I cap, la Ràdio Inquieta.
Generació digital amb Albert Murillo.
Benvinguts a Generació Digital.
Aquesta és l'edició número 951.
Avui parlarem de l'ansietat tractada per un videojoc
del Resident Evil 2.
Farem un petit resum del Mobile World Congress,
perquè nosaltres també hem anat a cobrir-ho.
Escoltrem una nova masterclass de l'Star
i, entre d'altres continguts,
també parlarem dels videojocs que apareixen aquesta setmana.
Salutacions, Pazos64, com estàs?
Estupendament.
Molt bé, com va tot, Gufolof?
Hola, bona tarda, molt bé.
Star, benvingut des de Tarragona.
Gràcies, igualment.
Elisabet, hola. Tu i jo no tenim pseudònim, eh?
No, ara estic veient. Crec que hauríem de pensar-ne un, no?
Jo mai n'he tingut.
Per no ser menys, no ho sé.
Jo, quan era jove, i que... Bé, ara, tipa talleta.
Jo feia... I m'agradaven molt els mics, els mics, les més clares i tal.
I va haver-hi un moment que jo...
Exacte, m'agradava mesclar, fer escrats, etcètera,
i un amic meu em va dir Albert Clavijas.
Clavijas?
Sí, perquè jo posava...
De platines a clavijos.
De mic platines a Albert Clavijas.
Que no ho diguis molt, que Clavijas es pot quedar, eh?
Clavijas mola molt.
Pensa que ja tinc una edat. Jo crec que si no s'ha quedat...
Bueno. Bueno, no ho sé, sí.
Puc fer un esforç.
Molt bé, i també ens acompanya avui el Dani Giménez,
el control tècnic. Hola, Dani.
Tercer estar, qui tens avui a Tarragona?
Com sempre, ben acompanyat, el Albert Cot.
Albert Cot, escolta'm, digue-li si té un sobrenom, ell.
Tens un sobrenom? Diu que no. De moment, de moment, eh?
Ja el tindrà, encara és jovenet, ja el tindrà.
Ja el tindrà, exacte, exacte.
Per cert, va, comencem amb coses actuals
al tema dels videojocs.
En Sergei Burkatovskim, que és director creatiu
de World of Tanks, va mostrar aquesta setmana el seu acord
per la invasió a Corània per part de Rússia i l'han acomiadat.
Ho va publicar en un post al seu Facebook
i un dia després, en una resposta, en aquest mateix post,
on comentava això, va dir que trencava amb VG,
que és Wargaming, que és l'estudi que fa al joc.
La companyia, fundada al 98, a Viola Rússia,
ara són a Xipre, però hi ha més de 100 persones
a la capital de Corània.
Per cert, ha donat un milió de l'hores a la Creu Roja
en resposta a invasió a l'empresa, no pas ell.
Tot això ho ha llegit Eurogamer en un article de Josep Maria Sanpera.
I, bueno, passen coses també relacionades amb els videojocs,
com és evident i que hi ha reaccions.
I un joc com aquest, que és el World of Tanks,
que tu el veus, i és una guerra contínua.
No sé si l'heu vist, a Twitch, aquest joc.
Sí, sí, és de tanks.
A veure, World of Tanks, de què serà? De pagesos?
No, no, no. Són tanks.
Va de guerra, tu portes un tank, pots definir el teu tank.
Tanks de veritat, també.
Sí, sí, sí, o sigui, no portes un de veritat, no fotem.
No, no, vull dir que són simulacions.
És un DLC, l'has de pagar. Si vols, de veritat, l'has de pagar.
Són simulacions exactes de com són.
Sí, sí, sí.
Clar, un joc que va de guerra i de matar gent, hòsties, no sé,
i que diguin, precisament, ara, amb això del...
El director creatiu.
I que no diguin res de totes les altres coses
i totes les altres, si som-ne, de pigoguerres,
que en aquests moments hi ha tot el món, hòsties, no sé.
A veure, com es diuen aquests de wargaming, hòsties.
Que s'ho facin mirar, eh?
Doncs mira, aquests...
Bé, jo crec que deuen estar remoguts, almenys en la seva empresa.
S'ha dit a les xarxes que un mòder ha inclòs un botó de pausa
al Den Ring, i crec que després, de forma...
Doncs ja oficial, posaran el botó o posen el botó de pausa
en aquest videojoc, que jo suposo que és supernecessari, no?
Han dit que posaran botó, no?
Sí, sí, sí.
Almenys ho ha posat el mòder per la versió en PC,
que tu t'ho pots instal·lar.
Però ha dit que posarà un botó de pausa.
Jo, bé, potser m'equivoco, però ho he llegit.
No ho sé, em sorprèn.
Jo em posaria tres.
A mi m'és igual.
A mi m'és igual.
No apretis que es pausi un moment enllà.
És que és molt...
És que al Sekiro hi havia pausa i no nos morimos ninguno.
Clar, clar.
I podies canviar equip i ui...
I era horrible, igual.
Sí, sí, sí.
No acabo d'entendre, però bueno, és el purisme.
Sí, és allò que dius, si tu t'estàs...
I bé, imagines que no ho poguéssim fer en una sèrie de televisió
o en una música, no?
Ui, quines coses!
Això, mai, eh?
Mai, Murillo.
Que xundena, home, doncs abans era així, a veure.
Vos vas a la tele als 80s, 90s i, no sé, que grafisses en vídeo...
Escolta, a veure, ni pauses ni...
I canvi de canal, mira, d'una a l'altra.
De l'1 a l'O, veus?
Sí, sí, sí.
A més, quan tornaves al lavabo, preguntaves què ha passat.
Una pregunta que ja no fas.
Era què ha passat?
Al lavabo anaves als anuncis.
Vosaltres sou d'aquells que us podeu aixecar amb la pel·li seguint?
Sí, sí, jo puc.
Si anuncis ara a mi, això m'ha prestidiat.
Jo he de posar pausa perquè hi ha persones parlant, és mal educat.
Ja, però si hi ha una persona que està mirant a mi o a la família,
ho faig tranquil·lament, no passa res.
Jo paus, jo paus.
Sí?
Sí, perquè normalment quan dic
explica'm què està passant, m'ho comença a explicar segon per segon.
Se ha levantado, ahora se gira, no ha abierto una puerta.
Dic, home, tampoco.
A temps real.
A temps real, no és necessari, o sigui.
Però hi ha un trencament amb l'espai i el temps,
perquè la passen atracat i t'has d'explicar
el que està passant que t'acaben d'explicar.
Som a Twitch, Eli, i a la recerca dels seguidors que tenim.
Ens quedaven molt pocs per arribar a una fita que ens havíem posat.
Sí, ens quedaven molt pocs, ens havíem posat una fita de 580.
Ens hem quedat sense fita perquè en tenim 583, ara mateix.
Moltes gràcies.
Per tant, bé, sí, l'ampliarem, ja ho escriurem,
però ara de moment...
La gent em preguntava per què 580 i no 600,
perquè m'ho va recomanar Twitch.
Jo soc obedient i ho vaig posar.
Després, el que em recomani, el posaré, que segurament serà 600.
Que et donen un joc de... No et donen res.
Noies o... Re de re de re.
Els bancs s'ho feien, no?
Sí, una tatera.
Sí, sí.
Per cert, estem a l'any del 20è aniversari del programa
i volem recordar-vos aquest moment
en el qual vam dedicar el programa a Star Wars.
I els seus videojocs fa una mica més de 19 anys.
És just a l'entrada de la tertúlia.
I amb aquest ambient de cafè de tatuïn, no?
Doncs comencem la tertúlia del Game Masters d'avui.
És Java de Cats?
No ho sé, jo recordo d'aquella escena de la taverna aquella,
que hi havia un nino petit, molt petit, molt petit,
que feia...
i donava un bas enorme d'una cosa amb un batut i se'l fotia.
Doncs això fa... Això era el Nadal del 2002.
El 2002, un edó.
Sí, sí.
A Ona Catalana, un moment, en què entrem a la tertúlia
i totes les persones que hi havia a la taula
sabien fer un personatge de Star Wars.
O sigui, jo em vaig quedar, jo feia de tècnic, feia de Dani, jo.
Estava a l'altre costat i vaig al·lucinar,
dic, però és possible això, tu?
I mira, l'altre dia recuperant, perquè si aneu a espaciosonante.com,
hi ha una partit que posa Game Over
on estem recuperant tots aquests programes,
que en són uns 300, aproximadament,
que són els que van sonar a Ona Catalana
i ara els estem recuperant perquè no estaven a la xarxa.
I estic rient molt i m'està encantant.
Home, són dignes de recuperar, eh?
I ment si hi ha aquestes incursions de personatges de Star Wars
que no ho hagués dit mai.
Sí, sí, pensa que vam fer un programa dedicat totalment al Pac-Man,
un altre al Tetris.
Esperàvem 60 minuts d'un joc, a primera època, això.
Era fantàstic, era fantàstic.
Molt bé, doncs escolta,
anem a parlar de les sortides d'aquesta setmana de videojocs
i que crec que poden ser interessant comentar-les.
Els teus amics estan connectats al generació digital.
Anem a parlar dels videojocs que apareixen aquesta setmana
i comencem amb el més sonat, el Gran Turismo 7.
Gran Turismo ja complèix 22 anys i ho fa amb un nou títol,
el primer per la PlayStation 5.
Podem pilotar 400 cotxes de 60 marques diferents.
El menú des d'on comença i es mou tot és un centre d'automòbils
que s'obre a l'aeroport de l'Ajuntament de Barcelona.
A l'aeroport de l'Ajuntament de Barcelona
hi ha el garatge, cafè, carrers, botigues de cotxes.
De fet, la cafeteria és un local que surt directament
del cap del Yamahuchi, del creador,
on podem aprendre la història i la cultura del motor.
La botiga té cotxes, diguéssim, que tu pots comprar.
De fet, és un apartat web que sembla com Wallapop dels cotxes,
on tu pots comprar els cotxes virtuals,
missions, llicències i un món enorme
que explicarem segurament la setmana eminent o l'altre,
que apareix per PlayStation 4 i 5, a 70 i a 80 euros el joc de PlayStation 5.
No, no, els preus.
Sí, sí, no, no, escolta'm.
És el que és.
És ben curiós els anys i anys que porta el senyor Yamahuchi
fent els seus jocs,
que jo crec que es deu aixecar pel matí,
deus fer sempre el mateix, no?, una mica.
Fer un joc de cotxe, si ho porta a fer...
Per això, la seva vida...
A mi em pot agradar molt alguna cosa, molt,
i arriba un dia que em canso.
Ja.
Jo que sé, és impapinable.
Jo puc estar menjant cada dia pipes...
Jo el de les pipes no em canso.
No, no, i jo tinc un problema.
De cop i volta, hi ha un dia que no em menjo
i no les necessito durant mesos.
I es dic, ja estic, ja estic.
Mesos potser no, uns quants dies, potser.
Però no és inclús algú que facine, que li encanta dirigir,
jo crec que en un moment de la seva vida de dir, ja estaria.
Si no descartem que el Pau no és Yamahuchi,
tinc una miqueta del Feymer i cada dia és un dia nou completament parell.
M'ha corregut una idea.
Va dormir i el dia següent, se m'ha corregut una idea.
Els de l'estudi ja deuen estar acostumats i vinga, va, tornem-hi.
I el que pot passar també és que es cansi dels Ferrari,
però ara demà digui, mira, ara s'hi ven, l'ahir.
És que són cotxes iguals, se m'escapa.
Quatre rodes...
Clar, a mi se m'escapa, això.
Però bueno, diuen que ha sortit molt xulo, eh?
Sí, sí, certament sí,
i a veure què en diu el Francesc, que l'està jugant.
L'estudi xilè Iwanabi ha fet un nou videojoc,
el What Lies in the Multiverse.
I què també surt aquesta setmana, Eli?
Doncs sí, la cosa va així.
Quan un noi dotat, conegut només com The Kid,
és introduït en un univers totalment nou,
es troba amb Everett,
un científic sarcàstic, excèntric i misteriós,
amb el poder de canviar de dimensions.
Lligats amb una perillosa curiositat mútua pels mons paral·lels,
s'embarquen en una investigació sobre el desconegut.
Junts s'aventuren a una illa estranya,
on trobaran respostes claus sobre el passat d'Everett
i l'unic cap de la història.
A més, trobaran respostes claus sobre el passat d'Everett
i l'univers, tot mentre són perseguits
per vells però dubtosos coneguts que busquen capturar-los
i posar a fi els seus canvis de dimensió.
Pusles, canvians de metaverse, moments de riures i també de penes,
perquè és un joc que combina les dues coses.
És What Lies in the Multiverse,
que apareix per PC, PlayStation, Nintendo Switch i Xbox One.
L'heu vist, aquest, l'aspecte?
No, estic flipant, no sé quin és.
No, jo tampoc.
És molt, molt bonic.
I és a l'estudi xilè.
Aquest ja havia fet algun joc anterior,
que el tenia controlat i vaig veure que apareixia aquest.
També apareix aquesta setmana el Hitman Sniper The Shadow.
Aquest videojoc el comento perquè apareix per iOS
i per Android.
És un d'aquells jocs que és un joc que el veus i dius,
mira, és de plataforma com a Xbox o és d'ordinador, és potent.
És d'aquells que dius, hòstia, no els veia abans per mòbil.
I ara apareix, és de l'equip de franc tiradors de Hitman
i que has de controlar amb el mòbil.
Molta gent es queixa de com el controles,
cadascun dels personatges,
però cada vegada es veu més.
Jocs de triple A, que són molt espectaculars per jugar al mòbil,
que sempre em costa una miqueta,
sobretot si el mòbil no és una tauleta, per exemple.
Jo, per més potents que siguin, soc de dit.
Ha de ser un dit.
No m'atabalis, perquè no.
Perquè no ha de ser un dit.
Apareix per Android, es diu Hitman Sniper The Shadow.
Aquests són els jocs que apareixen, els tres,
que hem volgut resumir.
I ara escoltarem què li ha semblat el joc
que ha jugat aquesta setmana a l'Heli.
Generació digital és ara tendència.
Si aneu a tweets.tv barra generació digital,
podeu veure a l'Heli també una pantalleta
que és justament el joc que tu comentes d'avui.
Quina ha estat, el joc?
Doncs mira, aquesta setmana m'ha faltat temps
per jugar al Boat World Adventures.
I dic que m'ha faltat temps perquè és un joc de món obert
força complexa,
però bàsicament per totes les possibilitats que ofereix.
És a dir, hi ha moltes opcions, moltes possibilitats,
i, clar, t'hi pots tirar moltes hores i molts dies.
En resum, de què va aquest joc?
Doncs ets un personatge que arribes a un món de fantasia
i a través d'una història inicial protagonitzada
per la teva família has d'explorar aquest món
per anar recollectant tots els bots possibles,
són un mini-robotets,
i per tal d'aconseguir-ho el que has de fer
és recollectant de xalla que hi ha a diferents llocs
que et permet acabar construint aquests bots.
Aleshores, pel camí et vas trobant altres bots salvatges
contra els que a més a més hauràs de lluitar.
Aleshores, tu arribes allà, en aquest univers,
comences triant el teu personatge,
pots triar entre quatre famílies, pots ser un gat, un gos,
un búfal o un llengardaix,
i un cop que tries un d'aquests personatges,
tot el que et vas trobant va una mica en sintonia
en aquest món d'aquest animal.
O sigui, no només les aspectes, sinó que tot el joc pot canviar.
Ja ho començam per la teva família,
perquè si ets un llengardaix, té cara de llengardaix.
I si no, no pot tenir cara de gos.
Aleshores...
Està bé.
Sí. Aleshores, comences a casa teva,
amb el teu pare i la teva mare,
que et guien en els teus primers passos a moda de tutorial,
perquè no saps ben bé com funciona.
Aleshores, ells t'expliquen que has d'anar a explorar el terreny
per recollir de xalla i netejar l'univers on estàs vivint.
Molt bé.
D'aquesta manera, ells t'indiquen
de quina manera ho has de fer.
Vas construint els teus vots i, a més a més, els vas millorant.
Mira que avances.
I amb ells pots lluitar contra aquests altres vots
que t'apareixen pel camí.
Molt bé.
Per tant...
Déu-n'hi-do, eh?
Sí.
Per això, que té moltes cosetes que has d'anar aprenent,
has d'anar provant i has d'anar canviant.
I així et vas entretenint.
Acabes creant un equip de vots que pots anar personalitzant
pel camí.
Has d'anar a fer-los servir de la millor manera
en el moment en què comença la batalla.
Van sonant de fons mentre parles, aquests vots.
Sí.
Exacte.
Són molt boniquets, eh?
Sí, són com cuquitos.
El que passa és que en el mòbil es veuen molt petits.
Ja, clar.
Però són graciosos.
Molt bé.
Aleshores, tu vas caminant per allà, recollint de xalla,
de sobte t'apareix el vot salvatge
i allà, a paret,
com un ring rodó, una arena,
de sobte allà al mig,
i a dins hi ha un vot salvatge i algun altre,
allà posat d'una manera estratègica,
i tu el que has de fer és triar els teus vots
com els utilitzes per lluitar.
És a dir, quins utilitzes i en quina posició els poses.
Molt bé.
Cada vot té els seus propis avantatges únics,
que faran un que té més força,
l'altre que té més agilitat,
i els has de fer servir de manera que puguin lluitar
contra aquells vots que hi ha.
Molt bé.
I, a partir d'aquí, un cop els tens allà posats,
la intel·ligència artificial fa la resta,
perquè tu ja no fas res.
No saps ben bé com ho fan, però guanyen o perden.
És allò que tu has fet en el passat, diguéssim.
Exacte.
I, a més a més, depèn de com els col·loques.
I també hi ha unes armes extra,
que mentre estàs lluitant pots anar fent servir, també.
Molt bé.
Pots tirar un missil o una bomba,
coses d'aquestes que més t'ajuden a guanyar la batalla.
I, quan guanyes, aquests vots,
els pots anar fent pujar de nivell.
Això vol dir que els has d'anar utilitzant tots
per anar-los fent pujar de nivell.
Si no, et queden allà uns que tenen molt poc nivell.
De fet, quan em vas dir que jugaré a aquest joc,
vaig mirar a través del YouTube,
i hi ha un munt de tutorials.
Sí, sí, perquè per això no...
Per mi la cosa més complicada és fer-te càrrec d'aquests vots
i anar-los fent pujar l'energia, anar-los personalitzant...
La resta és senzill.
Tu camines per allà, agafes de xalla,
vas acumulant vots i et baralles.
Però sí que has d'anar gestionant tota aquesta energia
i les funcionalitats perquè et vagi bé, no?
Molt bé.
Aleshores, l'objectiu és aquest,
fer el viatge per tot el món, recollir tots els vots que existeixen.
N'hi ha més de 30 amb les seves pròpies habilitats.
Bueno, tenim una pila de pantalles, diguem-ne.
Té 12 zones úniques, cadascuna amb les seves particularitats.
Per tant, s'acaba el joc quan acabes descobrint aquestes 12 zones.
Molt bé, que pot ser llarg, això, eh?
Que pot ser molt llarg, que no ho sé.
Quan de llarg pot ser, no tinc ni idea.
I està molt bé, és molt entretingut.
El trobem per Android i per iOS.
És gratuït i no conté anuncis.
Què m'estàs dient? Què està passant aquí?
Però ha de tenir pagament...
D'alguna manera, sí.
Pot ser que jo no hagi arribat al punt
en què s'hagi de pagar per avançar en el nivell.
O per facilitar-t'ho.
És que gratis, gratis les coses.
És gairebé impossible. Algo ha de tenir.
Jo he jugat bastant aquesta setmana, he arribat fins a un punt.
No sé si per passar a segons quines zones que a vegades passa,
o si es posa molt complicat, has d'acabar pagant.
I si no t'has trobat és que bé.
No, no, escolta'm.
Esteu jugant a algun videojoc de mòbil? Star, per exemple?
No, ara mateix no, tinc coses per fer.
De veritat que ara no tinc temps per res.
Escolta'm, tranquil·la, eh?
No, no, i ara em sap greu.
Jo voldria dir si estic jugant amb aquest i tal, però no.
Tinc una vida avorrida, de moment.
He fet una broma, eh?
Està fent molta gràcia les bromes que estan fent els audience de Twitch.
Sí, què estan dient?
Vinga, va.
Em guanyaria tant bé la vida.
TikTok tens, no? No en tinc, ni tan sols en tinc, eh?
Però tens Facebook, sí que tens Facebook?
Sí, però TikTok no ho tinc per fil.
I Twitch t'has plantejat?
Twitch no m'ho he plantejat, però...
Escolta'm, faries el primer duro, eh?
Sí, exacte. Segur, segur.
I vosaltres dos esteu jugant a algun videojoc de mòbil?
No, no, eh?
Jo vaig agafar... T'ha ajutit un nou Angry Birds?
Ah, sí? El nou, el nuevo nuevo.
I vaig aprovar-lo, perquè era tot...
De les que han fet els Angry Birds?
Sí, sí, sí, és com l'Angry Birds 2, o el que sigui.
I era tot com molt fàcil, està tot molt ben pensat.
I vaig dir, voy a seguir hasta el punto en el que evidentemente
haya una pared aquí y no te digan que paguis,
pero pantalla 101.
Oh! Ostres!
Però a 101 cuidadín, eh? Això és un...
Són 100 pantalles de... bueno, soy.
Clar, t'enganxen.
Però són unes quantes hores?
No, no, algú ho va preguntar.
Arribes a l'ascenu i dius...
No he ganao, com és possible que no hi ha ganao?
Ah, que tengo habilidades. Veus les habilitades?
I aquí estàs. Dani, és això, la música? Sí?
Sí que recorda una mica, eh?
És lo mateix, però amb poders.
Sí, exacte, d'acord.
Amb més poders, més històries.
I hi ha porcs que porten un xicle, perquè rebotin,
i hi ha altres bombolles i peces que no es poden trencar.
És el mateix, però després de fer tants intents de coses rares,
han dit, va, tira...
Tira el que no es diu dinero.
Per cert, com es diu el joc, que no ho recordo?
Es diu Botworld Adventures.
Doncs aquest és el joc que ha jugat la Heli aquesta setmana.
Víctor, l'altre dia em vas comentar que tenies moltes ganes
de parlar d'un videojoc força especial.
Doncs sí, vaig poder anar a la presentació d'aquest joc
o peça interactiva, que li diuen els creadors.
S'entret en l'ansietat, una dolència que sempre ha sigut
molt punyetera, i en els últims anys cada cop més gent hem tingut
el mal plaer de conèixer-la.
Això és jo, l'artífice principal, que és el Nando, que el conec,
que és un artífice que em va donar moltes ganes de parlar
d'aquest joc.
L'artífice principal, que és el Nando, que el conec,
em sorprèn perquè ell no és del món dels videojocs,
sinó del cinema, és director, guionista, però va tenir aquesta
idea i va pensar que potser el llenguatge d'un videojoc
cordaleria millor a l'hora d'explicar aquesta història,
però millor que ens ho digui ell, què és això d'anxiety?
Anxiety és un joc, una experiència o peça interactiva.
És una obra que utilitza el llenguatge del videojoc
per tal d'enganyar l'usuari i fer-lo reflexionar.
En un joc d'antoragràfica i la jugabilitat d'un joc de mascotes
tipus Tamagotchi, Anxiety es planteja controlar
l'ansietat d'un protagonista, que està tancat a la seva habitació
i només tens quatre botons per fer-ho.
Aquests quatre botons, menjar, aixatejar, plorar
i prendre una pastilla, juntament amb una barra
de percentatge d'ansietat que va del 0 al 100,
és l'únic que pots controlar.
O almenys això és el que et fem entendre.
Això és això que diu ell, amb un noi que fa les seves coses,
movent-se automàticament, mira per la finestra,
treballa a l'ordinador, s'estira el llit,
i poc a poc una barra d'ansietat va creixent.
Nosaltres només podem escollir quatre botonets.
No hi ha res més interactuable.
Només són quatre botons.
Són opcions amb què tothom es pot identificar com menjar
per intentar rebaixar l'estrès o mirar el telèfon.
I també poden augmentar molt la barra d'ansietat.
Com gestiones aquesta ansietat en un aspecte tan petit,
amb tan poques opcions, però que són tan mundanes
i que et poden ajudar o fer mal de forma aleatòria.
És un projecte, com ens explicarà el Nando,
que no és estrany que hagi sortit a l'època en què vivim
i que l'ansietat no era més que una paraula,
però molt ràpidament s'ha convertit en un problema agressiu
que afecta cada cop més gent.
L'ansietat és un mal que des de fa un temps
s'ha convertit en un tema de conversació virtual
en els cercles en els quals mok.
Tots o quasi tots aquells companys de treball,
amics, propers o gent del meu sector,
asseguren que l'han sofert o la sufreixen en aquest moment.
Durant el confinament vaig trobar temps
i ajuda per desenvolupar aquest projecte
que portava temps plantejant-me.
Juntament amb l'Alfredo Borés,
que és el director artístic de la peça,
ens van posar a crear aquest projecte, a donar-li forma.
I més tard un programador, el Rafa Laguna,
el faria funcionar i al compositor Sergio Bertran
li posaria la música.
Quan em passeves els talls, jo el que faig sempre,
des de fa molts anys, és tallar les respiracions,
i vaig dir, no, i menys parlant del que estem parlant.
No vulguis fer-ho més ràpid.
És un videojoc? Com li podríem dir, aquesta peça?
És una peça interactiva.
I té un sentit, ja que accepta el programador,
com deia en Rafa Laguna, cap dels creadors
havia tingut mai contacte amb la creació d'algú semblant.
Té un final, però no sabem d'entrada com arribar a ell,
i, al arribar, l'important és compartir el projecte
amb altres persones que puguis compartir reflexions
i fer-ho amb la teva feina.
Quan parlem d'anxiety, ens referim a una peça interactiva
més que a un videojoc, ja que un cop es resol el puzzle
ja no té gaire sentit seguir jugant,
més enllà d'ensenyar-lo als amics o a altra gent,
i veure com reaccionen. Per això creiem que el potencial
d'aquesta peça és l'exposició a galeries o a altres espais
on els usuaris puguin tenir aquesta experiència interactiva
i poder reflexionar sobre el tema.
I també podem participar en la creació d'una obra
que s'escapa tant del que és tan acostumat a fer.
El Nando va tenir aquesta idea durant el confinament
i va ser el moment ideal per nosaltres per desenvolupar
un projecte personal al nostre ritme i sense cap mena de pretensió.
Pel que fa a la parartística de la qual em vaig ocupar,
va ser una excusa perfecta per afegir molts elements
i referències del còmic, el cinema i els videojocs
que més m'agraden, directe o indirectament.
Normalment hi ha un equip gran al darrere,
però el Nando va pensar prou bé el format per tal
que s'ajustés els recursos que teníem. En particular,
m'ha agradat molt veure com tant el Sergio amb la música
i el Rafa amb la programació han donat vida a un personatge
i un espai que vaig dibuixar i animar, portant una dimensió
que va més enllà del que normalment estic acostumat a fer
i amb el que més pots interactuar.
Jo l'he pogut jugar perquè em vas passar el link
i després dius que és un projecte molt petit,
però després dius que fa tota la feina que havia de fer.
És impressionant.
És una passada perquè és molt petit, però el temps està molt ben pensat.
Hi ha unes decisions que són molt intel·ligents
que li donen una força narrativa molt important.
Tant la música com les opcions a escollir,
l'ambientació o com funciona la barra d'ansietat.
Amb tants blockbusters i triple A, ens n'anem oblidant.
El llenguatge del videojoc no és més que una eina
per explicar una història,
que al final és el que volíem fer.
És del món del que vinc, d'explicar històries,
sigui amb llenguatge cinematogràfic,
o amb un llenguatge més plàstic.
Al final, la història es pot comptar de moltes maneres
i em va semblar com curiós adinsar-me en aquest món
i utilitzar un llenguatge...
que normalment no utilitzo i construir una història amb ell.
En aquest cas, l'ansietat era el tema que volia tractar
i em semblava que fer-ho d'una manera interactiva
li portava una quarta o tercera dimensió
que faria la història més propera a tothom.
També ens explica el Rafa, que és ara el programador
i té molts anys d'experiència,
que li va cridar l'atenció d'un projecte tan petit
però que en principi estava tan ben pensat.
Doncs el que més em va cridar l'atenció d'ansietat
van ser realment dues coses.
La primera és que la producció i el disseny ja estaven fets
i que jo era qui seleccionava la tecnologia
i qui feia la programació, el que és poc habitual per a mi
perquè generalment em dedico a fer totes les parts del projecte
amb la qual cosa em resultava bastant refrescant.
El joc utilitza video HD a totes les escenes
ja que els autors es dediquen a produccions audiovisuals
i també a la producció i la producció d'ansietat.
I per altra banda, és un projecte petit, personal
i que vol enviar un missatge molt concret.
Crec que fan falta més experiments o projectes com aquest
que utilitzen el llenguatge dels videojocs per transmetre petits
o grans missatges reivindicatius o simplement expressar
les emocions d'un moment concret de les nostres vides.
Molt bé, on podem jugar aquest joc?
A Anxiety és totalment gratuït i el teniu a Anxiety-game.com
i us recomano que envieu a la gent que creieu que li pot agradar
o ajudar o simplement els pugui fer reflexionar.
Què ens diuen els audience a Twitch?
Més aviat, necessitava jo dir alguna cosa,
que és que de sobte tenim com 9 seguidors bastant seguits.
Moltes gràcies.
Donem la benvinguda al David Preciosa, que ens acaba de començar a seguir.
El HijoDelchi fa 4 minuts, el KillGarmes fa 22 minuts
i el Salmoneti fa 25 minuts que hi és.
Ah, i Dennis973 fa 33 minuts. Déu-n'hi-do, no?
Moltes gràcies a tots per seguir-nos.
Això és un programa de videojocs que fem a iCat
i que mostrem com fem el programa a través de Twitch.
Anxiety-game.com.
Val molt la pena, us portarà potser més temps del que imagineu
o potser no.
La veritat és que és una experiència que està molt bé.
Només a iCat, generació digital.
Molt bé, i ara parlem amb la GufoLov.
Doncs sí, la GufoLov, que a través del seu canal de Twitch
ha estat jugant al Resident Evil 2 i encara ha tingut alguns problemes
amb l'OBS, però ja porta uns quants dies amb l'aventura.
S'ha solucionat el tema de l'OBS, sí, no?
Aquest to de Mari, perdona, em posa una mica nerviós.
Perquè és complicat moltes vegades, l'OBS.
És aquest del vídeo, de les pantalles.
És el tema de l'input del vídeo,
d'on agafa l'OBS la imatge.
Era fer un clic i canviar una cosa només.
T'estàs atrevint, dius, amb sagues.
Sí, perquè ara he fet Dark Souls 1,
que no havia tocat cap Dark Souls així pur,
i ara li he tocat a Resident Evil, que és una saga
que tampoc havia tocat mai.
És el Resident Evil 2.
I per què la decisió de jugar amb aquest títol?
No m'havia atrevit fins ara a jugar al Resident Evil
per no passar por.
Jo sobretot havia vist jugar a un,
que em sembla que és el Resident Evil Village,
que passa en una casa i amb una família...
El de la casa, el 7.
El que passa en una casa amb una família,
que els mires la cara i dius que estan bojos...
Si el 2 et fa por, salta't al 7.
Jo havia vist jugar sobretot aquest.
A mi quin home hi veuen?
Una família boja, amb una casa laberíntica...
No, terrible.
I ja has anat al 2, el remake aquest.
Aquest últim mes vaig veure un amic molt proper jugar-lo,
al Resident Evil 2, i em va dir que t'agradaria molt.
El vaig veure jugar una mica i dic que sí,
és més d'acció, i dic que jo puc, m'hi tiro.
Sí, sí, l'he estat jugant, i és més com un escape room,
com un escape room amb zombies.
I a la que saps que ja et poden aparèixer zombies,
pots obrir una porta i hi ha 3 zombies en aquella sala,
no passarà res, i és més de mecanismes...
Mecanismes, obrir caixes fortes, trobar claus...
Molt bé.
I anar trobant sortides i així.
O sigui, que és en primera persona,
o també, com aquests videojocs al Resident Evil,
les càmeres estan a diferents llocs, com va això?
No, clar, el guai és que al remake l'han fet que tu veus
i el que pots anar fent.
O sigui, directament.
Ara s'ha manat una mica el grabatge.
El Resident Evil 2 està en tercera persona.
El Resident Evil 2 original eren càmeres fixes.
Càmeres fixes i suertes.
I aquí què portem? Un senyor que diu León?
Sí, per exemple, tu pots triar Juga la Història amb el León
o l'altre protagonista, que és la Claire.
Jo, en el meu cas, vaig triar el León, que pobre...
El seu primer dia de comissaria.
Això és típic.
I ja a mig camí troba al gorrer una gasolinera,
es para a mirar i ja veu els primers zombies,
la primera gent que de cop l'ataca.
I sortim de la gasolinera, tot ple de zombies,
allà es troba amb la Claire i li diu
jo vaig cap a la comissaria, que hi ha el meu germà,
tu també ets policia, puja...
Allà s'aparen i tu arribes a la comissaria esperant
que t'expliquin què està passant.
I allà podríem dir que el paisatge no és pas millor.
Això és tard, estic pensant, en aquells primers dies
que en algunes pel·lis aquelles dels anys 80,
del primer dia que surt al carrer el policia, amb el cotxe...
El robocop mateix.
No és el primer dia de policia,
és el primer dia que va a la nova comissaria.
Ah, és veritat.
Sempre passa això?
O quan t'acabes de jubilar que et passa alguna cosa?
O quan t'apares un dia de jubilar-te.
Típic.
Això se separen, tu.
La millor idea de les pel·lis de poes.
Cogniremos más terreno, el malo también.
Exacte, exacte.
El joc l'estàs jugant a Twitch.
En algun moment els teus seguidors t'han vist passar-ho malament?
Sí.
De veritat, no ho has pogut jo evitar.
No, perquè...
És que...
Jo ja estava...
Quan comences el joc dius, guai, li pies el ritme,
vaig buscant claus,
vaig investigant zones de la comissaria...
Ho estàs dient superbé.
Vaig a fer això...
En un joc es diu...
Exacte.
Quan de cop i volta...
No vull fer spoiler,
però hi ha un senyor gegant
que ha fet persona,
fa tres com tu i et comença a perseguir.
De cop i volta apareix a la comissaria i diu...
Vaig a seguir-te i acabo amb la teva vida.
I jo, en plan, per què?
És bàsicament que has de seguir.
Fent pudlès, obrint portes...
Però amb el tio...
Vas sentint les seves passes...
Com et va apropant.
I bueno, terrible.
Aquells moments de sortir a la comissaria amb el tio,
perseguint-te tota l'estona,
vaig passar-ho amb molt estrès.
Perdona, et jugues amb la llum amb el César?
Bueno, només amb la il·luminació dels leds.
Baixa'ls.
Baixes menys.
Baixa'ls una miqueta.
L'experiència és molt diferent.
No torno al Resident Evil mai, ni que em paguin.
Després has de jugar a l'Anxeti, no?
Exacte.
El senyor X aquest,
és el que va agradar molt a tothom.
Saps per què?
Perquè la gent és idiota.
És horrible.
Per sort...
Ara em pensava que em donaries una explicació.
No.
En el 7 passa, hi ha un moment del joc,
que hi ha un senyor que et persegueix.
Però dura poc.
És una escena d'una oureta o menys.
Aquí no.
Aquí no para.
I per sort, encara tenia la bona gent del xat que em deia...
Tranquil·la, en aquesta sala no entra.
I jo, aquí em quedo.
I la gent que t'està veient...
Clar, tu quan jugues sola a casa,
fas la pausa, si és que n'hi ha,
i demà continuo tranquil·lament aquí.
En teoria has de fer el cor fort i continuar.
Sí, exacte.
O no, eh?
Pensava plorar i el Xudeu venia a buscar-me.
Quan portes molt de temps fent directes,
la frase d'estar aquí a cagar...
És coherent, eh?
Per sort, al Resident Evil hi ha pausa.
Hi ha hagut una pausa que és...
Hi ha l'habitació de la màquina d'escriure.
Però no la respecta totes, aquest senyor.
Què dius? Això no ho sabia jo.
Veus com és? No es pot fer això.
És molt dolent.
Perquè te l'has acabat, no? Fa poc?
M'he acabat la història al Lyon, sí.
Clar, com que hi ha dues protes, tu si tries...
Primer jugam al Lyon, quan passes la primera història,
ara se m'ha desbloquejat,
com la història que li passa a l'altre personatge.
Molt bé.
L'altre persona estarà tranquil·la,
perquè com que el monstre ha anat cap a l'altre paio...
Em diuen que no tingui massa esperances.
Això m'endins.
Continuaràs amb més títols del Resident Evil?
Sí.
Jo espero ara passar-me la història de la Claire,
l'altra part de la història,
fer algun joc al mig personajar i treure atenció una mica,
i després, sí, fer el 3.
Què és l'altre remake?
El teu canal a Google Follow-up, a quines hores jugues?
A quines hores jugues, per favor?
No em sortia la frase, més o menys.
Aquest també és un tema que l'he patit molt,
perquè molts que han vist d'horaris a la feina
he estat molt cansada últimament per aquest tema.
Però ara sembla que m'han posat un horari fixe
i les tardes lliures podré jugar-les.
Avui no estàs jugant perquè estàs aquí.
Exacte.
S'ha creu.
Molt bé, és el Resident Evil 2.
A les tardes connecteu-vos
i a veure si continua amb la Claire
i a veure quina és l'experiència.
A veure.
A veure, estar.
Avui, tu vols començar amb una lliçó?
Bueno, com sempre, no?
Sí, no.
Abans posàvem una miqueta llaius,
no parlant de coses d'abans,
i perquè ara els suïents de certa edat,
quan escoltin la lliçó que ara donarem aquí,
jo em veig que la trobaran d'una exagerada obvietat.
Però la veritat, aquesta mateixa gent s'emportaria la samarreta
i la lliçó.
A veure, avui,
la gent de certa edat,
que no ho veuen tan obvi.
I té molt a veure amb el videojoc que ha portat el Víctor.
Sí, bastant.
Saps l'edit que diu que per lluir s'ha de patir?
Sí.
Doncs per lluir en els videojocs,
a l'hora de fer videojocs, no s'ha de patir.
Això ho deia mon pare.
No vull que treballis, el que vull és que em facis feina.
Estar, intueixo que avui véns una miqueta guerrillero,
una miqueta sindicalista.
Una mica.
Aquestes alçades de la pel·lícula,
no crec que ningú l'hi estranyi.
Ja sabeu que jo simpatia als bancs no en tinc.
A la patronal gens ni mica.
I a tot aquell que se n'aprofita dels demés,
sobretot si s'aprofita de feina i d'es,
no ho aguanto, no ho suporto.
Antipatia, dius.
Sembles un punk i cada vegada que surt el tema.
Sí.
Per aquest motiu em costarà avui
no deixar un macagón aquí, un macagón allà.
Ja demano disculpes per endavant.
No passa res.
Si em permeteu deixar una altra frase popular,
és d'aquestes frases populars que perverteixen.
Que les fan seves.
És aquella tan espanyola que diu que
el trabajo dignifica a l'hombre.
Ja fa ràbia.
És que en veritat és una frase de Karl Marx.
Una frase molt comunista,
que passa que l'han pervertit de tal manera
que acaba sent una enganyifa.
És que quan et diuen això,
perquè el trabajo dignifica a l'hombre,
vol dir que si no arribes brut i suat a casa després de la feina,
que si no et canses, que si no ho passes malament treballant,
molta gent considera que no és una feina.
Això és veritat.
Segur que ho heu sentit.
I aquí està el matís que els bebeus de sempre no entenen.
Que no és el mateix treballar que fer feina.
Que si ho porto al terreny d'aquesta secció
del generació digital,
vol dir, nenes, nens que us voleu dedicar a fer videojocs,
que no és el mateix treballar a la feina
que fer feina.
Si es treballa en unes tasques físiques,
i si es treballa en una tasca física,
tu no pots treballar.
És que seria satòpe.
Amb una cosa física has d'estar al 80%.
Aguantaria uns dies.
Això ho diu el sindicat.
Tens que treballar a una mida de 75 a 80%
de les teves capacitats.
Això vol dir que ets un dropu?
No.
Si en un moment donat hi ha un pic de feina
que no t'arriba,
que ha d'acabar una cosa ràpida,
que se'n va el camió,
que ha de carregar,
llavors, si puguis treballar al 100%.
És una mica una apologia anticapitalista.
Si ara em poses anticapitalista,
faria plorar fins i tot els copaires.
Si treballéssim en un magatzem o repartidors,
o de muntatge en un supermercat,
si treballessis al 100% tota l'estona,
és el que dius, que no aguantaries.
Quan hagués un moment que ara sí que hem de donar més,
doncs seria una borrada.
Si tu vas a treballar al 100%,
veuria que sí que pots treballar al 100%.
Llavors, sempre t'ho demanaria.
Te demanaries sempre que treballessis al 100%
i et pagaria el mateix.
I quan hagués un pic d'aquests que has de fer molta cosa,
llavors, hauries de treballar al 120%
de les teves capacitats.
I com que treballaries al 120% de les teves capacitats,
el cap el tornaria a dir que continua així.
Us farien treballar sempre al 120%.
Però, però, però, Kike,
per fer un vi de joc,
ser una feina intel·lectual sí que podeu,
sí que podem tindre el servei al 100%.
De totes maneres,
tingueu una feina física, una feina intel·lectual,
no perdem mai de vista la unitat de temps de treball,
que sovint no es paga, si no,
pregunteu-li als professors.
I tot això què vol dir?
Doncs què vol dir?
Que si esteu fent un vi de joc,
poseu-vos horaris i no els sobrepasseu mai.
Si no,
poseu-vos horaris de 4 o de 3.
Encara que tota la vostra vida
estigui relacionada amb els videojocs,
allò que vas pensant, no vas pel carrer,
que et vas inspirant,
i amb el seu desenvolupament,
encara que tingueu que estar rodejats del que dic,
d'inspiració i estímuls,
penseu que teniu llicència perquè la vida privada
pugui servir per fer feina, però no pas per treballar.
Aquí està el mateix.
Això de posar-vos l'hora de treball,
ja ho posareu vosaltres mateixos,
que és molt important que treballeu de forma independent.
Que és molta gent.
És moltíssima.
Per això ho dic, ser la gent que fa jocs a casa,
el que ha de fer és posar-se els seus horaris
i no sortir-se d'ells.
Avui me'n quedo 5 minuts, mitja horeta més,
quan s'acabi, s'acabi.
La gràcia de tindre horaris i saber diferenciar
d'aquesta feina i quan esteu treballant
és que els resultats són de veritat molt més ràpids
i molt més eficients.
Fins ara m'atrevaria a dir que aquesta és una de les lliçons
que has portat,
en la que se't veu més segur i convençut.
No sé si ho has viscut, això.
No et dic que no.
L'he viscut i de tots els colors.
He tingut caps, de veritat,
que els fotries amb un mitjó suat,
carrer amb un carrer avall,
fotent-li a la cara de lo desgraciat
que han arribat a ser.
He treballat d'una manera i de l'altra.
He sigut cap i he tingut treballadors.
I ara ja s'ha acabat i ara te'n vas cap a casa.
Donava uns resultats que tots els grups
o totes les parts de l'empresa flipaven.
Dèien, ostres, com pot ser que funcioni?
Perquè els dono uns horaris i se'n van contents cap a casa.
Passar-ho malament,
com això del treballo dignificar l'home,
no és treballar, és fer l'imbècil.
I ja està.
I per contra, gaudir treballant, el fer feina,
gairebé que sense adonar-se'n,
o fins i tot fora de l'horari talber,
és viure al paradís, Murillo.
De vegades passes tard que això fins que no ho aprens
i no ho vius amb la teva pròpia pell.
S'aprofiten molt perquè és una miqueta,
és com a que no t'atreveixes, a que no pots.
Ja t'has cansat, home, però l'altre s'ha quedat mitja horeta més.
I tu per què no?
Home, em fas un favor, pensa que som una família.
Mira, jo ja, quan me diuen aquestes coses...
Tu el de la família t'ho han dit, sí.
I tant que m'ho han dit. I tant, i tant.
Tenim que remar a l'ombro que som una família.
Bé, jo allà de fill de...
Allà de fill de... va ser el mínim que vaig dir.
Jo era més del sindicat d'empresos i la vaig liar bastant...
Va ser bonic, va ser bonic.
Ho recordo amb un somriure als llavis.
No, perquè no es van atrever a dir-me res.
Sobretot quan me vaig aixecar.
No soc molt alt, però esclar,
amb la cara que vaig posar i amb el puny alçat,
doncs mira, van callar, no sé per què.
No, no, clar, clar, clar.
No et vaig veure, però m'ho puc imaginar.
Sí, sí, algun dia ho vols fer tu, tu faig aquí a l'estudi.
Ah, portes molt bé amb mi. Molt bé, molt bé.
Generació digital, el programa de videojocs de la ràdio pública.
Per cert, ha estat la setmana especial
i amb el francès Xavier Blasco m'ha anat al Mobile World Congress.
I des d'ahir hi ha un podcast d'aquests independents
que vam enregistrar ahir a la zona de la premsa amb el francès.
Un mano a mano. Oh, bé, guai, no?
Mira, m'ho vaig passar tan bé.
I sense pressió, el vostre rotllo total?
Fantàstic, fantàstic.
Van enviar una foto i se'ls veia una cara de felicitats.
Mira, això que estàs comentant, estar, de fer-nos-ho...
Després de feina, després de treballar.
Exacte, exacte. I a més, si l'escolteu al programa,
el francès ens explica una altra vegada la batalleta d'aquest any
d'aconseguir els pins.
Recordeu que aquí ho hem parlat alguna vegada al Mobile World Congress
i la seva vessant d'Android, l'empresa Android,
el que fa és deixar pins per molts estants.
Hi ha gent que fa un llibret
i hi ha molta gent que es dedica a trobar tots els pins,
absolutament tots, per col·leccionar-los.
Això fa molts anys que ho fa.
Sempre n'hi ha algun que és aquest, com el cromo difícil de trobar.
Doncs mira, ja puc avançar que hi haurà un
i ell dirà la marca, l'enregistrament,
que no l'ha pogut aconseguir.
Ha aconseguit el que és l'enganxina,
però es va acabar rapidíssim el tema de...
Ara aquí es costa de fer una crida
perquè hi ha algun ullent o un espectador que el té,
que se'l faci arribar a Francesc perquè li falta.
Sí, diguem-ho, és el de Samsung.
Per cert, puc explicar una cosa
que em va passar al Mobile World Congress el dilluns.
Vaig anar a Samsung i vaig anar a un apartat que era per premsa
on hi havia tots els nous ordinadors,
perquè ell té un nou ordinador, nous mòbils,
el flick flap aquell que es mou, etcètera.
Va passar una cosa increïble,
i és que jo estava amb un ordinador mirant-lo
i tot d'una veig una porta que era una porta com pels treballadors.
No podies entrar i de fet hi havia com un segurata.
Sobre hi surten quatre coreans,
tres homes, una dona...
Ai, ai, ai, para, no, no.
Espera, espera.
El primer anava caminant ràpid mirant-me.
Mirant-me.
Jo estava a l'ordinador, el tenia davant,
i veig que venen i em diuen,
i jo m'aparto cap a aquell ordinador,
agafen l'ordinador i miren l'etiqueta que hi havia al darrere
i la treuen.
Estaven allà traient l'etiqueta
i una vegada treta l'etiqueta
i posada a la butxaca de la primera persona,
tots es van quedar tranquils i se'n van anar.
I ja està.
Què tenia l'etiqueta?
Jo vaig mirar per darrere.
No ho sé, què hauria passat?
Per què aquella etiqueta la volien treure?
Però és que... no ho sé.
Drogues, drogues.
Quan has dit tres homes i una dona,
a mi m'ha sonat a cançó d'Albert Pla.
O sigui, d'Albert Pla té una cançó que és això,
tres homes i una dona.
Ha estat el més estrany que m'ha passat allà.
No ho explico en el podcast,
però sí que expliquem tres experiències que hem viscut allà.
Per exemple, una és el Gerard Janer, de Game Square.
És una aplicació on tu pots posar a dins
tots els videojocs que tens.
I no només videojocs, sinó productes friquis.
I és com Discogs.
Hi ha una aplicació que es diu Discogs,
que funciona de la mateixa forma, tu dius,
vale, tinc aquest videojoc,
i fins i tot tu pots posar un preu perquè el vens.
I ells poden fer la gestió de la venda
de qualsevol videojoc o producte friqui.
Què han fet?
M'ha explicat una cosa que m'ha quedat fort separat,
i és el Gerard Janer.
I t'he de comentar una cosa nova, Albert,
que no ho saps encara,
que estem testejant un concepte que li està agradant molt a la gent,
que són el live shopping,
que bàsicament són subhastes amb vídeo en directe d'items únics.
D'una Game Boy, d'un Funko Pop molt buscat,
i a la gent li està encantant.
Home, perdona, estic veient que si jo he de vendre aquell producte
o estic pensant en vídeojocs que tinc a casa,
de quina manera fer-ho,
és com fer un vídeo com demanar el producte, no?
Exacte, i és molt graciós perquè són subhastes amb vídeo,
com si fos un Instagram live, un directe,
que només duren un minut.
Només duren un minut.
O sigui que si el vols comprar...
La gent va com boja fent la puja,
i quan falten 10 segons, cada puja que es fa li suma 10 segons més.
I estàs amb la incertesa,
i això ho estem fent ara a Twitch per validar el concepte,
i n'hem fet 4 ja i la gent li encanta.
O sigui, feu a Twitch com a prova ara.
Com a prova, exacte.
N'hem fet 4 a Twitch, aquest mes en farem 8 més,
perquè ja la gent ens ho demana més.
O sigui, ens arriben col·leccionistes,
i ens diuen, tu, Gerard, això m'està molent molt,
deixa'm posar funcos meus també a les subhastes.
I estem treballant per incorporar-ho a Games Square,
i que cadascú ja pugui fer el seu show, per dir-ho així.
És una mica això, és al·lucinant.
El Twitch és una càmera fixa, tu poses el producte,
en un minut poses el preu,
la gent parxat diu els diners,
que està disposada a pagar,
s'hi passen els diners que tu has posat,
10 segons més de vídeo,
i l'últim es queda el producte.
I no, hi ha un senyor allò...
No.
S'estalvia el senyor, no cal.
Això no surt.
Això m'ho volia molt, també.
El dia a Twitch m'ho he imaginat, això.
De fet, ells el que faran és introduir,
si no vaig entendre malament,
i tu pots fer el show, si vols.
Tu vas posant els teus productes i pots explicar-los, si vols.
Jo vull dir un que gestioni.
Sí, sí, t'entenc.
I tant, i tant.
No sé si teniu moltes coses que vendríeu a casa.
Ui, i tant.
Que hauria de vendre?
Que les vendré, no?
Per què no vols, al final?
Jo he arribat a un moment que sí,
que m'agradaria vendre i anar buidant calaixos.
Però no ho faràs, no et facis mal.
Ho estic fent una mica.
Calla.
Generació digital, l'únic programa de ràdio
que no necessita cap requisit del sistema.
Doncs, efectivament, cap requisit.
Gràcies a tots els uients que ens esteu veient
a través de twitch.tv barra Generació Digital.
Canviarem el nostre repte?
Sí, molt.
Hem de canviar molt, ja estem gairebé a 590.
Molt bé, farem uns 600.
I els uients què ens han dit a través de Telegram?
Aquesta setmana hi ha uients
que han resolt dubtes molt interessants,
com el del Giovanni,
que ens explicava que ha trobat uns CDs d'MP3 per casa
amb música antiga.
I el problema és que tots els MP3s estan com a 1, MP3, 2, MP3,
i així fins a més de 1.000.
Aleshores, diu,
voldria renombrar-los tots i posar-li el tac corresponent,
però voldria fer-ho amb un programa que ho fes,
no vull anar amb el Shazam un per un
i anar escrivint.
És que això és una matada.
Sí, mira, el Seraphie Lleiters li ha dit
un programa que es diu Music Brain Speak Art,
ho ha aprovat el Giovanni,
diu que li ha anat molt bé
i l'únic que deia que després
haurà de fer servir el MP3 tac per renombrar el fitxer.
Està bé.
Però almenys amb aquest programa
sap a l'MP3 la cançó que és,
és un Shazam intern.
Però aquí tenies un cap de setmana superguai.
No sé si diu més de 1.000,
no sé quants més de 1.000.
No haver-ho trobat.
Això, torna-ho a posar a la caixa.
Aquí tenies dues tardes collonudes,
que les has trencat.
Quines coses més ens han explicat?
Doncs mira, en Raül ens comparteix
el vídeo presentació de Pokémon Púrpura
i Pokémon Escarlata,
diu una novena generació ambientada a Espanya,
diu que hi ha detalls de la Sagrada Família,
mosaics de Gaudí, taronges,
diu que hi ha bastantes referències.
Diu el Seraphie,
a mi el que m'agrada és lo poc que s'hi miren
i això ho havíem comentat alguna vegada.
Ara que dius referències espanyoles,
pot ser que hagi vist per la xarxa
una espècie de Kickstarter
amb un joc de...
Com es diu això?
Un joc de braus?
Sí, gràcies.
Sí, això ho fa l'Evo.
Com es diu? Bullfight Neon.
És una plaça de toros?
Sí, és un joc que serà per Windows i per Steam.
Ara ha entrat,
acaben d'inaugurar la de jo,
o que has dit això al Kickstarter,
té estètica neogeo,
molt dels 90,
i l'argument és que l'any 2000 xx
es van acabar les curses de braus
i han fet ara braus electrònics,
robòtics,
i els toreros, diguéssim,
són senyors i senyores
que en comptes de portar un capote
porten com una mena de cortina,
làsser,
i els braus llancen això,
rajos, làsser,
i tu has d'anar aturejant
els braus cibernètics
en cada cursa de braus.
Estàs a favor, Víctor?
De la hòstia, però que aniria físicament.
Robots, assassins,
en forma de toro,
disparant làssers...
Ha sigut ara mateix.
Això ho porta el Joan Cortazo,
el cap de Relevo Videogames.
Molt bé, doncs estarem atents a la sortida.
A la sortida hi haurà més.
Seguim amb això del Pokémon.
Quan vaig veure el tràiler,
la Laura va recordar una villa espanyola del Broken Sword,
que està ambientat a Espanya,
a la villa de Vasconcellos,
i aprofitava per recomanar
els dos primers entenc del Broken Sword.
El primer diu que és el codi de Vinci,
20 anys abans que en Dan Brown
escrigués la novel·la.
Està molt bé.
Tot això s'explica al nostre Telegram?
Per cert, si voleu seguir-nos,
és telegram.me barra generació digital.
Perquè allà es parlen aquestes coses
durant tota la setmana.
Molt bé, doncs anem al final ja,
perquè no ens queda més temps.
Gràcies, Dani Jiménez, al control tècnic.
Que vagi molt bé.
Star, gràcies, és de Tarragona.
A vosaltres, molts petonets.
Elisabet Sánchez, també.
Fins una altra.
Igualment, i Víctor Matute.
Fins la setmana vinent a l'altre, quan sigui.
Quan tu em diguis.
Marxem amb la música del videojoc Líder Orfeus.
En concret, la peça The Jungles of Plutonia,
que l'he trobat al·lucinant.
Adéu-siau.
Gràcies, Dani Jiménez.
Ha, ha, ha!
Ha, ha, ha!
Ha, ha, ha!
Ha, ha, ha!
Ha, ha, ha!
Ha, ha, ha!