Generació Digital amb Albert Murillo
Benvinguts al Generació Digital, el programa dedicat que parla de videojocs, de creativitat i de cultura digital.
Comencem l'edició número 747.
És la nostra segona edició confinada gràcies a l'esforç de tot l'equip del Generació Digital.
Aquests dies us he de dir que he vist molta gent a través de Twitch jugar a un tipus de joc més matemàtic, més lògic.
És com una recuperació dels programes dels Jocs de Reptes.
I amb la Gina Tost el que farem serà conèixer quins són per ella els millors videojocs d'aquest tipus.
L'Elisabet Sánchez continua descarregant-se videojocs per mòbil i avui repren la tasca de jugar-los i comentar-los al programa.
La setmana passada vau veure que al francès Xavier Blasco se li girava moltíssima feina d'organització a la seva cova dels tresors del Generació Digital.
Quina sorpresa ens explicarà avui? Ja ho veurem.
Més coses, tindrem l'Oriol Dalmau parlant de la seva experiència amb l'Animal Crossing.
Ho vam fer la setmana passada amb l'Albert Garcia, però teníem moltes ganes de saber quin és el seu parer
amb uns quants dies de joc que porta l'Oriol jugant al nou Animal Crossing.
I al final farem una connexió amb l'Starr. Així doncs, comencem.
Considero que la Gina Tost és una persona molt bona jugant a videojocs.
De fet, alguna vegada ho ha dit ella per antena i jo ho he pogut comprovar en algun cooperatiu o competitiu que hem tingut en xarxa.
El que sí que sé segur és que li encanten els jocs de reptes. És així o no, Gina?
Hola Murillo, hola Equip GD, esclar que m'encanten els puzzlers.
Tot el que sigui, exprima una mica el cervell, m'encanta.
Escape rooms, jocs de lògica, aventures gràfiques, fer la declaració d'Isenda...
No, és broma, això últim no m'agrada gaire.
A veure, avui us proposo tres jocs de lògica que es juguen online.
Són tipus escape rooms, que sabeu que a mi m'agraden molt.
I són jocs a partir de 12 anys. Els adults també ens ho passarem bé, però jo crec que els nens també ho poden fer.
I si tenen problemes, que ens demanin ajuda i quedarem com a salvadors de la humanitat.
El primer es diu El Apocalipsis Higiénico.
És una pàgina web on hem de llegir molt bé les instruccions i tot el que ens demanen.
Una vegada acabem la primera prova ens donaran un password que l'hem de col·locar en una caixeta
i passarem a la segona prova que també ens demanarà un password que haurem de col·locar a la caixeta.
La meva recomanació és que no us assentreu molt amb la caixeta i que llegiu molt bé les instruccions.
Perquè moltes vegades et centres en que necessites omplir aquesta caixeta i t'oblides que potser el trencaclosques és molt més llarg del que et pensaves.
El segon es diu El Tesoro de Drake i és un joc de taula.
I necessitem tres coses per fer-lo.
Un presora?
Un presora és una mica de pega, perquè s'imprimeix, es retalla, s'enganxa i es prepara en uns 15 minuts.
El joc, aproximadament, són 60 minuts.
Però, evidentment, si som molt bons ho farem amb 35 i si no som tan bons ho farem amb 90 minuts.
Que sapigueu que no passa res. Ningú controlarà el temps.
I el tercer és de Trauma Factory i es diu L'escriptori de Filip.
I és, per mi, dels més originals que he vist mai, perquè és un compte d'Instagram.
Heu d'anar a l'Instagram de Trauma Factory i allà trobareu una publicació que és L'escriptori de Filip.
Allà hem d'escriure les solucions per DM, per missatge directe.
I si és correcte se'ns desbloqueja el següent compte.
Si necessiteu pistes també les podeu demanar per DM.
Però home, jo crec que ho podeu fer sense pistes, que sou gent intel·ligent.
Tanta maquineta, tanta maquineta, ens ha servit per alguna cosa.
I per on es comença?
Fixeu-vos molt bé en la carpeta que hi ha sobre la taula.
A què us recorden aquells símbols?
Tots aquests links us els publicarem, els tindreu segurament a la descripció d'aquest vídeo
i també a les nostres xarxes socials, com a Twitter o a Telegram.
I a més, com sabeu jo, cada matí al meu Twitter, cap allà a les 9, dos quarts de deu,
publico un altre joc, un altre enigma, per passar aquests dies de confinament molt millor.
Perquè no us passa que acabeu un joc d'aquests i penseu
estic superempoderada, soc la hòstia, és una sensació com d'alliberament?
Com de... no ho sé, em sento molt realitzada quan acabo un joc d'aquest tipus.
No us passa?
Això sí, eh?
Sense trampes.
Que us veig.
Continuem al Generació Digital i ara estem de l'Elisabet Sánchez.
Aquesta setmana s'ha descarregat un joc per Android i ens el comenta,
però abans ens vol donar una notícia molt important.
Així doncs, hola Eli, com estàs?
Hola Albert, abans de tot vull explicar-te una cosa que em fa molta il·lusió,
que és que per fi m'he passat el joc que tinc entre mans des de fa setmanes,
aquest de batalla i estratègia de vikings.
He arribat al final, m'han sortit els crèdits ja, m'han donat la norabona
i m'he fet una sèrie de captures de pantalla per tenir-ho de record.
L'he aparcat i he continuat amb un altre.
Aquesta setmana m'he descarregat un joc que m'ha recomanat moltes vegades la Gina,
que es diu Mini Metro, i tracta de construir línies de metro des d'un punt
fins a un altre d'unes ciutats determinades per tal de transportar viatgers.
Aquestes ciutats quan comences el joc només poden ser o Londres o París
i del que es tracta és que vagis fent puntuació
i es vagin desbloquejant tota la resta de ciutats que són moltes.
La principal dificultat del joc és que cada parada de metro té una forma determinada
i cada passatger també té una forma.
Del que es tracta és de transportar a cada passatger
amb aquesta forma concreta a la parada que li toca.
El joc et va comptant el número de passatgers que portes transportats
i aquesta és la puntuació que tens.
I així vas construint una xarxa de parades de metro amb suficient afluència
per donar servei a tots els passatgers sense que s'acumulin a les parades.
El mateix joc et va limitant el número de metros,
el nombre de locomotores o de vagons que tens cada cop.
Evidentment, contra més vagons tinguis,
més capacitat tindràs per portar més números de passatgers d'una sola vegada
i també et va suministrant les eines de manera lenta.
Comences tenint tres línies de metro només
i a mi de cap abans el joc te'n va donant més perquè puguis realitzar més connexions.
També et dona eines de tant en tant com estacions més grans
per acollir més número de passatgers o ponts per poder passar els rius
perquè si no, no pots construir per sobre el riu.
Del que es tracta és que no s'aturin cap de les estacions de metro
perquè en el moment que s'atura,
perquè té moltes estacions de metro,
s'acaba la partida.
Quan s'acaba la partida vas guardant els teus rècords
i es tracta de guanyar-te a tu mateix per anar a poder desbloquejar nous mapes.
Trobem minimetro per Android i per iOS
i jo de moment seguiré jugant fins que em trobi un que m'agradi com a mínim la meitat que aquest.
Star, ens encanten aquests separadors visuals que ens estàs fent.
De veritat, ens encanten.
Ara el que fem serà entrar a la cova dels tresors del Francesc Sheve Blasco
que aquesta vegada ens ha dit que no vol jugar a videojocs.
Jo no m'ho acabo de creure.
Doncs sí, Albert.
Sembla que el confinament s'ha allargat,
però no és el cas.
El confinament s'ha allargat.
El confinament s'ha allargat.
El confinament s'ha allargat.
El confinament s'ha allargat.
El confinament s'ha allargat.
El confinament s'ha allargat.
Això pot fer que moltes persones abusem una miqueta de les nostres pantalles.
Amb tant de temps és molt tentador passar massa estona davant de l'ordinador mirant págines web
o hores i hores de la nostra plataforma digital preferida veient sèries i pel·lícules.
I un perquè no?
Si partem dels pixels, les pantalles i els videojocs,
juguem una cosa tan poc relacionada
amb els nostres personatges digitals, com un clàssic joc de taula.
Durant els anys 80,
molts clàssics de la recreativa es van tenir la seva versió de joc de taula.
En Proger, el Covert, el Centipede, el Pac-Man,
el clàssic Tetris, el Berserk, un conegut del programa,
Donkey Kong i Thaxton són els que veieu aquí,
però n'hi van haver-hi molts i molts més.
Com es compara la jugabilitat a la taula
i la jugabilitat a la recreativa?
Parlem-ne'n d'uns quants.
A Proger som dos equips,
les granotes verdes i les granotes marrons.
La tirada d'un nau gestiona com es mouen els obstacles
i les pròpies granotes.
L'objectiu és arribar a l'altre extrem del tauler
i evitar que el nostre contrincant faci el mateix.
A la versió de taula del Centipede també som dos equips.
Aquesta vegada és una ruleta que dictamina si movem el nostre tank
o movem el nostre centpeus pel mapa.
En aquest clàssic de sega l'objectiu és destruir Thaxton,
el poderós ordinador.
Aquí és molt divertit veure com han traslladat l'efecte tridimensional
de la recreativa original.
Obstacles com parets que tenen diferents alçades.
I fins i tot la fitxa de la nostra nau
pot volar més amunt o més avall per superar els obstacles.
A la versió de taula del Donkey Kong, tots som Mario.
La tirada del dau decidirà quantes caselles ens movem
i quantes caselles es mouen als barils.
Una sèrie de targetes ens permetran saltar
o utilitzar el martell per defensar els obstacles.
El més divertit d'aquest joc és la peça del gorila.
La podem carregar de barils.
I cada cop que el dau decideix, apretant el braç,
un barril nou arriba al terreny de joc.
Aquesta versió de taula de Pac-Man té un taulell fantàstic,
però un dels seus atractius és precisament
els seus grans problemes.
Us asseguro que bona part d'aquestes boles blanques
van acabar sota els sofàs i mobles dels menjadors
de milers i milers de cases.
La tirada del dau ens farà moure el nostre personatge
i també un dels fantasmes.
El nostre Pac-Man de color es menjarà les boles
mentre avanci pel terreny.
Si el fantasma ens atrapa, haurem de donar dues boles
a la persona que l'hagi mogut.
Al final del joc, qui té més boles és el que guanya.
Les boles de taula no només se n'han fet de jocs antics.
Angry Bird només és un exemple d'alguns dels jocs més populars
de mòbil que també han tingut versió de taula,
com Fruit Ninja o Cut the Rope.
Amb les peces muntarem el nivell tal com indica la targeta.
Si el podem derribar amb els ocells que indica,
guanyarem aquests punts.
I sí, la catapulta és per allò que us imaginem.
Doncs ja ho veus, Albert.
No ens cal ni pantalles ni electricitat
per seguir jugant a videojocs.
Fins la setmana vinent.
Fins a l'Oriol Dalmau.
La setmana passada, l'Albert García...
ens parlava del nou Animal Crossing
i avui tenia molt interès en saber què li sembla a l'Oriol Dalmau.
I ha jugat uns quants dies i em pregunto...
Com es diu la teva illa?
Què passa, Murillo? Hola, Gedés, com esteu?
La meva illa es diu Martina.
Martina, en honor a la meva Animal Crossing particular.
Martina!
Aquí. Hola!
Ja està, gràcies.
La meva illa Martina segur que no és tan guai com la teva illa Farigola.
Murillo, que ja me n'has parlat d'ella,
però és millor que el pis en el que porto dues setmanes confinat.
Són llestos, aquests rapos de Nintendo.
Els tios es treuen un joc d'ocupar una illa deserta
justament en ple confinament mundial.
Son buenos y muy buenos, sí, señor.
Jo no havia jugat mai a un Animal Crossing,
i això que és una IP que, com sabeu, té molta història,
té com 20 anys de història.
El primer va sortir per Nintendo 64.
Però estem davant d'un joc marca de la casa, marca Nintendo,
d'aquells que si no tens una Nintendo Switch fa molta ràbia.
És quasi diria que és un vent de consola.
De què va la cosa?
És una barreja entre SimCity, aquell famós SimCity, i els propis sims.
És a dir, una mica un simulador de vida.
En aquest cas, de crear la nostra pròpia illa deserta.
Bé, la illa ja existeix, però no hi ha absolutament res.
És a dir, convertir-la en un lloc guai i habitable i molt on.
Que no és menor.
Potser el concepte no et diu massa cosa,
però Animal Crossing està carregadíssim de punts a favor.
Enumero. Tècnicament està cuidadíssim.
Els gràfics són infantiloides i simples, esclar,
però carregats de detalls molt coloridos artísticament són preciosos.
És un dels jocs de Nintendo Switch més bonics de tot el catàleg.
El que no m'acaba d'agradar és el disseny dels personatges humans.
Aquests dissenys que sembla agradat dels mis,
aquells mis de la Nintendo Wii.
Pale que han de ser simples,
però potser ja podríem evolucionar una mica aquells ulls pintats,
que semblen una enganxina d'alpinipoms.
La jugabilitat és realment impecable,
és a dir, per donar-li vida i gràcia a la teva illa,
el joc et dona totes les opcions que puguis arribar a imaginar,
de personalització infinita.
Pots construir tota mena d'edificis privats i públics,
col·leccionar animals, fer coses amb els veïns,
modificar el terreny, patatín, patatam...
Però aquí hi ha una mica allò expectativa versus realitat.
És que és un joc que tens la sensació que no pares de pancar.
És a dir, la roda és aconsegueixo recursos,
fusta, pedra, metalls, peixos, fulles,
vaig a un banc de treball,
creo una eina o un moble o un objecte o el que sigui,
poso aquest objecte al seu lloc,
faig servir l'eina per aconseguir més recursos,
l'eina es trenca, perquè són caduques,
i amb aquests recursos que he aconseguit
en construeixo una altra eina, uns altres mobles...
Aquest és el cercle de joc, realment.
I això no és per tothom.
Animal Crossing no és un joc per tothom.
És un joc que et demana moltes hores,
que et demana una dedicació increïble,
et demana la meitat de la teva futuda vida.
I el joc ja hi compta.
No només sincronitza l'hora de la consola,
sinó que sincronitza les estacions de l'any.
Et preguntes si estàs a l'hemisferi nord o sud,
canviarà a la primavera, a l'estiu, a l'hivern i a la tardor.
És a dir, el joc compta que hi estaràs com a mínim un anyet pencant.
Això es fa avorrit?
No, no es fa avorrit per dos motius, bàsicament.
El primer, perquè sempre hi ha alguna cosa a fer.
El joc està molt ben treballat,
perquè sempre a través del mòbil que tens
que et va proposant activitats, a través dels veïns...
Sempre hi ha alguna cosa a fer.
I dos, que evoluciones constantment.
O sigui, la quantitat de mobles, de cases, de xorrades, de quadres,
de postes, de llums, de flors, de tanques...
que pots construir són tan bèsties que enganxa.
I el multijugador és guai.
Pots jugar a diverses persones dins de la mateixa illa
o pots fer algo molt xulo, que és agafar un avió
i visitar illes d'altres persones.
Murillo, ¿puc venir a la teva illa, Farigola,
i fer com la guerra de los mundos,
saqueártelo todo, quitártelo los malditos recursos?
O pots anar a illes ràndoms.
S'està fent famosa la illa de les tarántules,
que és una illa que vas allà i està infestada de tarántules.
És guai, això està xulo, perquè el treu del confinament.
Mai millor dit.
En definitiva, aquest joc és com és?
És un concepte que no és per tothom.
Aquí no hi ha una història, aquí no hi ha un xuting,
aquí no hi ha adrenalina, que és un joc de relax.
És un joc basat en crear.
Ara, un cop has acceptat que aquest concepte de joc et mola,
aleshores sí que hem de dir que ho executa de la millor manera.
Ho executa de 10.
Però vaja, que si t'has tancat en 45 metres quadrats
amb un company de pis que no es dutxa,
anar a una illa deserta
i no ens fer qualsevol cosa marca de la casa de Nintendo
és un regal.
Així que jo us el recomano 100%.
Animal Crossing New Horizon.
Arriba en el millor moment.
Doncs aquí acaba el Generació Digital,
el programa que parla de videojocs,
de creativitat i de cultura digital.
Abans, però, hem de connectar amb l'Star.
Vull dir, abans de tot això que comenti jo,
acabarem amb ell.
Donar-vos les gràcies,
perquè hagueu seguit aquest programa fins aquí.
Uients, que sapigueu que la setmana que ve hi tornem.
I jo volia donar les gràcies a tot l'equip d'aquesta setmana,
del que ha fet.
I jo volia donar les gràcies a tot l'equip d'aquesta setmana,
del programa, a la Gina Tost,
a Elisabet Sánchez, França Xeve Blasco,
Oriol Dalmau i a S.T.A.R.
Així doncs, fins la setmana que ve. Adeu-siau.
Lo que voy a contaros os parecerá una locura.
Pero tenéis que escucharme.
Vuestras vidas están en juego.
Important, sí, Murillo.
I tant, com per haver posat primer el Tom Cruise,
un senyor guapo de Hollywood, perquè us cridi l'atenció.
Perquè si hi entro jo directament no és el mateix.
Mira, he vist molts llocs que estan dient que l'anime,
la pel·lícula qui era, doncs, que ha perdut el futur.
Que va dir que les Olimpiades de Japó del 2020
sortia la pel·lícula que es cancel·laven,
el que ha passat en realitat.
I és veritat, a la pel·lícula, a l'anime,
surt un moment donat que es veu això,
que les Olimpiades se retressaven,
això converteix a Katsuhiro Tomo
amb una mena de Nostre Damos de la fulla en blanc i latin de xina.
No pas, no pas, perquè si mirem el còmic,
allà podrem veure que ja les Olimpiades estaven posades,
estaven previstes pel 2031.
Sí, encara queda, encara queda.
Perquè, de fet i fet, si fem cas de tot el que diu la fantasia
del cinema i del còmic, doncs ho tenim una miqueta magre,
perquè, per exemple, la pel·lícula aquesta,
el Rage of Fire, que a Espanòmèrica es va dir
el Reinau de Fuego i Espanya, l'imperiò del Fuego,
protagonitzada pel màfiu Marc Conegiu i el que és tan vell,
representa que el que és tan vell de petitet
va a Londres amb una excavació arqueològica
i desenterra un niu de dracs.
Sí, de dracs, saps? Allò Sant Jordi, doncs, de dracs.
I els dracs, doncs, el 2020 acabaven apoderant-se de tot el món.
Heu vist dracs?
D'on estan, els dragones, que jo les veia? D'on estan?
Jo no els he vist, jo no els he vist.
Heu sentit que han dit per les notícies? Tampoc, tampoc.
També, van fer una pel·lícula, emissió a Mart,
del 2000, amb el gari sinís i el Timos Robbins.
També, viatgen a Mart, passen unes coses, el 2020.
Hem anat a Mart? Que jo sàpiga, no.
A mi no em demaneu explicacions, potser sí,
però que jo sàpiga, no, no he vist les notícies.
O també, com de la pel·lícula
d'on he tret el pobre Tom Cruise a The Edge of Tomorrow,
El filó del mañana, doncs, que és com una mena de...
diàleg marmota amb extraterrestres.
Està força bé, el 2020.
Heu vist extraterrestres? Està el Tom Cruise fotent tiros pel camp?
No, no, jo no n'he vist pas.
Bé, amics del genocidi digital,
si vosaltres teniu algun còmic, alguna pel·lícula,
alguna cosa amb referències del 2020,
escolta, compartim-ho, compartim per Telegram, no?
Si no teniu res millor que fer, que em penso que no.
Bé, fet i fet, recordeu sempre aquestes paraules.
Si sentiu això, sou la resistència.
Gràcies per haver-nos acompanyat.