Escolta, Zicat, la ràdio inquieta.
That's just the way you make me feel.
Generació Digital, amb Albert Murillo.
Benvinguts a Generació Digital,
el programa que cada divendres a les 10 de la nit
us parla de videojocs, de creativitat i de cultura digital.
Comencem l'edició número 784
i ho fem parlant de videojocs fets a Catalunya.
El Mailmold, el Zoom in Barcelona, el Encounters,
jugarem al mòbil a minijocs molt divertits
i també us donarem propostes de rol.
A més, us proposarem unes activitats de veritat,
força, originals i interessants. Comencem.
Això és...
Generació Digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez.
I avui, amb l'Star i Oriol Dalmau.
Hombre, molt bé. Eli, Francesc, Oriol, com esteu?
Hola!
Aquí estem.
I tenim avui l'Star.
Gràcies per acompanyar-nos a l'estudi de Catalunya Ràdio de Tarragona.
Aquí, perfecte, gràcies a tu.
Que bé que se't sent avui. Qui tens avui de tècnic?
Albert Kotz.
Molt bé. Doncs sí, sí, saluda.
A més, us veig per la tele.
M'ha posat la tele i, hòstia, aquí estic distret.
El Twitch estàs veient, no?
És la tele, no?
És la nova tele.
Hauríem de sortir per la tele si la tele tingués criteri.
Home, i tant! Ja arribarà, totes les...
En un moment, estem a Twitch.
Ha posat twitch.tv barra generació digital.
Estàs parlant, al xat?
No, no, perquè és la tele, la tele és per mirar, no?
Sí, sí, sí. Jo sóc una miqueta, tinc una edat.
Ja ho sabeu, ho sabeu.
L'Star, em vaig assabentar l'altre dia, que l'Star...
ell fa allò de la llibreta dels bancs,
quan ha d'actualitzar el saldo, va amb la llibreteta al caixer...
És com les iaies.
Però ja no perquè em cobraven.
No, és doblement més iaia, ho soc.
Et cobren per què? Per fer-te la cartilla aquesta?
Per tenir una cartilla i per tindre un compte al banc.
Ara que ho tens tot en un mitjà posat o què?
Sota el llit, clar. Hòstia.
I perquè ho ha dit? Tampoc hi ha gaires bitllets, eh?, si vull dir.
No sóc la princesa i el cigró, saps?
És un tio molt reto, no escriu al xat, l'Star.
No, no, ho deia... Mira...
No sóc reto, sóc anacrònic.
Ho he pensat perquè he pensat quin nom es deu haver posat,
com a usuari a Twitch,
i anava a dir a mi, mira, a veure quin creus que serà l'Star.
I què passa, Star? No, no, no, no.
No hi passa res. Veig la tele.
Exacte, exacte.
L'Albert Cos m'ha posat la tele però no tinc teclat.
Escolteu, per cert, sou de jugar a jocs de taula?
Quin és el darrer joc de taula que he jugat a casa?
Mira, estem bastant enganxats a l'Exploding Kitten i el Sushi Go.
Ah, el Sushi Go és molt guai.
Estem parlant de jocs de taula, eh?
Sí, sí, sí.
Jo jugo a la oca, però amb la meva filla.
És un joc als 5 anys que ja l'entenen.
Jo jugo als escacs, ara fa poc vaig jugar als escacs amb el petit.
Tu, Star, què?
Jo és que quan parlen de jocs de taula i coses d'aquestes
és que em surt la broma.
Quina broma? Ai, mare.
Va, home, va, això no és de taula.
Veus, veus?
Quan se parla dels jocs d'aquestes és que no puc evitar-ho.
És com l'acudit de mis tetes.
Igualment.
Podria fer la taula, però...
És millor jugar-hi en altres llocs.
Doncs ja sabeu, gent, si voleu veure com fem el programa de ràdio,
a Twitch.TV, Barra Generació Digital,
diem tot això del tema dels jocs de taula,
perquè parlem d'una iniciativa superinteressant, Elis,
que està englobada amb un nom que és Cucafera Games.
Doncs sí, es deuen Cucafera Games,
és un editorial dels jocs de taula i passaports lúdics
que tenen com a fil conductor la mitologia i la cultura dels indrets.
El que volen és que els seus jocs portin un punt fantàstic
o de descoberta i també una perspectiva inclusiva
perquè tothom es pugui sentir part d'aquest món màgic.
Ens han publicat un joc de taula que es diu Zoom in Barcelona,
fent zoom a Barcelona,
on podem jugar a ser fotògraf,
que passegem per la ciutat intentant fer les millors fotografies
per guanyar la partida.
Cucafera Games també ha publicat dos passaports
de la Ruta dels Draks, de Barcelona i de Madrid,
que són una guia il·lustrada per visitar llocs de les ciutats
on s'amaguen draks i altres animals fantàstics, arquitectònics, reals.
És com un Pokémon Go, ens expliquen,
on som buscadraks que completem aquest llibre il·lustrat
amb adhesius i ho podem fer sols o amb família i amics.
Hem parlat amb la Núria Casellas,
que és la responsable de Cucafera Games
i ens ha explicat la idea del naixement d'aquest joc de taula.
El Zoom in Barcelona va sortir de la idea
de crear un joc de taula modern posant la ciutat de Barcelona,
on vivíem, damunt de la taula.
Vaig contactar amb dos altres autors de jocs,
l'Eloi Pujades i en Joaquim Vilalta,
i entre els tres vam cocrear aquest joc familiar
que fa servir cartes de transport
per anar arribant a tots aquells punts
on volem fer les millors fotos.
Té 86 cartes de llocs de Barcelona
i un taulet molt acolorit de la ciutat,
aquí tots els seus racons plens de draks.
També tenim draks al Zoom in Barcelona,
ja que a la ciutat, de fet,
s'amaguen més de 400 draks arquitectònics.
El joc té dues modes,
un, que l'anomenem kit d'iniciació,
i el seu mode complet,
perquè així podeu jugar amb grans i petits,
amb persones que estan acostumades a jugar els jocs de taula
i amb altres que els han descobert recentment.
I, a veure, el tema...
Ai, que xulo, no? És molt xulo.
Jo l'altre dia estava a Twitch,
passejant amunt i avall, vaig veure uns nois,
que resulta que eren els Coca-Fera Games,
que estaven jugant aquest joc de taula del Zoom in.
És a dir, que d'aquest joc que és real,
ara hi ha el naixement,
diguéssim, del videojoc digital o virtual.
D'acord, com va passar amb el Trivia i tants altres.
Exacte.
I la Núria Casellas ens explica exactament
què és el que han fet en aquesta transició digital.
També podeu jugar el Zoom in Barcelona de forma virtual.
Feia temps que ho teníem pendent
i a l'inici del confinament vam pujar el joc
en una d'aquestes plataformes,
una que es diu TableTopia, tabletopia.com.
Us podeu donar d'alta gratuïtament
i veureu que podeu jugar molts jocs de taula
de forma virtual.
No és una plataforma automatitzada
i, per tant, els moviments de la partida,
com, per exemple, agafar cartes o moure el peu,
els heu de fer vosaltres amb una mà virtual.
Aquí trobareu versions premium de jocs per a subscriptors.
El Zoom in Barcelona hi podeu jugar
en la seva versió kit d'iniciació de forma gratuïta
i el joc complet està disponible per a subscriptors.
Aquest detall, que sembla molt senzill,
que és amb la mà agafes les fitxes, el peu, etcètera,
sembla molt senzill però és molt potent,
perquè tu, en teoria, pots jugar a qualsevol joc de taula
si t'ho montes bé.
Bàsicament és un simulador físic
que et simula una taula.
Una taula i unes peces que cauen sobre la taula
i pesen sobre la taula i tenen l'aspecte de peces normals.
Amb la qual cosa, si tu recrees digitalment
les cartes i les fitxes d'un joc,
no hi ha una lògica darrere, no hi ha una programació darrera
sobre com el joc funciona,
perquè el joc funciona com un joc de taula real.
Has d'agafar aquells daus, llençar-los
i el número que surt has d'agafar el teu peu
i te l'has de moure per la taula.
Això, que ja corria des de fa molt de temps,
possibilita diverses coses.
Els jocs de taula els poden fer de forma digital
i la gent els pot trobar de forma molt econòmica i barata.
I, a més, en aquest cas de pandèmia,
ha fet possible que moltes d'aquestes plataformes,
com TableTop Games o la que comentaven,
doncs permeten la interacció de molts jugadors en línia,
amb la qual cosa vol dir que pots jugar
als teus jocs preferits de taula,
ja que no et pots reunir amb els teus amics a fer un catan,
doncs et pots reunir digitalment i virtualment
i, mira, jugar de la mateixa manera que oferíeu reunits,
però en forma digital.
La Núria Casellas també ens comentava
que hi ha altres plataformes de jocs de taula virtuals
com, per exemple, el Board Game Arena
o el TableTop Simulator.
Ens diu que a TableTop ja es pot jugar al Zoom in Barcelona,
tant a l'ordinador com a la tauleta.
Doncs mira, preguntem aquí a l'agendatwitch.tv
barra generació digital a quins jocs juguen de taula,
si han jugat o han provat alguns d'aquests,
que també pot estar bé.
És que hem quedat molt viejunos perquè de la OCA, els escacs,
i aquí estem parlant d'unes modernitats i d'unes coses molt,
molt més xules, no? Sí que juguen, però juguen.
Mira, diuen el Connecta 4 i el joc de la OCA,
i jugant al Villanoys, Villainous pot ser, Vianu?
No, aquest no el conec, a Imperio Cobra.
Imperio Cobra, home!
Jo m'he quedat igual que tu, eh?
Que em sembla que es va reeditar, per cert.
Sí, però és que era brutal.
I els escacs que a tu t'agraden, Murillo,
hi ha una comunitat online brutal de gent que juga.
No juguen mai online? No, no, em poso molt nerviós.
Jo jugaria online, però no, amb cartes, amb correspondència.
Això sí que tornaria a jugar. Però què vol dir, cartes?
Tu envies... Sí, sí, sí, és una carta...
El Half-Field... Sí, sí, sí.
Això ho feia en els anys, per fer una partida.
És la gràcia.
El Gambito de Dama, que ha fet molt de mal.
No l'he vist. Està pujant el hype del Gambito de Dama.
No l'he vist.
Mira, dir-te una cosa, dir-te que el Villanoys,
si és el que jo m'imagino,
és un joc bastant divertit en el qual encarnes el paper d'un dolent,
un dolent de compte i amb una versió Disney
en el qual encarnes un dels dolents de Disney
i has d'aconseguir triomfar cadascuna,
té la seva pròpia agenda...
El Villanoys.
Si és el que jo em penso, hi ha una versió per Disney
i pot ser un dels dolents de Disney, que sempre és molt divertit.
I, estar, aquest que dèiem que tothom heu dit,
home, i tant, quin era?
L'Impèrio Cobra.
Estar, de què va aquest joc?
Aquest és com Conan.
Conan el Bàrbar, diguéssim, una cosa així de fantasia,
perquè passa que hi havia dues versions,
com el Monopoli, no se us en recordeu,
que hi havia la versió quadrada, que el caulell es desplegava en quatre,
i després hi havia la deluxe, que es desplegava en dos.
Molt bé.
Doncs, l'Impèrio Cobra ens portava unes figuretes
amb una cobra, amb una serp,
que era el que més molava del joc.
Era una cosa molt més... un taulell llarg,
més així amb verticals, era una cosa molt...
molt bonica de jugar.
Bé, li hem tocat un tema, no?
Hem tocat un tema que aquí no.
Estaríem tot el programa parlant d'això.
Mira, el Clarkin diu que és més de jocs de terror o jocs d'acció,
tipus ombicit o menciones de la locura.
El Roger Valdomar diu que juga també al Sushigou
que l'aventureures al tren...
Molt bo, l'aventureures al tren, molt recomanable.
Menciones de la locura no és rotlla, directament,
no és la llamada de Tolo, això?
Exacte, però és un joc de taula.
Aquests de tropocentes mil figuretes
s'han posat de moda en els últims deu anys.
Jocs de 300.000 figuretes de plàstic.
I l'LK és Rick and Morty, aquest no el conec.
Bé, jo conec els dibuixos.
Sí, és a MTV.
Què ha passat amb els jocs que feien crem interactius en DVD?
Uh!
Amb vosaltres i el Fantasmagor i coses així.
L'Atmosphere.
Havíeu un d'Indiana Jones, també? Això s'ha perdut, eh?
No, s'ha reconvertit en Escape Room.
No sé si hem sortit guanyant o perdent.
Perdent.
Acabo de fer una filosofada.
Anem a veure el joc de l'Eli.
Generació digital.
No sé si té a veure amb un joc de tauler.
Doncs sí, té a veure.
Aprofitant que parlàvem de jocs de taula,
perdona, he volgut recuperar també aquest costum.
Una miqueta de recuperar els clàssics
amb un joc que es diu Two Player Games el desafío.
Aquest és un joc que recopila una sèrie de minijocs,
molt senzills però molt divertits,
que són sempre de dos jugadors.
Però són sempre de dos jugadors
que han de compartir el mateix dispositiu mòbil.
És a dir, no pots jugar avui en dia amb la gent del carrer
perquè no podem compartir res.
No, no, no.
Has de ser dubbombolla.
És perfecte per jugar a casa amb les persones que tens a casa
i amb les que hi has jugat a tot i ja no saps de què jugar més.
Però encara que sigui la teva parella,
dos persones amb un mòbil no ho veig, això.
És un mòbil en horitzontal.
O bé poses el mòbil sobre la taula
i cadascú des de la seva banda pot jugar la partida,
o bé te l'has d'anar passant depenent del joc.
Això és per una cita de Tinder.
Aleshores ja estàs reduint centímetres entre uns i altres.
Ho veig bastant.
O això recuperar la passió amb la teva parella.
Això ja ho veig molt més difícil.
Això amb un mòbil ho arregles bastant.
Això és o jugar amb la persona que tinguis al costat a casa
o si no tens ningú a casa també pots jugar contra la màquina.
També pots fer els teus campionats contra la màquina.
Quin tipus de jocs hi ha? Molt senzils.
Són jocs que normalment es podrien jugar de manera física
com el ping-pong, el billar, el tres en ratlla,
el hair hockey, un joc de penaltis, el snake, el pinball, bàsquet...
Són jocs senzillots.
Supersenzills.
Juegos reunidos hyper.
Exacte, neurones apagades, a vegades fa falta.
Però també dins d'aquesta llista de jocs que en té un total de 37,
és a dir que no te'ls acabes i no t'avorreixes,
també tens d'altres una mica més complicats
com els escacs, les dames...
Massa, massa complicats.
O el billar, que també són partides una miqueta més llargues.
Bueno, està molt bé.
En general són d'agilitat, alguns són més de pensar.
Són com una mena de Juegos reunidos.
Has de jugar coses, qui renta els plats.
Exacte.
Aquesta és la gràcia, més a més porta un comptador al joc,
cada vegada que surts de l'aplicació es posa a zero,
quan tornes a entrar torna a comptar,
perquè com que se suposa que només pots jugar amb una persona,
doncs la competició és sempre amb aquella persona,
fins que l'acabes i surts de l'aplicació.
D'acord.
I tu amb qui jugaves? Com ho has fet, això?
Està preguntant-se la seva vida privada.
Ah, molt bé.
T'ha ajudat a fer la ràbia.
I ja has rendès tot el que li demano de jocs.
Què et pensaves, que tenia entrenat el gos?
No.
Com que l'Elis juga molt a jocs de mòbil,
té una agilitat digital brutal.
No hi ha qui guanyi.
No, però és fàcil, perquè al final la mecànica és molt senzilla,
és de clicar, arrossegar i poca cosa més.
Encara que el joc sigui diferent, veus ràpidament la mecànica.
Molt fàcil.
Sí, en algun dels jocs que no els coneixes,
n'hi ha alguns que són els de sempre,
però n'hi ha d'altres que no es coneixen,
hi ha un tutorial a cada joc, a cada minijoc,
si no saps de què van les normes, no saps com es juga,
hi ha un tutorial que t'explica exactament allò que has de fer.
Em recorda aquells jocs que sortien 45 juegos
amb la DS, amb la Nintendo DS...
I encara els treuen.
I també hi havia l'explicació de cadascun dels jocs.
Sí, s'ha entretingut, està molt bé.
Estàs pescansat també de jocs així molt complicats.
Van molt bé per divertir-se.
Com es diu, diguem-ho?
El desafió està per Android i per iPhone.
Està desenvolupat per un agent que es diu EngineW,
i té anuncis, tot i que són bastant suportables,
però si vols treure els anuncis,
ho pots fer per un mòdic preu de 1.89.
Molt bé.
Anuncis suportables, quin tipus d'anuncis són?
Vol dir que no són tota l'estona,
que són cada tantes partides,
no t'estan parant tota l'estona el joc, i que són curtets.
Molt bé.
Alguna vegada, quan esteu a YouTube,
mireu l'anunci abans de saltar anuncis?
No, immediatament saltar anuncis,
i a vegades et fa veure que podràs saltar anuncis
d'entre tres segons i l'anunci dura tres segons.
És aquella frustració. Jo ho miro tots.
YouTube fa una altra cosa que ja estic fins als nassos,
que és intentar-te colar la seva plataforma de música
d'una forma malaltissa.
Que eres un mes de prova! No vull un mes de prova!
Arriba a un punt que jo pagaria, si em deixen pau,
ho estic plantejant, perquè no m'ho digui mai més.
Té YouTube músic d'aquí?
No coneixeu algú?
Però, Oriol, val la pena veure l'anunci sencer.
Ja et diré per què. Prova un dia.
Perquè tu comences a veure l'anunci
i el tio que l'ha fet ha posat tot el seu talent allà.
Però és que sap que els tres segons tu els borraràs.
Llavors, jo dic, què deu passar a partir dels tres segons?
Igual has de quedar callat. Pràcticament.
Els anuncis, a partir dels cinc segons,
perden tot el seu sentit i es veuen que estan fets amb el gana.
És molt exagerat perquè el tio que ha fet l'anunci diu,
com que sé que els cinc segons me'l fotran en l'aire,
l'acabo d'aquella manera.
I veus que els anuncis comencen bé, i després ja...
Hòstia, van caient.
De fet, és al revés.
YouTube, si no fa saltar anunci, te'n fot tres o quatre.
No té manies amb això.
Alguns són de tres minuts i escaig.
Són només palques de quinze segons.
Alguns són inclús de tres minuts.
Si veus que estàs al vàter i que no tens accés a la pantalla,
ara ho veuràs.
M'està posant la càmera bé?
Pesa molt el peu, Eli, però la veureu.
Avui em fa molta il·lusió que parlis d'un joc
que des de fa mesos m'intrigava veure en imatge i jugar-lo.
De fet, aquest matí me l'he comprat, encara no l'he jugat,
però tu sí que ho has fet.
Si algú es pot acabar el tetris, som els de generació digital.
De fet, aquesta és la música de Mailmall,
el nou joc publicat pels balsonins undercoders
i creat per Talpa Games.
Ja has pogut jugar, Oriol?
Aquí està.
És un joc que el teniu per Xbox One, PS4 o PS5 via retrocompatibilitat.
Està al Switch i a PC.
És un joc senzill, a preu senzill.
Estima ara mateix el podeu trobar per menys de 12 euros.
I és un joc que, com deies,
està fet per l'estudi català de Barcelona Talpa Games.
S'estrenen, és el seu primer joc.
I és un joc que va néixer com un projecte universitari,
és a dir, com un proyecto fin de curso.
Per tant, a partir d'aquest punt, és com un miracle
que aquest joc existeixi.
Heu de comptar la pandèmia pel mig.
El complicat que és obrir-se camí en el món dels videojocs,
amb el hiperglobalitzat que hi ha,
pressupostos mastodòntics que hi ha per fer videojocs
que al final s'acaben semblant molt entre sí,
que apareguin uns tios joves que són més joves
que qualsevol dels que estem aquí.
Que qualsevol dels que estem aquí a l'estudi.
Són quatre nois, bàsicament, l'Àngel Bertran,
Albert Nieves, Roger Sala i Òscar Masferrer.
Aquí la paritat de gènere Talpa Games no la tenen gaire,
però tenen molta il·lusió.
I, escolta, han aconseguit posar aquest joc a la venda,
i només això ja és per aplaudir.
I, a més a més, és un estudi català,
i, per tant, per suposat, el videojoc es pot jugar en català.
Grabem partida, carreguem partida, batua l'olla,
tot això fa molta il·lusió perquè no és habitual.
Però anem al joc. El joc està bé?
Que sí, no us canviarà la vida.
No us canviarà la vida, però és divertit.
I demostra el gran potencial de futur que té Talpa Games.
Estem parlant d'un plataformes 3D
inspirat, molt inspirat, en Mario 64, Mario Galaxy,
aquesta mena de jocs de Nintendo.
Quan dic molt inspirat, em refereixo que frega aquella línia
que separa la inspiració de l'homenatge de la...
Còpia.
No vull dir còpia, perquè no seria just.
Perquè és normal que s'assembli a moltes coses,
perquè si hi fiques en el món del plataforme 3D,
tens molts referents potentíssims, conegudíssims.
A més, la paraula còpia seria injusta perquè,
a veure, en alguns aspectes concrets del joc,
sí que recorda molt a Nintendo,
però ara aconseguir que el joc tingui personalitat pròpia
i això té molt mèrit. Com ho han fet?
Pel personatge principal.
El mailmall, que ha traduït, és el talp carter.
És a dir, és molt graciós, és un talp a mulleres,
els talps sabeu que són secs, el nostre és miop,
s'ha dibuixat amb un estil còmic molt desenfadat,
i com que és un talp, va sota terra tota l'estona.
No el veiem mai, el nostre personatge,
veiem una muntanya de terra que es veu,
i només ens veiem a nosaltres mateixos quan saltem.
Aquesta és la clau del joc, la seva característica principal,
i el seu fet diferencial, que anem sota terra,
que, per una banda, li dona personalitat al joc,
com deia, i condiciona les mecàniques, que les fa pròpies,
però és que a més sorgeix d'una necessitat tècnica.
Estalvien molts problemes d'animació,
de compromís artístic amb el personatge principal.
És a dir, han fet algo que és molt intel·ligent,
que és molt de l'arquitectura, també,
d'un problema n'han creat un avantatge
o una característica pròpia de la falta de mitjans,
n'han fet la personalitat del joc.
Anem per sota terra, com una muntanyeta, com us deia,
i quan saltem és quan ens veiem.
Podem fer salt normal, el salt carregat,
amb una espècie d'impuls, el salt aquell amb cop de cul,
que trenques caixes i li dónes cops a pulsadors,
i no hi ha més moviments,
no adquirim cap habilitat nova en tot el joc,
que duren 5 hores llargues.
I a partir d'aquí trobem els mons típics de plataformeo 3D,
en el que hem d'anar del punt A al punt B.
Si ho fem poc a poc anirem trobant secrets,
si ho fem de pressa ens donen medalles,
per tant, una mica enfocat a la rejugabilitat.
Quatre pantalles per món, un enemic final a cada món,
un enemic que s'assembla molt al browser,
potser massa s'assembla al browser
i amb vosaltres una mica més de piratisco,
però és browser, maldita sea.
I aquests mons s'estructuren al voltant
d'una plaça central, estil Mario Galaxy,
amb personatges amb tendes, podem comprar coses,
amb ítems que hem trobat,
i els podem posar a les orelles del burro.
I això de la plaça central m'ho hauria patat directament,
perquè crec que li treu dinamisme,
però són idees que més o menys afortunades,
però vídeojoc en general està bé.
No hi ha monedes? Aquí hi ha pastanagues?
Estem a Carrotland.
I l'argument és que hem d'anar entregant cartes
al final de cada nivell per anar donant energia
als diferents mons.
No té punyeter o sentit, és igual, és una plataforma 3D,
és una excusa com una altra.
El joc graficament és notable,
té allò que en diuen low poly,
que és un estil grafic en baix nivell de polígons.
Fet expressament, eh?
Fet expressament i no,
perquè les limitacions tècniques són evidentíssimes,
però el que és els colors a nivell artístic,
a nivell de bon gust, està molt bé,
té molta creativitat, està a bon nivell,
tant graficament com de so, és notable.
I els nivells són interessants,
sobretot es veu interès per fer-los variats,
per canviar la perspectiva.
Hi ha nivells de velocitat tipo Mario Kart,
aquests que vas accelerant amb unes coses
que et tiren cap endavant.
Hi ha més clàssics, scrolls més laterals,
altres scrolls més verticals.
No és un Mario Galaxy, però tampoc es queda tan tan lluny.
Jo, en definitiva, és difícil ser objectiu en aquest joc,
perquè per mi recupera aquella idea una mica romàntica
de l'època d'Amstrad Spectrum,
on quatre amics de 19 anys es fotien a un garatge a fer un joc,
i els hi sortia el Capitán Sevilla.
I això s'està perdent.
Aquí tenim un Capitán Sevilla del segle XXI
que semblava que fos impossible de veure.
Per tant, jo estic segur que Talpa Games
en dubte creixerà, farà més jocs,
els farà millors, més complexes i més grans,
però jo des dels GDLs li demanaria que no oblidin el carinyo
que li han posat en aquest mail molt
i l'apliquin en el que facin en el futur,
que si ho fan així segur que els anirà molt i molt bé.
Mira, aquest matí, mirant Steam,
que és quan ha sortit, estem fent el programa d'Dijous,
estava a la portada.
Sí, a la pàgina principal.
El director de Talpa Games ha comentat,
no sé per què estem a la portada, però estem molt contents.
Perquè això, clar, deu ser important
perquè la gent es torni a conèixer.
Hi ha una visibilitat molt gran.
La persona que entra només a la pàgina principal
ja t'està veient el joc.
I és un joc que, com dèieu, entra pels ulls.
Aquest talp és molt simpàtic, molt maco,
crida molt l'atenció, el grafisme és fantàstic.
Veure aquesta imatge principal ja a la portada,
jo crec que hi ha molta gent, ja li cridarà la curiositat.
Entrarà a veure-ho només per veure què tal.
És un bon joc, però quan saps tot el que té al voltant
i les persones que l'han fet és un miracle.
Això s'ha de reconèixer.
Per cert, ex-alumnes d'ENTI,
tu els hauries de conèixer, no?
Jo els he conegut, he compartit amb ells
jornades de portes obertes a l'escola i aquestes coses,
i a més he vist el joc créixer des de més anterior.
I el gran salt que va fer,
des que es va presentar com a projecte de fi de curs,
que va quedar molt bé,
a quan ja el vam veure que gràcies a Undercoders
i David Jaume Andreu, que té molt bon ull per aquestes coses,
i els ha ajudat al salt que va fer
quan ja va començar a agafar tot aquest aspecte gràfic tan interessant.
Ja ho era, però molt més amb el que veurem al final,
que és fantàstic.
Mailmowl, efectivament desenvolupat per Talpa Games,
editat, distribuït, com es podrien dir, per Undercoders.
Vull dir, és un... Ostres, és un gran equip.
Ja us dic, ara mateix està, crec, a 11.99 estím.
Aprofiteu, perquè per aquest preus ho passareu molt bé.
Generació digital.
Generació digital.
Doncs continuem amb el generació digital.
Twitch.tv barra generació digital.
Si teniu algun comentari ho podem comentar aquí durant el programa.
Bravely Default 2 és una de les novetats del mes per Nintendo Switch,
que s'està convertint, per dir pròpi,
en la consola pels fans del JRPG.
Detall més clàssic.
Aquesta saga, que va veure la llum el 2012 a la Nintendo 3DS,
arriba a la Switch per tornar-nos al continent d'Exilent
a la recerca dels quatre cristalls elementals.
En aquesta aventura de Square Enix
prendrem el control d'un grup de quatre herois,
el nostre personatge junt amb la princesa Gloria,
el savi Elvis i la mercenària Adele,
i haurem de buscar quatre cristalls mítics
que retornaran l'equilibri al nostre món,
afectat per desastres naturals, inundacions i atacs de monstres.
I, a més, recuperar la història del nostre passat i descobrir qui som.
Doncs Bravely Default, com podeu veure,
sembla no aportar massa al gènere
i bastar-se en clichés coneguts de sobres.
Personatge heroi que es desperta sense memòria
i rescatat per una mena de força mística
que el posa al mig de tot un merder
on ja es troba amb una princesa, amb dos amics més,
i ja comença l'aventura i a buscar cristalls i a salvar el món.
Una miqueta per aquí.
El joc ens porta, a més, a unes mecàniques
i a un sabor molt clàssic, això és veritat.
De fet, la saga va evolucionar a partir del Final Fantasy IV,
i, per tant, conté una miqueta de tot aquest JRPG
amb més carinyo i amb més vintage.
Això vol dir, doncs, exploració, molta exploració,
molta exploració i molta exploració,
fases de món obert entre ciutats,
i un cop dintre, allò, parlar amb tothom,
perquè tothom tindrà una missió secundària
o algú que dir-te o algú que pot ser una miqueta interessant,
el que és un JRPG de tota la vida.
Però és de tota la vida, però hi ha alguna cosa així bona
que t'hagi sorprès? Sí, home.
No siguem tan negatius ja de bones aprenents.
De moment, Déu-n'hi-do, l'exigent que està sent.
Sí, no, la veritat és que sí.
Per exemple, una de les coses bones que té
és que no has de col·leccionar objectes!
Home, gràcies! Per favor!
Estava ja una miqueta cansat d'aquesta mena de tendència
en els últims anys del JRPG
amb mils i mils d'objectes miradals per craftejar,
per agafar, per construir coses, per fer...
O per no fer-ne res, de vegades.
Amb molts inútils.
I alguns desmuntables per tenir encara més objectes.
O per intercanviar amb altres jugadors,
per intentar aconseguir totes les coses.
Jo això ja em cansava una miqueta,
perquè moltes vegades és una mecànic que està posada
sense molt més sentit que intentar allargar
i intentar tenir un producte secundari.
Però atenció, no et deixes enganyar, Albert,
aquesta primera impressió que he donat
sembla una miqueta negativa, però l'obó comença ara.
Aquesta és la música del joc?
Sí, tant. Doncs sona bé, eh?
En parlarem més endavant de la música del joc,
perquè és també un dels punts que més brillen
en Bravely Default 2.
Però parlàvem de mecàniques, de mecàniques molt clàssiques,
i, òbviament, això vol dir, és un joc de rol japonès,
tindrem exploració, tindrem combats.
I els combats ens porten a combats per torns.
Mira, no puc amb això, tu.
No puc, eh?, amb aquest tema.
Hi ha molts defensors dels combats per torns,
fem estratègic, però jo no puc.
Em trenquen la immersió.
Doncs aquest és un dels combats per torns
també una miqueta bastant més clàssics,
d'aquests de...
Es forma una línia amb els teus, es forma una línia amb els altres,
i us aneu esbatossant.
Aquí no hi ha tàctica o estratègia de dir
bueno, però ara em puc moure i me'n vaig a la dreta,
no, no.
Aquí és tot per torns.
I també et trobes enemics ràndom enmig del camí,
que t'apareixen dos enemics, sempre són els mateixos.
Et trobes enemics ràndom, però aquesta vegada els veus venir.
I això és una cosa bastant curiosa.
Mira, perquè a mesura que tu et vas fent fort,
el teu equip es va fent cada cop més fort,
els enemics s'espanten i fugen de tu.
Això està bé.
És interessant perquè quan veus aquelles figures
que es mouen pel món obert i tu et vas movent,
si l'enemic és més fort que tu,
és molt més fàcil que tu per enfrontar-se a tu.
I tu pots escollir entre anar corrent més ràpid
i intentar-lo esquivar o enfrontar-te a ell.
O, a moltes vegades, quan tu ja ets molt...
Estàs molt maza, tot l'equip està molt xetau,
i aneu a una masmorra antiga
perquè aneu a buscar un cofre que us heu deixat,
veus com tots comencen a treure els monstres,
comencen a tenir gotes de suor i comencen a escampar-se,
inclús es posen com de cara a la paret,
en plan, a mi, que no em vegi, jo soc un moble...
Està molt bé, de primera vegada que ho veig, això.
És que això és bastant curiós.
I és molt divertit.
Una de les coses per a això que fa més interessant
Bravely Default és el sistema precisament de combats.
Tot i que el combat és molt clàssic i és d'aquest partons,
i ara el lluites tu, ara el lluites jo,
els jugadors tenen un ordre en què actuen,
hi ha dues accions espacials que són les que donen nom al joc,
que són la Brave i la Default.
Sí, si t'aclariré si... I la dos.
Sí, no, i la dos no.
La Brave i la Default.
És una menció estratègica una mica interessant.
Perquè l'acció de Brave et permet actuar més vegades
en el torn de les que et tocaria.
I l'acció Default et permet defensar-te
i guanyar una acció extra que pots utilitzar més endavant
amb una acció Brave.
Això vol dir que si tu comences i veus que hi ha un enemic
en què un dels lluitadors li pot fer més mal
perquè utilitza un tipus de màgia que l'altre és molt sensible,
o té una arma que l'altre és especialment sensible,
prefereixes que actui quatre vegades i se'l carregui
abans no actui només una, li faci només una miqueta de mal,
i tingui torns per anar apallissant la resta de la gent.
Què passa? Si tu actues quatre vegades,
després aquell lluitador, aquell personatge del teu equip,
estarà quatre torns sense actuar.
I, per tant, has de gestionar això.
I no és només que ho puguis fer tu,
és que els monstres poden fer el mateix.
I aquell monstre gran que l'estàs apallissant i no està actuant
potser després atacarà sis vegades i us deixarà tots fets.
Hi ha algun comentari.
Què opinen els ulls sobre el Bravely Default?
L'Uri Lúdic diu que no és molt fan dels JRPGs,
i el Clarquí diu que tampoc,
que l'últim joc de rol que va jugar
va ser el Final Fantasy VIII i de casualitat.
I el Tite Freda comenta sobre els col·leccionables,
diu que mola haver de recollir 250.000 bolets de color lila.
Això és una miqueta per completistes,
és com tots aquests logros de l'assassin's creed,
de recollir 300 banderons, banderilles,
distribuïdes per tot el mapa.
I a nivell gràfic, què en pots dir d'aquest joc?
Doncs mira, una miqueta de tot.
Els personatges estan fets un estil una miqueta d'ànime
bastant maco, bastant bufonets,
tenen el cap més grosso del que els tocaria,
no arriben a ser un SD superdeformat clàssic,
però tenen un aspecte estrany.
Una miqueta de Funkos, potser diria ella,
que us encanten els Funkos.
És un aspecte una miqueta de Funko, però estan molt macos.
El que sí que m'agrada molt és els escenaris de les ciutats,
dels pobles on entres, perquè estan com dibuixats de llapis,
té un aspecte pictòric molt bonic,
i juga de forma molt interessant,
i a mi m'ha agradat molt quan estàs a les masmorras o a les ciutats,
en fer desaparèixer elements de l'escenari,
per veure quan estàs per darrere, i inclús utilitzant el desenfoc.
Quan et mous pels mapes utilitza àrees que estan enfocades,
àrees que estan desenfocades per centrar l'atenció
en aquell moment,
i no en coses que desapareixen del teu camp visual.
I això m'ha semblat una tècnica molt divertida.
Ara parlem de la música, la música que ens punxa la Matilde,
que avui la veig com... Això et veu, eh?, però saps?
Com que la llum està com fosca, no sé si...
És com una presència, no? Mola, eh?
Sí, sí, mola. És matèria, no?
No, no, sí, sí, exacte. És com màgica.
És com el joc màgic.
Escolta'm, parlem de la música.
La música realment és una de les coses
que més s'està aplaudint també d'aquest joc.
És una música excel·lent que acompanya bé totes les escenes,
perquè com un joc de rol d'aquest estil
té escenes, a més no poder, cada enemic final té la seva música,
nivells, escenaris diferents que tenen la seva música,
i està molt bé, i està composada per en Revo,
que forma part d'un grup japonès anomenat Sound Horizon,
i ja va ser el compositor de les peces originals del 2012.
I és un homenatge també a peces clàssiques
d'altres jocs del món dels JRPGs.
Molt bé. En resum, el recomanem, aquest joc, no?
Doncs si t'agraden els JRPGs, sí, jo te'l recomano.
Si ets una persona que pot tenir interès en aquest univers de jocs,
si vols començar per un joc per consoles actuals,
no vols haver d'anar a Amoladors a buscar
un Dragon Quest de l'ANES o Final Fantasy I,
doncs jo també te'l recomanaria perquè coses com, per exemple,
el Shadow Blade Chronicles 2, que trobaríeu també per la Switch,
són unes versions molt més modernes d'aquest JRPG
amb unes mecàniques que a vegades són més complexes,
tens molts objectes, molts ítems, moltes combinacions,
i és potser una miqueta menys complicat
començar per un joc de l'estil del Bravely Default 2.
Ara que parlava de combinacions, una altra de les coses
que també és interessant d'aquest joc és que els diversos personatges
poden tenir diverses ocupacions o classes.
De la mateixa manera que en els jocs de rol típics,
que sigui un lladre, que sigui un...
Aquí pots tenir diverses feines que les vas desbloquejant al llarg del joc
i anar-les combinant farà que tinguis habilitats diferents.
El fet que tu diguis en un moment donat que qui del teu grup
fa aquesta funció o fa una altra té aquesta feina o l'altra,
fer-les evolucionar perquè arribin al màxim nivell
i anar-les intercanviant és també un element estratègic
que és molt particular del Bravely Default
i que també dona una dimensió molt més gran a aquest joc.
Hi ha romances entre personatges? Això m'interessa a mi molt.
Em porto unes 12 hores i encara no he vist cap romance.
Però sí que hi ha una cosa que és interessant.
Entre el grup s'estableixen converses de grup.
Això passava... Baldur's Gate era una de les gràcies,
que de cop i volta començaven a emprenyar-se entre ells
o hi havia una que tirava els trastos.
De moment no hi ha res d'això, però sí que és veritat que de tant en tant
hi ha una icona de conversa de grup que l'obres
i és com una mena de conversa de xat
on veus uns personatges que estan parlant entre ells
sobre un tema que ha passat, potser,
i et dona una miqueta de dimensió
i ajuda amb petita una miqueta més amb els personatges
i tens bastant més de carinyo.
Doncs, Eli, recordem aquest joc?
Braily Default 2 es troba ja disponible per Nintendo Switch per 60 euros.
Generació digital.
Un programa 100% lliure de caixes de loot,
pay-to-win i microtransaccions.
Doncs seu petit repàs dels videojocs que han aparegut aquesta setmana.
Abans, però, estar, ara m'he recordat.
Em sembla que he llegit que avui és el no sé quin aniversari
de Mazinger Z, de quan es va posar per la televisió.
Sí.
I m'he preguntat si fa poc que ja has anat allà a veure el Mazinger Z,
que ja...
Avui li portaran flors, no?
Clar, ho estava pensant just.
Si fos la viada de Mazinger.
Això que hi ha una pandèmia i un tancament perimetral...
Pot afectar, no?
S'ha arribat d'aquí a Barcelona.
Però per Mazinger tu has de saltar.
Segurament hi ha una casella.
Sí, exacte.
Clar, em digerien.
Ara ho dic jo.
Vaig estar al costat.
Fa 3 setmanes vaig anar a signar uns papers,
però una mica s'ha de casar.
I era al Pla Santa Maria, ja està justament al costat.
Doncs havies d'haver aprofitat.
Pot ser que sigui el primer contacte amb el manga que va haver-hi a Espanya?
No.
El primer va ser, com es deia,
la sèrie aquesta d'aquell noi que anava en cotxe.
Ah, el Meteoro.
Sí, abans vam fer el Meteoro.
Jo no havia nascut.
Però de les primeres, en qualsevol cas,
jo era molt petit quan començava Mazinger Z,
que va anar abans del Dr. Lund.
Normalment la televisió espanyola el primer que va fer va ser Meteoro,
després va venir el Marco, Heidi, Mazinger...
Clar, Marco, Marco.
Per cert, aquesta és la sintonia, Matilde?
Sí.
I en català, compte.
Qui és aquest home que ho cantava tot?
El Garrido.
Sí, el Garrido.
Sí.
No, perdona, el cantant original, o potser era ell,
ara m'estic fent de pitjor un lio,
el cantant original de la versió castellana era...
Sergio Garrido, em penso que es deia.
Ara ens ho diran, si ens ho diuen els veient...
Wikipedia, Wikipedia.
Jordi Vila, Vígon 82.
Jordi Vila és el dels dos l'un, diguéssim.
Aquest, aquest, aquest, el català.
Però no és el mateix, doncs.
No, no, és un altre, és un altre senyor.
Enric Isasi, era l'altre?
No, no, no.
Doncs els ulls, ajudeu-nos, ajudeu-nos bé, no malament.
M'ho fareu buscar.
Després, si de cas...
Si aneu fent el programa, jo ja...
D'acord, d'acord.
Us parlo d'aquests tres jocs que us comentava.
Loop Hero, videojoc de rol, d'aventures, mesmorres i de cartes,
on els seus creadors expliquen que no hi ha cap de les expedicions,
igual que l'anterior,
és a dir, cada vegada que jugues el joc,
l'Estim ha estat durant tota la setmana
promocionant aquest videojoc amb vídeos de gent en directe,
i és amb aquest aspecte pixelat que a mi m'ha agradat.
Com es diu, exactament?
Es diu Loop Hero i ha aparegut, com dius, aquesta setmana per a Estim.
Sí, aquesta música.
Són els barrufets, això? Gairebé.
Surt demà a divendres, Harvest Moon,
un mundo único, una saga de videojocs molt llarga,
que va començar el 96 per la Super Nintendo.
En aquest títol ens movem en un món
on sembla que fa molt de temps la Terra era fèrtil, d'acord?
Vaja, perdona, però al començament era igual que Heidi.
Sí, una mica, sí.
Una mica no clavat, eh? Sí, sí, sí.
Fets un copia al Pegar. Sí, sí, sí.
No, això, la Terra era fèrtil,
però ara la deesa de la Cullita
no estava al creixement de les fruites i les verdures,
i el que hem de fer és gestionar una granja.
Tot aquest rotllo per acabar.
I al final... Plantar-ho enciam.
A mi m'agrada que expliquin històries de videojocs d'aquest tipus.
Al final, escolta'm, la deesa de la Cullita
pot ser molt punyetera, i aquí ho és.
Recordem el nom.
Uesa, Harvest Moon, és un mundo único, aquest és el títol,
i ha aparegut aquesta setmana per la Nintendo Switch.
I atenció, perquè aquest és el tràiler de presentació
d'un joc que a mi m'ha sorprès.
Es diu Maquete. No sé res d'aquest.
És un videojoc on darrere hi ha Annapurna Interactive,
és a dir, poca broma.
És un repte en forma de pússli, visualment molt bonic,
on és molt important la posició on som.
El joc és en primera persona,
i, al punt de vista, saps com aquells jocs d'Escher,
depenent de la perspectiva on mires les coses,
pots fer unes coses i unes altres, doncs aquí també és important.
Diguéssim que el món visual que tu veus
és molt més gran quan tu vas entrant.
És bastant curiós i està molt bonic.
Es diu Maquete.
I ha aparegut, com dius, a Steam i a PlayStation 4 i 5.
De fet, si no estic equivocat,
ha sortit aquesta setmana per PlayStation 5 i no sé si és gratuït.
Ara m'equivoco, però crec que si pagues el...
Ah, però has de ser del Plus. Sí, del Plus és gratuït.
Sí, d'acord.
Jo, si és gratuït del tot, me'l baixo sempre, perquè som catalans.
D'acord. Però el Plus, no?
Perdoneu, però avui he mirat Alfredo García,
és el cantant de Mazinger Z.
T'havia quedat aquí, punyols d'entro, eh?
Molt educat, era el senyor García.
Exacte. El senyor Alfredo Garrido.
Molt bé, fantàstic. Doncs vinga, anem i connectem amb la Gina.
Generació digital.
I és que l'altre dia, a través de... T'en vas, eh, Oriol?
Sí, me'n vaig perquè tinc logística familiar.
D'acord.
La Gina us deixo en bones mans.
De fet, ara l'escoltarem amb ella perquè l'altre dia vam rebre
un missatge a través de Twitter
d'una compositora de música
que ara s'ha animat a fer videojocs.
I el que va fer la Gina va ser contactar amb ella
i directament parlar-hi
i veure quin és aquest joc que ha fet.
Ei, morillistes i equip GD.
Aquesta setmana parlo amb la Raquel Cabanes.
És una noia que té un perfil molt interessant.
Ella és compositora de música,
però ha fet un videojoc per Andri, que es diu Encounters.
Aquest videojoc es juga amb les dues mans a la vegada,
el que hem de fer és coordinar els personatges
perquè vagin avançant,
mentre anem seguint el ritme amb la música,
amb la mà dreta i amb la mà esquerra.
Li he preguntat com ha estat el procés de crear aquest videojoc.
Yo soy programadora durante muchos años,
pero los últimos años estaba más centrada en hacer música
para diferentes proyectos y para librerías.
Y me apetecía hacer algo que juntara las dos cosas,
la programación y la música,
y qué mejor manera que hacer un juego de música.
Se me ocurrió la idea de hacer dos personajes
que se tienen que juntar,
cada personaje es un instrumento diferente
o uno es melodía y otro es acompañamiento,
depende del nivel.
Entonces, si consigues llevar el ritmo cada uno con su parte,
se juntan y conoces la historia
que ocurre con esos dos personajes.
Quan vaig veure aquest videojoc vaig pensar
en tota aquella gent que estudia piano
i que ha d'aprendre a coordinar les dues mans
fent coses diferents.
Segurament heu vist algun challenge a TikTok
en què els jugadors facin coses amb les dues mans.
Li he preguntat si creu que Encounter
es pot ajudar a tota aquesta gent
que vol aprendre a tocar el piano.
No me lo había planteado en un principio,
que pudiera ayudar a la gente que toca el piano
o a algún otro instrumento
que también tenga independencia de manos,
como puede ser también la batería.
Pero justo ayer un amigo que es pianista
me comentó que lo iba a recomendar a sus alumnos
para que practicaran coordinación.
Pero bueno, seguramente en alguna actualización
haga algunos niveles más sencillos
para no desanimar demasiado
o que haya alguna otra forma de entrenar
igual que la canción de forma más lenta.
Porque me he encontrado que hay bastante gente
que le resulta más difícil de lo que yo creía
que les iba a resultar.
I finalment, quin ha estat el repte més gran
de crear aquest videojoc per a Android?
La parte más complicada para mí
es la parte gráfica, porque no soy diseñadora,
soy programadora y compositora, pero diseñadora no.
Unity ya lo conocía un poquito
porque había hecho una aplicación muy sencilla,
pero con este juego realmente
he profundizado mucho en Unity,
que me apetecía, porque yo programaba
pero otras tecnologías, no con Unity.
Y luego también lo que he aprendido
ha sido a usar Wwise, que es una herramienta
que se llama Middleware, que es como...
Para hacer música interactiva es un poco lo que está caballo
entre la música y la programación.
A mi em sembla al·lucinant
que una persona que no és programadora
i que no ha penjat mai una aplicació a Google Play
hagi creat un videojoc tot des de zero.
I aquesta vegada sí.
Eli, necessito que aprovis aquest joc
i que em diguis què tal des del teu punt de vista expert.
Ja ens ho comentaràs al programa.
I vosaltres, morillistes,
us atreviríeu a fer un videojoc des de zero
tots sols? Perquè jo no.
Primer, el repte...
Correcte, acceptadíssim,
perquè té molt bona pinta.
De fet, es pot trobar ja el contingut de l'entrevista
que ha fet la Gina,
la web de generació digital,
hecat.cat barra generació digital.
Exacte, o barra GD.
I, de fet, allà,
ja podeu veure la versió vídeo
de tot el que hem escoltat ara.
I ens preguntava la Gina
si us veieu amb cor de fer un videojoc.
No sé si l'està fent ara el Francesc.
Et veus amb cor de fer un videojoc, ara, tu?
No sé, hi publicar-lo?
I tant, home!
Ella ho parlava, la Raquel,
que ella ha après, amb el temps,
aquestes eines digitals
per aconseguir fer un videojoc.
Segur que es pot, però no deu ser fàcil.
Es diu Encounters, el videojoc.
I, de fet, el podeu descarregar
gratuïtament per Android.
Doncs, si tot va bé, d'aquí,
jo què sé, quatre, cinc, sis mesos,
encara tampoc està gaire clar,
podrem tornar a sortir al carrer
amb una moderada seguretat.
Fins aleshores, val la pena fer una mica de previsió
i fer plans. Jo crec que això és important.
Què fareu? Us agradaria fer
en aquest sentit, jo què sé,
quan ho pugueu fer, anar més a la platja,
anar més al teatre...
Sí, bé, jo a la platja ho tinc fàcil perquè la tinc a prop
i encara hi vaig i, com que no m'agrada torrar-me al sol,
perquè la faig servir i ja m'està bé,
però tornar a fer sopars amb amics,
anar al teatre,
sortir, prendre alguna cosa,
i aquestes coses, dessociabilitzar, més que res,
i que les trobo molt a faltar.
Doncs, pensa que l'Star porta ja unes quantes propostes
que van, diguéssim, molt més enllà
i potser posa en risc
la seva integritat jurídica
en fer-nos aquestes recomanacions.
Sí, em penso que sí, perquè tal com estan les coses,
em podrien acusar d'incitació la revolta
o fins i tot d'incitació al terrorisme.
Que no és poc, eh? Però mira, què passa?
Jo sovint dic una frase, que és que quan no tens res,
tampoc tens res a perdre.
Et dic més, una situació així em sonaria moltíssim.
A veure.
Quiero que sepa desde el principio que si le cogen
o si hay una filtración,
negaremos cualquier participación
e incluso el hecho de que le conozcamos.
Estoy acostumbrada.
Perfecte, doncs, Stars, si tu ho tens clar
i ho has signat, doncs escolta'm endavant, eh?
Endavant. D'acord.
Mira, abans dèiem...
m'has encastat en català. Sí?
Ara David Alnomo en anglès. A veure.
Brutal, eh? Sí, sí.
Jo vaig quedar fet pasta buiato quan la vaig trobar,
perquè dic... és que David Alnomo, en veritat,
és una cançó que és una versió d'una cançó
de Julio Iglesias.
Què dius?
Aquella de Però l'amor d'una mujer.
Tu l'escoltes en karaoke, si li treus la veu,
i és la mateixa.
Doncs faré la prova, eh?
Sí, faré la prova, eh?
Sí, sí, aneu a YouTube, busqueu karaoke...
No sé si es diu Però l'amor d'una mujer, eh?
No, no, aniré a un karaoke.
Em sembla molt lògic, no?
David Alnomo era 7 vegades més fort que tu
i el Julio Iglesias segurament lligava 7 vegades més que tu.
Vaja paral·lelisme. Lo sabes.
Anem a fer una miqueta allà,
que si no ens posem una miqueta calent.
Primera recomanació.
Per al que deies, Murillo, d'aquí de 4, 5, 6 mesos,
quan faci falta,
tot el temps que faci la falta.
La meva primera recomanació és afiliar-se
a qualsevol branca del Nom Liberation Front,
ja sigui el Frente de Liberación de Nanos de Jardín
d'allà d'Espanya,
el Nom Liberation Army de Britànic
o el Movimento Armato
per la Liberazione del Anime de Giardiro,
italià.
Doncs són grups de gent
que es dedica a entrar a jardins, públics o privats,
agafar els nanos de guix,
els nanos de jardin que es posen la gespa
per fer bonic,
i aquesta gent els allibera i els deixa anar a camover
a tornar-los a casa seva.
Hòstia, això és real, eh?
Real, és totalment en sèrio.
L'origen el tenim a França, a l'any 1996,
no sé si fa molt o fa poc,
depèn de l'edat de cadascú,
és, ara fliparàs, perquè és un moviment
esotèric existencialista
que deia que els nanos de guix de jardí
en realitat eren nanos de veritats representats en estàtues
i que l'esperit d'aquests cèssers
siguin vius a dins de les estàtues aquestes.
Aquests nanos es posen als jardins
per tradició o per carença
que aquests cèssers,
com que són forces de la natura,
com David el Nomo,
que tenint-los al jardí esclavitzat,
que portaran la prosperitat a l'amo del jardí.
El 96, allà a França, només en origen,
aquell estiu es van alliberar
més de 150 nanos de jardí.
Quan dius alliberar dius robar.
No, alliberar.
És portar-los perquè no te'ls quedes.
Una pregunta, això mateix volia saber jo.
Vols dir alliberar o vols dir treure'ls de casa seva
i deixar-los en un bosc tirat?
Exacte.
Per exemple, tens un nan amb una torreta a casa teva,
jo a mitjanit entro, salto a la valla,
saludo el teu gos,
torno a saltar,
amb el nan a sota el braç,
me'n vaig al camp
i el deixo allà.
Allà.
A veure, aquí eren 150,
però després el nom Librejón Front
va alliberar 250 més
a la regió de l'orena de França.
Són molts jardins i molts nans,
250.
Però és que el rècord, el teledivisió austriaca,
que va amb una nit, ara flipareu,
amb una nit 400 nans.
400 en una sola nit.
A Espanya, oficialment, des del 2001,
oficialment, s'han alliberat gairebé 100.
Però oficialment, m'estàs dient que també
hi hauria xifres oficioses de nans
que no s'han comptabilitzat?
T'estem escoltant i bé.
Diria que tots pensem el mateix,
que tu saps massa coses sobre aquest tema
i que sembla que tu mateix hagis, no ho sé,
com tu dius, alliberat algun nan de jardí.
Home, a veure, ni confirmo ni desmanteixo.
Però mira, ja que som a Catalunya Ràdio i Ràdio Pública,
deixa'm que deixi anar un missatge
ara mateix pels nans de jardí
que ens estan escoltant.
Si sentiu això sou la resistència.
Queda clar, no? Queda molt clar.
Els nostres ullents ens diuen que això ho han tret
de la pel·li de Melí, que s'inspiren al clàrquing.
No, és al revés. Al revés?
El nan de la pel·lícula de Melí també és un fet real.
És un fet real que van agafar uns nois
del Front de Liberació dels Nans de Jardí,
van segrestar un dels nans,
aquest sí que no el van alliberar, el van segrestar,
i van fer el de la pel·lícula, van començar
a viatjar pel món, se'ls passaven d'uns als altres,
i li anaven enviant fotos al propietari del nan.
Sí.
Està basada en fets reals.
A veure, anem a la segona recomanació, creuem els dits,
perquè aquesta sigui, no tant, no sé, expeditiva.
Va, va.
A veure, els grans de la casa, us sona això?
Doncs a mi no. És d'un concurs?
Sí, senyor. Sí, senyor. L'àpic i el paper.
Molt bé, Francesc.
Era un programa molt divertit, era un programa concurs
de televisió espanyola, molt divertit,
i tan divertit com aquesta iniciativa
que recomanació que us porto ara,
que fins i tot només s'ha dut a terme a Heidimburg, a Escòcia.
Es tracta del Portobello Public Pencil Serpentine Project,
és a dir, el projecte públic
de maquinetes de fer punta de Portobello.
D'acord. Maquineta de fer punta.
Jo sempre he dit punxa, però es veu que és punta.
Sí, jo deia punta, també. Fer punta amb un llapis.
Molt bé. És una gent que agafa maquinetes
de fer punta, i els enganxa a parets,
i a bancs, i a zones centrancitades, al carrer,
per ajudar la gent que, un moment donat,
has d'esmolar el llapis, se m'ha trencat la punta.
Deixant-ho a la seva disposició,
aquestes maquinetes.
Vas mirant pels racons, i quan trobes...
Hi ha una placa, que és molt curiós,
perquè hi ha una placa de color groc, molt llampant,
que posa posat per la seva necessitat, la de vostè,
per part del Portobello Public Pencil Serpentine Project,
i dos dits més a sota, un centímetre,
enganxat a la paret, tens una maquineta,
atenció, de dos temanys,
aquelles metàl·liques, que havien dos diàmetres de llapis,
que tu deixen allà perquè treguis punta
al teu propi llapis.
A mi m'agrada, però a veure, estar...
ara la gent tampoc m'agrada,
perquè no porta molts llapisos a sobre.
I per què no els porten?
Potser perquè no tenen una maquineta a fer punta a l'abast.
I portar un llapis, i córrer el risc
que la gent s'alça tranquil·la a la punta i no pugui esmolar,
doncs per això la gent no porta llapisos.
Una cosa porta l'altra.
És a dir, de moment, el que ens recomanes
és que ens anem afiliant a organitzacions
per dur a terme accions una mica...
no sé, anarquistes.
Ho dius tu, això d'anarquistes.
A mi, amb el CAP, el que fa l'Invader,
col·locar mosaics de marcianets pixelats pels carrers,
però aquesta és una acció individual.
Vosaltres en coneixeu, així, alguna?
Així, també d'aquestes?
No s'ho heu fixat mai?
Jo recordo gent que posava USBs,
també penjats a les parets.
Sí.
Ah, sí, perdona, i recordo també,
i ara me'n recordat,
gent que agafava pixels i, per exemple,
hi havia una escala que estava trencada...
Amb peces de Lego.
Amb peces de Lego, exacte.
I el que feia era posar...
I em deia una cosa, aquí a Catalunya en ràdio,
on vam tenir davant força temps yard bombing.
Ah, sí?
Aquestes persones que feien com...
feien com una mena de bufant des pels arbres.
Exacte.
I durant uns quants anys,
els arbres davant de Catalunya en ràdio també han decorat-se així.
I tu te'n recordes algun estat?
Sí, és que aquí a Tarragona no som tan macos.
Aquí hi ha un noi, no sé res d'ell,
ni tampoc he trobat informació d'ella.
És un que enganxa un grapat d'escuma de peuretat,
que li posa i se fa com una escuma, no?
Li fa la forma de caca,
la pinta de color d'aurat,
i la s'enganxa ben amunt a les parets.
Sí, sí.
Fa falta una escala per arribar-hi.
Ara quan surti a veure si en trobo alguna,
ja us enviaré les fotos perquè està bé.
No hi ha manera de trobar qui ha sigut.
I tranquils, que no us recomanaré
que enganxeu caques de firata a les parets.
Moltes gràcies, estar.
Vinga, va, la tercera i última recomanació de coses
per fer d'aquí quatre, cinc o sis mesos.
Gràcies per atendre'ns.
Estic convençut que la gent s'ho està apuntant
quan puguem sortir al carrer
amb una mica de seguretat i normalitat.
Aquesta, mira, ja vaig més enllà.
Aquesta ja te la preparo fins tot de cara al Nadal.
És el reverent Billy
en The Charge of Stop Shopping.
Remove Starbucks and Disney.
Sí, Remove Starbucks and Disney.
És una cançó d'aquest senyor,
del reverent Billy.
És molt nord-americà, ho podeu sentir.
És el Billy, la seva senyora,
i entre ells dos i entre vint i trenta persones més
es pagegen pels centres comercials
proclamant això,
que home, va, que hi ha prou de comprar
impulsivament per Nadal, que ens hem tornat bojos,
i que ens hem oblidat els temps de pau, de joia,
alegria, família i bones esperances
que representa el Nadal.
És com si agafés un grup d'aquests de Happy Day,
de TV3, i entressin al corte inglès o al FNAC,
i amb magòfons,
doncs començessin a cridar,
deixeu de comprar i començessin a cantar en gospel.
Crida els seus sermons
amb un magòfon, mentre la truca el sequeix,
doncs va cantant.
O sigui, ho fan amb estil, diguéssim.
Com en estil? No, no, amb estil.
Amb estil, sí.
El noi es fot unes tornades impressionants,
perquè viatja per tot el punyeter o país,
va per tots els Estats Units.
Des de finals d'octubre fins a mitjans de gener,
hi ha vídeos, hi han fet una pel·lícula, hi ha de tot,
i aquest senyor ho fa suant i es cansa.
Vull dir que no va de senyoret.
No, no, està bé, està bé.
Agafa la furgoneta amb un llavall,
hi ha una ciutat...
Ja sabeu, ve Nadal, aquí de quatre dies,
salvemos la Semana Santa, no,
que passi la Semana Santa, deixem que passi l'estiu.
De cara a Nadal, si no teniu mala veu,
i us agrada això del gospel natalenc,
doncs ja podeu començar a organitzar-vos.
Molt bé.
Ara m'he recordat d'un, també, un personatge...
que viatjava per tot el món
i es feia una fotografia amb la gent ballant.
És raó, ballava ell.
Sí, ballava ell, i darrere la gent també feia una mica com ell.
Sí, sí, sí.
Bàsicament era un panorama, ell al mig, anava ballant,
llavors anava enllaçant la coreografia que feia,
i estava molt bé.
I va venir a Barcelona, recordo, però potser fa 10 anys, això.
Doncs ja sabeu, hi ha opcions per viatjar
i per fer quan puguem sortir, n'hi ha en un món.
Jo recomano la dels nans.
Exacte, exacte. Tu no t'avorriràs, eh?
No ho sé, perquè tinc tantes coses
que entre què no decideixes, això et passa el temps.
Molt bé, molt bé.
Doncs vinga un moment per saber què s'ha dit a les xarxes, Eli.
Doncs sí, mira, l'Ed Caballens
comparteix una notícia de motorpassion
que parla que arriba la revolució a Google Android Auto...
Auto, oi, oi...
Google Android Auto. Exacte.
Diu que amb videojocs pel cotxe hi ha altres funcionalitats.
Això què és, exactament?
Que et pots posar amb una pantalla en el cotxe videojocs.
Això és una mica estrany, perquè, com diu l'Adrià,
llavors, què, et toques la pantalla, et treuen 6 punts...
Això no té cap mena de sentit, no?
Diu que si és via veu, doncs que ok,
però si has de mirar la pantalla per jugar,
doncs que no fa gaire gràcia.
L'Ed Caballé també diu que pel tipus de joc,
que són de preguntes i respostes, sembla que tot serà en veu,
i el Roger Insta de Fracker diu que espero que només es pugui utilitzar
en aquest cas en veu o quan estàs aturat,
que no ha estat, per exemple, en una retenció,
que no està malament, això tampoc.
De fet, quin és aquest cotxe elèctric que el Tesla en sembla que té?
La pantalla té jocs per ells, no?
Sí, i no hi pot hackejar, hi pot posar jocs.
Però només funciona quan està aturat.
Aquesta és la gràcia, suposo. No hi pots jugar, molt bé.
Ho verifico, dius, estan? Sí, sí, s'ho verifica.
Ah, pensava que ho verifico jo com si tingués un Tesla.
Jo conec gent que té Teslas i que ho ha comentat,
que és veritat, que tens la pantalla,
una pantalla molt gran, per cert, és un pantallot,
i que sí, tu pots jugar sempre i quan el cotxe estigui aturat.
És una miqueta com el cinturó de seguretat,
si no te'l poses, sona la buzina, doncs una mica el mateix.
Molt bé, quantes de vosaltres coneixeu algú que tingui un Tesla,
a banda de l'Start? Jo, una persona.
Francesc, jo tampoc, Matilde tampoc, eh?
Molt bé, doncs dues o tres.
No ho sé, no ho sé, era una curiositat que tenia.
Tampoc en coneix gaires, eh? A veure, no fotem.
No, no hi ha gaires. No passa res, no passa res.
Escolta'm, i si en coneixes, en coneixes.
No passa res. Què més coses han dit?
Doncs molt interessant el que ens explica l'Isaac Besora.
Ens comparteix també un vídeo sobre l'espectacular versió,
diu ell, nova versió de les HoloLens.
Es tracta de Microsoft Mesh,
que és el següent gran servei de Microsoft
que utilitza la realitat augmentada i connexions d'alta velocitat
a internet.
És una plataforma de realitat augmentada,
on les reunions virtuals deixen de ser només amb pantalles
i salten al món 3D per tenir les persones i objectes virtuals
en l'entorn on et trobes.
I això, per reunions de treball, inclús per formació,
supera la barrera de la llunyania?
No ho sé jo, eh?
Perquè si en zoom ja veiem que se surt el gat, que se surt el nen,
que si no portes pantalons.
Doncs que et vegin en 3D, ostres, no ho sé, en 360 graus...
El que està clar és que això evolucionarà, eh?
Sí, és espectacular.
El Jordi Borràs diu ara caldrà veure com funciona fora d'un anunci,
perquè això també ho havien de fer les primeres ulleres.
Sí, és veritat.
Diu, exacte, recordem el Kinect, diu,
algú va provar mai les ulleres de Google,
sempre ha pensat que era un pas endavant
on hem perdut tots una oportunitat real d'una tecnologia
que hagués entrat lentament però amb facilitat a les nostres vides.
Doncs molt bé, ara, quan acabem el programa,
farem el nostre ride o la nostra incursió a algun canal de Twitch.
Eli, Francesc, Oriol, stars des de Tarragona,
moltes gràcies per participar en aquesta edició d'avui.
Gràcies a tu. Que vagi molt bé.
Gràcies a l'estudi 2dcat Matilde Ceoane,
a l'estudi de Catalunya Ràdio Tarragona l'Albert Cots,
i a l'assessorament lingüístic del nostre guió
l'ha fet aquesta setmana l'Anna Llubet.
Pots seguir-nos a totes les xarxes socials
i uients que passeu un bon cap de setmana
i que jugueu a videojocs.
Mira, avui marxem amb una música que per mi és molt especial.
L'altre dia hi hauria Eurogamer
que la Wii U radia una nova actualització,
la 5.5.5, la Wii U, o sigui, una consola tan antiga.
S'ha d'agrair molt a Nintendo aquests detalls,
per això avui marxem amb la música
del que és per mi un dels millors videojocs de la Wii U,
és el videojoc de multijocer de local de tots els temps per mi,
que és Nintendo Land.
Adéu-siau i bona ràdio.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.