GENERACIÓ DIGITAL
Benvinguts al programa de Catalunya Ràdio que parla de videojocs, creativitat i cultura digital.
Avui comencem l'edició 702, setmana molt important per a l'univers dels videojocs,
ja que Google ha entrat per la porta gran de forma molt seriosa.
Avui, a més, ens preguntarem per anèsima vegada on és Carmen Sandiego.
Pujarem a una estructura física per viure la realitat virtual, parlarem amb un dels millors jugadors del FIFA
i l'Oriol Dalmau ens explicarà la seva experiència amb el Devil May Cry 5.
Això és GENERACIÓ DIGITAL
Gina Tost
Francesc Xavier Blasco
Elisabet Sánchez
I avui amb Cris Vilce
Hola, què tal? Molt benvinguts a tots. Com esteu?
Molt bé.
Escolteu, aquesta setmana el Telegram, l'Star, el Telegram que tenim al programa,
comentava una cosa i que jo em vaig quedar molt sorprès
i és que s'ha sabut que tot el que hi havia als servidors de MySpace jo no el vaig utilitzar mai.
Però es veu que s'ha avorrat tot per una espècie de negligència d'algun treballador,
dels ordinadors on hi havia tots els milions i milions de vídeos i de música, s'ha perdut directament.
Recordem que MySpace no existeix ja com a tal però els servidors sí que existien.
És molt heavy això, no?
Una mica estrany, no?
És heavy o no, és com si tu ara em diguessis de... no sé,
s'acaba de perdre totes les dades d'arraquis o de terra, jo et diria, això, què?
Encara?
Si fos Twitter o Facebook encara seria preocupant.
Però una cosa ja en plan legacy, home, segurament hi hauria gent que potser tenia coses.
Els feelings, els feelings, ha perdut els feelings.
Però sincerament, si algú encara depenia d'allò que tenia allà...
De certes formes, hi ha molta gent que considera que el núvol és molt segur
i en el fons no ho és, el de segur, el núvol, no?
Bueno, és tot lo segur que pugui ser segons els backups que pugui tenir.
Depèn de quantes còpies de seguretat puguin haver-hi.
Però tot al cap i a la fi el núvol no existeix.
El núvol és un ordinador físic que està en un lloc que tu no coneixes i que tu dius...
i ho dius al núvol.
Però tot existeix en un lloc físic en l'univers.
No sé que estiguem a Matrix, com que hi ha molt parell de programes.
Però sincerament, clar, si aquell lloc físic pateix algun problema, alguna desgràcia
o alguna fallada, òbviament tot desapareix.
Tu que ets youtuber i que fas molts vídeos, Cris, on guardes els vídeos originals?
Doncs realment encara tinc alguns a l'ordinador,
però sí que és veritat que si ara em tanquen el canal o et desapareix YouTube,
hi ha molts, la majoria no els tinc.
No els tens?
No, és veritat, m'estàs fent plantejar-me...
No, perquè ara hi ha molta gent que es compra discurs de 4 teres...
No, tinc un de 1 tera, però bueno, no hi he pensat mai.
Una de les coses que sí que ens hem de començar a preocupar en l'era digital que tenim,
en què tota la nostra informació comença a estar cada cop més en format digital,
són diverses coses.
L'espai que ocupa, que ens sembla que és negligent,
que el megabyte és barat o el gigabyte no costa res,
però realment ocupa un espai i sobretot necessita energia.
Necessita energia per anar funcionant.
I òbviament l'energia ha de sortir d'algun lloc.
I clar, una cosa és mantenir dades importants, necessàries,
i l'altra cosa és tenir serveis sencers,
granges d'aquestes servidors,
més de serveis que enterrades a mig del gel a Noruega per estar fresquetes,
plenes de les nostres fotos de gats, de memes...
Saps, vull dir...
Molt important!
De fet...
Fem el generació digital aquí a la porta, hola, què tal?
Des de Boing Boing, que és d'on ha sortit aquesta notícia,
hi ha una dada que diu que el que li costa el tera o els 1.000 teres a una empresa
conservar-ho i mantenir-ho,
es veu que és caríssim.
A banda que té una petjada ecològica brutal,
perquè això és molt d'escalfor pel planeta,
també és molt car.
I deien, potser aquest error farà que es respirin una mica més tranquils
i que no hagi d'haver-hi tant de gasto amb tot això, no?
T'imagines que al final resulti ser més ecològic tornar al paper,
tenir-ho tot impès?
Clar, perquè quina alternativa hi ha ara mateix?
És que jo el que penso és que no hem de guardar tanta cosa.
Clar, potser sí.
Reciclar dades.
A veure, Elis, que no et sentíem?
Tornar al paper ens passarà exactament el mateix.
Sí, oi?
Arribarà un moment que ho haurem de llançar tot,
perquè no hi cabrem.
Doncs quedem-nos amb el record, sempre, amb l'amblement, i ja en tenim prou.
Ara fa uns dies has de presentar un nou joc de Carmen Sandiego
dins de Google Heart, com a plataforma.
D'aquí uns minuts, el francès Xavier Blasco
us explicarà la història d'aquest personatge.
Però, eh...
Vosaltres no hi heu pogut jugar?
Encara no.
Encara no?
Però el jugaré segur, eh?
Tu, francès, perquè diu que el teu ordinador, el Google Earth,
necessita de molts recursos, no?
No, era més que no li agradava al món a pagador.
El de pagador.
Ah, jo utilitzo l'Opera, eh?
Doncs jo amb el Firefox...
L'Opera estava a la Wii.
No me'n recordo, potser sí,
però és que a mi m'agrada molt l'interfís i tot.
Jo l'utilitzava fa molts anys, l'Opera,
la vaig començar a utilitzar fa molts anys,
perquè em permetia tenir finestres dintre de finestres.
Abans que existessin la navegació per pestanyes,
podies obrir finestres dintre de finestres, i això m'encantava.
Doncs el que han fet és,
crear un nou joc al·lucinant.
De fet, si aneu a GoogleEarth.com,
podeu entrar al mapa normal,
i ara hi ha un botonet que es pregunta on està Carmen Sandiego,
que és el nou joc que hi ha hagut de la Carmen Sandiego,
però que utilitza com a plataforma directament al món,
visualitzat per aquesta plataforma al·lucinant de Google,
que realment li escau molt un joc,
perquè com que hi ha tres dimensions,
com que pots fer cinc,
com que hi ha tres dimensions,
com que hi ha tres dimensions,
com que pots fer salts,
i la Carmen viatja molt,
la veritat és que és absolutament espectacular.
És molt bon aprofitament, no?
I no és la primera vegada que Google Earth fa una cosa com aquesta.
Hem tingut minijocs, coses amagades,
va haver-hi un moment en què em sembla que era una part recreata en pixel art,
com si fos un mapa d'un joc de Zelda a l'antiga Usanta,
i moltes altres coses amagades que Google Earth ens ha fet jugar
una miqueta viatjant pel món,
però aquest lligam amb Carmen Santigüero és fantàstic.
De fet és point and click, després en parlarem,
és un joc molt senzill,
però que realment hi ha tant moviment en el Globals Tarraqui
que fa que sigui molt especial.
Us recomano molt, és gratuït,
es pot jugar aquests dies de forma molt fàcil,
està molt de moda, perquè ara en parlarem,
de la seva sèrie Netflix, etcètera, etcètera,
però us recomano molt, aneu a googleearth.com,
pitgeu directament el botó que és de color vermell de Carmen Santigüero
i podreu jugar.
I com deia Francesc, aquesta plataforma de Google
ha fet des de fa molts anys moltíssimes coses.
I de fet aquesta és la música que va utilitzar Google
per un reel de presentació per mostrar les possibilitats de Google Earth
que a ell van més enllà d'ensenyar qualsevol lloc del nostre món.
Doncs sí, perquè les possibilitats de Google Earth
no es delimiten només a passejar-nos pel globus,
com ho hem fet també amb el Google Maps.
És una eina de Google que és molt potent
i molt infrautilitzada per a tots.
De cert temps, Google n'actualitza la interfície,
però també el contingut, per exemple.
Hi ha contingut de llocs tan reputats com la BBC,
la NASA, el National Geographic o el GENCO de l'Institut.
El buscador pot respondre preguntes perquè és intel·ligent
i pots preguntar, per exemple, capital de França i t'assenyal a París.
Per cert, i com si fos un buscador, hi ha un botó
Tindré sort que et porta a un lloc emblemàtic aleatòriament.
Hi ha una part educativa que és molt important.
Per exemple, hi ha contingut curat per especialistes
amb el qual pots ampliar informació i fer un recorregut.
Per exemple, el virus del Zika.
Un interactiu et porta per 6 punts del planeta on el Zika és rellevant.
Allà on va néixer el virus amb el mosquit,
a quins països s'estés, com Brasil, uns estudis de Tailàndia,
un programa especial de Nairobi i uns investigadors irlandesos,
tot amb vídeos, imatges i enllaços a altres llocs webs
per ampliar informació.
Això també serveix per a informatius i periodistes
que volen que s'aprofitin les seves funcionalitats
per millorar les informacions que es donen contextualitzant-les amb Google Earth.
Vam parlar d'una aplicació de Google Earth que es diu Timelapse
i que ens permet veure com ha canviat la Terra en els darrers 32 anys,
ja que s'ha combinat 5 milions d'imatges de satèl·lit
i has pogut veure canvis espectaculars.
De fet, això ho he posat, es diu, si aneu a Google Earth
o poseu el Google Earth i poseu Timelapse,
és absolutament espectacular el fet que hagin ensenyat
directament fotografies antigues.
Tu, per exemple, estàs mirant Sant Diego o Califòrnia des de dalt, Google Earth,
i llavors tens un potenciòmetre, amb 35 anys, amunt i avall,
i pots veure com ha canviat, per exemple, si vas cap endavant,
la quantitat de cases que hi ha noves, menys boscos, per exemple,
és realment un drama.
És proporcional, no?
Tot aquest tema de Google Earth és enorme, com expliqueu,
molt funcional a nivell educatiu i un gran món per descobrir.
No importa que el món estigui a punt d'anar-se'n a Norris,
en aquesta sala segur que hi ha un col·leccionable amagat.
La fi del món pot esperar.
Va, doncs continuem amb els personatges carismàtics dels videojocs.
Passa una cosa molt curiosa,
es queden a la memòria i sovint al cor dels seus jugadors.
Tant és que faci anys, dècades o fins i tot del seu últim joc,
hi ha personatges que no s'obliden i un dia el nen que jugava
es fa home o dona, important, arriba a Netflix
i ressuscita a Carmen Sandiego.
La sèrie d'animació del personatge
s'emmarca dins del corrent Jaume Adult.
Amb una estètica moderna i unes històries interessants
sobre el passat de la lladre Sandiego,
boreja la ratlla del producte infantil i del juvenil
amb tocs de nostàlgia que apunten clarament els pares.
Fa unes setmanes, un membre del nostre equip
escollia Carmen com al personatge de videojoc que voldria ser.
Per tant, Francesc, ningú millor que tu per explicar-nos
qui és aquesta senyora Carmen Sandiego.
És veritat, ho recordo.
Sí, home, escolta, ha viatjat per molts llocs,
com ara veurem, i a mi viatjarà molt.
Clar, clar, evidentment.
Carmen Sandiego, la lladregota internacional
de l'associació de malbats VIL,
que té un exèrcit d'assaquassos disposats
a ajudar-la a robar obres d'art i objectes singulars per tot el món.
I nosaltres, com a agents especials de l'organització ACME,
nom no molt original,
tenim l'objectiu de capturar i perseguir-la
si és necessari per tot el món.
El seu nom prové, atenció,
de la mítica cantant brasilera Carmen Miranda
i de la ciutat de Sandiego.
I va quedar així perquè als desenvolupadors de Brotherbund
els va semblar que sonava terriblement exòtic.
I van dir, és fantàstic aquest nom.
I així era com començava l'any 1985
Wearing the Wallis Carmen Sandiego als ordinadors.
Quina mena de joc era Carmen Sandiego?
Un joc d'acció, aventura gràfica?
Què hi havia?
Doncs mira, era una aventura gràfica d'investigació.
Amb això vull dir que era un point and click,
d'aquestes aventures de clicar amb el ratolí,
però no vèiem el personatge, no ens movíem pel personatge.
Tot eren diverses finestres que ens donaven
tota la informació que ens feia falta.
On érem, les pistes que teníem,
els llocs on podíem viatjar, etc.
Tot això amb aquest aire com d'agents secret
i molt techno-cool.
Bueno, s'ha de dir que, per exemple,
el primer joc era de l'any 85
el que utilitzàvem per parlar amb la nostra agència secreta
i cursar les ordres de recerca era un teletip.
O sigui que molt modern tampoc no era.
Era l'època.
L'any 91, quan ja vam fer la versió de lux,
ja vam associar-ho per una manera de telèfon mòbil,
amb videotrucada.
Atenció, videotrucada.
I hem arribat, sí senyor,
una profecia futurista que s'ha complert.
El més allà van, per això,
és que és potser el primer edutainment,
aquesta paraula que conjunta
educació i entertainment,
entreteniment,
jocs amb vessant educativa,
que va tenir, sí senyor, un èxit aclaparador
entre tota mena de jugadors.
Però què vols dir amb aquesta vessant educativa?
Què et refereixes?
Mira, primer de tot sempre es robava
una obra d'art o un objecte singular
de la història de la humanitat.
A vegades coses inversemblants, es robava des de la Torre Eiffel
com les finys, desapareixia les finys,
o inclús les ruïnes d'en Corbat,
totes senceres, les havien robat.
Altres vegades, coses més normals,
com quadres famosos, com la Joconda, etc.
Després hi havia els viatges pel món,
a diversos llocs,
i sovint les pistes que et feien que tu
obrissis a on t'havies de seguir anant
tenien a veure amb característiques
d'aquell país, com per exemple
quin producte feien si la pista
era a França, doncs potser et deien que
els sospitors havien dit
que li agradava molt el vi.
Que havia agafat un cotxe
que tenia la bandera o un avió
amb la bandera dels colors
blanc, blau i vermell.
I aquesta mena de coses que havies de fer que tu
relacionessis les pistes amb els països
al següent punt on havies de viatjar.
Podries parlar en futur no,
en present, perquè és que el joc
de Google Earth és molt, molt semblant
amb aquestes pistes.
Jo havia jugat a la versió per Megadrive
que portava entre el seu llibret, que era ben gruixudet,
una mena de com de mini enciclopèdia,
i és que la primera versió per PC del Carmen Sandiego
anava acompanyada d'un almanac
mundial, d'aquell any del 1985,
que era un llibre que fa molts i molts i molts
anys que es venia, es publica i s'ha seguit
publicant als Estats Units,
un almanac, un llibre de curiositats,
fets interessants, fets rellevants
d'aquell any que incluïa molta informació
geogràfica. Més enllà d'un atlas,
diguéssim, amb molta informació.
Que servia de persones, de biografies,
etc. I això anava acompanyat
del joc de Carmen Sandiego,
en aquella primera edició del 1985, perquè era
una miqueta la referència que tu havies d'utilitzar
per poder trobar,
seguir les pistes. Molt bé.
Això sí, era un joc molt estàndard
en quant a jugabilitat de l'època.
Vull dir, ja hi havia altres jocs de misteri,
com per exemple els del Perry Mason,
en què tenien similitud semblants. Avui potser
podríem dir que
la seva mecànica
està potser una miqueta
ja desfasada.
Però això sí, en aquells moments
era un joc, a diferència de molts jocs
d'entreteniment o d'educació,
que es pensen que fent un memory de banderes
del món ja hem fet un videojoc
i els nens ho fliparan.
No. Això era un joc que estava fet
per jugar.
Tu dius que vas jugar amb la Mega Drive,
però hi ha hagut altres versions, no?
Doncs la primera és la del 1985
i era bastant, bastant crua, la veritat.
De fet, la música que heu sentit abans
no era de la del començament,
perquè aquells sons de
altaveu intern de PC
m'esfareien, inclús a mi.
I us he posat la versió una miqueta més posterior
en un remake a Bèrica, ja era...
sonava una miqueta millor, eh?
Però sí, l'any 1985
és el joc original,
després va tenir un remake deluxe,
va tenir per versió amb CD-ROM,
cosa que li anava molt bé, perquè a les primeres versions
tot allò que vèiem eren gràfics
simples, generats, dibuixats,
pixel art, etc.
A partir de la versió amb CD-ROM vam començar
a veure imatges reals
de països, moltes de les fotografies
sortien de la biblioteca de National Geographic
i per tant podies veure llocs reals,
tenies clips de vídeo
i també àudios i veus reals
d'actors, no? Lo qual feia que el joc
tingués una dimensió bastant més interessant.
La Carmen Sandiego,
a més, ha tingut molts tipus de joc,
a part de moure's pel món, s'ha mogut
pel temps, s'ha mogut per l'espai,
s'ha mogut per la història dels Estats Units,
s'ha mogut per Europa i també
després hi ha hagut Carmen Sandiego
que s'ha mogut pels universos de les paraules
i també pel de les matemàtiques.
A consoles va passar per Mega Drive
i Super NES, a la Nintendo DS
crec que és l'última de les consoles que ha vist
jocs de Carmen Sandiego,
que ja passava dels originals de PC
i s'assemblava més al que avui
estem acostumats a aventures d'estil
com la de Ace Attorney,
amb personatges, amb llocs per investigar,
clicar en el decorat
per trobar pistes, etc.
I també he fet el salt a l'animació,
és a dir, ha sortit al videojoc
per també veure's a la tele, no?
Sí, fins a quatre vegades Carmen Sandiego
s'ha adaptat en sèries d'animació,
sempre, atenció, com a enemiga,
perquè en el joc la Carmen Sandiego
era la xoriça.
Però sempre, inclús des del primer joc,
es donava a entendre que era una lladra
però que...
tampoc no era mala persona,
no semblava mala persona,
semblava un bon cor.
I la veritat és que és molt bona notícia
que aquesta nova sèrie de Netflix
de la qual hem pogut sentir
la sintonia porti aquesta
nova Carmen Sandiego,
aquesta vegada ja com a protagonista,
descobrim la seva història,
descobrim qui és, perquè és una lladra
però és una lladra de bon cor,
que després retorna les coses que roba
i la veritat és que és fantàstic
que hagi tingut llum verda per una segona temporada.
Potser encara tindrem ocasió d'haver-ho
un altre cop per les pantalles de les consoles
i els ordinadors, qui sap.
Doncs contarem el Generació Digital de Catalunya Ràdio
i aquest setmana
es fa com cada any, de fet,
una setmana i dies abans
al Saló de l'Ensenyament Fira Montjuïc
i allà el Cris ha pogut provar
una plataforma per jugar amb realitat virtual
que utilitza com a comandament
el moviment de les seves propies cames
i que crec que estava
a la zona que té ENTI,
l'Escola de Noves Tecnologies Interactives
que està escrita a la Universitat de Barcelona
per explicar, imagino, les seves propostes educatives.
Què t'hi vas trobar, Cris, allà?
Doncs concretament he provat una plataforma
que es diu Catwalk, que és una superfície còncava
on hi ha un arnès integrat, on vas lligat
i tu pots fer passes endavant
per poder moure't dins del joc.
Això que expliques és força, és molt fort, eh?
O sigui, tu fas de joystick una miqueta.
Correcte, però en comptes de fer-lo servir
amb el dit gros de la mà, doncs per servir
les teves cames. Almenys aquesta és la idea,
però a la pràctica, doncs jo vaig veure
ja li vaig dir al francès una mica de limitacions.
I quines han estat
una miqueta les sensacions que has tingut, Cris?
Doncs mira, el primer que vaig notar
i que em va desil·lusionar una mica
és el moviment. En un primer moment penses que
allò serà igual que caminar o córrer pel carrer
i no és ben bé així. Més enllà de la dificultat
que té adaptar-se al moviment artificial
d'estar caminant sense moure's del joc,
és que no em va acabar de fer el pes
el que no pots caminar de costat
o cap enrere. Per poder fer moviments
laterals, per exemple, has de posar un peu
al mig de la plataforma i amb un alt
atrapitxar cap al costat on vols anar.
Amb la qual cosa tens la sensació d'estar fent
surf cap a la dreta o cap a l'esquerra
en comptes d'estar caminant, però t'hi acostumes,
però aquest és el moviment clau
de tots els fers person shooters
des del doom, el moviment
lateral, aquell que surts a la cantonada
torna endarrere, surts a la cantonada torna endarrere.
Clar, però estaria bé que poguessis fer-ho on passes,
perquè així et treu una mica...
No és gaire real, realment no.
Una altra de les coses que volia experimentar
i que tenia especial interès eren els
marejos, perquè sempre parlem dels marejos
de la redet virtual.
Abans que expliquis això, tampoc pots caure?
És a dir, és fàcil caure?
No, no és fàcil caure.
S'ha d'aplicar a una superfície
que pesa 85 quilos, impossible.
Aquest sistema pot ajudar a treure la sensació
de mareig que té molta gent amb el moviment
dins d'un joc de redet virtual. Això em preguntava allò abans.
Doncs no ho crec.
I penso que potser és pitjor encara que jugar
al sofà. I per què?
Perquè sobretot al principi no domines bé el moviment
amb els peus i això provoca que moltes vegades
et moguis sense saber-ne ben bé el motiu
i acabes una mica boig.
Necessita una certa pràctica, no?
Quan agafes la pràctica al rotllo
és diferent i vas perfeccionant el moviment
però jo crec que ja és massa tard, ja t'has marejat,
vols anar al lavabo a treure tota l'ida.
Al Telegram, per cert, van sorgir
preguntes respecte una mica a aquesta plataforma, no?
Doncs sí, el Serafí deia que li semblava
un molt bon aparell,
li recordava molt el Red Day Player One
i preguntava sobre el seu preu.
Doncs li van preguntar quin era el cost del Catwalk Mini
al Sebastián Rodríguez, responsable
d'operacions de VR Max Centers
i ens va donar una xifra.
És en diferents preços en si del producte
perquè claro, compta con diferentes
opciones de adaptadores
para el suelo,
también puede cambiar el tema de los visores,
si es HTC Vive, si es Pimax,
si se puede adaptar a Playstation,
pero bueno, alrededor de unos
4.000 euros en adelante.
Déu-n'hi-do, no?
Baratet no seria?
No, realment baratet no és
i de fet jo crec que
pel preu i l'experiència
no compensa gaire, la veritat.
Hi havia més comentaris de Telegram,
en Xavi ens preguntava com ens afaríem
amb els pisos cada cop més petits
i els comandaments cada cop més grans.
Escoltem què diuen d'això?
Hoy por el mercado existen
4 modelos disponibles,
pero actualmente solo tenemos 3
e inicialmente tienes el Catwalk Premium,
que es el más grande,
el Catwalk normal,
y el Catwalk Mini que es la novedad del mercado
porque al final lo que se logró
es optimizar el espacio
y la dinámica de en si de la plataforma.
Clar, en aquest cas
hem d'aclarir que el Catwalk i el Catwalk Premium
són pràcticament iguals,
fan 2,76 metros quadrats,
2,80 centímetres d'alçada,
malament pels pisos amb el sostre baix
com el meu, 214 quilos de pes.
Clar, perquè és que
ha d'aguantar...
Això t'enfonsa al terra de casa, no?
El Catwalk Mini, que és el que vam provallar,
ocupa només
1,76 metros quadrats,
és un metro quadrat menys,
sense perdre massa de moviment, això és important.
I pesa 85 quilos com he dit abans,
gairebé 130 quilos menys que els altres dos models
i té una estructura molt reduïda
que fa que el component més alt de l'aparell
sigui d'un metre i mig aproximadament.
De fet, li vas preguntar al Sebastián Rodríguez
quines ulleres eren
compatibles amb aquest Catwalk.
Actualmente
HTC Vive es el pionero,
pero también funciona a través de Pimax
y lógicamente a través de PlayStation VR.
Molt bé.
Jo ho vull provar amb les meves PlayStation VR
perquè estic boig amb el Skyrim.
Al final, l'experiència va ser positiva.
M'ho vaig passar molt bé,
és veritat que quan vaig començar a gaudir una mica
se'm va acabar el torn per jugar,
però també he de dir que m'esperava un moviment més ergonòmic.
Vaig tenir la sensació d'estar limitat
pel que fa el moviment.
I això del que hauria de presumir aquest perifèric.
És per això que pel preu
i per l'experiència que vaig viure
encara estem lluny del fet
que el Catwalk sigui rendible per la sua original.
La gent que estava a Enthi
i que anava a preguntar segurament
si es volia dedicar al món dels videojocs
quines eren les possibilitats,
provava la gent?
Vaig estar mitja hora
amb tu, Francesc,
i potser 3 o 4 persones van venir
i molts nens,
i per tant,
això de l'Enthi...
La veritat és que sí,
atrau molt la gent.
Crec que és un aparell que no és per l'ús domèstic,
encara no.
Vols veure més salons recreatius.
Crec que és una cosa que ja es començarà a veure aviat
en molts llocs
per poder experimentar la realitat virtual
d'una forma diferent a com la fem
quan ens posem unes ulleres i ens sentem a la cadira de casa.
Ara bé, sí que és veritat
que la tecnologia que utilitza
és la de la superfície per la qual et mous,
a diferència d'altres.
Potser és veritat que en un primer moment
requereix de certa pràctica.
A mi també em va semblar que havia de ser més funcional,
però és necessari.
És com si el terra tinguessis una superfície tàctil.
Per moure't sense moure't de lloc,
no és com si caminessis,
posant per exemple sobre un rodet
que tu camines amb fricció al terra
però no et mous de lloc.
Aquí l'Ernest t'ajuda a estar suspès
i així tu pots anar fregant les potetes
amb la superfície per simular el moviment.
De fet, em vens dir un truc dels gamers
que el que feien era el patinet.
Amb un peu fixe i l'altre
fer com si fos un patinet,
i llavors funcionar també d'aquesta manera.
I era molt més fàcil moure's així,
però no té tanta gràcia, clar.
I relliscar una mica aquesta... o no?
Havies d'anar sense sabates.
Això que amb el mitjó ja fas...
Sí, sí, era bastant còmode en aquest sentit.
Molt bé, doncs, escolta'm,
el Catwalk no se sap si
o poc a poc algun dia en un bar
al costat de la màquina de darts
hi haurà també aquesta màquina nova.
No ho sé, han tret els pinballs,
han tret els recreatius...
Tu creus que hi posaran Catwalks a viar?
Estan fent llocs per somar.
Si algú es pot acabar el Tetris,
som els de generació digital.
Avui, moltíssimes coses
diferents relacionades amb el videojoc
al generació digital.
Ara fa uns dies es va celebrar a Singapur
el FIFA Ultimate Team Championship Cup.
El FUT, que és el FIFA Ultimate Team,
és un dels modes més populars del FIFA
que et permet crear des de zero
l'equip que tu vulguis.
El Javier Romero, JRLion,
és un dels dos jugadors espanyols
que hi va viatjar i competir
i ara ha pujat a la posició número 38.
És un dels millors jugadors del FIFA.
Ara parla amb ell
i ens ha explicat els seus inicis professionals al FIFA.
Yo creo que sobre todo fue en 2017
cuando entré en Mad Lions.
Y así que es cierto que entré con un contrato laboral.
A los dos meses me ofrecieron irme a vivir
a la gaming house, al centro de alto rendimiento,
para poder estar mucho más centrado
en temas de competición y demás.
Y ahí te proporcionan todos los recursos,
tienen un preparador físico, todo lo necesario
para que estés totalmente centrado en competir.
El Javier Romero és l'equip que comparteix
amb el moda FIFA Ultimate Team.
Per qui no el conegui, ell mateix, en Javier Romero,
ens ho explica.
Lo que ha creado ella es un sistema de sobres.
O sea, tú te crees el equipo a partir de sobres.
Lo que te permite es jugar con jugadores
de distintas ligas, con leyendas,
por ejemplo, Ronaldo Nazario, Ronaldinho y demás.
Entonces tienes que colocar los jugadores
de tal manera que tengan química.
¿Cómo se hace la química?
Pues, por ejemplo, Neymar con Messi no tienen química
porque no son del mismo país, ni de la misma liga,
entonces tienes que combinarlo de tal forma
que pongas, por ejemplo, Ronaldo Nazario,
que tiene química porque es brasileño,
y al lado, por ejemplo, pones a Verón,
que era argentino, con Messi, porque él tiene química también.
Entonces tienes que ir jugando un poco con esas variables.
És molt curiós perquè
els qui hem seguit, més o menys,
això dels esports electrònics del FIFA,
recordem finals com el que ha passat al Play Gira,
de Manchester contra Manchester,
Madrid contra Madrid...
Madrid-Madrid és molt comú.
Però aquí, no, aquí és un moda
i el que fas és posar els jugadors que tu vols
o que tu has comprat, una mica, d'així, no?
Sí, molta gent es queixa d'això,
que és un mètode que qui té més pasta
té el millor equip i té a priori
més possibilitat de poder guanyar un enfrontament.
Llavors, bueno, està sempre
aquesta polèmica, sempre és allà.
L'únic avantatge és que et permet construir
allò que els americans en diuen fantasy leagues,
on fas equips de fantasia
amb els teus millors jugadors
més adorats de la història, no?
Clar, però al final, a nivell competitiu,
els jugadors són mesurats
i sempre són els mateixos jugadors.
Sí, perquè es veu que ho fan d'una altra forma
i el que fan ells jugant aquest moda
és fer publicitat perquè els xavals
vulguin tenir els jugadors, etcètera.
Està molt ben pensat a través d'Electronic Arts.
Aquesta setmana,
JR Lion ha marxat a Londres
i ara fa uns dies va ser a Singapur,
com dèiem. Volem saber de quina forma
prepara l'equip cadascuna
d'aquestes competicions.
Sí que siempre hay top 10 de jugadores
en el modo Ultimate Team.
Por ejemplo, en enero salen los toti,
que es el equipo del año,
que son los nominados al balón de oro y demás,
entonces, pues, ella les saca unas cartas especiales,
por ejemplo, Cristiano tiene 99, Messi tiene 99 y demás,
entonces, prácticamente todos jugamos con esos jugadores,
son los mejores, los más rotos del juego, por así decirlo,
los que van mejor, entonces, pues,
pone, por ejemplo, a Neymar, Mbappé,
Cristiano y los compañeros de Leinart
como Nazario, Martini, que no fallan.
És a dir, que hi ha jugadors que no fallen,
que segurament tenen molts punts
i que són els que corren més i fan el tema aquest.
És força, força curiós.
Pel JRLion,
una de les coses més importants de transmetre,
sobretot als nois joves que volen ser professionals
en la competició de videojocs,
és, sobretot, que no deixin de banda els estudis.
Sí, hombre, para mí,
yo he sabido compatibilizarlo bastante bien,
pero sí que es cierto que hay tiempo para todo
y haberlo.
Sí que es cierto para llegar a este nivel profesional
hay que echarle muchas horas,
pero es totalmente compatible
desde mi punto de vista, vamos.
Yo he sabido compaginarlo bien,
siempre digo eso a los trabajadores
que no dejen los estudios.
Me lo preguntan a veces,
me dicen, ¿crees que es necesario dejar la carrera
para centrarme porque quiero ser
jugador competitivo de FIFA?
No, tío, lo primero es la carrera,
y si tienes tiempo, pues,
intenta darle caña al FIFA.
Molt bé, això està important també.
Cris, tu el coneixies, el coneixes?
Sí, sí, sí, el conec perfectament.
Perquè és coincidit amb ell, no?
De fet, vaig coincidir en...
L'any passat es van fer masterclass
per ensenyar als nens a jugar al nou FIFA
que surt l'any que ve i l'altre, l'altre, l'altre,
perquè, clar, cada FIFA és diferent.
Ah, mira, precisament li he preguntat per això
el fet que cada vegada surti,
com dius tu, un FIFA nou,
si és un dresvàs
per ells cada nova temporada,
com ets? Comenta això.
El que m'ha passat amb el Javi Romero
és que l'estic seguint ara al Twitter
i m'estic aficionant de tota la comenta perquè, clar,
com que fa tanta competició, vull saber com li ha anat.
És a dir, mira, he perdut aquest,
he guanyat aquest, és molt divertit, eh?
I estàs jugant molt. I, a més,
a nivell competitiu és molt emocionant
perquè al futbol, al final,
és un esport on sí que a vegades hi ha atacs
i defenses i tal,
però té un ritme més lent.
El FIFA és, tu ataces, jo ataco. Tu ataces, jo ataco.
I és molt intens.
Hi ha aquesta Mad Lions que explica que és una escola
d'aquestes tancada, com la que vam veure.
Les gaming house.
Sí, sí, sí, les gaming house que els entrenen,
que poden estudiar, que poden fer una mica de...
A ells li agrada dir centre d'alt rendiment.
Sí, sí, sí, com el Carda Sant Cugat.
Centre d'alt rendiment digital.
Sí, sí, sí, i vam veure aquell
que, per cert, ja està tancat, ja no és a la Cerdanyola,
crec que ja van tancar les seves portes
perquè, bé, diguéssim que
estan començant totes aquestes empreses
i
imagino que el que paguen per aquestes cases
i, sobretot, el que paguen
per viatges, etcètera, és molt important.
Encara hi ha pocs, jo crec, no?
Sí, bueno, i, de fet, de grans, grans, grans
han tingut, doncs, finançament privat
o un bon
puixí de persones que vulguin
invertir en un projecte com aquest.
Tu quan has coincidit amb ell,
ha fet de càster? Tu o no?
No, jo, mira, un cop
vaig fer de càster, però amb el Javier
Mac, que em sembla que, no sé si el vau
entrevistar un cop. Potser.
Però, bueno, un cop, però no,
sempre vaig amb la càmera a gravar i a editar vídeos i jo a l'ombra,
a l'ombra.
Aquesta música forma part
del tràiler en què es veia un túnel
amb un final de llum de diferents
videojocs i que cada vegada
t'acostaves més a aquesta llum
i que, al final, què ha resultat ser?
Doncs ha resultat la nova
plataforma de videojocs en streaming
anomenada Estadia,
que s'ha presentat en la Game Developers Conference
que s'ha celebrat a Sant Francisco.
De fet, ha estat una de les notícies més importants
que ha donat aquesta
setmana al món dels videojocs.
Ara parlarem
una miqueta de les dades més rellevants que
han donat. Una de les més importants
és que es llança aquest mateix
any, és a dir,
doncs aquesta plataforma de videojocs
en streaming sortirà el 2019
i, efectivament, no és cap consola,
sinó un sistema amb els videojocs al núvol
que permet jugar des de qualsevol dispositiu
una miqueta com el que comentàvem
aquesta setmana passada del Google
del PSNOW. Exacte, del PlayStation
Now. I que, doncs, Sony
i Google s'hi apunta, no?
Home, però clar, el model
de negoci encara no estava clar,
no se sap res. Està interessant
que fos de, diguem-ne, una subscripció,
perquè sent Google tan gran com és,
penso, imagino que pot fer
jocs propis, com fa Netflix,
per poder reinvertir aquesta
inversió que fa, i pot ser molt interessant també
perquè sortiran, potser, noves
franquícies i noves llicències
de videojocs. El que passa que és curiós, no?
Potser anem cap a un món on els
desenvolupadors de videojocs o els grans noms dels videojocs
ja no seran productors de
maquinari, sinó que seran productors
de plataformes, eh,
que englobaran títols dins les seves
plataformes, òbviament, en sortiran 3 o 4,
seran incompatibles, eh, perquè l'usuari
sempre hagi d'acabar pagant
per tenir-ho tot, eh, i no dir, poseu-vos d'acord,
feu-ho tots a la mateixa i deixeu-nos tranquils.
Però és molt interessant
la feina que el maquinari cada cop comenci
a ser irrellevant. Per un costat
vol dir que estem arribant a uns extrems
en desenvolupament de videojocs
en el que ja fa temps que no estem veient
una gran millora generació, rena generació,
els canvis que ha hagut des de la Xbox,
eh, la PlayStation 3,
la PlayStation 4, la PlayStation 4 Pro,
etcètera,
no s'aprecien massa,
hi ha detalls, hi ha coses, però òbviament
de cara a l'usuari, moltes vegades
no veu justificat, realment,
aquest canvi com quan abans, quan hi havia un canvi
de generació dels sets, els 32, els 32 del 128,
els altres eren molt espectaculars,
ara cada cop no ho són menys,
i és molt probable que, tenint en compte
que el gran pes de l'execució
d'aquests videojocs es portarà des dels servidors,
i per tant, tu tindràs un maquinari
molt més lleuger, hauràs de comptar,
això sí, amb una gran, segurament amb la millor
qualitat de xarxa, per poder jugar
sense lag i sense retard, però
clar, cada cop el maquinari s'està
fent més irregulat. I servidors, que
vam esparlar del MySpace, com te...
És que anem cap aquí, anem cap a
cada vegada més màquines,
l'altre dia llegia que
els ordinadors
que hi ha
per generar tots els núvols a totes les xarxes
socials gasten
tant de llum
com si fos
el Regne Unit.
És un nou país,
el núvol és un nou país gastant,
però un país molt potent com la Gran Bretanya.
Vull dir que anem cap aquí
potser, mira, l'altre dia
escoltant aquesta noia que li volen
donar el Premi Nobel
de la Pau, aquesta noia jove
que ara no me'n recordo el seu nom,
i que segur que l'heu sentit
parlar d'ella, que és la que està
generant totes aquestes
declaracions i fet que la gent faci
vaga per intentar tenir un món
millor, doncs una miqueta
deia que ens moguem perquè...
perquè...
ens està tot anant a la misèria. Perquè un dels
problemes que tenim amb això és que estem
virtualitzant totes les coses sobre sistemes
basats en electricitat, en energia, i no
estem desenvolupant noves formes i apostant per
noves formes de generar energia. Avui en dia l'única
forma en què podem generar energia suficient és
o cremant combustible o cremant material
nuclear. Cremant coses.
Bàsicament perquè
el sal a les renovables encara
no l'estan donant, els governs encara
no l'estaven promocionant prou, i
inclús amb les tecnologies actuals, perquè
potser no s'investiga prou en renovables,
amb les tecnologies actuals l'ús
de renovables potser no supliria
tota la demanda, no només
que necessitem ara, sinó que si tot
ho virtualitzem i ho passem a màquines,
a servidors que necessiten corrent, la
ciutat que farà falta dintre de
15, 10 o 20 anys.
Per cert, fan comandament, això sí.
Plataforma no, consola no,
però un comandament de color blanc molt bonic
sembla que sí, que es connecta per wifi, però
jo crec que això és molt interessant, perquè al final
si està conatat al wifi, deien
que no hi hauria delay, no hi hauria retard,
llavors jo crec que és una de les
coses que més preocupa, sobretot a
les persones que juguin al shooter,
és que si tu dispares el botó,
que sigui la bala directament al joc,
a la que hi hagi un retard
d'un 99,9%,
els gamers diuen no m'agraden,
es crema Twitter, energia gratis,
doncs això és això, que és
interessant. I és molt important que
hagin fet un comandament, perquè no tenen
plataforma, no tenen maquinari, no tenen res,
els interessa també molt marcar
una marca, que l'usuari, que el jugador
es pugui associar, afiliar,
ja no un maquinari per ser, una
consola per ser, sinó una plataforma, que hem dit
que segurament començaran a haver-hi després
de les formes que competiran amb Google
pel mateix sector. Llavors,
un comandament de la marca,
que és la cosa física que et lliga
amb tot el món que estàs jugant,
fa molt per generar fàndom.
I que té un botó màgic, que deien que tu
estàs veient un vídeo a YouTube i amb el botó
del comandament de l'estadi aquest,
pots directament jugar al joc
que estàs veient en aquell moment.
Exacte, un youtuber pot dir
va, anem a jugar aquest joc a partir d'ara
i pot fer que jugui la gent.
Potser fa que la gent jugui i tal,
però això farà que si és de compra als jocs,
que no és una subscripció mensual, que si en compres
en calent total.
Segur, segur, segur. Perquè quan estàs veient
tràilers, el vull, i després passen les hores i dius
bueno, tampoc... Jo el que vaig veure
també en aquesta conferència,
en el moment que parlàvem d'això de YouTube i dels youtubers,
és ficar-se com s'ha ficat Twitch
en el tema
del vídeo de veure
jugadors jugant.
Es volen ficar en aquest món d'una vegada
i això és molt important.
Per cert, referent als requisits
ens comentava alguna cosa el Joan Bardet
des de Telegram en fa l'efecte.
Doncs sí, el Google
diu que recomana una connexió aproximada
de 25 megas
per aconseguir 1.080 pes
a 60 frames per segon.
Exacte, és a dir que necessites 25 megas
directes calents
de baixada o de pujada també?
Jo crec que de baixada.
Tu estàs enviant informació també.
Però és molt menor en teoria.
Esquerra dreta dispara.
No ho sé, no queda gaire clar.
El que sí que va quedar clar
amb la presentació que va sortir
l'Agit Raymond,
una presentació poc passional
la vaig veure, com una mica freda.
No em va entusiasmar.
No tenien res encara.
No tenien ni jocs, només el de Ubisoft
i poca cosa més.
Aquella sensació que sí que han vingut per quedar-s'hi
però encara no.
El que sí que van dir que l'estiu donarien més dades
i això vol dir que segurament a l'E3
doncs a veure si hi va l'Albert Garcia
per explicar alguna cosa.
El que sí que també van explicar
és que ajudarien els independents
a fer jocs indis,
que no tot seria triple A.
No ho sé, si d'aquí
quan fem el programa del Game Lab
podem donar una mica més de detalls
d'aquesta nova plataforma de Google
de videojocs en streaming.
I juga l'Oriol Dalmau
per donar-li el vistiplau.
I aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Aquesta setmana l'Oriol ha estat molt emocionat
perquè ha jugat el Devil May Cry 5.
Jo crec que s'hauria de crear un Premi Nobel nou,
un Premi Nobel a repartir llets virtuals
i a entregar-l'hi a Capcom,
però ja de forma vitalícia,
perquè no m'ho havia passat mai tan bé
rebentant dimonis a la vida.
En el joc controles 3 personatges diferents,
el Nero, el Dante i un que es diu Huber,
que és nou.
Els 3 són increïbles i molt diferents
i és molt important això
perquè tens 3 formes de combatre totalment diferenciades
que es van intercanviant durant la història,
cada una d'elles amb mil possibilitats
i molt profundes i amb moltes formes d'evolucionar
i, escolta,
el fort és que t'adaptes a cada una d'elles
amb tota la seva profunditat en pocs minuts.
Com ho fa Capcom?
No ho sé, no sé com ho fan, però ho fan.
Nero té els Devil Breakers,
que són braços mecànics intercanviables
que fan mil coses.
El Huber lluita a distància invocant uns animals,
una pantera negra i un ocell
i monstres a distància,
que dius una cosa més rara,
doncs funciona fantàstic.
Collonidor de tots,
et fa caure les llàgrimes de plaer aquest Dante.
Treu una moto gegant,
passa per sobre els escenaris,
foc...
No us ho puc explicar.
Ho sento, nens, compreu-vos el joc.
I és que realment en aquest punt estic,
no us puc explicar ben bé què se sent
repartint lleig al Devil May Cry 5.
Potser el millor resum és que tu
els enemics ben bé no els mates, els vaciles.
És un...
plusquam matar.
Els plusquam mates
i els destrueixes con estilo, no sé, nen.
És el Devil May Cry amb més història de la història.
Tranquil si no has jugat als anteriors
perquè hi ha una cinemàtica de 6 minuts
que et resumeix tota la història de Devil May Cry,
que no s'entén res, però tal ara resumeix.
I al final, què més donar?
Tu veus aquelles formigues gegants, oi?
Doncs converteix el teu braç mecànic
en un monopatí volador, puja-t'hi a sobre,
treu l'espasa de 4 metres de llarg,
es carrega accelerant el mànec
com si fos una Harley i fes-los humus.
Així són les coses, el joc no es complica la vida,
no hi ha missions secundàries,
bueno, hi ha alguna missió secreta,
però molt testimonial.
Hi ha un multijugador, però igualment és molt testimonial.
Veus de tant en tant algun senyor
per allà enred que està fent alguna cosa,
però no té bàsicament cap importància.
El joc és 100%
passillero.
No pots anar per diferents camins,
etcètera, etcètera. Per tant, aquest joc
al final va contracorrent en un moment
en què estem obsessionats amb els mons oberts
i els jocs que tenen una durada
enorme, moltes vegades artificialment
allargada,
ell va en direcció totalment contrària.
Joc directe, joc que no té
accessoris, i això
més que ser un problema, al contrari.
Per mi és una cosa positiva.
El joc dura unes 10 horetes però el rejugaràs
i et pujaràs la dificultat
i el tornaràs a rejugar i et compararàs
més braços mecànics i aconseguiràs més habilitats
i jo què sé.
Saps què? Marxo,
he de jugar-lo un ratet que m'han entrat moltes ganes.
Doncs obrim-la perquè aquesta setmana
han passat coses com sempre, sobretot al nostre Telegram.
Animem a tothom que vagi al Telegram
del Generació Digital.
A Facebook recordem que hi som,
a Twitter, però sí que és veritat
que últimament els nostres uients
utilitzen molt molt el canal de Telegram
per comentar la jugada.
I van comentar molt la jugada de la setmana passada
del programa de la setmana passada.
Els 50 anys de Konami. Exacte.
Preguntàvem si els uients recordaven
algun joc fet per aquesta empresa japonesa
i no és que en recordin algun,
no, és que en recorden moltíssims.
A veure, aquí el francès ens podrà ajudar.
Aviam si s'equivoca o no els nostres uients.
A Twitter, el Dani Arrei
diu que directament la meitat dels millors jocs dels 80
i dels 90.
De l'altra meitat, diu que són de Capcom,
diu que suposa que ja en parlarem un altre dia.
Prenem nota.
Podríem fer qualsevol excusa.
I tant.
I a més, perdoneu-me com ha dit l'Oriol
amb aquest David May Cry
que l'altre dia em deia l'Oriol,
tot el que trigui Capcom
se l'ha de comprar en aquests moments, diu,
perquè tot està bé.
Coincideix amb el Dani.
Doncs mira, l'Enric Cervalló ens deia
que l'any passat va ser el premi xocer per la MSX.
Ah, sí? Hi havia un de futbol, eh?
Sí, va fer molt d'esports. Hi havia el de tenis,
bastant bo, per cert,
hi havia el de futbol, bastant regulint,
però els campions eren l'hiperesports,
els jocs olímpics.
També estava parlant Megadrive
a l'International Superstar Soccer,
que després va ser el Pro Evolution, pot ser?
Per Supernés.
Va començar, diguem, de la saga, Supernés amb aquest,
que tenia una cosa molt curiosa, que era aquesta mena de visió
molt estranya del cap de futbol.
Exacte.
Doncs aviam si recordeu un altre que ens diu el David Ullé,
que es diu Sunset Riders.
Fantàstic! Molt, molt, molt bo.
Aquest és el que va sortir, eh?
A més, és un favorit de l'Albert García, el Sunset Riders,
aquesta mena de joc de western, d'ambientat a l'oest,
eh?, fabulós.
El Poli Dissidente ens deia el Metal Gear.
Bravo.
El Xavier Escrivano també parlava del de futbol per la MSX.
Que deu ser aquest, eh?
El Pericle Sosturita al Castelbània.
Molt bé. I a Facebook hi havia
una persona que es diu Jordi González Figueres
que ens diu, si en recordo només un,
uf, agrapats.
I ens en diu una llista, a veure,
el J. R. Kung Fu. Molt bé.
El Monkey Academy. Simpàtic.
Infantil.
He de sumes i restes. Ah, veus?
Em sona a mi una mica aquest.
Un Edutainment.
365. A veure, aquest si el saps.
L'Antàrtic Adventure.
Maco. Feies córrer el pingüí per la pista de gel.
El Track and Field.
Molt bé.
Jo aquí, si féssim ara una partida de Track and Field,
a Mercade us guanyaria.
Havíem tingut el jingle del Track and Field
o de l'Hiper Sports a la nostra sintonia.
Estic molt fora, eh?
Ara no conec res.
I espera't, mira.
El Hyper Sports. Perfecte.
El Peoples.
El Nightmare.
El Nightmare era un joc que jo anava
a casa d'un amic que vivia al Carreblesa.
Me'n recordava tota la vida i tenia aquest joc
que per mi era...
El primer streamer de la meva vida, potser.
Era un shooter així vertical.
Recordaves les peces d'escacs que sortien?
Que era la primera part d'un que es menciona després
i que és genial com és el Meso Gellius.
Exacte.
El Jordi González diu que encara guarda
els cartutges originals del Penguin Adventure
del The Maze of Gellius.
Totalment imprescindible.
El Nemesis, com deies.
I Salamander.
I tot i que els de MSX que tenia
que han traspassat, diguem-ne,
que ja només no hi pot jugar,
diu que encara juga de vegades
amb l'emulador Blue MSX.
Doncs mira, ja que hi juga amb emulador,
un dels jocs d'esports d'econòmic
a qui no ens van arribar són els de Baseball.
I són,
sorprenentment, divertidíssims de jugar.
S'entenen o no?
El Pen & Race, el Pen & Race 2 millor que l'1,
segurament, però sí, sí,
de Baseball, que els propi van arribar només al Japó,
però estan molt divertits.
I els deus de MSX que ja han traspassat
que obri placa i miri condensadors.
Què dius ara?
És una amenaça?
No, perquè igual els arregla per 4 duros.
Miri la font d'alimentació.
Per cert,
també hi ha gira aquesta setmana al Telegram
amb això, tot aquest tema de Google
i la seva nova plataforma de jocs en streaming.
El K4 estava molt preocupat
per la resposta d'esquerra,
dreta i disparar,
i el Serafí deia que a Google és impossible
que es faci amb això.
Diu, si una cosa farà bé, serà la resposta.
Recordem el Google+, potser?
Bueno, vale.
Google és molt d'invertir molt en una cosa
i de cop i volta, si no li va bé,
desapareixerà en dos dies.
Aquesta consola com si no hagués sortit mai de la vida.
L'altra cosa és que te la facin jugar a través del Google Home.
Arriba. Google arriba.
Abajo.
Hi ha alguna cosa més?
Doncs sí, també es parlava d'apps de compra-venda
com ara Wallapop.
És una app que fos una mica
de la competència de Wallapop perquè,
segons el Serafí, Wallapop cada vegada
funciona pitjor.
L'Irreal deia també, jo flipo amb les coses
que es venen a Wallapop, mai entendré com es pot vendre
roba interior de segona mà, per exemple.
S'ha convertit en una xesa social, eh, el Wallapop?
Jo crec que sí, no? Ja ha passat de ser...
És un Tinder amagat.
Perquè hi ha des de gent que fa classes de mates,
per exemple, a massatges,
fins i tot a vegades, veus?
No sé si existeix una aplicació
per fer aquesta competència Wallapop
que no sigui una xarxa social i que realment
funcioni. Jo no la conec.
Potser la gràcia és que
és tan gran en aquests moments
que potser hi anem tots.
És veritat que fa temps que no
vinc res ni compro res Wallapop.
No sé quin moment està.
Per cert, no vas comprar Wallapop
tu un llibre aquesta setmana que et van regalar, no?
Exacte, em van regalar, que va ser el meu aniversari,
la història de les aventures,
point and click.
Aquest llibre podria entrar Carmen Sandiego?
No del tot.
Per començar perquè no movies un ratolí,
sinó que teclejaves,
perquè no tenies un personatge,
no movies, no teclejaves, no clicaves
pel decorat.
Des de les primeres i més seminals,
des de Monkey Island
fins a les últimes,
està molt bé, és un llibre molt maco,
molt colorista, molt gruixut,
tapadura, aquí es nota que hi ha inversió,
i que et fa un repàs de les persones
que han sigut claus en l'univers de l'aventura gràfica
des dels començaments fins ara,
fins a les més modernes,
i et trobes perfils de gent
com Ron Gilbert,
Tim Schafer, per nomenar només alguns vinculats
de LucasArts,
gent de Sierra, veus imatges a gran pantalla,
pixels com Sigrons que ens encanten,
això de Police Quest,
de totes aquestes
aventures gràfiques dels que
molts de nosaltres som fans, i que és aquell típic
gènere que sempre tothom
el recorda molt gratament
i sempre es lamenta que avui en dia
no se'n facin, que no és veritat,
se'n fan.
A Steam només has d'anar a clicar
i tens un munt de jocs nous, no?
El que passa és que potser no surten a les botigues
majoritàries, però busqueu-les
perquè si sou fans d'aquestes aventures
se'n segueixen fent.
Doncs això ha estat el Generació Digital,
la tecnologia creativa i videojocs
de Catalunya Ràdio.
Generació digital, no s'entén res, però distreu.
I distreu, gràcies
a Elisabet Sánchez, Francesc Echivé Blasco,
Gina Tost, Cris Vilchez i Albert Murillo,
avui al Control Tècnic amb Fran López.
Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos
al programa d'avui.
La gent que ens escolta pot saber
i ha de saber que ens pot seguir
al Telegram, al Twitter, al Facebook, a Twitch,
d'aquí poc a Twitch tindrem
novetats, a Instagram,
a facebook.com.br gd i pels podcast de Spotify.
Adéu-siau!
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no
no, no, no, no, no, no