GENERACIÓ DIGITAL
Benvinguts al GENERACIÓ DIGITAL, el programa dedicat a la tecnologia creativa de Catalunya Ràdio.
Avui bona part del programa estarà dedicat als videojocs,
i especialment ens fixarem com l'OMS ha qualificat per primera vegada la possibilitat que els videojocs poden ser problemàtics per la salut.
Us explicarem exactament què és el que han dit.
Parlarem dels premis amb més personalitat del món independent del videojoc.
Els Indie Developer Burger Awards.
L'Oriol Dalmau ens parlarà de la seva experiència de joc amb Detroit Become Human
i tindrem temps per conèixer el Commodore Mini i els nous serveis de YouTube.
Això és GENERACIÓ DIGITAL.
Gina Tost, Francesch Xavier Blasco, Elisabet Sánchez.
Hola, què tal Francesc i Gina, com esteu?
Hola, bona tarda.
Ei, molt bé.
Gina, l'altre dia et vaig veure a Instagram una miqueta com decebuda, desanimada.
No, el que va passar és que estic ja fins...
Em perdó, fins als pebrots.
Perquè a Instagram tothom està demostrant que és feliç, que fa viatges exòtics, que menja tot el dia ramen.
És com tot molt...
Però sempre ha estat així, no?
Sí, però ja n'hi ha prou.
Potser que deixem de fingir d'aquesta manera perquè jo puc entendre que tothom tingui ganes de compartir coses bones.
Però sembla que no hi ha mai lloc per compartir coses de veritat.
Tot és, anem a demostrar que...
Ja.
Aleshores, ha arribat un punt en què dic,
alguna vegada algú pot posar alguna cosa que sigui de veritat i autèntica en aquesta xarxa social?
Doncs sí, tens tota la raó.
Gràcies, sempre.
A Instagram sempre intentem treure una miqueta el millor del dia de nosaltres, no?
Jo aquí veig un perill.
De la mateixa manera que tots intentem treure aquella cosa millor,
o dic, si aquella foto és d'un lloc, jo en trec una d'una altra,
a la que la gent es posi depressiu, hi haurà una competència a veure qui ha tingut el pitjor dia,
a veure qui li ha anat pitjor, mireu que malament m'ha sortit a mi,
això encara pot haver-hi una escalada depressiva per a la xarxa.
Veieu, els comptes que més triomfen,
a part de les influencers que ho tenen tot superperfecte i no tenen un dia amb un gra al nas,
són aquells comptes autèntics, aquella gent que fa fotografia,
estrit al carrer de gent autèntica,
hi ha una senyora anglesa que imita fotografies i poses de models americanes,
que és molt divertit, perquè veus que és lletja, és gorda,
ho té tot malament, té fins i tot el cabell brut quan fa aquestes fotografies,
i és autèntic, a mi això m'agrada, a mi això em fa feliç.
Naturalitzem una mica les xarxes socials.
Perfecte, avui francès parlarem del Commodore 64 mini,
però vull parlar amb tu d'un altre mini, un mini que tens de veritat,
i que l'altre dia el vas treure al carrer i que la gent una miqueta es volia fer fotos amb el teu mini.
Doncs va haver-hi una concentració de cotxes clàssics, clàssics dels anys 60, 70, 80 i fins i tot 90,
organitzada per un club de clàssics de l'Hospitalet,
i allà qui vaig anar jo, el meu mini, a posar-lo allà a la Rambla,
que la gent el veiés, i va cridar força l'atenció.
Van haver-hi potser uns 25, 26 vehicles, i de minis dos o tres.
I quanta gent es va fer fotografies amb el teu mini?
Uns 20 escatx.
Molt bé.
A Instagram hi ha vint-i-pico persones que han penjat una fotografia amb el meu mini.
Utilitzes el mini amb normalitat o no?
El faig servir pels caps de setmana, per fer excursionetes, per aquesta mena de coses.
Per cert, no ens han dit res, ho anirem dient,
els dos nois que van anar al Sonar, gràcies a nosaltres, al Generació Digital,
potser sí, us ho preguntaré, va anar molt bé el programa del Sonar.
Tothom ens va dir que va ser un dels millors programes de la temporada,
si no l'heu escoltat, recupereu-lo a través del podcast.
I gràcies a tu vam fer aquell vídeo fantàstic, un vídeo on el Xavi Serrano
interpreta una cançó amb un programari de la Casa Cork,
per Nintendo Switch, i que també déu-n'hi-do, la gent l'ha vist força.
Sí, jo no havia escoltat la cançó, i gràcies a aquest vídeo que hem editat,
on hi hem incorporat en postproducció la cançó per sobre,
la cançó per sobre es veu com vosaltres esteu gaudint moltíssim
d'aquesta composició del Serrano.
Jo crec que hauria de parlar a Nintendo amb el Sonar, amb Cork i amb tu, Albert,
que ets el responsable del Serrano.
De fet, jo ja el que he fet és passar el vídeo a Nintendo Espanya,
i això no us ho he dit, i els he encantat.
No m'estranya.
I a partir d'aquí a veure si fan algun moviment, i jo què sé, i el Serrano...
És el nou Skrillex.
Exacte.
Skrillexillo.
Doncs els nous serveis de Google, YouTube Music i YouTube Premium
ja han aterrat oficialment al nostre país.
A veure, què en sabem exactament de YouTube Music? Què és?
És la competència perfecta a Spotify o Apple Music per part de Google,
i es diu que YouTube Music ja ha començat al nostre país.
A veure, perquè m'entengueu, és una aplicació diferent a YouTube.
Aquests que espereu trobar-ho a dins de YouTube, no, és YouTube Music.
I en obrir-la, ens hem d'apuntar al servei.
És a dir, fem un login normal amb els nostres serveis de Google i ja està.
Però ens avisa que els tres primers mesos són gratuïts.
Per tant, fins d'aquí tres mesos, escolteu, aneu tranquils.
Molt bé.
A partir d'aquí, té un preu de 9,99 el mes.
I quan s'acaba aquest període gratuït,
podem quedar-nos amb la versió gratuïta que tindrà anuncis
i també les opcions de llistes de reproducció limitades.
És a dir, que potser no en tindrem tantes o així.
Però què podrem fer aquí? Què tenim?
A veure, això ens permet escoltar música
directament dels vídeos de YouTube en segon pla.
És a dir, allò que la gent es queixava que si treia YouTube de la pantalla
que s'apagava la música, això aquí no passa.
I a més, una cosa molt interessant és que ens diu
si volem veure el vídeo o només escoltar la música.
I per tant, aquí tenim tot el servei de músiques
que tenim ja penjat a YouTube
i podem veure el vídeo o només escoltar la música.
Allò típic de ara em ve de gust aquesta cançó,
però com és el videoclip i tal, ho podem veure.
És interessant perquè a més ens permet descarregar la música al nostre dispositiu
i aquesta interfície és molt senzilla i fàcil.
I després explica'ns això del YouTube Premium
perquè la gent es pot confondre aquí perquè hem sortit aquests dos serveis alhora.
Sí, aquesta setmana hem presentat YouTube Music,
que és el que acabem d'explicar, i YouTube Premium.
A veure, heu fet servir mai un bloquejador d'anuncis, un adbloc?
Doncs a veure, és l'adbloc que ve de sèrie amb YouTube.
Seria el YouTube Premium,
ja que ens permet estar a la plataforma sense anuncis,
ja sigui els típics anuncis que són vídeos que reprodueixen dins dels vídeos o banners.
Tots aquests anuncis que nosaltres veiem no en veuríem cap.
Això sí, té un preu de 11.99 euros. Què?
I els tres primers mesos són gratis. Què?
A veure, us ho explico. Aquests 11.99 euros,
aquests gairebé 12 euros al mes,
inclouen la subscripció a YouTube Music.
Per tant, és com si estiguéssim subscrits
més aquests dos euros del Premium de YouTube Premium.
De fet, és el que us dic,
és un servei complementari a YouTube Music.
I, per tant, és aquest complement que no podem adquirir per separat.
No podem dir, ah, doncs pago només dos euros o tres euros al mes
i només tindré el Premium. No.
Si tens Music, tens Premium. Si no tens Music, no tens Premium.
I, evidentment, això no compta amb una aplicació pròpia
perquè funciona amb el mateix YouTube o amb el mateix YouTube Music
on trobarem tota la informació.
Fareu servir? És a dir, us molesta la publicitat de YouTube
fins a l'extrem que, doncs, per exemple,
faríeu servir aquest Premium?
La veritat és que jo escolto força música a YouTube, però sempre ho faig amb l'ordinador,
no amb dispositiu mòbil, amb el qual, doncs, bueno, si hi ha un anunci
o hi ha algun banner, doncs sempre amb el monar, tancant-hi i saltant.
De totes maneres, sembla una opció bastant interessant pels que,
sobretot, escolten música a fora, que utilitzen YouTube
com a font de música, però
amb l'opció de poder escoltar només la música i no veure el vídeo
s'estan lliure bastant en amples de banda. Això també és força interessant.
A mi jo crec que no ho faré servir.
Perquè ja tinc Spotify i allà ja tinc creades totes les meves llistes.
Porto molts anys curant la informació a dins de Spotify.
Clar, de sobte em dius, no, no, no, és que
ara entra un altre servei, vol dir que haig de començar
una altra vegada de zero a crear totes aquestes llistes favorits.
El catàleg de YouTube Music serà diferent del que trobes
al servei de YouTube normal? No, és el mateix.
Inclús vídeos que no siguin musicals, perquè clar, no fa distinció.
En principi no fa distinció. De fet, si vas ara
i ho proves, a la pantalla
veus els teus favorits de YouTube
que pots escoltar com si fossin música.
Mirem-hi per podcasts, no? O sigui, per posar més de ràdio que es gravin
i aquestes coses. Doncs mira, següent temporada de Generació Digital,
anem amb una càmera o a Matem per Twitch i pengem el vídeo a YouTube.
Sí, sí, és bona idea. Què et sembla?
Per cert, Detroit,
Become Human, el videojoc aquest que tothom
va parlar de Sony, Playstation,
l'heu jugat? No, però tinc moltíssimes ganes perquè tothom
en parla tan bé. I a més, jo tinc ganes d'escoltar què diu l'Oriol Dalmau.
Doncs mira, vaig al carrer, vaig al carrer,
i escoltarem exactament què li sembla.
No l'ha acabat, perquè m'he dit que no l'ha acabat,
però que porta unes quantes hores i ja té una opinió formada
del respecte.
Hola, Oriol. Hola, què tal? Estem aquí la mar de bé
en aquest banc bucòlic de Forrest Gump. Així no ho veu, però un dia
hauríem de fer una fotografia. Jo crec que sí, perquè ara ho dèiem,
però hi haurien rumors a la ràdio que què fotem aquí en un banc
tu i jo, amb aquesta primavera vestiu que fa tan maca.
Però què dius, home i dona? Poden ser dos homes tranquil·lament
i ser feliços? Correcte, correcte, però tant tu com jo
som persones que, mira, tot i la circumstància que som
heterosexuals, al final arribem a un punt que has de donar explicacions també d'això,
que ens estem passant a l'altra banda, allà, no? Totalment, totalment.
Vam dir que ara les ampes de les escoles ja no es diuen ampes,
es diuen afes, perquè es veu que el de mares i pares
generava molts conflictes i molts problemes, aleshores
és família. I jo crec que família també hi ha concreta massa,
eh? Per què família? Jo li posaria ja associació
d'essers. A, E.
Per intentar posar-ho... Tot el ventall, totes les sensibilitats
possibles, A, E, V, baixa. Perquè jo puc ser...
Hosti, tinc un fill, però no em considero que estigui en una família, sinó que
vull estar en res. Això és una connotació cristiana
ofensiva, no, no. A, E, V, baixa. Associació d'essers, vius,
indefinits, i. Però parlem del joc, te l'has acabat o què?
No, no me l'he acabat encara, perquè últimament tinc poc temps,
però aquest és dels que me'ls acabaré. No faig l'anàlisis
i passem al següent joc. I m'ha arribat al cor, aquest joc, i amb pocs
em passa, eh? Ho preguntava perquè ho comentava al principi, abans
d'entrar amb tu, aquest és un joc que, no sé, des de fora
sembla que sigui llarg. Al Detroit estem parlant, són deu hores,
però és un joc que la rejugabilitat és d'aquelles que sí que val la pena.
Hi ha jocs que es diuen, bueno, hi ha opcions diferents si
tornes. Al final, quan un joc és molt llarg, no hi tornaràs, perquè el
95% serà el mateix. En canvi, Detroit, com que és un joc
d'Elige tu propia aventura, i segons les eleccions pot
canviar molt, aquí sí que la rejugabilitat té sentit.
Per tant, deu hores ampliables.
Anem a la Parrafada. És una exclusió de PS4.
Està a PS4 molt forta amb el tema exclusius, eh? O sigui, que hi ha
uns quants i de molt bons. I és dels nois de Quantic Dream,
que això és important perquè ja vol dir moltes coses. Aquests
tios fan jocs completament diferents a la resta, tenen un estil
propi. Si heu jugat al Heavy Rain per PS3 o al que
es deia Bayon 2 Almas, doncs l'estil de joc no ha canviat amb
Detroit, però s'ha de dir que és el millor que ha fet mai
Quantic Dream de llarg, que ara després explicarem per què.
Si no heu jugat mai un joc d'aquesta gent, són pel·lícules
interactives, on el més important i pràcticament l'únic que
importa és la història, la narrativa. És una pel·li,
relaxes, mires el que t'ofereixen, però, clar, en aquest cas
la immersió augmenta molt més que una pel·lícula perquè
tu interactues amb aquella pel·lícula i, a més, és el que
dèiem, és un llibre d'elige a tu pròpia aventura.
I aquí ve un dels problemes habituals dels jocs de Quantic Dreams,
que és que la interacció amb la pel·lícula de vegades fas coses
molt absurdes que mai faries a cap altre videojoc, és a dir,
moviment de mando per rentar-te les dents, per treure la brossa,
per recollir els plats, per aixugar-te el cul quan vas al vàter,
o sigui, tota una sèrie de coses que són necessàries per
trobar-te immers en l'acció, potser no, però és molt de Quantic Dreams,
això, no? I l'acció que acabes tenint és apretar ara el triangle,
ara el cercle, ara la R1, no hi ha exploració,
són jocs ultratancats, per tant, no són per a tothom, aquests jocs.
Però és que fins ara Quantic Dreams tenia un problema,
que és el que els havia donat una mica la medalla
que eren jocs avorrits. I és que feia pel·lícules interactives,
però pel·lícules una mica fluixes. I, clar, no eren un problema
com el de Quantic Dreams, sinó que era una pel·lícula
i, clar, no era un problema com a videojoc, era un problema com a pel·lícula.
Bé, jo amb dos almes no sé si l'has jugat tu, Albert.
No. Doncs, com a pel·lícula, és que no s'entenia gaire.
Era una flipada, una fumada, que no s'acabava d'entendre.
La gran diferència amb Detroit no és tant el sistema de joc,
és exactament el mateix. Ells hi creuen molt, amb això.
És que ara la pel·lícula mola molt. L'argument de la pel·lícula
és genial. I, bueno, ja et dic,
després de jugar-hi una hora, dues hores,
tances la consola i segueixes pensant en allò que has fet.
Li segueixes donant voltes. Jo crec que no hi ha gaire jocs
que es pugui fer.
¿Tens la sensació, quan tu parles amb un personatge que tens diferents possibilitats,
que el que fas realment no tornarà?
És a dir, jo moltes vegades quan jugo amb aquests jocs,
dius, ai, he dit això, però segur que ara em dirà una altra vegada la mateixa pregunta
i hauré de contestar el que ell volia.
No, no, això és fonamental. És més, segons quina resposta dones,
que, a més, les respostes tenen un temps determinat, has de decidir ràpid,
perquè hi ha personatges que poden morir. I quan un personatge ha mort,
no torna. I, fins i tot, tens la sensació
que grans escenes de la pel·lícula, del videojoc,
estan allà perquè has prest tal o qual decisió.
Si no l'haguessis pres, te les perdries. I els senyors de Quantum Dreams
han fotut una feina brutal que tu no haguessis vist.
Per tant, amb això, les decisions realment tenen pes.
Anem a resumir de què va. Any 2038, ciutat de Detroit,
evidentment és un joc futurista, i el canvi més important
és el tema dels androides. Si tu
portessis una persona dels anys 80 a dia d'avui,
el que més li sorprendria és que la gent va mirant el mòbil tota l'estona.
Doncs en aquesta ciutat del 2038
hi ha androides pertot arreu. És el que més et sorprèn.
Que fan les feines de neteja, androides domèstics que fan el llit,
que renten els plats, androides sexuals, totes aquestes coses.
I es pot imaginar que Terminator aquí s'acosta.
Tens tres personatges, són tres històries que es van trobar
entre elles. La Cara, que és una androide que té una família
que està desestructurada amb una nena que fa molta pena.
El Marcus, que és una androide que cuida un pintor
que ja és gran i li canviarà tota la meva vida.
I el Conor, que és el millor de tots.
Conor, eh? Serà Conor. Conor. Sí, sí, està aquí
la història amb Terminator, que és una androide policia
que ajuda un policia humà a estudiar allò que en diuen
els divergentes, que són els androides que s'han tornat locos
que no obeeixen. Recorda molt a Joe Robot, no la pel·lícula
de Will Smith in Phama, sinó el llibre, que són capitolets
que t'inviten a pensar sobre preguntes que són aquelles.
Què ens fa humans? Quan una màquina mereix tenir drets?
Què vol dir estar viu? Són preguntes que m'atreveixo
a dir que un senyor que juga a Fortnite no es fa.
Almenys mentre estàs jugant a Fortnite. Correcte.
Probablement després el lavabo se les fa, però mentre juga
a Fortnite, no. Gràficament, el joc és espectacular,
perquè és l'eni molt tancat. Sobretot és molt tancat.
És a dir, tu et surts una mica de la línia de la missió
i hi ha un mur transparent vermell que diu,
però aquí no se va a lo que tienes que hacer.
Per tant, es permet un nivell gràfic altíssim.
Una cosa que es comenta poc i és molt important, el doblatge.
El castellà s'hi han deixat molta pasta. Està molt ben fet.
Al mateix nivell que una pel·lícula de Hollywood.
La banda sonora, molt bona també. I amb la part més
gràfica, com tu deies, Albert, la interactivitat molt bé
perquè té molt de pes, els personatges poden morir
i no tornar, la història pot canviar molt i el joc
t'ho posa fàcil per rejugar. És a dir, quan acabes un capítol,
està organitzat per capítols, tens una tabla de flujo,
com veus, tot l'arbre de decisions, les que has anat
i les que estan en gris que no has vist, pots escollir
el moment en què vols reprendre el joc i en aquell moment
ell et deixa tornar a jugar. Això sí, té un problema.
Sobreescrius la partida, però tens una sola partida
activa, no en pots tenir vàries. Això és un problema
perquè si dius a la meva xicota, va, juga tu,
doncs ha de jugar sense poder gravar, no hauries de poder
tenir vàries. En definitiva, és un joc
que demostra que la paraula joc en realitat és molt àmplia,
que pot voler dir moltes coses i és una experiència, jo diria,
quasi filosòfica. La dificultat és inexistent, no hi ha repte.
És una història, una història meravellosa que has de descobrir
i influir-hi perquè hi hagi més immersió. A mi m'ha encantat,
jo el recomano, durar 10 hores, com dèiem,
i clar, 70 euros. Aleshores,
si us ha flipat molt el que estem dient fins ara,
no us empanedireu, compreu-lo, però si no
teniu dubtes, és el tipus joc que baixarà, perquè la gent
se l'acaba ràpid, el fot en el game
i baixa de preu ràpidament. Jo crec que mereix
un aplaudiment Quàntic Dream perquè no només van
corrent, sinó que més creuen en el que fan. És a dir,
se'ls critica molt que els seus jocs generen un pal
i els tios, fidels del que creuen, tornen a fer un joc igual
i aquesta vegada opeten, és una mica la victòria
d'insistir i de donar-te cops de cap
contra la paret fins que ho aconsegueixes.
Jo m'alegro per ells. Escolta'm, doncs ara et faré una pregunta
amb tres possibilitats. Continua el programa?
Sí, no,
que decideixi la Gina. Mira, Triangle que decideixi la Gina.
Sempre té raó la Gina. Gina,
continuem el programa o no? Sí. D'acord.
No importa que el món estigui a punt
d'anar-se'n en orris, en aquesta sala
segur que hi ha un col·leccionable amagat.
La fi del món pot esperar.
L'any 2012 va néixer la primera edició dels Indie
Developer Burger Awards, uns premis que van néixer
de les trobades consomants de les hamburgueses,
tot molt normal, i els videojocs, indies, tot molt normal,
i que es deia Burger Developers feien de tant en tant
en diferents hamburgueseries.
Entre mostassa, ketchup i discussions sobre
si la carn ha d'estar molt o poc feta, ja s'han fet
sis edicions on es vol reconèixer i visibilitzar
part dels projectes que es fan a l'estat espanyol.
I també hi ha les empreses independents de videojocs
que barregen la seva professionalitat amb molta passió.
Doncs Burger Developers es afineix com un grup obert
on en aquests moments hi ha unes deu empreses implicades
participant en l'organització de les trobades i els premis.
Avui tenim al plaer un altre cop que ens acompanyi
David Jaume Andreu d'Undercoders i una d'aquestes
moltes gràcies. Gràcies per haver vingut,
però hauríem de dir que no són només deu empreses,
hi ha molta més gent segurament implicada, però sí que podríem
dir algun nom, no? Sí, hem de ser justos, hem de dir
aquestes empreses que estan implicades, que són
WeUsePowerApps, Crowd of Monsters, Beauty Fun Games,
Abilite, Enjoy Up, Dolores Entertainment, CodeLite,
Plunge Interactive, i per cert, David, n'hi ha més?
N'hi ha moltes més, sí, n'hi ha moltes més.
Bé, com que el moviment va originar aquí a Barcelona,
sí que són moltes empreses d'aquí, que som una miqueta
les que ho han mantingut viu, però sí que en els darrers anys
diguéssim que tota l'iniciativa Burger de Veloper ha anat
voltant per tot el país. Per exemple, tenim els burgers
que muntem a Bilbao junt amb el Fanan Sirios cada any,
a Delirium Studios i més gent de Bilbao són els que
s'acarreguen de moure'l, a Saragossa la gent de
Mecànica al Bosc també muntar una edició,
una granada que ho ha muntat,
ara no me'n recordo dels noms, i quedaré una miqueta malament
tocant a Bob Media, em sembla, junt amb la gent que muntar
al Saló del Còmic d'allà, i diguéssim que és algo que
es va expandint. Aquí a La Warson han muntat un parell a Madrid
i diguéssim, bueno, doncs anem muntant sucursals.
O sigui, podríem dir que ets el McDonald's dels indis,
de les festes dels indis. Totalment, totalment, ens expandim,
sí, sí, sí. Això està molt bé. Ara parlem una miqueta
d'aquest premis, però una de les coses que més m'agrada,
potser m'equivoca, però crec que no, les votacions
les fan els mateixos candidats. Correcte.
Això penso que és una gran forma
de votar. Que sigui just.
És que ho és molt. Mireu, això té història,
perquè la primera edició de totes, la de 2012,
la vam fer amb jurat, és a dir, les quatre empreses que ens vam
muntar per muntar aquests premis, vam formar un petit jurat,
i els premis sempre havien tingut una mica un caràcter reivindicatiu.
L'any 2012, diguéssim, l'Oindi,
que es porta molt ara, que ara hi ha hagut, bueno,
durant tots aquests anys, aquests sis, set anys,
doncs bueno, hi ha hagut com una moda, un ressorgiment
d'aquesta producció independent, hem vist molts èxits comercials,
però abans, realment, no teníem visibilitat.
Llavors, diguéssim que es van crear
amb aquest caràcter reivindicatiu, també una miqueta
en moda de paròdia dels premis clàssics, perquè
realment nosaltres no teníem visibilitat ni podíem optar aquests premis.
Això, per fortuna, ha canviat. Llavors, la primera vegada que vam muntar
aquests premis, nosaltres mateixos vam fer de jurats.
I el problema que ens vam trobar és que ho vam passar tan malament,
tan malament triant això, i a més a més, clar, sempre,
després, la gent que no surt guanyadora, doncs, clar, és que aquest
està en el jurat, i aquest ha votat aquest, llavors ens vam sentir
com reflectits amb tot allò que no ens agradava a nosaltres.
I vam dir, això no pot continuar. Han de ser,
si hem de muntar uns premis diferents, doncs hem de tenir un sistema
de votacions diferent. I se'ns va acudir aquesta solució,
que probablement no sigui la millor, però almenys és la més democràtica
que hem trobat.
I jo no sé, una de les coses fantàstiques
és la facilitat d'aprovar i conèixer cadascun dels videojocs,
perquè més enllà d'aquests premis, al final, una de les coses
que es pot medir és que, per exemple, jo entro
a burgerdeveloper.com barra sèries barra 2018,
i la veritat, estan tots els jocs candidats
amb un vídeo de Youtube i amb el link directe de la plataforma
on això, que sembla molt senzill,
és molt potent, penso jo.
Això mateix, o sigui, el que buscàvem també en aquests premis
és visibilitzar, llavors, sí que hi ha molts jocs
que ara mateix són grans noms, gent com
Red Strings Club, que és un joc que ha tingut molta
repercussió, monster prome, però després hi ha petites joies
que potser, o que si la Gina i jo parlant ens parlem
d'aquests jocs perquè parlem de jocs indie, però moltes vegades
se'ns perden. Llavors, si vas allà, doncs pots veure una miqueta
de tot i veure ja la selecció que s'ha fet. Quants candidats
heu rebut aquest any? Perquè cada any veig que hi ha més jocs.
Doncs és curiós, perquè aquest any hem tingut una baixada, fixa't.
I quants n'heu rebut? Aquest any hi ha trenta i algú.
Home, Déu n'hi do, eh? Trenta i algú ja són bons jocs.
Hi ha molts, hi ha molts i de tot tipus.
És que hi ha moltes categories.
Ara parlarem després de les categories que hi ha.
Perquè això és una cosa que et volia comentar.
Les empreses indie que fan videojocs, es pot dir
que un tant per cent elevat gairebé totes posen el seu joc
a Steam, per exemple? Es pot dir quina és la
plataforma preferida o més fàcil de publicar?
Sí, sí, ara mateix les coses estan començant a canviar.
Ara mateix, per exemple, les plataformes mòbils i ara mateix
tothom està a Steam. Ara, realment, Steam és un mercat
més complicat i veiem com els estudis indie comencen a migrar
cap a les consoles. De fet, ja hi ha alguns quants que tenen
diverses produccions, però si diguéssim que a Steam quasi tothom
té el seu joc allà. És un termòmetre, això també.
El que dius del que primer estaven a mòbils perquè hi havia més
el negoci allà. Steam, que era un joc que era difícil,
recordo que un joc que es publiqués ara és, crec,
des de la perspectiva que no conec gaire, és una miqueta més fàcil.
Hòstia, cada any
us heu de buscar molt la vida.
Totalment, totalment, però com és que el mercat funciona així?
Nosaltres, els estudis indis, anem a certs nichos de mercat,
anem allà on podem tenir visibilitat, on la competència no està
en ferotge, on els models de negoci s'adacuen més a les
possibilitats que tenim, els valors de producció,
els valors de promoció, també, que és molt complicat
per a nosaltres i, per tant, bé, crec que és una cosa natural,
ves a saber si després d'aquí uns anys tornem al mòbil
perquè les empreses han virat, ves a saber, a la Smart TV.
I el mercat ja estem dient que està virant
i que vosaltres sou un termòmetre, però els consumidors,
vosaltres creieu que també canvien?
Sí, sí, sí, vam migrant moltíssim. Ens en recordem, ara sembla
una xurrada, però si ens en recordem, l'any 2012 hi havia els gamers,
els gamers de veritat, que deien això dels jocs de mòbil,
això no són jocs de veritat. I ara a veure qui veus
que no jugui als jocs de mòbil. És més, la generació que ha crescut
d'aquests últims anys, que ara juguen activament, molts,
la seva plataforma principal de joc és el mòbil.
Per tant, veiem que sí, una miqueta que va virant
d'una banda a l'altra. Molt bé, molt bé.
Aprofiteu els premis i la festa i la trobada
quan ve el Gamelab a Barcelona. Això ho feu,
evidentment, perquè molta de la gent ve el Gamelab
i s'aprofita una miqueta el viatge, no? Correcte.
I a més a més, no hem d'oblidar que ara mateix hi ha molts esdeveniments
a Espanya, per sort, i és molt, molt positiu de videojocs,
però hi havia una època en què Gamelab era l'única.
I per tant, realment, era el punt de trobada de tothom.
I hi ha una miqueta per tradició, doncs ho hem mantingut així.
Sí que, com hem comentat abans, quan muntem altres ciutats,
també una miqueta anem a remolc, del Fanan Sirius, del Game Balls,
de la Madrid Games Week, doncs una miqueta per això,
que s'acosta, que s'ajunta, i aprofitem per trobar-nos.
Us porteu bé amb la gent de Gamelab? Sí, sí, i tant, sempre.
De fet, des de la primera edició vam trucar i vam dir
que muntarem això, i vam dir, què és això?
Muntarem una història, uns premis independents, d'aquests que no en teniu mai,
i els muntarem dimecres, no? Que tenim el sopar de gala,
doncs dijous, no? Que l'entreguem, premis. Bueno, divendres teniu algo?
No. Així es va instaurar que el divendres de Gamelab,
per no trepitjar-nos, sinó per fer una cosa que sumés,
una miqueta, doncs així és com s'ha fet.
Aquest any, la cerimònia es farà a l'Art Santa Mònica,
la primera part, ho feu allà, no? Sí, sí, senyor.
Molt bé, un lloc, jo trobo preciós, aquest lloc. Molt maco, molt maco.
Des d'aquí, agrair personalment a la Marisol López,
que ens ha ajudat molt a trobar aquest lloc, perquè hi portàvem
darrere molts anys, volíem fer-ho allà. Molt bé, i com funcionarà,
aquesta festa? Una miqueta com cada any, no?
Ens reunim allà, fem una miqueta de networking,
servim hamburgueses, no, aquest any, perdona, hamburgueses, no?
Perdó, t'estàs avançant, així. M'estic avançant.
Servim cerveses, cerveses begudes, un pica a pica,
i mentre així entrem una miqueta en caloreta, no?
Tots, i després ja fem l'entrega de premis.
I la diferència és que aquest any, diguéssim,
hi ha una festa després. Ah, molt bé.
Sí, correcte, perquè hi ha una festa de Syndicate
que es porten dos anys muntant-la. Syndicate és un seger
espanyol de recent creació que, diguéssim, està enfocat
a publicar Jocs Independents,
que va començar a muntar fa dos anys el dijous,
una festa, una pool party, no?, una festa... A la piscina.
Correcte, a la piscina. I com sempre hem tingut problemes
d'aforament, que no hi cap tothom, els Indie Burger,
perquè sempre tenim més gent que vol venir de la que hi cap,
doncs enguany els vam dir, escolta, per què no feu la festa
després dels Indie Burger, i així la gent que es quedi fora
podrà venir a la festa i, a més a més, poder menjar
tots els hamburgueses. Per tant, les hamburgueses les servem
a la festa perquè ningú es quedi sense. Ah, molt bé.
Per cert, Undercoders, com esteu en aquests moments?
Estem molt liats, com sempre, molt liats. Sí?
Mira, si us acosteu al Game Lab podreu veure l'últim prototip
de Super Epic, que és el joc amb què hem estat treballant l'últim any,
i que esperem poder-lo llançar a principis de l'any vinent.
Escolta, i a més ara esteu fent de publishers a la Switch.
Sí senyor. És a dir, qui us havia de dir a vosaltres
un estudi Indie que estiguéssiu publicant videojocs
d'altra gent en una consola de Nintendo?
Així és, vam tenir molta sort perquè Konga Master va ser
un dels primers jocs Indie que va sortir per la Switch.
El vam poder portar amb la versió Party,
i aquesta experiència tan prematura ens va obrir
que diferents col·laboradors d'aquí i amics,
perquè en el fons són amics, ens demanessin
una mica de suport a l'hora de publicar els seus jocs
a Switch, quan hi havia sobretot una escasesa de kits
i de coneixement, i això ens va portar a publicar
Infernium, de Carlos Coronado, un joc que ha funcionat
superbé en Switch. I que és un dels candidats també.
Correcte, és un dels candidats. Oho, el premi Men's Indie,
que és molt graciós, un joc fet per una persona
que estigui denominat el joc Men's Indie.
Perquè el Carlos ho fa molt bé. Correcte.
A més a més d'anar escoltant i no conegui la seva obra
i amb ell, que vagi al nostre podcast,
que posi Carlos Coronado i que podrà escoltar una entrevista
que tenim amb ell, superinteressant d'una persona,
això que dius que una persona que t'ho fa tot.
Un one man band. David, tu també ets una mica així, no?
Bé, ara tenim més equip, ara hem anat creixent,
i aquests jocs que fem entre una o dues persones
ja estan creixent una miqueta més d'escala,
m'encanta fer jocs petits,
jo me l'haig vist molt comú, que sempre és molt còmode,
però ara anem creixent poquet a poquet.
Abans parlàvem de la Nintendo Switch, tothom parla molt bé
en aquests moments d'aquesta nova plataforma
que permet publicar jocs una miqueta més petits
i que sembla sortida, no? Sí, la veritat és que Nintendo
ha canviat molt la seva mentalitat. D'uns anys enrere,
publicar per DSI era molt complicat,
ara s'ha obert, les seves eines de desenvolupadors
són molt més còmodes, la seva comunicació és molt més fluïda,
i a més a més la Switch crec que és una plataforma
ideal per experimentar, diguéssim,
per tots els seus tipus de control que té, pel touch screen, etc.
I a més a més els jocs són molt agraïts,
perquè la majoria de gent es juga a una pantalla més petita
i una pantalla més petita tot llueix més bé.
Ara que parles de Nintendo i de pantalles petites,
una de les empreses que ha treballat i des de fa molt de temps
amb Nintendo és EnjoyApp. Correcte.
I EnjoyApp continua treballant amb Nintendo.
EnjoyApp són magnífics, són els grans tapats
de la indústria catalana. Des de la època de Game Boy
el seu fundador Julio Moruno porta a fer jocs per Nintendo
i segueixen avui en dia.
I mira que t'ho pregunto perquè no surten tant
a les xarxes, als mitjans, però jo sempre he pensat
que és un corrent.
I a més a més és una persona que ens ha obert
a molts de nosaltres les portes a publicar.
Els nostres primers jocs per DS els vam publicar a través del Julio,
que ens va ensenyar com funcionava tot allò,
més estudis, jocs com l'Spy Chameleon també ha sortit
a plataformes de Nintendo gràcies al Julio
i realment ens ha fet tot una miqueta de tutor i de pare
a molts de nosaltres. Jo crec que es necessita molt
de gent que faci gruixos.
Jo sempre poso l'exemple de les grues.
La indústria de les grues fa 200 anys que fa grues
i saben com fer grues i on es fabriquen i com muntar-les
amb l'Ajuntament. La gent que fa videojocs
que ara arriba a la indústria és molt important
que tingui aquests Julios, que tu podries ser un Julio
de molta gent, David, em sap greu, però has ajudat
moltíssima gent a saber com es publiquen els videojocs,
i fa uns dies era Steam i abans era Android i Apple
i demà potser és una altra cosa. I aquesta experiència
no s'aprèn a les universitats, s'aprèn treballant.
I si hi ha algú que t'ho ensenya, ho aprens molt més ràpid.
Aquestes dues parts d'aquesta festa,
la primera, a l'Arts Santa Mònica, em sembla que ja està tot
cobert, és a dir, si algú es vol apuntar no hi podrà anar?
Està tot ple malauradament. El que sí que diem,
deixem sempre a la nostra web, és un correu per apuntar-se
a la llista d'espera, doncs sempre falta gent
d'últim minut i sí que ens hem trobat de vegades que el propi divendres
al matí hem obert tres o quatre places perquè sempre diem
sisplau si no podeu venir i la gent s'ocorre en aquest sentit.
Escolta, mira, no em va bé o no podré o m'he posat malalt
i de vegades passen la gent que està a la cua, diguéssim.
Doncs hi ha gent que ens vulgui escoltar i sí que vulguin anar a la festa,
em sembla que a la festa sí que no hi ha problema, anar allà...
La festa són 32 euros, perquè són 25 més taxes,
no sé què, són uns 32 euros. I pot ser una bona oportunitat
per a la gent que comença per conèixer... I tant,
és magnífic, a més a més inclou les hamburgueses
que inviten tots els sponsors i em sembla que inclou
barra lliure, la cervesa... Si d'algunes coses sí que inclou,
és a dir, si vols cubates ja no, però si vols cervesa i aigua
i Coca-Cola, això sí. És molt efica la Gina amb aquest tema. Home,
per favor, que vaig a una festa jo el divendres i m'he agafat allò...
A més al trànsfer no aniré amb cotxe, aviso a la indústria,
no vaig amb cotxe. Ben fet, ben fet.
Doncs no te'n vagis, David, perquè ara parlarem
del Commodore 64 i d'aquesta versió nova
que fa un, res, unes setmanes està a la venda,
perquè l'ha tingut el Francesc, gràcies al nostre tècnic,
perquè és seva la màquina, i l'hem provat i la volem
comentar una miqueta. Generació digital.
El Commodore 64 ha estat un dels ordinadors
més importants de la seva època. Si a casa nostra
i a bona part d'Europa, a l'entrada de moltes famílies
a l'era digital va ser a través de l'Spectrum,
als Estats Units va ser amb el Commodore 64.
Ara, seguint una moda de les noves retroconsoles mini,
li arriba al Commodore 64 una nova oportunitat
per tornar a entrar als menjadors de les cases,
dels nostàlgics, per mostrar-nos la seva glòria fixelada
amb pantalles HD de 45 pulzades.
Doncs sí, estem parlant del Commodore 64 mini,
que ja el tenim a les botigues de casa nostra,
aproximadament per uns 80 euros.
Per aquest preu rebrem una capsa allargada,
que fa una col·locada d'uny al packaging original del Commodore,
així allargadet, amb aquests colors blau i blanc.
Almenys el meu tenia aquest color,
que hi tindrem a dintre.
Tindrem una rèplica amb miniatura,
que podrem comparar després del Commodore 64,
amb aquest color marronet beige,
les tecles de color marron, molt maco.
Això sí, un teclat que no és funcional.
Aquest és el Commodore original,
amb aquest teclat que tothom volia,
sobretot els que teníem un espectrum.
Amb aquestes tecles que es pujaven, molt professional.
Tindrem un cable HDMI per connectar-lo a la televisió,
i també un comandament basat a la rèplica del Competition Pro,
un comandament que també va ser molt popular en la seva època
pels Commodores i pels Amiga.
Un cable d'alimentació USB que va sense transformador.
Això vol dir que si en teniu un d'aquests de telèfon mòbil
el podeu fer servir, o si no, que és el que normalment és més fàcil de fer,
si teniu un televisor que ja tingui els seus ports USB,
el podeu fer servir per alimentar directament la consola.
Cosa que també és molt més pràctic, perquè el cable és molt petitet.
A vegades no hi tens un andoll tan a prop de la tele,
i venen 64 jocs pre-instal·lats.
Això del teclat, si dius que no és funcional,
com ho fas per operar una miqueta amb el menú?
Perquè és un ordinador, és una consola?
No, és que quan hem fet reproduccions de consoles,
està bé perquè aquí, mentre sigui un comandament,
i tinguis un botó, rai, però si fas una reproducció d'un ordinador,
molts dels seus jocs, per poc que sigui,
i calen la possibilitat de canviar alguna opció
o posar el teu nom a la llista de rècords,
fem falta d'un teclat funcional.
Com ho resol Comodore 64 Mini?
Ho fa a través de dues formes.
Una és utilitzant un teclat virtual,
amb un dels botons del comandament ens apareix un teclat virtual
a l'esquerra amb vertical, que és molt curiós,
però està molt bé perquè així no ocupa gens de la pantalla
No, és lent perquè s'ha de seccionar lletra a lletra
amb el comandament, exacte.
Però una de les coses que m'he trobat és que tots els canvis
d'interfície, de selecció o inclús mentre canvies de joc
o apagues l'emulació per tornar a començar una altra vegada
són molt ràpids i molt eficients, amb això m'he quedat molt sorprès.
Altres són bastant més lents i més ferragosos.
L'altra opció que et dona és que el Comodore 64 Mini
el seu comandament funciona a través d'USB
La parella en porta dos d'USBs, serveixen per connectar-hi
dos comandaments si vols o també per connectar-hi un teclat
com el que podem tenir a casa del nostre ordinador
i llavors el pots fer servir, pots teclejar des del teu ordinador
cosa que va molt bé perquè
et permet també entre la seva selecció de jocs
hi ha l'opció d'arrencar directament el bàsic del Comodore 64
i bueno, rememorar aquestes tardes
teclejant de la micromania, codis...
Això vol dir que pots programar
pots posar un programa de bàsic, agafar una revista de l'època
i posar-ho?
Això sempre és bastant impressionant, no David?
Això em sembla fantàstic perquè potser ara no ho recordem
però jo crec que tots, absolutament tots a la nostra època
havíem trastejat amb aquests ordinadors, jo recordo amb l'MSX
amb els codis de l'MSX Club de copiar codis
i una vegada compilaven i llavors me'n anava a l'inici i canviava el nom
per impressionar els meus amics quan en veritat no havia fet res
Déu-n'hi-do però és un sistema força obert en aquest sentit
En aquest sentit el que passa és que clar
és un emulador d'ordinador i almenys et permet
no considerar-ho, no, la gent només voldrà jugar
sinó que almenys deixa la possibilitat aquesta
la seva pàgina oficial del 64 mini
està molt bé, és molt clara, jo trobo que darrere
hi ha molta passió per aquest ordinador i té
un petit tutorial del Basic perquè tots aquells
que no el coneixien o que l'han de recordar una mica
us dona unes petites lliçons per entrar-hi
Ara suposo que ens parlaràs una miqueta de jocs
però perdona, abans que comencis, he vist un
que feia molt de temps que no em venia al cap
que és el Notes of Yesod
i després el jugava per Spectrum i que em vaig quedar molt parat
quan el vaig jugar l'època perquè hi havia una veu
que deia Notes of Yesod, per Spectrum que deia
però com és possible? Em parla l'ordinador, saps?
Sí, aquí hi ha també l'Impossible Mission
que quan comences també hi ha una veu digitalitzada
que és espectacular comparat amb el que podíem haver sentit tu
digitalitzat amb un Spectrum o alguna cosa, no té punt de comparació
hi ha la seva selecció de jocs, en té 64
que és l'accés al bàsic i com totes les seleccions
hi ha gustos per tot i segurament no tothom veurà
aquells que havia jugat però alguns altres sí
anem a dir una miqueta que els que hi ha almenys
n'hi ha d'alguns que estan sempre a les llistes
dels tops dels millors jocs de Commodore 84
com podia ser l'Oridium, l'Armalight, el Paradroid
o per exemple l'Impossible Mission
a mi personalment, per la meva història personal, m'ha fet molta il·lusió
o l'Everyone's a Wall-E o les Cool Days
Espera, Espera, Espera, Everyone's a Wall-E
però perquè primera part de l'Everyone's a Wall-E era el Pijamarama, no?
exacte, exacte
era molt millor que l'Everyone's a Wall-E
era molt diferent, per l'Everyone's a Wall-E tenies 5 personatges diferents
podies canviar, hi havia tota una ciutat tridimensional
no tridimensional, tu veies pla, però que els carrers
es creuaven entre ells i era el mateix sistema
d'aquests que t'havia d'agradar
que era aquell que tenies un objecte que no sabies què havies de fer, havies de passar per un lloc
canviaves l'objecte, ara s'omplia el cubell d'aigua, ara l'havies de deixar no sé on
allà s'obria una porta
va ser el primer joc que em vaig acabar
era tot un repte acabar per Pijamarama
i recordo que vaig ajudar-me per revistes
ah, les trampetes
trampetes preinternet
no sé si m'hagués agradat trobar-me
i no hi he trobat, perquè serien el Last Ninja o el Hero
la selecció sembla bastant americana
i no és d'estranyar
i suposo que ens hagués fet més gràcia haver-nos trobat
algun clàssic de topo o de dinàmic
és normal suposo pel Boulder Dash
estic veient el Robin of the Boots, és que realment n'hi ha molts
California Games, estàs dient David
i és d'aquestes de les millors versions
de fet, aquest joc jo el recordo per aquella consola portable
Atari Lynx
que portava la capsa com a... és també una versió meravellosa
Atari Lynx, que era una consola que costava veure de dia
jo recordo que era bastant problemàtic
però que podies anar de la volta, em fa l'efecte
sembla que és l'única portàtil per escarrants
podies donar la volta a la pantalla si eres escarrant
era una cosa molt curiós perquè tots els escarrants en el fons
juguen com tothom
el primer model era molt gran, tindria potser l'embargadura de la Switch actual
i clar, en aquella època estàvem acostats a la Game Boy
o potser a la Game Gear, allò era un monstre
era molt espectacular
li hem de donar les gràcies al Ricard, el nostre tècnic que és qui ens ha portat
a aquesta màquina, que ell quan me la va portar va dir
Albert, és que he encontrat a faltar molts juegos de la meva època
una cosa que sí que li podem dir tant a ell com a tots els fans
dels jocs de la seva època, hem sentit a parlar coses com la Nintendo Mini
que si es haqueja, si es fa alguna cosa
pots arribar a posar-hi jocs, la veritat és que una de les millors
coses del Commodore 84 Mini és que es nota que hi ha molta passió
per a aquest ordinador darrere, i els que l'han fet
tenen molt clar que la gent que el jugarà són gent que vol jugar-hi
molts jocs, molts més dels que ells posaran i ho faciliten
a la seva pàgina en les instruccions oficials hi ha la forma
que tu pots, a través d'aquest port USB, posant una imatge
de disquet en un pendrive, pots jugar a altres jocs
que sempre et diuen que tu legalment tinguis accés
també esperen treure un firmware més endavant
per tant és actualitzable i pot estar millorant
l'emulació com els jocs que hi venen
milloraran també la forma en que tu puguis
seleccionar, aquesta vegada només pots posar una imatge de joc
per pendrive, en el futur podràs posar moltes
imatges de joc i podràs canviar o podràs jugar jocs
multidisc i podràs canviar en el seu moment
això és una de les millors coses d'aquest Commodore 64 mini
i si t'hagués de dir algun punt negatiu et diria que la qualitat
del comandament que ve, tot i que és molt maco i s'assembla
al pro de Commodore, la veritat és que no és molt bona
i aquí fa una miqueta de por quan jugues
fa una miqueta de por que acabis quedant-te amb el comandament
a la mà. Home, per 80 euros ja podria ser millor, no?
Sí, sí, realment, però bé, és una màquina que a mi m'ha semblat
curiosa de totes les que han sortit aquestes.
També és veritat i s'ha de dir que a través del port d'USB
ells diuen que hi ha compatibilitat amb altres comandaments, per tant
podries posar-hi qualsevol altre comandament que tinguessis per casa
tant per jugar dos jugadors o per substituir si aquest acaba
patint les conseqüències de l'abús.
Els friquis, ara, són els altres.
Doncs parlant de videojocs, aquesta setmana ha vingut marcada
també per una nova classificació de malaltia
de l'Organització Mundial de la Salut. Aquesta classificació
vol codificar totes les dolències, desordres, condicions
i causes de mort que serveix perquè tots els països
tinguin dades estadístiques i epidemiològiques
sobre la situació sanitària i puguin planejar
els seus programes i recursos. Això ja portava dies planejant,
ja feia setmanes, mesos que es van dir
escolteu, hem fet un borrador i segurament això s'aprovarà
i aquesta setmana s'ha inclòs per primera vegada el videojoc
com a un desordre quan es juga de forma addictiva
i que en alguns casos es pot denominar malaltia que s'ha de tractar.
De fet, aquest desordre que estigui inclòs en aquesta
llista de malalties permetrà a les persones
que ho tinguin, que puguin comptar amb ajuda
de forma oficial. L'OMS estima que entre un 2 i un 3%
dels qui juguen a videojocs tenen un comportament abusiu,
però estan encara treballant hores d'ara amb l'estudi
perquè volen tenir certesa científica.
Declaracions dels responsables de l'OMS comentaven aquesta setmana
que jugar a un videojoc evidentment no és nociu per si mateix,
sinó que el problema és quan el consum és abusiu i canvia
el comportament de la persona i per això s'ha inclòs
en l'apartat d'ús de substàncies pernicioses o comportaments addictius.
Hi ha hagut molta controversia i molta crítica,
però si llegeixes bé el perquè es fa tot això,
penso que és molt bo.
Molta gent ho veu un atac al món dels videojocs,
però no sé què en penseu aquí a la taula.
Crec que pot ser necessari que l'OMS
ja comenci a parlar de videojocs per primera vegada.
El que passa sempre és que molts mitjans s'agafen
que els videojocs són dolents. No és que estiguin dient
que els videojocs siguin dolents la gent de l'OMS,
sinó que diuen que pot haver-hi gent que estigui enganxada
i que necessita agafar ajuda i els està donant a les metges
i sanitaris del món eines perquè puguin combatre-ho.
Hi ha altra gent que ho llegeix des d'un altre punt de vista
que és que són dolents i que et pots enganxar.
No té res a veure. A mi em sembla molt interessant
i, per una altra banda, jo crec que hi hauria un altre...
Diguéssim, aquí hi ha la pota dels sanitaris
i la pota de la indústria que jo crec que falta.
Hi ha molta gent a la indústria que està fent videojocs
perquè la gent s'hi enganxi. Aquells cofres
que s'han d'ubrir cada 5 hores, aquelles caixes
que són gairebé una loteria, totes aquestes coses
que nosaltres com a adults potser ho tenim molt més present,
però que un nen o una nena que s'estigui formant
que no té aquesta sensació de com passa el temps
o del que fan al seu dia a dia, som els adults
els que hauríem de posar-hi cap i veure cap on anem.
Totalment d'acord amb el que estàs dient.
Quin debat més avorrit, doncs!
Una de les coses que també m'ha agradat
i que han comentat ells mateixos, és que ells veuen
que quan hi ha incentius d'aquest tipus, econòmics,
i justament el que estàs parlant tu,
sobretot quan es juguen altres persones i hi ha el tema econòmic,
això incrementa el comportament addictiu.
Això també s'ha de tenir en compte i sobretot ara,
el que ens ve amb el tema dels esports, etc.
que tothom està dient, almenys jo aquestes darreres setmanes,
que sembla ser que tothom en aquesta indústria
dels esports electrònics s'està posant d'acord
perquè funcioni i peti com sembla ser que petarà.
Home, de fa uns anys la gent volia ser futbolista,
després volien ser youtubers i ara seran esportistes de videojocs.
Jo sincerament crec que és un mitjà tan jove al fons
de la història tecnològica i ara mateix la interacció
no té res a veure amb la que teníem fa deu anys amb els jocs,
que crec que és totalment normal que ens preguntem aquestes coses,
que hi investiguem i que sigui un tema de tractar amb precaució.
Jo com a creador no ho trobo pas malament.
És el que diu la Gina, de vegades els mitjans
moltes vegades ens tenen ganes els videojocs
i la representació que es fa d'aquests textos
no és la correcta, però al fons de la història de l'assumpte
jo crec que és totalment correcte i molt interessant.
Fixa't que fa 15 o 20 anys en les classificacions
que es feien dels videojocs, les valoracions que en feien les revistes,
moltes vegades sortia un apartat que ha desaparegut,
que es deia addictivitat, i valoraven la seva addictivitat.
És veritat, és veritat.
Allà segur que hi havia un valor d'addictivitat d'aquells jocs
i era positiu el fet que tinguessis ganes de jugar-lo,
tornar-lo a jugar. Avui en dia,
la gent ha madurat molt i ho veiem de forma negativa,
sobretot pel que deia la Gina. Per aquestes mecàniques
excessivament que t'obliguen excessivament a estar pendent
d'aquest producte, ja no és només que t'ajudin
a que el públic jugui, que li agradi el teu joc,
sinó que van massa, van un pèl massa enllà.
I encara hi hauríem d'afegir una altra cosa, que és el tema del PEKI,
que són aquestes recomanacions per edats.
Tenim la sensació que tots els videojocs són addictius
però és perquè molts pares i tutors no veuen a què juga el seu fill.
El seu fill els demana el GTA i els seus pares veuen que el seu fill
està atropellant prostitutes.
Hauríem de veure si al nostre fill li deixaríem veure
o llegir un llibre de Bukowski.
És la literatura dolenta, no, però potser Bukowski
no seria el més adequat per a un nen de 10 anys.
Tots els que formen part de l'equip del generació digital
saben perfectament que el botó obert obre la porta
a l'entretariment i a la creativitat digital.
Què ha passat aquesta setmana a la xarxa, Gina?
Albert va preguntar per Commodore i les experiències a Telegram
i la Gina et va anar contestant.
Per exemple, el Fran Pérez va dir que l'amiga va ser increïble
per com anava progressant el software per adaptar-se a un hardware únic
i va aconseguir complir el seu propi eslògan,
Only Amiga Makes It Possible.
De l'Albert S deia, jo cap que recordi.
Diu-la que un sol més antic que vaig provar anava amb cassets
que tardaven com mitja hora a encarregar.
I el primer joc, el Doom, amb PC, suposo que en 286 o similar.
La Laura deia, ai, sí, sí, els casets que havies de carregar
i si t'equivocaves i posaves un caset al joc
a l'equip de música, et volies arrencar les orelles.
Pels sorolls, efectivament. I jo també recordava,
quan m'estaven comentant tot això, un dels jocs que més em va agradar
comodera i abans no ho he dit, el One on One.
Un joc de bàsquet entre Larry Bird i un altre jugador de bàsquet.
Sí, que ara no recordo. Julius Erving.
Mira tu, ara m'ha vingut al cap però feia 20 anys que no ho deia.
I aquest joc a mi em va encantar.
I era un contra un, un contra un de bàsquet, com fer un 21.
Saps, el 21? Doncs igual. Molt, molt divertit.
Què més? El Pau Montfort ens feia una pregunta.
He llegit que existeix un servei que es diu Netplay,
que et permet jugar online en jocs de màquines emuladores
a l'estil Recalbox. Algú sap com funciona?
Hi havia gent que sabia? Sí, l'Isaac Besora diu
jo hi he jugat i l'experiència depèn molt de la correcció
de les dues bandes. De vegades tenies una partida molt bona
i en altres era horrible. Diu, només he jugat al Mario Kart
però fa un temps potser ha millorat. Molt bé.
És el que vam penjar al nostre Twitch.
Sí, perquè n'hem parlat al principi, que és en Xavier Serrano,
el Serranillo, ens va deletar una composició feta amb una switch
que podem recuperar en el programa especial del Sónar
de la setmana passada a la web o al podcast.
Doncs els propietaris del software amb el que va fer la cançó,
els japonesos Korg, els han enviat un tuit ensenyant-los la composició.
I tu, a més, has parlat amb Nintendo, per tant, demanem
al Sónar Festival que pensi si Xavier Serrano hauria de fer
l'any que ve amb una switch. Triomfaria. Podríem parlar així, no?
I, per cert, tu, Albert Murillo, estàs en aquesta equació
com a representant del DJ Serranillo. I estem ja amb tractes.
Sí, sí. I avui, dimecres 20 de juny,
mentre estem enregistrant aquest programa
de generació digital, Catalunya Ràdio fa 35 anys.
El mateix any que va néixer Mario.
Catalunya Mario.
Doncs això ha estat la generació digital,
el programa de tecnologia creativa i videojocs
de Catalunya Ràdio. David Jaume Andreu, molta sort
a Undercoders i també a la celebració dels premis.
Moltíssimes gràcies.
Generació digital, no s'entén res, però distreu.
I distreu gràcies a l'Elisabet Sánchez.
Elisabet, sabem que ja estàs a casa, estem molt contents.
Francesc Xavier Blasco, Gina Tost, Oriol Dalmau i Albert Murillo,
el control tècnic. Avui, Ricard Portal, el retorn.
Mentretant, segueix-nos al Telegram, Twitter, Facebook,
Twitch, Instagram i catradio.cat barra gd.
Adéu-siau.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.