El Museu de Lleida exposa aquests dies una peça excepcional del patrimoni medieval del nostre territori. És el Cris de Vilanova de Segrià, una escultura del segle XIV atribuïda al mestre d'Aubesa. Després d'un procés de restauració, l'obra ha recuperat ara la seva policromia original i ara es pot veure restaurada a l'espai zero del Museu de Lleida fins a finals de maig.
Avui volem conèixer una mica millor la seva història, conèixer ben bé com és aquesta peça, i per això hem convidat l'Ester Balàs, que és la conservadora del Museu de Lleida. Molt benvolguda, Esther, com estàs? Hola, molt bé, molt bon dia. Molt contenta d'estar aquí entre vosaltres. I nosaltres de tenir-te. La primera pregunta, Esther, hauríem de començar perquè ens expliquis ben bé com és aquesta escultura, el Cris de Vilanova de Segriai, perquè és una peça important dins del nostre patrimoni. Bé, primer que tot, és una escultura monumental.
monumental de la talla, de la presentació frontal que és i després també perquè és una imatge que no deixa indiferent a ningú un cop la vista. És a dir, l'impacte que fa visual cap a l'espectador ens marca el que és la capacitat de comunicació d'aquest escultor, el mestre d'Albesa.
Això és un reclam potentíssim per anar per visitar el museu, aquest espai zero, per venir a visitar l'escultura. No ens deixarà indiferents. No, i de fet, us convidem a que tots vingueu, i tota la gent d'Alvesa, que vinguin a conèixer el que és l'obra d'aquest gran escultor anònim avui per avui, però que és una peça de primer ordre de l'Escola de Lleida.
Perquè quan parles d'una escultura monumental, de quina talla estàs parlant? No estem parlant d'una escultura gairebé de cos sencer, és l'escultura del Crisuge assegut, que porta el palmell de les mans obertes, de les quals la llaga de les mans en deixa caure una mica, deixa entreveure aquell regue de sang indicador, per tant, d'aquell martiri, i després també la llaga intercostal. No deixin diferent a ningú perquè els palmells oberts de la mà xoquin directament amb la visió frontal de l'espectador.
I aquest és potser el primer element impactant. Dèiem que aquesta obra s'atribueix al mestre d'Obesa i aquest escultor té un paper molt important dins del que s'anomena l'Escola de Lleida del segle XIV i és una escola perquè, clar, hi ha molta obra al voltant amb una manera de fer molt característica. Explica'ns tot això, què és l'Escola de Lleida, com s'identifica, qui va més enllà del mestre d'Obesa, que també volem saber tot sobre el mestre.
Perfecte. Mira, la ciutat de Lleida va ser a l'edat mitjana el que era l'epicentre de la producció artística d'un escultor, el mestre Bartomeu de Ròpio, que ens va portar la plàstica toscana a les Terres de Lleida. Un escultor que el documentem a Lleida entre el 1352 fins al 72, més o menys, i el que és important és que ell farà el retaule major de la Seu Vella de Lleida, aquell amb alabastre policromat.
Ell genera un taller amb el qual hi tindrà aprenents primer i després també sortiran artistes. La majoria d'aquells artistes que treballen al seu taller acabaran esdevinint escultors avui per avui anònims. Això ens passa amb el mestre d'Albesa. No en sabem el nom ni el cognom, però sí que ens ha deixat una magnífica, una estola d'obres que ens permet documentar tota aquesta producció artística del mestre d'Albesa.
El mestre Alvesa formava part d'aquest taller, pots repetir, sisplau, el nom de l'artista principal? Sí, el mestre Bartomeu de Ròpio. El mestre Bartomeu de Ròpio formava part d'aquest taller, com d'altres persones que han passat desapercebudes. No és que formés part del taller, ell al fons del taller.
Ah, ell al funde, que és el més important, és un artista que ens porta tota aquesta plàstica toscana amb unes característiques molt específiques que després el mestre d'Albesa també les utilitzarà. No, el mestre d'Albesa volia dir, formava part del taller. Sí, el mestre d'Albesa és seguidor del taller del Bartomeu de Rovio. Correcte. I per tant d'ell no en sabem res més.
No, només en sabem la seva producció. Estem a l'espera que aparegui algun document en algun dels pobles amb els quals va treballar perquè ens pugui portar un nom i un cognom. I per què mestre d'Albesa? Perquè l'església parroquial d'Albesa hi va treballar i encara es conserva un retaule monumental amb tota la policromia original.
I això és excepcional que a ple segle XXI encara tinguem aquella obra amb aquella policromia original. Per tant, el mestre ho és a formar bé part d'aquesta escola taller i tots tenien una manera de treballar similar, és com si tinguessin un estil propi. Correcte. Mira, l'escola de llida la podem caracteritzar perquè els rostres de les figures normalment sempre els ulls són molt amellats.
Aquest és un tret distintiu. En aquest cas, amb el mestre d'Albesa, el nas sempre és un nas molt recte i molt llarg. Les galtetes, per dir-ho d'una manera, una mica sempre amb coloret i també una mica molt sudes.
I després veiem també una característica que el defineix, que és el cabell rinxolat, daurat, gairebé sempre, i després, quan es tracta de figures masculines, veiem que la barba és amb blends migpartits, és a dir, el que és dos blends rinxolats. Això són les característiques que defineix el mestre d'Albesa. I aquest Cris de Vilanova del Segrial es compleix? Totes.
I més. I més. Abans parlaves, ens has nombrat, quan t'he preguntat sobre el mestre d'Obesa, que el situaves a Obesa per aquest retaule i has dit, manté la policromia original i això és un fet excepcional. I això, de fet, és el que s'ha volgut aconseguir amb la restauració d'aquest cris de Vilanova de Segrià. Ha fet tot un procés de restauració per recuperar aquesta policromia. Explica'ns com és aquest procés, per què és important recuperar-la i quina diferència hi ha entre les policromies que hi havia i el que s'ha acabat veient ara.
Mira, molt interessant aquesta pregunta. Quan l'any 2014 el Museu de Lleida té coneixement que hi ha aquesta peça al mercat, ja té la intenció d'adquirir-la. Tot i que en aquell moment ja es veia que l'aparença inicial, la que vèiem, amagava segurament aquella policromia original, perquè se la veia una mica repintada.
Però és el 2023 que la Generalitat de Catalunya, el Departament de Cultura, la compra i la deposita al Museu de Lleida. Estem parlant de tres anys, diguem, de processa. Correcte, correcte. Després, un cop la tenim al Museu de Lleida, el que es fa és tallar-la al centre de restauració de béns mobles de la Generalitat de Catalunya amb la finalitat de restaurar-la.
El més interessant és que els estudis que en aquests moments s'està aplicant a la restauració ens han permès fer aquest estudi estratigràfic de l'obra, és a dir, veure a través de tota aquella sobreposició de capes o de vestits, per dir-ho de la manera de la imatge, ens ha permès arribar a la policromia original.
I això és excepcional també, perquè normalment la policromia original es va perdent en el camí, en el transcurs dels sècles, i en canvi aquí la cota original, la històrica, és la que avui presenta i llueix l'escultura. De fet, això que dius, que es va perdent la policromia original, es diu, jo no soc ninguna experta, però es diu que tot el que és...
arquitectura antiga, escultura antiga i també romànica, que presentava uns colors dels quals no estem habituats a veure ara, perquè es pintava d'unes maneres o tenien una manera de presentar les obres que ara mateix s'ha perdut. Una mica esteu intentant revertir això, diguem. Exacte, és a dir, tot allò que no pertany a l'original del segle XIV
S'ha anat traient aquestes capes posteriori i ha quedat, per tant, aquella policròmia original, que ens permet veure també el tipus de mantell que duia la imatge i el tipus de decoració, l'estofat, que en diem una mica, no? Llavors veiem el que és, per tant, aquella aparència gairebé original de l'obra. Que presenti una policròmia original també té a veure amb que es vulgués donar un missatge, no? Aquestes escultures estaven normalment situades en esglésies, entenc.
Llavors, hi havia una simbologia lligada amb això i es volia donar un tipus d'imatge. Això té a veure també que es va canviant al llarg dels segles perquè va canviant també la manera com més volen mostrar aquestes escultures. En aquest cas no sempre és ben bé així perquè el que sí que podem dir és que les modes canviants dels estils artístics és el que farà imperar aquest canvi d'aquests repintats, per dir-ho d'una manera.
Després també passa sovint que quan les obres d'art estan en col·leccions particulars o privades, a vegades també s'ofreixen aquests repintats, per dir-ho d'una manera. Per tant, aquí jugaria també les estètiques dels moments. Ara tornem a tenir un Crist de Vilanova, per tant, amb el cabell arrinxolat i daurat, les galtes molt sudes i una mica de toc de color. Correcte, correcte. Recuperat.
Això es veu en aquesta escultura de la qual parlem avui, el retaule també té la policromia original d'Aubesa, també del mestre d'Aubesa i lligada a aquesta escola de Lleida, però també hi ha altres obres, coneixeu altres obres que es poden també veure exposades? Sí, del mestre d'Aubesa, per exemple, podem documentar el que és tot un seguit d'obres en el territori.
Primer també a Lleida Capital, al Museu de Lleida en conservem altres, no només aquesta de la que avui en parlem. També tenim un doseret procedent també de Vilanova de Sigrià, que no sabem si està bé vinculada o no a l'obra. Després també tenim una Mare de Déu amb el nen, tenim un altre Sant Antoni, un altre Sant Antoni Abad. Això al Museu de Lleida, però si anem al Manac també en trobarem. A Tàrrega, al Museu de Tàrrega també en trobareu. Després veurem, per exemple, com altres...
llocs del territori, com seria la zona de la Franja, també documentem obres del mestre d'Albesa, és a dir, el Balat de Cinca, el que és Afraga i tot aquest entorn. Per tant, veiem que aquest és un artista molt prolífic que treballa no només a la capital, sinó també a tot el territori. I l'Escola de Lleida, llavors, deu tenir encara més expansió, perquè si només estem parlant ara, assenyalant, diguem, el mestre d'Albesa, que és molt prolífic, però és una persona, o segurament treballava conjuntament amb altres persones, eh?,
Però llavors encara hi ha moltes més obres que estarien aquí dins d'aquesta Escola de Lleida. Sí, al Museu de Lleida tenim, per exemple, el que és un espai dedicat a l'Escola de Lleida, en el qual hi tenim retaules complerts i alguns escavalats, el retaule de Ciunyer, el retaule de Castelló de Farfanya, és a dir, que gairebé a totes les parròquies del nostre territori hi havia un retaule de P del segle XIV.
Lleida i Tarragona exceleixen en l'edat mitjana amb retaules de pedres esculpits, que a més a més l'escola de Lleida incorpora la monumentalitat del retaule, és a dir, incorporar els elements arquitectònics, els gabalets, els pinacles, és a dir, li dona més monumentalitat. A diferència del que seria Girona o Barcelona, per exemple, que els retaules eren de fusta policromada. Llavors aquí també veiem aquest contrapès en el territori.
De Lleida Capital, evidentment la seu vella de Lleida, l'antiga catedral, va ser el punt en el qual es va originar aquesta escola de Lleida, però l'església de Sant Llorenç, que també compartim patrimoni amb el Museu de Lleida, hi ha els retaures monumentals que ens parli d'aquesta escola de Lleida, però també podem anar a Castelló de Farfanya i a altres llocs del territori.
Quan parlaves de l'escultura, de la policromia, deies que el fet que vagi afegint capes, un dels motius pot ser que hagi passat en possessió de mans privades, diguem, que l'hagin repintat. Explica'ns una mica tot el recorregut aquest que ha fet l'escultura fins a arribar a on som ara.
Bé, mira, aquesta escultura la documentem inicialment l'any 1938. Sí, en plena Guerra Civil. Correcte, en plena Guerra Civil, la protecció del patrimoni. Després, no és que en perdem la pista ni molt menys, sinó que després de l'any 2014 és quan es posa en el mercat i és en aquell moment que des del Museu de Lleida tenim la voluntat de comprar-la i d'adquirir-la.
I això que estigui a la Guerra Civil que la trobeu és perquè és una obra que havia estat requisada, per exemple, o no ho sabem, això? Sí, havia estat requisada i es posa a l'empara del patrimoni. Això és interessant perquè quan les peces estan requisades i es posen a l'empara del patrimoni és una mesura de protecció i gràcies a això s'ha pogut conservar l'escultura.
Per tant, la localitzeu en aquell moment i el 2014 es fa la compra, diguem. No, tenim la voluntat de comprar-la. Us en fixeu. Exacte. És a dir, sabem que apareix al mercat una escultura de l'Escola de Lleida. Diem, caram, l'hem de comprar perquè nosaltres, al Museu de Lleida, som el referent de l'Escola de Lleida. Veiem per tot el nostre patrimoni i el que forma part del territori.
El que passa és que les negociacions no arriben a bon camí i finalment serà la Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Cultura, que l'any 2023 l'adquireix. Aquest seria el camí, així ràpidament parlant, en aquest sentit, la trajectòria de vida d'aquesta imatge en aquest segle XXI i el segle XX.
Des del museu feu molta feina perquè estem parlant d'un corrent artístic amb nom propi, l'Escola de Lleida. Això ens hauria d'omplir d'orgull d'alguna manera, és el nostre patrimoni. El museu em voleu fer bandera. Quines accions dueu a terme per poder complir aquest objectiu?
Bueno, mira, en aquest cas és molt evident, no? S'adquirís l'obra, es posa en exposició un temps prudent perquè tothom la pugui veure, després es procedís a restaurar-la, que restaurar-la, conservar-la i difondre'hi forma part de la nostra essència del Museu de Lleida. I avui ho difonem venint aquí amb vosaltres a parlar-ne una mica d'aquesta obra, no?
Però no només això, sinó també dels estudis que després se'n deriven. El Museu de Lleida el que tenim és la voluntat de posar en valor el nostre patrimoni i el del territori. L'Escola de Lleida és un dels referents importantíssims a tot Catalunya i més enllà podíem anar en aquest sentit.
L'escultura, tot aquest procés de posar en valor l'Escola de Lleida, la podem visitar a l'espai zero del Museu de Lleida fins a finals de maig. Correcte. I com és l'espai, com s'ha preparat aquest espai? Podem aprendre també de tot? És a dir, a banda de quedar-nos, com has dit, parades davant de la monumentalitat de l'escultura,
també heu intentat explicar-nos, allà dins de l'exposició, com ha estat tot el procés de restauració. Així és. Mira, quan el visitant vindrà, o millor dit, quan vingueu tots els oveses del territori al Museu de Lleda, us donareu compte que l'Espai Zero és un espai
que acabi l'exposició permanent i que ja encamini el visitant cap a la sortida. Per tant, és un espai de pas inicialment, però nosaltres no és d'espai de pas, sinó que és un espai en el qual volem fer aturar el visitant amb allò que nosaltres volem resaltar.
la presentació de l'escultura, la posem en aquest espai, i en el fons també el que s'ha fet és decorar una mica amb la decoració de l'art indumentària de la imatge. Per tant, aquí hi ha una connexió, una voluntat també d'anar més enyà de la pròpia escultura. I després també una mica tot aquest procés de restauració, que és un procés molt interessant, que veiem com arriba l'obra al Museu de Lleida i com es van fent totes aquestes capes fins a arribar a la capa original.
Aquest procés és un procés molt didàctic, visual, molt entenedor, i també, en aquest sentit, com que tens la imatge al costat, et permet fer aquesta comparativa molt directa. Sí, que és molt interessant, i a més posa en valor també tot aquest procés de restauració, que sovint queda, sempre veiem...
Sempre ens veiem el resultat final, però estem parlant de moltes hores dedicades amb molta cura a poder recuperar aquesta policromia original en el cas del Cris de Vilanova. Després de maig, a finals de maig, on anirà a parar? On continuarà?
Bona pregunta. Al museu tenim la voluntat de posar-la, exposar-la a la permanent. Ens cal acabar de fer aquest projecte, una mica de com la presentem dintre de la permanent. Ja estem en aquest sentit, en aquest procés de projecte.
Doncs, Esther Balas, conservadora del Museu de Lleida, moltíssimes gràcies per explicar-nos qui és el mestre d'Obesa, tot sobre l'Escola de Lleida, bé, tot, podríem parlar, em sembla, amb tu, hores i hores, però sí donar-nos-la a conèixer i també aquest Crist de Vilanova els seguiria. Moltíssimes gràcies i ens veiem al museu. Perfecte, moltíssimes gràcies a vosaltres i així és, ens veiem al Museu de Lleida.