Llegim Entre Ones, una iniciativa de Munt i el Pla Educatiu d'Entorn de l'Alt Segrià, amb la col·laboració de les Biblioteques Municipals d'Almenar, Alguaire, Torreferrera, Alvesa i Corvins, i les escoles Pinyana del Farràs, Teresa Bergadà del Guaire, la Creu de Torreferrera, l'Albert d'Aubesa, Sol i Xen de Corvins i l'Escola d'Almenar, l'escola guanyadora del certament de lectura en veu alta,
Llegim Entre Ones 2025 és l'Escola Pinyana del Farràs, que ha rebut un lot de llibres gràcies a les biblioteques implicades, i tot l'alumnat seleccionat per llegir els contes, quatre de cada escola, viatgen a la Pobla de Segur amb tren gràcies a l'Institut d'Estudis i l'Ardencs. Llegim Entre Ones, Escola de Pinyana.
Era una tarda tranquil·la d'estiu. No faltava gaire perquè la mestra, l'Oliva Llesta, obris la porta de l'escola i donés la benvinguda un per un als seus alumnes. De seguida es va adonar que passava alguna cosa estranya perquè se sentia una gran cordrolla.
L'he vist jo! No, l'he vist jo abans! Es pot saber què passa? Què és tot aquest enrenou? Va preguntar la llesta. Llesta, mira què hem trobat! Van dir. La llesta va anar cap on eren els seus alumnes i va veure entre uns matolls una copceta que resplendeia com el sol. Què deu haver-hi a dins? Va preguntar la formiga Kira. De qui deu ser? Va dir el cub genit.
Potser és un regal per a tu, llesta, va afegir el ratol i a gust.
Bé, de moment el que hem de fer és entrar a classe, va dir la llesta, i després decidirem què fem amb la capzeta. Van entrar d'un en un i la llesta, amb molt de cura, va deixar la capzeta sobre la seva taula. «Voleu que l'obri o no?», va preguntar als seus alumnes. «Sí, van criar uns quants!» «No, van criar uns altres!»
Es va fer un silenci fins que el ratolí Agustí va dir, doncs jo marxaré d'aquí sense saber què hi ha dins de la capsa. Jo crec que l'hem d'obrir. Algú està d'acord amb mi? Tímidament el cru genit va al Salama i també les tres bessones i la Violeta. Però la resta de companys no n'estaven gaire convençuts.
I si a dins hi ha un monstre o alguna cosa que ens pot espantar? Va dir la Kira. Jo no vull passar por. A més, la casa no és nostra. Crec que hem de deixar-la on era. Algú està d'acord amb mi? L'ocent Max, la cuva llarga i la llúcia van alçar la mà. Però els altres els van dir, no s'ho atreviu, som uns covards.
Ep, un moment, va dir el llesta. Ningú no ha d'insultar ningú. Cadascú té dret a decidir el que vulgui. Això ja ho hem dit moltes vegades. Sí, sí, d'acord, llesta, però podem obrir-la i potser descobrim qui és l'amo i li podem tornar, va dir la papallona Violeta.
Les paraules de la Violeta van ser acollides amb entusiasme. Sí, sí, fem-ho així, és una gran idea. La llesta va mirar els seus alumnes d'un en un i els va anar preguntant si estaven d'acord. I quan tots van acceptar la decisió, uns més animats que els altres van aixecar l'etapa molt a poc a poc i...
Oh, que bonic! La capseta estava florada de vellut vermell i a dins hi brillava un anell d'or preciós. Bé, ara que sabem que és una cosa molt valuosa, hauríem de buscar el seu propietari, oi? Va preguntar la llesta. I per què no ens el quedem? L'hem trobat nosaltres, va dir la cua llarga.
Doncs ja, va continuar la llesta. A qui li sembla bé que ens quedem la Ney? Només dues mans es van aixecar. I a qui li sembla bé que busquem el seu propietari? La llesta va somriure en veure tantes mans alçades i va dir S'ha de saber aprendre decisions i m'alegra molt veure que gairebé tots heu après la decisió adequada. Com us sentiríeu si la Ney fos vostra?
El ratolí Agustí va aixecar la mà i va dir. Els pares em van ensenyar a prendre decisions de pes, de petit. I de vegades ho feia bé i de vegades no. Però vaig aprendre a pensar. La formiga Kira va alçar la mà i va dir. Doncs a mi el formiguer sempre em dia tot el que havia de fer. Moltes poques vegades em deixaven decidir. L'ocell del Max va fer així.
En un pare em deixa triar alguna vegada la roba o el color de la motxilla, però altres coses no. Doncs a mi els pares em duen que he d'aprendre a obrir que soc, massa petita per decidir, va dir la cua llarga. Gallesta va decidir intervenir. Els teus pares tenen raó, cua llarga.
És molt important aprendre a o bé, però els pares del Max i els pares del ratolí d'Agustí també entenen perquè quan siguin grans haureu de decidir moltes coses i val més aprendre'n des de petit.
Però la història no podia acabar així, faltava trobar l'amo de l'anell. M'han preguntat i preguntat, fins que l'amadeu, avergonit i vermell com un tomàquet, va confessar que era seu. Gràcies per tornar-me l'anell, és un regal per la Martina, la meva promesa. Encara que ningú no ho sap, que sortim junts, em devia caure de la butxaca. Quan anava a buscar-la, quin disgust que vaig tenir!
Enhorabona Amadeu, van dir tots i els van aplaudir, i aplaudiment de la llesta, també. Va ser pels seus alumnes, perquè aquella tarda havien pres la decisió més adequada. La classe es va acabar i tothom va anar cap a casa, pensant què hauria passat si l'Amadeu no hagués recuperat el seu aní. Tal com havia hagut d'estalviar per poder-lo comprar.
Però tots estaven molt contents, perquè gràcies a ells la mare va poder fer el regal de compromís. La festa sorpresa
S'acosta l'aniversari d'en Panxeta i els seus amics i amigues del bosc van decidir fer-ne una festa sorpresa. Segur que al Panxeta li faria molta il·lusió trobar-se fanàlets de colors pel bosc, va dir l'Eleanor. L'altre dia va dir que et robava a faltar unes valles molt gustoses que va menjar quan va anar de noces a la muntanya.
«Perquè no intentem aconseguir-ne?», va dir l'Amadeu. «Doncs a mi em sembla que li aniria molt bé una manta per a l'hivern». Vaig sentir que deia que donaria la seva al Max, que ha crescut molt i les potes li quedaven destapades, va afegir l'Olivellesta. «Si us sembla, nosaltres podem compondre una cançó per al Panxeta. Ja sabeu que li agrada molt la música».
va dir el Gregori i la Carlota. Les nostres filles, l'Emma, l'Eva i l'Èlia, paran els cors. A tothom li va agradar el pla i van quedar que es tornarien a reunir en secret per repartir-se la feina. Xxxt! Quan es van tornar a trobar, l'Eleanor va ser el primer a parlar. Jo puc encarregar-me de pujar a la muntanya a buscar les valles. No em costa gens volar tan alt.
Jo m'encarrego de fer la manta, però l'aniversari serà d'aquí un mes i no crec que tingui temps de fer-la jo sola, va dir la aranya fila a fila. A mi m'agrada molt així, si vols puc ajudar-t'hi, va dir el ratol i Agusti. Es van sentir unes rialles, però ell va replicar tot seriós. Què passa? És que un ratol i no pot fer mitja? Doncs perquè ho sapigueu, aquests mitjons me'ls he fet jo solet.
L'Agustí va aixecar les potes i va ensenyar a tothom els seus mitjons de ratlles de colors. No t'ho prenguis malament, va dir la mà de Vil Gregori. No et volíem ofendre't. Nosaltres buscarem un rusc amb mel, va dir el Tom i la Fina. I nosaltres li farem un rètol de fusta per penxar-lo a l'entrada de la cova. Van afegir la picatica, la malla i la joia, que ja tenien la fusta preparada. La fusta preparada
I ara falten els fanalets. Qui vol treballar amb mi? El corgenís, la Violeta, la Kira i el Max van alçar la mà i la llesta s'hi va afegir per ajudar-los.
Però quedaven algunes mans que no s'havien alçat i la Llucia va preguntar una mica enfadada. I vosaltres què fareu? Si no col·laboreu en la preparació de la festa no hi podreu participar.
La cua llarga i el xerriol es van posar vermells i l'amadeu va mirar cap a una altra banda com si no li estiguessin parlant a ell. Bé, nosaltres podem encarregar-nos de penjar els fanalets als arbres. Què us sembla? Van dir els esquirols cua llarga i xerriol.
Va bé, però podríeu ajudar a fabricar-los. No us sembla? Els va dir la Llucia. I tu, Amadeu, en què pots ajudar?
jo puc fer les targetes d'invitació. Com que tinc facilitat per pintar, va respondre, magnífic, tu t'encarregues de fer-les, però ja saps que la festa és d'aquí a un mes, o sigui que no deixis la feina per a l'últim dia.
La reunió secreta es va acabar i tothom va anar cap a casa seva per començar a treballar, menys els que havien de construir els fanalets.
que es van quedar amb la Llucia per rebre instruccions. Durant un temps la vida al bosc va canviar i el Panxeta no entenia per què. Quan ell s'acostava hi havia algú que callava o que canvia de conversa. El Max somreia pensant en la sorpresa que s'enduria el pare.
Van ser dies de molta feina, encara que tothom les porti igual. Uns feien la feina pensant en els seus amics, però els altres es cansaven de seguida o quan alguna cosa no els sortia bé. S'enfadaven i no volien continuar.
Un dia, a classe, la llesta els va dir «Estic molt orgullosa d'alguns de vosaltres. He vist que us esteu esforçant molt perquè la festa sigui un èxit». L'Aquila va aixecar la mà i va dir «A mi m'agrada aprendre, però no m'agrada equivocar».
El formiguer em deien que havia de fer-lo tot sempre bé. Bé, intentar és meravellós, però no t'has fixat que això també m'equivoco? Doncs comentem errors alguna vegada. El cuc Xenís balsa la mà i va dir, quan una cosa no em surt bé, a la primera ho torno a intentar fins que aconsegueixo fer-la. Molt bé Xenís, això és el que cal fer, va dir la llesta.
El genís es va posar velment i es va adonar que els seus companys els miraven, alguns amb una mica d'enveixa.
La classe es va acabar i, mentre tornava a casa, l'esquidor Ferriol va dir al Zatòlia Agustí. Podries ensenyar-me-te així? M'agradaria fer-me uns mitjons com els teus. Te n'ensenyaré amb molt de gust, quan acabi la manta per al panxeta. Aquell mes va passar més depressa que els altres, perquè tothom estava molt enfeinat.
Quan per fi va arribar el dia, el Panxeta es va despertar amb una cançó que havia compost la família de Granotes, especialment per a ell. I quan va obrir la porta, els seus amics van cridar tots alhora. Felicitats, Panxeta!
Gràcies, amics! Quina sorpresa! Va dir emocionat. Doncs encara en queden més! Al vespre farem una festa en honor teu, així que quan el sol es pongui, ens tornarem a veure, va dir l'Eleanor. Tan bon com el sol es va amagar l'horitzó del bosc, el bosc es va il·luminar amb fanàlets de colors i el panxeta va quedar embadalit. Van verenar tots junts.
i li van donar regals. Moltes gràcies a tots, va dir el Panxeta. Sóc feliç per aquesta festa tan preciosa que he organitzat i els vostres regals m'han agradat molt. Tots ho van passar d'allò més bé i van estar molt satisfets de la feina feta. I encara que estaven cansats, aquella nit van dormir molt i molt contents.
Llegim Entreones, Escola La Creu de Torrefarrera. La quira i les paraules prohibides.
gairebé totes les formigues del formiguer s'espantaven quan s'acostava una tempesta, però a la Quira li feia terror. Així que queien les primeres gotes, s'amagava sota el llit i es tapava les orelles per no sentir els trons ni el so de la blusa. Les seves companyes se'n reien i deien... La Quira és covarda, la Quira és covarda.
Quan parava de ploure, l'aquira sortia del formí per continuar la feina de recollir tallagos i durles al magasó. Però no gozava mirar les seves companyes perquè s'imaginava les seves cares burletes. Si li queia una llave o on se pegava més a su nombre, les seves companyes deien... L'aquira és matusera, l'aquira és matusera.
A classe se li preguntaven alguna cosa i ella no sabia la resposta. O si s'equivocava fent un exercici, les seves companyes deien... La quira és payusa, la quira és payusa. Fins que un bon dia, cansada de tantes burles, va decidir marxar del formiguel i caminar i caminar pel bosc, sense donar-se el temps que passava. De cop i volta es va fer de nit.
L'Akira va tenir por i va posar-se tremolant i va pensar que les seves companyes tenien raó. Era covarda. I just en aquell moment va sentir una boca d'ella. De vegades són covards i de vegades són valents. L'Akira va mirar al voltant seu com una llumeta volava damunt del seu cap.
Qui ets? Va preguntar. Sóc la cuca Lúcia. I tu? Sóc la formiga Kira. I què hi fas tan tard fora del formiguer? Aleshores, la Kira li va explicar que el formigueu s'ho passava molt malament, perquè les altres companyes se'n reien d'ella. I acabava dient... Ningú no m'estima. Tot ho faig malament. No puc aprendre res.
Ep! Aturat! Kira! Estàs fent servir paraules prohibides en aquest bosc. Sort que no t'ha sentit la meva mestra. En aquest bosc hi ha una mestra? Doncs sí, la nostra mestra és l'Oliva Hiesta. Una cosa, Lúcia, i per què estan prohibides aquestes paraules? Perquè no diuen la veritat. Tu creus que ningú no t'estima?
És cert que tot ho fas malament? Estàs segura que no has après res des del dia que vas néixer? Pensa-ho bé. Bé, potser sí que tens una mica de raó. Per què no vens demà a la meva classe, Kira? Em sembla que t'aniria força bé conèixer la mestra Iesta. No sóc gaire espavilada i em sembla que no em servirà de gaire anar a classe.
Què dius ara, Kira? Una paraula prohibida. Que no saps que tots som llestos per algunes coses i menys llestos per a unes altres? Aquí cap animal no és rug, no te n'oblidis.
Kira estava sorpresa pel que li deia la lluixa. Aquell bosc era un joc molt diferent del formiguer. Potser no era mala idea acompanyar-la a classe i conèixer la seva mestra.
Si vols, puc buscar-te un lloc per passar la nit i demà a la tarda et vindrà a buscar per anar a l'escola. Què me'n dius? A la Quira li va semblar quina bona idea i va seguir la llum de la Lúcia. Ja no tenia tanta por, tot i que estava una mica preocupada perquè estava fora del formiguer. No hi havia estat una bona decisió, anar-se'n. Tot era tan diferent. Allà...
Hi havia animals molt grans i diferents, d'una formiga insignificant.
Ep, Kira, una altra paraula prohibida. En aquest bosc no és insignificant per més petit que sigui. Aleshores, la Kira va adonar-se que la Júcia podia escoltar els seus pensaments. És un poder que tinc. Tothom en té algun. I tu quin poder tens? Va preguntar. Doncs no ho sé. Em sembla que l'única que té poders és la reina del formiguer.
Definitivament has d'anar a les classes de la llesta i aprendràs moltes coses que després podràs ensenyar a les teves companyes. Les meves companyes? No me les recordis, no m'escoltaran mai. Mai a la vida no havies sentit tantes paraules prohibides juntes. Per què penses que les teves companyes mai no t'escoltaran? Les coses poden canviar, ja ho veràs.
L'Aquila no estava per pensar tant, era de nit i estava cansada. Per això al cap d'un moment la Llucia va dir, ja hem arribat, és aquí, i va trucar a la porta d'una cova immensa.
Qui ia? Va dir una veu ronca i forta. Sóc la Llúcia i vull demanar-te un favor, panxeta. Pot quedar-se una amiga meva a casa teva aquesta nit? La porta es va obrir. I la Quira et va fer un cret en veure un os enorme, però la Llúcia li va dir... No tinguis por, Quira, el panxeta és un bon amic.
Kira, li havien explicat que els osos eren perillosos, però es va tranquil·litzar quan el panxeta li va dir... No soc un os formiguer, no te preocupis. Pots quedar-te aquí aquesta nit i tantes nits com necessites.
I acció si tinc un fill que es diu Max, que és molt entremaliat. Estaràs més segura en un altre lloc. El panxetà va preparar a la quira un llit digne d'una reina. A la llúcia va acomiadar-se de tots dos i se'n va anar volant mentre la foscor de la nit cobria el bosc on ja tothom dormia. Tothom? No.
La mestra i està havia seguit de prop a l'Aquila i la Llúcia i sense que la veiessin, havia escoltat la seva conversa. Ja tenia una nova alumna! Demà la coneixeria millor i segur que l'ensenyaré coses molt importants que podria compartir amb les seves companyes quan tornés al formiguer. Ah, i també havia de felicitar la Llúcia i l'Aquila. Que orgullosa que estava de la seva alumna!
I pensar que la Júcia abans d'anar a l'escola també es crea insignificant perquè la petita ha fet de poca llum. Llegim Entre Ones, Escola L'Albert d'Aubesa. El genís i la modeu, estrelles del bosc.
En un bosc molt bonic, els animals complien cadascú les seves obligacions durant el dia i al capvespre es reunien en una clariana del bosc per xerrar i compartir bons moments. Uns cantaven, els altres tocaven instruments, d'altres es posaven a ballar i també n'hi havia que feien pastissos molt dolços. I de tant en tant, descobrien amb sorpresa que un veí tenia un talent que ningú no sabia que tenia.
Aquella tarda, quan la granota Carlota acabava de cantar i l'aranya Filafila havia ensenyat el nou disseny de tapis, va aparèixer el cuc genís. Va treure el cap per un forat i va dir «M'agradaria molt cantar com tu, Carlota, o fer tapisos tan bonics com els que fa la Filafila, però tu no ets una granota ni una aranya, ets un cuc de terra. I tu què és el que saps fer bé?», va preguntar la papallona Violeta.
El cuc genís es va posar vermell i va dir «M'agrada molt escriure poemes, però no sé si us agradaran. Calgegeixi, calgegeixi!» Van cridar tots alhora. I el petit genís va enfilar-se dalt d'una pedra, es va posar molt dret i va recitar un poema. Les fulles de l'arbre em tapen el sol, si m'arriben els seus raig em sento millor, les gotes de pluja em fan somriure, si el vent em crida jo vull sortir. Sóc el genís, un cuc que viu al bosque feliç».
els seus amics del bosc van aplaudir-lo entusiasmats i el genès va inclinar-se per saludar com fan les dones estrelles.
Estava feliç per haver compartit la seva poesia i orgullós d'ell mateix perquè, malgrat ser petit, semblava que tothom aprecia el seu talent. Però no tothom va aplaudir-lo. Algú que s'amagava darrere d'un arbre pensava que no hi havia per tant i aquell cub no mereixia tants aplaudiments. De cop va sortir de l'amagatall i va dir...
Si féssim un concurs de poemes segurament ells ens guanyarien el premi. L'aginau a Madau no havia pogut estar més estona sense dir res. L'indignava que un simple cuc de terra aconseguís despertar l'admiració de tothom.
En aquell moment, el Genís va alçar la veu i va dir molt seriós. M'ha costat molt de decidir-me a llegir el meu poema, però aquí tothom comparteix el seu talent amb els altres sense tenir por de ser jutjat. Molt ben dit, Genís! Va cridar l'Aguila Eleonor des de dalt, d'un arbre.
Has demostrat seguretat en tu mateix i confiança en nosaltres. Et felicito! A l'Amadeu no li va agradar el suc, el comentari de l'Àguila Leonor. Per què sempre ha de ficar la pota? Va pensar malhumorat. Allà ningú no l'entenia, però el ratolí Agustí es va adonar que...
I l'Amadeu era una mica tímid. Per això se li va acostar i li va preguntar amb un somriure. I tu, quines coses saps fer bé? Aquella pregunta va agafar per sorpresa l'Amadeu, que va respondre amb una veu una mica dubtosa. Bé, jo...
Em sembla que una cosa que sé fer és inventar històries, però no les he explicat mai a ningú, així que no sé si us agradaran. Que les expliqui, que les expliqui, van cridar tots els animals alhora. I mentre l'aroma del llogobosc omplia tot i el sol començava a dir adeu, l'amadeu va demanar a tothom que se seguissi fent una rotllana.
Va seure al centre i va explicar una història tan emocionant que cap animal va donar-se'n que s'havia fet de nit fins que no van sentir una veu coneguda.
És això, què feu aquí tots amb la boca oberta? Xxxt, no cridis gesta, va dir la seva amiga Eleonor. L'Amadeu, per fi, ha decidit fer una demostració del seu talent per explicar històries i que bé que ho fa. I la llesta, l'Oliva, es va quedar caixada per escoltar l'Amadeu i al final de la història va provocar un aplaudiment que va ressonar per tots els ràpons del gos.
Quin bon tema per a la classe d'aquest vespre! Va pensar l'Oliva Gesta. Demanaré als meus alumnes que em parlin sobre les coses que cadascú sap fer bé. A la Kira, la seva nova alumna li aniria estupendament. Així entendria millor tot el que la Lucia li havia dit la nit abans.
Per cert, on era la fórmiga Kira? Encara dormia a la cova del panxeta? Habia tornat el formiguer? Em va trigar gaire a esbrinar-ho perquè la va veure que anava cap a la classe lliada per l'ajunt de la Lucía. Mentre uns animals tornaven a casa, els altres anaven a l'escola per aprendre.
Des d'aquell dia, l'amadeu es va sentir més a gust i va anar i encara en alguns moments buscava la solitud. Va començar a participar en les reunions del bus a cap vespre. Ara ja sabia que podia mostrar-se tal com era, sense por què el juzgésim i això l'agradava molt.
Quina teranyina més maca!
L'aranya fila fila estava molt contenta. Aquella nit havia somiat una teranyina nova, una mica més difícil que les que feia normalment, però sabia que quan estigués acabada quedaria molt bonica. La Violeta, la papallona, observava com treballava i no entenia per què sí
esforçava tant. Perdona que t'interromp per fer la fila, però estic veient com fer-la i em pregunto si val la pena tant esforçar, ja que segurament d'aquí uns quants dies el vent de la tarda la destruirà.
Ja sé que no ho entens, Violeta, perquè tu no ets una aranya, però deixa'm que et faci una pregunta. No t'agradaria veure't amb dibuixos nousades ales? Esamnat un disseny que t'escauria molt.
La Violeta va marxar volant, molt pensativa imaginat-se, amb unes ales diferents de molts colors i amb piquets brillants. L'aranya fil a fil estava tan contrada en la feina que no va veure aparèixer el ratolí Agustí.
Vinga a fer un dibuix de la teva terrenyina, és molt bonica. Doncs encara no està acabada, va respondre ella. Bé, però tot dia això m'agrada. I el ratolí Agustí va començar a dibuixar entusiasmat. Com brilla, quina terrenyina més bonica.
Gràcies, Agustí. M'agrada saber que algú valorea la meva feina. Encara que no ho faci perquè els altres m'aplaudixin, sinó perquè m'agrada de totes maneres el fa feliç saber que els altres també els agrada.
Com que encara era dora, els rajos de sol travessaven la teranyina de la fila fila i la formiga quira que passava per allà va exclamar.
brilla! Quina terrenina més bonica! Doncs això no és res comparat amb el que veuràs deman ser lleves d'ora. Les gotes de rosa penjaran de cada fil i la convertiran en una escultura de pèries brillants precioses. Els habitants del bosc anaven a la ceba i gairebé ni miraven en
Passar per l'esquirol feriol mentre jugava i saltava de branca en branca va veure la formiga Kira quieta com una estatua. Què passa Kira? Què mires?
Mira com treballa l'aranya fila a fila i estic admirada. El feriol va mirar cap amunt i va veure l'aranya que deixia sense descansar. Per què s'esforça tant la teranyina? És quasi invencible.
La fila a fila que ell va sentir va parar de treballar i li va dir... No pensis que no t'entenc, Ferriol. Jo vaig dir el mateix a la meva mare quan la veia treballar tant, però ara sent que ve si ho passava.
El feriol va continuar el seu camí però va quedar-se intrigat i de tant en tant es girava per veure com anava la feina de l'aranya. De cop i volta van caure unes quantes gotes del cel començava a ploure. El feriol
Veien que la Teranina corria perill a Badir. No és lluix que ara es trenqui després de tota la feinada. I la Quira que també era allà va afegir. M'agradaria ajudar-te. Què puc fer?
En un primer moment el feriol va pensar que era el moment de marxar corrent cap a casa per això plugar-se però no podia deixar
que la teranyina de la filafila es fes malbé i calia fer alguna cosa. Tinc una idea. Va dir el feriol i va sortir corrents com un esperitat.
Aleshores, l'araña fila a fila va dir, molt animada, no hi ha risa fer amics, es trencarà de seguida, però demà tornaré a començar.
Gairebé no havia acabat de parlar que quan va arribar tota la família d'Esquirols, el Tom, la Fina,
cua llarga i el feriol amb l'osset. Mags al capdavant entre tots diuen unes estovalles enormes i amb abans que la pluja
La fes malbé les van lligar a unes branques i la teranyina va quedar protegida. L'aranya Filafila estava emocionada i va dir...
Gràcies, amics. Heu arribat a temps, però us he de dir una cosa. Si la telanyina s'hagués trencat, demà l'hauria tornat a començar, perquè em fa molta il·lusió d'haver l'acabat. És un dibuix tan bonic,
I vala per tant d'esforç? Va preguntar el Max. Aquesta vegada va parlar la formiga Akira. Recordo aquell dia que vaig aconseguir portar totes les llavors al magatzem sense perdre ni cap per el camí. Em vaig sentir molt orgullosa.
Ningú no em va dir res, ni se'n van adonar. Però jo estava molt contenta per haver-me esforçat tant per fer-me bé. Mentre parlava protegint de la pluja sota les enormes tovalles, l'aranya fila a fila va continuar
treballant i al final del dia quan els últims raixos de sol van passar a través de la teranyina i la van fer brillar els seus amics, la van felicitar.
Va dir la granota Carlota. És preciosa i molt original. Mai no havia vist cap d'igual. Va dir la fina la mare Esquirola.
Doncs jo vaig a posar un marc al dibuix que estic fent. Així la recordarem sempre. Va dir el ratolí Agustí, l'aranya va donar les gràcies a tothom i es va estirar a descansar.
Ja havia treballat prou i gràcies als amics havia pogut acabar-la abans que el bosc es quedés a les fosques.
Es va fer de nit i l'aranya fila a fila es va a dormir satisfeta fins que de cop i volta un soroll va despertar. Era la cuca lluminosa de què?
aplaudeia la seva obra d'Arth. Perdona, no et volia despertar, però Estic és que és tan bonica.
La Lluca va marxar volant a cridar les seves companyes. Al cap d'una estona un grup de llumetes van rodejar la Teranyina.
i la aranya fila a fila va pensar que somiava com podia ser que la seva teranyina brillava si era de nit va pensar que veia visions de tant cansada com estava i va continuar dormint feliç mentre les
Petites cuques de llum volaven i admiraven els detalls d'aquella teranyina tan bonica. Des de Munos desitgem Bon Nadal!