I cap, la Ràdio Inquieta.
Bona tarda.
Aquesta és l'edició número 955.
I avui coneixerem en profunditat la ciutat de Tòquio
des d'una perspectiva una mica terrorífica.
O potser no.
Explicarem què està passant a nivell legal
amb el videojoc a Espanya.
Escoltarem unes quantes versions musicals d'una melodia
del videojoc Kirby.
Portarem un restaurant familiar japonès
i ens preguntarem si ens aprofitem dels demés
i si això està bé.
Què tal? Salutacions, Elisabeth Sánchez.
Com estàs?
Molt bé, bona tarda.
Des de Tarragona, però no des de la delegació.
Com estàs?
Aquí, tancat.
Vaig venir a gravar quatre coses i em van marxar amb l'escola
i em van dir que era aquí sol.
Molt bé.
Em vindré a buscar després, sisplau.
Tu no pateixis gens. Albert García, com estàs?
Molt bé, aquí estem.
Avui el control tècnic de la ciutat de Tòquio.
Molt bé.
No pateixis gens. Albert García, com estàs?
Molt bé, aquí estem.
Molt bé, i avui el control tècnic tenim el Dani Giménez.
Perquè avui ja tenim a casa, eh?
Estar... digue'm...
Sí, sí.
Molt bé.
Però no és culpa meva, eh?
Podem saber quina habitació estàs?
La meva habitació, la meva.
El Zulo, no?
El Zulo, exacte.
El Zulo, sí, sí.
Amb ratpenats, gats, rates...
Jo tinc un ratpenat a casa.
Què dius?
Sí, sí, sí. I, a més, jo tinc una...
No vindrà de Wuhan, no?
No ho sé, no ho crec.
Però no és de mascota, no?
Vull dir que el puc dir allà perquè ell vol, no?
Sí, tenim un forat al balcó, del balcó,
i ara no la veig poc, però ara quan vingui primavera,
sobretot quan el sol se'n va, és quan surt.
I tinc una gravadora.
Monodius.
Són moníssims. A veure, són lletjos de cara.
Però són moníssims.
És molt de pena, la mala premsa que se'ls ha donat amb el Covid.
Ara l'estiu te n'anirà de conya pels mosquits, eh?
Exacte.
Exacte, sí, sí.
Vull dir que, a veure, ja us n'he explicat,
hi ha fotografies a cineoespaciosorante.com,
hi ha fotografies i el so que...
Mira, sí, sí.
Quina romantització de ratpenats, mare meva!
A tu no et fan gràcia, Albert?
No, no conec, és un àmbit que no conec.
Molt bé, no, no, escolta'm, està bé.
Jo recordo, una vegada que vam parlar, Albert,
que tu tenies un gat,
però que apareixia per casa teva però que no el consideraves teu, no?
No, no vivia per allà.
Però sí que viu a casa teva, no?
Vivia. És que és un gat de la meva parella.
D'acord.
Però no era meu, era de la meva parella.
Ah, per això.
No l'has adoptat com a teu.
Jo a vegades el cuidava, també.
No penseu.
Li posaves menjar, eh?
D'acord, d'acord.
Ara el teniu o ja no?
Ja no.
Ai, se creu.
Rick, però per no riure.
Que trist, que trist.
Començam amb retmanatge, que anem aquí.
Jo en tinc un que ha decidit viure a casa meva,
és aquesta la història, un que ha decidit fa molt temps que ve
i ja s'ha quedat, finalment.
Doncs mira, preguntem a Twitch si els ullents que ens estan escoltant
teniu gat.
I si teniu gat, quan jugueu, què fan els gats?
D'acord?
Tu, a Star, tens gats, o has tingut gats sempre?
I tant, tota la vida.
Tu quan jugues a videojocs, els gats què fan?
Depèn del gat, perquè els gats són com les personetes, eh?
Cada un té les seves coses.
Si n'hi havia un que saltava a la pantalla,
o sigui, veia ni notets, se'ls saltaven.
Aquests dos que tinc, no.
Aquests dos, els que tenia asseguts, miren la pantalla,
miren a mi, miren la pantalla, miren a mi,
i jo m'hi deia, fot, aquest imbècil, no?
És que tenen unes cares així, cada un és un món diferent.
Molt bé.
Escolta, Mèli, què diuen els ullents?
Doncs mira, en Kamen Cesc ens parla de gats i de retmanatge.
Els gats se'n van tenir un a casa durant uns dies, un retmanat.
Va entrar a casa seva i els gats el tenien arreconat.
El van tenir un parell de dies amb aigua i fruita,
i al final se'n va anar.
Molt bé.
Sí, fruita.
Sí, sí.
Jo he vist vídeos...
No ho sabia.
He vist vídeos a YouTube espectaculars.
En sèrio?
Posa-ho, posa-ho, i quedaràs, sí, sí.
A més, és que...
Bueno, he vist retmanats que semblen gossos, eh?
Domesticats, vols dir?
No.
Retmanats que semblen gossos.
Sí.
De gossos, o de grans.
La cara, la cara.
Sembla un gosset, la cara.
És que he vist un boníssim.
No, és que ara m'he imaginat sortint al carrer
amb un retmanat, amb una corretxa, saps?
Per un moment.
Molt bé.
M'agrada molt començar d'aquesta forma el Generació Digital,
però ara anem a parlar-vos, ullents,
dels videojocs que han sortit aquesta setmana.
Els teus amics estan connectats al Generació Digital.
I és que aquesta setmana ha aparegut el Coramon.
guessing
Thanks for watching.
Bye.
Doncs en el videojoc Coramon som al món Bèlua.
Hem d'investigar una força invasora
que ataca el nostre lloc de feina,
però que amenaça tot el planeta bèlua.
Podem crear un equip amb 100 coramons
que tenen diferents habilitats
i que hem d'utilitzar en atacs pertorns.
De fet, hem de capturar cadascun d'aquests personatges,
els Coramons,
entrenar-los i utilitzar-los.
Al final és un joc de rol clàssic
i els seus creadors han volgut també
que hi hagi nivells de dificultat de tot tipus
perquè tothom el pugui jugar.
Coramon arriba per PC a través d'Esteem
i la seva versió per Nintendo Switch
no s'ha pogut publicar aquesta setmana
per problemes amb el joc en xarxa.
Això és un problema, el fet que tinguis un videojoc,
després facis les proves i donis compte
que el joc en xarxa no funcionarà a Switch, per exemple.
Ostres, portes anys treballant amb el videojoc
i la versió no és el nom.
Al final qui n'inventarà?
Pokémon, Digimon, Coramon...
Per què tots acabaran amb mon?
Sí, és veritat, no ho he pensat, això.
Suposo que és perquè et recordi una miqueta un tipus de joc.
Home, un nom que acabi amb mon a mi me'n recorda una altra cosa.
Per favor.
Algú n'insulta.
Oh, coi, va, no és veritat.
A mi, no, tu, no ho sé, he dit Coramon i m'ha sortit...
Aquesta setmana també apareix un que es diu World West.
I amb aquest World West viatgem al Salvatge West,
on els pistolers comparteixen frontera amb criatures fantàstiques,
on cada acció pot canviar el futur més immediat.
Hem de formar la nostra pròpia banda,
o, si volem, anar en solitari i per lluitar contra enemics sobrenaturals.
L'acció ens anirà portant a les històries,
els orígens d'aquesta situació tan estranya,
un món de l'Oest amb gent,
com uns extraterrestres que estan també pololant per allà.
Apareix per tot el món,
i és un món que ens ha de portar a tot el món.
Apareix per PC, per PlayStation 4 i Xbox One.
És una mescla curiosa, no, Albert, aquest videojoc?
Totalment, i a més és un joc que ve amb part de l'equip dels Dishonored
i dels Prey,
que són jocs que tenen molta fama entre els més gamers.
I per tant, és una premissa bastant interessant.
El distribuït també de Volver,
que és una empresa que sempre tria molta qualitat.
Per tant, jo penso que és dels indisputents
d'aquest començament d'any.
Molt bé, i finalment volem parlar-vos del videojoc In Nimer.
I és que aquí portem el control d'un noi
que està destrossat per la seva situació familiar.
De fet, a l'acció ens trobem tot un món format per les seves pors,
records que ens faran descobrir
què és el que realment tenim a la nostra ment.
I a més, tenim l'ajuda d'un esperit
que ens ajudarà a sortir dels laberins i de les portes tancades
i posar el llum a la foscor.
L'obra desbloqueada.
Volia posar la sintonia de crims, saps?
El generació de la sintonia de crims.
L'obra desbloqueada.
Volia posar la sintonia de crims, saps?
El generació i...
Molt bé. Has trobat el moment.
Sí, sí, sí, jo crec que sí.
Perdoneu, un videojoc...
Star, un videojoc de crims que...
O sigui, el veus?
Sí, tant, perfectament, eh?
Sí, no?
És que, a més, no caldria tocar gaire cosa, eh?
Oi que no?
Tu poses...
Sí, sí.
El poses tant en vídeo com en l'àudio
i ja té tota la pàdience d'alguna cosa interactiva.
És veritat.
Que sigui interactiu, eh?
No vull dir interactiu, que et vaig a matar allò o algú, eh?
No, no, no.
Però saps això, d'investigar,
controlant les pistes i te la posen tot, saps?
El concepte mateix és cinematogràfic
i molt de llenguatge de videojoc.
I, a més, que el Carles Porta
t'aparegués en format real, en vídeo,
com els videojocs d'abans que sortien en vídeo,
que anés ajudant, exacte, saps?
Sí, sí, sí.
Els hi direm.
I anem donant idees, nosaltres, anem donant idees.
És veritat, eh?
Sí, amb un paper firmat que la idea és teva, però...
Sí, exacte.
En una servilleta, com el Messi, sí, sí.
Molt bé, molt bé.
Aquest innamer apareix per PlayStation 4 i PlayStation 5.
Generació digital és ara tendència.
Avui, ara t'estaves col·locant bé a Twitch,
perquè el joc que has jugat és vertical, també, és curiós.
És vertical.
Aquesta presentació és horizontal i per això l'he posat.
A veure, has jugat un joc...
Ai, he jugat un joc...
A principi, què et pensaves que era?
Em pensava que era el típic joc de gestió de restaurants,
que, de fet, a la base ho és.
Sí, correcte.
Però després...
Bueno, l'estètica ja, per si mateixa, ja és bastant...
diferent.
Ja t'adones que és un joc que tindrà bastant més
que un joc de gestió de restaurants.
I, realment, m'ha cridat molt l'atenció
perquè és un joc que té com molta cosa darrere
i moltes ensenyances.
Bé, és un joc molt bonic.
En janada és molt xulo.
Com es diu?
Es diu Hungry Hearts Dinner i jo he jugat el 2, hi ha l'1,
i he jugat el 2,
però segueixo una miqueta la mateixa línia del primer,
que és un joc japonès per mòbil
on interpretem una dona gran, una senyora,
que es fa càrrec del restaurant familiar
en caure malalt el seu marit.
Aleshores, sota aquest joc de gestió de recursos
tipus Township o Fallout Shelter, que tots coneixem,
doncs s'amaga, diguem-ne,
una obra d'intimitat i de refugi.
Molt bé.
Això com ho fan, com ho aconsegueixen?
Doncs tenim aquesta dona gran que ha de preparar les comandes
que li fan els seus vuit clients fixos,
perquè sempre tens els mateixos clients que van entrant,
tot amb una estètica com de compte japonès.
Vuit clients, eh?
Vuit clients, sí.
Doncs ells entren, s'asseuen, demanen,
i nosaltres els preparem la comanda
amb els ingredients que tenim en un principi.
Que primer són pocs i després vas augmentant
a mida que avances en el joc.
Molt bé.
Aleshores, ens hem de recordar, després de servir-los el plat,
de recollir aquests plats, rentar-los,
si no, no tenim eines per seguir treballant.
I és una mica això, és gestió de recursos,
entre servir, agafar plats, rentar-los i tornar a començar, diguem-ne.
Cuines?
Sí.
Has de comptar sempre que hi ha un temps de cuinar
i un temps de rentar per saber que el tindràs ocupat.
Molt bé.
Aquests senyors que entren, aquests vuit clients fixos,
la particularitat que tenen és que no només entren
i demanen el que volen menjar,
sinó que, a més a més, tots tenen un nom i una història.
Ui, què passats, ja l'estic veient.
Tenen el rotllo o no?
Tenen el rotllo una mica sí.
Ells expliquen la seva història a moda de xerrades
que són desbloquejables a mida que vas avançant.
D'acord, molt bé.
Aleshores, per activar aquestes xerrades,
has de guanyar-te la seva confiança
augmentant el seu nivell de satisfacció, donant-los de menjar,
i per això has d'aprendre a cuinar els seus plats preferits
i saber què és el que sol demanar més un i l'altre.
Et tornes com una mena de psicòleg que escoltes les històries dels clients
i això et fa guanyar monedes.
Tot el que és la satisfacció del client et fa guanyar monedes
i amb aquestes monedes, tu gestiones tot el que tens.
Tu gestiones tots els recursos.
Un moment, si estem en directe i ens veiem per Twitch,
és que som al migdia de dijous.
Exactament.
Què fan a la tele?
Tallo.
Mirem com anem de barba.
Cuines.
Mira que bé. Justament.
No cal treure.
Aquest és el que diu brutal, oi?
Em fa la tecla? Sí.
Sí, crec que sí.
Molt bé.
Disculpa, és que és una cosa que...
Ja va bé per ambientar el joc que estem parlant.
Doncs això, a part de gestionar les comandes,
de gestionar la satisfacció del client,
no et pots oblidar de mantenir net també el restaurant,
perquè aquesta sensació de neteja
augmenta també la satisfacció i l'amor dels comandes.
I, a més, al Japó, que són molt nets en aquest aspecte.
Exactament.
Ara, hi ha una cosa que és bàsica,
que és deixar descansar estones aquest personatge.
Aquesta senyora... Això és bàsic.
És molt important, això.
Realment estàs explotant la dona, però perquè no es noti...
Descansar-la perquè tens una barra d'energia
que, a mesura que vas servint, rentant i fent, va baixant.
I si baixa de tot la barra d'energia,
no en tens prou com per afrontar les següentes comandes.
Ja, clar, clar.
Aleshores, també és un punt que has de tenir en compte
a l'hora de gestionar-ho tot,
perquè hi haurà un moment que hauràs de fer-la parar,
fer-la seure,
i quan ja has recuperat una miqueta l'alè, pots seguir treballant.
Per tant, és un joc que et fa ja sonar bastants recursos.
És a dir, hi ha molts elements, però no ho fa de manera estressant.
Pots anar-los gestionant, però no et pots oblidar de cap d'ells
per anar obtenint aquestes monedes i anar gestionant aquests recursos.
T'ha sorprès, eh? T'ha sorprès una mica, eh?
La veritat és que sí. No t'esperava estar...
No m'ho esperava, no.
De fet, quan el vaig trobar no anava a jugar-hi,
perquè ja he jugat algun d'aquests de gestió de restaurants
i em posen molt nerviosa.
És una cosa que, clar, has d'anar superràpid,
però...
No és que hagis tingut un restaurant, tu, en un passat.
Segurament em tiren, aquest tipus de jocs.
Sí, suposo, perquè ja ho tens per mà.
Comenten aquí a l'Ignasi que això és com la pel·lícula
Una pasteleria en Tòquio, l'heu vist.
Ai, no!
Jo no l'he vista.
Fa molt temps, a Filmin.
I és com aquest videojoc?
Segurament la dona es deu assemblar molt a la protagonista,
que és un encant i que és una persona que crec que ja és morta,
un actriu molt reconeguda al Japó.
Ves a saber si està basat en aquesta pel·lícula.
Pot ser, pot ser.
A mi la mecànica aquesta de buscar els plats pels ingredients
m'ha recordat un joc fet aquí a València, al Red Stinks Club,
que en comptes de fer plats fas còctels.
Ah, és el millor.
I també has de fer el millor còctel per cada client
perquè et digui la informació.
Molt semblant, eh?
Que xulo, sí, sí.
No sé, amb què acabaries, Eli, en aquest joc?
Acabaríem que, res, que és un joc per gaudir-lo,
que els gràfics són molt bonics,
però també la senyora és molt amable, sempre somrient.
Bueno, que també t'apropa, d'alguna manera, la cultura japonesa,
que és així tan... tan filosòfica,
i que s'ha de tenir tanta consideració amb la gent,
i amb el client, i amb la gent gran.
I és divertit, vull dir que el recomano molt.
Està desenvolupat per Gagexco
i el podem trobar per Android i per Ayos.
I tornem a dir el nom, que és Hungry Hearts Dinner 2.
En aquest cas és 2.
2, eh? Tu tenies una idea...
Jo tinc una idea.
Jo tenia apuntat que l'Albert García
vol dir una cosa de la secció de l'Eli.
Jo li vaig a donar a l'Eli deures aquí en directe.
M'encanta!
Perquè jo penso que estaria molt bé, ho poso sobre la taula,
Eli, Albert decidiu fer com un rànquing top 5
dels jocs de mòbil que comenta l'Eli per temporades.
Ah!
Mira, l'altre dia pensava...
Per temporades.
Sí, sí, sí.
Recuperar-los tots, no? Una mica?
Bueno, que es vagi com actualitzant.
Potser és interessant.
Sí, sí, sí.
Perquè soc conscient que aquí hi ha alguna...
Vols dir que nosaltres decidim quins són els cinc
o que els ullents votin?
Tu, tu.
Jo mateix, eh?
M'agrada.
Perquè jo avui estava pensant i dic,
a veure, quin jugo?
Cada setmana comentes un, dius, ja no sé quines altres...
Clar, bueno, és fàcil.
Els tenim tots en els guions.
Per això podem fer la llista i després podem posar...
Ja faria alguna cosa per tu.
O el premi anual.
El premi anual.
El joc mòbil Eli de l'any.
Jo ho veig.
El premi Eli.
Fàcil de saber perquè normalment els que més m'agraden
segueixen al meu telèfon i els altres no.
Ja, exacte, exacte.
Ester, tens alguna consideració a fer a l'Eli a la seva secció?
No, a tu només una miqueta.
Jo que has dit això de brutal,
jo prefereixo més la Gisemani, quan diu allò de...
Maleta de Romero.
Ah, és que no el veig, és que és una obra que...
Home, divendres, divendres és quan la noia explica els postres,
a més és d'aquí a prop de la terra.
És simpàtic i molt agradable, escolta.
Ja ho farem des d'aquí. Mira, vinga.
Quan ens comença a fer aquesta part més enrussida...
Es pot fer una confessió? Sí.
Jo soc un malalt del joc de cartes
i he vist totes les temporades vàries vegades.
Ah, sí? Repeteixes?
Sí, sí, no, però és que l'he vist vàries vegades.
I a més és que me'ls conec de memòria.
Tots els programes.
Però per què ets aficionat al tema restauració o gastronòmia
o per què t'agrada el concurs?
T'agrada la idea dels comerciants i com tracten el client.
A mi això m'encanta. Molt bé.
I flipo que hi hagi restaurants que van al programa
i caguen antipàtics a tothom.
Clar, això no?
És que...
Realment el programa no és de cuinar bé,
és de caure simpàtic.
Clar, clar.
Al final és el que vols, sentir-te ben tractat.
Si te tenen malament, encara que mengis bé, malament.
Doncs escolta'm, anem a parlar de Toki una miqueta.
Que no necessites cap requisit del sistema.
Des de fa uns dies és possible vetjar a Tòquio sense moure'ns de casa.
Això és el que ens proposa el nou videojoc Ghostwire Tòquio,
una aventura d'acció i terror
que destaca especialment per la seva detallada recreació
de la capital japonesa.
Avui al Generació Digital ens endinzem
amb la seva proposta de la mà de l'Albert García,
però abans repassarem les dades bàsiques.
Ghostwire Tòquio ja està disponible
i el podeu aconseguir per PlayStation 5 i PC.
És un joc amb certs elements de terror,
però segons el codi per edats PEGI,
ha estat recomanat a partir de 12 anys.
És curiós, Albert, que un joc d'aquestes característiques
no estigui recomanat per majors de 18 anys.
Al final és perquè no fa tanta por com ens imaginem el Ghostwire Tòquio?
És un joc terrorífic, veient la portada o alguns tràilers.
A diferència de les anteriors produccions dels seus estudis,
Tango Game Works, aquest estudi japonès,
tot i que l'ambientació té un puntet de terrorífic,
no penseu que hi haurà grans ensurts
i coses que et fan saltar al sofà.
Això no està present en el videojoc.
És més tètric i trist que terrorífic.
Tota l'estona és molt tristot i molt...
Clar, què ens trobem en aquest videojoc?
La ciutat de Tòquio tothom ha desaparegut
de forma misteriosa,
i en lloc de les persones hi ha pel terra la roba de la gent.
Si sou fans de Bola de Drac, és com si en cèl·lula
hagués passat per la ciutat, absorbint tothom,
i només queda la roba pel terra.
Ja que parlem dels creadors, estem parlant de Tango Game Works,
que és els creadors dels dos entregues de Evil Within,
dos llocs que estan bastant bé de survival horror de terror.
L'estudi és a Tango Game Works,
que el va fundar el Shinji Mikami,
que és el creador de Resident Evil,
per tant, aquest estudi té un pedigri interessant
a l'hora de fer jocs de por, de survival.
O sigui, ja n'havia fet, eh? Sí, sí.
I aquests que sí que feien por, eh?
I aquí hem volgut enfocar-se més a l'acció.
Per tant, si us fareu una mica de coseta per aquest tema,
no patiu perquè no és tan terrorífic.
Porta molts anys en desenvolupament,
la premissa és la que us deia ara,
que la població de Tòquio ha desaparegut de forma misteriosa
i en el seu lloc, doncs, tot està envaït per uns fantasmes,
els famosos yokai, aquests esperits japonesos
que representen el costat bo i negatiu de les persones.
També hi ha fantasmes bons en aquest videojoc.
També hi ha fantasmes bons.
El protagonista és un noi que ha mort
i el moment resucita, perquè ha estat com...
bueno, diguéssim, com...
En el seu cos ha entrat un esperit que es diu K.K.,
que és el que el posaeix i que es creu una relació entre els dos.
Més que terror, és exploració i combat.
Això són els elements més o menys del videojoc.
Molta cultura japonesa.
Està ple de cultura, però fins a l'últim detall.
Si us mola això, flipareu, perquè està ple de...
de tradicions, objectes, escenaris concrets...
i molta llibertat per moure'ns part per Tòquio.
I que sobretot és la recreació el que més destaca.
De fet, he de dir que jo, quan vaig veure aquest videojoc,
em va recordar Ayakusa.
Els videojocs d'Ayakusa, i de fet,
vaig dir que això ho vaig viure.
Sí, boníssim, és molt bona, molt bona comparació.
I jo penso que és encertada, perquè té molt d'Ayakusa,
però més enfocat en acció.
És com un Ayakusa coneix com d'un.
És molt d'acció, ara en parlarem.
De fet, el joc comença en un dels llocs d'aquesta ciutat més icònics,
que és el famós encreuament de Shibuya.
Sí, molt mític, és el joc més memorable del videojoc.
Segur que coneixeu aquest lloc que és molt conegut a nivell digital,
i aquest lloc que és molt conegut a nivell turístic també,
diuen que pels seus 5 passos de pedatons de vianants cada setmana,
cada setmana, cada vegada que es posen en verd els semàfors,
passen 3.000 persones.
Déu-n'hi-do, no?
Sí, sí.
Cada vegada que es posen 3.000 persones,
està calculat, ho vaig buscar, perquè vaig buscar-ho bastant.
Amb una hora, pot ser i tant.
No, no, que cada vegada que es posen en verd els semàfors,
passen 3.000 persones.
Cada vegada?
I les persones com els cotxes, potser, no?
No, no, no, les persones.
Pas de vianants.
Sí, són 5 passos.
Són 5 passos, clar.
I poden passar...
Sí, poden passar 400 persones en cadascun, saps?
Sí, sí, sí.
Molt bé.
Literalment, és molt...
Que no t'escolti la culau, eh?, que no t'escolti la culau.
Li canvien tot, eh?
En aquest escenari...
Un rècord.
En aquest escenari tan mític és on comença el videojoc,
i diguéssim que és el més icònic.
La recreació de la ciutat de Tokyu és espectacular,
és molt, com deia, ara, com misteriosa, tètrica.
El director del videojoc és Enkenji Kimura.
És un dissenyador japonès que ha dit en alguna entrevista
que, ahir, quan va haver el confinament més potent,
fa un parell d'anys,
va tenir l'oportunitat de passejar pels carrers de la ciutat de Tokyu
i una mica és el que transmet el videojoc.
Una ciutat tan concorreguda, amb 40 milions d'habitants,
40 milions té la ciutat, eh?
I 3.000 estan, en aquell moment, creuant.
Vinga, vinga.
La meitat deuen ser turistes, també us ho dic.
Enkenji Kimura em sona molt el nom, o sigui,
és un personatge important, o ha fet més coses?
Sí, porta uns anyets ja treballant.
Jo crec que és normal que et soni.
Respecten alguns edificis, alguns monuments, alguns barris,
però és una versió de la ciutat condensada.
No es pareu una versió 1.1, perquè, insisteixo,
és una ciutat enorme, no cabria en un videojoc.
Però les músiques dels establiments,
els cartells aquests lluminosos,
tot el rato mires cap amunt, perquè hi ha botigues
no a planta baixa, sinó a tots els pisos.
És molt interessant, gràficament espectacular,
amb el ray tracing, aquesta cosa que brillen els terres
amb la pluja i queda molt bé, té molt bona pinta visual,
i, sobretot, una cosa que t'anima.
Hi ha molts gats i gossos tota l'estona.
Molt bé.
Com aquest guapet.
Prou que hem parlat molt de gats, avui.
En aquest videojoc és molt intel·ligent,
perquè és tan tètric que dius,
omplim la ciutat de gats i gossos que pots acariciar
o donar menjar, i parlen amb tu.
Ah, i parlen, eh?
Sí, es comuniquen amb l'esperit i et diuen com bromes.
Trobo que és un punt boníssim per fer que no sigui tant tens
el videojoc ple de gats i gossos.
Però ara estàs parlant tu de l'ambientació i el joc.
Què hem de fer?
L'ambientació és per treure's el barret, això està clar,
però la part del videojoc no està a la mateixa alçada,
i jo penso que si no sou molt fans de la cultura japonesa,
aquest aspecte farà que no us moli tant el videojoc.
Dóna molta importància a l'acció,
però el sistema de combats del videojoc és molt limitat,
és molt repetitiu, i tota l'estona estem fent el mateix.
Per tant, una part tan important que sigui tan limitada...
Clar, clar.
Després, l'estructura del món també és molt limitada.
Sempre estàs fent més o menys el mateix,
mateix tipus d'emissions...
T'ha de gravar molt l'ambientació,
per entrar dintre de la seva proposta.
Hem d'anar desbloquejant l'escenari,
com en un joc de món obert típic, a l'Assassin's Creed,
doncs aquí més o menys igual,
però la forma de desbloquejar-ho són aquestes portes
que es diuen les portes tori.
Aquestes que són vermelles,
tu has d'anar traient-les la maledicció que tenen a dintre.
Són com les portes del Narita Boy?
Sí, sí, sí, aquestes mateixes, totalment.
Després hem d'anar recollint les ànimes de la gent,
i amb moltes ànimes.
És exagerat.
Això ho has fet tu, aquest que has fet?
Sí, sí, sí.
Hi ha vegades que, quan porten la mascareta, no sé si ho estan...
No eren fantàstics, no.
Ai, quina por està fent.
Ho he dit per subratllar que realment hi ha una feina.
O sigui, a mi me'n van molt.
No, no, és que molen, eh?
A mi això em cau, eh?
No, no, no.
Destaquen molt el tràiler, que fa por, però no fa por.
Una vegada jugues és com que estàs en una ciutat oberta
i pots escapar tan qualsevol moment.
M'adona aquesta sensació.
Clar, és que...
Llavors, la història principal és bastant dolenta,
però les secundàries sí que són més interessants.
Molt bé, molt bé.
Doncs continuem al Generació Digital.
Continuem parlant d'aquest joc, al Ghost War Tokyo,
i crec que ha quedat bastant clar que estem davant d'un joc
que gaudirem especialment a aquelles persones
que siguin entusiastes de la cultura japonesa.
Per cert, Albert, el joc fa uns dies que està a la venda.
Com li està anant a nivell de vendes?
Gens bé.
A mi em sap greu, perquè sí que no és un joc perfecte.
Jo sí que m'aposto per ell i el recomano sobretot.
Si sou fans de tota aquesta cultura i l'ambientació, sí.
I si no, doncs espereu una miqueta,
perquè ara val 70 euros, que déu-n'hi-do, és molt...
Espereu que el baixen d'aquí poc,
perquè precisament a nivell de vendes estan fatal.
S'han publicat aquestes setmanes les vendes a nivell del Regne Unit,
el que fa el Regne Unit, i no entra ni al Top 10.
És molt mala estrena per aquest videojoc,
que porta 5 anys en desenvolupament.
I bé, en general és un joc, jo penso que és correcte,
és un joc que té el seu esperit, és diferent,
però podrien haver polit una mica més en general moltes coses.
Jo crec que és un joc molt semblant
als de l'època de Xbox 360 i Play 3,
amb aquell esperit d'aquells anys de fa uns 15 anys.
Les crítiques també han estat mixtes,
alguns han dit que els he amolat molt,
altres no tant, és el que us estic dient.
O sigui, tota l'estona, si et mola l'ambientació,
pots ser interessant, però si no,
et pots passar per aquí i en altres molt més interessants.
Doncs molt bé, fantàstic, aquest review,
aquests comentaris d'aquest vídeo.
No sé si algun uient ens diu alguna cosa
per a l'estat espanyol.
Mira, tenim el Francesc a Twitch,
el que ens diu que la gent desapareix del Japó i de Tòquio
em fa pensar en la sèrie de Netflix Alice in Wonderlands.
Diu que no va de fantasmes, però també té el seu punt de misteri.
Doncs molt bé, fantàstic,
continuem ara i parlem de temes legals
i videojocs a l'estat espanyol.
I és que ara parlem amb la Gina a distància, l'escoltarem.
Hi ha hagut una reforma històrica a la Biblioteca Nacional Espanyola
que haurà de conservar una còpia de cada videojoc creat a Espanya.
És un pas més de reconeixement públic
cap al món dels videojocs com a part fonamental
de la representació cultural i artística.
No només serveix per donar suport a la divulgació,
sinó també per conservar el patrimoni.
Amb aquesta reforma, les empreses estan obligades
a registrar les noves creacions
i que haurien de ser recollides al registre.
Gine Tost.
Fins ara, els videojocs estaven dins de l'apartat audiovisual,
però amb aquestes reformes
està intentant que tinguin el seu propi reconeixement,
amb una identificació individualitzada
i una mansió expressa.
A veure, estic segura que desenvolupadors i col·leccionistes
accepten la proposta, no?
Segur que el Francesc, que el García o l'Star,
que són amants de les bones col·leccions,
tenen una bona opinió sobre aquest tema.
Hi va jocs que no deixen, diguem-ne, d'actualitzar-se i evolucionar.
És exactament això.
He parlat amb alguns desenvolupadors
i no tots veuen clar l'obligatorietat de la mesura
i la manera de fer-se,
tot i que, s'ha de dir, que els hi sembla bé, eh?
Diguem que, clar, no estan acostumats.
Per exemple, és el punt de vista del desenvolupador sevillar
Loco Malito.
Pues a nosotros nos escribieron desde la biblioteca nacional
pidiéndonos una copia de nuestro juego para el depósito legal
y recuerdo que estaba leyendo el correo
y me explotó la cabeza.
Y luego me quedé pensando, digo, hay que ver que yo mismo entiendo
que los videojuegos son un bien cultural,
pero no estoy acostumbrado a que se ve así
de forma institucional.
Casi todas las iniciativas que conozco de preservación
y todo esto siempre son particulares
o grupos de voluntarios que se organizan por hacer esto.
Y bueno, de alguna manera, a lo mejor,
es algo importante, es algo más sistemático,
pero de alguna manera me gusta ver que los videojuegos
se consideran parte de nuestro patrimonio.
A més a més, és important veure els publishers
que són els que publiquen les obres.
Què n'opinen ells?
Hem parlat també amb l'Eva Gaspar de la CEO d'Avilight Studios.
La conservació del videojoc per part de la biblioteca nacional
és una gran idea, és el que ha de fer.
Com a bé cultural és el mínim.
Hi ha moltes qüestions que s'han posat
enviant còpies al Maldita Castilla X i al Super High Dora,
però es plantegen molts dubtes.
Es conservaran també les màquines i el software
que permeten l'execució d'aquests videojocs.
Com es gestionarà la diferència entre format físic
i format digital?
El format digital voldran la còpia executada
o voldran també el codi?
En fi, hi ha molts dubtes que se'n van esclarint.
I és que no és fàcil d'entendre, i tal com diu l'Eva,
presenta molts dubtes, Xina.
Exacte, però a veure, és que no és clar,
perquè fins i tot quan els envies un correu, com han dit,
tota la informació sobre el paper sembla molt bonica,
però parlant amb l'Estar, m'han quedat les coses més clares,
i us les explico perquè no són fàcils.
A veure, per una banda hi ha l'ISBN,
que és com el DNI on surt tota la informació,
i després tenim el dipòsit legal, que és el registre de l'obra.
És com una matrícula que en part pot substituir el ISBN,
que a més val 45 euros,
i que en canvi el dipòsit legal és gratuït.
Per tant, sempre surt més a compte fer un dipòsit legal
perquè la pela és la pela,
i a més s'encarreguen ells de fer tots els tràmits.
En principi, si tu publiques una obra,
que és un llibre i el vens al país i no el registres,
en teoria hi ha una multa, però clar,
imagineu-vos el tema per totes les obres autopublicades
que hi ha al món, i més ara amb Amazon
i Steam i internet en general.
Buscar l'autor o l'editor, avisar-lo,
multar-lo, anar a judici, les diligències,
és un bon cacau.
I ara quina solució donen?
Amb la llei a la mà tots els videojocs
haurien de tenir dipòsit legal, però no per la multa,
sinó per ser preservats pel futur com a patrimoni,
que recordem que és gratuït,
tot i que soni cosa oficial i molt complicada.
I qui s'encarrega de demanar el dipòsit legal?
No tots, els desenvolupadors són els que tenen els drets de les còpies.
Efectivament, els publishers són els que ho tenen,
i haurien de ser ells en els casos en què els videojocs
no es donen el llibre,
se n'encarrega l'editorial, no l'autor.
Al final el registre és gratuït, però si han entregat 4 còpies del joc,
no és del tot gratis per ells.
Els costa 4 còpies o les que siguin.
En digital potser no hi ha tant problema o sí.
És que és una preservació, no és un regal,
no li estàs regalant a l'Estat aquests 4 videojocs.
Si el dia demà fan un catàleg d'aquests oficials
i els d'aquí un any enregistrats,
no sé si serà possible que apareguin perquè no hi consten.
Si no ho fas, no ho hauràs a Cristina mai,
o com a mínim costarà més de provar.
No hi ha una multa, bé, si hi ha una multa,
si demanes el dipòsit legal i després no entregues les còpies.
Però si no inicies el procés, ningú vindrà al darrere a dir-te res.
He parlat amb el José María Moreno, que és el president de EVI,
l'Associació Espanyola dels Videojocs,
i des d'EVI hem treballat amb codi amb la Biblioteca Nacional
en aquesta reforma, perquè creiem que és un pas important
i un reconeixement important per al nostre sector.
A partir d'ara seguim treballant en diverses línies.
Una, cal localitzar aquests videojocs
que s'han publicat en els últims més de 30 anys.
Cal localitzar també els dispositius
per poder jugar aquests videojocs,
perquè alguns van ser desenvolupats per a dispositius,
per a suports que ja no estan en el mercat.
I després, es plantea un repte important per al futur,
perquè aquest depòsit, sobretot,
parla de videojocs espanyols en format físic,
però es parla del repte dels videojocs espanyols
en format digital.
Com depositar aquests videojocs en format digital,
és un exemple per a desenvolupar telèfons mòbils.
Moltes gràcies, Ginatós.
No sé si hi ha algun ullent que ens diu alguna cosa
a través del Twitch.
En Carmen Cesc ens diu,
jo ho veig com el tema cinematogràfic dels Estats Units.
Sense aquesta llei i la Biblioteca Nacional,
ara no existirien còpies de forma pública de Star Wars
amb el muntatge original pel cinema.
Aquesta setmana, a través del Telegram,
hem parlat força d'aquest tema
tots els que conformen la generació digital, no?
Sí, tot això que deia la Ginatós que li vaig explicar.
És veritat que és molt confús, i jo potser ho tinc massa clar.
Jo, de veritat, no hi ha tant de problemes, en sèrio.
És el que deia la Ginatós que li vaig explicar,
que senzillament és una preservació.
El que deia ara el José María Moreno,
clar, què passa amb els jocs digitals?
Coi, què passa amb Steam?
Que puc jugar amb Steam?
No, no.
Si tens un llibre escrit en llatí,
és que està en llatí i no el puc llegir perquè no l'entenc.
És la preservació.
I no només de la cosa física, sinó de la cosa conceptual.
S'enregistra de l'obra, com un llibre, com una cançó,
com un disseny, tot el que tu vulguis.
L'emulació serà molt important.
De fet, els mateixos de la Biblioteca Nacional han dit
que l'emulació, almenys per fer arribar aquests jocs
a la població en un futur, serà la solució.
Per què juguis a aquests jocs, sinó emular les obres
a través de l'emulació?
És qüestió d'emular l'obra, no utilitzar-la.
És com conservar discs de pizarra amb música,
però no per escoltar-los.
No sé si m'ho explico.
Així la gent és molt d'això.
Ja sí podrem jugar, els tindrem gratis, com deien ara tuits.
Podrem veure Star Wars gratuïtament, sí, també,
però que no és la intenció.
O el que deien ara des d'Avilight.
Què fan amb el codi? A on arriba? A qui li donen?
No, no, no, allò es queda allà, perquè el dia de demà,
quan hi hagi un holocausto i tots els magics cunyetes,
quan arribin els extraterrestres,
puguem veure què vam fer de videojocs amb aquesta civilització.
Doncs continuem al Generació Digital.
Start, t'has fixat que tots dos coneixem
molta gent que tenim en comú?
Vull dir que coneixem més o menys les mateixes persones?
Sí, sí, sí, és una cosa curiosa, perquè si us fixeu una mica,
vivim en una mena de món en què tothom coneix tothom.
La Ellie coneix gent que resulta...
Jo amb l'Ellie vaig coincidir una vegada
en una presentació d'un cur metratge,
que resulta que la seva parella era...
De l'operador.
De l'operador de càmera, que el director era amic meu,
que em coneixia tota la vida.
I ens vam cadallar al mateix temps,
al ment aquest de l'Spiderman, que fots tu aquí?
És perquè estem com una mena d'andogàmia, no?
No sé ben bé si és una cosa bona o dolenta, també t'ho dic, eh?
Perquè quasi que podíem dir que farguem una mena de nepotisme, no?
Que si ets amiguet tot anirà bé, ets útil, et poden usar,
i tu els pots usar els altres,
se't poden aprofitar de tu, tu et pots aprofitar dels altres,
i tots plegats us podeu deixar aprofitar entre uns i els altres.
És allò que deien abans de por el interés de qui era a tres.
Mi nombre no es Andrés, pero de eso te da igual.
Mira, et diré una frase que dius sempre
a la prèvia del programa quan estem a Twitch,
que és el tanto que hi ha raó estesa.
Sí, senyor, me la fas bé, i amb el tatallot me l'apunto,
perquè sí, tens raó, tens molta raó.
Sí, sí, perquè suposo que algun dia
si dic algunes coses em despatxareu,
i només has de dir noms i cognoms,
i als 10 minuts te sonarà el telèfon i ja estic fora.
No tenen el meu telèfon, eh?
Bueno, doncs ja t'ho hem d'assegurar directament,
dirà el senyor de la porra i dirà aquest nen que no ha d'entrar.
Que jo ho entenc, a veure, jo entenc que hi ha molts treballadors,
molts professionals i negocis que es veuen a l'obligació
de respectar-se mutuament per interès, és normal.
I allò de saber que l'altre pensa que tu ets un desgraciat
i que tu saps que l'altre és un imbècil, això passa molt.
Ha-ha-hi-hi, però pel darrere mira el desgraciat.
Mentre corri l'aire, mentre no hi hagi una falsetat,
que podem anar fent, no?
Cadascú a casa seva i Déu nostre, senyor, a la de tots.
Fins on hem de mantenir de fer el paperinat?
Aquest paperet de donar mà a la cara, no?
Doncs fins on ens digui l'ètica, que és un tema que us vaig avançar
la setmana passada o fa dues setmanes, que aniria traient, no?
No us demanem noms, però sabeu també com jo que hi ha moltes vegades
que us han trucat, us han posat en contacte gent que només ho fa
per demanar-vos alguna cosa només perquè esteu a la ràdio.
El mateix passa també amb els fans, amb els fans aquests
que es feien passar o es fan, diguéssim, passar per amics,
perquè a mi m'ha passat, no?
Jo des que he deixat d'estar més actiu fent i publicant videojocs,
diguéssim que tinc una llista, no?, una llista mental,
una Death Note, partiu d'una manera, no?,
de gent que abans m'escrivien, em trucaven, no?,
per saber com estava i tal, i ara han desaparegut.
Com que ja no soc ningú, han desaparegut, diguéssim.
I els veus ara, aquests mateixos, com van darrere d'altres publishers,
on són grupadors, tal, i com feien amb mi.
Però llavors, tu veus normal que hi hagi aquesta mena de joc
d'aprofitar-se els uns als altres?
Normal, no sé si us ho diria la paraula, seria més bé habitual, no?,
que els altres es puguin aprofitar els altres de nosaltres,
diguéssim, podrien anar amb l'ofici, no amb la feina, amb l'ofici, no?
Ara bé, que ells s'aprofitin de nosaltres ho tenien exactat,
però ens tenim que nosaltres, aprofitant d'ells,
potser que seria una mica tètic, no?,
jo de tu em dones, jo et dono,
però seria moral que en penseu, vosaltres.
Què en penseu, vosaltres?
Home, si comencem nosaltres a no fer-ho,
segurament canviarem les coses,
i, en principi, sí, és una cosa que a mi no m'agrada gaire.
Jo sempre penso que sí, que hem de fer exemple,
i, a lo millor, si ho fem d'una manera,
la gent també ho farà de la nostra manera,
però tinc els meus dubtes.
Jo crec que tothom va una mica a la seva
i que això no desapareixerà mai.
Al final, és d'aquelles coses d'una cosa són les sinèrgies,
unes sinèrgies que ens puguin anar bé entre tots,
i l'altra és allò que diguis,
ai, aquí sí que sembla que jo me n'aprofito, no?
No ho sé.
Albert, alguna cosa t'hi dic?
No, s'ha de ser també una mica viu, no?,
i veure una mica... una mica gat vell.
Una mica gat vell.
Has dit gat?
Una mica gat vell.
A veure, és també per veure una mica
què hi ha al darrere de les demandes.
Dos...
Però, a veure, Artur, què penses de tot plegat?
És que la meva postura
és que depèn molt del nivell, diguéssim, social
pel que trobem, no?
Perquè hi ha molta gent que està encantada
que us vulgueu aprofitar d'ells.
Ah, sí?
Sí, sí, perquè tu ara estàs a la ràdio
i si tu vols aprofitar d'algú,
dius que l'Albert Murillo està a la ràdio.
Calla, calla, no?
No, no, no.
Però hi ha gent que s'aprofita del seu estatus
i la gent va esperant...
Saps el típic de la gent que treballa a empreses
com si l'empresa fos seva,
que esperen que li regalaran
i al final, a la mínima que poden, te despatxen?
Doncs una cosa sí, no?
La cosa és que quan els dos esteu al mateix nivell,
la sinergia que tu deies abans, sol ser així, no?
Hi ha aquestes sinèrgies, t'ajudes, t'ajudes, m'acopio, m'acopio...
Però quan s'us demana ajuda,
la persona que us demana ajuda,
estem en una posició superior,
el que és fotut de veritat és que si aquella persona
s'ho pren malament,
o sigui, el que dèieu, no?, el que deia l'Eli,
és que jo, mira, ja vaig una miqueta més,
escolta, jo a tu no t'ajudo,
per molt que el demanis, hi ha gent d'aquesta
que se'n pipa i s'ho pren malament
i pot arribar a posar-te pals a les rodes,
fer dir i manipular l'altre
perquè no us ajudin mai i us tanquin portes.
I creieu-me que sé que us parlo.
També es pot donar el cas que vosaltres
arribeu ben amunt, tingueu un nivell,
estigueu allà ben posicionats
i us doni al mateix nivell d'aquests
que abans us volien aprofitar de vosaltres.
Seria un tu a tu, un tet a tet.
Allò que diuen que els taurons no es mengen entre ells,
allò molt castellà de perro no come perro.
D'això ens semblen molt els polítics,
això ens sembla moltíssim.
Amb aquest punt, voldria puntualitzar
que no cal arribar a ser un capo dels videojocs,
també passen youtubers, comunicadors en general,
o sigui, no és una cosa exclusiva de videojocs.
Quan comenceu a fer videojocs,
o comenceu a fer youtubers, o a fer TikToks,
sovint els que tenen més seguidors
o el típic youtuber conegut,
i vas tu a tocar la porta i passa de tu com de la merda.
Que trigar a respondre als whatsapps.
Comença a trigar de sobte.
Exacte.
Però quan tu ja tens seguidors amb 6 xifres,
és llavors quan el xip t'acontesta de seguida.
Ei, com estem? Ei, col·lega.
I això ja ho has viscut,
et nota una mica cremat, estàs bé per això, no?
Bé, aquí estic a casa, tranquil,
m'he pres ara una pastilla,
m'he pres una pastilla abans de vindre.
Sí, sí.
A veure, em passareu de...
ara que aquest xiquet té rancúnies, vengatiu...
No us diré que no, eh, no us diré que no.
Sempre se te queda el cor.
Allò que dius...
Jo dic una paraula, també en castellà, molt sovint,
que tonto no sé si sói, però gilipolles, segur que no.
És això, no?
I us afegiria que a mi em fot molta, molta mala llet.
A més, si em foten una petada, escolta, mira,
ens callem per tornar a no s'aixecar.
Però a mi el que em fot de molta mala llet és la desigualtat, no?
Que et valorin més pel que tens,
o com ets, no?
I encara m'ha fotut més, m'arrebenta més,
quan ho fan altres persones,
quan el poderós s'aprofita del deble.
També, també hi ha una altra cosa, eh?
També entenc que un dels objectius primordials
per dedicar-se als videojocs,
a veure, és arribar molt lluny i molt amunt, no?
Clar, per això ho fas una cosa.
I com va dir una vegada el president Mas,
s'han d'empassar molts gripaus.
Jo avui no m'atreviré a dir-vos taxitivament
que el president, Albert, Eli, altre Albert,
no feu això, només us deixo escollir
què de la consciència de cadascú, a l'ètica de cadascú.
Fantàstic.
Star, t'agrada el Kirby?
No he estat mai.
D'acord.
És com la pintura, més d'un pot m'empelaca.
Perfecte.
Generació digital, reprenem la partida.
I és que la setmana vinent, li deia això a l'Starpark,
que la setmana vinent el Francesc
ens parlarà del Kirby, que l'Albert l'està jugant.
Sí, sí.
Les ajuda molta gent, també ho he vist a les xarxes.
I què tal?
És molt divertit, molt per tots els paulis.
Ho dic perquè abans ho deia, tinc la meva neboda per aquí,
i he sentit alguna cosa.
Està molt bé.
Està molt bé.
Ens quedem que està molt bé.
I de fet, el Víctor Mame, que sabia que la setmana que ve en parlem,
m'ha dit que m'agradaria molt
parlar del Kirby i de les seves músiques.
I d'una cosa molt concreta, avui ell no tocarà el piano.
No el tocarà.
El que ens farà escoltar és forces músiques.
Hola, Víctor, com estàs?
Hola, estimats i estimades amants del piano, la música i els videojocs.
Jo soc el Víctor, el Víctor Mame
de les meves xarxes socials, i avui us vinc a parlar
del joc del Kirby
i d'una de les seves cançons més emblemàtiques,
Gourmet Race.
Fa poc que ha sortit el nou videojoc de Kirby,
Kirby, la tierra olvidada, de l'estudi Hall Laboratory
amb compositors com Jun Ishikawa
i Hirokazu Ando, entre d'altres.
Avui m'agradaria parlar d'aquesta cançó
que tocaré a continuació,
anomenada de moltes maneres,
però una d'elles és Gourmet Race.
Un recurs de les bandes sonores
de xarxes amb tants títols com Kirby
és aprofitar algunes de les melodies
més emblemàtiques i emblemàtiques de la saga
per reversionar-la fent remixos,
canviant la instrumentació, canviant el gènere
o simplement canviant una mica la melodia
o la forma de tocar aquestes melodies
per inventar nous temes de futurs jocs.
Us ensenyaré a continuació
alguns dels exemples més curiosos i més divertits
de com han transformat aquests compositors
la melodia de Gourmet Race al llarg del temps.
Ara escoltarem la versió del Kirby
canvas curse anomenada Paint Pani,
que és una versió amb la melodia més sincopada.
Al vídeojoc Super Smash Bros Ultimate
podem trobar una versió de Gourmet Race
en estil Heavy Metal.
Escoltem-la.
A Super Smash Bros Melee
podem trobar una versió de la cançó Gourmet Race
en estil orquestral més lenta.
En aquesta ocasió la cançó es diu
Fountain of Dreams Stage.
En el joc Kirby Super Star Ultra
tenim una cançó anomenada Peanut Plants
on trobem la part B
de la cançó original Gourmet Race
que passa a ser la part A
i aquesta cançó té una part B diferent inventada.
Escoltem-ho.
En el joc Kirby Planet Robobot
trobem una espècie de cançó
que es diu
Fountain of Dreams Stage
en estil Super Smash Bros Ultimate
que passa a ser la part A
i aquesta cançó té una part A diferent inventada.
Escoltem-la.
En el joc Kirby Planet Robobot
trobem una espècie de cançó
que passa a ser la part A
i aquesta cançó té una part A diferent inventada.
Escoltem-la.
En el joc Kirby Planet Robobot
trobem una espècie de guinyo
a la cançó Gourmet Race
en un arranjament més jazzy, més funky
a l'inici de la cançó Skyhight and Smitten.
Escoltem-ho.
I per acabar escoltem ara
la cançó dels crèdits del videojoc Kirby Canvas Curse
que és una espècie
de cançó Gourmet Race
que és una cançó més lenta i amb un estil més pacífic.
Com heu vist,
és molt típic en la música dels videojocs de la mateixa saga
fer servir motius rítmics, motius melòdics
o motius harmònics
que es van repetint en diferents cançons
i que recorden unes a les altres
i que tenen un divers sonor molt més coherent dins d'aquest joc.
Espero que us hagin agradat aquestes cançons
i ens veiem la propera.
Una abraçada i que vagi molt bé.
Adéu-siau.
Moltes gràcies, és com veu un músic
la música dels videojocs.
I tant, que això és fantàstic.
Aquesta sintonia sembla del Kirby.
És que ha estat molt bé la llegida aquí.
El Kirby aquesta sintonia.
Aquesta és música de llibreria.
És música que, doncs,
a l'inici de la temporada
amb una llibreria que tenim digital,
doncs anem buscant
en paraules clau com videojoc.
Qui no hi no poseu, no?
No, però podríem posar-ho.
No sé si hi ha algun comentari a través de Twitch.
En Camancès, que avui ens explica moltes coses,
diu que hi ha un disc de la Kirby Dream Band
que es diu Pink Album,
que és una passada plena de versions rockeres.
Que guai. Doncs mira, això, a punt de tu, Albert, eh?
Molt bé.
Ara parlarem una miqueta
del que ha passat al Telegram aquesta setmana,
que ha estat una setmana important
amb el tema de les noves subscripcions
de la PSA Plus,
que d'aquí un temps es podrà comprar.
I la veritat és que és una petita revolució, no?
Sí.
Serà a partir del juny,
quan sortiran aquestes noves subscripcions,
i bàsicament la bàsica que existia fins ara
passa a dir-se Essential,
és el mateix, el mateix preu, amb els mateixos avantatges,
i posen dos graus més.
Un grau que es diu Extra,
que porta una llibreria d'uns 400 o 500
videojocs de Play 4 i Play 5.
Més l'Essential, no?
Més l'Essential, i la versió Premium, no?
Que porta també, doncs,
retrocompatibilitat digital
amb alguns jocs de Play 3,
PSP,
Play 2, Play 1...
Sí, han ampliat una mica l'oferta,
tot i que jo penso, Albert,
que no poden fer ombra
amb aquestes noves subscripcions
al Game Pass.
Continuo a pensar que Game Pass
segueix guanyant a Sony
amb el seu servei,
amb el que hem vist de moment sobre el paper
el que han presentat aquests dies.
Mira, no sé què em penses,
jo aquests dies he estat veient Twitch,
i sobretot els comentaristes a Twitch
d'aquestes notícies, que en segueixo uns quants,
i que és ben curiós perquè,
a veure, televisions generalistes
han parlat, per exemple,
d'aquesta notícia,
i comenten gairebé tots el tema del núvol,
el fet de poder jugar al núvol
amb els jocs.
I quan parles amb jugones,
amb gent que està acostumada a jugar,
els és igual, volen el número de jocs
que tenen per jugar si paguen allò.
Sí.
Sí, clar.
El que vols és jugar en diferents coses
i que t'agradin.
De fet, quan anem a comprar,
perdona, quan anem a comprar,
no t'importa quant te donen.
Això aquí em preuteixo.
Però són dues ampolles d'oli.
No, no, però quan van.
A més, estàs igual, les ampolles.
Tu vols saber el preu.
I a més, el núvol encara no acaba de funcionar al 100%.
Jo penso que encara hi ha una mica de latència,
la resolució d'imatge no és tan bona...
Jo prefereixo sempre descarregar-me el joc,
no jugar al núvol.
I de fet, també ha sortit una notícia
de la seqüela del Zelda,
que va sortir un vídeo, un senyor,
treballant i que sortirà més tard el que ens imaginàvem.
Per mi és supertrista la notícia,
perquè la notícia de la setmana,
perquè era l'esperança que sortís
la seqüela del Zelda Breath of the Wild aquest any.
Us esperàveu que fes un...
Un Araquiri, en directe.
Estallés un dit, volíeu que estallés un dit?
Compte, eh?
A l'Eisio, amb el productor, s'ha tallat el cabell.
Ui.
Jo penso que aquí hi ha alguna cosa.
Li han dit a Nintendo tallar-te el cabell i ara mateix...
Un dit, no, però el cabell te'l talles.
Sí, sí, sí.
No, no, és que...
O sigui, Nintendo mola perquè quan endarrereixen un joc,
surt una persona i et demana disculpes
i fa una reverència.
Això no fa la competència.
No, no, en absolut. De vegades ni avisa.
Ni avisa.
Però tu estàs allò, eh? T'ha afectat una miqueta.
Sí, bueno, ho faig amb broma.
O sigui, que hi ha molts videojocs aquest 2022
que s'endarrereixi perquè sigui millor,
doncs mira, no passa res.
Participa a la comunitat del Generació Digital
al Canal de Telegram.
Com ha anat Twitch?
Hi ha hagut un moment que s'ha tallat, oi?
Sí, no sé què ha passat.
Potser toquet jo alguna cosa, saps?
No, no, potser és l'Ibai.
No em sona.
Però en general, Twitch, la plataforma Twitch.
Algun uient ho ha comentat aquí al xat
i no, ho hem reiniciat
i sembla que la cosa s'ha tornat a posar normal.
Molt bé.
Ja us ho deia jo, truqueu al senyor Twitch.
Exacte, exacte.
Moltes coses.
S'han comentat temes que ja vam treure la setmana passada.
Encara hi ha uients que ens contesten la pregunta que fèiem.
Quin moment de videojoc t'ha marcat més a la vida?
I en Sergi ens deia
que el primer que li ha vingut al cap
ha estat el Shadow of the Colossus.
Diu que el va jugar per al PlayStation 2.
De fet, encara l'està jugant,
a falta de passar-se al darrer Colossus.
Diu que espera no fer cap spoiler si no l'heu jugat
i el voleu jugar.
Però què li ha marcat?
Diu que li relaxa passejar-se pel món obert
amb el cavall del personatge Largo.
De fet, diu, em vaig passar una bona estona
passejant pel món tot descobrint-lo
sense seguir l'objectiu del joc,
que és acabar amb els setze Colossus.
És a dir, ell ho ha gaudit de la seva manera.
Molt bé.
Això ha fet que li agafi molta estima a Largo
i el que realment l'ha marcat és que Largo
sacrifica per salvar el seu genet en Wonder.
Diu que no vol fer spoiler.
Però ja ho he dit tot.
No, no.
No vaig a deixar de llegir perquè...
Vull dir que hem de parlar de coses concretes.
Vull dir que molt bé el Sergi.
Però més coses s'han sentit, no?
Doncs més coses.
Mira, els oients també ens envien notícies i curiositats.
No sé si la Bell Bicorps ens parla del Tank Mouse.
No sé si vosaltres n'heu sentit a parlar.
No, i tant, dona, i tant.
Sí?
I el Murillo també, no ho sap, però...
Es tracta d'un nou ratolí d'ordinador
inspirat en el famós Komodore Amiga 1352.
Molt bé.
Sota l'especte clàssic,
és una tecnologia moderna.
Aquesta és una versió modernitzada
d'un ratolí òptic sense fil,
amb un panel tàctic
col·locat entre els dos botons pel desplaçament.
Jo recordo els dos botons,
que es veien molt clar reglats.
I li deien Tank Mouse perquè tenia forma de tank.
Sí, exacte.
El ratolí de l'Amiga 500 de tota la vida.
Exacte.
Doncs això es connecta per Bluetooth.
És compatible a tots els ordinadors que tinguin Bluetooth.
I...
Bueno, és un icònic disseny atrevit
que fa que el ratolí no només sigui inoblidable,
sinó que també és adequat
per a persones escarranes i gretanes,
que això està molt bé.
De fet, el prototip aquest ja s'ha aprovat
i que es tallés per vendre'l per tot el món.
Molt bé, alguna cosa més relacionada amb alguna pel·li?
Doncs sí, no podia faltar
el nostre comentari audiovisual de la setmana.
Un debat hi ha hagut sobre la última pel·li de Matrix,
que jo no he vist.
Jo tampoc.
El Sergi Boixant diu...
Bueno, a ell li va agradar.
S'ha d'entendre que no és el Matrix original
ni les seves seqüeles.
I l'Israel li diu que és la primera persona
que diu que li va agradar la pel·lícula.
Sí, sí, n'hi ha molt poques.
Al món n'hi ha molt poques, persones.
Li ha agradat, però s'ha de saber entendre.
Exacte.
Jo estic a favor.
És que al final, de vegades, t'has de deixar anar, tu,
i si ho heu dit, endavant.
A ell també li va agradar,
però bàsicament perquè és una manera de tornar a veure el neo
i la trinity, que això mola molt.
I tant, que sí.
Doncs Dani Jiménez, gràcies per portar el control tècnic
del programa d'avui, del generació digital.
També gràcies a Elisabet Sànchez, Albert García,
Star i Víctor Mamé.
Fins la setmana vinent, que vagi molt bé.
Que vagi bé.
Vinga, marxem amb la música del videojoc de Death Stranding.
Mira, perquè apareix per PC la versió del director,
perquè quan va aparèixer no li va agradar gaire el director.
No, una miqueta?
Anem amb una versió nova.
Exacte, escoltem la música i ens n'anem.
Fins la setmana vinent, adeu-siau.
Gràcies per acompanyar-nos.
Moltes gràcies.
Gràcies per acompanyar-nos.
Gràcies per acompanyar-nos.
Gràcies per acompanyar-nos.
Gràcies per acompanyar-nos.
Gràcies per acompanyar-nos.