GENERACIÓ DIGITAL
Benvinguts al programa de Catalunya Ràdio
que parla de videojocs, creativitat i cultura digital.
Aquesta és l'edició número 705.
Avui aquest programa el podríem fer a la terrassa del bar.
a la terrassa del bar.
Parlarem de la rivalitat entre marques tecnològiques
i ho concretarem en un moment molt especial
on Sega i Nintendo competien amb consoles semblants,
però amb universos totalment diferents
que marcaven els jocs de cadascuna de les plataformes.
I el que va passar és que t'havies de posicionar.
O eres de Sega o eres de Nintendo,
o almenys molta gent es va posicionar.
Serà un debat amb tot l'equip del programa
i amb els nostres uients que han dit la seva a través del Telegram.
I tu, en el fons del teu cor, de qui ets, de Sega o de Nintendo?
Això és...
Generació digital.
Gina Tos, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez...
I avui, amb Albert García, Estar i Cris Vilche.
Què tal? Benvinguts i som tots avui, eh?
Una festa, la fola. Una festa.
Sí, equipo completo, equipo Comanche.
Sí.
Hola, 80.
No t'heu d'explicar això del Comanche.
No, no és igual.
Estar, estàs a Tarragona i hem d'explicar que estàs amb el Miquel Marimón.
Sí, senyor, molt ben acompanyat, com sempre, i tant.
Recordeu, per cert, recordeu el clip aquell de Microsoft?
Un clip de Windows?
Increïble.
Jo no, jo era de Mac.
Ah, però recordaràs que feia molta ràbia, que tenia uns ulls.
Sí, però jo no en tenia, però no em feia cas.
Molt bé.
Tots el tancàvem al moment amb el botellet.
Càllate, vete, ¿quién es?
Va néixer el 97 i va ser el 2000 i escaig
que el van treure dels sistemes Windows,
però és curiós que va passar una cosa fa uns dies,
i és que Microsoft va ressuscitar el clipe.
Perquè recordeu que es deia així.
El va transformar en un paquet animat d'adhesius
per al programari aquest de chat de Teams,
que molta gent de les feines utilitza aquest chat
per parlar entre tots els que treballen en una empresa.
Bé, això sembla ser que va ser una persona o dues
que va decidir fer això, però que no va tenir gaire bona rebuda.
De fet, al cap de poc temps,
em sembla que d'un dia ho van treure, va desaparèixer,
un dia després,
i va tornar als arxius profunds de Microsoft,
i van fer una nota, van dir...
Escolta, Clipy ha estat tractant d'obtenir la seva feina des del 2001,
que és quan el van retirar, això Microsoft, ho va dir.
I la seva breu aparició a GitHub, que és on va sortir,
va ser un altre intent, diu un portaveu de Microsoft,
en una comunitat amb un comunicat de Verge.
Mentre apreciem l'esforç,
no tenim previst portar Clipy als equips d'altre cop.
Ara fa una mica de pena, sí.
Et sap greu, ara.
Era útil, era una coseta que et deia...
Està, no.
La intenció no compta.
Tu ets la màquina, ho saps?
Però a vegades era jo que et deia,
sembla que estiguis escrivint una carta, vols que t'ajudi?
Les capacitats tècniques per fer un assistent personal,
en aquell any 97, no...
Era millor que el de la web de Renfe.
I encara no ens vigilava Google.
Jo penso, per què Microsoft vol matar Clipy?
Hi ha aquí una conspiració judiomassònica tecnològica?
No, no ho sé.
El poble ha parlat, Gina.
Jo recordo perdre algun document important,
algun treball del col·leg,
i que sortís, oh, ocorre algo?
Clipy, Clipy!
Ha sigut tu, ha sigut tu!
Clipy, a veure les butxaques, què tens a les butxaques?
Ei, però el 97 del 2001, va estar a forces àngels,
sistemes operatius.
Jo crec que hauria d'haver algun videojoc de Clipy, potser.
Si busquem, segur que n'hi ha algun.
El Francesc fa que no, i jo me'n fio del Francesc.
No crec que és un videojoc de Clipy.
No hagués tingut èxit.
Home, el Word tenia videojocs dintre, recordo que tenia un...
Sí, tenia algun joc.
Els 10 d'euros estaven aquí, amb el teu videojoc aquest, recordeu?
Tenies que posar unes combinacions.
Sí, o també a l'Excel tenia aquella...
A la casella determinada.
A l'Excel, 95, havies d'anar a la casella 95...
No, però jo dic un que va aparèixer el 2001,
que eren precisament personatges de pixelats
que tu havies de posar el nom de la persona que creies que era.
Us en recordeu, no?
Sí, amb aquest mar d'amor.
Era d'Excel, aquest joc, perquè havies de posar exactament el nom.
És veritat, que potser sabies qui era,
però si no ho posaves exacte no servia.
Jocs eren pàgines d'Excel creades a doc, amb un formulari i un d'això.
Ens sembla que n'havien dit Nanocats o algo així.
Els Nanocats, sí.
I hi havia vendes de personatges de la sèrie...
Com pots tenir aquesta memòria?
Jo estava enganxadíssim als Nanocats.
Compartia pis en una època i totes estàvem enganxadíssimes.
I feia molta ràbia quan sabies què era, però tu escrivies...
L'havies d'escriure amb el d'allò i eres...
És el cotxe fantàstico!
I no perquè la primera no era mai minúscula
o només posava cotxe fantàstico i tu posaves l'L davant,
i et feia molta ràbia.
I quan arribaven aquí, allò no es deia exactament igual.
Havies de buscar com es deia allà.
Era una feina d'investigació.
Sí, era bastant... Portava molta feina.
Per cert, ja es pot veure Quàntica, el CCCB,
l'exposició que porta les claus per entendre els principals
d'aquesta disciplina a través del treball creatiu conjunt
de científics i artistes.
Estem en un moment...
La veritat és que portem molts programes parlant de temes quàntics
i ara tenim una exposició que està molt bé al CCCB.
Hi ha una frase en aquesta exposició que diu que si has entès
la enginyeria quàntica és que no has entès res.
Bé, deixem l'Einstein als forats negres
i anem a parlar del que avui ens importa,
que és de Nintendo i de Sega.
Hola, soc l'Uri Boira, game designer
i amic de la família Generació Digital.
Sempre he estat més de Nintendo que de Sega,
per bé que sempre he sentit un gran respecte pels dos,
però Nintendo he sabut veure una filosofia
que en altres desenvolupadors no l'he trobat.
Per tant, sempre més de Nintendo.
Molt bé, Oriol Boira, moltíssimes gràcies pel missatge.
Avui al Generació Digital viatgem al passat
per recordar l'anomenada Gran Guerra de les consoles,
com he anunciat a la introducció del programa.
Estem parlant de la rivalitat entre Sega i Nintendo,
que va tenir lloc durant la primera meitat dels anys 90.
Una competició entre dues grans companyies japoneses
que es va extendre a tot el món
i que va tenir al centre dues consoles,
la Mega Drive i la Super Nintendo.
En el programa d'avui repassarem aquesta competència mítica
des de tots els angles,
però abans de començar posem una mica de context en tot plegat.
Albert, repassem les dades bàsiques.
En primer lloc, quan va començar tot això?
Doncs som-hi.
El més ràpid és pensar que la rivalitat entre Sega i Nintendo,
que associem molt, com deia l'Eli,
a la Mega Drive i la Super Nintendo,
és durant començaments dels 90, únicament,
però ja venia d'abans. Sí, no?
Ja venia d'abans. De fet, en aquesta guerra,
en el que és el territori japonès, especialment,
hi havia una altra consola que també va arribar a la resta del món,
que era la PC Engine, la TurboGraf,
que també estava intentant buscar el seu territori.
Però les principals van ser les de Sega i la de Nintendo.
Deia que la guerra aquesta entre les dues companyies
va començar abans,
perquè Nintendo, durant l'època anterior,
a les consoles de 16 bits,
ja havia utilitzat unes pràctiques
que eren una mica abusives,
perquè s'aprofitaven del seu domini.
Contractes d'exclusivitat amb companyies,
el fet de no deixar que traiessin jocs
per, per exemple, a les consoles de Sega.
Per tant, a Sega, quan van treure la consola de 16 bits,
ja estaven una mica cremats.
Ja, ja, ja.
I van dir, volem fer alguna cosa per guanyar terreny.
Van avançar-se, la Mega Drive va sortir una mica abans
que la Super Nintendo,
i a nivell de comunicació i de publicitat,
van anar per totes.
I això demostra una sèrie d'anuncis que sentirem.
Molt bé.
16 bit arcade graphics.
We can't do this on Nintendo.
Genesis does.
16 bit arcade action.
We can't do this on Nintendo.
Genesis does.
Genesis does.
Genesis does.
16 bit arcade hits.
We can't do this on Nintendo.
Genesis does.
What Nintendo does.
Dius que és un dels primers anuncis, aquest.
Aquest és un dels primers anuncis de la Mega Drive als Estats Units,
on li van donar una empenta brutal a aquesta consola.
Volien diferenciar-la,
volien dir al mercat de gent interessada en els videojocs.
Ei, aquesta consola és per a un públic una mica més adult,
té un toc una mica més molon,
fitxem esportistes, volien fer tot això.
Llavors comença una era de publicitat
en la qual, aquí heu sentit aquest anunci, es compara, no?
Sí.
Però ho fan frases molt bèsties, no?
Què deien, exactament?
Aquí deia això de Genesis 2, what Nintendo.
Genesis, per a la gent que no ho conegui,
és el nom de la Mega Drive als Estats Units.
Llavors, en un anunci, diu,
la meva consola fa el que no fa la competència.
Però és que a més era molt injust, perquè comparaven la Mega Drive...
Amb la Nintendo.
Com els anuncis de sucs de taronja, no?
Sí, sí, sí. Molt similar.
Però aquí no diuen allò de altres marques.
Sí, bueno, amb la Nintendo.
Perquè aquí és il·legal anomenar altres marques,
i en canvi, els Estats Units donen allò màniga ampla per fer.
Genesis 2, what Nintendo, don't.
A més, està molt bé, perquè és Nintendo, don't.
Això és una cosa que el departament de màrqueting de Sega,
sobretot el dels Estats Units,
era superagressiu a fer moltes vegades
i ho va fer molt també amb la Game Boy i la Game Gear.
Les comparatives amb el color anaven a saco.
Publicitats de la Game Gear amb captures de pantalla de la Mega Drive,
això és una mica bèstia, és una mica...
Això ja ho va començar a fer també Atari,
a l'època de les primeres consoles,
que sempre les comparava la Intellivision amb la Coleco.
Els Estats Units ja són d'aquesta mena de...
Ja estan acostumats.
Perdona, no, el món dels videojocs és així,
perquè tu et compraves un joc que tenia uns pixels com cigrons
i a la portada sortia un dibuix espectacular,
que tu quan agafaves el joc...
Sí, era molt de fira, eh?
I a les cintes de caseta, a la contraportada,
hi havia una captura de pantalla d'una altra versió.
I aquesta és la foto d'Ateris T.
I que ara estaria penat, això, perquè, clar,
ara tu això ho denuncies i Déu-n'hi-do.
En definitiva, si tothom els contrincants.
Tenim Mega Drive per un costat de Sega,
va sortir abans i després la Super Nintendo,
de Nintendo, evidentment.
Sega va fer molta publicitat, van intentar diferenciar-se,
i sobre tota aquesta guerra,
qualsevol dia d'entrada hi ha un llibre molt bo,
que es diu Console Wars, de Blake Harris,
i que l'han editat en castellà per Héroes de papel,
i que, realment, està molt bé.
Un altre motiu de disputa, que va ser molt clàssic,
eren les especificacions tècniques.
Vale, potència i velocitat són motos, eh?, una mica.
Sí, aquest era l'anunci nou,
es comparava la Mega Drive amb un Fórmula 1 espectacular
i la Super Nintendo era un cotxe, com si fos un 600, no?,
d'Amèrica, allà que anava, doncs, com una que fa tirera, no?,
poc a poc, no?, i amb el Mario Kart, precisament,
que és el joc que estem escoltant ara mateix,
es comparava molt la potència.
Realment, a nivell d'especificacions,
cada companyia intentava fer lluir la seva característica bàsica.
Sega volia demostrar que tenien un processador molt, molt bo,
per al Motorola 88000,
que era un processador que s'utilitzaven moltes màquines
en aquella època i que no estava malament,
i Super Nintendo volia lluir, doncs, a gràfics i so,
que tenia molt més colors,
que tenia, doncs, un tipus de so que captava samples molt, molt bé,
cadascuna feia les comparatives.
I, Start, tu creus que tot això influïa molt
a la publicitat aquesta, a la gent que veia l'anunci per a la tele, o què?
I tant, sí, no?, perquè la gent ho desconeixia, és normal.
Si ells deien, per exemple, ara ho estem llegint,
que hi ha el guió que posa,
que Super Nintendo té una paleta de 32.000 colors
contra el 512 de Mega Drive.
Dius, caia, Super Nintendo és millor perquè en té més de colors.
Però s'ha de mirar i quants colors pots posar simultàniament a pantalla.
Jo tinc 32.000, però puc posar-ne 32.000 al mateix temps?
O sigui, no hi havia lletra petita, eh?
No, però em podia posar més en pantalla que el 64 que podia la Mega Drive.
Uuuh, ja estan començant!
De fet, amb l'anunci aquest que sentíem ara,
es van inventar el concepte,
bé, inventar a mitja inventar, això del blast processing.
Imagineu-vos que ara fem un anunci del generació digital,
i diem, generació digital té,
en comparació amb altres programes de ràdio,
té mega power.
I la gent diu, què té mega power?
Com el cel·le que se'l munita, i tant, home, i tant.
S'inventaven conceptes per vendre i la gent,
ah, és que generació té mega power.
Perdona, però és que el marketing sempre ha anat així, no?
I de fet, generació digital té mega power.
Home, jo crec que hauríem de fer un separat
del que fos generació digital té mica power.
No ho sé, és molt dolent, me l'he inventat ara.
No, no, ara s'ha quedat.
Té mega power però altres programes no.
Això, exacte, està bé.
És molt anys durant, hem de buscar un més...
Podríem dir ara, no sé...
No, anava a dir alguna cosa d'Apple, però no, no, és igual.
Ja pensarem el concepte.
Sí, sí, no, no, millor que no.
És una companyia, doncs, si una empresa
traia un videojoc en tres dimensions,
l'altra feia el mateix.
Si una traia un joc amb gràfics prerranderitzats,
l'altra feia el mateix.
Vull dir, anaven sempre seguint-se...
I vigilant-se. I vigilant-se, no?
Anaven creant tendències.
Després, una guerra molt interessant va ser la dels packs,
els bundles, que es diu avui dia, no?
El pack vol dir la consola amb quin joc es venia.
Que cosa que es fa continuament ara, també, no?
Sí, doncs en aquella època també era molt potent.
En el cas de Super Nintendo, jo recordo molt
el del Super Mario World amb el Street Fighter 2,
que jo era, per mi, el millor pack que s'ha fet mai.
El Mega Pack.
I a la seta espanyola van inventar-se uns packs,
és curiós perquè és una cosa, doncs, d'aquí, de casa nostra,
uns packs que es deien els Mega Packs,
que era la consola amb sis videojocs,
no sé quants portava, i eren packs molt, molt xulos.
Mega Pack d'acció, Mega Pack de...
Hi havia un que portava el Columns...
Columns, el Goal de Next...
Clar, abans aquests Mega Packs eren molt més importants que ara,
perquè abans et compraves un joc a l'any,
i, per tant, aquest pack et portava el joc
en el qual jugaries durant els propers 12 mesos.
Clar.
I ara, en canvi, cada dos per tres treuen jocs nous,
i diguéssim que els videojocs no han pujat de preu
en comparativa també amb la inflació,
i, per tant, la gent pot comprar-se més jocs,
i, clar, aleshores,
que la teva consola vagi amb el Red Dead Redemption 2,
no passa res perquè d'aquí un mes et compraràs un altre joc.
I també, durant aquests anys,
les comparatives entre videojocs, no?
Els que eren multiplataforma o que tenien dues versions,
el més clàssic de tots,
el gran debat és el videojoc de l'Aladdin,
la pel·lícula de Disney,
i és el gran debat entre Super Nintendo i Mega Drive.
I la gent es preguntava quin era millor, uno o l'altre?
Era el gran debat del pati de l'escola, no?
El de Super Nintendo és millor o el de Mega Drive, no?
I encara avui dia és com una mena de meme, no?,
la gent continuar doncs parlant d'això.
Ara sentíem la versió de Mega Drive,
aquest és la de Mega Drive,
si us sembla, sentim la de Super Nintendo.
Molt millor, molt millor.
Sí, molt millor, la Nintendo.
A mi m'agrada més, jo tenia Mega Drive, et s'ha de dir.
A mi m'agrada més.
Podríem fer un programa sense...
a partir d'ara, en el minut que estem,
debatre només aquest tema.
I no trauríem l'aigua clara, també t'ho dic.
Però sempre amb Mega Power.
És la nostra filosofia.
És evident.
Suposo que anirem, en els propers minuts,
discutint sobre els diferents elements d'aquesta rivalitat.
Al final, jo penso que, perdó,
el màxim beneficiari d'aquesta competència
van ser els usuaris.
Perquè les dues companyies competien moltíssim
i els resultats eren productes que intentaven ser el millor possible.
Molt bé.
Si algú es pot acabar el Tetris,
som els de generació digital.
Jo sempre estaré a favor de la SEGA,
perquè el meu Sonic m'encanta,
estic enamorada d'ell,
a part que he passat tota la meva infància
jugant aquest videojoc, jo i tota la meva família.
Així que sempre estaré a favor de la SEGA
i sobretot del Sonic,
perquè ha fet que jo i la meva família
estiguem sempre més units.
La Gemma de Wey...
És feliç.
Sí, és feliç.
I està enamorada del Sonic.
Sí, sí.
Jo voldria fer aquí una punta.
El Miquel ha dit sí, senyor.
Però si s'ha picat damunt de la taula, diu sí, senyor.
Veus com genera passiós, això?
No pico jo damunt de la taula per no fer soroll.
Continuem, va, vinga.
Doncs mira, avui aprofitant que parlem de SEGA i Nintendo,
i que sabem que al Cris li flipa molt la realitat virtual,
ens vol explicar de l'intent per part d'aquestes companyies
per portar al mercat la SEGA VR
i com va ser la Virtual Boy,
dos dels primers perifèrics d'aquesta tecnologia.
Sí, a veure si ho explico bé.
SEGA ho va intentar amb la SEGA VR,
que mai va sortir al mercat,
són unes ulleres que van sortir un prototip.
Es van anunciar les ulleres al 1901,
en un moment on Mega Drive ho estava petant
precisament amb la seva consola.
De fet, aquestes ulleres no van ser l'únic projecte de SEGA.
La companyia va treure una espècie de superfície octagonal
que es posava a terra anomenada Activator,
que el Blasco el va provar,
em va dir que ho va provar,
que servia de comandament controlat amb el teu cos.
És com una mena de Kinect,
però en comptes de càmera,
els moviments es detectaven amb ratllos infrarrojos,
que detectaven el moviment de braços i cames
quan passaven per sobre de cadascun dels costats de l'octagon.
Està bé, això. Està molt bé.
Si us en recordeu,
el comandament de la Mega Drive tenia tres botons, A, B i C,
un Start i quatre creuetes de moviment.
Doncs cada cantor de l'octagon era un botó.
Ah, d'acord. Tot estava pensat...
Ara, tu imagina't fer un Shoryuken
amb això, eh?
Havies de fer un ball que...
Has de fer una voltareta, directament.
Com se diu això de la superfície per ballar?
El Dance of Revolution, no?
Doncs hi ha gent que ho ha connectat per jugar al Dark Souls
i passar-se bosses del Dark Souls amb això, amb els peus.
Però té quatre. Són quatre o vuit direccions.
Vull dir, és una ball dreta-esquerra, diagonals,
però aquí, a l'octagon aquest del trasto aquest, a l'Activator,
prova'l, Cris, prova'l, i ja em diràs, eh?
Potser sí, potser sí.
Segurament, tot ara que estic fent pols.
Però tornant al tema de la realitat virtual,
les ulleres de SEGA tenien especificacions tècniques
de la resolució, 320x224 pixels,
que realment eren suficients
per la resolució dels llocs de l'època, entre cometes,
però que sorprèn sobretot quan ara mateix parlem de 4K per ull
de les Pimax 8K, per exemple.
Sí, sí, sí, clar.
Les ulleres no van sortir mai, però el projecte va anar bastant lluny
fins al punt que algunes persones la van poder provar
a algunes fires on SEGA les va presentar.
Tot i que la sortida estava prevista pel 94,
al final no van arriscar-se a vendre-les,
no sé per què, perquè tenia una bona pinta,
no només per preu o per por que la gent
no s'adaptés al funcionament,
també pel fet de fer jocs exclusius d'aquesta plataforma
i, per tant, canviar una mica el model de negoci,
suposo que ja els hi anava bastant bé.
I per l'altra banda, Nintendo què? Què va fer?
Bueno, la Virtual Boy no eren ulleres de realitat virtual com a tal,
la Virtual Boy era la pròpia consola
en forma d'ulleres de realitat virtual,
era una consola portàtil, entre cometes,
amb bateries que anaven al comandament,
com a font d'alimentació,
i doncs tenia jocs monocromàtics en 3D en colors negres,
el fons era negre i l'únic color que tenia era vermell.
I això donava un efecte així com una miqueta de 3D, eh?
Sí, tenia com dues imatges un per ull,
llavors donava la sensació de 3D.
I feia tenis. Exacte, el Mario tenis molt divertit.
És veritat, veia el colet movent-se el Mario fent tenis.
Era l'efecte més impressionant de la consola.
Era molt maco.
Hem de dir que aquesta consola va ser dissenyada per Gunpei Yokoi,
mateix creador de la Game Boy,
i tot i que sembla que és una consola molt interessant,
va ser un fracàs al Japó i a Amèrica i mai va sortir a Europa.
Però que podem trobar totes aquestes fires que dèiem.
Sempre hi ha algú mirant i jugant perquè ve, doncs enganxar-se.
Jo no les he provat i vull provar-les, de fet.
Part del fracàs va ser la incomoditat de jugar amb la Virtual Boy,
que no tenia un adaptador per enganxar el cap,
sinó que anava amb un suport de taula
i tu t'havies de jupir o apropar els ulls
a les dues pantalletes que feien de lents
i això era bastant incòmode.
Els jocs eren bastant limitadets
i el color vermell sobre el color negre que utilitzava per jugar
acabava sent molt agobiant, per el que he vist.
En veritat, és veritat que la consola, a nivell tècnic,
estava molt ben pensada.
De fet, en un cantó de la consola,
es poden fer dues consoles i poder jugar un contra l'altre,
per exemple, com deia l'Albert Ara, el Mario Tennis.
Un multijugador, eh?
Sí, com un Kaplanink de la Game Boy que va sortir després.
Però, mira, per algun motiu no va funcionar al mercat.
Per cert, estem enregistrant això el dijous, el vespre.
Pot ser que Nintendo Labo
prepari alguna cosa en realitat virtual
o es presenti alguna cosa, Albert?
Sí, de fet, demà mateix surt a la venda el Nintendo Labo VR,
que serà aquesta mena d'intent de Nintendo
d'oferir una mica d'immersió en els seus videojocs.
Molt bé, veurem què tal i ho provarem, segur que ho provarem.
Generació digital.
Aquí el Conrad Roset, director creatiu de Gris i il·lustrador.
Si soc més de Sega o Nintendo,
aquesta mítica batalla de quan érem petits, jo era de Sega.
Vaig començar amb la Mega Drive, vaig jugar...
El primer joc de la meva vida és el Sonic, Sonic 1.
Després vaig jugar tots, el Sonic 2, Sonic 3, etcètera.
I sí, sempre he sigut de Sega.
Vaig arribar fins a la Dreamcast,
que va ser, malauradament, la seva última consola.
Amb els anys he anat reconeixent
que Nintendo i els Mario eren, tècnicament,
en tots els nivells, millors.
Però bueno, la nostàlgia i el romanticisme sempre et queden allà,
i el Sonic, per mi, això, el seu primer joc,
la primera mascota que vaig conèixer i que vaig gaudir,
sempre seré de Sega.
Em decanto a nivell racional pels Marios, per Nintendo,
i per tot el que estan fent amb estel·les, etcètera.
I res, aquesta és la meva història.
Molt ben conrat passejant pel carrer i parlant de Sega i Nintendo.
Ella es parla de mascotes,
i és que aquesta gran competició entre Sega i Nintendo
no hagués sigut res sense les seves mascotes, Sonic i Mario.
Aquí podríem entrar en un altre debat,
si ets més de Sonic o de Mario.
De què sou? Jo, Mario.
Sonic. Sonic.
Jo vaig ser de Sonic i després de Mario.
De Link. Molt bé.
Sóc l'únic que sóc de Mario, però què és això?
A mi m'agraden dos. T'has tard tu d'aquests.
Per què hem d'escollir? Jo sóc d'Alex Kidd.
Bravo, bravo, bravo. A dalt de dalt.
Jo sóc d'Alex Kidd. Jo sóc d'Alex Kidd.
Jo sóc d'Alex Kidd. Jo sóc d'Alex Kidd.
Jo sóc d'Alex Kidd. Jo sóc d'Alex Kidd.
Jo sóc d'Alex Kidd. Jo sóc d'Alex Kidd.
Bravo, bravo.
Jo vaig fer la comunio, això que es feia abans...
Vestit de Mario. Vestit de Sonic.
No, no. I en el meu llibre de la comunio...
Hi havia un llibre on la gent signava i algú...
Em sembla que la sé la meva mare.
Va posar... Albert, felicitats.
Per cert, el Sonic és molt més guai que el Mario.
La guerra casa.
La guerra casa.
Em va posar perquè sabia que m'agradava el Sonic.
I era com... Mamma mia.
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Avui us donem motius per votar-ne un o l'altre.
Tots els que estigueu indecisos.
Perquè això és com ser del Barça i del Madrid a la vegada
o de Nutella i de Nocilla. És impossible.
O un o l'altre.
Va, doncs comencem amb les curiositats de Mario.
La seva primera aparició, la del Mario,
va ser abans de ser Super Mario.
Va ser al Donkey Kong, quan encara es deia Jumpman
i havia de rescatar a Pauline.
No era lampista, sinó fuster.
És a dir, l'home ha canviat de feina unes quantes vegades.
I de fet no havia de ser ni Jumpman, havia de ser Popeye.
Però com que Nintendo no va aconseguir els drets,
va haver d'inventar-se una alternativa.
La segona, el nom del seu germà Luigi
prové del japonès Ruigi.
Veieu aquí el meu super-Ruigi.
Que significa semblant.
Perquè encara que...
Tot i que molta gent segueix cridant, és el Mario verd.
El Mario verd, en veritat.
Hi ha un univers de diferència.
Que trista que et diguin així.
Sempre quan ets el germà petit et toca ser Luigi.
Diuen que a la idea de Super Mario se li va ocorre a Miyamoto
mentre observava passar al paisatge
per la finestreta del tren.
Croll lateral.
Miyamoto volia que Super Mario anés sobre d'un dinosaure
des del primer joc.
Però no va introduir a Yoshi, que seria com el dinosaure,
fins 6 anys després al Super Mario World de Super Nintendo.
Per cert, Oriol, ens parlava de Yoshi avui també.
Perquè l'ha jugat, aquest darrer que vam fer.
Jo també l'he jugat i estic tan enamorada d'aquest joc.
És igual, continuem.
Nintendo posseix els drets de la millor pel·lícula
que veureu mai.
Es diu Super Hornio Bros,
que és una versió per adults de Super Mario
i, a més, la seva seqüela.
I, de fet, en va adquirir els drets,
a part per consum personal,
perquè no se'n fes distribució.
I sabeu l'Oikim,
que és l'astronaute aquell,
el Pikmin?
Sí, sí.
El Pikmin, que es diu Olimar.
Olimar ve del Luigi i Mario.
Perquè el Mario 128 va ser cancel·lat
i va treure com la llavor per crear Pikmin.
I, aleshores, Mario i Luigi creen Olimar.
Aquest programa podria ser
un quarto milenio total.
El tall de boquet,
el joc va ser cancel·lat
i Mario, Luigi creen Olimar.
Si algú el sent fora de context, l'explota el cap automàticament.
Per cert, per cert, per cert.
Segons les instruccions del joc del Mario,
els evidents del Regne de Xampinyó
van ser convertits en maons pels Koopas,
de manera que cada vegada
que Mario destrueix un bloc
no està destruint un bloc.
Uf, estic intentant processar tot això.
Espera't, que no em soni.
La gent que hem matat a jugar al Mario.
Xampinyons, xampinyons.
I ara, Gina, ens expliques les curiositats de Sonic, no?
Sí, sí, evidentment, perquè també n'hi ha per tu.
Abans que fos oficialment batejat
com a Sonic, l'Arisso Blau,
se l'anomenava Mr. Needlemouse.
Sabeu per què aquest nom? No.
Doncs perquè Needlemouse
en anglès vol dir agulla ratolí,
que és la traducció literal de la paraula japonesa
que designa arissó.
Els japonesos no en pensen gaire.
Bé, és que hi ha molts idiomes que són molt...
Semblant a Mario.
És un ratolí que té agulla.
És un ratolí que té agulles damunt del llop.
Agulla ratolí.
I que sabigueu que abans que fos un arissó blau,
Sonic era un conill
anomenat Phil.
I aquell conill recolliria els objectes
amb les seves orelles
i recollia els enemics amb ells.
Una mica Raiman, eh? Una mica Raiman, sí, sí.
La primera aparició de Sonic
no va ser el seu joc,
sinó un joc de màquina de Sega,
de conducció, que es diu Rat Mobile,
i allà Sonic no apareix com a personatge jugable,
sinó que apareix penjat del retrovisor
com si fos un objecte decoratiu.
És clau, és clau, que maco.
I algú es va fixar i va dir, aquest personatge...
Jo crec que abans van dir, mira, escolta,
tenim un asset, no sabem què penjaré.
Recyclant, no? Recyclant vam fer la mascota.
Exacte.
Una tradició que data del 1924,
que és la desfilada del Dia d'acció de gràcies de Macy,
que és aquella cosa que heu vist mil vegades per la tele,
que hi ha aquells globus gegants...
Sí, sí, que es fa el Dia d'acció de gràcies,
previ al Black Friday.
Doncs Sonic va fer el seu debut en l'any 1993,
en aquesta desfilada.
Mai abans hi havia hagut un globus de personatge de videojoc.
O sigui, no Mario,
el primer va ser... Que guai.
Va ser Sonic.
I que sapigueu que Pikachu, del Pokémon,
va fer el seu debut a l'any 2001, també, en aquests globus.
Molt bé.
Després, Sonic.
Sonic és blau, evidentment, per assemblar-se al logotip de Sega.
És a dir, no el posaríem vermell perquè el confondríem amb Mario.
Una mica, i una gorra, no?
Són clavat, sí, sí.
Òbviament, ningú havia sentit a parlar d'un arissó blau,
però llavors, per què té les sabates vermelles?
Doncs perquè les sabates no són per Nintendo,
ni per Mario, ni per res.
Pensava que era trepitjant Nintendo.
Estaria molt bé.
Eren vermelles perquè era sang. Exacte.
I Michael Jackson pel seu vídeo de bat
que porta aquestes sabates vermelles.
Que sapigueu que, a més, hi ha la llegenda
que això ho explicarà segurament millor el francès,
que la música de no sé què, de Sonic...
Ah, sí? Sonic 3.
Sonic 3 estava composada per Michael Jackson.
Per tant, Sega i Michael Jackson han tingut molta relació.
Ui, ui, ui.
Sí, sí, sí.
Moonwalker. Total, total, certament.
Generació digital.
És que soc molt dolent.
Com saps que és dolent?
FIFI, coses d'aquestes, és que m'atabalo.
Alguna vegada que he jugat, m'atabalo de seguida.
És a dir, no tinc la sensació que jugui.
Jo crec que juga a la màquina.
I sé que no, me perdo.
Per mi, el que he jugat i molt i m'agrada...
Saps el tenis?
Aquell que era una pilotita que anava, toc, toc,
un palito a cada costat.
Això sí que he jugat molt.
Suposo que ja no existeix, això, no?
Era el Sergi Mas
que ens ha passat aquesta nota de veu.
De fet, la pressa de tu, Gina, era molt més llarg,
perquè tu li vas preguntar si eres de Sònia o de Nintendo.
Jo li vaig dir, escolta, estic preguntant als meus amics
si són de Sònia o de Nintendo.
Tu de què ets?
De Tari.
És de Tari.
Ens ha trolejat molt. Total.
Tu, Star, com ho veus, des d'aquí?
Jo és que el que passa és que m'he tornat molt perdona a vides.
Massa de perdona a vides m'he tornat.
Gairebé semblo un camaleó amb els ulls aquells que tenen,
que es giren 360 graus.
I amb això d'opinions, esclar, m'estic fent gran.
Perquè, per això, quan es parla de Nintendo
contra Sega, jo voldria fer notar
que aquí estem dient molt Sega contra Nintendo.
Sí, és veritat.
És que normalment és Nintendo contra Sega.
Però tu li has donat la volta. Això és un Mega Power.
Ah, sí? Sí, sí.
Si llisegis on llisegis, sempre es veu Nintendo versus Sega.
Molt bé.
Ara t'he fotut. Puc continuar? No, no, no.
M'he recuperat, m'he recuperat.
De què es dóna això? De què es dóna, per suposat,
que és la Super Nintendo contra la Mega Drive.
I a mi m'agradaria entendre-ho una mica,
que és la marca contra la marca, que és més Nintendo,
com a companyia, com a Sega, com a companyia.
Més que reparladèria aquesta que tinc,
que moltes vegades em faig pesat.
Quan dic que hi ha moltes Ataris,
per mi també hi ha moltes Nintendos i moltes Segas.
Hi ha les de les recreatives, hi ha les de les consoles,
hi ha les que les han pifiat, les que han tingut èxit.
En orígens, diguéssim que Nintendo té...
El meu pare té més glamur que Sega.
Diguéssim que Nintendo és, en plan...
cap a gest, no?
Humiltat, pica pedra,
i Sega és més industrial, no? Més de negocis,
més burguesia, no? És una cosa així més moderna.
Albert, com ho veus, això que està dient?
Ah, estàs menjant.
A portar pastes i estem aquí...
És que no ho semblava, eh?
Ara no sóc ni de Sega ni de Nintendo.
Ara sóc de Palmareta.
M'has enganxat amb el Mega Power.
Això és el Mega Power.
De mitja hora pensant-se...
Bé, bé, de les coses que...
M'agrada molt això que burguesia o humiltat, pica pedra.
Quan ho has dit, m'ha semblat raro, això de l'industrial Sega.
Però no s'ho ha escopit, no?
No, no, no.
Perquè tu dius que Nintendo és més de personatges, no?
Sí, és més de personatges, és més de poble, diguéssim,
de personificacions, de saludar el veí,
d'anar... hola, bon dia, bon dia,
encara que algú no el coneguis.
I Sega és més de la marca, més de padrins, no?
Més de posar pasta sobre la taula, no?
Està més emprenyada, Sega, perdona.
Sí, sí, és més violenta, és més...
Nintendo, què passa teu, saps?
Però per mi Nintendo Star és la jacuza.
Per mi són jacuses, literalment.
Espera, que no he acabat.
Espera, que arribarem.
S'ha reconvertit.
Perquè Nintendo també és sinònim d'èxit, no?
És la companya que fa el que li rota.
Ara, vai a fer jocs amb caixes de cartró,
a veure qui m'ha de dir alguna cosa, no?
És una cosa així. És l'American Dream.
Ai, si vols ho pots aconseguir.
I Sega és la terna perdedora, no?
Perdona, Francesc, és com l'Espanyol.
Que se'n compresa.
Perdona, perdona, una cosa.
Es penses que és de l'Espanyol?
No ho sabíem.
Tenim molts ulls de l'Espanyol.
Vull dir que l'Espanyol és un bon equip, però sempre...
Primer el Barça, primer el Barça.
És l'incomprès, no? Exacte.
És d'allò que dius, què passa aquí, no?
Nintendo, el que deia, és la que va a la seva bola.
Diguéssim, una Apple amb els seus orígens.
Jo faig el que em surt rota, faig això, faig allò altre.
És com una mena de líder revolucionària.
Perquè qualsevol cosa que fa Nintendo,
home, esclar, esclar, és que ja es veia a vindre.
Tots aquí i tant, no?
I Sega és la que vol el millor per tothom.
És com la crida, diguéssim, la crida nacional.
Vol arribar a tots els públics, vol ajuntar a tots, saps?
Una cosa així més.
Estic fent un mapa mental de tot el que estàs dient i...
I quadre, eh? Sí, sí.
També mira més, Nintendo és més càndida.
És com si tingués principis.
És innocent, és alegre, tal.
En canvi Sega és més gamberra, és adolescent, és tecnòcrata, no?
Eh, soc el dolent, que guai, amb bat, eh?
Michael Jackson.
Nintendo, a més, genera afició i afiliació.
Aquí Nintendo seria una mica com el Barça, saps?
Que té el Luis Suárez.
El Luis Suárez aquest, a la meva època,
aquest senyor, al col·le dèiem que era un xupón.
Sí, exacte, però ara...
Tal qual, és el tio que està al costat de la...
Eh, passa'm-la, passa'm-la.
Com es deia en bàsquet? El Palomero.
El Palomero. Sí, sí, és el Palomero.
Per mi el Luis Suárez sempre ha sigut el xupón.
I això que de tant en tant li fotes un mos o un contrari,
doncs, bé, tant se val perquè com que marca gols,
ja està bé, no?
Que simpàtic que és, que agressiós, no?
És Nintendo. És Nintendo.
En canvi Sega és més la selecció nacional
que la gent només segueix quan arriba a quarts de final.
Saps?
Arriba a la selecció espanyola, ningú és de la selecció espanyola.
Arriba a octavos o cuartos, o sigui el que sigui,
tots al Media Mark a comprar televisors en 4D.
És veritat, és que es regalaven, es regalaven.
Sí o no?
Sí o no? Si guanyava el mundial es regalava.
Sí, clar, però no tenen gaire, no?, gaire esperança que...
Sí, sí.
Tots som de bufant del carrer i només és quan els hi...
Quan els hi fa gràcia. Molt bé.
Nintendo també és sempre una mateixa Nintendo.
El que faig és Nintendo.
O sigui, qui estima la NES també estima la Super NES.
I també la Wii, la Switch, això sí, sí.
En canvi, és una mica ample, eh?
Sí, exacte, sí, sí.
En canvi, Sega, el que li agradava a la Master System
no necessàriament li agradava la Mega Drive,
ni la Saturn, ni la Dreamcast.
Hi ha els Dreamcasteros, hi ha els Saturneros...
Rarament una persona de Sega a Sega, diguéssim,
se les estima totes.
És una cosa molt curiosa.
Per això es va acabar de deixar fer consoles de Sega, no?
Però no necessàriament, perquè no fa col·lectiu.
I per això et dic que és una mica com l'Espanyol, pobret.
Però tu, et molen o no et molen?
A mi Nintendo em mola perquè fa el que vol.
I a més a més li surt bé.
És allò que dius, la mare que et va matricular, hòstia,
t'hi surt bé i tot, no?
Sega també em mola perquè ha fet mil coses maques,
s'ha arriscat més, s'ha fet recreatives, s'ha fet coses més...
Vinga, farem això, farem allò altre.
S'arriscava més, no?
I tot el que no sempre ha sortit bé, doncs bé, fa de tot.
Ara bé, ara penso,
una reflexió que si no haguessin existit,
quan van sortir,
perquè tu penses clar que Nintendo va sortir
les cartes d'aquestes que va fer,
les cartes, l'altra era, Sega va sortir
de reparar JucBox i tal,
si no haguessin existit
i sortissin ara, avui en dia, el 2019,
tal com està el món tecnològic actual
i tal com és la canalla i tot,
jo em veig que tothom seria de Sega, eh?
Perquè en aquest romanticisme de Nintendo,
tu més o menys ara, una empresa nova que diu que et farà
consoles de cartró, saps?
Que això és un concepte, no? Doncs aquest romanticisme
xulo que tothom tenim dins de Nintendo,
que diem, ai, com mola, que en veritat és la jacuza
que diu l'Albert, Nintendo ha tingut sort
de que l'arrasta dels seus orígens,
perquè si ara ho tragués tot això,
com una cosa nova, inèdita, un Mario,
un fontanero que salta i va pegant de golpes,
això seria una xarlotada, xatos.
Jo soc de Nintendo, de Nintendo a tota la vida.
Jo vaig créixer
amb les Game & Watch,
les mítiques consoles portàtils de dos pantalles,
després amb la Game Boy,
després amb la Super Nintendo
i les franquícies a les que tinc més carinyo
són les de Nintendo.
La seva màgia, a mi com a jugador
em té conquistat.
Aquest que escoltàvem ara
és en Samuel Molina, conegut per Fukui.
En aquesta guerra de consoles
m'agradaria rapejar sobre això, però no puc.
Ara és un trap.
Ara és un trap.
I has de posar cocos.
Doncs en aquesta guerra de consoles
molts cops la decisió sobre quina comprar
es prenia sobre el que tenien els nostres amics.
També passava això, però també
sobre quina donava la sensació que era millor.
Les companyies sabien que, a part dels jocs,
hi havia un altre component
en què els jugadors es fixaven molt que eren els extras.
L'amiga Dreff i la Super Nintendo
al llarg de la seva vida
van oferir molt més que jocs
i ho van fer gràcies a perifèrics i complements
que els permetien marcar múscul davant de la competència
i dir que, a més,
amb la nostra consola podràs fer
funcionalitats extras
per no quedar-se
amb l'etiqueta que només eren màquines per jugar.
Alguns d'aquests complements
que van tenir van ser oficials, altres no,
però tots intentaven portar una mica la màquina més enllà.
Ara ens repassem uns quants.
Comencem per la Super NES.
Doncs mira, en parlarem d'alguns
que van ser productes reals,
altres que van ser perifèrics
que van posar a la taula de disseny.
I en anomenem uns quants.
Per començar, l'Albert Garcia en parlava
quan una marca feia alguna cosa especial
com un xip especial, l'altre també anava darrere.
I va haver-hi un exemple molt clar.
La Super NES va fer el seu xip,
el Super FX, que l'incorporava
dins dels cartuts per ajudar-li
en aquells últims anys de l'era de les 16 bits
quan ja es començava a intuir
que el món anava cap al 3D i cap al poligonal
per ajudar-la a processar.
És el xip que es va fer servir per al Firefox?
No, per a Star Fox.
Tot i que va tenir altres xips extras
inclòsos dintre d'alguns jocs especials.
Coses que van sortir per Super Nintendo.
La casa X-Ban va treure un teclat
i un control especial modem
per poder-te connectar i tenir joc en línia.
Va haver-hi una cosa molt curiosa,
que era el Sufami Turbo.
Una cosa que només va sortir al Japó.
I era un producte oficial.
Era un cartutx que tenia dos ranures
perquè en comptes d'utilitzar cartutxos grans
que costaven més,
poguessis fer servir minicartutxets.
Això ho va desenvolupar Bandai.
I què feia?
A tota una sèrie de jocs de la saga Gundam,
molt popular al Japó, et permetia posar dos jocs
i hi havia un que era com un joc màster
que portava tota una sèrie de gràfics
i els altres jocs aprofitaven els gràfics
que estaven a l'altre cartutx
i per tant podien ser més barats,
ocupaven menys espai i s'aprofitaven l'un de l'altre.
Una cosa molt bizarra, però només ho va treure Bandai.
També es podia fer música, no?
El piano era una aplicació per aprendre a fer música
i hi havia tot un teclat
que es anava connectat a la Super Nintendo,
a l'StellaView, que va ser...
Un teclat teclat, eh?
Sí, sí, sí.
De tres octaves, eh?
De tres octaves tenies.
L'StellaView, que va ser un adaptador
per poder-te connectar a un servei per cable
que et permetia accedir a jocs i exclusius,
un que vam conèixer a casa nostra,
que va ser el Super Game Boy,
aquell adaptador que et permetia posar cartutxes
de Game Boy,
i algun que...
Aquest no va ser gens oficial, però va ser un producte real,
és més, tots vam conèixer algú que en tenia algun.
Aquest es deia Professor FES,
però en van haver-hi de diverses marques,
aquells que us permetia fer backups
dels jocs amb disquet.
Ah, això era important.
El copion.
50.000 peles.
I després podies jugar a jocs de Super Nintendo
guardats en disquets de tres i mig.
50.000 peles. 300 euros.
Va ser molta fascinació.
Va estar així de tindre el lloc.
Aquest aparell produia molta fascinació.
Jo l'he vist funcionar.
Escolta, va haver-hi també alguna tele?
I com a producte allò megamonster, per dir-t'ho d'una forma,
hi havia un model de televisió
que portava una Super Nintendo incorporada.
Un model de la Sharp, que tenia a dalt una rarura
per posar-li un cartutx de Super Nintendo
i uns foradets pels mandos.
I tenies, doncs, bueno, era el combo...
Saps aquell combo de tele i VHS?
Tots el volíem, en els 90.
Però tele Super Nintendo.
Planificats d'aquests que, al final,
no sé si van sortir o no van sortir...
El gran perifèric
que no va arribar a sortir mai a la Super Nintendo
va ser el complement amb CD-ROM.
Era aquella època en què el CD semblava que era el futur.
La NEC, la Turbo Graf, en tenia.
La Mega Drive en tenia.
I va haver-hi una història molt recombolesca amb Nintendo,
que es va associar amb Sony per treure aquest complement.
Després es va passar a Phillips.
Sony es va enfadar.
Al final no va arribar a sortir mai,
però va arribar a la PlayStation.
I ara anem pels pals de Sega.
Doncs vinga, pals de Sega.
Si Nintendo treia el seu xip especial
per ajudar-la a processar gràfics en 3D,
Sega va fer el mateix, el Sega SBP,
que es va servir per la versió Mega Drive
del Virtua Racing.
Òbviament tots coneixem aquest megamònster
de complements que va tenir la Mega Drive.
Una sobre l'altra, eh?
El Megafort, o com vulguin dir, que era.
El Mega CD, el complement en CD-ROM
per la Mega Drive, per fer-la anar molt més endavant.
Podies escoltar CDs de música.
Tenia alguna funció específica per veure
CDs especials de música i gràfics, a la vegada.
Després hi havia el 32X,
que era aquesta mena d'update
dels 16 bits de Mega Drive als 32 bits.
Després va sortir una cosa que era brutal,
que era la combinació de la Mega Drive
i el Mega CD a un format d'ismen portàtil.
Era el CDX.
Però això era per jugar pel carrer, o com?
No era per jugar pel carrer,
però tot i això,
tu podies utilitzar-lo pel carrer com un dismen,
però després arribaves a casa
i imagina't un dismen que tingués a dalt
una ranureta per cartuts de Mega Drive.
Això era gruixut així, no?
Sembla que anava a piles i tot, però era brutal.
Jo anava boig, per això,
però costava una barbaritat.
Després, Mega Drive es va convertir en portàtil.
És un producte oficial, era la Nomad,
i aquest sí que podies jugar
amb una Mega Drive pel carrer.
Un parell de coses que aquí no vam arribar a veure mai
que són molt, molt curioses.
Mega Drive va treure un PC oficial,
el Teradrive.
És a dir, un compatible.
Un PC compatible que tenia la seva ranura
perquè poguessis jugar a jocs de Mega Drive amb cartuts.
Que bo.
I després el Laser Active, que va ser un producte americà
molt, molt, molt curiós,
en què tenies un replutor de LaserDisc
i una ranura especial
que podies, si et compraves el complement adequat,
jugar a jocs de PS Engine
o podies jugar a jocs de Mega Drive.
I a més podies jugar a jocs especials de LaserDisc
i a jocs de Sega CD
utilitzant la ranura de CDs de LaserDisc.
Abans d'entrar als planificats que no van sortir,
un parell, sisplau, Francesc,
que sí que van sortir, que també són estrany.
Mira, va haver-hi una aplicació de karaoke
per al Mega CD.
Va haver-hi també els seus modems, el Sega Channel,
que també és un adaptador per cable,
i va haver-hi una base molt especial, que es deia Power Base,
que era per jugar a jocs de Master System
amb la Mega Drive, de la mateixa manera
que hi havia a la Super Nintendo.
Molt a més del Mega Power.
Els dos planificats que es van veure
es van veure inclús en publicitat i no van arribar a sortir.
Hi havia dues coses molt curioses.
Una era un jukebox i l'altra se'n deia 10-10.
I era el mateix, una mena d'adaptador
per tenir connectats 6 o 10 cartuts a la vegada a la consola.
I els podies anar canviant amb un botó.
Vagància pura, eh?
T'estalviaves d'anar a treure la caixa...
Perdona, perdona. Venien uns cartuts
que eren molt millors, que dins hi havia com 30 jocs
i no havies de canviar de cartuts, que eren tot pirata.
I es venia al mercat de Sant Antoni.
Molt bé.
Està molt informat.
Van haver-hi les ulleres de la realitat virtual
que ha explicat el Cris, que jo les havia vist
en les revistes en aquell moment i tenia moltes ganes
de poder-les tenir, perquè així la meva Mega Drive era millor
i podia fardar d'abans dels de Super Nintendo.
Tu volies tots aquests periféricos,
que no sabies ben bé per què servien,
però per dir que la teva era molt millor.
Encara a Mega Drive li calien perifèrics per fardar.
I atenció, perquè van treure també una tauleta gràfica
i una unitat de disquets per la Mega Drive.
I una cosa que ens sembla molt curiosa.
L'Hiperscore era un petit dispositiu
que permetia enviar les teves màximes puntuacions
a un servei de teletext,
perquè després per teletext la gent pogués veure
que tu eres el mem molon de tots
i la teva puntuació amb el Sonic era la més gran.
Competitives.
Doncs escoltem ara què en pensen Pazos64,
que també li hem dit que en pensava si era un o l'altre.
I ens diu una cosa molt interessant.
Jo tota la vida he sigut de... Bueno, quan era petit era de Nintendo.
Perquè quan eres petit havies d'agafar un bàndol.
Era el Fontanero Italiano o l'Erizo Mutante.
Així que de petit sí,
hi havia bàndols, hi havia guerres,
i jo Nintendo tota la vida he crescut amb ells.
Després creixes i t'adones que és una tonteria,
com una catedral, que pots jugar tot
i defensar una empresa no té cap sentit.
Això sí, l'Aladdin de Megadrive era millor.
No l'entendia jo nunca.
Molt bé, doncs vinga, ràpid, xarxes, Eli,
perquè ho vam comentar al Telegram
i molta gent ens ha comentat coses.
Sí, no podríem llegir mai tot el que ens han posat,
però mira, em sorprèn, bueno, no em sorprèn,
hi ha molta gent que diu que no ha tingut mai una consola.
El Jordi Urte, bueno, n'hi ha molts, el Felip,
que no ens ha vingut a gust i ja està, PC i prou.
En Liam Dazcun deia,
jo soc més de Sega que de Nintendo,
però no li faig fàstics a cap joc
i que més, igual la plataforma.
En Fran, que diu que des de petit que és de Sega,
però que li van regalar la Megadrive
i encara avui en dia la tendullada a la tele,
tot i que els seus amics tenien la Super Nintendo.
I li funciona, perquè aquestes consoles funcionen durant anys.
No, jo tinc dues Super Nintendos i no funcionen.
Jo en tinc dues i no...
I a més, tinc les capses, els plàstics...
La garantia...
Has provat de treure les de la capsa?
Sí, sí, sí, de fet les he portat a arreglar
i me'n diré que per dintre estan fetes pols.
Tinc una botiga d'un...
que hi vaig fer una foto fa poc al Telegram,
molt a prop teu, que venen una.
Molt bé, doncs ho mirarem.
Doncs l'Adrien també ens deia que, més a més,
ella és hater de Sony.
És a dir, no que no li agradi, sinó que és hater total.
Que té Dreamcast Forever, ens deia, també.
Molt bé, és una mica de seca.
I la Laura, que ella no tenia consola,
que el seu pare era informàtic i preferia l'ordinador,
però que una amiga amb què passava moltes hores
tenia la Super Nintendo i quan va sortir la mini
se la va comprar amb molta il·lusió.
Quan tens un pare informàtic, et regala un PC.
Clar, no hi ha un altre.
I el Giovanni, per cert, ens va comentar,
jo vaig tindre una CBS Colecovision,
que és una gran consola que tenia un amic meu,
l'Iván Fondevila, que quan anava a casa seva
sempre, sempre al·lucinava de la seva consola.
M'encantava.
Clar, perquè aquesta era una consola
que anava amb una altra lliga, era la Lliga Nintendo SEGA.
Exacte.
I juga l'Oriol Dalmau, per donar-li el vist i plau.
Doncs avui juguem a un joc que també juga tu,
el Yoshi's Crafted World.
Estic tan enamorada d'aquest joc, és tan cuqui.
Doncs, de fet, començarem escoltant la música
que ben bé que la podria haver fet el Pascal Comelade.
Yoshi's Crafted World és l'exclusiva de Nintendo Switch,
només faltaria.
Yoshi ja sabeu que és aquell dinosaure
que va aparèixer per primera vegada
en aquell mític Super Mario World de Super Nintendo, any 90,
i que gràcies a la màgia de Nintendo és tan i tan mono,
perquè només Nintendo pot convertir un Tiranosaurio Rex
en una cosa tan adorable.
Yoshi té tropecientos jocs dedicats,
ja té jocs per la Wii, la Wii U, la 3DS, ara arriba Switch.
Tots els jocs són plataformes d'estil Mario,
però amb característiques pròpies, després en parlem.
Com és aquest Crafted World de Switch?
És un carmelet. Aquest joc és un bombonet.
Potser empalaga una mica com un monxerí,
però és tan maco, és boníssim.
La meva filla de 4 anys se'm quedava mirant quan el jugava,
i no es cansava, i ella es cansa de tot en 15 segons.
És normal, perquè tot el tema gràfic d'aquest joc llueix molt bé.
Tens els 60 frames, però un colorido,
animacions genials i un curro bestial en els escenaris.
Tots els escenaris estan fets amb cartró.
Tipo Art Attack, per això es diu Crafted World.
I Nintendo, així reivindica un cop més aquest amor que té pel cartró.
Si aneu a la web Play Nintendo,
ja estan regalant, perquè tu pots imprimir gratis, diorames,
que te'ls imprimeixes i et muntes tu mateix el teu jo així.
Està molt bé, Nintendo ho cuida molt.
Crear escenaris tan ben parits amb cartrons pintats amb DAC
sembla fàcil, però no ho és,
perquè els escenaris són molt variats i molt corrats,
i el joc tampoc no és massa curtet.
Està dissenyat perquè cada dos per tres t'ofereixi una sorpresa,
una mecànica nova, algo que no t'esperes,
que no tinguis una punyetera excusa per dir que t'estàs avorrint.
Quan creus que ja ho has vist tot,
doncs ara has de trobar peces d'un tren de joguina, de cartró,
que estan amagades sota unes flors de cartró,
i que has d'acabar tirant per unes vies de cartró.
Novetats, novetats, zero repetició i molt, molt de cartró.
Això sí, és un plataformes més calmat que un Mario,
perquè ha de ser així, perquè alhora és més complex, t'ho explico.
Allò sí, ja saps, quan en passa un enemic, caga un ou,
i els ous es poden disparar,
però en aquest cas, amb plans de profunditat
que estan molt lluny del teu personatge.
O sigui, hem d'apuntar a mà, a més, amb una mira,
i no és una mecànica menor, és constant.
El joc juga molt amb el que està passant al fons,
que està ple de coses, on hi pots disparar,
que hi ha monedes, pots desmuntar,
i, clar, alhora, també, el teu personatge es mou...
amb diferents plans de profunditat que obren diferents camins.
Sí que veus, eh?, tot molt infantil, molt carmelet,
però aquí hi ha un curro de pebrots.
El resultat és realment entretingut, és molt divertit,
i jo crec que és un joc que has de comprar si o si tens una Switch.
No té potser la brillantor màxima d'un Mario,
però no el pots deixar passar.
Es pot jugar multilocal i pots agafar Yoshis de color de rosa,
que és el que jo vaig fer, que és tot encara més mono.
Deia el Murillo que és molt difícil.
Jo no et vull enganyar, jo l'he jugat amb modo fàcil,
perquè ja em faig gran, i amb modo fàcil,
home, moro de tant en tant, però res de l'altre mono.
Ojalà el Sekiro tingués un puto modo fàcil, també.
Ja en parlarem, d'això.
El pitjor d'aquest Yoshi és el que escolteu, la banda sonora.
Jo crec que li han encarregat a l'amic del jefe,
o es va encadar sense pasta perquè no està a l'alçada.
És molt simple, és molt matxacona,
té un bucle molt curt,
i acabes pensant que tan de bo posessin només els efectes
i tu et poses la música que vulguis amb l'Spotify
i seria molt millor.
El joc del tirón dura unes 10 hores,
però després et proposes reptes, coses per buscar,
et demana fer els escenaris a l'inrevés amb molta més dificultat,
i al final et demana que agafis cartró i et muntis una casa,
una canya de pescar, un piano i una moto.
No, això últim és broma. Estaria bé, no?
Ja, tanquem el cercle.
En definitiva, és una dosi envenena de màgia de Nintendo.
Allò que Nintendo sap fer millor
i que no té cap intenció de canviar i ben fet que fa,
perquè funciona. Funciona com el primer dia.
Poses la switch un ratet a les cinc de la tarda per jugar,
res, un rato, una mica,
mires el rellotge de cop i són les nou,
i encara en vols més, la màgia de Nintendo.
Per cert, Oriol, cega o Nintendo?
Cega, però per un tema de nostàlgia.
Perquè jo vaig veure una vegada, en el cort inglès,
un Golden Axe, venia d'un Amstrad CPC,
i vaig veure aquells gràfics,
i no vaig parar de donar la tabarra a la meva mare
fins que va comprar la Mega Drive,
abans que qualsevol dels meus amics...
Mira si em vaig avançar al temps de les consoles,
que un professor em va preguntar a tota la classe,
¿qué os han comprado los... qué os han traído los reyes?
I jo dic, una consola.
Una consola, vaig dir.
Diu, uau, una consola d'un mueble per dormir i tal.
Dic, no, no, no, de videojuegos.
Ningú sabia que era una consola de videojuegos.
Vaig avançar molt temps amb una Mega Drive
que encara conservo i encara funciona.
Doncs això serà el Generació Digital de Catalunya Ràdio,
el programa que parla de tecnologia creativa
i videojocs d'aquesta emissora.
Generació digital, no s'entén res, però distreu.
I distreu gràcies a Elisabet Sánchez,
Gine Tots, Toriol Dalmau, Albert García,
Francesc Egeblasco, Christian Vilchez i l'Estar.
Sempre que dic que la llista sempre penso,
m'hauré deixat algú, avui he hagut de fer tota la llista,
i sobretot gràcies per venir al programa d'avui.
Gràcies.
Estar, em deies que el Miquel era de SEGA, no?
Sí, senyor, i tant.
El Ricard Portal ni SEGA ni Nintendo, es como Dore, oi?
Ella la seva bola... Molt bé, molt bé.
Tio raro, raro, raro.
Pots seguir-nos al Telegram, a Twitter, a Facebook, a Twitch,
a Instagram, a catradio.cat, a RGD
i pels podcasts d'Spotify i de Google.
Adéu-siau.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies.