El d'avui és un programa especial. El dediquem a una consola de videojocs. L'excusa ha estat la sortida d'un videojoc, Sega Mega Drive Classics, on es recopilen 50 títols de la Mega Drive.
La Gina, l'Albert, el Francesc i l'Oriol són a la taula amb moltes ganes de recordar i d'explicar moltes coses relacionades amb l'actualitat i el passat d'aquest sistema d'entreteniment.
Generació Digital amb Albert Murillo
Benvinguts al Generació Digital, el programa dedicat a la tecnologia creativa de Catalunya Ràdio. Avui a l'emissora de la Ràdio Pública de Catalunya parlarem de la Sega Mega Drive.
Potser alguns dels uients del Generació Digital no saben gaires coses d'aquesta consola, però després d'aquests 52 minuts que ens queden, espero que us feu una idea de la importància que va tenir per la indústria del videojoc.
Debatrem sobre la seva música, sobre els seus videojocs i sobre les claus de la seva importància.
Això és Generació Digital. Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez i avui amb l'Albert Garcia.
Hola, què tal? Benvinguts. Hola.
Gina, quan va ser la primera vegada que vas veure una Sega Mega Drive?
La casa meva érem de Sega, però la Mega Drive no la teníem perquè no les puc tenir totes, és una cosa que em van ensenyar de petita,
però tenia una veïna, una senyora gran jubilada amb el seu marit i a casa seva tenien una Mega Drive i jugaven a la consola i tenien molts videojocs.
I jo recordo amb el meu germà passar hores allà jugant amb aquella senyora i el seu marit i per mi és un record molt tendre.
Això un dia n'hauríem de parlar i és l'època on anaves a casa dels veïns o dels amics a jugar, una cosa que s'ha perdut.
Clar, però jo aquesta senyora no l'hagués conegut de res si no hagués tingut una consola.
El dia que el meu germà i jo vam descobrir que aquella senyora tenia una consola amb molts jocs, es va convertir en la nostra BFF, Best Friend Forever.
Francesc, tu recordes el primer videojoc amb el qual vaig jugar, la Mega Drive?
Devia ser el Sonic perquè la consola que me la vaig comprar, que ha fet, me la vaig comprar jo amb els meus diners,
estalviant, treballant a les tardes perquè els meus pares van dir
doncs gastarem mai 20.000 pesetes en una consola de videojocs, home, què és això?
Perderàs el temps, no et dedicaràs a res, estudia.
Era un pack que incluïa el Sonic i un multijoc on hi havia el Columns.
Després en parlarem.
Totalment legal, és un dels recopilatoris de Sega d'ella mateixa.
Hi havia el Super Hang-On, molt maco, però, òbviament, el Sonic, que era el que se'n portava la palma.
Albert García, tu encara se't posa la pell de gallina amb alguna música d'algun videojoc que jugues encara o no?
I tant, i tant, de la Mega Drive també.
Jocs com avui en parlarem una mica, jocs com Streets of Rage, encara avui dia, són molt dignes d'escoltar
i de fet comentarem també com d'aquí uns dies al Festival Sonar el seu compositor vindrà.
Per tant, podrem veure la música de Mega Drive en directe com en un concert.
Per cert, el meu primer joc de Mega Drive era una castanya màxima.
El joc Home Alone solo en casa.
El videojoc de solo en casa em va cridar l'atenció, va ser el que vaig comprar per estrenar la consola.
Queda dolent que era, però...
Hi havia jocs dolents també per la Mega Drive.
I tant, i tant.
Gina, important, tenim entrades pel Sonar.
Tenim atenció, aquest any és una mica estrany, una per la nit de divendres i una per la nit de dissabte.
No són dobles. Una per divendres i una per dissabte.
Exacte, en tenim una per dissabte i una per divendres.
Participar en el concurs és molt senzill i des d'avui fins dimecres...
d'avui, dimecres fins dissabte, dia 9, a la una...
Sí, quan acabi el programa.
Quan acabi el programa, exacte.
Teniu temps per enviar un missatge a través del nostre Telegram,
on ens heu de dir quin és el concert que no us voleu perdre.
També us diré que l'Albert García durant aquest programa durà moltes pistes.
Per fer-ho, telegram.me barra generació digital.
Amb la intenció de participar.
El missatge és, eh, i vull aquesta entrada per aquest dia o per aquest altre,
i el concert que voleu veure a dins del Sonar Festival.
Dilluns al matí direm el nom dels dos guanyadors.
Gina, el mes de juny sempre és el més divertit del generació digital.
Recordem, avui estem fent aquest especial Megadrive,
la setmana vinent especial de dues hores, ja us direm exactament les hores,
des del festival Sonar i a finals de mes programa des del congrés GameLab.
Bé, vull dir que Déu-n'hi-do.
Home, i penseu que aquesta setmana, aquest cap de setmana comença l'E3,
i per tant estarem molt entretinguts.
A veure, personalment la sortida de la Sega Megadrive a mi em va agafar en mal moment.
A casa havia entrat a l'Spectrum, feia molts anys,
i en aquells moments tenia el Commodore Amiga,
i aquest últim jo el considerava com el millor sistema d'entreteniment de tots els temps,
amb l'afagitó mental que res al costat del Commodore Amiga era del meu interès,
i així era.
Això va fer que em tanqués absolutament altres sistemes,
i a més es va donar la circumstància que cap dels meus amics tenia una Megadrive, per exemple.
Tots tenien PC i la meva lluita personal era demostrar
que a banda de poder fer els treballs escolars amb el Commodore Amiga,
també podia fer muntatges musicals, cosa que ningú podia fer.
Jo pensava cartutges a 8.000 peles de la Megadrive,
però aquestes consideracions personals no porten enlloc,
després les comentarem, però coneguem una mica la màquina gina.
A veure, la Sega Megadrive va aparèixer a Europa tot just abans de la campanya de Natal de 1990.
Perquè ens en fem una idea, quan sonava aquesta cançó de l'estiu de TV3,
els nens i nenes encara no sabien que era la Megadrive.
Que fort, que fort.
A veure, canya TV3, no?
Sí, sí.
Es van editar gairebé 900 videojocs per la Megadrive,
recordem, estem parlant de la Megadrive,
que va vendre més de 40 milions d'unitats.
El videojoc més venut, no ho diríeu mai, és Sonic the Hedgehog,
que de fet el tinc aquí al davant i que anava, a més, amb la capsa original,
va vendre 15 milions d'unitats.
També va tenir perifèrics com una pistola, un ratolí i sobretot va tenir dues ampliacions,
el Sega Mega CD i Sega 32X.
La Megadrive va convertir Sega en un nom conegut arreu del món.
Després del poc èxit de la seva primera i segona consola,
Megadrive va aconseguir per Sega el que en aquell moment era impensable,
disputar el mercat a la tot poderosa Nintendo abans de la seva caiguda en desgràcia.
La Mercedes Xavier en resumeix en 10 punts clau els motius de l'èxit i el fracàs de Sega i de Megadrive.
Com a ceguer oficial del programa, el que he preparat són 10 punts importants sobre la Megadrive.
Per ser justos, alguns de positius i alguns de negatius.
Comencem per punts positius.
Per exemple, que la Megadrive va triomfar a Estats Units,
malgrat que la gran acceptació de la NES enfront de la Master System,
que ja donava una base d'usuaris molt més favorable a Nintendo,
Europa Megadrive va fer molts bons números,
ja que la Master System sí que estava bastant més implantada.
Com ens ha dit la Gina, va arribar dos anys després,
per tant, va sortir ja amb un catàleg de jocs bastant més interessant,
que a vegades els primers jocs en què surt una consola et poden deixar una miqueta fred.
I el que sí que va passar al Japó és que va ser impossible disputar-li res a Nintendo.
Molt bé, a veure, el punt dos de les coses positives.
Doncs mira, era una consola que es destacava potser per tenir un contingut una miqueta més adult.
Tenint en compte el mercat al qual estava enfocat en aquell moment,
qui eren els nois que jugaven a consola en aquell moment,
alguns ja estaven entrant a la franja de l'adolescència i postadolescència.
Era un catàleg on hi havia sobretot molts jocs esportius,
però sobretot, però sobretot, va agafar fama per jocs esportius.
Tenia una aliança molt important amb Electronic Arts,
que tenia moltes llicències esportives,
i va tenir el seu propi segell esportiu, Sega Sports.
Es tu gato tan exquisito como tú.
¿Quieres algo aún más sabroso? Canal Pirata Sega.
¿Está en llegar?
Acabas de ser invadido por el Canal Pirata Sega.
Buenas, bienvenidos a la televisión interactiva.
Això que esteu sentint és una part de la publicitat que utilitzava Sega durant l'any 93,
el Canal Pirata Sega.
En alguns moments durant la tele semblava que hi havia un anunci normalet,
s'interrompia l'emissió, sortia una calavera,
i formava part de l'estratègia de marketing de Sega que era una estratègia molt agressiva
i sobretot molt enfocada a un públic ja adolescent o inclús postadolescent,
dels 12 als 18 anys.
Bé, i pel que escolto, un altre dels noms positius és Sonic, no?
Doncs Sonic, per descomptat.
Una de les coses que destaca aquesta consola és per la creació d'aquest famós personatge.
Va arribar l'any 91 per convertir-se en la mascota que necessitava Sega i que necessitava Mega Drive,
cosa que no van aconseguir mai amb el seu altre personatge carismàtic,
que era l'Alex Kidd, que venia del temps de la Master System i de les recreatives.
El Naoto Shima, que és el dissenyador del personatge en si mateix,
reconeix que va utilitzar el cap del fèlix del gat i el cos de Mickey Mouse,
i amb aquest màix embrat va sortir una mica l'efici del que és Sonic.
L'Oriol, que ja ha vingut, estava amunt perquè estava veient tots els jocs.
Estic flipant. I això que estaves dient, fèlix i el gato?
I Mickey Mouse.
Si t'hi fixes, veuràs que hi ha aquesta cara de fèlix del gat, el personatge dels dibuixos antics.
Sí, senyor. I en aquesta època Nintendo ja ho està petant.
Feia molt temps amb Mario. I és cert que Sega o treia una mascota o estava fotuda.
Jo recordo la primera vegada que, en una visita a un centre comercial molt conegut a Barcelona,
vaig veure una muntanya de jocs amb el Sonic. Em va cridar molt l'atenció.
Però tu ja coneixies la Mega Drive d'abans?
No, no, o sigui...
Ell ja va néixer a Sabeno.
Estava en aquesta època que les consoles eren no gaire conegudes per a mi encara.
Això em va passar a mi amb Golden Axe.
La primera vegada que vaig veure una Mega Drive encesa va ser al Corte Inglés amb la Golden Axe.
I jo venia d'Amstrad, d'abans de la CPC, i vaig dir...
D'un avorrit Amstrad.
D'aquells pixels xungos, i vaig veure allò i dic que és exactament igual que la recreativa.
Els meus pares m'estaven enganyant.
Exacte, m'han de comprar això com sigui.
En aquella època pensaves que era igual que la recreativa.
El xoc va ser molt important, sobretot perquè era molt colorista comparat amb el que teníem en aquell moment,
però, òbviament, quan va arribar Super Nintendo es va veure que a nivell de grafisme i sobretot de colors,
Mega Drive sempre estava una miqueta per sota.
Sí, però igualment les portades seguien aquesta tendència de...
No té res a veure amb el que hi ha dins del joc.
Totalment.
Les portades, rai, que això és...
Un senyor que pinta, o una senyora que pinta, i de sobte et posa uns Super Ninjas,
que quan tu obres qualsevol tipus de consola, o Commodore, o Amiga, o demés,
era... Home, des de l'època ja no eren pixels com Cigrons, però em feia una mica de ràbia.
Estaven farts d'això, d'haver uns mega dibuix de la portada, a veure les pantalles del darrere,
que normalment eren en fake.
Sí, sí.
Eren pantalles d'Amiga.
Exacte, tu compres el joc per a Spectrum i a darrere posava pantalla d'Amiga i detalls de B.
Exacte, jugaven amb la innocència de la roba.
Ja t'enganyaves a partir d'aquí.
I escolta, ara portes un nom que també creus que és positiu per la marca, que és el Michael Jackson?
Doncs la veritat és que sí, un dels altres punts positius que jo vull remarcar és la vinculació
que hi va haver entre Michael Jackson i Sega a Sonic 3.
Almenys com a punt original o conegut perquè es va convertir durant molt de temps
en una d'aquestes llegendes urbanes del món dels videojocs, molta especulació.
Sí, Michael Jackson, que era declaradament un fan de Sega, és un fan del Sonic,
recordeu que va tenir un propi videojoc, el de Moonwalker,
i us vull posar perquè compareu un fragment, els sentireu tots seguits,
per tant, atenció, a la zona Carnival Zone del Sonic 3
i després sentireu un fragment de Jam del Michael Jackson de l'any 91.
És bastant evident, eh?
És que va fer un control C, control V, eh?
Era Michael Jackson.
És un homenatge.
En els futurs de creació no apareix Michael Jackson,
però sí que apareix molta gent vinculada a l'àlbum History de Michael Jackson
a nivell de producció musical i d'art.
Sembla que Michael Jackson no va estar molt content de com sonava la seva música
després amb el chip sonor de la meva drai, es va anar retirant,
també va ser justament a l'època de les demandes famoses contra Michael Jackson
i va fer també que la companyia es volgués desvincular una mica del seu nom
i es va quedar aquí.
Jo trobo que és significatiu que personatges populars molt d'aquella època
veien els videojocs com una cosa normal.
En el cas de Michael Jackson, un nano nascut, crescut durant els 70s i els 80s
i per tant es podia afiliar a una marca de videojoc i no li semblava res estrany.
A la Fórmula 1 hi havia les potes del Sonic,
les portava el Williams de Fórmula 1 que guanyava totes les curses,
anava amb Sega i amb les cames de Sonic.
De les formes, perdoneu, Michael Jackson era l'únic nen jove del món
que tenia una recreativa a casa o recreatives a casa, perquè en tenia moltíssimes.
Macaulay Culkin no tenia recreativa?
Sí, també suposo que no.
Bueno, perquè l'havia regalat Michael Jackson.
Això ha sigut...
No gratarem en aquesta relació.
El creador del Sonic, el Jógin Acre, que abans comentaves, va explicar a Bilbao,
a la fira aquesta de Fan en Serius fa un parell d'anys que va anar al creador del Sonic a aquesta fira,
que Michael Jackson va visitar una vegada Sega Amèrica, Sega Japó, un dels estudis de Sega.
Però si anaves a un, els altres no t'obrien la porta, perquè estaven molt barallats.
Exacte, estaven barallats.
Però el tema és que els caps del creador del Sonic li van dir
ara haureu de jugar tu i el Michael Jackson a un videojoc competitiu,
però tu t'has de deixar guanyar, sense que es noti.
I es veu que al Michael era tan dolent que al Jógin Acre va ser impossible no guanyar-lo.
I li van fotre una bronca.
A més, com són els japonesos. Tu pots imaginar que arriba aquest, el rei del pop,
i és com, com? Has guanyat el rei del pop?
Sort que no li van obligar a fer-se l'ara aquí allà davant per l'ofensa en Jaco.
I com a punt, un dels punts que sempre determina lo bona que és una consola són els seus jocs.
I en aquest cas, uns quants dels jocs que van ser exclusius de la Mega Drive.
També una consola que es va fer popular per les conversions d'Arcades, sobretot de la sega.
Tenim l'Altered Best, el Golden Axe començava...
El Golden Axe és un autèntic miracle. Tu veus l'Arcades i la conversió que van fer.
I més dels primers jocs que va sortir. I era una meravella.
Com a altres exclusius, tota la saga Shinobi, la saga del Sonic.
Curiositats com el Toe Jamaner, el Phantasy Star Saga o el Castle of Illusion,
basat en Mickey Mouse, també un dels primers jocs de les primeres fornades que vam veure a Europa,
i que ens deixaven en aquell moment bocabalats.
Et demanaria que aquests quatre punts que ens queden negatius facis una repassada ràpida,
perquè tampoc volem donar-li un tema tan...
No pot defensar-se.
Ara criticaràs la Mega Drive, ara.
Sí, perquè vull ser una miqueta equitatiu.
Hi ha coses que van afectar també una miqueta a la consola.
Penseu que l'any 92 a Estats Units, per exemple,
Sega tenia el 55% del mercat a l'era de la Master System i l'anés venia d'un 2%.
Per tant, va tenir un èxit aclaparador fins a cert punt.
La veritat és que una de les coses que li va passar a Sega és que no va saber gestionar l'èxit de la Mega Drive,
ni enfrontar la següent generació de consoles.
Tots aquests invents, el Mega CD, el 32X,
tot de coses que deien fer en veure que la companyia no sabia cap on havia de tirar,
jo crec que també la van acabar penalitzant, i de fet es va veure posteriorment.
I un altre punt que és negatiu per tots els que som cegueros de pro,
és coses com Mario i Sonic en els Jocs Olímpics.
Veure la figura irrepresentativa d'aquella època de Sega
encorrent en consoles de Nintendo encara fa mal.
Encara és una fusió hostil.
Doncs un dels aspectes més recordats de la consola de 16 bits de Sega era la seva música.
Així que li han demanat a l'Albert García perquè ens expliqui
per què era un element tan important d'aquesta consola.
I ja de passada, com que arribem al sonar, no sé, posa't els plats, Albert.
Em poso els plats.
Molt bé, el DJ Albert.
Molt bé, aquestes plats.
Això ho has fet tu, tio?
Això no ho he fet jo, és un videojoc de Mega Drive.
El Tohjam and Earl, que abans comentàvem,
doncs com si fos aquests curiosos extraterrestres imbuits en el funk,
que eren els personatges d'aquest videojoc tan mític i tan curiós,
em situo els plats per intentar parlar-vos
per què el so de la Mega Drive és tan especial.
Anem a descobrir-ho a partir d'una sèrie de tracks
amb la música produïda per a aquesta màquina.
M'agrada molt, sona molt bé.
Doncs amb les consoles de 16 bits,
el so dels videojocs dona un salt molt important, com podeu comprovar,
i la Mega Drive, en ser una de les primeres màquines
amb aquesta potència de processament,
doncs també dona un salt amb el tema de la música.
Una petita revolució.
Ara estem sentint un tema meravellós del primer Sonic, que no és el típic.
És el tema de Starlight Zone, és una melodia fantàstica.
Aquí aportaves moltes hores de Sonic.
Moltes hores de Sonic i fixeu-vos en el baix, que sona de fons.
Sona midi, eh?
Sona midi, però és una cosa que no era possible amb les màquines antigues.
M'agrada que digui màquines antigues.
Sí, perquè aquí estàs mover-ne.
T'entenc, t'entenc, perquè estàs en aquell moment.
Vols dir anteriors a...?
Soc de l'any 91, ara mateix.
Això és Super Hang-On.
Super Hang-On.
Hòstia, i tant.
Passem dels típics blips blips dels ordinadors més antics,
continuant amb aquesta percepció que som a l'any 90,
cap a un tipus de música que tenia més cos,
que tenia més volum, tenia més profunditat,
uns sons una mica amb més cos,
jo crec que és la característica que les definia.
I això és degut a una característica de la Mega Drive.
No tenia un xip de so, en tenia dos.
Per començar, doncs, els músics de Sega treballaven
amb samples que moltes vegades podien provenir,
o eren molt similars, potser amb una mica menys de qualitat,
els que s'utilitzaven, els músics professionals,
amb sintetitzadors com els Yamaha o com el Roland.
Escoltem, per exemple, un exemple d'un tema musical
molt conegut dels anys 80, però reproduït per la Mega Drive.
És molt digne, eh?
La gent tenia casets que sonaven pitjor que això
amb la música original.
Però això no sortia a cap joc, no?
Això és una obra... Una demo, no?
Una demo d'un usuari.
En aquest cas és un fan de Mega Drive, en Luis Siles,
conegut a internet com My New Soundtrack,
i això encara, vull dir, es fa.
O sigui, hi ha gent que agafa les cançons,
i fa música com si es tractés d'un instrument.
És molt interessant.
Aquest és el tema, com heu pogut identificar,
segurament al Take On Me, del Sahá,
però interpretat per la Mega Drive.
Darrere de moltes de les bandes de música
dels anys 80 i 90 hi havia els famosos sintetitzadors.
I tant.
En aquest cas, el DX7 de Yamaha.
Molt bé. Escolta, escolta.
Oh!
Doncs de la mateixa manera que aquest tema musical original
es produïa amb un teclat sintetitzador Yamaha,
també la Mega Drive tenia un chip de so, no tan potent,
però també de la família d'aquest Yamaha, l'Y2612.
Comentar-vos que he posat una mica de reverb a tots els temes,
perquè avui dia escoltes les músiques chiptunes,
i a vegades, amb una mica de mala orella,
quan estava preparant el programa,
posa't una miqueta, un puntet.
Estàs fent de productor musical, però super.
Està molt bé, és molt digne.
És aquell punt de de papino al gintònic que li poses.
Aquest punt.
I una mica de pe, però una mica de...
Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí.
I una mica de pe, però una mica de tot això.
Aquest tema que estem sentint és del videojoc de cotxes mític Outrun,
i és un bon exemple per uneixer el so de la Mega Drive.
Bàsicament, posant-nos una mica de tècnics,
aquesta consola, el chip principal, tenia 6 canals FM,
era so estereo, que és una cosa que es pot sentir perfectament amb aquest tema,
i un canal podia reproduir petits samples, petits sons, per entendre'ns,
de baixa qualitat, però que intentaven reproduir bateries,
guitarres, percusions, i intentaven fer de la Mega Drive com si fos una banda de rock,
que és el típic so que té la Mega Drive.
M'agrada molt, eh? Bonic, bonic, eh?
Els baixos sempre estan bé. Sí.
El que potser tenia més fluix de la Mega Drive eren les veus.
Les veus eren molt complicades.
I sonaven com molt metàl·lices. Molt metàl·lices.
És el que dic, fins i tot els pianos, el químic de pianos,
té so campanetes, jo en el guió he escrit campanetes,
no sé per què s'ha escrit això, el guió, no?
Em pensava que m'estava fotent un missatge.
Perquè tot sona campanetes, i per això em sona tan bé, no?
És com, ostres, és alegria.
Totalment. A més del xip propi de la Mega Drive,
aquest xip Yamaha de so, atenció, això és molt curiós,
perquè la Mega Drive tenia un xip de so secundari,
el xip de so de la Master System.
Serà per xips, eh? Un parell de xips ben bons, eh?
Deu-n'hi-do. Quins xips.
El fet de tenir dos xips de so va permetre, doncs, temes com aquest.
És un tema molt conegut del videojoc de Streets of Rage,
la famosa intro, escoltem-la un moment.
Sembla enigma això, les anys durant-te.
És el tema musical més badass que es diu en anglès, no?
Que et puguis imaginar.
Jo la banda sonora de la Streets of Rage treta directament de la consola,
la tenia gravada en caset i la portava al cotxe.
Hòstia, això és un pas de fiquet esmaiat.
Això és un ceguero, com deumana.
Aquest és un dels temes més recordats de la consola,
la introducció d'aquest videojoc.
El seu compositor és el japonès Yuzuko Shiro,
i la intenció d'aquest compositor era imitar el so de la música
que es veiava a Europa als anys 90.
Veus?
Haus, techno, aquest tipus de música.
Clar, tu li posaves això a un nen de 10 anys,
mentre anaves repartint a tot i dret per la ciutat,
i et creixies molt moltíssim.
Que interessant.
Fixeu-vos, com hem parlat abans,
Mega Drive era una consola
que la seva música estava molt lligada a l'època que va viure.
Abans hem vist un exemple de Michael Jackson.
Atenció, amb aquest altre, que també és de Michael Jackson.
Fixeu-vos com encaixen.
Reconeixeu el videojoc?
No, no.
És el Sonic 3.
És un tema musical del Sonic 3.
També un usuari de YouTube.
Va fer una mescla aquí.
Bàsicament agafat.
Smooth Criminal, el tema famós de Michael Jackson.
El tema de la neu del Sonic 3.
Encaixant-ho a la perfecció.
És el mateix tema.
És el mateix tema, no hi ha cap canvi.
Ella es devia adonar jugant,
que es podia fer molt bé.
Mira, mira.
M'agrada, m'agrada.
I a continuació anem amb un videojoc
que a l'Oriol li encanta.
La Gina li està pagant patades a l'Oriol.
L'Oriol riu perquè no li faig mal.
L'Oriol riu perquè no li faig mal.
Pots fer, eh.
Per això t'ho dic.
És el tema musical d'un dels temes
del videojoc Golden Axe.
Això també per reproduir que Mega Drive
no tan sols feia músiques estil banda de rock,
que era el seu estil característic,
sinó també podia fer música molt èpica,
com aquest tema que estem escoltant ara mateix.
Aquest joc et tornava boig als salons recreatius.
Quan el vas poder tenir a casa,
és que ens vam tornar tots locos.
Molt boig perquè amb aquest tipus de composicions
no es va fer per una amazona, un nan, com en aquella època.
Atenció perquè el següent tema
és un que si no posés
els fans d'aquesta consola en tallarien el cap.
I per què, per què, en tallarien el cap?
Doncs perquè és una banda sonora d'un joc de l'empresa japonesa
Technos, és el Thunder Force IV,
un joc d'anoms especials molt frenètic
i per molta gent aquesta és una
de les fites musicals de la Mega Drive.
Com abans parlàvem d'aquesta consola
com una màquina que feia un so molt metàl·lic,
aquesta peça és un exemple molt bo.
I si us sembla, per anar acabant,
anem amb l'autèntic rei
quan parlem de la música d'aquesta consola.
Estem parlant una altra vegada
del Yuzo Kojiro, aquesta és la segona part
de Streets of Rage
que tenim aquí ara mateix a la taula.
És que aquest el tenia i el vaig deixar a algú
i mai més, perquè això es feia abans.
Tinc un Tasmania de merda que no és meu
i aquest que li vaig deixar a algú
que no sé qui és, ja mai més el recuperaré.
És la joia de la corona a nivell musical
i com dèiem abans,
una notícia molt potent, doncs al
peronament musical d'aquest any del Sonar
és que el seu compositor, en Yuzo Kojiro,
vindrà el proper dijous
a punxar la música de Streets of Rage.
Serà una cosa impressionant.
Això és molt fort, no?
Sí, sí. Després de 30 anys de la publicació
d'aquest vídeo dijous podrem per fi
ballar, sentir la música
d'aquesta música, doncs tan norantera,
però a l'escenari del Sonar.
Ja has guardat lloc, sí?
I tant, i tant.
Molt bé, molt bé.
I juga l'Oriol Dalmau
per donar-li el vistiplau.
Avui l'Oriol Dalmau ens porta un vídeojoc
que fa poc que es diu SEGA Mega Drive
Clàssics i resumeix la història d'aquesta
consola amb 50 videojocs.
Ha aparegut per la PlayStation 4,
la Xbox One i per Steam.
Aquí està.
Ei.
Què et sembla?
És que es fa veure
aquesta música.
Aquí no ho puc veure, però ens estem movent.
Perdona, hi ha un
tuit.
Per cert, Oriol, abans que comencis,
quantes vegades
han sortit aquest tipus de títols?
Aquestes recopilacions.
Però sempre fan com gràcia.
Jo he trobat pràcticament el mateix per PS2,
per PS3, per PS4 i per PSP.
Per PlayStation 1, no.
Hi ha recopilacions de Street Fighter,
però home, déu-n'hi-do.
A més, els jocs que surten,
les recopilacions, quasi sempre són els mateixos títols.
El curiós és que
SEGA fa recopilacions
per la pròpia Mega Drive.
Per la pròpia Mega Drive.
Hi ha cartutxes de tres jocs,
però hi ha inclús SEGA Collection,
per Mega CD, per exemple,
recopilant cinc jocs de SEGA.
A l'any 94
tenia jocs del 92, del 90
i del 80. Tiren de la nostàlgia
abans que s'inventi la nostàlgia.
SEGA Mega Drive clàssic.
50 jocs, com deia la Gina,
per PS4 i per Xbox One, no hi ha per Nintendo Switch.
I aquesta és una de les primeres coses
per emprenyar-se. Més que res,
per la portàtil és on crec que tindria més sentit
una recopilació com aquesta.
La pantalla de la Switch petita fa que es vegi
molt millors jocs de 16 bits
i té el seu rotllo, fer un sonic mentre estàs a la sala d'espera del dentista.
Per què no ha sortit de Switch?
Bueno, perquè SEGA
ha anunciat una cosa
que es diu SEGA Ages
per Switch, que seran 15 jocs a la eShop
i que costarà el mateix
que 50 jocs per la PS4.
I ara, 15 jocs
a la Switch costaran 30 euros
i 50 jocs per la PS4
costen 25 euros.
La Switch sempre és més cara, no sé per què.
Però jugar a la Switch és millor.
Ens ocuparem a la Switch.
50 jocs, 25 euros, vol dir mitja euro el joc.
És el que costa aquí a Catalunya Ràdio
un aigüe, per tant està bastant bé.
El que us deia, 50 jocs,
molt encertats, alguns,
però hi ha també morralla.
Amb 50 podries tenir pràcticament tots els imprescindibles.
Però així com hi ha joies
els propis Sonic, Sonic 2,
els Assets of Rage que dèiem,
el Golden Axe, el Comix,
el Wonder Boys, també hi ha
Space Harrier 2, per què?
I hi ha mancances increïbles.
No està Outrun, per exemple,
que és de SEGA, no heu de tenir
negociacions amb ningú, era vostre.
Potser han perdut l'exe, el punt exe
que necessitaven per executar-lo.
S'ha corrompido la ROM o algo.
No hi ha el Sonic 3, hi ha l'1, el 2,
hi ha el 3D Blast, el Sonic 3D Blast
i no hi ha el Sonic 3.
No hi ha l'Echo de Dolphin que sempre sortia,
no hi ha l'aclamadíssim Street Fighter 2 Champion Edition
que molta gent diu que és el millor Street Fighter
que va sortir per consoles de 16 bits,
moltíssima gent ho diu.
A veure, no va ser el primer, va sortir
molt abans per Super Nintendo.
No, no, no.
5 vegades no.
Un no del normal, del Turbo, de l'Hiper
i del Super Nintendo.
Per què no hi ha tots aquests jocs?
Perquè d'aquí res,
podria ser perfectament.
Ja ens la comprarem.
La Sega ho va inventar primer.
Podria ser un DLC.
El joc en si almenys molt xulo,
és una habitació d'un adolescent dels 90
recreada en 3D amb la seva tele de tubo,
la seva megadrive, els seus pòsters cegueros.
Perdona, parlen de pòsters,
hi ha pòsters d'aquest joc.
I depenent de l'hora en què estàs jugant,
la il·luminació de l'habitació varia.
I és l'hora real del dia,
si no la canvies tu.
I els jocs són una estanteria
amb els cartutxos allà posats.
Aquí, primera cladeada,
els jocs, veiem el lateral, el lomo del joc,
però no veiem les caràtules.
Mal! Hauríem de veure la caràtula,
la trasera, de totes les regions,
el manual d'instruccions, i si m'apures,
informació additional de cada joc,
comentaris del director, arte conceptual,
anècdotes, banda sonora...
Jo crec que s'ha perdut l'oportunitat
de tenir molta més informació de cada joc
i fer com una espècie de semimuseu de lo retro.
Totalment.
Trobo especialment penós que tu et baixes
un llençador de roms de PC gratuït,
com Launchbox, per exemple,
i té molta més informació de cada rom
que el que és legal.
Jo crec que no pot ser.
El que sí que mola és que alguns jocs
pots canviar de regió,
és molt interessant perquè hi ha jocs
com Street of Rage, que no és igual,
la versió japonesa que la europea.
Bernackels es diu la versió japonesa,
i si canvies la regió veus el canvi de caràtula.
No es pot passar de 50 Hz a 60 Hz,
que estaria bé que es pogués,
i hi ha com uns desafios.
Ara entres en Altred Best
i en la tercera pantalla, com poca vida,
saltes 45 veces.
La pròpia emulació, jo aquí he de reconèixer
que no soc la persona adequada per valorar el joc.
I us diré després per què.
Si l'emulació és bona, és fluïda,
es pot guardar, es pot carregar,
es pot rebobinar, es pot jugar online
en alguns jocs.
Els que es podia jugar amb dos jugadors,
i hi ha algú a l'espera?
Jo no he trobat ningú.
Aquest és el tema, és un drama.
Teòricament es pot.
L'emulador es pot posar 16,9, que és per matar-te,
es pot posar 4,3, amb bezels,
aquelles imatges dels laterals.
Hi ha filtres gràfics que bàsicament són,
per no veure la imatge amb aquells pixels
que ja no són si grans, són melons aquells pixels.
Hi ha l'opció bilineal,
que és com semihòpit a les ulleres.
Hi ha aquells efectes tipus aquarela,
que jo odio, que són horribles.
Hi ha les scanlines,
que diuen línies de barrido,
que és per simular un monitor CRT amb la curvatura.
Que no està mal, però aquí és quan us dic
que jo no soc la persona adequada per valorar-ho,
perquè jo tinc, i no vull fer ràbia,
tinc la Mega Drive original
connectada per RGB a un Trinitron,
o una tele d'aquestes de 25 pulsades,
i jo quan em poso el Sonic 2 allà,
ploro de felicitat.
I quan la poso en la tele de 50 pulsades,
ploro a secles.
És molt més còmode,
és cert, i la tecnologia avança,
les televisions han canviat molt,
és cert que cada vegada hi haurà
menys televisions disponibles
en de tu, en bon estat,
que ocupen molt, que en van quedant menys.
Però, clar, pot un LCD
donar-te una sensació de CRT
digne?
La resposta és que quasi bé sí.
Hi ha emuladors, bàsicament MAME,
que si us hi heu posat,
per arcades o retroarts,
ho han treballat moltíssim.
Hi ha molts grans efectes
a base de fotre'ls recursos gràfics.
La PS4 té aquests recursos gràfics.
Podria ser que hagués diferenciat
aquesta recopilació de les de PS3 o PS2.
Que és fotre'l castanya
amb imitar un CRT
que consumeix recursos però els tenim.
A PC, amb MAME, pots escollir
10.000 paràmetres de les scanlines.
Que si són més gruixudes,
més vermelles, més blaves,
i acabes tenint algo realment convincent.
Aquí els filtres són bastant patateros,
és una cosa molt senzilleta.
Per acabar de criticar,
a mi m'hauria agradat
jocs de Mega CD, de Mega Drive 32X,
que sempre ho ignora Sega,
i la fotos de Saturn, de Dreamcast.
Resumint les 3 coses,
falta info de cada joc,
els filtres no avancem
i jo emularia més màquines.
Per tant, és el mateix que teníem en PS2,
en PS3...
De fet, així com fa uns dies
va sortir també la recopilació
excel·lent, està superbé.
Aquesta està bé, com deia l'Oriol,
estic totalment d'acord amb tot el que has comentat,
però li falta aquesta cosa...
Una mica d'amor.
Jo de Street Fighter no l'he vist.
M'imagino que deus tenir el mateix problema,
però quan que és un rom d'un arcade
deus tenir una mica més on jugar.
Aquí els gràfics que són realment molt senzills.
Al final, la sensació és que vas a comprar
el pa amb un Lamborghini,
que és quan fots la Mega Drive
amb una televisió de 50 pulsades 4K,
però bé, el meu consell,
per prou que t'he comprat,
però jo el jugaria amb una LCD petita,
de 27, de 32, màxim.
Si no, s'ho farà realment estrany.
És pels amants de valor retro,
que acabaran jugant aquests clàssics d'una altra manera,
però no els farà gaixa tenir-ho,
pels nous usuaris es pensaran que la tele se'ls ha espatllat.
Compraran sobretot
cegueros locos, que n'hi ha molts,
i així recuperaran una inversió,
que jo crec que en aquest cas ha estat petiteta.
Aquests jocs s'han gastat pocs cabells.
La teva cosa, jugar amb el teu Triniton...
Perdona, a Wallapop,
en pots aconseguir per 20 euros,
és un tema d'Espai, si tens l'Espai,
és que realment val la pena.
L'Espai no es compra a Wallapop.
I una Mega Drive també,
perquè jo l'he cuidat molt.
El mercat és en Antoni.
I no són tan cares.
Una Mega Drive igual que et costa.
30-40 euros?
No, jo crec que estan tirant cada cop més amunt.
Per desgràcia, sí.
Però si està a 50, la venc.
Pujuga l'Oriol del Mou i puja el preu fins...
Per continuar amb el tema pixelero,
et faig entrega
del homenatge definitivo
al legado Arcade de Street Fighter
perquè facis el teu...
Moltes gràcies. Tu deies amb això, Albert.
Els filtres gràfics estan millor aquí?
Té menys filtres, però més bons.
Però tu sigues independent, eh?
Jo crec que és la cosa clau.
Ha costat molts anys,
amb RetroArch, per exemple,
tenir uns filtres que diguis home, sí.
I és la gran assignatura pendent.
Que deixis de veure un LCD i comencis a veure un CRP.
Per cert, el 14 d'abril va sortir
la notícia d'una nova Mega Drive mini.
A veure, què se'n sap?
Se'n sap que Sega ha vist que Nintendo està fent diners
a costa de la nostàlgia i es volen apuntar al carro.
És molt mal això, també.
Aquí hi ha pasta.
A veure, ja que la consola està a punt de fer 30 anys,
és el moment de treure una versió en miniatura.
No és la primera vegada que ho fan, s'ha de dir,
perquè ja s'havien aliat amb Alt Games,
que són els fabricants d'Atari.
El Francesc en té una sobre de la taula.
Però que és una mini Mega Drive
que no té forma de Mega Drive.
Que és el gran error, per mi, d'això.
Exacte. A veure, estèticament,
de la que sortirà és exactament
igual que una Mega Drive.
Com aquesta que té allò.
Ara!
¡Os ha costado!
Però en versió petiteta.
Són uns 20 centímetres, aproximadament.
Per les fotografies que he vist, allò
banana for scale, un plat al costat,
per veure quina mida fa, són uns 20 centímetres.
És un pam, un pam.
En principi començarà a estar disponible
només al Japó, però
no se sap tampoc el preu.
Aquestes setmanes van filtrar el llistat de jocs
on n'hi ha un munt, entre ells,
evidentment, el Sonic, el Golden Axe,
el Street of Rage, el Gunstar Heroes,
Phantasy Star IV,
Sonic 2, Light Crusade, Alien Storm,
Landstalker, etc.
A veure, a part d'aquesta
Mega Drive mini, l'empresa també
va comentar que faria arribar els grans clàssics
a la Switch abans d'acabar
de final d'any, que és el que tu has comentat.
A veure, tenim apostes ja per quins seran
aquests clàssics de la Switch?
Els mateixos de sempre?
Sonic, Golden Axe...
Jo tinc ganes de fer un Switch, allò que deies tu,
el dentista...
Jo crec que sí, aquí té més sentit.
No els costaria gaire el fet
que hi ha moltíssima gent
que està fent jocs nous per a aquesta consola.
Hòstia, feu
per 30 aniversari un joc nou.
Un Sonic que només pugui jugar, per exemple.
Seria bestial. Seria fantàstic.
El que es va fer amb el Super Mario
és posar un maker,
un creador de nivells, i que per internet la gent...
Del Sonic t'imagines? Clar, seria molt locos.
Jo faria loopings infinits.
Sempre va darrere de Nintendo SEGA, aquesta és la realitat.
I aquesta setmana
també s'ha comentat a les xarxes
una altra notícia relacionada amb SEGA Mega Drive,
i és que un comandament
sense fils que funciona per la plataforma
SEGA Forever.
El comandament es connecta via Bluetooth
amb el mòbil, per tant, retropoc,
i que està fixat amb un plàstic a la part de sobre
del comandament que s'ha inspirat
en els comandaments de la Saturn.
I fins i tot ens permetrà jugar amb els bons
videojocs de la plataforma de Google.
Això del SEGA Forever què és, exactament?
Doncs en el nostre cas,
en l'estat espanyol i Europa,
són una sèrie de videojocs per mòbils
free to play, que són els clàssics de SEGA.
Estan força bé, per exemple.
Però si poses SEGA Forever
no et surt res?
Tu poses amb un iPad Sonic
i el que et surt és una versió legal de Sonic
gratis, amb anuncis
i totalment funcional.
Sí, però és una mica, perdó, eh?
Però jugar al Sonic
en un iPhone, per exemple,
ja el control és diferent.
Aquests anuncis que et van sortint
és com el càncer,
perdó, eh? Totalment.
Ho pots pagar i que no hi surti.
Sí, però els controls que tens, no?
Tu quan jugaves al Sonic no et passava que
apretaves molt fort els botons per veure
o fins i tot inclinaves la consola per veure
si saltava més lluny al Sonic?
Necessites un mando.
És el que ve a arreglar, que deies tu.
El comandament aquest ja és això.
Una de les coses de la Mega Drive Mini,
recuperant-la ara una mica,
és que està exactament basada en aquesta,
encara que només tingui la forma.
Tindrà quatre milloretes més
i tindran molts més jocs i un menú molt més maco.
Aquesta es criticava molt el Sonic.
Exacte, un dels problemes que té és que l'emulació
que s'utilitza en aquesta i en la nova
sembla que no ha canviat massa, amb lo qual
els defectes que hi havia en aquesta també els tindrem.
Però una de les coses que sí que a la gent
és molt curios, tal com he llegit,
és que, igual que en aquesta,
acceptarà els jocs originals.
La resura de cartutxos és funcional
i, per tant, podràs posar els jocs de la teva col·lecció.
Sempre és una forma de...
D'anar al mercat de Sant Antoni a comprar-ne més.
O que si tens els originals
i no hi ha el joc que vulguis,
en comptes de fer com la Super NES Mini
que havies de fer amb la romana monarola,
anar-li tirant, puc utilitzar-les.
Ara mateix estan pujant els preus dels cartutxos de Mega Drive.
O a la pop o a la pop.
Frem el botó verd i obre la porta.
Fes-ho. Hem arribat fins aquí.
Gairebé al final del videojoc.
He corregut, saltat i m'he enfrontat a tot tipus de monstres per tu.
I ara no vols obrir la porta?
Frem el botó verd!
Tots els que formen part de l'equip del generació digital
saben perfectament
que el botó verd obre la porta a l'entreteniment
i a la creativitat digital.
Aquesta setmana que hem demanat al Telegram
els nostres uients que comenteixin les seves experiències
amb la Mega Drive,
i la gent ha comentat coses.
És molt estimada, aquesta consola.
Sí, per exemple, per K4 va ser la seva primera consola.
Li van comprar els seus pares amb el pack acaí del Sonic
i els tres jocs, el Columns, el de motos i el de futbol.
Sí, l'Italia 90 i el Super Ragón.
És un joc que es troba molt
dins de, jo què sé, quan vas a un mercat.
El mercat de Sant Antoni aquest és d'un euro.
Típic recopilatòries, sí, sí.
És que l'Italia 90 és quasi un joc de Master System,
dels primers que va sortir per Mega Drive
sanital des de dalt, molt cutre.
És molt cutre, però quan vam fer l'especial de jocs de futbol,
la gent que deia l'Italia 90...
Com que es venia amb el pack inicial,
tot Déu el tenia.
Jo hi vaig jugar-hi molt, però era una castalla.
Era una merda, però m'encanta, aquesta merda.
Antoni Fernande del Nostra Telegram
diu que els recopilatòries de la Mega Drive
van ser idea de Paco Pastó
cantant de Fórmula Quinta quan va ser president
de SEGA.
El cantant de Fórmula Quinta va ser president
de SEGA?
Amb raó, SEGA se'n va anar a Norris.
Mira, el David, com a Francesc,
va anar a casa d'un amic seu i va flipar
amb el Sonic 2 i Street of Rage 2
i li va demanar a l'amic que li fes una cinta de caset
amb les músiques per poder anar al cotxe...
Fixa't, no n'ets l'únic, eh?
A més que són...
En les opcions hi ha una opció per sentir
els temes musicals.
Abans es feia regalar una noia un recopilatori
d'un caset, ho regalaves de videojocs.
I recordem una cosa, un detallet de la Mega Drive
fantàstic, la consola tenia entrada de mini jack
que et permetia, amb auriculars,
si no tenies un televisor estereo,
que et tiressis.
Molt millor, el K4 també ens diu que
després de les consoles mini trauran les mateixes,
encara més petites, i en diran micro,
com una NES micro.
En Roger Valdomà ens ha dit
que ell tenia la Master 602
que també anava a casa d'amics
i que diu que no havia entès mai el joc
Tojo & Earl,
que era molt estrany, era una paranoia.
Ha avançat pel seu temps.
Aquest joc de terrestres era un joc
curios, diferent de tots.
Entenc que no l'entengués.
En Serafí diu que un que no va triomfar
i que li sap greu és el Babsy
de Bobcat.
Sempre es diu que és la mascota
més putxi de les que no ha existit.
Era una mascota que era com un conill.
Era més aviat com un gat
de color taronja.
Amb una samarreta.
Jo havia jugat i a mi m'agradava,
però era molt complicat,
no tenia molt de sentit, però quan ets petit
tu jugues i prou.
Per l'època aquests jocs valien el que havia valdre un joc de Playstation 4.
Ara t'ho havies de pensar dos cops abans de comprar-te un joc.
I també és veritat que jo tinc la sensació
que ara ens estem tornant una mica senyors vinagre.
És a dir, estem tot el dia criticant les punyetetes.
Tu, per exemple, del recobilatori
criticaves els filtres que hi havia
dels jocs. Vinga va, disfruta i calla.
Torna el nen que tenies.
En Xavi, PSX,
diu que la meva experiència com a Nintendo
i propietari d'una magnífica Super NES
va ser unir-me a la Console Wars
del pati assegurant contundentment
que el cerebre de la bèstia era molt
superior a la Mega, a la qual no havia
jugat mai. I diu, això sí que
era competència i no les baralles del nen
rata d'ara. Quanta raó.
I el Roger Bauldomà diu que quan els videojocs
tenien manuals, que divertit que era anar a comprar
els videojocs i tornar a casa llegint
el manual mentre no podia jugar.
I esteu d'acord amb el Xavier que diu, continua sent
la millor consola per jugar a Street Fighter
amb el comandament de 6 botons junts.
Tu deies que no Albert. El Super Nintendo
era millor sempre. No, però el comandament
de Sega era bastant més bo que
el de Super NES. Si estaves acostumat,
òbviament hi haurà opinions per a tots els estils,
però el dels 6 botons de la
Mega Drive, que després va evolucionar
cap al de Sega Saturn, és per mi
el dels millors comandaments que hi ha.
I la Mega Drive és més ràpida. Tu amb Super NES
tens unes caigudes de frames.
Ui, i quan tu tens 6 anys unes
caigudes de frames les notes al sac.
És el que tu busques.
Tant ràpida era
la Mega Drive que no vam poder fer
a Street Fighter Alpha 2 perquè no tenia potència.
Diu que
a en Billy agradava molt el joc
The Last Wall.
Ens hem quedat tots callats
The Lost Wall, el món perdut.
Felicitats.
Sí, l'Antoni.
L'Antoni
comenta una cosa que a mi m'ha sorprès molt.
Diu que uns amics seus
tenien una recreativa que es deia Megatek
de Sega que comprava temps
i tenia monedes i funcionava
amb jocs de Mega Drive modificats.
Què està dient?
Jo hi he jugat.
Era una recreativa
que tenia una Mega Drive.
No tenia els jocs en versió recreativa.
No, eren les de Mega Drive
i simplement tenies un moneder
on posaves monedes i et sortia un timer
i durant aquell temps podies jugar.
I fins i tot canviar de joc.
Ens caixem del free to play.
Però era multijoc a més.
Sí, sí.
Això és molt fort.
Un amic de l'Antoni que ho tenia,
en Jordi Pimpam,
diu que recorda els jocs que jugava,
li gravava molt el Mega Pack de Golden Axe,
el Shinobi, la Street of Rage i el Sonic.
I el seu tiet li va deixar el Jurassic Park.
Li va donar el Jurassic Park.
I que va ser, diu, curiós,
era un pack exclusiu del Cort Inglés
amb el Jurassic Park.
Aquestes coses que passaven amb botigues.
A més, el Jurassic Park passava una cosa curiosa.
Hi sortia el joc per Super Nintendo,
sortia per Mega Drive i els dos jocs no tenien res a veure.
Sortien alhora i cada joc l'havia desenvolupat
una empresa diferent.
Dos jocs totalment diferents.
No vull dir res de la versió que va sortir
de Jurassic Park per Mega CD
que encara era totalment diferent,
perquè era una aventura gràfica.
Encara no ha sortit el gran debat de Mega Drive
contra Super Nintendo.
És el mateix cas.
Dos jocs totalment diferents
de la mateixa pel·lícula.
Aquí no hi ha cap mena de dubte.
Busqueu a internet un vídeo
d'El Fons
que parla sobre
aquesta lluita
i amb fets.
Sense ser un senyor vinagre
acaba donant el per què un és millor que l'altre.
I s'acaba posicionant.
Però ell és ceguero màxim.
Sí, però ell s'acaba posicionant
i et dona els perqueds d'una cosa i de l'altra.
Una pregunta per mi la més important del programa.
S'havien de bufar els cartuts de...
S'havien de bufar, oi?
De cap.
Perdona, el que estic dient és que
tenies els mateixos problemes que amb l'anés.
Totes les consoles de cartuts
han acabat posant-ne algun que no funciona,
traient-lo, bufant una mica
i tornar-lo a posar.
Era dolent però funcionava.
Recomanem avui un dia que no es faci.
Per cert, la consola aquesta va sortir
dos anys després a Europa que al Japó.
Això és molt fort, no?
Era habitual en aquella època.
Passava molt de temps.
A vegades passava fins i tot amb les pel·lícules.
Jo recordo haver d'esperar molt de temps
perquè havia sortit una pel·lícula als Estats Units
i aquí encara era com uf.
La distribució dels mercats era molt diferent.
No existia, per exemple, una SEGA europea
que no hi havia SEGA Europa,
ni SEGA Espanya, òbviament, ni res.
Cosa que després afavoreix molt les coses.
I en aquell moment era així.
No sé quant temps va trigar la Super Nintendo
a arribar a tot el mercat de nivell mundial.
Va arribar l'any 92, la Super Nintendo aquí.
Al Japó abans, una mica abans.
De fet, el fet que SEGA s'anés
a la nerda, bàsicament,
és perquè totes les delegacions
tenien una opinió diferent del que s'havia de fer
després d'haver arribat. SEGA Europa anava per una banda,
SEGA Amèrica per una altra, SEGA Japó per una altra...
Ara passa això amb Nintendo, crec.
Ara Nintendo, jo crec que estaven paralitzats en general.
SEGA Europa
segurament hi pintava molt poc,
però entre SEGA Amèrica i SEGA Japó
sí que va haver-hi unes trífolques
brutals, sobretot,
en que aquesta publicitat tan radical
que us dic que van fer als Estats Units
i que els va guanyar aquest mercat del públic més adolescent,
era que el Japó estava totalment en contra.
Però hi van haver-hi...
s'explica que hi ha hagut autèntiques reunions
en què es demanava al cap
de SEGA Europa perquè
el Japó no podien entendre
que una publicitat, per exemple, donés a entendre
o denostés o ataqués a les companyies
rivals, etc.
Fins al punt que un afegit de Mega Drive, com el 32X,
sortia quan ja havia sortit la Saturn al Japó,
que era la següent generació.
Aquí, a més, hi va haver-hi
una baralla entre les dues
perquè les dues, els Estats Units i el Japó,
estaven desenvolupant el que havia de ser la nova generació
i aquí sí que va haver-hi
una de les raons amb la qual SEGA
es va descalabrar.
Per cert, jo aquests dies que he estat mirant allò, recopilacions,
les marques que havien sortit, els jocs, etc.
he vist que hi ha un...
no sé si és un búl·loc que he llegit.
L'Amstrad Mega PC
tenia alguna cosa a veure amb la...
Era un PC
que portava incorporada una ranura de cartuts
i podies executar cartuts de Mega Drive
i era un producte més oficial.
Era un híbrid de PC i Mega Drive.
No, no pot ser, és veritat.
Un Amstrad Mega CD.
De la mateixa manera que hi havia un LaserDisc,
un reproductor de LaserDisc
que era capaç de reproduir videojocs
i tenia un petit frontal que el podies canviar
i podies reproduir jocs LaserDisc,
podies reproduir jocs de TurboGraf,
i podies,
amb el mòdul corresponent, jocs de Mega Drive.
Fixa't tu l'època del hardware,
del maquinari.
Era una mica Frankenstein, tot això.
Això era més minoritari que NeoGeo.
A mi, per exemple,
la NeoGeo,
aquestes consoles, aquestes màquines
que sabies que existien
i que estaven més enllà ara,
i a la Play 4 el hardware ja no té.
De fet, ara és molt habitual
que una persona tingui a Playstation
i Xbox. Abans era pràcticament impossible.
O eres un o eres l'altre. No podies tenir les dues.
Si tenies les dues, t'esclatava el cervell.
No, eres molt ric.
Tu les tens totes, per cert.
Jo ara ja sí. Perquè ets molt ric.
No, que treballo la ràdio.
L'Oriol dels anys 90 està dient
hòstia, he triomfat a la vida.
Però és cert que vaig comprar, per exemple,
una Super Nintendo molt barata perquè tenia
una hòstia molt forta i estava trencada per sota,
però funciona igual.
Perquè una de les coses que tenien aquestes consoles
és que eren indestructibles.
Ara la mínima que reprodueixen un Blu-ray molt ràpid
surt en volant.
Exacte, ara ja peten. Abans aquestes consoles
eren per tota la vida.
Acabem el programa. Abans, Gina, recordem
el tema que tenim unes entrades
pel sonar. Sí, tenim una entrada
per la nit de dissabte i una per la nit de divendres.
Participar és molt fàcil.
Des d'avui i fins dissabte
dia 9, a la una de la matinada,
quan s'acabi aquest programa,
teniu temps per enviar un missatge a través
del Telegram on ens heu de dir quin
és el concert que no us voleu perdre
i que voleu una entrada, i per quin dia,
a Telegram.me barra
Generació Digital. I això
dilluns al matí direm el nom dels dos guanyadors.
Perfecte, tenim aquesta entrada
del sonar. Recordeu que el proper programa
serà a la tarda a Catalunya Ràdio.
Us direm exactament les hores,
perquè encara estan ballant una miqueta,
però farem dues hores de sonar, especial sonar
més bé.
Doncs això està del Generació Digital,
el programa de tecnologia,
creativa i videojocs de Catalunya Ràdio.
Generació Digital,
no s'entén res, però distreu.
I distreu gràcies a tots vosaltres, Oriol, Gina,
Albert i Francesc, gràcies a tothom.
Recordeu que podeu seguir
escoltant o estar en contacte amb el Generació
Digital a través del Telegram, el Twitter,
el Facebook, el Twitch, Instagram i
aquestradio.cat barra GD. Adéu-siau.
Per cert, avui a la part tècnica, el Jordi Mas,
que no li havia dit.
Aquí està.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies a tots.