L'alimentació no és només una qüestió de pes. Menja la vida amb My Nutritionist, Naila Martínez.
Hola, Naila Martínez. Com estàs? MyNutricionist. Benvinguda al Menjat la Vida. Moltes gràcies, Fili. Doncs bé, ja sabeu que quan estic aquí jo, si tinc algun problema, aquí se'm passa. Escolta, mira me'n passa això, eh? És aquest moment on no hi ha res més que tu i jo i aquesta conversa, i suposo i espero que als oients també els hi passi, eh? A les persones que ens escolten a l'altre cantó també els hi passi. Que només que sigui un moment...
Per gaudir, per escoltar i gaudir. Avui volem parlar de les motxilles, de les motxilles que portem totes i tots i que, a més a més, anem encomanant les persones del nostre entorn.
Quines serien aquestes mochilles? Perquè hi ha moltíssimes. Suposo que tantes com a persones o moltíssimes més perquè tots en tenim moltes. Cadascú de nosaltres portem una mochilla, no estem parlant de la mochilla del col·le, d'anar al col·le, estem parlant d'aquella mochilla de tots aquells missatges, veus que hem anat posant a dins d'aquesta mochilla i que ens condicionen
en quant a les decisions que prenem amb l'alimentació. Ja no només la nostra, la nostra alimentació, sinó potser també la de la nostra família. I que aquestes motxilles moltes vegades no sol les carreguem, sinó que generen culpa, judici cap a un mateix o inclús cap als altres. Per tant, anem a revisar aquestes motxilles.
Som-hi, per exemple, no? Comencem a rascar de les nostres pròpies motxilles, a veure què surt aquí, no? És no mengis tant. No mengis tant. Però alhora, i paral·lelament, quan tu vols menjar tant, és mengis molt poc. No? Sempre hi ha aquest doble judici. Si mengis molt, i a més a més, és no mengis tant mirant-te el teu cos. Quan te miren el cos i et diuen no mengis tant, no?
Aquest és un dels missatges, la quantitat del que mengem genera judici. I quin judici? Dependent de la motxilla que porta la resta, al final. Quan algú està menjant més del que...
Tu creus que hauria de menjar en funció de què? En funció potser de la quantitat que has posat, tu creus que la ració és una i n'està menjant més i per tant creus que és més, i l'altra que sol ser la que més mal fa i la que més culpa i la que més mala relació genera amb l'alimentació és aquesta que tu molt bé has dit, que és estàs menjant molt pel cos que tens.
Quan realment, com més gran és un cos, més quantitat es necessita de menjar. I com més petit és un cos, menys es necessita, de forma generalitzada. Però sí que és veritat que jutgem la quantitat que mengen els altres. I ens jutgem també amb la quantitat que mengem nosaltres, perquè potser ens ho han dit. Quina és la nostra pròpia motxilla? Quan jo em poso un plat a davant i en el moment en què jo jutjo si estic menjant molt o poc, és perquè en algun moment...
m'han jutjat, no? La quantitat no és objectiva. La quantitat que jo menjo no és sempre la mateixa. La quantitat que hauria de menjar és en funció de la meva sensació de gana i societat. I ja està. I és una cosa fisiològica, no és ni mental, no? És una cosa que ens hauria del nostre cos marcar, de dir, doncs,
No sé si n'hi ha molt o poc, menjo fins que ja noto la sensació d'estar tip o d'estar tipa, no? I aquesta seria la quantitat. Però en el moment en què qüestionem, no? Ala! És que hem de revisar com ho diem, sí? Com ho diem.
I després també és a la inversa, no? Com és que no menges pastís si jo he fet aquest pastís tan bo per l'aniversari de no sé qui i ara no te'n menjaràs? No et menjaràs el pastís? No et menjaràs el pastís fins que no dius posa'm un dit de pastís perquè en realitat aquella mermelada no te la vols menjar perquè no et ve de gust, no? Això també passa i aquesta altra pressió segurament i...
I dins de la mateixa motxilla, eh? Sí, al final tornem al mateix, a la quantitat, no mengis segons quin cost tens, però la teva felicitat recau en que tu te mengis el pastís que jo he fet i la teva educació
que tinguis més educació o menys, depèn de si t'ho deixes o no, si tu m'ho acceptes o no m'ho acceptes, és a dir, utilitzar l'alimentació com una moneda de canvi emocional, i és el que fem. I això fa que, doncs potser a mi no em ve de gust menjar-me aquell pastís, i aquest és un missatge que jo he rebut,
jo crec que tota la vida, Pili, no m'agraden els pastissos, ho dic així en bo alta, no m'agraden, i ho dic també perquè jo tinc una intolerància a la lactosa des que soc petita, i què passa, que la majoria de pastissos porten nata, i em sentaven ja malament quan era petita, jo recordo la meva mare que inclús el dia del meu aniversari em deia, és que no sé quin pastís comprar-te, doncs no me'n compris cap, jo li deia, és que no em vull, bufem les espelmes en un altre lloc, o les bufem aquí, que se ho mengi la resta, jo no vull pastís, no?
Però aquesta, no, és que, ai, no menges perquè si me'l rebutges és de mala educació, val? Si no, després també ve, ai, si tu t'ho pots permetre, no? Ja tornem a relacionar l'alimentació amb el cos, tu t'ho pots permetre, no saps si jo tinc colesterol, si jo tinc diabetes, si jo tinc, no saps res a la meva vida, val?
A part que els aliments, no estem parlant de si m'ho puc permetre o no, sinó que tenen un altre rol, no? I després, doncs això, el menjar, que estàs prim, no? O estàs primer i tu has de menjar, no? Com si fos un moment de... Jo m'ho imagino com els tocinos, no? Els porcs que s'han de... D'encreixar. Exacte. Llavors, hi ha una ambivalència, eh? Perquè... I si ho pensem amb els nens i nenes, encara ho veiem més, no?
Perquè a l'inici de la primera infància és com, tenim com el missatge d'un nen sa, una nana sana és un nen o una nana amb el cos més gran, no? I en canvi si tenim un nen o una nana que és més prim, doncs sembla que estigui malalt. No ho sembla, eh? El missatge que rebem, no? Sí, sí, sí, el missatge. Ja li has fet anàlisi a aquest nen o a aquesta nana que no mengi, que està molt prim i molts missatges, no?, de que estàs molt prim.
I a l'inversa, eh? Quan ja s'acaba la primera infància, no sé en quin moment la població diu ara ja el cos gras ja no és saludable, ara ja estàs massa gras. O sigui, és aquesta opinió constant, no?
I ara ja ens hem anat, Pili, a la motxilla, que és la relació de l'alimentació amb el cos. És com que tu no tens dret i tens l'obligació de menjar en funció del cos que tinguis. No és així.
Una altra motxilla o una altra... No sé, un altre pes a la motxilla. El vinculat amb els moments de pena de... No sé, cau el nen, cau. I la àvia, que ja t'ho havia fet a tu, diu... Vine, anem a berenar.
Vine, que anem a comprar unes... Anem a comprar unes llaminadures. Vine, vinga, anem a fer un gotet de llet calentet, no? O sigui, aquesta relació entre, normalment, dany físic, o és igual, no té per què, no? O pots ser emocional, eh? He tingut una mala notícia. Vine, que anem a comprar un brenaret dolç, no? Sí, sí.
Aquest vincle que al final s'acaba generant de regular les emocions a través del menjar. I sí que és cert que és humà, que en moments puntuals en els que no ens sentim tan bé anem a buscar una recompensa immediata de plaer, que és el menjar. El problema ve quan el missatge és constant que quan hi ha un malestar hi ha aliments que no són tan saludables, perquè al final podem disfrutar també d'altres que ho són.
O potser fins i tot no cal aliments, podries fer amb una abraçada, no? No, en aquest cas, o sigui, en el cas que estàs descrivint, jo no recomano anar a buscar aliments i aquesta, ara m'has fet recordar, Pili, en els meus inicis, jo explicava els meus inicis, parlo de quan vaig començar a fer xerrades a pares i mares,
els explicava aquesta situació i els hi comparava a que el seu fill o filla, quan fos gran, els hi comparava amb aquella imatge de pel·lícula americana, no sé, ara vaig a posar-ho, imagineu-ho, pel·lícula americana, l'home o la dona que l'han deixat, la parella, o l'han fet fora de la feina, o ha tingut un trauma a la vida i el veiem, o la veiem allà al sofà, amb el, vaig a dir una marca, Hagen-Dash, perquè és que sempre hi ha Hagen-Dash, el gelat,
I tota la taula plena de la caixa de pizza, de begudes ensucrades, no? És com, s'ha acabat el món i ara el que faig és menjar tots aquests menjars ultraprocessats, no? Doncs aquest missatge també, doncs, jo sempre els hi de a les famílies i ho continuo fent, no? Doncs aquesta persona que veiem a la pel·lícula,
segurament quan era petita i que ella li donaven gelat, li anaven a comprar un gelat, no? O quan s'havia barallat amb un amic o amb una amiga, doncs li anaven a comprar avui sopen pizza, no? Perquè et sentís millor. I relacionar com a adults, perquè portem aquesta motxilla, ja ens ho han relacionat.
El relacionar el benestar i la felicitat amb l'alimentació és no buscar, no? És no voler anar a buscar altres conceptes. O sigui, la felicitat d'un nen o una nena no recau en les galetes que mengi. I moltes vegades recau en l'entorn amb el que s'està menjant aquestes galetes i no les galetes en si. Per tant, creem entorns que els facin feliços.
Doncs escolta, Naila, continuem parlant perquè ara que ja anem fora de temps, però clar, aquí també totes les motxilles que tenim de la tele, dels anuncis, perquè ara acabes de posar un exemple, però és que hi ha un anunci també de pizza quan hi ha un problema familiar... O sigui, que sí que hi ha moltes motxilles que ens venen donades per les nostres propies famílies, però també hi ha altres motxilles... Missatges subliminars. Exacte, de missatges de la societat en general. Sí.
Continuem la setmana vinent. Et seguim a Mai Guionet Nutricionist. Gràcies per ser-hi. Fins aviat.