OK.
Oh, yeah, yeah!
Oh, yeah.
Oh, oh, yeah.
Icat, la Ràdio Inquieta.
Generació digital amb Albert Murillo.
Benvinguts a Generació Digital.
El d'avui és el programa número 989,
11 pel programa 1000.
Encara no hem pensat què farem. Farem alguna cosa especial?
Alguna cosa amb el C, no?
Una tarda, una tarda amb el calma.
Això estarà bé.
Avui viatjarem a l'univers Marvel
aprofitant que parlarem d'un videojoc força especial
d'aquests superherois, que ha aparegut ara fa relativament poc,
també dels videojocs que apareixen aquesta setmana
i d'algun llibre que ens ha cridat l'atenció.
Has descarregat Generació Digital.
El Roger Fontanao està al control tècnic
d'aquí Barcelona.
L'Estar està a Tarragona. Hola, Star, com estàs?
Aquí fantàsticament bé i com sempre, sempre, sempre, sempre,
superben acompanyat amb l'Albert Cots avui.
Hombre, Albert Cots, salutacions des d'aquí.
També el saluda el Roger.
Roger, coneixes l'Albert Cots? Sí, no? Diu que sí.
Molt bé.
Elisabet Sánchez, com estàs? Molt bé.
Avui has passat fred, avui venint amb moto.
Sí, home, és que déu-n'hi-do, eh?, l'arròs que fa, sobretot, és el vent.
I ara, aquí a l'estudi, amb aquest solet a l'esquena,
s'està meravellosament.
Ella, quan ha entrat, ha dit, ara em poden tallar les cames.
És que no me n'haurien assabentat, és que les tenia dormides, totalment.
Francesc Xavier Blasco, tu tens alguna part del cos dormida?
No, en aquests moments no, està tot molt despert.
Molt bé. No en donarem més detall.
A veure, per cert, i parlant de detalls,
tema Marvel i els seus superherois,
quina és la pel·li que més us ha impactat o que més us ha agradat?
Aquí a la taula.
Home, jo et dic que tot el que és la primera...
les primeres fases d'aquest emceió,
és una meravella de lo ben abordades que estan totes,
lo bé que lliguen.
Seria molt difícil agafar-ne algunes.
Podries anar a les últimes, perquè són les que...
és el creixendo èpic que arriba i culmina amb aquestes dues pel·lícules,
però jo hi tinc bastanta...
estic bastant interessat amb les primeres,
amb la primera o amb la segona d'Iron Man, per exemple.
Per posar a escollir alguna cosa diferent,
algunes d'aquestes, perquè crec que estaven molt ben fetes
i començaven a dir, es poden fer pel·lícules de superherois,
feia molt de temps que no se n'havien fet,
que no sigui gent amb licre i bastant ben pentinades totes.
I alguna de les primeres d'Iron Man.
Doncs, sense saber el que anava a dir el Francesc,
és que jo soc molt fan d'Iron Man, m'agrada molt.
I, de fet, moltes me les he perdut, però les d'Iron Man les he vist,
i m'encanten, la veritat.
Francesc, tu ho tens difícil, també, o no?
Esparg.
Jo he dit Francesc, sí.
Ha de dir Francesc. He dit Francesc, eh?
Has dit Francesc. Ai, ai, ai.
Estàs despert, l'estaves perdent el cos, estàs despert.
I a més, és que he fet la pregunta i he portat els ulls cap avall,
evidentment, sense contactar amb el Francesc.
L'Albert està en el multiverso de l'Alburà,
i et veu més Francesc dels que n'hi ha.
Això de portar els ulls sota la taula ha sigut molt...
Sí, no, la meva part, la meva part.
Doncs jo, hòstia, és que és clar, és que abans us ho deia, no?,
que és... és clar, la primera.
Oh, que bona que és! Sí, espera.
I després se'n fan una altra. Oh, que saps millor!
I després la tercera, hòstia.
Però si us miro d'una manera més històrica,
jo em quedaria, generalment, amb la cosa que ets,
de les del Roger Corman i Howard el Pato.
Uf...
Val, d'acord. Hòstia, el silenci aquest ha sigut així...
Howard el Pato, eh? No sé de què més està parlant.
És una pel·lícula que... Que parla, oi, que parla el Pato?
És un ànec que viu en una altra dimensió i van vestits,
és com el Pato Donald, diguéssim. Sí, sí.
Però si és un minutet i tal, fan l'amor i tot,
les escenes classificades, o quasi que diria X.
Sí. I... Sí, sí, és...
Forma part de l'univers Marvel, perquè, de fet,
en una de les pel·lícules de...
Guàrdians de la Galàxia. Sí, doncs surt ell per allà,
fa un cameo per allà petitet i tal.
Però, clar, tenia la seva gràcia perquè eren...
Si els còmics surten amb licre i surten amb aquests colors rampants,
doncs aquí també, no?
Hi ha la cosa del Pantano, el Capità d'Amèrica,
les de l'Spiderman.
Oh, que hagués sigut una sèrie de televisió.
Aquestes eren tot una com...
Quan encara no estaven de moda, diguéssim,
quan els friquis eren friquis de veritat,
veiem quatre gats,
doncs això era com una visió d'esperança, no?
De, ai, mira, fan pel·lícules per nosaltres, no?
Sí. Pensa que la primera, la pel·lícula dels 80 de Howard Pato,
estava produïda pel George Lucas, eh?
Sí, sí, senyor, sí, senyor. Vull dir, visionari.
Sí, sí, eh?
Passa des de Star Wars i Indiana Jones, la nostra...
La propera gran saga.
Sí, sí. Home el Pato.
Era un nou tipus d'hero, deia el Pato.
Però no es veia el Pato Lucas, també, que ell...
Ha estat jo també pensat en el Pato Lucas.
Claro, claro.
Però si teniu ocasió de veure-la, escolta, és...
Hòstia, sorpren, com a mínim sorpren, eh?
Jo tinc el joc per a MSX, de la primera pel·lícula del Pato Lucas.
Déu-n'hi-do, eh?
M'agrada.
Tot i que es veu que és injugable a primera o segona fase,
és d'aquells que ja no pot jugar més, però...
Nosaltres ho hem preguntat als nostres odients.
Ho hem preguntat a Telegram i ho hem preguntat aquí...
Bé, no ho hem preguntat aquí en directe,
però ens contesta gent en directe, que ens diu...
La Francesc, la primera de Blade, va començar a marcar el camí.
Sí.
I el Joan Logan III, la pel·lícula que més m'ha impactat de Marvel,
és la de Los Vengadores, de Joss Whedon, del 2012.
Molt bé.
I a Telegram, aquesta setmana, ens han contestat els sarafilliteres,
que ens deia, home, endgame, estan ell gairebé insuperables.
I quan comencem els títols de crèdit
que donen les gràcies a Robert Downey Jr. amb una foto seva gegant,
ja és perquè no soc de plorar, però vamos.
I el Raül deia, jo també, secundu endgame,
finalització d'una èpica saga sempre ha de ser pel·lículon.
Si la pregunta és el millor joc,
potser em quedo com fan amb l'Alliance 3,
però l'impacte de l'Spiderman 1 a la PSX-1 va ser increïble.
En canvi, l'Ed Caballer es desmarca i ens deixa rata...
Al·lucinats, es diu The Boys, que déu-n'hi-do, la sèrie.
La Laura diu que a mi m'agrada molt el Multiverse of Madness,
aquesta del màgic.
No és tant d'aventures, diu, ni tonyes, de tantes mastegots,
sinó de l'evolució personal dels dos protagonistes.
A més, diu que el Benedict Cumberbatch
ja el tenia per un bon actor i ara encara més,
però que l'Elisabeth Olsen, és una tercera germana dels Olsen,
diu que per ella va ser tot un descobriment.
I l'Isaac Besora, diu, per no repetir l'endgame,
perquè és molt bona pel·lícula, és la que tanca tota l'any saga,
ell vota per la primera del Doctor Estrenys,
que diu que deu ser la que més vegades s'ha vist.
També força bé.
En Felip, per exemple, de endgame,
que tots estem encomanant una miqueta,
i sí que és veritat que les pel·lícules
comencen a tendir a ser excessivament llargues.
Vale que això culmina, que han de sortir molta gent,
tothom ha de tenir el seu moment,
però potser sí que és veritat que era una miqueta massa llarga.
En Gebara, diu, Winter Soldier, a mi em sembla brutal,
el Obi-Wan, en Doctor Estrenys,
té moments estel·lars que fugen del cinema de crispetes,
amb planos amb tota una intenció audiovisual brutal.
I en Pastanaga, que la primera dels vangadors,
veure'ls tots junts per primera vegada,
la batalla de Nova York i dels Guardians de la Galàxia,
perquè el grup agafa pel grup que agafa,
per com els ajunta, pel to i pel to de la pel·li.
I l'Enric Sala diu que és difícil de triar,
perquè n'hi ha diverses que, per un motiu o altre,
podrien estar al top.
Com no s'ha dit, diu que li agrada molt Civil War,
amb un argument més cru que les altres,
i el Roger Pimpam diu que es fa difícil de triar
entre tanta mediocritat,
que creu que s'ha d'anar enrere fins a la de Spider-Man del 2002.
Ui, ui, ui...
Ha estat una bona manera d'acabar, eh, tu?
Sí, el Roger fent la mixa.
Molt bé. I tu què? Què tal estar tot bé?
Sí, mira, que l'altre dia comentava, comentava amb tu, que...
Hòstia, a veure, no voldria ser molt punyent, però ho seré.
No ho voldria, però ho haig de ser, no?
Que sembla que tots els mals i tots els vents
passen a Catalunya, no se'ls heu fixat.
Val que estem a la ràdio pública, però hòstia...
Sembla que siguem com un microcosmos, no?
Però jo vaig pensar una miqueta més, no?
A veure si tot el que fem nosaltres, el que fan els catalans,
allò que deia aquell senyor que deia, els catalans, això sent coses.
A veure si el que fem nosaltres també ho fan a altres llocs,
i a veure com ho fan.
Anem a veure una miqueta els veïns, diguéssim,
i a veure com els podríem veure amb una visió, diguéssim, catalana,
o, en el meu cas, més tarragonina, no?
Tanto, eh?, no és que jo ara comenci a treure els lliris
i crida allò del sit and talk, eh?, ja sabeu que jo no soc així, no?
Què he fet? He donat un ton per l'ínsula,
per l'ínsula en virtual,
i he descobert, per exemple,
que a Portugal hi ha un revival retro
que no ens podem imaginar pas.
Ah, no? Sí, saps que aquí teníem,
doncs, el típic a Espanya hi havia la microhobby, la microhomania...
Sí.
Doncs es veu que a Portugal han tret ara llibres,
res, de la meitat de l'any passat,
de lo típic de l'edat d'aurada del software portugués.
Que també existeix, eh? Que també existeix,
que a Espanya haguéssim dit que és això, no?
I tant, i tant.
El que sobta és que a casa nostra
les coses bones i dolentes sembla que no les vuguem veure del tot,
i sempre...
Vaja, que és més fàcil fotre pari al veí
que no dir les coses que fem nosaltres, no?
De vegades, sí.
I això a mi em posa una miqueta trista.
Vosaltres com ho veieu, això d'agafar franceses, per exemple?
El que veiem, tots els jocs d'aquí són bons,
però quan veiem un de fora, sigui australià, sigui grec,
aquest joc no està tan bé. Com ho portem, això?
Sí, jo suposo que és una miqueta això que dius, no, stars?
Sí, no?
Perquè, per exemple, aquí és un exemple etern que jo sempre poso, no?
Que és qualsevol cosa, qualsevol joc que es faci a Catalunya,
mai és dolent.
Tots són bons.
Una mica d'autocrítica ens falta, doncs, eh?
Molta, eh? Molta, l'hi, molta.
I potser perquè n'hi ha molt pocs, també, no?
Sí, però, exacte, jo pensava això, però, bueno, és el que dic,
mirem els veïns i veiem tota la península,
i, escolta, agafem la retro gamer, per exemple, a la revista.
A la revista de videojocs retro.
I, escolta, qualsevol joc, qualsevol,
86, 90% de puntuació, saps?
És allò, una cosa, a veure...
I vull dir que no em sentireu mai dir que...
No em sentireu mai dir que un català diu...
Que un vídeo català és dolent de la mateixa manera que el que acabo de dir,
no? Que sentireu un espanyol dir que un joc hombriu és dolent.
Jo sospito una miqueta que és una miqueta com allò de...
la merda de la muntanya no fa pudor, saps?
Que era una frase que jo no sabia què volia dir i ara l'he entès, no?
La merda de la muntanya no fa pudor.
Bé, la cosa tot ve d'aquí,
que aquí, investigant una miqueta cap a fora,
hi visca la Universitat d'Extremadura,
comunitat autònoma, que ja sabem que s'estimen moltíssim, els catalans.
Alguns sí. La gran majoria.
Posem-li un 51%, no?
Que se considera una gran majoria, un 51%.
D'això en sabem bastant, aquí a casa nostra.
Doncs s'ha presentat un videojoc, que és el Force of Destiny,
que diuen que és el primer videojoc fet
perquè els joves aprenguin, atenció, a fugir de les notícies falses.
Que un jove ha d'aprendre a fugir,
jo em penso que és més bé la gent gran que donar-se compte,
perquè la canalla és la canalla.
Un xaval de 13, 14 anys,
encara el cervell no ho tenen fet del tot.
Bé, són 3 anys de desenvolupament per part de la Fundació Cotec
i alumnes de la Universitat, el típic que fan.
És gratuït i el podem trobar a Steam.
Mentira, mentiras.
L'argument és molt original.
Estem a l'any 2044.
De veritat, les seves últimes i els supervivents
han de combatre contra les informacions falses
que els silencien els qui manen.
És un joc estil Felda, de Nes, si es veu des de dalt,
amb combats per torns i tal, i per qualitat.
Tècnica i artísticament no ens enganyem, és una miqueta justeta.
És com un Felda però amb més colorins.
A més, a veure, s'escolteu la música, a veure?
No us recorda algun altre, això que sou cinèfils?
No.
Fes la teva màgia.
Això és la banda sonora d'un peliculó,
d'una pel·lícula fantàstica, immensa, boníssima,
que és Dread, del 2012.
Si no l'heu vist, aneu ja al videoclub,
és el videoclub virtual, on sigui que la tinguin,
agafeu-la perquè escolteu, escolteu.
Sí que teniu una retirada, eh?
És bastant retirada, no?
Llavors, si veiem aquestes coses, veiem la iniciativa,
si volem aplaudir iniciatives com Force of Destiny,
bé que ho fem amb els catalans.
Vull dir que és lluable, és una fundació,
ajuda als universitaris, la canalla,
jocs, videojocs,
perquè aprenguin a diferenciar les notícies falses.
Si això fos català, seria primera plana, no?
Això seria una cosa així.
En canvi, a la ciutat d'Extremadura,
bé, jo només ho he trobat per internet.
Hi ha pàgines una miqueta, com us ho diria.
Ho he trobat a pàgines esportives, per exemple.
Jo ho poso en una nota de premsa i ho llenço pertot arreu.
I escolta, que han fet resor un munt de mitjans
que no esperava que parléssim pas de videojocs,
però fent recerques no he vist que fessin el mateix de videojocs catalans.
Llavors, potser és que els catalans no som tan bons.
O potser no sabem vendre fora.
O potser altres coses que ara no entraríem, que poden ser 50 coses.
Jo el que veig, i em sembla, i em perdonareu,
és que des que els videojocs van entrar als despatxos
no som corbata i senyores són les faldilles arrans dels genolls.
Les senyores, quan surt una política, una senyora de despatx,
va vestida d'una manera que...
No pot ser per sobre els genolls.
Sí, però just arrans.
Exacte, arran, arran.
El trajo aquest, no?
Sí, sí, el...
La xiqueta creuada que li diuen.
Jo em penso que ens hem tornat tots una miqueta més imbècils
dels que ja érem.
Partem de la base que tontets ja ho som, per no dir...
Les coses bones i dolentes, però des que aquesta gentada,
aquesta gentussa, aquests humanots i humanotes,
s'han entrat en aquest món, ens han tornat una miqueta més així.
A veure, jo voldria fer una petita reflexió.
Els videojocs tenen 50 anys, oi?
No sé quantes vegades. 50, eh?
Són 50. I s'han fet molt, els videojocs s'han fet molt.
Però escolta, comparem, i escolta, no s'ha fet tant.
S'ha innovat moltíssim,
però és que jo veig que encara queda molt per creure i per inventar.
A veure, ara potser em colgaré una medalla,
però jo em penso que ja es poden fer coses molt artístiques,
molt creatives, i que democratitzar tant els videojocs,
que qualsevol persona faci coses,
no sé si jo és la millor manera perquè la humanitat millori,
i el món dels videojocs, com a videojoc, no com a indústria,
sinó com a cultura, vagi a més, no?
Penseu que els videojocs, la música, el cinema, fins i tot la política,
jo crec que no haurien de caure en gent incapaç.
I posat l'exemple de política, perquè sí que hem vist que hi ha polítics
que escolta que dius aquest senyor com que fa aquí, no?
Doncs si dubtem d'aquest senyor que és polític o aquesta senyora
que és política, per què no hem de dubtar
que aquest videojoc sigui bo, sigui dolent, per lo que sigui?
Sigui català, sigui terregoní, sigui el que sigui, no?
És a dir, si ara jo trec un videojoc terregoní,
jo indubtablement seré el millor videojoc terregoní que s'ha fet mai,
perquè competeixo amb aquesta categoria, no?
Jo em penso que amb tot això,
el que falta és una cosa que es diu bon criteri, no criteri sol,
és molt bon criteri, perquè no només val que la gent parli,
sinó que ha de parlar bé, saps?
Ahir, per exemple, ahir al Plantabaja sortia l'adual Carbonell
i ho deia, em va sorprendre, perquè el tio deia,
és també de per aquí a Tarragona,
potser és el vent de per aquí que ens afecta una miqueta,
que ho deia, que ell diu que el que no hem de fer cas,
perquè ha presentat un llibre nou,
és del que diu la gent que no sap.
És una miqueta de qui té putestat, m'incloca a mi, saps?
Per exemple, jo tinc putestat per parlar de videojocs,
tinc la mateixa putestat de parlar de menjar perquè menjo,
i tinc la mateixa putestat de parlar de llits perquè dormo, no?
No sé, xics, què vols fer aquí? Aquest 2023, tu què...?
Sí, m'he despertat una miqueta amb el peu esquerre.
Ah, prima ballerina on the spring, prima...
Prima, prima, prima, prima, prima...
Change on into the wolfman, howling at the moon...
Si els nostres audience volen opinar a través de Twitch,
si ens que us esteu escoltant dijous a les 3,
dos quarts de quatre de la tarda,
ho podeu fer a twitch.tv barra Generació Digital,
que nosaltres us farem l'altaveu,
i el que hem de fer és continuar el programa,
i ara parlarem del videojoc de la HELI d'aquesta setmana.
Generació Digital.
I crec que aquest joc d'aquesta setmana t'ha costat una mica al principi.
Sí, és una mica estrany, no, però sí que saps ben bé de què va la cosa.
Al final m'ha agradat, eh?
He fet cas a una recomanació que em va fer el Pazos ja fa dies,
i he jugat al Idol Slayer,
que, doncs això, al principi dius aquí, de veritat,
és que això no us ha de fer res, no pot ser això.
Però després ho acabes entenent, i aleshores t'agrada,
i no només t'agrada, sinó t'acaba enganxant.
Molt bé.
També estan bé aquests jocs que demanen una mica de paciència,
que no tinguis clar al principi, no?
A més a més, a mi el que em tira enrere és,
quan has de tenir molta paciència i després és molt difícil,
ostres, és un esforç constant tota l'estona,
posar-me una miqueta les coses més fàcils,
però quan has de tenir paciència, després l'entens,
i no és molt complicat, és molt fàcil que et quedis allà, no?
És català, aquest vídeojoc?
No.
No, veus?
No.
Llavors el podem criticar o no el podem criticar?
Criticar, però a tope, a tope, vinga, va.
El defineixen en moltes publicacions com un joc incremental.
Això de les definicions m'agrada molt.
Incremental, he estat pensant en aquest concepte.
Incremental, increma... Sí, és que...
Què va més?
A més, vas millorant, sí.
I en cas de controlar un personatge
que camina en un paisatge pixelat
i que sempre recorre les pantalles en horizontal
en un joc que és infinit.
És a dir, és una persona que no para de caminar
i no només no para de caminar,
si a més a més no el maten mai, és a dir, tota l'estona,
va tirant sense que et matin.
Aleshores, el teu objectiu és agafar monedes,
aquelles monedes que et vas trobant pel camí,
i al principi et trobes, doncs, molta estona agafant monedes,
i dius...
Però les vas acumulant i van sumant, eh?
Sí, les vas acumulant i et van sumant.
Sí, les vas acumulant i et van sumant.
Però clar, t'adones que sumen molt poc a poc,
i que veus que sota tens com un panel amb diferents opcions,
però tu no pots fer res amb aquelles monedes,
però són molt poques, llavors no et dona accés a res.
Aleshores, acabes descobrint que amb totes aquestes monedes,
quan les vas acumulant,
en aquest panel pots comprar armes,
que has d'anar millorant cada cop que vagis acumulant,
però també pots desbloquejar moltes millores,
pots fer que et comencin a sortir enemics,
que també hauràs de matar, però que ells no et maten a tu mai,
és a dir, només els has de matar, això et dona monedes, també,
pots fer que les teves monedes
es multipliquin amb diferents combos que pots anar comprant,
és a dir, n'agafes una, doncs se't multiplica en part 10.
I una sèrie de millores interminables,
perquè n'hi ha moltíssima.
Però clar, fins que arribes a això...
Ha passat un temps, eh?
Ha passat un temps i veus que no hi ha manera
de fer créixer aquestes monedes, però hi ha un truquillo,
que és, quan veus que se't fa repetitiu,
si veus que trigues a aconseguir millores,
doncs t'adones que per cada moment, a cada segon,
que tens el joc instal·lat només pel fet de tenir-lo instal·lat,
ja vas sumant monedes, també.
Clar, això al principi no ho veus, però després sí.
És una manera de donar-te les gràcies
perquè encara no l'has desinstal·lat.
Sí, el tens allà.
Quan tu te'n vas i tornes, se t'han multiplicat molt,
perquè per segon...
Una d'aquestes millores de les que també pots comprar monedes
és que per segon guanyis més monedes.
Aleshores, el truquillo és,
al principi em costa molt d'agafar millores i d'anar endavant.
Doncs surto del joc, me'n vaig dos dies,
i quan torno al joc, ostres...
La cosa ha canviat. I a partir d'aquí mola molt.
És un joc xup-xup. Sí, exacte.
I bueno, al final és un joc de gestió.
El que has d'aconseguir és objectius.
Bueno, a part, has d'aconseguir objectius.
Has de matar un número determinat d'enemics,
o has d'agafar un número determinat de monedes,
això multiplica la teva economia,
i amb tots aquests diners que vas guanyant,
doncs vas millorant, vas millorant les armes,
vas pujant de nivell, etcètera. Molt bé.
Ja està, és un joc de guanyar, acumular i gestionar.
Doncs anem a posar-hi nota, aquest, i de la Slayer,
i comencem pel disseny artístic.
Doncs és un joc pixel art molt senzill,
li posarem un 3. Molt bé, la música i els efectes?
Doncs és una música retro, mola molt,
però és cert que acaba sent bastant repetitiva, un 3.
Molt bé, anem a la jugabilitat.
Doncs és un joc molt simple, però acaba sent molt addictiu,
perquè entres cada dos per tres després ja al teu mòbil,
costa divertir-te a l'inici, bueno, li posarem un 4.
Molt bé, anem a la narrativa.
Doncs ben bé, molt poca, no passa gaire cosa.
Molt bé, no expliquen res. Un 2, li posem.
Molt bé, anem a mecàniques i aspectes tècnics.
És superfàcil, només has de saltar per agafar les monedes
i es controla amb un sol dit, li posem un 3.
La dificultat. Fàcilíssim, no s'ha de fer gaire cosa,
tampoc un 3. La rejugabilitat.
Doncs no sé si es pot rejugar,
jo crec que te l'hauries de desinstal·lar i tornar a començar,
perquè encara no et maten mai i vas acumulant si te'n vas del joc,
per tant li posem un 1. Molt bé, anem a la originalitat.
Doncs a veure, per original està bé, perquè és un joc de gestió
que sembla un joc de plataformes retro, però no ho acaba sent,
li posem un 4. I anem, per últim, a les plataformes.
El tenim parells. I per Android, per tant, un 5.
Molt bé, és curiós perquè cada vegada veig que hi ha més jocs
que només es poden jugar amb un dit o que només jugues amb un dit.
Cada vegada més senzill. Cada cop més senzill, sí.
Ja no hi ha, que us en recordeu, que posaven el joystick virtual, etcètera,
que això va menys, eh?
En certa manera et dona idea de la maduresa del mitjà a la plataforma.
S'ha entès que el joc mòbil no és un joc de consola,
no tens el mateix tipus de resposta, les pantalles no són igual,
per tant, ostres, no transportis precisament
tot el que ja estàs utilitzant a una altra plataforma en aquesta.
Descobreix com utilitzar les coses d'aquesta plataforma,
de com l'aguantes, com la mous, que normalment l'agafes amb una sola mà,
i si és una mecànica que funciona amb un sol dit, encara molt millor.
Però eren així, no, al principi?
Generació digital, els dissabtes a les 10 del matí, iCat.
No hi ha hagut resposta a la teva pregunta.
No, és igual, no patiu.
I és que, escolta, l'univers està de nou en perill,
forces místiques diabòliques conspiren per dominar el món,
i de nou els herois Marvelians
hauran de derrotar vells enemics com Hydra i la Bruixa Lilith,
que espera amb un exèrcit de dimonis per arrasar la humanitat.
Si bé els superherois de la casa Marvel
ja són veterans de sortir en videojocs d'acció i aventura,
aquest Marvel's Midnight Sun suposa una novetat,
ja que ens endinsa dins del territori de l'estratègia
i les mecàniques de cartes,
i on podrem combinar en els nostres equips
alguns dels personatges més populars
amb alguns més desconeguts i misteriosos.
I, a més, Eli, això ho fa amb un argument
que barreja els poders màgics, les invocacions, ressorreccions,
i altres esses ultraterranals
que, de certa manera, encaixa bastant bé
amb la direcció actual de les pel·lícules de Marvel.
Hem tingut com a protagonista la Bruixa Escarlata,
que s'ha fet amb el Darkhold, aquesta mena de Grimori,
ple d'encantaments terribles i de màgia prohibida,
o el Doctor Strange amb els seus passejos
pel multivers de la bogeria.
En aquest Midnight Suns, en aquest sol de mitja nit,
en què nosaltres, com a herois,
haurem de fer mans i mànigues una miqueta
per, com a sols, brillar una mica
en l'afoscor que ens envoltarà.
I, com la música demostra, és una posada en escena molt èpica,
com correspon a aquests superherois,
però en lloc de poder escollir el meu personatge preferit
i començar a repartir mastogots i estomacar malbats,
em dius que és un joc de cartes d'estratègia.
Doncs sí, sí, Albert, la veritat.
I la veritat és que, a més, és un joc d'estratègia
que ja ho dic ara, eh?, està molt ben fet.
No gens menys darrere del joc tenim la gent de Fireaxis,
l'ha publicat 2K, però darrere hi ha Fireaxis,
l'empresa d'en Sid Meier,
recordem tots de fama mundial per Civilization,
i també responsables del joc d'estratègia XCOM,
per torns, del qual aquest Midnight Suns em veu una miqueta.
Així que realment saben el que es fan.
A més, el joc combina, com hem dit, combats per torns,
amb una gestió de baralles de cartes,
que són les possibles accions que podem fer a cada torn.
Aconseguirem cartes noves durant la partida
i les podem anar millorant.
Les cartes, a més, ens surten de forma aleatòria
i només podem portar, diguem-ne, a la fase de combat,
un nombre limitat.
Per tant, has de gestionar quines cartes tens,
si fusiones dues cartes per obtenir una carta millor,
no te les pots emportar totes, etcètera.
Atenció, però, que són particulars de cada heroi.
Això vol dir que no només hem de gestionar bé les cartes,
sinó que hem d'escollir un equip
que anirà a enfrontar-se amb els contrincants,
que tinguin unes baralles amb moviments
que puguin resoldre una miqueta totes les situacions.
Aquí hi ha una part estratègica
que s'hi suma una miqueta més al nivell.
Hi ha també diverses missions a escollir.
Unes són d'extre, altes del mode història,
però, atenció, perquè només en podem fer un al dia de missió.
Això vol dir que també ens suposarà una bona planificació.
Amb algunes de les coses que ens vulguem portar a les partides,
les hem de construir amb recursos.
Les missions de la història no ens donen aquests recursos.
Per tant, haurem de combinar història i missions paral·leles, etcètera.
Hi ha molta, molta planificació.
Això també farà que la dificultat del joc
vagi variant segons el que haguem de decidir fer a cada moment.
I personatges? Trobarem tots els personatges que volem?
Doncs, a veure, una mica sí i una miqueta no.
Què vol dir?
Hi ha alguns dels personatges més famosos i populars
de totes les sagues Marvel.
Tenim l'Iron Man, ja farem contenta a la Ellie.
Tenim l'Spiderman, tenim el Doctor Strange,
la Capitana Marvel o el Lovedno.
I també tenim personatges una miqueta menys famosos
dins l'univers Marvel, com pot ser la Hyliana Rasputin, la màgic.
Una tal Mikko Minoru.
Tenim també, per exemple, el motorista fantasma.
I la fantasma...
One Blade, exacte.
Si us hi fixeu, tots aquests personatges, si els coneixeu,
la majoria tenen poders o habilitats relacionades amb l'infern,
amb els mons místics, amb els diables, amb els esperits.
Per tant, tenim uns quants d'herois normals
i altres que estan molt ben lligats i molt ben relacionats
amb la temàtica d'aquest Midnight Sands.
Temàtica que, a més, lliga amb alguns personatges que alguns,
si no sou dels còmics, potser els heu vist
a la sèrie de la Bruja Escarlata o Undevision,
la...
Ai, ara se m'ha anat el nom del cap, veus?
No passa res.
La Bruja que darrere lligava tot el tema de Undevision,
doncs aquesta també, el Harker,
també està aquí vinculada.
Els personatges els haurem d'anar,
a més, desbloquejant, no els tenim des del començament,
a mesura que fem missions i se'ns podran unir.
I parlant de personatges, compte,
perquè seria molt fàcil pensar que nosaltres som un d'aquests personatges.
I no és veritat, som un personatge nou, que és en Hunter,
que ens permet customitzar-lo a la forma que vulguem
i fer-lo també com nosaltres vulguem.
Per tant, podrà ser noi, podrà ser noia, etcètera,
i jugarà i actuarà dintre d'aquesta història
com un personatge que ens representa a nosaltres mateixos.
He vist les imatges del joc
i et dóna la sensació, un joc d'acció,
que ja hem vist aquestes imatges una miqueta, no?
Sí, Agatha Harker, perdó, és que...
Ah, molt bé. L'Agatha.
Vale, l'Agatha és aquesta.
La veritat és que quan el veus, dius, això em sona una mica.
La mecànica de cartes avui en dia està bastant en boga.
Hi ha un joc, el Marvel Snap,
que està agafant també molta volada, que juga també,
però és més aviat com un joc de cartes passat a videojoc.
Aquest és per mòbil, no? Em sembla que sí.
Sí, perquè m'ho vaig descarregar amb el Badial Pathos també
i encara no l'he jugat. Molt bé.
Doncs de totes maneres, sí que parlant de mòbils,
fa cosa d'uns quants anys,
va sortir un que es deia Marvel Strike Force,
que les fases de combat són exactament iguals a les que tenim aquí.
Tres lluitadors o quatre lluitadors,
has de fer un equip d'entre tot un panel de superherois
que també vas desbloquejant i se te'n van unint,
i els enfrontes amb un set d'enemics amb missions que has d'escollir.
Aquest Strike Force, que dic que les zones de combat s'hi assemblen molt,
tenia totes les virtuts i els defectes dels jocs free to play.
Moltes missions paga per poder jugar a la que s'atacaven
una sèrie de recursos, compra, etcètera.
En aquest cas, doncs, la cosa és diferent.
Els combats, tot i que s'assemblen,
Midnight Sands va per altres bandes,
perquè Midnight Sun, a part de combats, té salseo i drama.
Ai, ai, ai...
Hi ha una subtrama aquí, un col·labrot, què passa aquí?
Doncs una miqueta, una miqueta.
He de reconèixer que el propi molt reverenciat Stanley
era molt fan del drama, dels superherois amb traumes i problemes,
de com això els havia convertit en persones una miqueta,
a vegades amb pors i inseguretats
de veritat, d'invencibles i invulnerables.
I a Midnight Sands ens planteja un altre repte en aquest joc.
Un que potser els que...
Potser a molta gent se li farà bola,
ja que no és acció pura i dura, ni és de superar nivells.
Però que a mi em va semblar un encert.
És la part en què explores la mansió,
que és la base d'operacions, descobreixes misteris ocults,
objectes, racons, i també pots comprar objectes diversos.
Amb tot això, has de relacionar-te amb els teus companys herois.
Tens converses privades,
els fas un regal que s'escau a la seva personalitat,
respons a preguntes que et fan,
els portes a algun lloc que has descobert pels voltants
i comparteixes una experiència com anar a pescar, pintar,
mirar estrelles, i així traves llassos d'amistat.
Pot semblar una cosa com una anyunyeria màxima, també t'ho haig de dir.
Però Albert, ho reconec, a mi m'ha agradat molt aquesta part,
que és tan inusual veure als videojocs,
que és una miqueta aquesta part humana dels personatges,
que és el que vam veure moltes vegades
quan llegíem les històries en paper en els còmics.
A més, amb aquells personatges que tinguin llassos més estrets,
tindràs més afinitat en els combats i més avantatges.
Aviam, per tota aquesta part d'interacció...
O sigui, no és perquè sí, no?
Juga un paper important en el joc, entenc,
però quin seria el nostre drama?
Dius que en el joc tenim el paper d'un personatge nou,
que és el Hunter, del que no en sabem res pels còmics.
Exacte, aquest és una miqueta l'avatar que ens representa,
al voltant de tot de personatges,
les seves històries, les quals les coneixem tots molt bé.
Doncs mira, et diré que, per començar, ja comencem que estem morts.
Hòstia. I ens acaben de ressuscitar.
Portem uns 200 anys morts i enterrats.
Aquesta Lilith, que és una mena de bruixa,
que ha sigut utilitzada per hidre,
per intentar portar un déu que es diu Caton,
entre nosaltres i desencadar una mena de fi del món,
nosaltres som el seu fill,
o, si hem escollit un altre sexe, som la seva filla.
Encaixa molt bé amb qualsevol mena de personatge
que tu vulguis ser en aquest joc.
I ens han ressuscitat per veure si tenim la pista per poder-la vèncer.
I això és el que de moment ha passat.
Però resulta que tenim la memòria
que no recordem bé els últims moments de la nostra vida.
A base de fer una miqueta de relacionar-nos amb els personatges,
d'anar fent certs encantaments,
podem anar recuperant una miqueta
aquesta part de la nostra personalitat que està perduda.
A part, parlant amb els altres companys herois,
una miqueta més lluminosos o una miqueta més fosques,
la nostra baralla de cartes particular,
que no sempre hem d'estar nosaltres a les missions,
a vegades no hi som, però a vegades sí,
també, segons quines cartes són més fosques o més lluminoses,
i això, a la vegada que defineix la nostra personalitat,
també defineix com ens podem relacionar amb els altres herois,
com ens veuen a ells, si més foscos o més lluminosos,
i això ens dona més afinitat amb alguns herois o amb alguns altres,
ja sigui per fills tipus Blade o per fills tipus Spider-Man.
Hòstia, és un joc profund, eh?
La veritat és que si, Albert, i he de dir,
com a conclusió, jo diria que a mi m'ha agradat moltíssim.
És una mecànica de RPG per a torns,
per tant, aquells que sigueu fans dels superherois,
però que no sigueu uns amants dels matxaca-butons
i de l'acció pura i dura,
és una forma de disfrutar de tots aquests universos
i de tots aquests personatges
d'una forma més pausada i calmada,
enfrontant-te a cada missió com un trencaclosques d'estratègia,
dona per a una 50-70 hores més o menys amb les missions secundàries,
però està molt bé la part d'exploració de les personalitats
dels diversos personatges.
A mi, sincerament, m'ha agradat molt,
tot i que entenc que potser es converteix
amb la part més avorrida per a alguns dels altres,
però jo de vosaltres li donaria, si teniu ocasió,
una bona oportunitat.
Doncs per donar-li aquesta oportunitat,
el Marvel's Midnight Suns,
el teniu per la PlayStation 4 i la PlayStation 5,
la Xbox i la Nintendo Switch,
alguns que inclouen diferents skins
per canviar els aspectes, com deies, Francesc, dels herois,
i que van de 60 euros de l'edició del joc estàndard
fins als 99 l'edició llegendària.
Doncs molt bé, continuem amb el generació digital.
Què t'ha semblat estar des de l'Aguana, tota aquesta història?
No entenc res.
Això de cartes és que jo m'entreus del Remigio i de la botifarra...
I el Remigio, eh? Sí, sí, esclar.
Que són jocs encara... Mira...
Dic clar. Els meus pares encara hi juguen.
M'ho anava explicant, dic, clar, quan l'Heli ha dit,
PlayStation, Xbox i Nintendo Switch, hòstia, però...
Que són cartes. Exacte.
Per cert, quantes cartes treus cada vegada?
Tres, quatre, o por ahí?
Bueno, sí, un parell. Un trunfo.
Els diuen coses d'aquestes. Arrastro.
Sí, sí, sí.
No, no, és el que diu també Francesc,
i ho veus a Twitch, que cada vegada hi ha més èxit
d'aquest tipus de jocs de cartes.
Sí, sí, que són més pausats. Això sí que és una tendència.
Això ha de treure jocs, que siguin més de...
Això sempre també ho dic molt, són jocs per fumadors.
Sí.
És a dir, perquè estàs allà, tens un piti, tal...
Fots una Coca-Cola, cerveseta...
Doncs malament, eh?, perquè cada cop n'hi ha menys de fumadors.
Ja, però sembla que sigui aquesta la tendència, no?
N'hi ha menys, sí. Sí, sí, és veritat.
Fa un temps que està més de moda el tema de no fumar,
que no pas el de fumar.
Però les cases, si saps què, dins les cases no...
Sí, clar. Sí, sí, sí, sí.
Però vull dir que és l'aspecte, no?, és de gent més tranquil·la,
més d'allò... No cal ni posar pausa,
vaig a fer un pis, vaig a fer pipí, torno, vaig a la nevera,
agafo uns xetos, agafo aquí...
És una cosa més pausada, és més... És curiós, eh?, és curiós.
Agafes els xetos però no de la nevera, de fora de la nevera.
Però de la nevera, vas a la cuina, a la nevera, agafes...
Igual algú guarda formatge.
Sí, sí, igual, sí, igual.
Per cert, què diuen els ullens aquesta setmana
a través de Telegram?
Doncs mira, m'ha interessat molt una conversa sobre jocs de taula,
que ara també m'he aficionat, jo, en això,
respecte a un comentari que va fer Lluís Enricard la setmana passada
que deia que actualment jugava menys a videojocs
que quan era més jove, però en canvi dedicava més temps
als jocs de taula en solitari.
I la Laura es quedava una mica sorpresa,
diu, ostres, doncs no n'he sentit a parlar,
aviam si ens en pots explicar una miqueta,
i sí, el Ricard ens en deia que n'hi ha una pila de jocs en solitari,
n'hi ha més abstractes, amb història, familiars, històrics,
diu que els dividiria entre els jocs que has de superar
els teus propis rècords, no són els que més li atrauen a ell,
i els que has d'aconseguir objectius o vèncer algun bosc.
Diu, jo ara, entre d'altres, estic jugant a un que es diu Hit,
que és de curses però funciona amb cartes,
existeixen unes cartes per afegir cotxes
que van sols i competeixes contra ells,
però també hi ha jocs de cartera, petits,
que els pots treure en qualsevol moment,
com l'Optimus en l'Expansiópolis,
que són jocs petits i senzills per tastar el bici del joc en solitari.
I després es pots triar doncs jocs molt més complexes.
Molt bé.
I a tot això el francès, doncs, afegia
que en els jocs de taula n'hi ha que tenen adaptacions
per jugar en solitari i que ja han estat dissenyats
especialment per un sol jugador.
Diu que en tots dos casos genera un motor de joc
per tal que tinguis un adversari, no?
Jo l'altre dia buscava un joc solitari d'Almahong,
Almahong? Almajong. Almajong, això.
I n'hi ha, efectivament, n'hi ha molts, també, que pots fer.
No ho sé, curiós, no?
Doncs sí, la veritat és que sí, el tema del joc solitari
també s'ha posat de moda en els últims anys.
Ha crescut bastant el disseny de jocs
que ja estan específicament pensats per ser jugats per un jugador,
perquè una de les coses que tenen els que els agraden els jocs de taula
és que no tenen ningú amb qui jugar.
Aquí treus la gent del partxís i dius,
no, espera, que aquest és un joc genial
i hi ha espai, clar, també a les cases d'avui en dia, també...
Sí, bueno, però a vegades tampoc no necessites tant, eh?
I tu parlaves també d'un joc que es diu en print-to-play,
els jocs print-to-play són jocs en els quals moltes vegades són gratuïts,
i hi ha les instruccions i les fitxes
perquè tu te'ls puguis imprimir i jugar a casa.
I jo, d'alguns d'aquests de joc en solitari,
n'he trobat forces en versió PTP, print-to-play,
i mira, te'ls pots imprimir, jugues a casa,
no t'ha costat gairebé res i descobreixes si t'interessen o no t'interessen.
Ha donat una direcció, no?
Sí, passaves una adreça a Francesc,
deies que pot ser un bon punt de sortida,
al boardgameswither.com, solo boardgames, no?
Aquí hi havia un reportatge sobre els millors jocs en solitari,
em sembla que eren del 2022,
i que podia ser per a la persona que feia la pregunta en el foro,
un bon punt de partida per buscar alguns noms
i anar-los a buscar a la seva botiga local, eh?
El comerç de jocs locals, no només videojocs, sinó també jocs de taula.
I què més han dit, la Sané Martí, per exemple?
Doncs sí, ella afegia que per començar
n'hi ha un que està molt bé, que es diu Orchard,
i la segona part del grup, però hi ha de tot tipus de dificultat.
Diu que un dels seus preferits és el Caídos del Cielo,
Under Falling Skies,
o un altre que es diu Black Sonata,
diu que n'hi ha moltíssims,
i el Pireta Kat diu que els jocs de taula de Game Land Games
tenen mecàniques per jugar un sol jugador que estan força bé,
és una bona idea.
I ara a Twitch, el Joan Logan 3 diu que hi ha un joc en solitari
que es diu Herbáceas, que és boníssim.
Herbáceas.
Diu que també hi pot jugar molt,
però que el recomana molt en solitari.
Molt bé, hòstia, m'apuntaré tot això,
perquè, efectivament, molt interessant.
A nosaltres ens passa, ara estem molt aficionats a jugar jocs de taula,
i o els traiem quan estem amb la família, o pocs amics, eh?,
si apunten.
Sí, sí, i, per cert, com era d'esperar,
les impressions de The Last of Us,
que, per cert, la setmana que ve, que vindrà l'Albert García,
les va veure abans que ningú, perquè li van passar els codis,
no sé què li van passar, però es va veure,
i crec que a mi li va agradar molt.
Doncs si ja comencen a haver opinions,
en David ens anunciava que aquest dilluns 16 de gener
s'estrena a HBO la sèrie The Last of Us,
és a dir, que ja es va estrenar dilluns o dimarts,
si no m'equivoco,
i que diu que és candidat a ser una de les millors sèries del 2023.
L'Eric Salai Marín preguntava
què pensava la gent del primer capítol,
n'hi ha molta gent que encara està a mitges,
com el Jordi Borràs,
l'Obi Wan deia que és increïble, no donava més detalls,
i l'Isaac Besora Peró deia que a ell no li havia semblat res
a l'altre món, que és un bon inici,
i els actors són molt bons, però que no fan res d'especial,
i que hi ha seqüències que són un cop i pas del joc,
i altres que no.
També ens deia, David, que Toni de la Torre,
a Catalunya Ràdio, que ell fa les seccions els dimecres,
si no s'hi ha equivocat, va dir que és candidat a ser...
una de les millors sèries del 2023.
I acabem de començar, eh?, acabem de començar.
Sí, sí, vull dir que Déu-n'hi-do, sí, eh?,
que quan et toca l'inici després...
Ara que surti el novembre què farem?
Exacte, exacte, exacte, segur que això està estudiat, eh?
Te la traiem a l'abril, que segurament no ens oblidaran, eh?
Molt bé, doncs Déu-n'hi-do el que han comandat els nostres uients
a través del nostre telegram del programa.
De tant en tant, volem mostrar els videojocs
que han fet un esforç, per exemple, per publicar-los en català,
o que els han fet, doncs, catalans.
I mira, avui parlem de Her Name Was Fire.
Aquest és un cas curiós.
Efectivament és un joc que està a PC, a Steam,
i tenim l'opció del català.
El videojoc està publicat per un estudi
que es diu Tissú Inu, que, de fet, són dos catalans,
que han fet un esforç per publicar-los en català,
i, per tant, han fet un esforç per publicar-los en català,
i, mira, avui parlem de Her Name Was Fire.
De fet, són dos catalans que han treballat molt de temps
als Països Baixos, i ara són a la Gran Bretanya.
Són la Júlia i el Milo,
i ens diuen això sobre la seva feina al Generalitat digital.
Originalment som de Barcelona,
però vam estar vivint un any a Holanda i ara mateix estem a Londres.
Vam marxar perquè teníem ganes de viatjar
i viure una cultura diferent.
Som dues persones a l'equip, llavors els dos fem una mica de tot.
Jo faig tota la programació, l'art i la música,
i la Júlia coordina la producció i fa el màrqueting.
Junts pensem les idees i el disseny dels jocs.
El videojoc és d'una mecànica molt senzilla,
però d'aquells que vas gaudint si tens paciència de no deixar-ho.
L'estudi defineix el videojoc com un, atenció, rock like tarot punk.
I la veritat que té tot el seu sentit,
ja que unes cartes de tarot aniran apareixent
i ens donaran uns power-ups
que faran que l'acció sigui una mica més portable.
La llàstima és que els enemics també, diguéssim, van en augment.
El que passa és que tu tens millors armes,
però després els teus enemics van més ràpid, on hi ha més, etcètera.
El videojoc, salvant les distàncies.
M'ha recordat molt la Robotron 2084,
perquè jo hi tinc una relació molt especial amb aquest joc.
Però la protagonista té una cavallera com rosa,
perdó, rosa, es mou per un mapa enorme,
però va fent cercles per anar esquivant els enemics.
Què ens trobem a banda d'enemics?
Doncs uns punts d'encanteri de color blanc
que et permeten anar omplint una barra
que quan està plena fa aparèixer unes cartes del tarot
que ens milloren el nostre atac i defensa.
Tot gira al voltant diuen ells de l'acceptació del dol,
i així defineixen ells el seu videojoc, que es diu Her Name Was Fire.
El terme Tarot Punk ve de la temàtica del joc,
sobre com vas guanyant millores
representades en formes de cartes de tarot.
Moltes decisions del joc les vam prendre
amb la intenció de deixar el jugador amb una sensació d'ambigüitat.
Això es veu representat en com vas superant les fases del dol
i com t'enfrontes a les alegories,
que venen a ser els enemics finals de cada fase.
Com bé diu el nom, al final una alegoria
és una cosa que s'interpreta personalment.
Aleshores deixem que cada jugador interpreti
el que significa derrotar cada una i passar a la següent fase del dol.
Aquest tipus d'ambigüitat i temàtica de superar una pèrdua
trobem que encaixa molt bé amb un joc rogue-like,
per la naturalesa del gènere que et deixa jugar cada partida
enfrontant alegories diferents,
escollint les cartes que més et vinguin de gust en aquell moment.
El joc, recordem, Her Name Was Fire,
està, si no estic equivocat, a 4 euros, almenys.
Ara no me'n recordo, ara ho mirarem per assegurar,
però la veritat és que val molt la pena,
i mira, és una parella que marxen de Barcelona
per intentar buscar-se la vida fent videojocs a un altre lloc.
No sé si l'heu vist, heu vist imatges d'aquest joc?
No, no.
Us ho recomano perquè està molt bé.
Tu, Francesc, tens cartes de derrot?
Sí.
Ara s'ha de pensar, em vaig a preguntar si en tens.
En tinc, en tinc a casa. I com és, per què?
No ho sé, fa molts anys que les tinc, per curiositat...
Les has tirat o no?
Al començament sí que havia fet intentar coses d'aquestes.
No ho sé, perquè en aquella època pensava que...
Jo a vegades n'he vist, no n'he comprat mai, però sempre dic...
A mi sempre m'ha fet com cosa, aquestes cartes de derrot,
però tinc una amiga que en té i que les tira de tant en tant.
Ah, sí? Te les ha tirat?
Hem començat a tenir com un costum,
que de tant, potser un cop a l'any, o dos cops a l'any,
som 3 amigues...
Què dius, ara?
No, som ella i la seva parella, i dues amigues que hi anem.
I és la trobada tarotista.
Sí, som les 4 que fem un te i unes pastes...
Si comencen moltes sèries, eh?
I aleshores elles dues ens tiren les cartes a nosaltres dues,
que flipem bastant, perquè...
Això no se'n diu aquelarre?
No ho sé, jo no sé.
La pel·lícula del Jack Nicholson començava així, més o menys.
Sí, sí.
Però escolta'm, i a tu, quan tira les cartes,
tu preguntes per què és el que vols que tira les cartes,
és que tu dius feina, per exemple.
Fem una pregunta, una pregunta concreta,
i aleshores tota la tirada de cartes gira en torna aquella pregunta.
I clar, jo no sé, elles interpreten el que surt...
I alguna vegada tu t'has quedat parada...
Perquè parla del futur, les cartes?
Sí, parla del futur, exacte.
Jo mai volia que em tiresin les cartes
perquè em feia por que em diguessin coses dolentes,
però realment totes les cartes es poden interpretar,
i no té per què ser, moriràs demà.
Es pot interpretar d'altres maneres.
I si ho veu, que és la persona, potser t'ho diu d'una altra manera.
Segurament, no ho sé, no m'ha passat, però...
Viu intensament, perquè val molt de temps.
Perquè la vida és molt curta.
Exacte, tu està el que no, eh?
Sí, sí, no, també. Sí, i tant.
Veus, mira, jo sóc l'únic que no, tu.
Home, és que som nens dels 80.
Sí, és veritat, això.
Això era una cosa, no és que fos habitual,
però sí que era una mica àmpli, no?
Era dels 80, era una cosa més habitual, saps?
O sigui, era normal, de la mateixa manera,
que hi havia un joc de taula,
van ara que ho comentaven, jocs de taula,
hi havia una ouija. Sí, sí, sí.
No, no, no, però com diu l'Estat,
venguda com un joc de taula,
divièrtete con la ouija...
Contacta con tu, sí, sí.
O d'AMB o de CEFA. Sí, sí, sí.
Una cosa que era normal de trobar-te.
Les cartes eren el mateix.
Veies allà, veies, jo què sé, jo recordo,
a Tarragona, a Barcelona, sobretot,
el típic de la gitana, el toro,
la figureta guarecibil, el carnet de Franco,
i la carta tarot al costat.
Sí, sí, sí.
Era una cosa molt típica, era molt del folklore.
Ja, ja. Has de fer classes, no?, per tirar les cartes,
o algú t'ha d'explicar alguna cosa?
Crec que hi ha cursos, llibres...
Posa una mica... Molt bé.
Doncs res, parlem de tarot,
perquè hem comandat aquest joc de...
Bé, d'aquesta empresa
que es diu Tisue Inu,
i de la Júlia i el Milo, que molt amablement
ens han enviat superràpid aquest saljabé.
I n'hi havia, n'hi havia de jocs que feien servir les cartes.
Sí, no? Sí, sí.
Hi havia un de Tari i d'Amiga, és de Wicked,
que era una miqueta així, era també de Konanwampum,
te sortia una carta. Molt bé.
Després hi havia jocs japonesos típics de Saturn,
també, i vaig comprar un que es venia amb el joc de tarot.
Hi havia allà que dius... Ah, però venia amb les cartes, no?
Sí, sí, sí, o sigui, el CD, saps?
Ah, d'acord, sí. I venia les cartes,
que allò es veu que podies interactuar amb el videojoc.
Clar, com que es veu en japonès, doncs jo no ho donava de més.
Clar. No ho donava de sí.
Però vull dir que era curiós, no?
O sigui, per això et deia que era una cosa molt comuna,
no molt comuna, no era extraordinari, no?
Fumava por dins de l'estètica, diguéssim.
Molt bé.
Participa a la comunitat del Generació Digital
el nostre canal de Telegram.
Doncs videojocs que apareixen aquesta setmana.
El primer que volem destacar és el Poperazzi.
Star, Eli, Francesc, poso la sintonia del videojoc
i heu de dir-me de què creieu que va.
És complicat, Albert.
Poperazzi és d'animals famosos
que han de fugir dels seus fans, que els fan fotos.
M'agrada, és per un altre videojoc.
Què creus que va, Francesc?
Poperazzi?
És com aquell del Pokémon que fas fotografies,
hi has d'haver fotografies de cadallets i macos.
T'estàs apropant, eh?
Sí, sí, t'estàs apropant.
Mira, els que han fet el videojoc el defineixen com un...
Tu portem el control d'un fotògraf en primera persona
i hem de descobrir, mentre saltem, correm i interactuem
amb un món obert, tot tipus de gossos.
És un món totalment poblat de gossos
que fan coses que no són de gossos.
Vull dir que ens trobem un gos anant amb moto,
però clar, que dius com va, que estan també a les botigues,
comprant, etcètera, etcètera,
i tu has d'interactuar amb aquests gossos.
Se m'entén o no se m'entén?
Però gossos humanitzats o gossos normals?
Normals.
Gossos que fan coses de persones.
Però que continuen sent gossos.
Si són gossos normals, és a dir, 4 potes amunt d'una moto.
Correcte, sí, sí, és molt estrany.
Com millor ho fem,
més i millors càmeres tenim i més zooms tindrem
per poder-nos apropar més en aquests animalons.
Molt bé, doncs aquests Puperazzi apareix per PC i Xbox One.
Aquesta setmana també tenim accés a un paquet de videojocs
d'una anissaga molt estimada per molts, que és el Hitman.
Aquí l'hem parlat moltes vegades, és el Hitman Trilogia,
una edició normal de l'1, 2 i 3,
on portem el control de l'Agent 47
en un thriller, una aventura d'espies.
Els jocs estan inclòsos en Xbox Pass,
vull dir que si el teniu podeu jugar-hi,
però m'ha sontat molt que si el volem comprar,
el preu és de 100 euros.
Els tres.
Versió digital.
Sí, sí, sí, i també versió...
30 euros i escat.
Però són versions remaster?
O originals, originals?
Originals, originals, sí, sí, sí.
No ho sé, m'ha semblat una mica car, però...
Escolta'm, endavant.
Si és la digital, jo ho veig car.
Sí, sí, digital, a totes, eh?
No estim, sinó...
A totes haig anat veient els preus.
Si és la capsa física i té la capsa amb un post i la xapa,
aquestes coses, per regals, per reis,
i per, jo què sé, per l'aniversari,
doncs sí, mira, va, una despesa així generosa, no?
Però si és digital, pica, eh?
Sí, sí que pica, sí.
Doncs aquest Hitman Trilogia apareix per PC,
Xbox One, PlayStation 4 i 5, Xbox One i sèries.
Si anéssiu ara a fer un viatge en el temps,
i aneu a Roma, a l'època dels romans, eh?,
què aniríeu a veure?
O sigui, alguna cosa...
Depèn de l'any. Depèn de...
No, no. Sí, sí.
Home, jo aniria a veure, per exemple,
l'assassinat del César, per exemple.
Jo aniria a termes, a banyar-me els termes romanes.
Està molt bé.
Alcaldàrium, al frigidàrium...
Jo ja no moro per allà.
Clar, és veritat, és veritat.
És que ara apareix el Expedition Rome.
Ara fa gairebé deu anys que va aparèixer
l'Expeditions Conquistador,
on portàvem un conquistador espanyol que s'arribava a Mèxic,
i pensa tu el que faria.
També va aparèixer l'Expeditions Viking,
i ara ho fa aquest Rome on portem el control d'un legado,
o general de l'exèrcit de Roma,
que investiga la mort del seu pare
i les nacions properes
mentre expandeixen la influència romana per tot el món.
És un d'aquells jocs que...
Mira, l'altre dia llegia una notícia,
de fet ho vaig llegir a Vandal,
que hi ha un jugador anomenat Simon,
que porta, el que comentava,
que porta 20.000 hores al Civilization 5,
i que té ganes de jugar més.
Abans parlàvem del Sid Meier, no?
Sí, sí, se l'ha acabat ja, o no, el joc?
No, no, diu que encara més,
perquè, clar, com que fa expansions, etcètera,
ell diu que té ganes de continuar jugant.
20.000 hores que van fer el càlcul,
no sé, són no sé quants anys, eh?,
són com... no sé, són una barbaritat de...
Però no serà la mateixa partida, o fos la mateixa partida?
No, jo crec que sí.
Jo m'ho crec que sigui la mateixa partida, sí, m'ho crec, m'ho crec.
Sí, perquè si es van fent...
Clar, gestionar tot això seria per veure-ho, eh?
Sí, sí, es veu que els mateixos del joc, doncs, l'han publicitat, eh?
Ja li poden fer un bon regal.
I tant, i un monument, fins i tot.
Sí, sí, sí. Aquest joc apareix...
El trobem per Expedicions Rome, apareix per PC.
Per PC el podem jugar i apareix aquesta setmana.
Generació digital. Acabes de fer una captura.
També volia parlar que ens ha arribat
a la redacció del Generació Digital
el llibre Ludens, Siete juegos de mesa que expliquen el ser humano,
el ser humano, perdó, de Geoplaneta Ciencia,
escrit per Oliver Roeder,
és un... mira, és un llibre que tenim aquí,
que ara té a les mans el francès.
I aquest llibre parla de dames, de Batman, d'Escacs,
del Go, del Poker, de Scrabble i del Bridge.
L'autor parla dels seus orígens, la seva importància històrica
i el mecanisme que els converteix en una font de plaer.
Com que, a més, l'autor és un estudiós
de la intel·ligència artificial a Harvard,
també els vincula amb aquesta ciència.
Ludens vol explicar en el fons per què el joc ens fa més humans.
Aquest tipus de joc. Les has estat follant una miqueta, no?
Doncs la veritat és que sí, és molt interessant,
sobretot la forma en què explica com alguns d'aquests jocs
han servit de base pel desenvolupament d'estratègies digitals
per construir intel·ligències artificials, etcètera,
parlar dels casos dels escacs, no?
Però també, com altres d'aquests jocs,
també han tingut adaptació en format digital,
s'han desenvolupat programes per jugar-los,
i la diferència d'estratègies entre els jugadors humans i els motors,
i els motors virtuals per a crear això,
i és el que diu, és el que ens fa humans.
Si tots aquests jocs els poden jugar màquines i robots amb intel·ligència,
què han servit per a nosaltres, com a persones, per desenvolupar-nos?
Què ens han permès de practicar les nostres estratègies mentals
que les utilitzem després per enfrontar-nos a la vida?
A les màquines els serviria per al mateix.
Aprendre a jugar al go o als escacs faria que una màquina
sigui millor conduint un cotxe o creuar al carrer, no?
Crec que són coses interessants
que de la lectura d'aquest llibre se'n poden despendre.
Són set jocs, damas, backgammon, escacs, go, poker, escabal i bridge.
Hi ha algun d'aquests jocs que no heu jugat, Mastar, per exemple?
Jo he jugat a tots, però mai sé com es juga el backgammon.
Ah, sí?
O sigui, és el joc que sempre se m'ha atragantat.
Quan he après a jugar, no es juga així.
Amb els de més sí, amb el poker... Te'l inventes una mica.
Això era el Juegos Reunidos Hyper, estava allà,
i vaig veure que es jugava així.
Llavors venia algú, un cosí, un germà...
Potser m'aprenien el pèl, però no.
Però es veia que no jugava.
És poc intuitiu, el backgammon, el que va inventant...
També teniu mal dia.
El bridge el trobeu complicat, com jo el trobo complicat?
Jo no l'he jugat.
El bridge és l'únic que no he jugat.
Me l'he explicat fa dos estius i no recordo res.
I recordo que em va costar agafar-li el ranquilló.
I vosaltres sí que heu jugat a tots?
A tots menys el bridge, sí.
Doncs sembla que avui va de jocs de taula,
perquè el Guarmais ens diu que ell juga al Viajers al Tren,
que és un gran joc de taula, però diu que el juga online.
I el juga per PC.
Ah, que bo!
Sí, sí.
Abans fora de micròfon amb el Francesc,
tu em comentaves aquest joc, no?
És molt guai, aquest joc.
El jugar amb la família ens encanta a tots, i és fantàstic.
Inclús nens petitets poden jugar amb tu,
perquè capten fàcilment el que s'ha de fer.
Molt bé. De què va, així com titular?
Bàsicament, el que has de fer és anar creant línies de tren per un mapa
i enllaçar ciutats.
Tens unes cartes que són els teus itineraris que has d'intentar complir,
i si les compleixes, guanyes més punts,
i entre tots compatiu fins que s'omple tot el mapa.
Molt bé.
I seguint parlant de jocs, però aquest cop per mòbil,
el Joan Logan em deia que està molt enganxat
al joc que vam parlar la setmana passada,
el Vampire Survivors,
i el Roger precisament el recomanava avui com a videojoc per mòbil.
Vull dir que deia donar-li una oportunitat perquè està molt bé.
Marca és tendència, eh, Eli?
És que bé, no m'ho pensava gens.
I també el Roger Valdomà diu que aquest joc de fer fotos als gossos,
del que hem parlat, que hi va jugar perquè estava el game pass,
i diu que millor que no hi partem gaire el temps.
Home, és bonic, la música també és bonica, però no ho sé.
Potser si fessin una versió de gats, potser tindríem més.
Ara ens toca la fibra.
Per cert, aquesta setmana ens queden pocs minuts per acabar el programa.
Ha acabat estàdia, ja? Sí.
A més, han fet una cosa a Google que dius,
home, podíeu haver-ho fet abans.
Ara, els comandaments que tu tens, vas a la pàgina,
de fet, et demana que vagis a Chrome,
i pots fer-lo funcionar amb Bluetooth.
És a dir, que universalitza el comandament
perquè pugui funcionar a tot arreu sense cable.
Cosa que està molt bé, vull dir, mira, almenys podem utilitzar-ho,
però ja fa molta pena que ja no surti.
Jo, que tinc sempre el Chromecast per uneu a la tele,
a dalt sortia el tema d'estàdia,
ara ja no surt i dius, mira, ja està.
Trobo que s'ha resolt prou bé, tot plegat, de totes maneres.
Els senyors de Google tenen tanta pasta que han pogut tancar...
Sí, sí, de fet, a la pàgina posen moltes gràcies
per haver-nos acompanyat o per haver jugat amb nosaltres.
Ja n'hi ha prou.
M'agradaria saber com, saps, el moment de desconnexió,
segur que han fet alguna cosa...
Jo m'imagino el senyor de la netesa a mitjanit allò,
tancant clac-clac-clac-clac amb la fragona...
S'acabou. Segur que sí.
És més èpic així, en una sèrie seria més èpic.
Molt bé, molt bé.
També volia parlar, però no tenim temps, el tema de Microsoft,
els problemes que té, l'acomiadament que farà...
10.000, 10.000. Sí, sí, en un futur.
També Ubisoft, els seus problemes amb els seus treballadors.
Estem veient que moltes empreses multinacionals
estaran en moments que tenen problemes.
El que demostra que potser no feien falta 10.000 persones més.
Ja.
Perquè són moltíssimes. I Microsoft...
Microsoft ho anuncia en ple tema de la compra d'Activision.
Sí.
Vull dir que també es compta,
perquè vol dir això pels treballadors d'Activision,
un cop sin treballadors de Microsoft,
perquè el primer que es fa quan s'adquireix una companyia,
moltes vegades, és fer neteja.
Exacte. I també dir-vos que el Parlament Europeu
ha parlat del videojoc en una sessió plenària.
Els braços? Sí, sí.
I diu que crearà un...
Bé, volen potenciar, volen potenciar els videojocs,
veuen que és un tema que s'ha de potenciar a nivell europeu,
i crearan un nou premi europeu de videojocs,
que segurament en parlarem l'any que ve,
si és que tenim un programa encara.
Senyors amb corbata i senyores amb la família Rans.
Ara mateix.
Sí, sí, doncs res, acabem el generació digital ara mateix.
Ara mateix.
El Roger Fontarnau, des del Control de Sau.
Gràcies, una setmana més.
Que vagi molt bé la setmana.
Gràcies, estar, des de Tarragona, tu i l'Albert Cots.
A vosaltres, petonets, petonets per tots.
Igualment, Elisabet Sánchez, fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
I Francesc Xavier Blasco.
Hem de buscar més jocs d'aquí una setmana, es parlarà més.
Doncs aquí estaré jo esperant. Molt bé.
Ullens, gràcies per estar amb nosaltres tota aquesta estona.
I tornem la setmana vinent.
Si voleu escoltar-ho des d'ICAT, els dissabtes a les 10.
Adéu-siau.
Gràcies per haver-nos acompanyat.