OK.
Oh, yeah, yeah.
Oh, yeah.
Oh, oh, yeah.
Icat, la ràdio inquieta.
Generació digital amb Albert Murillo.
Benvinguts a Generació Digital. Aquesta és l'edició número 975.
Avui parlarem de la revista Loop,
un projecte editorial independent
i ho farem amb una de les seves redactores.
Com que en el seu número 2, que acaba de sortir,
es titula Sobrenatural, doncs...
Sobrenatural? Em fas gràcia, presentador de Fireta.
Qui t'acompanya avui?
El Pazos 64, l'Agufo Love, l'Elisabeth Sánchez i el tècnic.
Qui és avui el tècnic? Que te'l van canviar en cada dos per tres.
Ui, sí, sí.
Et tenen molt en compte els directius de la casa.
Però, a veure, què passa aquí?
O sigui, pot ser sobrenatural, però que almenys sigui, no sé...
Que no se'n rigui de tronxa.
La fantasma iriente m'ha agradat.
Però de què va?
I el tècnic és el Blai Iniesta, que ja n'hem tingut de 30 anys.
Hola!
A més, ens posen gent competent.
Clar, clar, clar.
Que sapigueu que avui parlarem de videojocs, de por,
i coneixerem alguns videojocs que han aparegut aquesta setmana,
que crec que val la pena que en parlem.
Has descarregat Generació Digital.
Molt bé, doncs avui, com sempre, som a Twitch,
a twitch.tv barra Generació Digital.
Fem molta petxoca, hi ha molta colla.
Sí, està molt bé, aquest plano ara.
Cada vegada agrada més noms de gent.
Exacte, exacte, i tant, i tant.
I fem una pregunta, no, avui, també?
Doncs sí, ja que parlem de coses sobrenaturals,
ens agradaria saber quines coses sobrenaturals
li han passat als nostres audience
mentre jugueu a videojocs o no.
D'acord. Coses rares.
Coses estranyes que recordes que...
Tu, Víctor, tens alguna cosa sobrenatural
que t'hagi passat a la teva vida?
Home, a nivell de videojocs, sí,
perquè jo m'he passat al Kingdom Hearts 3.
És bastant cagat. És bastant heavy, eh?
Però sí, jo de petit vaig veure un senyor amb barret a la porta.
I després, amb els anys, em vaig enterar...
Com? Estava dormint de petit,
i vaig veure un senyor amb barret, on va semblar.
I després, amb els anys, m'he enterat que era un terror nocturn.
No n'he tingut bé més, suposo que no li vaig caure bé.
Però això vol dir que més d'una persona ha vist el mateix senyor.
Sembla ser que sí, perquè, a veure, quan vaig veure el dibuix,
hi havia un senyor a Twitter que es dedicava a fer dibuixos
de terrores nocturnos que li deia a la gent.
I jo no me'n recordava, i vaig anar a aquest xef i dic...
Jo el conec, José Antonio.
Estaria bé saber qui és, no?,
que es presenta als somnis de tanta gent.
Com a mínim.
I té una mica de mal educat, també.
Com aquesta persona que ha parlat.
Ai, has tingut alguna cosa així sobrenatural?
Jo, per atrevir-me a jugar al fasmofòbia,
de moment crec que no recordo més sobrenatural.
Molt bé. De fet, després parlem-ho, Víctor, de tipus de por, no?
Sí, he fet com una llista... Exacte.
...supercoherent,
hi ha molta base sobre els jocs de por.
Molt bé, Eli, tu n'has tingut alguna...
Jo, si m'ha passat alguna cosa estranya,
sempre hi he buscat una justificació.
Potser me n'han passat i he pensat que era normal,
i, per tant, no me n'he sabentat.
Redactora de la revista Lupa,
t'ha passat alguna cosa inexplicable jugant a videojocs o no?
Per sort, no. No, eh?
Per sort, no, i toco fusta que no passi,
perquè això de veure senyors amb barret i tal no m'agrada.
Quin mal rotllo. Encara que li posis nom, eh?
Sí, però encara que estava a contraluz,
no se li veia la cara i tampoc.
Jo us volia explicar, Àngela, una cosa que he explicat aquí,
crec, perdoneu-me, a vuelo a hacer bolleta,
que és els somnis que tinc recurrents,
que, de fet, avui n'he tingut un.
Sumir un trens, sempre.
Avui anàvem trens, amb la meva dona,
i, el que semblava una cosa normal, que anava bé,
arribem al lloc on havíem de parar i dic...
Uà, on he posat la bossa?
La bossa era molt important del lloc on paràvem,
no recordo on anàvem.
I miro dalt i no hi era, dic...
Uf, em sembla que li he posat un altre vagó.
I jo, reacció, Marta baixa, tranquil·la,
jo me'n vaig a l'altre costat,
ja trobaré la bossa i ja agafaré un tren de tornada.
I ja estava, una altra vegada, com sempre, perdut entre trens.
Sempre, sumir un trens i no em perdo.
M'encanta la lògica entre somnis.
Jo, no, baixa, jo ja vaig a buscar la bossa.
Jo sóc d'aquestes...
Molts somnis...
Busco solucions, no passa res,
sempre sumir un mateix,
vull dir, tu tranquil·la, que jo ja m'espavilaré.
Però això, el cervell hauria de ser intel·ligent,
i hauria de fer que la teva dona et digués...
Tu ets idiota.
Pots baixar i dir-vos, és veritat,
però què coi m'he de quedar, ja trucarem a la Renfe.
La bossa, la bossa diferent.
A mi em va passar això, no dins del tren,
sinó que em vaig deixar el monader a un banc de l'estació.
I em van trucar.
La persona que ho va trobar.
És raro, que et deixis la cartera allà.
Estaven els calés?
I es va quedar allà.
Bueno, mai he vist calés.
Hi havia els DNIs i aquestes coses.
No és que pensi malament de la gent,
sinó que la gent és intel·ligent.
De totes maneres, penso que hi ha més bona gent del que ens imaginem.
Jo també, però s'ho callen, s'amaguen.
Fa veure que no. No parlen a Twitter.
Ui, és veritat. Les bones persones callen.
Avui jo pensava en això de Twitter, és veritat.
Què diuen els uients?
Ja tenim alguna història dels nostres uients.
La Morferi ens explica que un dia estaven a la seva casa de camp,
jugant a jocs de taula,
i de cop, la llum d'un peu darrere seu va petar.
La llum de peu.
Ens vam estar convencent que havia sigut una muntada de tensió,
i vam recordar que, com que tornàvem a passar,
sortíem corrent en massa,
i encara avui estic curiosa de si va ser, de veritat,
una muntada de tensió o no, perquè segurament no devia tornar a passar.
Bueno, coses que passen.
I quan estàs a la muntanya jugant a jocs de taula amb els amics...
Home, clar.
Per això ho has de fer begut.
Clar, exacte.
Després no et recordes el trauma. No penses tant.
Clar, a tothom li encanta la muntanya,
fins que se'n recorda que hi ha mosquits i es fa de nit.
Aleshores ja no fa cap gràcia, saps?
S'ha de poder entar qualquiera.
Molt bé, doncs, escolta,
hem començat el Generació Digital d'ICAD,
el programa que s'emet els dissabtes a les 10 del matí,
i nosaltres el que anem a fer ara és conèixer el videojoc
amb el qual l'Eli ha jugat aquesta setmana.
Els teus amics estan connectats al Generació Digital.
I aquesta setmana té a veure molt amb els enigmes.
Doncs sí, mira, ja que parlem de coses estranyes,
he jugat a un joc que es diu Gear Enigma,
que és una aventura gràfica tipus trenca-closques,
que ens ha recomanat una ullent, que és la Laura,
i també està basada en coses sobrenaturals o coses estranyes.
Més o menys normals.
Però ho estàs dient com molt sobrenaturals, però així.
Sí, perquè no fa gens de por.
És un joc molt tranquil·let de jugar.
En aquest joc has de resoldre els misteris d'una família
dins de casa seva.
És un joc de trenca-closques d'aventura,
que s'ha dibuixat a mà,
explica la història d'un jove mecànic aeronàutic,
que es diu Cal,
i que torna a casa després d'un viatge misteriós
i després de retrobar-se amb la seva mare a casa.
Ella li explica que estan passant tot de coses estranyes,
i ell és el que ha de descobrir una sèrie de secrets
de la casa que van relacionades amb el seu avi.
Com ho fa, això?
Doncs a través d'unes pistes que van sorgint a la casa,
ha de resoldre aquest misteri
i descobrir què és el que va passar fa molts anys.
Aleshores, és un joc en primera persona.
Visualment és en primera persona, i tu vas movent per la casa.
Tu vas movent per allà.
Hi ha una història principal, que és aquesta dels misteris,
però després n'hi ha unes altres secundàries,
que després tenen una mica perquè no tenen res a veure.
Tu estàs jugant.
Això era un altre joc.
Era un altre joc que volien aprofitar d'alguna forma.
Tu estàs allà dins intentant resoldre uns trenca-closques,
i de sobte fora de la casa hi ha uns lladres que volen entrar,
i tu has de sortir, parlar amb ells i llençar-los el gos,
i t'estàs una estona entretingut allà fora,
quan et voldries estar a dins fent una altra cosa.
Clar, una mica despista, el tema.
Deu ser per despistar, perquè no té cap mena de sentit en la història.
Però és entretingut. Molt bé.
Però l'acció principal del joc ha passat dins de la casa,
des que et trobes amb la teva mare,
has de recórrer totes les habitacions,
que no es desbloquegen fins que no resols els animes de l'anterior
o d'un parell d'elles.
No pots recordar tota la casa fins que no vas resolent coses.
S'han de trobar peces o claus en habitacions que ja has passat.
Has d'obrir caixes de música que contenen, per exemple,
la combinació per entrar en un altre lloc.
Encendre llanternes de carosè per il·luminar habitacions fosques,
però abans has d'haver trobat tots els utensilis
que et serviran per encendre aquesta llum.
Molt bé, de carosè.
Has d'anar recopilant objectes,
i aquests objectes has de saber on utilitzar-los,
i has de saber resoldre els trencaclosques.
Són difícils o no? És molt difícil.
La cosa és que és un joc molt difícil.
Jo m'he quedat encallada amb força llocs
i m'he quedat molta estona intentant
no tant resoldre els trencaclosques, que no són tan difícils,
el que és més difícil és arribar-hi.
És a dir, tu tens una sèrie d'objectes allà
que no saps ben bé on has de fer servir
i no saps ben bé com fer servir
per arribar a aquells trencaclosques,
que al final no és tan complicat.
És una estona de recorregut,
tota aquesta estona de provar, de tornar a provar,
que no pas un cop que hi ha...
Seria una mica com un escape room, no?
Sí, més o menys, sí.
A fora, a la casa, van passant coses que t'obliguen a sortir
perquè hi ha uns lladres, com deies?
Sí, estàs allò una estona intentant obrir una porta
que no trobes amb què o no trobes com,
i de sobte toquen el timbre i està passant una cosa a fora.
Tu surts a fora, parles amb la persona de turno que hi hagi,
que vol entrar,
o això, et volen robar,
t'estàs una estona allà resolent això, que al final són converses.
És un sistema de converses, acabes de parlar amb ells,
i després segueixes amb la teva aventura.
Però tu educadament...
Ho has de fer perquè no et deixi avançar.
T'obliga a ser educat. M'agrada molt.
Els lladres, eh?
Educat amb uns diàlegs...
Sí, sí, sí, bueno, a tu, a veure...
El lladre també pot ser educat.
De vegades es pot convèncer d'aquesta forma
algú que vingui amb males intencions.
T'has de robar, home, no, bueno...
Pensa que jo, no?
Tot i que, bueno, són diàlegs una mica estranys, també.
No seria la cosa més coherent de l'univers.
Anem a fer una mica de repàs.
Parlem, primer, del disseny artístic.
Doncs sí, és dibuix a mà a Steele Punk
per mostrar l'encant del món Steele Punk.
M'agrada força, jo li posaria un 4.
Molt bé, anem a la música i els efectes de so.
Doncs els efectes de so són molt diferents.
Has de fer servir uns auriculars
i, per a la música especial i immersiva,
també li posaré un 4.
Molt bé, i ara jugabilitat.
Doncs és agradable, tranquil, entretingut,
són trencaclosques, sí que són interessants,
li posem un 4, també.
Molt bé, la narrativa.
Té un argument principal que està bé,
però d'altres que despisten i donen cap mena de sentit.
Els diàlegs són massa llargs, per tant, li posaríem un 2.
Molt bé, ara anem a les mecàniques i aspectes tècnics.
És un joc point and click, és molt fàcil,
li posem un 4.
Aquí em quedo un 2.
Molt bé, la rejugabilitat.
Doncs l'hauràs de jugar molts cops a la força
perquè has de descobrir coses que no són fàcils,
per tant, li posarem un 3.
L'originalitat.
És un joc bastant típic, no té res molt molt original, un 3.
Molt bé, i les plataformes.
Com que és per Android i Paralles, li posem un 5.
Molt bé, recordem el nom del videojoc, que és Gear Enigma.
Gear Enigma.
Molt bé, doncs quito la Laura.
La Laura, sí, sí, jo vaig fer llista, eh?
En tinc molts, eh, d'oïents? Molt bé, no?
Tinc una llista per anar jugant.
Us hem de dir que resoldrem, ja ho vam intuir la setmana passada,
la part final d'aquest concurs,
la farem el dia, crec que és 17 de desembre,
farem un programa obert al públic,
n'hi ha 17-20 persones que podran venir aquí.
En principi, sí, sí, ja es pot venir.
L'altre dia vaig veure algun programa de la casa
que tenia públic.
Bueno, sí, 17 persones. Sí, sí, 17-20, sí.
Jo crec que l'última vegada en s'acaben venir 20 i escaig.
Ah, sí, sí, que els teniu una mica en cadires.
Sí, sí, i llavors a veure si pot venir,
a part de les persones que t'han recomanat,
ja farem alguna cosa. Estaria molt bé, sí, sí.
I farem la gran final. Això mateix.
Molt bé, doncs continuem el Generació Digital.
Participa a la comunitat del Generació Digital
el nostre canal de Telegram.
Doncs sí, al Telegram sabeu que podeu comentar-nos qualsevol cosa.
Hi ha algun oient que digui alguna cosa?
Doncs sí, de coses misteries i sobrenaturals.
El Roger Valdomà diu...
que jo no sé per què ho fa, això, la gent,
però veure una agulla que em perseguia i fugir per potes,
tancar la porta i quan la vaig obrir l'agulla estava allà clavada.
Ho recordo com a calcom real.
Però vés a saber, vols dir l'agulla clavada on a la porta?
En sèrio? Però és que, vull dir, era una agulla, eh?
Tampoc... Bueno, una agulla.
Però una agulla sola, perquè... Però quina, però...
Bueno, ja m'estic imaginant una...
Ja, home, però si s'ha anat sola cap a la porta...
No m'he fet l'agüija, com a cal...
Sí, sí, em deu dir... No, no, i això és això, eh?,
que amb el temps et queda aquest record
i potser al final no saps si és veritat, si és mentida...
I potser vas afegint algun detall i al final queda una història, allò...
Potser no te'n recordes que darrere de l'agulla anava un col·lega teu.
Sí, sí.
Que no era una agulla, que tal...
A mi aquestes coses em fan por, però no me les crec.
Ja. Em costa molt.
O sigui, ara estic pensant...
Si jo veig una agulla volant diria... No, per això.
Sempre li busco un motiu, sempre li trobo un motiu.
Ara estic pensant una cosa sobrenatural que m'ha passat,
és veritat, aquesta setmana. Aquesta setmana mateix?
M'ho deia jo molt ràpid. A veure, a veure.
Vaig anar a veure el musical d'agost, ja està.
Ai, lo dejo.
Però va passar alguna cosa? No.
Tot en si és molt sobrenatural.
Ah, d'acord. Ja està.
Molt bé, és teatre musical. Teatre musical.
Molt bé, molt bé. Ah, i està el...
Sí, perquè el vam tenir de convidat en un programa
i ens va convidar tot l'equip.
I vam anar a Bustamante. Bustamante, això.
Mai de la vida hagués pensat que aniria a veure res de Bustamante,
però allà vam ser.
Com han fet els monstruïtos?
A la pel·li d'agost hi havia unes ombres que s'emportaven el dolent.
Els efectes estan molt ben fets, eh?
Els efectes són el millor de l'obra.
A la meva petita em feia molta por, això.
No ho recordeu? Jo no me'n recordo.
Quan es moria un dolent, sortien unes ombres després...
Sí, així negres.
I les ombres al terra, sortien mans i t'emportaven.
Jo crec que no l'he vista, la pel·li aquesta.
No en dic. Jo tampoc.
Però si és clàssic.
És un clàssic.
Cada any posen 40 vegades Pretty Woman, Ghost...
Bueno, ja no...
D'una conyera petita hi posaven Beethoven.
Era la boda.
No heu vist Ghost?
No he vist ni Ghost ni Pretty Woman, ara que l'has anomenat.
Mare de Déu. No, no, escolta'm.
Doncs no anem a veure el musical.
D'acord.
Doncs això, ja han aparegut dos números de la revista Loop.
És una revista temporal i, com a tal, s'ha de gaudir al màxim,
perquè, a més, es deixa gaudir molt.
Han elegit el micromecenatge per tirar endavant.
Mirant cap endins de la revista,
i no ens referim al contingut que ara hi entrarem,
veiem que tenen molt clar
quan han de pagar els col·laboradors i els il·lustradors.
De fet, és molt recomanable llegir el manifest de la revista
que està a la seva pàgina web.
És el primer que has de fer i que recomanem, de veritat,
perquè és molt diferent.
Jo no ho havia llegit mai.
Molt bé, tinc la sensació
que els fonaments de la revista estan molt pensats, no?
Sí, sí, sí.
La veritat és que, al final,
veient el tema dels mitjans de videojocs,
la precarietat laboral que existeix, etcètera,
sobretot era un dels temes que teníem molt clars,
perquè, clar, nosaltres, abans de Loop,
veníem de Game Report, que era una altra revista,
va haver-hi 26 números,
15 dels quals van ser en físic.
Llavors, clar, Game Report sí que té un aspecte similar a Loop,
però, realment, ningú ho cobrava,
tot i tenir il·lustracions pròpies.
És el mateix tipus de publicació, realment, però, clar,
no es podia pagar la contribució de cap persona,
però també era molt inferior.
Clar.
Clar, això, al final, acabava desgastant molt l'equip.
Primer fèiem quatre revistes l'any,
després van passar a ser a tres,
després va arribar a un punt on era molt de desgast.
També teníem una web, tot i que ho vam acabar deixant aparcat.
I molt de desgast per tot l'equip.
Vam dir, o comencem a pagar totes les contribucions,
o parem aquí i ens despedim.
Molt bé. De fet, això vol dir que tots aquests fonaments,
tots aquests, doncs el que deia la Eli,
l'apartat aquest del fundacional, clar,
és tota l'experiència que vau tenir darrere, també,
que vau aprendre moltíssim, no?
Sí, sí, està clar, tant a nivell imprenta,
a nivell de distribució, no?, etcètera.
Tot una aventura que, al final, sí que hem après molt,
també, en el primer any,
però està clar que això ja venia d'una experiència prèvia,
perquè, si no, és molt complicat.
Clar. Micromecenatge, amb micromecenatge,
les coses es poden posar molt difícils, o potser al contrari,
però una de les coses que teniu és que sou independents, no?
I l'independència també s'aconsegueix per aquí, no?
Sí, sí, sí, sí.
Però clar,
tampoc podem competir amb una revista normal,
amb les seves notícies, etcètera.
Vull dir, són tipus de publicacions molt diferents,
i per oferir una mica el producte que estem anunciant,
està clar que necessitem estar sense publicitat
i aprendre, sobretot, de tota la gent
que vulgui participar al nostre vercami.
Què us sembla la revista?
Perquè, a veure, més de 200 pàgines cadascuna,
amb un paper que jo tècnicament no sé com es diu,
és un paper de qualitat i que fa molt de goig.
És una meravella, sí.
És una passada, sí.
Vull dir que, a més, el primer, per exemple...
Mira que bonica.
El número aquest que brilla
és només per la gent que va participar al vercami.
La versió que es ve normal,
tant a la web com a les botigues que la tenen,
és sense aquesta part de brillo, però molt maca igualment.
No, no, espectacular, realment,
i és molt diferent al que veus normalment.
A qualsevol revista de videojocs que et puguis imaginar.
Quanta gent sou en aquests moments treballant a la revista?
Entre redactors, artistes,
i també l'equip de correcció, portada i fotografia digital.
Em sembla que som 30 i molts.
Molt bé. Déu n'hi do.
Hi ha gent d'Espanya? Sí.
Hi ha gent de fora, també? Sí, hi ha una persona de Chile.
Jo el que he vist és que per columnes o per articles
junteu molt per parelles, un que redacta i un artista.
Sí, sí, sí.
I treballant conjuntament,
o a l'artista li arriba allò redactat
i a partir d'aquí innova més l'art?
Sí, el que intentem sobretot és que...
O sigui, nosaltres sempre, a Game Report, quan treballàvem,
ens trobàvem que era una mica com l'últim que has dit.
O sigui, més aviat per plaços, etcètera,
no teníem temps que l'artista pogués veure el text.
Llavors, amb els plaços també de l'UP,
el que intentem és que l'artista pugui veure el text.
Si, per exemple, tenim alguna idea,
li podem proposar directament a l'artista.
Ha passat, per exemple, en el meu text de la segona revista.
Al final, depèn molt també de la química
o del que li pugui suggerir a l'artista,
de com es vulgui implicar cadascun,
però en el moment en què l'artista fa la il·lustració,
sempre el text ja està acabat.
Molt bé.
A l'UP sou un equip ben avingut.
Tu ara em diries, no ho saps, ho sé.
Jo almenys crec que ho sé.
Ara sabreu una miqueta per què,
perquè hem rebut alguns missatges
que m'agradaria començar amb el primer.
Hola, aquí Fernando Porta,
redactor i coordinador de la revista LUP,
Community Manager, cuando me deja la vida.
Estoy aquí hoy por Viki,
nuestra mayor experta en juegos que no sabes que existen.
Si queréis conocer una Visual Novel
o un RPG escondido en el fondo del catálogo,
es vuestra persona.
Y no solo eso, sabe de todo.
Preguntarle sobre bandas sonoras, comis japoneses
o historias de desarrollo locas.
Posiblemente os contará detalles que nunca han salido de la luz
o situaciones totalmente absurdas.
Viki es una enciclopedia,
pero transmite su pasión en cada uno de los artículos
y reportajes que escribe,
ya sea en su blog personal Checkpoint
o en los números que ya hemos lanzado en LUP.
No cambies nunca, Viki.
És el Fernando Porta,
i això que diuen que ets una enciclopèdia,
com treballes per guardar totes aquestes dades?
És una cosa que m'interessa molt, és a tu.
Normalment tu jugues a un joc
o investigues sobre qualsevol cosa
relacionada amb el videojoc.
Tot això és al teu cap?
Ho apuntes en algun lloc?
Perquè després pot venir...
Vull dir, al cap dels anys, per exemple,
si fan un altre joc, tota aquesta informació,
com et pot venir una altra vegada?
Clar, no ho sé.
Al final, totes aquestes coses,
com sempre m'ha agradat molt investigar i agir, etcètera,
sobretot amb referents com Hardcore Gaming 101
o, per exemple, el blog de la Kimimi,
són pàgines molt dedicades no només a la conservació,
sinó també a una documentació molt exhaustiva,
no només del joc,
sinó també del desenvolupament de les persones que hi ha darrere.
Al final, quan t'interesses, per exemple,
per qui és el director de tal o qual joc,
acabes tirant una mica del fil i buscant i dient,
ostres, mira, part de l'equip ara està en aquesta companyia,
per això aquests jocs s'assemblen,
mira, si tirem del fil, aquest aquí era el productor,
ara el podem trobar no sé on,
i acabes fent com una genealogia sencera
de família d'aquesta companyia, per dir-ho d'alguna manera.
De fet, per mi és això superimportant.
A mi em passa molt amb la música,
que moltes vegades, jo què sé,
en qualsevol obra m'agrada saber el compositor o l'interpreter,
què és el que ha passat, quan ho vam fer,
perquè després, o escoltant-ho, i en aquest cas, per exemple,
jugant-ho, ho reps d'una altra manera, el fet de jugar, no?
No sé, a mi em passa, eh?
A més, jo de jovenet sí que tenia...
O sigui, jo jugava a jocs i se'm quedava gravat tot.
Ah, sí? Tot.
Dona igual el que jugués i pel·lícules igual.
I ara, com que em dedico a això, cada setmana és un joc,
o són sis jocs, o són...
No me'n recordo, tio. Què dius, ara?
Us deixo anar i se me'n va perquè ja estic a l'altre.
Clar, clar, clar. I ara, com que estic obligat...
Com quan fies un examen, com es copies i...
Ovidaves tot.
Jo abans em quedava tot, tot, tot, tot, i ara em costa molt.
He fet una setmana de jugar demos, 25 demos,
i quan he vingut a fer el vídeo dic...
Aquest de què anava, tio? Que fort.
O de què anava, no, però quina mecànica hi havia.
Hòstia, he de tornar a mirar i dir...
Mira, no sé, jo m'he ido rompiendo.
De fet, a la revista, a veure, parleu de videojocs,
però podeu parlar d'altres coses relacionades amb la vida, per exemple.
És a dir, que de vegades el videojoc és una excusa per parlar d'altres coses.
Sí, sí, sí, també, clar, la revista està com molt dividida
en diferents seccions, en una crítica, en un reportatge,
o en una entrevista, també, que fem a Desenvolupadors.
Evidentment, el que trobaràs serà contingut com molt...
Com dir-ho, no?, molt d'estudi, entre cometes.
Però hi ha altres seccions, com molt més lliures,
que actualment cadascú es pot desmelanar com vulgui,
es pot parlar de moltes coses, també de la vida,
o també d'altres disciplines, per exemple.
Molt bé.
És una revista que quan tu la folleges al d'inici,
veus que no hi ha gairebé fotografies de videojocs,
sinó que hi ha aquestes il·lustracions.
És a dir, és una de les primeres coses que em va sorprendre,
i és que, bueno, s'utilitzen altres tipus d'il·lustracions
o de fotografies per, doncs...
Tens dues personalitats, la de la persona que escriu
i la de la persona que dibuixa.
Li dona una vida molt potent a cada article i molt a molt.
Molt bé. Tu, Laia, ja t'has subscrigut o no?
No, això li volia preguntar.
Teniu pensat deixar que es subscriguin a la revista
per rebre automàticament el següent número?
A veure, ara mateix és complicat,
perquè, clar, com sempre depenem d'Albert Camí any a any,
és difícil.
No obstant, sí que pots subscriure't a Albert Camí,
que és vxkm.is barra loop,
i quan l'obrim, que serà el novembre,
ja et sortirà la notificació
i llavors tu pots participar a Albert Camí
i aconseguir directament les dues revistes
o la contribució que tu vulguis, només donar també es pot,
pel següent any.
Això està molt bé.
Molt bé.
L'Helena és una de les teves companyes redactores, també,
i et diu això.
Es increíble la cantidad de información fascinante
que guarda y la naturalidad y la cercanía
con las que comparte toda esta información
y con las que recomienda a juegos,
algo que yo valoro muchísimo
porque en el mundo gamer creo que no abunda.
Además, espero con ansia el momento en el que decida
sentarse a escribir una biografía,
porque en el poco tiempo que la conozco
he podido comprobar que las leyendas eran ciertas.
Hay muchas cosas, muchísimas.
Algunas, de hecho, la vida se las podría ahorrar.
Pero siempre lo cuenta con un desparpajo envidiable.
Y yo solo quiero que escriba un guión
para una serie sobre su vida y una biografía también.
Todo, yo me lo voy a leer todo.
Eso sí, hablando de vidas,
la vida no es debido a unos chupitos que tomarnos juntas.
Vicky, eres una reina.
Molt bé. Veieu que hi ha bon rotllo.
Sí, sí.
Quants en portes tu d'escrits d'articles?
Tu personalment?
A l'1, 5 articles entre les dues revistes.
Molt bé.
Com dèiem abans, per exemple, el número 2,
doncs pots llegir el sobrenatural.
I una mica, alguns dels articles estan lligats a això.
Sempre serà així?
Sempre agafeu un tema que pugui ballar a la revista més o menys?
Sí, sempre intentem donar-li una identitat diferent
a altres tipus de publicacions.
Intentem sempre que hi hagi com una temàtica central
i cadascú que desenvolupi el seu article crític, etcètera,
en base a aquest tema.
Però, per exemple, el tema sobrenatural,
justament molta gent s'imagina només temes de por, terror, etcètera,
i també hi ha, per exemple, realisme màgic.
Vull dir que és veritat que potser bona part del gruix de la revista
sí que pugui tenir a veure amb el terror, però no necessàriament tot.
Vull dir, al final crec que és una publicació que també...
Encara que la temàtica no megainteressi la persona,
com està vista des de tants punts diferents,
sempre hi ha algú que podrà trobar alguna cosa que li interessi.
Ara esteu treballant en el número 3.
Sí.
I també és Verkami.
Llavors, la gent que ens estigui ara escoltant o veient a través de Twitch,
exactament com ho pot fer
per aconseguir les revistes futures o anteriors, si es pot tenir?
Les revistes anteriors, el número 1 i 2,
el podeu comprar primer a la nostra web,
que és loop.gamereport.es,
i, si no, també el podeu comprar aquí a Barcelona, a Giga Més,
i a la central, que són les nostres dos punts de venda.
Tenim altres punts de venda a Espanya
que li interessa si ho pot veure des de la nostra web.
Després, respecte al Verkami,
això, la gent es pot subscriure al nostre Verkami,
que és vxkm.is barra loop,
i des d'aquí, quan el novembre l'obrim,
ja podrem participar amb la seva contribució
pel segon any, que també la revista número 3
també tindrà una aportada una mica especial pels subscriptors.
Molt bé. Jo recordo que, si no estic equivocat,
quan jo vaig fer-me del Verkami,
era de l'any 2022 i van ser dos números, no?
Exacte.
I així també seran el proper...
O sigui, també els propers números que surtin seran dos, per exemple?
Sí, l'any 2 també tornaran a ser dos números.
Es pot dir el tema, del tercer, ja?
No es pot dir el tema,
però et puc dir que és una cosa que agrada a tothom
i que tenim molt present en el nostre dia a dia.
El LOL?
A mi no m'agrada, llavors.
No pot ser el LOL perquè no li agrada a la gent que el juga.
Segons que has dit present, aquí...
Molt bé. Tenim una tercera persona al loop.
És l'última, ja, que ho sabies, Victòria, que ens explica això.
Hola, soy Pedro José Martínez,
redactor y revisor de la revista Loop.
Vicky es una estupenda compañera.
Ama los juegos de puzzle tanto como yo.
Y es la enciclopedia viviente de los juegos Inven.
Todo lo que hace tiene su inconfundible sello personal,
que jamás pierde. Escriba sobre lo que escriba.
Su cerebro es la mayor base de datos de juegos Inven que pueda encontrarse.
Conoce cualquier japonesada que haya salido,
cualquier juego oscuro que haya podido ser publicado alguna vez.
Si quieres que se le iluminen los ojos, pregúntale por contra.
O dile que se le apetece un Time Crisis.
Molt bé. A veure, a juegos Inven, a què refereix?
Caram, jo és que estic molt sorpresa amb totes aquestes intervacions,
perquè ningú m'ho havia dit, no?
Ja els hi vaig dir que no t'ho diguessin.
Juegos Inven, a veure, doncs, normalment,
això és com una mena de conya interna que tenim
de jocs com molt desconeguts, no?
Sempre és, normalment, coses japoneses,
coses antigues,
coses o fetes per ordinador,
amb plataformes poc conegudes o tal,
i és una mica una conya que tenim,
que a vegades jo dic un nom d'un joc i la gent em diu,
te lo estás inventando. No existe de verdad.
I això passa avui dia?
Continuen sortint aquests jocs estrany al Japó, per exemple?
És un mercat que van venint coses estranyes o no?
Sí, al final, fires com el Comiquet, per exemple,
que amb molts jocs d'Ojin,
que són com indis japonesos, no?
Que, clar, fa que avui dia són més fàcils d'investigar,
perquè, vulguis que no, la gent acaba penjant vídeos de internet
promocionals, demos, etcètera,
pots seguir els creadors a Twitter, els hi pots preguntar.
Vull dir, al final, sí, sí, sí, potser no tant com abans,
perquè, clar, la necessitat de que els jocs
siguin cada cop més grossos, amb millors gràfics,
més macos i més espectaculars
ha fet també que els jocs es quedin o en molt, molt indis,
o en molt, molt grans.
I aquest termàmitge que abans existia, potser,
ha anat desapareguent des de l'època de Play 2 cap endavant,
cada cop més petit, no?
Però, sí, tot i així, encara segueixen sortint produccions així.
Jo no soc un megaexpert de desenvolupadors japonesos,
però hi ha un que m'apassiona.
I a veure si el coneixes. És el Kentachō?
Et sona, el Kentachō?
Sí que em sona, però ara mateix no caic a...
És que el Kentachō va fer ara fa potser 15 anys
una exposició a Madrid sobre ell,
i ell fa jocs com jocs mínimals,
que els pots jugar amb Java, de fet, gairebé tots,
i, a més, ell ensenya el codi sense problema.
I no només això, sinó que tu jugues a qualsevol joc,
fas pausa i pots veure on ha fet pausa en el codi.
Hòstia, que bo!
I la gràcia és que tu pots, per exemple, canviar el codi,
posar el teu nom, si vols, i tal.
I és un que a mi m'encanta,
i jo crec que deu tenir una feina, no sé, de cuiner,
i es dedica a les hores lliures que dius, hosti, és fantàstic.
Doncs res, no sé, si algun dia parleu del Kentachō,
m'encantaria, o sigui, és una cosa que m'encantaria,
conèixer aquest personatge.
Molt bé, escolta'm, a l'última hi ha entrevistes, de fet.
Per exemple, al primer número,
hi ha una a Nina Freeman i en el dos amb el Rem Mitchalski.
Qui és aquest, el Rem Mitchalski?
El Rem Mitchalski i també el Suery.
Exacte. El creador del Deadly Premonition.
Molt bé.
El Rem Mitchalski és el director
d'una trilogia de jocs sobrenaturals,
dels quals el més famós és el Decat Lady.
I bé, l'entrevista és sobretot enfocada
en el seu desenvolupament,
tant ell com el seu germà, com van començar la seva companyia,
com els ha sortit la idea que va fer una trilogia
quan inicialment només volia fer un joc, etcètera.
Molt bé.
L'entrevista del Suery encara no l'he llegit,
però ha d'estar interessant.
Bueno, és molt suery.
Dóna respostes que algunes són molt interessants,
altres són molt suery.
Jo tenia sensació que estava contestant la de després
i algunes una mica sí, ja ho veuràs.
Què hi diuen els orients?
Doncs mira, em diu l'Starr que li digui hola a la Vicky de Perceva.
Molt bé, Starr. Esperava veure-la avui, de fet.
Ho hauria pogut lligar, això no ho sabia, em sap greu.
És culpa de l'Starr, és culpa de l'Starr.
No, el que podem fer un altre dia és això.
Ella se t'arregona per això.
Ella sempre... escoltem la veu sobrenatural,
però aquí sí, alguna vegada ha vingut.
Ho farem algun altre dia perquè us veieu i podeu parlar,
que això està bé.
Ara ja ens has dit que esteu treballant tots
amb aquests nous números, no?
Suposo que la feina d'ara
és aquest futur tercer número o quart que pugui venir, no?
Ara m'han dit que la feina és sobretot promocionar el Berkami,
perquè clar, en el primer número, per exemple,
sí que es va començar a treballar abans del Berkami,
ja amb els diners estalviats de Game Report,
amb les contributions, encara que no sortís al Berkami,
i vam presentar un prototip, no sé si era de...
40 pàgines, em sembla, potser m'equivoco,
ja amb 5 textos acabats, amb les seves il·lustracions,
maquetació, amb la portada també, etcètera.
De cara al tercer número, ara mateix això,
ja tenim l'escaleta decidida, ja hem parlat amb tots els il·lustradors,
per saber que la gent que continua el projecte, etcètera,
o gent nova que pugui entrar, però estem sobretot això,
estem sobretot això, esperant que s'acabi el Berkami,
ja hem decidit els continguts, hem fet una reunió,
cadascú, al seu cap, més o menys, té el seu text i tal,
però de moment, fins que no estigui al Berkami,
està clar que començar a treballar no podrem,
perquè ara mateix, si no sortís, no podem pagar les contributions.
I ha començat ja, encara no, el Berkami?
Comença segurament el 2 de novembre.
De tota manera, això, qui vulgui saber-ho,
el Berkami s'ha de dir-nos al Twitter, l'UP va rebaixar a AGR,
i així enterar-se també en puc sortir.
Molt bé, estic pensant les reunions d'aquestes que feu,
o sigui, deu ser un zoom amb tots els redactors, com ho feu, això?
Ho he dit perquè sou colla, no? Sí, sí, bastant.
Normalment això, a veure, com que són tanta gent,
normalment no és possible que vingui tothom,
perquè és molt difícil coincidir, no?
El que intentem sobretot és fer un document,
on nosaltres anem ficant les nostres idees,
que hem fixat, doncs, per dins de dues setmanes ens reunirem, no?
Anem deixant idees, no necessàriament...
Si jo tinc una idea per dir alguna cosa,
no és només les que posi del meu text, també puc dir...
Ostres, això estaria guai, però jo no volia escriure aquest text,
que el faci un altre, no? I una altra persona...
Una altra persona pot llegir-ho i dir...
Ostres, doncs això és interessant, no ho havia pensat,
però em queda bé, no?, per a aquest número, i agafar-ho,
i llavors anar a la reunió ja plantejant una mica de...
Jo vull un text llarg i m'agradaria d'això,
i amb això ja decidim-hi, a priori, no hem tingut cap problema.
L'última, pel número 3, va durar només una hora,
que considerant que som tanta gent ho teníem bastant clar.
Hosti, tant. Estava molt bé, molt bé.
Per cert, tu continues escrivint al teu blog, rocuso.com?
Sí.
En K, eh?, i és un lloc on tu continues treballant?
Sí, bé, ara, amb el tema de lup, ho tinc una mica parat,
però al final el blog té fàcilment 10 anys, llavors...
Sí, sí, hi ha molts articles allà escrits, moltíssims.
Us ho recomano, rocuso, en K, a punt com.
Sisplau, Victòria, no te'n vagis,
perquè ara parlarem una miqueta de sensacions de por
en els videojocs, ens ho comentarà el Víctor,
bueno, no?, una miqueta, sí,
i anem dient la nostra, també nosaltres.
Oita'n, oita'n. Molt bé, molt bé.
Doncs sí, continuem amb aquesta partida,
aquesta partida que hem fet avui,
i tu, com que parlàvem d'això, un dia em dius...
Escolta'm, a veure, vull tractar...
Sí, vull fer com una separació de gèneres que he inventat jo,
basant les meves opinions.
Perquè els jocs de terror tenen subgèneres,
cadascun s'entra en diferents tipus de terror,
com pot ser l'ansurt o el jumpscare, el terror psicològic,
es pot tractar d'un thriller, d'un survival horror,
però, com si no parlo jo o m'avorreixo,
he fet com una llista que es diu Los Miedos de Pazos,
sobre els nois gustos,
i no tinc cap classe de base ni coneixement.
Així que, espectador, si t'enfades o et molesta,
és culpa teva, jo soc sucre.
Ho he avisat. Estic a salvo.
Primera categoria. Serien jocs de terror vagos.
Quins són aquests?
Els jocs s'entren exclusivament en donar-te un ensurt,
que surti algú cridant a pantalla,
que moguis o moguis la càmera, et fotin un susto de cop,
que t'enganxin per darrere tota l'estona a traïció.
Aquí en tenen jocs com el Five Nights at Freddy's,
el Poppy Playtime o el Boogieman,
que no tenen a priori absolutament res més
que fotre't un susto en el pitjor moment.
Apagant les jumps, la llanterna es queda sense piles,
i sempre et salta l'algo a la cara.
És susto fàcil, per mi.
Si no portes res més, que fotis un crit,
i bàsicament es disfruten veient com un esprimer pateix.
Són els pitjors, jo crec.
Els que fan venir l'atac d'acord, hysterisme de dos segons.
Totalment.
Això que dius a l'esprimer que l'estan mirant i l'altre està relaxat,
no, el de relaxat no, perquè també pateixes.
Sí, però com que rius del susto que s'han portat l'altre,
ja és diferent.
Normalment la gent està mirant la cara de l'esprimer.
Estava pendent de veure com fot el salt.
Per mi és miedo vacío, que li dic jo, és miedo vago,
i que et fotin un crit a la mostra...
Bueno, que un monstre fot un crit a la cara, això és vago, és cansa.
Cansa, d'acord.
Molt bé. El segon quin tipus seria?
El segon és el pilla-pilla, que és...
Aquí tindríem...
I ja demano disculpes, però en realitat no, perquè no em sap greu.
Són jocs on la història és superimportant,
de vegades és boníssima,
però al final no deixa de ser un pilla-pilla tipiquíssim.
Aquí poso jocs com Slenderman, Alien Isolation, Amnèsia,
Aulas, Visats, o inclús el PT,
que és aquella famosa demo que no va arribar a ser mai Silent Hill.
És veritat, sí, sí, sí.
Que la porta estava superbé, no?
Si no t'havies fet, estava a la porta, tu com jo, és l'únic que vaig veure.
Vaig veure una senyora que em tancava i vaig dir adeu.
Són jocs que t'inciten a investigar
i a descobrir una història superinteressant
i t'adones d'una ambientació increïble, uns misteris brutals,
fins que t'adones que l'únic que has de fer és amagar-te de tothom.
En armaris, sota llits, en taquilles, en conductes,
esperar que passi el perill i sortir per tornar a repetir.
Pràcticament no tens cap defensa contra res,
només pots fugir,
i això genera una tensió que per mi és una mica falsa,
perquè acabaràs arribant.
Només has d'esperar que qui sigui se'n vagi.
Ja saps, tens la porta, ja.
O sigui, és paciència.
Jo crec que sí, no sé que el joc et vulgui tirar la cara
dos o tres Jamskers en el mateix passadís.
Hi ha jocs que per mi no acumulen tensió,
sinó que sempre està a tope, l'atenció, sempre està al més alt.
Simplement perquè has de fugir de tot,
ja que tot és mortal per tu i tu no pots defensar-te.
Quan estàs tranquil, l'únic que poden fer per mantenir l'agòbio
és tirar-te un altre sostó a la cara.
Tornar a perseguir-te és un suma i sig.
I aquest model és el que sempre han matat molt en altres jocs,
per exemple, a Resident Evil, tens la Dimetrescu o el Mister X...
Dic que quan la Dimetrescu t'està perseguint,
a poc a poc, i per passar per les portes s'ha de fer així,
i tu has d'esperar i dir si véns o no.
És com que espera una miqueta tota l'ambientació, és la meva opinió.
Molt bé, molt bé. Aquest l'hi dius el pillapilla, eh?
El pillapilla.
Alienation... Realment aquest va ser un joc...
L'Alienationation és molt bo,
el que passa és que l'atenció de l'Alienation
és que l'Alien és més intel·ligent que el jugador.
I sortirà pertot arreu, quan menys t'ho esperis,
aparèixerà per un lloc, t'apareix, has de córrer cap enrere, t'amagues.
Si decideixes no matar-te, escapes, torna a sortir per aquí.
Hòstia, tu, deixa'm arribar al botó. És com un constant.
Jo a l'Alien vaig durar només 3 hores
i no vaig tornar a obrir el joc perquè m'autoinfundia la por.
El dir-me que era un joc de por no podia ni avançar,
perquè em feia por i no havia vist ni l'Alien, encara.
Saps on vaig dir que no havia pogut amb això?
3 minuts de partida, 4 minuts de partida,
i hi ha una zona típica, sense llum, perpadejant, tot.
Hi havia com una al·lo de les maletes, per passar de les maletes,
i has de passar per allà, hi ha com unes tires de goma,
i vaig anar molt a poc a poc per la càmera,
i vaig dir que quan marxi la càmera hi ha algú aquí.
I no va haver res, i només del susto vaig dir a cagar.
Estàs més preocupat del que t'ha de passar, del que realment passa.
Això, el joc ho juga molt bé, l'Alien,
però per mi segueix sent un Pilla Pilla molt elaborat.
Molt bé, doncs anem a la tercera.
La sensació d'impotència per gestió.
Aquí m'he fet d'interessant.
Aquí entren els primers Resident Evil,
que l'ambientació és opressiva, la història és interessant,
i hi ha jamskers ben posats quan toquen...
Espera't, jamskers, pots definir...?
Bú!
Jo m'imaginava hamsters.
Ojalà, ojalà. Sustos, sustos.
El jamsker és, pam, a la cara, i ja està.
Que per ser la primera pel·li que ho va fer,
ara no me'n recordo el nom, però és una noia en una farola,
esperant que algú s'està sentint passes,
i de cop i volta es veu al pla,
i entra de cop un autobús fent el...
És el primer jamsker de la història del cine.
I tothom hauria de ser...
Clar, és un susto que no té a veure amb susto.
Clar, clar, clar.
Més que el primer jamsker, el primer susto utilitzat per espantar-te...
era un bus, que entrava a pla.
Boníssim, m'agrada.
Els jamskers aquests, quan toquen, no els arriba a cremar mai,
sempre estan molt ben posadets,
hi ha tensió que s'acumula i esclata per deixar passar una tranquil·litat,
però el més important és la gestió.
Et pots defensar, però vas cagat perquè mai tens prou munició o vida,
i això és tan molt ben aconseguit.
Hem deixat de banda aquest aspecte,
aquest aspecte de la impotència, però amb capacitats,
per centrar-nos en els sustos, en els ensurs,
que és el joc que més funciona a nivell de Twitch i tal,
són els ensurs constants.
I a mi em feia una miqueta de pena, perquè això era una por treballada.
Clar, clar, clar. I ara normalment no la trobo, normalment.
En quin videojoc, aquí? Per exemple, els Regenévils.
El 1, el 2, són els que van començar.
Home, ara hi ha un sistema de gestió d'inventari,
hi ha un joc que es diu Backpack Hero,
que portes un ratolinet amb una motxilla,
que el sistema d'organització és el del Resident.
És una inventòria, que és una quadrícola,
i tu has de gestionar, és l'inventari o el de Resident Evil?
Això ho he vist en un joc d'aquests que juguen molts a l'hora,
de la Segona Guerra Mundial,
que portes una... Sí, que hi has de posar clar...
Ah, el Day Z o alguna cosa així,
que portes la motxilla i has d'anar fent.
Això, si sempre hem dit que Resident Evil era un joc de por,
però realment, per mi, la por era que sabies que en aquella habitació
hi havia 6 tombis, que no tenies bales,
que t'havies deixat l'herba per curar-te
perquè t'havies de posar una munició per una arma que no tenies,
i dius, soc idiota, ara he de tornar, i això estava molt guai.
Crec que s'aprofita poc, ara.
S'han posat músiques de Hitchcock, de...
Sí, sí, no.
Val, quin és el següent?
Això és, jocs de por que no pinten res i, per mi, que no ganen més.
Nian, eh? Nian.
Tot el que sigui sota l'aigua. Sí?
He posat xoc nàutic, és una tica que no és de por,
m'és igual, sota l'aigua, no el vull.
Fora, que el treguin. Però per què?
Perquè em fa por al fons del mar i amb bitxos et mossega.
No veus que al mar et poden dir alguna cosa per darrere.
Clar, clar, sí, sí. No, fora, tots aquests fora.
A mi m'agusta, m'hi da igual.
I els de folclore japonès, de fer-li fotos als fantasmes.
Ah, clar. Com el Fatal Frame.
Què m'ha cagat aviat? Tu no els coneixes, aquests?
No.
Tu ets una nena que entra en una casa
d'aquestes xungues i encantades, i vas amb una càmera de fotos.
Aleshores, quan apareix el fantasma,
l'única manera de que pari és fer-li un zoom, un macro a la cara,
i fer-li una foto.
I has de tenir la sang freda d'esperar-te a cada zoom, tal.
Sí, sí.
S'ha quedat jugat, Laia? No, no, no, no em sona de res.
Però tampoc entenc per què entraria jo a la casa d'un fantasma...
A fer-li fotos.
Ara que hi penso, he jugat al fasmofòbia.
Clar, que he entrat en una casa a fer fotos al fantasma.
Com es deia, aquí, aquest? Project Zero.
Sí, sí, sí.
Però tenia un per què, ella anava amb la càmera perquè...
Ah, sí, els alliberava.
Però que a mi m'és igual, el perquè.
Que no he jugat al Luigi's Phantom, no sé què.
Exacte, sí.
Doncs ja és justos, el Luigi, eh?
Surt algú d'un armari i dius, collons.
A mi m'agrada aquest joc.
Doncs juga'l tu.
O no, perquè els faré tots fora.
Exacte, exacte.
D'aquest rotllo folclore, també estava el Siren,
que era dels creadors de Silent Hill.
Sí, sí, sí, sí.
No, no. No el volem, no el volem.
Molt bé.
És més, qualsevol cosa centrada en el folclore de ultratumba japonès,
fora tot. Molt bé.
Pel·lícules, llibres, tot. M'estic posant nerviós.
No passa res, què diuen els ullents?
Doncs mira, el Tronosaurio ens diu,
a mi, per algun motiu, em feia por l'inici de Bioshock.
L'inici de Bioshock fotia molta...
Ah, sí.
Allà estava la senyora con el carrito de bebé al fondo.
Sí, sí.
I ja comença, bueno, això ho podem dir,
comença amb un accident d'avió, no?
Clar, sí.
Jo no l'he jugat, això. I on passa el joc?
No, però és el d'inici. Que broma.
La mala llet.
I on passa el joc?
On passa...? Sota l'aigua.
És veritat, sí, és veritat.
No se puede hacer en un prado.
N'hi ha més. Mira, l'Ed Caballer diu, el Dead Space total.
La Marta Mestres diu,
a mi el Bioshock també em feia molta por,
i el Sensei Nokira diu,
no li falta raó, eh?
No li falta raó.
Tot com jugo jo, perquè no sé comptar,
i jo...
i jo ho vaig fent.
Molt bé. Què més?
Una altra de la llista.
La cooperació mata la por.
Ah.
Sí, sí.
De normal, jocs de por en cooperatiu no fan tanta por.
Perquè vas acompanyat.
Ja que vulguis que no, vas amb la conya.
Vas una miqueta amb l'idiota.
Sí?
No, no, sí, és veritat.
Al final, en el fesmofòbia, ja t'acostumes,
que veuràs el fantasma, ja s'haurà d'acompanyar,
i normalment es tracta de córrer abans que el teu amic
i que mati el teu amic.
No t'ha passat, perquè jo he jugat por,
però potser he jugat com cinc o set o deu partides.
I no t'ha passat d'estar en una casa i dir,
està bé, anem-nos.
Està canviant molt, el fesmofòbia.
Ara dona molt mal rotllo.
Ara l'han millorat molt, han posat objectes maleïts per allà.
La gràcia del fesmofòbia, per mi,
és quan comença a jugar a quatre, que no en saben,
i que la veus la nena que camina per terra.
Ah, hòstia! Però a la que portes les quantes...
Jo a la primera partida, crec que mai havia tingut
allò camp d'honesta, quicàrdia i tot de l'histerisme
que em va viure, els amics cridant,
que viene, que viene, que me mata!
Però sí, saps? Això, els mons auriculars,
la meva habitació a les fosques, vaig entrar en pànic.
Però això, perquè pagueu les llums, ullotes.
No, no.
El tema audio de crits,
clar, com que, no sé,
com es diu aquest sistema
que s'utilitza... Vina oral?
No, no. Què va, això de comunicació, el...
El discòr. El discòr, clar.
La qualitat és molt baixa i els crits realment fan por.
No, no. És una histèria que es comparteix.
Sí, exacte.
Que el mateix que la por és menys, la histèria és més.
Perquè jo, quan he jugat a Jocs de por,
amb una companya, amb l'ENOC,
fa més por.
Com reacciona l'ENOC?
Jo m'espanto de l'ENOC en comptes del fantasma.
Clar, clar, clar.
Els crits, hòstia!
De veritat, mira.
Molt bé. Quin més?
No sé si volies acabar...
Bueno, la comparació entre la por, això.
Bueno, que entre bromes es va perdent.
Es va perdent la gràcia una miqueta.
I Jocs de bona por, no t'ho dius, aquí?
Jocs de bona por. Exacte.
Por ben feta. Per què? Perquè m'agrada a mi.
Molt bé.
Aquí direm els fears, a Dead Space, Resident Evil 7,
jocs on tant els ensurs com l'ambientació, com la història,
com els monstres o la il·luminació
tenen cuidats perquè ho passis francament malament,
però et pots defensar.
De forma contundent.
Amb escopetes, cortadores de plasma, càmeres lentes...
Jo m'espanto.
Però tu t'emportes un tret a la cara.
És això que vull dir, que no et farà res perquè ets un fantasma.
Però jo vaig més tranquil. És un intercanvi equivalent.
Clar, clar, clar.
Jocs que generen tensió i por,
podent-te defensar, em sembla que estan molt ben pensats.
I no és gens fàcil.
Amb el Dead Space, que van fer uns bitxos que has de disparar a les cames.
O als braços.
Tens un armament de la parra, però corre.
Clar, clar, clar.
Crec que això està molt guai, perquè a més et dona...
Et dona una sensació de sobretat que també és falsa.
Però te la dona. I quan te la trenquen és el maco.
Jo crec que a Jocs de por has de poder matar tothom.
Molt bé.
I finalment, anem, atenció...
Ojo, al Top Miedo.
Top Miedo, eh?
Que no és per el miedo per se, és per una gràcia que té.
Heu notat que no he parlat de Silent Hill en cap moment.
És veritat.
I és perquè no he jugat a cap.
S'havia greu.
Però l'últim joc de por que he jugat,
que em sembla magistral, és el Mortuori.
T'has ocupat d'un...
d'un puesto de...
de malsemaje de cuerpos.
Has d'anar... Perfecte.
Té aquesta música? Sí, sí.
Està fent molta por.
Busca la pàgina d'estim i et morts de por només amb les imatges.
I els cossos, has d'obrir els pàrpats,
les dents les has d'arreglar...
És horrible. És un forense.
És un forense.
El Mortuori és que té centenars d'ensurs aleatoris.
És com un rock light.
L'has d'anar fent diverses vegades
perquè has d'arribar a diferents finals.
I cada té centenars d'ensurs.
Però el millor de tot
és que hi ha molts que ni els veus.
I em sembla molt guai perquè estàs tan centrat
en el que has de fer amb el cos
i has de tocar aquí, has d'enganxar aquí,
t'has de girar, agafa una cosa...
que no els veus, se t'escapen.
El joc te'ls posa, però ni puja a la música,
ni gira la càmera,
ni té cap pistoleta, cap triquinyuela,
no t'enganya de cap manera.
Si el veus, et cagues, i si no, ja vindràs més.
És l'únic joc que he vist que té sustos desaprovexats.
Perquè jugant en directe, no sé si l'has arribat a jugar...
No, encara no.
No m'estic convençent de moment.
L'estàvem jugant amb l'Enoc, precisament.
I clar, perquè has de fer...
El cuerpo està aquí i has de fer saltar tantes coses,
has d'agafar uns productes químics,
els has de posar en un ordre,
i has de fer això amb tres cossos.
Al final ho acabes mecanitzant, dius...
Mentre escojo això, a sota d'una taula,
hi ha un tio totalment fosc, així mirant,
amb la cara a la coberta,
i jo segueixo fent i l'Enoc ferradera.
Què passa? I quan mires ja no hi és.
Què ha passat? No l'has vist o te l'has perdut?
Un susto desaprovexat.
Vas cap a la taula, va fer gràcia,
i el tonto aquest va cridar com una bèstia.
Dic, què passa? Diu, no ho veus?
Dic, no, no, i miro cap a dalt,
i en una àmpara,
hi havia un tio superrano enganxat i fa...
Me voy. I se'n va.
Si no l'hagués vist, me l'havies perdut completament.
I és el que mola, que et va posant sustos,
però és el que s'utilitza molt amb el cinema i amb els videojocs,
que és la música, és el so, és el cop perquè t'espantis.
Aquí no. Aquí la majoria de sustos, si ho veus bé,
o jo què sé, a sobre de la taula, a sobre del sostre,
hi ha un tio allà i fa... desapareix com una aranya.
O de cop has d'anar des del dipòsit al teu estudi
i al mig del passadís hi ha una senyora,
allà a mig morta, esperant-te, i tu has de passar per allà.
Però clar, tu quan apegues aquests ensurts a la vida real,
no hi ha aquesta música de fons.
No, només em faltaria això, la veritat.
Clar, però la música està allà per generar...
És el que em fa gràcia, no és un joc meravellós ni perfecte,
però la música està per generar com una tensió constant.
És que amb aquesta música estàs tota l'estona pendent...
I quan fas la parella dels químics, sona, és una borrada,
i de cop i volta algú pica la porta...
Perquè a més no és el més modern, els equips de Forense d'aquest joc.
No és jo i Forense. És com antic.
Jo no ho vull ser.
És cooperatiu, l'has estat jugant amb aquest amic?
No, ho feia amb cooperatiu, perquè cadascú en feia un cos.
Però es pot jugar a cooperatiu?
No, és cooperatiu, feia en una partida i una partida.
Ah, d'acord.
I la gràcia d'això és que, a més a més,
té una subtrama molt xunga, amb dimonis, que cada cop és pitjor.
Però el que m'agrada molt, per si he posat el tot en miedo,
és això, que quan un joc et vol fotre un susto, te'l vol fotre.
S'ha treballat perquè el susto estigui ja i te'l mengis.
Que si no el veus, dona igual.
Si els hi és igual, perquè ja et menjaràs una altra.
I em sembla molt guai.
Molt bé, Victòria, tu ets d'amant dels jocs de por?
No massa, però alguns m'agraden.
Sí? Sí.
I els aguantes, encara que sigui la nit, és igual, auriculars...
Jo tinc un secret pels jocs de por,
i és que, per exemple, per jugar al Silent Hill o al Silent Hill 2,
me'n recordo, no?, jo tenia un truc,
i era que tanta estona com jugava al Silent Hill,
després la deia que va a un joc superestúpid,
per exemple, en Space Channel 5, el catamari...
Per oblidar-ho.
Clar, jo em posava allà, o estava amb el Soma,
i també una altra sota l'aigua,
i em quedava allà, renyada, no només del que havia vist,
sinó de la història que era Topechuga,
i era com... i deia, no, catamari.
I em posava allà amb el rei del cosmos i ja està.
Ben fet, perquè... A fer boles.
Deixes el Soma a un costat i te'n vas al llit a dormir i no dorms.
Clar, és que això...
I no ens hem de castigar d'aquesta forma.
No cal, no cal absolutament.
Mira, avui acabarem el programa amb això,
perquè no tindrem temps d'explicar els jocs
que han aparegut aquesta setmana,
perquè a les xarxes s'ha parlat de coses, no?
Doncs sí, de tot una mica.
En aquest telegram podem assabentar-nos
de tot el que passa durant la setmana.
Per cert, perdona, tuits.tv barra Generació Digital.
Moltíssima gent avui ens ha acompanyat.
Moltíssimes gràcies.
I molta gent que comenta coses, com el Sensei Nokira,
que diu, dubto fortament que la Laia s'atreveixi a jugar-lo al Mortori.
Oh!
El tinc pendent i ens l'hem estat mirant en directe,
però és un joc que el jugarem de nit, perquè...
És un pitjor...
Si vols un consell, si t'apareix algú, corre pelante, corre per ell.
Ah, cap a ell.
Cap al fantasma de cap.
No se l'esperen. Aquesta no se l'esperen.
O sigui que ja ho heu plantejat, de fer-lo...
Sí, sí, jo me'l vaig estar mirant.
Diríem que sí, que... Doncs sí que ho farà, sí que ho farà.
Fantàstic.
Doncs mira, en Xavi Pesec ens deia l'altre dia...
Ahir va ser l'aniversari del Mortal Kombat,
un referent a la polèmica sobre la violència dels videojocs
per part de la premsa populista i la política conservadora,
però aquí ja està, i 30 anyets, ja.
I preguntava a la resta de grup...
Teniu algun personatge preferit?
Doncs n'hi ha una miqueta de tot.
En Seraphine Teres deia que el Raiden era el més assequible,
el Francesc Blasco parlava de l'Escorpion,
potser perquè és també fàcil en els moviments especials,
i un ninja... Doncs és un ninja.
Està molt bé. Clar que sí.
El Seraphine deia que al Mortal Kombat
sempre hi ha trobat a falta un mode fàcil
a l'hora de realitzar moviments especials i fatalit.
Ara n'hi ha, eh? Ara n'hi ha.
Columna fora.
Aquest era aquell joc que era molt realista a la sang, oi?
En l'època, sí, eren personatges digitalitzats.
Sí, és veritat.
No era rotoscòpia, no, no, eren fotos que feien,
ens semblaven persones reals,
i clar, quan sortia la sang i tal...
Per això va rebentar tant la història,
perquè semblaven persones de debò.
Tots aquests, no?, tauletes.
Sí, ens demanava el Jordi Borràs...
Ah, no, perdó, el Roger Valdomadé.
Demanava al grup una recomanació d'una bona tablet Android
per poder jugar a jocs Android
i dibuixar una pantalla d'unes 10 polsades per nens.
I aquí, els nostres uients han donat opinions de moltes d'elles.
El Jordi Borràs li parlava de la Samsung S6 o la 7,
o, si no, la Lenovo Tap P11 Plus.
No sé si vosaltres en teniu alguna, eh?, per recomanar.
Una tan antiga...
Jo també, m'he quedat com amb la tablet de fa molt de temps.
¿Por qué tienen noms tan... Lenovo Tap P11 Plus?
Sí, mira...
Lenovo de Pintar, la 1, Lenovo de Pintar, la 2.
Exacte, la 2, de Pintar i Bohart.
Ja està.
Parlàvem també del Mypad 5 o el Mypad 5 Pro i l'iPad normal.
Molt bé.
Totes elles són bastant caretes, eh?, però, i t'he de dir.
Sí, sí, és que a tauletes sí que hi va haver com una reballada,
però ara també...
Ara torna a acabar el tema. I per acabar?
Una conversora que ens deia, no sé si algú segueix el serial
de la compra d'Activisor per part de Microsoft,
però s'ha publicat uns documents on Sònia es queixa
que Microsoft podria decidir tenir contingut exclusiu del Call of Duty
i que això seria dolent per la competència.
Diuen, i la gràcia és que ho diu, mentre té un acord amb Activision,
per tenir contingut exclusiu del Call of Duty.
Sembla ben bé que han perdut una mica els papers.
És boníssim. És boníssim. És que és molt bo.
Faràs quatre coses, tu, d'això? Sí, sí, ho he de comentar.
Perquè, clar, com que es veuen en perill,
s'estan agarrant el que poden.
Diuen, és que va fer el que he fet jo durant 20 anys?
Bueno, però ara t'ho van fer a tu.
Per això Microsoft ho ha fet tota la vida.
I Sònia ho ha fet tota la vida.
Si et compres el joc aquí, tens una missió especial aquí.
I si et compres a Xbox, tens una skin, no sé què.
Són tractes que n'hi ha hagut sempre, però, clar, ara Sònia es veu...
Sí, sí, clar.
En 7 anys, o sigui, sense Duty, es preocupa i s'inventa coses.
Pot ser que avui he llegit una notícia relacionada també amb Blizzard
o amb un altre tema a nivell...
Bé, de problemes de feina...
És que no sé per què ho estic dient, perquè ara no me'n recordo.
Perquè no sé de qui va. No ho he llegit malament.
No me'n recordo, però segurament sí.
Sí, sí.
I si de cas, la setmana que ve en parlaré una miqueta més,
perquè, com que el tema és seriós, jo crec que serà...
Tornes a... Temes recursos humans?
Sí, crec que sí. Hòstia, tu.
Crec que he llegit un fil on ho explicava el Jan,
el nostre també uller i amic,
i ho llegiré bé i ho explicaré...
No pas com ho he fet ara, que és patètic.
Ara ha generat hype. Sí, és veritat.
Però hype sense voler. Sí que se'n recorda, però està...
Exacte, exacte.
No estava dient... No, Albert, home, no.
Però és això, és això, el generació digital.
El programa de videojocs de la ràdio pública.
Nosaltres hem de marxar, perquè ja és hora de fer-ho.
Gràcies, Laia, Eli, Víctor Matute,
des del control tècnic a la Iniesta, que vagi molt bé.
Moltíssima sort amb els teus projectes.
Espero un altre dia convidar-te, que estigui a l'Estar,
i continuar parlant de videojocs o del que sigui.
Jo encantada de venir,
moltes gràcies per haver-nos deixat estar aquí.
I molta sort amb les revistes, de veritat.
Merci. Doncs la setmana vinent,
un altre episodi del generació digital,
els dissabtes a les 10 del matí.
Adéu-siau.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.