Ens acompanya l'Albert Murillo i l'Albert Morillo,
a l'edició 969.
Ens acompanya l'Albert Murillo i l'Albert Murillo,
a l'edició 969.
Ens acompanya l'Albert Murillo i l'Albert Murillo,
a l'edició 969.
Ens acompanya l'Albert Murillo i l'Albert Murillo,
a l'edició 969.
Molt bé, benvinguts al Generació Digital.
Aquesta és l'edició número 969.
I el d'avui és un programa superespecial.
Som al jarrí del Palau Robert de Barcelona,
en el marc de l'exposició Nova Pantalla,
el videojoc a Catalunya.
En aquest programa decidirem quins són els 20 millors videojocs
segons els que formem part de l'equip del Generació Digital.
Has descarregat Generació Digital.
I mira, aquest programa és possible gràcies a molts professionals
de la casa.
Des d'aquí els agraeixo molt que ens hagin ajudat
tant en un dia com avui,
on, per exemple, Icat està ara al Festival Cruïlla
i els tècnics i productors van de bòlit.
A la producció, Lola Cuadrado.
A la part tècnica, aquí al Palau Robert,
Pep Casanovas i Martí Cuní.
A la part tècnica, a la ràdio, Edu Arnaz.
També una salutació al nostre tècnic de sempre,
que és el Dani Giménez.
I al control central, a la ràdio, Júlia Aparicio.
Us puc demanar un aplaudiment per ell, sisplau?
Gràcies.
Equip del Generació Digital, com esteu?
Escalçant.
Molt bé.
Sí, ho hem de dir que fa sol.
Asolellat.
Sí, sí.
Hi ha un xiprers, però no...
No funciona, no funciona.
Serveix per algú d'aquí a la taula, eh?
Els VIP.
No són prou importants.
Exacte, exacte.
Esteu bé en general?
Molt.
Sí, sí.
Feia molt temps que no estàvem tots junts.
Molt.
Molt de temps.
Estàs amb el públic tot bé?
I tant, superben acompanyat, com sempre.
Quan us dic que des de Tarragona que estic ben acompanyat,
doncs se'n vull igual.
El que passa és que hi ha molta més gent.
Exacte, exacte.
Però d'acompanyia, igual.
Millor, eh?
I la gent està repartida.
Sí, ja que diràs.
No estan repartits per terra.
No, no, no.
No han segut, no han matat i tal.
Esteu bé?
Bé!
Veus?
A veure, també vull donar les gràcies als tècnics i organitzadors
i a les persones que són darrere del Palau Robert
i sobretot d'aquesta exposició de nova pantalla.
El Videojoc a Catalunya, els seus commissaris Joan B. Galí,
Albert García i Marcangrill.
Després parlarem amb ells.
Però gràcies per pensar que seria bona idea
que avui celebréssim el nostre programa
per celebrar aquests 20 anys en antena.
A veure, equip, us presentem un per un.
I jo he pensat una cosa.
Heu de dir al final d'aquesta presentació,
amb una paraula,
què és el que heu après jugant a videojocs a la vostra vida.
Ui, que difícil.
Sí?
Ens ho podries haver avisat, això, no?
Pot ser amb menys d'una paraula?
També.
I amb un parell o tres?
Bé, màxim dos.
I amb un soroll.
Amb un soroll.
Amb un soroll.
Amb un guinyol.
Exacte.
Amb un mitjó.
Sí, sí.
Va, va, presentem l'equip del Generació Digital.
Francesc Xavier Blasco.
El més respectat,
perquè és l'únic guardià dels tresors del Generació Digital.
S'encarrega de jugar i fer la crítica dels videojocs
que arriben a la redacció.
Això és el que aprèn jugant a videojocs.
Doncs he après a compartir.
A compartir, eh?
A compartir, perquè ara...
Ei!
Ja està, Francesc.
L'avantatge és el primer.
Ara en parlàvem abans fora de micro
del 50è aniversari del videojoc.
En parlàvem abans.
Parlem del 1972.
Com a data així, una miqueta oficiosa, oficial.
El videojoc de la nostra generació, quan érem petits,
era sobretot una cosa molt privada i particular.
Jugaves tu sol, jugaves els requeridus tu sol.
Però, amb els anys hem vist que és una cosa, en canvi, molt social.
Gràcies als videojocs, comparteixes molt.
Què fem ara tots?
Tota la vida hem anat a casa els amics a jugar,
hem portat els nostres jocs, hem jugat junts.
L'altre dia, Albert, tu i jo recordàvem
quina gràcia que encara hi hagi jocs actuals
amb les persones sí, però acompanyat i junts,
compartint l'experiència plegats.
I una de les coses que tenim, i aquí a la taula tenim bons exemples,
de persones que juguen per internet,
però a la vegada juguen acompanyats amb moltíssimes persones
que miren els jocs amb ells, que parlen amb ells,
que discuteixen amb ells i que s'ho passen bé plegats.
Gràcies als videojocs, realment,
compartim molts bons moments amb moltes persones.
I aquest és el segon col·laborador.
Albert García.
Professor Garlo.
Periodista amb una base invencible.
Va créixer en un videoclub.
És l'ull crític de l'actualitat
que arriba de l'endústria dels videojocs.
Això és el que aprèn jugant a videojocs.
Va néixer en un videoclub.
M'ha encantat, m'ha encantat això.
Va créixer, va créixer.
Ah, vale, vale, vale.
El del barri.
En l'establia, no.
Va néixer i m'ha encantat, m'ha encantat.
Professor Garlo, m'ha agradat també esteu al dia.
Jo, quina cosa he après?
Ho sento perquè segurament algú anava a dir idiomes.
Ah, molt bé.
Jo he après idiomes amb els videojocs.
Sabe.
Amb xinès, no?
En xinès, allà no aprenies res, allà tiraves endavant.
Però recordo, per exemple, amb l'anglès, quan era petit,
jugaves amb el diccionari, o el francès, per exemple,
aquells videojocs de bola de drac amb els títols en anglès.
No, la Peau du Distinct, la Légende du Seient.
Acabaves aprenent idiomes jugant a videojocs.
I japonès no vaig aprendre, però confesso,
i en aquestes taules, segur,
que hem jugat algun joc amb japonès sense entendre ni una sola paraula.
Per ser col·laborador, que a més, està molt a prop vostre.
Start!
L'única persona de Tarragona que no utilitza Google.
Parla de videojocs, però realment parla de la vida.
Això és el que aprens jugant a videojocs.
Què he après jo amb 50 anys?
Doncs el que vaig aprendre el primer dia, a creure en el futur.
A tindre esperança.
Molt bé.
Perquè els videojocs no podíem saber fa 50 anys
com serien al cap de cinc, de deu, de quinze,
ni que durarien 50 anys.
Comparat al que hi ha ara, amb el que hi havia aquell moment,
és totalment diferent.
Per això, el que m'ha donat el videojoc és l'esperança
que el que hi ha avui, el de demà, vindrà a ser millor.
És com ser pare, diguéssim.
Jo no ho soc, però és el que dius als teus fills,
tu vols que siguin millors, però no sempre seran millors,
seran unes altres persones, seran diferents.
Jo ara no penso dir res, això dels videojocs.
M'hi he passat una miqueta.
Ara ja enxafa la guitarra, em sap greu, perdoneu, eh?
Doncs anem a la quarta col·laboradora.
A treballar en equip.
Molt bé.
Sí, perquè m'agraden molt els videojocs
tipus el Valorant o l'Overwatch,
on cada persona de l'equip, a vegades són cinc o sis persones,
tenen una missió, uns han de curar els,
altres han de bloquejar els enemics,
uns altres han d'anar pels flancs
a intentar eliminar l'enemic, agafar la bandera o el que sigui.
I si tu no fas bé la teva feina
o et dediques a fer la feina dels altres, no funciona.
Sòlid, tu has de fer el que ets bo fent.
I ja delega l'altre i has de confiar també en el teu equip.
Molt bé. Anem a la cinquena col·laboradora.
Elisabet Sánchez.
L'única de l'equip que s'ha atrevit a jugar a rugby.
És l'experta en videojocs de mòbil
i és el pont amb la nostra audiència.
Això és el que aprèn jugant a videojocs.
Eli.
Doncs he après a guardar-me trossets del meu temps per passar-m'ho bé.
Molt bé. Això és important, sí.
Cosa que soc productora
i mai faig res que no tingui un propòsit, no?
Si em llegeixo un llibre, sempre és per aprendre alguna cosa.
I els videojocs m'han ensenyat que aquesta estona és meva
i m'ho penso passar bé.
I si és una hora és una hora i si són dues hores és una hora.
I estaré contenta. Molt bé. M'agrada.
I ara anem al piano, al sisè col·laborador.
Víctor Mame.
El músic.
El poder no està en les tecles, sinó en els seus dits.
Posa música i context als videojocs dels quals parlem.
Això és el que aprèn jugant a videojocs.
Doncs tenia dubtes de què dir,
perquè això m'ha semblat un examen aquí sorpresa.
Però diré que he après a valorar la música
més de nitxol, podríem dir, de videojocs,
perquè jo fins que no vaig començar a jugar-los
era una cosa que em quedava molt lluny.
Inclus semblava que des de...
Això potser sonarà una mica raro, però des de conservatòries,
no és menys prea la música de videojocs,
però no se li dona a vegades la importància,
sobretot aquí a Catalunya o a Espanya, que té altres països,
com Japó o altres països.
I he après a valorar-la, a analitzar-la, a tocar-la.
I he après...
Doncs l'he entès, i alhora m'ha semblat un món superinteressant
i recomanable a tothom jugar o no a videojocs,
perquè hi ha bandes sonores que et poden acompanyar
en molts moments de la vida, més enllà de que siguis gamer o no.
Molt bé, ara anem a la setena col·laboradora del GD.
Laya Nerin.
Bufolol.
Riu i somriu.
Juga fins a passar-se als videojocs
i després li queda una experiència viscuda que l'explica.
Això és el que aprèn jugant a videojocs.
Vinga, Laya, des de la ombra.
Des de la ombra, sí.
Doncs jo suposo que he après, amb els videojocs, a superar-me.
Encara que perdi la paciència, doncs a passar-m'ho bé,
i encara que perdis i tornis a perdre
i a morir 200 vegades contra un mateix bosc,
allà segueixo fins que me'l passo.
Potser estàs parlant de Dark Souls.
I d'un Sekiro, també.
O del Vigis Mansion, també.
Sí, sí, a més ho hem vist, perquè tu et veiem i ho fas,
i a més tens l'ajuda dels teus uients i gent que et veu
que et va animant, també. Sí, exacte.
Està molt bé, està molt bé. I per últim, el vuitè col·laborador.
Víctor Matute.
Pazos 64.
Té una habilitat única.
Pot parlar encara que no tingui aire als pulmons.
El programa traspassa tota la seva passió, ya muy fuerte.
Això és el que aprèn jugant a videojocs.
Muy fuerte. Sí, home, i tant.
Una paraula. Sí.
Lootbox, no.
Parlant de videojocs, respecta.
Molt bé. Parles lootbox.
Sí.
No, perquè després de tants anys, quan comences a jugar,
és com comences a mirar pel·lícules,
és com entres a l'entretaniment, quan comences a entendre
el problema que hi ha a l'hora de fer un joc,
no ens equivoquem, és un problema per la gent que l'està fent,
perquè és molt complicat, i s'utilitza la passió i les ganes,
i això a poc a poc et vas adonant
i comences a veure els jocs d'una altra manera,
com a algú, no només per entreteniment,
sinó que saps que darrere hi ha hagut llàgrimes
perquè tu puguis riure un parell d'hores.
Fantàstic, no? Un aplaudiment per tots ells.
Amb una paraula, n'ha après molt.
És clar, amb els videojocs s'aprenen coses.
Som al Jari del Palau Robert fent el darrer programa de la temporada
celebrent aquest dia del videojoc, i també els nostres 20 anys en antena.
I amb aquesta música sempre l'estar vindrà després.
Explica'ns una mica l'ambient per a la gent que no ho pugui veure.
Per a la gent de casa, no per tu, no per vosaltres.
La gent de casa, doncs, s'ho esteu perdent, ho sou perdut,
perquè si ara ens escolten amb el temps de demà o demà passat,
o queden un mes, això quedarà una miqueta molt estrany d'explicar.
Bé, doncs, avui, el dia que sigui, aquí al Jardins del Palau Robert,
hi ha un, dos, tres, quatre, unes trenta, quaranta persones,
que han de fer un joc, que han de fer un joc,
que han de fer un joc, queden 40 persones,
no posen cas de passar-s'ho gaire bé.
Un somriu, un somriu, no riu.
Encara no és l'hora de treure les samarretes
ni començar a llençar els calçotets i el sostens.
Hi ha persones que passen, que tampoc saben què està passant.
És perquè s'espanten.
Perquè em veuen a mi aquí a sota,
a veure si vindrà a fer una enquesta o una cosa.
Un moment,
un moment,
un moment,
un moment.
Demanem quartos,
demanem quartos de moment,
demanem quartos de moment.
I donem regals.
Exacte.
Fem coses.
Que estiguin atents,
perquè després el Víctor Mamed ens ajudarà amb les seves sintonies.
Heu d'explicar-ho.
Ha d'ancertar música.
Un senyor amb un piano que toca.
Què heu de fer?
Quines tecles toca?
Quantes negres ha tocat?
Serà molt més fàcil.
I com que fem aquest mes 20 anys en antena,
hem d'anar a veure els 20 videojocs de la nostra vida.
Comencem amb el videojoc de la vida de l'Elisabeth Sánchez.
Aquesta és la música.
Sí, senyor.
I de quin joc estem parlant?
T'he de dir que no m'he posat molt nostàlgica,
perquè ja pensava que molts de vosaltres
parlaríeu de coses de molt més enllà.
I jo he volgut ser fidel a la meva secció,
que és la secció de Jocs per Mòbil.
Aquest és el joc que he jugat de tots els temps,
i el que segueix el meu telèfon,
i el que m'he passat més d'una vegada,
que això no és habitual.
O sigui, està instal·lat encara.
Encara està instal·lat.
Normalment me'l passo si puc una vegada,
i tornar-lo a jugar gairebé no ho faig mai.
I aquest l'he jugat tres cops.
Es diu Bad North.
Bad North.
És un joc de mecànica molt senzilla d'estratègia.
Va de Conquerelles.
Són...
Tens un batalló de soldats que tenen escuders,
tenen anarquers, tenen una miqueta de tot.
I tu els has de gestionar en cada una de les illes que vas.
I en cada una d'aquestes illes hi ha uns enemics
que et venen pel mar.
Sí.
Tens moments molt agònics.
En el moment en què els estàs veient arribar,
en aquell moment en què els estàs veient arribar,
t'has de pensar què fas amb totes les teves tropes.
I es tracta de no deixar que aquella gent
pugi a la illa i la conquereixi.
Molt bé.
És un joc que ningú s'esperava d'aquí a la taula
que pogués estar entre els 20, però està.
Està.
Està molt bé.
Està molt bé.
És un joc que va ser molt independent,
que és fet a mà, és dibuixat a mà,
però ara els pot jugar per el PlayStation 4
i es pot jugar per la Switch.
Vull dir que al final es jugava només per mòbil
i ha tingut molt d'èxit.
I la veritat és que està molt ben fet, és molt addictiu.
I és molt bonic, la música tot plegat.
Doncs mira, ara anem als jocs, perquè li toca el torn, al Pathos 64.
I escoltem una primera música.
Que és maca, la música.
Sí, en general sí.
En general.
La 3 no m'agrada, però en general està molt bé.
Aquest és el Hellblade, Senua's Sacrifice.
I l'he volgut posar...
Algú es va queixar de jocs antics, si vaig dir, tira endavant.
Però el vaig posar no perquè sigui un gran joc,
perquè en ser a nivell mecànic és bastant simple,
però a mi em va ensenyar una cosa,
i ara parlem que els videojocs són més que videojocs.
Són un arte, els hi donem premis, com els Òscars.
I aquest joc em va ensenyar a entendre
el que estava passant una persona molt proper a mi, que jo estimo molt.
I t'explica a nivell...
Si la narrativa del joc tot funciona a nivell visual,
a nivell d'escenaris, a nivell de tot,
deixa mirar per un foradet d'una persona
que potser està patint unes afeccions psicològiques greus.
I que aquestes persones a vegades no poden ni explicar-ho
perquè no ho entens.
I amb una noia vikinga que ha d'arribar a l'infern
per salvar el seu estimat,
doncs tot això ho vas vivint, ho vas entenent,
i encara només sigui un foradet per on mirar.
Crec que pocs jocs arriben a explicar-te aquestes coses
de la forma com te les explica el Senua,
i és algú a tenir molt en compte, si pensem fins on hem arribat.
Digues el nom del joc.
Hellblade Senua's Sacrifice.
I aquest es pot jugar per PC?
Sí, està a PC, a Xbox, i ja.
Molt bé.
I ara n'has de parlar del teu segon.
Sí.
Aquesta música sembla una mica més...
No, és dramatíssim.
Sí?
Sí, és el Hollow Knight.
Ah, d'acord.
I per què l'he posat?
Perquè si jo et poso aquí jocs que per mi són,
ja estarem parlant de Mario 64,
però el Hollow crec que és important
perquè hem arribat a un punt, hi ha com un canvi generacional,
en el qual per molta gent, a dia d'avui,
el Hollow Knight és el seu Metroid o el seu Castlevania.
I els hi preguntes per què se llama Metroidvania,
no t'ho saben dir,
però el seu joc preferit d'aquell tipus és el Hollow Knight.
I crec que és maco,
perquè és important que ens en recordem d'on venim,
però també és important donar ales al que estem ara,
que sembla que sempre els millors jocs de la història
són dels 80, dels 90, saps?
I ara estan sortint obres mestres gràcies a allò,
però que són...
És com que Riot és la blizzard per molta gent, saps?
Aleshores, crec que és positiu agafar aquestes coses de...
Potser no se'n recorda d'on ve això,
li podem explicar, però, hòstia, això és la seva base,
i és d'on vindrà el que arribarà després.
Estic d'acord, perquè, a més,
Víctor, tu no estàs dient únicament Hollow Knight,
estàs dient Hollow Knight, Castlevania, Symphony of the Night,
estàs dient Super Metroid, estàs dient com...
Clar, clar.
En el fons estàs dient molts videojocs
que han anat evolucionant per arribar a aquest títol,
que és tan estimat, també.
Em sembla la Laia, que també l'has jugat en directe.
L'he disfrutat com mai. Vull dir, aquesta música és...
Sí, sí. Et transporta, aquells moments.
Exacte.
El temps passa volant.
Anem ara als videojocs segons l'Agina Tost.
Generació digital, l'únic programa de ràdio amb accés anticipat.
I tant.
Doncs un clàssic, el Portal. Molt bé.
És que algú s'estranyava que jo portés un altre videojoc.
Han sortit expansions de l'ASES, còpies,
versions de fans i de professionals,
però és un clàssic del sector que va definir tot un gènere
dels jocs de trets en primera persona,
de ser un joc de trets i, a més, de trencar closques,
que m'agraden molt.
I fixeu-vos que no he posat la cançó normal aquella de...
This was a trial.
A veure?
Exacte.
Perquè totes les músiques, això es porta al dos,
totes les músiques del Portal són increïbles.
I estic segura que més d'una persona d'aquesta taula
estarà d'acord amb mi.
Sí, sí, absolutament d'acord.
Aquest és el primer teu i el segon, Gina.
No toques, segueix tocant.
Ui, aquí ens en anem una mica...
Aquest joc és una excusa per parlar de tot un moviment social.
A veure?
Aquest joc que sentiu és la banda sonora d'un joc
que va sortir per Discovery Channel l'any 97,
publicat per Zeta Multimèdia, que es deia La Pesadilla Turca.
Eren 6 pbs.
Perquè estava fet amb fotografia i vídeo,
podies girar 360 graus, era la hòstia tècnica.
Ja estàs parlant de l'any?
97.
97, eh? Molt bé.
Però jo no vull parlar d'aquest en concret,
sinó que aquest em porta a tota aquella generació de gent
que ha crescut amb videojocs comprats al kiosk,
sense pensar qui hi havia darrere fent-los.
Simplement el teu pare anava a comprar la Vanguardia o la Vui...
I amb el diari et venia uns cupons i havies de pringar cada dia,
o un videojoc.
A vegades eren per 6 euros o mil peles,
o a vegades per més o per menys.
I compreves videojocs sense saber què tocava cada diumenge.
Aquí hem descobert coses com la Pantera rossa en missió pelic rossa.
Nivell, eh?
Ojo.
El LUM, per exemple, el DUM també va sortir.
O sigui, n'hi ha molts d'aquests videojocs.
I estic segura que en aquesta taula
són molts que encara guardem aquelles capses
amb el logotip del diari imprès de la portada,
i que hem crescut amb aquests videojocs
que potser no són els millors del món,
però ens han portat avui a poder gaudir d'aquest mitjà.
De fet, aquests jocs, de vegades, si els recuperes i els intentes posar...
No funcionen.
No funciona mai.
De fet, alguns els he comprat per Steam,
i tampoc funcionen per Steam.
He hagut de hackejar Steam una mica, o el meu ordinador,
per poder-lo jugar.
Us heu de guardar un ordinador amb l'actor de CD-ROM.
Sí, gràcies.
Soc al Museu de la Ciència i la Tècnica de Tarraça.
Jo recordo un d'aquests jocs de ser director de cinema.
Del Tarantino!
Del Tarantino i de Spielberg.
I l'Uma Furman sortia en aquell videojoc.
Recordeu de les capses que donaven al periòdico?
Que eren capses blaves de CDs,
que hi havia aplicacions i una demo sempre.
Jo vaig estar cinc anys jugant al QQ pensant que era el joc sencer.
Veus la cara que se'm va quedar?
Que hi havia tres nivells.
King's Quest vaig descobrir gràcies a aquestes coses.
És que, clar, hi havia autèntiques meravelles.
Ara, les demos les pagues.
Estem a punt d'arribar al concurs,
però abans els videojocs segons l'estard.
Atenció al soroll.
Hòstia!
Què ha passat?
Què ha passat?
Aquest és el sistema domèstic, eh?
Ho senties, el pong del sistema domèstic?
El de recreativa té un som més segut.
D'acord.
No vull ser ara...
No, ara m'estàs criticant, eh?
Jo entenc que ara trobar amb aquests mitjans
que tenen una recreativa del pong és complicat,
que els mitjans de la ranga pública no arriben a tant...
Explica'ns el pong.
El pong, per mi, és el verb.
El verbo.
És igual que parlant de la Bíblia.
Senzillament, si no fos pel pong,
ara aquí no hi hauria ningú de vosaltres.
Ni vosaltres aquí de l'embalat.
Me'n nego a dir-li en cenari.
L'embalat.
No hi hauria cap de vosaltres aquí.
Jo tampoc estaria fent l'imbècil amb aquest micro.
Aquesta gent tan simpàtica no estaria sentada aquí.
No hi hauria res.
Si el pong va ensenyar moltes coses.
Va ser l'origen de la indústria, l'origen de com avançar,
perquè quan vam veure que hi havia allò,
vam dir que això s'ha de millorar.
I, clar, començar a millorar una cosa amb un sistema,
amb un paradís totalment verge, com comences allò?
Com comences?
Doncs 50 anys després hem arribat aquí, que és molt o poc.
O sigui, estàs parlant de la pong i generació digital ara.
Ara i el que vindrà, perquè en 50 anys estem aquí.
No sé si hi hagi una partida de 50 que hi hagi aquí,
nosaltres ja no ho crec, malauradament.
Però fins on arribarà el joc?
El que dèiem una miqueta abans,
si pensem que el 72, el Summon, era això, el que estem sentint,
i ara el 2022, 50 anys després,
doncs ja els llocs que esteu comentant,
què serà qui de 5, de 10, de 15, de 20, de 50 anys?
I una bona partida de pong la faries encara.
I tant.
Ell sempre m'ha de xulo, però no l'he vist fer una partida de pong.
L'has vist?
Potser és el campió mundial de pong.
Ha faltat 20 anys per obrir-me l'oquet.
Us repto, donem una maquineta del pong i un de vosaltres.
El pong és el de l'altre.
Jo a casa meva no sé ni en quina màquina era allò.
Era el primer videojoc que vaig veure a casa meva,
que era del mon pare, i no sé ni on va acabar.
Si ho arribo a saber avui en dia, ho guardo de partida, allò.
I de fet, tu veies la pilota quadrada, però no la veies quadrada.
No, no, no.
I també t'ho feies anar a les coses que fos rodones,
i els pals se movien amunt i avall.
Jo vaig estar moltes nits i molts anys...
Quan va néixer el Pong, jo hi era, diguéssim, per entendre'ns, vau.
I jo el primer pong que vaig veure el vaig tenir uns 3 anys.
I vaig sentir por. Literalment, por.
Perquè vaig veure una pantalla de televisió,
i jo a la tele ho veia amb la 5Z.
I veia una pantalla i em veia allò...
I ja estaves controlant.
Quin canal és això? Això què coll és, no?
I clar, jo entenia que es girava a dreta i a esquerra,
i la pala es movia a dalt i avall.
I això com coi funciona.
I jo vaig tenir por durant molts anys, us ho juro,
intentant esbrinar la inquietud que tenia de com podia ser,
per què es veia a la tele i què coi era allò.
Doncs anem al segon de l'Start.
Hiperespacio, eh? Hiperespai.
Sí, hiperespai és un botó. Exacte, exacte.
Això als anys 80 era una cosa molt rara que feien.
Recordeu els pitufos maquineros?
Oh, aquest gran disc.
Doncs és una cosa d'aquestes, no?
O sigui, que faven grups d'aquests de paço catamboli
i fèiem musiquetes inspirades amb noms de videojocs.
Una miqueta com els pitufos maquineros que faven algú de l'àtria.
Sí, el que passava en aquell moment.
Aquesta cançoneta és d'un d'aquests grups que versionaven,
que fava l'excusa d'un videojoc i feia la cançó.
Aquesta cançó és Asteroids.
Asteroids és la primera recreativa
que es va fer amb un sistema que es deia Bactorial,
que es deia...
Com explicar-ho?
O sigui, la televisió normal i corrent,
fins i tot la que veiem ara, està feta per línies.
Aquesta es feia per coordenades.
Llavors, a l'ordinador, diguéssim, al programari,
deia coordenades i hi havia un fàst de llum que es feia unir.
Molt bé.
Llavors, era una V baixa, diguéssim,
que tenies que destrossar uns asteroides
i cada cop que picaves amb uns, se'n feia dos més petits,
se'ls picaves, es feien dos de més petits,
i ja sé, successivament, fins que te'ls carregaves.
Aquest era una innovació total tecnològica
i diria, bueno, això ara és una cosa molt vella.
Jo sempre explico la mateixa anècdota sobre l'Asteroids.
Tots teniu GPS, el cotxe, suposo, i porteu el Google...
Ens ve per defecte, gairebé.
Sí, val.
Us heu fixat el que veieu que us guia el Google Maps
o que us guia...
La fletxa.
La fletxa aquella.
Aquesta fletxa és la nau de l'Asteroids.
Perquè quan vam fer el...
No l'envàixen,
quan va fer un viver d'empreses per potenciar una miqueta a tard,
i no va dir, jo he fet una empresa de videojocs,
vaig fer un viver per a empreses que facin el mateix que jo.
Els anem a recolzar.
Va haver-hi una que va dir,
a mi se m'ha ocurregut que podríem enviar un satèl·lit a l'espai
i que ubiqués la gent per on pot anar i tal.
I vam dir, home, explica'm com va això.
I quan vam fer la demo, li vam posar com a guia la nau de l'Asteroids.
I des de llavors, que s'ha quedat.
Si una cosa que han passat també, no 50, però 40 o 45 anys,
continua sent a les vostres butxaques i no ho sabíeu.
I això a mi em sembla preciós.
Doncs ara anem als videojocs segons.
Víctor Mamé.
Albert Somriu.
Home!
Quina cançó, eh?
De veritat que jo...
Bueno, Chrono Trigger és un joc que no va arribar aquí en el seu moment.
És a dir, no va arribar, va sortir a Japó.
Però que s'ha pogut jugar després amb emuladors, evidentment,
de la Super Nintendo i a més.
I és un joc que jo quan el vaig descobrir...
Bueno, a nivell personal, va suposar un moment molt maco de la meva vida
quan jugava el joc.
I a part, em va sorprendre moltíssim el que pot arribar a explicar un videojoc.
Evidentment, hi ha altres jocs de l'estil, com poden ser els Final Fantasy
o els Zelda, inclús, o molts altres.
Però, en aquest cas, a mi em va fascinar el guió, per dir-ho així.
Ho ve que està explicat, el que comporta per aquest personatge principal.
Bueno, no puc fer spoilers perquè no em vull fer.
Ja pots fer-ho, després de tants anys, Víctor.
Passen una sèrie de coses que em van semblar molt sorprenents.
Pots jugar amb diferents personatges, hi ha diferents finals, evidentment.
No sé de quin any és, però bastant antic.
I té diferents finals.
Pots controlar diferents equips.
És una passada.
I, sobretot, el que deia abans de la música.
Per mi, aquest joc em va descobrir una banda sonora
que em va deixar al·lucinat.
És una música que penso que acompanya perfectament
les aventures que vius
i a l'hora que pot servir, com he dit abans,
per escoltar-la tu.
A mi m'emociona profundament, de veritat.
Com a curiositat, ja que el Víctor ha dit que aquest videojoc,
el Chrono Trigger, no va sortir de Japó i Estats Units,
aquest va ser la primera compra que vaig fer per internet
per agafar la targeta de crèdit de la meva mare, aquí present.
Que se n'acaba d'entrar ara mateix.
Sí, se n'acaba de sementar.
I perquè no tenia targeta de crèdit ni tenia 18 anys,
hi havia una web que es deia l'eBay.
I llavors deia, no te'n refis gaire, eBay potser...
No posis la targeta, que te la robes.
Va ser la primera compra, però no era la seva.
EBay o Ibafar?
Ibay, Ibay.
És més moderna.
Ibafar ja és una altra categoria.
La primera compra.
I et va agradar jugar-lo?
Molt. És un clàssic.
Doncs anem al segon del Víctor Mamet.
Ui! Aquest és més seriós, no?
Bueno, aquest realment tampoc considero que sigui...
potser el millor joc que s'ha fet,
però sí que és un joc que, a nivell personal també,
em va descobrir moltes coses.
No és l'StarCraft, que és un joc d'estratègia a temps real.
És un joc que té segona part,
però jo estic parlant de la primera, que és l'únic que he jugat.
I és un joc que actualment encara juga,
i és esport nacional a Corea.
És un joc que, a quatre s'han dit, ha marcat una tipologia de joc.
Evidentment, ja n'hi havia altres en el moment que va sortir.
Però considero que amb la simplicitat que té,
que són simplement tres races, amb unes unitats i demés,
pots arribar a jugar partides infinites,
i sempre, doncs, amb aquesta simplicitat,
però alhora complexitat, amb pocs elements,
trobo el màxim partit, per dir-ho així.
Víctor Mamet forma part de la formació Doctor Prats,
que, a més, avui teniu un concert.
Sí, tenim un concert a Sant Vicenç de Castellet.
Allà no juguem a la Starcraft, però també ens ho va fer molt bé.
Perquè no voleu, eh? Perquè no voleu.
Exacte. I, a més, sona així, de tot.
I mica en mica omplirem la pinca de cançons.
A poc a poc s'encena el foc.
Avui vull sentir-te més a prop.
Vull anar més a prop.
Víctor, aquest estiu porteu un tute impressionant, no?
De fet, fa poquet, us he vist altres hores de la matinada.
Sí, sí.
La veritat és que, per fi, podem tornar a fer concerts normal,
veient la cara de la gent que ens ve a veure,
veient la gent passar-s'ho bé, família somrient,
i teníem moltes ganes i, per sort, hem pogut tornar a la normalitat.
Molt bé.
I ara arriba l'estiu, arriben els concerts, els festivals,
i, a banda de Sant Vicenç de Castellet d'avui,
quins altres concerts et podem veure properament?
Doncs toquem a gairebé tot el tàrrit del català.
Tenim la sort que aquí hi ha moltes festes d'estiu,
que també hi ha pressupostos per passar-nos-ho bé.
I, doncs, demà toquem a Serós, que està a prop de Lleida,
aquí a Barcelona toquem a Ser Festival,
i, bueno, si teniu curiositat, doncs, duc a prets.cat,
i allà hi ha totes les dates.
Ara, perdona, no voldries una mica xafar guitarres.
A Tarragona què passa?
A Tarragona també toquem, eh?
Ara, no m'ho facis dir de memòria.
Vineu per les festes amb ta tecla, però sou magí.
Bueno, vam tocar a Reus,
i deien uns càntics una mica raros, a Reus, eh?
Sí, sí.
Deia, no sé què, de la capital de...
No sé.
Vull dir que no sé quina confrontació teniu,
però hi tocarem, hi tocarem.
Jo no entraria en aquest tema.
Entrem-hi, si voleu, entrem-hi i no...
No, va, ei, anem a fer la primera part del concurs
i connectem amb els nostres ullents que han vingut de públic.
Vinga, va.
Vinga, estar, explica'm una mica com anirà el tema.
És senzill, no? O sigui, sona una música...
Sí, que sona una música, jo em giraré,
faré com un, dos, tres, per fer-ho en anglès, diguéssim,
perquè hi ha amics, hi ha gent que conec,
i qui sèpiga la musiqueta aixecarà la mà.
Llavors jo em giraré i diré tu.
No és matemàtic, eh?
És possible que hi hagi algú de vosaltres que ho faci primer
però no ens enfadarem, no?
És humà, eh?
És humà, hòstia.
T'imagines?
Estar, t'has de fixar perquè també hi ha gent als voltants,
que no estan aquí asseguts al centre,
i també hi ha gent a la mà, eh?
Pot participar tot Déu, eh?, el que vulgui, eh?
Ja pot passar pel carrer també, si volen.
Tenim alguns lots, tenim cinc lots, de fet.
Comencem amb el primer, que són...
Bé, ja explicarem quins són.
Vale, vale.
Però no sé, Víctor, si vols... Jo puc participar?
Tu participes tu? Sí, també, també.
Però no puc adivinar-la, no?
No, no, no.
Ell ho pot fer però el tinc a seleccionar jo.
És nom del videojoc.
Vale, doncs, que bo, eh? Vinga.
Ja nervis, eh?
M'agafaré el quart que hi hagi a la meva esquerra.
Un, dos, tres, quatre.
Mira.
Molt bé.
Tu saps quin joc està sonant?
Supermario.
Molt bé.
Sí?
Com es diu en l'estrany?
Dídac.
Doncs el Dídac.
Doncs em porta el primer lot.
Dius tu el que és, Albert?
Sí, tant.
Mira, són tres llibres del grup Planeta de videojocs
i després un videojoc per la Switch, que és a l'Stay,
feta a Catalunya.
És un llibre d'aquest llibre.
És un llibre d'aquest llibre.
És un llibre d'aquest llibre per la Switch, que és a l'Stay,
feta a casa nostra.
A més, eh?
Un aplaudiment, no?
Un aplaudiment envejós.
Molt bé, molt bé.
I sentiu enveja, eh, del Dídac.
Però per no hauries de fer un, dos, tres, pajarito anglès.
Home, jo m'he girat i t'he dit a veure quin dels quatre.
És que vas variant les normes i ens perdem.
Aquí està la gràcia.
És com el d'allò del Juego del Calamar, no?
Doncs el Juego del Calestar.
Molt bé.
Fantàstic.
Hem començat amb la difícil, eh?
Sí, no?
És un tema més clàssic.
Se la sabia gaire gent, perquè jo no m'he fixat.
T'he preguntat si se la sabia.
Aixequeu la màquina, se la sabíeu.
El que hi ha hagut és una miqueta de vergonya.
Em van dir, posa-les fàcils, Víctor, perquè...
Exacte.
Perquè no sabem qui vindrà.
Va, vinga, anem a la segona cançó.
Mira, mira, ara hi ha menys vergonya.
No és d'aquí, aquesta cançó, no és d'aquí.
Els premis són de veritat.
Com t'ho faràs, ara, a veure?
Com t'ho faràs?
Hòstia, és una cosa...
Em deixes amb un compromís internacional.
Has de ser com abans, però no sé per què et gires, realment.
A veure, no, perquè no sé què faré.
Tira el micròfon a l'aire, a veure si l'agafes.
Escoll una fila...
Víctor, digue'm un color.
Verde.
El que tinc una samarreta verda.
Hòstia, has arriscat moltíssim.
Hòstia, però que et digui el nom en rus de la cançó.
Has de dir el compositor original.
El compositor no va ser el Tetris,
i l'autor del joc és el Pàgid Nov.
Molt bé.
I tu et dius que l'Adrià.
Doncs l'Adrià s'emporta al segon.
L'Adrià s'emporta al segon lot.
Exacte.
Mira, és una bossa retro, però dins de la bossa retro,
a banda d'haver-hi coses que són retro, de veritat,
trobarà el joc NBA 2022 per PlayStation 5.
Molt bé.
Que bé.
Un altre aplaudiment d'aquests envaïsosos.
Ai, si m'ho t'he sentit.
Exacte.
Adrià, sàpigues que es diu Korovei Nikit, la cançó.
Ja ho saps per una altra tríbia.
És una cançó tradicional.
Em pensava que es deia Tetrusca.
Tinc un compromís,
perquè ara amb això de Rússia i Ucrània
hem estat una miqueta al fil.
Jo parlo d'art, només.
Sí, perfectament.
Jo estic a favor dels russos, o sigui que també.
A veure.
A veure, va, toquem.
Aragona, Rússia...
La següent.
Sí, la tercera cançó.
Aquesta me l'he pres per avui, eh?
Què dius ara?
Alerta, eh?
Què deu ser difícil, llavors?
No, no, no.
Però és que té poca música.
A veure, a veure.
A veure si em surt, perquè potser no em surt.
No, no, no.
No, no.
No, no.
No, no, no.
No cal, eh?
No cal.
Guaca, guaca, guaca.
S'estan aixecant les mans, ara.
Aquesta pista és trampa.
Ara com ho fa, jo?
Diguéssim, ho donarem amb una noia, us va bé?
Vinga.
Perquè hi hagi imparitat, per dir-vos-ho.
Doncs ho portem...
Ah, no, ho portem bé.
Molt bé, molt bé.
Molt bé, molt bé.
Sí, sí.
Sí, sí.
Sí, gira't.
Gira't, per favor.
Però gira't, noia.
Una noia.
Una noia.
Tu no ets una noia, no fotem, però aquí hi ha una noia.
Ara.
Vinga, ara es parla.
Ai, per favor, quins nervis.
Nervis, eh?
Jo s'ha de parlar amb ells.
A qui no ens vegi?
Espera, a veure si ho saps.
La saps tu o te l'ha dit ell?
Pacman.
Ah.
El Pacman.
Bravo.
I tu et dius Pacman, també.
Ja m'hi dic Rosa.
Doncs a Rosa li ha tocat el tercer lloc.
Ara te'l porto, tranquil.
Exacte, que són tres llibres sobre metaverse,
videojocs i sèries,
i també fa el videojoc per PC, també fet de casa meva.
Molt de meva, eh?
Escolta'm, molt bé, no?
Molt bé.
Un aplaudiment al darrer per aquesta primera part.
Moltes gràcies.
I ara, res, escolteu, continuem amb els nostres jocs al Top 20.
Després hi haurà més concursos, eh?
I atenció, perquè el que regalem és bastant heavy.
Amb el concurs dels 20 videojocs millors,
segons la gent del Generació Digital.
Generació Digital.
Cada divendres a les 11 de la nit.
Molt bé.
I és que ara anem a la Gu-fo-l'op, a la Laia.
I quin és el primer videojoc de la música que estem escoltant?
Doncs el primer que he triat és com el que més em fa venir la nostàlgia,
que és el meu joc preferit de quan era petita,
el...
No em surto el nom.
El sàcret que fa molt.
Sàcret Gold.
Exacte.
Que era quan encara jo no jugava online, no jugàvem amb amics,
no tenia compte estím,
que allà entren jocs nous cada dos per tres.
Doncs era el joc que jo em passava a les nits jugant-lo
i és el que crec que és l'únic joc que he rejugat
i m'he passat cinc vegades.
Què dius, ara?
Sí, sí, sí.
Però és diferent o no?
Sempre passa el mateix?
En teoria, és diferent si jugues amb diferents personatges.
Ja pots triar a jugar amb una elfa, amb una diablesa...
Perdona, Laia,
hi ha una noia que diu que sí, que sí tota l'estona,
que està dient que sí, que...
No sé si la coneixem. Hola, què tal?
Hola.
La coneixes amb aquesta noia?
És la teva mare, diu que sí, que sí.
Ens assemblem?
Es passava hores jugant a aquest joc.
És veritat, tot això que està dient?
Sí, sí, sí.
A més, el pitjor és que hagués estat diferent,
però sempre me'l vaig passar amb el mateix personatge,
perquè era el que més m'agradava.
Per què canvia?
Estupendo.
Exacte.
Sí, sí, estic totalment d'acord.
Atenció al segon millor videojoc que ha decidit la Laia,
que va entrar en aquesta llista del Top 20.
Un camió.
Un camió.
És un camió.
És un camió.
L'equip que diu això, que és un camió,
per què, què està passant aquí?
Doncs vaig agafant moltes ganes, aquest curs,
de jugar a portar un camió.
I quin videojoc és això?
És l'Eurotrack.
És l'Eurotrack Simulator 2.
El dos, eh?
El uno l'he provat.
Molt bé.
Estem parlant de portar el camió amb tràiler.
Sí, sí.
Perdona, perdona.
Gufocargas.
Gufocargas és l'empresa oficial de l'UQaral.
Portaves com una empresa o com anava això?
Sí, tu comences sent...
Al principi, per aprendre a portar un camió,
comences sent com un conductor, allò que vas d'empresa en empresa.
I després ja tens el teu camió i et contracten a tu i el teu camió.
I mira, fas quilòmetres a la carretera,
i al final ets la Manfi Ortega dels camions.
Has aconseguit aparcar amb el tràiler darrere?
Ui!
És horrible, això.
És horrible.
És molt difícil, perquè tu sí que has de provar al revés.
Clar, clar, clar.
És molt complicat.
És terrible, és terrible.
Hi ha algú que sigui camioner d'aquí, ja posats?
Algú que tingui carnet de camioner?
No?
És per corroborar que sí que és difícil aparcar.
Sí, sí, exacte, jo crec que sí que ho és.
Sobretot si jugues sense volant.
Clar, clar.
Mira que jugar un joc d'aquest sense volant és criminal, eh?
Sí, sí, sí.
Molt bé, doncs ara em toca a mi mateix.
Faré res.
Els dos videojocs que considero que havien d'entrar
en aquesta llista del generació digital.
Mira, un és el Mist.
El Mist jo me'l vaig jugar amb la Play 1.
Jo vaig comprar la Play 1 quan va sortir la Play 2.
Recordo que tothom va comprar la Play 2, jo vaig...
La 1, saps? Estava més barata.
Clar, això és de llestos.
No ho sé.
Clar que sí.
Mira, no ho sé, no m'ho recordis.
Ja tenies temps de jugar-la tu.
Exacte, exacte.
El tema és que el vaig jugar i ara l'he rejugat,
perquè m'han agafat ganes de rejugar-lo,
perquè el Francesc el va jugar fa un any
i es va enviar una foto de com ho feia,
i és que ho feia amb una llibreta al costat.
I vaig dir, jo vull fer això.
I és un llibre per jugar tranquil·lament amb el comandament
i amb l'altre vas apuntant, pots fer pausa.
De fet, la pausa existeix sempre en el joc,
perquè sempre és una imatge quieta, com si diguéssim, no?
I aquest el volia posar com a joc que havia d'estar a la llista.
I aquest és el segon.
Totalment diferent, és el REZ.
És un joc que jo no he provat mai les drogues.
Us ho prometo.
És així, és així.
Ho corrobarem.
Ara ens faràs dir alguna confessió, també.
Perdona, Albert, anem a comprovar-us la veritat.
A veure.
No ho sé, vull dir...
La senyora d'Incògnit, que vostè no el coneix de res,
vostè sap si s'ha drogat alguna vegada?
No s'ha drogat mai.
Almenys des que estic amb ell.
I tu ets la seva droga.
Jo?
Oh!
Que bonica.
Ha quedat molt bé, ara.
Ha quedat molt maco, això.
No és la teva mare, eh?
No, soc la seva dona.
Deia això de la droga, perquè, de veritat,
l'he jugat amb ulleres de veritat virtual.
I és com entrar...
No ho sé.
No ho saps perquè no has provat les drogues, Albert.
Segurament.
Però per mi va ser...
Com drogar-te.
No, és l'experiència més bèstia que he tingut mai.
I, sobretot, perquè és anar matant, com uns...
No ho sé, amb uns enèmics, el ritme de la música...
És un joc que encaixaria al sonar.
Perfectament.
A més, a cada sonar.
Hauria d'haver sempre el red total.
Exacte.
Hi ha uns lavabos i al costat, res.
Doncs saps què pensava que diries Windjammers?
Sí.
No, la veritat és que n'hi ha tants, no?
Suposo que al final, la llista...
Hem dit 20 i segurament la gent d'aquí està dient
que els falta el Super Mario, que no l'hem dit.
Ni el direm.
No ho sé, de moment.
Ara anem als següents videojocs de la llista,
i ara segons Francesc Xavi Blasco.
Generació digital, reprenem la partida.
Ui, sí.
Aquest té una musiqueta.
A veure, pugem, pugem.
És maca, la música, aquest joc.
És totalment contemplativa.
Es contempla molt quan tens quilòmetres i quilòmetres de muntanya
mentre et vas carregant tres motxilles seguides.
I has de portar un cargamento de pieces de no sé què
a un tio que viu a saber on.
I la pizza.
I el de la pizza, que després no hi és mai.
De quin joc estàs parlant?
Estem parlant del Dead Stranding,
aquesta obra mestra de Lideo Kojima,
que jo crec que també és molt controvertida per a alguns,
per a alguns és obra mestra, per altres és un meme de simulador
i, de cop, de l'estat de l'Estat.
I també, és una obra mestra,
una obra de repartidor de Globo,
de repartidor d'empresa de repartiment,
però la veritat és que us heu de quedar una miqueta més enllà
de la peça del que vol dir anar repartint i anar repartint
dins aquell mapa immens d'uns Estats Units posapocalíptics,
perquè el que important és el que fa Lideo Kojima amb aquest joc,
que és la connexió entre les persones.
La connexió entre les persones dins el joc
i les persones a les que estem.
Molt més important en aquests temps de pandèmia
en què hem hagut d'estar separats.
Jo us recomanaria que si jugueu en aquest joc
no ho feu mecànicament,
dediqueu-vos a mirar tots els correus,
a llegir totes les històries que les persones comparteixen amb vosaltres
perquè així obteniu una dimensió molt diferent d'aquest joc.
Jo li heu dit molt, en aquest sentit,
que cal dir que el tenia per provar-lo pel programa
i un cop el jugues, després, la setmana següent,
n'has de provar un altre.
No has de jugar pel programa, perquè el jugues.
El jugo perquè m'està atrapant moltíssim.
I és un que havia de sortir.
I el segon, Francesc?
Aquest té una música que igual rivalitzaria amb la del rev,
en alguns moments.
És veritat.
També l'hem sentit al sonar, l'Albert García.
L'hem sentit al sonar quan vam anar a entrevistar en Juzo Kojiro,
el seu autor, aquest techno.
Podria venir directament dels arcades,
però ve de la Mega Drive,
ve del Streets of Rage 2,
que és un dels beat'em ups per mi,
aquests jocs de Jo contra el barrio,
els Final Fights,
és un dels millors exemples de joc que hi ha per a aquesta consola
i d'aquest estil.
És més, una de les coses característiques d'aquest joc
és aquesta música.
El fet que utilitzin el nom de l'autor en aquells èpoques,
ja en el primer Streets of Rage, com un punt a favor de vendre el joc,
ja era bastant...
Un joc d'autor.
Bastant espectacular.
Que utilitzis el nom del músic com...
No el del creador del joc, sinó el nom del músic.
Cuidao, que aquesta música està feta per aquest senyor.
Compreu el joc.
La veritat és que havia d'aparèixer.
Doncs ara anem als millors videojocs.
Acabem a la taula amb els millors videojocs de l'Albert García.
Passem de Streets of Rage 2 a Street Fighter 2.
Molt bé.
I és el gran clàssic dels videojocs de lluita
que molts coneixeu.
D'aquí venen els Hadoukens, els Shoryukens,
totes aquestes paraulotes que portem anys escoltant.
I per mi és un videojoc que personalment he gaudit molt
per les partides amb el meu germà, amb amics,
amb totes les successives edicions
que han anat sortint del Street Fighter.
És un joc que m'encanta.
És un joc també històricament important.
Va fer que la població tornés als salons arcade,
que havia caigut una mica dels temps del Pac-Man
i va tornar la gent als salons arcade.
I jo m'encanta la música és èpica.
Estem sentint el tema aquest de Gile, del personatge aquest.
Brutal, bàsic per mi.
Que va bé amb tot, la cançó.
És la mostrada a internet que va bé amb tot.
Una observació és que ho vaig comentar en un programa anterior,
però que la compositora de la música de Street Fighter 2,
Yoko Shimomura, quan li van demanar la música, va dir...
En lloc de fer cançons, volia fer cançons per cada escenari,
però va fer com memes, per dir-ho així,
del que s'esperaria de la cançó.
Va extremar totes...
Fou una paròdia, per dir-ho així,
de la música de cada localitat, de cada país, de cada personatge.
Avançarà el seu temps, ja fent memes a l'any 91.
Boníssim.
Molt bé, i el segon és aquest.
El següent és la música que sentiu,
que és el The Legend of Zelda, Breath of the Wild,
l'últim joc de Zelda.
Has de confessar que abans de posar aquest,
havia posat un altre abans, el de Super Nintendo,
però em sembla que uns quants aquí al programa portem uns quants dies
canviant el videojoc, perquè no estem del tot segurs.
He posat l'últim Zelda, perquè a mi em va encantar.
Va ser un joc de Zelda...
De fet, és una anissaga de jocs que és molt coneguda per molta gent,
i tothom té la seva entrega preferida,
però a mi l'última, especialment, em va agradar molt.
Ara bé, vaig veure un vídeo del Víctor,
que a tu no et va agradar tant, eh?
Clar, perquè jo tinc raó.
Quina raó, quina raó.
De què esteu parlant?
Perquè va fer un vídeo i dic que aquest no era el seu Zelda.
Aquest no és el meu Zelda.
Hòstia, és que no havia dit mai Zelda en català.
Zelda, eh?
No és Zelda.
No l'és, jo em vaig quedar a l'Ocarina,
però entenc que us agradi tant i que us flipi tant.
La pena és meva, que no el sé disfrutar.
Molt bé, hem arribat al final, no?
Hem arribat al final d'aquests 20,
dels millors 20 videojocs de la història, segons nosaltres,
però de fet no, perquè n'hem dit 17,
d'aquesta llista fantàstica, ens en falten tres,
i hem decidit que siguin tres amics o tres uients,
que és el mateix per nosaltres,
perquè tenim uients de fa molt de temps,
que ens ha caigut des de fa una pila d'anys,
i ens fa molta il·lusió que aquests tres últims videojocs
ens els digui algú del públic, algun uient o algun amic,
a estar, no sé...
Jo ara anava a fer alguna cosa d'aquesta,
he de girar-me un, dos, tres, a veure la dreta, l'esquerra...
Anem directes, anem directes, anem directes...
Roger!
Hola.
Roger, no has de repetir cap dels jocs que t'han dit?
No ho sé.
Estries.
He de dir el... Sí, el que tu creguis que estic...
Volia fer una punta, això del desestranding,
no entenc qui ho pugui criticar,
perquè em sembla de les millors coses que m'ha passat a la vida.
No l'he acabat, i ara de tant en tant penso en aquell joc.
El vaig deixar reposar un temps.
Doncs si mires endarrere hi ha l'Oriol Dalmau,
que li té una tirri, a aquest joc, brutal, jo t'ho dic.
Després escoltarem.
Tu jugaries perfectament amb una empresa d'aquesta semissatgeria,
perquè dius que fa temps que no hi jugues,
això vol dir que fa temps que no fas entrega de paquets,
això vol dir que estàs a l'actualitat total
i que en dents dels repartidors de paquetaria.
Quan l'acabi, us ho diré, però jo trobo que un dia
la vaig treure de la plaer i vaig fer com un calaix i vaig dir
que arribarà el moment de la meva vida
en què serà el moment de reprendre el desestranding.
No pots dir el desestranding, que s'ha de dir un altre.
És fantàstic.
Ho diu o no?
El Monkey Island, vosaltres, ho veieu?
Sí, sí o no? Sí, sí, sí, sí, sí.
M'he quedat sol dient que sí, però mal.
He sigut zero original, no?
No, no, no.
Està molt bé.
He dit Street Fighter 2, eh?
El Monkey Island és la meva saga preferida
i és un dels meus temes de conversa preferits de la vida.
Però si voleu, us diré una cosa.
Crec que al joc on he passat més hores a la vida,
que això és important, no?
No el que més m'ha agradat, ni el que té millor guió,
i el que he dedicat més hores és el rollercoaster Ticón.
Ah, molt bé.
Què us sembla?
Estupendo.
Un record personal, no dic que sigui millor ni pitjor,
però hi trobo que és el que m'hi he estat més.
Construïm parcs, parcs, parcs i parcs d'atraccions.
Roger Seró, està al programa dels experts.
Un aplaudiment, sisplau.
Gràcies.
Molt bé.
Vinga, el segon.
Va, va, el temps va de bòlit, tu.
Hi ha una nena petita, anem a buscar-la.
Hola, nena.
Escolta, és que...
Ah, veus, jo és que abans havia vist això.
Martina.
Ha sabut el microfon, eh?
Hola, Martina.
Com et dius, Martina, oi?
Sí.
Ho diu Martina.
Ha quedat clar que es diu Martina?
I tant.
I el senyor gran que hi ha al seu costat no es diu Martina.
Home de curiol, però Martina, el teu vídeojoc preferit quin és?
El de Sonic.
El Sonic.
Excel·lent, l'acció.
Ah, el Cristó, que és de plata, que diem a casa.
Un bon padre, guaner.
El Death Stranding, oi?
Sí.
Jo valoro, si m'agrada més un joc o menys,
en funció del greu que em sap que el personatge mori.
Jo al Death Stranding m'alegrava quan moria el personatge.
Em pensava, ja t'està bé.
I, per exemple, un dels videojocs que més...
Cada cop que ens supegaves, no?, i dius, ai...
I mora, tio, amb el quitar aquell, no?
A mi m'agraden els videojocs que t'emocionen una mica.
A mi els que més m'han emocionat han estat Baldur's Gate 2,
que quan moria un personatge era com ser del Barça
de la Champions.
O sigui, em fotia de mala llet quan et mataven una elfa.
I The Last of Us, que han fet falta molts anys
per tornar-me a emocionar tant amb un videojoc.
Suposo que perquè ha evolucionat molt la tecnologia
i ara amb les expressions facials i tal tornes a sentir alguna cosa.
Amb Baldur's Gate m'emocionava amb un grapat de pixels,
no ho entenc ni jo, era fa 15 anys, també.
L'Oriol Dalmau ens va deixar perquè era a la competència a Flash,
però també un aplaudiment.
Ens va deixar la feina, eh?, que no hagi marxat.
Està viu, viu.
És un estard que tinc molta il·lusió que paris amb ell,
que és el Roger Valdomà.
On està? Aquí davant, aquí davant.
Que jo vull que ell ens digui també aquest darrer videojoc, Roger.
Què t'hi jugues, que és d'Xbox?
No, pot ser.
Què t'hi jugues?
El juga a Windows.
Veus?
Ja està bé.
És de 1998, si no ho recordo malament.
És un gènere que pensava que no sortiria i ha sortit.
O sigui, la Laia ha mencionat un videojoc de simulació de conducció
que aquí em coneix, ja sap que és una de les meves passions.
Però a mi m'agrada més córrer una mica.
Això d'anar tranquil per l'autopista no està fet per mi.
Jo gairet tranquil·la no vaig amb el camió.
Llavors no et paguen si no fas les coses bé en aquest joc.
Bueno, si arribo amb més temps...
Va port temps, no? Va temps.
Clar, si arriba abans, cobra abans.
Sí, però les multes que...
Aquí ningú m'ha dit que tingués que anar de conduir, de camions.
A veure, aquí no...
El teu preferit és llavors...
El meu preferit és GP500.
GP500, si hi direu. Per què?
És l'únic joc de conducció, de simulació de motos que val la pena.
No cal que el que en jugueu canvés, no sé, es podrà jugar.
Avui vam CD-ROM.
És l'únic videojoc de PC que tinc a casa encara
amb la seva caixa i el seu CD-ROM.
I a més a més, hi sortia el meu ídol d'aquell moment,
que és Alex Krivilleu.
Boníssim.
Doncs escolta... Ho té tot perfecte, escolta.
I tant, són els 20 videojocs, farem una llista, no?
Hauríem de publicar-ho.
Una llista atlèctica absoluta.
Un aplaudiment.
Ara hem aplaudit tothom, menys amb ell.
M'ha encantat, perquè gràcies a la Martina,
a la llista surt Sonic i no surt Mario.
És que... Ostres, eh?
Ui, ui, ui, ui, ui, ui.
Ui, ui, ui, ui, ui.
Però està bé, està bé, és trencador.
M'agrada molt.
Ja et veig, eh?
Et veig una mica de rabiós en tema Mario.
Què està passant aquí?
No, és original.
Això de que li ha agradat molt no és cert.
És que lo típic és que surti el Mario
i a la nostra és una llista personal i no surt.
Clar que sí.
En cinc minuts anem als dos lots al·lucinants
que encara ens queden per repartir.
Només a iCat, generació digital.
A veure, a Star, el que regalarem són dos videojocs
que ha fet una persona que està aquí entre nosaltres,
que m'agradaria que anessis a buscar.
És l'Albert Barquer.
Mireu.
Aixequi la mà, perquè jo no hi era aquell dia.
Ves cap allà, vés cap allà.
Dos jocs que són com una recreació actual
d'un videojoc de Game Boy de l'època.
Exacte, exacte.
Uuuh!
Fading into data.
Recupereu a iCat.cat barra GD
el penúltim, perquè va venir...
Hola, Albert, com estàs?
Hola, merci, merci, gràcies.
Gràcies a tu per portar-nos aquests dos jocs
que regalarem avui.
Què hem de tenir per jugar?
Què heu de tenir per jugar?
Ganes de jugar-hi, sobretot.
I el maquinari?
No, no.
És una experiència audiovisual
amb un format totalment retro de 8 bits
i a partir de la Game Boy Color.
O sigui, Game Boy Color, Game Boy Advance,
Game Boy Advance, SP.
Molt bé.
També està... i és a Steam,
però si voleu l'experiència més genuïna,
més original, evidentment,
haureu de recuperar les vostres Game Boys
que teniu abandonades a casa.
I això, els que regalarem,
són per jugar precisament amb la Game Boy.
Sí, sí.
Els cartuts, etcètera.
Sí, sí, sí.
Els pàquegings que sortejarem avui
és el format clàssic retro de la caixeta
i a dins hi trobareu el cartutxet,
que per cert també serveix com a sintetitzador retro,
perquè és un projecte d'innovació.
D'innovació.
Puc participar jo, sisplau?
Puc participar, puc participar, puc participar?
No, estar no.
Em sap greu, però no.
Però no.
Anem...
Una cosa, el que ara que l'encerti,
que tingui una Game Boy, que ho faci servir,
perquè per aneu amb un calaix, no fotrem gaire cosa.
I si no en tenen, aniran a la botiga.
I tant.
Doncs vinga.
Són dos.
Primer sonarà una cançó i després una altra.
Teniu dues oportunitats.
Correcte.
Doncs res, anem a escoltar la primera.
Hi ha algú que l'hagi encertat?
Sí.
Està més complicat, ara, eh?
Pensa-t'hi una altra cosa.
Jo de tu em giraria de com hi diria.
O llenço cap enrere i que l'agafi.
No, perquè es trencaria, no fotem.
No, no, perquè hi ha tres persones que ho saben.
Vinga, està, a les 6.
Un, dos, tres, tu.
Molt bé.
Un aplaudiment.
Encara no, encara no.
Encara no, encara no.
Encara no, encara no.
Encara no, encara no.
Encara no, encara no.
Encara no.
Un aplaudiment.
Encara no, encara no.
Encara no aplaudim.
Igual no aplaudim.
Primer ha de dir si és el nom o no.
L'has encertat.
Primer de tot, com et dius, Isaac.
Ha encertat el nom.
Anem bé, anem bé.
Ara el nom del videojoc.
No ho sabem.
Això és un dels pokémons de primera generació.
Diria que el rojo.
Ostres, és la ruta 1 del vermell i del blau.
Molt bé, molt bé.
És un pokémon.
Un aplaudiment.
I el premi que tu mereixes.
Ha jugat molt a Pokémon.
I tant.
I ara anem a la darrera cançó,
al darrer lot, a aquest fantàstic joc de l'Albert Barqué,
que es diu Slowly fading into data.
Som-hi.
Ara anem a la darrera cançó,
que és el joc de l'Albert Barqué,
que és el nom de l'any 2012.
Ho estan posant fàcil, ara?
Una mica.
Una mica.
Tres persones, ja.
No és la principal.
Tres.
Ningú més s'anima.
Va, giro.
A vinger.
Primer el nom, a veure si te'l saps.
El teu.
Xavi, es diu Javier.
L'has encertat un altre cop.
No ho sabem, això.
No ho sabem mai.
El nom se'n va, deu saber.
Donem per bo.
I el nom del Javier.
És correcte.
Molt bé, aplaudiment.
Molt bé.
Escolta'm.
Perdoneu.
Aquest joc, perquè hi ha gent que el vol,
ja veig cares de...
On el poden aconseguir?
Recordem-ho, sisplau.
Doncs sí, l'Albert t'ho dirà, eh?
Així, hauràs de córrer ara cap allà.
Va córrer un, dos, tres corrents.
Crec que la web és correcta.
Albert.data.
Em recordes on ho podem comprar?
I quan val, que són catalans.
A veure, a veure.
A veure, a veure.
A veure, a veure.
A veure, a veure.
A veure.
Són catalans.
La web és albert-data.com
i hi ha diferents versions, hi ha diferents llançaments.
Cartutxo, cartutxo, el que mola.
Sí, si és el release físic, n'hi ha de dos tipus.
El que hem regalat avui, que és l'estàndard,
però que ja és gairebé de col·leccionista, són 49.90.
Bé.
Voleu el preu, no, ho heu dit?
Sí, sí, sí.
Estar sempre...
I després hi ha la versió d'artista
en el qual cada un dels cartutxos els pinto a mà, també.
I el preu aquest ja és sorpresa pels que en treuen a la web.
És a dir, que aquí tenim...
Escolta, són molt generosos, eh?
Perquè estem regalant com a mínim jocs de 49 amb 99 euros,
que n'hi ha pocs, que encara que sigui d'això estàndard,
saps a comptar que els llibres també valen una pasta, eh?
I tant que sí.
Eip, estem arribant al final del programa.
Us demanaria un aplaudiment al final.
El Víctor, normalment, ha de tocar una cançó,
però aquestes cinc que ha fet, moltíssimes gràcies, Víctor.
Gràcies a vosaltres, que per fi he pogut venir a fer una presencial.
És veritat, arribem al final del programa,
que sapigueu que això no és el final de l'Expo Nova Pantalla,
el vídeojoc a Catalunya.
Tenim Marc en Grillo i el Joan Begalí, estan per aquí.
Mira, està allà.
Estar.
Els dos, els dos.
Em poso al darrere i al mig?
Exacte.
No, més que res, per dir-vos que felicitats,
altre cop, per l'exposició
i per tot el que està passant al voltant.
Gràcies.
Sí, gràcies per venir.
La veritat és que estem molt contents.
No estàvem del tot segurs de si vindria tanta gent a primera hora,
i des del principi hi ha hagut a la conferència a les 4,
divendres, de juliol, un munt de gent.
O sigui que estem molt contents.
I no s'acaba aquí.
És a dir, fins al setembre tenim temps de veure l'exposició.
I ens queda l'última xerrada dimarts que ve,
que és sobre la llengua catalana dintre del vídeojoc.
No només les traduccions, sinó tot l'ecosistema català,
quin paper hi juga, la llengua.
Molt bé, com està, d'acollida, aquesta expo?
Esteu contents?
Molt bé.
I si serveix de petita exclusiva,
direm que estem a punt de batre els rècords del Palau Robert
en assistència.
Molt bé, molt bé.
Ara, la darrera pregunta que us vull fer,
i vull que en digueu la resposta correcta,
que no ho sabem dir.
Va venir la Dua Lipa a veure l'exposició
a Nova Pantalla, sí o no?
Que va venir, sí.
A què fer, no ho sabem.
Què va venir, per aquí?
I no va entrar, o com va anar això?
Els rumors que ens han arribat diuen que venia a veure
si hi havia algun escenari que li pogués servir per inspirar-se
per fer un videoclip o alguna cosa semblant.
Potser va entrar a fer un pipí, també.
Potser és igual, però va ser, no?
Sí, sí, sí.
Val, d'acord, doncs has contestat la pregunta, eh?
Això, no, era enllà de la llengua catalana.
Per cert, estar, estem acabant el programa,
i jo no sé si dir la temporada que ve vindrem o no,
no sé si el Carles Aledo ha marxat, que és el director.
Aquí, aquí, està un poc nit.
Aquest senyor és el nostre jefe, eh?
Exacte, aixeca't, aixeca't.
La pel·lícula que sigui molt fort i molt pelotero, molt.
No cal més fort, no cal, no.
Carles, els índexs que teniu és molt important,
però no cal més fort, no cal més fort, no cal més fort, no cal.
I ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara.
Els hi dic fins la temporada que ve?
No sé, que ho diguin ells.
Hòstia.
Voleu que continuem?
Sí!
Vale, vale, vale.
Segur, eh?
Vale.
Volem que saben el que demanen.
Doncs la temporada que ve,
Generació Digital, farà la 21era temporada.
Escolta, molt bé.
Fantàstic.
Gràcies.
Està molt bé.
Res, anem a la sortida.
Gràcies a tots per venir.
Acabarem amb música,
però també gràcies per aguantar tota aquesta estona.
Generació Digital és el programa de videojocs de la Ràdio Pública.
Podeu trobar tots els programes que hem fet fins ara i cat.cat barra GD.
I si voleu escoltar o veure els programes que fèiem l'any 2002,
aneu a espatiosonante.com
i allà estem posant tots els programes
on parlàvem dels jocs de la Play U.
D'acord? O sigui, és tot molt curiós.
Sí, sí, és algo.
Allà hi és tot.
Allà hi és tot.
Sí, sí.
Marxem amb la música del Víctor Mamet.
No sabia si tocava una animada o una lenta,
però havia pensat fer...
Ha animat, home.
Ha animat.
Que sí, que seguim la temporada que ve.
Exacte.
Eh...
Doncs podem tocar...
Què podem tocar?
Algo de Mario.
Algo de Mario,
perquè l'Albert farem content perquè ha sortit un Mario.
Un Mario sí guapo.
Fem un vals.
Un Mario Cars, per exemple.
Podem fer l'Observatorio Rosalín, que és un vals,
i així marxem a vals.
Ah, boníssim.
Si voleu aixecar i ballar també,
perquè és una mica friqui, però...
Sí, sí.
Gràcies.
Tamporada vinent.