Tenim 10, 9, 8, tenim un objectiu per a començar l'enginy principal.
Tenim començar l'enginy principal, 4, 3, 2, 1, 0, 0.
Generació digital amb Albert Murillo.
Benvinguts al generació digital, el programa de Catalunya Ràdio,
que parla de videojocs, creativitat i cultura digital.
Aquesta és l'edició número 704, i mireu, avui dediquem el programa a l'espai.
De fet, més concretament, a l'aventura de l'arribada de l'home a la lluna,
d'aquí molt poc es celebraran els 50 anys d'aquesta arribada gràcies al programa Polo.
Us parlarem d'aquesta fita, de la tecnologia que la va fer possible,
i per conèixer-la ens acompanyarà Rafael Clemente,
enginyer industrial que porta més de 50 anys,
divulgant ciència i astronomia que va viure molt de prop els allunatges
i que ara ha escrit un pequeño paso para un hombre,
editat per Ribroscúpula de l'editorial Planeta.
A més, també parlarem del videojoc Kerbal Space Program,
i l'Oriol Dalmau ens farà la crítica de Submersed.
Això és Generació Digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez.
Benvinguts, els tres, com esteu?
Molt bé.
Per cert, aquesta setmana, notícia força...
Em sembla que era esperada, però s'han donat detalls de la nova consola mini
d'una marca que encara li faltava, que era la SEGA.
Jo n'estic d'acord del tot, perquè de megadrives minis n'hi han hagut vàries.
Degadrives, estem parlant?
Estem parlant de megadrives minis, n'han tingut vàries.
Si no en tenien, era la forma de megadrive.
Ja, però perdona, teníem l'oficial, l'oficial de SEGA?
Sí, era construïda per la marca anglesa Blade,
però era sota llicència de SEGA.
I és més, tenia gairebé els mateixos jocs que aquesta ens ofereix.
Ja veig el Sonic, l'Eco de Dolphin, l'Altered Vest, etcètera.
Es veu que tindrà 40 jocs llegendaris,
que s'han entret, com ara mateix hi ha uns 12 anunciats,
i que tindrà un preu de 80 euros.
80 euros, bé, s'apunta a la moda.
Sí, és això.
Ah, i tindrà dos comandaments, que això sempre és important de saber.
A mi m'interessa que tingui dos comandaments,
i sobretot el fil del comandament també que sigui bastant llarg,
perquè la primera Nintendo que va sortir tenia el fil molt petitet
i ja haig d'estar enganxada a la tele si vull jugar.
Hi haurà dos tipus de persones, tres tipus.
Les persones que tenen i conserven les consoles antigues,
les persones que tenen i conserven aquestes mini,
i després hi haurà la recera que tenen les dues,
les originals i les minis.
Aquí tenim una mica de tot, jo crec que en aquesta taula
el francès seria el que té les dues versions de tot.
Avui escoltarem molta música de l'any 69.
He anat a Billboard i he vist les cançons que sonaven en aquella època
i mira, sobretot la primera part sonaran les cançons.
M'encanta aquesta cançó.
De fet, m'he adonat que de les cinquanta que vaig més o menys veure
és que totes eren bones.
I després vaig comparar-la amb la Billboard de l'any passat
i vaig veure que no totes eren bones.
No sé, això és molt de iaio de dir-ho, però no sé, no sé.
M'ha fet pensar que...
Ara tenim con altura de la Rosalia.
Exacte, també, també.
Que n'hi ha que estan molt, molt bé i que m'agraden.
A veure, heu sentit alguna vegada aquella expressió
de «tenim el mòbil de la butxaca amb més potència»
de la que es va necessitar per enviar-lo a la lluna.
De fet, la memòria que ocupa una icona a la pantalla del nostre mòbil
ja ocupa més espai a la memòria que tot el software del projecte Polo.
La carrera especial va posar a l'ordre del dia de la societat
els avenços tecnològics i va inspirar milions de persones
que veien en tot allò l'inici del que a la ciència ficció
els havia promès el cine i les novel·les.
Una vida futurista envoltats de tecnologia.
Però en aquella dècada dels anys 60,
quanta tecnologia digital hi havia ja a la vida de les persones?
Doncs mira, si parlem de tecnologia digital, hi havia aquesta.
Que la gent s'imagini quin dit de lavà estic aixecant,
perquè era el dit amb el qual es marcaven els números
en els telèfons de rodella.
A veure, i sonava així, eh?
Li dones un telèfon a un nen molt petit d'aquest de rodeta
i no saben marcar.
De fet, hi ha vídeos que els donen a nens petits tecnologia
dels anys 80, com cintes de caseta, etcètera,
per veure la reacció que tenen.
I dius, ah, que tontos, i després et guanyen jugant al Fortnite.
Exacte, exacte.
Doncs això era el màxim que hi havia quant a tecnologia digital,
la que podies utilitzar amb el tur.
Perquè, diguem-ne, que a la societat dels anys 60
tecnologia digital no és que n'hi hagués massa.
Per saber quines inquietuds tenia la gent a nivell tecnològic
en aquell moment ens podem fixar en el fes,
la fira de l'electrònica de consum,
el que arriba a les llars, el que la gent pot consumir,
que hi havia en aquells anys.
Era una fira més que era molt nova,
estava en la segona o la seva tercera edició.
A la tercera edició, a l'any arribada de l'home lluna,
i que era el gran paradigma del CES en aquell moment,
el que més es veia i el que més tocava,
televisors, ràdios i fonògrafs.
I a més, ha escrit així, fonògrafs, no toca discos, fonògrafs.
Pensa que és una època en què els transistors
comencen a fer furor al mercat,
ja que comencen a permetre la miniaturització de components
de ràdios i televisors més petits.
Aquests transistors sí que, amb el temps,
els acabarien juntant en plaques
per formar els primers processadors integrats.
I això és el que facilitaria que començés a arribar
als ordinadors com a productes d'electrònica de consum.
Però faltaria molt més temps.
Saps quan van arribar als ordinadors al fes de les beques,
per exemple, l'any 79, 10 anys després de l'arribada de l'home lluna?
I BM, per exemple, ja existia?
Què feia en aquella època? Sandvitxeres?
Des de saber, no?
Clar, els ordinadors ja existien,
i la tecnologia digital, per això,
estava en mans de les grans corporacions
que podien pagar atenció als immensos equips necessaris,
equips que sovint només eren llogats,
perquè costaven un dineral,
fàbriques, universitats, governs,
de fet, tota institució que necessitava
processar una gran quantitat de números girades.
La gent llavors no tenia en aquella època
els ordinadors que nosaltres tenim a casa?
És que no és només que no els tinguessin,
ni la gent, ni els que fabricaven ordinadors,
sabien què farien les persones amb un ordinador,
ni se'ls passava pel cap
que les persones necessitisin un ordinador a casa seva.
L'any 1971,
es posava a la venda el primer ordinador
per al públic que ja venia com muntat.
Era el Kerbal 1,
i estava gairebé fet a mà.
En 3 anys només en van vendre 50 unitats.
L'Altaïr...
Perdona, eh? El Kerbal...
Com el joc, ara ja sabem d'on ve el nom.
D'aquí ve el nom. Que bonic.
L'Altaïr 8800,
el primer ordinador
amb una CPU d'un xip
es venia l'any 77, però com a un kit de peces
que t'havies de muntar tu mateix.
Perquè l'enfoc de la informàtica
en aquell moment era pels hobbies,
pels aficionats de l'electrònica i la tecnologia.
Mai amb la perspectiva
ha de ser un producte pel gran públic.
I com arriben aquests ordinadors
tancats a la carrera especial?
Doncs mira,
arriben durant el projecte Gemini
cap a l'espai.
Els que llancem fora de la Terra,
perquè abans ja s'havien utilitzat
en els altres projectes especials.
Però un cop els americans ja han posat gent a l'espai,
calia començar a preparar
tots els mecanismes que feien falta
perquè un home pogués arribar a la Lluna.
I això es va desenvolupar durant el projecte Gemini.
Tenia l'ordinador
que anava amb els Gemini,
que s'encarregava d'acoblar-se
a altres mòduls
en el buit de l'espai,
anar i tornar d'òrbites, etc.
Doncs tenia 4 cas de memòria.
I podia executar fins a 7 ponogrames diferents.
En 4 cas?
Fixa les coses que es poden fer.
Pels bols de l'Apollo,
atenció perquè l'ordinador ja estava dissenyat a mida
i va ser dissenyat pel mid,
cabia en una capsa i pesava 35 quilos.
Anava a la fabulosa velocitat
d'un sol megahertz,
el nostre estimat Spectrum
aniria 4 vegades més ràpid.
I tenia 4 cas de ram,
mentre que l'estació de control
de Houston comptava amb el famós
IBM 360,
l'ordinador estrella de la casa
per aquells moments.
Tenia un mega de memòria,
42 unitats de cinta disponibles
per amagats de mà als programes,
25 impresores,
sistemes de targeta perforada,
que era el que s'utilitzava habitualment per programar.
Un moment, monitors de foscor verd.
Aquest IBM,
dius que no era un ordinador qualsevol,
era important per a la casa
i va ser important per a la ciència.
Va ser important perquè va començar,
va tenir un èxit brutal
i va començar a assentar les bases
de com es dissenyarien ordinadors de forma posteriori.
Pensa que estem parlant d'uns anys
on cada marca fabrica
a la seva manera el que li dóna la gana,
que seguint els seus propis estàndards,
no hi ha res que sigui estandaritzat
i hi va haver molts problemes
a l'hora que quan algú vol canviar un sistema,
actualitzar-lo o comprar-ne un de nou,
les peces no encaixen,
inclús els fabricats per a la mateixa casa.
IBM fabricava i quan feia una sèrie nova d'ordinadors,
aquells ordinadors no eren ni compatibles
ni es podien utilitzar amb els anteriors.
Això va acabar amb l'IME 360.
Va fer una sèrie d'ordinadors que eren compatibles
tant cap endavant com cap endarrere
amb tots els productes que traien.
Compatible, era una paraula.
Ens sentiríem a parlar dècades més tard
que van adolir del mateix problema.
No eren compatibles i cada barca feia el que li donava la gana.
Però l'IME 360 va començar
a establir certs estàndards
que tots els fabricants van començar a seguir després,
com per exemple la mesura de 8 bits
per un byte d'informació,
els registres de com aflutant
o el format de cinta magnètica.
Parlàvem que no es compraven,
sinó que es llogaven,
i això és el que va fer la NASA.
Inclus la NASA no es podia comprar.
Tots aquests IBM 360 que tenia
eren llogats per uns 80.000 dòlars mensuals
aproximadament, perquè
cada unitat costava
2,2 milions de dòlars.
Pel qui es pensés que anar a la lluna era barat.
Doncs no ho era.
No ho era perquè estem parlant d'ordinadors,
però després, com en el llibre que parlem avui,
hi ha moltíssimes coses que valen i costen moltíssims diners.
Del Tetris hem après que les coses bones
desapareixen i els errors
s'acumulen.
Aquest és el llibre de la NASA.
Si vam néixer fa menys de 50 anys,
hem viscut durant tota la nostra vida
amb la certesa que l'home va arribar
a la lluna abans que nosaltres
arribéssim a aquest món.
L'home ha fet grans fites,
però segurament la més espectacular
no ha pogut posar el peu al nostre satèl·lit natural.
Avui ens fa moltíssima il·lusió
que ens acompanyi l'autor
d'Un Pequeño Paso para un Hombre,
Rafael Clemente, un llibre que ha estat
editat per editorial Libros Cúpula de Planeta,
i d'aquesta manera, amb aquest llibre
i amb ell podrem conèixer detalls de l'aventura
que ni ens podem imaginar.
En Rafael Clemente és enginyer industrial
per l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria
Industrial de Barcelona i màster
per l'Institut Politécnic Rensselaer.
Col·labora des de fa més de 50 anys
en temes de divulgació científica a l'avantguàrdia,
al país i altres mitjans de comunicació.
Va ser fundador i primer director
del Museu de la Ciència de Barcelona
i col·labora en programes per
planetaris i exposicions itinerants.
Benvingut al generació digital, Rafael Clemente.
Hola, buenas tardes.
Gràcies per acompanyar-nos. Ara ens deies
que tu havies treballat amb targetes perforades.
Sí, sí, sí.
Es que soy muy viejo.
Con tarjetas perforadas
y con, bueno, una cosa que no habéis comentado,
el primer ordenador
de sobremesa que se fabricó,
que no era americano, que era italiano,
era el Olivetti, la programa 101,
que se programaba
con tarjeta magnética
del tamaño de una tarjeta perforada
y tenía
la memoria de programa,
era magnetoestrictiva, tenía una caja
de aproximadamente un palmo cuadrado
donde había un fleje
de aluminio
con una entrada y una salida
y dos bobinas, entrada y salida.
Entonces, para grabar un bit
había que enviar
un impulso a este,
sobre una vida de entrada
que hacía que el fleje
girase,
pegase una torcedura
y marcara
y marqués a la cinta. Entonces,
esta torcedura corría por el fleje
que tenía un par de metros, volvía a salir
por el otro lado donde se detectaba
y se volvía a alimentar.
Esta torcedura estaba compuesto
por torceduras en el
fleje de aluminio,
de tal manera que aquello más o menos
funcionaba, pero si llegaba alguien y le pegaba
una patada a la mesa donde estaba la calculadora
se borraba el programa.
Déu-n'hi-do, per cert. Aquest és el teu tercer llibre
dedicat a la exploració espacial.
Es diu, hem dit, un pequeño paso
para un hombre, un està entre claudators
i ara explicarem perquè anem a escoltar
aquell moment molt conegut
de la frase de l'Amson quan va arribar
a la lluna.
Per què hi ha aquest un en claudators?
Porque el un
cambia todo el sentido
de la frase y durante
la transmisión, como lo que vamos a oír,
hubo un ruido o
simplemente hubo una vacilación por parte
de Armstrong que no se oyó bien
el un. Entonces, la frase
es un pequeño paso para un hombre
y un gigante para la humanidad.
Tiene sentido, el un hombre era él.
La frase sin el un
pierde todo el sentido, no tiene ninguna lógica.
Este es un pequeño para el hombre
y un salto gigante para la humanidad.
En este caso, el hombre y la humanidad
son sinónimos. Entonces,
durante mucho tiempo se estuvo discutiendo
sobre si había dicho un o no había dicho
un. Hasta el punto que
en la transcripción oficial
de la NASA, se puso
primero sin el un
y después, cuando se dieron cuenta del error,
lo añadieron, pero en aquel momento
funcionaba a base de copias de mimeógrafo.
No eran ni fotocopias siquiera.
Lo tuvieron que tachar
como con típex, no era típex, y añadir
el A, el uno,
que todavía se puede ver en esas
hojas.
El francés Xavier Blasco ens ha explicat una miqueta
quina era la tecnologia de l'època.
Xavier, expliques la relació que hi ha
entre els ordinadors del programa Polo
amb els seus núcleis de ferrita
i les dones cosidores, les dones que cosien.
Com es pot mesclar una cosa amb l'altra?
En aquel momento, las ferritas eran
una tecnología exótica.
Entonces, se decidió utilizar
ferritas para almacenar
los programas, no los datos.
De tal manera
que la memoria
de programa
estaba compuesta con una serie de miles
de núcleos de ferrita de minutos
enhebrados en una matriz de hilos.
De tal manera que la presencia
de una ferrita en un cruce de hilos
era un uno y la ausencia de ferrita
era un cero.
Aquello no era software, era hardware
a todos los efectos.
A la hora de montar aquello, que era un trabajo
de chinos absolutamente ímprovo,
dijeron
¿quién puede montar esto con un poco
de competencia?
Y recurrieron a unas señoras, en general mayores,
que tenían experiencia como cosedoras.
Como costureras.
Pero muy acostumbradas
a hacer filigrana con el hilo.
Las Messi de las costureras de la época.
Efectivamente.
Raytheon, creo que
fue los que lo hicieron,
les daban una pequeña ayuda
que era un dispositivo mecánico
que de alguna manera les ponía
un ar, una especie de punto de mira
donde tenían que enhebrar el hilo,
pero el enhebrado lo hacían a mano,
como quien hace un tapiz.
Podríamos decir que los primeros programas
no se teclearon, sino que se tejieron.
Efectivamente, esa es la palabra.
Aquello eran miles y miles de unos y ceros
que se tenían que preparar
meses antes del lanzamiento.
O sea, el software de cada misión
que era distinto de la misión siguiente
se congelaba
varios meses antes
de la fecha de lanzamiento
y no había posibilidad de cambiarlo,
porque cambiar un bit representaba
deshacer todo un entramado de hilos.
O sea, una actualización es imposible.
Los sistemas informáticos
del módulo lunar eran tan simples
que se van a ver de suprimir algunas funciones
y dejar al mínimo imprescindible.
Això va donar algun ensurt que el Q1
et definia com l'error 1202.
Va haver-hi un moment crític,
en aquest sentit?
Sí, no fue exactamente
que faltasen módulos,
sino que por un error
de los pilotos
que habían dejado en marcha uno de los radares
que en aquel momento no hacía falta,
no imprescindible, pero como precaución,
por si tenían que volver
de prisa y corriendo a reunirse
con la nave principal,
ese radar seguía
transmitiendo señales.
Más concretamente seguía transmitiendo señales
de los cojinetes que movían
la parábola del radar
para que el ordenador en todo momento supiese
hacia dónde estaba orientada la entera.
Esta información
era tan abundante
que saturó al ordenador.
Empezó a perder
memoria para entenderlos,
cosa que sigue pasando aún hoy en día
en algunos programas.
Y bueno,
la alarma
era la 1201 y la 1202
que saltaron minutos antes
de la toma de tierra,
cuando ya estaban prácticamente
a unos mil metros de altura
o algo así.
Lo fantástico
es que
en el momento que Aldrin
dio la alarma 1202,
llegó aquello a Houston
y en Houston nadie sabía
qué demonios era la alarma 1202
porque era tan rara
que solamente un técnico
de apoyo,
todos los controladores
tenían sus técnicos
de apoyo en otras salas,
recordaba que ese 1202
había saltado en una simulación
hace unos cuantos meses
y fue el que dijo
no, no, seguid,
porque si no se repite continuamente
esto es superable.
Tardaron algo así como 15 o 20 segundos
en dar el adelante.
Cuando bajaron a la Tierra
los tres astronautas
recibieron la medalla de la libertad,
me parece, medalla presidencial
como reconocimiento a su hazaña
y hubo una cuarta medalla
para Bates, que era el técnico
que dijo adelante.
Incidentalmente en realidad era para el equipo.
El noi que se recordaba
desde feia mesos del 1202,
aquell no va tenir medalla?
Sí, le dieron la medalla
al equipo de controladores,
pero Alan Bates,
Steve Bates,
se creyó que era personal,
se la quedó,
se la llevó a casa
y luego problemas.
Al cabo de 20 años
reconoció que aquella medalla
no era solo para él y la devolvió.
De todas maneras, una de las cosas
que abans comentàvem sobre la dificultad
de programar els programes
i de l'error aquest del 1202
sí que és veritat que posteriorment es va veure
que un parell d'emissions
de la Polo 11 i la Polo 12
van navegar amb errors de programa
que haguessin pogut ser crítics
perquè eren les seqüències de descens.
Sí, concretament
en las rutines que controlaban
la estabilización del motor.
Podían entrar incluso
en una oscilación inestable
y empezar a vibrar
y apuntar hacia donde no debía.
Rafael, escolta,
¿alguna vegada
es va penjar un ordinador
dels Apollo?
No.
Mai a la vida?
No.
¿Va haver-hi algun problema
amb algun llamp o
amb algun trueno?
Sí, sí.
Son dos cosas distintas.
El Apollo 12 al despegar
despegaron en medio de una tormenta,
pero en el momento estaba aceptado.
Y claro,
tenéis que imaginaros al cohete
100 metros de altura, arrastrando una cola
de fuego de 100 y pico, 200 metros más,
levantándose al lado
de una torre metálica.
Eso era un pararrayos.
Entonces, cayeron dos rayos
que entraron por el cohete y llegaron a la Tierra
a través de la cola de fuego ionizada.
Fueron dos.
Y el resultado fue que
todos los sistemas eléctricos de a bordo
se desconectaron,
sencillamente se quedaron a oscuras
dentro de la nave,
pero no falló el ordenador
del cohete.
No, no, el del cohete.
Es que el cohete llevaba a su vez su propio ordenador
que era el que le guiaba.
Entonces, no es que fallase el ordenador de la cápsula,
es que se quedó sin corriente,
perdieron la orientación
de la plataforma inercial,
que era su brújula, por decirlo así.
Y bueno, pues,
siguieron subiendo porque el cohete debajo empujaba.
Claro.
Pero no porque la cápsula hiciera nada.
Hizo la química aquí, una mica, sí.
Sí, sí, exactamente.
Lo que pasa es que otro de los técnicos
le sugirió que
hicieran un clic en un interruptor,
ponerlo de normal a auxiliar,
que era el que controlaba la alimentación
a los sistemas,
bueno, se entra muy en detalla,
los sistemas que enviaban las señales a tierra,
que en Houston se habían quedado sin señal.
Es pujar los ploms, no?
Exactamente.
Apagar y encender.
Y el apagar y encender
repuso, no solo la corriente,
sino el ordenador.
Porque el ordenador del Apolo,
los dos, el del módulo de mando y el del lunar,
que eran gemelos, excepto por el programa,
estaba pensado
para que en caso de colgarse
reiniciase automáticamente
y enganchase
donde se había quedado colgado antes.
Y el reboot
de un ordenador del Apolo
no era un minuto como un Windows,
sino que era instantáneo.
Ja patia, jo ja patia,
perquè quan ha dit no, no,
s'han penjat mai els ordinadors, pensava
mira, ja són millors, que els nostres mòbils
poden ser més potents que l'ordinador
que va portar l'home a la lluna, però es penja.
No, a todos los efectos, quizá me he expresado mal,
se colgaban pero nadie se enteraba,
porque el reboot era instantáneo.
Els pilotos parlant
d'ordinadors, els pilots no estaven
gaire contents amb això de volar
guiats per un ordinador, i de fet sembla
que a la NASA havien tingut certa por
que en algun moment determinat algun pilot
decidís prendre el control ell mateix
i no deixar-se guiar per la navegació
feta pel ordinador.
Sí, bueno, había maniobras
que no se podían hacer a mano,
es decir, toda la fase de frenado
para bajar al lunar, la fase inicial de frenado
había que hacer bajo control manual.
Pero lo que en el fondo,
más de un piloto,
más de un astronauta,
tenía el secreto sueño
de que un día,
durante la fase de ascenso
con el cohete, con el Saturno 5,
se les estropease
el ordenador del Saturno
y tuviesen que coger ellos el control manual,
porque controlar un cohete
de 3.500 toneladas
o de 4.000 toneladas de empuje,
110 metros de altura,
y vamos subiendo aquello,
eso es una ocasión en la vida
que nunca hubo necesidad.
El cohete tuvo algunos fallos,
pero no requirieron la intervención
de los astronautas.
De fet, és per posar-lo al currículum.
He portat un cohete a l'Apollo 11
durant un segon.
És com portar un autobús.
Rafael, en el teu llibre
Un Pequeño Paso para un Hombre
està ple de dades, molt ple.
Una que m'ha encantat,
és la que va passar
quan Neil Armstrong va conduir
el mòdul lunar fins a la Lluna.
Ho va fer d'una forma
supersoau, professional,
gairebé no va activar quan va tocar terra,
ja que el mòdul tenia uns amortidors,
però uns amortidors
que no tornaven a la posició inicial,
sinó que escalaven,
i sembla ser que ho va fer tan soau
que l'espai que va utilitzar l'amortidor
era molt petit, total,
que l'última escala
de la sortida del mòdul
fins al terra,
hi havia més distància
de la que s'esperaven,
i això va portar algun problema amb l'altrit, no?
Amb la segona persona.
Què li va passar?
Sí, los amortidores de las patas
no eran de muelle,
sino eran deformables,
era un material
de alumínio en panel de abeja
que, al aplastarse,
sencillamente absorbía
la energia del choque,
pero ya no recuperaba.
La idea era que, como has explicado,
el mòdul lunar quedase
con el escalón final de la escalerilla
a 30 centímetros de altura del suelo,
pero en este caso fue tan suave el aterrizaje,
de hecho Apolo 11
fue el aterrizaje más suave de todo el programa,
que las patas no se hundieron,
o sea, los amortidores no cedieron
y la escalerilla quedó a un metro de altura.
Un metro de altura en la luna
no es mucho,
pero es algo que estamos acostumbrados a esperar.
Entonces, Armstrong, de hecho,
si os fijáis en la película
que estos días se repetirá muchas veces, supongo,
cuando baja de un saltito,
porque es un señor salto,
lo primero que hace
es dar otro salto y volver a subir
para asegurarse de que, por lo menos,
podrá volver a entrar.
Y una cosa que no se ha dicho
es que iba cogido con una cuerda de seguridad.
Claro, porque podía, yo que sé,
hacer las movidizas allí, yo que sé.
Entonces, Armstrong,
a cabo de unos 20 minutos,
bajó Aldrin y, claro,
también tuvo que dar el salto.
Pero Aldrin tenía un problema,
que es que había utilizado, en parte,
la bolsa de recogida de orina
que llevaba dentro de la escafandra, en la pernera,
y con el salto la bolsa se rompió.
Esto no se dijo
hasta muchos años después
y, claro, todo el líquido se fue a las botas,
con lo cual...
Llegó bien calentito, ¿no?
Llegó bien calentito y el segundo hombre
en la luna tuvo que hacer la exploración,
en fin, chapoteando.
A mi em fa molta gràcia, perquè just en aquell moment
estava fullejant el llibre
i estava llegint això mateix
i m'agrada molt que poses una frase que diu
Un inicio poco glorioso
para la primera exploración donada.
Exactamente.
Certament. Són anècdotes que n'hi ha,
de veritat, centenars.
Francesc...
És un llibre que està ple de dades
però que es llegeix
de forma súper fàcil.
És tot un anècdotari fantàstic.
Perdona,
hi ha una història relacionada
amb això del salto.
En l'Apolo XII...
No sé si ho explico en el llibre, no ho recordo.
El comandant de l'Apolo XII
va tenir una discussió amb Oriana Falacci,
periodista italiana,
que Oriana
insistia que les frases
tenien que estar preparades
per la NASA, perquè no era possible
que Armstrong s'inventés aquella frase.
I cruzaron una apuesta,
en el qual Conrad
es comprometia a demostrar-li
a Oriana Falacci
que cada cual decía lo que le dava la gana
al pisar la luna.
Conrad era el más bajito de todos los astronautas
y cuando le tocó a él
bajar a la luna,
la frase gloriosa que dijo,
este puede haber sido un paso
muy largo para...
muy corto para Neil,
pero es un muy largo para mí.
O sigui que
realment és per fer un recull
de les frases.
Tots els ulls del món estan posats
en tu en aquests moments
i això és un problema de relacions públiques.
Va passar també amb el nom de les missions,
que els pilots eren els que nombraven
les missions fins que la NASA va dir
que esteu posant noms cada cop més raros,
ho decidirem nosaltres.
Deixeu-nos el control d'això, està bé.
Parlem de més tecnologia i parlem de bolígrafs.
En aquests moments, mira,
gràcies al llibre m'he comprat un bolígraf
que no sabia que existia, que és de la marca Fisher,
i que també té molt a veure
amb el programa Apollo, no, Rafael?
Que tu també el tens a la mà o no?
No, no, este no es Fisher.
S'assembla però no, eh, és el seu dels xinos.
Bueno, sí,
i un dels problemes que devien resoldre
però no era l'Apollo, sinó molt abans,
va ser com escrivien les notes dels astronautes
durant el vol.
Perquè un bolígraf només funciona en gravetat normal,
la tinta cae per el seu pes
i en ingravitat no cauria.
I si algú no creia que intentés escriure
amb un bolígraf normal en el teix.
Sí.
Llavors, bueno,
van decidir que caldria fer un bolígraf
capaç de funcionar en ingravitat.
La NASA va fer un contracte
amb una empresa, no sé exactament quina empresa,
no era Fisher.
I al final aquesta empresa llego
con una docena de bolígrafos fabricados
que salían a 130 dólares por bolígrafo
de aquella época.
O sea, como si fueran de oro prácticamente.
Entonces la NASA dijo
que muchas gracias pero aquello no,
no entraban ni siquiera en el presupuesto de la NASA.
Y bueno,
pasaron meses y una empresa privada, Fisher,
decidió que ellos iban a hacer un bolígrafo
para astronautas.
Y luego su propia responsabilidad
y con su propia financiación lo hicieron,
un bolígrafo que dentro del cartucho de tinta llevaba un émbolo
y una carga de nitrógeno
que lo apretaba como una jeringa
para entendernos, aunque estaba continuamente presionado.
Y bueno,
se lo ofreció a la NASA,
la NASA lo aprobó, le gustó y a partir de ese momento
todos los astronautas utilizaron
bolígrafos Fisher.
No solo los astronautas americanos sino que los rusos
que hasta entonces habían estado trabajando con lápices,
decidieron
que era un buen invento y también compraron una partida
o si fueron dos docenas de bolígrafos o algo así.
Realmente era una pasada.
El hecho de no utilizar
lápices en el caso del programa americano
tenía una lógica,
es un poco paranoica, pero bueno,
la NASA pensaba que si se le rompía la punta,
la punta era grafito
y por lo tanto conductor,
y si la punta se metía en algún circuito eléctrico
podía organizar un verdadero círculo.
En aquest sentit
és curiós perquè en el llibre tu parles
moltes de les coses,
obertura, jo què sé, antenes,
obertura de portes, coses automàtiques,
es feien
fent explosionar una petita càrrega,
una càrrega que explosionava,
una càrrega de no sé
exactament què pot ser, però això no era
perillós això?
Al contrari, era molt segur.
La idea era
que determinades coses,
por ejemplo, la apertura del tren de aterrizaje,
esa apertura se iba a hacer una sola vez
y una vez abierta
enclavaría para no volverse a plegar.
Entonces el tren iba plegado,
sujeto con unos
tirantes de metal
y cargado con unos muelles que provocaban
que cuando se rompieran los tirantes se abriese.
¿Cómo romper los tirantes de metal?
Bueno, se podían inventar
los mecanismos que queráis, pero lo más fácil
era ponerles una carga explosiva,
hacer pasar una corriente
por la carga explosiva,
y reventaba la tinta.
Entonces,
este mecanismo,
que era mucho más seguro que poner una válvula
o un accionamiento manual
o lo que sea,
una carga explosiva,
cuando le mandas la corriente y aquello se calienta, explota.
Vamos, normalmente.
Cada vegada que veiem una porta que s'obre
a Star Wars,
hem de pensar
que allà hi ha una càrrega explosiva.
I que hi haurà algú que
ha de venir i canviar-la.
¿Y si se vuelve a cerrar? No.
Sólo las puertas que se queden abiertas.
És més, pensa que
els mòduls estan connectats entre ells
per dades, pels sensors,
i per tant hi ha tot de cables
que van connectats l'un a l'altre.
Inclus, en el moment de la separació dels mòduls,
els cables també s'han de tallar.
No pot deixar que ja l'arrencarà,
perquè potser no l'arrenca i queda el cable flotant
arrossegant un mòdul que t'has desprès.
Inclus pels cables hi havia sistemes explosius
amb ganivets per tallar
els cables, assegurar i garantir que aquell cable
es tallaria.
Sí, las guillotinas que se utilizaban precisamente para esto,
para cortar, no solo cables eléctricos,
sino conducciones de combustible,
hélio, etcétera,
eran dos hojas de acero
afiladas que se disparaban
una contra otra, pero no con un muelle ni nada,
no, no, las disparabas con dos cargas
explosivas que ¡pum!
las tiraban una contra otra.
I allò es tallava seguríssim.
Ara parlarem del videojoc
que ens porta la Gina,
però abans
també et volia preguntar
sobre un tema que
evidentment l'hem vist,
perquè és evident,
hi havia càmeres, va haver-hi càmeres
que van arribar a la Lluna.
Quantes càmeres hi va haver, van portar?
Exactament eren càmeres de cinema,
càmeres de fotografia?
En el Apollo 11,
molt poques càmeres,
a la Lluna
llevan una càmera,
una Maurer de cine,
que funcionava, tenia varias velocidades,
pero creo que la más lenta era de un fotograma
por segundo,
por eso las fotografías o la película
que se ve a los dos astronautas
desde lo alto del módulo,
porque iba instalada en la ventanilla
del módulo,
bueno, se les ve moviéndose de una manera
espasmódica.
Llevaban esa càmera de filmación
solamente, bueno, una Hasselblad,
una Hasselblad eléctrica
con objetivo de 50 milímetros,
si recuerdo bien,
y una cámara de televisión
que era la que envió las señales
de la bajada de Armstrong
a la Luna.
Y no más, la cámara de televisión
y la Hasselblad se quedaron
en la Luna, abandonadas,
porque era peso muerto,
y la Maurer se quedó dentro del módulo,
pero como el módulo se estrelló después en la Luna,
pues también se destruyó, no queda.
En la Tierra, que yo sepa, solamente hay una Hasselblad.
Que van a la Lluna.
Sí.
Pero no la tenía que haber traído,
se la trajo, no sé si fue Cernan,
el astronauta del último Apolo, del 17,
que le dio pena dejar aquella cámara
y se la trajo, pero es así.
Y esto nos lleva un poco a,
bueno, no sé si queréis comentarlo,
al tema de las crucecitas famosas
en las fotografías de la Luna,
que se ven unas crucecitas.
Las crucecitas, si os fijáis, solamente aparecen
en las fotografías tomadas en la Luna.
No aparecen en fotografías
tomadas durante el vuelo,
de las actividades de los astronautas en el vuelo.
¿Por qué? Porque era otra cámara,
la que se utilizaba en el vuelo.
La cámara lunar
tenía esta placa
con marcas fiduciarias,
que se llama,
que es una placa de cristal
que va directamente puesta sobre la película,
y por eso quedan marcadas
esas crucecitas.
¿Para qué servían?
Para medir ángulos.
Sabiendo la focal del objetivo
que estaban utilizando,
sabían que la distancia de una marca
a la otra podían ser cinco grados,
diez grados, quince grados, etcétera.
En función solamente se utilizaban un tele
o un gran angular.
No sé si me estimo. Perfecte.
Y de esa manera podían calcular
distancias.
Tengo aquí la primera fotografía
que es va fer
després de trepitjar la lluna,
i haig de dir que no va anar
a la lluna cap director d'art
ni ningú de producció,
perquè hi ha una bossa d'escombraries
al costat de l'Anau.
¿És això?
Explica per què hi ha una bossa d'escombraries.
Sí, cuando Armstrong salió,
no podía salir gloriosamente
y de pie por la puerta.
No, no, ja vèiem. I un altre es va fer pipí sobre.
Tenia que agacharse
con las patas y marcha atrás.
Una vez que estuvo frente a la puerta
y antes de haber bajado,
Aldrin le pasó una bolsa de residuos
manuales ya desechados,
comida, no,
porque no habían desayunado todavía
cuando salieron, pero bueno, probablemente
resto fisiológico,
lo que es quiera, toallitas,
lo que es quiera,
para quitar estorbos de la cabina
y le pidió, bueno,
le pidió a Armstrong,
la cojó y la tiró de cualquier manera
y fue a parar justo debajo del módulo.
Después Armstrong le pareció que aquello era poco estético
y cuando ya pisó el suelo
le dio una patada para esconderla un poco,
pero no la pude esconder mucho.
Rafael, ara no marxis,
perquè la Gina ens parlarà d'un videojoc
que si no el coneixes creiem que t'agradarà molt,
ja que et permet fer volar coets
i portar directament la treva pròpia a NASA.
Vull dir que això està bé.
Gina, tu t'has endinsat
en un llibre molt especial
que es diu Kerbal Space Programme.
És aquesta la música, no?
Sí, sí, és aquesta.
Dius que en una setmana no hi ha prou, no?
No, tu em vas dir, escolta,
tu et compro aquest joc, escolta,
i mira, vaig començar a mirar coses
i això és com una religió, què dic com una religió?
Com una secta, Albert.
A veure, per què és difícil de pebrots?
El youtuber Menos13, que té 1,7 milions d'usuaris,
es diu Pol, i de fet és de Barcelona,
ens explica de què va
i les seves primeres impressions
quan comences aquest joc.
La primera sensació és complicada d'escriure
perquè no és el típic joc
que pots trobar-te de casualitat.
Kerbal Space Programme és més un simulador
que no pas un joc sota el meu parer
i un simulador bastant tècnic,
i habitualment qui se'l compra i instala
és perquè prèviament s'ha informat
o li han comentat
i més o menys ja sap el que s'espera.
No obstant, intentant recordar
la sensació del joc, jo crec que les sensacions
són més aviat d'estar fent exercicis
de laboratori, per exemple, d'una carrera
com enginyeria aeronàutica,
que no pas d'estar jugant a un joc.
Déu-n'hi-do, ens queda molt clar. Tenim algun consell
per començar a jugar al joc?
A veure, Kerbal Space Programme és un videojoc de simulació
que ens permet administrar aquest programa especial,
però per sort, el Menos13 ens dona
un parell de consells per acostar-nos
i d'una manera més fàcil.
El millor consell per començar Kerbal Space Programme
jo diria que és mirar vídeos i tutorials
sobre els primers passos.
De totes maneres, el joc, jo crec que
conscients de la dificultat,
en el menú principal ofereixen una secció de tutorials
on t'ensenyen de forma interactiva
a fer moltes coses,
des de construir una nau per una determinada
emissió fins a fer maniobres
especials avançades. A més a més,
dins la campanya o del moda història en si,
la dificultat va augmentant
de forma gradual. Jo crec que si
el joc t'agrada i t'hi sents a gust,
poc a poc t'hi vas fent.
En el sentit consisteix a construir coets,
nous espacials, astromòbils, estacions espacials
per després llençar-los a l'espai
i portar-los a un altre planeta o a una de les seves llunes
dins d'un sistema planetari fictici
similar al sistema celular.
És a dir, els planetes són molt similars.
En YouTube, lo vi hace poco,
hay una simulación completa
del lanzamiento
de la nave lunar rusa
que termina con la llegada del astronauta
y poner la bandera rusa
en la superficie de la luna.
De fet, el joc té una física tan igual
al món real que fins i tot un senyor
que treballava a la NASA va crear el mateix robot
que va caminar per Mart
per caminar per Mart amb les mateixes peces utilitzades.
És a dir, no va canviar allò
ni una molla, res.
I va anar bé? I va funcionar exactament igual
tal com ho va fer a Mart de veritat.
Aquí tenemos el cohete
que tengo previsto a aterrizar.
Como veis, está formado por dos etapas
principales. Esta es la primera,
la que servirá de impulso y aterrizaje posterior.
Esta sería la cargada útil
con una pequeña cápsula.
Y bueno, este es el plan, intentar aterrizarlo.
No os engañaré, este va a ser un episodio
bastante complicado.
Aquest és el youtuber YepCast
de Lleó, amb 25.000 suspenso,
que va a ser un esforç
per a la luna.
YepCast de Lleó
amb 25.000 suscriptors,
està parlant d'un cohete que haurà de fer
enlairar,
però també l'ha de fer aterrar,
perquè és un falcon,
crec que són aquests nous que
queden totalment
horitzontals.
S'ha de tenir bastant
coneixement
de física, de meteorologia,
és un joc molt complet.
A més, ja l'heu sentit, això és com un Minecraft,
tu se'n recordeu, el Minecraft, no?
Però 2.0 per a gent molt llesta, perquè el Minecraft
és a dir, al final era el que era.
Sabeu aquella gent que agafava el Minecraft
i creava calculadores i ordinadors
a base de pedres i pals?
Doncs això és el mateix, però amb peces
de nous especials.
I com sempre que passa amb tot això, amb un joc tan profund,
hi ha mots, wikis, fòrums, canals de Youtube
especialitzats, i de fet el Menos13
ens ha insistit molt
en els mots de la comunitat, com ha fet
diferenciant per a fer que el joc sigui
més assequible o més real?
A part també, aquest joc dona la opció d'instal·lar
mots, que vindrien a ser com modificacions
que fa la comunitat, que és una cosa extra
que instales el joc, que et permet afegir-hi
funcionalitats, per exemple, i en el cas
de Kerbal, fer el joc en general
més assequible. També n'hi ha per fer el joc
encara més real, o sigui, és una mica...
pots triar, hi ha una mica de tot.
Segons per aquí, això també és una
possible forma de començar i tenir
el joc més assequible.
A Pargina has parlat
amb Pablo Oller-Videz, de l'empresa
Esquad, que desenvolupa
el Kerbal Space Program.
Sí, sí, hem tingut molta sort, perquè hem trobat
aquest, que és un artista 3D, que porta 3
anys treballant a l'empresa,
desenvolupant aquest joc. I li hem preguntat
si sentia la pressió dels fans
a l'hora de desenvolupar-lo.
Sí, sí se siente esa pressión.
Tenemos una comunidad muy involucrada,
participan muchísimo, y a la hora que compartimos
algún avance, pues todos expresan.
Hay algunos a los que sí les gusta
lo que hacemos, y otros que exigen
nuestra renuncia. Justo esos son los que
más ruido hacen en los foros,
y siempre estamos al pendiente, por supuesto.
Cuando dejan algún feedback que es
viable, sí les hacemos caso, para
tener a todos lo más contentos posible
y mejorar.
També li hem preguntat al Pablo què els
demanaven els usuaris perquè implementessin
el joc, tenint en compte que han afegit
paquets supervisats per la NASA,
per exemple.
El joc es que agreguemos clima
a Kirby, y que ese clima
afecte la física del juego.
Eso nos pide muchísimo, pero
sin duda lo que más se repite
será el multiplayer.
Multiplayer es lo que más nos piden
y lo que más nos pedirán.
És un joc multiplayer amb molts jugadors,
és a dir, Rafael, que tots juguin
per exemple 100 jugadors a l'hora,
i que potser es pugui molestar entre ells,
o jo què sé. Després començaran a anar
armament pels coets i es convertiran
en un online especial.
Té la pinta de ser un joc
pels amants de la ciència i la física,
educatiu i molt divertit.
En francès aquest noi està dient que li
agrada molt la ciència, que li agrada
molt, molt, molt la ciència.
De fet, ha fet volar un coet
i no ha matat els seus kèrbels. Per tant, és per això
que li agrada molt la ciència.
Són com uns petits
extraterrestres,
són uns minions. I per cert,
abans d'acabar, tinc una sorpresa,
que és que el Daniel Sanchez Crespo,
el director de Novarama, l'estudi de videojocs
que va venir fa no gaire la generació digital
i que podeu recuperar el programa al podcast,
ens ha confessat que és un fan del joc
des de fa molt de temps. Està als fòrums,
als grups de WhatsApp, i porta
més de 500 hores invertides a llançar
coets a l'espai.
Resulta que jo soc megafan, megafan del kèrbel.
Potser li he fotut 500 hores
fàcilment a aquest joc. I us preguntareu
per què. Els jocs a mi sempre m'ha semblat
que són un exercici d'aprendre a fer coses
que a la vida real no fem. Jo què sé, tu pots aprendre
a ser un soldat, a ser un porco espint,
o a portar una nevoa especial, com és el cas del kèrbel.
El curiós d'aquest joc
és que, a priori, això de construir
coets no sembla que sigui fàcil, i en canvi t'ho fas
super, super entretingut. I la veritat és que
et vas passant hores i ni te n'adones. És a dir,
realment quan coneixes la primera vegada
que el teu coet s'enlairi, ja
estripes. Quan després, al cap d'un temps,
aconsegueixes arribar a l'òrbita, ja al·lucines.
Quan el portes a la lluna, ja...
Jo he aconseguit, per exemple, fer la rèplica exacta
de l'Apolo 11, com sus cinco fases,
su módulo lunar y sus astronautas,
i la veritat és que vas passant el temps
i dius, al final, tu podria anar-me
a la NASA demà mateix perquè soc un crack
d'això de fer coets. Evidentment, segur que no és així,
perquè segur que fer coets és molt més complicat,
però és això el que té de vol kèrbel. El que té de vol kèrbel
és que en cada moment et posa un repte una mica
més gran que l'anterior i, començant des de re,
al final acaba sent aquí,
el puñetero ni dams tronc.
Molt bé, doncs no sabíem aquesta part
d'aquesta afició.
Ho tenia molt guardat. Molt, molt. M'ha agradat molt.
Per cert, Rafael, mira,
avui no tindrem temps d'escoltar
l'Oriol Dalmau amb el joc que volíem
comentar avui, perquè hem parlat més
del teu llibre i no hi ha hagut temps,
però l'Oriol, que no el coneixes,
ell en diu,
si no van arribar a la lluna.
Encara
em trobo amb molta gent
que em diu de forma molt seriosa
que l'home no ha arribat a la lluna.
Que va ser una pel·lícula del Cúbric.
Però a més et comencen a dir coses
segurament en molts programes que han vist
i jo no sé què dir-los.
Rafael, què els dic?
No te molesten, no les digas nada,
porque cuando se llega a una conclusión
ilógica, cualquier intento
de razonar lógicamente
o tener éxito.
Les puedo decir que sí, que lo de Cúbric es cierto,
que fue él el director que hizo
la simulación de la llegada a la luna
y que la NASA le pagó en especies.
Le pagó con los...
Con los objetivos de Barry Lyndon.
Sí, con un F-08, me parece,
que son los que utilizó, efectivamente,
para Barry Lyndon. Y lo hagas feliz,
lo hagas feliz entonces.
Però això, aquesta tendència
de molta gent negar
aquesta aventura, que al final va ser
quan lleges el llibre dius
que irà bé, no casualitat,
però quina sort hem tingut d'arribar-hi.
Fa molt
que la gent s'hi posa en contra
o que ho nega? O és una cosa que ha vingut
ara fa poc? No, no, esto
es curioso porque
esta negación no existía cuando
fueron a la luna de verdad. Ha ido creciendo
poco a poco, en parte
a raíz de un técnico
de...
Ay, de Lockheed, me parece,
que escribió un libro
diciendo que, bueno,
que evidentemente aquí hubo una conspiración,
pero después lo peor fue un programa
que hizo la Fox
preguntándose
de verdad llegaron a la luna
y ahí es donde empezó a
encontrarse gente que estaban
encantadas con la posibilidad de
descubrir una conspiración
fantástica por parte
de la NASA y Kubrick
y Kissinger y
después otra cadena, Arte, de la
francesa, hizo otro reportaje
totalmente falso, a base de tomas
de personalidades
como Kissinger, entre otras,
y el que había sido secretario de
defensa en aquel momento, y cambiarles
lo que estaban diciendo, con lo
cual Kissinger venía a decir que efectivamente
sí, sí, fue todo falso y engañamos
al mundo y tal. En fin,
el mejor argumento es que cuando fueron
a la luna, cuando lanzaron
el cohete, los rusos lo estaban siguiendo.
Entonces, si hubiese sido una
tomadura de pelo, los primeros que hubieran
puesto el grito en el cielo y nunca mejor
dicho, hubieran sido los rusos.
Y el segundo argumento que pueden creer
o no, es bueno, muy bien, llegaron
con el Apolo 11, entonces si ya habían ganado
la carrera, ¿para qué lo repitieron el 12,
el 13, el 14, el 15, el 16, el 17?
Aparte que el 17
ya no lo dirigió Kubrick.
Bueno, es
difícil, es difícil
comentar desde lo contrario, pero sí que es cierto
que muchos de los
que opinan que no se llegó a la luna y que
además lo descienden con uñas y dientes,
no habían nacido cuando fueron a la luna.
¿Y por qué no ya han
tornado?
Dinero.
Básicamente, pero en cambio se la lleva Mart, que es
más lluny. Es barato.
Lo de Mart llevan
años diciéndolo, pero vamos,
ahora la última
fecha,
es la de Mart.
Agustín,
uno de los asesores del presidente,
ha dicho que queremos ir a la luna
la última fecha es el año 2023,
me parece.
¿Tornaremos? Sí, sí, sí, ahora hay planes
para el año 2023,
llegar a la luna otra vez.
Y le dicen, ¿y para qué?
Porque si al 2033 podremos ir a Marte.
Lo han dicho tantas veces
que el problema es que
cuando se fue a la luna en el año 69,
lo que se estaba jugando el país
era prestigio.
Y eso lo explica todo.
Como cuando declaras una guerra,
o sea, una vez has puesto en marcha una guerra,
ya cualquier gasto es poco.
Es el ego, ¿no? Es el ego, exactamente.
Era el prestigio y el cumplir una promesa
que había hecho Kennedy en aquel momento.
Ahora no hay ninguna promesa, no hay ningún
prestigio que jugar.
Los Estados Unidos ya llegaron,
pero Rusia perdió,
entre comillas, la carrera,
y Rusia no tiene ningún interés en seguir
jugando un juego que ya había perdido
en la primera opción.
Ahora bien, hay otros jugadores,
que son los chinos.
Y para ellos sí que es una cuestión de prestigio
otra vez.
Por lo tanto, yo espero que los próximos
que pisen la luna sean chinos,
no rusos ni americanos.
Una de las cosas
que es una llástima,
es el desorgull nacional,
però que realment tota aquesta carrera especial
no es fa amb mires de l'avançament de la humanitat.
Hi ha la famosa fase d'Aldrin,
que va dir en anys recents,
queixant-se una mica de tot això,
que era, ens veu prometre Mart
i ens heu donat Facebook.
L'evolució tecnològica hauria d'haver fet
que anéssim molt més enllà de les estrelles
i estem aquí veient vídeos de gatets.
Estem a punt d'acabar el generació digital
d'aquesta setmana, però fem un petit repàs
de què hem donat les xarxes aquesta setmana.
Va, fem un repasset.
La setmana passada, recordem, vam dedicar
un programa a la música i als videojocs,
vam demanar a Telegram quin era el videojoc musical
preferit pels nostres uïents
i encara hi ha respostes aquests dies.
El Jan Intervencion rebent deia
l'audio surf i el beat hazard,
el K4, el rock band
o el guitar hero 3, que n'hem parlat molt,
i el Malarky33 deia
crip o the necro dancer,
això que no sap si es pot catalogar
com un videojoc musical, però que la música
és mecànica clau.
També ens ha parlat en Pau Montfort.
Doncs sí, ens demanava si algú li podia
recomanar un gestor de Twitter per Android
que no fos l'oficial, que diu que fa una setmana
que no li funciona l'aplicació, que es queda penjada
i sempre veu el mateix tuit,
i el Francesc n'hi ha recomanat un, diu que
tu fas anys que utilitzes el Tweetcaster
i que funciona molt bé.
Doncs em sembla molt senzill, funciona força bé,
té més funcionalitats que l'aplicació oficial
i em permetia gestionar
fàcilment dos o més comptes a la vegada de Twitter
i per això el tinc.
I per últim, en K4 ens recorda
un dia important que va passar
aquesta setmana.
Sí, ens va compartir una notícia de cultura digital
que ens deia que el 3 d'abril del 1973
el Martin Cooper,
directiu de Motorola, realitzava
la primera trucada per telèfon mòbil.
Quatre anys després d'arribar a la Lluna
truquem amb mòbil.
A veure què passarà després d'arribar a Mart.
Exacte, exacte.
El 2033.
Doncs això ha estat el Generació Digital, el programa de tecnologia,
creativa i videojocs de Catalunya Ràdio.
Moltes gràcies, Rafael Clemente, per escriure aquest llibre,
un petit passo per un hombre,
i per acompanyar-nos avui al Generació Digital,
amb moltíssima sort.
Ja sabeu, moltes gràcies i ha sigut un plaer, de veritat que sí.
Generació Digital, no s'entén res,
però distreu.
S'entén tot el Rafael Clemente, és tot nosaltres
que distreu gràcies a Elisabet Sánchez, Gine Tóz,
Oriol Dalmau, Francesca Ilasco i Albert Murillo.
Moltes gràcies per participar en aquesta edició d'avui.
Gràcies a tu.
El control tècnic, Enricard Portal i Mireia Ballarín,
a l'assessorament lingüístic del guió d'avui.
Pots seguir-nos al Telegram, a Twitter, a Facebook, a Twitch,
a Instagram, a catradio.cat, barra GD,
pels podcasts d'Spotify
i també una cosa que em deixava,
els Google's Podcasts també hi som.
Estem a tot arreu, som molt pesats.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.