No et batis en hockey sinó enenschaft.
És el que fa la electricitat!
Generasio Digital amb Albert Morillo.
Benvinguts,
el programa de Catalunya Ràdio que parla de videojocs,
creativitat i cultura digital.
L'edició número 703.
Anem repassant totes les novetats presentades aquesta setmana
en dos esdeveniments importants.
Un de Sony Playstation i l'altre d'Apple.
Coneixerem Rockalins, que ha guanyat el primer premi
dels Mobile Learning Awards del programa EMSchools.
És un projecte d'autopresentatge de música amb videojocs
i altres recursos tecnològics.
A l'Albert García li han cantat el videojoc Ape Out.
L'Estar mirarà enrere per parlar de Tari i la música dels anys 80 i 90.
A l'Albert García ens parlarà de la situació actual
dels videojocs musicals.
A més, penseu que l'Oriol Dalmau ens farà crítica
de Tom Clancy de División 2.
Això és Generació Digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabeth Sánchez.
I avui amb l'Albert García i l'Estar.
Què tal, benvinguts, com esteu?
Hola!
Hola!
Hola!
Amb el Miquel Marimón, no?
Sí, senyor, molt ben acompanyat, com sempre.
A l'Estar es va celebrar l'Estate of Play,
que és un esdeveniment de Sony PlayStation,
on anuncien unes quantes sortides de videojocs.
D'ha donat forces dades concretes, no?
Exacte, sí.
Una de les dades que ha donat Sony
és unes quantes ulleres de realitat virtual de la seva marca
que s'han venut, atenció, 4,2 milions d'unitats.
En els darrers 7 mesos s'han venut gairebé el 30% de totes elles.
Un d'aquests jocs que es podrà jugar
amb les ulleres de realitat virtual,
i no se sap la data concreta de sortida,
però serà segurament aquest 2019, segurament no segur,
almenys ho han anunciat, és l'Iron Man VR.
Les imatges que s'han vist giren al voltant de l'interfície
que té aquest superheroi i les seves ulleres.
Sabeu aquella imatge típica que surt a la cara?
Sí, allò que se li projecta gairebé sempre a la cara, a vegades.
Tenia el Jarvis al voltant de Bronsa Colzell.
Els animadors tenen molta feina, igualment.
Molta, molta.
Jo és un dels jocs que es va presentar,
de fet va ser com el més important,
el que li van donar més canxa.
Pot ser divertit amb les ulleres, aquest joc?
Home, jo crec que sí.
El tema és que s'haurà de veure una mica la mecànica,
la història, la jugabilitat.
Ara, tinguent en compte el que vam fer amb el videojoc de Spider-Man,
que va ser molt divertit,
jo crec que amb Iron Man ens ho hauríem de passar molt millor, no?
Bé, perquè el que vam fer per Play 3 era una castanya, eh?
Perdoneu que ho digui, eh?
Donava molt de joc.
O sigui que dius, home, porta a ser Iron Man,
encara que voli, encara que lluiti, faci coses,
el seu va quedar molt, molt castanyat.
A veure, haurem de veure durant aquest 2019 aquesta sortida important.
I una altra és també sobre un videojoc
que hem parlat molt al Generació Digital.
Mira, no se n'ha parlat gens, eh?
No Man's Sky, en aquest programa.
A veure, i també se n'ha parlat molt durant aquest State of Play
que s'ha anunciat que el joc serà compatible
amb les ulleres de PlayStation VR.
I també ho farà a l'estiu, i també ho farà en un moda multijugador.
A mi m'encanta parlar d'Olbert la remuntada històrica...
Sí, sí, històrica.
...de l'estudi de No Man's Sky.
És un estudi britànic, Hello Games,
i van començar els pobres...
Amb molta crítica, no?
...sens víctimes d'una expectació brutal
que es va crear al voltant del joc.
I no han tirat la tovallola,
porten dos o tres anys treballant, actualitzant gratuïtament el videojoc.
I molta gent hi ha tornat, no?
I molta gent hi ha tornat, però no la suficient,
perquè molta gent se'l va vendre
i no va donar una segona oportunitat, però és fantàstic.
A més, és un joc molt escallent pel programa d'avui,
que té una banda sonora procedimental,
així que encaixa perfectament.
Molt bé.
I un altre títol que crec que li agradarà molt a la Gina
és Concrete Genie.
És la història d'un nen a qui li encanta dibuixar
i podem utilitzar un pinzell màgic
amb el qual podem donar vida al que dibuixem.
Escrive'l, Nauts, una mica,
que és aquell vídeo, això, quan tu ho podies escriure,
no ho sé, guitarra,
i de sobte el personatge apareixia a una guitarra
i podia tocar-la, que era com màgic.
Estava molt bé.
A mi el que m'ha semblat
és que han aparegut molts jocs,
o sigui, no de molta importància, les ulleres.
A mi m'ha sorprès molt.
Jo penso que a Sony
li ha anat força bé amb les ulleres,
són les més venudes a nivell popular
a tot el món,
però han trigat,
han trigat a donar el suport i...
Jo vaig veure molta gent crítica
amb aquesta mena de presentació de Sony.
A mi personalment em va semblar correcte.
Era un vídeo, oi?
Com el Nintendo Direct.
Aquestes coses que van passant.
La gent s'esperava, noves imatges del The Last of Us,
bogeries màximes,
però a mi em va semblar bé el que van presentar.
No sempre pots tenir el joc més esperat de la història.
I moltes vegades se'ls guarden
per aquestes grans coses
com l'E3 o el Tokyo Game Show,
una cosa d'aquestes.
Però a veure, s'han presentat més coses.
Per exemple, Albert Francesc, Albert Altra,
si voleu donar la vostra opinió,
dieu, eh?
Blood and Truth.
No me'n recordo d'aquest. Molt bé, no t'ha agradat gens.
Days Gone.
De fet, aquesta PlayStation
hi té moltes esperances
i se'n parla moltíssim.
No me'n recordava, ara m'acabo de recordar.
Aquell dels zombies.
Crested Racing Nitro Fueled.
Un joc de Nintendo a PlayStation.
Que és una cosa d'aquestes
que pensava en els 90 que no veuríem mai.
Mortal Kombat XI.
Aquest.
I recuperem una miqueta d'una saga
que feia semblar que estava ja oblidada.
Però el tràiler, de veritat, mira-ho,
és una bogeria.
Aquest joc en si sempre ha estat una bogeria.
Els Fatalities són espectaculars.
Gràficament...
Què era això del Fatality?
Això era allò que t'arrencava la columna vertebral
al final del combat.
T'arrencava la columna vertebral
directament trient-la per la boca o coses d'aquestes.
I quan dius columna és qualsevol part del cos.
Imagineu-vos amb gràfics de Play 4.
Imagineu-vos amb la realitat virtual.
I que perdis.
Bé, diguéssim que a vegades
els videojocs són molt gràfics.
Per cert, també va haver-hi una presentació important,
que és la d'Apple.
El que he fet és agafar el vídeo de la presentació
i he resumit amb 11 segons
tot el que es va presentar.
11. Escolteu.
Ha estat una presentació de continguts, no?
Sí, sí. I, a més, moltes coses
encara no sortiran fins aquí uns mesos.
I moltes vegades aquestes coses no sortiran
tampoc a Europa encara.
Per exemple, la targeta de crèdits
de moment surt a l'estiu a Canadà i a Estats Units
i a Europa segurament tindran una societat
a Irlanda on allà, si t'ho aproven
l'entitat bancària,
poden, aleshores, operar per tota Europa.
Però primer dic Irlanda perquè estic segura
que serà o Irlanda o Suïssa o Andorra.
No crec que ho facin a Espanya.
Molaria tant que les presentacions d'Apple
fossin com aquest petit fragment
d'11 segons.
Jo vull saber una cosa teva, Albert,
que és el tema de l'Apple Arcade
de poder tenir jocs per mòbil
sense publicitat, sense anuncis,
sense micropagaments...
Jocs sencers per mòbil a través de subscripció.
Una cosa bona i una dolenta.
La cosa bona és, sembla que volen oferir
videojocs que fugin una mica del model
free-to-play.
Per mi és una cosa bona o interessant
una altra alternativa.
Cosa dolenta, sempre hi ha una altra alternativa.
Per mi és una cosa bona o interessant
una altra alternativa. Cosa dolenta,
sembla que el sistema de monetització
d'aquests videojocs anirà pel temps
que juguem, no per la reproducció.
S'ha adonat el cas amb Spotify
que hi ha estudis
que diuen que cada vegada
els hits musicals són més curts
perquè Spotify paga els artistes
en funció de les reproduccions
que té un tema.
Amb els videojocs és el contrari.
Els volen fer el més llargs possibles
per tal de tenir el jugador
més enganxat.
Això què passarà? Si els videojocs
es dissenyen perquè siguin llargs
i no perquè siguin interessants,
però si es dissenyen perquè siguin llargs
perquè sí...
De fet, no sé si us heu fixat
que les veus que hem escoltat
anunciant cadascuna de les coses importants
era el seu director...
El Tim Cook, Tim Apple, també anomenat.
Però l'única cosa
que no ha posat la seva veu ha sigut
amb l'Apple Arcade, que jo hauria de dir
que està molt bé, però jo parlo
de les targetes d'acredit, no de jocs.
Jo parlo de coses importants.
El que m'ha decepcionat és que hagin volgut
ser moderns afegint un plus a darrere
de qualsevol cosa. És el recull més cutre
actualment per semblar
que és novedós.
Li posem un plus a darrere. Jo seria un 2000, no?
Com feien abans.
Apple News XP.
Però clar, després de la Spielberg
ho arregla tot.
Això fa una mica de ràbia, perquè la setmana
següent va dir que les pel·lícules
de Netflix o que es presentaven
en plataformes de streaming no s'havien de
presentar o comparar amb el cinema
i guanyar Oscars i competir en aquests circuits.
I la setmana següent
està allà presentant
l'Apple TV Plus
en el qual ell
ha fet una producció que estic segura
que té ganes també que guanyi el compremi.
La ofre.
L'ofre Winfrey, que farà dues coses,
l'ofre Winfrey. Home, està bé.
Jo crec que està molt bé.
Hauran fet un dos per un. Ara, el que li hauran pagat,
no només perquè faci allò, sinó per tenir-la allà
físicament. Això són diners, eh?
Generació digital.
El projecte de música de l'Institut de la Roca
i que es diu Roca Lins
ha estat el guanyador del Premi Mobile
Learning Awards 2019
d'EM Schools de la modalitat Millor Experiència
i Proposta d'Aula amb Tecnologies Digitals
i que va presentar el professor
Lluís Gorillo. Canviem l'educació
junts del darrer Mobile World Congress
i que, per cert, ell ho feia així.
Roca Lins és una proposta pedagògica
que té per objectiu que tots els alumnes
que arriben a l'Institut de la Roca a primer de so
aprenguin a tocar un instrument musical
de la banda de rock. Això és
guitarra elèctrica, baix elèctric,
bateria, teclat...
I nosaltres l'hem conegut gràcies a aquest premi,
Roca Lins, que forma part
de la vida de molts alumnes de l'Institut de la Roca
des de fa anys, des del 2014.
Tots han après a tocar música gràcies
a Roca Lins. Lluís Gorillo, molt benvingut
al Generació Digital. Hola, bona tarda, gràcies.
Ara parlarem de com s'ho fan
per aprendre a tocar els instruments
que comentes, però m'agradaria que ens
expliquessis per què arriba un projecte d'aquest tipus
a aquest institut.
Arriba perquè hi ha un
partenariat, hi ha una conjunció entre
l'Escola Municipal de Música de la Roca
i la gent de l'Institut, que
ens posem d'acord, ens entenem, i com que
tots tenim una bena roquera, doncs diem vinga.
Sí, sí, perquè el nom de rock a banda
de la Roca surt força
en tot aquest projecte.
Darrere d'aquest sistema,
d'això que esteu fent
a l'Institut Samaga,
diguéssim que és una ciència que es diu Music Information Retrieval.
En què consisteix això?
Bàsicament és amb el que està basat
qualsevol
software com el Shazam
o com programes, o jo què sé,
el mateix MIDI que té un munt d'anys d'història.
Són sistemes en què un aparell
tecnològic, digue-li ordinador,
digue-li consola, digue-li com vulguis,
reconeix un instrument musical,
les zones sonores que fa aquell instrument musical,
i a partir d'aquí podem interactuar amb la màquina i podem jugar.
Ara parlarem de jocs musicals franceses.
Podria dir que el Just Dance
també forma part d'aquesta ciència?
Tu coincidiries, Lluís?
Bueno, a veure.
Perquè és un instrument també per aprendre
música, no? Clar, sí, sí.
Bueno, aprens coordinació, aprens
escoltar el ritme, sí.
Fins a cert punt sí. El que molta gent
no entén és que el guitar hero
acaba sent una joguina, però també hi ha elements
musicals al darrere, evidentment, perquè jugues
amb una joguina. Nosaltres juguem amb instruments reals.
I ho poden fer els nens de forma autònoma?
Sí, aquí està el tema.
O sigui, nosaltres partim d'un conflicte,
d'un problema, d'una
situació dificultosa, que és que un professor de música
té 25 alumnes al davant
i els ha d'ensenyar a tocar un instrument
tal com diu la normativa, el currículum,
digue-li com vulguis. Aquells nens han de sortir de l'ESO
sabent tocar un instrument, i aleshores ens plantegem
un rèpid i diem, vale, això és el que diu el currículum,
doncs anem a fer-ho. I l'única manera
que podem fer-ho és que ells accelerin
aquest aprenentatge, i aquest aprenentatge
l'accelerem utilitzant la tecnologia
i l'autoaprenentatge.
Quins instruments fan servir els alumnes?
La guitarra, però banda de rock,
clàssica composició.
Tenim la base rítmica, que és la bateria i el baix,
i per tant hem de treballar amb instruments elèctrics,
en aquest cas bateries elèctriques i baixos elèctrics,
després tenim la guitarra elèctrica, que és l'instrument
per a entonomasia del rock and roll,
i aleshores taclats.
I hem afegit la veu, també.
I quins sistemes, quins aparells
feu servir? Hem vist fotografies
i et deia això del videojoc perquè és que
algunes de les interfícies
em recordaven molt el rock band, per exemple.
Sí, nosaltres utilitzem
el programa més conegut és el Rockersmith
d'Ubisoft, que és un programa per Xbox
amb el qual tu pots connectar
una guitarra real o un baix real
mitjançant un cable, que d'una banda és un jack
i de l'altra és un USB,
però a més a més també treballem amb un programa que es diu
Sintèsia, que és molt barat
i que és molt versàtil,
és per taclat, i connectem el taclat via midi
amb l'ordinador, o bé treballem
amb un programa que es diu Drum Tutor,
de Roland, que permet connectar
una bateria elèctrica a un ordinador.
I l'alumne quan comença
pot elegir quin instrument és el que fa servir?
En principi sí, però també
fem una mica de càsting per accelerar les coses,
perquè la bateria potser és l'instrument que es requereix
una mica més de coordinació, i hi ha nens
que necessiten més temps per aprendre a tocar la bateria
i com que nosaltres ens fixem
l'objectiu inicial quan comencem és
d'aquí tres mesos tu estaràs dalt d'un escenari
tocant a la mateixa banda. Exacte, perquè això parlarem,
perquè aquí hi ha un tema important,
després escoltarem algun alumne,
és a dir, tot això que tu s'ha de veure
després ho hauràs d'afansar, no?
Sí, nosaltres al llarg dels anys, tot va ser
molt assaig error, vam anar provant,
però al final hem tret una sèrie d'eslògans,
un dels eslògans que tenim, o un dels claims
per dir-ho així més tècnicament és
aquest institut té 50 bandes de rock,
i això és així, no és un farol, no és cap broma,
és veritat, tenim 50 bandes de rock
en un institut de 500 alumnes.
I l'altre és que tu arribaràs
a l'institut a Primer Desso
i ningú escollirà, tothom obligatòriament,
i al final es pujarà d'un escenari
al cap de tres mesos tocant un dels instruments
de la banda de rock, i això succeeix.
De fet, en el vídeo que hem posat,
aquest trosset que vas
presentar al Mobile World Congress,
hi ha un moment que dius que teniu
les aules de música més silencioses
de Catalunya, perquè tots van amb auriculars, no?
Sí, és una vacil·lada
per dir-ho així vulgarment.
Sí, perquè en un primer moment tots els alumnes
estan treballant autònomament en les seves estacions de treball.
Una estació de treball no és res més que una pantalla,
sinó l'instrument i aquell hardware
que et permeti treballar
amb el software que hem escollit,
ja sigui un ordinador, ja sigui una Xbox.
I per tant, els alumnes estan treballant de manera autònoma.
Però, evidentment, per la naturalesa social
que tenen els adolescents de 12 a 16 anys,
immediatament el que hem de fer és formar
una banda de rock perquè ells el que necessiten
és relacionar-se.
I de fet, ho explicaves, també,
que el que et permet la música va més enllà
d'aprendre música. Hi ha moltes coses
que...
hi ha competències, que es diu ara, no?,
però hi ha competències socials,
evidentment n'hi ha d'artístiques, n'hi ha de...
fins i tot de prevenció del bullying, perquè ningú
queda exclòs, tothom treballa.
Si jo tinc una banda amb els meus companys
i necessito un baixista, aniré a buscar aquella persona
que toca el baix, i si aquella persona
que toca el baix alhora el pati li faig la punyeta,
aquí no puc fer-li la punyeta, jo el necessito,
perquè si no el meu grup no tindrà baixista.
I per tant, llimem una mica qualsevol conflita
que pugui haver-hi a l'aula, en aquest sentit.
L'Estar estava molt emocionat quan preparàvem
l'Estar perquè deia,
és que aprenen a tocar rock,
d'Estar, deies, no?
Sí, sí, perquè, a veure, Lluís, si anem sense son,
no és Popalins, ni Tengolins, no?
No, no.
La cosa és, quines cançons les foteu?
Perquè és clar, és delicat, és la música del diable, eh?
Sí, sí.
De fet, el nostre referent o jo quan entro a l'aula
sempre penso en el Jack Black School of Rock, saps?
Sempre tinc aquella idea al cap, no?,
i aquella esbuja, arrementa que té
aquell actor en aquella pel·lícula.
Sí, sí, nosaltres toquem AC-DC,
toquem, però moltes vegades
ells també et venen amb propostes, bàsicament
el que fem són covers, covers
de tot el que hi ha al mercat, no?
Bueno, tot no, el reggaeton el censorem.
Ah, t'ho anava a dir, eh?
M'estàs a la boca, eh?
Gràcies.
No passa res, el trap també, segurament.
No, determinades lletres per respecte
a col·lectius.
En general, doncs nosaltres hi posem filtre
i ho fem amb tota la intenció, però també
a les xarxes fem reflexionar que s'ho pensin dues vegades
abans de cantar segons què, no?
I per altra banda, parlant de col·lectius i parlant de general,
potenciem molt que les noies deixin de fer
els mateixos roles de sempre i siguin les cantants
i tal, si no que les noies toquin la bateria,
les noies siguin guitarristes, les noies
ens facin solos, que és una cosa que costa de veure encara
malauradament, i volem també que hi hagin
bandes de noies que trepitgin fort,
per dir-ho així.
De fet, escoltem ara, doncs,
m'has passat un vídeo amb la reacció
o què és el que senten, doncs,
els teus alumnes, sobretot quan fan
doncs aquest concert
en directe, i comentaven això.
L'escenari, en plan esperant
a sortir, estàs
supernerviosa, però després quan surts
vols tornar a repetir.
Perquè jo em fico molt nerviosa quan surto,
però després un cop comences a tocar
ja se t'oblida tot
i recordes tot el que has fet a la classe
i comences
a tocar i a veure
com tothom t'està mirant
i al final quan t'aplaudeixen
i llavors dius, valeu, ho he fet bé.
La veritat és que quan estàs a l'escenari
veus només la primera fila
i penses, ostres, no és per tant,
i després quan acabes sí que és set
que et donen ganes de tornar-ho a intentar.
Jo em sento superbé, o sigui, jo veig
que estic amb el meu, amb el que m'agrada
i quan miro al públic, quan parlo
amb el públic o canto o toco
l'instrument, m'encanta
sentir aquests nervis, no?
A vegades són nervis que et fan dir
no vull tocar.
El que comenten és que volen repetir, eh?
Sí, sí, no, això és una adrenalina bestial,
això de pujar dalt d'un escenari
i clar, també treballem per aquestes qüestions
com l'autoconfiança, la seguretat,
es vèncer en pors.
Penseu que a la Roca tenim un auditori
molt ben dotat
i l'Ajuntament sempre ens ha donat el suport
que poguéssim fer allà tots els concerts,
comptem amb un tècnic de so.
Alguns toquen les taules de so,
toquen també una mica la taula de llums
i per tant podem entrenar-los
en un recorregut professional
que pot tenir molta sortida.
Una de les coses que ara a mi me'n curioseix
tenint en compte que veig que utilitzen
aquesta metodologia del rock band
que segurament molts ja estan veient
en el cap aquestes peces que van caient
i que hem vist en aquestes fotografies
que ens han portat, ells al final quan
estan dalt de l'escenari o quan han passat
aquests tres mesos, més o menys
els han tocat o han memoritzat molt bé
què han de fer amb els dits
mentre van veient aquestes peces
que van caient?
Mira, el dimarts estàvem dinant amb l'Òscar
García Pañella, que tots coneixeu,
i ell diu, això que esteu fent vosaltres
és un top down, és a dir, vosaltres
els tireu a la piscina,
això és una immersió absoluta,
i després ells apendran, és a dir,
ara en un primer moment ells no saben
que pràcticament ni que estan fent una corda sol
i jo m'he trobat que al llarg del curs
no ho sé, no me'n recordo.
Això és el que volia preguntar, si barrejava
les dues metodologies perquè al final
sàpiguéssim què estan fent o si, ja entenc
que és un temps molt curt, o si s'han posat
a tocar, sí, duïda, no?
dels grans roquers tots anaven a fer
la duïda, no? Tu preguntes a qualsevol punk
de l'època i deien, aquests els niquis
mateix no sabien,
i sabien, jo poso el dit aquí al traste
aquest i faig trasamunt trasaball.
Sí, sona més o menys bé i ja estic content.
I de fet, a ells els passa això però
i ens anem desenganxant
progressivament perquè a partir de segon,
tercer i quart de so, aquests alumnes
ja, ja, ja, tot el dia estan fent
combo, que diem, és a dir banda de rock
i covers o alguns temes,
alguns ja comencen a fer temes seus.
És molt guai, eh? És molt xulo.
De fet, em volia dir-ho perquè
això sí que hem de fardar una mica,
ens van trucar de San Francisco, d'Ubisoft.
Què dius? Un community manager
d'allà va dir, hòstia, he vist a les xarxes
socials això que esteu fent, ens interessa
molt saber com ho esteu fent i
certament nosaltres ens pensàvem que això ho feien
altres bandes i potser podem arriscar-nos
a dir que som l'únic institut del món que està fent això
i voldria remarcar que és un institut públic.
Sí, sí, sí. I per tant,
bueno, quan parlem de l'educació pública,
l'educació de qualitat, la secundària, tot això, doncs...
Llavors, el tema de tocar
la flauta, això no ho feu, no?
Perquè molts pares de Catalunya estaran
molt contents. Home, això és trossol, eh?
Ja és trossol, que la flauta travessera.
Prelimina del Barça es toca o no es toca?
No es toca.
La flauta i l'Yulí també.
O els silòfons.
I la pandareta, no?
No, jo què vaig fer? Vaig estudiar quan era petit
i adolescent piano
i tot el mètode clàssic.
Clar, depenent de si ho agafes bé o malament,
pots acabar
avorrint la música i l'aprenentatge de la música.
Jo vaig acabar del Bayer,
del no sé què, del no sé quantos, que
jo pensava, per què no m'ensenyeu
acords? Jo vull conèixer quatre
acords. Vull conèixer una mica per
improvisar, ni que sigui.
Sí, en aquest sentit voldríem deixar una cosa
també molt clara. Nosaltres no volem crear
això, una acadèmia d'estrelles,
no volem que els nostres alumnes vagin
a la voz ni a aquests llocs perquè no ens interessa
això, sinó que el que ens interessa és que ells
tinguin aquesta opció, la facin servir,
quan acabin quartessos s'emportin aquest bagatge
amb ells i si un dia a Austràlia els hi cau una guitarra
a les mans la puguin tocar. Perdre la por, no?
També. Perquè veus un instrument i
això cal molt estudi, calen anys per tocar
i potser no. Aquest és el gran repte
que els posem a primer lloc, quan arriben
tots, vosaltres, el 100 que acabeu d'entrar
a l'institut en aquest moment, tots estareu tocant
i molts et diuen, però què dius, jo no,
tu m'has vist la pinta que jo tinc,
jo mai seré músic.
I creiem que és una de les coses bones
d'aquest projecte, que capacita
tothom qui passa pel centre.
I la relació amb l'Escola Municipal de Música
també deu ser molt bonic.
És fonamental, és a dir, aquest projecte no hagués
nascut sense ells, ells són els que ens
van venir amb els recursos a sota el braç,
és el que ens van començar a oferir
tant tecnologia com
recursos. Nosaltres, evidentment,
teníem les aules, teníem el personal,
érem el centre, però
érem el receptor, per dir-ho així, però
ells, que són gent superpreparada,
són titulats per l'Escola Superior de Música de Catalunya,
són una gent, a més, molt inquieta,
amb molta també mentalitat social
al darrere. Aquí vull
agrair sobretot la feina del seu director,
en Pau Manté, que és el gerent
de la Cooperativa Visual Sonora
i és una persona que
ens ha donat molt suport fins al moment.
Doncs molt interessant el que s'està fent
l'Institut La Roca. Nosaltres avui,
amb l'excusa del vostre projecte, hem dedicat
al programa tema musical i videojocs.
Genial. O sigui que ha quedat aquí
amb nosaltres i continuarem parlant
del vostre projecte, segur que sortirà,
i de molts videojocs
on la música és la protagonista.
No importa que el món estigui a punt
d'anar-se'n en orris, en aquesta sala
segur que hi ha un coleccionable
amagat.
La fi del món pot esperar.
Les llums preparades, el sol
amplificat a tope.
I és que, a finals dels anys 90,
un nou tipus de gènere de videojocs
es va començar a gestar. Sortint dels
recreatius i aprofitant les possibilitats
del CD de les consoles, els jocs
basats en ritmes musicals, van anar
traient el CAP pels catàlegs dels
32 i 128 bits, fins que
fins i tot també
Xbox 360, Playstation 3 i Wii
van escatar d'èxit i van omplir
les cases dels gamers de guitarra,
bateries, teclats i catifes de ball.
I avui en dia no hem vist encara cap
joc d'aquests per la generació
de consoles actuals. CAP V-Mani,
que és el nom genèric que reben els videojocs
musicals amb instruments,
que ve del primer èxit d'Ekonomi,
que es diu Beatmania.
O sigui, el nom ve d'aquí, eh?
És un gènere passat de moda
o ens esperen grans sorpreses de futur?
Doncs mira, per començar una miqueta,
el que farem serà tirar el cap al darrere i veure
què passava abans.
Oh! El millor videojoc de la història.
Sí, sí, sí. Ara mateix.
Brutal, brutal. Aquella ceba,
que us entregava. A veure,
quin va ser el primer videojoc més ritme i música?
Doncs mira, podíem començar
posant una data.
És l'any 1997, PlayStation 1,
i el que estem escoltant és Parapa the Raper.
No tocava amb instrument, sinó que rapejava.
Ens ensenyaven a rapejar
amb la nostra veu.
No n'hi havia cap abans, aquests? Doncs aquest
segurament és el que més s'assembla a tot el que
han sigut els jocs tipus V-Mani actuals.
Sí que és veritat que hi havia un joc
d'alfombreta de ball per la Famicom
final en què hi havia una
aeròbic. Era un videojoc d'aeròbic
i llavors et feia saltar segons un ritme
de música i alguns han vist en això un antecedent
dels jocs de ball. I tant, i tant que sí.
I Konami hi té un paper fonamental, oi?
Doncs és, com dèiem, beatmania
amb el que Konami donava el tret de sortida
a tota aquesta indústria del gadget
musical. El beatmania, a més,
començava amb una tauleta de DJ
i amb una màquina recreativa de l'any
97. El 1999, la mateixa
Konami treia drummania, el joc
on tocaves una bateria i el Guitar Freaks,
la revolució que donaria pas a l'èxit
Guitar Hero uns quants anys després.
Entre Guitar Hero i Rock Band,
entre versions diferents especialitzades
per grup musical, etc.
entre tots dos reuneixen gairebé més
de 30 jocs, això sí, en un espai molt
curt de temps que els van arribar a treure.
Però tot això era per jugar, tocar instruments,
diguéssim, és clar, no? Però també es podia ballar,
no, suposo? Mira, pels que tenien el ritme
als peus i no pas a les mans.
El 98, els arcades,
un altre cop,
Dance Dance Revolution.
L'estil de la catifa de ball, així com
de la guitarra, han sigut tan populars
que han entrat una miqueta en l'imaginari col·lectiu
i la cultura pop. Els hem vist
referenciat a mils llocs diferents.
Ara, per posar un exemple més nostrat,
i per no parlar de quan han sortit aquestes coses
a Padre de Familia o al Simpson,
et diria que el 2011, tot el concepte musical
del Super 3,
amb la cançó estrella, que era l'Anem a veure món,
simulava una creueta
d'una balla esquerra dreta com la del
Dance Dance Revolution, en la que els personatges
del Super 3 es muntaven i anaven viatjant.
Doncs els jocs per això
són de tocar o de ballar, no?
Doncs no, i a mi precisament em fa molta gràcia
com es fusiona música i acció
a Dreamcast,
va veure néixer la Ulala
de Space Channel 5, que ajuntava
Funky i Epopea Especial.
Què especial?
Què especial era això?
Aquesta setmana s'ha anunciat el nou Space Channel.
Avui mateix, avui que creem això,
fa unes hores s'ha anunciat així.
O sigui, per PlayStation 4?
Per PlayStation VR,
per la realitat virtual.
I això no era
el Mizuguchi que feia Space Channel 5?
No.
Jo crec que sí.
És igual, sortia l'Ulala.
Sortia una foto amb ella.
Per cert, has dit que Guitar Hero
venia de Guitar Flix de Konami,
però el Guitar Hero és d'Hermònix.
Va passar alguna cosa aquí?
Aquí tenim un petit embolic.
Red Octane era el fabricant de guitaretes de plàstic
que, junts amb Konami,
feia les guitares per les maquines del Guitar Flix.
I vam veure que això estava molt bé
i que els Estats Units era molt poc conegut
i vam decidir, anem a portar això als Estats Units.
Es van liar amb Harmonix, que ja havien fet
algun joc d'estil musical, com l'Amplitude,
i van treure Guitar Hero 1,
Guitar Hero 2, Playstation 2, 2005, 2006...
Però què passa?
Arriben les grans i comencen a comprar.
Comencen a fer monopoli i a comprar empreses.
Perquè veien que això anava de debò.
Red Octane la compra Activision
i, junts amb ell,
seguiran amb la marca Guitar Hero
i de fet treuen Guitar Heroes 3, Legends of Rock,
que és el que comença a petar-ho bastant.
Què passa amb els d'Hermònix?
Doncs cauen una miqueta pel seu costat
i treuen la competència Rockman
i diuen res de guitarrers,
i després hi ha la banda total.
Rockman, pots tocar guitarra,
bateria i veu.
I parlant de veu,
no ens podem oblidar dels videojocs d'estil karaoke,
que aquests, sobretot a Playstation 2,
el Singstar
ho petava bastant a les festes comunitàries.
Això era el pitjor.
Tu imagina't la combinació,
una festa, aquest karaoke
que vull unir al nom i Dance and Revolution.
Són els dos jocs que menys m'agraden de la història.
Doncs jo m'ho passo tan bé.
Et dono la màgina, jo també.
I què deia la Gina abans, també?
Allò que parlava de...
o que parlaven de la música dels 80 i tal.
Em sembla que hi ha un Singstar
que precisament es deia la dècada dels 80,
o La Movida, o així.
Un dels grans éssers de Singstar,
cosa que a vegades, amb els jazz dance o els rock bands
que són molt més internacionals, no ha passat,
és que s'han sabut mullar molt bé els públics locals
on han anat, traient versions específiques.
Disney, de...
High School Musical,
o per exemple dels grans èxits locals
de cada país on s'ha llançat.
Jo encara recordo que en el rock band
tu t'havies de fer una banda
i tenies la teva banda.
I jo recordo el nom de la meva banda.
De Defecators.
Per favor.
Hi ha una miqueta que ja comentaves...
Era una banda punk.
Per cert,
els grups de l'escola
et posen noms, també?
Sí, és clar. Ells han de fer tot el recorregut
i els noms s'han de fer un logotip.
I el nom gira al voltant del que diu ell
o potser són una miqueta...
Els tenen censurats.
Sí, van amb compte. Són molt educadets.
Tampoc hi hagi una cosa tan greu.
També hi ha un road manager.
Segur que tenen un road manager que els diu
que aquí no toquen per menys de 50.000.
Escolteu, una cosa.
Amb tota aquesta febre que va haver-hi d'aquests jocs
hi havia molt maquinari,
molt de plàstic
que havies de guardar.
Tens aquest tipus de material o no?
Sí. L'altre dia vaig provar
que encara funcionés la guitarra del Guitar Hero 1
i funciona.
Llavors, en Lluís ha comentat
que això era com una joguina.
Home, jugar amb expertos...
Els troba Flame and Fire aquella de titi-titi-titi.
O sigui, ella és difícil.
I si fa servir el rock band, que tenia dos jocs
de dalt i una baix.
Perquè ho has de fer bé.
A vegades t'has de flipar i has de fer la part de sota.
Com ho has dit? M'he sentit com a band.
Des del punt de vista de la vegetació
és brutal el que s'arriba agafada a la flexibilitat.
Però sí que és veritat que tu pots jugar amb expertos
i coneixer-ho molt i després deixes una temporada
sense jugar i tornes a agafar el joc i no en saps.
Ets un patata.
Jo ho mantinc tot.
Tu no ets normal, Albert.
Ja ho sabem, això. Són els Defecators.
Per cert, aquestes màquines V-Mani
no se'n veuen ja, no?
En general, tot el grup dels V-Mani,
tots aquests jocs han desaparegut una miqueta
perquè van aparèixer una quantitat
de jocs molt gran
en un espai molt petit
i van acabar-se tornant al mercat.
La necessitat pròpia de tenir
una guitarra, una bateria,
micròfons, etc.,
jo crec que també va colmar
amb les paciències del personal,
que ja no sabia què fer amb tanta guitarra a casa
perquè algunes no eren compatibles amb jocs diferents.
Després hi havia el tema de les cançons.
Van començar a aparèixer recopilacions
on les seleccions de cançons
eren una miqueta...
I les bones les havies de descarregar
pagant a vegades per paquets de cançons.
Com si vols una cançó...
M'havia gastat tants diners
per duts allà ara mateix.
Tants diners!
Què passa?
S'ha intentat recuperar aquestes marques.
Això ja va passar al seu temps
i s'ha intentat amb el Guitar Hero Live
i amb el Rock Bambiar.
Però cap dels dos intents
han realment rebifat
i els únics que segueixen una miqueta impassibles
al pas del temps
són els jocs de ball
que cada i cada any segueix apareixent
una nova versió dels esdans.
Els videojocs independents acostumen a ser
més arriscats a l'hora de plantejar
idees i formes de jugar innovadores.
I coincidint amb el tema del programa d'avui,
precisament fa uns dies va sortir a la venda
el videojoc que utilitza la música de manera molt original.
El seu nom és Ape Out
i l'Albert ja fa uns dies que hi juga.
I és el joc que ara estàvem sentint,
aquests cops de bateria tan potents...
Sí, sí, el compressor de la ràdio...
Doncs prepareu-vos, prepareu-vos, perquè porto.
Aquest videojoc és interessant
perquè bàsicament és un joc d'acció
protagonitzat per un gorila
que s'ha d'escapar del seu captiveri.
És molt frenètic, l'estil visual
d'aquells pòsters de pel·lícules...
Sol bas. Exacte, aquelles pel·lícules
del Hitchcock
amb Vertigo, per exemple,
aquells colors...
Sol bas. Aquella estètica
anys 60, 70, seria, més o menys.
I és molt maco. Però
el que ens interessa la música
és una música molt interessant
perquè és música i so dinàmic.
Què vol dir això?
Està sincronitzada, tot el tema sonor,
amb el que el jugador fa dintre del videojoc.
Perquè us feu una idea.
Quan jo jugava, quan qualsevol persona
jugui el Ape Out,
aquest videojoc és com si tingués al costat
una banda de jazz, en aquest cas,
que improvisa sobre
la teva partida.
I va creant una mica el so musical
de la partida.
Els creadors d'aquest joc són tres persones.
Bàsicament, Gabe Cuzzillo,
Matt Bock i Bennett Foddy
tenen una experiència amb videojocs musicals.
Han treballat, per exemple, Harmonix,
la creadora comentava Francesc
de Guitar Hero i de Rock Band.
I jo penso que si sentim
un fragment del joc, imagineu-vos el següent.
Que estem controlant un gorila
que s'ha escapat i que està
acabant amb tots els guardes de seguretat
i cada vegada que dóna un cop
se sent la percussió augmentant.
Llavors tu jugues
al ritme musical, fins i tot.
Aquest verb no crec que sigui correcte
d'anguridar-se.
Aquest joc és el videojoc
que defineix això.
Ho hem escoltat així,
o podria ser d'una altra forma
amb un altre jugador, això?
Sí, o sigui, la base musical seria la mateixa
a cada pantalla. Cada pantalla és com un àlbum,
com si fos un disc, i depenent de com jugues,
hi ha petites variacions
en el moment en què sonen les coses.
Parlem d'estètica.
És força particular,
però també em sembla,
com escolto, molt violent.
Per quines edats és recomanable?
És bastant salvatge, jo el veig ja
per més grandets, aquest videojoc,
sobretot perquè té una violència,
tot i que és molt estètica, o sigui,
és una violència molt de colors...
Com el Fortnite, que és estètica.
Però aquest, a més, encara, segur.
Sí, l'he vist, l'he jugat, de fet, el joc.
Però perquè la gent entengui que la violència,
per exemple, que hi ha al Fortnite,
no és violència tan evident de sang
i explosions... Com un Call of Duty.
Exacte, no és un realisme,
és una cosa molt colorista,
i hi ha altres llocs que han utilitzat
aquesta tècnica de música dinàmica,
i a més molt antics, per exemple,
el Monkey Island 2, l'aventura gràfica,
ja tenia música que s'adaptava a la partida,
o abans comentàvem el No Man's Sky,
més actual, que també té música
que és interactiva, que és airebé infinita.
De fet, aprofitant
que aquest joc compta amb aquesta banda sonora
que pràcticament és com una improvisació de jazz,
voldries parlar-nos també de la relació
entre aquest gènere musical i els videojocs, no?
Sí, molt ràpid. Us he portat 3 exemples
sobre la relació entre els videojocs i el jazz.
El primer que sentirem és
quan una banda de jazz
interpreta un tema de videojoc.
Sona bé, eh?
Potser l'heu reconegut si sou fans de Zelda,
és el Zelda Super Nintendo,
i interpreta doncs el grup
The One-Ups, que és un dels més mítics
que fan covers de videojocs,
de Fayetteville, una població que hi ha
a Arkansas, als Estats Units,
i és molt interessant, tenen diversos àlbums,
els podeu recuperar a Spotify
amb músiques de Sonic, de Street Fighter,
però amb el format de jazz.
Jo escolto el Green Hill Zone de Sonic,
que és de One-Ups,
per mi és el seu cover preferit que tenen.
Té una energia brutal aquesta versió que fan.
I el segon exemple que portes?
El segon exemple és
un videojoc
interpretant un tema clàssic
del món del jazz.
Ostres, això és molt fort, eh?
Sí, això em sona molt a Miles Davis.
Totalment.
El conegut, doncs, la gravació,
al Kind of Bloop, però a Kind of Bloop,
imitant una mica el so,
doncs, d'aquests...
música chip, no?, la música chiptune,
que té aquest ritme.
Escolteu un moment, ara quan arrenca...
És un projecte molt interessant,
el que vam fer, doncs,
a partir del 50è aniversari d'aquest àlbum,
tan mític del jazz, no?,
i vam fer un àlbum d'atribut
a partir de la música 8 bits,
diferents músics es van aplegar, doncs,
per interpretar els diferents temes d'aquest àlbum.
Impressionant, no havia escoltat mai
amb aquest tipus de música jazz, no?,
vull dir que està molt bé. I amb què acabes?
Acabo, doncs, amb l'últim exemple,
que és un videojoc ja fent
una composició que és molt llegística,
però que és original del videojoc.
Això és del Castlevania,
de Super Nintendo.
A mi em flipava, aquest baix.
Era petit, però jo deia que aquesta música
és molt bona.
I això és jazz?
A mi em sona alguna cosa del Wendy Carlos.
Escolta això, escolta això.
Tomita, eh?
Escolta això, escolta això.
Sí, sí.
I això és de Super Nintendo,
una consola de 16 bits
que amb prou feina es feia
una imitació d'un instrument,
no podies posar l'instrument, no?
I és una consola clàssica
intentant imitar aquest estil,
una composició de compositors japonesos,
Masanori Adachi i Taro Kudo.
Molt bé, molt bé.
No sé, l'institut, la roca, el tema jazz,
el jazz és un altre nivell per aprendre?
Sí, en el món de la música
sempre s'ha considerat que és una mica,
és com anar més enllà, no?
Sobretot per la part de la improvisació.
Si algú es pot acabar el tetris,
som els de generació digital.
I és que estar a Atari, diguéssim,
que és una marca que almenys per mi
ha estat molt vinculada a la música.
Sí, per tu i per tothom, eh?
Abans de res, si em permets,
voldria fer una apreciació,
és que quan parlem d'Atari
ho fem de forma molt genèrica
quan en veritat hi havia moltes Ataris.
Hi havia una part d'Atari que feia recreatives,
una altra que feia consoles,
una altra que feia ordinadors,
i abans de cadascuna hi hauria el que feia el maquinari,
els que feien les màquines
i l'altre el que feien els programes, diguéssim.
Però tots anaven a la seva bola a fer innovacions.
Ah, sí?
Sí, cada una era una cosa molt curiosa
i m'interessa explicar-vos-ho.
Tot això ho fèiem d'una manera subordinada,
de cada branca, i al mateix temps
tots eren independents de la resta.
El que feia coses amb ordinadors
era independent de les recreatives,
però amb dos innovaven.
Pel parlar de la música d'Atari
que era una cosa editorial no escrita,
perquè veieu, per intentar explicar,
com, sense voler-ho,
moltes Atari tenien al cap el mateix concepte
i l'he simplificat amb tres branques molt breus
però refutudament diferents.
Entenc que això és com un anunci o no?
Explicaven el millor del que era l'Atari ST,
la màquina de 16 bits.
De 16, eh?
Era una màquina que en l'època tenien més prestacions
que els Macs i els IBMs de l'època,
que realment era una mica de trampa
perquè no tenia res dins
des que la fes diferent, com podria ser una mica.
Simplement era força bruta,
com ara tenen els ordinadors actuals.
Més memòria, més rapidesa i para de comptar.
Un dels detallets destacables que tenien l'Atari ST
era una particularitat
que ja tenien les màquines de 8 bits anteriors,
que eren tres canals de so,
tres canals d'àudio.
Això per fer musiquetes per videojocs
estava prou bé, no feia falta gaire cosa més.
El que passa que quan agafaves i masclaves
gràfics de 16 bits, molts colors,
i musiquetes de 8 bits, 3 canals,
doncs la cosa quedava una miqueta coixa.
La música a xip, doncs era
bips, bobs, xivulets, estridents.
Si tu podies programar el processador central,
que també podies programar
independentment el xip de so del Yamaha,
el que era la marca Yamaha.
O sigui, podia ser música.
Exacte, però música amb instruments diferents,
no només dient que faci bips i bobs.
Llavors els programadors van pensar en un altre escenari.
Sí senyor, perquè deien
si tu pots programar el Motorola,
que era el CPU, i pots programar el Yamaha,
que era el xip de so,
per què no fas que els dos facin coses comunes,
els interactues? És a dir, programar el Motorola
perquè faci sons i al mateix temps recolzi
el propi xip de so.
Ui, aquest també m'agrada.
Això és un Atari ST pelat.
Directament, no hi ha res més.
Sí, sí, no té cap targeta gràfica, ni res.
Era el ST, eren els tres canals d'àudio
amb ajut de la CPU.
Aquesta iniciativa tan senzilla, aparentment,
que és que fa una limitació
a juntar-les i dir
si podem fer de més, això només es podia fer
amb un Atari perquè l'estructura interna
sí que ho permetia. La potència sònica
que es va arribar a desenvolupar, de veritat que no és d'aquest món.
Nois, sona bé, eh?
Sí, sí, molt, molt bé.
Un altre aspecte molt important
dels Atari ST
és que incorporaven un controlador MIDI
intern, no? Sí, el MIDI el que permet
ni més ni menys és agafar un instrument
o mòdul de so, connectar l'ordinador
i l'ordinador t'asseqüència els sons
i es pot escriure una partitura i deixar
que l'ordinador toqui sense que tu tinguis
que tocar res més, diguéssim. Per uns 300 euros
que valia un Atari ST, doncs tenies un ordinador
i, a més a més, una eina de composició musical
i hi havia molts grups que, doncs, van fer servir
aquesta resolució. Sí, sí, sí.
Roger Mitchell, Gerrard Michael, Phil Keeter, o fins i tot
Baron Rojo. Baron Rojo també havia seqüenciat
amb Alaska Dinarama,
infinitat. Pràcticament tots els estudis de gravació
tenien un Atari. Doncs l'ordinador, diguéssim,
que feia de metrònom, per entendre'ns.
Però aquí està la cosa interessant
que és un altre dels sabens susatari
és que una composició MIDI no només
pots posar les notes i apa, que soni
les notes i la partitura, sinó que
pots aprofitar, diguéssim, els espais que hi ha
entre nota i nota per ficar-ne d'altres
que això fa que sonin d'una manera
interrompuda, diguéssim,
que això als anys 90, sobretot a la música de club,
els compositors i productors li van treure encara
molt més suc dels capacitats del programari.
I ara entren, diguéssim, en escenes inventors, no?
Sí, senyor, perquè juntament amb aquesta cançó
que estava sonant, que eren els New World Dreams,
hi havia inventors
que estaven bojos. Aquest és el típic de pel·lícula
de l'inventor loco, diguéssim.
Tenim que parlar de Jimmy Hoth.
El Jimmy Hoth és un senyor que ha inventat
entorns de hardware i de software
i que seva és la versió funcionària perfectament domèstica,
em penso que us vaig passar vídeos.
Sabeu l'arpa aquella que tocava ja mitja al JAR
al concert aquell de Houston?
Que posava les mans a sobre.
Doncs aquest senyor n'ha inventat una
que la pots comprar tu, Albert,
la pots tindre a casa, que juntament amb el programari
Hoth Translator,
que ha inventat una per Windows
que per només 199 dòlars, 200 euros
o 170 euros, una cosa així,
pots fer música tu mateixa, rotllo terèmint.
El que està fent l'interpret
és posar les mans com si anés allò
per una habitació a les posques, eh?
Sí, senyor, són unes llumetes que l'esté al voltant
i ell va posant les mans i sona bateria,
sona guitarra, sona piano, lo que vulguis.
El detall que us farà trempar, em penso,
i segur és que la Hothbox,
això que us deia una taula de camping
i el programa i tal, això també funciona
amb un teclat normal i corrent.
Amb el teclat que teniu a sobre la taula,
amb el coberte, diguéssim, doncs això ho podeu fer.
Per rematar, us voldria dir que Atari
mai va abandonar el sector musical.
El camp de signe que va fer Atari va ser
l'Atari Falcon, un ordenador de 16 bits,
amb el hardware més potent
per composició, tractament i funcionalitat musical.
Després va fer l'App,
l'Atari Falcon Slab,
que la va comprar l'empresa creadora
de programaris com Notator, que es deia Thelab,
i va treure els seus propis ordinadors,
l'Esparra o l'MK2 i l'altament desitjable,
el Falcon MKX.
Tot se'n va fer norris pel tema que sovint
aquí al programa, perdoneu que sigui pesat,
però sempre el dic, que és la democratització
dels mitjans disponibles i la mancança
d'autèntic criteri impartial.
Vull dir, en qualsevol ordinador personal
i quatre llibreries de sons, qualsevol persona,
qualsevol pot fer música,
no cal saber-hi, no cal tindre gust musical,
no cal anar a donar-se el que sona,
sona bé o sona malament,
s'ignora que és una cosa que us teniu que
brudar tots capçals del llit,
que és que la música, el més important,
no és el que sona, sinó com sona.
I juga l'Oriol Dalmau
per donar-li el vistiplau.
Arribem al final del programa,
però abans volíem escoltar també l'Oriol Dalmau
jugant al fantàstic joc,
crec que almenys m'ho ha dit
als passadissos, de Tom Clancy.
The Division 2, el teniu per PS4,
per Xbox One i PC.
Nosaltres l'hem jugat amb PS4 Pro,
que és una dada important, després veureu per què.
És un loot shooter, ja sabeu,
loot vol dir botin, per tant, la cosa
és anar matant a molta gent per millorar,
millorar i tornar a millorar encara més el nostre equipament.
És la segona part d'aquell The Division
que va passar la història per tenir un downgrade
espetuflant, però també per tenir bones idees
que no calen de...
Aquest The Division 2 fa el que ha de fer,
agafa tot l'obó d'aquell primer joc,
ho conserva, ho millora i poleix
la majoria de lo xungo. Sobretot arregla
el gran problema que tenia el primer,
i és que era més repetitiu que les croquetes de salami.
Al final acabem parlant de jocs
llarguíssims, estil Ubisoft,
amb una campanya de 50-60 hores on te les treu ningú.
I al final és un mata-mata.
Com ho fem perquè no sigui avorrit de pebrots?
Doncs The Division 2 ho aconsegueix
a base d'un combat ple de cosetes guais
amb molts elements tecnològics
que vas desbloquejant i que volen molt
drons, torretes automàtiques,
granades friquis que fan coses
friquis, coses molt xules,
sembles Batman, i sobretot, sobretot,
una ambientació brutal.
És a dir, les missions al final fas el mateix
de sempre, no ens enganyem, però cada
zona que visitem flipem de com està
representada. Aquest és el punt fort
del The Division 2.
I també és una gran millora respecte de la primera part,
que és la ciutat, és Washington.
És una Washington apocalíptica però molt realista,
molt reconeixible,
plena de detalls,
amb animals salvatges, rates,
cotxes parats pertot arreu, papers que volen...
No sé, tot jo és tan creïble que primer
molta feina han hagut de fer per aconseguir-ho
i dos, al final quan arribi la fi del món
de veritat no ens sorprendrà gaire perquè
ja la tenim força vista, ens hem acostumat ja.
Us sorprendreu vosaltres mateixos
pujant en una furgoneta parada i simplement
mirant el paisatge.
Els gràfics acompanyen, potser no són els més
importants que hem vist, però estan molt bé.
Els cicles dia i nit estan curradíssims, la pluja,
vaja de conya. Això sí, aquí ve la cosa.
Si jugueu a un Playstation 4, que lo sepas,
el joc té un popping espectacular.
És una mica com la frase aquella de Forrest Gump,
de Division 2 és una caja de bombones,
nunca sabes lo que te va a aparecer de golpe
en un últim moment. A un metre, eh?
No sé, és una cosa molt espectacular.
El joc permet explorar
i molt, i és curiós, i quan
explores trobes cosetes, però tampoc
missions, tampoc trobes res de l'altre
món. Potser em falta una mica més de context,
d'història. El joc no es complica amb això.
Si vols saber més,
pots entretenir a veure escenes
que han passat al carrer i que queden gravades
com uns hologrames, però poc més.
El joc amb prou feines té cinemàtiques.
Va, el que va. Missió matar a lotejar.
Missió matar a lotejar.
I sempre tenint en compte els refugis segurs,
on pugem de nivell, pillem més missions,
comprem, venem equipament,
i quan estem llestos, abre la puerta!
I va a matar i a lotejar.
No m'entengueu malament, les missions són
espectaculars i venen ganes de fer-ne més i més
i més, però a mi em falta, no sé, aquella cosa,
no sé, el teu personatge no té ni nom ni
té veu, ens entenem, no?
I és que aquest joc va per una altra banda,
vol que el juguis amb amics, que encara que
per cert, encara que juguis sol, et demana estar permanentment
connectat a internet, que ja els val.
I el joc vol que te l'acabis i segueixis jugant,
és això que li diuen a l'End Game,
que és una forma complicada de dir
que el joc continua, que hi ha més
missions de nivell molt alt, que serveixen per
que el joc t'admeti de nivell molt alt
i pilla loot de nivell molt alt.
És el mateix bucle, al final. Un bucle que s'allarga
i s'allarga, ja que els jocs de Ubisoft, en teoria,
aniran afegint més contingut
perquè aquest End Game encara
s'allargui més, sobretot si el joc té èxit.
Si ho veieu, al final estem davant d'un
arcade shooter d'aquells que si us molen,
aquesta mena de joc us pot durar vida i mitja.
Un joc que dura tant i que pràcticament
no té context d'història al darrere
té molt mèrit, però després del Fortnite
demanar-li context d'història
i girs de guió a un joc, ja sóc conscient
que és ser una mica freak, no?
Però, escolta, si teniu uns companys d'oficina
que també se'l compren i quedeu per connectar-vos
junts per fer missions plegats, això és un bici,
i ja us ho dic que no tocareu cap altre joc
en molt de temps. Per tant, escolta,
direm la frase aquella que fa tanta ràbia
per cancina, però que avui no ens podem estalviar.
Aquest The Division 2
és el joc que hauria d'haver estat segurament
el primer The Division.
Ah, i pels que es desesperin
apuntant amb el puto estic d'analògic de la Play
i de la Xbox, que sapigueu
que tant amb una com amb l'altra
podeu posar-hi un ratolí i un teclat, en el cas de la Play, per Bluetooth.
I, en sèrio, que ho agraireu.
Fantàstic, Oriol Dalmau.
Per cert, hem preguntat al Telegram
els nostres usuaris què hem fet amb els instruments
dels jocs com el rock band i tal,
i la veritat és que molt divertit. En Carlos deia
lamentablement totes regalats als nebots
perquè ell no té temps. Això sí que es fa molt sovint.
La Laura diu que ha pensat diverses vegades
a comprar-ne de segona mà i que després
pensa que fa mesos que no treu el clarinet de la funda
i diu que es deprimeix moltíssim.
Ho has de comprar per una tarda, no?
Exacte, exacte. El K4 diu que sí,
que ho té per casa tot complet.
En Roger Valdomà diu que de guitarrers en té 3 a casa
i encara les guarda perquè hi juga de tant en tant.
De fet, diu que ell guarda la Xbox 360
per jugar aquests jocs. Clar, és que fa molta pena.
Sí, sí, sí. De fet, Lluís,
vosaltres teniu Xbox 360 o la One?
Sí, la 360 i la One, les dues.
Les dues teniu. D'acord, d'acord.
Els alumnes no posen jocs de tant en tant.
Les has inscrit, allò.
És que tenen molta feina amb la guitarra.
Has de dir que hi havia una persona
que tenia com a repte acabar-se
en un record d'un joc amb molts comandaments.
I un dels comandaments amb el que jugava
per acabar-se en un joc tipus d'Arcel,
era una guitarra,
que l'utilitzava per moure's i atacar.
Per cert, en Xavier diu
que sempre ho podem guardar tot
a les caixes Nintendo Labo. Què vol dir?
O sigui, han creat unes capses perquè ara...
Són oficials Nintendo Labo?
Sí, per 6 euros cada una, una caixa de cartró.
Per deixar les Labo dins.
Jo crec que podeu anar ràpidament
a qual servei estació o qualsevol papereria
a buscar una caixa de cartró i ho poseu allà.
Jo ho vaig desmuntar tot i ho vaig tornar a guardar.
Que ho sapigueu. Ah, sí?
Sí, ho he desmuntat i ho he tornat a guardar
perquè clar, és que això ocupa d'una manera.
En Serafí diu que al final aquestes capses
el que heu de fer és també, sobretot,
els Nintendo Labo treure-li la pols,
perquè segurament fa molta estona que no heu jugat.
Doncs això ha estat el Generació Digital,
el programa de tecnologia creativa i videojocs
de Catalunya Ràdio. Moltes gràcies, Lluís Borillo,
de l'Institut de la Roca,
per explicar-nos el vostre projecte Roca Lins
i molta sort en els propers projectes
i en els propers directes dels vostres alumnes.
Gràcies a vosaltres.
Generació digital, no s'entén res, però distreu.
I distreu gràcies a Elisabet Sánchez,
Gina Tòz, Toriol Dalmau, Albert García,
Francesca Iblasco, Star.
Moltes gràcies per participar en el programa d'avui.
Gràcies. Gràcies a tu, Albert.
Aquesta setmana en Ricard Portal
pot seguir-nos al Telegram, a Twitter, a Facebook,
a Twitch, a Instagram, a catràdio.cat, Barra GD
i als podcast de Spotify.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.