Welcome to
Hola, benvinguts al Generació Digital.
Avui parlarem de cementaris de robots.
Tenen ànim els nostres jinys? Per mi no.
Però els enterraments de robots Aibo s'han fet i es faran.
parlarem una miqueta d'aquest tema i si la cosa anirà a més.
Parlarem amb el director del Game Lab, l'Oriol Dalmau,
ens vol finiquitar d'una vegada per tot els de God of War.
Hola.
La Gina ens donarà una classe dels nous termes de l'entreteniment.
Hola.
Ens diràs què vol dir lutejar? Lutejar, crequejar...
I l'Estar diu que vol buidar el pub, no, després?
Com a suficient, sí. Diguem que sí, sí.
D'acord, vinga.
Això és...
Generació digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco.
Elisabet Sánchez.
I avui, amb l'Estar.
Bé, ja han anat sortint tots, però Francesc i l'Eli, com esteu?
Molt bé. Molt bé.
Molt bé.
Star, aquesta setmana ens has informat, almenys a mi,
sobre la creació d'una criptomoneda femenina.
Sí, senyor, sí, sí, és tota una sorpresa.
I a més a més, catalana, feta a casa nostra, eh?
Sí, sí.
Es presenta aquest diumenge, el 3 de juny,
aquí al Museu Marítim de Barcelona, vinguda de Dressana, a migdia.
A dos quarts d'una o una cosa així.
I la Tere Valero i el... del Jordi Griera, ho tenia aquí apuntat.
Tere Valero i Jordi Griera faran la presentació d'aquesta moneda,
no sé si dir-ne femenina o feminista,
segons com hi ha una miqueta de...
Quan ho comento, segons com, mantenen les orelles,
perquè la cosa és que està feta per noies.
Molt bé.
Així que aquesta és la cosa potenta, és catalana,
és femenina barra feminista, i feta per noies.
I escolta, jo no hi entenc gaire,
però pel que he estudiat i pel que he mirat,
no pinta gens malament, si no, no s'ho recomanaria.
Això és una prova per la independència.
Però quan siguem independents ja existeix una moneda que s'hauria de fer.
Virtual, home, virtual.
De fet, després parlem també de criptomonedes
amb el director, fundador de la Game Lab,
perquè en aquesta fira també es parlarà moltíssim de criptomonedes.
Gina. Digue'm.
Has resatejat el teu router?
Doncs això, per la gent que no ho entengui,
pensarà, i a l'Albert què collons li importa, no?
No, però hi ha molts audience que et segueixen.
Vas tenir problemes amb l'orinador, que no sé què va passar?
Sí.
Que els vas posar uns cops.
Escolta, mira, portava 15 minuts intentant saber
què li passava al meu ordinador que no tenia internet.
I amb un parell de cops i un parell de manasses...
No connectava. Sí, sí, es va connectar.
Sempre és la millor manera.
L'altre dia em va caure una colònia a terra
i es va trencar el tros on es fa el fluix-fluix
per tirar-te a la sobra.
Avui m'ha tornat a caure i s'ha arreglat sol.
A hòstia, s'arregla tot.
Aquí haurem de fer un debat si és flu-fluix o flis-flis.
D'acord, però un altre dia, eh?
Un altre dia, un altre dia.
On n'hi vas donar, al cop? A la pantalla?
No, no, a la torre. A la torre.
Allà, a la gràfica.
De totes maneres, se preguntava el tema del router,
perquè aquesta setmana hi ha hagut temes de piratejos,
diuen, de routers i tal.
Tu tens la paraula de pas que et venia per defecte o la canvies?
Jo sempre la canvio,
perquè sempre allò del X majúscula, P minúscula, 37, W majúscula,
costa moltíssim,
aleshores sempre intento canviar-la per alguna cosa molt fàcil,
tipo... Visca generació digital.
Exacte, una cosa així, tot en majúscules.
Molt bé, molt bé.
Aquesta setmana hi ha hagut molts mitjans generalistes,
han parlat d'aquests russos
que ens volen hackejar els nostres routers.
Però què canvia reiniciar el router?
Ells perden la connexió.
Ah, és que allà els hi fa mal de tornar-te a hackejar.
Te'n recordes quan als 90 et trucaven
el número de telèfon a algú i se't penjava a l'internet?
I tant.
Doncs els russos tenen la mateixa sensació
quan tu reinicies el router.
Té un router de 56k. Gairebé, gairebé.
Aquesta setmana va morir una persona important d'Atari.
Bueno, va morir Teb Dabny,
que és el fundador d'Atari,
juny amb Nolan Bashnell.
Es van conèixer l'any 69,
i fixeu-vos que a Canterra, que anem ja en el temps...
I tant, 69.
A Ampex, el 71, formaven aquesta empresa,
que s'anomena Zizigui,
que quan la van voler convertir en una empresa i enregistrar,
doncs resulta que els hi van dir que no,
que aquest nom ja estava...
Fixa't, ja estava agafat, aquest nom!
Zizigui, a algú se li havia acudit.
És un terme astronòmic, és el que algú ja l'havia agafat.
I llavors, entre les coses que els hi va quedar,
diu, Atari! Vinga!
Que el Nolan Bashnell, que va al Joc del Go, va dir Atari.
I així es va quedar.
Va participar, doncs, en el Pong, en la Recreativa...
Em sembla que alguna cosa va tenir a veure
amb el sistema de les monedes.
I la veritat és que és una persona
que va estar en aquells primers anys, tot i això.
L'any 73, doncs, deixava Atari,
però no deixava de relacionar-se amb Nolan Bashnell,
perquè va ajudar-lo una mica
amb el pizza time theater,
que es va convertir en el xaque pizza,
que era una cadena familiar
on la gent anava i es trobava
amb tecnologia en forma d'animatrònics
i també amb videojocs.
És una forma en què es van començar a popularitzar
els arcades recreatius
i el terme del videojoc a les famílies,
que en aquell moment era bastant novedós.
La veritat és que després ja va anar
per les bandes aquest senyor,
però tot i això és una figura capdalt
dels primers anys del videojoc.
Doncs, Eli, avui el que farem serà dir els dos noms
de les dues persones
que guanyaran aquestes entrades dobles
per anar a Indrong Park.
Exactament. Recordem què vam demanar?
Vam demanar que ens fessin rodolins
amb la paraula dron.
He de dir que més tard que rodolins
han estat gairebé haikus.
Sí, eh? De veritat.
Ara ho veurem per què ho dius.
En concret han estat dos guanyadors,
que són els que ara escoltarem.
El David García ens ha enviat el següent.
Endavant, dron, ara et toca sortir a volar
i fins a l'horitzó, lluny, ben lluny podràs arribar.
Molt bé.
Molt bé.
I el segon guanyador guanyadora?
El segon guanyador ha estat el Roger Valdomà,
que ha estat igual de poètic amb menys paraules.
Pugem la música.
I el segon guanyador guanyadora?
El segon guanyador ha estat el Roger Valdomà,
que ha estat igual de poètic amb menys paraules.
Pugem la música.
I el segon guanyador guanyadora?
La música.
What a Shiva.
Diu així.
Jo i el meu dron ens n'anem a veure al món.
Molt bé.
Menjes més.
És veritat. Menjes més, perquè en el fons ell...
el que està explicant
és que anirà a provar els drons i anirà a l'hospitalet.
I sembla l'inici d'un compte, d'un compte infantil.
Exacte.
El tio i els drons.
I el seu dron van pel món.
Que veuràs, en quatre dies.
És més el Joan Pere, ja.
El dron se'n va pel món.
Per cert, David, Roger, això, les entrades són vostres.
Ens posem en contacte avui mateix amb vosaltres,
perquè aneu a gaudir, doncs, d'aquesta classe magistral...
que us faran de drons, que sortireu d'allà,
que sabreu pilotar aquests drons.
Dimecres de la setmana vinent, atenció,
anunciarem com es podran aconseguir dues entrades
pel Sónar de nit, de divendres i de dissabte.
Molt bé. Heu d'estar molt atents,
perquè a la nostra edició en beta, que farem el dimecres vinent,
com ara, a aquesta mateixa hora,
doncs direm com es poden aconseguir aquestes entrades.
I a més a més, es donen a coincidència molt curiosa
i molt terrorífica, també, a l'hora.
Sí, sí, passa.
A veure, dimecres que ve és dia 6.
El programa el fem a les 6 de la tarda.
El mes de juny, que no sé si us heu adonat,
però és el mes dia... el número 6.
Sí?
I, justament, farem el programa número 666.
Ai, per favor! És impressionant!
Fa molta por, fa molta por.
S'anava del misteri, això.
Això, no ho sé, Albert, si podríem fer un especial...
No us ferà tu, per exemple?
Sí, i tant. Bé, parlava de videojocs...
De terror. Sí.
Doncs res, dues entrades,
bueno, entrades per nit de divendres i nit de dissabte, dobles,
per anar a la nit, normalment regalem entrades de dia
pel sonar més té, però hem pensat...
Escolta'm, que s'hi verteixin.
Exacte, que no tot és treballar...
Hi ha sombrans, home, hi ha sombrans.
A més, hem de dir també que... De fet, dues coses.
El programa que farem des del Sónar serà de dues hores,
de 4 a 6 de la tarda, per Catalunya Ràdio i Paricat, a l'hora.
És força únic, doncs, a la nostra emissora.
I també hem de dir que, a partir d'aquest dissabte,
el programa també s'emet a les 4 de la tarda de dissabte.
Bravo, bravo! Molt bé, molt bé.
És a dir...
Chatant ens ha donat sort.
És així.
Sí, sí, l'emissió en beta és els dimecres,
a les 4 de la tarda, els dissabtes,
el dissabte, a les 8 de la mitjanit...
Escolta'm...
Mira, Murillo, deixa el yoga, deixa el yoga,
i anem a fer exorcismes.
La setmana passada es van donar els premis
per la sisena edició de Stig Head Monkey Awards,
i la veritat és que, per la part que ens toca,
Gina i jo mateix ens ho vam passar superbé,
participant-hi, provant els videojocs i també presentant la gala.
Sí, sí, com a jurat, com a tot. Ja veuràs, mira com sona.
Què és això?
El guanyador a millor videojoc va ser per la gent de Final Boss Games
i el seu videojoc Vesta.
La seva música és aquesta que sona de fons,
i fa uns mesos, a més, els vam entrevistar al Generalitat Digital,
i els catalanics, tenim potre, i vam entrevistar els bons.
No és potre, eh? No, no, és que ens ho vam mirar molt.
A veure, va ser molt i molt interessant.
A més, hi va haver una xerrada de Pablo Hoyos,
que ens va explicar com es va fer l'art dels personatges
a Batman Arkham Knight.
Tot un plaer, perquè era espectacular.
La veritat és que hauria agradat, Oriol, perquè...
És un gran joc, aquest, eh?
Sí, no, no, no, i va explicar com feien la roba
de cadascun dels personatges, com s'ho parlaven entre ells,
com tenien claríssim com havia de ser la imatge...
T'explicaré una cosa que em va deixar flipada.
Tu veies l'estructura del Batman, res, només veies el bust.
Hi ha un moment que deia...
quan puges els braços del personatge,
clar, el logo de Batman que té el pit,
també s'ha de moure amb el pectoral,
de tal manera que no es deformi i quedi estrany,
tampoc li faci plecs estranys, tampoc a la pell ni a la roba,
però el Batman ha de poder agafar-se a coses més amunt.
Per tant, tot això és un repte gairebé tècnic,
artístic i de disseny al·lucinant...
Que fort! Són d'aquestes coses que quan tot va bé no ho notes
i no t'ho planteges, però quan va malament és quan ho veus.
Quan el símbol de Batman és de forma més del compte,
dius que hi falla alguna cosa.
I més coses relacionades amb un altre joc fet a casa nostra,
Etherborn.
És curiós perquè aquest videojoc,
que està a punt d'aparèixer en diverses plataformes,
està desenvolupat per l'equip de GameBSN Altered Mother,
on treballa el Samuel Cohen,
un noi que va guanyar el Premi Expert en Videojoc l'any passat
i a Etherborn podem participar en una campanya de crowdfunding
on també tenim l'opció d'invertir uns diners
i optar a obtenir un retorn a una part dels beneficis.
És a dir que no només podem posar, per exemple, 15 euros per tenir el joc,
sinó que si hi posem, jo què sé, 500,
hem d'anar a fig.co barra Etherborn,
el que podem fer és això, si la cosa va bé...
Ets un patró, ja.
Crec que el mínim són 1.000 euros.
Els 15 euros han sigut molt generós, però són 1.000.
No, però 15 euros sí que ho pots fer, també.
Pots fer per aconseguir el joc, però va una miqueta més enllà.
També es pot.
En vas, on vas, recordeu?
Ui, per favor, només.
Encara que siguis de plàstic.
Era les paraules d'aquella popular campanya de reciclatge,
a casa nostra fa uns anys.
Si un giny electrònic se'ns fa malbé,
sabem que hem de portar les bateries al punt verd
i l'aparell electrònic ha d'anar a la deixelleria.
Però, i la seva ànima? On va?
Molts aparells electrònics agafen el paper de companys
pels quals podem desenvolupar un fort lligam emocional,
com la foca Paro dissenyada expressament per aquesta missió.
Al Japó, que ja fa uns anys que van al capdavant
en aquestes qüestions,
es fan enterraments tradicionals per les ànimes dels Aibo,
que són els gossos robots de Sony que han deixat de funcionar.
A la...
...my heart.
Sobre l'ànima dels robots,
s'hi han pronunciat al llarg de la història de la ciència ficció
milers d'autors.
Des de Masamune Shiro, a Gosin de Shell, a Zimov, a Joe Robot.
La veritat és que les persones són capaços de volcar
sobre objectes inanimats moltes de les nostres capacitats efectives.
Estic segur que aquí a la taula tots teníeu de petits
algun ninotet, algun peluixet, algun robotet, alguna cosa,
que era especial mínim, substituït per a vosaltres.
És un home a les guitarres. Veus?
I tu, Star, tens alguno de ninotet?
Tots.
Jo és que era molt molt d'així, jo li posava ànima a tot.
Si no en tenia cap d'especial, en sèrio.
Que bé, que bé, que bé.
Doncs, res...
El tema és que aquests Aibo, que són aquells gossets de Sony,
recordem, eren uns gossets...
Les orelles llargues.
Sí, que eren força espectaculars
i que mereixen un ritual funerari tradicional.
Doncs hi ha gent que pensa que sí.
Recordem que aquests Aibo, aquests robots de Sony,
que eren com una joguina,
es van començar a vendre de l'any 99 fins a l'any 2006.
Al final, ja el gos ja no tira.
Tot i que, curiosament, aquest any Sony l'ha recuperat
i el torna a llançar al mercat amb una versió millorada.
Però la primera tongada d'iPhone i d'iBos va arribar fins al 2006.
Els que el feien diferents
és que tenien un principi d'intel·ligència artificial
i, segons la interacció que tingués amb el seu propietari,
podien fer minijocs, podien respondre les seves coses,
tots anaven desenvolupant una personalitat diferent.
Això vol dir que, de molts iBos diferents,
al cap d'un temps, amb el seu propietari,
cadascú tindria reaccions diferents.
Cada iBot tindria reaccions diferents.
Això feia que la gent estigués molt més lligada al seu iBot.
El meu està més ben educat que el teu.
O fa les coses que a tu més t'agrada.
El meu fa el pipí on toca.
L'any 2014, Sony va discon...
Ja no els venia, el 2014, Sony va anunciar que deixava de reparar-se.
I, per tant, molts d'aquests van començar a arribar a punts
en què ja no es podien arreglar.
M'està fent pena.
Imagina't el nen de la família que ha abraçat el iBot.
Per molts d'aquests usuaris...
Imagina't que no ets un nen, però tens el teu iBot des de l'any 99.
Perdona, això és per la part de la teva família.
Què passa?
Una empresa que es deia Afan,
una empresa japonesa que es dedica a arreglar electrònica vintage,
van començar a rebre i a demanar iBots que no funcionessin
per utilitzar-se com a peces de recanvi,
com a donants, per iBots que la gent volgués arreglar.
I es van trobar que molts d'aquests arribaven amb cartes
dels seus propietaris on explicaven com es deien,
el nom que havien tingut,
coses que els hi havien passat amb aquest iBot.
Estaven totalment encarinyats amb aquell.
I explicaven com havia sort la seva vida.
I van pensar que hi havia part d'aquells usuaris,
d'aquells propietaris dins el gos.
I van decidir que abans de treure'ls-hi peces,
els hi farien unes pregàries, un enterrament budista,
perquè farien unes pregàries.
Les peces li treuen igual.
Primer fan un aibo nostrum.
La qüestió és que en el temple budista de Kofukuji,
el seu monjo amb un genoi diu que sí,
diu que part de l'ànima de les persones acaben aquests objectes,
i per això considera que està molt bé fer aquesta mena d'enterrament,
fer una miqueta de pau aquests animals
abans que els hi desmuntin les peces.
En K4, el Telegram diu,
esteu dient que hi ha un mes enllà per als rumbes?
La cuina.
També hi ha un ànima en aquell rumba.
Després del menjador i el passadís, la cuina, l'entrada de casa.
Mira, jo recordo que no he tirat mai el meu casiotaner,
no he tirat mai el meu primer espectrum,
perquè és que realment hi ha...
Però funciona, no estan morts.
El espectrum no, ja no.
És un aspecte extrem, el respall elèctric de dents també.
No, aquí ja no.
Hem de parar en algun moment.
Els micròfons que ja no funcionen de Catalunya Ràdio.
En algun moment deia, això no té ànima, és un putoclip.
Hem de parar.
De fet, aquest no és l'únic cas
en què hem vist com la nostra relació
amb els gins digitals o virtuals es porta més enllà, oi?
Tal com deia l'Orioli,
l'obsessió de moltes persones, per exemple, per la Siri.
Aquesta obsessió gairebé ha embolgat molta efectivitat
aquella veu que els parla i els respon,
i els dinona les respostes a les seves preguntes,
tot i que surti d'un iPhone i no de ningú.
I això estava exemplificat en aquesta pel·lícula de l'any 2013,
de la que sentim la banda sonora.
Els japonesos, per això, que són molt especials en tot,
sempre acaben portant-ho tot més enllà.
És molt comú en el mercat dels jocs japonesos, no tant aquí,
però allà sí, els date sims, els simuladors de cites,
on intentes lligar amb diverses noies...
O amb totes.
Alguns tenen caràcters més eròtics, altres realment no.
Els eròtics tenen la funció d'aconseguir una nòvia i casar-te.
No van més enllà d'això.
Això ha passat també amb el fenomen de les nòvies virtuals
quan han arribat els dispositius mòbils.
El 2009, per exemple, un japonès es va fer especialment popular
a les notícies internacionals
perquè es va casar amb un personatge del videojoc
per a Nintendo DS Love Plus.
Es va fer una sèrie dònia per casar-se.
No, amb la càmera.
Tenia el joc, amb la nòvia, ja ha arribat el moment que es casaven.
I amb la càmera 3D es va treure fotos
i es va llegir enllà.
I se l'enviava de vacances amunt i avall.
Continuen junts?
Li ha fotut les banyes amb una col·lització.
Això no t'ho sabria dir, però fixa't una cosa.
Actualment, amb els telèfons i els dispositius que tenim arribats,
que tenim a les nostres mans,
l'últim que genera aquesta mèdica de controvèrsia
és el joc ni zoom, ni l'obli, ni cap caixon,
perquè té una funció de realitat virtual.
Que pots utilitzar-la.
Llavors pots arribar a representar la boda
amb la teva nòvia virtual de forma realista
amb unes ulleres 3D.
Acabaran tots bojos.
On és el dímit, eh?
Jo m'he fet gran.
Mentre el Francesc parlava, jo pensava,
que m'he fet gran.
Per tant, és veritat,
hi ha una línia que hauríem de marcar en algun lloc.
Catalunya hauria de saber una cosa.
Un MMO no es pot deixar a mitja partida per anar a sopar.
Hem de dir que els videojocs
ens estan portant moltes hores d'entreteniment,
però també són una font cultural de referències,
també una font de temes estètics,
i ara també de llenguatge.
I és que si us dic coses com,
ara tornem a ser una miqueta joves,
nerfejar, xatar, op, nup, gg...
D'aquests cap, eh?
No som una mica joves perquè no t'estem entenent.
El primer que has dit nerfejar?
Això sona a Mario Serra, que et sona una cosa...
Com catalana.
Nerfejar.
Són els sorolls que falen les bèsties.
Exacte, agafa paper i llapis, que comencem.
Molt bé, classe.
Vinga, senyoreta.
A veure, nerfejar, què et dedico?
És quan anem a una classe de personatge
o un personatge particular,
o fins i tot un objecte li abaixa la potència,
és a dir, està jugant a l'Overwatch i al Bastion,
doncs ha nerfejat el Bastion,
és a dir, ja no dispara tan fort com disparava abans.
Molt bé.
Me han chatado, me han chatado.
No chatear, chatar.
Chatar ve de xit, no?
És quan uns personatges que tenen un potencial fora del normal,
o que també quan algú fa trampes,
chat, de xit, de fer trampes.
De truc.
Si hi ha algú i hi ha algú que és molt bo,
és que està xetau.
Va, està fent trampes.
Xetau.
Això és molt de Vallecas, perdona que t'ho digui.
És el que es parla...
Està xetau, ja ho sé.
En el teu internet és el que et toca.
Els meus fills per sopar comenten coses d'aquestes.
Van xetats, també.
Eli, aquest és per tu.
Lutejar.
Lutejar.
Lut, en anglès, és botí.
I apareix sobretot el tema de l'enemic.
És a dir, quan l'enemic mor, o quan algú mor,
deixa com un botí allà perquè tu el puguis anar a buscar.
Aleshores, lutejar és anar a matar enemics
per aconseguir que deixin les seves armadures,
les seves armes i demés, i tu poder-ho agafar.
Per exemple...
És un saqueo, això.
Exacte, sí.
Però sobretot de quan tu vas a fer això.
Et dediques a això, no? Et dediques a això.
Campejar.
És a dir, és estar-se un temps prolongat en un mateix lloc,
habitualment en la zona del mapa rival,
molt ben amagat, que és el que més o menys faria un franc tirador.
És a dir, que s'amaguen un racó,
i quan passes per davant, pam, dispares i headshot.
Headshot és tirar el cap.
Per cert, això de campejar, quan era jove jugava a bàsquet,
n'hi havia un que es posava sempre a la cistella contrària,
a la seva, digués-ho, a la que havia de...
I li diem que era...
No campeant, et diem una altra paraula.
Això feia el pivot, no? Perquè no hi ha fora de joc a la bàsquet.
Sí, però es posava allà,
llavors, clar, li passaven i l'encertava sempre.
I era una mica com campejar.
Estava campejant. Estava campejant, el tio.
Bostejar.
Bostejar és quan algú et dona potència,
ja sigui perquè un jugador juga a la seva millor partida,
o perquè hi ha una habilitat que et dona més habilitat
o més potència de manera temporal.
Per exemple, a l'overwatch hi ha un personatge que es diu Mercy,
que té un raj, que el que fa és que,
i cal fer 10 de mal per 100 de mal.
Per tant, si bosteges un nerfejat, queda igual.
Exacte, més o menys.
Pot ser que, perdona, que bostejar es pugui fer per un mateix,
és a dir, que et crees una altra conta i t'ajudes a...
Però això parlarem més d'abans.
T'hauries xatejat, aquí.
Perquè tinc una paraula que és per tu.
Molt bé, d'acord.
M'està agradant molt, això. Molt bé.
Tu estàs parlant del comte Smurf o el comte Barrufet,
perquè en castellà se'n diu Smurf i jo ho he traduït al català,
que és el comte secundari d'una persona
quan habitualment està molt amunt a l'alt principal.
És a dir, a vegades serveix de...
Jo tinc el meu compte principal, on allà soc, al nivell 60,
que no es pot arribar més amunt,
aleshores me'n creo un altre, que començo des de zero...
Per anar de tranquis.
I per començar-li a passar al meu compte principal,
més recursos i bostejar-la una miqueta.
M'agrada molt. Però això és legal, no?
Pots tenir tantes comptes com vulguis.
No sabria dir-te si és legal.
Sí que és veritat, però és una manera de fer trampa, no?
És una manera de jugar massa hores, segurament.
Sí, de no tenir vida.
A veure, aquest és per tu.
Carri, fer el carretó o fer el carri.
No ho he sentit mai.
Si no ho has sentit mai, és malament.
Jo pensava que sí, que tu sempre fes el carri.
Jo soc un merda, jo no jugo el Fortnite.
Mardeixes, no?
Has de pensar que en els jocs d'equip fer un carri
és el que ajuda a tots a guanyar la partida.
Podria ser com el millor jugador,
que realment arrossega a tots a que arribem on som.
Això és el que fas tu quan juguem a l'Overwatch.
Exacte, jo ho faig al carri amb tots dos.
És com fer el cangur una mica.
Vas morint i vas salvat, vas morint i està allà darrere.
Què és això?
Quan en una partida de molta gent
la gent se n'adona que un personatge és noia,
la protegeixen, li comença a donar...
Això és mentida.
Jo ho he llegit, això és una trola.
La carriegen, més del compte.
A tu què passa?
No és que et protegeixin,
quan tu fas el carri és que tu fas la millor partida.
Ets el millor jugador d'aquella partida.
Què vol dir ganquejar?
Ganquejar és l'acció d'atacar un equip
quan està en inferioritat numèrica.
És a dir, imagina't, 5 contra 5,
i de sobte en mateu dos, i per tant en queden tres,
i teniu cinc segons abans d'aquells dos ressusciti.
Ganquejar.
Exacte, és el moment.
És suïcida, es podria dir, o no?
Bé, si ets cinc contra tres,
els que es moren són els tres o els cinc.
Tu ja et bosteges i vas a ganquejar per treure'l.
Ganquejar per treure el lut.
Ara jo crec que Saül Gordillo
hauria de posar Catalunya Ràdio i flipar-hi el director.
Jo crec que estan flipant tots, però m'està agradant molt.
Craftejar.
Craftejar és si heu jugat al Minecraft,
aquest és com més tradicional,
però l'he agafat perquè gent com Oriol se sentís com arropada.
Es crea objectes o millorar-los
a partir de materials del joc.
Per exemple, al Minecraft o al Fortnite es crafteja bastant.
És a dir, agafes i crees aquelles parets,
o et crees una casa, craftejas una casa.
Farmejar.
Ve de farm.
Doncs els jocs és anar a caçar o a recollectar.
És fer una feina repetitiva
per intentar aconseguir objectes
o millorar els herois, allò pujar nivell.
Això es fa a farmar ja.
Noob. N-O-O-B.
És un noob.
És un noob.
Noob és de...
Principiant. Sí, principiant, exacte.
I jo sempre acabo
totes les meves partides amb un GG.
Què és això?
És a dir, bona partida.
Quan educaves i encara que hagis guanyat o encara que hagis perdut,
queda com molt de cavallers, no?,
dir bona partida, good game.
GG.
És on explico una altra perquè segurament, a part de GG,
haureu vist WP.
Més el mateix que GG, és well played, ben jugat.
Normalment el good game ho fa com tothom
i el well played és els que perden,
els diuen els que han guanyat.
Well played, ho heu fet molt bé, WP.
Ara arribarà el moment de l'Estar, que està de ragona.
Espero que hagi agafat apunts.
No, gaires, no tinc boli.
Ho tens a tal servei.
Et sonava alguna cosa, o què, Star? Sí, la veritat és que sí, m'ha sorprès.
Dic, me cacso un dena, dic, no pot ser, això.
Ai, què m'ha passat?
Good game és curiós perquè els nous fills utilitzen força
per comunicar-se entre ells.
Mira, el Xavier des del Telegram diu,
ho diu el good game quan la partida no ha sigut igualada.
Sembla que se n'enfotin.
Juga l'Oriol Dalmau per donar-li el vistiplau.
I avui l'Oriol Dalmau ens porta
la darrera aventura de l'anissaga God of War,
que si vege ens va deixar clar
que era un títol imprescindible dels últims anys.
Avui volem saber què en pensa l'Oriol.
El God of War va sortir ara fa un mes.
El dia 20, 20 d'abril.
El 20 per PlayStation 4.
De fet, això que és títol imprescindible,
recordo que ho va dir l'Albert García,
que va quedar molt encantat, aquest títol.
No hi ha dubtes, és un mega exclusiu de PC4.
God of War és una saga mítica de hack and slash,
ja sabeu, joc de fotre-la tallades a l'obèstia
i destruir tot el que es mou, una mica més gore, potser del compte,
i és una de les sagas més estimades,
i la gran majoria de la gent que ens agrada als videojocs
hem descarregat adrenalina amb Kratos,
que és el prota de God of War,
i ens encanta aquest rotllo gore i destructiu,
salvatge de rebentar la cara de la persona
i després preguntar què vol.
Segurament, per això, aquest God of War de PC4
va començar malament, de fet,
perquè va rebre moltes crítiques i molts dubtes
quan es van començar a veure els primers gameplays del joc,
perquè és que no semblava un God of War.
Bàsicament, jo crec que el que més va empenyar
és el canvi de perspectiva del joc.
És a dir, God of War es jugaven
amb perspectiva isomètrica un mica llunyana,
tipo Diablo, que és la millor manera de fotre castanya
si voleu destruir el món o de fer amb vista isomètrica,
i el nou God of War és aquella càmera més propera,
més de l'esquena, tipo Witcher, no?
Van canviar la mitologia grega per mitologia nòrdica,
és com si veiessis Star Wars en el viejo este, molt estrany,
i, a més, ara Kratos tenia pinta com de Homeless Deprimit,
amb una barba i amb un xulombele, tenia un fill, no?
No sé.
Es fa gran.
Es fa gran.
Però al Kratos de PC-2 li hagués arrencat el cap al seu fill
i li hagués mastegat el crani com si fos un Anacardo.
Per tant, va començar malament God of War, no?
I, a més, no es deia God of War IV, que és com s'havia de dir.
Es deia God of War,
i això ja et confirma que és un altre rotllo, no?
Per tant, el hype, l'espectativa, era baixa.
I aquí ve quan Santa Mònica, que és un estudi,
que és l'estudi que l'ha fet,
doncs ens tanca la boca a tots amb una patada de Kratos,
la veritat és que encara és hora
que Santa Mònica faci un joc dolent.
Són uns tios molt bons.
I, clar, quan un joc té una expectativa molt alta,
li pot anar en contra.
Bé, ha de ser més efecte andròmede, que no és tan dolent,
i quan l'espectativa és baixa,
va molt a favor.
I, aleshores, clar, ara, God of War,
la gent el tracta de megaobra maestra
del millor joc de la història.
Bueno, bueno, anem a veure. I és que el joc és boníssim, eh?
Això que va sonant és de la música de God of War, eh?
Sí, sí, és aquell rotllo tota l'estona, eh?
És un joc boníssim, però té les seves cosetes.
És molt diferent dels God of War, que estàvem acostumats
a canviar moltes coses.
És un hack-and-slash,
tal qual, sense profunditat avui dia,
difícilment seria un triple A.
Seria, a més a més, un joc de Switch, un joc de mòbil.
Si God of War volia ser un vent de consola,
s'havia de reciclar, i ho ha fet.
Ha canviat en tot, i en quasi en tot ho ha encertat.
És un joc excel·lent en tots els aspectes.
Tècnicament, el millor que he vist a la PlayStation.
Els gràfics, l'animació, el so, el rendiment.
La història, la millor història de tot del God of War.
Està molt treballada.
És un joc que la gent patia més.
Ha perdut una mica de velocitat, de frenetisme.
És més pausat.
Però Kratos segueix sent un bèstia, i que hi està a la gràcia.
I sobretot la idea de la destral aquesta,
que té l'Eviatan aquesta,
que la pots llançar i torna màgicament amb el triangle,
i quan torna també t'endinya un cop al clatell,
doncs és brutal.
Està molt aconseguit. El joc és molt llarg, és divertit, és profund.
Missions secundàries, secrets, té exploració.
I el guió està molt treballat.
T'acosta una mica un Uncharted.
Un storyboard, de moments guionats especials.
Peliculeta. Peliculeta.
A mi això m'agrada. Molt bé.
Dèiem Uncharted, per tant, no és un món obert.
Jo crec que si l'haguessin fet un món obert,
ja serien tants canvis que la gent li hagués esclatat el cap.
No es van atrevir.
El nen que porta, el fill, doncs no molesta.
Que també fot castanyes, més o menys com nosaltres,
i reparteix fletxes que donen gust.
Jo crec que tenir un fill així, sí, home,
que cada dia et porta un porc senglar a casa per sopar.
Anem a lo dolent, que hi ha coses dolentes.
Primer, deien que era un joc lineal,
que això no és dolent de per si.
Però és clar, és lineal, però a l'exterior, en un bosc.
Aleshores, què passa?
Perquè Kratos no es figui, però no s'ha de ficar.
Perquè no faci trekking.
Perquè no entri per una zona que no hi ha textures.
Doncs què passa? Que Kratos no pot saltar.
No salta. És a dir...
És millor Mario que Kratos. Efectivament.
Tu ets un semideu i et pesa el cul.
És raro.
Exacte.
Hi ha moments que tu veus una pedreta que dius jo,
com Oriol Dalmau, que soc un merda, això ho salto.
I tu, Kratos, dios de la guerra,
has de fer una volta de 30 quilòmetres pel bosc
per baixar per aquest replenet de merda.
Per tant...
Veus un baú, allà, que dius...
Hòstia, això, Link, amb dues patades,
t'ho agafa.
I nosaltres hem de buscar un camí rebuscat.
Et treu una mica de l'experiència.
La càmera és una mica cabrona quan t'atacen enemics pel darrere.
Hi ha una fletxeta que t'avisa, però...
Em fot perquè no pot ser gran cosa, és massa ràpid.
El tema habilitats,
indumentàries, sobretot, millores d'arma...
El Manu no s'entén gaire.
O jo soc xilipolles, però jo de debò vaig trobar-ho molt confós.
I s'han carregat els Quake Time Events.
Sabeu què és això? Què és això?
Això ho tenien tots els Goat of War anteriors,
que és quan ets un mega-jefe final, per matar-lo,
hi ha com aquell minijoc, combinació de botons determinades,
que fa una ultraexecució.
Això és un patat, no sé per què, tampoc hi ha massa jefes finals.
O sigui, més aviat està...
Això ho han plantejat per fases,
és un joc que té una sola seqüència que no té talls.
Tret d'això, el que deia, el joc és genial,
i sobretot és gustós, és a dir, és gustós matar.
Vaja...
Què hem agafat gust?
Bueno, han aconseguit, no sé si és la vibració del Manu,
o els gràfics, o què, però...
El sorollet als ossos quan es trenquen...
No sé què té, però...
Però els minijocs no són violents, oi?
No en tens mai prou de matar, i això ho han aconseguit.
Acabo sempre amb el tema pasta,
val la pena gastar-se 65 euros pel que val,
gastar els 390 que val la play només per jugar a aquest joc.
És més, jo estic segur que el Phil Spencer,
que és el capo de Xbox,
té una PS4 per jugar a aquest joc,
i en canvi, el Yoshida, que és el jefe de Sony,
no crec que tingui un Xbox per jugar Sea of Thieves.
Per tant, aquesta mena de jocs són els que fan
que encara que PlayStation és pitjor consola que Xbox,
vagi molt per davant,
perquè té uns exclusius que són una passada.
Per tant, el joc està molt bé,
però no sé si serà un dels millors de la història,
com diuen ara, i serà un abans on després,
ara val la pena que deixeu el Fornite dels ous un ratet...
Fornite, Fornite. Això, el Fornite,
i li doneu una oportunitat a aquest joc, que és molt xulo.
Parlarem del Detroit. Detroit?
Perquè t'ha arribat el joc i ens ha arribat un PDF,
en el cas de dir que sobretot vas és en compte,
que no, no sé què...
Els spoilers que no podem fer.
De fet, el Detroit a dia d'avui ja ha venut més que Bot of War.
Ostres, què dius?
No sé si és les dades de l'últim mes, de l'última setmana,
però aquesta notícia existeix, i això és un èxit increïble.
Sí, perquè va sortir el dia diferent.
Un va sortir el divendres, l'altre va sortir un dimarts,
llavors compta segons el dia. Molt curiós, sí.
Acabant el tema de Bot of War,
si us agrada l'humor de la gent xanante,
aneu al canal oficial de PlayStation 4,
on en Joaquín Reyes ens fa un Kratos,
a la seva manera, que és imperdible.
Està el link al canal de Telegram.
Està corredíssim. Molt bé.
No importa que el món estigui a punt de anar-se'n en orris.
En aquesta sala, segur que hi ha un col·leccionable amagat.
La fi del món pot esperar.
Finalment, Game Lab arriba a una altra edició.
Serà ja la quatorzena edició
del Congrés Internacional de Videojocs i Ossi Interactiu.
Serà el 27, 28 i 29 de juny a l'Hotel Superior Tower de l'Hospitalet,
i com resa una de les frases o lemes de la seva pàgina,
és Descobreix les ments mestres que projecten el futur del videojoc.
Ivan Fernández Lobo, fundador de Game Lab,
moltes gràcies per atendre'ns, benvingut al Generalitat Digital.
Muchas gracias, un placer, como siempre.
Ivan, lo dijimos la semana pasada en el programa,
y es que este año el premio de honor va a una mujer,
que es Amy Henning,
y encontramos además también un montón de mujeres puenentes.
Sí, pero no me acuséis de buscarlas.
No, no, no.
Pero sí que es verdad que es el Game Lab más diverso.
¿Ha salido así?
¿Sabes qué pasa?
Hemos intentado ya muchos años tener un Game Lab así de diverso.
Otra cosa es que después sea más fácil o menos fácil de conseguirlo.
No por el afán de mostrar la diversidad
que existe cada vez más en la industria,
sino porque hay un montón de profesionales enormes
en el sector, que son mujeres,
y, por una circunstancia o por otra,
nunca se había dado lo que se da este año.
O sea, venimos a los planetas
y podemos tener un panel mucho más equitibrado.
Muy bien. A partir de esta semana,
también hemos sabido que viene Jonathan Blow,
uller de la generación digital.
Hem parlat tantes vegades
dels dos videojocs que ha fet Jonathan Blow.
Brady the Witness.
Exacte. És una excusa perfecta per acabar-me el The Witness,
que encara no ho he fet,
perquè em vaig quedar aturadíssim
i tenia com una mandra especial.
Jo t'ajudo, Albert.
És el mateix.
Ah, ets d'aquests. Que no mires la guia.
Exacte, exacte.
Ivan, m'he enterrat d'una cosa que no sabia
i és que Jonathan Blow també és el creador
d'un llenguatge que viene o que quiere,
si tu eres al C++,
te das cuenta de la importància de la industria del videojuego
en la vida, diguem.
Jonathan és un tipus que té un perfil
un poc peculiar,
és un grandíssim dissenyador de jocs,
com tots sabeu, però és un grandíssim programador,
també l'apassiona la programació
i ell vol contribuir
a l'avanç del sector,
del medi, no només amb grans jocs,
grans evidències de disseny,
sinó també deixant una impronta
en la facilitat
o en els llenguatges de programació.
Ell va treballant
fa uns quants anys
molt dedicadament en un llenguatge de programació high,
que, a més,
s'està aplicant en el joc que està treballant ara mateix.
Una bona part del que va fer en GameLab
és explicar
quines són les decisions de disseny
al voltant del llenguatge de programació
i com creu que han d'evolucionar els llenguatges
per permetre que els creadors de contingut
tinguin una major potència
i una major capacitat de crear coses màgiques.
També aquesta setmana
hem conegut la sortida
d'una nova edició de la PlayStation 4
i, a més, ho lliguem amb el GameLab
perquè vindrà Max Cerny.
Max Cerny és un personatge fonamental,
perquè ell és l'arquitecte cap
de la PlayStation 4,
i és important perquè és el creador del Marvel Madness.
Us en recordeu d'aquell videojoc?
El tranquil gegant de color vermell i blau,
la recreativa,
i li donaves la inèrcia.
La bola la podies frenar a base d'inèrcia
rodant molt.
I ell és el jefe del hardware de la PlayStation 4.
Se le ha hecho muchas cosas diversas
dentro de lo que es el sector de los juegos,
ha trabajado como creador
en las máquinas de arcade,
ha trabajado como diseñador de sus propios juegos,
ha sido el arquitecto jefe de la PlayStation 4,
ha sido presidente
de la división de juegos de Universal Studios
en los momentos en que Universal Studios
ha puesto por el sector,
o sea que es un perfil también ejecutivo,
y se ha involucrado este año
no solo a nivel de presencia,
de ponencia o de lo que pueda él compartir
como contenido,
sino que ha estado involucrado en lo que es
la definición del programa del GameLab,
en las interacciones
con algunos de los creadores
más importantes del mundo,
y hay una huella muy clara este año
de Marc Cerny, de cómo es el sector
en el programa del GameLab.
Somos muy afortunados
de tenerlo como amigo.
Per aquesta gent que vulgui saber més coses del Marc Cerny
i que segurament això li tocarà la patateta,
Jaquan Daxter, Ratchet and Clank,
Spiro de Dragon,
és un senyor que ha definit infàncies.
Jo crec que estic en xoc d'una nova play,
no ho sabia, jo això.
Sabeu què canvia o no, què és el que milloren?
El nom.
Por cierto, Iván, han estado unos preliminares
del GameLab un poco movidos,
sobre todo por todo el tema
que ha pasado con Daniel Vapra,
que ya anunciasteis hace como dos semanas
que no vendría porque él ha declinado venir
por unos temas que ha pasado
en las redes sociales.
Ha estado todo como bastante largo y durillo
seguramente para vosotros también, ¿no?
Bueno, a ver, son cosas
con las que tiene que convivir, ¿no?
Digamos, yo no sé cuántos ponentes
llevaré invitados al GameLab,
pero más de 500, más de seguro,
más de... o mil, no lo sé,
en todos estos 14 años hemos invitado
cientos y cientos de ponentes
y cada uno tiene sus peculiaridades
y tiene sus historias personales, ¿no?
Bueno, alrededor de Daniel,
una serie de controversias,
que en principio en ese momento
no queríamos adorar o no,
o yo personalmente no conocí
para fondo y hubo...
y además es un tipo que está
haciendo referencias mundiales
de desarrollo, dando charlas
por todo el mundo
y bueno, no había surgido
esta controversia a este nivel, ¿no?,
en las redes sociales.
Él declinó venir porque, obviamente,
él desde su país, desde su estudio
tampoco distingue muy bien lo que es
una audiencia de redes sociales
o asistentes reales al GameLab,
que no tienen a priori mucho que ver
y nosotros respetamos su decisión
de no venir.
No entraría mucha más valoración.
Obviamente está relacionado
a las relaciones de determinados ámbitos
con ciertos movimientos
de los que nosotros no es que nos distanciemos,
es que vamos, estamos a años luz
de no solo de apoyarlos,
sino que los... totalmente los...
los aborrecemos y los...
los despreciamos, ¿no?
Pero bueno, eso no quiere decir
que en las redes sociales no haya...
Divergencias.
Un mundo paradero.
Es un mundo paradero
donde los valores fundamentales
por los que la gente, digamos,
se manifiesta tienen mucha lógica
y después a veces, pues,
las formas de hacerlo
pues no son, por lo mejor, las más...
las más adecuadas, ¿no?
Pero bueno, es su decisión.
Él ha entrado en conversación, en discusión
con alguna gente sobre unos temas
que son efectivamente muy delicados
de los que nosotros nos mantenemos al margen
y respetamos esa decisión.
Unos responsables del videojuego Cuphead,
un videojuego que m'haves parlat moltíssim
en generació digital, Gini.
Jo amb Jonathan Blow, amb tota aquesta gent
que m'estàs traient, de veritat, Ivan,
que estic superfeliç.
Me alegro porque además tú, bueno,
hablamos muchas veces, ¿no, Gini?
Y siempre nos das muy buen feedback,
Alberto también.
Intentamos hacer un programa
que llega a todo el mundo.
Digamos que sí que es verdad que hay veces
que el programa quizás lo llevamos
un poco a unos terrenos
que son un poco más de visión,
de pensamiento, de estrategia,
pero sí que yo creo que este año
está mucho más equilibrado en cuanto a contenidos
y hay mucho contenido también
de desarrollo, ¿no?,
con John Baez, de VMOS,
que el otro día anunciamos,
con John Blow, con Jason Roberts,
de Gorogoa, que es uno de los juegos del año,
uno de los juegos índices del año.
Yo creo que hay un contenido muy variado.
Recordamos entonces, Ivan, GameLab,
un programa internacional de videojocs
i oci interactiu,
serà del 27 al 29 de juny
a l'Hotel Spirit Tower de l'Hospitalet.
Mucha suerte, Ivan.
Y otro año más, si todo va bien,
gracias por acogernos.
Un año más, porque hemos de decir también,
porque odiamos por primera vez al Generació Digital,
si todo va bé, faremos el programa en directe
desde el GameLab como el año pasado,
y que para nosotros es un lujo.
Muchas gracias.
Sois parte de la familia.
Sí, parte de la familia.
Qué madarena es un jamón.
Un jamoncillo, sí. Que vamos a venir.
Ya lo hemos dicho.
Nos vemos allí y atentos que va a haber todavía bombazos
aquí al GameLab.
Espero que os gusten las cosas que tenemos todavía
y contaros.
Doncs molta sort, adeu, Ivan.
Gracias, un abrazo a todos, adeu.
Generació Digital. Els friquis, ara?
Són els altres.
Star, encara no tens un boli i un paper?
No fa falta.
No, paper sí, paper ho tinc.
Però ho tens al cap tot, eh? Sí, el tinc molt gros.
Sí, m'hi caben moltes coses.
Potser no el tinc gros.
Molt bé, doncs escolta'm, digues.
Quan ho preparava tot em va vindre al cap,
jo és que tinc aquest cap gros,
m'hi caben moltes coses.
Fa un any vaig escriure una piulada,
de quan en quan, no sé si ho heu vist,
que he escrit coses rares.
Frases així, com...
Però jo penso que ets tu, això.
En comptes ja m'ho...
No és que no m'havies pres la medicació, és que soc així.
Tens dies rares. Sí, mira, mira.
Depèn com a xeco.
Un dia vaig fer una que deia, fa dos o tres anys,
que deia, jo només entenc que no entenc res.
Sí, veus l'Oriol?
És sòcrates, això?
No, aquella era de jo no sé.
Jo només sé que no sé res.
Jo només entenc que no entenc res.
Això de les frases veu que afecta molt perquè,
ara en sèrio, vaig sortir amb una molt interessant.
Com? Amb aquesta frase? No, no, amb una altra.
Amb una vista molt interessant.
Sí, d'allò de filòsofs morts,
de gent famosa que és morta i que ha fet frases així,
es veu que es devien pensar que jo era un filòsof i mort,
i em van posar allà, t'ho juro. Però quina frase era?
Home, ara aquí a l'antena t'ho diria, home.
Em fa vergonya, eren aquestes... Va, home!
Que no, te l'envio per WhatsApp
i la fas servir per lligar i coses així.
Que vas sortir a una entrevista!
És una de les frases que pots posar en una tassa?
Totes es poden posar en una tassa.
Avui t'hi vaig dir més que ahir, però menys que demà.
Però perquè ha sortit molt interessant, hòstia, pobra.
Home, això és un logro, no?
Espero que hagin desbloqueat-ho.
Espero que hagin despatxat el pobre inconscient
que va agafar la frase aquest, va dir, hòstia, aquest xiquet...
Això que jo estava Twitter-tejant piulant coses, no?
Sí.
Doncs la frase que jo només entenc que no entenc res
i que sovint me la vaig repetint,
perquè sempre hi ha alguna cosa que sembla que ja l'he entès,
que ja l'entenc, i resulta que el món que ens envolta
ha girat tan ràpid que llavors em dóna compte
que no estic segur de si encara ho entenc,
o si algun dia és veritat que ho vaig entendre, de debò.
A veure si m'estava equivocant, no?
Això que dèiem dels cementeris dels robots, per exemple,
us ho juro, jo em pensava que era una cosa normal.
O sigui, jo la veia com si ja, sí.
Perquè, a veure, recordeu...
O sigui, recordeu el Sant pare, aquest no, l'altre.
L'altre que era més simpàtic, no?
El Ratschenger no vols dir, no?
No, l'anterior és l'altre.
El simpàtic.
O sigui, simpàtic, antipàtic, simpàtic, eh?
Exacte, sí, sí.
El simpàtic, l'antipàtic és el que xerra molt.
L'argentí.
Doncs va donar permís perquè la gent es pogués confessar online.
No se'ls en recordareu, d'això?
No, no, no.
Anaves amb una pàgina web i tu deies...
Padre, me confieso.
I llavors allà hi havia un altre cap allà, a l'altre terminal.
Clar, home!
Hi havia un informàtic.
Hi havia un informàtic allà que deia que sí, confiesa't.
Amb Java.
Un informàtic no que li havia de dir que fes l'Ave Maria i coses d'aquestes.
Potser era un informàtic ja catòlic.
L'Alexa, hi havia un Alexa.
També hi havia pàgines, que encara hi són,
pàgines d'aquestes, pàgines web, on pots posar siris virtuals
a la gent estimada que s'ha mort.
És una cosa d'aquestes que dius...
Veus? Ara ho has dit. Oriol, per aquí anem.
Que fort!
Són situacions lligades a religió que són més o menys serioses.
Hi ha coses de més de conya, com aquesta bíblia...
la bíblia binària,
que alguna vegada s'hi ha comentat.
Que bé, que és allò que s'ho pren en sèrio,
però en conya, però és en sèrio,
però no saps on està el límit, com deien.
A Txernòbil,
que es va fer el 86,
el desastre aquest nuclear...
Va petar. Va petar, va fer pam.
És el que passarà un dia aquí a Tarragona, qualsevol dia d'aquest.
El camp, al mig del camp,
van enviar robots, d'aquests amb motorets
i amb braços i tal, per descontaminar.
I, clar, quan van acabar, que van dir,
això no podem aprofitar, que està brut,
té plutònia i coses d'aquestes.
I els van deixar al mig del camp,
fent com una mena de museu que va esdevenir un cementiri.
I tu anaves allà, la gent deixava flors,
les sandròmiques aquestes.
I això ho veia com una cosa normal, no?
No s'han inventat res, els japonesos, de fet.
Home, potser sí que ho han inventat ells,
però es de fa molts anys.
Però tu què vols dir amb tot això?
Que jo entenia que seria normal que l'any 2000 hi passéssim,
en coses d'aquestes, no?, religió 2.0,
i que una miqueta de distopia cyberpunk sí que tindríem, no?
Coses d'aquestes d'essers humans estimant a objectes,
aparentment, en animats, no?
A veure, si us en recordeu, hi ha gent molt iaia,
hi ha, perdó,
pel·lícula del 1973,
pel·lícula de tamaño natural.
Era una pel·lícula que anava d'això,
d'un home que s'acaba casant amb un maniquí.
No d'una nena inflable d'aquest home,
no, d'un maniquí que havia vist amb un aparador
i el robava i se l'emportava cap a casa.
Com anava la pel·lícula, perdona? Tamany natural.
Tampoc, a mi, els maniquins.
Doncs anys després, amb els simuladors de nòvies,
que comentava Blasco, que anàvem per Game Boy,
és que eren simuladors de nòvia.
Us dieu, què et queda a casa, nen?
No, no, que tinc la nòvia aquí posada.
Per practicar, per quan després et toqui.
I els primers intents de l'artifici artificial.
Els que heu tingut amiga, potser se'n recordeu.
L'Alan Uno, se'n recordeu? No, no, no.
Jo tenia amiga i no me'n recordo.
L'Alan Uno era un programet,
que tu li parlaves, li anaves escrivint,
i al tio se'n anaven recordant de què li anaves dient,
però a l'ofer és que el tio parlava en castellà
i tu anaves contestant.
Tu anaves allà, mira, Alan, doncs avui he anat a la feina,
i el tio s'ha quedat amb la copla.
I el dia següent et deia,
hola, bon dia, Albert, com ha anat la feina?
El GER va començar amb l'amiga.
Sí, sí, sí, l'any 91-92.
Sí, sí, eh? Què et sembla?
Clar, jo veia aquestes coses, i clar, jo ho veia cantat,
dic, això, l'amor entre persones i màquines era inevitable,
perquè és que ja es veia, no?
Faig notar també que aquest tipus d'amor,
a partir d'alguna manera, el feia extensible
a l'amor dels ninos, eh?, al nenucos i aquestes coses.
Ah, sí, també? Sí?
Tu has vist alguna vegada els baby born, Albert?
No. Al reborn.
Al reborn, els baby born són...
Són bebès que valen 3.000 euros.
Són ninos, són bebès, són ninos.
I pesen, pesen.
Hem de buscar un nom intermitge entre nino i bebè,
perquè no són ni una cosa ni l'altra.
Nino i bebès. Nines.
Nines, ja no dic el millor que anàvem a dir.
Fa por, també.
Jo també entenia que serien evitables, no?,
que les pessetes desapareixerien.
O se'n recorda les pel·lícules de sense ficció,
com es deien les monedes? Crèdits.
Crèdits, sí, senyor. Era una moneda internacional.
Home, sortia tota la recreativa,
que era la moneda del futur.
No acaba d'arribar això, el crédito.
Sí, però es veia,
es veia que les pel·lícules pagaven això,
i que no hi hauria paper moneda,
perquè tots anaven amb el famós diner plàstic,
de la publicitat de l'Svissa i de la MasterCard,
el diner virtual.
I tot això, aquests cementires, aquests robots,
aquests ninos, aquestes monedes,
que ho veiem una cosa molt llunyanya
i que ara ens sembla molta novetat,
resulta que, a part que ve de lluny,
atenció, que és que ve de molt a prop,
de casa nostra.
Al·la Nuno, el programa aquest d'Amiga,
el va fer un valencià,
un noi que es veia dir Caronte, del grup d'Arnes,
i que també d'aquesta costa militarrània
eren les industries potents
que feien els reborns i ninos i coses d'aquestes.
I a Barcelona...
Va haver-hi una època que a València sortia tot d'allà,
el Nou Límits allà d'allà.
I també la Ruta del Bascalao.
La música tot d'allà.
Excepte una cosa, que a Barcelona hi havia un afabricant
d'aquests de nines, d'aquelles que es bufen
i fan company als senyors que no tenen carinyo.
I no em pregunteu com és que ho sé.
No és que vulgui fer aquest tipus de recomanacions
quan navegues.
És informació, és la informació de ser lliure,
i tant.
I també tenim aquesta vermoneda virtual que dèiem abans,
de la Tere Valero i el Jordi Griera,
que amb ajuda de nois i noies,
noies i dones,
no descartem que sigui una cosa potent
i feta a casa nostra.
I és per això que faig servir aquesta frase,
que jo només entenc que no entenc res,
perquè el que no entenc ara de totes aquestes coses
que ens haurien de ser normals i quotidianes,
no ho són.
I, per contra, em sorprèn perquè el que enteníem
resulta que potser no ho he entès mai.
I em fa por pensar que potser, almenys jo,
no puc arribar a entendre-ho mai.
Prem el botó verd i obre la porta.
Fes-ho.
Hem arribat fins aquí, gairebé al final del Bibiajoc.
He corregut, saltat,
i m'he enfrontat a tot tipus de monstres per tu.
I ara no vols obrir la porta.
Prem el botó verd!
I la Eli prema el botó verd del Telegram.
El botó verd i l'Isaac, aleshores,
comparteix els primers minuts del Resident Evil 7
per la Switch.
Cosa que ha provocat un gran debat
sobre si és la millor plataforma, la Switch,
per aquest joc.
En Serafí Lliteres diu que el joc en si sembla que no està malament,
però els gràfics no li convencen gaire.
I el David diu que no entén aquesta manera
de treure jocs que, principalment,
tenen gràfics a la Switch.
Si el que es busca és immersió,
millor comprar-lo en PC o consola Pro, VR, etc.
I diu que passa el mateix amb Dark Souls,
amb Doom...
Bé, l'Isaac li explica que els gràfics són exactament els mateixos
que la versió de PC,
però el David afageix
i segueix dient que són jocs per gaudir
amb pantalla gran i immersió total
a poder ser, fins i tot, en VR.
No té sentit fer-ho en moda portàtil.
I, a més, pagant-lo tan car.
Però la Switch la pots posar dins de la manta del llit, no?
Això sí, és una bona manera de jugar.
Més còmode és.
Home, si fa pot, pots tapar ràpid.
Moltes vegades he passat més por, jo,
amb les VR.
Vaig passar realment malament. Hi ha un vídeo que encara hi és.
Que crido d'una forma... No estic fingint.
No, no, és la veritat.
Ho has passat molt malament. Molt malament.
De fet, aquesta setmana també a les nostres xarxes
s'ha parlat molt del que hem parlat tothom,
que és aquest immigrant a França que va salvar...
Que va gravar...
Crazy Climber va fer.
Doncs sí, va gravar i va salvar aquest nen
en un velcó de París, un bebè,
i sembla ser que...
Es diu que el pare del nen es va endarrerir
per arribar a casa perquè estava jugant a Pokémon Go.
Això ho han dit algunes notícies en alguns mitjans.
Que fort, està jugant a Pokémon Go ara.
Ara. Aquest és el problema.
Segurament, però...
Que és l'excusa que va posar quan va arribar tard a casa.
On has estat, carinyo, jugant a Pokémon Go?
Si l'hi vas capar.
Doncs el Sarafili Teres diu que si fos perquè estigués
mirant qualsevol programa de porqueria dels que fan,
ningú no diria res.
L'Albert S. deia que està exactament d'acord,
que si hagués estat llegint seria més o menys greu.
Criminalitzar així diu que és patètic.
Però bé, el Sarafí afageix que és habitual
i agafa nivells de patetisme indignants
que aquestes criminalitzacions es facin
des de programes que en teoria parlen de tecnologia.
Doncs això ha estat el Generació Digital.
Moltíssimes gràcies, previnguts.
A tu, Albert. A tu, home, faltaria a tu.
No, no, escolta'm, és el programa de tecnologia,
creativa i de videojocs de Catalunya Ràdio.
I escolteu, escolteu.
Generació digital, no s'entén res,
però distreu.
Gràcies a l'Elisabet Sánchez, Francesc Xavier Blasco,
Gina Tos, Star i jo mateix,
l'Albert Murillo i l'Oriol Dalmau.
Avui hem fet el programa a 40 graus, eh?
Això s'ha de dir.
D'aquí quatre dies veuràs.
Tu a Tarragona estàs amb el Francesc Xavier Espel
i nosaltres avui hem tingut el Roger Fontarnau.
Roger, el tenim una vegada a l'any,
però moltíssimes gràcies
per haver fet el programa avui amb nosaltres.
Mentrestant, sapigueu que ens heu de seguir
al Telegram, al Twitter, al Facebook, al Twitch,
a Instagram i, si voleu, també, a 4radio.cat barra GD.
Adéu-siau.
Gràcies a l'Albert Murillo.