Ja tornem a ser aquí, a l'oest, el magazín que t'acompanya cada tarda de 4 a 6 a la teva ràdio local. En fi, ara ja tornem a estar aquí, amb el micro obert, amb aquesta segonada del programa.
Amb la que tindrem, començarem amb això, la nostra secció de literatura, on avui la Maria Gatau conversarà amb el Jordi Soto, conegut per tots com a propietari de la llibreria Lo Fatal de Lleida, però que ara també serà i és el director d'un nou sisoll editorial que ha aparegut a la ciutat.
i el seu nom és Eclecta. Parlarem amb ell de tot plegat. Després serà el moment de conèixer aquelles persones de les terres de Lleida que amaguin històries, tradicions i paisatges que val la pena redescobrir. I avui la Júlia García ha triat fer parada a Sur, pel Pallar Sobirà, perquè allà és on hi trobem lo Paller del Coc, una casa rural amb molta història. El seu propietari, Mariano Gonzalo, ens explica com és viure i fer créixer un projecte al cor de la muntanya.
i acabarem el programa amb la secció Medio Ambiental d'Aquí a l'OES, de Lleida Natura, que avui coneixerà el singular espai de Mont Llober. Els que seguiu habitualment el programa segur que recordareu que ens comprometíem a fer aquesta entrevista quan parlàvem del Delta Burning Festival, perquè llavors sabíem que els diners sobrants de l'organització del certamen sempre se li donen en algun projecte, en alguna entitat,
i es decidiria que serien per aquest espai tan singular de les Terres de Lleida amb una dotació que ronda els 3.000 euros en aquesta edició. I ja ho sabeu que podeu reescoltar totes les seccions del nostre programa quan ho desitgeu al nostre portal web a www.aquialoes.cat.
el programa Magasín Territorial en xarxa de les Terres de Lleida. Som el que llegim, l'espai literari d'aquí a l'oest. Doncs som-hi, ens hi posem i cadascú podríem dir que si en aquest programa dies idea també demostrem que a Lleida hi ha molta cultura, això queda claríssim,
doncs podríem dir que una mica més inclús a les llibreries i específicament a una d'elles que sembla que d'alguna manera estan fent que el cop nou. Explica'ns, molt bones. Doncs efectivament, Fran, de fet ja ho hem dit més d'un cop al nostre Som el que llegim, que les llibreries de Lleida no només venen llibres sinó que també s'han convertit en focus i en divulgadors també d'una manera o d'altra i en agents culturals i divulgadors de la cultura d'aquí de Ponent.
I a més a més, fa unes setmanes, hem sabut que una de les llibreries d'aquesta ciutat, concretament La Fatal de Lleida, els seus propietaris s'han armat de valor, com diríem en castellà, i de fet presentaran dintre de dos dies, el dia 23 d'octubre, la seva nova editorial i també nou segell editorial d'aquí de la ciutat de Lleida, que és Eclecta.
Per parlar de tot plegat tenim aquí amb nosaltres el Jordi Souto, que és propietari de La Fatali, a més a més director d'Eclecta. Molt bones Jordi, com estàs? Molt bones, molt content i il·lusionat. Bé, clar, t'he de preguntar primer de tot per l'origen d'aquest projecte, és a dir, com és que heu volgut fer aquest segell editorial?
Doncs en contra de tot el que indicaria el sentit comú, sempre ens omplim la boca de dir que el que sobren són llibres i el que sobren són propostes, la queixa sempre al sector és aquesta, hi ha massa llibres, hi ha massa editorials i ara venen aquests amb un nou segell editorial.
I això vol dir que posarem més llibres en circulació. La creença és que, efectivament, sobren llibres, però que pels llibres de qualitat, pels bons llibres, sempre hi ha espai. Per tant, la idea aquesta és fer una proposta
que el fil conductor sigui les propostes de la qualitat literària, que siguin obres molt triades, molt ben treballades, molt cuidades, i que per tant siguin susceptibles de ser rebudes pels bons lectors. Nosaltres creiem que és veritat que hi ha obres comercials que es venen massivament,
però creiem que existeix un reducte de bons lectors, de gent que tria, que valora el que se li ofereix i aquest és el nostre públic al que ens adreçarem. I al cap i a la finos també el que heu treballat des de la Fatal, no? És a dir, heu fet i heu provocat també que hi hagi com...
un públic, no?, que ja no sé si serà el mateix que el de la vostra editorial, que espero que sí, però al cap i a la fi també és una mostra, no?, que aquí a Lleida, òbviament, també se llegeix i hi ha voluntat per llegir i descobrir també, no les veus. Sí, i una mostra d'això que dius són els nostres grups de lectura. Els tenim ara mateix, tenim 12 grups de lectura de temàtiques diferents, de gèneres diferents, però el fil conductor sempre és el mateix, és la qualitat, és el...
provocar o propiciar que la gent descobreixi, surti de la seva zona de confort i descobreixi altres propostes. I una mica d'aquí surt la idea de recuperar en alguns casos o de descobrir noves veus i editar-les. Sí que és veritat que la llibreria és una, per definició,
és un espai de barri o de ciutat. Mentre que l'editorial, l'ambició, la proposta és d'una altra escala. És a dir, no és una editorial pensada
per a Lleida, està pensada des de Lleida, però està pensada per tot el territori català i estatal, perquè publicarem tant en català com en castell. I això llavors, en aquest sentit, creieu que aquí a Lleida faltava això, aquesta mirada més global, diguem-ne, o més àmplia? Bueno, en aquest sentit creiem que la lleidatanitat del projecte, diguem que és irrellevant, és a dir, la proposta seria exactament la mateixa si estés feta des de qualsevol altre àmbit, és a dir,
Aquí es tracta de triar obres que mereixin ser editades, de tractar-les el millor possible, i això vol dir buscar els millors traductors, que la proposta formal, estètica, la qualitat de l'edició sigui la millor possible, i fer-la arribar al públic.
extens, que pot estar esperant-la, però que no està esperant-la. Així com a la llibreria hi ha un radi d'acció de veïnat, de barri, de ciutat, aquí esperem que els llibres siguin llegits igual a Mataró, que a Cádiz, igual a La Corunya, que a Sant Cugat.
I pel que fa a la qualitat, perquè estem parlant d'aquest terme, però qui determina la qualitat, en el vostre cas, en Eclecta? No, evidentment és una qüestió subjectiva, però el que hem fet és, al final dius, i això com s'explica? Doncs parlant dels títols que hem triat. Amb què ens presentem en societat i...
Hem pensat que és la millor manera de... perquè la retòrica ho aguanta tot, però al final els fets... Doncs amb què sortim? Doncs sortim amb una novel·la d'un autor americà, Thornton Wilder, guanyador de tres premis Pulitzer, una novel·la que, en paraules de García Márquez, és una de les millors novel·les que s'han escrit mai sobre el poder, les traïcions, les passions humanes...
i que, malauradament, no existia en català. Hi ha edicions disponibles en castellà, però no existia en català. Aquesta va ser un dels criteris, recuperar obres que no estan disponibles i que inexplicablement no estan disponibles. Parlem dels Idus de Mars. Parlem dels Idus de Mars, que és una novel·la fantàstica, meravellosa, atemporal,
Doncs jo, perdona que t'interrompeix, Jordi, però jo en aquest cas sí que et volia preguntar precisament per aquesta... Si teniu aquesta voluntat de recuperar aquests clàssics, no?, i aquestes traduccions, perquè jo sí que tenia apuntat que el 60... O sigui, el 62, no, perdó. Grup 62, el 99, ara sí, havia publicat aquesta novel·la en català. Sí, havia estat publicada i ara no està disponible i aquesta és la... És a dir...
Pensem que hi ha obres que haurien de ser el que se'n diu obres de fons, que haurien d'estar permanentment disponibles. Llavors, això amb el seu dia va existir en català amb un èxit discutible, és a dir, no va acabar de tenir el ressò que potser hagués merescut i per això la idea aquesta de recuperar. Hi ha un altre exemple que és una obra que nosaltres traurem
al mes d'abril-maig, que és el cas invers, que és Animal Trist, que és una novel·la de Mònica Marón, una autora alemanya, una de les grans dames de la literatura alemanya, ho tenia ara 85 anys llarg, una de les veus de més prestigi de la literatura alemanya contemporània, que curiosament, i això acostumi a passar poc, està disponible en català, hi ha una edició magnífica Club Editor amb traducció de la Carlota Gurt,
Però no estava disponible en castellà. Doncs aquí hem fet el revés, fem l'edició, fem la versió castellana d'Animal triste, que és una novel·la fantàstica de Mònica Maron.
Llavors hi ha la voluntat tant de recuperar com d'apropar també al públic castellà o català obres que potser no es troben en aquest sentit. Sí, o sigui, hi ha la voluntat de triar coses que mereixin existir i això inclou recuperar coses o inclou el descobrir noves veus o publicar inèdits. De fet, sortim amb una novel·la de Ferran Saez
que és tradicionalment reconegut com a filòsof, com a sagista. Aquí ha fet una novel·la extraordinària, tan extraordinària que ens va arribar a les mans quan ja teníem 7 o 8 títols en preparació i vam decidir què passava davant de totes. Perquè a més a més ens servia per explicar moltes coses, ens servia per explicar...
Doncs això que farem català i castellà, perquè d'aquesta novel·la Ferran Saez ell mateix ha fet la versió castellana. El dia 23, passat demà, presentarem la versió catalana i la versió castellana que ja està distribuïda per tot Espanya. I aquesta era la intenció. Què farà Eclecta? Doncs això, obres inèdites actuals d'autors de prestigi com Ferran Saez, recuperar veus clàssiques indiscutibles com Thornton Wilder, o el mes que ve...
presentar la que, en paraules dels especialistes en literatura russa, és la millor biografia que s'ha escrit mai sobre Tolstoy. Com ens arriba aquesta biografia del professor Andrei Thorin, que és un professor rus,
que està treballant a Oxford. Doncs ens arriba via Arnau Varios. Arnau Varios. Conegut també aquí. Conegut i estimat a casa nostra. És una biografia molt llegidora. No és per especialistes, no és una edició amb notes a peu de pàgina per a erudits, sinó és una obra que es llegeix com una novel·la que permet que si tu has llegit coses de Tolstoi, descobreixis vessants desconegudes i si no en saps res...
I si no has llegit res de Tolstoi, t'agafaran moltes ganes d'anar a llegir Garraipà o Anna Karenina o qualsevol de les grans obres de Tolstoi. Llavors, aquesta és una mica la idea, anar descobrint, refiant-nos de recomanadors de prestigi, obres que, en aquest cas, això només està publicat en rus i en anglès. Nosaltres ho presentem el mes que ve en català i a la primavera sortirà també la versió castellana que s'està traduint actualment.
Molt bé. I, clar, ara que parlem precisament de Ferran Saez, d'Arnau Barrios, d'aquests també prescriptors i d'aquestes persones que estan vinculades al projecte, el trobar-les o el fer, el provocar que participin en el projecte ha estat qüestió també una mica de l'atzar?
O és també la feina que porteu feta des de la llibreria? Com ha anat tot el dia? La llibreria, penso que per la llibreria a l'Otonto han anat passant molts bons autors, molts i molts bons autors al llarg dels darrers temps. I tot això et fa obrir una xarxa de complicitats, de recomanacions, de...
de gent de la que te'n refies i alguns et van portant amb uns altres a dir, Arnau Barrios, traduiràs això del rus? Ostres, ara necessitem traduir-ho al castellà. Qui ha de fer la traducció del rus?
al castellà. Doncs et recomana qui ho ha de fer. Quan estableixes contactes amb la traductora, amb la Marta Sánchez Nieves, que és la traductora del rus al castellà, acabes tenint l'animal trista de l'alemany, de la Mònica Manel, i preguntes a la Marta Sánchez Nieves qui ho ha de traduir. Estem una traductora de l'alemany al castellà. I et recomana sempre gent de prestigi, de nivell, que ve avalada per una trajectòria indiscutible. I aquesta és la voluntat, anar construint...
anar descobrint i anar construint coses que estiguin molt, molt bé. I així, per exemple, ens arriba l'altre títol que publicarem al novembre, que es titula Alfabeto Russo, que és de Marina Berri, una escriptora argentina de la que no en sabíem res, però que resulta que acaba de guanyar un premi molt prestigiós llatinoamericà d'assaig, un premi que està concedit simultàniament a deu països llatinoamericans,
i que l'han triat com la millor obra de no ficció llatinoamericana del 2024. Això es publicava
simultàniament amb aquests deu països, i nosaltres ho farem a Espanya. És a dir, hi ha una edició a Mèxic, Colòmbia, Perú, Brasil, Argentina, Uruguay, i nosaltres ens hem fet també els drets per publicar-lo, per publicar aquest llibre aquí a Espanya, que sortirà també el proper mes de novembre. I tot això, no?, entenc que tots aquests projectes, és a dir, eclecta com a tal, al començar vosaltres amb la Fatal, potser n'hi us ho plantejàveu en aquell moment, arribar fins aquí, o sí?
No, no, no, és una cosa absolutament sobrevinguda, és una decisió presa, diria, justament ara fa un any, a finals de l'any passat, és quan decidim, bueno, i si féssim... Hi ha un desencadenant que és l'Atlas mitològic de Grècia que publicarem al març, de Pedro Lalla. Pedro Lalla és el màxim especialista en cultura helènica i fa dos anys el vam tenir a la Fatal fent un curs sobre Grècia i sobre la...
importància del llegat grec a la cultura, etcètera, etcètera. A partir d'allí ens vam acabar fent amics, vam acabar descobrint que ell és un autor que pràcticament tota la seva obra està publicada a Cantilado. De fet, el gruix del que va ser el seu curs, que van ser tot un divendres, tot un dissabte, ha servit de base a la seva propera obra que publicarà a finals
a finals de l'any vinent a Cantilado, però allí vam descobrir que ell tenia una obra editada fa 25 anys en grec, que s'havia perdut la pista perquè també l'editorial en el seu dia va fer fallida i que a ell li faria molta il·lusió recuperar aquest atlas mitològic de Grècia, que és una obra magna de 700 pàgines amb mapes, amb fotos, una...
una bogeria, i també va ser un dels desencadenants per dir, ah, doncs, bueno, doncs, tindré interès, posem-nos-hi, i a poc a poc, doncs, el que et deia abans, una cosa van aportant l'altra, i aquesta serà com una de les grans apostes també del proper any.
I tot això parlem fet, encara que no sigui el vostre objectiu no quedar-vos aquí, però sí que està fet des d'aquí, des de Lleida, des de Ponent, i al cap i a la fi us fiqueu com en un jardí on hi ha molta competència. És a dir, ho hem comentat al principi, ho has dit tu, que potser se creu que hi ha massa excés de llibres, però ja no només això, sinó que hi ha equips editorials, volia dir, i segells,
que són molt, molt, molt grans, i que potser també com a inici, al començar a caminar, aquest projecte potser fèiem una mica de respecte. Totalment. És a dir, la voluntat és fer una cosa amb tota la humilitat, però amb tota l'ambició. I amb la voluntat d'acabar sent un editorial homologable a les editorials independents de talla mitjana. És a dir, ja al món editorial, a Espanya hi ha dos grans grups, el grup Planeta...
i el grup que és Penguin Random House Mondadori, perquè és un seguit de fusions i refusions i adquisicions. Hi ha els dos grans grups que controlen el mercat editorial, és a dir, probablement el 50 o el 60% de tot el que es publique deu ser d'en ells. Hi ha un grup ara nou al voltant d'Abacus, Abacus Futur, que també ha anat...
agrupant una sèrie de segells i després hi ha tota una sèrie de segells independents, Periscopi, l'altre, la segona perifèria, és a dir, tots aquests en el món català o en castellà, asteroide, anagrama, acantilado, que són dels que voldries acabar formant part amb tota la prudència i amb tota la prevenció, però el model és aquests, editorials que publiquen molt poc, editorials que publiquen
entre 10-15 llibres l'any no 300 i editorials que en publiquen 300 que és una altra pesca d'arrossegament allí entre tot i val tot
I és una altra dinàmica industrial. No, no, editorials que trien molt bé el seu catàleg, que seleccionen, que cuiden, que acompanyen les obres, que no les abandonen que un cop publicades... Que les estimen, no? Que les estimen, que les han triat, que les abandonen, que busquen donar-li aquesta cobertura. Per exemple, nosaltres hem procurat que cada llibre vingui acompanyat d'una sèrie de prescriptors
que són els que contribuiran a posar en valor aquella obra. És a dir, busquem que els llibres vinguin o amb algun pròleg o amb les típiques frases de contracoberta, però d'autors, referents, que ajudin a dir que això té un cert valor i que això té un cert interès. I en aquest sentit també heu pensat de tramar relacions amb les editorials que hi ha aquí a la ciutat de Lleida, no?
En aquest sentit, seria Fonoll i Pagès Editos, d'alguna manera, o almenys sinergies? Les sinergies són absolutes, però les relacions són excel·lents, tot i que les propostes crec que són diferents. Les propostes caminen per viaranys diferents, i crec que això és molt bona notícia. Igual que va passar amb el seu dia, a vegades ens ho pregunten, no?,
La relació entre les llibreries de llida és excel·lent i el fet que en un moment determinat aparegués la irreductible i la fatal, doncs pensem que va contribuir a esponjar l'oferta, a crear...
a crear lectors perquè totes les iniciatives, totes les activitats, els cursos, els tallers, les presentacions que fem a les diferents llibreries, les activitats que fa la Merchel Gennet Blau, és a dir, hi ha tota una sèrie de qüestions que nosaltres no entenem com a competència, sinó que entenem com a enriquiment.
com a creació d'una xarxa d'un públic lector que fa que quan algú s'ha habituat a assistir regularment a les activitats de l'irreductible, doncs és fàcil que un bon dia decideixi anar a qualsevol de les altres llibreries. I en aquest sentit és el mateix, és a dir, no entenem que sigui una qüestió de...
de competències sinó de complicitats. I a banda d'això, Jordi, també hem de comentar que el projecte d'Eclecta el fas juntament amb el teu germà, que és el Ramon Souto, i a més a més tindreu dues seus, una aquí a Lleida i l'altra a la capital, diguem-ne, a Barcelona. Com funcionarà tot plegat? Bé, la...
La situació va donar fa temps que tenim un espai a Barcelona i és cert que molt del món editorial, el món dels traductors, els agents editorials internacionals, ens agradi o no, estan a Barcelona. Per qüestions operatives facilita molt el tenir aquesta...
aquesta doble capitalitat, diguem-ne, perquè possibilitem que les coses a l'hora de propiciar reunions, de tirar endavant coses, sí, disposarem d'aquest doble espai. I llavors això vol dir que a banda de la presentació que fareu aquest dia 23 també pot ser fer una altra a Barcelona o es focalitzarem només aquí a la llotja? La presentació mundial és a la llotja.
A partir d'aquí, sí, en les properes setmanes la intenció és fer presentacions arreu, és intentar tenir espai i presència als diferents mitjans de comunicació, és a dir, és tendir, recórrer l'abans possible, veurem quan ens costarà això, el camí cap a la normalitat. La normalitat vol dir això, que si surt una novel·la de...
de Ferran Saez, doncs l'ecosistema mediàtic se n'ha de fer resó. I això vol dir transcendir les fronteres estrictament lleidatanes. I la normalitat vol dir que ha d'arribar el dia que dels teus llibres em parli igual el suplement de la Vanguardia que el Babelia. Perquè si no, alguna cosa no estarem fent prou bé.
I tant, i tant que sigui totalment d'acord. I a banda d'això, explica'ns. Dia 23, a la llotja, presentació d'eclecte, qui hi haurà allà, a banda de, com has comentat al principi, la presència d'aquests autors, però què més? Quins detallets ens pots explicar? No, no, la presentació és una presentació molt fàcil. És a dir, explicarem bona part del que hem estat parlant aquí, és a dir, d'on sorgeix, quin és el projecte, quins són els títols...
qui són els agents col·laboradors, qui són els... I, essencialment, farem... Thornton Wilder no pot venir, pobre, és difunt, no, no, no, no, no assistirà, no està convocat. Serà la presentació del llibre del Ferran Saez, serà un mano a mano Ferran Saez, Anna Saez,
Ana Sábet presentarà el llibre. Bueno, sí, sí, això funciona molt bé. Llavors serà presentar el projecte, parlar una mica per sobre d'aquests primers. A lo tonto, a lo tonto, tenim 12 llibres ara mateix en producció, en diferents estadis de producció. Cinc sortiran abans de Nadal.
I el primer, que volgudament ha estat aquesta novel·la sensacional, magnífica, de Ferran Saez, doncs serà el que es presentarà de manera especial. I anunciarem alguna sorpresa d'alguns autors locals. No ens pots avançar res, eh? No, no caldria. Algun autor local...
que el publicarem no perquè sigui local. Això és una cosa que hem volgut deixar sempre molt clara. És a dir, si publiquem algú no serà perquè sigui de Lleida, o si no hi haurà el favoritisme aquest, si no publicarem amb igualtat de condicions perquè pensem que la seva qualitat i la seva proposta ho mereix.
I poesia, per curiositat, ja? Poesia, d'entrada, no, però no tanquem les portes de res. És a dir, la voluntat aquesta d'eclecte, d'una cosa diversa, d'eclecte vol dir lo contrario de lo rígid, lo homogeni, lo unidireccional, d'entrada...
D'entrada no farem poesia, però no ho descartem. No ho descartem d'entrada. Pensem que ja pot ser, fins i tot, hi ha algú que diu que és excessiu, el fer simultàniament català i castellà, narrativa i assaig, però la voluntat de poder fer qualsevol cosa. Perfecte. Doncs Jordi Souto, director d'Eclecta, un plaer tenir-te aquí amb nosaltres. Gràcies. Que vagi molt bé a Llots aquest dia 23, aquest dijous. Gràcies.
Recordar simplement a tothom, que tothom hi és convidat, tothom és benvingut. Això serà dijous, demà passat, a les 7 de la tarda a la llotja i estarem encantats que tothom ens faci costat. Perfecte, doncs moltes gràcies.
Redescobrim-nos, l'espai que ens acosta a pobles, gent i històries amagades de les nostres terres. Avui, en aquest Redescobrim-nos, la Júlia García ha trobat algú amb qui s'entén, el propietari de l'Opalle del Coc, que també va fugir de Barcelona, com ella, per instal·lar-se a la muntanya, concretament, al poble de Sur, no? Molt bon és.
Doncs sí, Fran, avui he decidit parlar un tema que em toca de ben a prop i ho faig des del poble de Surp, un nucli del Pallar Sobirà. Ho faig acompanyada del Mariano Gonzalvo, propietari de Lo Paller del Coc, que, com jo, també va fer un canvi important a la seva vida. Va marxar de Barcelona per anar a viure al Pirineu. Vam tenir la necessitat de sortir de Barcelona
Aleshores, quan vam trobar el Paller, que estava en Runa, doncs es va enamorar. Aquesta és una història que es repeteix més sovint del que sembla, gent que canvia el ritme frenètic de la ciutat per recuperar una mica la natura del Pirineu. Però en aquest cas, el Paller es va convertir en un projecte de vida pel Mariano i la Sílvia. I era la idea, era i és i continua sent.
poder viure al Pallars, que és un lloc que ens vam amar quan vam descobrir i vivim de les nostres possibilitats del que sabem fer amb les nostres mans. L'aposta era clara, continuar fent el que sabíem fer, però fer-ho des d'aquí, des del Pallars.
I així neix l'Opaller del Coc, que avui dia és una barreja entre diverses coses. És un allotjament, és un restaurant i també té zona de benestar. Tot això en un municipi com Surt, que té aquesta màgia de desconnectar del territori, i això ens ho explica el Mariano. Què és el que més sorprèn a la gent quan arriba a l'Opaller del Coc? Ells poden venir, poden
I podem menjar-ho. Però tot això dintre d'un poble, on el que marca la vida és el so, l'ausència de so. Hi ha un silenci quasi permanent, que això per a nosaltres ja és normal i natural. Però per a la gent que ve de les ciutats que ve, gairebé tothom que ve de fora de la ciutat, ells hi sorprèn molt.
Com ja diuen, el silenci a qui no incomoda acompanya. Però també ho fan les vistes, òbviament. Aquestes postals naturals que envolten el poble i que em sap greu però són superdifícils d'explicar amb les paraules. Les vistes que tenim a la vall del Noguera Pallaresa
La majoria, la major part de la nostra,
restaurant, i això per mi era com una espina que tenia clavada i que no podia fer en un altre lloc que no fos l'espai d'aquí a Sud, perquè la mida és el que et permet
Aquest tipus de testimonis ens recorden que a vegades el canvi no és només geogràfic, també és un canvi de tipus de vida, és un canvi vital de manera de fer i de manera de viure. Surt per ells no només els ha donat un lloc per viure, també, com comenta ara el Mariano, els ha canviat la vida.
als nens quan érem més petits.
les bones persones. Però com tot canvi, també comporta una responsabilitat, perquè a vegades et pots llençar a la piscina i aquesta piscina està buida. Que no ha sigut el cas del Mariano i la Sílvia, per sort, amb l'opaller del coc, i per això els hi vaig preguntar, que ara sabent que les coses han anat tan bé, què volíem fer en un futur i quines novetats o què s'esperaven de l'opaller del coc? La millor cosa que podem fer és continuar fent les coses
I potser aquesta és la clau, que quan estàs bé no has de tocar res i has de continuar sent feliç i quan necessites un canvi permetre't també fer aquest canvi. Al final jo crec que no es tracta de fugir de la ciutat sinó de trobar un lloc on la vida respiri el teu ritme i cadascú té un ritme diferent i per tant es sent còmode a llocs diferents.
En el cas de Surt, és un d'aquells pobles que t'acull i que et permet arrelar sense deixar de fer i de ser allò que ets. És veritat que, com explicava el Mariano, aquí al Pallars, el silenci està present, però no és un silenci buit, sinó, en la meva opinió, un silenci que et dona més espai. I això, òbviament, combinat sempre amb les vistes meravelloses del Pirineu.
Així doncs, històries com la del Mariano al final són un recordatori que canviar d'escenari pot ser també començar de veritat una nova vida. I per acabar, òbviament, recomanar la visita a Surb, a aquest petit poble del Pallars Sobira, i a l'Opaller del Coc, que com ja hem comentat té diversitat d'activitats a fer i segur que trobes una pel teu gust.
Estàs escoltant aquí a l'oest. Sabies que...
Una curiositat fascinant és la capacitat de regeneració de les estrelles de mar. Aquests increïbles animals marins tenen la capacitat de regenerar parts del cos perdudes, encara que sigui un braç complet o gran part del disc central. Aquest procés de regeneració es deu a la presència de cèl·lules mare al seu cos, que pot diferenciar-se en diversos tipus de teixits. Quan una estrella de mar per un braç, les cèl·lules mare properes a l'àrea danyada, comencen a multiplicar-se i a diferenciar-se per formar els teixits necessaris, com ara nervis, músculs i pell.
Sorprenentment, no només recupera la forma i la funció, sinó que algunes espècies d'estrelles de mar també poden regenerar un organisme complet a partir d'un braç perdut. Aquesta sorprenent capacitat de regeneració és una adaptació única al règne animal. No t'ho pensis més aquí a l'Oest, el teu magazín de confiança.
Lleida Natura, l'espai dels tresors medioambientals de casa. En Francesc Balanyà, du a un Lleida Ràdio.
Vinga, va, que acabarem el programa complint una promesa. I és que, si us recordeu la segona edatura d'aquesta edició, ja fa algunes setmanes, el Francesc Kitschner, el director del Delta Verding Festival, ens explicava que cada any aquest certament de referència pels amants de la natura tenia una causa per recaptar diners. Abans us ho expliquem al sumari i ens deia que era per Montlluer, que jo, mira que mare de la natura, però jo no ho coneixia.
I ell ràpidament em deia, doncs jo us proposo que feu una entrevista que li passa a molta gent i que paga molt la pena de conèixer aquest projecte. Nosaltres li hem fet cas, ha arribat aquest dia i per això saludem un dels responsables de Fotologístics, el Carles Santana, què tal? Hola, bona tarda.
perquè ens expliqui una mica de per què paga la pena aquest projecte, aquesta aposta per aquest espai de Montllover. Perquè mira que l'Alta Verde Festival el coneix tothom, de pot d'atracció de projectes naturalistes n'hi ha molts,
I si us trinen a vosaltres, a mi em sembla obert el cuquet, si us trinen a vosaltres, de per què paga tant la pena de potenciar, cuidar aquest espai, que perquè us ubiqueu els lletans, tenim entre els termes, més o menys així, grosso modo, entre Celeroles i Massalcoret, ja surt del Segrià. Sí, sí, és així. Està en termes municipals de Massalcoret, però no gaire lluny de C2, el Seria Sud.
De fet, des de la finca on treballem, tot el que veus al davant es franja. Vull dir, està a l'estrem oest de Catalunya, sud o est... I sí, l'interès d'aquesta finca que està enclavada a la Serra Montllover és que és un relicte. Tota aquesta zona del Seria Sud ha experimentat una transformació intensíssima, que els que som de la zona conegut de primera mà,
Terrenys de secar estrictes han transformat a regadiu d'una manera molt ràpida i aquesta finca i la serra de Montjovent en general encara és una bona representació dels hàbitats esteparis del ponent. Nosaltres estem molt preocupats per aquest tema i en això treballem, per això vam decidir comprar directament aquesta finca
fins ara i encara ara. Nosaltres treballem en moltes ubicacions tant a Catalunya com a tot l'Estat i sempre treballem de manera coordinada amb la propietat. El que fem habitualment és pagar una part dels nostres ingressos o paguem a la propietat com a mesura de despertar interès per la biodiversitat. En aquest cas concret, quan ve la propietat van dir per què no som nosaltres els propietaris? Per què no comprar
I d'aquesta manera fer com una finca pilot de conservació d'espais de secar a Catalunya. I això ho hem fet i en això estem encara.
Jonas Esteparis, que ho hem explicat moltes vegades en aquest programa, no ens cansem de repetir-ho, que a la demarcació de Lleida, en tota la província, una de les fortaleses que tenim és aquesta diversitat d'hàbitats. L'ornitònic més famós del món, precisament el que parlàvem de l'Alta Rearding Festival, no recordo mai el nom d'aquell com a mínim senyor que ho era abans americà,
deia a moltes revistes que li prenotaven en l'àmbit mundial que, com anava una ruta, era aquest eix nord-sud o sud-nord, com vulgueu que anava des del Pirineu fins precisament al dalt de l'Ebre, perquè en molts pocs espais se trobaven habitats radicalment diferents. Clar, nosaltres estem acostumats a això, i segurament, com que estem acostumats a aquesta àmplia variedat d'habitats, allò que, de forma col·lectiva, li diem als sacarrals, com que allà no hi ha res, és precisament també el que Europa valora
a la xarxa Natura 2000, amb aquest espai de protecció, amb aquestes figures de protecció, de peins, tepes, com de les coses més importants a preservar. I això ho tenim especialment a la plana de Lleida, i aquest seria un bon exemple. Per tant, això d'un set carral... Si em permets, Fran, poso un exemple que jo crec que farà visualitzar a tothom de què estem parlant. Nosaltres, aquest mes passat, aquest mes d'agost, vam complir 16 anys.
Una de les primeres accions que vam fer va ser anar a la fila més important del sector, que es va a Rutland, a Anglaterra, i allà vam conèixer, i no sé per què li vam caure bé, a un fotògraf anglès, però a l'àmbit internacional, que es diu David Tipling. David Tipling va començar a venir a fer fotos als nostres hikes, als nostres hikes fotogràfics. El primer any li vam ensenyar coses del Pirineu, el segon any vam continuar el Pirineu i el tercer any vam dir
que li ensenya al David, que ja ens coneix el que li hem ensenyat. I van dir, vinga, anem a la serra de Montalmenar, que estan treballant aquí amb Sisó, amb Avellerol, amb Mussol, amb Poput. I el David Tipping, quan va posar un peu a Montgai i va veure els camps del secat de Montgai, va obrir el suïc i va dir, vosaltres sou imbècils, per què no ho he començat per aquí? En realitat, el que ens diferencia d'Europa, el que ens diferencia en qüestió d'habitats,
de la resta de la Unió Europea i la Bretanya, és això, les zones secants. A zones humides no els guanyarem. A muntanyes, home, sí, tenim muntanyes impressionants, no anem a dir que no. Però a paisatges nevats, a Escandinàvia i Finlàndia, tampoc els podem guanyar. En canvi, amb els secants, és que no tenim competidors.
I això sona molt estrany, però segur que algú coneix, si no sou vosaltres mateixos, algun amic o amiga, que s'han anat, per exemple, al Marroc i de les coses que més els impressiona la gent del turisme és la nit que vaig passar el desert o visitar el desert, no? Segur que algú us heu trobat amb això, no? Doncs aquí nosaltres, això que és una fortalesa, que ells tenen molt clar,
que sabem que funciona, doncs aquí crec que ho tenim menys tingut, no? El següent, i sobretot pels naturalistes, això és un autèntic tresor. No és només que estigui menys tingut, però és que basant-nos en aquest menceniment estem quedant molt sense ser canç. No ho veiem, però és que la serra ve i muntament ara, que ja et dic, que fa molts anys que hi treballem, és possible que en qüestió de molt poc temps no la conegui ningú.
perquè sigui objecte d'una ecoconcentració, poseu moltes cometes en l'eco, que la transformi de tal manera que tots els hàbitats que contacto amb ell no existeixin d'aquí uns anys. D'aquí a pocs anys, estem parlant de poc temps. Jo ara mateix, tu no ho saps, però jo hi soc, perquè estic al Google Maps, a dalt de la serra, i és molt visual, si ho busqueu, molt llover, i feu allò del Google Street View, allò que es veu tot el paisatge...
Clar, tu vas fer la rotació, que ho deia molt bé el Caresanissi, i el que veiem és que a la part de sota, no estem parlant, clar, és una serra amb poca alçada, per entendre'ns, eh? Per tant, el que tens al fons de la vall, per dir-ho de forma planera, es veu molt fàcil, molt ràpid, amb el Google Street View, es veu, doncs, aquests camps de Conreu, en què el Regadiu ha transformat el pellege, que per tant això, a més, és molta més zona estepària.
I això és un petit reducte, i on vaig, que aquesta és una de les preguntes, que no sé si també, perquè crec que el Clot de l'Onella passa una mica el que vaig dir ara, i vaig especular i entenc que aquí potser també,
que no només és pel propi habitat en si, que és important per tot el que hem explicat, sinó també perquè a vegades fa dels pocs ponts que queden entre la resta de zones estepàries, de la plana de Ponent, que estan una mica més allunyades de Franja, amb la gran masseta espanyola, que hi ha d'exemplars que aquí cada vegada costa més de veure, doncs si no tenen aquests petits oasis d'habitat, no es poden retroalimentar, que això ens beneficia a nosaltres. Això és així també amb un lloguer.
Això és exactament així. I un dels motius per als quals vam decidir comprar aquesta finca és que conté encara un petit reducte, no només de zona aixecada, diguéssim, de serra, sinó que té unes quantes, una mica de superfície plana. Com tu ho dius, aquestes zones... Aquesta zona és el teu que fos els monegros dins de Catalunya, per entendre. La Vall de l'Ebre, el paisatge original de la Vall de l'Ebre és aquest.
és paisatge de seca, com el que trobem actualment a Montjoer, com el que trobem actualment si continuem cap a Paragó i després enllaçarem amb Campo de Belxite i després enllaçarem encara més enllà amb Ardenas i més. Sí, sí, efectivament, si no donem continuïtat d'hàbitats, si fem el que els biòlegs anomenen fragmentació d'hàbitats, ens carregarem aquestes espècies. De fet, ja hi ha espècies
que la seva conservació a Catalunya no és que estigui compromesa, és que està... és pràcticament impossible. Estem parlant d'espècies com la Trenca, que és un petit osei... És el vertebrat més amenaçat de tota la península imèrica. És l'osei més amenaçat de tota la península imèrica, correcte. Estem parlant d'això, estem parlant de l'os abecuda, estem parlant d'allanga, estem parlant de la xurra, la xurra ens queden poquíssims exemplars,
Estem parlant d'un conjunt d'espècies que, si es perdem, haurem empobrit la biodiversitat de casa nostra d'una manera irreversible. L'ha trencat un dels quatre anells que tenia mal. L'havento ser tan catastròpic, però és que la situació és aquesta. Sí, sí, no, no. I després, quan...
I penso ara en el dodo, aquell ocell que segurament molta gent diu... Ai, quina pena que ja no el tinguem, no? Doncs ara estem al moment aquest que no cal que ens plenyem en un futur, sinó que actuem ara, no? I per això nosaltres encantadíssims de donar veu a projectes com aquests. D'acord, vosaltres compreu la finca i què és el que n'espereu? Perquè suposo que aquesta pressió d'un altre habitat tan apropet, quasi rodejats...
Això ja tindrà incidències amb el mateix hàbitat, que és el que heu pensat vosaltres per mantenir aquest, vaig a dir-ho així, aquest poblat d'astèrics geobèl·lics rodejat dels rurans. Sí, hem de pensar que el poblat d'astèrics geobèl·lics, diguéssim, a diferència del poblat d'astèrics geobèl·lics, no és ben bé una illa, la nostra finca, sinó que té continuïtat en la resta de la serra, en les zones elevades de la serra. I això ens dona una certa tranquil·litat.
El primer que hem fet és el que no hem fet. La finca estava preparada per al reg i aquesta finca no és real. El que fem és que amb una petita part de dotació de reg mantenim una base on ja ven a veure moltíssimes espècies com la xixella, que és un colom també amenaçat, no sé, com el butxí, com moltes altres espècies, rapinyalles també, mantenim aquesta base.
A banda, com que no es transformarà, hi ha unes quantes espècies dins de la finca i al voltant de la finca que ens interessa molt mantenir, com el còlid negre. El còlid negre és un petit ocellet a mida d'un paradal, diguéssim una miqueta més, però més o menys d'aquella mida, que és totalment negre, excepte la base de la cua, el carpó, que és blanc. Aquest és un ocell que a Catalunya ha caigut pràcticament les seues poblacions.
Si la gestió de manteniment, de neteja, de cura de la finca que fem pot servir perquè cada any aquesta parella posi en circulació nous exemplars de Col·lín Negre, doncs ja serà una contribució. De tota manera, l'objectiu últim és fer un projecte de demostració de si ho cuidem, ho podem mantenir.
Claro, claro. I amb espècies amenaçades com aquest coli negre que ens deies ara, clar, amb la trenca sabem que precisament Fundació Trenca, doncs Betlle, allò que si creuen els dits, i treballa des de fa molt temps en preservar l'espècie. En el cas del coli negre, el problema el tenim, diguéssim, aquí a Catalunya i altres llocs la població,
és més estable. Podem parlar de translocacions i coses d'aquestes. Dependrà també si tinguem un bon espai o no? El problema d'aquesta espècie hi és a tot arreu, que tenim baixes poblacions? A nivell idei, a nivell de tota la penínsia ibérica, l'equilibri poblacional del col·le negri és per igual. A tota arreu de la penínsia ibérica caigut molt. Desponer com estan les poblacions d'altres llocs.
Però encara no hem arribat al punt que la cosa sigui tan dramàtica com per pensar en tres locacions, pensar en cada activitat. Jo crec que encara no estem aquí. Encara estem en que si preservem espais com la Serra de Montjové i com altres llocs que hi ha, encara podem tenir un pull genètic viable de col·liners.
Hem parlat d'aquesta espècie, no sé si n'hi ha algun altre que també... No, abans d'avançar, el Còleg Negre és el que portava... Ara no recordo si era aquesta espècie o alguna altra, que portava polèmica per l'autopista o l'autovia al Carràs... Ho dic bé, això? Sí que em sona, això que m'estàs dient. La veritat és que ho estimula el dia d'aquesta polèmica en concret, d'això que m'estàs dient, però em vol sonar, sí, sí, sí.
També aquesta zona que està desmentant és una zona també potencial de col·liners. Hi ha alguna altra espècie que també tan sensible per fer una mica de pedagogia, de per què li pot anar bé això que promocionem, que cuidem, que protegim aquesta serra de Montllover? El Botxí seria un altre molt bon exemple. El Botxí és un cosí germà de la Trenca, que es presentàvem abans, està una mica millor que la Trenca,
però sí que la població ha baixat moltíssim també els últims anys. En altres llocs on els botxins serien més o menys comuns, actualment costa molt de trobar-los. I aquí encara tenim una paella que cada any produeix cria. Botxí, que fa el mateix que... Digues, digues. No, no, t'anava a posar un altre exemple. No està tan amenaçat, ni molt menys. Estem parlant de nivells d'amenaça molt llunyans, però com a espectacularitat,
A la finca també hi ha duc. I a la bassa que mantenim, el duc la fa servir. I això és espectacular, veu el duc com es banya allà en la basseta, és espectacular. Ja només, Pere, el dit del duc amb aquella orpota ja impresiona. Recordem també que amb els ducs, si no ha canviat la normativa, van dir a gent rural que s'estaria detectant que cada duc mor perquè hi havia molts problemes amb berins.
El duc hauria de donar la sensació que va més a la plana de Lleida amb això del problema de l'alta densitat de conills i tota la vesca. De conills. Però, ostres, trobem ducs morts. Sí, perquè és molt sensible a menjar rates que han mort per rodenticides, per venir per les rates, i també és molt sensible a s'atropellaments. I hem de pensar també que en els propers anys, amb la proliferació de camps eòlics, de plantes d'energia eòlica,
també és molt sensible a estimar-se contra molins. I com que a nosaltres ens agrada parlar de problemàtiques, però també ens agrada que la gent estimi els animals de mansitats... Exacte, anem a Parc Luminosa. Sí. A Parc Luminosa. Sí. Nosaltres anem a temps, però perquè veu com són espectaculars les espècies. Diria, però tu ja m'ajudaràs si aquest botxi, un dels quatre helànics que tenim al país,
Fa una mica com l'escorxador. La mecànica de l'express és la mateixa, s'assembla? Ho dic perquè aquesta curiositat potser la gent no el sap. Podríem explicar-ho. La mecànica d'alimentació, vols dir, que punxa l'express en punxi? Sí, sí, sí. És la mateixa? D'aquí els noms, d'aquí els noms, eh? Exacte, botxí, escorxador, trenca, cap cigany no fa referència a això, però també és de mateixa família.
Són els 4, com tu deies, 4 l'ànits que tenim a Bençol Ibérica. Doncs per la gent que no ho sapia, què és el que fan amb les preses, com a mínim l'escorçador i el butxi? Sí, sí, no, tots 4 ho fan. Ah, ho fan els 4, eh? Sí, sí, sí. Jo del Cap Sigrany no en tenia ni idea de si ho feia, però no sé per què la trenca l'havia descartat. Però el que passa és que com que és més petit, les preses són més petites i no estan espectaculars.
Però sí, el botxí és el rei d'això. El botxí és el rei de punxar ratolins, sargantanes i tot tipus de pressa en plantes amb punxes. Pot ser un ars, pot ser qualsevol de planta amb punxes. Fa una mena de rebost en...
en aquestes plantes punxa les preses allà per tenir-les a disposició per després, o també aprofita aquestes punxes per esgarrar les preses, per estripar-les, perquè són passeiformes, vull dir, no tenen potes preparades per obrir,
com un astó o com un esparader. Les potes d'un botxí són com les potes d'un pardal. És un pardal, per a gent que no en tingueu ni idea, imaginau-vos el pardal que veieu pel carrer, és el mateix tamany, el mateix tipus de figura, i allò de destripar les preses, utilitzen aquestes bardisses, i d'aquí hi ha els noms d'escorxador, perquè allò és una mica macabre. O de botxí, que també ha donat un nom. Sí, el botxí tres quarts del mateix.
Però que també és una imatge com molt singular, després quan veus aquesta despensa, dius, què carai ha passat aquí? Doncs també, sobretot per la canalla, perquè és bonic d'explicar aquesta vida dels animals, no? Doncs aquests lànits els tenim a casa nostra, i crec que els quatre, si fa o no fa, pateixen. Una altra curiositat d'aquests animals és que també fan servir modernament, fan servir fil ferro d'aquell amb espines,
També fan servir, igual que fan servir plantes, marces o arsos o plantampunches, també fan servir les espines de filferro.
Ens queden tres minutets. Havíem dit amb el Carles que parlarem d'altres activitats que fan, perquè es mouen pel territori, però jo, Carles, et vaig a fer una proposta que és, perquè crec que val molt la pena veure com se treballa en altres punts del territori, que se'ns portarà al Pallars d'Ussà, a territori d'una ràdio amiga, que ens esteu escoltant, com és Radio Trem,
als Solsoners, a la serra de Ben Montalmenar, que aquí sí que podem dir que un paisatger, així a grosso modo, compartit, també zona estepària, també, per tant, amb una casuística semblant, no? Sí, és un... A veure, casuística semblant, perquè ho he tingut molt bé des del començament, és un paisatge menys tingut i, per tant, fruit d'aquest menys teniment, la conservació està compromesa, però són secants diferents, eh? Els secants de Ben Montalmenar són secants una mica més humits
que els secants del sud del Sevilla. El paisatge és una mica diferent. I a Montllover, perquè ens queda un parell de minutets, clar, al govern li hem obert el cuquet i jo ho desconec absolutament. Si pot anar a passejar, compte que això és un reducter i encara espantarem a les poques espècies que hi tenim. No, no, a Montllover es pot passejar i convidem aquesta sèrie i convidem també els teus seguidors
que estiguin atents a xarxes perquè de tant en tant nosaltres fem activitats de descoberta obertes al públic de descoberta i que ens doni un cop de mà a mantenir la finca, fer ja alguna neteja de la finca, perquè és clar, aquesta finca havia estat en producció de si hi ha plàstics, si hi ha canonades, si hi ha residus i obrim la possibilitat que ens doni un cop de mà
a mantenir la finca i alhora a interessar-se per la conservació d'aquests espais. Encantats d'explicar tot en directe. Doncs, com que nosaltres treballem en prou de la natura, o com a mínim aquesta és la nostra vocació, sempre que feu alguna activitat d'aquesta, ens avises unes setmanes abans, fem entrevista, així fem crida, i per tant, entre tots contribuïm a preservar aquests tres hores mediambientals que tenim a casa nostra. Però si algú ens està escoltant, com que has dit això de xarxes, digue'ns el perfil per seguir-vos.
Sí, la més activa és Instagram, que és arroba, foto, es quita en anglès, T-H-O-T-O, guio baix, logístics, aclarat en S, guio baix, una altra vegada. Doncs queda dit, i segur que amb un dels responsables d'aquest a Fotologístics seguirem parlant, com està del carrer Santana, aquí l'agraïm i molt, doncs aquests minutets, i per tant no tirem adeu, sinó fins ben aviat, si et sembla bé. Perfecte, m'encanta és tornar i explicar tot el que cal. Moltes gràcies.
Doncs hem acomiadat el Carles, però també a vosaltres, jo segur que és el moment de dir allò que hi tornarem demà quan passin tres minutets després de les quatre de la tarda. Esperem que acabeu de gaudir d'aquesta tarda i que ens retrobem demà a aquesta hora. Vagi bé. Si t'has perdut alguna cosa, recupera el nostre podcast aquíaloest.cat. Aquí a l'Oest, el magazín de tarda de les Terres de Ponent, un programa de la xarxa.
A mi m'ho pots explicar. Et veig molt riallera últimament. T'has enamorat, no? Encara millor i dura més. M'han arreglat les dents. He anat a la clínica dental Pedrol Mairal i ara som ric perquè estic enamorada de la vida. Doncs mira, jo també la vull una excusa.