És maravilloso, oh-oh.
Escolta, Zicat.
Generació digital amb Albert Murillo.
Human eyes.
Benvinguts a Generació Digital, el programa de Zicat,
que cada divendres a les 10 de la nit us parla de videojocs,
de creativitat i de cultura digital.
Comencem l'edició número 790,
on parlarem extensament del videojoc Narita Boy,
i fet per l'estudi Okoba.
Farem un repàs dels premis BAFTA de videojocs,
que es va celebrar ara fa uns dies.
Gestionarem recursos amb el mòbil, escoltarem música clàssica,
i aprendrem sobre psicologia i esports.
Comencem.
Això és...
Generació digital.
Gina Tost, Francesc Xavier, Blasco, Elisabet Sánchez.
I avui, amb Albert García i Estat.
Què tal, Albert, Francesc, què li, com esteu a les toridors?
Molt bé.
Entrar, molt bé.
I, Estat, des de Tarragona, com va?
Fantàstic, ja crido jo, no cal que poseu efectes.
Amb qui estàs avui?
Avui amb l'Albert Cots. Amb l'Albert Cots.
Molt bé.
No has enganxat encara videojocs, darrerament?
De moment, no.
De moment, no, eh?
De moment, no.
Les criatures que comencen aquest són una mica...
El Tetris, diu, bueno, el Tetris...
El solitari, també.
No s'ha de començar per alguna cosa, home.
A mi que són per la pica.
No, ho dic perquè si cada dia escolta com anem parlant de videojocs,
al final se li ha d'enganxar alguna cosa.
Una cosa segura, eh?
Per cert, si esteu escoltant el programa avui,
quan estem enregistrant és que és dijous a les 4 de la tarda,
que és el dia que a Twitch.TV va Regeneració Digital,
podeu veure com fem el programa.
A més, avui hi ha alguna novetat.
Novetats que ens van demanant els uients a través de Twitch,
doncs les integrem.
Que no es digui que no ho fem tot pels uients, eh?
Avui farem una prova a veure què tal surt,
i ja ho veureu d'aquí una estona quan aparegui la Gina
i ens parli del seu tema.
Parlant de temes,
em sembla que ha estat avui a les xarxes
i he vist una cosa que no sabia que existia,
que és un maquinari de Twitch.
És a dir, una espècie de mòbil,
com una tauleta, una miqueta més petita que una tauleta,
que es diu CarThink,
i està pensat que Spotify vol que la gent compri aquest aparell
perquè se l'enganxi al cotxe amb la seva conta de Spotify
i pugui escoltar música.
Però i a través d'on l'escolta aquesta música
dels altaveus del cotxe?
Sí, pots connectar-te a través de Bluetooth,
ara hi ha molts cotxes que pots connectar a través de Bluetooth,
per exemple, com si fos un telèfon.
El caset, el caset de tota la vida.
Exacte, i mira, mira, substituirà la ràdio, estar?
Home, Spotify té ràdio?
No, però té podcast.
Doncs sí, ho substituirà.
Però a mi el meu tema és,
i aquest aparell pretén substituir el telèfon mòbil?
Perquè avui en dia la persona que s'escoltes a Spotify
és amb el telèfon mòbil.
Clar, serà un dispositiu que no et permetrà tenir contacte amb la gent,
és a dir, ni trucades ni...
Serà específic per escoltar música, podcast, etcètera,
que no està malament.
Però segur que cal tornar una altra vegada al reproductor MP3,
els reproductors específics,
a la ràdio de sintonia de Spotify
i deixar de tenir-ho tot en el telèfon mòbil.
Això, atenció, perquè a partir d'ara,
els que es treguin els carnets de conduït
tornaran a canviar la direcció general de tràfic,
amb les preguntes de,
¿usted está conduciendo con un carcín de Spotify?
¿Puede ponerlo o no puede ponerlo?
Ens faran repetir el carnet a tots.
Exacte. No, per favor.
Jo vaig llegir-ho i vaig dir,
i recordo, no sé si heu dit alguna vegada,
una conversa que jo no hi era, amb el mestre Pujal,
que ell deia,
a través d'un amic meu que treballa a la ràdio,
i que va escoltar-lo,
ell deia,
sort tenim dels cotxes,
perquè és veritat que els cotxes escolten molt la ràdio.
Sí, és veritat.
I vaig veure Spotify i vaig dir, ai, per favor.
No cal.
Aquí hi ha un nitxo, eh?
Les measures de ràdio no es poden ficar dins de Spotify.
Com dius? Bueno...
Es poden posar dins de Spotify.
Catalunya Ràdio pot dir el seu canal,
de Catalunya Spotify Ràdio.
No ho entenc! No ho entenc!
Jo, el mestre Pujal, real, faltarà, el mestre.
I ho fan molt bé, ho fan molt bé els d'ara, eh?
Evidentment, eh? Però no ho sé, no ho sé.
Escolta'm, ja anirem veient com evoluciona el tema,
i si realment la gent al final el s'ho compra o no s'ho compra.
Per cert, Francesc, l'altre dia, a les xarxes,
vas posar una fotografia d'una llibreta
amb tot de dibuixets, no sé si ho veu veure...
Sí.
Perquè estàs jugant un videojoc prenent notes.
Doncs sí, estic jugant el Mist, eh?
Vaig aprofitar una oferta que hi havia ara
de la plataforma GioGi,
i vaig comprar, doncs, tots els nens.
Ah, sí? Però tu els tens segur, els físics, també, no?
Sí, els tinc en físics, però...
Físics vol dir amb CD, que ja no els puc jugar.
I llavors, bueno, em faltava potser algun,
i vaig aprofitar i vaig dir, mira,
en tenia un o dos, vaig agafar el rest que em faltava,
i me'ls estic jugant ara,
doncs, de la mateixa manera que un estiu vaig decidir,
escolta, em faré tots els assassins crits,
en plan, a tots els logres, a tope,
totes les banderoles, tot,
doncs els estic jugant així, i els estic gaudint molt.
Ja ho havia fet quan els havia jugat al seu moment,
però em dedico una miqueta, doncs, a fer,
si ho veieu per aquí per la càmera, doncs, bueno,
els mapes, les pistes,
perquè realment aquests jocs es poden solucionar
si tens tota la informació,
i la informació l'has de recuperar tu.
T'has d'esforçar una mica,
i anar-ho agafant,
anar-ho dibuixant, anar-ho creuant,
la veritat és que els jugues de forma molt més pausada,
de forma molt més reflexiva,
i una miqueta és això, és submergir-te en el joc,
viure'l com si estiguessis allà,
i és sempre més interessant.
Si no es juga així, com es fa?
Amb un joc com a mist?
El joc com a mist, sí, pots anar a lo loco,
clicant, sí, no?
Però vas clicant a tot arreu, vas obrint,
totes les aixetes, tots els interruptors...
Seria una mica jo, eh?
Seria una mica jo així.
I als 10 minuts t'has avorrit i has dit,
la merda, joc!
La teva forma de jugar és la forma.
És molt interessant, perquè amb alguns videojocs clàssics,
com el cas del mist,
tenir un bloc de notes,
com ara sentíem a Francesc, ajuda molt.
Però, per exemple, amb un tema dels passwords,
recordeu els passwords dels videojocs,
sempre teníem com la llibreta a mà per apuntar el password.
Jo el que faig ara és fer una fotografia de la pantalla,
i és com, a vegades, tinc el mòbil com passwords i dic,
això de què era, exactament?
De quina pantalla?
S'ha de dir que el ritme dels mist és un ritme
que convida a fer aquesta mena de coses.
Si jo estigués jugant al Fallout 3 i m'hagués de fer un mapament,
trasmetar cap mutantes del Guillermo no tindria temps,
i el posaria molt histèric.
Generació digital.
Tens una llibreta, tu, Eli,
amb els jocs que jugues al costat del mòbil?
No sé si tindria tanta paciència.
Jo soc més dels clics aquí a lo loco fins que em canso.
Molt bé.
No sé si en aquest darrer joc, en el que comentaràs avui,
podries tenir una llibreta dibuixant coses o no?
Doncs potser sí, sí que estaria bé anar apuntant coses.
Mira, encara sortirem una idea d'aquí.
Doncs sí, estic molt enganxada, però molt,
vol dir molt,
que vol dir que tinc insomni i em desperto a les 3 del matí
i no puc dormir i he de mirar bé com ho porto.
Què dius, ara?
Sí, a un joc que es diu Clondike Adventures,
que és un joc d'estratègia, supervivència,
i gestió de recursos
amb moltes variants
i prou t'es perquè no et cancis mai, no?
Perquè sempre tinguis alguna cosa a fer,
alguna cosa pendent i no t'avorreixis.
Aleshores, és una història
de l'argument d'una parella d'aventurers,
la Kate i en Paul,
que arriben a una regió molt llunyana d'Alaska
on només hi ha un poblat indígena
que lluita per sobreviure.
Aleshores tu has d'ajudar-los a tirar endavant
tant els indígenes com ells mateixos
que estan perduts allà.
I també comences per coses molt bàsiques
com recopilar recursos naturals
que es troben en la mateixa terra,
com pedres, fusta, fruits salvatges, etc.
I amb això has de començar
a alimentar...
Primer, sí, alimentar animals.
Molt bé.
Contra més animals alimentes i més creixen,
els pots vendre i obtenir diners.
D'acord, si no són animals salvatges,
sinó que estan a la teva granja, potser?
Exacte. Montes una granja
amb quatre animalons i allò ho fas créixer.
I amb els recursos de la granja
els vas venent, vas obtenint diners
i vas podent comprar materials
per construir altres coses del poblat
que també et generen matèries
per anar-ne construint altres.
És com una cadena. D'acord.
Ja m'estic estressant.
No, perquè te l'has de prendre amb molta calma.
I en molts casos no pots avançar cap a una banda
fins que no t'has construït una altra cosa.
D'acord.
Potser necessites unes rajoles
per posar-les en una caseta
per la gent del poble i no pots posar aquestes rajoles
perquè encara no has muntat
un lloc de ceràmica on es fabriquen
aquestes rajoles.
M'ha xembrat, no està prou...
Exacte.
A mesura que avances,
també van apareixent uns personatges,
no només els indígenes del poble,
sinó que apareixen uns personatges
i aquests personatges apareixen amb unes missions.
Cada personatge ha de complir una sèrie de missions
i si desbloqueixes aquestes missions
els recuperes.
I això forma part de la teva història
i el que fan és aconseguir
que desbloqueixis altra part del territori.
Però és el mateix.
Pels personatges has d'haver reunit una sèrie d'elements,
una sèrie de recursos
i cada un té una sèrie de necessitats
que has de cobrir.
I així vas fent.
I vas creixent.
Comences en un lloc que és el teu lloc
on tens la granja, les facturies, etc.
I vas anant a diferents punts d'un mapa
molt bonic.
La veritat és que el joc és molt bonic.
És molt entretingut però és xulo.
I el que has de fer és expandir-te.
Bàsicament.
I té una música molt xula que també estàs repetint.
Tinc la música aquesta tot el dia cantant-la.
Perquè és bonica i enganxosa.
Sí, sí, correcte. Molt bé.
I ja està.
Bàsicament seria aquest el joc.
Es diu Klondike Adventures.
Klondike amb K, les dues.
Ha creat un monstre.
Sí, ho sé.
Fa molt de temps, eh?
Sí, però va més.
L'estic veient imatges i sembla supervician, aquest joc.
Molt, molt vician.
A més a més, és d'aquests jocs que té components
que no acabes d'entendre.
Perquè de sobte t'apareix un personatge
i et demana que per desbloquejar-lo
facis un trencaclosques molt estrany
que no té res a veure amb el joc.
Te'n vas com a una altra pantalla i allò és raríssim.
Ho fas és fàcil i de sobte tornes al joc.
Sí que és veritat que té moltes variants.
Però són totes bastant divertides.
Sí, sí, és xulo.
És per Android i per iOS.
Per totes dues plataformes exactes, gratuït i no t'anuncis.
Oh, important.
És molt important.
I com és això?
Una empresa que es dediqui a això?
Potser en té més d'un?
No, perquè és tan vician
que és veritat que quan vas consumint recursos
i no trobes el que necessites
i no pots construir coses,
no pots desbloquejar personatges,
no pots avançar el terreny,
però ho has fet tu?
No ho he fet, però si segueixo jugant a aquest joc ho faré.
Clar, està molt bé això.
De fet, jo aquesta setmana he estat tornant a entrar
a Apple Arcade, que és el sistema de jocs de pagament
de subscripció d'Apple de jocs per mòbil.
I allà et diuen que tots els jocs
no tenen ni vincor a pagaments ni publicitat.
I tens 180 jocs.
I, ostres, és un model que m'ha agradat moltíssim.
I em va agradar en el seu moment.
Costa 5 euros al mes i tens com una galeria
de 180 jocs ara mateix.
Tots bastant bons.
I jo crec que aquest model no triomfarà mai,
que al final el free-to-play s'imposarà,
però em sembla molt bo i molt interessant.
En aquest cas, ells se la juguen
amb el joc que t'estan oferint.
Si el joc és bo, guanyen diners.
Si no és bo, el deixaràs i no guanyaran ni un duro.
Per tant, han de creure molt en el seu producte.
Són jocs que depenent de com funcionen
poden fer un canvi.
Avui posarem publicitat i ho poden fer.
Per tant, és com va evolucionant.
Si estic a aquest joc,
recordeu que a twitch.tv barra Generació Digital
podeu veure el programa com l'hem fet
i si esteu en directe podeu comentar-nos qualsevol cosa
que el Francesc us llegirà si és realment interessant.
Doncs mira, personalment em fa molta il·lusió
avui parlar del videojoc Narita Boy,
d'Estudio Coba,
i que per mi ha estat tota una sorpresa
perquè és un joc que no coneixia.
És a dir, ja ha tingut un procés de desenvolupament
que no l'havia vist, com l'estaven treballant.
Jo porto jugades unes 6 hores.
L'Albert García ja se l'ha acabat.
Jo soc cinquanter.
A mi em costen més les coses.
Els boscs, encara que són fàcils, em costen.
Home, jo he dedicat deu hores.
També que hagi dedicat deu hores,
també implicar-me la llibreta.
Morillo, et fa falta la llibreta?
Sí, potser sí.
Ei, que en aquest joc queda una mica de llibreta.
Ho veus?
Els símbols aquells ja ho comentarem.
Saps què és el pitjor, i perdoneu,
quan estàs jugant un joc que és una mica difícil,
quan tu dius,
d'acord, avui no em puc carregar el bosc,
ja ho faré demà.
L'endemà penses, uf, quina mandra, ara posar el joc.
Perquè, clar, tinc aquests...
O sigui, te l'has de passar.
Posar play, carregar la cinta... No, perdona, no.
Aquest és el síndrome de...
Avui no diré el gimnàs, però demà sí.
I demà hi aniré dues hores.
I llavors demà dius, bueno...
He après a fer-ho, de dir, encarrego el bosc,
i me'n vaig i descanso.
Llavors, l'endemà saps que comences almenys en un altre nivell.
Albert, com que te l'has acabat, has dedicat moltes hores,
en parlem una mica entre tots.
I primer, parles una mica...
unes de les bàsiques d'aquest videojoc.
A mi, com bé has dit, és el Nerita Boy.
Està desenvolupat per un estudi que és català,
podríem dir, tot i que es va movent,
allà on estan els seus creadors, que és Estudio Coba,
però bàsicament s'identifica com el joc a Barcelona, més o menys.
Està disponible per ordinador, per PlayStation 4,
per Xbox One i per la Nintendo Switch,
per totes les plataformes. Déu-n'hi-do.
És una aventura que l'han definit com, de moltes paraules,
no retrofuturista, neo-nostàlgia, no?
Moltes paraulotes, però avui intentarem...
de xifrar aquí darrere aquestes paraules.
Jo em quedo amb neo-retro. Neo-retro, el que sigui.
És molt més bonic. Sí, també.
És una combinació de combats, plataformes i exploració,
i, pel que crida l'atenció, és per l'estètica anys 80,
que és el primer que et fixes quan veus el videojoc.
De fet, aquesta sortida del Nerita Boy
ha propiciat moltes crítiques a través de les xarxes,
crítiques positives, vaja diria, del 100%,
sobre la història, sobre la música que anirem escoltant
durant el programa i sobre la qualitat d'aquest títol.
En David Flores és el lead programmer
i game designer de Studio Koba
i ens explica com han viscut aquestes comunicacions a les xarxes.
Les xarxes socials, al final,
és la manera més real i honesta que tenim
per saber si el joc ha agradat o no,
i també què és el que ha agradat i el que no.
És un bon exercici per aprendre
tant on hem de millorar com reforçar allò que hem fet bé.
Cal dir que hem tingut una molt bona acollida.
Es podria dir que, en general, el joc ha sorpresa positiu.
Tant de la gent que seguia el joc
i de les expectatives com de la gent que no el coneixia.
De fet, l'haver sortit al Microsoft Game Pass
ens ha ajudat a arribar a gent
que d'altra manera potser no hauria jugat a nit avui,
i de com els ha agradat, i així ens ho han fet saber.
En definitiva, estem molt contents de la recepció que ha tingut
i de les mostres de mors rebudes.
Art, tu creus que, amb això de les xarxes i les crítiques,
pot fer créixer un projecte que, per exemple, estiguis fent?
És a dir, que la gent digui la seva,
i t'apuntes amb una llibreta i dius, va, vinga, vaig a intentar...
L'única paga que veig amb això és que al final has de fer cas a la gent.
Sí, no?
Potser hi ha una cosa que tu estàs convençut que ha de ser...
Tu fas un cotxe de color vermell i la gent diu, no, és que aniria millor verd.
Però tu dius, no, és que un Ferrari és vermell.
I com que la gent et diu que és verd, potser has de fer alguna cosa contracor.
Potser, eh? És l'única cosa que veig jo una miqueta...
que potser acabes fent coses que no voldries
o que no tenies plantejades dins del projecte,
i a favor que el joc millori a nivell popular,
doncs potser fas alguna cosa que no estaves molt convençut de fer.
Molt bé. I, Albert, com ha anat la creació d'aquest videojoc?
Doncs és un videojoc índi. Un videojoc índi amb totes les de la llei.
De fet, abans no he comentat una cosa que per mi és important,
el preu del videojoc.
Moltes vegades pensem que costa 60 euros.
No, no, això és un videojoc índi i té un preu aproximat de 24 euros.
Més o menys és assumible pel que costen avui dia.
I si teniu el, com deia ara en David Flores,
si teniu el Game Pass per ordinador o per consola,
està gratuït en aquest servei.
Molt bé. Han estat molta estona, molt de temps, fent-lo, aquest joc?
Molt de temps. Més de 4 anys en desenvolupament.
És el que us deia, no s'ha desenvolupat en cap lloc concret,
sinó que és un desenvolupament que ha anat acompanyant
el seu petit equip de creació d'aquest videojoc,
allà on es trobava, a diferents llocs del planeta.
El joc neix d'una idea de l'Eduardo Fornieles,
que ahir treballava per empreses de videojocs,
però va decidir un dia que volia engegar el seu propi projecte.
Inicia el projecte en solitari,
només amb l'ajuda de la seva parella, la Chie Wakabayashi,
i a poc a poc es va ampliant aquest equip.
Per exemple, en David Flores, que ara sentíem,
en Salvador Fornieles, Adrian Popov, Juan Diaz...
Un equip petit per crear un videojoc que, realment,
quan el veus, dius, ostres, està molt ben acabat.
Comentar només, ara que estem parlant de la creació,
que aquest videojoc fa 4 anys
va sortir a través d'una plataforma de micromecenatge.
És a dir, la gent va posar els seus calés,
5.000 persones van donar suport al projecte,
i van aconseguir reunir 160.000 euros.
Això va permetre que l'estudi comencés a desenvolupar-lo,
però després van haver de buscar una distribuïdora
per acabar distribuint-lo.
De fet, els hem preguntat una miqueta d'aquesta etapa de Kickstarter,
que hi havia un vídeo, Albert.
Sí, hi havia un vídeo fa 4 anys
amb aquesta campanya de micromecenatge,
que és curiós perquè veies aquell vídeo
i ja estava, doncs, ja es veia el joc, no?
I llavors jo em pregunto, què era, això, exactament?
Era el joc, era com una mena de demo, què era, exactament?
El vídeo que acompanyava el Kickstarter era un clip animat
i no hi havia cap tipus de part jugable.
Es podria dir que era com una maqueta molt treballada.
L'objectiu de fer-ho així era poder mostrar una idea
el més fidedigna, el que havia de ser Narita Boy,
sense dedicar-hi grans esforços en la part del codi i jugable.
Gràcies a aquest vídeo, sempre hem tingut una referència
de com havia de ser el joc final.
Si comparem el tràiler demostrat el 2017 i el joc final,
es pot veure com és molt semblant,
tant a nivell de personatges, escenaris o situacions,
tot siguin dit que el joc final té un millor acabat.
Sí, per cert, la música és que...
Espereu, espereu, ja ho veureu.
M'agrada molt la música, molt.
Francesc, això de fer un vídeo quan encara el videojoc no està fet
és com bastant curiós, no?
Tu que ets de prop dels estudiants d'ENTI,
com s'ho fan ells per vendre els seus videojocs?
Normalment, el que es fan són prototips.
Ells ja plantegen el que és el desenvolupament del joc,
els personatges tenen les mecàniques
i el que arriben a treure dins el seu,
com a projectes de final de curs, que és el que van fent.
Cada any treuen un joc que el treuen i el treballen
com si fos un producte comercial,
que normalment moltes vegades es queda en fase de prototip,
amb alguns nivells jugables i tal.
És aquí on moltes vegades, en llocs que tenim a l'escola,
o quan persones venen a veure o es corren una mica,
estan obligats a publicar-ho i fer-los públics,
perquè la gent els pugui veure.
Llavors aquí a vegades surt l'interès d'algun publisher,
d'alguna persona que els ha vist,
i que llavors amb aquell tast que té ja en tenen prou per dir...
Escolta, és un joc interessant, neu-lo desenvolupant, neu-lo fent,
i d'aquí en sortirà alguna cosa molt més polida i treballada.
Els estudiants treballen amb la mentalitat de tenir un projecte,
un prototip acabat però prototip.
Sí, també s'utilitza molt el concepte en anglès de vertical slice,
que consisteix en agafar totes les característiques
que vols que acabi tenint el teu videojoc
i fer com una demostració.
I penso que el que va fer Studio Cobra és més o menys això.
Un vídeo espectacular de quatre minuts,
on deies, ostres, me l'han venut, vull que aquest joc existeixi.
Com us deia, quan el públic va posar els seus diners,
van poder desenvolupar-lo.
Van haver de buscar una distribuidora,
que en aquest cas va ser Team17.
Em sembla que van tenir molta sort,
perquè és una distribuidora britànica molt potent.
Van distribuir el mític Worms, el mític, també, Overcook,
el mític Blasphemous, que també és recent però molt bo.
I això va permetre que pogués sortir endavant al projecte.
I quin és l'univers de Nerita Boy, Albert?
Doncs estem en un univers que s'anomena el Regne Digital.
En aquest Regne és un món tecnològic,
un món així com retrofuturista, neo-retro, com ho vulgueu dir,
en el qual el seu codi font d'aquest món digital
està corrupte i nosaltres som un heroi
que ha d'anar a salvar el Regne.
En aquest sentit, el videojoc és molt clàssic,
la premissa del videojoc.
Som un heroi en un món fantàstic.
Però també té com una història que ja comentarem,
que és una història que està en segon pla molt interessant.
El joc té elements, com us he dit, de la cultura pop dels vuitanta,
però també molta cultura japonesa.
I això és una cosa que el fa que sigui molt interessant.
I el que us comentava té dues històries paral·leles
que fugi de la típica història de l'heroi,
simplement, si no, ho faria algú més.
De fet, li hem preguntat sobre aquest guió una miqueta.
Sí, vam voler preguntar com va néixer la història
d'en Lionel Pearl Nakamura,
que és l'altre personatge que apareix en el videojoc,
perquè sembla tenir reminiscències
de la història d'alguns pioners de la informàtica.
I si era només històries basades en personatges reals,
si hi havia algú de la seva pròpia vida dels creadors.
I això ens va contestar David Flores.
El joc està ple de referències al món pop.
I sí, hi ha diverses figures
tant de la història de la informàtica com dels videojocs,
però també del cinema i de la literatura.
Al final, la Neta Boy és una història de ficció
ubicada a la nostra dècada dels vuitanta i nornanta,
part reinventada, part adaptada,
tot i que no és necessari conèixer els vuitanta i nornanta
per entendre la història o jugar-lo.
El joc té moltes referències biogràfiques a Eduardo Fornieles,
el creador i director de Neta Boy i Studio Koba,
i, entre altres coses,
parla de com és l'experiència d'haver crescut entre dos mons,
l'occident, l'orient i el mestitzatge.
La creació de l'univers i el guió de Neta Boy
ha estat un exercici llarg de molts anys,
en què hi ha ingredients de tot tipus,
des de cultura pop fins a experiències personals.
El volguer mitificar la tecnologia
i donar-li un halo místic, màgic i religiós,
com si la tecnologia fos considerada màgia,
o, inclús, de com a Japó tracten tot com si tingués a dins un déu,
o sigui, el xintoisme.
Superinteressant el que ens explica el David Flores,
i què ens diu la gent al twitch.tv barra generació digital francesca?
La veritat és que estan tots molt contents amb Neta Boy,
és un joc que està agradant bastant.
També agrada molt totes les referències vuitanteres,
ignoranteres,
el que parla d'aures d'energia d'estil volada de drac,
una altra que apareix un símbol que li recorda molt
del gran hero americano, jo estava pensant exactament el mateix,
en Roger Valdomans comentava que se l'ha quadrat en 10 hores 54 minuts.
Molt bé.
Diu que és espectacular i que és un joc que tothom hauria de jugar.
I després hem estat parlant d'anuncis de cotxes,
i tu diràs, has sortit aquí, que si el Renol Has,
joven esperos habrán de preparados,
que si el del Polo en Firitione, no sé si els recordeu,
i tot bé perquè jo he comentat,
quan estàveu dient aquestes paraules de com defineixen Neta Boy,
que eren els Nissan Micra de fa molt de temps,
que deien, hablas, micro, i s'inventaven paraules,
una era motro, que era moderno retro.
Sí, sí, és veritat.
Moderno retro, motro, era un motro de cotxe.
En aquest vídeojoc...
Si li descobria bé a la Narita Boy ser un motro.
És que s'inventen moltes paraules en aquest vídeojoc, realment.
Sí, sí, realment.
Els techno no sé què, els no sé quantos, la techno espada...
De fet, en aquest vídeojoc podries tenir una llibreta inapuntant,
perquè bé, si vols profund...
Realment viure tot el que t'expliquen tots els personatges
realment és una passada.
L'estètica com és l'estètica?
Doncs és pixel art, és un joc en dues dimensions pixel art,
però té molts filtres.
És a dir, un joc pixel art amb pixels,
el coneixem, ens el podem imaginar,
però aquest, imagineu-vos que poseu un vídeojoc de tipus retro
amb una pantalla de tub, sense tenir una pantalla de tub, no?
Amb els defectes que pot tenir la imatge,
amb les línies que travessen la pantalla,
amb petits moments en els quals la nitidesa se'n va, no?
Però més enllà de fer l'amulació de les línies,
està molt ben fet, és realment...
El veig més com si fos un vídeo cascat.
Un vídeo cascat, sí, sí, sí.
Una cinta de biaquesa que has posat 50.000 vegades,
llavors poses el play i aquella manera difuminada,
allò que de cop salta la imatge, és més allò,
és a dir, gaudeixes de veure el joc, a més a més.
Sí, hi ha l'opció de desactivar aquesta estètica?
Però a mi m'encanta, m'encanta...
No ho sabia, sí que s'ho pot, sí.
Hi ha una opció que és desactivar el mode CRT, la pantalla.
La banda sonora és molt potent, l'estàvem sentint, estil techno-pop.
Les referències, doncs, hi ha algunes molt evidents,
Tron, per exemple, per l'estètica.
També hi ha molt de Los Másteres del universo, de He-Man,
Apple, hi ha un ordinador que és com un McIntosh, no?
Però també Sword and Sorcery,
referències al món del vídeojoc,
aquell joc amb personatges estirats, tan interessant.
Tot i que té moltes referències, té personalitat pròpia.
O sigui, hi ha hagut molts jocs en els darrers anys,
oh, retorno a los 80, però els faltava.
I aquest sí que té la personalitat del seu univers visual.
De fet, molta gent que quan parla d'aquest vídeojoc,
diu, oh, els 80 i tal, no, no, és que va molt més enllà,
és que té molt més pes que no un vídeojoc.
És com un joc dels 80. Sí.
Aquest joc em diu, això es va fer als 80, dius, sí, es va fer als 80.
A mi em va dir un amic que l'estava jugant,
i no li va acabar d'agradar a mon amic.
Em va dir, però què ets a sentir? Nostàlgia, jo?
No, home, no ets a sentir cap nostàlgia.
A veure, Albert, què he de sentir? Què ets a sentir?
Exacte, em deia. No, no és de nostàlgia, la cosa.
Per mi és com una estètica, una estètica,
però no hi ha cap element nostàlgic.
Igualment, a mi el que més m'ha agradat
és també la part jugabilitat, sobretot els combats.
Els meus combats són moments...
Tu, Albert, també ho has viscut aquests dies.
Ho he patit. Moments molt intensos.
Molt intensos.
A mi m'agrada molt com està plantejat el combat.
Uns combats que m'espassen contra uns enemics molt variants,
que són molt emocionants.
Jo penso que han posat una sèrie d'elements
a dintre d'aquesta fórmula que han trobat,
i són èpics, els combats.
Comences a donar la música a tota castanya, ets l'heroi,
et trobes un enemic que sembla impossible de guanyar,
i les primeres vegades et mata,
i quan aconsegueixes trobar la forma de fer-ho, dius, ostres...
Quan el mates, eh? Sí, sí, sí, realment, sí.
Jo volia fer un petit apunt ara que us estic veient aquí a la pantalla,
el símbol aquest que deieu que us ho recordava, el ganero americano.
Jo diria que és més el que portava al front
el lluitador xinès del musculmà.
Amb menja tallarines. Amb menja tallarines.
Sí. A veure, això és un kanji, d'acord?
I, per exemple, en el joc del Mahjong
és amb el que representa el drac vermell.
La fitxa del drac vermell es representa amb aquest kanji.
Per tant, tant en cultura xinesa com en el Japó,
és possible que, tenint en compte la relació que hi ha amb la dona del creador,
que té pinta de ser japonès, oi, pel nom,
és molt probable que no tingui res a veure amb el gran euroamericano,
i tingui tot un altre significat.
De fet, en el joc explica el significat que...
Ara no recordo com és el nom del kanji,
la transcripció en el nostre idioma,
però el significat és equilibri.
Això és el que em parlen d'això en el vídeo.
És molt curiós, perquè quan el David Flores ha parlat del sinduisme...
Sinduisme. Sinduisme.
Jo ho heu posat avui a Google,
i la primera imatge m'ha sortit precisament aquest kanji.
És a dir, que he pensat,
segurament deu estar vinculat a aquests déus que estan a tot arreu,
de la natura...
És la idea que tenen els japonesos, per exemple,
que compren els cotxes amb la cara que tenen.
Quan han de comprar un cotxe, fiquen al davant,
miren la careta que té, diguéssim, o simulen, la pareidòlia...
Si somriu o no somriu. Exacte.
Això que diuen els japonesos és que totes les coses tenen un ànim a dins.
Perdona, Eli, no hi havia cotxes que sonreien quan ets petità?
Tots ells, però...
Crec que no, que estaven enforronyats.
Tots tenien una cara d'alguna cosa.
Jo jugava bastant, això, a mirar-los a la cara, a tots.
De fet, quan va sortir Cars, aquella pel·lícula de...
Sí.
Van fer servir molt això, no?, dels ulls, que eren les...
Bé, no sé per què estem parlant ara...
Cupa meva, perdó.
No, no, no, avui hem parlat molt de cotxes,
perquè ja has dit Ferraris, has dit aquests...
Sí, sí, per això ho lamento.
Que molt bé. Doncs escolta'm...
Molt bé, no? Molt bé, molt bé.
Si vols, expliqueu una mica la nostra experiència, Albert.
Sí, jo...
O si hi ha alguna cosa que vulguis comentar.
Sí, sí, tinc coses.
Jo he de dir que l'he jugat amb el Game Pass.
No ho vaig dir l'altre dia.
Em vaig comprar una sèrie S.
Vaig dir la X, no. No la vull.
La S, la que tothom critica, me la vaig comprar.
Estic força content,
i vaig veure que amb el Game Pass estava aquest joc,
i em va agradar molt, sobretot el tema místic.
Molt.
I jo sabeu que faig ioga, d'acord?
Ah, sí? Sí, faig ioga, sí.
Que sempre ho dic, a la mínima sempre ho dic.
És una mica com el gos de l'Elta.
No ho volia dir per no treure el tema un altre cop,
perquè algun dia el meu gos ja no hi serà i...
Sí, però bueno, aquest dia farem un programa especial.
Home...
Escolta'm, no, ho dic perquè hi ha uns aforismes de Patanjali,
uns aforismes fantàstics,
ara m'agrada molt amb aquesta música, parlar d'això,
que en són 200 i escaig.
Hi havia moltes vegades que deies que els aforismes aquests,
que jo de tant en tant llegeixo, m'agrada llegir,
em recordaven molt el Nerita Boy,
els personatges que anaven explicant les coses,
i deia que hi ha com una reminiscència que m'agrada.
Sí, sí, de fet, m'agrada que comentis això
de la part aquesta més mística,
perquè el videojoc té moments també molt contemplatiu.
Sí.
Té moments de veure el paisatge, que són molt macos,
molt diferenciats, molt estètic,
té molta experiència, no només és...
No, no, no.
Té molt de recórrer als escenaris,
hi ha moments on vas a sobre d'una bèstia,
que és bastant espectacular.
Jo l'he jugat a l'ordinador a través d'Esteem,
com us deia abans, a mi m'ha costat 10 hores passar-me'l,
hi ha gent que se'l passa amb 6, jo no ho entenc.
Jo porto 6 i mitja, estic per la meitat, ho imagino.
Jo no entenc quan se'l passa amb 6, va molt ràpid.
Jo, en algun moment, m'he quedat que no sabia on havia d'anar,
i he fet trampeta, he mirat un vídeo a YouTube,
amb algun enemic, com es fa, aquest enemic?
És que quan un enemic costa, dius, no puc més.
Al final és com fregelar-se, no?
Escolta, mires, ja està, no passa res.
Amb algun he fet aquesta trampeta,
i sobretot he disfrutat molt del clima.
El joc té com un clima que et genera,
espiritual, místic, tot aquest rotllo,
i està molt xulo, això.
L'he agodit moltíssim.
Doncs el recomanem, des d'aquí, i ja ho dèiem,
algun dia, quan això s'acabi, la pandèmia s'acabi,
els portarem aquí perquè puguin seure
i poder parlar d'aquest joc ja,
gairebé un any després que hagi sortit.
De veritat, si no l'heu jugat, uients,
anar-hi avui, apunteu-vos-ho a la vostra llibreta,
com la que té el Francesc,
per jugar ara o d'aquí un temps, val molt la pena.
I també val la pena parlar-vos del que va passar la setmana passada,
i és que l'Acadèmia Britànica de les Arts,
televisives i cinematogràfiques
va entregar els seus premis als millors productes audiovisuals
de l'any, i entre ells ja fa anys
que es compta amb una categoria de videojocs.
Els BAFTA dels videojocs entreguen premis en 18 categories diferents,
entre les quals algunes de ben interessants i força curioses.
Dels més de 50 jocs candidats per les diferents mencions,
un nom destaca amb 5 dels grans premis sobre la resta,
Hades o Hades.
Molt bé.
Què diem? Hades o Hades?
Jo crec que Hades, pel seu origen mitològic grec,
doncs jo crec que la pronúncia seria Hades.
Joc de Supergiant, digues, Albert.
Menys mal que ho has dit, perquè tothom l'hi diu com en anglès,
i tu ho has dit bé.
Doncs Joc de Supergiant, que és l'empresa americana
que fa tant de temps que ens té a tots una miqueta encandilats,
que no para de treure bons jocs.
Bastion Transistor, jo els he jugat els dos, els he agraït molts.
He jugat els dos, els he agraït molts.
Pyre, que aquest no l'he jugat, però també és un gran decent joc.
I és el joc que guanya
en una de les categories més importants del BAFTA d'aquest any.
S'ha emportat el premi a Millor Art, Millor Narrativa,
Millor Disseny i, esclar, també el de Millor Joc.
També hi ha un 5 que premi, que us el desballaré una miqueta més tard,
perquè és interessant.
Vull comentar un parell de coses d'aquesta categoria.
Hades, que, a més, el teniu per Switch i per PC.
Per Steam és un joc que marca gairebé,
jo crec que totes aquelles caselles que tots diríem
són els bons jocs.
Té un gran aspecte gràfic, té una general banda sonora,
acció a tope, estilo diablo, masmorras procedurals,
que sempre són diferents,
i una mecànica que, a més, inclou la mort del personatge
com una part més del joc.
Has de morir, has de ressuscitar moltes vegades,
has de tornar a fer el mateix camí,
i mentre vas fent el mateix camí,
tornes a trobar-te amb els personatges que t'has trobat,
i és en plan, hombre, un altre cop per aquí, què tal?
La veritat és que és així.
Has de desenvolupar una relació amb els diversos personatges
de l'inframon, tots trets de la mitologia grega,
i doncs vas fent aquesta relació que té bastant de sentit.
Curiosament, Hades, amb el seu regust inconfundiblement índi,
ha passat per davant d'algun dels noms realment grans del 2020
en algunes de les categories, com, per exemple,
ha guanyat a Ghost of Tushima, Ghost of Tugina,
que ha guanyat el premi, per exemple,
al millor assoliment en àudio,
o també ha superat a The Last Of Us 2,
que sí que ha guanyat el premi de The Last Of Us 2
a millor animació.
També hi ha hagut noms més importants,
però també participaven en les categories reines
que s'han emportat a Hades.
El joc de... el que diem...
Ghost of Tushima, per això,
també ha guanyat el premi de la crítica.
No, perdona, el premi de la crítica, no.
El premi del públic.
El públic ha sigut per Ghost of Tushima.
El premi popular.
Un nom ben conegut per tots dos altres,
també ha tingut el seu premi?
Home...
Aquí no hem de morir massa vegades.
Aquí no.
Però una miqueta atrapat a l'infern sí que ho sembles, eh?
T'imagines que un dia el personatge caigués i...
Hòstia...
Saps allò que es deia del... com es deia?
Del Doraemon?
En veritat, és el novita que està malalt d'un accident...
Sí, ha tingut un somni abans de morir.
Es diu, hòstia, imagina't que Animal Crossing sigui això.
No, la veritat és que no.
Animal Crossing New Horizons es fa amb el premi multijugador.
I el premi Game Beyond Entertainment,
que reconeixo una miqueta d'aquesta saga.
Són uns valors que van més enllà del simple joc.
El que no sé és si aquests valors que proclama,
com moltes vegades se me n'ha dit l'Albert García,
no són els del capitalisme extrem.
Una mica sí, però més reconciliat, eh?
Molt bé.
Més reconciliat amb el nou Animal Crossing.
Encara el jugo, eh? L'altre dia vam fer el meu cumple
amb els habitants d'allà de la IA, per segona vegada, ja.
I encara el jugo, sí, sí.
A mi el que em sembla molt curiós és que l'he donat
el premi multijugador simplement perquè he estat veient
i jugar multijugador a l'Animal Crossing New Horizons
i és molt complex, has de convidar gent,
enviar un missatge a través de l'aplicació,
després enviar-li un còdit per l'agència de viatges...
És tan ferregós de jugar multijugador
que no sé com li han acabat donant el premi.
Però és un d'aquests grans jocs que fomenta
un sentit de comunitat molt Nintendo, lifestyle,
però que té fans a tot arreu.
Hi ha una categoria que es diu Evolving Game.
M'ha semblat molt interessant perquè, per mi,
l'ha rebut Sea of Tips, per tant, Albert,
potser és una altra nova oportunitat
per anar a passejar els teus calçotets
per les cobertes dels vaixells pirates del carib.
Però és una categoria que intenta premiar aquells jocs
que malgrat que a vegades tots sabem,
tinguut a Tivert Punt 2077 com l'últim gran exemple,
aquells jocs que a vegades surten amb certes deficiències,
que al llarg de l'any s'han esforçat a tapar pedassos,
a arreglar defectes i a donar nou contingut i nous al·licients
als jugadors, noves millores i noves formes
de que els jugadors segueixin enganxats als jocs.
I aquest premi ha anat a Sea of Tips.
De fet, avui comença la segona temporada de Sea of Tips.
Jo estic amb la primera que ja no sé què fer.
Avui comença la segona.
No sabia que hi hagués una temporada així.
Déu-n'hi-do. Molt bé. Hi ha hagut més premis, per això, no?
Sí, hi ha hagut uns quants premis més.
Hi ha hagut la millor banda sonora,
que ha anat a parar Spider-Man Miles Morales,
amb poques sorpreses, tenint Sònia darrere
i una gran banda sonora.
La millor IP original ha sigut per Kentucky Round Zero,
Dreams ha tingut el joc soliment tècnic
i Carrion com a joc debutant.
I Sackboy, que, si no em recordeu,
era el protagonista aquell del Little Big Planet,
que estava fet com de drap o fet de ganxet.
Aquell protagonista ha tingut dos premis,
el de millor joc familiar i el del millor joc anglès.
De fet, per això hi ha hagut una categoria
que t'ha fet molta il·lusió, no?
Sí, i aquesta és la categoria de la qual us volia parlar abans.
Cal destacar que em sembla molt important
que durant l'entrega de premis
se n'hagin donat uns a la interpretació en els videojocs,
que reconeix una miqueta la feina actual que hi ha
al fet de tenir que posar vida als personatges a darrere.
I això una miqueta intenta equiparar els videojocs a l'animació
o als personatges digitals del cinema,
que amb el temps també han sigut reconeguts
com a papers importants i no simples necessitats tècniques
que calia complir en el joc de marres
perquè hi hagi una veu i vinga, va, deixem-ho córrer,
sinó que ja es comença a valorar
inclús la interpretació en el món del videojoc.
I per posar-vos un exemple, m'agradaria fer un petit experiment.
Sisplau, escolteu això.
I ara que heu escoltat aquests tres, digueu-me quina és la veu de Mario.
La primera, no?
Doncs la veritat és que totes tres són les veus del Mario,
perquè una és la de veure el Mario dels Jocs de Nintendo,
l'altra és de la sèrie d'actors reals de Mario
que va sortir per la televisió dels 37 units,
la tercera era, en anglès, la veu d'en Bob Hoskins
fent de Mario a la pel·lícula Els Mario Bros dels 90, d'acord?
Totes són veus de Mario, però una,
com heu dit vosaltres totes,
la primera, de l'en Charles Martinet,
amic del programa, és l'autèntica veu del Mario.
Per tant, sí que hi ha una personalitat darrere
dels personatges que moltes vegades donen actors a darrere
que són els que aconsegueixen
que els visquem d'una forma molt especial.
Per tant, vinga, el premi ha sigut, en aquesta categoria,
ha sigut per The Last of Us 2, exacte,
ha sigut per Laura Bailey amb el paper d'Aby com a protagonista,
però Logan Cunningham, com a actor secundari també de Hades,
ha rebut també el premi com a actor secundari en veu,
però és un actor, per cert, que fa sis veus diferents,
inclús el del personatge protagonista.
El tenen ben reaprofitat.
I que és un dels programadors del joc.
Doncs imagina't... Requet aprofitat.
El Peter Reynolds, el Murphy, el noi aquest, l'actor aquest,
que feia El príncipe de Zamunda... Ah, sí?
No, El príncipe de Zamunda, que era...
Ah, sí, és veritat, és veritat.
Que fa sis papers a la vegada. Hòstia, és veritat, és veritat.
Doncs a mi em sembla que és un pas molt important
que es pugui començar a reconèixer per la part de l'art tradicional
i els premis de l'art tradicional
que es pugui començar a reconèixer la feina també, a vegades,
d'actor tradicional que també hi ha darrere un producte,
molt bé, anirem fixant-nos en aquests premis
que a la vegada més importants
i que realment doncs marquen la referència dels millors videojocs,
i com diu el Francesc, de gent que abans de fer videojocs
doncs treballa en el tema actual dels videojocs que ens agrada molt.
Molt bé, i ara anem a escoltar la Gina,
però amb una novetat així és que ens veieu.
I se connectem amb ella, no, Elis?
Sí, anem a escoltar què ens explica,
que parla de videojocs i psicologia amb un autor,
amb l'autor d'un llibre que es diu Game On,
entre na tu mente y mejora tu rendimiento en los e-sports.
Hola, Gina.
Ei, murillistes i equip GD, avui us porto un tema molt interessant,
sobretot per a aquells que us vulgueu dedicar als e-sports,
ja sigui jugant a les competicions o ajudant els jugadors.
En Tomás Lifshitz és un psicòleg argentí
que acaba de publicar el llibre Game On,
que ajuda a psicòlegs i també a jugadors
a treure tot l'entrellat de la part psicològica
d'aquests jugadors professionals.
Perquè com afecta la mentalitat d'un jugador professional preparat,
d'un que no està tan preparat psicològicament?
Yo siempre digo que dos jugadores al mismo nivel,
o un nivel parecido táctico y técnico,
es la posibilidad de ponerse en la adversidad,
de manejar la ansiedad, el estrés...
Hi ha molta diferència entre un jugador professional
d'un esport més tradicional,
al futbol, al bàsquet o al rugby o al tenis,
d'un jugador d'e-sports?
Es una muy buena pregunta en relación a las metodologías de trabajo.
Obviamente no es lo mismo trabajar en deporte tradicional o en e-sports,
lo que sí es importante entender
de que las variables psicológicas suelen ser las mismas,
confianza, motivación, comunicación,
pero hay que armar una planificación de trabajo,
una evaluación psicodeportológica,
informes en relación a la modalidad de trabajo de cada equipo.
Pero también pasó algo con la pandemia.
Como muchos equipos del deporte tradicional
empezaron a trabajar de manera virtual,
o por lo menos lo psicológico,
empezaron a consultarnos a nosotros cómo trabajábamos,
cómo aplicábamos algunas herramientas para así
que ellos también puedan trabajar,
y esto también generó y permitió
que se rompa el estigma de los psicólogos en los e-sports.
¿Qué pueden aprender un jugador dels altres?
El ideal del trabajo en equipos,
sea deporte tradicional o e-sports,
es un trabajo interdisciplinario.
¿Qué quiere decir? Con kinesiólogos,
profesionales de la actividad física, nutricionistas,
para así poder brindar un entrenamiento 360
y poder abarcar todas las áreas del deportista.
El més interessant és que la psicologia
que ensenya aquest llibre, Game On,
es pot aplicar a altres àmbits
que no tenen res a veure amb els videojocs.
Toca variables psicològiques
que están inmersas en nuestra vida cotidiana,
en relación al trabajo, en relación a la familia,
en relación a amigos, pareja.
El libro tiene ejemplos de los e-sports,
pero cada variable uno lo puede aplicar
al momento en particular que está viviendo.
Evidentment, l'acollida del llibre ha sigut espectacular,
ja sigui perquè no n'hi ha gaires o perquè està molt ben escrit.
Ei, Tomàs, una última recomanació
per l'equip del GD i els seus ullents?
Jugamos como somos en la vida.
Si soy ansioso en la vida,
si tengo que adelantarme a qué va a pasar,
generalmente en partidas me suele pasar
quizás hasta qué voy a tuitear
o qué voy a poner en Instagram
o qué va a pasar después.
Lo que nos pasa como somos nuestra personalidad
también se refleja dentro del juego.
Y también es importante entender
algo totalmente distinto a esto,
que es jugar más no significa entrenar mejor.
El entrenamiento tiene que ser ordenado,
planificado, estructurado,
con tiempos, momentos.
Estar jugando 10 horas no significa entrenar.
Moltes gràcies, Tomàs, per participar
i contestar les preguntes del generació digital des d'Argentina.
I vosaltres, equip GD i murillistes,
esteu preparats psicològicament
per ser professionals del videojoc?
I ho estàveu quan teníeu 18 anys?
Estic molt content. Realment ha sortit molt bé.
Ha sortit superbé.
A la Gina l'hem vist. L'hem vist molt bé.
No ha passat res mentre ella la vèiem.
Res de res.
Hòstia, molt bé.
Fantàstic.
No, us he d'explicar, per a gent que no ens vegi,
a través de twitch.tv barra generació digital,
hem pogut veure tres quarts de la Gina de moments.
Hi havia moments que la pantalla no es veia gaire bé,
però la setmana vinent anirà millor
perquè ho farem amb un altre sistema.
És a dir, ens agrada que quan punxem a la Gina,
qualsevol dels vídeos es pugui veure a través de la pantalla.
A més, ha passat que hi ha hagut una caiguda de la càmera.
Una sèrie de desastres.
És moment de l'altre.
A més, hi ha una altra cosa, fer de rates.
Logan Cunningham no és programador de la indies.
M'he equivocat.
Exacte, volia aclarir-ho. Això ho he citat abans.
Sí, perquè ja l'he confós amb un altre creador indie
que també doble els vídeos.
Tot ha anat malament des que s'ha equivocat l'Albert.
El Catxondeo, que deu haver hagut el xat...
Ara, mira, ha sigut un samadou Paco, no t'he de reglar, eh?
Perquè ha caigut de tot aquí. Tot ha caigut.
Ha estat divertit. Jo crec que això ja...
Existirà ja un clip, segurament ja ens hauran posat el clip.
Roger Valdomar, que és clip. Sí, sí, exacte.
Molt bé, aquest és el teu guió, que tot ha caigut.
També ha caigut.
Ara estic fantàsticament desordenat.
Sort que no em toca parlar a mi, perquè si no, sí, un problema.
No, ara el que farem serà tranquil·litzar-nos
i escoltar música clàssica, que també mola, no?
Molt bé, Start, elegir aquesta música està molt bé.
El moment precis ha sigut el moment fantàstic, relax.
Exacte, exacte. I a més, et tenim en Perruca, de Rinxos,
voler fer la competència una mica als homes clàssics.
Exacte, exacte.
Ens sents acostumats a músiques més potents
quan comença la teva secció, Start,
però avui el cànon en rema jo de...
Hem fet la pregunta...
Bé, de fet, hem escoltat programes de Catalunya Música,
i ara diria Patxelbel, però no, Pagelbel, no?
Pagelbel. Pagelbel, sí, senyor.
Pagelbel, sí, sí, sí.
Doncs escull-te aquesta cançó, i mira, per anar directe a la Jugular,
porteu i portem tota la vida escoltant malament
el cànon de Pagelbel.
Però què vols dir, que cal tenir escoltant vinil, el disc de bisarra,
amb vestits en franc?
No, no, no, vull dir que resulta que una pila de composicions
d'en Pagelbel del segle XVII es van perdre.
Però no només d'en Pagelbel, eh?
Al llarg de la història s'han perdut milers,
quan dic milers, són milers de composicions musicals.
Per exemple, de Bach, de Johann Sebastian Bach,
hi ha constància, per cartes que es va escriure i tal,
que com a mínim s'han perdut 90 composicions de Bach.
I precisament del cànon en rema jo de Pagelbel
no se conserva cap partitura original.
És un drama, perquè com que no podem descobrir obres
que acaben sent edites, però és per aquest preciós motiu
que no estan tràgics,
perquè com que no les hem escoltat mai,
no sabem que ens estem perdent.
Clar, i del que els ulls no veuen, el cor no s'endola.
Just a la fusta, i veure't aquí, que en Pagelbel
cobra molt, moltíssim sentit,
amb la notícia de la setmana passada de Sony,
que deia que deixava de donar suport
a tot el seu catàleg de jocs digitals
per la PC3, la PSP, la PS Vita,
i també l'emul·lació.
Quan un videojoc deixa d'estar disponible,
en veritat, a qui l'importa?
A l'autor, el propietari, a nosaltres, que som consumidors.
Dels tres, qui té més dret o pute estat de propietat?
Perquè no em considera mai de dir-ho,
això és una cosa que soc molt pesat, ho juro.
Quan comprem una cosa, no comprem la seva propietat,
comprem el seu ús de fruit,
el dret a gaudir-ne i el dret d'uflimitat en el temps.
No som propietaris, el que comprem,
i no tenim cap dret a exigir
la seva disponibilitat.
Per entendre'ns, és com si comprem una pizza,
un cop ens l'hem menjada, s'acaba del contracte.
Si comprem una nevera i al cap de 20 anys s'espatlla,
oi que no exigim que ens en donin una de nova?
Però, Sani, no oferia uns vents de consum,
sinó, més aviat, uns serveis.
Un joc digital no deixa de funcionar per si sol,
com una nevera o una rentadora.
Sí, clar, sí, però tant se val,
perquè si se t'espatlla la rentadora
i el fabricant ja no fa feces de recanvi,
estem a les mateixes.
El producte no és teu, només n'és el dret d'ús
i, en general, fins i tot els diners,
un billet, una moneda, una divisa,
és propietat d'un estat, és un element d'ús
per intercanviar-lo per obres, vents, serveis o consums.
I això què té a veure amb el Pajilbel, dius?
Sí, clar, sí, sí.
Amb ell no directament no, pobra home, pobrissó,
que fa anys que ja descansa en pau, no.
Però sí que amb serveis com Anexa,
una solució que moltíssima gent està posant
sobre la taula amb tot això de Sani,
recuperar o mantenir els jocs virtuals de Sani
gràcies a l'emul·lació i, per extensió, a la preservació.
Però sabeu què va passar amb la preservació?
Va passar amb la preservació del cànon de Pajilbel,
que no va ser fins a finals del segle XIX
que es va trobar una còpia manuscrita
de la partitura original.
Còpia de còpia de còpia, i, atenció, així sonava,
i així era el cànon de Pajilbel de veritat.
L'original és molt més ràpid.
Sí.
Això, si portéssim la percussió, seria una miqueta així de...
pum!
Sí, una mica més allò.
El que diuen el cavallito o el trenet.
És un virtuós meu barroc.
El que va passar és que l'any 1940,
fa quatre dies, com aquí qui diu,
en comparació amb el segle XVII, evidentment,
un francès, un senyor anomenat Jaume François Palià,
el va versionar amb aquesta manera.
La va fer més lenta, diguéssim,
la que hem escoltat al principi.
La van registrar amb disc, amb arpegis i tal.
I aquesta base, la del 1940,
aquesta que sona ara,
mirem, mira.
Aquesta, sí, tal, ben maca,
la típica de les bodes, de les comunions i tal.
És la que ha quedat a la ment col·lectiva fins a l'actualitat.
És una mica com va fer als 80 el Luis Cobos,
posant una caixa de ritmes a tot tipus de música clàssica
i fotent destrossos com aquesta.
Jo és que... no.
No, no.
Lluís, no, Lluís, no, para, para, Lluís.
De fet, era...
aquest senyor portava els cabells llargs, no?,
moustats, i movia molt els braços.
Era director d'orquestra,
però els que saben no...
Ja, ja, ja.
I es tractava mosques.
Que potser direu, això sí que ajuda, no?,
acostar la música clàssica a la gent, no?,
i s'acaba interessant.
És una merda.
Qui va com un cojo acaba cojeando, diuen.
Perquè als anys 80, jo en aquella època estudiava coses d'aquestes.
Jo he estudiat coses molt rares,
no sé què molt llarg explicar.
Als anys 80, als diaris,
quan no hi havia internet, evidentment,
la gent quan es volia queixar no anava a Twitter,
enviava cartes al director.
I es generava una sèrie de tuits
i d'històries,
d'històries, de cartes que es neven responent,
que eren al·lucinants.
Hi havia cartes als diaris, de batza televisió
i queixes a la ràdio televisió espanyola,
per, entre cometes, l'emulació, o aquesta mena de preservació,
de la música clàssica,
que es feia servir sobretot a anuncis de televisió.
Mireu.
Si escoltem aquest tros...
Què dieu que és, això?
Un anunci.
Clar, molta gent diu, coi,
la miel de la Gran Casa de Francisco.
La sintonia d'Eres una vez el hombre.
També, és veritat.
D'aquí venien les queixes.
D'aquí venien, de veritat, perquè la gent acabava fent seva
la interpretació de la música clàssica
i perdia la seva intrínseca identitat, de veritat.
Sí, sí.
Ja hem sentit el cànon de Pachelbel preservat, original,
i el de la versió emulada,
que tots donem per bona, la del 40.
Correcte.
Però us imagineu que el cànon de Pachelbel emulat
no fos la del 40,
i que acceptessin com a correcte aquesta versió?
Sí.
Ja sé que ara esteu ballant, a veure, us miro la càmera.
Sí, sí. Us veu molt quiets.
Això és el cànon de Pachelbel.
Molt bé.
¿Us imagineu que aquesta també ho fos, la de vitamin C?
Això també és el cànon de Pachelbel.
Sí, sí, certament.
¿Us imagineu que pitjor encara,
aquesta nova versió fos la que diguessin,
aquest és el cànon de Pachelbel de veritat?
El Maroon 5.
Maroon 5 plagiant descaradament
el cànon de Pachelbel.
Tu mira que tot això ho donem per bo.
Sí, sí. De fet, arribats a aquest punt,
no és tant de malament, aquestes versions,
si no existís original, les emulades que dius tu
podrien passar per bones, diguéssim.
Però ja no serien les originals, les consumides per l'autor.
Mira, això és una mica... Els que teníem a Mega Drive,
tu vas tenir a Mega Drive? No.
Però has jugat a Mega Drive. Sí, i tant.
Jugàvem a jocs europeus a 50ersos.
I quan vèiem l'original, el joc original japonès,
a 60, arronçàvem el nas.
Ho notava, ho sé. Clar, quin era l'original?
El de 60, el que anava, entre cometes, massa ràpid,
quan en veritat era l'espanyol o l'europeu
el que anava massa lent. Ja.
Que passa que quan l'emulació no es reprodueix
de manera fidel l'original, la gent juga
una versió destorcionada i equivocada,
que és el que passa amb el cànon de Pachelbel.
No ho sé, mira, imagina't. Imaginem-s'ho ara
que diguem que el català se n'és adaptant
de manera que tothom l'acabés parlant malament
i que ens importés un rava. Ja.
Perquè total, podem parlar totes castellà, no?
El català emulat. El castellà és el català emulat.
És el català mal dit. I ens en tindríem igual.
Podem eliminar el català, ja ho posaràs, no?
De fet, hi ha un munt d'espanyols que pensen així, no?
Que s'hauria d'eliminar el català.
I segurament aquests espanyols també han patit la fera o soni.
I segur que ells...
Segur que tant els hi fot.
Per als seus jocs digitals, suposo, no?
Us imaginau que facin remakes o director cuts de pel·lícules
i la gent s'emprenyés? Sí, sí, clar.
Inconcebible, oi, no?
Imagina't que es fan noves versions de còmics,
de televisió, de pel·lícules...
I la gent fotés el crit al cel perquè és allò de
ha destrossat la meva infància?
Ja no respeten a les originales? Hòstia, seria fotut, eh?
Doncs així, Albert, així destrambòtic
és queixar-se que jocs digitals
es perdran perquè, a veure,
la seva pròpia natura és deixar d'existir.
Més encara quan els seus propietaris,
soni en aquest cas, s'ho pediten el seu consum
a través de les xarxes mitjans i condicions pròpies.
I així destrambòtic es llua l'emulació
quan no és fidel ni acurada
per la manera que es fa servir
per la simulació inexacta,
que és el que passa amb el cànon de Pachelbel.
Però bé, a veure, que jo parlo al final, parlo per parlar,
perquè com que tothom diu que el pa de pallers
de l'emulació és la preservació,
suposo que tothom haurà preservat ja
tots aquests jocs que diuen que Sony esborrarà
si suposo que ja deu tenir guardats
el seu cànon de Pachelbel del segle XVII.
Està bé això?
Sí, sí. És així, no?
A més, que una persona guardi un videojoc
no l'està fent accessible a la resta de gent.
És una col·lecció privada.
Ah, però l'ha preservat.
Fa poc també va sortir un quadre de Dalí,
que estava en una casa particular,
en un quadre de Dalí, no?
Sí, sí, crec que sí.
I només es tenien fotos en blanc i negre.
Havia vist Dalí, el qual va acabar de pintar,
el senyor que el va comprar,
els veïns o la família que venia a sopar
el dia de Nadal a veure-lo allà,
i ja està, només hi havia fotos en blanc i negre.
Déu-n'hi-do.
Doncs, Eli, així ràpidament,
què te n'han anat les xarxes, aquesta setmana?
Molt bé, a part de parlar de cuina molt fort,
hem de posar receptes i coses boníssimes
que no es pot veure a segons quines hores
no es pot mirar, aquest xat del General Hospital.
Doncs hi ha hagut altres coses,
com sèries, pel·lis i molts altres temes.
En Sergi Boixanto ens deia,
quantes vegades podré veure la batalla final
de Avengers Endgame
fins que se'n faci avorrida?
I aquí ha sortit una sèrie de...
Mai. Mai.
Mai, no? Mai.
El serefini Teres deia,
no superaràs les vegades que jo he vist
el combat final de Bloodsport, que és contacto sangriento,
i el doctor Ventosa deia que ha vist
unes 1.800 vegades Terminator 2.
Ja em semblen poques.
No sé si vosaltres teniu alguna sèrie o una pel·li
que heu vist allò en bucle i no podeu parar de mirar.
Tron, per exemple, l'he vist moltes vegades,
i Blade Runner, també. Molt bé.
D'algunes.
A mi em va agafar fa uns mesos amb The Wire
i encara estic donant-li voltes a la sèrie.
No paro de veure-la. I tornes a començar?
Però és que no puc veure res més. Tot em sembla molt dolent.
Ah, sí?
Sí, sí, sí. Tot em sembla dolent.
Tinc un problema. Molt bé.
Sí, sí que tens un problema, sí? Sí, sí. Alguna cosa més?
Doncs mira, ens deia l'Ed Caballé
que ha vist una notícia acte semenia
que deia que Sony vol portar tots els jocs més populars
de la PlayStation als seus dispositius mòbils.
Mira, això té a veure una mica amb el que explicava l'Estar.
És a dir, ells fan el que volen
i el treuen d'una banda i el posen al mòbil.
Però la frase aquella del Hamster és mio
i falla amb ell d'allons.
Precisament s'ha sabut perquè sembla que ha sortit un anunci
que buscava una persona
que s'encarregués justament de liderar aquest moviment
fins a l'adaptació al mòbil dels seus jocs.
Per tant, no sabem si serà cert,
però en principi això sembla.
També ha sortit el tema del francès, dels jocs que ha jugat,
que hem comentat al principi,
que la gent comentava els seus comentaris.
Exacte. Ell explicava que jugava al Mist
i l'Isaac Besora, per exemple,
pensava en Lay of the Beholds,
que també deu ser un joc que s'ha d'aprendre força a punts,
o al Legend of Grim Rock.
No sé si el coneixeu.
Sí, no.
N'hi ha molts.
Clàssics de rol autèntic d'aquell, de Daus i...
En canvi, hi ha altres persones com el Jordi Borràs que deia.
Crec que les úniques notes que he pres jo
són el pedre tisora paper de l'Alex Kidd.
És el meu heroi. El Jordi Borràs és el meu heroi.
Doncs, Eli, Francesc Oriol,
star des de Tarragona i dic Oriol i no,
hauria de dir Albert, Eli, Francesc, star des de Tarragona.
Moltes gràcies per participar en aquesta edició d'avui.
Bon cap de setmana a tots.
Igualment, moltes gràcies.
El control tècnic a l'estudi 2, la Matilde Ceoane,
a l'estudi a Catalunya Ràdio, a l'Albert Cots,
assessorament lingüístic de Roser Basolí
i pot seguir-nos a totes les xarxes socials,
les podríem dir, però en som moltíssimes,
que passeu molt bon cap de setmana.
Que tingueu temps per jugar,
i avui volem marxar amb una altra cançó de Nerita Boy,
amb una que jo, en el meu cas,
us prometo que quan jugues i la comences a escoltar
i t'has de carregar el bosc
amb aquella música,
és mític, absolutament mític.
Que vagi molt bé.
Gràcies per haver-nos acompanyat.