Generació digital amb Albert Murillo.
Benvinguts al generació digital, el programa de Catalunya Ràdio,
que parla de videojocs, creativitat i cultura digital.
Avui comencem l'edició número 676 amb ganes d'aprendre tot un univers
que està apassionant un munt de músics i artistes.
Ara us ho explicarem.
També tindrem temps per conèixer l'actualitat de la setmana
en el món dels videojocs que ha estat una setmana realment moguda
i l'Oriol Dalmau es posarà en moda Lara Croft
per fer la crítica de Shadow of the Tomb Raider.
Això és Generació Digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez
i avui amb l'Star.
Hola Albert.
Molt benvinguts, com esteu?
Hola, jo m'he avançat i t'he saludat, ja no em podíeu esperar.
Star, des de Tarragona amb el Miquel Marimón, no?
Sí senyor, aquí ben acompanyat, sí, la mar de bé, estem aquí.
Doncs escolta'm, si estiguessis aquí a la taula veuries,
després parlarem de l'aparell, un aparell tecnològic
que jo crec que t'agradaria molt visualment.
Que es pot fer a peces?
Sí.
Home, si em cau alguna sota la taula i esper, no et dic que no.
Jo sense voler, no?
Sense voler.
Mala intenció.
Sí, sí, no, no.
Després explicarem una miqueta en què consisteix tot això.
Però volia parlar, Gina, Star,
a veure en què em penseu d'una cosa que està llegint aquesta setmana
i és que els qui juguem a videojocs
sabem que una part important de les dades es guarda en el núvol.
Sí, sí, és el més important.
Sí, no?
Hi ha una partida que no l'has acabat, a l'endemà continues i tens el núvol.
Bé, doncs sembla ser que Sony i Nintendo
han estat al mig d'una crítica,
ja que, diguéssim, que quan deixes de subscriure't,
doncs el plus, per exemple, de peça plus de Sony,
pots arribar a perdre aquestes dades.
Sí.
És a dir, se t'ha acabat guardar partides.
Una mica normal, no?
Clar, el tema és que no hi ha la possibilitat
de fer-les de cap altra manera.
Aquí està el problema, que imagina't que arribes molt, molt, molt lluny
al Captain Toad i que la partida es guarda el núvol.
I de sobte dius, mira, vaig a tornar-ho a intentar.
És un joc que no necessita el núvol,
però la partida està guardada allà.
Clar, però com que quan fem servir videojocs,
en veritat no els comprem, estem jugant un servei,
el servei que em dona aquesta gent diu,
jo tinc el problema de donar-te el servei,
falla el que vull amb ell.
I si tinc el joc físic?
Tu el tens físic, però en veritat no és teu,
estàs fent un no-sofructe d'aquella porció física d'aquell videojoc.
Hosti, tu ho tens ja molt clar, el teu cap està ara això.
Sí, no, des que estudiava, com ho van explicar,
va dir, si tu quan compres una cosa no és literalment teva,
tu estàs comprant un lloguer perpetu.
Perquè aquí...
Perquè si no, tu imagina que tens un televisor o una nevera,
la nevera la compres, dius, és meva, se t'espatlla,
tu pots anar al fabricant i dir, escolta, jo he comprat la nevera,
que era meva, arregla-me-la.
És teva, és un lloguer a llarg termini.
Clar, la gràcia potser s'arreglaria tot plegat
si amb una USB, per exemple, poguessis enregistrar les dades.
Clar, estaria molt bé, no?
Si fos a nivell local i fos la partida,
perquè aquí el problema que hi ha és que la partida,
si el joc no és teu, però la partida sí.
Clar, la partida es genera en tu.
Llavors aquí és quan li pots anar a Nintendo
i fotre una clatellada i dir-li, escolta, si el joc és teu,
però la partida l'he creat jo.
Aleshores aquells missatges que pots dibuixar
i poses a sobre les teves dades,
a sobre hi ha les teves dades penjades allà
i Nintendo no te les deixa recuperar.
Això depèn si ells fan com a Facebook i diuen,
no, no, tot el que dibuixes, tot el que poses,
passa immediatament a sa pobretat nostra.
Tenia que veure molt la lletra petita,
que no crec que la tinguin escrita.
O potser sí que la tenen molt ben escrita, que són japonesos.
Però potser és tan petita que no es veu.
No ho sé, no ho sé.
Molt bé, doncs entrem en matèria,
El programa d'avui és molt...
hi ha molt àudio,
com tots els programes que fem a la ràdio.
Sí, benvingut a la ràdio.
És un programa de ràdio.
No, no, però aquí ja veureu que té molta més importància
que d'altres programes que hem fet.
Ho veurem, ho veurem o ho sentirem?
I també ho sentirem.
La música electrònica
no comença pas amb MOOC.
Abans el so del tèremin
o primitiu sintetitzadors de vàlvules
com per exemple l'ONDiolin
o el RCA Mark II
ja ens havien acostat aquest so sobretot
en pel·lícules de ciència ficció dels anys 50
com Planeta Prohibit.
Però seria Robert MOOC, gràcies als transistors,
qui lideraria la revolució musical
dels sintetitzadors.
I ara passa una cosa, és que el Francesc acaba d'aterrar.
Ara mateix acaba de seure.
He de dir transportat.
No sé si ho heu sentit.
Afecte de tèremin.
No sé si ho heu sentit, però s'ha sentit un nyic-nyic
de la cadira.
Era un sintetitzador, això.
Es salta l'altre esport que comenta el Francesc.
Robert MOOC, no?
Doncs sí, mira, Robert MOOC portava
des de l'any 53 quan tenia només 19 anys
en el camp dels instruments elèctrics
precisament venent kits de tèremin.
Directament, eh?
Recordeu el tèremin, que és
aquell instrument
que és com una ràdio
amb el qual tu mous els braços
i crees notes.
T'acostes a una antena.
No mous els braços.
Això no estàs fent sincronitzades.
Si arriba a tocar-lo va sonant.
Doncs es va arribar a doctorar en enginyeria
durant els anys 60
i precisament es va quedar fascinat
pel que era la tecnologia més moderna
en aquell moment, en aquest camp, que eren els transistors.
Que van començar
a substituir les làmpares,
aquestes petites bombilletes que hi havia
a les ràdios de les Besàvies,
que encara veiem dibuixades de tant en quant.
I que, per cert, perdona,
disculpa'm, Francesc, és molt difícil
trobar tècnics
que et puguin canviar una vàlvula
a hores d'ara.
Ho sé, perquè en he restaurat una fa bastant poc,
de ràdio, i el tema de les vàlvules
són caríssimes de trobar, sobretot si són
de l'època.
La veritat és que, a diferència de les vàvules,
van fer l'electrònica molt, molt, molt
més petita, molt més transportable
i amb molt menys consum elèctric.
I en Robert Moore va començar a incorporar-lo
en els seus ferremins i a donar voltes.
Llavors va començar a donar voltes al que seria
la creació d'un sintetitzador.
Va conèixer en Herbert Dodge,
que era un educador musical, i durant l'estiu del
1964, entre ells dos,
i amb un pressupost només de 200
dòlars, van crear
i van dissenyar el primer sintetitzador
analògic modular.
Aquests primers sintetitzadors es feien per encàrrec
i podien ocupar,
atenció, amb tots els mòduls connectats
podien arribar a ocupar fins i tot
una habitació sencera.
L'any 67 arribaria el primer
model comercial que ja es podia vendre
en tema de fabricació en sèrie,
que era el MOOC 900.
I atenció, l'any 67
arribava també un gran èxit musical
que posaria la música
electrònica ara sí en boca de tothom.
Era el Switch on Back de Wendy Carlos.
Música electrònica
Em posa la pell de gallina aquesta música, Francesc,
de veritat, m'agrada molt.
Doncs que sàpigues que no només va
popularitzar el sintetitzador MOOC
i la música electrònica, sinó que va ser l'àlbum
de música clàssica més venut
en molts anys. És que adaptar els clàssics musicals
a noves formes d'interpretació
és un recurs molt usat, i de fet
és molt probable que Arabesque número 1
del compositor del segle XIX de Vichy
hagi sigut la primera peça de música
electrònica que van escoltar milers
i milers de nens i nenes catalans.
Música electrònica
Star, això et sona, no?
Una miqueta, ja tenim una edat. Planeta
imaginari. Exacte.
Finals del 70. Jo no sé què és això.
A mi això és molt màgic per mi.
La tele era en blanc i negre,
una pilota de futbol posava d'aquestes
de cotxombrosa, posava
planeta imaginari al voltant. Exacte.
No, no, espectacular, era un programa de televisió.
Sí, sí, no, no. Gràcies.
Tots l'esperava una miqueta en candeletes
i aquesta sintonia màgica ja ens transportava
una miqueta al seu,
a les seves històries. Molt bé.
La interpretació que sentim de Debussy
és de l'artista japones i s'automita
i cada mes està feta
amb múltiples sintetitzadors
de la casa MOOC.
A la dècada del 70
el mini MOOC va aparèixer i era una versió ja
reduïda i portable que es va pensar
per a les lliures i les actuacions en directe.
En Son Ra, un artista de jazz
experimental, va ser el primer a usar-lo.
Però aquest i molts altres models
de MOOC d'aquella dècada, com el
poli MOOC, que permetia més d'una nota
a la vegada, van acabar en...
No eren molt originals, no, amb el tema del nom?
No. El mini MOOC,
perquè és petitó, el poli MOOC,
el super MOOC,
el mega MOOC, o sigui...
Semblen noms de personatges dels superterrestres.
El Tony MOOC, no? El Tony MOOC també són ells.
La veritat és que els sintetitzadors
durant aquesta dècada van acabar en peces
composades per gent tan dispersa com els Beatles,
els Verts, Simon Angerfunkel
o Stevie Wonder només per anomenar uns quants.
Tota bona història, Francesc.
Després de l'èxit sol venir, l'ha caiguda
en desgràcia i no sé si al MOOC li va passar
una cosa semblant. Doncs la veritat és que sí.
Males decisions comercials, el canvi de la indústria,
doncs hi ha cap al món més digital
i al final el senyor MOOC, igual que li va passar
a Nolan Basnell o a Steve Jobs,
va haver d'abandonar la companyia
que porta el seu propi nom.
Com l'Eufènix, per això va
ressurgir de les cendres
cap als mitjans finals dels 90
on es va començar a rebifar
l'interès pel so dels sintetitzadors analògics.
MOOC va poder llavors
recomprar els drets dels noms, dels seus
productes i de la seva pròpia companyia
i actualment MOOC Music
produeix i fabrica sintetitzadors analògics
seguint els dissenys clàssics dels anys 70.
En Robert MOOC va morir el 2005
als 71 anys i potser
així ja s'ha pogut treure del cap
la cançó més enganxosa
i persistent i malauradament també
popular mai creada per un
sintetitzador de la casa MOOC.
Palomitas de maíz, és un infern.
Això se't quedava al cap
i no et sortia en 6 o 7 dies.
Jo he fet càlculs.
Mira, i més t'ho vull explicar a l'Estar.
Palomitas de maíz,
són 7 sílabes,
7 notes.
Palomitas de maíz. Clar, en català
és impossible.
No, has de fer.
Platt de moro.
O platt de moro.
Platt de moro.
I en anglès m'ho feia.
Pocorn.
A Lleida en diuen
penís,
platt de moro.
Fantàstica.
Explica la història de MOOC
i acabem amb Palomitas de maíz.
Terrible, per això.
Treu-la abans no causem danys reparables
a l'audiència.
Us volem recordar que això sonava a la ràdio.
No ara.
Generació digital.
Un programa 100% lliure de caixes de lut,
llum i microtransaccions.
Els moviments del Do It Yourself
i el moviment lliure de la informació
han canviat moltes coses i també ho ha fet
en el món de la música.
En l'edició del generació digital d'avui volem aprofundir
en un univers desconegut per molts
però que té un munt d'entusiastes al darrere.
Avui volem parlar de l'Eurorack
i dels mòduls analògics.
Perquè l'Eurorack és un format de sintetitzador
analògic molt concret que es va inventar
per una empresa d'àudio alemana l'any 1996.
I que més de 20 anys després,
gràcies a la força dels usuaris,
han aconseguit que altres marques molt conegudes
com Roland o MOOC fabriquin en aquest format.
Ara entendrem una mica més
de la mà d'un artista sonor i visual
aquest fenomen.
A més, tenim la sort de tenir sobre la taula
en aquests moments, perquè ella ens ho ha portat,
una mostra d'aquests mòduls analògics.
Què és el que hi veus, Gina, aquí a la taula?
Jo veig com molts potenciòmetres petitets,
veig cables de colors
que van d'un cant a l'altre,
veig llocs on es poden connectar aquests cables de colors,
veig algunes
sliders que se'n diuen,
que també ho té, per cert,
el nostre tècnic aquí a l'estudi,
però petitet.
Jo no en sabria què fer amb això.
Tallar el cable vermell, no?
A més, ho té dins d'un maletí
ple de enganxines molt divertides,
on hi ha els flintstones, allà els pica pedra,
i coses així, molt gracioses,
i sembla que, realment, hagis de desactivar una bomba.
Doncs, escolta'm, per parlar de música
i de mòduls, avui ens acompanya
Julio César Palacio, artista, sonor,
visual i també arquitecte. Molt benvingut
al Generació Digital. Hola, bona tarda.
Això que sona a la fons
és música teva que he agafat
de la xarxa. He dit arquitecte, ets arquitecte, no?
Sí, sí, sí. Trato de ocultarlo,
pero bueno, al final no se puede,
siempre sale. Entens perfectament el català?
Sí, perfectament. Molt bé.
Parlaria, però el meu català és molt dolent.
No pots parlar en castellà, no, que hi ha cap problema.
L'arquitectura i la música
estan molt vinculades.
Sí, sí, la verdad que sí,
i quizás uno de mis grandes influencias
es Xenakis,
que también era arquitecto.
He trabajado mucho con
barés y proyectos
ligados con la arquitectura.
Me parece que también la espacialización de sonidos
que me interesa tiene que ver un poco con esto.
Molt bé, molt bé.
El que sona de fons, dèiem que és música teva,
i dèiem que és música teva perquè
forma part d'un grup,
d'una formació, de fet el nom
de la formació és Suncolor.
I s'entén Suncolor com un projecte
de música modular?
No, Suncolor
ha ido evolucionando, comenzó, bueno,
es mi proyecto personal como compositor
y comenzó con una amiga
hace cinco, no, igual más,
bueno, siete años, hasta que al final
he terminado siendo yo.
Y comenzó con un violín y
guitarra procesada.
Y al final ha terminado con el modular.
Ostres, doncs quin canvi, no? Tocant Paco de Lucía
a tocar això que sona.
No, bueno, la guitarra ya era procesada bastante.
Sólo porque se veía se sabía que era
una guitarra, pero bueno, no se escuchaba algo
tan tradicional.
Molt bé, molt bé, com deia la Gina,
aquests mòduls estan connectats entre sí
o almenys ho sembla a través d'uns cables
de colors. Això també
és molt important perquè cada color
en un concert, imagino, en directe
doncs pots veure fàcilment
on està connectat, no?
Sí, sí, la verdad es que sí. Hay artistas que de hecho
usan, bueno, el patch
es lo que se llama el ruteo, digamos, un sonido
utilicen el mismo color para un patch
y cada diferentes colores, así puedes seguir
porque ya ves que es una
mezcolanza grande de cables.
Yo realmente no hago distinción
de colores, a mi...
Una cosa que quería comentar de lo que
he comentado al principio de Son Ra,
que bueno, son colores por Son Ra.
Y eso que yo no hago jazz, pero ha sido
una grandísima influencia
y bueno, el nombre viene de Son Ra.
Molt bé, i també comentaves i anaves
dient que sí, amb el tema de les válvules
i que tot això també és bastant caure.
Sí, de lo que he comentado al principio, el problema
de lo que ha venido con la revolución
de este formato y que no pasaba con
bucla era que era
costosísimo. De hecho, la gente que
tenía un modular en los
colores, o una casa
o el modular. Bueno,
o el sintetizador. Entonces, claro,
esto ahora, aunque sea
costoso, es bastante más accesible
que antes.
A veure, l'Eurorack es un
estándar. Abans ho comentava
l'Star. És un estándar
on
a veure si ho puc explicar.
Aquesta maleta que tens tu
està formada per molts mòduls
que cadascun fan una cosa diferent.
Exacte. Per exemple,
jo què sé, et pots ensenyar algun
i què és el que fa? Mira,
bé, de l'Eurorack
el que tu deies
del formato és el que el señor
Doerfer, el que él estandarizó
fue un tamaño, digamos, 3U.
Entonces, claro, cada fabricante o cada persona
interesada ha realizado
un módulo
o de realizar módulos del mismo tamaño
que se llaman... Hay toda una nomenclatura
en el Eurorack, en todo este friquismo.
Un módulo que se llama HP, o sea, no son centímetros
sino HP, que significa
horizontal pitch.
Y entonces este sería un 3U.
Hay otros formatos, hay
6U y tal.
Yo quería
a ver si...
Hablarte,
hablar con vocoder. Ah, mira, ahora estás
utilizando un módulo.
Sí, un módulo
un módulo
con vocoder.
Un módulo con vocoder, eh?
Bueno...
No es un módulo con vocoder,
pero lo estoy haciendo funcionar.
Ah, sí.
I això,
Ullens, que ens estigueu escoltant,
és un dels aparells
que té aquí.
No sé, potser hi ha 12 móduls
aquí o 13, 14, no sé.
Aquí hay... No, aquí hay...
Aquí n'hi ha molts, eh? Sí, no?
No es 30, por lo menos. Mira, mira.
Parece que es bastante grande
para lo que... Pero bueno, es con el que yo toco
en directo.
Continuem escoltant música
de la seva formació.
Julio César
Palacio és un dels responsables del módul
Ardey, una trobada que gira al voltant
dels móduls analògics de totes les marques.
Perquè abans dèiem que els
makers hi estan molt
embolicats, però hi ha molta marca
americana, no? Marca que
suposo que deu cobrar diners per
cadascun dels móduls, no? Sí.
Bueno, la cuestión es que
lo bonito del Eurorack es que la marca...
Bueno, hay muchas marcas
americanas que se han ganado un nombre
durante los cinco o diez años,
últimos diez años,
pero son marcas bastante caseras, la verdad.
No estamos hablando ni de MOOC, ni de Yamaha,
ni de Korg, sino son...
Yo que,
por la tienda que tuve de modulares,
por conocer a la mayoría de fabricantes,
son todos una pareja de Wisconsin
en el seu garaje.
Sí, de verdad que existe todo eso, y también aquí
en Barcelona, pues, en los últimos años
han surgido un montón de marcas
que son un chico que tiene
un solo módulo que ha hecho, ha hecho un módulo
de delay, o ha hecho un módulo de
un secuenciador, y que
son... O sea que
eso es lo bonito, que se ha creado como una comunidad
y que hay bastante
información en internet, y la gente
ya lanzaba el módulo.
De fet, vaig anar a Gina, al Módular Day,
la cinquena edició, em sembla que va ser fa
un parell de setmanes o tres,
i com al Sónar, hi havia una taula
on la Gina estava soldant
els seus móduls. Sí, la típica taula
on la gent solda. Exacte, exacte,
que al Sónar ho veiem moltíssim,
i era molt do it yourself, eh, o sigui,
i la gent s'explicava els seus secrets,
com feia. Molt hangar. Sí, de fet era
hangar. Te n'anava a dir, això em sona
hangar, això fa olor a hangar. M'he explicat
que tenia una connexió, Albert, aquí,
que no ho entenc. I tu
organitzes aquesta, ets un dels
organitzadors? Sí, bueno,
aquí en Barcelona tenemos uno de los
grandes referentes del Eurorack, que son
los chicos de Befaco, que son
digamos que son unos fabricantes,
diseñadores de módulos, y cuando yo
abrí la tienda hace cinco
años, pues
había muchísimo interés. De hecho, yo no sabía
que había tanto interés cuando abrí la tienda, fue con un poco
una locura, y nos juntamos y dijimos
oye, si hay tanto interés, si la gente pide tantos talleres
y cosas y conciertos y ver,
pues empezamos a hacer el Moodler Day
entre Noobshop, que soy yo, y
bueno, y Befaco. Molt bé. Befaco
realment jo vaig anar-hi
per primera vegada, vaig veure els seus aparells
i et diuen, o sigui,
et diuen internament, compra'm, compra'm,
i vaig dir no, perquè...
A mi em passen les sabates, Albert. Sí?
Però, estar, després comences a sumar
i dir que em sembla que no
em ficaré perquè la cosa... Exacte, sí, sí,
és el millor que pots fer. Em sap molt de greu,
jo també vaig estar molt tentat pel costat fosc,
i quan comences a fer números
de preus, i d'espai sobretot, i aquest
aniria bé, i quan comences a fer una mica més
especialista, i comences a notar més
els matisos del volum
i del so, i ai, me falta aquest,
i aquest ja te'l posaria... No,
no, millor que no. Jo prefereixo tindre'n cap
o tindre'n dos o tres. Tu com vas entrar?
Sí, la verdad es que comenzar, yo le recomiendo
a la gente que comience porque es un mundo maravilloso,
pero también, si no está muy seguro,
mejor que no, perquè... És com una droga.
Totalmente, es una droga
total, además,
lo bonito es que te lo diseñas tú
porque nadie te dice, no hay realmente una norma
ni una regla, entonces es como una especie
de cosa que tú has inventado,
bueno, que tú has montado tú solo,
y yo comencé
por una gira,
estuve en una gira en Estados Unidos
y estaba tocando, pero, digamos,
mi formación normal con la guitarra,
pasada por miles de efectos y tal,
y samplers y cosas,
y una de las personas que tocaba después de mí,
un artista, pues, tenía un modular.
Y claro, yo cuando lo vi
fue como... ¿Qué es eso?
Por favor, ¿qué es eso?
Y además me recordó mucho de las
referencias y
influencias que tengo yo de ver a
Stockhausen trabajando con
osciladores y con filtros
y los estudios electrónicos que son como...
Esto es como un reducido, pero eran
paredes gigantes de osciladores
y bueno, fui a hablar con esa persona y me dijo
sí, el Eurorack, tal, tal, tal.
De fet, sí, ara que comentes que son
molts aparells junts,
te'n vas a YouTube i mires Eurorack
i mires habitacions d'usuaris
i és una bogeria, eh?
Vull dir, gent que hi ha entrat, és una locura.
Sí, la verdad es que es un poco también
como los videojuegos, creo yo, también,
que hay mucha gente... Bueno, el sector
es muy, muy amplio, no solamente la...
A mí me interesa más el tema musical, realmente,
que lo que es ahora todo este
boom que ha habido, pero también hay un tema
geek también muy fuerte, eh?
de la gente que, bueno, mucha gente
tiene modulares gigantescos que
no hacen música, realmente.
O sea que es curioso. Bueno, cada quien
puede hacer lo que quiera, pero pasa mucho, eh?
És com aquí li agraden els cotxes
i col·lecciona cotxes i no els condueix.
Sí, que estan guardats al garatge.
Ostres, m'agradaria molt. O les sabates, també.
Sí, però els cotxes i les sabates
no tenen el mateix preu, eh?
No, no, no.
Clar, això no té res a veure
el que ens està explicant el Julio amb el tema del chiptune, no?
Sí, no.
La sonoritat és molt semblant, és molt
pura, són tot ones
molt definides, triangulars, somdulars,
amanell, quadrades...
I sí, al final, el so, més o
menys, després en parlarem, però sí que té molta
relació, eh? Molt bé, sí, sí, perquè a la part
final del programa tu ens faràs una
masterclass de... No, la turra,
que se'n dius, donaré la turra. D'acord, home,
d'aquesta forma. Encantats.
Exacte, exacte.
Això que escoltem de fons és...
es diu rubber tape, no?
Rubber tape. Ah, sí, rubber.
Sí, bueno, esto es un fragmento de una
pieza, es más una composición,
una pieza para hacer en directo,
pero sí, hay grabaciones. Perquè
us feu una imatge, ella està davant
d'aquests mòduls i després hi ha una
intèrpret que toca
amb cel·lo, amb cinta d'enganxar,
eh?, que la treu i la posa i
fa aquest moviment, imagino
que hi hagi algun micròfon de contacte o alguna cosa així.
Sí, hi ha sensores i cada uno va... exacte.
Té com un ruteo i... Ostres, jo vull ser allò,
que toques el violí, el violonxel, el piano, no?
El cel·lo. El cel·lo.
La chica que está en el vídeo es una flautista
muy cono... bueno, muy buena.
Toca la flauta y luego, mira, le toco
interpretar. I
tocar la flauta és tan similar com tocar
el cel·lo, perquè puguis fer les dues coses?
Ostres, no sé, creo que ya le ha costado
un año tocando la flauta y el celo.
Escolta'm, encara que sigui una mica,
podem escoltar una mica de so,
eh?, perquè ara aquí l'hem posat,
l'hem connectat aquí amb ajuda del
Ricard. No sé, perquè ens fem una idea
d'evidentment la preparació
d'un concert, Francesc,
que tens una cosa aquí de color groc,
que és... com ho podries
definir això, Francesc?
Bueno, sembla com seria una playlist,
no? De concert, el que
passa és que té tota una sèrie de codificacions
que jo aventuro que podrien
potser tenir a veure amb els
cables i els mòduls als quals
connecta per saber cada peça, doncs,
com l'ha de preparar. La veritat és que
sota d'això hi ha un mapa
que ni te l'imagines, eh?
És un mapa
ple de, no sé,
de cables, de línies,
que imagino, Julio,
el que tu estàs fent ara, això que està
sonant és el teu...
El que tu estàs fent ara és posar cables
perquè soni el que està sonant.
Exacte. I va, d'acord.
Clar, és que... O sea, ahora
porque estamos, digamos, probando cualquier
sonido un poco así, pero cuando toco
yo realmente compongo con el modular
y son piezas cada vez que hago un concierto
que digamos que son 40 minutos,
entonces, la primera página
que está aquí, que es la página donde está
como mi modular un poco en vectorial,
que me indica todos los cables
que tengo que poner para
poder hacer los patches,
y luego el amarillo es la partitura.
És a dir, que tu pots arribar a tocar
el que realment vols tocar, és a dir,
que no és una cosa de babalar, eh?
La pieza la puedo repetir y, por supuesto,
y aquí, por lo menos, lo que saben son,
más que nada, canales. Cada color es un canal.
Porque como, digamos,
que es un aparato monofónico,
para yo poder hacer una paleta muy grande
de sonidos durante el concierto,
lo que yo va haciendo es abriendo
y cerrando canales, abriendo y cerrando canales.
Entonces, claro, y lo que hablamos antes
es que yo tengo todo esto escrito
porque no es digital,
sino que, realmente, cuando tú
abres ese canal, tú esperas que...
Ya suena, sí, sí. Ya suena exactamente.
Y puede ser que sea un poquito diferente a lo que tú
estás buscando.
Molt bé. Es poden fer, no sé si ho pots fer o...
Es poden fer ritmes, també, és a dir...
Sí, podem fer...
Exacte.
Ja t'ho faig jo amb la boca.
No, no, perquè, clar, fixa't tu, ara ell
està tocant.
Así más clásico de...
de modular.
Això és tant videojocs dels anys 80,
francès. Sí, sí, és un efecte de...
d'assó. Està saltant, està disparant,
li està caient un test al cap.
És un poco Mario Bros, no? Total.
Space Invaders, una mica.
Space Invaders i...
Saps que ja em podria passar tota la nit, així,
o sigui, em poso auriculars i començo a tocar
botons. Em perdó, eh? Quin mal de cap.
No, no. Perquè els sons són molt aguts.
Sí, sí. És veritat, però...
Una cosa que la gent, clar, òbviament no veu,
però una de les idees que a vegades es té
dels sintetitzadors són els teclats.
Sí? I que, per tant, tu modifiques el so
que hi ha a cada tecla, però aquest senyor aquí
no té. Té una maleta plena de comàtics,
filagina, rotaris, sliders...
Potenciómetres, m'he dit. Potenciómetres.
Però no hi ha tecles. El sol no el fa ell
apretant tecles o racinandons, sinó que
els està generant ell de forma interna
i de forma electrònica, també, amb el mòdul que té.
Què dius, estar? Que és com si pujés i baixés
el volum, no? Però pujés i baixés el volum
com un pop.
També veig un mòdul que imagino que és per posar
els dits, oi, Julio? És a dir que té...
Sí, té un petit control tàctil que seria
com el meu petit teclat. El que passa és que
quan tu parles de MOOC, el problema que
va tenir, bueno, en els 60,
diguem, quan es va crear un instrumento
nou, que va ser com... M'imagino que el senyor
Robert MOOC el va vendre en plan, mira,
això és realment electrònica, o sigui,
ve d'un transistor i té una resistència
i això genera un ton.
Els músics, bueno, ja saps que
normalment la gent quan és una cosa molt nova
no l'assimila i els músics no l'entenien
fins que es va posar el teclat, fins que el MOOC
va tenir el teclat.
Això seria la síntesi modular
que es diu l'East Coast,
la costa d'Este.
I a la costa Oeste hi havia el senyor
Buckla, que per a gent que som experimentadors
més, jo soc més de Buckla que de MOOC,
el MOOC té un sonit preciós,
a més, els filtres són com molt
coneguts, però el
Buckla era com una cosa molt més
abstracta i ell no
no poso teclado, realment.
Jo soc com un poco más tirando hacia
esa estima. De fet, Buckla ho vaig conèixer
perquè vaig anar a un sonar més D de fa dos
anys amb Susant Siani. Ah, personalmente?
Sí, sí, vino a explicarlo.
Estan flipant els franceses que jo no sabem
ni qui són. Va venir a explicar
quins eren els seus instruments
i era un Buckla. Vaig apuntar-m'ho
una llibreta, no sabia què era. Una de les
coses curioses és que precisament MOOC no
volia posar teclat en el seu instrument
i va ser l'altre company que va dir
no, has de posar un teclat.
Gràcies a que el teclat la gent va començar
a entendre.
Escolta'm, Julio,
per la gent que ens escolti i digui
no sé, vull iniciar-me.
Què necessito primerament?
M'he de fer amb una maleta?
Quin és el primer mòdul que m'hauria de
fer o comprar perquè sonés alguna cosa?
Vale, yo creo que lo que necesita primero
es un poco de paciencia, pero lo
principal es que
antes del mòdulo, la
maleta es realmente muy...
O sea, lo que es el contenedor del
modular. Realmente, de dónde
sale la electricidad? Pues es un bus que está
donde se conectan todos los módulos que está
dentro de la maleta. Digamos que es como
el motor... Tú tienes un Ferrari, pero bueno,
ese sería el motor del Ferrari.
Tienes que un poco planear
qué tamaño quieres que tenga tu
cinta. Aunque, por supuesto, luego
las expectaciones te sobrepasan
y si te compras algo muy pequeño
terminarás comprando una maleta más grande.
Pero lo que es el,
digamos, el cuerpo
del modular comienza por allí.
Y luego depende de la música que quieras hacer.
Generadores de...
O sea, osciladores. Yo creo que es como lo más...
Yo me baso mucho en ellos. Tengo
dos analógicos,
uno digital, uno de...
Shaper, por decir algo.
Ja hem parlat que és
car, que és una afició cara, però
posats en aquesta situació del que comença,
tu quin preu aventuraries
per un set mínim per començar?
Jo crec que, hoy en día,
digamos que por mil euros, puedes tener
un buen...
Mil euros.
L'Albert ara està fent número.
No, no, és que pensava que seria més...
És que realment...
Ja s'està veient on els col·locaràs.
Ara sí que us puc posar.
Bueno, para tener un pequeño... Para comenzar
parece que ahora hay módulos que...
Está avanzando mucho. Ahora hay módulos que hacen muchísimas cosas.
No, es que, de veritat, Julio, em pensava que en diries...
No sé, 200, 300 euros,
pots començar a fer alguna cosa.
No, no, no.
No, no.
M'agrada que siguis tan sincer amb mi
i que m'ho treguis del cap.
No, no.
Pero realmente piensa también en un guitarrista
que quiere tocar en una banda y se compra una Gibson
de 200 euros, más un Ampli, más los cables,
más los pedales.
No hay instrumentos...
Un instrumento musical
que tenga el nombre de instrumento musical
no te va a bajar de...
Si quieres tocar en un...
No sé, si quieres tocar en el Apollo, por decir algo.
Puede ser un nombre en él.
Yo también os voy a tocar aquí.
No, una edición...
El sonar.
No, no, una edición de Generació Digital.
Home, jo crec que li has de tancar el sonar de dia a dia, Albert.
Bé, jo el tancaria quan estigués tancat.
Continuem el Generació Digital
amb més coses, no te'n vagis, Julio,
però ara la gent que ens escolta, que estigui molt atenta,
perquè tenim una cosa
que els podria interessar.
La vida són contrastos.
Has de dir benvinguts a Catalunya Música.
Exacte, exacte.
La setmana que ve, per cert, Gina,
hauràs de fer el programa molt ràpid, ja que vas al Liceu.
Sí, és un nou projecte del Liceu
perquè la gent menor de 35 anys
pugui anar al Gran Teatre per 15 euros
i acostar-se a l'òpera.
I he dit, mira, 15 euros si hi vaig tu,
perquè això no passa tots els dies al Liceu,
i a més vaig a veure
Ippuritani de Vicenzo Bellini.
O sigui que només pots anar tu, de qui som a taula,
i més de 35 anys,
tenim tots, no, Francesc?
I tant.
35 a cada pota.
Però a veure, no és un dia normal al Liceu, no?
No, de fet la podeu anar a veure quan vulgueu a aquesta òpera,
però és un dia especial,
que és el proper dijous,
que fan un dia allò per menors,
per menors de 35.
I a més hi haurà DJ Cucut al Foyer
fins a la mitjanit,
paradetes de menjar al Saló dels Miralls,
tant de hipsterisme, no crec que hagi entrat mai al Liceu,
perquè som 5 hores de música
entre òpera i el DJ,
que arrenca a les 7 de la tarda
i acaba a les 12 de la nit el proper 4 d'octubre.
El mòbil hi estava vinculat o no?
Sí.
Es veu que es pot fer tuitejar i fer fotos durant l'actuació.
Què m'estàs dient?
T'ho juro. Hi haurà hashtag oficial.
Liceu amb hashtag, no t'ho creus?
Escolta'm,
ha esperat dues vegades l'any aquesta experiència
i nosaltres tenim unes entrades
per sortejar?
Les entrades estan esgotades.
Si tu entres a la web i intentes buscar
aquestes entrades de 15 euros i estan esgotades,
les pots comprar per la resta de dia.
Però el dia que hi ha la festa grossa
amb les paradetes de menjar al DJ i tal,
no en queden.
Però, atenció, em podeu dir el senyor Lobo,
perquè tinc unes entrades
per sortejar entre els ulls.
Exacte.
I al final del programa direm com aconseguir-les.
És a dir, qui vulgui i tingui ganes d'anar-hi
serà esperar al final del programa.
Però aquesta setmana
han passat moltes coses
al món dels videojocs.
Per exemple, la presència de dones generals
al joc Total War Rome 2
genera indignació als usuaris.
A veure,
l'empresa va treure el joc
el setembre del 2013
i des d'aleshores el joc havia rebut molt bones crítiques
perquè la veritat és que està molt bé.
Però a causa d'una actualització
que col·loca les dones
en llocs de poder
i un 17% de possibilitats
els usuaris s'han indignat
perquè diuen que no és històricament correcte
i han començat a votar negativament a Steam
i deixar comentaris dolents
en aquest videojoc.
La resposta de la responsable de comunicació
no s'ha fet esperar. Francesc, per favor,
llegeix la resposta.
Els títols de Total War són històricament autèntics,
no històricament precisos.
Si tens unitats femenines et molesta tant,
pots modificar-ho o simplement
no jugar al nostre joc.
Què està passant al final?
Doncs que hi ha allò que es diu crying babies,
bebès que ploren.
Una altra notícia que ha impactat
a molta gent és l'empresa Telltale
que tanca i deixa al carrer
250 treballadors i cancela gairebé
tots els projectes que tenia oberts.
Em sap greu pels treballadors i també per tots aquells
fans que hem gaudit dels jocs de Telltale,
però ni el joc d'Stranger Things,
ni World Among Us 2,
ni el joc de Trons, ni el no de The Walking Dead
veuran la llum.
Per cert, els treballadors han demanat
l'empresa per mala gestió ja que els van avisar
un dia per l'altre i sense cap compensació.
Es queden només 25 treballadors
a acabar el Minecraft Story Mode
fins aquí.
I ells tenien una fórmula, bàsicament aquesta
episòdica que es va trencar
de tant fer-la servir.
Tu jugaves molt, és veritat el que dius al principi?
A mi m'agrada molt, però em sap greu.
Aquesta setmana ens la queda el dimecres.
Vaig rebre una nota
de la premsa de Nintendo
que deia que hi ha un nou Pokémon
i s'ha ordenat com una notícia.
Sí, perquè abans de la nota
de la premsa de Nintendo
els usuaris de Pokémon Go que van jugar
el cap de setmana passat van adonar-se
que hi havia un Pokémon nou.
Era cos de Ditto de color blanc
i cap en forma de rosca.
L'empresa ha confirmat que es tracta d'un nou Pokémon
i que ningú el podia atrapar
per fer-us convertir en Ditto.
Realment Nintendo ho ha aclarit tot
i diu que es diu Meltan,
és de tipus Ferro i és el primer Pokémon
de la vuitena generació.
En sabrem més del Pokémon Let's Go Pikachu
o If per Nintendo Switch
que surt el novembre.
Aquest tall guarda el Murillo, perquè no m'he entrat de res.
És al·lucinant, molt bé gina.
És brutal, és increïble.
El que és increïble és que Nintendo
hagi de donar explicacions,
que siguin els usuaris que pressionin.
És al·lucinant.
Jo crec que algú, l'Aliat, ha pujat
un desenvolupador, ha pujat a producció,
un programa de Pokémon Go
que no tocava en Pokémon nous,
allò en actualitat del sistema,
abans que tocava i de sobte s'ha filtrat,
s'ha escapat un Pokémon.
Jo crec que és la revolució
de les màquines,
és la intel·ligència artificial dels Pokémons.
El Pokémon s'ha escapat sol.
Ja han creat una intel·ligència artificial
i s'estan creant entre ells mateixos.
S'estan escapant les girafes.
Sí, exactament el mateix.
Els Pokémon provocaran epilèpsia a tu hijo
y que riren en el piso.
I juga l'Oriol Dalmau
per donar-li el vistiplau.
Avui, l'Oriol Dalmau ens vol parlar
de la darrera aventura de la Lara Croft,
ha jugat al Shadow of the Tomb Raider.
Sí senyor, i l'he gaudit com pocs jocs.
Shadow of the Tomb Raider.
L'hem jugat en PS4,
però el teniu també en Xbox One, en PC
i en Switch.
És conya, en Switch no.
Potser surt, però tardarà un any i mig,
perquè ja ho té això a la Switch,
que les coses van tard.
Recordem que aquest és el tercer joc d'una trilogia
que va suposar un reboot
de la mítica saga de Tomb Raider.
El primer joc va ser el 2013,
que es deia Tomb Raider, un títol trencador.
El segon va ser el 2015, Rise of the Tomb Raider,
que va ser el primer joc que vaig venir
a analitzar aquí al Generació Digital,
com passa el temps, fa il·lusió i tot.
I ara tanca la trilogia,
aquest Shadow of the Tomb Raider.
Aquesta trilogia per què és important?
Bàsicament perquè aquest tercer
ha canviat de companyia.
No són els nois de Crystal Dynamics,
sinó els nois de Eidos Montreal,
que tu em diràs, què cony m'importa a mi això?
No, és un detall vital perquè aquest joc
és molt diferent dels dos anteriors,
es nota el canvi de mans, diguem-ne.
En què es nota? Doncs mira, molt fàcil.
L'anterior, el Rise of the Tomb Raider,
era quasi un shooter, o sigui la Lara
es passava el joc pel àngel,
acumulant munició, a la que et descuidaves,
estaves envoltat d'un tanc, dos helicòpters,
només podies avançar a cop de bassoca.
El joc era en fases plenes d'enemics,
era com un Fortnite refinat,
diguem-ne, que havies d'anar a eliminar l'àngel.
Aquest Shadow of the Tomb Raider
tu portes cinc hores de joc
i encara no has pagat ni un tiro.
El joc és molt diferent d'aquests.
Aidos Montreal veu la Lara diferent,
hi ha molta més exploració, molta més aventura,
hi ha més cinemàtiques, hi ha més pudles
i és clar, per coherència,
els paisatges, les localitzacions, les situacions
també són més pel·liculeres,
són més interessants, ja que hi ha menys acció,
doncs el joc ho sap compensar.
No us enganyeu, aquest és el motiu,
i no cap altre, pel que veureu que Shadow
té pitjors notes que els altres dos
i fins i tot articles pels puestos
dient que és el pitjor Tomb Raider dels tres.
Doncs no puc estar més en desacord!
Perdoneu la indignació.
Com a mínim és una qüestió de gustos
i a mi què voleu que us digui?
A mi m'agrada molt més aquest rotllo arqueòleg
perdut a la selva on sembla realment
que descobreixis tresors amagats
durant milers d'anys.
M'agrada molt més això que ser Rambo,
però es veu que no tothom ho ha vist així.
Anem a l'apartat tècnic, el joc és més pausat,
per tant això s'hauria de traduir en millors gràfics.
Doncs és així? Sí, induptablement.
Els gràfics d'aquest joc són una brutalitat.
Jo mai a la meva vida
havia usat tant el mode foto,
el detall és altíssim
i està molt més inspirat gràficament que el joc anterior.
A nivell d'espectacularitat
ja no té res a envejar als Uncharted,
el que cada vegada s'hi sembla més.
Es nota que és un joc de final de generació
ja que explota el 100% de debò les consoles.
I la història què tal?
Bueno, hem rebaixat l'acció,
doncs la història hauria també de millorar.
Doncs aquí flogea una mica,
crec que la història sigui dolenta, però bueno...
S'ha de passar per ambients, ciutats,
localitzacions brutals, però és cert que li falta
una mica de coherència,
perquè tornem a estar que hem d'aconseguir un artefacte
per evitar el fin del mundo,
de l'apocalipsi... Home, no ho sé,
potser hauria d'anar superant aquest tipus d'argument.
I a més el ritme de la història
és una mica irregular.
Ull que el joc no és un món obert,
però els escenaris són suficientment grans
com perquè et doni sensació de llibertat,
la missió principal és curta
i les missions secundàries tenen poc sentit,
no deixen de ser com unes secundàries
i són molt guapes i els reptes són xulos.
La jugabilitat superpolida, que és el tercer joc ja,
ja la jugabilitat,
ja l'hem polit fins a l'extrem
i prohibit jugar-lo en moda fàcil.
Més que res perquè és que us marquen
amb una punyetina brotxa
de color blanc per on heu de passar
i es marquen blauflorant els objectes que heu d'utilitzar.
Ja no és exploració,
això és un viatge de l'imcerso per la selva.
Però no, i les coses com són.
A mi Rise of the Tomb Raider, el segon,
se'm va fer una mica llarg i aquest Shadow em passa volant.
Per què? Doncs no ho sé.
Serà que em sento més Indiana Jones que Chuck Norris en aquest cas.
El recomano, sí, el 100%.
És més, per mi és el millor dels tres,
tot i que paradoxalment tindrà pitjor nota
que els altres dos
i anirà pitjor de vendes que els altres.
I per cert, podeu jugar
tota l'aventura amb la Lara Croft de PlayStation 1.
O sigui, els gràfics brutals
amb 4K i tu amb aquells
polígons dinatres i amb aquelles dues
piràmiques gegants que et feien de pitx.
No sé, fa molta il·lusió.
Acaba aquí aquesta trilogia, segurament Lara Croft
ara tindrà un descans llarg
a partir d'ara. Jo crec que se l'ha guanyat
i jo la trobaré a faltar.
Doncs aquest joc apareixerà
o ja ha aparegut per PlayStation 4,
Xbox One i PC.
Comentava a l'inici
l'Oriol que aquest joc
l'ha fet Eidos, que si no estic equivocat
van ser els primers que van fer Lara Croft.
Per això segurament deuen haver aprofitat
les llibreries de la primera Lara Croft
i han posat, no? No modelarem una nova Lara
si en tenim una dels anys 90.
Per cert, tu quan estava dient allò de les ajudes
dius que tot... Sí, a mi m'encanta jugar
amb moda fàcil perquè és com si veiés una peliculeta
en el qual haig d'apretar dos botonets.
A mi, ostres, passa la gent que no té temps
i que no va estar una hora
fent una mateixa sala, una mateixa
masmorra, va molt bé.
Va, anem a la part final
del programa. Estar, els videojocs
no tenen música analògica cent per cent
però, com dèiem abans,
el tipus de sonoritat podríem dir que és
de la mateixa família, no? I tant,
cosins germans, pràcticament. Molt bé.
Perquè n'hi ha un munt de xifres de so,
de munt de màquines, de l'Espèctrum, de l'Amstrad,
de la Nes, de la Sega, i tots sonen diferent.
Ara bé, normalment ens pensem
que tot i que sonen diferent,
doncs bé, em sembla que sonin igual.
No sé si m'explico. Doncs no ho sé.
Jo crec que no, eh? No.
Ho tornaré a refer, a veure.
Això ho arreglem millor si ho escoltem.
Escoltem això i aniré explicant una miqueta
com sona cada xifre de so. A veure.
Uf, quin horror! Sí, sí, aquí hem de baixar
una mica el volum. Què és això?
Això no és ningú horror, Gina,
ara m'ha sofert.
Escolta ara això, mira. A veure, a veure.
Va, això ja és una miqueta...
Em sona una mica millor.
Quan arriba la melodia, això són el
281, és el famós xip
de so de Commodore 64
considerat un dels 25
xips millor dissenyats de
tota la història. Això què ho diu?
Això ho diu tothom. Ah, això ho diu l'Estat.
No, en sèrio, ara en seriosament. Hi ha un ranking
de xips de disseny, d'especialistes,
que han dit haver quin xip, amb tots els
xips del món, eh? I està dins del ranking
de 25 xips de
millor parits.
Per mi és una cosa que sona molt potent.
Potser no tant com podria
fer sonar la mateixa cançó i jo he agafat el mateix joc,
el Sansion, i l'he posat
en diferents versions de diferents
màquines. Ah, sí? Hem sentit la de Commodore,
ara sentirem com sona
en bonetari de 8 bits.
La gent que ens escolti
ara mateix,
això, dormint, estarà
flipant. No, no, és que no es pot escoltar...
Ja s'hi avaran i es deuen estar fotent bots
i ves que la vida deuen començar
a votar i a ballar.
Bombes, bombes. El generació no s'escolta
dormint, no? No, no, no.
S'ha d'estar al dia amb aquestes coses. A més, això és...
Ara, sense conyes, és un so profund.
Si l'escolteu bé, té
molt d'empaque, que li diuen.
Sí, sí, com si el cantés Pavarotti.
No, no, Pavarotti era més alegre,
era més agut. Aquest és una cosa...
El xiptuna sempre és més tirant per avall, tot i que
ara que es torça amb faca de malament i sona molt agut,
el normal és que soni més que per avall.
Normalment es feien servir
xips de so específics per cada màquina,
però hi havia moments...
Cas Spectrum, per exemple,
si te'n recordes, Albert o Francesc,
no tenia xip de so. Te l'explico en 48k.
No tenia xip de so.
I la màquina havia de fer la música.
La FPU, el Z80,
el Philox Z80, el que seria l'Intel, diguéssim,
de l'època, feia la
musiqueta. I sonava així.
A veure, a veure, això,
això era un Spectrum?
Sí, no és el Suction, això és el Walk Like
Egyptian, de les Bungles,
però això és un Spectrum i amb un canal.
Escolta. A veure.
Doncs sí, és un canal, el pots comptar,
estan solapats, però això
no toca cap xip de so.
És un Z80 que està fent la musiqueta.
Què passaria si aquesta
musiqueta la toqués un Spectrum,
si la toqués el xip de so
que porta un Spectrum? Doncs sonaria
així.
Oh!
Sona molt millor, té més profunditat,
més empaque. Ah, que sí.
Ja com un afecte, a veure, un afecte com estereo,
fins i tot.
Això és Power Up, eh?
Julio, a tu t'ha agradat tot el tema del xip tuner o no?
Sí, sí, la veritat és que sí.
Per estar en això...
Molt bé, molt bé.
Està reunido, eh? Quants bits?
Sí, sí, doncs això, que això es podria passar una miqueta
per música electrònica, oi?
Sí, sí, sí.
Doncs mira, el que sí que et puc dir
és que la música xip tune o l'analògica
pot arribar a ser molt potent sense
artificis externs, tal qual ve de la màquina.
I que no el fes...
Vull dir que no cal allò que soni música
amb l'ordinador de pitit, pitit, pitit, pitit, pitit.
Ja. Saps allò que quan la gent ho sent
diu ara la música d'ordinador xip tune, PSG,
la música analògica sona
en aigua especial i no cal,
perquè la música s'ha de poder escoltar, s'ha de poder sentir
i si es cau s'ha de poder ballar.
Però parlem molt de música analògica i ha saltat
dels 60 als 80. A veure, no sé si hi ha alguna cosa
pel mig. Sí, i tant.
Mira, ara posarem una musiqueta, a veure,
s'ha creat el 2010, vull dir, està composat el 2010,
però s'ha fet a partir
d'una màquina, donat ara
al 2016,
una màquina, una consola del 1977
sense cap dispositiu
extern. Ai.
És un cartutx de sol,
però és un joc, diguéssim, que serveix
per fer música. Molt bé. Parlem un altre cop.
1977
és la consola tal qual.
Increïble. Doncs sí.
Increïble.
S'ha fet fa poc, però no...
Vull dir, s'ha fet amb una consola el 1977.
Sí, sí, és una consola, exacte. Però diguéssim
que és música d'ara, no? Sí, sí, l'han fet.
Això era com si tu compressis un programa
per fer música, un son tracker,
amb cartutx, tu compres el cartutx, el fiques
dins de la... l'insertes a la consola
i amb el joystick vas seleccionar
com deia el Feser, perquè solucionen els nubs,
els vas seleccionant els diferents paràmetres
i vas fent la música i composant
una cosa com l'acabem de sentir.
Amb aquest so tan profund, tan
important i tan embafador.
Molt bé. Avui, no, aquesta setmana,
l'altre dia, em va donar una màquina.
Em va dir, Albert, treu el so
d'aquesta màquina. No l'he portat aquí,
està al meu calaix, perquè segurament anirà a casa meva
directament. Bé, aquí ho farem.
És una màquina que tu mires...
és una mini-arcade, es podria dir,
de Konami. Sí, una Bemani.
Una Bemani, eh? Bemani, sí. Bemani.
I això ho vas aconseguir al Japó.
Això ho vaig aconseguir al Japó i me'n vaig enamorar,
tant per la temàtica com per la maquineta.
Game Watch, per entendre'ns, d'aquestes petitades
que van amb piles, òbviament no hi ha xip de so,
no hi ha altaveu, l'altaveu és una plaqueta
de metall que quan vibra
ressona amb la placa i amb la carcassa
de plàstic i llavors genera el so.
O sigui, és molt rudimentari, diguéssim.
És molt, molt, molt bèstia. És una cosa molt de l'any de la picó,
diguéssim. Però està feta ara, diguéssim.
Bueno, feta ara, va fer als anys 90.
Hi ha hagut de buscar un cable per tota la ràdio
per aconseguir posar-lo a la taula i poder...
Perquè aquesta maquineta és de Konami
i té la particularitat de que
posa les bandes sonores
de sèries d'anime de Gonagai.
Jo crec que quan escoltes això
és el límit ja. Has d'estar
en sintonia amb aquesta música, eh?
Sí, sí, sí. Com connectat amb els xips, eh?
Sí, sí, però directament, mira.
Julio, tu ets a videojocs o no?
No, jugué. Jugué bastant.
Però ara ja me voy a enganxar al Tomb Raider
després de la crítica esta.
Però has tingut consola o no?
Sí, sí, sí. I una que s'anomenava Intellivision.
Home, això faràs feliç el francès.
Jo penso que aquesta música ara
ens sembla una mica odiosa, però imagino que en el moment
que la escoltàvem era com una cosa moderníssima.
Clar, perquè era l'única cosa que teníem.
No teníem iPods. O sigui, era el que hi havia.
Per cert, el 20 d'octubre Intellivision
anuncia nova consola.
Això és molt fort.
I saps qui està darrere? El senyor Telerico.
Aquell que venia aquí a fer els concerts de videojocs.
El Telerico?
Doncs ell està darrere d'aquesta moguda
en què Intellivision traurà una nova consola
moderna pero amb esperit retro, etcètera, etcètera.
El 20 d'octubre en sabrem de què va.
T'acaba d'explotar el cagó, oi?
Qui és el senyor Telerico, sisplau?
A veure, el concert de videojoc, Video Games Live.
Hi ha un senyor allà al davant que toca la guitarra
i així com un superroquero i tal.
Doncs es diu Telerico.
I és el que ho porta.
I és un rockstar que de sobte, pel que veig,
també fa consoles de...
Està ficat en l'agenda Intellivision Productions.
Està ben assessorat o no?
Bueno, això ja ho veurem.
Deu-n'hi-do, és una notícia bé.
No és una primícia, perquè per mi ho ha estat.
Realment és al·lucinant.
Sorpresa!
Doncs això ha estat la Generació Digital,
la tecnologia creativa i videojocs de Catalunya Ràdio,
Julio César Palacio.
Moltes gràcies per acompanyar-nos,
per portar aquest mòdul
en aquesta maleta al·lucinant
i, doncs, explicar-nos
per molts
un inici del que és aquest univers.
Gràcies a vosaltres per invitar-me.
Hi ha algun concert que puguem saber
que toquis d'aquí a poc?
Sí, hi ha un festival que es diu Teorema
que, a més, toquen molts artistes locals
que estan bastant bé,
i, de cop, hauríem de veure-lo.
El pròxim jueve, no, és la setmana que ve,
a la Conventa de Sant Agustí,
hi haurà una xerrada sobre modulars
i el sabat següent
a la Laud
n'hi ha un concert.
Toc en directe, que és el que realment m'agrada.
Ja tens un espectador, l'Albert.
I tant!
I per últim, alguna pàgina web
per veure la teva Facebook?
Sí, soncolor.info
Generació Digital.
Res, però distreu.
Distreu gràcies a l'Albert García, Francesche B. Blasco,
Gina Tost, l'Oriol Dalmau i jo mateix, Albert Murillo,
al control tècnic del Ricard Portal a Tarragona,
doncs tenim el Miquel Marimón,
i al control central, el Víctor Lorenz.
Per cert, per optar a la nostra entada
per veure el liceu i puritani de Vincenzo Bellini,
és molt fàcil.
M'heu d'enviar un missatge privat a Telegram a mi.
Amb la frase...
Jo soc un hipster, jugo a videojocs, però m'emociona l'òpera.
D'aquesta manera pots optar a alguna d'aquestes entrades.
El que farem dilluns, fer el sorteig,
i ja us sabantareu si heu guanyat o no.
Pots seguir-nos a Telegram, Twitter, Facebook, Twitch, Instagram
i que ràdio.cat barra GD.
Gràcies i adeu-siau. Moltes gràcies, adeu.
Adeu.