I cap, la ràdio inquieta.
Generació digital amb Albert Murillo.
Benvinguts al generació digital. Aquesta és l'edició número 954.
I avui passarem força a por amb el videojoc Fasmofòbia.
Jugarem al solitari a un videojoc
que està encantant a tothom qui el juga, el túnic.
I també farem una ullada al bucó.
Aquesta setmana sí que recordarem el Jordi, els seus 10 anys,
i coneixerem les novetats i les notícies d'aquesta setmana.
Salutacions, Elisabet Sànchez, com estàs?
Molt bé, i tu? Molt bé.
Ben tornat, Francesc Xavier Blasco, tot bé?
Molt bé, encantat de tornar. Seguim.
Hola, Víctor Matute. Tot bé, en general?
Bueno, fot fred.
No, aquí no.
Bueno, jo...
El carrer sí.
Ah, vale, vale.
Home, clar.
Jo tinc fred al matí.
Després ja...
Avui he sortit a prendre el cafè sense l'abric.
Si el teu és mental, no?
Tu a partir de les 12 dius, ja està.
Una mica sí.
Al matí sí, al matí fa fred.
Al matí fa... Bueno, almenys al meu poble.
El control tènic Dani Jiménez.
Com se passa?
Has descarregat generació digital.
Molt bé, som a Twitch, eh?
Som a Twitch, Geli, en aquests moments.
I mira, he pensat, fem una pregunta així senzilla i ràpida.
Doncs sí, perquè...
A què estan jugant, els ulls?
Vols saber a què estan jugant, ara mateix o aquests dies?
Aquests dies.
Aquests darrers tres dies, o quatre.
Qui va jugar el cap de setmana passat, per exemple?
Aviam què els diuen.
Francesc, tu què has jugat darrerament?
Doncs el bucó.
Em parlem, però estic amb el Forbidden West.
Molt bé.
A l'Horizon Zero Dawn, Forbidden West.
Estic fent una marató de primer i segon,
els he enganxat un darrere l'altre.
Perquè el vaig saber de comentar pel programa,
però és d'aquells que t'enganxa i tot i això,
vols saber qui va al final,
i estic a... 60%.
Molt bé.
Jo aquest matí, Víctor, t'he vist que estaves jugant...
Espera, què estaves jugant?
Estaves jugant a un joc que no era modern, és correcte?
No del tot.
Era un...
Hòstia, no me'n recordo, ara.
Però era un clàssic, no?
És el Prince of Persia, a les arenes del tiempo.
M'agrada estar al dia.
Em pensava que era un contingut i m'agrada estar...
És que em va venir...
No sé què estaven fent.
És que, esclar, a l'Elden Ring
m'està portant a intentar fugir d'Elden Ring.
Aleshores, em van venir en aquestes manades i et dic...
Hòstia, que xulo era el Prince of Persia.
Està per comprar a GOG, dos euros.
I avui m'he comprat el 2, el 3 i el de la 360 també.
Fantàstic.
Això està molt bé.
M'enganxo tots.
I sí, mentre la gent fa el que ha de fer,
jo jugo el Prince of Persia a arenes del tiempo.
Diuen alguna cosa, els uients?
Doncs mira, hi ha dos uients que juguen el mateix
i jugaran el mateix d'aquí una estona.
El tio diu que ha jugat al Tunic fins divendres
i que jugarà al Kirby igual que al Morpher.
És a dir, que els dos fan el mateix.
I després hi ha una miqueta de tot.
Doncs mira, la Parrillac va decidir deixar de ser productiu,
començant Mas Efec, la trilogia.
Està bé.
I el triple R, el Prince of Persia, que ha...
També, el Prince of Persia.
Escolta'm, doncs fantàstic.
Ens agrada saber el que jugueu perquè ens doneu idees.
Mira, és el Prince of Persia que odia les mujeres.
La gràcia, quan jugo aquestes coses,
és que ens vam arrompar nostàlgies.
Mira, el que molava i quanta envejecida.
I quan es jugava i vam dir,
això és boníssim, segueix sent igual.
Hi ha un moment que el Prota fa cert comentari
que ens hem quedat tots, però què dius!
El majestro, caramil de la vida.
I no hem de passar molts anys perquè et posis les mans al cap.
És de 2003.
Per això t'ho dic.
Has deixat anar una i hem dit, ui, bo.
Sí que envejecides, sí.
Molt bé, el Dani, a la capota.
De fet, la té la primera, aquesta cançó, no?
És que són molt de batalletes, al programa.
Ja sap que la té en el número ràpid.
Saps que cada dia la posarà.
Jo, quan treballava a Radio Hostel,
vaig treballar al Departament de Programació Musical
i aquesta la posàvem.
Molt sovint, a més.
Era la que estava de moda.
Sí, sí, bé, no, no estava de moda,
sinó que, diguéssim que a Radio Hostel, la programació...
Bueno, estava molt ben pensada, perquè anava per dècades.
I aquest... Sí, començàvem, perdoneu, hòstia.
Per un instrumental,
i la primera cançó després de l'hora era dels anys 30-40.
I com més ens aprovàvem a l'hora, més modernes eren.
I aquesta era i 20, i 25, anys 60, saps?
I mira, bueno, ja està.
Radio Hostel.
Molt bé, anem a veure quin joc s'ha sortit d'aquesta setmana.
Els teus amics estan connectats al Generació Digital.
El primer que volem parlar és aquest que comentava un oient,
el Kirby, i la Tierra Olvidada.
Doncs un dia, un estrany vòrtex apareix al cel del planeta Pop
i absorbeix tot el que se li posa al davant,
fins i tot el Kirby,
que es troba desorientat en un món de runes
que han de rescatar unes criatures que es diuen Badal-des.
És molt curiós perquè la paraula vòrtex,
jo sempre la vinculo a algun tema de videojocs.
Ha aparegut un vòrtex, saps?
Riu sense ficció, no?
No he vist mai el calçag, han dit, això és un vòrtex?
Exacte, que quedar és com un gossano...
Un gosso.
Sí, sí, sí, no ho sé.
A veure, és un clàssic, eh?, el vídeo...
Sobretot el protagonista, el Kirby, que ja té moltíssims anys.
Sí, sí, és curiós, aquesta mena de boleta, rosa...
Sí?
No, tan simpàtica que, curiosament, penses...
Ai, una color de rosa que cuqui, que kitsch queda...
No, no, no, no, no, però...
Sí, és una bèstia salvatge, és una compassió...
Sí, sí, és això.
I sense emoció ninguna, sempre amb la mateixa cara, saps?
És veritat, és veritat.
És curiós perquè aquest joc, Kirby i la tira oblidada,
apareix per Nintendo Switch, costa 60 euros.
Vull dir que de vegades hi ha preus que encara em costen
pagar-los per un títol, però bé, està recomanat per majors de 7 anys.
I aquesta setmana també apareix un altre videojoc,
que és el Tiny Tina's Wonderlands.
Tiny Tina's Wonderlands és una caòtica aventura
on portem el control, atenció,
amb el nom en castellà de la Tina la Chiquitina.
Una heroi incontrolable en un videojoc en forma de joc de taula,
però amb una acció delirant.
L'aspecte gràfic és...
El trobo molt especial, amb molt de color,
la quantitat d'armes enemics és immens i té força bon humor.
És d'aquells videojocs, Bethesda, no sé si n'estic equivocat...
És Gearbox.
Sí? Perdona'm?
Són els del Borderlands.
Ah, correcte, sí, sí.
Potser ho està publicant Bethesda, el publica tot.
Sí, ara...
A principi és Gearbox.
Bueno, si els de Borderlands és Gearbox, i això està basat
en un DLC d'un Borderlands.
Entenc que seran els mateixos, però no ho sé.
Apareix per PC, per PlayStation, Xbox,
i l'últim títol que apareix aquesta setmana
és el Ghostwire Tokyo.
Aquest joc ens explica que Tokyo ha estat envaïda
per unes forces sobrenaturals que estan controlades per un ocultista.
La població ha desaparegut i tenim la missió
de controlar les nostres habilitats sobrenaturals
i utilitzar-les per trobar la veritat.
Les persones que queden a la ciutat no ens ho posaran gens fàcil.
I dius persones, però podries dir malsons en forma de persones.
És realment esgarrifós veure-les com se'ns apropen
i ens volen fer desaparèixer.
I amb el taló de fons de Tokyo, que m'ha recordat molt el Yakuza,
però amb uns altres habitants.
Em sembla que va ser ahir que vaig parlar amb l'Albert Garcia.
Jo vaig veure el tràiler, em va impactar, em va agradar,
perquè cadascun dels enemics és brutal.
I l'Albert va dir, juga'l perquè no et farà por.
Perquè és tan... No fa por.
No fa por, oi?
Està pensat per algun sostet, però és un sostet ridícul.
I t'ho dic jo, que sóc un covard, jugant a videojocs.
No fa por, perquè vas fotent màgiques i sellos i històries
i disparant i al final, si porto com quatre o cinc hores,
és molt genèric en evidents amics.
Veràs el del sombrero, la tia de les tijeres
i al final ja és, bueno, no n'hi ha gaire.
Bé, però no ho sé, et recorda el Yakuza?
Perquè hi ha carrers que dius...
Clar, per l'aspecte, però és que, a més, ja has estat allà.
No hi he estat.
És molt friqui, eh?
Perquè dius, jo n'estic allà, oi?
Jo aquí he estat, si està molt ben fet.
Molt bé.
Aquest Ghost War Tokyo apareix per PlayStation 5
i també apareix per PC.
Generació digital és ara tendència.
I és tendència perquè ara l'Alice Baix Sánchez
ens parlarà del videojoc que ha estat jugant
sobretot aquesta darrera setmana.
Doncs sí, aquesta setmana he jugat a un joc
que combina una miqueta de tot, eh?
És un joc d'aventura, combina també un joc de batalla
i també un joc de cartes.
Es diu Alice Legends, Wonderland Solitaire.
Molt bé.
I bé, amb aquest joc tan dins,
és en el meravellós món d'Alice i en el País de les Maravelles.
I el que has de fer és anar recorrent els diferents capítols
ambientats en una zona d'aquest país de Maravelles.
Molt bé.
Aleshores, en cada zona has d'aconseguir complir
una sèrie de tasques que tracten de decorar o ambientar el paisatge.
Per exemple, comences en l'explanada del bosc,
que és un punt de trobada de totes les criatures del joc,
de totes les que et miraràs trobant pel camí.
I el que has de fer és guanyar monedes per construir
en aquesta explanada l'entrada de la casa del conill,
que és tot molt bonic, tot molt cuqui.
Aleshores, per aconseguir aquestes monedes,
per anar fent aquestes innovacions i anar guanyant,
has d'anar recorrent el bosc i guanyar batalles
contra la reina de cors, que és la teva arxienemiga.
Molt bé.
Aleshores, la reina et va apareixent de tant en tant,
però el que fa ella, en comptes de lluitar amb tu directament,
et va llançant o et va enviant els seus súbdits
perquè tu hagis de lluitar contra ells.
Molt bé. Que fàcil, eh?
Molt fàcil, sí.
Clar, ella no fa res.
Ella t'ha anat avisant que t'envio, no sé qui, però no s'arrisca.
Que anarquia, eh? És que curiós.
I de quina forma lluites?
Doncs mira, la manera de lluitar és a través de partides de cartes.
Ahà, molt bé.
Has de guanyar partides de cartes.
Aquestes partides estan basades en el joc rumi.
I cada vegada que t'apareix un enemic,
se't reparteixen una sèrie de cartes
i tu tens l'opció de triar-ne tres més,
o sigui, se't reparteixen les cartes que les veus.
Sí, llavors tu fas l'acció.
En tens un altre grupet, que en pots agafar tres més.
Aquella sort, diguéssim.
És una miqueta de sort.
El que has de fer és jugar les que tens a cara descoberta
i jugar-les bé,
també pensant aviam què necessites que et surti
per anar fent el que demana el joc que no deixa de ser trios.
Molt bé.
Trios o més.
O números iguals o escales, que són números seguits,
fins a tots els números que puguis seguir.
I tu has d'aprofitar-te amb el que llencen ells.
El que fan ells, ells no llencen les cartes.
L'enemic apareix amb una numeració, que és 45.
D'acord.
I tu el que has de fer amb les teves combinacions de cartes
és guanyar aquesta numeració.
Molt bé.
Aleshores, cada vegada que guanyes un enemic,
et donen una sèrie de monedes
i tu aquesta sèrie de monedes les vas guardant.
Molt bé.
I quan ja tens les monedes que necessites,
pots anar al capítol, al principi del capítol on estàs,
i t'has d'aprofitar més de tots aquests elements
que s'han demanat per acabar el capítol.
Què passa?
Que fins que no acabes de posar tots aquests elements,
no pots passar de capítol.
I tot plegat sembla un lio, però no ho és.
No, no.
Ha estat molt ben explicat, si ho hem entès.
És molt bonic, és un joc molt bonic, la veritat.
Els gràfics, la música, tot és molt bonic.
I quan hi ha l'acció de...
Tu no ho veus, o sigui, quan tu passes el número
i tens més numeració que els altres,
és a dir, que guanyaràs,
i a la lluita veus com tu guanyes, com els destrosses?
No.
No, no hi ha sang.
No, no hi ha sang, és tot molt bonic.
El que tu vas veient, si, per exemple,
aquest enemic ha sortit amb un 45,
tu vas veient, si no arribes a 45,
ni robes 20, ni robes 30, fins arribar a aquest número.
Però després ja el que fas desapareix i et deixa el camí lliure.
Tens diverses tirades per aconseguir guanyar-lo,
però no són il·limitades.
Tens una barra d'energia,
que cada vegada que fas una tirada et va baixant.
I quan les gotes, has perdut, representa aquella partida.
Aleshores, has de tornar a començar la partida.
Molt bé.
I ja està, no hi ha sang.
De vegades has de guanyar més d'un enemic per anar guanyant
aquestes monedes i fer que el teu país de les meravelles
sigui estupendo i meravellós.
No sé si hi ha més jocs de cartes que juguin d'aquesta forma.
No sé si hi són, algun joc, cartes que torns...
No, millor de cartes de...
D'aquest tipus, no caig ara.
Molt bé, recordem el nom?
Sí, espera, que no me'n recordo, que és molt llarg.
És Alice Legend Wonderland Solitaire.
Evidentment, perquè jugues tu sola a les cartes contra la màquina.
Desembolapat per Bearhack i el trobem per Android.
I per allòs és gratuït.
Molt bé.
Si la gent ens està escoltant i veient els dijous,
a dos quarts de quatre,
està veient a l'eli també la pantalleta que és d'aquest joc.
Sí, és molt mono, és molt bufó, la veritat.
Molt bé.
Doncs un joc més comentat per l'eli.
Un dia hauríem de fer un llibre, un recull,
de tots els jocs que has comentat, que en són centenars.
En tenim uns quants, eh? Déu-n'hi-do.
Centenars segur, perquè portem ja uns quants anys fent-ho.
La següent serà agafar-los tots i passar-me'ls.
I explicar els finals, perquè, clar, en una setmana...
Exacte.
Molt bé, doncs continuem, i avui sí,
parlem dels 10 anys de Jordi, una mica en una setmana de retard,
que ho farem avui.
Generació digital, l'únic programa de ràdio
que no necessita cap requisit del sistema.
I és que el 14 de març va fer 10 anys que va sortir el Jordi,
el joc icònic per PlayStation,
on iniciàvem un camí pel desert fins al cim d'una muntanya.
Jordi és una obra de l'empresa Dat Game Company
i va suposar un abans i un després per a tot l'equip
i per a molta gent que el va jugar.
Gina, tu hi vas jugar, oi?
Soc d'aquells jugadors que diuen
que Jordi els va canviar la vida,
que és un dels millors videojocs
que demostren que són obres artístiques i culturals, no?
L'art, l'animació, la música...
És una experiència religiosa
que va marcar també molts altres videojocs.
He preguntat a algunes persones que hi van jugar a la seva època
a veure què va suposar per ell jugar a Jordi en el seu dia.
Vinga, un poti poti de veus amb perfils molt diferents
que han jugat a aquest joc de Dat Game Company.
I, per exemple, el primer és el Samuel Molina,
que és dissenyador de videojocs.
Quin gran videojoc, el Jordi.
Per mi, va significar moltíssim.
Com a jugador, però sobretot també com a dissenyador de videojocs.
Aquest títol em va ensenyar que els jocs no cal que siguin violents,
que no cal tenir una gran quantitat de contingut
per poder fer un joc interessant.
Però sobretot, sobretot,
em va ensenyar la importància de les emocions en el jugador,
per damunt de tota la resta.
A Jordi també hi han jugat perfils molt diferents.
Per exemple, la directora general d'Innovació i Cultura Digital
de la Generalitat de Catalunya, la Marisol López, també hi ha jugat.
10 anys de Jordi, ja, doncs, una meravella de joc.
Jo crec que ens va canviar molt la manera de jugar els jocs,
de viure els jocs,
les possibilitats que ens donaven, el nostre paper, a més a més,
en aquest tipus d'aventures,
com podíem no només ser espectadors i moure el personatge,
sinó, a més a més, sentir.
Ara que en parlem, moltes ganes de tornar-lo a jugar, realment.
Crec que és un joc pel qual no passa el temps.
Samuel Molina, Marisol López, un perfil també interessant,
per exemple, el de David Fernández,
que en aquell moment era periodista de videojocs,
però ara és dissenyador a King, els de Candy Crush,
i també és youtuber.
Jordi ho vaig viure abans que sortís al mercat
per escriure la crítica,
i quan el vaig acabar entre llàgrimes,
el primer que vaig fer va ser saltar-me els protocols
i escriure directament als creadors
un correu electrònic molt emotiu.
Em van contestar el que s'havia encantat o havien imprès
i el van penjar a la paret.
Quan un dia, en un esdeveniment de desenvolupadors,
em vaig trobar un dels creadors,
li vaig explicar aquesta història i el vaig abraçar emocionat.
I és que aquest joc em va canviar la vida.
I ara una altra persona que, com el David,
és creadora de continguts a la xarxa, la Lara Esmirnova,
ella és presentadora i redactora d'eSports i de videojocs.
Journey es de mis juegos favoritos porque, sinceramente, es una joya.
Es un juego que te enseña a disfrutar del viaje,
a disfrutar de ese proceso, de la compañía,
de una persona anónima,
de sentir a veces esa soledad durante el camino
y de que no importa tanto el cuándo ni cómo llegas,
sino vivir esa experiencia plenamente.
Y creo que Journey es un juego que, verdaderamente,
consigue transmitirte esas sensaciones.
Està claríssim que aquest videojoc va marcar l'experiència de molta gent,
ho estem escoltant, però també altres videojocs.
Si ens va agradar molt el Journey,
quins altres videojocs podem jugar que ens poden treure el cuquet, Gina?
Si us agrada l'art de Journey, el mateix director artístic
va treure anys més tard Abzu.
És una aventura de dues horetes com a màxim, o sigui, molt curteta,
on descobrirem animals aquàtics i explorarem el fons marí.
Una mica similar al coral del Carlos Coronado.
Evidentment, per als amants de l'art també tenim Gris,
dels catalans Nomad Studios,
i que a més han guanyat mil premis.
És un referent dels jocs fets al nostre país.
I a més, amb una sensibilitat artística fantàstica,
es nota que al darrere hi ha l'artista Conrad Roset.
Mira, i això que sona?
Firewatch.
És un joc del 2016, és també d'exploració,
però en aquest cas a la muntanya.
I aquí, el pes artístic,
també en l'art, que és molt bonic,
però jo crec que està en la veu anov,
que té molta importància.
A Journey, en canvi, no hi havia veus, no hi havia text,
és a dir, no hi havia ni instruccions, sabies que havies d'anar a la muntanya.
Aquí, en canvi, portes un walkie-talkie
i vas parlant amb una noia que és una veu anov
durant tota la teva aventura.
També té aquests colors vermells i és molt, molt, molt bonic.
Vosaltres, hi ha algun joc que hagi marcat tant Journey,
o sigui, com Journey, en una tipologia de jocs artístics?
Mira, és molt curiós, jo diré un,
gina el Flow, que també és de The Gate Company,
i és molt curiós perquè escoltant el David Fernández,
a nosaltres ens va passar una cosa molt semblant,
i és que el meu fill, ara en té 21, en aquella època en tenia 7,
es va acabar el Flow,
van sortir els crèdits, em va preguntar què és això,
dic, hòstia, que vas acabar el joc.
I ell va fer un dibuix,
que també vam enviar una fotografia del dibuix a The Gate Company,
això ho he explicat alguna vegada, però fa més de 10 anys,
i recordo que els va fer molta il·lusió
i ho van penjar també a la paret.
Hòstia, tu, jo envio emails a les companyes, no em contestes.
La veritat...
La veritat és que jo vaig fer-ho en nom del meu fill de 7 anys,
i jo soc el que els va fer gràcia,
i mira, ens van contestar, cosa que...
I mira, ja et diria el Flow,
no sé si algun de vosaltres recorda algun joc així preciós
que li hagi impactat, com t'ho imagina.
Ara sí, fins i tot amb fred,
jo l'únic que recordo així d'envena molt artística
que em va impactar molt perquè no és precisament
de l'estil de jocs que jo jugaria habitualment, és el ref.
Sí?
Perquè aquesta combinació de música electrònica,
que jo no soc un gran fan de la música electrònica,
aquest tema d'imatges, de llums,
de la combinació de les músiques amb els ritmes,
i aquest xúter, però que no és un xúter,
doncs mira, a mi sí que em va quedar bastant el ref.
Tu en recordes algun, Víctor? Jo soc el que dú amb el Journey.
Journey, eh? Sí, sí, sí.
A mi m'ha impactat molt. Molt, molt.
Jo, bé, no vull fer spoiler, però jo recordo el moment final
de dir... no m'ho puc creure, és que no m'ho puc creure.
És que és molt guai. Va ser una certa porta,
perquè va fer un estudi guai, i tal,
i això et porta... es pot fer un joc,
que la narrativa és ambiental o que és sensorial i que no cal,
i funciona, i la gent ho entén, ja el disfrutes.
És molt guai, el que va fer Journey.
Què en diuen, als ullents?
Doncs mira, l'Amor Ferry també ens parlava del Flower,
i ens diu que del Journey el té pendent,
però que està segura que serà tota una experiència
quan per fi li doni un intern.
I el Glic de... ens diu que... com passa el temps, no?
Que avui fa just 23 anys que es va estrenar The Matrix.
Ah, sí? De un idò.
També hi pots anar a cagar, si no cal, va ni fer mal, saps?
23, eh? 23 anys, sí.
Molt bé. Hòstia, tu.
Em tenia... 27?
28?
No ho facis, això, no ho facis.
A mi m'agrada molt fer això.
Ja deixarà d'agradar-te, ja.
Generació digital, el programa de videojocs de la ràdio pública.
Molt bé, és capaços, avui ens parles d'un videojoc que...
abans ho he dit.
Qui el juga acaba amb la sensació que li ha agradat.
O que li agrada.
Hi ha parts que potser tira més enrere,
però crec que és difícil que no t'agradi unic.
Inclus sense acabar-te'l.
És a dir, he llegat a aquí i me'n da igual.
És molt guai.
El tunic, què parlaràs?
És un zorret amb una espasa i és supercucó.
És un joc que vam veure primer cop a l'E3 de 2017,
amb el nom de Secret Legend,
i a partir d'aquí han sigut 5 anys d'espera,
que ja us dic ara que han valgut la pena.
I pocs em semblen comptant que és un joc que ha fet una sola persona,
sense comptar la banda sonora,
que és un noi que es diu Andrew Suldeis,
que va deixar la seva feina a Silverback Productions,
que és una desenvolupadora de videojocs,
per centrar-se en el seu propi joc.
I aquestes històries no sempre surten bé,
però aquest noi ha triomfat,
creant una aventura que se sent clàssica i és nova a la vegada,
i bueno, s'ha tret un gothi 2022, així com si nada.
Aquesta és la música del joc?
És la musiqueta del joc.
És tota molt ambiental i molt guai, sí.
Com és, aquest tunic?
És una aventura del més pur estil Zelda,
ja sigui el primer de l'ANES o de la Super Nintendo,
i és exploració del teu ritme d'un món ple d'amisticisme,
travessant diferents zones,
i comencem amb un pal i a partir d'aquí ja ve l'espasa.
Després les màgies, els objectes, es va fent cada cop més gran.
I els primers minuts transporten de cop els 80,
amb una narrativa clarament inspirada en els grans Zelda de l'època,
llibertat per moure't i descobrir,
molt a poc a poc, ja que el joc s'explica,
però fa la seva manera, i utilitza molt la sorpresa i els enigmes
per guiar el jugador, perquè et vagis movent.
Per exemple, els tutorials.
És Canelita, en rama. No sé si ho hauríeu de veure, això.
Els has de trobar. Són papers que estan pel mapa.
Estan allà brillant.
O sigui, el que qualsevol videojoc et surt sense que vulguis,
a l'inici del joc, aquí...
Tu has d'anar buscant. Molt bé.
Aleshores, aquests paperets formen part d'unes instruccions
com les que venien abans amb els jocs.
És un llibret d'instruccions.
Amb unes il·lustracions brutals i textos que t'expliquen com es juga.
I recollir aquestes instruccions no només és importantíssim
perquè estan només a començar però no saps que les tens.
Però estan allà.
Si no perquè les voldràs totes.
Vols tenir el teu llibret complet i anar-lo repassant.
I també servirà de mapa, cosa que és bastant important.
Sí, perquè estem parlant d'un joc gran.
És grandet. És molt més gran del que sembla.
Bastant més gran.
A més a més, aquest home és molt llest a l'Àndriu.
No ha volgut fer només un cel·la.
Per començar, el món està connectat a metroidvània.
És molt ben connectat entre si.
És espectacular com es connecten les zones.
És impossible de no sorprendre's al veure on acabes
o quin camí has obert que connecta zones...
S'ho fa d'una forma magistral.
Mai saps on acabaràs i quan acabes dius...
Com pot ser això?
Com m'he arribat aquí i ho links al cap.
Ara entes el camí que he fet.
També tenim el combat, que es veu força de la saga Souls.
És a dir, Tunic és un joc ultramaco, és molt maco.
És massa maco, inclús.
A vegades s'arriba a ser molest. És molt maco.
Molt cuqui, no?
És molt preciós, amb tot. És una passada.
Tenen el seu aspecte com les animacions.
Contrasta brutalment amb la dificultat.
Els combats són tensos, són molt tensos.
Has de gestionar molt bé la barra d'estamina i moure't en cap.
És a dir, has d'atacar quan cal, fugir quan toca...
No pots arriscar-te.
Perquè et maten dos o tres cops i estàs fora.
En aquesta imatge tan bonica...
El maquin d'entendre és bastant agressiu.
És bastant punyatero.
En un combat o zona difícil sempre pots marxar i seguir explorant.
Has d'aconseguir millors objectes, millorar les màgies o la vida,
i el manar, i és cosa teva.
Hi ha parets que són fotudes per superar,
però et deixa escollir què fer i quan fer-ho.
Si arribes i estàs plantat, dius...
Jo per aquí no passo, me'n vaig.
I pots divertir-te en un altre lloc.
Al final hauràs d'acabar passant per allà.
Però com que acabes de començar, diguéssim, potser portes 4 hores,
et dóna temps i dius...
A veure si m'he deixat alguna cosa.
A més a més d'experiència vas trobant més secrets,
cosa que et fan evolucionar el personatge, i ja tornaràs.
No t'has d'aliar.
I parlant de secrets, està ple.
Està molt ple de secrets, que potser exagera una miqueta.
Hi ha una zona important a la història
que la vaig trobar per pura sort, perquè estava molt atascat.
No sé per on tirava.
Vaig de tornar al principi, a veure què trobo,
i darrere d'unes fustes amagades,
en un angla de càmera que es veia molt malament,
hi havia un camí i d'aquí vaig poder passar.
Aleshores, potser es passa d'amagar coses.
Hi pot haver certa frustració, però quan ho trobes...
És a dir, quan acabes al cim d'aquella muntanya,
després de venir d'aquelles mines,
dius...
Hòstia, com pot ser això?
És espectacular.
Déu-n'hi-do.
A tu t'agrada, Eli? És preciós.
M'agrada molt, crec que m'ho passaria molt bé.
És que és molt guai.
I el que més m'agrada,
a part de la coagació absoluta del món que ha creat,
és la narrativa.
És a dir, com s'explica, sense ser evident,
però tampoc ultra-tancat, com a cada pàgina de les instruccions,
les possibilitats que obre són enormes,
i a l'entendre què fa un objecte, o com fan funcionar les altres estàtues,
em flipa que les instruccions tinguin cosetes escrites en boli.
Com si algú s'hagués passat el joc i te l'hagués deixat.
I ha apuntat unes pistes per ell.
És a dir, esto era algo.
És superxulo.
Perdona, això em recorda
aquelles instruccions, els jocs, els cartutxos,
que tu apuntaves coses.
A darrere et venien tres pàgines que posaven notes.
Quines omplies.
Exactament això.
És una cosa que només d'hora diu jo quiero estar en físico ya.
Necessito ya, això. És molt, molt guai.
Crida molt l'atenció pel seu aspecte gràfic,
però és que no...
Sí, l'aspecte gràfic és una part molt petita dels jocs.
És una petita part de totes les que fa bé.
Té molts secrets,
però és prou intel·ligent com per explicar-te els més útils.
La llibertat és molt exagerada.
És molt exagerada.
I és a dir, mira...
Sí, és exagerada perquè jugant en directe,
jo vaig fer una zona,
vaig aconseguir un pal de màgia,
i vaig poder matar distàncies els enemics.
I em van dir en directe, jo he fet això sense el palo de màgia.
Oh, o sigui que...
Doncs va ja borrada, però es pot fer.
Una mica tu, quan comences, has d'anar a aquestes zones.
Que bo.
Tu mateix, les fas més o menys com puguis.
Et fa sentir que ets llest i que ets resolutiu,
amagant el que toca,
i quan ho explica, se't queda cara de tonto.
Molt. És una passada.
Certs combats poden tirar enrere algunes persones,
que és el que et deia,
però en realitat no has d'estar allà.
Pots marxar, pots fer-te més fort i tornar.
Investiga, deixa't portar pel món,
i trobaràs el teu camí de segur.
Encara recordo quan vaig dir moleria
que poguessis teletransportar entre zones,
perquè no es pot. Sí que es pot.
Només que ho has d'entendre, i quan ho entens,
és una d'aquestes millors sensacions
que pot donar un vídeo.
Estava des del principi,
jo no ho entenia o no ho sabia, i ho he vist.
I la conya és que ho entens.
No és críptic fins al punt d'agoviar-te.
És críptic el temps que ho ha de ser
per deixar-te anar quan t'ho ha de deixar anar.
I és una passada. És brillant, en tot.
Al mateix moment no hi trobo pegues.
Sorprèn molt que estigui fet per una persona.
És una cosa que m'al·lucina.
I això que deies de que mararia tenir-lo en físic,
en físic ha sortit, aquest joc.
De moment no se sap res.
Però és que quan les instruccions
són de tal manera, gràficament,
que semblen de debò.
I estan els dibuixets, igual que les instruccions
del Zelda de la Súper, es veia el link petit.
Con el escudo te paras, es ve al link.
És el mateix. Es veu el zorret amb una espasa.
Et donen un ítem que dius...
Jo vaig estar com dues hores
i no l'entenia.
Vaig trobar unes pàgines d'instruccions i dius...
No te voy a decir lo que hace,
pero te voy a decir cómo usarlo.
Hòstia, se t'obre una miqueta més.
No para.
Què diuen els ullens?
Jo tinc manuals d'MSX
que el meu pare apuntava els còdics
per passar pantalla que abans no hi havia per desapartida.
I el DinoGamer,
les llibretes amb els trucos del GTA.
Molt bé.
Hòstia.
Quan posa primera, quan posa segona.
L'altre dia veia a Twitch una persona
que volia aconseguir,
bé, no sé si crèdits o tal,
i havia de fer una pista
amb uns segons en concret.
I no ens en sortia, al final es van sortir
i era el canvi de marxa
en un moment determinat que no s'imaginava.
Això és un gran turismo.
Això és criminal.
Jo això no ho he entès mai.
I em sap greu dir-ho,
però es va cagar bastant amb el Yamauchi.
Hòstia.
Jo vaig jugar al Gran Turismo de la Play 2, em sembla,
i vaig jugar i diu, te tienes que sacar el carnet.
Digo, a la mierda.
No, no puedo hacer.
Generació digital, l'únic programa de ràdio
que necessita cap requisit del sistema.
I no la tenim aquí, la Laia,
però la Gufolov,
abans de començar,
que parli del seu videojoc
que està jugant aquestes setmanes,
doncs a les xarxes
vaig veure que deia
que deixava una temporada
al Dark Souls 2,
que n'estava una mica farta,
perquè què ha passat aquí, Laia?
Doncs sí.
I mira que em feia il·lo jugar per ordre
tots els títols de la saga Souls.
Però no sé, o sigui,
entre que a fora de stream estic jugant a l'Elden Ring,
que és un Souls
i que l'estic disfrutant mil
i que el Dark Souls 2
és com que no m'ha acabat d'entrar bé
ja en un inici,
doncs de moment he decidit aparcar-lo
i jugar altres coses.
I potser en un temps el continuï.
O potser me'n vaig
ja a un altre títol de From Software.
No ho sé.
No ho sé, no ho sé.
Però és veritat que obria stream
i deia, ostres, tinc ganes de Dark Souls, saps?
I és com que jugant
em trobava que, uf,
és com que em fa mandra, mira.
De fet, això és molt important, Laia,
perquè no ens hem d'egoviar
posant-nos reptes,
que al final sembla que...
No, escolta'm, no el vull jugar a l'apart i ja el jugaré.
Normal.
Hi ha una cosa que està fent el The Ring que no es diu,
que està aconseguint que totes les altres coses que juguin
siguin tots xulíssimes.
Tot és guai.
Perquè el The Ring és tan dur, és tan fotut,
que jugues a allò que jugues és com que guai.
O sigui, me'n recordo quan me gustaban los videojuegos.
Déu n'hi do.
Però avui volem parlar del Fasmofòbia,
perquè he vist que aquestes setmanes estàs jugant força aquest joc.
De fet, ja l'havia jugat fa un temps, no?
Doncs sí, aquest mes
li estic tornant a donar el Fasmofòbia en directe
amb uns amics,
perquè jugues sola en aquest joc,
no m'atreveixo,
fa una mica de cosa perquè
vas bàsicament a una casa
a dir-li a un fantasma
Manifiesta-te!
Doncs no, no aniré sola
a dir-li això a un fantasma.
I és que és veritat,
però sí que és veritat
que crec que fa com un any
que no jugava al Fasmofòbia
i ara és com que me'l prenc d'un altre rotllo.
Perquè sí que abans
m'estressava molt aquest joc
perquè li tenia molta por
i ara és com que la iaia saps que veus el fantasma,
no passa res.
M'ho prenc d'un altre rotllo.
Ens parles de fantasmes i de por,
però exactament què has de fer en aquest joc?
Doncs bàsicament
en el Fasmofòbia
ens posem a la pell d'uns professionals
detectors de fantasmes.
Tal com ho esteu sentint.
O sigui, tu estàs tan tranquil
a la teva oficina
i de cop t'arriba una notificació
d'una família o del director d'una escola
o del director d'una presó
o inclús d'un sanitari mental.
Dient-te que
estan notant
que hi ha hagut alguns avents paranormals.
Llavors tu agafes el teu camió
que està millor carregat
que un de l'FBI
amb pantalles que monitoritzen
l'activitat paranormal de la casa
o el map en si
de l'habitatge que vas abordar.
Tot el material
que es necessita per localitzar
i especificar de quin tipus
és el fantasma que s'ha assentat
en aquell lloc.
Llavors podríem dir
que si vas a una presó
l'han desallotjat completament
perquè tu puguis exercir
la teva feina
de localitzador
del fantasma professional
i em toca sortir
de la teva zona segura que és el camió
i entres en aquella casa o en aquella presó
o el que sigui en busca del fantasma.
I la teva missió
és localitzar-lo
i trobar quin tipus de fantasma
és, determinar si ens trobem
davant d'un poltergeist, un gine
o un ente
o bastants tipus més de fantasmes que hi ha.
Però compte, perquè hi ha fantasmes
que no són gens fàcils de localitzar.
Però per sort o per desgràcia
a vegades et pots trobar amb objectes
dins la casa, objectes maleïts
que et poden ajudar com...
com poden ser per exemple
una ouija, que llavors
és com que actives el taulell
de l'ouija i li preguntes
on estàs i et diu en anglès
qui, gent i tu.
Bueno, doncs anem cap a la cuina
a preguntar-li coses
com les cartes del tarot
o un mirall encantat
que aquest m'encanta, és com un mirall antic
com si hagués d'estar penjada en una paret
que tu, si mires
o sigui, si et poses cara a cara del mirall
veus el que està mirant
el fantasma en aquell moment
o sigui, què veu el fantasma?
És brutal, i així localitzes millor
la seva habitació.
El Dani ens deia per què les capses de música
fan tanta por.
Ai, no ho sé, però tot plegat és com angoixant, no?
Sí, sí.
I escolta, Laia, el fantasma l'arribes a veure
el fas fora de casa o el cases o què fas amb ell?
Ha! Doncs sí que l'arribes a veure.
Però ja et dic jo
que preferiries no haver-lo vist, eh?
Perquè el 90% de vegades
que veus clarament el fantasma
davant teu
és perquè s'ha materialitzat
per posar-se de casa.
O sigui, per fer fora la gent
que l'està molestant d'aquella casa
o d'aquella habitació.
O sigui, lògicament t'està dient
deixeu d'emprenyar-me.
Clar, perquè per tal que et reveli
pistes de quin tipus de fantasma
és, tu li vas demanant coses
tota l'estona amb veu alta, en plan
manifesta't, quants anys tens,
escriu una llibre i coses així.
I clar, quatre pesats dient-li
sense parar que aparegui,
doncs al final ho fa i amb ganes.
Bueno, i referent a allò
que si el fas fora de casa,
o sigui,
lògic és que
si tu entres a una casa és per caçar el fantasma
o per fer-lo fora o alguna cosa.
Però, no, no.
És la part menys lògica del joc.
O sigui, tu només vas...
Tu vas amb tot un tràiler
carregat de material fantasmagòric
només per descobrir
el tipus de fantasma que és
i quina és la zona de la casa que més li agrada.
O sigui, qui n'ha agafat com la seva habitació.
I ja està.
Tu vas del propietari amb aquesta informació,
mira, el tens assentat a l'habitació de matrimoni
del segon pis
i és un ente.
I ja està, tu agafes les cobres,
cobres el sou i ja està.
I li deixes el fantasma allà.
Jo tinc ganes que si surt un fosmofòbia 2
sigui la part de l'ofici
d'anar a caçar el fantasma.
La veritat.
És el que li falta en aquest joc.
Doncs potser sí.
Potser aquesta segona part passarà això.
Tu has jugat molt d'aquest tipus de jocs?
Jo l'he jugat.
Al principi fa por, vas amb molta por.
Però quan portes unes quantes partides
ja saps que sortiràs.
Quan apareix el fantasma dius, bueno, no vamos corriendo.
Volvemos.
Què diuen els ullents?
Mira, en Morfere pensa igual que jo totalment.
Diu que no jugaria mai amb la vida aquest joc.
Quin patir, és que no cal.
Laiatolabin24 diu, pobres fantasmes,
no entenen prou en estar morts
i val la penya a tocar-li els nassos.
En el fasmofòbia fas la feina del pèrit
per fer de casa fantasmes
i els caçadors reals venen després.
Això està bé.
No, perdona.
Aquest és un d'aquells jocs
que només es pot millorar fent-se amb UBR.
Perquè aquí ja...
Amb UBR sí que t'has de cagar.
I això, més que casa fantasmes,
és una miqueta de Tristan Baker.
És d'aquests casa fantasmes,
una miqueta de programa de tele
de cases encantades d'Amèrica.
I cosa palestina, o més que autèntics.
De totes les formes em fa pensar
i el que comentaves tu i també el que comentaves,
que al final no et fa por.
Al final jo penso, si això fos veritat,
al final l'ofici fa que...
Hòstia, ja estàs acostumat, no?
I abans i segurament, encara que fos veritat,
i tu haguessis de fer aquesta feina,
segurament al final la faries i t'acostumaries.
No creieu això?
Home, pot ser.
No m'esteu creient, eh?
Mira, com tot, el que passa és que no sé per què
els fantasmes sempre tenen la mania d'aparèixer al cop.
Ja, sí. I em sembla molt mala educació.
I a més, quan et gires, que aquí no hi havia res,
i et tornes a girar, no, normalment?
O et mires al mirall i surt darrere.
I surt darrere, és el pitjor.
I a més, et diré una cosa, arregla't.
Que vens amb mitja cara caiguda.
Per molt cas t'acostumis, t'acaben sortint de qualsevol banda.
Correcte, correcte.
Aquí, en aquesta mena de jocs, juguen a dos coses.
El tema del terror el juguen com a dos parts.
Una cosa és el terror que pots sentir al protagonista,
que no ets tu.
Que en aquest cas sembla que, com dius tu, Albert,
és molt pro a ell, és igual.
I l'altra cosa és que tu, com a jugador, et ginis i dius...
Ostres, i surtis corrents...
Jo recordo...
per la Dreamcast,
hi havia un que es deia Aisley, em sembla que és,
que eres una persona
que entraves en una mena de part d'atraccions,
així, mig terrorífic,
i el personatge que tenia por no eres tu com a jugador,
que també t'acostumies, era el teu personatge.
I tenies un comptador del seu ritme cardíac i tal,
perquè si sortien aparicions i no se les veia venir,
la podia dinyar de por allà mateix el personatge,
no tu, sinó el personatge.
Déu-n'hi-do, doncs continuem amb el Generació Digital.
Continuem amb més videojocs avui, moltíssims,
i tots m'estan agradant.
Només Aikat, Generació Digital.
El viatge a l'oest és un dels clàssics de la literatura xinesa
que remunta a la dynastia Ming del segle XVI,
considerada per molts la novel·la més popular d'Àsia Oriental,
vindria a ser un equivalent al nostre quiixot
en quant a importància pels relats en llengua xinesa.
En aquesta història es narra
les aventures del monjo Xuanzang
i la seva amistat amb tres éssers immortals,
un porquet, un follet d'aigua i un bucó,
que és un mico molt especial.
I en bucó és precisament el nom del joc
que l'estudi barceloní a Tale of Games
ha tret per la Play-Doh,
i que podem descarregar des de la seva botiga digital
per acompanyar el rei dels micos en el seu viatge.
Doncs el Som Bukong és aquest personatge
que, entre altres coses, es transforma en humà,
però ho manté la seva coa de mico.
És superfort, és inversible
i té un bastó que s'allarga i vola sobre un núvol.
Ho sona una mica?
Jo diria que sí, eh?
És el personatge en què el mestre Tori
es va vessar una miqueta per construir el nostre estimat Son Goku.
I tant.
A bukong portem el personatge original,
però molts d'aquests elements en seran immediatament reconeixibles.
Per exemple, va armat esclar amb el bastó,
que en aquest cas es pot fer servir
a part d'atonyinar a Tori a dret a tots els enèmics
que suscreuïn per davant,
el podem llançar i recuperar o d'atacar a distància,
o agafar objectes o interactuar
amb els elements que hi ha al mapa.
Quan ens trobem...
O sigui, quan estem jugant, què ens trobem?
Com es desenvolupa, diguéssim?
Doncs mira, és un plataformes en 3D, bàsicament.
A mi m'ha fet recordar, m'ha donat un feeling molt Crash Bandicoot.
D'aquest estil de joc,
tot i que aquella mena de primera persona al revés
amb el que ve el Crash Bandicoot aquí és diferent,
però té una gran senzillesa gràfica però en el bon sentit.
M'enteneu-me?
Tot és molt net, és tot molt definit,
és un estil que jo crec que va des d'una mena de low poly,
polígons arrodonirets i poc polígons,
però arriba a tocar una miqueta de cel shading,
una miqueta aquest zelda, breed of the wild, segons com ho diries,
amb un estil d'animació que és molt maco
i que agrada tant a grans com a petits.
Els mapes estan molt ben fets, tens boscos, tens castells,
són els dos mapes per on jo m'he mogut, principalment,
tots d'estètica exactament oriental.
En el cas dels interiors, també jugo amb les parets,
perquè aquest entorn 3D moltes vegades fa que s'amaguin camins,
que hagis de buscar darrere d'aquella mena de capsa
que sembla que està posada una miqueta més endavant
per trobar que allà darrere hi ha algun passadís secret.
Cal dir que tot i ser en 3D, no és de moviment lliure,
el camí el tens molt marcat, és de punt A a punt B, clarament,
i no et pots arribar a perdre.
Aleshores, Francesc, podríem dir que és un joc per nens?
No, no és realment un joc per nens,
crec que és un joc per totes les edats.
És un plataformes amb...
Em sembla que té categoria de PEGI 3, em sembla.
Això vol dir que realment... o PEGI 7, vull dir que realment sí.
Hòstia, perdona, cada vegada que es diu això,
sento en el meu cap, PEGI 7.
Sí, eh? És un horrorós, eh?
És anunci de PlayStation, la veritat.
Doncs la veritat és que és això, és un plataformes d'acció
que jo crec que és per totes les edats,
i el gaudireu tots, perquè no és especialment infantil,
encara que sigui senzill i generi poc repte, eh?
Has de tenir cert domini,
perquè hi ha quatre moviments, llançar el bastó, saltar,
fer una mena d'acceleració
i un petit tornado que fas sobre tu mateix,
i els has de combinar moltes vegades molt ràpid
per poder superar alguns dels trencaclosques que hi ha al joc.
S'ha de dir que aquests trencaclosques, moltes vegades,
et maten moltes vegades en el mateix lloc,
però et genera la sensació aquella de...
Vols tornar, vols seguir endavant, vols superar-lo, eh?, et pica.
Els jocs es desenvolupen vuit fases que has d'anar superant
i se't marca un mínim d'objectius a complir
per poder passar al següent nivell.
Per exemple, saps que hi ha tres pergamins amagats en el mapa
i hi ha uns dracs de Jade
que també cal recuperar per poder pujar en el núvol,
sí senyor, en el núvol Quinton, que també fa la seva aparició,
que et portarà una fase extra.
Encara que superis el nivell, pots tornar enrere,
pots fer nivells anteriors,
pots fer el recorregut i veus quants pergamins
i quants dracs de Jade has recuperat,
i pots decidir, ostres, torno cap endarrere,
a veure si trobo aquell que no he trobat,
perquè en certs punts de la història del mapa,
per poder superar, has d'haver acumulat 12 pergamins o 14 dracs,
i si no els tens, has de tornar a fer algun dels nivells,
a veure si trobes els que t'has deixat.
Hi ha... bueno, els reptes dels jocs, per exemple, són enemics,
són les pròpies plataformes on hi ha una miqueta de tot,
les que es mouen, les que s'amaguen, les que es giren, etcètera,
i cal destacar que per obtenir alguns dels objectes
haurem de superar certs trencaclosques especials,
com recollir monedes amb un límit de temps,
o golpejar botons concrets en un ordre concret,
empènyer altres objectes com capses o boles,
i a mi m'ha recordat una miqueta
o els... aquells mini-dungeons del...
que també havies d'empènyer coses i tal per poder passar,
o una miqueta del Mario... del Super Mario 3D World, en aquest aspecte.
Molt bé, et diuen alguna cosa, els ullents?
Doncs en general parlen bastant,
es relacionen aquest joc amb Bola de drac, amb en Son Goku, etcètera.
En Vigo, en 82 ens explica que fa poc va veure un vídeo
del concert de la banda sonora de Bola de drac
que es va fer a l'auditori del Fòrum de Barcelona.
Diu que va flipar tant que la gent cantava la cançó principal
com si fossin bojos.
Jo vaig estar allà... Sí?
...perquè estava el creador de la cançó.
No estaves allà? No, no estava, però vaig veure el vídeo.
És que no sé si va ser 18, no me'n recordo, però hi vaig estar,
i una de les reclams que estava el creador de la cançó,
i va sortir a cantar-la, una vegada, i tots anàvem cantant català.
I el tio... et va quedar amb una cara una mica rara.
Clar, flipant, sí.
Però després va fer un bis només a cavar.
I de veure'ns a nosaltres, el tio es va venir arriba...
Clar.
...perquè estàvem tronadíssims cantant-la,
i li era igual que estigués en català,
perquè li estava arribant una vibra de bon rotllo,
i el tio es va posar histèric a cantar.
És superguapo.
Cal destacar, Francesc, que l'estudi, com deies, és a Tale of Games.
Ara s'ha desenvolupat aquest joc dins de PlayStation Talent Games Camp,
que és com el lloc per precisament donar a conèixer
aquest tipus d'aventures i estudis, no?
Exacte, doncs és un projecte de Sony i PlayStation
que realment els honra una mica,
perquè dona sortida a molts desenvolupadors indis.
Els de Tale of Games van optar al Game Camp,
i els van acceptar.
I això els va suposar rebre suport per part de Sony i PlayStation
per acabar el joc, que era un projecte d'estudiants,
on ells tots venen del grau del Tecnocampus,
de disseny i de videojocs.
Molt bé.
I gràcies a aquest ajut han tingut un espai
per poder treballar en el Game Camp,
que PlayStation Talent té a l'Hospitalet,
on hi ha hagut altres jocs, com, per exemple, els de A Tale of Paper,
un joc que s'assembla molt al nom d'aquest estudi,
perquè és d'uns altres... No tenen res a veure.
És d'Open House Games, exacte,
que també ells van ser guanyadors del PlayStation Talent,
i també han estat en aquest Game Camp de l'Hospitalet.
Hi ha una campanya de promoció que treu Sony
i els ajuda amb els kits de desenvolupament
per treure l'exclusiva per a Play Quarta durant cert temps,
d'exclusivitat,
fins que el puguin comercialitzar per altres plataformes.
Molt bé.
Doncs realment és això, gràcies a PlayStation,
per tenir campanyes com aquestes que donen suport
als desenvolupadors indis i que ens permet gaudir
d'uns interessats com aquest Wukong.
I trobareu Wukong dels barcelonins a Tale of Games,
a la botiga de PlayStation, per 10 euros, per la PlayStation 4,
que també es pot jugar per la PlayStation 5.
Molt bé, doncs continuem al Generació Digital.
Hem llegit aquests dies notícies relacionades amb videojocs,
com, per exemple, la vaig llegir a Eurogamer,
que Microsoft treu d'Xbox el botonet per compartir a Twitter,
des de l'article que feien a Eurogamer,
deien que no se sabia clarament si ho feien per,
un, per la poca gent que utilitza,
o, dos, per el que cobra Twitter, per tenir un botó.
No. No, eh?
És Microsoft.
A veure, s'acaba d'escoltar tanta mil quilos, li és igual.
Però cobrar per un botonet, al final, no sé si...
No sé, eh?
Microsoft està cobrant... al Windows Vista n'hi ha 800 pagos.
Sí, això és veritat.
O sigui que segurament ningú utilitza.
Crec que si no utilitza...
A veure, que podria ser, però ja me joderia que hi hagués algú...
Ui, no, esto no, eh?
Esto nos cuesta un 0,000002%, ¿sabes?
Seria raro, però bueno, veus a saber...
Jo no veig moltes fotos penjades a la Xbox o a Twitter, eh?
Abans sí, però fa molt temps sí, però...
Amb la Switch hi havia bastant,
i amb la Play, quan surt un Horizon o alguna història en el modo foto...
Sí, és veritat. Però no massa, eh?
No sé si això de compartir en directe,
però jo crec que és aquelles coses que a vegades es pensen
des de les companyies que té un caliu darrere del públic.
Però el públic captura i després edita,
i després es llença el que vol,
més que in-game, apretar el botó en aquell moment per compartir...
A més, hi ha molts jocs que ara, a nivell argumental,
no et deixen, directament no et deixen.
Diuen, no pots fer captura, no pots gravar això, no pots...
Padeixen el funcionament normal perquè... spoiler.
No sé si és avui el Roger Valdomà, el nostre Twitch,
però jo, per exemple, aquest matí,
l'he vist que ha posat material del Gran Turismo 7,
que sí que estic veient que molta gent
l'està posant a través de Twitter.
Bé, no ho sé, aquesta setmana també he llegit
que hi ha hagut problemes amb les botigues virtuals de la Wii i la DS,
que ja estan mig tancades,
i m'ha fet pensar, per mi... per mi, eh?,
de l'univers dels videojocs,
una de les coses més tristes, que m'han passat tristes de tristor,
és quan poso un joc i que s'intenta connectar
i que ja no el pots jugar perquè aquest joc s'ha tancat.
Em va passar fa relativament poc amb el test drive de Xbox,
que el vaig posar, vaig dir, em vaig provar,
igual, jo què sé, algú ha deixat un servidor posat.
No, no, evidentment no. I és que trist és...
haver-te comprat un joc i que ara no serveixi per re.
És que no es busca el mantenir. No, no.
El legado, es busca tirant endavant,
i a més, perquè te'l conservaran,
si qualsevol dia poden fotre un remaster o un remake del test drive,
i així tu no has de deixar-te amb algú.
És com funciona. Sí, sí, és així de trist.
I va sorprendre que encara hi hagués la botiga de l'UIDA, d'ESA...
Encara està, encara està.
El divertit d'això és que ha estat cascada una setmana,
i no han dit res.
Perquè allà també... Tampoc hi ha hagut cap rebombori.
Ningú estava intentant...
Però han estat una setmana callats.
És un sostre, tu. Déu n'hi do.
I també hem llegit que Gran Turismo 7 va molt ben vendes,
però porta una setmana amb moltes crítiques,
i molta gent dient,
escolta'm, allò que feia per guanyar crèdits per comprar-me cotxes,
cada vegada estic guanyant menys diners,
estic veient que hi ha cotxes que al final haurien de pagar
per poder-los tenir, i tal.
I després està el tema de les actualitzacions del joc,
que fa que tu no puguis jugar al joc en algunes hores,
i que també molta gent està criticant.
Són altres formes de joc que fan que tinguis problemes
a jugar en el moment que tu vols, que dius...
Sembla broma, però...
L'he pagat, eh? Sí, exacte.
Vull poder jugar ara. I no pots.
I no pots. És que és fort.
Hi ha companyies que tampoc regalen tantes coses després,
perquè si tu estàs pagant un joc i no pots jugar,
després t'han de donar el molt.
No me faltaria, mídame cosas.
Cada com més, sobretot aquests grans títols,
deixen de ser experiències tancades
per estar sempre connectats a qualsevol cosa.
Allargar-lo...
El GTA és l'exemple del GTA V,
el veig que porta encara sent líder de ventes en molts casos,
gràcies a que la companyia el segueix alimentant
amb nous continguts i noves coses.
Per un costat es vol això,
i que sempre estiguis pendent de què està fent la companyia,
allargant aquesta IP, però per altra banda,
quan hi ha tot de coses que impedeixen que tu gaudeixis un joc,
com diu en Víctor, tu l'has pagat, trinco, trinco...
No tastaràs els mateixos anys que la companyia
i t'agafes un IP per pagar-lo, no?
Vols que funcioni.
Déu-n'hi-do.
Participa a la comunitat del generació digital,
el nostre canal de Telegram.
I farem un repàs de què s'ha parlat al Telegram aquesta setmana.
Doncs mira, sí, precisament del Gran Turismo 7
se n'ha parlat molt, el nostre canal de Telegram.
L'E ens deia el següent.
¿Què en penseu de gastar-se 80 euros per un joc
que necessita internet, fins i tot pel moda single player,
i que posin els servidors en manteniment 24 hores,
per tant, no hi pots jugar, dues setmanes després de sortir,
diu que ell els va pagar amb gust, aquests 80 euros,
que el TT7 l'esperava des de feia temps
i que sabia que sempre seria on-line,
però que mai s'hauria imaginat que estaria dia sencer
sense poder jugar per culpa seva.
24 hores? Has estat més de 24 hores?
Això sembla, sí, sí.
Al doctor Ventosa el que li deia és,
jo no em compro jocs comercials de sortida, bàsicament.
Ja hem tingut prou experiències negatives
per saber que ens estan venent vetes a tot arreu.
La trajectòria del GT a la darrera dècada ha estat sempre així.
És bon joc, sí.
Sònia no té ni idea d'on-line, efectivament.
Treure així un joc de sortida quan està tota la distribució
i creació del nou entorn per la PlayStation 5
i tota la xarxa de PlayStation 4 encara en calces és una cagada.
Què deuen fer durant aquestes 24 hores?
Perquè, en teoria, a veure,
tu tens el programa preparat per fer el backup, no?
Sí, si has de... Tu imagina't.
Si has de... jo no soc informàtic, eh?,
però si tens un joc de llançament que ha costat x-cents de milions
i has de tancar-lo 24 hores,
pots imaginar que allò que hi ha són incendis.
Si la penya ha d'estar estressada per 24 hores,
una altra cosa és que dius...
Problema en mantenimiento, dos hores...
Sí, sí, clar, clar.
Ahir tiene que volar la bofetada. És espectacular.
El problema, com es comenta, és això,
que inclús les opcions single player,
que tu jugues de forma local per passar-t'ho bé,
aquestes 24 hores que no podràs jugar online i accedir al teu contingut...
Tampoc, perquè t'obligues.
No, no, és que això és que...
Jocs que estan obligats a connectar-se fins que el servidor no diu ok...
I això ho havíem superat.
Creu que costa 80 euros un joc... No, no costa 80 euros.
Es dóna igual, el que sigui.
No val 80 euros. Però si el Kirby val 60 ja em fa mal.
No, no m'he adaptat al 60 encara.
I ara m'estan dient 80. És veritat, és veritat. Què més?
Doncs mira, canviant una mica de tema,
hi havia un tuit del retroísta on deia Street Fighter II,
sembla que va ser inspirat
en una pel·lícula de Charles Brosnan de 1975.
Ah, sí? Sí.
Diu que dues de les etapes més memorables de Street Fighter II
probablement siguin tribut a Hard Times,
que és aquesta pel·lícula del Charles Brosnan de 1975.
Molt bé. Doncs no ho sé.
Hi ha una... hi ha l'escena de... la fase del Kent,
la fase del Kent,
que és aquesta mena de lluita en un port,
amb un vaixell i tot de gent.
Si us hi fixeu a la pel·lícula,
em sembla que en aquest tuit hi havia un fotograma que ho comparava,
hi ha un fotograma i és gairebé idèntic.
Clar que penseu que els que van construir Street Fighter II,
que és un joc del 91, em sembla que és, o del 92,
són gent que ja desenvolupava els 80,
passant-hi gent que els seus referents,
segurament, estètics i cinematogràfics,
estan en l'acció dels 70s, 80s,
i moltes coses d'aquestes poden haver acabat a Street Fighter II.
Has intentat alguna cosa?
O tot és... Aquesta és una paradoxa dels referents.
Amb l'aigua i la gallina es pot aplicar gairebé tot.
Jo crec que sí.
Has sortit d'algun lloc? Sí, sí.
No em fotis màtrix, oi?
Aquest tall és bo i es pot utilitzar, també, de tant en tant.
Sí. Sí, boníssim.
Molt bé, molt bé.
No sé, més o menys ja ho tenim tot, no?
Bueno, n'hi ha moltes altres coses, però sí.
Mira, de fet, el Roger Valdomar, que sí que està aquí,
ens parlava de les captures que deies.
Des de la PlayStation va bé compartir,
perquè no és gens fàcil fer-ho d'una manera fàcil.
Ho fas directament a Twitter, ho has de passar a un ESB,
i després anar al PC i penjar-ho.
Ai, i ara se n'ha anat.
En canvi, amb la Xbox es puja al mòbil,
es puja al núvol,
i des de l'app del mòbil de la Xbox pots compartir
totes les captures que hagis fet.
És veritat, o sigui que tu fas aquesta feinada,
és a dir, pel que ho he entès,
ell ho posa a l'ESB i després ho passa a l'ordinador
i després ho penges.
Està bé, està bé? No, no està bé.
No està bé, el Roger no està bé.
Home, no, mira,
m'ha enviat les coses a casa en una hora
i ha de fer 7 passos per fer una foto, estàs dient?
Doncs molt bé, gràcies, Dani Jiménez, al control tècnic.
Que vagi molt bé, no tens cap tall preparadet, eh?
Ara no, eh?
Molt bé.
També gràcies, Elisabeth Sánchez, Laia Nerín,
Francesc Eulàsco i Víctor Matute,
fins la setmana vinent o l'altre, que vagi molt bé.
Fins la propera.
Marxem amb la música del videojoc d'Asten,
que apareix ara per PlayStation
i que, mira, és una banda sonora que m'ha agradat.
Ara, per la gent de Twitch que ens està veient,
farem una rait que nosaltres l'hi diem en català...
Incursió. Una incursió.
Adéu-siau.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.