Ok.
Oh, yeah, yeah!
Oh, yeah!
Oh, oh, yeah!
Icat, la ràdio inquieta.
Generació digital amb Albert Murillo.
Benvinguts a la Generació Digital.
Aquesta és l'edició número 959 i avui parlarem de mares.
Hola, Gina, per cert, com estàs? Hola, molt bé.
Parlarem d'un nou videojoc per fer esport a tota la família,
el pur estil Nintendo.
Entrarem al Matabers gràcies a l'ajuda de la pantalla del mòbil,
coneixerem les novetats de la indústria del videojoc
i us explicarem tres videojocs que han aparegut aquesta setmana
i valen molt la pena.
Salutacions, Elisabet Sánchez, com estàs? Molt bé, molt bona tarda.
Molt bona tarda. Albert García, tot bé?
Molt bé, Albert Murillo.
Ganes de programa perquè ja feia...
m'ha semblat que feia bastant temps, però potser no fa tant.
No ho sé, després ho miro i t'ho dic, d'acord?
Sí. Molt bé.
Espero no parlar de gats, avui. No, avui sortiran altres temes.
I, com dèiem, salutacions a la Gina Tost, tot bé, Gina?
Molt bé, quina il·lusió estar aquí, eh? Sí, home.
No us ho podeu imaginar, la normalitat, per favor, la normalitat.
I avui, al control tècnic, també una normalitat, en Dani Jiménez.
Hola!
Has descarregat Generació Digital.
Per cert, també al control central tenim en Pepi Quinteros,
que permet que la Gina s'escolti perfecte, com hem escoltat.
Som a Twitch, Eli, oi?
Sí, senyor, som a Twitch,
esperant ja que els nostres oients ens diguin cosetes.
Molt bé, i podem fer alguna pregunta, no?
Doncs... què podríem preguntar, avui?
No ho sé. Coses sobre mares.
També, sí, si voleu, sí.
Podem preguntar coses sobre mares, però mira,
com que avui parlarem d'humor...
Volem saber, per exemple,
amb quin videojoc han rigut més els nostres oients.
Jo he estat pensant molt i no m'ha sortit cap.
Però, eh... És que riure, riure.
No, no, no, segur que n'hi ha, eh?
Avui en parlarem amb el Pazos, i n'hi ha.
Sí, tu segur que sé, no? Home, sí, alguns.
I Gina també, no?
Hot or full boyfriend, per favor,
o dream daddy, o coses d'aquestes.
Jo recordo el Conquer, el Conquer de l'84, feia molta gràcia,
i, evidentment, un clàssic com el Secret of Monkey Island,
i la secuela, són divertits.
Doncs després parlarem amb el Pazos, amb el Víctor Matute,
una miqueta, si és difícil o no, fer humor en els videojocs.
Què diuen els oients a través de Twitch?
Mira, en Kamen Cez, que ens diu que en riure,
el guru Logi Cham, o Kam, de GBA, que és exclusiu japonès.
Hem vingut abans. Sí.
I preguntem, eren japonès i reies en...
O sigui, perquè... Reies en japonès?
No, reies... Potser sí, no? Potser feia així, posava la mà a la boca.
I reia 9, deia, perquè potser domina el japonès, saps?
I reia del sentit de l'humor.
També comenten l'Space Quest, una altra superclàssica.
És que, esclar, si el guió fa gràcia, i està sent en gràcia, també...
És aquest, el tema.
És que, a veure, riure molt, ni tan sols amb un llibre tan...
Bueno, potser sí. De vegades, no?
Algun cop.
És com un somriure de dir que em fa gràcia,
però no és com petar-te de riure, no?
Perdona, va haver-hi un llibre que jo recordo de tancar-lo,
i dir, no puc més, que és el de GURP,
a propòsit de GURP, es diu?
Sí, notícies de GURP.
Sí? Estem barrejant novel·les.
Sí, notícies de GURP.
Jo, aquest, i sobretot al principi,
que parlava de Barcelona i d'una zona que hi treballava molt a prop,
i recordo, doncs, aquell extraterrestre que arriba...
i no entén res de la ciutat,
és que no podia parar de riure.
Pissaves. Però molt, molt.
Potser és ciutat maracta. Exacte, sí.
Una mica, sí.
Me'l van fer llegir, sí.
Me'l van fer llegir, hòstia, aquest...
Al col·le, això passava. Perdona, però...
Em van obligar, me'l van posar al davant.
Doncs és un gran encert, eh? Sí, era divertit.
De tot el que feien llegir era del milloret, la veritat.
Recontem, també, algun llibre als uïents
que els hagi fet riure, també, no només videojocs, que també està bé.
Mira, el que mans és que ens diu que no és que fos en japonès,
sinó que la història no tenia text,
era tot visual i diu que era molt boig.
Que bo, que bo.
Teniu twitch.tv, Regeneració Digital, per dir qualsevol cosa.
I comencem amb el programa i sobretot amb tres videojocs
que han sortit aquesta setmana i que valen molt la pena.
Els teus amics estan connectats al Generació Digital.
I és que ja està a la venda el Rogue Legacy 2.
És un videojoc que apareix just aquesta setmana.
Doncs sí, des de l'any passat que tenim la possibilitat
de jugar aquest títol en la seva versió d'Excess Anticipat,
la primera part va aparèixer l'any 2013
i té una munió de fans molt important.
Una de les característiques més recordades d'aquella primera part,
i que també es pot gaudir en aquesta segona,
és la possibilitat de lluitar amb els nostres descendents
cada vegada que morim.
De fet, està considerat com una aventura roguelite genealògica.
Exacte, podem trobar aquest Rogue Legacy 2
a Xbox One, Xbox Series X i S i en PC, a través d'Esteem,
i Epic Games Store.
Aquest és un videojoc que podrien dir amb molt sentit de l'humor.
La gràcia que et mors i agafes a una persona
que forma part de la teva descendència té molta gràcia.
La mecànica com a element d'humor,
és que és la forma bona de fer humor als videojocs
utilitzant el llenguatge propi del videojoc, les mecàniques.
En tens ganes d'aquest segon? El primer era molt difícil.
Jo me n'he comprat fa molt poc i des del primer nivell ja em costa.
Una cosa bona del segon és que hi ha un canvi estètic
i això també el renova bastant.
Hi ha molt més pixel art, molt més clàssica, l'estètica més retro,
i aquest canvi és bastant més enllà de què t'ha agradat més o menys,
que hagi canviat tant l'estètica del joc, és interessant.
Molt bé, i aquesta setmana també apareix
el vampir The Masquerade Bloodhound.
Són músiques poc definides, les avui, eh?
Sí. Poc radiofòniques.
I les he llegit jo, eh?, vull dir que...
Tu i tu mateix. Sí, sí, sí.
A veure, el de part The Masquerade Bloodhound
és un videojoc tipus Battle Royale,
que és gratuït i que està ambientat a Praga,
on hi ha uns clans de vampirs.
Uf, no, no, vampirs no, per favor.
Tranquil, a veure, el que haurem de fer és donar-los cassa
abans que els nostres rivals.
Moltes armes necessiten d'alimentar-nos de sang
i on hi juga una part fonamental la gravetat i la nit.
De fet, aquest videojoc surt de moment per PC i per Playstation,
i fins a l'octubre del 2023 no ho farà per d'altres consoles.
Aquest vampir de masquerade Bloodhound
està recomanat per majors de 18 anys
i m'ha sorprès aquesta forma de sortida, eh?
És una sortida clarament aquí a pagat Playstation, segurament.
Segur.
Perquè d'aquí un any i pico no surti per altres consoles.
Això es fa a força gina, oi? Sí, evidentment.
Perquè a les consoles els interessa?
Home, perquè intenten sempre allò que se'n diu
en el vent de consoles, no?, aquells jocs...
Exacte.
que intenten esgarrapar una mica més de vendes
que els seus competidors.
No crec, o sigui, no sé si el futur de les consoles passa per aquí,
però ara de moment es veu que els hi funciona.
Anem veient en molts d'aquests videojocs,
mirant Playstation, mirant Nintendo,
que poques vegades treuen per altres plataformes.
És curiós això que diguis que venen consoles.
Quan encara continua la Playstation tenint problemes,
l'altre dia l'Oriol Dalmau, ex del generació digital,
em va donar un grup de Telegram,
que és al·lucinant,
amb el qual la gent actualitza ofertes
a llocs on pots trobar la Playstation 5.
Què diu? Sí, sí, sí.
Impressionant. Això és al principi només, eh?
Perquè hi ha grups de Discord, hi ha fòrums especialitzats...
No, no, hi vaig fer la prova i, efectivament,
no només fan consoles, sinó també material.
És a dir, ofertes d'algun joc per Playstation
en aquests moments a tal botiga de Barcelona.
Alerta, alerta! Sí, sí.
Com si sonés una alarma. Sí, sí, sí.
Home, perdona, a mi m'ha trucat gent, sisplau,
de quina forma puc aconseguir la Playstation 5?
A mi també. Sí, eh?
I saps què els he dit? Què?
Mira, agafa't una Switch, que jugaràs molt més, molt més aviat.
Pensava que vas dir-los...
Agafes unes quantes pelmes a casa teva, fas un símbol a terra...
Sí, sí, sí.
Potser funcionaria més, eh?
Truques al rei d'Espanya i que t'ajudi.
A qui t'agafen a Telegram? A Twitter.
A Twitch. A Twitch.
A Instagram. A Twitch.
Espera, que ho miro a l'Instagram.
Diu, m'ho imagino a la Pokémon Go, tots a capturar la consola.
Seria una cosa així? Sí, sí, segur, segur.
És com allò quan et posen els codis.
Saps els codis d'un joc que t'ho posa, per exemple, a Xbox, a Twitter?
Que dius, és impossible, ja hi ha algú que ho ha agafat, saps?
Els bemers aquests...
No heu vist aquella imatge al GIF, aquell dels paraigües?
Estan en un centre comercial i, de cop i volta,
estan en un carro amb paraigües gratuïts.
I bueno, la gent com zombies...
I això, se'n porten de 10 en 10.
Som així.
L'alimentària, no? Funciona també així.
Sí, sí, sí.
Quan surten amb allò, amb un pa, un paté, no?
Sí. No aguanta mai.
Bé, i per últim apareix el City's Beard.
Ah, aquest sí. Aquesta música mola molt més.
Més adient, no? Sí, sí, sí, certament.
El City's Beard és un simulador de gestió urbana.
Aquesta vegada de realitat virtual.
Hauríem de dissenyar barris,
construir edificis, dirigir el trànsit i esclar,
controlar l'economia de la ciutat,
mantenir els serveis d'emergència i moltes coses més.
L'acudit que fem al generació és sempre,
és que és el videojoc amb el qual juga l'Ala Colau
abans d'anar a dormir.
De fet, aquest City's Beard és una adaptació
del City's Skylines,
però on et sents encara més Déu,
perquè crees la ciutat en 360 graus.
Sí, senyor, doncs apareix per les Oculus Quest,
costa 27 euros i es pot jugar assegut
en moviment o d'en peus.
Això fa molta gràcia, perquè sempre ho veus.
Si vas a Steam, pots veure com pots jugar amb aquest joc.
I realment és una part fonamental,
quan et compres un joc d'ulleres en realitat virtual,
per dir,
escolta, m'agradaria jugar amb la meva cadira de rodes
que puc donar voltes 360.
Et dius si ho pots fer o no.
Doncs està bé, a mi el que m'agradava molt
de la idea de fer aquest joc en realitat virtual
és que allò típic de construir la ciutat,
però després vols anar a veure com és com a persona, no?
Clar, clar, clar, sí, sí, és veritat.
I poder caminar per la ciutat que es colzi.
Està molt bé, està molt bé.
Està bé, algun dia cauran les Quest a casa meva,
encara no ho he fet,
i no sé, potser em poso en un grup d'aquest satèdic.
Et dic una cosa.
Ara mateix crec que és més interessant
provar un Quest que la PlaySync.
Ja, ja, ja, sí, segurament.
I no estar esgotades.
Segurament, segurament.
I és tendència perquè arriba el moment
de saber el videojoc de mòbil
que ha jugat l'Eli aquesta setmana.
Com ha anat? Doncs ha anat força bé.
És un joc força cansat, també, et diré.
O sigui, és una cosa... Mira, he jugat a un joc
que es diu Play Together,
i és un joc en què et poses en un metaverse
a través del mòbil.
I sents aquesta música tota l'estona.
I interactues amb altres personatges
i tens una vida paral·lela al que seria la teva vida.
Perquè allà dins passen coses
que les vas creant tu
i les vas decidint tu. Molt bé.
Aleshores, comences creant el teu personatge,
que és un ninotet que pots fer semblant a tu.
Tot l'ho semblant a tu que tu vulguis.
Tu ho has fet així o... Sí, jo l'he fet... sí.
Tot el que amb les opcions m'han deixat.
Molt bé.
O el pots fer totalment diferent.
També pots provar a veure quin espectacle tenies
en un altre món. Molt bé.
I amb ell, doncs, aterres en una ciutat
que a part d'estar plena d'edificis, cotxes,
mascotes i de tot,
i en aquella ciutat també hi ha altres personatges
que són jugadors reals
amb els que tu pots interactuar
i parlar-hi tot a través d'un xat.
Molt bé.
Que hi ha molta gent que lliga.
Que dius... Bueno, no sé...
Ara ja entenem per què...
És molt cansat, ha dit, eh?
És molt cansat.
Bàsicament tampoc no acabo d'entendre
per què la gent lliga si ets un ninotet.
No ho sé...
Si posen els furros...
Sí, però una altra cosa és que posis la teva foto,
però el tema és que utilitzen com a primer contacte
per una possible relació.
Jo veig que parlen allà al xat coses d'ells
i jo no faig gaire cas.
Molt bé, d'acord.
A més a més, pots enviar una sol·licitud d'amistat
i pots jugar ja amb altres personatges
com a grup d'amics, diguem-ne.
Podeu ser amics en el joc. Molt bé.
El que has de fer en aquest joc
és anar completant missions per aconseguir diners
i amb aquests diners et pots comprar coses,
et pots comprar roba, un mitjà de transport o molts,
pots tenir un monopatí,
després et fas la teva casa, mobles la teva casa...
És un metaverse, de veritat.
Sí, sí, totalment, totalment. Molt bé.
I al principi hi ha una guia,
una persona que és una guia,
que es diu Te Informo.
Hòstia, sembla de... no sé, d'Higenda, saps?
Te Informo. Hola, sói Te Informo.
La campanya d'Higenda del 22.
Sí, sí.
Bueno, no estaria malament que en creguessin,
sinó una que es diu Te Informo,
perquè així potser ens en trauríem d'algú.
Doncs aquesta senyora o aquest ninot
et va dient quines són les teves missions diàries.
Per exemple, la primera missió,
és que per això dic que és molt cansat,
perquè la primera missió és anar a la pizzaria
i parlar amb un tal Papa Mino
i li has de demanar feina a aquest senyor.
I aleshores t'ha de contractar
i tu has de treballar per ell mitja jornada
amb el qual vas guanyant uns diners.
Ja només per aconseguir que et contracti
ja guanyes uns diners. Molt bé.
Sembla una mica estafa piramidal, eh?
Una mica, sí. A veure com acaben.
Sort que no es juguen diners, de veritat.
Després de sobte acabes d'aconseguir feina
i et conviden a una festa a casa d'un altre jugador.
Sí.
Tu comences que no tens ni casa ni res
i això ho has d'anar aconseguint a mesura que avances.
Aleshores vas a la casa i descobreixes
que hi ha cases que només tenen tres mobles
i les altres que ja tenen tres plantes
i que tenen de tot. I aquí t'adones
de quantes hores fa que aquella persona està jugant.
Per construir-te aquella cosa.
No sé quant temps tens que està allà jugant.
I si és una persona que, jo què sé,
que vol lligar,
doncs és una manera de... Ah, clar, també.
Mira, jo no ho havia pensat des de mostrar els teus...
Clar, clar, clar. El teu poder adquisitiu.
Exacte.
Aquí l'efecte és contrari, no?, perquè quan més casa tens...
Sí, clar, més i més dedicats.
Exacte. Sí, sí, sí.
Doncs això és graciós
perquè a la casa dels de més a més amets
pots pujar a les cadires, pots intentar dormir al seu llit...
O sigui, que no faries mai... Que no faries mai.
No. Ho pots aprofitar per fent allà.
Això està bé. Sí, tot això és com curiós.
És divertit, vas caminant per allà, vas veient què hi ha.
I a més a més, a part d'anar caminant,
investigant el que vas trobant,
i construint les teves cases i aquestes coses,
és xulo perquè conté minijocs.
Aquesta és la part que és més divertida.
D'acord. Molt bé.
Pots anar a determinats punts de la ciutat
on s'organitzen jocs, per exemple.
Jo he anat a la casa del terror.
Allà entres a la casa, ja t'explica que heu de ser 8 jugadors,
i que allà el que has de fer és jugar a un escondite, no?
Molt bé.
És un supermercat abandonat, que està ple de zombies,
que els zombies el que han de fer és intentar que no t'agafin.
Si t'agafen et mosseguen i et converteixen en zombie,
i aleshores tu persegueixes els altres.
És divertit. Són aquells tipus de jocs que jugues.
Els altres que són reals. Són tots reals.
Està bé. Això em recorda molt a Nintendo.
Jocs aquests divertits de Nintendo.
Sí, de fet són jocs que podria jugar qualsevol nen al carrer.
Aquí està la cosa de cal entrar en un videojoc per jugar això.
Normalment es jugava al carrer...
No comencem que ens tanquen el programa.
Perquè si comencem per aquesta...
Que després parlem del Switch Esports.
No, no, estic parlant d'aquest tipus de joc en concret.
I res, quan acaba el joc aquest, els minijocs,
pots veure quins són els jugadors que han guanyat,
si guanyes et donen uns diners,
si perds te'n donen també alguns però menys.
I així, doncs res, surts d'allà, segueixes en busca d'emissions,
no et pots oblidar d'anar a treballar aquesta mitjana de jocs,
vas repartint pizzas, vas jugant a altres jocs, etcètera.
I total, doncs que amb això et vas construint una vida
paral·lel a la teva
i divertint-te amb el que et vas trobant per allà.
Molt bé. Ja està.
Mentre et tornem, mentre vens a l'estudi i tens vida social,
vol dir que no t'ha afectat gaire.
El tema és que la gent s'hi dediqui molt,
quan llegi les ulleres a veure què passarà,
el que diuen molta gent, no?
Clar, en el meu cas no sé si em pot arribar a passar, no tinc ni idea,
però suposo que has de trobar l'equilibri, no?
Si és que no són jocs que és veritat
que has d'estar pendent constantment,
perquè, si no, allò no avança.
Jo m'he passat bé.
Es pot jugar amb les dues plataformes?
Amb iOS i Android.
I està desenvolupat per AIGIN, no?
AIGIN, gratuït, i res, t'hi pots tirar força hores jugant, sí.
Generació digital, l'únic programa de ràdio
que no necessita cap requisit del sistema.
No sé si els ullens ens diuen alguna cosa
que no s'hagin d'explicar.
Comencen el joc, bàsicament,
això de treballar a la pizzaria, doncs quina gràcia, no?
Hauré de jugar per treballar en una pizzaria.
Sempre ens queda temps després per fer una mica d'esport.
Aquest divendres torna el videojoc que va fer
que milions de persones d'arreu del món
s'aixequessin del sofà per moure el cos.
Aquest divendres es posa a la venda Nintendo Switch Sports,
un joc que és un clar successor del popularíssim Wii Sports.
I, com sempre, que hi ha una novetat,
l'Albert Garcia ja fa uns dies
que s'està deixant la pell jugant-lo
per portar-nos les seves impressions
abans que el joc surti a la venda.
A veure, Albert, per on comencem?
Potser el primer seria preguntar-se o preguntar-te
com és que torna aquest Wii Sports.
És una bona pregunta perquè quan es va anunciar fa pocs mesos
em va sorprendre bastant
que tornés el Wii Sports amb aquest Nintendo Switch Sports.
A veure, responent a la pregunta,
torna perquè el Wii Sports va vendre molt.
De fet, més que vendre, el Wii Sports va, diguéssim,
col·locar molts videojocs, perquè venia amb la Wii,
i segur que tots recordeu, Eli, Albert, Dani, Gina, el Wii Sports.
Agafar el comandament, jugar amb la raqueta...
Segurament això ho recordareu. Sí, sí.
Perfectament. I tenir agulletes cruiximents el dia següent
perquè et fa mal tot de jugar a tenis i donar-ho tot.
Sí, perquè és com virtual,
però al final el braç acabava molt malament, molt cansat.
I Nintendo el presenta, tot i que no es diu Wii Sports,
com un successor, de veritat, del Wii Sports i del Wii Sports Resort.
El que us deia és dels més venuts, però en veritat no és tan venut,
si mires que venia inclòs amb la consola,
83 milions de jocs va arribar a distribuir el Wii Sports.
Jo recordo haver anat a Madrid,
em van convidar els de Nintendo a la presentació de la Wii Sports.
Ho feien al carrer, recordo,
i volien apropar la gent del carrer que jugués a tenis, per exemple.
Jo ja he après la lliçó, amb els anys,
i també em van convidar a aquesta nit, i vaig dir...
Mai més.
Anar a Madrid allà per fer una mica... que jugues...
I a més, és que no podia, perquè agraeixo molt Nintendo des d'aquí,
des del programa a la invitació, em va saber greu no poder anar,
però bueno...
Parlo de l'anterior, eh?, l'avui, eh? Sí, sí, sí.
Aquí també em van convidar. D'acord, d'acord.
No m'anava bé anar.
Llavors, Nintendo el presenta com una nova entrega de Wii Sports,
una dada rellevant exclusiva a GERONÀCIA DIGITAL,
atenció, estem a punt de dir una primícia, amics i amigues,
és que vaig mirar els crèdits del videojoc,
que encara no està a la venda, perquè en Joc posa qui és el director.
Vaig buscar a internet, en Joc ho posa,
vaig posar els crèdits del videojoc,
i és el senyor Yoshikazu Yamashita.
Hombre, Yoshikazu, de tota la vida!
Aquest gina, doncs, aquest va ser un dels directors,
evidentment, dels dos Wii Sports de la Wii,
per tant, sí que hi ha una connexió,
i per tant hem fet una mica de context
i veiem que el mateix ADN del Wii Sports
està en aquesta nova versió, que surt 15 anys després.
Jo me l'imagino, aquest home,
dins d'un despatx ple de raquetes i de tal,
esperant el seu moment.
És que ha de ser un figurin, perquè tot el dia està fent com esports!
És que ha de ser tremendo, aquest home!
Aquest senyor arriba en aquests centres de...
arriba al dir, de torn, al seu gimnàs,
i comença a veure quins esports nous teniu,
perquè els haig d'incorporar al videojoc.
De fet, en parlarem dels esports, perquè n'hi ha uns quants.
A mi m'agrada la feina del Yoshi Kazoo.
Sí? Sí, m'agrada, m'agrada.
Això que diu la gina m'ha fet gràcia d'estallar pendent dels esports.
Evidentment, la gràcia del Wii Sports era que utilitzava el moviment,
aquest també l'utilitza, evidentment,
i en aquest cas, en comptes del Wii Mode,
del comandament de la Wii, tenim els Joy-Cons,
i també tenim una prova de xutar una pilota
que hem de fer servir una cinta per la cama.
És una cinta per la cama on posem el comandament
i podem xutar una pilota. Molt bé.
Estèticament, els jocs s'han actualitzat
i tot gira al voltant d'una plaça on hi ha diferents videojocs
i minijocs, que és la Spoko Square.
Mira, el Clarkin ens diu a tweets...
El nou Nintendo Sports ens recordarà l'època
de quan la gent trencava les seves televisions amb el comandament
perquè no es posaven la corda, no el llas.
Sí, sí, surt disparar contra la tele i ja la pots canviar.
Però el Joy-Con no té corda.
Sí que té corda, si li poses la coseta aquella com un accessory,
té una corda.
Però que ningú t'hi posarà...
Però ningú t'hi he connectat, allò.
Jo ho he perdut, això, no és com ho tinc.
No, jo ho tinc molt controlat, perquè s'ha de vigilar, això.
Clar, jo no ho tinc, que a veure...
Tenim vides molt diferents.
Quins esports podem jugar en aquest videojoc?
Us comento. De moment, són 6. 6, eh?
Bolley, badminton, bitlles, futbol, xambara,
que són espases, combat d'espases, i tenis.
Són poquets, però si voleu tot seguir,
us farem unes impressions, ja que són poquets,
de cadascun d'ells per veure si realment emulen bé l'esport,
són divertits o no ho són.
Abans d'entrar en aquest detall dels esports,
el tema de... ens ho comentava el nostre ullent, no?,
que tu agafaves el comandament de l'ouí,
i era com molt més fàcil.
Aquest és més petit, també detecta bé aquest moviment?
En aquest cas, o sigui, la sensació del tacte,
com bé deies ara, es veu molt en el cas del tenis, per exemple.
El comandament de l'ouí donava més sensació
de ser el mànec d'una raqueta.
Aquest és molt petitó, i està ple de botons.
Estic apretant botons tota l'estona sense voler.
Llavors, en aquest sentit és pitjor,
però amb l'atacció i el moviment és molt igual,
o fins i tot una mica millor, dels comandaments d'ouí.
Mira, ara estem veient a twitch.tv per a Generació Digital
la pantalla que tens al darrere, on es veu el tràiler,
i, efectivament, aquest cordill que tu tens connectat,
i la Gina no, i jo tampoc...
Doncs jo crec que ja està... posaré un cordill normal, no?
A veure què farem. Tindrem una acció en la televisió.
Exacte. Molt bé, doncs, escoltem,
continuem parlant d'aquest fantàstic joc
que surt aquesta setmana a Nintendo.
Bona nit, fantàstic, perquè mira, perquè m'ha vingut al cap.
Comencem repassant els esports. Per quin vols començar?
Pel més clàssic, del Wii Sports original,
que penso que tots els vam jugar, que era el del tenis.
Tothom li va tocar passar per la murga
d'estar ja fent la partideta del tenis.
Doncs aquí torna, evidentment,
el que dèiem abans, la sensació que tens la raqueta a la mà,
no està tan aconseguida, perquè el comandament és petit,
i ple de botonets.
En canvi, el de la Wii, recordeu que era com...
era una bona imitació, fins i tot, tenia més sensació.
Més enllà d'això, també una cosa que no m'ha agradat,
és que en la prova de tenis només pots jugar a dobles.
Encara que juguis sol, que també és molt avorrit,
és un joc per jugar amb companyia,
però encara que estiguis jugant tu sol, controles a dos tenistes.
Tu has de ser el que controles als dos.
Perquè tu no controles el moviment dels tenistes, tu només...
Li dones a la pilota. Li dones a la pilota.
El ritme del moment de...
Els jugadors es mouen sols, és molt accessible.
Però a mi, que siguin dos, em sembla raro.
¿Sabeu per què ho han fet, això?
Per diferenciar-ho de l'altre esport, del badminton,
que sí que allà controles només a un, és un 1 contra un,
i per diferenciar-los una mica,
crec que han fet aquesta partida a dobles.
Totes les partides, les de tenis i les de la resta d'esports,
són curtes, són àgils, i això està bé,
si fos com un partit de tenis real, que estan allà quatre hores...
En cinc minuts tens la partida feta, i acabada i tot, això està molt bé.
Més esports, el badminton que us deia ara,
té les seves diferències amb el tenis, evidentment,
però és molt més àgil,
perquè està més a prop dels jugadors,
i a mi m'agrada més la variant del badminton.
És curiós, perquè el badminton en realitat és el contrari, no?
Perquè pots anar molt ràpid, sí que és veritat que...
Sí, sí, que és tac-tac-tac, no?
I ja com molt peloteo, no? I és molt ràpid en aquest sentit.
I aquí veig les imatges i fa servir molt els braços,
per tirar cap endavant, etcètera.
És a dir, que realment pots moure tot el cos.
Sí, al final els braços són la principal,
i també, clar, com els personatges mouen sols, tu no t'has de desplaçar.
Clar, clar, clar.
Perquè ja tenim les cases totes bastant ocupades i atapeïdes,
com per estar allà jugant.
Després, el meu preferit de sempre,
d'algú original i també d'aquest, és el de bitlles.
És que jo el poso i em sento com si estigués a la bolera,
a casa meva, m'encanta la sensació, pam.
I té una novetat que està molt bé el de bitlles,
que això no ho tenien els anteriors de l'Auí.
Abans era com una partida real amb una sola pista.
Tira un, t'has d'esperar, t'esperaves 400 dies...
És veritat, és veritat.
Quan la família és gran, però que hi ha nens molt petits...
Tires una bola i estàs potser 10 minuts per tornar a patir...
Però és una cosa social, no vas allà tranquil·lament...
Aquí pots fer, si sou uns ansiosos de veritat...
Com jo, a les bitlles.
Doncs aquí pots jugar sense parar, perquè...
Bueno, quants jugadors sou? 4, doncs 4 per anar tirant.
Llavors no has d'esperar.
Però si n'hi ha un lent, has d'esperar que acabi, clar.
No, tu vas tirant fins que acabes. I tens la puntuació...
Si n'hi ha un lent, va fent i arribarà.
I llavors et pots picar, perquè tampoc vols anar molt ràpid,
perquè vols veure com va.
I pots fer-ho al clàssic, també, d'anar ara que comences tu...
Això va estar bé.
Es juga molt fàcil tirant la bola i ja està, és molt fàcil.
El tema de futbol és un dels nous esports.
És bastant complet, l'únic que té una cosa que és una mica rara.
Tots els esports, més o menys,
simiten de forma bastant semblant als moviments reals.
Però a futbol jugues amb els braços. Clar, és raríssim.
És com si corressis amb els braços i xutessis amb els braços.
Doncs per xutar és amb el braç, és rara, la sensació.
Hi ha una variant de xutar a porteria només, que és amb la cama.
Molt perillosa a casa, aneu amb compte, perquè, clar...
La taula del menjador surt volant, a la que t'emociones una mica.
Però sí que portes la cinta aquesta a la cama, que...
Saps que hi haurà vídeos, no?, d'una espardenya a la pantalla.
Sí, abans eren comandaments, ara espardenyes i tot.
És curiós, perquè hi ha esports que es fan amb els braços o el tronc superior.
En podien haver fet molts altres, no?
Que no passa al futbol, que potser no està tan ben aconseguit.
És divertit, però la sensació és aquesta.
La rara. És com futbol, però estic jugant amb els braços.
És una mica rara.
Després, combat d'espases, el xambara.
Aquest ja estava al Wii Sports Resort,
moltes modalitats, és el joc d'aquests més complex.
Jo trobo que és una mica difícil llegir la partida,
perquè veus una espasa molt ràpida
i no t'acabes d'assabentar molt bé del que està a fer.
I pots anar amb dues espases. El vaig trobar...
A mi no em va agradar, aquest.
El que més em va mular, i em va sorprendre,
perquè no conec gaire les regles d'aquest esport,
és el volleyball.
Què et pot parlar, Eli? M'encanta.
Doncs, Eli, aquest trobo que va estar molt bé,
perquè els moviments que es fan són semblants al videojoc,
has de passar la pilota...
Va a recepció, hora d'edit...
Després bloquejar la pilota...
Els moviments són bastant semblants
als que està fem al videojoc, als que feries al Montreal.
M'hauria agradat molt aquests dies que ha plogut en els caps de setmana,
però al cap de setmana no podem anar a jugar.
Doncs és molt divertit, perquè, inclús jugant sol,
tornes a portar dos personatges,
però es va movent sols.
Llavors un rep la pilota, li passa l'altre,
salta, tira cap avall la pilota amb força...
Molt, molt divertit.
A mi és el que més m'ha sorprès, el de volleyball.
Aquí a Twitch tenim una pregunta del Clarking,
que ens diu, i com reacciona el Joycon
a l'hora de la sensació de culpabilitat a la pilota?
Té alguna vibració? No.
No té vibració, i ara que ho diu, sí que vaig notar-ho faltar,
això, que tingués aquest sistema de vibració, totalment.
Molt bé.
Va, doncs, fent una mica de resum,
quina valoració final fas d'aquest Nintendo Switch Sports?
A veure, en general, jo crec que és un títol recomanable.
Surt a la venda a preu reduït,
entenem, preu reduït, 40 euros,
però perquè habitualment els nous costen més, 60 o 70 euros,
però Nintendo jo penso que és conscient
que al joc encara li falten continguts.
A l'hora de fer la review,
no m'atreveixo tampoc a ser superconclusiu,
tot i que fa una setmana que el provo,
hi falten moltes modalitats a la versió que hem jugat a la premsa.
No hem pogut jugar a l'online,
tot el tema de la progressió que es desbloqueja
en elements cosmètics està desbloquejat,
només he jugat en cooperat amb Moda Local.
Sí, sí, molt bé.
I sí que he provat tots els esports, crec que està bé,
accomplish la funció perfectament del joc social.
Falta veure una mica la part que està més online,
que és molt important en aquest joc,
la part competitiva online o de competir amb amics,
més que motivar-se, passar l'estona.
Però en general, correcte.
I sobretot perquè Nintendo també vol plantejar-lo
com a joc, com a servei.
En un futur tindrem també el golf,
a veure si m'han afegit més esports
i acaba sent un pack bastant més interessant.
Gina, tu te'n recordes de la Balance Board?
Jo me'n recordo de tot, de la Balance Board,
del Wisports...
A més, hi havia com el Wisports 2 per creure...
Sí, sí.
O sigui...
Jo recordo...
A més, jo coordinava tot, eh?
Sí, sí, jo aquella Balance Board, que després et vas trobar,
en els llocs de segona mà, a un euro,
però recordo que...
que jo feia el salt, per exemple, d'esquí,
i funcionava realment bé, era molt curiós.
Aquí no hi ha res d'això, de moment,
ni sabrem si surt algun tipus de...
Però és el que jo imagino, potser després pot sortir alguna cosa.
Sí, Nintendo continua traient aparells curiosos.
Permet-me, Albert, que el Roger ens pregunta
si aquests elements cosmètics són en compres in-game,
o ho has de posar al calés de fora,
encara no ho hem pogut veure,
però gairebé cent per cent segur que seran compres
desbloquejant mentre jugues tonteries pels personatges,
però que a mi m'agrada bastant, eh?
Generació digital, el programa de videojocs de la ràdio pública.
Posar la sintonia al tot gira, del cap de setmana,
perquè vam preguntar al Telegram una mica
quins videojocs d'esports recordaven els nostres uients.
Vaig començar jo amb el Matchpoint, 1984,
un joc de tenis que em va marcar absolutament.
Anava una mica més enllà del pong,
però de veritat que... m'encantava.
Veure el jugador, que era en quatre pals,
i com li donava la pilota, m'encantava.
Per exemple, el Raül recorda el FIFA Mega Drive l'any 93,
i també en tenim alguns quants, no?
Doncs mira, en Xavier deia que recordava el California Games,
amb els seus amics, també, grans partides,
i Lobby One, els Tony Hawk.
Sí, aquest era el monopetí, no?
Sí, és que és bon, exacte.
El Ventosa ens parla de l'Xbox Fitness,
Barcelona 92, de la Master System 2,
i l'Emilio Butragueño a Spectrum the Ocean.
Barcelona 92, què te l'estava?
És a l'Olympic Gold, que és el joc dels jocs olímpics oficial,
que va fer cegar en algunes versions,
i era el videojoc dels jocs olímpics.
Era un joc de Mega Drive o Master System amb Barcelona a la portada.
Sí, és clar. Sí, senyor.
Jo recordo haver jugat a un del joc...
No era aquest, eh? Era de la Game Gear,
que era de jocs olímpics, que m'estava hores allà, també.
Sí, sí. M'encantava.
El Serafí també comentava la màquina d'altre Campfield.
També m'encantava a mi saltar, sobretot, el salt de longitud,
que... era impressionant, l'efecte,
i la música i la gent aplaudint.
Les bòsiques mítiques pels fans més veterans de generació digital.
Exacte. El Jordi Borràs, el FIFA 94,
creu que la Mega Drive, a casa d'un amic seu,
el Pastanaga i el Josep recorden el PC Fútbol, un clàssic.
El Magí recorda el Wind Gamers,
i ara amb aquest, l'està donant a part,
doncs petites obres d'art del joc arcade.
El Jordi Borràs, Mario i Sònica, els jocs olímpics,
que realment també van marcar molt a molta gent.
I el Roger Valdomà recorda el GP 500 de PC
i diu que és el primer videojoc de simulació de motos amb cara i ulls
on va descobrir la passió dels simuladors de conducció
i també dels arreglatges i les competicions en línia.
I que encara li dura, perquè el Roger no para de jugar...
Jocs de simulació de conducció. Exacte, exacte.
Doncs molt bé, continuem amb el Generació Digital,
si hi ha qualsevol cosa que vulgueu comentar,
a través de twitch.tv barra Generació Digital.
Generació Digital. Reaprenem la partida.
I ho fem parlant amb la Gina. De què vols parlar, avui, Gina?
Doncs mireu, que si no ho sabeu, aquest diumenge o de maig,
és el dia de la mare, heu de fer algun regal a la vostra mare,
i l'altre dia pensava que al món dels videojocs
tenim molts animals mitològics,
molts herois, argandaixos, especials,
però tenim mares com a personatge jugable de videojoc?
Tenim mares, però en tenim molt poques.
Ja.
Aleshores, mireu, he fet una petita recopilació...
i n'he trobat de tres tipus.
La primera era més famosa de totes, és la Cooking Mama,
que és la que va sortir el 2008,
i l'última versió del Cooking Mama va sortir el 2013,
però no va arribar a Occident.
Després tenim els simuladors de vida familiar,
com, per exemple, els sims,
que també podem fer de mare quan tenim fills, per exemple,
o fins i tot els jocs de mòbil de l'empresa Game House,
que és una empresa que té oficines de Barcelona,
tot i que originalment no són de Barcelona,
i que tenen així com una temàtica molt familiar.
Ja.
Però també dius que hi ha mares, però que no són tan les protagonistes.
Sí, clar, d'aquestes n'hi ha potser més,
però és curiós, per exemple,
són aquells personatges que tenen fills
i que són moltes vegades suport del protagonista.
Per exemple, a Pokémon,
Ashketchum, que és el protagonista de Pokémon,
té una mare, i que apareix en el joc,
en el Metal Gear Dream Big Mama,
Biongote Nibel, que és un videojoc,
que la protagonista es diu Jade,
té una mare, però ella mateixa fa una mica com de mare
dels nens aquests adoptats que té a casa.
O la sa mare del Mass Effect 2, ara que sentim la banda sonora,
també té fills,
tot i que, ja us dic,
el seu paper principal no té tant d'instint maternal.
Ja. I t'ha sorprès alguna cosa, fent aquesta recerca?
Sí, molt. Primer, que n'hi ha molt poques.
I després, la segona, que dels personatges més famosos del videojoc,
no sabem qui és la seva mare.
De Mario i Luigi, per exemple,
sabem que són germans, sabem a què es dediquen,
coneixem el mansion de Luigi,
hem conegut Baby Mario, el culler de Yoshi.
Però no hi ha cap mare, no?
Qui és la mare de Mario i Luigi?
Tampoc sabem d'on va sortir Sonic.
Qui és la seva mare? Era també de color blau?
Era un altre animal?
No ha transcendit? Almenys, potser algun dia, no?
M'està explotant el cap ara mateix.
Estic pensant en les possibilitats
que s'hauran d'anar ara mateix la mare de Sonic.
Imagina't, sí, sí, és veritat.
Amb una història...
La mare de Sonic va més ràpid que Sonic.
Exacte, exacte. Què diuen els ullens?
Antita Freda a Twitch ens diu,
l'Alien Isolation té un DLC on jugues amb la Ripley,
la mare de la prota del joc principal,
tot i que no sé si és el que us referiu amb joc de mares.
Home, sí, totalment. I tant que sí.
La mare contra la mare humana.
Sí, sí.
Sí, el que passa que ja us dic que, clar,
Alien potser fem una mica de trampa,
perquè on que ve d'una pel·lícula,
aquí sempre podríem dir, no, és que ve d'una...
Saps? És com...
Però 100% de videojoc és molt difícil de trobar-ne.
Per exemple, de Link, el personatge principal de Zelda,
no sabem res dels pares als videojocs.
Però sí que en els dos manges que té,
bueno, té tres manges publicats,
i en dos d'ells parlen del pare, però no de la mare.
Apareix com de manera així tangencial.
I, a més, després tenim coses com el Pac-Man, el Tetris,
els Roblox, el Fortnite,
que allò té zero mares i zero instint maternal.
Però que sapigueu que tothom té una mare a tot arreu.
En algun moment n'ha tingut una i és curiós que no...
Fins i tot coneixem els nostres personatges de petits,
i no sabem qui són les seves mares.
El Tetris podria dir aquí que, clar,
perquè és un nom que fa fet de pare i de mare del Tetris.
Sí, perquè és un nom que fa fet de pare i de mare del Tetris.
Exacte, una mica això.
Bé, dona realment per comentar-ho.
Doncs continuem amb el generació digital. Gina, què més?
Doncs mira, quan de matinada les mares entren al club privat
i exclusiu d'estar desperta a l'esquadra
al matí alimentant la criatura,
necessitem una mà per donar-los menja,
però es poden fer moltes coses, com per exemple jugar amb el mòbil.
I és una cosa molt curiosa perquè una amiga em va dir...
Mira, ara serem ara i em compro la Switch
per les estones en què dono el pit, i jo li vaig dir que no,
que a la Switch es necessiten les dues mans per jugar.
Clar, digue-li l'Steam Deck, a veure si cola.
Sí, i que me'l regali a mi quan vegi que no funciona.
Però mira, una cosa que fa bé l'Eli, l'Eli juga amb el mòbil,
i l'Eli se n'ha adonat segur que hi ha jocs molt simples
que juguen només amb un dit, és a dir, amb una sola mà.
De fet, molts d'ells, molts d'ells,
i per això també m'agrada jugar amb el mòbil,
perquè no per ser mare,
sinó perquè com que la meva vida és tan ajetreada,
ja em va bé que no hagi d'ocupar les dues mans
i poder fer dues coses a l'hora, pràcticament.
I això és una tendència, Gina, és a dir, cada vegada hi ha més jocs,
i tu que estàs amb el món del mòbil a nivell professional,
que juguen amb un dit, és més senzill o no?
Sí, sí, sí, de fet és que moltes vegades estàs al transport públic
i amb una mà t'agafes a la barra per no caure,
quan el conductor frena,
i amb l'altra per jugar amb el mòbil,
fins i tot per navegar per Twitter, però sobretot per jugar, també.
I jo no sé com s'ho feien les mares al 1945, sense mòbils,
que hauria sigut molt més avorrit,
però ara mateix el mòbil et salva la vida.
I haver de jugar, tinc algunes recomanacions per vosaltres.
Doncs vinga, fem una petita llista.
A veure, les opcions per mòbil ja us dic ara,
no són ni Fortnite, ni Roblox, ni Pokémon United,
ni el nou de Harry Potter,
que d'aquests es necessiten les dues mans i tots els dits.
Però mira, per les mares clàssiques teniu el solitari,
que a més amb doble clic de dit envies les cartes on toca,
o sigui que no les n'hi ha de pensar, i no t'has ni de desplaçar.
Està bé. Però també els Candy Crushs,
tant el Soda, el Jelly, el Friends,
totes les versions de Candy Crush es juguen amb un sol dit.
Per la retro, tenim el Crossy Road,
un clàssic per mòbils que copiava el Frogger,
us en recordareu, de les màquines arcade,
on hem de creuar el carrer sense que ens atropellin,
i cada cop que pitgem a la pantalla amb el dit,
el nostre personatge avança una miqueta.
Molt bé.
Per les que es volen relaxar, el Clash Royale.
Està bé. No, és broma.
És per les que no es volen relaxar.
Que es pot jugar amb una mà, és un Tower Defense,
és un clàssic, i juguem contra oponents online.
També podeu jugar al Cannabalt,
que és un joc de córrer per sobre dels edificis sense caure,
però també és molt estressant.
I és més complicat fer un joc per jugar amb una mà,
jo crec, que un que requereixi de molts controls.
Perquè, realment, si et fixes la llista...
dels més descarregats de tota la història de les app stores,
són jocs que juguen amb una mà.
Fixeu-vos-hi, el Monument Valley, el Kami, el Cut the Rope,
l'Angry Birds, el Savoy Surfers, el Temple Run...
són alguns que tenen milions de descàrregues
i juguen amb un dit.
Si haguéssim de repartir entre els dits,
els milions més que han generat
surten a molts milions només amb el polze.
De fet, el Monument Valley és interessant,
perquè no tan sols és molt bo, l'has recomanat, Gina,
sinó que, al segon, portes una mà, si no recordo malament.
És veritat?
Portes una mà, els jocs de mòbil...
Jo, de fet, estic buscant, darrerament, jocs pel meu mòbil.
Em vaig comprar un Samsung, que té el palet per poder escriure,
i hi ha molts jocs que pugui jugar amb l'Stylus,
i n'hi ha pocs, i m'agrada,
perquè m'agrada molt jugar a la 3DS, recordo, amb el palet.
Stylus és molt de 2.000 lux, no?
Albert, emulador de Nintendo DS.
Sí? N'hi ha per mòbil?
No li dic res a Nintendo, però passa una rassa que...
Uh! M'encanta el que m'acabes de dir!
M'encanta el que m'acabes de dir,
perquè hi ha el joc Meteos que, si hi és i existeix,
m'encantaria tornar-lo a jugar.
Un gran repàs d'aquests jocs que es poden jugar amb un dit,
i nosaltres continuem,
i ara parlarem una miqueta de bon humor d'humor i videojocs.
Només a iCat, generació digital.
I és que avui també tenim a la distància el Víctor Matute,
i avui ha aparegut un joc...
Víctor, li tenies forces ganes, no?
Avui surt a la venda, per fi, el Rogue Legacy 2,
un roguelite en el que, controlant un cavaller,
haurem d'entrar en un castell per derrotar el mal que hi habita.
La cosa és que, cada cop que morim,
el nostre descendent ocuparà el nostre lloc, saps?
O sigui, ara no morimos,
y nuestros descendientes se quedan el dinero...
Agafes unes quantes millores i tornes a entrar.
I la gràcia és que podrem escollir entre diversos diferents,
un soldat, un mac, un guerrer, un arquer...
Hi ha bastants en aquesta segona part.
I la broma és que cada descendent
tindrà habilitats positives i negatives.
Però no estem parlant de rebre més mal o fer menys mal tu, saps?
És exacte de tenir gegantisme,
de ser dislèxic i no entendre els textos que trobis,
de tenir un problema visual i veure el món en monocromàtico,
o, per exemple, tenir un complex de diva
i que l'escenari s'ompli de llums, com si fos un concert,
que et deixen veure els enemics però no les trampes.
El Rogue Legacy 1 va ser el joc que a mi em va enamorar del roguelite,
aquests tipus de videojocs de morir i repetir constantment
en mons procedurals.
I tinc unes ganes bojes del 2, que ha sortat ara de l'early access.
Però, sobretot, el que em va enamorar d'entrada
i és que no és fàcil fer un joc on riguis fort,
per això crec que es casegen.
És a dir, Víctor, que fer jocs divertits és més difícil
i no n'hi ha tants, no?
No els divertits, a veure, que no m'explico.
Els jocs que són comèdies.
El Rogue Legacy no és una comèdia constant,
però si s'intenta que el jugador rigui amb bajanades,
que a més a més impliquen una variació de la jugabilitat.
I és que durant un temps l'humor
era una part molt important dels videojocs.
Una de les millors aventures gràfiques que tothom recorda
són els Monkey Island, els E of the Tentacle, Sam & Max,
el Grim Fandango...
Durant un temps la comèdia era algo comú
en el entretenimiento videojuegalístico,
però a poc a poc ha anat desapareixent
i ara és tan comú trobar jocs ultrasseriosos
o que toquen temes foscos i dramàtics
que comença a ser com a mínim una miqueta curiós.
Perquè és més fàcil fer plorar que fer riure.
Perquè pensar una broma i que no funcioni et rebenta una escena,
però algo dramàtic et pot arribar fort,
inclús fer-te plorar,
o simplement penses... això és una llàstima o quina pena.
Però una broma que no arriba o n'ha d'arribar és un desastre.
I a quasi tots ens afecta el mateix,
però no tot ens fa la mateixa gràcia a tots.
No sé si m'explico.
L'humor ben portat té un procés molt elaborat.
És una construcció molt dèbil centrada en els tàimings,
jugar amb el llenguatge, els ritmes, preparar el camí,
sense que l'espectador se n'adoni
per rematar amb algú que et faci oblidar
tots els teus problemes durant uns segons
que fer riure és molt més arriscat que fer plorar
quan expliques una història.
Encara més quan tu ets el protagonista
i la indústria ha evolucionat i madurat
i això vol dir que ara tot és un drama.
Tenim milers de jocs sobre la depressió,
cosa important i que en mola molt,
però tenim molts pocs jocs que aconsegueixin fer-nos riure,
i no sense voler, sinó perquè la idea principal és la comèdia.
És com que quan un joc toca temes seriosos,
se'l respecta, però quan és totalment còmic
ens quedem amb que és superdivertit,
com si no fos ultracomplicat d'aconseguir.
I tan important és plorar de tant en tant
com romper entre carcajades.
Doncs vinga, parlant d'humor i comèdia,
quins jocs podríem destacar?
Ara mateix, mira, jocs de comèdia que em venen al cap,
l'últim és el One Metal,
que és la versió més divertida possible d'un Metal Gear original.
Sembla una pel·lícula d'Agarra-lo como puedas
en forma de videojoc.
El primer joc que va fer el Fran, el mateix creador,
es diu Un Epic i va pel mateix camí.
Tens l'Stanley Parable, que a part de volar-te al cap,
t'hi has acompanyadíssim amb un humor molt fi,
com, per exemple, el Portal o el Portal 2.
Tens el There is no game Wrong Dimension,
que és un joc on el propi joc no vol que juguis,
vol que marxis.
I farà tot el possible perquè, bueno, para que hagas el TF4,
fins que tot se'n va a fer punyetes
i és complicat parar de riure en cap moment.
Tens el The Four Last Things,
que és una aventura gràfica a l'antiga,
com els Monkey Island i demés,
que sembla treta d'una animació dels Monty Python.
Song of a Hero, que és un plataforma però també un musical.
No un musical que no era un musical com si fos una obra de teatre.
El narrador anirà cantant constantment
tot el que nosaltres estem fent a la partida.
El Brideg, que és un joc de supervivència i craftegis a l'espai,
amb un argument totalment absurd i una gallina immortal.
Te lo dejo con ello lo que quieras.
Inclus el Psychonauts o el Psychonauts 2,
dos jocs que toquen la salut mental,
que és algo tan important i ho fan de forma tan magistral,
i que a més són capaços de fer-nos riure a saco cada pocs minuts.
Hi ha molts jocs ultradivertits.
Ultimate Chicken Horse, The Game, Worms, Overcooked,
però són jocs on l'humor es crea de la bogeria que genera el jugant grup.
Però crec que necessitem més jocs on l'humor sigui al centre,
amb guions treballats i moments delirants,
perquè és molt difícil que surti bé,
però és que quan ho fa, mai te n'oblides.
I tal com està el món a dia d'avui, jo ho trobo a faltar.
Riedeme un poquito más.
O sigui, que lo intenten y que les salga bien.
Per mi és...
Generació digital, l'únic programa de ràdio amb accés anticipat.
Doncs gràcies, Víctor Matute, Pazos 64,
per aquest repàs. N'ha dit molts, eh?
Molts, sí.
Però nosaltres continuem perquè tenim poc temps.
Ara fa dos anys que no es feia el Festival Off,
presencialment, per culpa de la pandèmia.
En aquests dos anys tot ha evolucionat,
també segurament el disseny,
les estètiques i les noves eines per crear.
En Pep Salazar és el director del festival,
que celebrarà del 5 al 7 de maig el Design Hub de Barcelona,
i ell ens explica si aquest disseny ha variat o no amb la pandèmia.
Sí, de fet, l'última vegada que vam fer Off Barcelona
va ser el 2019, per tant, són ja tres anys.
En aquests dos anys,
jo no crec que hagi canviat moltíssim
les formes de disseny o les nostres formes de vida,
sinó que més aviat crec que hem evolucionat.
I una de les evolucions clares és com evolucionar l'art digital,
no tant en la seva creació,
sinó en la seva acceptació i en la seva distribució.
Perquè, evidentment, durant aquests dos anys,
tots ens hem tornat una mica més digitals, cosa que ja ho érem.
D'altra banda, també haig de dir que nosaltres destaquem la presencialitat,
i, de fet, aquest any Off és exclusivament presencial
per recuperar aquest esperit de trobada i aquest esperit de networking,
que, en definitiva, aquests esdeveniments és el que provoquen.
Doncs serà la 21a edició del Festival Off,
unes jornades de referència pel sector del disseny i l'art digital,
i hi venen artistes d'arreu del món
on, si fan conferències, tallers o projeccions,
arribaran a tensió entre 7.000 i 10.000 persones d'aquest entorn.
Pep Salazar ens explica la quantitat de ponents que hi haurà
i les master classes.
Sí, és molt impressionant, de fet, veure l'audiència d'Off.
Cada any ens impressiona moltíssim,
perquè, com diu, són milers de persones,
són persones vingudes dels cinc continents del món,
que omplen Barcelona a la creativitat,
i, evidentment, no només escolten,
sinó que participen, perquè Off és un espai participatiu,
que, òbviament, el seu centre i l'epicentre són les conferències
on els artistes i els convidats expliquen el seu procés creatiu,
però hi ha molts espais de participació activa
on l'audiència també forma part del festival.
Un dels temes que es tractaran són els NFTs,
que estan molt vinculats a l'art.
Ho entendrem o no d'una vegada, Pep Salazar?
Mira, parlar d'NFTs, avui en dia,
és parlar d'una forma...
d'una forma d'assegurar i d'identificar les obres d'art.
És a dir, els NFTs, el que han permès,
ha sigut poder, d'alguna manera, matricular una peça d'art digital,
i aquesta peça d'art digital sigui única.
Evidentment, replicable, però que la propietat sigui única.
Aquest és el motiu que fa monetitzar
aquestes peces d'art i aquest sistema d'NFT.
És bastant complexa, és molt complexa,
com totes les coses noves i de tendències digitals,
però el que farem serà visualitzar NFTs.
Per tant, nosaltres el que fem és visualitzar creació,
visualitzar creativitat i visualitzar art digital, en aquest sentit.
I nosaltres el que fem és visualitzar-lo en una exposició
i en una plataforma nova que llancem el dilluns que ve,
que es diu OUJ, i que podeu veure a ouj.art.
Doncs molt bé, gràcies, Pep Salazar,
el festival OF, o FFF,
celebrarà del 5 al 7 de maig el Disseny Hub de Barcelona.
Participa a la comunitat del generació digital
el nostre canal de Telegram.
Doncs continuem al generació digital
i abans de saber què han dit els nostres audience al Telegram,
hi ha hagut notícia d'última hora, Albert?
Exactament, perquè fa uns minuts, de fet, una qüestió de minuts.
Microsoft ha anunciat la seva conferència de l'E3 d'aquest any,
que serà el proper diumenge 12 de juny a les 7 de la tarda,
horari europeu,
i això és interessant perquè aquest any
no hi ha la celebració de la fira E3,
però, clar, hi havia el dubte, hi haurien conferències,
doncs Microsoft ha anunciat el seu Xbox amb Bethesda,
recordem que va comprar Microsoft Bethesda,
Showcase, aquest diumenge, bueno, el diumenge 12 de juny,
encara queda una mica,
però a mi m'encanta perquè, tot i que no se celebri l'E3,
tindrem les novetats d'aquesta fira
i me n'alegro molt de tenir aquesta actualitat tan potent.
Gina, et fa pena que no es faci l'E3, perquè tu ja has anat a l'E3, no?
És la millor companyia, aquesta és la tercia,
i la veritat és que jo...
Mira, l'E3 ja feia molts anys que no hi anava,
però seguir les conferències m'agrada anar a casa d'algú,
ara que no hi ha pandèmia, o que ja sembla que s'hagi acabat,
i comentar amb unes crispetes i una pizza i una Coca-Cola,
totes aquestes novetats de manera més interactiva,
és una de les coses, les millors coses que hi ha pels videojocs.
Doncs molt bé, què han dit els ullents a través del Telegram?
Veig que han parlat de teles, no?
Sí, és un tema que m'ha interessat molt,
perquè jo m'he de canviar la tele a casa,
no tinc clar què he de fer, què he de posar a casa meva,
i en Jordi Borràs deia, mira,
fa poc he posat a casa una tele 4K HDR,
diu que li va sortir una molt bona oferta,
i mirant pel·lis de plataformes que tenen HDR compatible,
diu que tot sembla de mentida, que els decorats semblen de teatre,
és com que tot sembla de joguina.
Perquè és tan real, no?, hi ha tanta definició que es perd.
Exacte.
I l'E el que diu és que l'HDR té diferents estàndards,
les marques també ofereixen diferents ajustaments a les teles,
i que es veu que s'han d'ajustar, sobretot,
no només perquè tingui l'HDR,
sinó que has d'ajustar aquests estàndards per tenir una bona imatge.
Un cop que està ben calibrat, millora moltíssim la qualitat,
però t'has de fixar-te molt.
I l'Isaac encara afegeix, l'Isaac Besora,
que potser és una cosa de la interpul·lació,
que jo aquí no arribo, però bé, diu que...
Sí, sí, diu que, si no, ja fa un efecte que s'anomena soap-opera,
que fa que semblin produccions barates,
que es miri sobretot això de la interpul·lació,
perquè això farà que canviï molt la seva manera de veure la televisió.
Ja ens explicarà aviam si això al Jordi Urràs li ha funcionat o no.
Molt bé. De fet, diu que va veure Batman, no?, a HBO Max,
i ho va fer amb Dolby Atmos.
Això vol dir que, si ho va fer bé, que el te veus per el sostre.
És una cosa que un dia em vaig estudiar,
però era tan complicat, cablejar tot plegat,
que vaig dir, no, ara deu ser espectacular poder escoltar.
El nostre tècnic té Dolby Atmos.
Doncs parlarem de l'experiència i un dia vindràs aquí a explicar-nos-ho.
Vine a casa, Albert.
Parlem moltes vegades de la qualitat de la tele,
però el so, moltes vegades ens el deixaven...
És que és essencial. Absolutament.
I tu tens també, Gina, el sostre?
Sí, sí, jo també tinc el sostre, i a la part del darrere,
és important que em passessin els caples per dintre de les parets,
perquè no es veuen caples.
Estava molt bé, això, està molt bé.
No, hi ha formes de simular-ho,
que són unes barres que el que fa el so és rebotar el sostre,
però, clar, no és el mateix, en absolut.
I deu ser...
Doncs ens convidaràs, Gina, a veure una pel·li, aquesta del Batman.
Tenim dues excursions, a casa la Gina i a casa el Dani.
Clar, i així jo ja sé què he de fer amb la tele de casa meva.
Molt bé, molt bé.
El showcase de l'Xbox el 12 de juny.
Molt bé, exacte, perfecte, perfecte.
I què més ens han dit, els ullents?
Doncs mira, l'Edgar Torres ens recomana un joc,
diu que està jugant al Dying Light amb la Switch,
i que està disfrutant moltíssim,
que està encantat de poder jugar a jocs així en una consola portàtil.
I ens explica de què va, doncs aquest joc va de zombies,
diu que estàs en una ciutat infectada per zombies,
i has d'anar amunt i avall fent missions,
buscant suministres, creant armes,
vigilar que no se't faci de nit,
i aquestes actius no és un joc nou,
diu que potser va sortir fa anys,
però l'està gaudint moltíssim.
Molt bé, notícies d'aquesta setmana,
també relacionades amb els videojocs,
hem sabut que el futur d'Ubisoft està penjant d'un fil,
perquè pot ser que alguna...
sembla que hi ha empreses que la volen comprar,
i ells segurament també es volen vendre, no?
Sí, a més, perquè els últims resultats financers d'Ubisoft
no han sigut bons, els seus videojocs propers als desenvolupaments,
no estan anant a bon ritme,
així que igual que van comprar Activision,
Blizzard també, Ubisoft, pot també ser la següent.
Déu-n'hi-do, també, abans deies,
el tema de les VR, de la tecnologia de rita virtual,
per a PlayStation diuen que ja a la pròxima actualització,
no sé si s'ha fet ja,
de la PlayStation ja serà compatible
amb aquestes noves ulleres VR,
que, clar, que arribaran d'aquí uns mesos, no?
Sí, ja s'estan preparant el terreny
per fer-la compatible amb les noves ulleres,
jo tinc ganes, perquè s'han vist les imatges, però...
Clar, s'ha de provar. Tinc moltes ganes de veure això.
També una notícia que he llegit que m'ha fet molta gràcia,
Sony crearà una divisió a la seva empresa
per la preservació de videojocs,
cosa que m'ha semblat força curiosa,
l'altre dia vaig veure una fotografia d'un col·leccionista
que tenia tots els jocs de la Play You Pal,
que eren molts, i estaven allà posats,
que deia que ma, que bonics, no?
Sí, al mateix temps és contradictori,
però va fent fins ara molt poc per la preservació,
perquè no podia jugar els jocs de Play 3, ni de Play 2, ni de Play You,
no tenia retrocompatibilitat, com la Xbox,
i sembla que s'estan posant les piles,
però una cosa és anunciar-ho, Albert.
Ja, ja ho sé. I l'altra cosa és el resultat final.
Estic totalment d'acord amb tu.
Què diuen els ullents?
Doncs, seguint amb jocs que fan riure, que són de riure,
en Clarkin ens diu el Beautiful,
amb VW Beautiful Joe,
tenia coses molt divertides,
però la majoria dels jocs que són de riure
solen ser jocs indis.
N'hi ha molt poc nivell tripeà, no sé si esteu d'acord amb això.
Sí, totalment.
I segueixen...
Bé, ulligan, amb un altre tema,
de veure les pel·lícules que semblen de joguina.
Diu en Cabancès que els primers Thor, o Avengers,
l'armadura de Thor es veu de fuam,
però això ja és una qüestió, no de la tele,
sinó de si és més antic o és menys antic a la pel·lícula.
Segurament, segurament.
Es recorda un episodi del Coche Fantástico
que anava per l'aigua,
i quan el va tornar a veure, un capítol de feia 15 o 20 anys,
diu que per a ell li semblava un juguet, una joguina,
que anava per una piscina, que es notava molt.
Que no t'ho creies.
Per cert, i per últim, abans d'acabar el programa d'avui,
l'altre dia el Perofito,
oient el nostre programa des de fa molt i molt de temps,
ens passava una fotografia que va fer amb la seva Game Boy,
que la tinc aquí en aquest paper,
que el veus lluny, no sé si ara li pregunto al Dani,
escoltes, tu, en aquesta fotografia,
que està pixelada,
em veus a mi?
Ah, sí, eh?
Sí, d'acord, d'acord, perquè té molt poca definició,
no té res a veure amb aquesta televisió de 4K,
però que em fa molta gràcia.
Sí, sí, està molt bé. El Francesc també es veu.
El Roger Saró. Sí, sí, i el Carmeniu.
El Carmeniu.
Que va col·laborar historiador, periodista,
que va col·laborar al programa.
No, no, vull dir que ens va fer molta gràcia,
ens ha agradat molt, aquesta fotografia,
i un dia la posarem aquí.
Em sembla que tinguis un bigoti una mica estrany, eh?,
en aquesta fotografia, s'ha de dir, ets el del bigoti Mussolini.
D'Artanyan, una mica d'Artanyan.
Jo crec que era l'època que portava la...
que no era barba, sinó que era...
i el Roger Saró sembla que porti una mascareta, cosa que no.
A aquella època no. Encara no, fa 10 anys no.
Bé, doncs sortim, sortim del programa.
Dani Quiménez, gràcies pel control tècnic.
Carmeniu!
També gràcies, Elisabet Sánchez, Gine Tós, Albert García.
Fins la setmana vinent i que vagi molt bé.
Que vagi molt bé.
Marxem amb la música del videojoc Cities Skylines.
Avui que hem parlat de la seva versió per Oculus Quest,
música tranquil·la.
Aquí hi ha música que posem mentre omplim d'asfalt,
els carrers, una ciutat imaginària,
i després, com deia l'Albert, doncs hi passeges una miqueta...
per veure com ha quedat.
La setmana vinent ens veiem i ens escoltem.
Adéu-siau.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.