Ja tornem a ser aquí, a l'oest, el magazín que t'acompanya cada tarda de 4 a 6 a la teva ràdio local. Doncs som-hi, enfilem aquesta darrera hora de la setmana, quan ara mateix tenim 17 graus a Trem, 18 en trobem a Gran Munt i al Guaire, 19 en comparteixen, Mollerussa, Almenar, Alferràs, Alvesa, Torreferrera, Alpicat i Rosselló, i finalment 20 n'hi ha a Lleida Ciutat.
Encentarem aquesta segona hora del programa amb un Escolta amb una cosa, aquest espai de musicologia i divulgació musical del nostre programa. Avui l'Eduard Morell i la Maria Gateu ens porten l'onzer àlbum d'estudi de la banda britànica de rock progressiu Pink Floyd, que era editat el 30 de novembre del 79. Parlarem de The Wall, una opera si pro-rock. Veurem en què consisteix tot plegat.
I després serà el moment de mirar explícitament cap a l'exterior, cap al món, de la mà de l'Arnau Vilà amb el seu massa és ESOES, amb un capítol d'avui on l'Arnau tindrà, per cert, qui estrenava aquesta secció, exmembre d'aquest equip d'aquí a l'OES, predecessora d'un servidor, era la conductora principal, aquesta Laia Berenguer,
i que parlarem amb ella sobre el Halloween, la castanyada i també una mica del Black Friday, tot relacionat amb aquest capitalisme nord-americà, això sí, sempre amb humor. I acabarem amb un fallo tècnic on l'Abel Purroy ens parlarà sobre música, com bé li agrada dir a ell, fantasmagòrica. Ja veurem què ens té preparat aquest borinot avui dia.
I recordeu que podeu reescoltar totes les seccions del programa que m'enric perquè ell se'n riu. El tinc aquí, se'n riu perquè això de Borinot ho ha escrit ell. Ho ha escrit ell coneixent-me a mi. Una abraçada per l'abel, des que ja el sentirem amb aquest tram final del programa, amb el seu fallo tècnic. Dit també que sabeu que disposeu d'un portal web, www.aquialoes.cat, on podeu trobar totes les seccions del programa i sobretot també, que paga molt la pena, pels que encara no ho hagueu gaudit,
del podcast del MESOES, aquest espai en què recollim els millors moments d'aquest programa i ho fem amb aquest habitual bon humor que tenim aquí en un format molt semblant al del claustre que tant sabem que us agrada. A on? Repeteixo. A www.aquialoes.cat
Si t'estimes la teva terra, escolta aquí a l'Oest. Escolta'm una cosa. La secció de musicologia d'Aquí a l'Oest.
Doncs, un divendres més, aquí estem a l'Escolta'm una cosa, aquesta secció nostra, de la qui a l'Oest, en la que parlem de qüestions musicals. I avui, Eduard Morell, músic i musicòleg, a veure, de què parlarem avui? Bona tarda, Maria. Avui tornem a parlar d'òpera. Arrenquem, a veure què sona.
Pues eso que sona, María, es... Es ópera, es ópera. Es ópera, pero ojo cuidado. Eso es el Another Break in the Wall, partos, de l'álbum The Wall, de Pink Floyd, que aquest álbum es una ópera rock. O se li diu que es una ópera rock. Hores d'ampliar, això, eh? Ara anem a ampliar, vamos a ello, a l'ataque.
El The Wall és un àlbum de Pink Floyd que es va publicar el 1979, amb dos volums, dos vinils, i és un àlbum conceptual, és a dir, és un àlbum que va donar d'una sola cosa a totes les cançons tan relacionades, però és que més enllà de l'àlbum conceptual, que podem trobar en molts grups de rap progressiu, tant de l'època com més contemporanis,
És una òpera rock perquè explica una història narrativa amb uns personatges que intervenen. A pesar que només canti una o dues persones, van representant uns personatges al llarg de l'obra. No, però de què va aquest The Wall? Si és una òpera, si té un argument? Doncs sí, té un argument i explica la història d'una estrella del rock fracassada, que també es diu Pink Floyd, com el grup d'aquest senyor.
que ha viscut una vida molt turbulenta, molt turbulenta. S'ha vist molt afectat de les drogues, s'ha vist molt afectat també per la Segona Guerra Mundial, com moltes famílies del Regne Unit i d'Europa.
I aquesta obra serveix com a una feroge crítica al feixisme, a l'autoritarisme, i també, o sigui, perdó, no només al feixisme, sinó també a l'autoritarisme, que va desembocar després en aquestes noves democràcies,
que van trencar amb l'estat del benestar que es va construir després o que es va voler construir després de la Segona Guerra Mundial. Parlo de Thatcher, parlo de tota aquesta gent. Tot això al Regne Unit, eh? Al Regne Unit, sí, sí. I és una obra que neix d'una història personal d'un dels components de Pink Floyd, de Roger Waters, el baixista.
el pare del qual va morir a la Segona Guerra Mundial a la Batalla d'Anzio a Itàlia, en 1942, i a partir d'aquí explora aquesta figura d'aquesta estrella del rock. Què passa exactament? Doncs, en la primera part de l'àlbum veiem que ha nascut aquest nen i la seva família, la seva mare sobretot, és molt sobreprotectora.
I li explico això també de la mort del seu pare, que també és una cosa que l'afecta molt. No el va conèixer, eh? No el va conèixer, perquè era un bebè quan va morir. I el sistema educatiu anglès del moment, que era molt sever i poc constructiu, per dir-ho d'alguna manera. Què fa tot això?
Això fa que en la ment d'aquest personatge, d'aquest Pink Floyd, es construïssi un mur, una paret, aquest The Wall, format de traumes, d'inseguretats, d'imposicions socials i familiars, que es fan més grans a mesura que ell creix, amb les drogues, amb la gent que coneix, amb el convertir-se en una estrella del rock que ho té tot, té tots els diners que vol, tota la droga que vol, i al final...
aquesta persona, ja arribem a la segona part de l'àlbum, al segon disc, se tanque completament en si mateix, amb un mur que el separe de la realitat i de si mateix. És a dir, se crea una presó en mateix. Se crea una presó en mateix i se torna boig. Total i absolutament boig i delira i en aquest acte de deliris es pensa que és un dictador feixista
i fa barbaritats. Cride a files, cride a la violència i fins que en un moment determinat
li ha donat tant de si a la volta, i anem ja al final de l'àlbum, es fa un judici de si mateix. Ell mateix s'ho fa. Ell mateix s'ho fa. I un tribunal amb uns personatges que intervenen. Intervé aquella mare que el sobreprotegia, aquell professor que el matractava, aquella parella que va atindre, que era tan gelosa i el manipulava...
i se sentència a si mateix a enderrocar el mur i exposar-se a la realitat. I així és com construeix aquest univers Roger Waters i Pink Floyd amb aquest The Wall. Però l'interessant d'això no només és aquest argument amb aquesta música que convida a tothom a que se senti i tingui una hora i mitja per posar-se aquesta música i l'escolti amb tranquil·litat,
sinó que també el 1980 es va fer una gira, la primera gira de The Wall, en què hi havia una escenografia monumental, i Pink Floyd és molt conegut per aquestes posades en escena, hi havia unes titelles que representaven aquests personatges que hi ha nomenat, hi havia un mur que es construïa al mig de l'escenari i que separava la part frontal de la part posterior de l'escenari,
i hi ha un moment que els músics queden tapats pel mur i no se'ls veuen ni toquen. Llavors ara s'estapa aquesta part del mur i pots veure'ls allà. Ara s'estapa aquí i ja quan s'estorna boig... És a dir, va creixent a mesura que va passant el disc o l'òpera o el que sigui. A la primera part s'està construint, però quan ja està tot construït també estan tots separats i a vegades hi ha acció que passa davant del mur o s'estapa una part per a veure el bateria tocant o el teclista tocant i s'estorna a tapar.
i en unes projeccions, i el disseny d'aquestes titelles, d'aquest mur i d'aquestes projeccions s'ha de donar el crèdit a Gerald Scarf, que era un disseny geogràfic d'aquell moment,
que ja també dibuixen totes aquestes imatges i com van canviant i s'hi fan uns vídeos. Què és l'important musicalment d'aquesta òpera? Que veu també efectivament de la tradició de les òperes i té un motiu que ja l'hem escoltat i que tots coneixem perquè la cançó que més coneixem és aquest Another Break in the World és un motiu que es va repetint al llarg de l'obra. Això es diu late motif.
motiu-guia, que és una paraula que segur que coneixem, i bé, aquest ús de les òperes del segle XIX, el primer que ho va fer,
va ser Carl Maria von Weber, i ara escoltarem un dia d'aquests, amb el caçador furtiu. Va ser el primer que va inventar o que va proposar aquesta manera de fer òperes. El concepte aquest, no? El concepte aquest i el feien i el demostrava, amb aquest der Freixus, aquest caçador furtiu, en què personatges o idees o llocs
tenen un motiu melòdic i et fa pensar en aquell concepte amb el qual està relacionat quan sona. Encara que no aparegui aquest personatge, i si sona aquest motiu del personatge, dius, ui, això té a veure amb aquest, o això té a veure amb aquest altre. També ho veiem amb Héctor Berliós, que aquest en parlarem molt properament, d'Héctor Berliós, amb la seva sinfonia fantàstica,
És una sinfonia que, a pesar de ser una sinfonia, també té un argument o una narració i té una idea fixa. Ell l'alumena així amb aquest motiu, idea fixa, que és el Dies Ira, una seqüència gregoriana. Repeteixo, recuperarem properament, marquem aquí un pilotet. I qui és més conegut per fer-ho,
són les òperes de Richard Wagner, amb els seus Leitmotiven, òperes monumentals, de quatre hores cadascuna, en què molts personatges, moltes situacions, molts llocs,
tenen un motiu associat, i no només a dintre de la mateixa òpera apareixen, sinó que apareixen d'una òpera amb una altra, perquè Wagner té un cicle d'òperes, de quatre òperes. Ja parlarem un dia del cicle de les òperes de l'Anell, i com anomenava Wagner, i aquí és on podem anar molt a el que feia Pink Floyd, com anomenava Wagner aquestes maneres d'operar, no només de fer les òperes amb la música,
i ell mateix que es feia l'argument, sinó que també proposava una escenografia i proposava una manera de disposar els actors i les actrius en escena. Era el Gesamtkunstwerk, que és una paraula en alemany que vol dir obra d'art total.
Perquè ell ho considerava així, eh? Sí, sí. Les òperes de Wagner han de tindre aquesta escenografia, aquest llibret que l'he fet jo, no l'he anat a buscar un llibretista, sinó que l'he confeccionat jo a mesura de la meva òpera i aquesta música, i amb aquesta distribució dels personatges en l'escena. O sigui, tot. Però fins ara, llavors, com es feia tot plegat? És a dir, fins a l'aparició del Leitmotiv? Més que del Leitmotiv,
del Gesam-Kunzberg, de l'obra d'art total, les òperes hi havia un músic que feia la música i un llibretista que feia el llibret. I després el director, que molts cops era el director musical de l'orquestra, deia, els actors us poseu per aquí, canteu aquí, feu això... Hi havia algú que preparava una escenografia si hi havia diners i si era un teatre amb la voluntat de fer-ho.
Però clar, no és fins a Wagner que ell mateix s'ho fa tot i ha de dir com és. I això ja crea també una mica de tradició que ve des d'aquesta segona part del segle XIX fins a Pink Floyd i fins ara.
Déu-n'hi-do, i a més que Pink Floyd, en el seu cas, fa una òpera amb tot això, amb aquesta, diguem-ne, influència wagneriana, però amb un gènere totalment diferent. Clar, amb la seva música, amb el gènere aquell dominant, perquè s'ha de dir que Pink Floyd aquí ja tenen solera, aquí ja porten el Dark Side of the Moon, ja porten el Wish You Were Here...
doncs són senyors discos i ja s'afronten aquí a fer un altre, més enllà una òpera. Que de fet, jo t'anava de dir que potser no, perquè al cap i a la fi Roger Waters és molt Roger Waters, però en certes cosetes que has comentat de l'argument d'aquest The Wall, també he vist una miqueta a Sid Barrett, l'únic que clar, ja estava molt lluny aquest home, amb molts motius, amb molts sentits, però sí, una miqueta també.
De fet, i això ho anava a comentar al final, però ho porto ara, a la pel·lícula de 1982 que fan de The Wall, el personatge que fa d'aquest Pink Floyd, d'aquest Bob Geldof, hi ha un moment que s'afeita amb una cuchilla, el cap, les celles, la cara, tot, tot, tot.
que és com va aparèixer un dia que va vindre Sid Barrett a veure'ls mentre estaven gravant el Wish You Were Here. Que no el coneixien i el David Gilmour va dir, aquest me sona? Hòstia, aquest és el Sid. Diu, sí. I un tio que havia canviat completament, afeitat de les celles, del cap, gordo, amflat per tot el que s'havia fotut i desfet. I aquesta imatge la van prendre per la pel·lícula.
Déu-n'hi-do. Bé, és que si algun dels oients diu i què és aquest Sid Barret, que jo animo la gent també que ho busqui, però bàsicament és com un dels membres fundadors d'Epin Floyd, que després, arrel de circumstàncies, vinculades també amb les drogues, no va acabar gairebé pobre i va tenir molts problemes també mentals en aquest cas. Exacte. Va ser el primer guitarrista que va tindre. Escoltem el leitmotiv que apareix en diversos punts del disc, en diverses cançons...
Aquí el tenim a la cançó In The Flesh que obre el disc, que està una mica amagat, escoltem. I ara sonen a The Thin Ice.
I el solo de la mateixa cançó. Another Breaking the World part 2.
La introducció d'Empty Spaces.
El solo de Hey You. Y al final del disc aire B, I'm Waiting for the Worms.
I tot això, és a dir, aquests temes, o aquestes melodies, què volem dir exactament? Les diferents fases, entenc jo, del personatge, o com funciona això? Clar, a mesura que es va construint el mur, a la primera part del disc, pot representar aquesta acumulació de traumes, aquest...
Sí, tot cada totxo que hi ha al mur, com ho diuen a la cançó. Al final, a la part 3 de Another Break in the Wall, just abans del final de la primera part, diu, al cap i a la fi, tots vosaltres sou un altre totxo al mur. I a la segona part és la reclusió en un mateix, aquesta...
immobilització, aquest aïllament que no et deixa anar o que no deixa el personatge anar a l'exterior. Però clar, a nivell de temàtica sí que suposo jo que encara que hi hagi aquesta influència no wagneriana, aquestes qüestions tan, diguem-ne, no filosòfiques sinó personals, individuals, només de salut mental fins i tot, no s'abordaven en aquella època. És a dir, wagner...
no va fer mai una òpera pensant, no? Em parlaré de la depressió de tal. No, no, no, clar, la temàtica és total i absolutament contemporània, que és, al final, conseqüència de la Segona Guerra Mundial, dels autoritarismes i d'una nova manera de fer culpa d'aquest període. Podem recuperar el The Wall, recomano moltíssim, el disco del 79,
Però és que, a més a més, la pel·lícula del 82 és molt interessant de veure, o el concert que van fer a 1989 a la caiguda del mur de Berlín, amb la col·laboració Roger Waters en solitari, perquè aquí ja s'havia separat del grup,
Amb la col·laboració d'artistes com Scorpions, Cindy Lauper, Sineto Connor, Yud Lempert, Tim Curry, Evan Morrison, Brian Adams, que anaven apareixent a cadascuna de les cançons, se recupera aquella escenografia que van utilitzar per la primera gira, feta de nou, però el triple de gran, un mur de 30 metres, i van aprofitar encara parts del mur de Berlín que estaven dretes per a muntar l'escenari.
Titelles, també, enormes, i les projeccions, que va ser un tema fer aquelles projeccions amb un mur tan gran, perquè tot això es projecta del mur, o també
La gira que va fer Waters 2010-2013, resignificant el de Wall a el que està passant avui dia amb els neofeixismes, els neoautoritarismes i acusant directament a molts líders mundials del moment i de l'actualitat. Estem parlant de gairebé fa 10 anys, estem ara mateix el 2024 i això ja ho deia ell el 2010-2013. Vull dir que...
Podria tornar a fer una altra gira també en aquest sentit. Està fent una altra gira, de fet, ara, no del The Wall, sinó de l'As and Dem, i va pels mateixos tiros. Déu-n'hi-do. Al final no deixa de ser una mostra que també, a banda de fer aquesta òpera, la música serveix molt per posar sobre la taula temes com aquests. Exactament.
Exactament. Doncs fins aquí, Edu. Ens quedem. A mi m'agrada molt que portis aquest gèneres musicals, diguem-ne, personalment, però això ja m'interessa a mi, a ningú dels nostres veients els interessa, però ho he de dir. Però bé, un plaer tenir-te aquí amb nosaltres, parlant en aquest cas d'aquesta òpera, d'aquest The Wall, una òpera rock, i res, un plaer tenir-te aquí. Igual, Maria. I fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve.
Masa Est és l'Oest. Conèctame el món des de Ponent.
Doncs som-hi, quasi que es podia preveure, que en aquesta setmana de tots sants l'Arnau volgués parlar d'això de Halloween, que ens hagi invaït des de fa anys, és un debat molt recurrent, això que hagi arrelat tant al nostre territori. Però també vol parlar d'altres qüestions, com el Black Friday i indinsar-se en aquesta dèria consumista tan nord-americana. I per això ho farà amb la Laia Berengueudeva, abans, exmembre d'Aquialoes, entre altres qüestions. Així que doncs ja els saludo als dos, molt bona tarda...
Doncs bona tarda, Fran. Arriba una nova hora del pati i, a més, estic molt content perquè el massa est és o est d'avui porto, podríem dir, a la mare d'aquest programa, excol·laborada de MUN i també d'aquí a l'oest, com és la Laia Berenguer, la qual ja saludo, Laia. Bona tarda i benvinguda al teu programa.
Bona tarda a tothom. Moltes gràcies, Arnau. M'acabes de posar com deu anys a sobre, dient-me mare. Però moltes gràcies. Saps el que passa? Que, curiosament, estava aquesta setmana pels estudis d'UAU i parlant del Massa des de Sobès i diuen, no, si aquest era el programa de la Laia Berenguer i jo, doncs mira, sí, sí que era. Llavors, no dic jo, ho vaig sentir als mateixos estudis de ràdio. Laia, que ets periodista de Societat i Cultura del diari Segre,
però avui potser parlarem d'una altra societat i d'una altra cultura amb aquest programa perquè toca parlar de la cultura americana dels Estats Units, USA, perquè tenim aquest Halloween, Laia, aquesta castanyada, i comencem parlant una mica sobre això, evidentment t'ho explicava per privat abans d'aquesta entrevista, sobre això que aquí a Espanya i a Catalunya en especial tenim la nostra cultura de finals d'octubre, que és la castanyada, tots sants,
Però sembla que ens ha agradat molt l'americanada, no sé si el capitalisme ens ha entrat massa per les venes, però des de ja fa uns quants anys ara es parla potser més de Halloween que de la castanyada. Què en penses tu això? Doncs a mi em sembla que es parli més de Halloween a casa nostra que de la castanyada. En primer lloc, em sembla una llàstima, perquè...
Sí que és veritat que Halloween s'ha fet un lloc dins de les nostres tradicions, tot i que crec que no ho hauríem d'acceptar com a tradició nostra mai, perquè és completament impostat. I per tant, crec que hauríem de fer un esforç col·lectiu per preservar i per prioritzar, fins i tot te diré, la castanyada i el tots sants, els panellets, els moniatos...
les castanyes comprades a la parada del carrer Major, embolicades en paper de diari, però el que ens ocupa avui, Arnau, és el Halloween. Llavors, com és possible que venim de tan lluny, perquè al final és una tradició anglosaxona, hagi calat tant a la nostra cultura mediterrània i del sud d'Europa. Sí, per què creus?
Jo crec que hi ha una sèrie de factors que ja han tingut molt a veure. En primer lloc és la cultura pop i l'audiovisual, que hem crescut ja la nostra generació, però segur que les generacions abans, envoltats de pel·lis, sèries i cançons i tot aquest imaginari americà, que tot el que ens arriba ens ha semblat, i ho han fet veure també, molt atractiu, molt embolicat i, a més, te diré que l'element aquest del terror enganxa.
O sigui, clar, diguéssim que la temàtica potser és el que li ha agradat a la gent, sobretot promocionat per això. Jo el que he vist molt sobretot és les marques, grans empreses, com que ho han fomentat molt. Per exemple, només cal veure que ara he vist tothom que estava a Porta Aventura amb el Halloween, Halloween, a veure si fan temàtica castanyada a Porta Aventura, no?
No ho sé, de fet, no hi ha anat mai per Halloween, no sé si venen castanyes o panellets a Port Aventura per Halloween, volia dir. No ho sé, s'hauria de comprovar. Clar.
Això, la veritat és que jo et dic, amb la temàtia aquesta del terror i de les castanyes amb el foc, la veritat és que com que ha guanyat molts adaptes, també et dic una cosa, potser si el nom aquest de Halloween amb el ganxo i tal té un antrenom més espanyol, potser no tira tant.
També et dic que és una cosa curiosa, a banda de què ve dels Estats Units, evidentment. Si vingués del Kazajistán, doncs possiblement no seria una cultura o una tradició tan arreglada, però jo et dic, jo crec que al final ja evolucionem a un nivell que hi ha molts joves avui en dia que segurament coneguin més Halloween que la castanyada.
Sí, jo crec que, per sort, les escoles i els instituts, però sobretot les escoles, quan els nens són més petits, fan una feina molt important d'aquesta transmissió de tradicions i perquè perdurin en el temps i que els nens també les coneguin i que no simplement es quedin amb el que veuen els mòbils dels seus pares o a la tele o...
o això, no? Vull dir, és molt important, com deia abans, preservar-ho. I també, abans, una cosa que estaves comentant, un component molt important del Halloween que ens atrau molt a nosaltres, i potser a tot el món, és que la gent es disfressa. Aquí a Per Carnestoltes ens disfressem tots, i Halloween també ho permet fer, i això...
És una cosa que també a la gent li agrada disfraçar-se, li agrada passar una nit o un dia performant d'una altra persona, un personatge... Clar, a la gent li agrada el cosplaying. Sí. A la gent li agrada disfraçar-se, sobretot, evidentment, també molt amb el concepte festiu. És a dir, hi ha molta gent que ni carabassa, ni castanya, ni panellet. L'únic que vol és un roncola.
També, també. Això també. A Estats Units estàs enterada de com es celebra la cultura anglesa aquest cap de setmana, el de Halloween? Molt festiu, hi ha el típic del truck or treat, el truck or trato, saps més o menys, o ho has pogut veure o viure?
Jo, la vegada que vaig estar als Estats Units va ser a l'estiu, llavors no vaig arribar a Halloween perquè hi vaig viatjar a l'agost, però sí que ja només a l'estiu, sent estiu i sense haver-hi cap festivitat important, ja vaig veure com s'oprenien els nord-americans el tema aquest d'estar orgullosos del país, de posar banderetes, de decorar-ho tot molt, les cases, les façanes, els edificis d'empreses... Per tant,
El que fan és decorar-ho tot molt, a lo gran, i a veure qui té la casa que fa més por o més creativa, que crida a un nombre més gran de nens per a que vinguin i facin aquest tricòrtric que comentaves, el truco o trato.
per demanar caramels, que és una de les activitats més populars del Halloween als Estats Units. Em fa molta ràcia això que has dit, que tot a lo gran... I a veure qui té la casa, què fa més por? M'imagino la típica casa dels Estats Units, que tot cas és així...
de vecindario, de joder, los White han comprado una tela d'aranya que asusta más que nosotros, cariño. Alguna cosa així m'imagino. És que veus com tens inclús l'actor de doblatge a dins del cap i l'escena a dins del cap que t'ho acabes d'inventar? És que és molt fort el poder tou que té els Estats Units i que ha potenciat tant fins ara que hi ha Trump
Ho ha anat potenciant, ho ha anat curant, ho ha anat fomentant fins a arribar a aquest punt que tu, Arnau, tinguis aquesta idea al cap i tots la tinguem, perquè quan ho has dit,
Jo, i segurament molts westerns, hem sabut el que aquest referiria. Clar, clar, ens hauríem d'imaginar. Molt bona reflexió, Mare, i és del tot cert. Vull dir, al final, només cal que ensenguis la televisió. En tot cas, si parlem del Halloween, ara que hem arribat a l'Equador de l'entrevista, volia dedicar com la segona part una mica a una altra cosa que no ens ve aquest cap de setmana, però sí que està ja aquí a la cantonada, que és el Black Friday.
podríem dir el dia del capitalisme, el dia del consumisme, on Estats Units ha pogut implantar-ho almenys a tota la cultura occidental. Et pregunto una mica això, com a apassionada o interessada sobre el món anglès, què et sembla aquest dia? A veure, jo crec que és un reflex molt clar del consumisme globalitzat que estem vivint.
Ens ha arribat com una tradició, però en realitat és només una estratègia comercial que ens han importat i impostat i que hi ha quasi una mena de pressió social o mediàtica i si no compres sembla que estiguis perdent oportunitats. I és només un incentiu a que facis totes les compres de Nadal per avançat, te les guardis en un armari i que al cap d'un mes, perquè és que ben bé se celebra un mes abans de Nadal,
les puguis treure com si les haguessis acabat de comprar. I no, i de fet tinc els meus dubtes i segurament només cal fixar-s'hi una mica en què les empreses unflen els seus preus i els descomptes no acaben de ser tot allò que diuen que són. Clar, al final feta la llei, feta la trampa. Llavors, Laia, tu no digues que t'has tirat a les rebaixes al Black Friday aquests últims anys.
A veure, penso que el meu aniversari és una setmana després del Black Friday. Ah, vale, vale. Això és una cosa de la que no puc escapar i també me n'aprofito. I si veig que hi ha...
Mai m'he comprat un mòbil pel Black Friday, però pot ser una bona època, però sí que alguna cosa així més cara, no?, algun electrodomèstic, i ja m'estic fent gran, alguna aspiradora, alguna planxa pel cabell... Aquestes coses, en Mediamark, ja estic fent publicitat, no me paga en Mediamark, me'ls voldria,
És un bon lloc per a descobrir ofertes. Clar, és que sobretot és això, que són les grans, grans, grans empreses, no?, les que fomenten tot això i diguéssim que al final són les veienes les que es mengen els peixos petits. Sí, això és un problema, això que dius, és molt important també.
I ara volia parlar una mica, ja que estem ficats en el... Ja que el capitalisme ara mateix corre per les nostres venes, per dir-ho així, vull parlar una mica sobre la societat nord-americana, perquè tots dos hem estat als Estats Units, i envers això del consumisme, m'agradaria preguntar-te què tal et va semblar, sobretot perquè, insisteixo, tu ets una persona que t'agrada molt la cultura americana o la cultura anglesa, o almenys l'univers...
però potser de la societat o quan tu hi has estat t'has portat sensacions diferents. Llavors també m'agradaria saber què en pensa una apaixonada d'aquest món sobre el seu món. A veure, ja et dic que tot és producte del seu soft power i que jo m'he criat veient sèries de Disney Channel. Sí que és veritat que, no sé si et va passar a tu també, quan hi vas viatjar per primera vegada, en el meu cas el primer que vaig veure va ser Nova York. Jo Miami.
Tu, Miami, d'acord. Doncs jo, en el meu cas, em vaig emportar fins i tot una decepció, perquè sí que és veritat, decepció i sorpresa, ara ho explicaré. Sorpresa perquè tot és molt gran, recordo el sentiment de sortir del metro per primera vegada i veure el primer gratacels de la meva vida aixecant el cap i dir això no s'acaba mai, això arriba fins al cel, i sí que és una mica aquesta idea de...
d'escaïs de límits que tenen els nord-americans, però darrere de tot això, i és el que deia abans de decepció, hi ha una cara molt dura darrere d'aquesta imatge del somni americà d'aconseguir-ho tot, darrere de les oportunitats, que són totes les desigualtats que hi ha darrere i que només cal donar dos passes al carrer per veure
el bé que viuen uns i el malament que viuen uns altres, però portat a l'extrem en aquest país. Sí, sobretot. Això també me'n vaig adonar que és com al final el pensa per tu i per ningú més portat a l'extrem. A mi també el que em va passar és que jo vaig estar a Manhattan i a Miami, això ha estat la meva aventura pels Estats Units. Manhattan ho vaig veure com un part temàtic de l'Instagram, un portaaventura de les...
de les llums i el turisme, evidentment, doncs és innegable que Nova York, arquitectònicament i per totes les ciutats més espectaculars del món, però Miami sí que vaig poder veure una mica més la vida tradicional dels Estats Units perquè, a més, estàvem una persona que vivia allí i m'encantava l'Aia anar cada migdia abans de fer el dinar, anar-lo a comprar cada dia al Walmart perquè el tenia al costat, que el Walmart és aquells supermercats gegants
i jo alli el meu servei processava per 50.000, vull dir, vaig extraure moltes conclusions, veia molta gent amb sobrepes, que anava amb els carritos aquells, que ja no podia ni caminar pel seu pes, tall gegants, en proporcions gegants, vull dir, el supermercat jo crec que va ser el clar reflex de la societat americana.
Sí, i a més, no sé si a Miami ho vas veure tant, a Manhattan, per sort, el transport públic funciona molt bé, però si t'allunyes una mica dels grans metràpolis i vas, per exemple, pel suburbis que comentaves abans, que són aquests vecindaris on...
les cases estan molt separades i a carreteres molt llargues, la gent sempre utilitza el cotxe per desplaçar-se sigui on sigui, on vulgui anar. Sempre. A més, una de les majors conclusions que vaig treure quan vaig anar als Estats Units i vaig dir que aquí a Europa
El concepte establiment és un establiment davall de l'edifici, és a dir, un local davall de l'edifici on baixes el teu portal i alli ja tens. Alli no, alli és com si cada aïlla de pisos fos una cosa, és a dir, aquí per viure, aquí per grocery, que és la compra habitual, aquí per jardineria, aquí per mascotes, i a tot arreu hi has d'anar amb cotxe, no? Hi ha com seres i passos de sobre que connecten. Has de cruzar... És una bogeria, vull dir, això sí que vaig fixar amb el que has d'anar amb cotxe a tot arreu.
No sé si has vist mai el típic tuit que penge un americà fent captura de pantalla del Google Maps de dir, vull anar a un lloc que està a cinc minuts en cotxe i que a peu tardo una hora i mitja perquè és que no està asfaltat terra, no hi ha espai pels peatons.
És un país, pensa que era tan gran, és tan gran, i quan ho van començar a edificar aquests municipis que són així més nous, s'ho podien permetre fer-ho tot a lo ample. I llavors van dir, per què hauríem d'estar tots aglutinats i aglomerats si ho podem fer lo més gran possible. I té aquesta part de...
No sé si t'hi has fixat mai, que tu vas amb una cadena de menja ràpid i unes patates petites són com unes grans aquí a Europa, de mida. Sí, sobretot... Doncs ja que està... No, n'ha de dir que sobretot això, sobretot les dimensions, no? Perquè tenen el king size, que a tu és el XXXXL, però és que després tenen el party size, que és el tamany d'allà per a 50.000 persones, que allí pot ser per a una persona, no? Bueno...
Doncs sí, és una mica tot, és aquesta superficialitat que a vegades acompanya aquestes aparències del consum que tan caracteritza el país, jo diria. I a més, creus que aquestes influències de consum i de vendre s'estan adaptant aquí a Espanya i a Catalunya? Home, jo espero que no. Jo espero que no, perquè és una cosa de...
que dels Estats Units que sí que crida l'atenció i que sí que fa gràcia, jo visualitzo més el país com un parc temàtic, que no pas com un model a seguir, malgrat que m'atregui tota aquesta cultura popular... Ens agrada el pop, Laia... Ens agrada molt el pop, ens agrada Hollywood, ens agrada... Hollywood, clar, és un problema això, després del que està sortint aquests últims anys, però Hollywood... els referents, no... no...
No la part fosca de Hollywood, que és profundíssima. Massa. Clar, evidentment, el món audiovisual, sobretot, has sabut que la cala molt bé aquí. En tot cas, Laia, ja per acabar, i tanco aquí, el pròxim cop que tornis als Estats Units, que espero que sigui més aviat que tard, canviarà alguna cosa, ja sigui en la teva forma d'actuar o de veure la societat nord-americana?
Bé, jo crec que després d'haver-hi estat i després d'haver-hi reflexionat, perquè jo hi vaig viatjar amb 18 anys amb tot d'esperança i il·lusió, ara ja m'ho prenc molt diferent. També és veritat que m'he pogut informar 5 anys després sobre la realitat, que és el que comentàvem, totes aquestes desigualtats que hi ha sobre el sistema polític que està profundament polaritzat,
i ple d'interessos econòmics i lobbies. Després també ja en parlarem de si podem acabar arribant mai o no amb les polítiques que està fent Donald Trump cap als immigrants i que no sigui també cap als turistes. Un altre dia et citaré, quan Donald Trump agita una mica el món,
Ja et trucaré i diré, a veure, m'explica'ns aquí què ha fet el senyor Donald. En tot cas, Laia, no sé si vols afegir alguna cosa més en aquesta conversa que hem tingut avui en aquesta hora especial d'Educació Física d'aquest Massaest. És que ara l'he batejat com l'hora d'Educació Física perquè a mi m'encantava els divendres a última hora tenir Educació Física. Era com l'hora de passar-ho bé i ja ha arribat el cap de setmana. Llavors, a més, avui, com és un dia pseudo-festiu, per dir-ho així, que els docents i els alumnes tenen festa,
Doncs anem a fer una conversa aquí de jajas i d'amiguetes amb la Laia Berenguer per parlar sobre aquesta castanyada, sobre el consumisme i el capitalisme. Moltes gràcies, Arnau, per convidar-me. Jo només vull dir que visca la castanyada, que mantinguem les tradicions, que no ens deixem influenciar tant perquè tenen avis de l'altra banda, de l'Atlàntic, que no és tan important. Has menjat panellets ja, Laia?
Sí, n'he menjat. Els meus preferits són de pinyons i n'hem pogut menjar, però no n'he fet perquè és que no ens he fet. Se'm dóna realment malament. Jo el mateix que tu, Laia. N'he menjat, el de pinyons és el meu preferit i se'm dóna molt malament fet. Se'm dóna molt malament fet. El que no se'ns dóna tan malament, almenys, és xerrar per la ràdio i si és d'americanades, doncs, encara més. Això sí, com sempre, amb la mà al cor. Laia Berenguer, periodista de Societat i Cultura del Diari Segre, moltes gràcies per acompanyar-nos al teu programa, amb aquest Massa Est és Oest.
Moltes gràcies a tu, Arnau, que és el teu programa. Adeu, bon cap de setmana. Adeu. L'espai que obre els micros al nostre tècnic de so.
Bueno, bueno, bueno. Què, Fran? Estic pensant si em dóna poc aquestes músiques terrorífices que ens has promès. Portes del Halloween. Ja no dic Halloween, dic Casta Halloween. Sí, correcte. Aquest és el debat de sempre, no? Sí, Halloween o Castañà. Bueno, venim d'això ara mateix. Correcte. És inevitable Casta Halloween. Reconeixem-ho. Es pot agradar o no? Jo ja no hi entro, però és inevitable. A veure, Halloween fa pinta per a tothom més divertida.
Però jo és que he tingut la sort que la castanyada sempre l'he viscut, el seu educador, i és una cosa que recordo de forma molt entranyable, però també entenc que molta gent, a part del col·le, la castanyada quasi no la viu. Correcte, sí. I els dones en això que és menys divertiment, que com no sigui... Però perquè també s'ha promocionat una mica així, no? La castanyada, bueno, és més familiar.
El tema de la castanyada potser vindria a ser com un ambient més familiar, no? Més... Doncs vas amb la padrina, fas los panellets, vas collant les castanyetes. Vas al cementiri. Vas al cementiri. És com a molt més familiar, no? Sí, sí, sí. En canvi, el Halloween és com a més... Espectacular. Espectacular, sí. Vist així, sí. Clar, i parlaves de promocionar, tu ens portes músiques fantasmagòriques. Aquí està! Però espero que acabem avui amb el Mar Romeu Torracastanyes.
No sé si acabo amb una altra cançó, o la castanyera. O la castanyera. M'agrada que sí. Ara l'està buscant. No, Fran, no, no. La tenia preparada i tot? La tenia preparada, que no saps que jo sempre estic preparada. Doncs pensar que et casaria ara. No, sempre estic preparada per a tot, Fran.
Gallifante pel nostre tècnic, que tu no saps què són gallifantes, però molta gent sí. No, però el que sí que sé és que sóc un bolinot, com bé dius tu. Parlarem avui aquí al Fallo Tècnic de cançons terrorífiques. Mira, pels que hi vulgueu, pels que hi teniu, perquè he vist per l'Instagram molta gent que fa túnel de terror, el seu magatzem, coses xulíssimes. Però si no sabeu quines cançons posar, doncs avui us porto unes quantes cançons per a fer una llista de Spotify,
Així que agafeu bolígraf i llibreta i comencem. O aneu després al podcast, si no conduïm, no us mateu, eh? No, no, no, clar, si aneu al cotxe, lògicament. Tot queda penjat a 3b2, les punta aquí a lois.ca, també és fàcil de trobar perquè estarà al final del programa. Correcte, fàcilíssim de trobar. I comencem per aquesta, que és...
la banda sonora d'una pel·lícula, d'una de les sagues de pel·lícules més bàsties que és Sau, la cançó s'hi diu Sau i és el Main Temp, això que vol dir que és la cançó, la banda sonora oficial principal d'això. Llavors, després, tinc una mescla de barreja, tinc pel·lícules, tinc cançons així metaleres, així com per exemple aquesta, que aquesta també fa bastanta por i ja ens n'anem amb un estil més metal.
Tu ara imagina't allà el túnel del terror, eh, Fran, i de sobte t'apareix aquí una mòmia.
Les músiques inquietants. Les músiques fan que creïn aquest ambient, no? També vull dir, al final no és el mateix. Tot i que... Sí, tot i que el silenci... Exacte. I si no n'estiguis, els que són monitors de colònies, que sí, que fer el susto... Perquè sí, saben que és un surt, però a les altres és el susto que li fas a la gent...
a la casa, és allò de patac, però la por psicològica de quan la canalla entra al bosc. Sempre fem una nit de por, també, als campaments, a les colònies. Són les millors. I aquell, crec, sentit alguna cosa que no. I la problemàia que se'ls va fent és igual, petits que grans. Allò de, crec que, que es van generar ells mateixos la pel·lícula, també és un altre rotllo. I ho fa el silenci amb allò que sents o et sembla bé sentir. Però també te diré que tota aquesta por també sempre ve
com se diria perquè abans s'ha subgestionada perquè abans s'ha treballat vull dir perquè tots tenim por d'alguna cosa i a les colònies jo me'n recordo que quan anava primer era la història de por i després era la sortida del bosc exacte i fins i tot això ho fan molts grups primer començaves evidentment la nit de por és la nit durant la nit no durant el dia després de sopar
Però ja comences a l'hora de dinar soltant alguna cosa per a l'iPhone. Correcte. Però és que ara nosaltres ja ens flipàvem molt i ens n'anàvem tres dies endarrere. Jo de les històries i les gent... Ja agafàveu, ho preparàveu allí... I a les reunions de molts i tots dèiem, escolta, no ens flipem tant. I clar, i la reacció...
dels nens, però, clar, també dels adults. Què ha de ser veritat, això, home? És que hi ha moltes vegades que... Però, clar, quan comences a parlar... Sí. Que no, perquè jo he sentit... Jo m'he vist abans quan he passat...
I es comença a fer la pel·lícula gran i per tant arribis amb allò cuinadet. Quan agafes i entres ja amb la paranoia aquesta, inclús a vegades a casa mateix, a casa mateix, quan te comença a entrar... Però si no teniu bosc i tres dies per fer, millor la música. Correcte, que aquí estem nosaltres per a parlar d'això. Aquí estàvem escoltant Black Sabbath, un grup de metal també molt famós, amb la seva cançó Black Sabbath. O sigui, la seva pròpia cançó del seu nom,
és de les que fa més Podem Page. Després anem amb una altra cançó, que és la de Epílogue, de Pennywise, la pel·lícula de IT.
Ui, s'ha ratllat el disc, em sembla. Doncs sí, aquí observem que ja no estem, ja no són instruments afinats, ja són instruments desafinats, aposta, a propòsit. No es atxilla amb el violí? No, és piano.
és piano i segurament modificat a la producció a la part de la producció modificació aquí teníem una cançó de Pennywise i després també tenim una altra molt famosa de Marilyn Manson que és la de
Sweet dreams. Sí, el que passa és que va haver aquell anunci d'això, la foto mental que té molta gent, no és de por. No és de por, però si tu no la coneixes, si tu ets un nen petit i vas caminant per allí, tu escoltes això. Per què m'ho veig el paper? Per què? Per què m'ho veig el paper? No ho sé per què.
Vale, vale. Ah, vale, vale. Que feies de nen, no? Del plan. Per què va bé i el papa?
Doncs aquí et porto Sweet Dreams de Marilyn Manson. Perfecte per crear aquest ambient de Halloween. Molt bé. Recorda que hem presentat que està Halloween. Estic ben al temps. Tenim temps, però no et podria ficar pressió. No, mira, ara te'n presento una altra. La típica de la pel·lícula This is Halloween, la cançó de This is Halloween.
Això és per posar el nens de P5. Ah, ja està. Que bueno. I el seu Halloween a la seva manera. Són fantasmes divertits, no? Entenc. Són fantasmes divertits? Bueno, la pel·lícula... No, la pel·lícula no en tinc ni idea. És el que m'evoca la cançó. Ah, el que te'evoca sí. Aquesta potser t'es més familiar, però no.
Cicosis. Ah, hi està. Però no l'he vist mai, eh? No l'has vist mai? És que a mi el gènere de por, terror i tot, no m'agrada, tot i que hauria d'haver vist això que és un clàssic entre els clàssics. Correcte, a més que... Perdona, però... Aquesta escena és la que també canvia les normes de generar ansietat a l'espectador. Correcte. Per estirar tant el que passin les coses. És una mica com els monitors, quan estiràvem tot això i la paranoia es feien més gran. Sí, sí, sí, sí.
Després també t'emporto una altra que... Ui, aquí n'he fijat moltes. Aquesta és. Ai, sí. D'una pel·lícula també molt famosa que té com a nom... L'exorcista. Bé, no hem dit la d'abans. És de la pel·li de Psicòsis i la cançó es diu Psicòsis, igual, el tema central. I aquesta s'anomena Tubular Bels. Home, sí.
Vinga, i ara per als que... Perquè totes aquestes són cançons molt conegudes, molt conegudes per a la gent que actualment deu fer un túnel del terror, entenc, se fa per als nens petits, entenc, o per als grans, també, depèn de com. Fiquem d'altres tipus de cançons.
Jo m'imagino aquí el Fran amb la motoserra Perseguir a un pobre desgraciat que ha entrat al túnel Literalment Aquesta és Reining Blood de Slayer I el propi nom Reining Blood ja destaque molt Eh, que falta un minut Perdó, perdó Què vols? Que vull que els nens que estan al cotxe puguin els pares ben alts
Aquí estaba per vosaltres.
Doncs, ràpid. Gràcies, gràcies, gràcies, Abel Porroy i a vosaltres per sentir-nos... Ai, a mi ja m'ha vingut el bon rotllo de la castanyera. Puga-la i amb aquesta ens acometem. Vinga, va. Vinga, fins la setmana que ve. La camisa li va petita, la faldilla li fa campar-ne, les sabates li fan clop-lop i en ballar sempre gira així. Som a la música
Som de la música, la-la-la-la-laró. Som de la música, la-la-la-laró. Som de la música, la-la-la-laró. Quan ve el temps de collir castanyes, la castanyera, la castanyera. Ven castanyes de la muntanya, la plaça de la ciutat, la camisa.
Si t'has perdut alguna cosa, recupera el nostre podcast, aquí a l'oest.cat. Aquí a l'oest, el magazín de tarda de les Terres de Ponent, un programa de la xarxa.
A mi m'ho pots explicar. Et veig molt riallera últimament. T'has enamorat, no? Encara millor i dura més. M'han arreglat les dents. He anat a la clínica dental Pedrol Mairal i ara somric perquè estic enamorada de la vida. Doncs mira, jo també la vull una excusa per somriure. Doncs aquí la tens. Ah, i afanya't, perquè les deu primeres trucades rebran fins un 10% de descompte amb l'ortodòncia. A clínica