconseguiu, la meva mare era un...
era una persona amb molta llum i molta empenta, no la frenava res. Llavors jo tinc aquest record i aquesta memòria, no?, que moltes vegades quan he de prendre una decisió o alguna cosa així em poso al seu lloc, no?, és com a, vinga, va, endavant, i així és el que faig. Vas començar el relleu, va començar cap als anys 90, que et vas incorporar també. Sí, m'ho vaig incorporar jo als anys, sí, cap als 90, una cosa així, sí.
Què vas incorporar tu a la perruqueria en aquell moment, quan encara estava la teva mare? La meva mare m'ho va deixar molt fàcil, que em va dir, tu agafa la gent jove, i la mare agafa la gent més gran. Sí que per mi va ser un repte molt gran, perquè clar, quan havia d'agafar una senyora,
ja d'una edat més considerable, que portava molts anys amb ma mare, que la pentinava la meva mare, el meu repte va ser que amb molt poc temps jo vaig tindre que arribar al seu nivell, o sigui, jo havia de pentinar com ma mare portava vint i pico d'anys. Llavors, allà sí que va ser un repte per mi molt gran, no? El que passa és que com que m'agradava tant, vaig aprendre, a part de mestra també vaig tindre ella, que va ser molt fàcil, clar.
Però bueno, va ser uns anys difícils perquè el llistol el tenia elevadíssim. Així et va servir també com a aprenentatge ràpid. Sí, sí, aprenentatge, però en plan, en plan, bum, bum, bum, bum. La teva mare portava, bé, ja us deies, més de 20 anys també dedicant-se a la perruqueria.
Què feies tu de nou? És a dir, tu pentinais amb aquesta gent nova, però al negoci què vas aportar quan vas arribar, Alicia? Jo vaig començar a posar els horaris al lloc. Ma mare no tenia horaris. O sigui, ma mare havia estat treballant fins a vigiles de Nadal, festes majors o el que sigui. Havies estat treballar 24 hores. Podria haver treballat 24 hores. Vull dir, jo això no. Jo això ho vaig tindre molt clar d'un primer moment.
I vaig començar a posar hores perquè jo el que no suportava, o almenys per mi em posava molt nerviosa, era que molta gent s'estigués esperant. Llavors era així la peluqueria, era com el bar de les dones, perquè al final arribaven allí, sabien l'hora que entraven però no la que sortien. I llavors, clar,
A mi això em generava molt estrès. Llavors, vaig decidir que no, mare, hem de fer uns horaris que la gent no s'hagi d'esperar, saps? Tot més organitzat. Llavors, això és una de les coses que vaig fer en pic, vaig iniciar. O sigui, vaig iniciar i vam posar les coses molt clares i la mare m'ho va permetre, que això és una altra. Clar, perquè tants anys al cap de pas donem presa que et vingui algú i et digui ara com t'has d'organitzar. Ara, a veure com ho fem.
Però sí, sí. I en quant a tendències, perquè clar, les tendències de fa tants anys... Jo vaig estudiar a Londres, vaig estudiar a Barcelona, vaig estudiar amb els millors perruquers que hi havia en aquell moment, les primers firmes, i ma mare és la primera que em va llançar aquí. Llavors, clar, no he parat de formar-me mai. Ma mare tampoc, o sigui, ma mare ni que... Puges d'edat, ella sempre li agradava, no? I jo també.
És una cosa que mai n'hi ha prou, llavors sempre hi ha les tendències, sí que tornen, les modes tornen, per exemple, avui he estat al màxim una formació i ve una altra vegada els cabells escalats, que són els que fèiem nosaltres als anys 90. El que passa és que sempre hi ha unes petites remodelacions, sempre hi ha el punt, des de la versió, punt, doncs uno, dos o tres, sempre.
I ara t'anava a preguntar, has estat més fàcil per tu agafar el relleu generacional o pot ser que has estat més fàcil començar de nou i no tindre aquesta pressió d'igualar la meva mare, com deies ara, no? No t'ho puc dir, perquè com que ja me vaig trobar el que me vaig trobar,
Jo crec que vaig anar fent també la meva clientela, o sigui, saps? Vam allà però després ja vaig anar fent la meva clientela, o sigui, va ser com a molt dual, no? Molt, bé, d'aquesta manera, que hi havia la gent de sempre i tal i qual, i també conservar-la, evidentment, mimar-la i tot el rollo.
Però sí que és veritat que jo vaig, ja la gent s'anar introduint poquet a poquet. També és veritat que quan algú jove s'introdueix, llavors també li apeteix que la innovació sigui més jove. Però continuo dient que a vegades per l'edat no és. Avui en dia no. Avui en dia pots ser una persona molt jove, però si no es forma... I tant, i tant. A vegades tenim aquesta concepció en la ment. Tenim aquesta concepció. Una gran dissenyadora em parla. Exacte.
Que fins i tot ella es ficava... A vegades diia, saps amb qui estàs parlant? Sóc la dissenyadora que tinc tants anys. I diu, bueno, sí, sí, ja ho sé, però és que t'admiro i m'és igual que tinguis 50 anys i jo 20, o tu 60, jo 15, saps? Exacte. O sigui, la qüestió és que tu estiguis sempre en plena formació. La formació ha de ser constant, tota la vida. I ja no només professionalment, sinó emocionalment, creixement personal, amb tot. Perquè hem de millorar amb tot.
En aquests gairebé 30 anys, no? Deus portar, Alicia, més o menys? Sí, 32, crec. Més de 30 anys. Segur que hi ha hagut moments més difícils durant el negoci, no sé si econòmicament, personalment, etcètera. Quins són aquests moments que t'han marcat més en quant a dir, uf, aquest moment va ser dur? Econòmicament no.
Us ha anat bastant bé la peluqueria. També és veritat que vam estar 8 anys amb la malaltia de la meva mare, va tenir un autoimmune i llavors va ser molt desequilibrat. I sí que és veritat que allí va ser un moment de molt... va ser molt complicat. Va ser uns anys complicats.
I va ser el meu punt d'inflexió. O sigui, perdre la meva mare i no poder ser mare. Allí sí que va ser el meu punt d'inflexió. Llavors, a partir d'allí, vaig decidir que aneu per aquí o per allà. I vaig dir endavant. I allà vaig fer molt caríssim personal, m'ha ajudat moltíssim. Porto 15 anys desenvolupant-me emocionalment i tot el rotllo aquest.
I m'ha ajudat moltíssim com a persona per afrontar reptes, per afrontar moltíssimes coses. I això també està... O sigui, és a dir, s'ha vist reflexat a la pelu, perquè molta gent parlem d'aquests temes. Llavors, clar, jo indirectament també estic fent com una mica de coach als clients, no?
I molts em pregunten coses. Vull dir, sí que és veritat que he notat això, no? Que jo també m'agrada molt. He convertit la pèl·lo en noves experiències, més que vindre a la pèl·lo, sinó que tu vens a viure... Ja has estat ja també amb mi estilistes, ja també. Clar, amb mi estilistes ja és viure una experiència al saló, no? I llavors, clar, cada vegada vas posant més cosetes, més cosetes que la gent pugui vindre a viure una experiència, que surti amb algun aprenentatge, alguna cosa.
I tens aquests clients ja que els agrada també venir, prestar les mans de l'Alícia. La música xil·lau, totes aquestes coses són molt importants. Penso que és un moment molt important perquè, a més, jo sempre dic que quan venen al saló és un moment de desconexió i és un moment per elles o per ells. Vull dir que deixin mimar aquella estona. No allò de corre, corre, corre. I en aquests moments difícils vas dir tanco? M'he de dir com una altra cosa? Et va passar pel cap o no?
Mai em va passar pel cap això. Mai. Sí que és veritat que vaig canviar l'horari. Això sí, he fet un parell de filtres. He fet un parell de filtres i que és veritat que després em vaig adonar que ma mare s'havia dedicat tota la vida a la peluqueria i ho havia fet felizment. O sigui que ella va disfrutar moltíssim. Era la seva vida, no?
Però jo allà vaig veure que la meva mare va morir en 60 anys i em vaig adonar que volia fer més coses. I llavors l'horari que teníem era impossible fer més coses, no? I llavors sí que és veritat que vaig fer un canvi d'horari
I la gent ho va adaptar perfectament perquè la gent s'adapta. Si vol vindre al teu saló, la gent ve. Busca la manera. Vas decidir deixar més temps per dedicar-te a tu personalment a banda del negoci. Exacte. Jo necessitava també autocurar-me, autosonar-me i tot això necessitava el meu temps. Sí, sí.
O sigui, en aquell moment no se't va passar pel cap aquesta passió que dius que se't va despertar ja de ben joveneta? O sigui, no se'm va passar la passió. M'encanta la peluqueria, no? I ara he fet un altre filtre. Perdó. Ara he fet un altre filtre per una lesió a l'esquena. Llavors, clar, em van dir, o afluixes o hauràs de plegar. Això sí que és sentència, no? Si no, aquí ja és per salut, clar. I ara he fet el filtre de 24 hores a la setmana.
Llavors, què fas? Fai matins, fai tardes, fai divendres i fai dissabtes. Vull dir, bé. Jo puc aguantar amb l'esquena 6 hores màxim. Llavors, fai, doncs, bueno, i repartir les hores durant la setmana. Perfecte. I això ara mateix, també a nivell de facturació, a nivell de negoci, també es pot assumir? Sí, se pot sostindre, se pot sostindre.
Hem de fer la valoració, eh? Als sis mesos, porto poquet, però de moment se va sostenint. Perquè és important, és que quan hi ha negocis hi ha moments complicats, personalment, moltes vegades en parlem aquí, i quan hi ha passió, doncs passa això, que el negoci continua, perquè la passió al final és el que acabem movent qualsevol dels negocis, ho estem veient. Jo crec que he eliminat hores mortes, que diem.
o ratets morts, saps? Aquestes ratets, aquestes estones, que potser he de dedicar més a les reds socials o no sé què, però havia d'estar al lloc. I ara potser quan obro treballo i després ja... Invertim millor el temps, no? Jo crec que sí. Jo crec que l'he reorganitzat, el temps.
És prioritària organitzar el temps. Ara et pregunto, el més difícil, ja ho hem vist, que ha estat uns moments de la teva vida que han estat complicats, el nivell de l'horari també, dolències ara de l'esquena o qualsevol cosa, que també has tingut quedat al teu horari. Els moments més feliços de la teva feina, quins són? Quins diries que són? Això és el que més m'agrada. El moment més feliç que...
que a mi em fa molt feliç, és quan veus l'última rialla de la persona que s'ha acabat de pentinar. Aquella rialla de dir uau, no? Allò és la satisfacció màxima, jo crec. Per què creus que escolleixen amb mi estilistes, els teus clients? Perquè s'escolta. Jo quan arriba una clienta, pregunto què vol, què vol, què vol, què tens, què t'agrada, què no t'agrada... O sigui, podem estar com a mitja hora parlant antes de fer un servei. Després...
Ja, evidentment, agafo confiança en el primer moment, em confien ràpidament en mi. Suposo que deu ser per això, perquè passen ser per escoltar-los i després també els proposo les coses que els podria quedar bé.
i acaben dient-me, fes el que vulguis. Llavors, per nosaltres, això, per els professionals, és la quimera, no? El màxim que te poden dir. De fet, una de les teves ressenyes que estàvem mirant per aquí és, mira, hi ha una que diu 100% recomanable pel tracte i pel servei, que dèiem aquest tracte que acabes també alícia. Hi ha una dolenta també, que també és bona, eh?
Les dolentes saps què passa? Que és un aprenentatge. Depèn de quines, perquè algunes... Però algunes en què n'hi ha dolenta i la penso deixar sempre. I després hi ha un altre que diu, mira, increïble servei amb habilitat i professionalitat, m'ha encantat que t'expliqui tot el que està fent i la manera com viu la seva professió. Aquesta passió que també ha sortit aquí en l'entrevista.
I magnífica experiència, destaquen també el concepte d'experiència que ens volies traslladar. T'imagines fent una altra cosa, Alicia, ara que has estat... Sí. Què faries si no tinguessis la perruqueria? Jo ara m'agradaria... Bueno, estic fent podcast, estic fent podcast a part, tot relacionat amb les emocions. Al final, a mi m'ha ajudat moltíssim, i llavors jo m'agradaria també ajudar moltíssima gent en aquest aspecte, perquè a mi m'ha ajudat moltíssim.
Era o cap a caiguda o tirar endavant. I a mi em va ajudar molt el creixement personal. En aquell moment ho vaig fer, el camí el vaig prendre sola i... Tu parles de cursos, parles de... Sí, suposo que l'univers te va posant coses pel teu davant, no? I t'agarres o no t'agarres, o sigui, li prestes atenció o no? I li vaig prestar atenció.
I em va anar superbé. Llavors considero que hi ha gent que està patint moltíssim i que podries ajudar moltíssima gent en aquest aspecte, d'aconsellar-los si volen, perquè tot això és una decisió que has de prendre de tu. Per molt que et diguin, aquestes coses m'apassionen molt.
Doncs tornant a la perruqueria i l'estètica, parlarem de la teva evolució personal, que clar, l'Alicia no és la mateixa durant aquests més de 30 anys, i durant els 60 gairebé, eh? No hi eres, però vull dir la evolució dins de tot el que ha viscut la perruqueria. L'evolució és bestial, perquè clar, canvis de perruqueria també, o sigui, canvis de mobiliari, canvis de tot, clar, tot va en sintonia, o sigui, tu canvies...
la teva manera de fer has de canviar tot. O sigui, jo canvio, la peluqueria de canvi que quan em dona, doncs canvio mobles. O sigui, perquè no tinc una peluqueria convencional, tu entres i sembla que estiguis al teu menjador de casa. Llavors, clar, és una peluqueria molt acollidora. Llavors, clar, jo quan em canso, doncs faig canvi. Llavors, a la gent li agrada també això, perquè és allò de dir, ostres, mira, ja ha canviat, no? Ja és un altre entorn i tot.
Creus que avui dia els clients, clientes busquen alguna cosa que fa 30 anys no es buscava? És a dir, no només en les tendències del cabell, sinó en tot el concepte d'experiència de perruqueria, és molt diferent? Ara és que la gent ja te ve en el que vol. Ara és Instagram, o estàs al dia o te quedes enrere, perquè la clienta sap més que tu.
Sí, jo vull un tal Xavi o un tal Pixi o un tal no sé què. Clar, si tu no estàs al dia...
Te quedes com? Què? Què dius? M'entens? Llavors, o sigui, ara el repte aquest és anar per davant d'això. Nosaltres hem d'estar superformats per a que quan t'arribi un client i et digui, mira, vull el tallat butterfly. Doncs que tu sàpigues el que és. Evidentment, no? I dius, vale, doncs vinga. Llavors, clar, aquest repte ara nosaltres per nosaltres és el més. És que nosaltres hem de saber abans que ens ho diguin ells ja per encertar-los-hi, no?
Mira, ai, te volia ensenyar això, però això és el que t'estava explicant, no? A xarxes també i ets, Alice, ets constant. Sí, sí, sí, soc constant. Bueno, ens matxaquen molt les formacions, ha de ser constant.
Instagram sobretot, no suposo. A vegades no tens temps material per fer fotografies, que és el que nosaltres, clar, venem imatge. Llavors, clar, a vegades ens trobem que no tens el temps aquell de si tinguis un fotògrafo aquí perquè em fes les fotos dels treballs, no? Però, bueno, és el que hi ha. Anem trampejant el que podem. Durant més de 32 anys, et pregunto, anècdotes així divertides o curioses que ens puguis explicar per acabar aquesta entrevista, que diguis, buah, ens ha passat això, m'ha passat allò altre, no sé, alguna que se't vingui ara en ment.
Ara mateix no se me'n ve cap, eh? Quan acabem l'entrevista em diràs, oi Sabina, es m'han acorrit 50.000 ara. Ara mateix, ara mateix, així anècdotes, segur que n'hi ha 25.000, eh? Segur. Però, així curioses, no se me'n presenta cap. Ja ens els diràs, si també tu els dius i els compartiré amb les xarxes socials, ara que parlem de xarxes socials. Per acabar, què vols que sigui Mia Estilistes en un futur? Fiquem 5 anys, entre 5 anys, però no fiquen molts més ni tampoc menys.
A mi estilistes m'han carat a viure una experiència, no vindre a la peluqueria. És vindre a viure una experiència sobre sortir mimada, que et trobis guapa, guapo. O sigui, és anar una miqueta més enllà, ja és formar el que el nom diu, un estilisme. O sigui, és crear un estilisme i a partir d'allí, doncs clar, la gent se treba... Bueno, te puja molt la moral. Clar, és important. Quan et trobes guapo, no?
o guapa, la veritat és que tens un subidon. Poses mantenir aquell subidon. Doncs subidon o no, per als futurs empresaris o gent que vulgui obrir un negoci o emprenedors, què els aconsellaries? Què els diries després de 32 anys d'experiència en el teu sector o en el que sigui, en el món empresarial? Què els podríem aconsellar per acabar?
Jo crec que es llancen, a tope. A tope. Que no s'escoltin a ningú. Que vagin a lo seu, posar foco, focalitza, i les coses no es fan d'un dia per un altre. O sigui, no pots obrir i tindre resultats ja. O sigui, és qüestió de, doncs, bueno, passaràs traves i traves i traves, però pica la pedra. Ves picant-la, ves picant-la, perquè al final surt tot. I focalitza demà allò. Estàs contenta, tu, amb el teu... Sí, estic contenta, estic molt contenta, la veritat.
Sí, sí. Doncs, Alicia, així estàs contenta a nosaltres també. Moltes gràcies per estar aquí a explicar-nos la teva experiència. Esperem que també alguns emprenedors o futurs emprenedors ens estiguin escoltant i s'hagin emportat una miqueta d'aquestes experiències que transmet a mi a estilistes que també se les enduguin d'aquí de l'Emprenta. Moltes gràcies. Moltes gràcies, Sabina. A vosaltres.
Si no et vols perdre el que passa al teu voltant, aquí, a l'Oest. Aquí, a l'Oest.
El magazín de tarda de les Terres de Ponent. Lo fallo tècnic, l'espai que obre els micros al nostre tècnic de so.
I van us són, i van us són. M'hauria d'obrir el micròfon, eh? Si no, no se me sent. Ara sí. Què passa, què passa? Hola, de nou. Hola, de nou. Suposo que també has tirat això pensant, va, li pegarem un moc abans, però la França estarà feliç perquè això de recuperar animalets que es donen per desapareguts... Has jugat a aquesta carta que és bona. Has jugat a aquesta carta que és bona. Però pensa que si això amb rencor...
Bueno, tranquila, eh? Espero que em donis bones notícies amb animalets que em toquin el cor i que et perdoni. Els he triat, t'anava a dir que siguin boniquets, però com a mínim que siguin curiosos, que... Bueno, sí, així diríem, perquè tot això neix arrel d'una estranya espècie que va resorgir un segle després. És un fong, eh?
La treballa va passar a Hapugala, a un llogaret de Galle. És això, ja ho sento. El naturalista i periodista, bueno, un, perquè també té un nom curiós, intrigat per l'estanya aparença de l'organisme, que perquè us feu una idea té una estructura allargada, de color vermell viu i amb secrecions viscoses.
Si tots teniu al cap aquell moment pintar làbios amb el vostre gos, doncs és exactament la tita d'un gos, aquest fong, perquè us feu una mica la idea del seu aspecte. Doncs aquest periodista naturalista va començar a fer fotografies i va començar a investigar pel seu corte... Però no de la tita del gos.
No, del fons aquest. I no va trobar coincidències en bases de dades internacionals. Per tant, ho va decidir consultar amb experts locals. Va ser així, com amb l'ajuda d'un investigador, llamat... Llamat Patapam! El senyor Gopo Yawa...
El senyor Gopo Yawa, aquest investigador de la Universitat de Peradenya, es va identificar normalment amb l'organisme, no es va identificar amb ella. És un fong conegut com a Banya Pudenta. I l'últim registre d'aquest fong va ser a Sri Lanka el 1919, quan va ser documentat en els jardins botànics d'aquesta illa, en un entorn amb vegetació de bambú. El curiós de tot això... Com el curiós de tot això?
Ens acabes de dir que recorda, visualment, amb allò dels gossos, que es diu Banya Pudenta. Així és. O sigui, encara hi ha més coses a destacar d'aquesta cosa. Mira, el més curiós de tot... I aquesta cosa és el que m'ha de fer a mi feliç. No, aquest és el punt d'inflexió, ara t'explico.
perquè aquesta banya pudenta, aquest fong, també anomenat ja de manera més com a fong cobra, que bueno, és que ja te dic, és que li pega més lo de banya pudenta. És de la família dels faloides, per tant...
Si hi havia algun dubte a la sala... Reforce la meva teoria. La fetidesa d'aquest fong atreu les mosques que s'alimenten de la substància muscilaginosa que cobreix la punta, ajudant així a dispersar-ne les espores. L'has dit punta per la d'iprepusis. Sí, correcte. Bé, doncs això, i com dèiem, una altra data curiosa sobre aquest fong va demostrar la seva resistència perquè normalment creixien en entorns de bambú
I això, en aquesta retrobada d'aquest fong, estava amb un tipus de vegetació diferent. Per tant, adaptabilitat de l'espècie, punt a favor per aquest fong. Punt a favor, que és una de les coses que fa que moltes espècies desapareixin. Així és. L'alta dependència, o amb un habitat, o altres espècies, etc. Per tant, jo dic, aquest fong, que és tan lleig i tan aparentment fastigós,
no sembla tenir una funció real. Anem a buscar animals que siguin una mica més graciosos, com a mínim. I això, que també compleixin amb aquest estàndard de que hagin superat la seva extinció, que no és que l'hagin superat, sinó que nosaltres els hem redescobert. No és que ens els haguéssim carregat del tot. Exacte. No estaven extints. És que diem animals extints que s'han recuperat. No, no, ells ja hi eren. Som nosaltres que no ho sabíem. Exacte.
Que els humans som com som. Bé, comencem amb l'insecte pal de l'illa de Lord Howe. Uh, com ben barofen els insectes pals. És un insecte pal extremadament curiós, busqueu l'aparença quan pugueu, perquè és un insecte pal que ha anat molt al gimnàs, és molt gordo. O jo també te diria que és com una mena d'híbrid entre insecte pal i panerola. Com es diu, insecte pal, què? De Lord Howe. H-O-W-E.
El 1930 es va assumir que aquest insecte pal havia estat exterminat. Aquest insecte va ser descobert al segle XIX quan l'illa que li dona nom, situada al mar de Tasmania, a uns 600 km de la costa est d'Austràlia, es va convertir en un assentament balener.
Gairebé al mateix moment en què les rates dels vaixells accedien a terra ferma i començaven a delmar la població d'aquest imponent insecte de 15 centímetres de longitud i 25 grams de pes. Home. Déu-n'hi-do, és contundent. Ja t'he dit, que si veus una imatge amb una mà, a mi me'n recorda més amb una panerola que amb un... Home, exacte pal d'ell, és que ja... Lord Howe. L-O-R-D L-O-R-D H-O-W-E
Doncs això, eh? Tot i això, el 1964, uns alpinistes es van trobar el cadàver d'un presumpt exemplar a 23 quilòmetres de l'illa. El 2001, una expoedició aconseguia localitzar 24 exemplars vius. Dues parelles reproductores van ser traslladades al so de Melbourne el 2012 i el 2012, disculpeu, ja n'hi havia uns 9.000 descendants prestats per la seva reintroducció a l'illa.
Doncs això. Bé, bèstia. Déu-n'hi-do, aquest insecte pal. A més, amb lo contundent que és, que sembla com una mena de crustàssi. És curiós que no... Que les rates es fotessin això, però bueno. Això és molta proteïna. Sí, sí, i és contundent. Aquí una rata... O sigui, hi ha diverses rates amb un insecte. Però bueno, en fin.
No seria l'animal que més estimem provoca, però és un animal com... Però és curiós de veure, eh? A més té com les potes darrere també, com molt musculoses, eh? Sí, sí. Una cosa curiosíssima. Bé, passem al celacant. Què és el celacant? Doncs és un peix de les profunditats marines, eh? L'última vegada que va ser vist va ser, bueno, el 1938, la conservadora del Museu d'Història Natural de Sud-Àfrica va descobrir exemplars inusualment frescos entre les captures d'un pescador local.
Inusualment frescos. Clar, si s'estan movent són inusualment frescos, no? Clar, si és extint és que dir inusualment frescos, no sé què reacto d'això, però un gallifante. Bé, a partir del registre fòssil existent es considerava que els salacans constituïen un ordre prehistòric de peixos ossis, una branca lateral extinta del llinatge dels vertebrats,
i que hauria poblat els mars del planeta durant el Cretaci, abans de desaparèixer, fa 65 milions d'anys durant la gran extinció que va acabar amb els dinosaures. Déu-n'hi-do, eh? Es veu que, clar, amb lo profundo que és el mar, ja podien caure allí meteoritos, que això s'estima que pot haver-hi encara espècies... Claro, però sí, sí.
Per allò que diuen que hem descobert més, explorat més de la Lluna, que no pas del fons. Correcte, així és. Bé, al 1938, la conservadora del Museu d'Història Natural de Sud-Àfrica, Majorí Kurtney, descobria exemplars de Selacant, doncs això com dèiem,
a les captures d'un pescador. L'espècie va ser rebatejada perquè es tractava d'un gènere diferent als dels fòssils existents. Formava part d'aquesta família, però era, diguéssim, una variant diferent que havia sorgit amb el temps. Però les sorprèses no havien acabat, ja que el 97 nous exemplars també eren capturats a la costa de Sulawesi, en aigües d'Indonèsia, molt lluny de l'Oceà Índic,
i de les illes Comores, on havien pescat aquests peixos sudafricans. L'anàlisi genètica va contrastar que es tractaven de dues superespècies diferents que s'haurien escindit i diferenciat fa milions d'anys. Déu-n'hi-do, o sigui que no només es van extingir, sinó que a més van evolucionar el suficient per fer dues variants diferents de la mateixa espècie.
Toma, humanidad, me la vas por muerto. Jo aquí evoluciono. A més, és un aspecte que per ser un peix de les profunditats té un aspecte bastant normal. Sí, exacte, perquè quan pensem en peixos avisals ens ve de aquesta forma. No, un peix així que se'l veu...
És negre, no?, com tot animal de les profunditats. No tindries ganes de trobar-te'l de cara, si fas un marinisme o snorkel, també us ho he de dir, però té més forma de peix que allò avisar el que moltes vegades tenim al cap. Molt bé. Vinga, va, anem amb un animalet, ara sí, més boniquet. Més cuco. El ratolí de la muntanya Pinatubo, eh?
Pinatubo. Aquest ratolí no només va sobreviure a una erupció volcànica, sinó que ha esdevingut l'espècie predominant a l'illa filipina de Luzón. El 91 va haver-hi una erupció volcànica a Pinatubo, que va escopir tones de lava, pols i cendres que van arrasar amb l'entorn...
i van sepultar sota una capa, van sepultar un bosc sota una capa de decenes de metres de gruix. Els posteriors tifons van assoltar la zona i van sacxar el terreny provocant corriments de les capes tectòniques. Tot això va destruir completament els boscos que cobrien aquestes terres i transcorreguts 30 anys amb prou feines han començat a recuperar-se.
Aquesta concatenació de catastròfics esdeveniments va sentenciar als ulls dels biòlegs la flora i la fauna endèmica de la zona, entre les quals hi havia el ratolí del Pinatubo. Que si el veieu... És molt mono. Algú pensa... Un servidor dirà que és molt mono, uns altres diran que és igual que una rata i que per tant no els agradarà. Això de ratolí podem dir que és molt mono, li dius a la gent rata i ja no els agradi. Bueno, clar, és que també té la cua molt llarga, és veritat. T'aquí, sí, sí.
Bé, doncs... Si té la cua llarga ja no agrada perquè recorda rates o mai sí. Pisca els humans. Doncs la pervivència d'aquest petit ressegador descobert als 62 a l'entorn de la caldera havia quedat en dubte davant de la prollongada absència d'avistaments.
Tot i això, la recent campanya efectuada per estudiar la fauna supervivent ha constatat que el ratolí del Pinatubo segueix viu i coejant. No només segueix en vida i ha proliferat, sinó que ha aconseguit ser l'espècie més present en aquesta illa, evidenciant així els seus dots d'escapista i de supervivència. Ojo, eh? De dir, no em queda ser la més present.
Què ha passat pel mig? A veure, tots sabem que els ratolins tenen una capacitat per criar molt forta, no? Sí, sí, sí. Doncs això és el que ha passat, la vida sobre camí.
I passem a un altre, no sé si és un ressegador, juraria que és un mostel i tu que n'entens més. Es diu Alquimí. És una mena de ratolinet amb el mostel molt llarg. Alquimí. Alquimí. És creu que una mínima població d'aquests alquimins sobreviuen a la regió oriental de Cuba.
És un petit i primitiu mamífer caracteritzat per un musell allargat en forma de trompa i per produir saliva verinosa. Una cosa poc inusual. Ai, molt inusual en els mamífer. S'assembla amb una mosaranya. És que sí? Sí. Amb el seu verí pot matar petits llangardaixos, granotes o aus i fins i tot rossegadors. Per tant, bueno, m'imagino que és això. Mossegada i quan el bitxo mor, llavors se'l fot.
Ara faré una pregunta que segurament no sabràs, però... Sabem si té coses estranyes, aquest bitxo? Perquè la foto que té... O sigui, recorda molt a la musa... És que, mare de Déu, és molt curiós, eh? Busqueu-lo a veure. Alquimí. Alquimí, amb accent a la I. Ah, val. Alquimí no m'ho marque, però recorda la musaranya, així està de Camena, i la musaranya és dels mamífers més sorprenents que hi ha, i en tenim aquí. De fet, el mamífer més petit del món, saps quin és? És un mustelit d'aquestes? És una musaranya?
No mustarit, però si no mussaraña, mussaraña nana. Per quin tenim? Doncs... És com un ungla. Com un ungla? Sí, sí. Bueno, i les mussarañes tenen molt de singularitat, una mica com l'ornitorrinco, que tot... Això és més conegut, però tot que diuen...
Allò que estudies tu al col·le de com ha de ser un mamífer, l'ornitorrinco t'ho fa explotar, tant així que Darwin es va replantejar la segreta horèria de l'evolució de les espècies amb l'ornitorrinco. Sí, sí, correcte. Doncs amb la mussaranya podria passar tres quarts del mateix, perquè té curiositats, singularitats, que això no és un mamífer. Per exemple, té cloaca, com els ocells, que té, saps, pels dos, per un mateix orifici utilitza per excrements i per reproducció. Per exemple, però no només.
Doncs bé, per acabar amb l'alquimí, segons un registre fòssil es considera que espècies del gènere d'aquest animal van habitar gran part d'Amèrica fa uns 30 milions d'anys. Pel que fa a l'alquimí, endèmic de Cuba, es creu que l'època precolombina encara poblava tota l'illa, però amb l'arribada dels conquerors espanyols i la introducció de rates i animals domèstics que competien amb ell i el depredaven,
el nombre hauria declinat ràpidament. Fins que el 2003, quan una altra vegada se n'assumia la seva extinció, un nou exemplar va ser atrapat per un pagès cubà. Actualment es creu que una mínima població d'alquimins sobreviu a la regió oriental de l'illa, el més recòndit de la Serra del Cristall i el Parc Nacional Alexandre de Humboldt. Fins que acabi sent l'espai més nombrosa. Jo ho explicaré un altre dia. Com que no és un rossegador, no ho tinc tan clar. No ho tinc directe.
Curiositat molt ràpida de la mussaranya, quan es viatjava fa molt temps, es pensava que la mussaranya era verinosa aquí. Hi havia molta gent que feia moltes coses per protegir-se. I, per exemple, quan els paraven els viatges, els carruatges, feien tres toms abans que la gent baixés, perquè és cert que no poden saltar, i aquest foradet que deixaven les rodes de carro et protegien perquè no deixien mussaranyes. Però si et picaven,
Hi havia una infusió de Tila, que una Tila especial que feien, perquè et curava. Déu-n'hi-do. Però clar, sempre et curava perquè no són realment verit. I van, ho són. Moltes gràcies. Que vagi molt bé. Fins demà. Adéu-adeu.
A mi m'ho pots explicar. Et veig molt riallera últimament. T'has enamorat, no? Encara millor i dura més. M'han arreglat les dents.