I què?
I què? La ràdio inquieta.
Oh, yeah.
Benvinguts al Generació Digital,
el programa d'ICAT que parla de videojocs,
de creativitat i de cultura digital.
Ara comencem l'edició número 725.
Falta molt poc, poquíssim, per la novena edició...
del Media Digital Arts Festival,
i en parlarem amb el seu director.
La Gina ens parlar de les creacions de Lucas Foc,
el Francesc ha conegut part de l'equip de la Saga Train,
i l'Oriol Dalmau ha jugat el seu partit més important
amb el FIFA 20.
Comencem.
Això és Generació Digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez.
I avui també amb l'Albert Garcia, què tal?
Bones, molt bé. Estar tot bé?
Fantàsticament bé.
Oriol Dalmau, que t'estrenes a l'estudi.
Moltes il·lusió. Estic nerviós.
Comencem abans de començar amb tu.
Gina, hi ha un videojoc important, major de 18 anys, que surt avui.
Avui en Cris Vilches ens parla d'una de les sortides més sonades
de l'any, que és el nou Call of Duty.
Hola, Albert, hola a tothom.
Avui torna un clàssic dels xuters a primera persona.
Call of Duty Modern Warfare torna a sortir avui, 25 d'octubre,
i ho fa amb el mod de campanya que ja va desaparèixer
en el Call of Duty Black Ops 4.
Un mod de campanya que molta gent li agrada més que el mod online,
com més personalment, a mi em passa,
perquè en el mod online és un campi qui pugui brutal,
i en el mod offline hi ha unes missions preparades
que et fan sentir dins d'una pel·lícula,
i això m'agrada moltíssim i s'havia perdut,
i ara ho tornem a recuperar.
Una cosa que m'ha sorprès molt, més enllà dels gràfics
i la potència del joc, és l'eliminació de loot boxes.
És una bona decisió,
tenint en compte l'injust d'aquest sistema totalment aleatori.
En la mateixa línia, tampoc hi haurà DLCs.
Això no vol dir que no hi hagi contingut,
que hi haurà, però vindrà en forma d'editoritzacions
i de forma totalment gratuïta.
Arribarà tant a PC com a Xbox com a PlayStation 4 al mateix temps.
Per què?
Perquè hi haurà un sistema de crossplay entre plataformes.
El que no sé com s'ho faran és per fer el matchmaking,
perquè si hi ha un crossplay entre plataformes,
no és el mateix jugar amb un comandament
que jugar amb un ratolí i un teclat.
El que tinc clar d'aquest No Call of Duty
és que és una bona forma de començar la saga de nou,
de tornar a enamorar totes aquestes persones
que van deixar de jugar,
i sobretot de fer front a una cosa que es diu pay to win,
que em sembla brutal,
i que ja era hora de tenir crossplay entre PlayStation 4,
Xbox One i PC.
Ho he dit com molt sentit, molt des del cor.
Molt polític, ha sigut.
El Duty ha de recuperar una mica de terreny,
perquè sí que té una certa imatge negativa amb les caixes de loot,
que sí que va bé que vagin en contra d'això.
Albert García, tu ets jugador de Call of Duty,
ho has sigut alguna vegada?
Del primer Modern Warfare, precisament,
que ja té més de 10 anys,
i si us penseu que les caixes de loot han desaparegut,
ho sento molt Oriol i Cris, però el sistema que ve és pitjor.
No fotis, és el casino de l'NBA.
I tant! Home...
Oriol, com que et tenim aquí,
tenim moltíssimes ganes d'escoltar-te,
perquè has de parlar d'un joc important
i donar-li el que diràs ara.
I juga l'Oriol Dalmau per donar-li el vist i plau.
Ho he dit bé, portes unes quantes hores, no?
Sí, senyor, hem jugat al FIFA 20,
que és el superventes d'Espanya, segur.
40 principales, eh?
Sí, número uno, FIFA 20, sempre està.
Però sempre, tots els mesos, tots els anys...
Hi ha quatre paraules del món dels videojocs que em foten de mala llet,
que és Fortnite, DLC, Micropago i FIFA,
i aquests dos últims s'impliquen una mica.
No soc de FIFA, jo, ja t'ho dic ara, però soc un professional.
Albert, tu em demanes una review,
i jo hi he estat unes quantes hores.
Avisa, aquest no és un anàlisi pels Fiferos professionals,
aquella espècie de domínit que posa el FIFA quan surt,
i no el torna a treure fins que surt el següent FIFA,
canviar el CD un cop l'any, no?
Jo en conec d'aquests, però del golf, dels jocs de golf.
Ah, sí, doncs encara gent més... No ho definirem, però vull dir...
Jo parlo d'aquests superfiferos, aquest anàlisis no és per ells,
perquè ja se l'han comprat, de salida.
És una review pel que la gent que li agrada el futbol li estan pensant.
M'agradaria fer un partidet de futbol de tant en tant amb col·legues.
Què tal, aquest FIFA? Doncs mira, maco, si vas a Metacritic,
i veus la versió de PS4, que és la més venuda,
et trobes que a la premsa li heu posat un 79,
que és el primer FIFA de la història que baixa del 80,
que per a un FIFA és poc, però és que els usuaris...
Ai, mareta, els usuaris li han posat un...
Ho veiem a la pantalla, un 1,1 de nota.
Sí, ara ho veurem, esperem... 1,1 estàs dient.
1,1, que a més surt en vermell, a Metacritic,
que és la pitjor nota del FIFA de la història.
Si fem un repàs, el FIFA 19 tenia un 1,7 dels usuaris,
el FIFA 18 un 3,4, el FIFA 17 un 4,9,
per tant, ja veiem la tendència titària i tan equil,
d'enfonsar-se.
Però tot i que les notes són així com molt baixes pels usuaris,
segueixen un dels jocs més venuts.
Sí, sí, perquè hi ha tota una comunitat FIFA,
que és el que et dic, que són aquests ominis,
que treuen un FIFA per posar l'altre, ni tan sols ho plantegen,
però sí que és cert que mica en mica les coses estan canviant.
És a dir, hi ha tota una sèrie de gent
que es dóna a compte que Electronic Arts
li està venent bàsicament el mateix joc per 70 euros,
que és gilipolles, s'estan cansant.
Aleshores, jo no vull fer-me petar tan metacrític,
però PES 2020, a metacrític dels usuaris, té 86.
Per tant, hi ha una diferència abismal.
Podríeu dir, home, hi ha una gran novetat del FIFA 20,
que és el modo volta.
Ah, això del futbol callejero.
El modo volta. A veure, perquè no ho sàpiga,
com deia la Gina, futbol callejero, partits ràpids,
tres contra tres o cinc contra cinc, tipo futbol sala.
I van bastits amb xandall, eh?, perquè veig que...
Hi ha jugadors... també hi ha el Vinicius i tal,
però van bastits de qualsevol manera.
Del Decathlon. I, sobretot, el Decathlon, sí.
Del què jugar. Però és molt vistós, perquè és molt fàcil fer filigrana,
regates, és com molt ràpid,
i s'ho han pres molt seriosament, els del FIFA,
perquè el mode història és amb el volta, precisament.
No té el guió de Juego de Tronos, però és divertit.
Home, quin guió fots amb un partit de futbol.
A ple de clichés, però jo jugant, m'he enganxat,
i per jugar amb col·legues és divertidíssim.
I abans venia a part, aquest joc, era el FIFA Street.
Però, però, però, però...
Després jugues un partit de 11 contra 11,
i, sobre el terreny de joc, tens el mateix joc que l'any passat,
i molt similar a l'anterior.
Han afegit cosetes, a la carrera tens més rodes de premsa,
pots xatejar amb els jugadors amb el modo manager,
es mantenen equis femenins, que no estaria en qualsevol posició,
però la jugabilitat és idèntica.
És que és boníssima, però no ho és.
Els jugadors... és difícil d'explicar,
però sembla que estiguin flotant.
O sigui, com si tinguessin un arnès a l'esquena...
O sigui, que la gespa va per una banda i els jugadors per una altra.
No tens la sensació que el jugador pesa.
No ho sé, o sigui, es nota desfasat.
Els porters fan uns rebots absurds, que estàs venut...
Són els errors de sempre de FIFA que es repeteixen.
Clar, la cosa és que si tu poses un gameplay de pes 2020,
i veus que la cosa canvia,
és un joc realment més realista.
O sigui, el FIFA té 10.000 modes de joc,
off-line i on-line.
Té moltes lligues, torneig, carreres, el modo foot,
les cartetes aquelles dels nassos...
Perdona, tens d'equips reals, és a Divarça, Madrid...
Això que et dic, llicències, és que jo crec que Electronic Arts
es gasta la pasta no en desenvolupar el joc,
sinó en pagar les llicències, que deuen ser caríssimes.
I després diuen, ai, el joc, que l'hem de fer.
Calla, que nosaltres no fem llicències.
O probablement s'estan esperant a la propera generació,
que podria ser.
Però hi ha continuïtats tan increïbles,
com que jugo el Partido Clássico només a instal·lar-lo,
i el Manolo Lama al Grisma li diu Neymar.
Perquè suposo que ho han arreglat amb un parche, és un error,
però ja es veu que hem fet tant copiar, pegar,
que directament posem jugadors de l'any passat,
i això ho dic en sèrio, eh?
Per tant, a veure, el partit de futbol en si,
jo no dic que sigui un desastre, però fa mesos que no evoluciona.
Per tant, aquesta és la sensació, fins i tot amb el modo volta,
que és la novetat, pots fer-te el teu propi avatar,
editar la cara, els ulls, el nas, la boca...
Però al final tu jugues,
i la mateixa noia asiàtica que tens al teu equip
surt 30 vegades amb 50 equips diferents
amb la mateixa samarreta, dius, què ha passat?
En definitiva, jo seré més contundent que mai en aquest joc, eh?
La meva opinió és que els jugadors...
hem de donar una lliçó d'humilitat a Electrònics Arts,
han d'entendre a aquesta gent que el joc de futbol,
el més important és com jugar a futbol,
que no els 50.000 modes i llicències,
i que, per tant, aquest fifa vintot i el modo volta,
que està prou bé, jo crec que aquest any hem de passar,
i ens hem de comprar el PES 2020,
que és el que jo recomanaria,
i fer que a Electrònics Arts no s'adormin los laureles,
perquè ja li han robat el bàsquet,
li poden acabar robant el futbol, també.
I estic comentant la versió PlayStation 4, eh?
Perquè si comento la de Switch...
Bé, no, però Switch... La de Switch...
No ho entenc, no? Va sempre la seva, no?
Però va sempre la seva, i ja la imatge no la busca, no busca...
No té un nom diferent, es diu Legacy Edition,
té un 0,8 de nota, eh?
I...
Al Metacritic, també.
I la premsa, que és el més al·lucinant,
té un 49, Suspenso de la premsa amb un FIFA...
Això és perquè sortia al noticiari del Piquenes, és molt fort.
Perquè surti, perquè surti en tots els de les notícies,
dient a veure, ha passat una cosa, hem desencarregat...
Franco Pro, abans d'això, passant del FIFA.
Però Albert, tu m'estàs fent caretes.
Tens alguna cosa a dir i no te'n coneixes.
És un tema molt interessant, estic d'acord.
Aquest any el Volta és només per fer anuncis.
Realment al Volta li han tret l'opció de multijugador online,
i si li treuen aquesta opció, a un joc de partits 3 contra 3,
en el fons, Toni Cars no vol que ningú jugui al Volta,
vol que gaste diners en el fut.
Per tant, al Volta, penseu que és només per fer anuncis.
La primera setmana del FIFA, els aficionats superpro...
estaven supercontents amb el joc.
M'encanta aquest fenomen amb el FIFA.
La segona setmana, odi màxim.
És a dir, el fan de FIFA,
a banda de l'escripció que has fet superverídica,
és un fan que el seu estat d'ànim respecte al joc
varia cada setmana.
Aquesta setmana potser l'odien,
però potser és tan flipant.
I des d'aquí, una abraçada a tots els fans del FIFA.
Efectivament. Són molts.
Si jo soc un jugador que no m'agrada jugar en xarxa,
aquest joc no pot ser bo, no pot estar bé.
A veure, és un joc que t'atrapa com un laberint
que pots estar-hi tota la vida jugant.
Està pensat, per això, perquè no te l'esgotis mai online i offline.
Però si tu el que vols és jugar amb col·legues a futbol,
que és el més habitual, un mando patir i un altre,
i jo et recomano el pes, perquè al final un joc de futbol
importa el que passa sobre la gespa.
Moltíssimes gràcies per venir a sortir.
A vosaltres, per acollir-me.
Anirem veient. Si no em foteu fora, sí.
Perfecte. Que vagi molt bé i sort.
Gràcies.
Generació digital.
Doncs som a ICAT, el programa del generació digital,
i avui volem parlar-vos d'una nova edició
del Mira Digital Arts Festival,
que començarà el dimarts 5 de novembre a la Fàbrica Fabra i Cots,
i també en un munt de llocs de la ciutat de Barcelona,
que ara us comentarem més o menys.
De fet, Albert, com dius, 3 de les seves jornades seran
a la Fabra i Cots, la Fàbrica de Creació,
els dies 7, 8 i 9 de novembre.
A més, el dia 5 de novembre organitzarà un concert a l'auditori,
i, a més a més, el 6 de novembre ho farà al Teatre Lliure i a l'Ideal.
I a l'Ideal, que en parlarem molt aquests dies,
perquè aquesta setmana hi ha hagut la inauguració.
Ahir, dijous, es va inaugurar amb el Monet,
que és la primera exposició que es farà.
Jo hi he anat i és un espai fantàstic.
Bé, jo ho he vist per YouTube i he al·lucinat.
Tinc moltes ganes d'anar.
Oriol, molt benvingut al generació digital.
Com estàs?
T'agrada que t'estudi dos fantàstics plens de pantalles,
que suposo que et sents bé, no, amb pantalles?
El LED és fantàstic. El sostre és increïble.
Abans deia l'Oriol Dalmau que la gent que fa YouTube i Twitch,
llum de LED.
El mira, és LED tot o també hi ha altres tecnologies de llum?
Cada vegada més, l'Àser.
Els últims darrers anys, l'Àser està pujant bastant,
tant amb espectacles com amb instal·lacions,
i és com l'última tendència del sector.
Va molt bé, perquè quan t'has d'operar de la vista,
en lloc d'anar a una clínica, vas directament al Mira Festival,
obres els ulls, mires l'escenari fixament,
i escolta un parell de dioptries menys.
De fet, aquest estudi, l'únic que li falta,
en comparació amb el Mira, és el DOM, que encara no el tenim, però...
Anem amb el temps, mira el que hem avançat, amb uns anys.
Exacte, exacte.
Molt bé, abans de res, recordar que aquesta serà la darrera edició
que fareu al Fabra i Cots, després de quants anys allà?
9 anys, 9 anys.
Vam entrar amb el casc, ho vam obrir al Fabra i Cots,
i ara sembla que s'ha acabat una etàpiga
per restructuracions urbanístiques dels espais,
i ara l'any que ve, a cerca de nou espai,
tenim algunes opcions i creiem que seran delegrades.
I l'any que ve serà l'aniversari, també serà una excusa perfecta...
Canvi sempre està bé. Sempre està bé,
i creiem que els espais, al renovar-se,
també ens donaran altres opcions per fer altres activitats,
i sempre és una manera de créixer en altres àmbits.
Jo crec que faran servir el DOM de l'estudi dedicat, no?
Aquest DOM que anem veient.
Exacte, exacte.
Doncs comencem amb un dels primers concerts
que podrem veure i escoltar a l'auditori, com deia l'Eli,
que és el de Tristan Perik i la Vicky Chou.
Serà el dimarts 5 de novembre.
Vaig tenir la sort, curiosament,
de participar en un taller que feia el Tristan Perik, el Sonar Més D.
A més, he portat aquí el disc del One Beat Symphony,
que és molt curiós, perquè és un disc...
Bé, no es pot dir disc, és la caràcter de l'LCD,
però dins hi ha tot d'electrònica,
que es pot sentir música, fins i tot,
que és la música que va fer ell fa ja uns quants anys.
I el teniu a l'auditori?
Sí. Aquest any, a part de Fabrecords, que comentaves abans,
tenim també espais com l'auditori, el dimarts.
Al Teatre Lliure també hi ha una col·laboració,
on fem part més performàtica
i és una òpera transfeminista de música celta i trance.
Oh! Quina bona pinta!
És d'un dels espectacles, és de Colin Self,
és un dels cantants que més m'al·lucinen,
és un dels millors concerts que he vist,
no saps ni el que és, ni és òpera, és una performance...
A veure, després de música celta i trance,
m'agradaria que escoltéssiu aquest disc que tenim a sobre
de la taula de Tristan Périk.
Perquè perdona, aquest disc té una sortida de cascos, d'auriculars...
Sí, a veure, no és un disc per se, és una funda,
per qui ens estigui escoltant per la ràdio i no et vegi en vídeo,
és una funda de CD d'aquestes típiques dels anys 90,
que a dins té com una electrònica,
té un botó que posa on i un volum, que és una rodeta,
i li hem enganxat uns auriculars de botó,
i jo acostaré els auriculars de botó al meu micròfon.
A veure...
Se sent molt fluixet, eh?, per això, sí.
Heu de sentir com una espècie de taladro molt agut.
Sí, sí, això és...
Els vostres gossos ho estan sentent, segur.
Sí, sí, de fet, al concert crec que hi haurà com centenars d'altaveus,
o molts altaveus, no? Em fa l'efecte?
Sí, al voltant del piano es col·loquen,
130 mini altaveus per agafar totes les freqüències
i repartir-les per l'espai.
Molt bé. Aquest serà un dels concerts
que serà com abans de l'espectacle del Mira com a tal, no?
Exacte.
Que ens fa molta il·lusió.
Presenteran el Surface Image,
que serà aquest primer concert a l'auditori,
i aquest, un dels primers concerts a l'auditori.
Per cert, també podrem escoltar Blanc Mas,
que podrem veure el dissabte a l'estrena del seu nou espectacle,
que és un disc que es diu Unlimited Village Mile,
on hi ha aquestes col·laboracions amb artistes visuals,
en aquest cas amb Dan Toms,
que és les col·laboracions una miqueta de dj visuals amb artistes,
és una mica marcat de la casa vostra, no?
Sí, per això vam començar el festival el 2011,
i vam veure aquests dos mons,
els artistes visuals que no tenien molta sortida,
en el seu moment,
i que cada cop veieu més que en espectacles en pantalla, de gran format,
i Blanc Mas, el que estem escoltant,
és una brutalitat de disc que no sabem classificar, a vegades,
si és metal, si és electrònica, hi ha parts de jazz,
és electrònica contemporània, sense inclassificable, no?
I aquests dos artistes, com ho fan?
És a dir, vosaltres dieu,
mira, col·laborareu amb sinèrgia vosaltres dos,
coneixen i us ho proposen vosaltres, com va això?
En aquest cas, el tour que estan fent hi va junts,
per tant, estan preparant el set de manera emparel·lera.
Però moltes vegades, Dan Toms l'hem portat alguna altra vegada,
també amb altres artistes, al quals nosaltres els agrada molt el que fa,
els hem proposat,
i ells mateixos comencen a treballar junts, quatre, cimesets, abans.
És molt complicat, tot el tema tecnològic,
abans deies el tema del làser,
que això suposo que cada any deu canviar,
aquí, jo què sé, amb el tema de l'àudio tenim l'RCA,
el Canon i poca cosa més.
És molt complicat, un festival com el vostre?
Bueno, hi ha molt vídeo.
Segur que el vídeo els problemes multipliquen per 200.
L'àudio, al final, és bastant més senzill.
Els formats s'han estandaritzat, jo crec, des de fa molts anys,
encara que hem anat canviant,
però és que al vídeo van sortint noves entrades, noves formats,
noves cablejats, noves software, no acabes mai.
Un ordinador que només accepta RGV,
és allò, UBGA, i no té HDMI, no?
No, no, és el rider tècnic de vídeo,
el que nosaltres els enviem als artistes, que és la pantalla.
La pantalla és gran, són 18 metres, i han d'adaptar els continguts.
Doncs imagineu que cadascú ha de preparar aquells continguts
d'una manera molt especial, i cadascú ve amb els seus ordinadors,
els seus cablejats, cadascú ve d'una manera diferent.
És la part més complexa.
I que no es veu, i que és una pena,
perquè això també estaria molt bé en un documental poder-ho veure.
La professionalitat dels equips, no ho sé,
personalment és una de les coses que més m'agrada.
Hauríem de fer un festival al revés, de portes cap dintre, no?
Exacte.
Això és un format, eh?
I la gent arriba amb la seva acreditació,
li donen un cable i li diuen, i ara connecta-ho i que funcioni.
I els artistes de públic al revés, eh?
Ah, doncs mira, això també estaria molt bé.
De altres formes, mira, si hi ha un so del mira, per mi és aquest.
Aquest so, aquesta ambientació sonera,
és el que a mi em recorda molt el mira quan hi vaig.
No sabria definir el tipus de música,
abans ho deies també amb l'anterior cançó.
Aquest és Sam Shepard, que té l'àlies de Floating Points.
Què ens pots dir d'aquest artista?
Doncs Floating Points és dels artistes que més ha crescut,
a nivell de nom, a l'escena nacional-internacional,
i és curiós perquè fa molt DJ set,
on treballa a tots els pals de la música,
més avall, com siguéssim, i quan ell fa discos, canvia totalment.
Se'n va més cap a la part àcid, jazz, electrònica, experimental,
més a fictinera dels anys 90, molt més àcid tot,
i això suposo que és el que...
Segurament, no ho sé, hi haurà un remanent meu allà que...
Sí, és un glitzillo aquest de fons.
És curiós, és curiós.
Això de les etiquetes és impressionant.
Sí, parlem una mica de les etiquetes,
perquè amb això dels camins de la música electrònica
és curiós com és fàcil entrar una miqueta en confusió, no?
A Bancam podrem trobar un munt de subgèneres de la música electrònica,
com, per exemple, el house, el dance, el footwork, el juke, el garage...
N'hi ha molts.
Oriol, tu dones molta importància a totes aquestes etiquetes o no?
No, cap ni una.
Acceptant la música màquina, aquesta sí.
Aquesta entra també el dijous.
El dijous entra, sí, sí.
No li dones importància, però a nivell...
Per exemple, de Bancam, de cercador...
És molt complicat.
Fins i tot definir, no?, un artista, definir què està fent.
A Sant Claud, etiqueta.
No, no, és que hi ha, per exemple, 700 Bliss, que són dues noies,
fan poetri islam, que és poesia, sobre cançó, amb hip-hop,
però a la vegada tots els baixos són com de destrucció absoluta, no?
Llavors, no entra dintre de cap àmbit i dius...
La jo de tots, no?, és una mica...
No, però estem en un moment, per exemple, de Spotify,
que tot ha d'estar etiquetat i tot ha d'estar més o menys controlat.
Ho necessiten. Ho necessiten, exacte.
Ho necessiten.
Nosaltres no ho necessitem, per això estan als directes.
Molt bé, perfecte.
I, mira, parlem de la joia,
bé, d'una de les joies del festival,
que és el Dome i els espectacles en 360 graus.
De fons sentim la música d'un dels espectacles al Dome,
que és el Robert Lipop i Lucas Gutiérrez,
que presentaran Nonface.
En quin moment està, aquests espectacles en 360 graus?
Doncs està en un moment bastant interessant.
Fins ara s'havia estirat bastant la part de processing,
és a dir, la més feta per ordinador,
és a dir, visuals fets més per ordinador,
el 3D, aquest impactant que et baixa, que se'n va...
I ara sembla que estem tornant al videoart,
està tornant a la narrativa,
estem trobant més peces de narrativa,
que potser a nivell visual no van a buscar tant l'efectivisme,
però que a nivell de videoart i del que expliquen són interessants.
Llavors, estan combinant les dues tècniques bastant.
I a nivell de so, en aquest espai també canvia?
És a dir, el so també és 360 graus o com baixa?
No, el so, l'espai...
Al final, per rebots hi ha un tema de reverb que tu coneixes bé,
s'ha de cuidar bastant bé i anem amb cinc, sis canals,
i amb subbúfers de manera normal, totalment alineada,
perquè costa molt, amb el rebot de la mateixa cúpula,
també controlar bé el so.
A més, és una cúpula que és temporal.
Si fos permanent, segurament ja haguéssim fet el 3D
i haguéssim separat els canals.
És molt curiós quan vas al mira i entres a la cúpula,
que jo recordo que hi ha dues portes,
l'un està oberta, l'altre s'ha de tancar.
És a dir, tot el tema de les tensions que no hi ha dins
deu ser complicat, també, no?
Parlem com és aquesta cúpula per la gent que no l'ha vist.
Doncs és un inflable, al final.
És com un planetari inflable, d'uns 20 metres de diàmetre,
i la pantalla, imagineu-vos, són 500 metres quadrats,
és a dir, tota la superfície.
I va projectat amb cinc projectors, cinc, sis projectors...
Que alinear-los no és fàcil.
No és fàcil, no és fàcil, i llavors, bàsicament,
tota la pantalla, doncs, per sobre teu, al final és un planetari.
Va molt bé per descansar entre concert i concert, s'ha de dir.
Sí, sí, sí.
És el truc de l'expert en festivals.
Sí, totalment.
Molt bé, en tot el tema aquest dels 360 graus,
a Catalunya i a Espanya,
hi ha potencial, hi ha gent que està aportant coses noves,
o tot ve de fora, com va?
A veure, nosaltres, aquest any,
hem fet una residència amb l'Angar, amb el centre,
per promocionar això a una open con, no?
Hi ha hagut 70, 80 propostes nacionals i internacionals,
i d'aquestes propostes hem escollit una nacional i una internacional.
La nacional ha sigut sonda esparreguera,
de qual això m'ha emocionat, doncs que hi ha col·lectius,
també hi ha comarques, que a vegades ens oblidem comarques,
que no estem només a Barcelona,
i estem fent coses interessantíssimes,
i llavors estem captant tot això, i està ben moguda.
A part de la passió, fa en 360.
Exacte, exacte.
És curiós perquè amb el tema de les instal·lacions,
de les conferències, perquè també n'hi ha, dels concerts, del DOM,
hi ha una cosa que l'Estar l'ha vist i m'ha dit,
em vull parlar d'això, perquè m'ha semblat molt curiós.
Estar, què és?
No t'espantis, eh, Oriol?
Si fas una cosa rara, doncs aquí també intentem fer el mateix.
Mira, a veure, hem vist que hi ha una conferència,
que són els Sounding, que presenten un Sounding,
que aposa que és una antologia sobre el so i les percepcions sòniques.
I estan mirant a veure qui era aquesta gent,
i he vist que venen des de la Segona Guerra Mundial,
que venien d'una divisió que es deia la Ghost Army,
que feien tanks de plàstic i de joguina per enganyar l'enemic,
i posaven projeccions auditives,
una mena de timbaler del grup, diguéssim.
Sí, però per molestar.
Per molestar, diguéssim.
O per posar nerviós.
Era curiós, això és de la Segona Guerra Mundial, eh?
Sí, sí.
Quan es va acabar la guerra, van agafar tres membres de la Ghost Army
i van crear aquest col·lectiu, diguéssim, val?
Sí.
La cosa és que anys després, rere membre, audit,
són els que són ara,
i ells es defineixen amb, atenció, ja que aquí ve la cosa forta,
els rastrets del potencial del so,
infrassor i ultrassons per accedir a zones anòmales de transmissió
entre els regnes dels vius i dels morts.
I crec que no han estat quatre dies investigant sobre això.
No, no, porten... Però molts anys.
Anys, molts anys.
Amb això m'imagino gent fent...
Jo la pregunta bàsica és això què vol dir,
que fan una Wehand Directa o què?
Més o menys. Més o menys, a cony.
Col·loquen santuaris amb incens a dintre,
és a dir, és una experiència molt religiosa,
i el que fan és, bàsicament, emetre sons que et canvien la percepció,
però sense que tu siguis conscient dels sons que van passant.
Són altaveus, amb freqüències de subs greus i altres no tan greus,
com el que escolta un gosset, però altres nivells,
i pot sortir a la sala amb un estat d'ànim totalment diferent
només per l'experiència.
Això és com aquells cds estil New Age, de sons de balenes...
Llevan a col·límit i alfa...
Però aquests han perdut mi, no?
Allò que et canvien una miqueta per dintre, gràcies al so...
Això sí, pot a la moa, allò, entre directe...
És que, de fet, això, hi ha estudis molt fotuts d'aquests,
fotuts en el sentit que són seriosos a tope,
que tenen por, que és veritat que hi ha freqüències sòniques
que fan la sensació que hi ha algú al teu costat.
Això és un equip de la Universitat de Manchester, que es dediquen...
És veritat, et posen uns ultrasons, són sons, tu no sents res,
però et dona la sensació que hi ha un tio darrere teu
que et dona la sensació que hi ha esperits i coses d'aquestes.
És per aquí, per on van, aquesta gent?
Sí.
I llavors no cal que hi vagi ningú, a balançar la boca.
Que estiguis tu sol...
Això passa en una sala gran, això és una sala de 500 metres quadrats,
hi ha tots els santuaris... No ens ho estem imaginant.
Que tot no ho has vist, no?
Nosaltres ens tirem aquí, però sense saber què passarà,
perquè no s'ha fet mai, tampoc.
Seria en gran format.
Per nosaltres, també, la majoria de coses són experimentacions pròpies.
Tenim un seguro de vida o alguna cosa,
perquè a vegades la gent s'espantarà, començaran a cridar,
trucaran a les cases fantasmes...
Vosaltres dieu, aquest tio em cau bé,
mira, tens aquest espai en aquest moment,
aquestes són les coses tècniques que tenim,
el cor i coses que mai has escoltat...
No es pot igualar amb res, això.
T'enfirmaria, són coses que has d'afirmar.
I portarà a la gent,
li heu dit que portin aspirines o alguna cosa d'aquestes,
perquè ells es defensen així tal qual,
ells mateixos la cerca i la pràctica
que ells consideren arma antistificació,
o sigui, fer l'alçó com si fos una arma,
espero que no sigui com un canó d'aquests
que fan servir aquests senyors de la porra als Estats Units,
hi ha llocs així, per desoldre manifestacions.
Han de portar aspirina a la gent que vagi al mira?
Aspirina visual i auditiva.
Mare de Déu...
Em sembla un posicatxondo, eh?
No hi vagis, no hi vagis, però com que no?
Perquè a tu s'agrada, això.
És que a mi m'agrada, això.
És com el compte que pot sorprendre mal.
És la prohibició. Cuidado con los estrobos que pueden dañar.
O allò que quan anaves a la discoteca
et foties al costat dels altaveus
perquè t'atreguessin les pedres del ronyó.
Ens sonaven els baixos, això pel ronyó va força bé.
Escolta, tu, estar...
Jo a la disc, jo al línia.
No, però tu podries presentar alguna cosa.
Això és una cosa que també volia preguntar,
perquè el Sàudin també ho nota les coses.
És que es defineixen d'una forma molt xunga.
Diu que cercen en profunditat
una no línia temporal d'esdeveniments i fites sòniques
que van, atenció, eh?, des dels sons i cançons de sirenes
del segle VIII o VIII a.C.
fins a tecnologies holosòniques de l'any 2057.
A banda del que es pren en aquesta gent,
jo ara vull vindre jo al Mira a fer un espectacle
que t'has d'ensenyar.
Ja no quedi, perquè ja veig que es pot dir qualsevol cosa.
Però si jo vull presentar-te un currículum...
Supera això. Això és fàcil, jo, rai.
Tu pots fer això. I tant.
Que poc em coneixes. M'envies aquesta setmana.
Ui, ui, ui. S'espaga, no?
S'espaga bé, s'espaga bé.
Això, la selecció que feu de la gent,
és que aneu a cercar vosaltres a la gent,
o és gent que, escolta, mira, tenim això, us interessaria.
El 20%, diria que cerca,
i el 20% de sorpresa, aquestes coses que...
Ah, mira, bé, bé.
Les portes estan a veure.
I tant, i tant. I ho necessitem.
I en aquest sentit, Oriol, viatges molt durant l'any
per anar a buscar o el gent de l'equip teu?
Sí, ens en anem dividint. Sí, sí, anem...
I on aneu, a festivals o...? De tot.
Formats també, conferències.
Per exemple, ens agrada molt el CTM a Berlín,
que són temes de conferència, sobretot,
i també concerts,
a la Cracòvia i a l'Ensaum, que és un festival molt interessant,
que passa a diferents llocs de mines,
de la ciutat, a cases mitjamendonades,
i té molt gaming,
i l'Atonal també a Berlín i algun més,
però són festivals...
The Wrong, que són festivals The Wrong,
els Devices, que porten tecnologies errònies
i coses que no funcionen, no?
Ja ho és, estar, això t'agrada.
Coses que no funcionen ens agraden.
Sí, a mi m'agrada molt el que no funciona, no?
El que funciona ja està testejat.
I també per diferents àmbits.
El que fem menys són festivals de gran format,
a nivell professional.
En aquest sentit, suposo que també deu haver-hi gent
fent el mateix, és a dir, com tu,
venint aquí a veure'l mirar o no?
Sí, sí, clar, hi ha un intercanvi potent.
Aquest any fem dues o tres coproduccions
amb aquests festivals de fora,
perquè, si no, no ens ho podríem pagar,
i doncs comencem artistes visuals i músics
per fer-ho de manera conjunta,
i també festivals grans de la ciutat
i altres formats venen a veure el que fem nosaltres
per incloure alguns d'ells al seu line-up.
Per últim, dues recomanacions,
una instal·lació i un artista,
que no us heu de perdre.
Instal·lació.
La de Carlos Sáez és molt interessant,
perquè treballa la resina i el làser en conjunció,
i això és bastant interessant.
Jo quan sento resina es pensa en Jurassic Park.
Exacte. La resina, resina, estàtues, escultures de resina,
i quan la llum incideix dintre es generen unes matrius
que l'altre ja vaig veure unes proves i és bastant impressionant.
Molt bé. I a nivell de concert,
tenim una gran col·laboració, que és la de Floating Points,
com comentaves, amb Hummel Industries.
Hummel Industries estan al Poblenou, són d'aquí, i ells...
Tenen un nom molt de verga. Hummel Industries, sí.
Un canario i l'Anna és d'aquí.
I fa molts anys que treballen amb el Floating Points,
a nivell internacional,
i ells es caracteritzen per fer treballar molt bé, també,
a les projeccions i al làser en conjunció amb la música,
i faran un espectacle, un concert, el dijous, bastant espectacular,
només l'han fet una vegada i a poc record,
i aquí et farà una mica la presentació del projecte.
Està, alguna resina ja t'ho han agafat, algun material que...
No sé, dones-li voltes.
Només que hi hagi so i coses que la gent normalment no entengui,
jo entenc de sobres.
Coses que molestin, eh? Sí, perquè molestin bé.
Exacte. Com l'ha arrencat, secostres?
Ai, no! Sí, no, però...
Però no pots parar, és un dolor agradable.
Sí, ho entenem. Doncs així se'l mira, o sigui, a veure.
A tots els uients i els espectadors que ens estiguin veient per YouTube,
només heu d'anar a mirafestival.com barretiquets,
allà, doncs Oriol,
poden comprar diferents possibilitats d'entrades.
Sí, diàries, abonaments, i a preus molt...
l'econòmic serien pel contingut que hi ha.
Surt un euro el concert, l'altre jo comptava.
Què dius, ara?
Quan divideixes l'abonament pel nombre d'activitats que hi ha,
dius, hòstia, és un euro, això?
Doncs, Oriol, moltíssima sort d'aquesta nova edició,
esperant també la decena, ja en parlarem l'any vinent,
i que vagi molt bé, molta sort.
Gràcies a vosaltres. Gràcies.
Generació digital, amb Albert Murillo.
Cada divendres a dos quarts d'onze de la nit, iCat.
Doncs resulta que fa dues setmanes
a la sala d'actes de la llibreria Gigamesh de Barcelona,
i amb motiu de l'arribada de Trine 4,
The Nightmare Prince, Prince, en Nintendo Switch.
Aquesta consola es va fer una xerrada
que comptava amb la presència
de dues de les desenvolupadores del joc,
la Charlotte Thury, directora d'art,
i Maja Kuliba Kubilla, no sé si ho estic dient bé.
Kubula.
Kubula, la directora de narrativa,
supervisora del guió i de la història francesca.
Doncs Trine és un joc molt curiós.
El podríem definir com és un dels millors jocs que no coneixeu.
Ah, perquè és una mica desconegut.
Sí o no, depèn de com tu miris.
Quan veus les reviews...
És un joc d'un equip finlandès, es diu Frozen Byte,
i la veritat és que quan veus les reviews del joc de la saga,
totes són fantàstiques, fabuloses,
genial joc, a més, amb molts fans i tal,
però la veritat és que és un joc
que si parles amb la majoria de les persones,
no els hi sonarà, o els hi sonarà molt poc.
Amb el qual és curiós, potser per molts és una gema oculta,
que poden arribar a descobrir.
És un joc de rol d'acció,
amb una perspectiva com de plataforma lateral,
on tres personatges, un lladre, un guerrer i un mac,
són capturats per un estany artefacte, que és el Trine,
i estan obligats a col·laborar entre ells
per vèncer una presència malèfica.
Un dels aspectes més potents, precisament,
és la relació que s'estableix entre els tres tipus de personatges,
que tu pots canviar a voluntat,
perquè els personatges no poden anar superant
els diferents obstacles d'aquest plataforma.
Això ja complica el tema, eh?
La veritat és que nosaltres els hi anem donant vida,
perquè tenen personalitats molt diferents,
i la nostra imaginació és el que fa que els personatges
se'ns facin més sòlids, més interessants, més agradables.
Això ha fet que Trine hagi sigut un èxit creixent
des dels seus inicis, l'any 2009,
fins a l'actual edició de Nintendo Switch.
I d'això, precisament, venien a parlar-los la Charlotte i la Màgia,
de la creació de personatges arquetípics de la fantasia,
perquè no hi ha res més tòpic i més arquetípic
que un lladre, un guerrer i un mac en un món de fantasia.
Vull dir, origineïtat aquí no n'hi havia massa.
Per tant, alguna cosa havien de portar per fer-se interessants.
Era precisament feina de la Charlotte
fer que el Pontius, la Zoya i l'Amadeus, els tres personatges,
seguissin oferint alguna cosa interessant als jugadors,
a més, després de tres edicions anteriors.
I, com a mínim, havia de ser algo interessant en el seu aspecte.
És important saber el que és essencial pel personatge
i amb què t'has de quedar.
Has de ser capaç de reconèixer-lo,
però tot i això, ha de tenir alguna cosa nova, alguna cosa fresca.
Per tant, és cap d'alt escollir les coses essencials
i mantenir-les i oferir novetats diferents
per fer-lo millor i servir millor a la història.
La Charlotte ens explicava quines tries en el disseny
i en el vestuari vam fer per tal d'actualitzar els personatges,
però que seguíssim mantenint la seva essència,
perquè el jugador veterà els reconeix i li agrada.
De la mateixa manera, els escenaris,
que són fantàstics a nivell gràfic, és un joc molt bonic.
A mi m'agrada molt.
Em sembla com gairebé les portades que trobes
dels llibres de fantasia que llegeixes.
A més, cobren un paper molt important, cada un d'ells,
i molts són referències a paisatges finlandesos típics.
Aquí la maja parlava del repte que s'obusava
dissenyar un tema central per a cada nivell,
sobretot, ja que li encarregava tota aquesta feina
a l'equip artístic de la Charlotte.
He de ser molt conscient de tu quan faig això,
perquè no puc pensar en deu nivells que siguin un àrea gris
on entri el jugador, perquè seria terrible per tu,
et faria quedar molt malament.
Per això, intento pensar en temes principals
pels nivells que puguin treure el millor del teu equip,
i així començo. La història es desenvolupa després.
Això era el fet que ella, com a creadora de la història,
no li diu a la dissenyadora de gràfics...
Escolta, m'he atès 10 nivells i que són molt guais...
I un que sigui de la nieve, un que sigui un terreny...
Almenys m'haig de molestar a donar-te temàtiques
perquè sàpigues per on anar.
No puc dir-ho. Fes-me nivells de cascó porro.
D'altres formes, entre les coses que podem destacar d'aquest 34,
és el retorn de la visió lateral.
S'havia provat amb un estil 3D que no va agradar gaire als fans,
i també podem parlar d'un misteriós quart,
un misteriós quart personatge, no?
Doncs sí, hi ha un quart personatge.
De fet, aquest joc es diu...
És el train 4, la recerca del príncep o alguna cosa semblant,
i aquest príncep es converteix en un quart personatge.
La mateixa màgia ens explica què complicat que és
tenir tants personatges interessants pel jugador
des del punt de vista de la construcció del guió.
Quan escrius per un personatge principal,
és diferent que fer-ho per més d'un,
ja que no vols que un dels herois faci ombra als altres,
i per tant és una mica un repte.
Una de les coses que he estat experimentant a train 4
és un quart personatge que no és mai allà
i que seria el príncep Sèlius.
El joc que és The Nightmare Prince,
és un personatge que tu el vas rescatar
però el problema és que aquest personatge té uns malsons
i els seus malsons es converteixen en realitat
i afecten els personatges.
Per això és un personatge que no està mai allà,
però intervé molt en el guió i en la història.
Està molt bé.
És la manera com ell ha intentat equilibrar les coses.
Mira, no et diré res més sobre aquest personatge,
per no acabar de fer spoilers,
però sí que és interessant que es vegui on podeu jugar-hi.
El train 4 on el podem trobar?
El trobem per Switch, per Xbox One, per la PlayStation 4 i PC,
tant en físic com en botigues, com a stream o G.O.G.
Molt bé, gràcies, Francesc. A vosaltres.
Molt bé, avui al Generació Digital anem...
No parem, no parem de treballar.
No parem, molt bé.
Totes les propostes que estem explicant
des d'aquest programa de videojocs,
però a continuació ho farem des d'una vessant
que no és la més habitual que parlem d'aquests temes,
que ens referim a la vessant política.
Tranquils. Ah, t'anava a dir que...
No, ara no posarem a fer-nos de tertulians,
però sí que ens interessa molt parlar d'un tema
que va sorgir fa uns dies i que és el xoc que es produeix
entre la llibertat d'expressió i els reglaments interns
que hi ha a les grans companyies de videojocs.
Ho farem a partir d'un cas concret
que ha recollit l'Albert Garcia
i que fa referència a una polèmica
que va ser un dia relacionada amb l'empresa Blizzard, Albert.
Això mateix.
I he cregut que és un tema interessant
que el comentéssim aquí a la generació,
perquè relació política i videojocs.
Quines pressions hi ha dintre d'aquesta relació?
Repassem la notícia aquesta que deies a Albert de Blizzard
de fa uns dies.
Si no l'heu vista, us l'expliquem.
Aquesta companyia nord-americana
va expulsar un jugador d'un torneig de Hearthstone,
que és un dels seus videojocs,
per donar suport a aquest jugador a les protestes de Hong Kong.
Durant una retransmissió d'una partida,
va donar suport a aquestes protestes.
Aquest torneig era molt important,
era el Grand Masters,
que reuneix 48 jugadors als millors del món del Hearthstone.
El jugador és conegut com Blitz Chung,
i el motiu de l'expulsió és que durant aquesta partida,
com us deia,
va dir explícitament, allà veureu Hong Kong,
la revolució de la nostra era.
Si voleu, ho podem sentir.
Tó, dius.
És aquest el moment.
Només aquesta frase que el primer que sentíem
eren els comentaristes que s'estaven com rien.
I va sortir de l'ànima.
No ho vam ni pensar.
No sabem si ho tenia pensat.
Ell està jugant amb un joc,
està a casa seva, està relaxat.
I diu el que vol.
És una idea política que tinguéssim mentre fem una partida.
Segons Blizzard, segons la companyia,
aquest comportament d'aquest jugador
va en contra del reglament del joc
explicitament qualsevol acte que doni mala fama pública,
sigui ofensiu per una porció del públic
o faci mal a la imatge de Blizzard.
La lletra petita, diguéssim.
Exacte. Per aquesta frase tan senzilla,
i també té una càrrega política, esclar,
doncs el càstig va ser molt dur.
Aquest jugador va ser expulsat durant un any no pot jugar
i és un professional, per tant...
Es dedica a això? Es dedica a això.
I no només a això,
sinó que tot el diners que havia guanyat en aquest torneig,
que es calcula que eren uns 10.000 dòlars,
no li volien donar.
Després de la pressió que va haver brutal,
Blizzard va rectificar i va dir
que en comptes d'un any t'expulsarem mig any, 6 mesos,
i els diners els podràs aconseguir.
Va haver molta queixa.
Igualment, el jugador va dir que no se'n van a dia,
i la mesura, evidentment, per part de la companyia,
anava dirigida a posar-se d'una forma molt servil
cap al govern xinès,
que té molta importància,
és el mercat ara mateix el més potent del món.
I per a aquestes companyies, no només com a mercat, sinó com a inversors.
Exacte. Se n'han dos americans
dient que això no es podia humiliar la companyia d'aquesta manera.
A partir d'aquest exemple, us porto,
hem sentit la història de Blizzard,
dos casos més de dues grans companyies.
Doncs vinga, comencem per la primera.
Exacte. Riot Games, que està d'actualitat,
és la companyia de League of Legends.
Fa poc va complir 10 anys, van fer un munt d'anuncis.
Doncs Riot Games, la reacció davant Riot Games
és com el fill de Blizzard.
Riot Games és el fill que aviat es menjarà el pare.
Riot Games és pur Blizzard, però com més modern, League of Legends.
Va reaccionar molt ràpidament dient que els seus jugadors i comentaristes
no poden fer comentaris de caire polític,
de temes tipus religiós, durant les partides.
Els seguidors, evidentment, també els va molestar,
els seguidors, el públic en general, de videojocs,
perquè veuen aquest espai, que és el videojoc,
com s'està reduint la teva capacitat d'expressar-te.
I no és fàcil, tampoc.
És que no ho és, perquè quan tu estàs relaxat,
del que deies tu, Albert, estàs a casa relaxat i jugues,
doncs dius coses que ni penses.
Però això no veuria un paral·lelisme, potser,
més proper al públic general nostre
amb les expressions polítiques en el futbol?
És el mateix cas, no?
Que el futbol ha d'estar lliure de tota expressió política,
que la gent als camps no ha de xivular himnes,
no ha de xivular banderes o no ha de fer càntics, etcètera,
perquè només ens hauríem de dedicar al futbol,
però com a expressió una miqueta de massa social,
clar, també està d'actualitat, al sentit del carrer.
Però després són aquests equips els que representen països,
quan es fan mundials.
Com a política, diguéssim, està a l'ADN dels equips.
Totalment. Recordem una dada que és clau.
Riot Games, tot i ser una empresa nord-americana,
és propietat d'Attencent,
que és la gran empresa de videojocs a nivell mundial,
i que és xinesa, i té tota la companyia Riot Games.
S'entén aquest servilisme perquè els seus propietaris actuals
formen part d'aquesta empresa d'origen xinès.
Escolta'm, i Epic Games,
la companyia que hi ha darrere de Fortnite,
la Fortnite també ha dit la seva, o no?
Sí, i és molt interessant, la companyia del Fortnite.
Què haurà dit aquesta empresa amb aquest joc tan important?
Doncs, tot el contrari.
En aquest cas, el fundador d'Epic Games,
i l'actual màxim accionista de la companyia,
51% de l'empresa té el senyor Tim Sweeney,
va dir que no, que ell era un empresari...
L'empresa era dels Estats Units,
que ell era el màxim accionista,
i que qualsevol de seus jugadors, en aquest cas el Fortnite,
pot dir el que vulgui durant les partides.
Epic Games és una de les coses que hem criticat moltes vegades,
que són dolentes, aquesta jo la diria com a bona.
L'espai del Fortnite és un espai social avui dia,
i en principi pots dir el que vulguis.
Jo crec que fins que li passi alguna cosa,
fins que critiqui, per exemple, Donald Trump,
o, en canvi, exposicioni a favor de Donald Trump,
l'afecti directament en les vendes,
i aquí és com quan Tim Sweeney farà algun moviment.
Clar, però de moment...
Fes el que vulguis o digues el que vulguis
sense ofendre i sense passar-te amb ningú, amb uns límits, diguem-ne.
El que veig, la conclusió que trec,
és que si l'empresa és propietat o relació amb el govern xinès,
és que realment estan molt censurades.
És el que comentàvem ara.
Aquest tema ha posat de relleu el fet
que darrere de les grans multinacionals del videojoc,
hi ha moltes empreses xineses,
que és el mercat, com dèiem abans,
que consumeix i factura més animeï de videojocs avui dia.
Ubisoft, Supercell,
acords comercials amb companyies com Rockstar,
la presa Grand Theft Auto...
I una mica la reflexió que abans la fèiem,
és així com es parla molt d'eSports,
són un esport realment, i al final això és el gran debat.
En un partit de futbol, abans comentava el francès,
un jugador pot dir el que vulgui, pot expressar-se lliurement.
Amb els videojocs, com pertanyen a companyies,
aquest és el gran punt feble que tenen els videojocs
per convertir-se alguna vegada en un esport.
Per tant, hi ha una companyia
i qualsevol dia la companyia diu, traiem el joc i s'ha acabat.
Doncs aquesta és la musiqueta de les xarxes.
M'encanta, m'encanta.
Perquè com sempre han passat coses aquesta setmana.
Han passat moltes i nosaltres sempre escoltem
el que ens diuen els nostres audience,
sobretot a Telegram, que no paren.
En Jan Intervención Raben ens explicava la sortida
de l'Analog Pocket, que és un dispositiu per emular jocs retro.
Ens explica que serà tipus Game Boy
i tindrà un ADOP on es podrà col·locar i es podrà jugar al televisor.
Ens diu que el preu és de 199 dòlars i que sortirà l'any que ve.
Dori Wankenobi també ens ha donat a conèixer un cicle, no?
Un cicle sobre tecnologia i drets humans
organitzat per l'espai societat oberta.
El cicle es diu El futur ja és aquí,
ètica, tecnologia i drets humans.
La Taigun Panic ens explica breument la idea d'aquest cicle.
L'espai societat oberta és un espai on posar en comú
mirades sobre drets humans, sobre pràctiques democràtiques,
llibertat d'expressió, migracions
o lluita contra qualsevol tipus de discriminació.
El nou cicle que es titula El futur ja és aquí,
ètica, tecnologia i drets humans,
si volem fer una sèrie de tallers, debats i xerrades
amb persones expertes de la tecnologia,
de l'administració pública
i defensors i defensores de drets humans.
La Tai forma part de Ciutat Oberta
i és una de les persones que organitza tot això.
Doncs entre aquestes taules es debatre, per exemple,
de videojocs, un element per a la transformació social
o també de l'ètica en la intel·ligència artificial.
De fet, l'Oriol hi participarà en la de videojocs
i explicarà la capacitat que tenen els videojocs ara
per expressar com coren o com podem tractar els conflictes humans.
Molt bé, o un videojoc com a eina
per explicar coses interessants de la societat.
És un element cultural intrínsec,
sobretot amb una part molt jove de la societat,
que cada vegada es fa més gran.
Per cert, la Laura ens... s'ha comprat un joc,
que és el Ring Fit Adventure de la Nintendo Switch.
Els jocs que arriben al generació digital, a la redacció,
normalment els hi passem a l'Oriol.
Però aquest ha vingut a casa meva.
O sigui, no...
Gràcies, Albert, per preguntar.
Veuré que cap de setmana, Albert...
No sé què tal anirà, eh?
A mi m'ha fet molta gràcia, aquest joc.
Porto una setmana fent-lo servir
i per fi a mi fa una mica d'esport, m'ha motivat, aquest videojoc.
Ai, mira quina mandra.
Què diu la Laura del joc?
Diu ella que té agulletes,
que l'ha provat poquet, només ha fet el body combat,
que té cruciments per tot arreu,
però que seguirà intentant la resta i ens explicarà.
Anem a veure quin és el joc que ha jugat l'Eli aquesta setmana.
Perquè tinc molta curiositat per saber
el joc que s'ha descarregat, Eli.
Vas allà, vas allà.
Jo crec que aquestes coses s'han d'explicar des del seu lloc.
És veritat que, si ens veieu a través de YouTube...
Veiem que no parem de moure'ns, ens aixequem...
No, i és important perquè et volia tenir aquí
perquè veiem a part del darrere
el joc que t'has descarregat i has estat jugant força aquesta setmana.
Molt. De fet, he de dir que aquesta setmana me n'he descarregat dos.
No parlaré dels dos, perquè d'un d'ells se m'ha donat molt, molt, molt bé.
I vull esperar-me la setmana que ve per explicar-vos més coses.
Però aquesta setmana parlem del Penguin Island.
Penguin Island em sona el joc d'MSX aquell del Penguin Adventure, no?
Vinga, Adventure. I de què va, aquest joc?
Doncs aquest joc és un joc molt mono, la veritat.
És com una mena de...
Com una mena de Tamagotchi,
perquè tu has d'estar cuidant uns éssers vivents,
però no només els cuides, sinó que, a més a més, els has de fer treballar.
No sé res, però segur que són encantadors, oi?
Són preciosos, són preciosos.
Estem en una illa, petitoneta, on hi ha només un pingüí.
Comences amb un pingüí que va pescant uns peixets,
i aquest pingüí va guanyant uns dinerons.
Els típics diners que guanyen els pingüins.
Exacte.
Doncs amb aquests diners el que pots anar fent és ampliar àrees d'aquesta illa.
Perquè busquin millor i tinguin altres coses.
Que hi hagi més pingüins.
Exacte, es tracta d'anar ampliant àrees
i anar fent créixer una miqueta la població,
si no, no tindria cap mena de sentit que fos una illa tan gran.
Aleshores, cada pingüí té una àrea determinada,
has de començar tu a fer-los treballar,
després, a mesura que vas guanyant diners,
pots fer que els pingüins treballin sols,
que això ja et fa guanyar més diners, perquè van solets,
i es van multiplicant aquests diners
i els vas fent fer coses diferents.
Bé, escolta'm, i l'objectiu, el secret d'aquest joc,
tu, amb aquests dies que has jugat, has trobat...
Sí, es tracta de trobar l'equilibri.
Entre el que vas guanyant, el que vas gastant,
perquè, contra més gastes, més guanyes.
Però, a més a més, has d'equilibrar-ho
amb el nombre de pingüins que tinguis a la illa.
Aleshores, bé, has trobat l'equilibri.
És un joc per no estar jugant tres hores seguides,
perquè no té sentit...
Però aquell moment que no saps què fer, pam, surt sempre.
I a més a més, és aquella coseta de dir...
A veure com ha estat. Què estaven fent, els pingüins?
Sí, i, aleshores, això, actualitzes els diners,
mentre tu no hi ets, també en guanyen,
i això, els vas veient créixer i els vas fent treballar.
En aquest sentit, aquest tipus de joc,
no sé si aquest ho penalitza,
el fet que estiguis tres o quatre dies sense connectar-te,
te'ls trobes desperramats, morts, o no?
No, jo me'ls trobo amb molts diners.
Els tios no han parat de treballar, de treballar,
i aleshores, quan arribes, clar, ja t'estan demanant...
que necessiten més espai, necessiten més coses a fer,
és a dir, que moltes hores tampoc els pots deixar sols.
Són com els seus fills, ells hi donen feina.
Clar, i tant.
Albert, Francesc, vosaltres jugueu algun tipus de joc d'aquest tipus
que hi hagi un fil que hagis de jugar cada dia o tal?
En hi ha algun, al vostre mòbil?
Bueno, la veritat és que és un...
és un tinguenxo molt típic dels jocs tipus free-to-play.
El fet de, potser no penalitzar-te,
però sí el fet que et connectis cada dia o cada dia seguit i tal,
et dona més coses, et dona més monedes,
que pots anar invertint i tal.
Jo vaig jugar durant molt, molt, molt, molt de temps.
Això vol dir que és molt de temps.
Moltíssim, el Tiny Star Wars, o no, el Tiny Death Star,
i tenia no sé quantes plantes es movien amb l'ascensor amunt i avall,
i tenies botiguetes i anaven donant també diners,
i havies d'estar pendent que totes les botigues
tinguessin el producte i estiguessin obertes,
i, volguis que no, passes hores.
Hores, hores.
I el meu, ara ho ha dit el Francesc, en el seu cas aquest de Star Wars,
el meu també era de Star Wars, però era el Galaxy of Heroes.
Ja està un munt de temps allà amb tots els guerrers,
que estiguessin bé, completes, i cada dia havies de connectar-te.
Doncs és el mateix, però el lloc de guerrers de Star Wars amb penguins.
De fet, aquests són molt graciosos, perquè cada vegada que anés junts,
vol que li facis una foto.
I quan li fas la foto, aleshores també guanyes diners.
És a dir, que, bueno, hi pots guardar-te-la, també.
Eli, m'ha agradat molt, aquest joc.
Dels que has portat és el que m'ha agradat més,
però m'he quedat amb l'inici de la teva secció,
que has comentat que tens un joc que ens vols portar,
pots dir una mica de què va,
o un adjectiu o un sustentiu del que estàs jugant?
Fletxes. Fletxes?
Sí. Sí? Saps què pot ser, Albert?
És el que jo em penso, Albert? Potser, potser.
Però soc tan bona, que estic tan contenta,
i ho vull compartir tant amb vosaltres.
Per favor, per favor, per favor.
Soc tan bona, doncs ho hauràs de mostrar la setmana vinent.
Ho demostraré. Molt bé, molt bé. Gràcies.
Es juga en MovExpert.
Aquesta setmana, la setmana passada,
vam celebrar un any de la sortida del joc
de Return of the Obra Dinn.
Amb molt bones notícies, Gina.
Doncs sí, perquè va arribar a les consoles
exactament un any després de debutar en PC.
I malgrat que el calendari de les consoles
està ple de novetats, perquè s'acosta Nadal,
aquest és un joc que us recomano moltíssim.
El seu creador, Lucas Pope, va crear Papers, Please,
que és el joc de la frontera, que repassa passaports.
De fet, l'AuronPlay em va jugar a Fa no res.
Ah, sí? També? Sí, sí.
I ell ha fixat aquesta data d'aniversari
per la sortida del joc de PC,
perquè ara el tindrem per, atenció, PlayStation 4,
Nintendo Switch i Xbox One.
Tot en digital, res en jocs físics,
perquè com a mínim, de moment, això és el que es porta.
I per les persones que el vulguin jugar, de què va, l'Obra Dinn?
No és un joc fàcil de recordar el nom,
de return of the Obra Dinn, tothom et diu l'Obra Dinn.
A veure, a l'octubre de 1807, què estaves fent, Albert?
Perquè en aquell moment hi havia un vaixell marcant,
que es deia Obra Dinn,
que arriba a la deriva de Falmouth
sense rastre de la seva tripulació.
I la nostra missió serà abordar la nau,
intentar deduir qui ha passat
i portar l'informe a l'asseguradora.
Hi ha una mecànica especial, tenim un rellotge,
que quan trobem un cadàver a dins de la nau,
ens permetrà escoltar els últims cinc segons
abans de la mort d'una persona
i veure una escena estàtica.
És a dir, no veurem res.
Allà hem de resoldre alguns assassinats,
que seran molt fàcils, per exemple,
els tatuatges, els barrets, les masculinitats...
T'hi has de fixar, eh?
Et donen moltes pistes.
I veurem també si som una mica racistes o tenim prejudicis.
Per exemple, quan trobes un negre, penses,
aquest és de Papú, a Nova Guinea, o és del Regne Unit?
Si som observadors, una persona d'una escena
ens donarà una pista per a la següent escena.
I al principi és molt fàcil,
el que té barret de capità és el capità,
però quan arribes amb, perdó, els xinos,
tots són iguals.
Hi ha com quinze, i a més tots es diuen Chungpei, Chung Pui,
és com... jo no ho sé.
Clar, això passa, a més, això passa.
És com una barreja entre la novel·la d'Agatha Christie i un Sudoku.
Molt bé, i l'has jugat, te l'has acabat, aquest joc?
És el més important de tot.
M'ha passat sencer, són unes vuit hores,
i ho penso posar al LinkedIn i al currículum,
perquè és una feinada, us ho prometo.
Vaig suar i gairebé vaig plorar estar en directe a Twitch.
Els usuaris em van ajudar,
perquè si no jo crec que no l'hagués acabat.
Ho vas fer en una sessió sencera?
No, vaig fer en tres o quatre, i ells em donaven pistes,
tipo, fixa't en aquest, mira que aquest era el que portava a la bossa,
o mira en quin llit està dormint, en quin número de llit està dormint.
Jo sola no n'hauria acabat, però és que ni de conya.
Vosaltres sou molt més llestos que jo, i segurament ho feu,
però jo tinc un límit, una capacitat.
Segur que no, però el que sí que tinc claríssim és que aquest joc és preciós.
O sigui, és blanc i negre, no hi ha grisos, aquí.
No, tot està fet amb trama.
És combinar amb puntets blancs i negres juntets
per donar aquesta sensació de degradats, de grisos.
Abans, quan l'estava mirant,
a mi em recordava molt els jocs fets per l'Apple II.
Sí, exacte, exacte, de l'època...
Que té aquest aire, així com molt de primer dels 80,
i al final, dins dels 70, de pantalla que té molt bona definició,
però no té colors, i això era l'Apple II.
De fet, el pots configurar amb quin ordinador vols fer veure
que l'estàs veient i tens CC.
Tens diferents opcions, i crec que una d'aquestes és l'Apple II.
A nivell gràfic sorprèn molt i agrada a tothom,
i de fet va guanyar aquesta categoria, el de Game Awards,
però també diferents premis a nivell narratiu o de disseny de joc,
perquè clar, explicar-te una història
en base a un rellotget, imatges estàtiques i un vaixell
és molt complicat.
Molt bé, doncs aquest joc el podeu rejugar
amb aquesta nova versió a moltes plataformes,
així que no hi ha excusa.
No, no, quan surti per mòbil és per l'eli.
Doncs, Elisabet Sánchez, Gina Tost, Oriol Dalmau, Albert García,
Francesc Xavier Blasco, Stari Chris Vilchet,
moltes gràcies per participar en aquesta edició d'avui
del Generació Digital i molt ben cada setmana.
Gràcies a tu, Albert.
El control tècnic amb l'Ai Iniesta,
radiovisió de Lluís Armengol
i assessorament lingüístic aquesta setmana de l'Anna Llubet.
Pots seguir-nos al Telegram, a Twitter, a Facebook,
a Twitch, a Instagram, a icap.cat barregerer,
també pels podcast de Spotify
i sobretot també per YouTube,
perquè en aquests moments estem en beta.
Aquesta setmana ens acomiadem amb la banda sonora de Medieval,
ja que just aquesta setmana s'ha publicat
el remake per la PlayStation 4
i on surt un dels personatges
que més recorden la primera de les PlayStation,
el Sir Daniel Fortesque,
que de fet és una imatge que efectivament
recorda aquella primera consola de la PlayStation.