Música
Benvinguts al programa dedicat a la tecnologia creativa
de Catalunya Ràdio.
En el programa d'avui parlarem dels trencaclosques vistos pels videojocs.
En la passada edició de la Barcelona Games World vam descobrir un llibre editat per Héroes de Papel,
que es diu Rompecabezas, 5 dècades de videojogos i puzzles, de Marcel Mora.
A més, tindrem temps per parlar d'altres llibres relacionats amb el món del videojoc
i coneixerem els hitges més digitals.
Això és el Generació Digital cada dissabte a la mitjanit i sempre al podcast.
Això és Generació Digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez.
Benvinguts, com esteu?
Molt bé!
Home, quina potència!
Home, tenim energia aquest matí.
Gina, l'altre dia vaig veure que tutejaves que...
Bé, em va sorprendre molt.
Tutejaves l'explicació de què passa quan mors, desgraciadament,
i tens una conta a l'Steem, per exemple.
Perquè no sé si sabeu que vosaltres, quan compreu un joc o un producte digital,
realment no l'esteu comprant com quan compreu un llibre.
És a dir, esteu com comprant una sessió vostra personal intransferible
al qual, quan vosaltres moriu, hauria de desaparèixer.
Tu no pots...
Els teus fills, els teus amics no poden agradar la teva conta.
És una amiga del que va passar amb Bruce Willis fa uns anys i iTunes.
Recordo.
Deia Bruce Willis, jo m'he comprat moltes cançons a iTunes.
Què passa? No les puc cedir als meus fills?
I Apple li deia que no.
Aleshores, una miqueta és el que està passant amb l'Steem.
Què passa?
Hi havia un noi que té un canal de YouTube que parlava d'aquestes coses
i em sembla espectacular perquè no és només temes de videojocs.
És tot el contingut digital que nosaltres comprem, ja no que produïm,
que comprem que després què?
L'hem de tornar a comprar, els nostres fills, els nostres nets.
És tot un debat aquest.
Tot el tema de l'amor digital és un camp cada cop més gran
on els legalistes i els jutges s'hi haurien de posar més.
Tot el tema dels vents digitals, ja sigui des de què passa,
si tens coses en un videojoc, tenen valor o no tenen valor,
què pots fer amb aquestes coses.
O això mateix, el tema de l'amor digital,
és una cosa que com més avancem i més digitals siguin
les nostres possessions, més s'hi hauran de posar els juristes,
perquè portarà cua.
Jo em penso molt en això.
Perquè tens tres fills.
No, no, no.
Jo penso...
O sigui, jo vull deixar molt poca cosa quan em mori, realment.
Jo crec que és important deixar les menys coses possibles.
Però em puc quedar amb la teva Playstation?
D'acord, sí, sí, sense problema.
Catalunya és testimoni.
S'han de gaudir amb vida. Exacte.
I el que quedi després, doncs mira, ja està, ja està fet.
Francesc, he vist una foto teva dins d'un taüt a Sitges,
que ha corregut el nostre WhatsApp del generació digital.
No t'ha fet cosa, eh?
No, que va, molt divertit, home.
Sortir de dins d'un taüt, a més, aquest era el 50...
Estem molt parlant de mort, eh, ara.
Però veus, com a vampir, jo no moriré.
Per tant, jo sí que podré seguir-hi gaudint de totes les meves consoles.
Per tant, jo me les quedaré totes...
I les nostres, també.
Has fet entrevistes interessants a personatges
per regalar, no? Després ho veurem, no?
Sí, sí, sí. Un personatge molt especial d'haver parlat amb ell després.
Fantàstic, Jali, tenim unes entrades per regalar,
entrades per la gent que ens pugui escoltar
i que pugui, doncs, participar a aconseguir-les.
Més concretament, tenim entrades per veure Blade Runner 2049.
En tenim dues, però són dobles, d'aquesta història
que ha passat 30 anys després dels fets de la primera part de la saga.
I com es poden aconseguir?
Doncs a través de Telegram, anunciarem els guanyadors el dilluns dia 16
al mateix Telegram, on explicarem com podeu participar per aconseguir-les.
Fantàstic. D'aquí a la taula, qui ha vist Blade Runner 2049?
Només la primera, perquè m'estic mentalitzant i preparant
per anar a veure aquesta segona part.
Jo hi vaig divendres, que fenomen ha allargat sessions,
i aquest divendres vaig veure-la.
A més, a Fenomena m'han dit que tenen el tema de so...
Molt viatmos.
...que es veu que et nota, no?
No es nota moltíssim.
Jo encara no he anat a aquest cinema.
Tu és que no, Albert. Hem de fer una escapada.
Això no pot ser. Catalunya torna a ser testimoni.
Encara no hi he anat, i faré com la Gina,
veuré la primera, i vull veure ara la segona,
i si puc anar al Fenomena, perfecte.
Per cert, la primera, ara que l'he revisionada,
que lenta que és.
Clar.
La gent està dient ara...
No és lenta, per favor.
Està criticant molt, la primera.
És lenta. Prepara't per la segona.
Perquè aquí la taula és l'única...
També m'han dit que transporta el mateix.
Sí, és lenta, però posa-t'hi amb ganes.
Sí, no, m'hi posaré moltes ganes, però és lenta.
Sí, sí, jo ja pots posar-ho també al WhatsApp del generació.
I això es pot veure a 1.5.
Per 1.5 es podria veure perfectament i no passa res.
Però, bé, quan estigueu ja tots vist a la pel·lícula,
la comentarem aquí al Generació Digital.
Recordeu, també, que en el programa de fa dues setmanes
vam fer un programa especial
dedicat sobretot a la tecnologia de la primera part de Blade Runner.
Del Tetris hem après que les coses bones desapareixen
i els errors s'acumulen.
Què m'ha après del Candy Crush?
Han passat ja 50 edicions al Festival Internacional
de Cinema Fantàstic de Sitges.
50 anys de cinema de terror i fantasia
on la tecnologia està tenint cada cop més presència,
sobretot pels nous formats de gaudir les pel·lícules.
Per això hem enviat un any més
al Festival de Sitges.
No té 50 anys, però et déu-n'hi-do,
d'aquesta, un dels primers exèrcits que jo recordo,
de l'Axe amb bústol, el tinc fam de tu.
Crec que és de l'any 89, a més.
O sigui que ja ha corregut.
Ha corregut rius de sang, ha corregut des de llavors.
Però és que, mira, parlar de beure sang és bastant apropiat,
ja que enguany el 50è aniversari del festival,
el seu leitmotiv, que sempre en té un,
és la figura sempre tan abrosa del Comte Dràcula.
Gràcies a això s'ha pogut recuperar el 50è aniversari
i s'ha pogut recuperar el cinema clàssic de la talla
del Dràcula de Còpola, el del 1939 amb Bela Lugosi
o el de Terence Fisher per la Hammer amb en Christopher Lee
i fins i tot hits del Blaxploatation com en Blácula,
amb un vampir negre i discotequero molt funky ell
i molts i molts altres.
Tot i que a mi m'ha semblat molt curiós
que se n'hagin deixat un de molt especial.
Si me decimos que yo no soy el Comte Dràcula,
lo va a dar más piso que una mojama.
Jo no entenc com és que l'han deixat fora
de la seva selecció de cinema del personatge.
Jo en aquella època, quan va aparèixer aquest personatge,
recordo que no mirava la tele, no la mirava,
i vaig veure al meu voltant que la gent parlava
d'una forma molt estranya.
I em juro, eh?, i dic, què us passa?
I després, què us passa a la boca?
Sí, sí, al·lucinant.
No et sabria dir si la vaig... la primera la vaig veure al cinema.
La segona, crec que ja no em vaig atrever.
Sempre hi ha figures destacades al festival.
Qui s'ha passejat pels sitges d'aquest any?
Hem tingut el director de l'exortista,
William Frederick i la gran Susanne Sarandon,
que han rebut tots dos el Gran Premi Honorífic.
Curiosament, la Susanne Sarandon no s'ha prodigat molt
en el tema del cinema fantàstic,
però crec que apareix només per una sola actuació estel·lar
al Rocky Horror Picture Show,
que a més del començament de la seva carrera,
però jo crec que amb això ja ha fet prou
com permaneix el Gran Premi Honorífic del festival.
Hem tingut Udo Kier,
artista de cinema de gènere
que ha emiss en moltíssimes pel·lícules,
sempre fent de secundari i sempre fent de dolent.
L'hem vist a Blade o Armageddon
i rebia el Premi Màquina del Temps.
En Johnny Tung, que és un dels millors exponents
d'atenció del bon cinema de Hong Kong.
En Guillermo del Toro, per descomptat,
cobria el festival amb la forma de l'agua.
Et va agradar?
No l'he vist.
Vaig estar a les sessions d'inici
i no la vaig poder veure.
Se'ns ajuntava amb la Barcelona Games Bowl
i aquí hi ha un conflicte sempre.
I en Guillermo del Toro
auspiciava una projecció restaurada
de Suspíria que comptava amb el seu director,
també el mític Dario Argento.
I tensió, no menys mític,
Robert Englund,
aquell que ens va fer passar tants malsons
gràcies al seu personatge Freddy Krueger
en la pel·lícula de West Craven durant els anys 90,
també es va passejar pel festival.
I sempre a les edicions del Festival de Sitges
hi ha exposicions i hi ha temes paral·lels
molt interessants, no?
Hi ha hagut moltíssimes.
Algunes dedicades a la figura del Compte Dràcula
des dels còmics,
algunes dedicades al 50è aniversari del festival,
unes dedicades a la revista fotogrames...
Jo he gaudit molt de la...
d'una exposició de pintures,
d'imatges que formaran part d'un llibre
sobre l'univers de H. P. Lovecraft
que és molt bona
i a mi m'ha agradat moltíssim.
La de pòsters històrics del festival
i a més aquí entra un petit punt tecnològic.
El pòster del festival d'aquest any
és gràcies a una empresa
que realitza pòsters interactius de Catalunya
que és l'empresa Webster
amb l'O i l'Umblaut, aquests dos puntets.
És una empresa catalana que fa pòsters interactius.
Si us baixeu la seva aplicació
i dirigiu el vostre telèfon
al pòster del festival,
apareixen coses en realitat augmentada.
A mi de moment l'únic que m'ha sortit
és una mena de marc, de fusta, ben gros al voltant
com de menció gòtica una mica.
No sé si surt res més.
Jo només he aconseguit això, però el meu telèfon
ha estat bé i potser hi ha alguna cosa més.
Anem a parlar de pel·lis, n'hi ha moltes
i no les podem comentar, evidentment, totes,
però a fer-nos una selecció d'aquelles
que utilitzen la tecnologia per fer-nos por.
Un gènere que, no sé, podríem anomenar Tecnoterror?
Doncs podríem anomenar-lo,
ens ho hem inventat nosaltres,
però igual aquí creem escola.
Hem de dir al director del festival
que a partir d'ara aquesta secció
hauria de fer el Tecnoterror.
Us en recomano tres,
que tenen aquest puntet tecnològic
que diuen sols en una casa enmig del bosc,
que això ja és argument de pel·li,
a més la nena li falta un braç
i porta un braç robòtic,
una cosa semblada...
cibernètica.
Es troba, a més, una mena de caixa negra
misteriosa dins del bosc
que li explica coses que poden passar
i es comunica amb el seu gos a través d'una mena
de caixa o de giny
que porta el gos al voltant,
que se n'anomena mare, mama,
i gràcies a això el gos i ella poden parlar.
És com app una miqueta, no?
Vindria a ser com la cosa aquella d'Amazon.
Parles amb ell.
Una Alexa.
Després en Survival Family,
una pel·lícula japonesa de riure
bastant divertida
que planteja què passaria si un dia ens quedem
sense electricitat i desapareix tota la tecnologia
al nostre voltant.
I no desapareix per un accident, no, desapareix com per sempre.
S'ha acabat l'electricitat del món
i tot el que és elèctric deixa de funcionar.
La tecnologia amb què vivim alienats
de les coses més bàsiques
ja no la podem utilitzar.
Comencem de reconvertir.
Jo crec que aquí hi ha un punt tecnològic.
I la que encaixaria molt bé
en aquest gènere de tecnoterror
seria Tragedy Girls.
És una pel·lícula americana amb director canadenc
en Tyler McIntyre,
on dues noies obsessionades
amb les xarxes socials
segresten un assassí en sèrie
perquè les ensenyi a matar
i no patar les xarxes.
Publicar, publicar coses
i ser les més seguides.
Sí, sí, molt bé, m'agrada molt.
Psycho Influencers, sí senyor.
Això sí, aquest assassí en sèrie
se'ls escapa, que el tenen retingut
i llavors aquí es complica molt la cosa.
Una cosa està clara, no hi havia millor
combinació de tecnologia i cinema de terror
que les diverses experiències de realitat virtual
que es podien veure a la Samsung Cocoon.
Aquí tenim aquí
una peça
de publicitat
a més, molt ben trobat, que és
doncs aquest personatge
amb les ulleres
gerviar.
És una posta bastant guai que ens van regalar.
Hi havia dos espais, no?
Sí senyor, hi havia dos espais.
Un era una miqueta com un cinema
muntat, que era una mica el que vam veure
quan vam anar a l'expulsió de l'Avi York,
tot de cadires que podien girar al seu voltant
i cadascú es posava una Samsung VR
i veia la pel·lícula a la vegada
davant de l'Hotel Malià
un petit estant on també podies anar passant
i podies escollir diverses experiències.
Quines són les que de les 27
que es poden veure durant tot el festival
s'han pogut veure? Jo potser destacaria
Melita, que és una pel·lícula d'animació
de Future Lighthouse, una
productora de Madrid, m'ha agradat força,
l'experiència del Ministeri del Tiempo,
un tràiler realitat virtual
de It, el remake
de la famosa pel·lícula basada
en la novel·la de Stephen King, que per cert
acudineix moltíssim.
Només veient el tràiler
jo ja... L'experiència
Deep Note, que està basada en un manga,
és molt petita, si t'agrada el manga doncs et fa certa gràcia.
I Heart of Farnes,
que es traduiria com el cor
de la ventositat, amb aquest punt de conya,
que és la primera experiència virtual
de la Troma, una productora
de pel·lícules molt sèrieset
que es van fer famoses per tenir un
personatge molt característic, que era el Vengador Tóxico.
Però tu has deixat pel final
l'estrella per tu de la realitat virtual, no?
Doncs sí. L'estrella realment
era Campfire Creepers.
Campfire Creepers
és una sèrie
que s'està rodant, perquè encara
només hem pogut veure el primer episodi i encara no ha acabat del tot,
però és una sèrie que s'està rodant
en 360 graus i produïda
també per Future Lighthouse i Oculus,
on, atenció,
un grup de nois, molt típic
dels Estats Units,
de camp d'estiu,
que apareixen al voltant d'una foguera,
i Creepers, perquè són tots
una miqueta morbosets.
I cadascú d'ells fa aquesta cosa tan típica
al voltant d'una foguera, que és explicar una història de terror.
I a cada episodi,
cada un dels nens explicarà una història de terror
diferent, que ens porta a grans classes
com històries de la cripta,
pel·lícules d'aquestes recopilatòries
d'històries diferents. La primera història
va ser Skull Collector,
el coleccionista de cranis,
que estava interpretat per Robert Englund
i estava dirigida per Alexandra Aja,
que és també un bastant afamat
director de pel·lícules de gènere, com
Les colines tenen ojos, el remake
o Alto voltaje. Això vol dir que el Robert Englund
estarà en totes les sèries, no?
No, no, no. O sigui, cada
cadascú hi haurà un cas diferent
de la història, serà una història diferent,
hi haurà un personatge diferent, i és possible
que també hi hagi un director diferent.
L'argument estava molt bé, ja et dic,
història des de la cripta, i
s'ha de dir que encara que alguns efectes digitals
estaven del tot implementats, que ens ho advertien,
i a vegades sortia inclús un cartell que posava
efecto digital aquí,
espai reservat per la seva publicitat,
aquí hi haurà un efecte digital, que ara no hi és,
però hi haurà un aquí, i sortien unes formigues
digitals que estaven una miqueta cutres encara,
ho havies d'entendre. La cosa estava molt ben feta,
el rodatge estava molt bé,
els 360 graus funcionaven molt bé
i el cosit entre les imatges
estava molt bé i es veia tota
amb molt bona qualitat. El que vaig voler
conèixer d'Aja com a director
era saber si la tecnologia 360
que permet que l'espectador
es fixi en moltes coses allà on vol,
li suposava a ell com a director
un problema o un repte
a l'hora de guanyar-se l'atenció,
de dir, com puc fer
que tu vagis a mirar el que jo vull,
que tu miris i segueixis el ritme de la història
i no comencis a mirar tot el que hi ha al voltant.
És un desafiament molt interessant
pel director de cinema perquè l'audiència
té moltíssimes opcions.
Posa a prova la teva habilitat com a narrador
d'històries i sí, tens moltes opcions
però també tens la possibilitat
de revisitar.
I aquest és el factor clau
perquè tant ell com en Robert Englum
apostaven pel mateix,
revisitar.
L'atenció de l'espectador es pot ser
dispersa, pots estar mirant una cosa,
pots estar mirant l'altra, pots perdre algun factor important
però la gràcia és que això
a diferència d'una pel·lícula normal que veuries al cinema
crec que està sempre molt pensat
perquè tu ho vegis a casa, ho vegis en tranquil·litat
i ho puguis veure moltes vegades.
Precisament parlant d'això,
en Robert Englum ens explicava
una anècdota.
Just darrere,
a l'altre costat de la foguera,
vaig veure com un dels nois
intentava passar el braç per darrere d'una noia.
Va ser tan autèntic,
era com si els estigués espiant,
com si per un minut fos un wire.
I crec que això és part
de l'experiència VR.
Hi ha la necessitat de revisitar,
de veure una vegada i una altra
i fixar-te cada cop en una cosa
diferent encara que sigui la bellesa
de la natura contrastant
amb la violència que està passant.
I crec que és un factor
important de la immersió de l'univers VR.
Segurament això no només passa
amb el cinema,
amb les sèries en aquest cas,
en el videojoc.
No sé si també aquesta revisitada
en un joc VR també pot ser.
A la diferència d'un videojoc,
segons que tu normalment portes l'acció,
tu dirigeixes una mica cap on vas
i la immersió en el món et fa sentir
més posat dins la història,
una història que tu, en un cert moment,
no has d'explicar,
sinó que tu has d'explicar
una història que tu, en certa manera,
condueixes. Mentre que en la pel·lícula
he vist moltes altres
de la Samsung Cocoon
que no estaven tan ben muntades.
Pensa que el muntatge és molt diferent.
Quan tu en una pel·lícula normal
vols crear un moment d'atenció,
pots fer un primer pla d'aquell monstre
que està lluny.
En canvi, si comences a canviar els plans
i a sobre tens la llibertat d'estar-te
movent cap on tu vulguis, pots no saber
on estàs ràpidament i marejar-te.
Estava dirigida amb molta gran habilitat,
estava muntada amb molta habilitat
aquesta Camp Fire Creepers perquè això
no passés mai.
Doncs fantàstic resum tecnològic
del Festival de Sitges d'aquest any.
Vinga, doncs continuem
el Generació Digital de Catalunya Ràdio.
D'aquí una estona parlarem amb
Marçal Mora, que és autor de
el llibre Romper Cabeças, Cinco Décadas
de Videojuegos y Puzles, llibre que ha
sortit fa pocs dies de la venda
i que està editat molt bé, per cert,
per Héroes de Papel.
Amb ell parlarem, evidentment, del llibre
de la teoria i el disseny
dels trencaclosques, de la teoria
i el disseny dels trencaclosques,
de la teoria i el disseny
dels trencaclosques, de la teoria
i el disseny dels trencaclosques,
de com s'han vist o es veuen
en els videojocs, però de totes formes
ara volem parlar amb els qui som
a la taula de la nostra experiència
amb aquests videojocs.
De fons sentim la banda sonora
de la darrera aventura del professor
Layton, que ha aparegut per la Nintendo
3DS, el misterioso viaje
de Layton Catriell
i la conspiración de los millonarios
que ja està a la venda.
Per un joc, Gina,
jo sempre que escolto, veig o llegeixo
Layton penso en tu.
A mi vols dir la Gina Tos.
Ha sigut molt radiofònic.
És veritat, sempre.
Perquè és la meva saga preferida
per 3DS. És a dir, els Layton
a mi m'encanten, els gaudeixo
moltíssim i els exprimeixo
fins a l'últim extra que té
aquest joc. I aquest és un cas clar
de videojoc amb trencaclosques i puzzles.
De fet, només té això.
Té una història,
però vull dir que l'excusa de la història
és que vagis fent trencaclosques.
A veure, en aquest videojoc
ens posem a la pell no de professor Layton,
sinó de Catriell Layton,
que pel nom us sonarà perquè és la filla
del professor Layton.
Estem a Londres
i tenim, com sempre, una gran història
amb un mistèric
que a principi sembla sempre
que és una cosa molt
esotèrica i fins que
acaben baixant fins a la ciència.
L'animació que està preciosa del Level 5,
que ens he acostumat, per exemple,
a tots els Layton i també als Nino Kuni,
que era aquest videojoc
RPG preciós.
He trobat que aquesta vegada
els puzzles són molt més fàcils
o molt més laits que en altres versions.
Potser és que jo, perdoneu,
he millorat molt, he practicat molt.
N'hi ha uns quants. N'hi ha molts.
Però sí que és veritat que aquest trigna
la sensació que està fet per gent més jove.
Com per gent més jove.
La Catriel també és una noia molt més
cuqui que no pas el professor Layton.
Una mica més infantil.
Les tinc la sensació que està fet
com per nens i nenes una miqueta més petits.
Una bona oportunitat també.
Reintroduint dintre la saga
que ja els queden els altres Layton
potser molt endarrere.
Jo crec que deu ser una cosa d'aquestes.
A més té, com sempre, un munt d'extres.
No només tens la història i els trencaclosques,
sinó que, a més, pots vestir
la catrícula amb roba,
pots buscar les monedes,
pots buscar extras que hi ha amagats pel mapa.
I també s'aconsegueixen picarats.
Sí, sí, també s'aconsegueixen picarats.
Picarats és com els punts, no?
Sí, són els punts que et donen
per fer cada pudle.
I les monedes serveixen per que et donin pistes.
Per tant, si ho trobessis molt difícil,
podries pagar amb aquestes monedes
que aconsegueixes rebuscant a dins del mapa
i ja està.
Sí que és veritat que han millorat molt
perquè per resoldre el misteri
i resoldre puzzles,
t'has de moure per la ciutat.
I l'han millorat.
És a dir, de cada pantalla et diuen quantes coses et queden per resoldre.
Hi ha una cosa que no has trobat, saps?
I tu t'hi poses.
Per això dic que és com una miqueta més light,
una miqueta més fàcil.
També és veritat que estic al principi,
perquè ja us ho explicaré jo,
però he passat l'aventura gincana
per poder-me descarregar aquest...
Per què?
Que no és gaire.
Però clar, ja no m'hi cabia la targeta.
Vaig anar al Cort d'Anglès, vaig intentar comprar-ne una.
No sabien quina era el màxim de capacitat que requeria la 3DS.
Atenció, uïens del generació digital.
Si teniu les vostres DS fins a l'últim firmware,
32GB.
Ah, sí?
Fins a 32GB les accepten, a partir d'aquí ja no les reconeixen.
Déu-n'hi-do.
Ara hem baixat el ritme,
perquè us explicaré de quin videojoc
és aquesta música,
però aquest joc de Layton
el podem trobar per 3DS?
Per IOS i per Android també.
Que això és una novetat.
És a dir, sí que hi havia Laytons per IOS i Android,
però aquest mateix joc
el teniu també per IOS i Android.
I avui en dia hi ha un munt de jocs
que posen en primer pla el Pusle.
En aquest programa hem parlat ja
de Déu-n'hi-do.
En aquest programa hem parlat ja
de The Witness, joc de Jonathan Blow,
creador de Braid i de The Witness.
I aquí, no sé si esteu d'acord,
s'aconsegueix, a costa de superar Pusles,
entrar en una ambientació
que ja marca la musiqueta aquesta,
que jo diria molt immersiva
i molt especial que ja vam veure al Mist.
És a dir, amb l'excusa del Pusle,
de l'Enigma,
entres en un món
que de vegades és molt filosòfic, no?
No sé si esteu d'acord.
La gent de The Witness va ser un dels meus
videojocs preferits de l'any passat.
Me'l vaig passar sencer.
Sencer vol dir, no he fet el challenge,
que se'n diu, la gent que se l'hagi passat
ja sabrà de què estic parlant, els altres
no us vull fer spoiler, però sí que és veritat
que arribar a Castilla,
fer tots els Pusles, entendre'ls...
A Castilla no, eh?
Estic una mica Bartomeu avui, eh?
Però sí, sí,
arribar a Castilla,
fer tots els Pusles,
anar al carrer,
passejar... A vegades, simplement, pel fet
de passejar d'un cantó a l'altre,
aquest videojoc és preciós.
És aquesta immersió que parlàvem, no?
Tipo mist, el que passa a camins d'abans era...
una miqueta com tot ortopèdic,
i aquí, doncs si tens a sobre un bon ordinador
o una bona Playstation, doncs tot
flueix molt millor.
Oients, estem parlant de videojocs
on el trenca closques, el Pusle
és la part més important de l'aventura.
Després parlarem amb l'autor d'aquest llibre.
El que estem parlant ara perquè són
jocs que, penso,
tinguis l'edat que tinguis,
els has de jugar. En aquest primer que hem parlat
és el The Witness, que es pot jugar per
PC, per Playstation,
per moltíssimes plataformes.
Ara anem per un altre.
M'agrada molt aquesta veu
del personatge d'aquest joc.
És un videojoc també en primera persona,
ambientat en unes runes de civilitzacions
antigues, on hi conviuen
elements de tecnologia avançada.
I aquí ens trobem un videojoc que utilitza
una veu que també va guiant en cadascun
dels nivells i que encara crea més
incertesa, i això ho trobo
molt sovint en aquests videojocs moderns
de Pusle, i en aquest és molt especial.
A mi m'agrada molt aquest videojoc,
a més em recorda molt a Portal també,
em recorda de Witness, o sigui,
que tots aquests elements
de trencaclosques
de Pusle,
amb aquest entorn gran,
amb aquesta manera d'entendre,
per resoldre el Pusle has d'entendre l'espai
una mica. I aquí a Talos,
si voleu realment
gratar-vos el cervell,
aquest us agradarà. I a més, aquest és un joc
que ja té un parell d'anys, ara han fet
una versió en VR també
i estan preparant la segona part.
I a més
mescla
l'antica, amb absolutament
el més modern, s'han basat pel que hi hagi
també amb Fripka Dick,
també aquí hi ha molt de Blade Runner,
però molt especial,
i fixa't tu, una altra vegada,
l'ambientació
dels trencaclosques porta a una
ambientació, per a mi,
molt especial, i que crec que també aquest
me l'estic descarregant, no l'he jugat,
me l'he descarregat per fer aquest programa.
I encara no t'has passat el de Witness, o sigui...
Bé, és que
amb més potència volem en aquests jocs
com molt més immersius, una història més llarga
i no sé què, clar, més pesant.
Aquesta és la banda sonora de Portal 2.
És un joc que hem comentat molt,
que de fet va aparèixer l'any
2007, la primera part, i què
us ha portat Portal a la vostra vida?
L'has jugat tu, Francesc, també?
Sí, jo l'he jugat, a més l'he jugat molt recentment,
la primera i la segona part
la segona part no podia, i amb l'última
actualització d'Esteem, ara almenys,
amb el meu ordinador, ara sí que l'he pogut acabar de jugar.
Per PC, eh?
Sí, per PC, en versió per Linux.
I molt bé,
és molt interessant, és això,
no és només el trencaclosques, perquè podia ser
perfectament això, és una sèrie de nivells on has de resoldre
aquests portals,
aquestes caixes, interruptors que has de moure,
coses com que ja et sonen que les has vist una altra vegada.
Jo aniria...
Acordeu, Breath of the Wild,
aquests temples que a vegades et trobes,
a vegades has de resoldre coses que s'assemblen molt
una miqueta a Portal, has d'anar a una
lavadora, has d'aixecar una caixa amb un interruptor,
t'hi podríem portar una mica, ja ho has vist,
però, tornem una miqueta al mateix,
hi ha tot un món aquí, a tu
et desperten, segueixes, tens aquesta veu
que et va guiant, a la segona part
també, un altre robot
que t'ajuda i després, no, el qui t'ha fet
la pizza...
Que callis!
Però és igual, no pots fer...
La qüestió és que tot això
t'ajuda a submergir-te en aquest univers
on tu realment hi pintes molt poc, perquè
en el cas de Portal tens molt poca
llibertat de decisió, fas els trencaclosques
i segueixes endavant, no és
una aventura, però tot el que et van dient,
tots els inputs que venen de fora
són els que construeixen una història molt interessant.
Mira, a mi el Portal
és el meu videojoc preferit,
a mi quan em diuen quin és el teu videojoc preferit,
sempre costa molt decidir, jo tinc
un videojoc decidíssim sempre,
és Portal.
Per mi ha suposat un abans i un després
a l'hora d'entendre
els shooters en primera persona,
a l'hora d'entendre els jocs de pudles,
a l'hora d'entendre tot aquest lore,
aquestes històries més enllà...
Però què és el que et va captivar?
Sempre hi ha una cosa...
És tot!
Jo crec que és molt curiós perquè
tu com a personatge ets absolutament pla.
A part que només et veus de tant en quant
si hi ha gens un altre Portal
i et veus a tu entrant i sortint,
comença el joc que no saps si ets home o dona,
aquí en aquest cas resulta que ets una dona.
Però la qüestió és que tot es basa
en el carisma i la personalitat de l'enemic,
que és el que t'està parlant
tota l'estona i és el que va construint
la història al teu voltant i tot el que t'està passant
i ell t'ho va explicant.
És això, és la gran personalitat del sistema
contra el que t'enfrontes.
Construeix el joc.
Sí, però Gladors està molt bé,
és la seva creadora.
Gladors és l'enemic.
Gladors és aquest ordinador central
de la primera part i també de la segona part.
Totes aquestes coses de Portal
el comparteixen jo crec en un dels grans
videojocs del món, que a més quan va treure
una segona part, en lloc de fer una extensió
de nivells, que hagués sigut
el més fàcil, el que va fer va ser ampliar
el món i en lloc de sortir
de l'habitació havies d'entendre on eres.
Que fort.
Doncs, Ullens, Portal i Portal 2.
Moltes possibilitats també per jugar-lo
per PC, per Mac, fins i tot
i també per les plataformes
de les consoles actuals.
Fa uns anys vaig anar
de vacances a Dinamarca
i al Museu d'Art Modern
de Luisana, que per cert
recomano que si no hi heu anat
alguna vegada a Dinamarca i aneu perquè
el lloc és absolutament increïble.
Doncs hi havia exposat
el Museu d'Art Contemporani el videojoc
Limbo, que més enllà d'un acte patriòtic
dels responsables del museu
doncs amaga la realitat que el poder
artístic dels videojocs és cada vegada més important.
Limbo és un videojoc
creat per la desenvolupadora d'Enés
de Playdead de l'any 2010.
Va guanyar un munt de premis
i portem el control d'un nen
que desperta en un bosc a prop de l'infern
i que té una missió
que és trobar la seva germana desapareguda.
És un videojoc que va guanyar
moltíssims premis.
Recordo que va ser la primera vegada que vam
veure que un videojoc podia guanyar
premis BAFTA, per exemple, pel seu disseny,
etcètera, etcètera. Aquest també
déu-n'hi-do la història d'aquest videojoc
i com va créixer en una època
primigenia d'aquest tipus de videojoc.
És que està molt ben dissenyat
per aquests danesos
amb dinopatia al capdavant.
Em sembla tan espectacular
l'imbo, i no sé si l'heu jugat,
però Inside, que va ser un altre joc
que va treure aquesta gent
també danesa,
té molta de l'estètica
o de l'ambientació aquesta de l'imbo.
També ets un personatge d'un nen
que de corra cap endavant
per fugir de coses, per evitar obstacles.
Jo sempre dic de limbo que és
el joc de la frustració, perquè
per entendre com has d'avançar
has de morir, per entendre com està
funcionant el teu món, perquè tu
ho veus com si fossin ombres xineses,
aleshores tu no saps si una cosa és un forat,
una caixa, un monstre,
per tant fins que no t'hi acostes i ho toques
no saps exactament el que és.
Per tant, la següent vegada que hi vagis
hauràs après d'aquella primera mort
i així amb totes les pantalles.
Molt bé, i aquests dos jocs fins i tot estan
editats en físic també junts, vull dir que
es poden també jugar de forma fàcil.
És el limbo i també
us recomanem que el jugueu.
Hi ha un videojoc
que ha permès crear
l'entreteniment amb una variable
que a la vida real només ha aconseguit
de forma genial, per exemple, un artista
com MC Escher,
que és aquest artista neerlandès que il·lustrava
construccions impossibles.
Ecochrome va aparèixer l'any 2008
per la portàtil de Sony, la PSP,
que va ser el primer joc
que va ser el primer joc
que va ser el primer joc
que va ser el primer joc
awardat i acollit per la portàtil de Sony
la PSP, inspirat pels dibuixos
de Mc Escher
i on el moviment de la càmera,
una característica només vista als videojocs,
permet que el maniquí de velles arts
es mogui de forma autònom, quan al
punt de vista del jugador li permet.
Evidentment va ser un joc que va posar
la PSP en un joc molt
important, perquè
era un joc molt especial. A mi
em va agradar moltíssim. Recordo que en aquella
època va sorprendre molt.
que tot el que es mostrava per la PSP
tenia aquest aspecte també molt minimalista.
Després Monument Valley ens ha acostumat
i tothom ha aplaudit dels aspectes minimalistes,
però l'any 2007 PlayStation Portable,
la qüestió és PlayStation Portable,
és com una PlayStation de veritat,
però un joc com Echo Chrome trencava molt,
semblava que hi havia un desenvolupament indi
més que un joc en aquella època,
i de veritat s'ha reivindicat a si mateix totalment.
Monument Valley, que la gent va dir
no, és un joc superinnovador, jo sempre deia
no, no, no, no, no, no.
Echo Chrome va ser primer.
Per tant, si us agrada Monument Valley,
recupereu a veure si podeu la vostra PSP
o mireu vídeos per YouTube d'Echo Chrome,
perquè és preciós.
Per cert, en quin moment està la portàtil de Sony?
No està.
Bé, de fet, la persona que ens vol
tot l'espai de Sony, jo no en vaig veure cap,
absolutament, la tenen absolutament apartada
en aquests moments.
La PC Vita, doncs pel que sembla,
molt poques coses hi ha per PC Vita,
perquè és un joc europeu.
Crec que el Japó sí que tira encara una mica més.
I alguna cosa s'han anunciat
per properament,
però molt poca cosa, realment, molt poca cosa.
No és molt bé.
Us hem fet un petit repàs d'aquests 5-6 jocs
que el trenca closques,
els pusles, i són
d'una manera molt important
en el videojoc en si, jocs moderns
que creiem que si no heu jugat mai a videojocs,
pot ser una bona forma
per introduir-vos i fins i tot també
jugar-vos amb els vostres fills,
perquè són uns tipus de jocs
com The Witness,
o Portal, que de vegades
les ajudes van molt bé. De fet,
sempre et pots anar a YouTube, veure com passar
algun dels enigmes o tal,
però la gràcia és compartir-ho amb la família.
Sí, compartir el coneixement
i aprendre a resoldre
trenca closques en família us uneix.
Molt bé.
Generació digital.
Són els altres.
A Barcelona venen més iniciatives
relacionades amb la tecnologia creativa.
El CCCB presenta del 26
al 28 d'octubre del 2017
la tretzena edició de The Influencers,
un festival de projectes rebels
que barregen art, tecnologia,
política i noves cultures populars
electròniques.
Un festival que ja porta a atenció 13 edicions
i l'Isaac Monclús forma part
de premsa The Influencers d'aquest festival
i ens ha enviat aquesta nota
per WhatsApp del generació digital.
El 26 al 28 d'octubre, nova edició
d'Influencers, un festival que explora
les zones menys conegudes de la societat
interconnectada a través de projectes insòlits,
rebels i no convencionals en intersecció de l'art,
la tecnologia i les noves cultures populars
digitals.
Tres eixos
organitzats aquest any,
els exploradors de l'invisible,
tot allò que no veiem però que fa que tot
funcioni, des de les dades fins als llocs
més ràmols del planeta.
La política,
la desinformació
i la propaganda de l'època
del Big Data.
I finalment, les noves formes
d'interacció entre humans i màquines
i entre imàquines dintre d'una sessió
sobre les noves formes
de la estructura de la computació contemporània
del 26 al 28
al CDC,
Influencers, edició 13.
13, efectivament, gràcies
a l'Isaac Monclús, la veritat és que és un festival
d'aquells que s'ha de veure.
Comentava,
per exemple, aquesta exposició,
aquesta iniciativa dels
Eggnophils, és al·lucinant perquè ells fan
expedicions a Alaska,
a la zona d'exclusió de Txernòbil, per exemple,
a Mongòlia i després
el que fan és mesclar les imatges
aquestes reals que han vist amb imatges
posades
en vídeo o fan llibres
interactius al·lucinants. La veritat
és que és flipant i també
es podrà veure
una peça que es diu
A Walk in Fukushima,
que és una videoinstal·lació
immersiva, en realitat virtual,
on pots passejar per
tota la zona d'exclusió que rodeja
el complex de la central
nuclear de Fukushima
i pots veure com estan els edificis encara,
exactament igual
que fa uns anys que va haver-hi
aquest accident.
De Influencers,
13 anys ja porta al CCCB
i la veritat és que ja anirem.
Hem dit Eli del...
Del 26 al 28.
Al CCCB de Barcelona.
Marçal Mora,
molt benvingut, com estàs?
Bona tarda, molt bé.
El Marçal Mora és l'autor del llibre
editat per Héroes de Papel,
que fa 5 dècades de videojuegos
i puzzles, on reflexiona sobre
el puzzle, el joc i l'ésser humà
i, finalment, s'ajudes de 160
videojocs per parlar de l'evolució d'aquesta
àmplia temàtica.
Molt bé, quan agafes aquest llibre,
Marçal, quan el vaig agafar jo l'altre dia
que me'l vaig comprar a la Barcelona Games World
perquè estaven els teus editors,
el primer que vaig fer
és dir a veure si està el joc
que jo considero que hauria d'estar.
Vaig anar, vaig anar, i sí, sí, el vaig trobar
En el meu cas era el Meteos
de la DS, de la Nintendo DS
i re, primer,
felicitar-te per aquesta edició i per aquest llibre
que suposo que t'ha portat
un quant temps, no, a fer-lo?
Bueno, primer de tot, moltes gràcies
i moltes gràcies per convidar-me
i sí, sí, m'ha portat el seu...
m'ha portat el seu temps, bueno, té primer
el seu cost en temps i després ha tingut
el seu cost fins i tot econòmic,
en el meu cas, perquè
d'alguna manera, una de les
de les
restriccions que em posava jo mateix
a l'hora d'escriure sobre un joc
és que, o l'havia de tenir
i havia d'haver jugat, llavors
els que descobria així una mica
diferents, alguns que no havia jugat
en el seu dia però que coneixia,
en el fons era una excusa gairebé per comprar-lo
també, no? Molt bé, o sigui que has jugat,
es pot dir, has jugat al 160 que hi ha, eh?
Sí, de fet, sí, hi ha el...
és una llista que no és exhaustiva, evidentment,
intensiva, ja és una cosa que
perquè al final estan pensats per il·lustrar
aquesta evolució del videojoc al llarg de la història
si hi ha algun que falta
i que algú
li té especial acariño, és probablement
perquè o no l'he jugat o bé perquè hi ha
molts altres exemples del mateix estil
o de la mateixa part històrica
en el llibre ja inclòs.
De fet, en l'inici del llibre
tu parles
sobre els enigmes
que comentes que realment sempre
han existit des dels inicis de
la humanitat, no?
Sí, de fet, d'alguna manera
podem dir que la pregunta principal que es fa
a l'ésser humà des del principi de la història
és què hi fem aquí, d'alguna forma
i això no deixa de ser un gran enigma.
Sempre podem parlar
que també ens podem posar molt filosòfics
amb aquestes preguntes
però després és veritat que és una cosa molt natural
i molt juganera
el fet de plantejar-se enigmes, plantejar-se preguntes
plantejar-se fins i tot problemes
i de fet, els videojocs d'alguna manera
neixen d'això, no?
Neixen de plantejar-se, de posar-se obstacles
que no tenen perquè ser necessaris, no?
Hi ha un moment
a més francès que he pensat en tu
que el Marsal parla
d'un joc físic de Nintendo
que no coneixia, que es diu
Ten Billion Barrel
Sí, ho comenta també el Marsal al llibre
l'has tingut a les mans d'aquest joc?
No, no, no.
Suposo que sí,
tot i que sé que se'n va fer
perquè el joc és original
fa uns quants anys, no sé si molts
perquè el joc és original, em sembla que és del 1980
i Nintendo
el va reeditar
és com un barrilet petit
amb boles de colors a dintre
i el va reeditar per gent del Club Nintendo
amb una edició en forma d'estrella
i per tant,
torna a córrer per aquí
però no sé, ara aquesta segona edició
no sé si n'hi ha molts, n'hi ha pocs o què
però és un joc de Gunpei Yokoi
de la Game Boy, de les Demon Watch
i a més, Marsal comentaves que era un joc difícil
quan es va dissenyar
Sí, sí, de fet
i de fet no és dels més complicats
d'aconseguir de la part jugadera de Nintendo
per dir-ho així
però sí, s'ha d'importar, etc.
i al final és un joc que el propio Yokoi
al final deia que ell no era capaç de resoldre
simplement ell sabia que això
tenia una posició inicial que era la solució
i que si tu el modificaves
sempre fent els moviments inversos
d'alguna forma podries tornar a arribar
a aquella solució, no?
Déu-n'hi-do
aquests puzzles físics
quan va arribar el videojoc
quan va començar, de fet ho veiem en els primers
perquè la gràcia del llibre
és que els videojocs estan de forma cronològica
i el que m'he fixat és que
els jocs inicials
s'assemblen molt a aquests jocs físics
en un principi
el que feien era intentar
traspassar aquest joc físic
i després arribar al videojoc
pot ser que fos així?
Sí, exactament
de fet al principi
si ens endem fins i tot més enrere de la història
abans del videojoc com a tal
diguem el puzzle
o els jocs tipus Tresenralla i tal
que el pots considerar un puzzle, depèn de com
sí que es feien servir per comprovar
les capacitats dels primers ordinadors
però després quan arriben les consoles
al final les primeres consoles
tenen unes capacitats tècniques molt limitades
i cal molt comprovar si una solució és vàlida
llavors què trobem?
trobem jocs tipus un idèntic
i és el que dius tu
que és transpassar allò que és físic
al videojoc
però no buscar una cosa més especial més enllà
això m'ha agradat, això que comentes dels ordinadors
valorar les capacitats dels ordinadors
amb trencaclosques perquè és el que veiem
amb el Tresenralla a jocs de guerra
precisament, gràcies al Tresenralla
s'evita la guerra termonuclear
global
però una de les coses que sí que passen
amb els videojocs
i en un primer moment com dius tu Albert
ja que estem intentant de rèplica
juga el pòquer
però aquests jocs de taula
o juga trencaclosques al parxís
amb l'ordinador et fa gràcia
però és una rèplica exacta del mateix videojoc
però aquí hi ha el moment en què els videojocs
prenen la paraula una mica
i amb les mateixes mecàniques d'un trencaclosques
podries tenir en versió física
l'avantatge dels videojocs en aquest cas
perquè pots tenir nivells, nivells, nivells
ara estic pensant en jocs
tipo Pengo o Sokoban
que és aquest trencaclosques clàssic
on has d'empotxar unes caixes
d'un magatzem per treure-les
i intentar-ho fer amb el menor número possible
de moviments
això que tu podries trobar com una mena de joc de taula
doncs què passa?
és impossible arribar al mateix nombre
de varietats infinites i de reptes
infinits que pots tenir gràcia
a un ordinador i en un joc de taula
Gina Tost, en aquests moments tens el llibre a les mans
i estàs passant pàgina
sí, sí, estic mirant a veure si són tots
tots els que jo m'imagino i són
mira, em quedo amb una frase
que és del Leighton
precisament que en parlàvem abans
un verdadero caballero nunca deja un putle sin resolver
molt bé
i és que estic completament d'acord
hi ha videojocs que mira que no esperava trobar-me
com el The Room de Fireproof
que està per iPad i per tauletes
que a mi m'encanta
una preciositat
i em sembla molt curiós que hagi col·locat
Papers, Please com a Puzzle
és a dir, jo no sé si l'arribaria a considerar
un trencaclosques, Papers, Please
segons com sí, però...
a veure, aquí hi ha una bona part del llibre
al final es dedica fins i tot
a tenir aquesta disposició
perquè hi ha aquesta part de dir, primer de tot que és un Puzzle
que ja quan t'hi poses
té la seva dificultat de definir-ho
però després quan entres als videojocs
evidentment el Puzzle o el trencaclosques
el trencaclosques és una cosa habitual als videojocs
la diferència és la forma
en què el fan servir
doncs una aventura gràfica té Puzzles
però tu en principi no els jugues per resoldre Puzzles
sinó que els jugues
perquè té una narrativa, té una història
que a tu t'interessen avançant
i l'obstacle que et posen són Puzzles
però podrien ser una altra cosa, no?
quan parlem d'un socoban, per exemple
és molt més clar, perquè tu vas de nivell en nivell
i cada un es resoldre un trencaclosques
el punt intermit
és molt difícil de col·locar
i per això et trobes casos
que al final els incloc
com a exemple d'on t'estan les fronteres
per dir-ho així, no? Per exemple en el llibre hi ha Mist
que Mist podries dir que és una aventura gràfica
però clar és una aventura gràfica que és un gran Puzzle tot ell
tens el cas de Ghost Trick
que és una aventura gràfica
però és una aventura gràfica que tal com planteja els escenaris
podries pensar-los
com a trencaclosques, no?
i el cas que em comentes de Papers, Please
al final Papers, Please
és la mateixa idea
perquè cada cas que et ve
és un Puzzle, perquè tu et ve una persona
amb una informació
tu tens unes regles
i has de mirar si les compleix o no
jo crec que és el videojoc que més malament ho he passat
jugant la responsabilitat
me la va traspassar tant el creador d'aquest joc
i ara no et vas mai més a fer el DNI de la mateixa manera
això està claríssim
per cert a la primera part del programa
hem parlat, tu ara comentaves
Mist, és que jo tinc com una
al final de tot
penso que hi ha videojocs tipus Portal
Mist, The Witness
jocs com molt místics
que utilitzen una mica aquests puzzles
per un imaginari filosòfic
que és com molt especial
i que darrerament estem veient en molts videojocs
sí, sí, sí
de fet, una de les gràcies que trobes
en jocs així que tu notes
de la llista
hi ha alguns que t'han fet clic i no saps exactament
per què
és una mica per tot
i jo crec que també passa
perquè acaben
tocant una mica aquella part
que realment pots identificar que és com pròpia del videojoc
per dir-ho així, és a dir
un break al final
té una forma de resoldre els puzzles a través
de les seves pròpies mecàniques
que és molt especial perquè només es pot fer
amb el videojoc
i aquí és on te notes les coses que t'han clic
per això dius un Mist
no te'l pots imaginar d'una altra manera
hauríem d'anar tots en una illa
i sols
seria com un room-scape físic
però en una illa
i amb uns mecanismes estrany
per cert
i per última
el teu llibre, Rompecabezas, cinco décadas de videojocs
y puzzles
també parles del mòbil
i el que ha portat el mòbil
amb la seva varietat de tecnologia
com és la càmera, el moviment, etc.
que també és una part important
és un tipus de videojocs molt especials
també, no?
Sí, sí, i a més hi ha un argument allà
que tu també has de pensar
que al final tot el públic
que va entrar al videojoc
i especialment al gener del puzzle a través de la Nintendo DS
després no va passar la 3DS
va passar el joc mòbil
i clar, aquest joc mòbil
al final és una cosa tan còmode
perquè és una cosa que portes a la butxaca
que la fa servir per altres coses
que et fa passar el temps al metro, per exemple
i el gener del puzzle
encaixa tan bé
que hem d'entendre que és una gran part d'aquest fenomen
Molt bé, Marcel Mora
per cert, ets retro maquinitas a Twitter, oi?
Això mateix
Això ja ho defineix tot, eh?
Entens moltes a casa de retro maquinitas o no?
Sí, jo crec que massa
Hi ha un moment, és veritat, a la vida
que fas aquest clic
de dir que en tinc massa
Però això què vol dir? Que potser no tens temps de jugar-les a totes
o que ja has perdut el control?
No, bàsicament
que ja quan tens la casa dels teus pares plena
i casa teva també, doncs és que ja la cosa està al límit
Doncs molt bé,
Marcel Mora, moltíssimes gràcies, ell és l'autor del llibre
editat per Heroes de Papel
Rompecabezas, cinco décadas de videojuegos y puzzles
Moltíssima sort i gràcies
i a veure si un dia tenim el programa i et veiem la cara
i podem parlar de puzzles i trencaclosques
en directe
Com vulgueu i moltes gràcies
Vinga, anem a parlar
de les xarxes, Eli
Doncs mira, si ens expliquen
coses a les xarxes, als ullens
que fins i tot coses tan íntimes i tan personals
com els somnis, doncs aquest cop també
ens les han explicat. És l'Albert
que ens deia que va somiar
que es trobava un PC
amb un joc i unes actes
i diu que el somni
es posava a les ulleres
i que no anaven. Pobret, això devia ser més aviat
un malson
és un malson però realment passa
passa sovint i clar, hauria de veure tot negre
evidentment, evidentment
i què més hem vist? Doncs mira, en Serafí
ens fa saber una notícia on
Microsoft admet que deixa morir
el sistema operatiu Windows Phone
i l'Oriol Castaví deia
que a països com per exemple Itàlia
és un sistema operatiu que va
tenir molts usuaris. És molt curiós que
hem parlat en aquest programa
Windows Phone i que ara diguem que mira
deixa d'existir o que evidentment ja
morirà com a plataforma.
Això només hi ha una part negativa
i és que nosaltres empatirem les conseqüències
de només tenir com
dos grans sistemes operatius al mercat
perquè al final no és un monopoli
però és un duopoli que tampoc és gaire millor.
I mira acabem
amb el Jordi Pimpam que deia
demanava de fet a l'agenda
Telegram si li podien dir un joc
de PC que els hagués marcat
a nivell de marketing o
una demo d'exposició o alguna
botiga o un joc que hagi
marcat i que els encanti
els usuaris de Telegram de PC
a poder ser dels anys
85-95. Ho ha deixat.
Ja n'hi ha moltes de respostes
entre elles el Josep deia
per hores perdudes en el seu dia
al Prince of Persia
de 1989
i n'hi ha moltes altres. Vull dir que
em sembla que el Jordi Pimpam trobarà allò que busca.
Molt bé.
Doncs vinga Gina
abans d'acabar el programa, tres llibres més
que parlin de videojocs i que els nostres uients
ens puguin comprar per aprendre una miqueta més d'aquesta indústria.
Doncs mireu, els tenim a sobre de la taula
el primer és La gran historia de los videojocs
de Stephen L. Kent
i està editat per l'editorial Nova.
Es va posar a la venda d'atenció
fa 16 anys als Estats Units i l'any passat
va arribar a encastellà al nostre país.
Va, des dels inicis
dels videojocs quan van començar
aquells experiments que
es van fer en universitats fins l'any 1994.
A partir del 94
podeu complementar-ho amb altres llibres.
Però aquest és molt exhaustiu
i fa entrevistes als creadors
hi ha frases célebres
i s'expliquen moltes coses al llarg
dels seus 30 capítols, com per exemple
sabeu quin va ser el videojoc
que va evitar que Nintendo es declarés
en bancarrota?
Ara deixes la pregunta?
O per exemple, quina va ser la història aquesta
de casualitat que va fer que es creés el Pacman?
O per què es van acabar les monedes
de 100 yen al Japó?
Doncs totes aquestes coses les podeu trobar
a través d'aquest llibre.
Aquesta és la Jane McGonigal
que té un nom així com de Harry Potter
però no, és una noia de veritat.
Ella té un parell de xerrades a tet
com aquestes que estem escoltant
i que us les recomano moltíssim
si us agraden aquestes xerrades
aleshores us heu de passar el seu llibre.
Això que dius dels Tets
l'he vist aquest matí quan has comentat
que parlaries d'això, és una dona molt valenta
perquè fa que la gent reaccioni
amb incredibilitat, perquè ella
diu que si juguéssim més el món aniria millor.
I que serien més intel·ligents.
I clar, la gent es riu però se'ls ha posat
a la butxaca i ella va aguantant,
i al final molt bé.
I ha fet llibres?
Sí, té un llibre que a mi m'agrada molt, que es diu
La realitat està trencada
perquè els videojocs ens faran millor
i com podem canviar el món amb ells.
Està en anglès, però és un llibre
que exposa els beneficis dels videojocs
a través d'un munt.
Però un munt és que no us ho acabeu
d'estudis, d'experiments
que a més podeu fer a casa,
de coses que us passen a la vida real
i que no us n'adoneu,
però que ella fa reflexionar
com els videojocs ens han fet canviar
i no m'estic referint a quan tens botiquins
que després ve un jefe final.
M'estic referint a com ens relacionem
entre nosaltres, la gent que juga videojocs
i la gent que no.
I com la gent que juga videojocs fa unes cosetes
una mica més ràpides o diferents a la gent que no.
De les formes, ella posa com un límit
d'hores de joc, no?
Sí, ella diu que com a màxim hauríem de jugar
21 hores a la setmana. Màxim he dit!
A partir d'aquesta xifra
que crec que en aquesta taula...
Oi, ningú arriba, no?
Són 3 al dia, no? Potser no,
de les vacances.
Alguna temporada també.
Però bé, no és el més normal.
Diuen que aleshores el que hem de fer
és plantar-nos, reflexionar i en alguns casos
fins i tot demanar ajuda.
I ara, algun llibre fet molt a prop nostre, no?
Sí, a part dels llibres de l'Starte Magazine
on tenen, per exemple, el del Dragon Ball
del David Jaume Andreu, que ja vam parlar
de l'últim programa de la temporada passada.
Us recomano llibres d'un periodista català
que viu a Madrid que es diu Jaume Esteve.
Ell investiga tot el que va passar
amb els videojocs que es feien al nostre país
entre els 80 i els 90 i té diversos llibres.
El primer és Ochoquilates
que va de l'any 83 al 86,
Ochoquilates 2
que va del 87 al 92
i n'ha tret dos molt interessants.
El primer és Obsequium que va sobre l'abadia del crimen
que va ser un videojoc
que ho va revolucionar tot a l'època
d'aurada dels videojocs
al nostre país, que no és ara,
sinó que va ser aleshores,
i el Pro Manager
que va sobre el PC Fútbol.
Totes aquestes coses que...
PC Manager, no PC Fútbol.
PC Fútbol.
El títol em lia.
Jaume, PC Fútbol.
Que tu no jugues a futbol,
simplement ets l'entrenador i has de comprar jugadors.
És un manager de futbol
que va sortir l'any 92
i que ell estudia
la seva evolució, la seva història
i va ser tan important per a nosaltres.
Doncs entre llibres, pusles, trencaclosques
i esdeveniments que faran a Barcelona
d'aquí als propers dies
hem arribat al final del programa
del Generació Digital.
Gràcies, Eli, Gina, Francesc, fins a la propera.
Fins la propera.
Nosaltres, recordar buscar, evidentment,
el control central, el control tècnic
tenim al Ricard Portal, i tornem la setmana vinent
a la mateixa hora, és a dissabtes a la mitja nit
o al dimecres a les 6 si ens voleu
escoltar amb beta. Recordeu
que si voleu aconseguir entrades per Blade Runner 2049
heu d'entrar al nostre Telegram
del Generació Digital.
Adéu-siau.
Gràcies.
Gràcies.