el 7 de novembre. Ja tornem a ser aquí, a l'Oest, el magazín que t'acompanya cada tarda de 4 a 6 a la teva ràdio local.
Bones de nou, Òster, s'entornem-hi. Iniciem aquesta segonada a part del programa, quan ara mateix tenim 15 graus a Trem, 16 n'hi ha al Guaire i al Farràs, 17 en comparteixen al Picat, Rosselló, a Gramunt, Mollerussa, al Menà, al Besa i Torreferrera, i finalment 18 n'hi ha a Lleida Ciutat.
Encitarem aquesta segona hora del programa amb la nostra secció de literatura on avui parlarem de poesia, de poemaris i de creació. Ho farem amb la Maria Gatau i l'autora de El cuerpo que mararà la medida de las casas. Ella és Cleofé Campuzano i ens explicarà més detalls sobre el seu nou poemari.
I després arribarà el moment de conèixer aquells pobles de les Terres de Lleida que amaguin històries, tradicions i paisatges que paga la pena de redescobrir. Avui la Júlia García fa parada a El Meull, un nucli de muntanya que reneix gràcies a la participació de veïns i voluntaris.
I el programa l'acabarem amb la nostra secció Medi Ambiental i Llei de Natura, que avui viatja fins a la Sau d'Urgell, on se celebren aquest cap de setmana les quartes jornades de conservació del medi natural. I ja ho sabeu, podeu reescoltar totes les seccions del nostre programa a la nostra pàgina web, quan ho desitgeu, a www.aquiales.cat.
del programa Magazine Territorial en Xarxa de les Terres de Lleida. Som el que llegim, l'espai literari d'aquí a l'oest.
Doncs som-hi, ens hi posem. Avui que t'heu ens porta, es podríem dir així, un poemari publicat pel segell barceloní La Gàrua, en el qual s'aborden temes com la mort d'un ésser estimat i la malaltia, i de com integrar aquests processos i fer-ne poesia de tot plegat, no?
Efectivament, Fran, tornem avui aquí al Som el que llegim a parlar de poesia i, de fet, d'una novetat editorial que es titula El cuerpo quemará la medida de las casas. I, de fet, és obra, i l'autora, que la tenim aquí amb nosaltres, ella és poeta, educadora social i gestora cultural, i és Cleofé Campozano, i li donem la benvinguda. Cleofé, molt bones. Molt bones, Maria.
Primer de tot, com ha anat la publicació i el procés de publicar aquest nou poemari? Ha estat bastant diferent a les altres ocasions perquè el fet de publicar-ho a la Garua va ser també com una...
una manera inversa de fer les publicacions, perquè normalment sobren les convocatòries monotusses, les convocatòries de publicació de les editorials, i jo sempre m'havia assabentat d'aquestes convocatòries i em presentava, però en aquesta ocasió va ser també més íntim, va ser arrel d'una amistat amb el Lluís Lorente, que és la persona que ha escrit el pròleg, és un poeta de Segovia,
bastant proper a la meva edat, de la mateixa època, i a ella l'havíem publicat i tenia contacte amb el Joan de la Vega, que és l'editor, i va ser com que d'alguna forma ens vam posar en contacte i vam començar a llegir-nos, jo també vaig començar a llegir el Joan, que també és poeta, i vam...
Van ser com a coneixedors de les poètiques de l'altre i al final ell em va proposar si tenia alguna cosa inèdita i va ser d'aquesta manera. Llavors en aquell moment sí que tenia acabat aquest llibre. Ho vaig reformular després, vaig incloure alguns poemes, però el cruix del llibre, el que és el nucli, ja està bé fet. El 2023 em sembla que va ser això. I aquesta reformulació va ser perquè ell t'ho va comentar, el Joan, o va ser per voluntat teva?
Ja l'havia anat ampliant, vull dir, el llibre el vaig escriure el 2020, juntament amb els altres llibres, que passa que tenia un carit una mica diferent, era més narratiu i també la manera d'enfocar-ho era distinta, la manera també d'engrosar el llenguatge, d'abordar-ho...
I jo el vaig anar perfilant com un altre llibre, però el vaig escriure en aquell moment, durant el 2020, durant la malaltia de ma mare i durant la pandèmia. Però després, ja et dic, està revisionat i he anat incloent alguns poemes que tenien a veure amb la vivència del dol. I és molt diferent, aquests poemes són molt diferents perquè ja tenen una perspectiva...
del que s'ha viscut de transcendència o de transfiguració de la persona, de qui som. És a dir, com un dol més interioritzat o més transitat, diguem-ne. Sí, llavors són aquests petits poemes que crec que li donaven aquesta veu per poder tancar tot el sentit, perquè crec que quan s'acabia aquest procés d'aquest llibre, amb les presentacions i tot el que comporta,
crec que ja entraré en una altra etapa d'escriptura i de publicacions. I de temàtiques, no? De temàtiques, sí. Tot i que sempre ja saps que a la poesia recorrim a la subjectivitat i dins de la subjectivitat està inclosa l'amor i la vida, però sí serà una altra manera d'enfocar-ho.
I per tu com ha estat aquest procés, no? Ja no només de canviar, sinó que escriure des d'aquesta altra perspectiva, d'un dol més integrat o més transitat, sinó també a l'hora de plasmar-ho i de canviar una miqueta la teva veu poètica en aquest sentit. Sí, sí. Doncs va ser com a... estrany, perquè hi havia aquesta confrontació o aquesta perspectiva de mirall
que moltes vegades tu has parlat, quan vas escriure tu el teu llibre, i sí que me trobava en aquesta realitat. Hi havia una transició, hi havia ja com un imaginari que ja estava com molt instaurat dins meu, i era com
veure'm a mi mateixa des de fora, des d'un altre temps, això va ser molt curiós, i donar-me compte de les coses que m'importaven. És un poemari que parla de la malaltia, això com a base, perquè ma mare va patir molt temps i era una intensitat abrumadora, i així com els altres llibres se centraven més en el fet existencial de la mort,
Aquí hi ha el fet vivencial de la mort que és a través de la malaltia. I fins i tot l'avançada, no? És a dir, el previ. Sí, el previ. I és la primera vegada que també recull el previ, que és un predol però que és el dol, que jo ho previsualitzava abans que ma mare es morís, dos anys enrere, quan li van detectar la malaltia.
Llavors, és com si hi hagués una bombolleta, no? I hi ha aquests elements pre-tems, post-tems, no? I és com que al final és una transitorietat, no? Jo m'ho vaig movent entre les esferes del temps, torno, no? Estic al present, vaig al futur, regreso... Llavors, és aquesta amalgama de presents, futurs i passats que estan vertebrats per la malaltia. I deia la demicrània...
Perquè jo sempre he patit migranya, des de petita, des dels 7 anys, que és la primera vegada que ho explico així. Però bé, la meva existència està travessada per la migranya. Ha canviat durant el temps els símptomes, la manera en què se manifesta...
tot plegat, ha canviat, però, en essència, formen part de mi. I sempre ho he volgut deslligar, al final és que és un malestar crònic, no? L'he volgut deslligar, però no puc deslligar-ho de la meva existència. I del teu tarannà, potser, o de la teva essència, diguem-ne? Sí, influeix en la manera de mirar les coses, la manera en què de vegades també te perds esdeveniments importants de persones que t'importen, no?
Clar, quan has perdut una persona important, que a part he heredat la seva malaltia, que també ho explico, ella també ho patia, quan t'ha passat això, has tingut una pèrdua important, revaloritzes totes aquestes coses i revaloritzes el que ets. I aquesta malaltia crònica, bé, com visc amb ella...
i ha format part també dels meus processos de dol. Per això també volia reflectir que dins d'aquest dol polifòrmic també ens trobem aquestes petites cosetes que dificulten també dins d'aquest trànsit les vivències quotidianes.
I clar, tu has dit que aquest el cuerpo que mara la media de les cases et serveix també una miqueta com per tancar el cicle i tancar aquest tema, per dir-ho així, però clar, potser també alguns de les nostres i els nostres oients pensen ara, ostres, però clar, si tu ja ho has volgut tancar, potser també tornar ara amb la publicació, que hauràs de fer presentacions, hauràs de llegir, que ara també llegiràs algun d'aquests poemes, no?
i recuperaràs tot això? És a dir, hi ha alguna problemàtica dintre d'això o et fa recordar? O simplement és que ja està integrat en tu i forma part de tu i has viscut ja el procés i pots fer-ho? No està integrat del tot perquè mai acabarà. És una de les coses que també crec que és important remarcar. El dol és molt singular, depèn de cada persona. Pot ser que quedi obert perquè cada vegada s'obre amb les coses que te passen. Ara tinc un dol recent que és el de la meva padrina paterna
Llavors, cada vegada que tens una pèrdua obres aquesta ferida. El que passa és que tu ja has transitat per un lloc on has tingut aprenentatges, on t'has hagut de reconfigurar. Dins d'això, cada vegada que passi alguna cosa complicada a la vida,
Tornem a reviure allò que ens ha servit o allò que hem pogut d'alguna manera recaptar com a essència i tornem a tirar d'aquí. Amb les eines aquestes, no? Amb les eines, claro, apreses. I sempre s'obriran. Això serà indefinit. Aquest llibre és per dir que el dol continuarà obert fins que jo em mori. Aquest dol va ser molt dur, va significar molt a la meva vida i no em desprendré d'en ell mai.
Però sí que és veritat que dins de l'exploració del llenguatge, jo crec que he acabat una etapa, és el que et deia. Tot i això ser transversal, i ho serà sempre, vertebrarà tot el que jo escrigui, però crec que he acabat, i responent a el que tu em deies, amb la ritualització de tot això, crec que li donaré un sentit una mica més específic i més significatiu per mi. I més sanador, també. Més sanador, terapèutic, sí.
Però és el que et dic, no mai podem tancar, no saps en quina situació et trobaràs, i potser això s'obre i dius, mira, jo ja estava en una altra etapa, potser tornes a l'etapa primera. El que passa és que ja formen part de tu
totes aquestes eines que molt bé reflecties, no? I esmentaves que totes aquestes eines ja formen part també del nostre ADN i clar, afloren, no? Però hem d'inventar, hem d'inventar altres de noves en cada situació. I a més, també comentar que al cap i a la fi la poesia
I a més a més el joc amb les paraules i el llenguatge permet també crear bellesa d'una qüestió molt dolorosa o d'un procés molt traumàtic com pot ser en aquest cas la mort d'una mare o la mort en general, fins i tot també aquest canvi vital intern que patim les persones que hem transitat aquests dos processos. Vull dir que també fins a cert punt és bonic poder fer alguna cosa com això, com en aquest cas el corpo que m'agrada
la medida de las casas, perquè al cap i a la fi és com, creo bellesa de algo que ha resultat molt, molt, molt pertorbador per mi. Claro, sí, és una de les coses que té la poesia, que és capaç de fer això. És una cosa de les més estranyes que té, em comporta aquesta estranyesa, no?, entendre que pots fer aquestes virtualitats.
Hi ha una cosa molt interessant, que és que els llibres tenen aquesta cosa, almenys és de poesia, em refereixo, tenen aquesta cosa de la metàfora i l'externalització. Què vol dir això? Vol dir que tu tens la necessitat d'externalitzar alguna cosa, però a la mateixa vegada t'estàs amagant en altres coses o la mateixa té doble cara. D'ahir, que també vaig triar aquest títol, que és El cuerpo que mara la medida de las casas, és un títol molt metafòric, molt simbòlic. Hi ha dos elements principals.
que són les cases, com a contenidors de vegades d'aquest dolor que deies, d'aquestes ràfagues que queden com a perdudes en un temps indefinit, el cos, la presència, l'absència, tot això queda sempre un residu. I també el continent d'aquesta malaltia. Exacte. Llavors, funcionen com a reclam l'un de l'altre, receptacles l'un de l'altre, i a la vegada com a un buit.
Per això dic que jo sempre des del meu punt de vista, des de la meva poesia, intento separar-me del que estic vivint i això són processos individuals i altres, segurament altres escriptores que potser tenen la necessitat de plasmar tal qual pensen les coses. Sí, d'escriure des de l'estómac. Sí, amb la víscera, aquesta cosa. Jo vaig alternant. De vegades és una víscera, és aquesta cosa de la eclosió del moment, però de vegades m'estic escudant en la metàfora.
estic intentant fugir de mi mateixa i per això ho trasllado, ho llanço, però després alguna cosa de mi vull recollir i quedar-me amb això per entendre què és el que em passa o què és el que em passa de l'experiència. Hi ha una idea de poder quedar, malgrat tot. Si després del material queda alguna cosa, sempre estarà aquesta incognita.
i tu creus que sí o no és una incògnita que no es resol encara no es resol però crec que va bé pensar-la va bé pensar-la per fugir també del dia a dia que no ens deixa qüestionar-nos aquest temps que abans ho dèiem abans de pujar és que no hi ha temps no hi ha temps material per expressar-nos per dir qui som perquè la pròpia vida el mateix sistema en què vivim no ens deixa
i la poesia és una manera de fer-ho. Clar, però al cap i a la fi també és com una tasca, una artesania, un procés que tu has hagut de fer mentre estaves a Múrcia, passant aquesta malaltia amb ella,
I tot aquest procés ha esdevenit el que és aquest poemari. És a dir, que també és encara més esforç per intentar plasmar tot això amb aquesta perspectiva que comentes, quan realment estàs, diguem-ne, en vivo i en directe, vivint allò. És molt curiós, perquè moltes vegades el que escrius des del moment no està filtrat.
I a nivell literari has de fer aquest filtratge posterior, ho necessites fer a nivell literari i a nivell personal. Les coses que passen en el moment no s'interpreten de la mateixa manera que quan el temps ha transcorregut. Però sí que hi ha una cosa també interessant, i és que jo no escric sempre les coses que em passen. Fai poesia mental. Això no sé si t'ho he dit alguna vegada.
Ho he dit, però és la primera vegada que ho estic expressant. Quan jo dic que el llibre estava escrit en aquesta temporalitat, en aquest marc d'aquests quatre mesos, no és ben bé així. No vol dir literalment que estàs tot allà escrivint això. Exacte, no vol dir literalment. Vol dir un vers que després ha estat un poema de quatre versos. Com la llavor.
Sí, són les llavors, però no és el llibre tal qual, però per mi mentalment el llibre ja estava fet. Jo ja havia fet aquest llibre, ja tenia les metàfores pensades, perquè era el que jo m'escudava en aquell moment per poder mantenir-me viva i poder continuar.
Està tot això, no? Alguns poemes són fruit de fotografies, també. Fotografiar o no fotografiar les mans de ma mare. Hi ha un poema que diu això, jo no vaig fotografiar les mans de ma mare, però m'ho plantejava.
i hi ha moltes persones que ho fan dels seus estimats en els últims moments que es fotografia aquestes mans les vaig fotografiar mentalment però no vaig fer aquesta fotografia això és un poema és un exemple però això no estava escrit però sí que ho vaig escriure després m'agrada molt que em preguntis sobre això perquè crec que és una manera diferent d'escriure poesia la poesia és la mirada hi ha alguna amiga amb la qual he pogut parlar de deixar de fer això
de deixar de publicar perquè ho fem. És que no acabo d'entendre ben bé què significa aquesta exposició. Potser arriba un moment que no faig el que és l'element visual final, que és el llibre. Sí, al final igual. No sé si el deixaré de fer, igual sí. Però crec que continuaré seguint explorant el món
Des d'aquesta inquietud de petita, de quan era petita, d'aquesta curiositat. I hi havia un buit d'haver-hi perdut aquestes coses. Jo em considero una persona molt autoexigent, he patit aquesta autoexigència.
I durant molts temps de petit estava molt coartada amb la meva mateixa normativa interna, no? O el fet d'agradar a tothom, no? Tot això m'havia encostrat, m'havia... Bueno, obligat potser a fer coses, o ja no això, sinó a dubtar sempre de tu, també. Sí.
Sí, i llavors el fet de poder superar aquest buit escrivint poesia crec que ha sigut un canvi transcendental a la meva vida i en aquest sentit més abstracte no el deixaré de fer mai. I Amanda, això jo quan has comentat t'estava aquí apuntant perquè jo veig dues coses molt clares. Primer és la voluntat
que allò permaneixi, és a dir, que aquest record de ta mare, aquesta circumstància, aquest dolor, fins a cert punt, però també transformat una mica i processat, quedi allà, que no es perdi, perquè de fet fa poc també em van comentar que per aquella persona en concret, per ella sempre moria algú en el moment en què algú ho deixava de recordar, és a dir, l'última persona
que recordava aquella altra persona que ja havia mort i moria, llavors allà s'acabava i moria realment aquella persona a la que recordàvem. Però llavors fer també un poemari o una obra o el que sigui, en aquest sentit, és també una manera de deixar-ho allà, deixar palès aquest testimoni. I a banda també jo crec que hi ha com una certa necessitat, no? El que comentaves tu ara de no sé per què vull publicar-ho, però també jo crec que fins a cert punt és necessitat de voler-ho
Transmetre potser, o potser també ajudar altres persones, perquè al cap i a la fi, ja ho hem comentat amb tu 3.000 cops, crec, que al final el lector en aquest sentit amb la poesia és imprescindible, perquè tu potser estàs parlant del teu procés amb la mort de ta mare, però potser una altra persona està transitada en un procés similar, però no el mateix, i també es pot sentir identificat o identificada amb el que escrius, i pot ajudar.
també a processar tot això, no? O dir, no estic sola. Sí, ostres, me deixes ara mateix reflexionar moltes coses que tenia com a un calaix obert. Hi ha una cosa que és que la poesia, per a molta gent, és com a una cosa difícil, no?
fa por a apropar-se a ella. I crec que des d'aquests processos que són vitals, que són antropològics, que tothom viu dins dels seus mites personals, com és la mort, com és l'absència, com és la pèrdua d'un ésser estimat, pot satansar la poesia a les persones. És la manera d'humanitzar-la.
Tot i no entendre què és el que hi ha aquí, perquè hi ha una cosa també interessant, l'altre dia llegia a una entrevista que li feien a una persona de Múrcia que va ser bastant significativa, que és Isabel Molina, que porté l'aula de poésia de la Universitat de Múrcia.
I ella deia que si no t'agrada la poesia potser és que no has trobat el teu poema. I em va encantar. Quan ho vaig llegir vaig pensar, sí, és que és això. I és una manera de convidar la gent a que pugui trobar el seu poema. I sobretot a no intentar tampoc trobar-li un sentit únic al text. No.
Afortunadament, la poesia i els poemes tenen tants sentits i tants significats com lectors. Llavors cadascú no hem de pensar, no sé si acabo d'entendre el que vol dir l'autor. I jo dic, no cal que ho entenguis, cal que entenguis tu el que veus d'allà. Exacte.
és aquesta idea d'eternitat que deies tu. Dins d'aquesta eternitat, que és el que fem quan escrivem el poema, li donen aquesta transcendència i una mica la idea que deies, que ma mare sempre quedi viva aquí, podem quedar vius altres persones, vives altres persones que han pertengut al cor d'altres.
I és una manera de poder dir que la consciència de la humanitat té aquests arrels disperses, i el poema pot arribar a aquests arrels, despertar-les i fer, de la llavor, fer un arbre especial.
Llavors, hi ha una cosa també interessantíssima que és això, que és no tenir la pretensió d'entendre què hi ha ahir, sinó l'emoció. L'emoció que t'està generant, t'està generant un estranyament, una emoció, un no entendre. És que justament això és el que és interessant, no entendre què t'està passant, aquesta experiència, la lectura o l'escolta.
El meu pare sempre s'agobia quan me llegeix, perquè de vegades diu, és que hi ha tanta dificultat, hi ha tanta metàfora, què volies dir? I jo sempre li dic, has de llegir-me sense por i sense pretensions. Llavors, quedar-te amb una idea, amb un record, amb una emoció, alguna cosa que t'hagi envalejat.
Això és el misteri de la poesia. Si no hi hagués misteri, no seria poesia com a tal. Exacte. I bé, si ens vols llegir aquest poema que deies... Sí, el d'Emicrània. Us llegiré el d'Emicrània i el d'Aneu, que de fet van seguits. Llavors, i una altra cosa, a banda de llegir els poemes, també volia dir...
que en aquest llibre també hi ha molta deformació dels textos. He experimentat... A l'hora de la maquetació. Sí, a l'hora morfològica d'escriure, el que és la forma, he jugat molt amb el significat de la forma perquè volia deconstruir, pensant en aquesta idea de la casa com a element conformat, volia trencar-ho tot, volia desfer els pilars i allò té com a un reflecte directe en la forma.
I també molt conseqüent amb el títol, d'alguna manera. Sí, és que ara just anant a Hemicrania m'he trobat amb alguns així. Com el de la pàgina 22, que hi ha una dissolució, la parola dissolució apareix diluïda, dispersa en lletres i com encascada. Us llegeixo Hemicrania.
a un lado de mi cabeza. Errante, solo después de ver la espalda con la que saltamos el frío de los silencios y el amor hacia una lápida. Podría encontrar un lugar en el error, instaurarlo en el tuétano de mi universo. Algunos de mis nudos nacen del conocimiento y de la ignorancia, en una constante que sacude mi rutina. Errante, errante solo después de ver la espada con la que saltamos el frío de los silencios y el amor hacia una lápida.
perdiéndose la vida en el recuerdo de alguien que fue consciente mientras la perdía y yo heredé así su tristeza amanezco en ella disminuyo y crezco en ella como un ruido en mi cocina en el sofá y un dolor de cuello alto sube por la comisura y el borde de la mandíbula de la luz deriva de la luz en mi antiguo sol que termina negando mi próximo poema
Errante, el agua de mi mente sin cabeza. Transversal, la figuración de la promesa. Aneu, y un dios sin cuerpo. Un rojo elaborado se encuentra con el futuro. La edad acaba con este año de angustias. El fuego complace a la ruina y la ruina al fuego solícita, descarnada.
Ella cuidó de mí, acabó con la densidad de la tragedia, cuando yo odiaba, yo maldecía intensamente al primer dios sin cuerpo que apareció y se marchó sin avisar, sin decir nada, en obediencia a su rareza de espectro. Muy bonic.
I a més, coneixent Aneu, és més bonica encara. És molt bonica, és mereixir aquest poema. I des d'aquí dono veu a totes les persones, sobretot últimament a moltes dones que estan escrivint des de la relació que tenen amb els seus essers de companyia, que són essers preciats, que són els animals, els gossos, els gats, cadascú amb el seu que convisqui.
són família i hi ha molta literatura que està emergint des d'aquí i des d'aquí ho valoro, animo a que continuï passant perquè són molt importants a la nostra vida. De fet, Wislava Simbrowska també va fer un poema sobre el dol vist des dels ulls d'un gat. Sí, aquest és molt bonic. Que bonic que ho portis aquí perquè la veritat és que és un poema preciós
I sí, sí, al llarg de la literatura sempre ha estat aquesta connexió i des d'aquí volia fer un petit homenatge a Neu. I tant que sí. Doncs ens quedem amb això, Cleofer. Un plaer tenir-te aquí, Cleofer Campuzano, una autora d'aquest El cuerpo que m'agrada la medida de las casas. Un plaer, com sempre. Gràcies, Maria.
Sabies que... La nostra adversió a certs olors o sabors té un tret evolutiu que ens manté fora de perill d'intoxicacions. Els sabors molt amars es solen associar amb la floridura o la podridura.
Els jocs de Nintendo Switch venen amb unes diminutes targetes de memòria que semblen comestibles. En nom d'evitar que els nens les portessin a la boca, Nintendo les va recobrir amb Benzonat de Denatonio, un compost segur que es considera la substància més amarga del món. Si no et vols perdre el que passa al teu voltant, aquí, a l'oest.
Redescobrint-nos, l'espai que ens acosta a pobles, gent i històries amagades de les nostres terres. Avui, en aquest Redescobrint-nos, la Júlia visita el Meull per parlar amb la Mercè Pons, veïna del poble que aposta per tornar a viure a la muntanya i reconstruir el poble pedra a pedra, un lloc que durant anys s'havia quedat gairebé en l'oblit, no Júlia? Molt bon és?
Doncs sí, Fran, parlem del Maull, un petit poble de muntanya del Pallars Josà, que estava gairebé abandonat després de dècades, però ara està renaixent pedre a pedre gràcies a un projecte de reconstrucció participativa. Veïns i voluntaris treballen per recuperar no només les cases,
sinó també l'església romànica, l'antic forn i els murs de pedra seca. Mercè Pons és una veïna i és molt protagonista en aquesta història i ens explica com està sent aquest procés que també impulsa la recuperació cultural i social del territori. Bé, el tema de la reconstrucció del meu ull, doncs, nosaltres ja fa 15 anys que vam comprar la casa que és l'Estudi, que era l'antiga escola del poble, la vam reconstruir,
I quan vàrem venir a viure aquí ja fa uns anys, doncs bé, ens vam implicar més en el territori i hi havia moltes coses per fer perquè encara que hi ha uns veïns que sí que venien i tal, encara que no hi vivien, però venien sovint, però eren els únics. I realment el poble estava bastant... Clar, si no hi vivia ningú, tampoc no calia posar-hi massa esforç en fer-hi res. Aquesta era la...
la nota d'abans. Clar, ara ja hi ha tres cases més arreglades, quatre cases més arreglades, i dos són nostres que hem fet de casa rural, amb la qual ve gent, el meu ull és més conegut, ha hagut de viure aquí, doncs també vam posar-hi nosaltres el nostre temps i les nostres mans, doncs perquè el que estava malament, junt també amb altres veïns,
estigués més bé, però inclús per nosaltres mateixos, ja no només per fora. I a partir d'aquí, bé, hem anat fent cosetes,
Aquest projecte és molt més que construir, és tornar a reviure una mica un poble que va caure en l'oblit. La implicació tant dels residents permanents, que com hem vist són pocs, com dels voluntaris, es reflecteix en la recuperació del patrimoni i en la creació d'activitats, que el que busquen és reforçar tant la identitat del lloc com també atreure a més gent. I el que ens explica la Mercè és que s'estan trobant molts reptes pel camí, com aconseguir ajuts o augmentar el número de voluntaris.
Així, cada iniciativa que duen a terme des d'un mur de pedra seca fins a l'obertura d'un carrer rehabilitat serveix per així mica en mica implicar més persones i fer que el poble torni a sentir-se viu. Doncs bé, un dels principals reptes que ens hem trobat per fer coses d'aquestes és trobar els ajuts que correspongui per cada departament i anar trucant portes
I bé, en el cas del mur, que és el primer que vam començar, ara ja és el cinquet allí el que fem aquest novembre, doncs bé, més que res és demanar gent voluntària perquè pugui fer, que ens ajudi a construir aquest mur. Clar, nosaltres normalment al poble som molt poquets, només som quatre persones i l'ajuda del Josep Maria
I, clar, amb això, encara que ens dediquem a posar pedres, doncs ho fem estones, o encara que hi dediquis algun dia sencer, però, esclar, són molt poca gent i poques pedres posem. Llavors, quan hi ha en aquests tallers, les vegades que hem vingut han sigut entre 28 i 34 persones, i, doncs, esclar, en aquests dos dies, doncs realment el mur es nota que ha crescut molt.
Els tallers pràctics de Pedra Seca ho porta Martí Grup, que ho fa voluntàriament, i reuneixen persones d'arreu que aporten tant les seves mans, òbviament, com el seu entusiasme, que és el més important, fet que al final dona una empenta al projecte i ajuda a mantenir viva la cultura tradicional també de la Pedra Seca.
La participació dels voluntaris no només accelera la feina física, sinó que també crea vincles socials i una sensació de pertinença. Les jornades de treball al poble es converteixen en trobades on es comparteixen històries, experiències i aprenentatges i que reforcen el sentiment de comunitat. A més, cada cop es veu més avançat el projecte, tot i que la Mercè ens explica les seves expectatives de futur.
La veritat és que també hi ha gent que potser ha vingut i feia molts anys que no havia estat per aquí i reconeix que el poble ha canviat millor. Llavors continuem que això sigui, encara que bé, falta recuperar més cases. Seria interessant si es pogués venir més gent a viure, llavors en seríem més.
El Maull és un exemple viu de com els pobles abandonats poden tornar a florir gràcies a la força de la seva gent i dels que hi aposten, òbviament. El futur d'aquest indret depèn del compromís de tots, construint pedra a pedra no només el poble, sinó també al final és un projecte de vida. Des d'aquí animem a tothom a apropar-se als tallers de pedra seca, el proper serà el dissabte 22 i així vosaltres també podreu dir que vau posar alguna pedra a la reconstrucció del Maull.
Cada participant aporta no només treball, sinó també alegria i esperit comunitari. I cada projecte que finalitzen és un motiu per celebrar el renaixement del poble i de la seva història viva. Estàs escoltant aquí a l'Oest. Estàs escoltant aquí a l'Oest.
Sabies que... Hi ha una formiga que suporta temperatures de més de 70 graus. Música En concret es tracta de la Cataglifis bicolor, una espècie de formiga que es troba en zones temperades i càlides i resisteix fins a 10 minuts amb aquestes temperatures, encara que el seu niu està una mica més fresquet. Música
Tarda aborrida? Escolta'ns a Aquí a l'Oest. Lleida Natura, l'espai dels tresors medioambientals de casa. En Francesc Balanyà, 2A1 Lleida Ràdio.
Doncs som-hi, el que farem a continuació és anar virtualment fins a la seu d'Urgell i és que aquest cap de setmana tornen les jornades de conservació del medi natural en aquest municipi. Són ja la quarta edició i tot plegat en parlarem amb el seu director, en David Manzanera. Molt bones, què tal? Hola, bona tarda. Molt bé, fresquets. Fresquets, bueno, aquí a Lleida amb el canvi climàtic de moment no tant. Sort que ara ens ho estan solucionant a la CUP de Brasil ara mateix, no?
Ah, millor. Tenim feina. Tenim feina, bueno. Segurament hauríem d'estar amb aquesta llei de natura parlant de la COP de Brasil, perquè sí que és un tema global, però que ens afecta molt en clau local.
Però hi tenim tantes confiances que anem amb coses que sí sabem que funcionen, com són aquestes jornades, que cada any són interessantíssimes i que en aquesta quarta edició, com deia, no seran pas una excepció. Estem parlant d'aquest cap de setmana, dissabte i diumenge. Hi ha molts actes, hi entrarem, David, però allò d'aquestes quartes jornades, que és per tu el més destacat o no sé si alguna novetat o alguna cosa pel que sigui, sobressurt una miqueta més que altra.
Bé, sobressort la conferència inaugural com a cada edició, que és, diguéssim, la conferència amb la que comencem oficialment les jornades i en la que sempre intentem portar un personatge més o menys rellevant amb el tema del medi natural. I aquest any la conferència inaugural va a càrrec de la Cori Cabero, que és una gran periodista ambiental i una gran divulgadora. I per mi la veritat és que és un honor que hagi acceptat de mi a les nostres jornades.
Sí, perquè la Cori Calero això no ho fa massa, i jo l'he pogut sentir en unes jornades amb llibre natura, i de veritat, que no exagero, que, interessant el que explica, no només, sinó també aquest doc que té com a bona comunicadora, doncs fa que un gaudeixi de mala manera. És a dir, que és d'aquestes persones que sí que ens fa gràcia que veiem per la tele...
però que no us imagineu que després que això és el punt fort seu no, no, és que arriba a carregar el contingut amb moltes reflexions i que és molt interessant perquè a cap i a la fi també acaba explicant com comuniquem aquesta emergència ambiental que ara fèiem referència que de ben segur que anirà amb l'actualitat la Cori segur que parlarà també d'aquesta Com de Brasil de ben segur però a més d'una manera que fa molt bé que sigui la Cori David
Sí, la veritat és que és el que dius tu. És una gran comunicadora, però és que a més a més li agrada comunicar i parlar de temes ambientals. Això es nota, com ho dius tu, allà vaig bona natura i també em vaig poder gaudir. I la veritat és que és una passada estar allà escoltant perquè té molt argumentari, té molt de recorregut i això es nota quan estàs explicant a algú i sobretot quan t'agrada. Això la veritat és que és un luxe.
També deia, i justament pensant en ella fa 4 o 5 dies, perquè us l'explicava allò, ho recordaràs tu David, que deia que el coma així de... Clar, com els dius als teus companys d'informatiu que tenim una notícia molt gruixuda que és que ha tornat a pujar a la mitjana de les temperatures.
perquè després el cronany i et digui amb naó, doncs això ho diem cada any, no? Però clar, és que és molt greu. I també explica ella com busca la fórmula per fer més atractiu informacions que jo ho seríem per si sols, oi que sí? Clar, és que és un repte, al final és fàcil que la gent tingui interès per altres coses que no pel medi ambient i ella ho fa de manera que sigui una mica més atractiu i que sigui
doncs més interessant sobretot el que explica, perquè al final, si és veritat pel medi ambient, si no hi ha uns canvis molt dràstics, nosaltres anem fent el dia a dia, i no ens en parem gaire, tampoc, dels canvis que hi ha.
Sí, sí, absolutament. Dos quarts de 12 d'aquest dissabte, 11.30, tenim una proposta que s'anomena fauna desconeguda i canvi climàtic. Clar, en unes jornades que sempre fem de natura, hi ha fa anys que sempre ha d'haver la paraula de canvi climàtic, per això de fauna desconeguda, on ens portarà? Doncs mira, fauna desconeguda ens portarà...
a conèixer una mica més. De fet, no és fauna desconeguda, i he volgut dir fauna desconeguda perquè fos una mica més cridamè, però és fauna poc coneguda. I això ens portarà a aprofundir una mica més amb vertebrats, amb rattenats, amb micromamífers, amb tota aquesta fauna tan pequita, amb anfibis, amb rèptils, que sembla que no fan res,
però que són superimportants pels ecosistemes i, per exemple, els element d'invertebrats són la base de l'ecosistema. Si els invertebrats no hi ha la resta, té una funció molt important a cada un dels seus ecosistemes. I aquí el que farem és desgranar una mica aquestes particularitats i, sobretot, també explicar com ells, com aquesta fauna desconeguda, està fent aquest canvi climàtic.
a més que sigui desconeguda i que siguin animals que a priori al gran públic no li agrada no vol dir perquè un servidor fent aquell espai en què cada setmana parlar d'un animal també parlem d'invertebrats
també parlem d'aquesta fauna que cita els micromomífers, i tenen curiositats i coses absolutament sorprenents que segur que poc o molt també acabaran sortint i això al gran públic també li sorprendrà segurament molt i agradarà. Sí, això seguríssim. Per exemple, que les salamandres poden perdre una de les seves extremitats i tornar-la a fer créixer amb facilitat,
fins als ratpenats, que tenen 30 espècies, però que cada una d'elles té un habitat diferent i té una alçada de molt diferent en funció de la seva alimentació. Hi ha curiositats que val la pena aprendre i coneixer-les perquè també ens ajuden a entendre el comportament i la seva funció dins de cada un dels seus ecosistemes.
De fet, el ratpenat crec que és un bon exemple, jo ara el cito perquè és dels grups d'animals que no li posem cognom, és a dir, això és un ratpenat. A l'ocell sí que diem quin ocell és quin, però els ratpenats són tan desconeguts que diem un ratpenat i els veiem tots iguals.
Sí, sí, és que, a més, amb els rappenats és molt difícil identificar-los amb molts. No, no, i tant, sí. Som molt petits i van molt ràpid, però... Però, mira, parlant de rappenats, i allò que comentàvem de la zona desconeguda, també ho enllaçarem a això amb les pors. I ara que parlem de rappenats, és un mamífer, perquè, a més, el rappenat és un mamífer, és l'únic mamífer que tenim. És un mamífer que a molta gent li fa angúnia, li fa por, la gent pensa que mossega, que s'ha de regalar els cabells, i de vegades un pors...
que no tenen cap mena de fonament. I això ens ho explicarà, després de la tarda, una psicòloga. Una psicòloga que ens explicarà aquesta història sobre aquesta fauna, també, que normalment és la poc coneguda, justament.
N'hem parlat, precisament, amb aquest espai, això dels mites i llegendes negatives que van associats amb molts animals, que han estat criminalitzats injustament. És que, a més, la llista és llarguíssima. Un s'hi posa i la llista és llarguíssima i, a més, amb coses absolutament inverosímils. Inverosímils. Sí, sí. En fi, ja va bé seguir hi posant la pedagogia. D'aquests ponents, què me'n pots dir de l'Adrià Miralles...
la Júlia Valera, el Robert Manzano i la Lídia Freixas, que són qui estaran amb aquesta fauna desconeguda del canvi climàtic. Doncs mira, l'Adrià Miralles és entomòleg i ell treballa a la Ciutat de Catalunya portant projectes de conservació relacionats amb els carats. La Júlia Valera
treballa i col·labora amb la Societat Catalana d'Ecologia fent també, doncs, treballs i censos de rèptils i anfibis. De fet, amb la Júlia col·laboro jo estretament seguint el tritó Pirinec aquí al Parc del Cadí i que són gent amb una experiència brutal. Després, el Robert Manzano és biòleg i treballa al grup de Biologia i Conservació del Centre Tecnològic per l'Estat de Catalunya i és especialitzat en reptenacs i també ha treballat amb ell
buscant ratpenats, concretament una espècie que estan fent la extinció, és el ratpenat de l'extre. I la línia Freixas és la que ens parlarà de micromamífords, que a més a més també, d'on fa molt poquet, d'un any o un any o mig, surt a TV3 el programa de Natura Sàvia, com a experta de fauna. Per tant, en aquestes jornades tenim dues persones mediàtiques que surten a la televisió nostra, a la televisió catalana, i són gent amb un gran recorregut, amb una gran experiència, cada un dintre de la seva especialitat.
Tenim també una projecció Sant Cine Festival Documentals Beach in Miniature in Spain del director Carlos Pérez a les 8 del vespre. Això seria així, a grosso modo, el que tenim dissabte a la sala, però paral·lelament tenim la Fireta de Natura. Que això de la Fireta de Natura. Sí, sí, la tercera Fireta de Natura. Al final...
Quan organitzes aquesta jornada saps que vindrà un tipus de gent a escoltar les taules rodones i a participar en el debat, perquè al final és un objectiu que la gent pugui participar en el debat. Però també hem de ser conscients que hi ha un sector del públic que no vol estar dintre escoltant gent parlant de coses que no entén gaire, però que li agrada la natura des d'una altra perspectiva. I per això vam muntar aquesta petita fileta, que són uns deu artesans de diferents àmbits. Hi ha gent que fa samarreta, hi ha gent que fa...
hi ha artesania amb materials reciclats, amb custa, hi ha gent que fa dibuixos... Hi ha diferents artesans al voltant de la placeta, des d'on es fan, a més a més, totes les activitats. I així que la gent que vulgui passejar i estar per allà i, des i tot, no es compra una samarreta o qualsevol cosa relacionada amb la natura, ho podrà fer en un entorn més familiar i sense estar escoltant alguna cosa que no hi té tan interès.
Tenim a les 10 del matí la part d'alejada urbana, és a dir, a veure quins són aquells ocells que la gent no aixequi el cap als municipis. Jo l'altre dia, l'altre dia vol dir fa dos dies, vaig aixecar el cap i hi havia un volto comú al mig de Lleida, a gran alçada, per part del patrolet. I la gent em va preguntar, diu, què ha passat? Dic, no estic mirant aquell volto, senyor. Clar, ningú aixequem el cap, no? I acte seguit em vaig trobar, acte seguit són 10 segons, vaig trobar uns amics,
I encara ve un voltant i els ensenyes, tota la pesca i tal, perquè no aixequem el cap. I dintre de la mateixa ciutat tenim espècies que ens sorprendrin a molta gent. Per tant, ja va haver aquestes activitats de part de les llades urbanes, que si allà de la ciutat veus espècies que la gent no diria, a llocs que estan molt més íntimament lligats a la natura, com és el cas de la sò d'Urgell, segur que aquestes sorpreses en són més. Dos quarts d'onze, tins i pintures vegetals...
A dos quarts de dotze, activem els sentits a càrrec de parts naturals. Ja passem a la tarda. A dos quarts de cinc, qui viu al riu i amb els amics de la Societat Catalana d'Herpetologia. No sé si ho farà la...
La Júlia ja que hi és allà, però en qualsevol cas, sí, no? Sí, sí, ja fem el combo. Fem el combo, ja que hi és, no? Sí, sí, exacte. Que ho ha dit abans molt ràpidament el David, Herpetologia, per a gent que s'hi perdi, és aquest col·lectiu d'amfibis més rèptils, eh? També, abans de criminalitzats i demonitzats, doncs aquests serien un grup en què pràcticament ho són tots els animals, eh?
I a les 5 de la tarda fem explotar la biodiversitat. Això és una mica la fireta de natura de dissabte. Diumenge tenim més coses. Escultura amb motosserra, a dos quarts d'11 al matí. Taller i dibuix amb l'Eva Carret, que si viols segurament qui us ha de natura segur qui és, perquè ho fa molt bé, l'Eva, oi que sí?
Sí, diumenge el que farem és parlar
Tot i que és veritat, tens el que dius tu, bé, no podem deixar de parlar de canvi climàtic, o com ve a la Cori al començament d'aquesta setmana, preparant la presentació, no és que de canvi hi ha de crisi climàtica, perquè el canvi ja queda enrere. Vull dir que seguim parlant de canvi ja és un error, perquè el canvi ja hi ha, ara hem de parlar de crisi climàtica. I una de les coses amb les que també veiem que hi ha un canvi climàtic en la nostra natura, és amb la vegetació.
Però només ho veiem els que ja en tenim una mica i això també s'ha d'explicar. Les plantes, els arbres estan canviant tot el seu cicle biològic, el tema de dispersió de llavors, els pòlens s'estan ampliant amb el llarg de l'estació i això també és causa del canvi climàtic. I aquí tindrem la Georgina Belmonte, que és botànica, que és de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ells explicarà
Què passa en aquest cas, en aquest canvi de polinizació i de dispersió de llavors i de polins? Com ens afecta i com afecta la vegetació?
Interessant, aquesta, també. Certa és, perquè moltes vegades mirem els animals, a plagues, però a plantes poc ho fem. Certa és, això. Per cert és que sí, que hem de canviar la... i la cori és de les persones que ho diu, totalment d'acord, que no diguem canvi climàtic, sinó crisi climàtica. Certa és que seguim estant en un canvi climàtic,
però també no menys cert és que la paraula moltes vegades fa la cosa i molta gent, si dius canvi, dona la sensació que, bueno, tenim marge, tenim marge, i portem així no sé quant temps amb el tenim marge, tenim marge, quan ja estem en una crisi. Sí, sí. Correcte, sí, sí. La crisi, tal qual, eh? El que fa és que estem en una crisi que jo crec que... El que passa és que és tan complicat, perquè si s'obrim de posar d'acord tot el món, i tot el món no es posarà mai d'acord, però...
Jo crec que, des d'un punt de vista naturalístic, jo crec que seria possible, si més, revertir, ja no ho sé, però frenar-lo, si tothom es posés d'acord, seria possible. Llavors, ja no parlaríem d'economia, sinó de canvi o de reducció del canvi. Però ens havíem de posar moltes gent d'acord i això no ho costa.
Sí, sí, que és molt complicat, que també ho diuen alguns experts, i jo ho comparteixo, que els països en vies de desenvolupament, doncs si la població pateix per menjar, per exemple, doncs no és una prioritat el mediament i és comprensible, vull dir, jo no ho critico.
Però, clar, si també els països d'Occident que tenim aquest benestar més garantit, per dir-ho així, no som capdavanters, doncs, què demanes també a la resta? La reflexió també l'hem de fer. En fi, d'aquestes jornades, que ens queden tres minutets, no sé si hi ha alguna coseta que valgui la pena també destacar, que vulguis dir, que vulguis animar a la gent.
Bé, sí, sobretot és important, si hi ha un mínim interès, si voleu aprendre i si voleu conèixer una mica més d'aquella fauna que sovint no tenim tan vista, doncs evidentment que s'inscriguin a les jornades, que vinguin a passar un cap de setmana a la Seus, perquè al final és passar un cap de setmana a la Seus, que la Seus és una ciutat molt maca, és un poble molt maco, estem envoltats de dos pas maturals, tenim el riu de l'anida que es pot anar a passejar, ara encara el dia encara ens permet anar a passejar a les hores centrals del dia,
i després d'aquestes jornades, d'aquesta fira, d'aquestes activitats. Tenim la sort de gaudir d'aquesta projecció al dissabte, al vespre, que és un curtmetratge, que els serveixen els amics del Sant Fine, i dic que tenim la sort perquè Sant Fine és el festival de cinema mediambiental més important d'Europa, i fins i tot té premis per la seva tasca divulgativa. Vull dir que gaudir d'aquest documental a la seu,
d'aquest festival internacional, doncs, també és un luxe i val la pena, doncs, això, organitzar-se un cap de setmana, pujar aquí la seu, a respirar aire pur i a gaudir de la natura i d'estar a les rodones, que, a més, són a les rodones pensades perquè el públic pugui participar i pugui col·laborar, pugui preguntar i resoldre dubtes i, i, sobretot, amb aquesta, amb la Mariona, que és la psicòloga, que ens dirà el per què d'aquestes còvies o d'aquestes coses que, la majoria de vegades, sense cap mena de fonament.
Sí, també promets ser interessant, aquesta aportació. Escolta, ja per tancar, on podem trobar... Jo tinc el paper davant, però si algú allò vol mirar més fil per randa, que és oper, que... El paper, i si calen inscripcions.
Sí, doncs això a la web de l'Ajuntament de la Seu, que és laseu.cat, allà hi ha una pestanya que hi diu gent, i allà teniu la informació de les jornades, us podeu descarregar el programa, i a més a més teniu també l'enlla directa a les inscripcions de les jornades i de les activitats.
Aquelles activitats tenen un cos simbòlic de 12 horets, eh? O sigui, en res. Correcte, sí. Per garantir que les places estan ubicades i que no hi ha les primàxis. Sí, sí. Això també n'ha de... Sí, sí. Doncs, David, com et diem ja, en cada edició, que vagin molt bé les jornades, que les gaudiu molt.
que és molt important que tinguem propostes d'aquestes, que a vegades només estan centralitzades propostes d'aquestes a la plana, a Lleida com a epicentre, i que per tant també que ho tinguem a un territori com és els Pirinaus, doncs això penso que encara té molt més mèrit i des d'aquí ho volem posar en valor. Moltes gràcies i que vagin molt bé. Molt bé, moltes gràcies a vosaltres. Que vagi bé.
Doncs fins aquí, nosaltres ja sabeu i tornarem demà a la tarda, com passin tres minutets, després de les quatre de la tarda, fins llavors.