contaminació i millorar la qualitat de l'aire. Ja tornem a ser aquí, a l'oest, el magazín que t'acompanya cada tarda de 4 a 6 a la teva ràdio local.
Bones de nou, òster, seguim aquí a l'oest, quan ara mateix ja tenim 11 graus al Picat, Rosselló, al Gramunt, Torreferrera i al Besa. 12 són els que trobem a Lleida, Mollerussa, Trem, al Ferraz, al Mena i al Guaire.
Encitarem aquesta segona hora del programa amb la nostra secció de literatura on avui tindrem una doble entrega de publicacions. Parlarem amb Eliratà, Antoni Gelong, que ens presentarà el tercer volum de les seves memòries no heroiques, així s'anomenen, i també la publicació Encara ets de missa, tot plegat durant els primers minutets d'aquesta segona part.
Després serà el moment de conèixer aquells pobles o llocs de les tares de Lleida que amaguen històries, tradicions i paisatges que paga la pena de redescobrir. Avui parlarem de neu i redescobrirem les estacions d'esquí de casa nostra.
I acabarem el programa amb la secció mediambiental de l'Aquialoes, de Llei de Natura, que avui es fixa en un simpòsium que es va celebrar fa molts pocs dies i que es preguntava sobre com afecten les activitats de natura que fem els humans al medi natural. I ja ho sabeu, podeu reescoltar totes les seccions del nostre programa a la nostra pàgina web quan vulgueu a www.aquialoes.cat.
Aquí a l'Oest, contingut de tota mena, contingut per a tu. Som el que llegim, l'espai literari d'aquí a l'Oest.
Doncs ens hi endinsem amb aquesta Som el que llegim, que, com dèiem, avui compta amb una doble entrega. No, Xell, bones de nou. Doncs sí, Fran, avui al Som el que llegim tenim un dos per un, perquè afortunadament a les nostres terres tenim persones que són molt actives a l'hora de publicar i de transmetre el que sigui, coneixements, opinions, etcètera, inclús records. Avui parlarem amb el Lleida Tà, el Toli Geló. Benvingut, molt bon dia, molt bona tarda.
Molt bon dia, bona tarda. Moltes gràcies per ser avui aquí amb nosaltres, perquè dèiem que avui parlarem de dues publicacions, perquè no només ens hem presentat una en aquest tram final de l'any, sinó que són dues les que estàs presentant i que volem fer ressò, perquè jo considero que són molt interessants. Una és amb la que fas més territori, són unes memòries, el tercer volum de les teves memòries, no heroiques, això m'agrada molt, ja ens ho explicaràs, no?
Però una de les que volem presentar és aquesta, perquè ja l'has presentat el passat 25 de novembre, i de cara al proper 18 de desembre en tenim una altra publicació, encara és de vista, que també la presentaràs aquí a Lleida, a la llibreria La Fatal. Per tant, volem parlar una mica de les dues? Què et sembla?
Molt bé, em sembla magnífic. Perfecte. Aquí estic. Per quina vols començar? Potser per la que ja has presentat, per la de... Sí, per Retorn d'Espí. Sí, per això ho fem una mica cronològic. Exacte, perfecte. Aquest és el tercer volum de les teves, i això m'encanta, de les teves memòries no heroiques. Explica'ns-ho això, a veure. No, perquè és un país que tothom fa coses molt heroiques i li passen coses extraordinàries i estem sempre a punt de fer alguna cosa sensacional.
I a mi és que no m'ha passat res extraordinari. He tingut una vida normal, he fet la meva vida professional, la meva vida personal, però no m'ha passat res. No he fet cap 5 ni 8.000 metres, no he anat a Bali, no he fet coses heroiques que alguns consideren així. I el primer volum, que ja el vam publicar farà 4 o 5 anys, que era quan érem lleis de tants,
Era un moment que tot era molt heroic i tot era èpic i tot era... I vaig dir, no, mira, les meues són no heroiques.
I aquest va ser el subtítol del primer volum i torna a ser el subtítol d'aquest tercer volum. Esperant que un dia arribarà el segon. Bé, algun dia ara en parlarem. Fixa't fins a quin punt vivim amb una societat que, no sé jo, cap on ens portarà, que el fet de viure ja no es considera extraordinari, no? I realment ho és. O sigui, tu has dit, jo he fet la meva feina, he tingut les meves famílies, he fet la meva família, he fet les meves experiències...
Ostres, i això, que no és extraordinari, i que ens ho puguis explicar, no? Jo crec que de vegades perdem una mica el nord, no? És a dir, ja és extraordinari viure. Sí, el que passa és que no són heroiques en el sentit que no va passar res extraordinari, que la meva vida és una vida ordinària, com la que ha pogut ser altra gent. Bé, com la que ha pogut ser altra gent, tampoc cal dissimular, perquè, clar, he tingut una vida que he residit en països diferents...
llengües diferents, amb cultures diferents. He viatjat molt, he tingut càrrecs de responsabilitat tant al sector públic com al sector privat. Vull dir, tampoc és tan ordinària. No és ordinària, però tampoc és extraordinària. És una vida en la que molta gent s'hi pot sentir reflectida. Els meus, el primer llibre, quan era a Lleida Tants, que va tenir una acollida extraordinària
i que vam haver de fer una segona edició i que jo crec que estava pràcticament totes les llars de Lleida feia un repàs de com era aquella ciutat quan jo era jove o adolescent vull dir, hi vaig regir la primera part entre el 1956 i el 1974 llavors jo torno a viure a Lleida el 2021 el setembre del 2021 després de la pandèmia
I en aquest tercer volum explico com m'he trobat la ciutat, com és Lleida ara i com és la relació a la Lleida que vaig deixar quan havia fet 47 anys llavors. Jo he tingut un període de viure fora de la ciutat de 47 anys. I llavors, bé, quan torno la trobo canviada. Però faig una anàlisi perquè jo crec que tants anys fora et dona una perspectiva
que la pots analitzar d'una manera diferent que el que sempre he viscut aquí, no? I llavors jo destaco una sèrie de característiques que per mi constitueixen la ciutat de Lleida tal com és ara. Perfecte. Per tant, aquest és el marc, podríem dir, d'aquestes memòries, no? Ens has comentat que hi ha la primera, no?, quan érem Lleida Tals, aquesta que és el grup 3, i has comentat que el 2 algun dia arribaria. A veure, explica'ns-ho, això.
A veure, el 2 serà el que va entre 1974, aquests 47 anys, per tant, és un volum complex perquè ha residit a molts llocs. Ja ha escrit aproximadament la meitat, però l'altra meitat jo vull deixar-la reposar encara una mica més perquè, clar, tornar a Lleida, tu expliques el que has trobat, el que t'agrada, el que no t'agrada, com ho veus, quin futur creus que pot tenir...
que serà objecte d'un altre llibre també, que és el futur de Lleida. Però que ja no són les més memòries, perquè és pura especulació. I clar, el primer volum era el volum del record. Però el segon volum és la vida professional i personal. I aquí hi ha gent amb la que ha anat bé i hi ha gent amb la que ha xocat. I llavors, bé, jo crec que ha d'haver un cert pòsit per poder-ho escriure a tota la...
la calma i el respecte que mereix. Però ja et dic que la meitat del segon volum està escrita.
Perfecte. Alemars, centrar-nos en aquest tercer volum, si et sembla bé, pròpiament, que és el que estàs presentant ara en aquest tram final de l'any, no? Aquest retorn d'espella, aquest retorn d'aquesta imatge que tu torna d'aquesta lleida, sense fer cap espòiler, evidentment, ja sabem que això al final tampoc va d'espoilers, tampoc no hi haurà cap gir dramàtic de guió, eh? Però sí que és veritat que... Explica'ns una mica, com ho has encarat tot això? Bé, jo he estat un any mirant el que hi havia, eh?
el que es feia, el que no es feia, si el que es feia, al meu entendre, tenia qualitat. Jo crec que com a societat només ens en podem sortir si fem les coses amb excel·lència, amb ambició i amb transparència. I jo a vegades aquestes característiques les trobo a faltar a Lleida. És veritat que afortunadament ja no se sent
aquell tòpic de Lleida ja està bé, però el tòpic no se sent, però la realitat a vegades és tossuda. I llavors, bé, he dit, m'he trobat Lleida així i jo vull fer coses amb aquestes característiques, que tinguin excel·lència, que tinguin ambició i que siguin transparents. Entenem per transparent que no hi hagi res a amagar.
Em fa molta gràcia que a vegades quan tornes, i evidentment ningú t'espera que tu tornis, però si tornes i comences a fer activitats, hi ha gent que no li agrada perquè diu ara aquest què ve a fer, què es pensa que és... Hi ha dues frases que són demolidores. Una és no n'hi ha per tant, que vol dir que la intenció és rebaixar-te
per dir aquest que es pensa jo també ho podria fer és aquell jo també ho podria fer però en 47 anys no ho han fet oportunitats n'heu tingut per fer-ho si ara algú ho fa jo trobo que més aviat hauríeu d'estar contents que no una mica enfadats i l'altra frase de Molidora que et diuen de tant en tant és vés a saber
Vés a saber és un infundi, perquè vol dir vés a saber com ha aconseguit fer aquestes coses. I llavors a mi aquestes dues frases són l'equivalent del perllera i està bé. I per tant les hauríem d'eliminar. Tothom fa el que pot, ho fa de la millor manera possible. No hi ha misteris darrere d'ajudes extraordinàries i el que s'ha de fer és treballar molt
picar molta pedra i no defugir aquests tres criteris que he dit abans excel·lència, ambició i transparència si treballes molt les coses surten si només et queixes no surt res
Perfecte. Jo tenia moltes ganes de parlar amb tu perquè, precisament, des d'aquí a la misura, i som una misura molt petitoleta, d'una zona rural... Vull dir, jo sé les circumstàncies, però no ens cansem de fer territori. I tot això que tu dius també ho percebo, no? I també he percebut que hem de fer territori. Per mi, això que tu dius, aquestes frases que són demolidores, per mi, l'hem de fer territori és esperançadora, perquè...
Hem de fer territori, l'hem de construir nosaltres. Ja tenim un territori físic, però hem de construir un territori amb autoestima. No et dic que siguem millors que ningú, no et dic que ara anem per... No, no, no. Però és que tampoc són pitjors, no? I llavors, ostres, anem a fer territori, anem a construir aquesta mentalitat que els defineixi nosaltres, no? Jo, si em permets, afegiria en una altra cosa encara. Nosaltres hem de plantar orgull en aquest territori.
I orgull no és creure que tu ets millor que els altres o mirar els altres per sobre l'esquena. Orgull és el sentiment legítim de satisfacció per les coses que tens o per les coses que has fet bé. I jo crec que això, els heidratants, no ens ho acabem de creure. I per tant hem de continuar plantant orgull perquè aquí es fan moltes coses bé. Evidentment que hi ha coses que s'han de millorar, no me saltaria...
però n'hi ha moltes que també es fan bé i aquestes les hauríem de posar més en valor que no una crítica constant tot i que la crítica també s'ha de fer perquè les condicions d'accés a la fibra òptica o al sistema ferroviari o al sistema de carreteres o al sistema sanitari el sistema de serveis socials, etc. són deficitaris no van prou bé al nostre territori
i això pot acabar sent un coll d'ampolla, o si no ho és ja, pel nostre desenvolupament. Estem envoltats de burocràcia que no serveix absolutament per res i que només es dona permís per matar pocs segles quan el desastre és present. S'havien de matar abans els pocs segles, com s'han de matar molts conills, perquè hem de privilegiar les persones
les persones que puguin veure, viure en aquest territori. No serveix de res un territori buit. El nostre territori està ple de persones que tenen ganes de fer coses, però de persones que no volen tenir una vida heroïca, que volen tenir una vida ordinària, però plena de feina, de tirar endavant de la idea de progrés, de la idea de resiliència. Però a tota la gent del nostre territori se li han de donar eines. Això sol no es pot fer.
Exactament. M'agrada molt fer aquesta reflexió. Jo crec que, al final, com dèiem, no és una novel·la que s'hagi explicat una ficció, sinó que jo crec que simplement és el teu punt de vista. Jo crec que la gent l'ha de llegir per tal que, també, mitjançant la teva mirada, puguin veure aquest territori. Tu, que, com deies abans, has tingut una vida, no direm normal, direm estàndard, en el sentit que...
no t'han passat grans coses, però sí que és veritat que has vist molt, molt, que tu has gestionat, has tingut molts, has après de molts imputs que has anat aprenent durant la teva vida, doncs jo crec que és la única forma de veure el territori ara amb una nova mirada, no? I també els interpel·le a dir vinga, va, som-hi, fem-ho, fem-ho entre tots, no? Jo crec que una mica l'objectiu és aquest, eh? Sí, jo crec que és molt important establir sinergies,
En qualsevol activitat has d'anar a buscar els que poden ser uns bons companys de viatge i fer confiança. Les sinègies només es poden establir des de la confiança mútua i és la meva manera d'actuar. A través de la Fundació Ritor 2050, que també explico en aquest llibre per què l'he constituït i per què fa el que fa, el que sempre acostumem a fer,
Aquelles activitats amb sinèrgies, no nosaltres sols. Jo crec que és una bona manera de funcionar i un bon exemple pel conjunt del territori perquè a vegades aquest treball en comú sembla que costi una mica.
Sí, sí, així és, però nosaltres, com dèiem, tampoc ens rendim, fem territori, també des d'aquest àmbit, no, i endavant. Volia parlar, ens queden pocs minutets, ja sabia que ens passaria això, perquè jo, amb aquest tema, que soc especialment sensible, li volia parlar a fons, però hem quedat que avui volíem parlar de dues presentacions, de dos llibres, no? Un és aquest, per cert, em faràs alguna més de presentació de retorn d'espill? Sí, sí, havia previst...
N'hi ha prevista una allà a l'Ateneu Popular de Ponent, i en faré algunes altres, bàsicament a la ciutat de Lleire, perquè és la ciutat de la que parlo, no? Però... perquè amb l'altre llibre, que és... Encara ets de missa, en interrogant, estic fent una torner per tot Catalunya. Vull dir que... I dos alhora és una mica complicat, però en faré dels dos més
a la ciutat de Lleida i després de l'encaret de missa a totes les comarques. De moment ja he fet Barcelona, Reus, Tarragona, Piranova i la Geltrú, demà faré Sabadell, després hi ha Tortosa i al final, el 18 de desembre, Lleida, que Lleida té una particularitat, aquesta presentació, una particularitat que...
als oients els pot interessar, perquè la faré amb la companyia o amb debat amb el nou bisbe de Lleida, amb un senyor Daniel. I bé, pot ser interessant també, serà una manera de conèixer el nou bisbe. Perfecte. Preu bé, sé que no és justa, però parla'ns una mica, ja que hi som, d'aquesta publicació. Carats de Vissa, què t'ha impulsat a escriure-la?
Jo quan vaig a molts dinars o sopars, bàsicament a l'àrea metropolitana, diguem-ho així, però també aquí a Lleida, quan s'hi surt el tema de la religió, abans l'any aquest lleig era el que no anava a missa, perquè tothom anava a missa, i el que s'havia de justificar era el que no hi anava. Ara, quan jo dic que vaig a missa, o que continuo en els principis del catolicisme, la gent em diu, però encara vas a missa?
perquè ara el que s'ha de justificar és el que hi va. O sigui, això en 50 anys ha canviat de manera pendular. Abans l'anegallet era el que no hi anava i ara és el que hi va. Bé, i tot el llibre és una justificació del meu camí, del meu itinerari, fer que ha estat un camí irregular, que ha tingut entrades i sortides, alts i baixos, abandonaments i reflexions i tot...
basat en una cosa que jo crec que és necessària, que és dubtar. Jo he dubtat molt i explico els meus dubtes i com he anat progressant en aquest àmbit. Jo crec que és una reflexió sobre... Jo no intento que ningú es converteixi al catolicisme, no és la idea d'aquest llibre. Aquest llibre és ajudar persones que busquen ara, sembla ser, gràcies al Rosalia i altres,
que hi ha un retorn de l'espiritualitat. Jo crec que l'espiritualitat no s'ha anat mai, però en un món globalitzat, en un món de debat de les identitats, en un món cada vegada més homogeni, l'espiritualitat ajuda les persones a sortir del lot, a ser persona en relació amb alguna cosa que creiem que és superior,
que cadascú li posa el nom que vol i en el meu cas hi poso el nom de Déu.
Aquesta espiritualitat que sí, creu en el que vulguis, però creu en alguna cosa perquè jo crec que ens ajuda a tots a trobar alguna cosa que no podem veure amb els ulls i que no podem tocar amb les mans, però que sí que hi és. Jo opino el mateix, no et diré el que hagis de creure, però sí, tinguis esperança i fer i creu en alguna cosa superior a tu. Jo també ho penso això. Per tant, dèiem que la presentació ja l'última que culmina és, com dèiem, aquest proper dia en dibuix,
El dijous a la fatada. Que combina aquest any. Sí, perquè després tocarà a Gramunt, Cerbera, Tàrrega... Perfecte, doncs benvingut seràs també aquí a casa. Ja ho farem al gener i febrer, perquè ara s'ha de fer el parèntesi de Nadal i ja hauré fet set presentacions abans de Nadal.
amb un mes està força bé. Perfecte. I he anat a molts punts diferents. Sí. Doncs amb això ens quedem, perquè, com dèiem, el temps és el que és, però ens ha agradat molt parlar d'aquestes publicacions i, repeteixo, el reitero amb la idea del principi. Que bé que tinguem a les nostres terres persones tan prolífiques que tenen aquestes ganes de tirar endavant i també de fer-ho mitjançant aquestes publicacions que tots podem compartir. Antoni, moltíssimes gràcies i t'agafo la paraula. De Canal 2026, benvingut aquí a Grau Monserasa.
Perfecte, moltes gràcies. Moltes gràcies. Adeu. Actualitzat amb Aquí a l'Oest. Sabies que...
Fins a quina edat creixem els humans? El creixement en alçada està regulat per unes hormones que actuen des de la infantesa fins a la pobertat. L'alteració d'aquestes hormones és la principal causa d'algunes alteracions del creixement i, en particular, d'en l'anisme així com del gigantisme. Però quan s'arriba a la fi de la pobertat, el creixement s'atura.
Per les dones, l'alçada s'assenta definitivament al voltant dels 16 o 17 anys, mentre que els homes continuen creixent dels 18 als 20 anys. A partir de llavors, el cartílac de creixement deixa de funcionar i la longitud dels ossos ja no pot augmentar. Aquí a l'oest.
Redescobrint-nos, l'espai que ens acosta a pobles, gent i històries amagades de les nostres terres.
I també podríem dir que els anells, perquè em dona la sensació que avui la Júlia el que té és ganes d'esquiar i com que encara no ho pot fer poder per això, ha decidit portar la neu aquí després d'aquest tret de sortida oficial de la temporada que hem tingut aquest cap de setmana amb aquest pont de la Puríssima. Parlem també, Júlia, de les sensacions de cara a l'hivern, no?
Doncs sí, Fran, ja comencem a veure l'hivern arribar i avui ens centrem en la neu de Lleida, sobretot en les estacions d'esquí. El Pont de la Puríssima ha estat el primer gran impuls de la temporada, com ja sabem, amb neu primerenca que ha omplert allotjaments al voltant del 80% i decenes de milers de forfets venuts. Les estacions ja ronronen i el moviment arriba a pobles sencers. Així que anem a redescobrir les estacions d'esquí de casa nostra.
Primer de tot marxem directes al cor de les pistes on sabem que han estat més de 25.000 persones aquests dies. Ara al final totes les estacions ja s'estan preparant per afrontar un Nadal que de moment es preveu molt bo. Segons explica el director de negoci i estratègia de ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, Enric Serra.
Bé, l'inici de temporada ha estat molt bo, ha tingut una molt bona afluència de visitants, tant visitants a les estacions com a esquiadors.
Penseu que poder arrencar la temporada amb totes les sis estacions obertes, quasi de tot arreu, aproximadament, quasi un 50% del domini esquiable i amb molt bon temps és molt bona notícia. Ens fa estar molt animats per encarar uns Nadals molt bons. En els territoris on estem, l'afluència ha estat de la vora del 90% i amb alguna punta superior, punta 95%.
El fet que ha permès que no només la gent que volia esquiar, sinó que totes les activitats complementàries de desestacionalització i diversificació que fem a les estacions, ens han tingut molt bon èxit. Les condicions són molt bones i la temporada arrenca fort. Per posar-vos una miqueta al dia, aquí va una ruta pràctica de les principals estacions de la nostra província. Primer tenim Baqueira Beret, amb més de 100 km de pistes obertes des de finals de novembre, el dia 29, si no m'equivoco,
És la més gran i amb neu perfecta per a tots els nivells. També tenim boitaull, amb la neu natural espectacular i un ambient familiar amb pistes romàniques. I després a casa meva tenim espot i porta-einer al Pallars, que tenen molt bones instal·lacions, fàcil accés i són per a tots els nivells.
I per últim tenim el Port del Comte, que és accessible i perfecte per locals i primers descensos. Les estacions al final porten a molta gent i això desperta també els negocis del voltant, hotels, bars, botigues... Com ha anat aquests dies al Pont Pareix? Doncs sentim l'Alba, propietària de l'hotel Tarradets de Sallers, i el propietari de Casa Pirineus per veure què han vist aquests dies.
Hem tingut un pont de la Puríssima força bo. El temps ens ha acompanyat, tot i que portem dos anys que aquest pont es fa molt curt i es concentra tot en menys dies, s'ha pogut gaudir força bé per fer passejades entre boira i sol. L'estat del client a l'hotel ha aproximadament estat com l'any passat.
Ha estat ple. I també a la restauració. Podríem dir que hem entrat a la tardor amb bon peu, ja que ens ha acompanyat molt bé el temps. En resum, podríem dir que ha sigut un pont equilibrat i amb força bons resultats. I això també ens dona força per afrontar la campanya de Nadal amb més optimisme.
Doncs bé, Júlia, el pont aquí dalt ha anat prou bé, tot i que la nit de divendres i dissabte no vam tenir massa afluència de gent. Sí que vam treballar al local de Sushi, sí que vam treballar, però l'allotjament no estava amb el total d'ocupació. I sí que és veritat que dissabte com va arribar tothom, va arribar tothom i va marxar dilluns al matí.
i bé, prou bé, la neu encara hauria d'anar una miqueta més, però bé, la gent tenia ganes i per ser pont i que faltin dues setmanes només per Nadals és quan de veritat ve tota la jantada està prou bé.
Com ens escriuen, la neu omple hotels, bars i botigues als pobles de Lleida, però jo també volia sentir els protagonistes, els esquiadors d'aquests dies a les pistes. En aquest cas, a Portainer. Hem trobat les pistes a Portainer en molt bon estat, encara que no hi havia molta neu als costats, però les pistes en si estaven força bé, amb neu pols dura,
El dia ha estat molt maco, la veritat, perquè no n'hi havia gaire gent a les pistes, a més a més n'hi havia força neu, tot i que n'hi havia algunes pistes tancades, però hem pogut gaudir moltíssim de tot l'espai de neu d'aquí de Port Ainer. Un dia molt aprofitós.
Aquestes veus ens porten directament a les pistes, l'emoció dels primers descensos de la temporada, els nens aprenent, el fred agradable i els moments familiars, també. I per completar el quadre, he parlat amb els meus companys, la meva gent de confiança, i els he preguntat que si han tocat la neu a les estacions de Lleida i on els crida més l'atenció en aquest hivern.
Hola, Júlia, doncs mira, nosaltres estem baixant ara mateix a Andorra, hem aprofitat aquest pont perquè la nena vingués aquí a la neu, i sí, sí, hem tocat neu, hem fet ninots de neu, esquia no perquè la nena encara és molt petiteta, però sí, la neu ja l'hem tocat i ara estem esperant per Nadal, que tornarem a pujar, en aquest cas el Pirineu català, que sempre ens escapem uns dies per tocar encara més neu.
Hola, Júlia. Doncs mira, la veritat és que la neu encara no l'he tocat i no sé si la tocaré, a no ser que aquest hivern nevi aquí a la terraferma, perquè he de dir que no soc una persona a la qual la muntanya estimi, o potser no estic molt fet per la muntanya. Llavors, si no neva aquí a la terraferma, crec que el més semblen a la neu que tocarem serà el gebre, que és molt típic, però la neu no ho crec, la veritat.
En el meu cas tampoc he tocat la neu encara, tot i que està molt a prop de casa meva. Però jo no sóc com l'Arnau, jo sí que tinc moltes ganes de l'hivern i de poder anar a esquiar aquest Nadal. Així que ja ho sabeu, teniu moltes opcions per triar per a tots els nivells i edats i vosaltres també teniu ganes d'aquesta temporada. Si no et vols perdre el que passa al teu voltant, aquí, a l'oest...
Lleida Natura, l'espai dels tresors medioambientals de casa. En Francesc Balanyà, 2A1 Lleida Ràdio. Doncs som-hi, acabarem el programa, com és dimarts, ja ho sabeu, amb el Lleida Natura.
que avui especialment creiem que és interessant el que tenim davant perquè parlem d'unes jornades que es van celebrar la setmana passada, que volíem veure com afecten les activitats que es fan al medi natural. Això passava el passat 4 i 5 de desembre i en parlarem amb qui ho organitzava, amb la Fundació EMIS, amb la Laia Carbonell. Molt bones. Bona tarda. I la Cristina Sánchez, delegada a Catalunya de Seu Bear Life. Molt bones. Hola, bona tarda. Com van anar les jornades, Laia?
Doncs molt bé, estem molt contents de com van anar. Van passar en total unes 116 persones per les jornades que van tenir lloc al Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona i trobem que van ser molt enriquidores perquè van poder compartir i escoltar veus des de gestors d'espais naturals, entitats i administració sobre aquesta problemàtica, podríem dir, de l'augment de les activitats recreatives en el medi natural.
I gaire sorpreses, és a dir, perquè ens agrada a tots fer natura, recordem que després de la Covid això de voler fer natura es va disparar, que està molt bé que la gent vulgui fer natura, però també no és menys cert, Cristina, que se'ns ha comentat moltes vegades que no tant el que porta tota la vida fent-ho, que segur que hi ha gent que podria fer les coses millor, però sobretot els nous vinguts en aquests espais, doncs moltes vegades tenen actituds,
que no sé si sabedors que ho fan malament, sabedors o no sabedors, fan coses que es podrien millorar, no? Doncs sí, la veritat és que sí. Per una banda, aquest increment des del 2010-2012 del nombre de visitants als espais naturals, sinó també aquesta massificació o aquest increment de visitants en algunes zones augmenta, òbviament, les actituds més incíviques o les actituds que poden
contribuir a la degradació d'alguns entorns o afectació directa sobre la fauna o altres visitants o fins i tot sobre els residents d'aquests espais naturals. Però a mi m'agradaria matitzar que, tot i aquest increment, i és cert que moltes d'aquestes persones no saben com acostar-se a l'espai natural, hi ha més desinformació, però també és cert que una altra conseqüència és aquest augment de visitants. No és tant que els visitants que van ara
siguin pitjors que els d'abans, no hi ha qualitat, sinó que és un increment del nombre de visitants, doncs sempre hi ha hagut actituds incíviques, doncs estadísticament també s'almenten les actituds incíviques. Clar. Hi ha alguns llocs, sabem a nivell d'Europa, que, per exemple, tu no pots anar a determinats llocs del medi natural si no pots anar acompanyat per un guia, per la incidència de l'ésser humà en aquell espai. Això aquí s'ha arribat a plantejar en alguns llocs?
Sí, de fet, tenim alguns espais que sí que tenen restriccions d'accés en algunes zones i aquesta zona s'ha d'anar acompanyat. El que és important entendre és que això es pot fer per zones que siguin d'una alta sensibilitat, bé pel tipus d'hàbitat, bé pel tipus d'espècies,
Però també per la resta de zones que actuen fins i tot com a tampor d'aquestes zones d'alta sensibilitat, igualment hem de promoure actituds de respecte, de gaudi de la natura que no la comprometi. I aquest és el repte. No és tant reservar unes zones pristines, sinó...
com ens acostem tots al medi natural perquè és un dret que tenim però també és un deure el respectar-ho i el protegir-ho. I no sé si laia vau detectar que hi havia algunes actuacions o algunes maneres de fer concretes que fossin més preocupants o que es donessin més que altres. Sí, potser les dues coses que jo destacaria en quant a millorar la nostra visita als espais naturals una és
sortir més ben preparats de casa, això és una cosa que van sortir al llarg del simposi, i és tan senzill com informar-nos d'on estem anant, si estem anant a un espai natural protegit, i saber un cop arribem allà on podrem aparcar i quins itineraris podrem seguir. Ja només amb això la nostra visita serà millor per nosaltres mateixos i millor per l'espai natural, perquè hi anirem amb un coneixement del que estem visitant
i també el fer servir els equipaments i els itineraris que estan ja pensats, doncs farem que la nostra visita no tingui un impacte important. I l'altre aspecte que també va anar sortint molt és el tema de portar els gossos deslligats, que això és una de les problemàtiques més comunes a tot arreu i que potser ens costa més de sensibilitzar, no? I al final s'entén perfectament que la persona que sempre té el gos lligat...
en un entorn més urbà, té ganes de deslligar-lo i que el gos pugui córrer, però quan estem fent aquesta visita en un espai protegit, no és el lloc per fer això amb el gos, perquè ens trobem que en aquests espais protegits hi ha espècies sensibles, l'hàbitat també és sensible, i per tant no és el lloc on deixar anar el gos, sobretot si són espais amb molta afluència, perquè el problema és
No és que n'hi hagi un, és que n'hi ha 100 al dia. I l'estrès que això pot comportar per moltes espècies és molt important. Potser aquestes dues coses, la planificació i el visitar els espais amb el gos,
serien les dues que destacaríem. Amb l'excursionisme a la muntanya, cert és que es va dir que si hi havia, per exemple, rescats de muntanya, que hauria de pagar el rescat, i això ja deu tindre 6 o 7 anys, però de memòria em puc equivocar, però més o menys, el mateix afectat sí es demostrava que no hi havia anat preparat o que havia sortit de les zones marcades, els GRs, per exemple. Clar, perquè van detectar bombers...
que hi ha molta gent que es tira, com es diu literalment, a la muntanya, hi ha només l'equipament, es fa un bo que enamora, per exemple, però, evidentment, quan arriba la nit, el fred et pot fer una mala jugada. Quan parlem dels que ens agrada fer talles de supervivència, per exemple, un servidor en ha fet de les coses que més perill et posen i que la gent no hi conta mai, doncs és la temperatura, és el fred. Penses en 50.000 històries i, per exemple, en anar ben preparat,
que això pot passar, o plou, que canvia molt el temps a la muntanya i un xàfec pot caure en qualsevol moment, doncs et deixa calat de fred i aquí t'hi va la vida, no? Truques, bé que fas, perquè és la teva vida, doncs als bombers, i que arribi, per exemple, un helicòpter, doncs tot el soroll que arriba a fer, ja no parlem dels diners que val, no? Tot el soroll que arriba a fer per l'impacte al medi natural, doncs això li ha de passar factura sí o sí,
a les espècies que ja hi són, o fugen o quelcom per l'estil, no? I vivim el mateix, per segurament no estar preparat, per no haver calculat bé, per no haver pensat en les diferents variables, per dir, escolta, donem una mica de marge per poder arribar del punt A al punt B. També, que és important, que ho diuen sempre, ja que estem amb aquesta conversa, avisar amb algú del que vas a fer i quins són els teus plans de vida.
perquè si no, si l'entorn que no contestes, que no tens cobertura, doncs poden activar també un pla d'aquests de rescat i no caldria, o viceversa, o caldria però no li donen importància. Això també s'ha de tindre en compte, no? Exacte. Al final, aquesta preparació de la visita de la natura té múltiples beneficis. Un és el que dèiem de la protecció de la natura, no?, en quant a
no estaràs anant fora dels itineraris senyalitzats, no estaràs aparcant el cotxe en zones sensibles, però també és la pròpia seguretat de qui fa la visita. I, com deies, no és només sortir preparat de saber on vas, sinó si portes a la motxilla el menjar, l'aigua i l'equipament necessari per si el temps canvia, sortir havent mirat bé la previsió meteorològica, cosa que
molta gent no ho fa m'atreviria a dir que la majoria de gent no consulta la meteorologia abans de fer una visita al medi natural i després també la pròpia condició física ser conscient de tu mateix on podràs arribar i si podràs fer allò que t'estàs proposant també seria part de la planificació Cristina
Sí, jo volia afegir el que comenta la Laia, que estic totalment d'acord, dues cosetes aquí, perquè el simpòsia ha acollit també personal de seu d'altres comunitats autònomes, perquè el projecte Flow4Bio s'ha replicat a diferents espais naturals, no només de Catalunya, sinó també...
d'altres comunitats. I en tots ells hi havia aquest tret comú, aquest desconeixement de visitants, aquesta massificació en alguns punts concrets.
aquests problemes de gestió. Vull dir que això és interessant veure que passa a tots els espais. I en quant al desconeixement, tu parlaves del fred, però cada vegada més el que també hem de tenir en compte és la calor i els cops de calor en aquests espais. Vull dir que hem d'anar preparats tant a l'època d'hivern, però també cada vegada més a l'època d'estiu i amb una finestra temporal més gran, no?
I, per tant, aquests equipaments han de tenir també en compte la protecció de cara a la calor. I després, un altre punt últim que també volia afegir, que també ha sortit en el simpòsit i que hem vist en tots els espais al llarg del projecte, és la influència de les xarxes socials i l'efecte crida dels Instagrams, dels TikToks, dels YouTubes,
de fer-te la imatge o la fotografia en un punt concret d'aquell espai, que a vegades l'accés té un risc i tampoc som conscients i com que no anem preparats moltes vegades per anar allà on se'ns diu. Aleshores, això, aquest efecte crida els últims anys està tenint molt impacte i està també incrementant els riscos en algunes zones.
Jo recordo quan feia de monitor, ho vaig fer durant molts anys, feien rodats pels Pirinaus, entre altres qüestions, que ja va agafar en l'últim període allò que quan fèiem travessa amb els adolescents, quedar el dia abans amb la motxilla de vida i tindria preparada, i els hauríem tota la motxilla i els tornàvem a tancar.
ja per veure el material que portaven, de dir això cal, això no cal, t'estàs carregant pes, però aquest és apropiat o no ho és, o estàs portant coses de més entre altres, no? I era molt difícil trobar algú que afinés i que digués, eh, em toca el barret tot perfecte, no?
I era gent que tenia les indicacions, és a dir, que com fem tots els grups, doncs els dones un llistat de les coses que calen i els dius, només això, res més que això, no carregueu de més, però també hi havia una llista d'específicament coses que no heu de portar.
i també te les acabaves trobant, no? Clar, i en aquest, perquè és on vaig, en aquest món de la informació, en aquell temps, ja fa molts anys d'això, doncs anava amb aquests paperets, però és que ara a internet més o menys ho trobes tot, però és que si tu arribes i és on vaig, i no sé si al simposi va aparèixer alguna informació amb el que vaig a preguntar ara, clar, tots els espais naturals importants, a l'entrada tenen una cartelleria que et diuen coses que pots fer, que no pots fer.
activitats prohibides, fins i tot sancionables. T'ho expliquen? La gent s'ho llegeix i quan no fa cas és que passa l'únicament o simplement tira i no s'ho llegeix? Sabem alguna cosa al respecte? D'això també vam parlar en el Congrés, vam parlar de com s'accedeix a la informació i precisament que moltes vegades una gran part dels visitants, a part que el cotxe ja es posa a caminar o se'n va a buscar el Sant Dé que li interessa,
i no para atenció en tota aquesta senyalàtica que ens està dient què es pot fer, què no es pot fer, si vas equipat, si no vas, quin risc té, quin desnivell al lloc que vas a fer. I per això, i la Laia ho pot explicar millor, vam parlar molt d'introduir, per exemple, la figura de l'informador ambiental, que és aquella figura que no esperem que tothom llegeixi els cartells, sinó que...
que podem també fer una informació activa en els diferents espais naturals com en algunes zones de la província de Girona ja fa anys que s'està fent, no, Laia? Exacte. Sí, la figura de l'informador ambiental hem vist que és molt útil perquè al final la majoria de gent no vol tenir un impacte sobre la natura ni vol fer les coses d'una manera incorrecta. La gran majoria, quan expliques el per què s'han posat unes mesures,
tothom hi col·labora i aquesta figura de l'informador ambiental ajuda molt en aquesta explicació d'unes mesures i d'una regulació i un exemple que m'has fet pensar en això de l'educació en el lliure i que els informadors fan molta pedagogia en aquest sentit és el fet d'endur-te les deixalles que has portat amb tu que això recordo molt també de formar part d'això d'entitats de lliure i quan fas una ruta tot allò que portes amb tu
tu poses a la motxilla i t'endus amb tu les deixalles perquè a la natura no hi ha d'haver papereres i que és molt difícil de gestionar una paperera que està en un lloc aïllat fer un servei de neteja d'aquests punts de brosses és molt complicat i els informadors ajuden a fer aquesta pedagogia de dir tot el que tu has portat a l'espai tu pots endur amb tu i en aquest espai no hi ha d'haver una paperera perquè faria que estigués més brut no més net i aquesta cosa contraintuïtiva
Doncs els informadors ajuden a fer aquesta pedagogia. Recordo aquest estiu que vaig anar a Aigües Tortes i el cartell de no us banyeu pel tema de les malalties que podem portar amb aquells llacs aïllats, amb espècies úniques però molt sensibles, especialment amfibis, però no només.
i era l'estiu, era agost, feia calor, i veies que el raro eres tu. És a dir, el que no posa els paus a l'aigua, el raro eres tu, no? I miraies a l'entorn i veies que era gent que... Aquesta gent, per l'equipament que porta i tot, tu t'ho ensumes, eh? Si és algú que és nou o que jo ho ha fet més vegades, eh? Si el material és menys bo, si brillava més o menys, és a dir, l'acabo d'estrenar o no, si jo ja té un tutel, per tant, han fet més activitats...
I a mi em va preocupar que intuïés que era gent, en molts casos, que estigués acostumats a fer en natura, que la cartelleria estava perfectament ben indicada i que passaven olímpicament. De fet, poc després sortia una notícia, recordo veure-ho a TV3, però no només,
que es plantejaven de no deixar pujar la gent per l'impacte que podies tindre en aquestes zones. Això et fa a vegades una mica pessimista amb tot plegat i has d'anar a petar a les multes o a les restriccions d'accés o altres qüestions d'aquestes perquè alguns ho fan malament. No sé si amb aquestes casuístiques, perquè això passa,
ens hem plantejat què es pot arribar a fer, perquè jo ara parla de sancions, a l'anici parlàvem de restriccions d'accés que no siguem una persona que sigui d'allà, però clar, tornem a fer el mateix, és a dir, els que no ho fem malament acabarem pagant pels que ho fan bé. Hi ha altres solucions a part d'aquestes? Home, hi ha una cosa molt important, que és que per cada escampai i també per les zones aquestes de bany o zones de corcs o de rius,
que s'utilitzen pel bany, malgrat que en alguns casos no es pugui, doncs hi ha una cosa que és la primera i fonamental que s'ha estat discutint aquests dies i és estudiar la capacitat de càrrega de cada espai. Això és el primer, i no només en zones de bany, també en qualsevol tipus d'ambient, per veure quina és la capacitat de visitants que pot acollir un espai en un moment determinat
sense malmetre els valors naturals i sense posar en risc a les pròpies persones que estan visitant l'espai, perquè si hi ha qualsevol cosa també s'han de poder evacuar o han de poder marxar. Aquest és el primer punt i això ja ens pot marcar una miqueta un full de ruta de com hem de fer per regular que hi hagi aquest número de visitants.
I, òbviament, una és posar restriccions, hi ha una altra que pot ser fer visites amb reserva prèvia o pot ser fer un pagament per serveis. Vull dir que al llarg del simposi han anat sortint diferents exemples de diferents...
mesures que s'implementen o que es poden implementar. Però sempre tot dependrà de quin espai és, com s'accedeix i sobretot també quins recursos té per poder implementar aquestes mesures. Perquè a vegades diem, posarem una caseta amb algú que cobri, vol dir que hem de pagar algú perquè estigui a la caseta cobrant, per exemple. No sé, Laia, tu que tens també molta experiència amb els bords...
No, al final sempre diem que quan hi ha una problemàtica, per exemple el bany en els estanys o llacs d'alta muntanya, la solució és un putlet, un trencaclosques de diferents mesures i algunes poden passar més per aquesta planificació o regulació d'aforaments o informació, però també és veritat que
hi ha d'haver en alguns casos fer-ho complementari amb sancions quan ja s'arriba a un punt que estem creant un dany en el medi ambient prou important o bé que estem intentant ordenar una situació i hem donat totes les alternatives possibles de fer-ho bé i tot i així s'opta per un comportament doncs incorrecte doncs aquí sí que es necessita
poder posar una sanció. I aquí és on, de vegades, ens falten les eines legals per poder acabar posant aquesta sanció. Tornem a aquest exemple del bany. No sé si, en el cas d'Alta Muntanya, segurament sí que en un espai protegit pots arribar a posar aquesta sanció. Però en altres espais on no estem dins de parc natural no hi ha una base legal que, de vegades, ens permeti posar aquestes sancions. Un cop ja hem informat, hem ofert alternatives, etcètera.
Llavors, una altra cosa que també va sortir als simposi és aquesta necessitat de comptar amb unes bases legals sòlides per poder ordenar aquests usos.
I, a més a més, que aquestes bases siguin, sobretot, homogènies en el territori. És a dir, que no sigui una normativa que depèn només del municipi, sinó que puguin ser unes bases legals que donin cobertura i permetin a tothom treballar en la mateixa línia. Perquè hi ha una cosa que has dit que sí que és divertida i interessant, però que ja passava abans, i és això que deies.
una persona que de tota la vida s'ha anat a la muntanya i s'ha banyat en els llars de la muntanya. I tu li dius, home, però que no es pot perquè, jo què sé, pels productes que portes a sobre, per les proteccions solars, pel dany que pots fer de transmissió de virus i de malalties en segons quines comunitats de fauna, etcètera.
I la resposta és, bueno, només ho faig jo, no passa res. El només ho faig jo, no passa res, és típic. Igual que quan et trobes un gos deslligat, bueno, el meu gos se sap comportar i només és el meu. Clar, és que no... La visió ha de ser diferent. Som molts fent servir el medi natural, cada vegada més, i per tant, si hi ha unes normes o unes bones pràctiques, més que normes, m'agradaria dir,
és precisament per evitar que allò que tant ens agrada visitar es agradi. I això ho hem de fer entre tots. I mira, marxo una mica del tema, però vam tindre un exemple, allò que la gent fa el que li dóna la real gana, amb el tema de la pesta porcina africana, amb aquests accés estallats a Collserola. Era una qüestió de medi ambient, però també d'economia, amb dues coses.
ens hi juguem molt com a país i ens van posar les mans al cap amb les connexions de TV3 que ves ciclistes, que agafem la bicicleta, que la passaven per damunt de la cinta i que feien una mica el que deia això abans, que és que ni llegeixin el cartell. Tu veus una cinta, no has de passar, però és que a més allà t'explica, t'informa,
El per què, no? I si això es fas davant de la televisió, què t'estan veient? Què no faràs si no hi ha la televisió amb un tema que era omnipresent als mitjans de comunicació, que se'n parlava a tot arreu i aquí vam tindre l'esglai, no? Clar, en altres zones, i penso ara, vam dir que un dia en parlaríem, Cristina, no m'heu no oblidat, el Gallfer, amb aquelles adres...
terribles que tenim damunt la taula. Clar, també penso jo en zones en què dius, ostres, que aquí tenim aquesta espècie amb aquesta alta vulnerabilitat que, que això ja costa també, que l'administració et faci cas i digui, ostres, si fem cas a les entitats ambientalistes o als estudis
de diferents organismes i per tant aquí ho hem de vetar o hem de baixar d'una forma dràstica el volum de persones que hi pot anar bé o aquí no s'hi pot anar perquè és època de cria o aquí es canvia el moment de fer alguna activitat com ha passat a la Pèrdua Blanca amb la cursa de l'Olla a la Vall de Núria
Clar, primer han de fer cas, però no et fan cas, i clar, hi ha espècies que són altament sensibles amb tot això, no? I té un impacte total. Ens queda molt poquet temps, i us volia preguntar també perquè, i jo és un paper important, es queda un minutet, les empreses. És a dir, clar, hi ha empreses que et porten a natura, que fan alguna o algunes activitats
i que segurament els toca ser els garants, els exemples, sobretot, que allò es faci bé. A termes generals, és així. Heu detectat que en alguns àmbits o en alguns altres hauríem de millorar. No sé si d'això en vau parlar. Jo crec que en el món de les empreses que fan activitats de lliure a la natura,
Hi ha de tot, llavors se'm fa difícil generalitzar. El que sí que puc dir és que hi ha eines a les quals aquestes empreses es poden sumar, com més per exemple la Carta Europea de Turisme Sostenible, que impulsen els espais naturals protegits i que ajuden les empreses a tenir pràctiques més sostenibles i estar més alineades amb els objectius de conservació d'aquests espais naturals.
Laia, Cristina, moltes gràcies. Conversa aquestes de les que, si has servit amb algunes persones per tenir l'actitud més responsable, com vagi en el medi natural, doncs ja és moltíssim. Moltes gràcies i felicitats per la feina. I moltes gràcies a tu per aquesta finestra, per poder explicar-ho. I tant, moltes gràcies. La finestra, i tornarà demà, fins llavors.