I cap, la ràdio inquieta.
Benvinguts a l'edició número 808,
on veurem si la vida és tan estranya,
vista des del videojoc Life is Strange True Colors.
Coneixerem de més a prop la darrera aventura de Carlos Coronado,
que el tindrem aquí amb nosaltres.
Crearem de zero imperis que durin molt de temps,
i entre molts altres continguts
coneixerem l'actualitat i els videojocs
que han aparegut aquesta setmana.
Què tal, Elisabeth Sánchez, com va?
Molt bé, i tu?
Francesc Sergi Blasco.
Ei!
Tot bé?
Sí, senyor.
I Carlos Coronado, benvingut al Generació Digital.
Moltes gràcies, Albert.
Comencem una nova edició d'un programa post-Indie Dev Day.
Francesc, va ser-hi, et vaig veure per allà.
Sí, vam estar junts, vam estar una estona allà.
Què tal?
Molt bé.
Quina impressió et vas portar d'aquests dos dies
amb moltíssima gent?
Doncs mira, és un plaer veure la gran cançó de tal.
De talent jove, de talent indie,
que molts venen d'escoles, molts estan aprenent,
altres ja porten temps amb els teus desenvolupaments,
però les ganes, la passió, com et presenten els seus jocs,
com volen que els juguis, que els vegis...
És una gran festa dels videojocs,
en el sentit que és la passió creadora pels videojocs.
I això és molt maco de veure i de coçar amb primera persona.
Carlos, una de les coses que diuen els desenvolupadors
quan tu parles amb ells és que,
per ells és molt important el que pensa la gent
quan es posa a jugar al videojoc
i les impressions que tenen en aquella estona.
Tots coincideixen, realment és així?
És superimportant i tu estàs supernerviós
quan estàs en una fira com a desenvolupador
i veus que la gent estàs amb els braços creuats superconcentrat,
perquè al final és la teva forma també de fer beta testing.
És veritat, moltes vegades que parlava amb algú,
ells estaven mirant la persona que estava asseguda a taula jugant
mentre parlaven amb un periodista,
que era jo que els feia preguntes.
Però sí que és veritat que miraven tota l'estona
a la persona que jugava.
Com he dit, hi havia molts grups d'estudiants allà
i una de les coses que als estudiants d'ENTI,
que són els que jo tracto directament,
me'n van confessar tots,
és que estaven encantadíssims d'estar allà precisament per això.
Per tots els comentaris que els feia la gent,
per tot el que els explicaven,
per quant podien millorar el seu joc nou
i el fet que després de dos anys, una miqueta de pandèmia,
que totes aquestes coses no s'han pogut fer de forma personal i en directe,
ha sigut una gran alegria per tots ells
pogués estar amb molts per primera vegada
en una estant, en una fira, amb el seu primer joc.
I això també, a mi, per ells, m'alegra moltíssim.
Recordem, l'hi gastem a Twitch,
www.twitch.tv barra, generació digital,
on la gent pot parlar amb nosaltres, si vol, no?
Doncs sí, mira, ara mateix tenim el Sergi Camorgan,
l'Ed Caballer, l'Agufo Lof, el Psicopata77...
La família, la família de la generació digital.
Sí, sí, van dient coses, ells.
A veure, no ho diem gaire, però és que ens fa molt feliç, això.
Doncs sí, perquè...
Bueno, no ho hem dit mai, de fet.
Tenim 460 seguidors, ara mateix.
Exacte, sí, perquè de tant en tant mirem,
dic, a veure quanta gent ens segueix,
perquè, clar, la gent no fa...
Tothom no parla en el moment que estem fent el programa.
I aquí, com que som una emissora pública,
hi ha un programa d'emissora pública,
no fem cap tipus de subscripció, evidentment,
i ens fa molta il·lusió que la gent ens segueixi
i que sàpiga, quan entrem en directe,
que normalment és els dijous a dos quarts a quatre,
doncs que ens ho comenti,
i si hi ha algú que ens està veient
que va anar a la Indie Dev Day,
doncs que ens ho digui i, Eli,
ens comentes què és el que...
Anirem dient. Molt bé.
Doncs sabeu que apareix aquesta setmana
un videojoc que penso que...
De fet, fa molts anys
se'n va parlar moltíssim,
que és el Crisis Remastered Trilogy.
Clar, és que és molt potent, eh?
Són tres videojocs, no, Eli?
Doncs sí, mira, aquest títol té els tres videojocs de Crytek
per les consoles de nova generació.
Originalment, els videojocs
es jugaven a una resolució
mitjana de 720 FPS
i fins a 30,
i ara estem remasteritzats a 1080
i 4K a 60.
O sigui que el que han fet
és passar de 720p, diguéssim,
a 1080p, ja recordo que
aquest joc ja es comentava
que era en el 2007
que era molt potent a nivell gràfic, eh?
I ara l'han fet encara una miqueta més.
Exactament, els seus creadors
en destaquen el nou rendiment, la il·luminació millorada
i els personatges, armes i els entorns visuals
millorats.
Molt bé, els títols aquests estan recomanats per majors de 16 anys
i us vull fer una pregunta.
Creieu que després del 4K encara faran remasteritzacions a 8K?
És que no sé,
sembla que la història del no acaba mai, no, això?
I tant, aquí, això és una persecució tecnològica
entre el que ofereix
tecnològicament els sistemes
de visualitzar i el que
els productes van una miqueta darrere.
Un per l'altre, al final, això
és inacabable.
Encara que ens puguem discutir de si realment
es veu tan bé,
val tant la pena, ho tindràs a casa.
Després què tindràs? Una pantalla 8K de
16 pulzades?
A l'habitació, però no té cap res més.
Però no, no, t'asseguro que mentre
surti alguna cosa nova algú et vendrà el mateix joc
fet fa 10 anys, però remaster
amb 8K o 12K.
Aturna, et preocupa molt
el tema de la visualització del joc,
és a dir, que es vegi el millor possible?
Realment aquí hi ha
dues coses molt importants.
La primera és la distància en què el jugador
està de la pantalla, no val la pena
tenir una pantalla 4K si
la estàs mirant de super a prop, és que no
ho veus la diferència. I ara estan
sorgint tecnologies molt interessants, que això sí que
val la pena, perquè al final els desenvolupadors
el que volem és que els videògrafes vegin nítids,
només nítids possibles.
Hi ha com uns algoritmes d'intel·ligència
artificial que et passa
una imatge a 1080 a 4K.
És a dir, la resolució que agafa
l'algoritme és 1080 i s'inventa
detall, però és detall de veritat.
I ho fa bé, ho fa bé?
Sí, sí, és la NVIDIA DLSS,
i ara ja hi ha altres mètodes,
però és realment increïble. Hi havia una prova
de maldeces Strangling de 240p
a 720p
i es veia perfectament.
Que fort. O sigui, el que fan és una mica
l'art, o sigui,
emulen l'art que creuen que pot estar
bé, però clar, això també estava molt ben programat, no?
És una aia, és una aia que es programa aia mateixa
i és una autèntica bogeria.
Déu-n'hi-do. També apareix avui
Riftbreaker.
Aquest és un videojoc força complex
i es pot definir com una aventura de supervivència
de construcció de bases RPG.
Tot passa en un planet
anomenat Galatea 37, que ha estat
marcat com a habitable i perfecte per la
colonització. Abans de fer-la,
hem d'anar com a científic i comandant que som
i posar-nos el nostre metge
per construir la base, recopilar
monstres i investigar nous invents
per sobreviure. Amb això i de forma
subtil hem d'exterminar l'espècie que hi
habita tranquil·lament
i deixar-ho tot ben preparat per aquesta
colonització. Aquest joc
es pot provar en demo per Steam,
si volem, de forma gratuïta.
Per cert, que fa un temps els creadors d'aquest
videojoc van comentar que
fer-lo per totes les plataformes noves
trobaven que amb la Xbox
S, sèries S,
tenien un problema. Un problema
que feia que havien de baixar una mica
el nivell perquè
el joc sortís com a
les altres plataformes. Unes
crítiques que a vegades han aparegut
en alguns mitjans.
Sí, perquè la diferència entre la sèrie X
i la sèrie S, bàsicament, és que una
és la que té el reproductor i l'altra el que no el té.
Aquesta seria una mica la diferència
principal o més obvia.
Però porta associat també
a la diferència de preu
un menor rendiment per part de la sèrie S.
Llavors, això es tradueix
a una miqueta menys de cpu, una miqueta
menys de podència de la gràfica, i em sembla
que aquí hi ha un salt bastant gran que són
no sé si passa de 16GB de RAM
a 10GB de RAM.
Exacte. 16GB que té la X
i 10GB que té la X. I això hi ha
aquests 6GB de memòria.
Aquesta és la diferència bastant
grossa. I no m'estanyaria que
molts desenvolupadors que tenen en ment
una versió per Xbox, després es trobin
que no és simplement
versió física, versió digital, sinó que
han de toquetejar una mica més perquè el rendiment
doncs sigui obvi
o sigui prou bon, les dues.
De fet, aquest Riftbreaker jo l'he vist
el trobo boníssim aquest joc.
Jo no sé si l'heu vist, de veritat és
espectacular. I és d'aquells
que has de tenir moltes coses en compte
per anar avançant. Vull dir,
n'has d'anar traient
coses que hi ha a terra per anar fent
armes noves, etcètera.
És com un tower defense.
Realment el trobo
al·lucinant. Apareix també
aquesta setmana. I també
ha aparegut finalment el
videojoc The Good Life.
Explica'ns una mica de què va
aquest videojoc. A veure, The Good Life
parla d'una periodista que passa per
mals moments econòmics i que accepta
una feina al diari The Morning Bell
per aclarir un misteri d'una petita
ciutat anglesa on descobreix
un fenomen inexplicable.
I és que la gent de la ciutat es
transforma en gats i gossos a mesura
que cau la nit. També, a més,
hi ha algun assassinat. Aquest
videojoc té una estètica curiosa ja que està
fet per una desenvolupadora japonesa que
van aconseguir un Kickstarter de 600.000 euros
aproximadament per fer l'aventura.
De moment apareix per Playstation 4, Xbox One
i PC. Em fa molta gràcia perquè
aquesta setmana aquest joc que apareix a la venda
el seu creador, perquè sobretot
l'ha fet una persona
japonesa, està jugant amb el joc
i parla amb els
possibles usuaris que es vulguin comprar el joc
i, no sé, em sembla com molt
autèntica. Molt bé. Hem deixat l'ombrilobó
per tu convertir-nos en gato
o en gos. Sí, sí. Gato o en gos.
I ella, sí, sí, efectivament, és una
periodista intrèpida que el que
vol és veure què està
passant aquí. A més, hi ha algun assassinat
com explicaves. Generació digital
és ara tendència.
Molt bé, doncs continuem
el Generació Digital.
Recordeu que si voleu veure com fem el programa
a través de Twitch, ho podeu veure a Twitch.tv
barra Generació Digital els dijous a dos quarts de quatre
i ara anem a parlar del joc
que ha jugat
la Eli de Mòbil aquesta setmana
i t'has decantat una mica per un joc d'estratègia, no?
Doncs sí. He jugat a un joc
molt bonic que es diu de Battle of Polytopia
i que
és això, es basa en la creació
d'imperis. Directament, eh?
Directament. Poca cosa, poca cosa.
Molt simple.
Aleshores,
a veure, és un joc que és difícil
d'explicar i és una mica
difícil de començar i a jugar i d'entendre
com ho has de fer, però
un cop que entres ja en la dinàmica, aleshores ja
està. Molt bé. Però sí, a veure...
Que has de veure a fer un imperi, perdona.
No t'aixeques al matí
i un imperi en dues hores.
Exacte. Aleshores,
a veure, pots triar. Primer de tot,
entre jugar contra la màquina, jugar
contra amics teus o online.
Les versions contra els teus amics online són de pagament
i contra el sistema és gratuït.
O sigui, pots entrenar una mica
si ho fas, contra la màquina,
diguéssim, no? Sí, sí, sí.
De fet, pots jugar-hi sempre contra la màquina,
que també té una gran dificultat, però sí, si tu pots prendre
així, pots primer entrenar
i després contra gent real. Molt bé. Estem escoltant
la música de fons del joc, eh? Això mateix.
Estava, eh? Estava,
estava.
En tots els casos,
en totes les cases que triïs,
pots jugar de dues maneres.
O amb un nombre de torns determinat,
per veure fins on pots conquerir amb aquest nombre
de torns. D'acord. O amb torns
infinits, que és el que més m'agrada a mi,
que és que vas fent, vas fent, vas fent, vas fent
i construeixes fins allà, no sé fins a on,
perquè com que... Bueno, un terè pot acabar
amb algun... Suposo que acaba
en algun moment. Sí, sí, pot ser. Però jo ara mateix
no ho sé. Jo he jugat contra
el sistema. El que fas primer
és triar una de les 15 tribus diferents.
De fet, n'hi ha 15, però pots triar primer
entre 3 o 4, que són les que no
estan bloquejades. D'acord. La resta les pots
bloquejar més endavant.
I amb aquesta tribu, el que has de fer sobre
un mapa, on el que tens
al descober és només un petit territori,
tu el que has d'anar fent és
destapar caselles per anar fent aquest territori
cada vegada més gran. D'acord.
Tens una sèrie de... Bueno, tens
en aquest cas torns infinits, perquè jo he agafat
il·limitats. Clar, clar, sí, sí.
Però aquests torns
tenen un nombre limitat de moviments. Molt bé.
I amb aquests moviments pots moure
o els poquets soldats que tens des del principi,
perquè els has d'anar fent créixer
també, tots els has de moure
mínim un cop, i quan
els malts moviments que et sobren,
el que has de fer és construir
coses de... Perquè puguin subsistir,
perquè puguin créixer, etcètera. Fer agricultura,
atacar oponents, una miqueta més endavant,
que després et comencen a sortir oponents, etcètera.
Em recorda força un joc de taula,
això pels torns, no sé si...
Sí, un joc d'estratègia per torns d'aquests
hi hauria molt, com un risc, per exemple.
Exacte. Molt bé. Doncs això,
cada cosa que vols fer, cada construcció,
per exemple, val un nombre
de moviments concrets. Per exemple, si vols construir
un port que et permet moure't pel mar
per conquerir més territori,
t'has d'agafar com a mínim 10 dels moviments
que tens per torns,
per pescant tens cinc,
per entrenar un nou soldat, tres moviments...
Aleshores, quan ja els has mogut tots,
els has d'anar gastant. Molt bé.
Aleshores, quan acaba el torn, fas totes aquestes accions,
es fa recompte de tot el que has aconseguit
i amb això, amb aquest recompte,
tens el número de moviments que tindràs
en el proper torn. Molt bé. I així,
successivament. Molt bé. És un joc
que pots estar jugant molt d'estones...
Molt d'estones. És un joc que, tan bon punt,
pots estar jugant una hora, perquè és super
entretingut, com... Igual estàs fent una altra cosa
i et ve de gust fer un dels torns o dos torns
i el deixes i segueixes ment endavant.
Per tant, el pots anar agafant. L'estic escoltant.
És realment un joc d'aquests de mòbil
que va sortint aquesta música,
els efectes de so...
Fets una miqueta... No? Tots són com molt
iguals en quant a sonoritat i tal.
Potser sí. En aquest cas, la música no és
molt intrusiva, està allà i tampoc no
te n'adones gaire. Molt bé.
Però sí que... De vegades et fa
sustos. Exacte, exacte.
I això, comences tenint poques habilitats,
però cada tant has de posar els teus soldats
a estudiar habilitats noves, també amb
aquests números de moviments, doncs has de fer
això, posar-los a estudiar
agricultura o filosofia,
o construcció... Educar-los.
Educar-los, perquè així pots anar avançant cada cop més.
És un imperi culturalment
treballat, diguéssim. Exacte. Si no,
no pots... no pots moure't més endavant,
és a dir, et quedes encallat. Si no, saps,
no penses construir un port,
doncs no podràs moure pel mar i et quedaràs allà.
Mira, això sembla que agafa una miqueta l'aire del Civilization,
que havies anat esbloquejant aquell arbre
d'habilitats o d'arbre tecnològic,
fins que no sabies, doncs,
no sé, navegació, no podies...
Correcte. Comerciar amb vaixells,
etcètera, etcètera. És això.
I ja està. I a mesura que vas avançant, et van apareixent
tribus enemigues a les que has de guanyar,
i això són tot moviments
pertorns, i els mapes
el que té és que es generen automàticament.
Si tu deixes una partida i n'agafes una altra,
doncs es van generant automàticament i mai
tindràs el mateix mapa d'una partida a l'altra.
Per tant, sempre l'experiència és diferent.
Però la tribu és la mateixa o no?
Tu pots... o acabar
la partida fins al final, o deixar una partida
i començar-la a una altra, o tenir-ne més d'una
començada amb una altra tribu.
Ara vull provar aquesta tribu, a veure com funciona.
Els ullents han anat dient una miqueta
els jocs que pots jugar,
però és que la setmana passada ens l'acabem de dir.
Tu ets punt TV de regeneració digital,
si voleu que l'Eli jugui algun joc en concret
que heu jugat de mòbil,
que només ho han de dir?
Doncs no en tinc, no me n'han dit gaire.
El que sí que m'han dit, que ho direm al final,
són jocs de mòbil que han tingut en els seus telèfons
durant molt de temps.
Però m'anirà molt bé si em recomanen jocs per mòbil.
Carlos Coronel, jugues a videojocs de mòbil?
No, la veritat és que no.
Jugues a videojocs?
Piquet. Quan vaig a Entrens, sí.
Ara, per exemple, estic a punt d'acabar-me l'Ori 2,
Ori and the Will of the Weed,
i és una autèntica bogeria.
Però sí, sí, no ho jugo, diguem, per hobby,
sinó quan no tinc res a fer.
Molt bé, perfecte. O sigui, no és allò de jugo,
perquè vull saber com està una miqueta ara,
com són els jocs,
què és la tendència...
Això ho faig mirant vídeos a YouTube.
És veritat.
Sí, sí, sí, totalment d'acord.
Molt bé, ens ha agradat molt aquest joc.
Ens preguntes, Joan, precisament,
com es diu el joc, es diu The Battle of Polytopia,
es pot trobar per Android i per Aios,
hi ha versió gratuïta i versió de pagament,
i la veritat és que és molt recomanable.
Doncs moltíssimes gràcies.
Continuem al Generació Digital amb més coses
i amb un joc que l'ha estat jugant al francès
durant unes bones hores.
Generació Digital, reprenem la partida.
Sovint la vida és estranya
i mai ho és tant com a la saga
de videojocs Life is Strange
de Square Enix, desenvolupada per
TellyTale Games el 2015
i que ara arriba a l'última entrega
de la mà de Deck Knight Games
amb Life is Strange Through Colors
i on prenem el control
de l'estranya vida d'una persona,
d'una noia que es diu l'Alex Chen,
de camí a reunir-se amb el seu germà
a la bucòlica població
de Haven Springs.
I per què és estranya la vida de l'Alex Chen?
Doncs perquè té poders,
entre altres coses que li han passat.
Pot veure una mena d'aura sobre les persones
que indica quines emocions estan sentint.
I fins i tot pot arribar a llegir
aquestes emocions i saber
què preocupa o què oculta la gent.
Un poder que ha tingut
des de tota la infància i l'adolescència
la portada, per no comprendre'l,
per no acceptar-lo, per no explicar-lo,
la portada entre hospitals, institucions psiquiàtriques
i famílies d'acollida.
Ostres, és potent això, Eli.
T'agradaria tenir aquest poder de saber
com se sent l'altra persona
en el moment?
Seria fabulós, evitaria molts problemes
amb els entesos.
I què fa l'Alex?
L'Alex i el seu germà
han passat per una família bastant desestructurada
on el pare els va abandonar després de la mort de la mare
i han hagut de créixer sols.
Per això la reunió dels dos germans
en aquest poble, on ella
està reconstruint la seva vida,
ha trobat una nòvia que té
un fill, i per tant
ella està construint una família
en la que vol afegir la seva germana.
Doncs resulta que
tot aquest mena de final feliç
acaba troncat als pocs dies
per la mort misteriosa
del seu germà, i que
l'empenya a investigar les circumstàncies.
Amb això es posa en l'espai d'un joc
com la resta de jocs de la saga.
L'Age of Strange forma part d'una mena de nou gènere
que diríem que són els jocs narratius.
Per què dir que és un nou gènere?
No és realment un nou gènere el fet d'un joc
estigui basat en la història,
però agafant elements de jocs que hi havia abans
i gràcies a les possibilitats
que els nous sistemes han pogut proporcionar,
doncs cada vegada
estem veient aquests jocs on la importància
de la narració és molt més important.
Passen per davant de l'acció.
Gairebé potser diríem que
s'assembla molt a una visual novel
perquè et passes molta estona
investigant coses, buscant objectes,
prenent decisions, però la narrativa,
la història sempre, sempre
tira endavant.
Salomí, com explicaries aquest tipus de joc
enfront a una aventura més típica
de les que ara juguem?
Com es pot diferenciar?
Doncs, per exemple, el tipus d'interacció que tu tens
amb tot el que tens al teu voltant,
tots els impassos narratius
on la història avança
i descobreixes nous elements de la història,
i sobretot, sobretot, jo crec que
això és una de les coses més importants
de la saga Life is Strange en general,
que és la implicació emocional
amb els personatges i amb la història.
Tot està dissenyat realment perquè t'acabis
enamorant del poble, de l'Àlex,
de tots els habitants,
valori seriosament si poguessis anar-te'n a viure tu allà.
I fa això molt més dolorós
el fet d'haver d'investigar aquest assassinat
entre tot de persones
que una mica ja s'han anat convertint en la família d'Àlex
i, per extensió, una miqueta més, també amb la teva.
El joc això ho assoleix molt bé
donant-te moltes oportunitats perquè
perquè exploris precisament, amb el poder de l'Àlex,
els sentiments de les persones que et rodegen
i els puguis anar ajudant
i vagis construint una miqueta
aquesta relació teva
amb totes aquestes persones.
Això, una de les coses que, a més, aporta un cert punt
de realisme i de connexió amb la vida real
és que, per exemple, hi ha una mena d'aplicació
que et mostra com si fos una mena de Facebook
d'aquesta comunitat
on vas llegint molt dels comentaris
que la gent va posant. Alguns relacionats amb tu
o alguns relacionats amb la vida quotidiana
i que van arribar a fora d'aquesta història del joc
que entre ells van fent, perquè tu arribes allà
i pots començar a mirar missatges antics
de coses que han passat.
Això et dona conèixer millor aquelles persones
i vincular-te una miqueta més.
Molt bé, què diuen els uients?
Mirant Carasmia sobre el Live is Strange
que diu que al primer li va agradar molt
però al segon no gaire i encara no ha provat el tercer.
Tu, d'estaques molt el disseny.
Doncs la veritat és que sí.
Mira, tot està...
L'estètica del joc està molt ben trobada.
El poble és el sument de postal.
Sembla que no hi ha cap botiga d'aquelles
que sigui com d'estar per casa.
Hi ha un paqui 24 hores.
No, no, tot és cuqui, maco.
Totes les botigues semblen d'aquelles
que hagin sortit de Camden Town.
Totes tenen com anys de personalitat al seu voltant.
Els encarregats són persones molt especials.
Cadascuna d'elles ho diu.
Tot està fet perquè sigui fantàstic
i que aquesta ciutat, que en realitat està a Colorado USA,
es converteixi també gairebé en una ciutat
que és una ciutat que és una ciutat
que ha estat a Colorado USA,
es converteixi també gairebé en un personatge més de la història.
I és que a aquest poble
l'aspecte visual és molt important, eh, com dius?
Doncs sens cap mena de dubte.
Mira, hi ha desenes de cinemàtiques
i de moments introspectius de l'Alex
en el qual estàs veient una aposta de sol entre les muntanyes,
carrers ajardinats i empaderats,
un realhol que passa per sota un pont.
Bueno, tot és maco, maco, maco perquè sí.
Durant la teva exploració de tots aquests espais,
a més, hi ha moltes pistes i objectes
que pots observar i que et van introduint
a més dintre la història dels diferents veïns del poble
i també de tot el lloc.
No és un entorn gràfic de tipus realista,
d'acord?
Has estat jugant a la vegada una miqueta a Death Stranding.
Death Stranding és molt més realista
en certs aspectes,
mentre que, tot i que és un realisme,
el de Life is Strange és un realisme de videojoc.
És suficientment plausible
perquè te'l creguis.
En quant als entorns i en quant a algun dels personatges,
compleix perfectament doncs el seu paper.
Ara, els modelats d'alguns dels personatges,
com per exemple el de la pròpia Alex Chen,
estan molt i molt ben fet. Per què?
Perquè moltes de les reaccions que ella té
jutgen en base a senyals molt subtils
de com posa els ulls,
de quins gestos fa,
i això es fa gràcies a que el modelat del personatge
està molt i molt ben fet.
I això és que, mentre que amb ella ho veus molt bé,
en canvi en altres personatges
no acaba donant la talla.
Si heu jugat a aquest joc
i ens el voleu comentar també,
tuits.tv barra generació digital.
Per aquells que no han jugat mai a un Life is Strange
o a algun joc del mateix estil narratiu,
com és la mecànica d'aquest joc?
Com investigues, diguem-ne?
Doncs mira, aquí no hi ha pistes,
no hi ha picarats, això no és el Layton,
això és una miqueta diferent.
És un dels punts forts i a la vegada
un dels punts febles del joc.
Les mecàniques d'aquest jocs, així, més estil narratiu,
més estil, no et diré visual novel,
perquè, òbviament, hi ha una miqueta més d'acció,
però la veritat és que el joc
et guia tant perquè segueixis la història
que en aquest aspecte
fa que es perdi una miqueta el desafiament.
Si tu esperes un repte més clàssic,
no el trobaràs.
La història avançarà, vulguis o no,
tens decisions de tipus si o no,
fas això o no, ajudes aquesta persona o aquesta persona,
que a vegades la veritat és que sembla
que no tinguin cap efecte.
Alguns detalls tindran a veure
amb alguna decisió que has pres,
però els grans elements de la història
avançaran igualment.
Són els detalls de la vida petita, no?
Sí, però a vegades aquelles coses
que a la vida dius, la vida ha tirat per mi,
doncs aquí a vegades es pesa una decisió,
10 minuts més tard el joc pren la decisió contrària
perquè per avançar la història
has d'anar cap a un altre costat.
I tu has decidit, no explicaré ningú el meu secret,
10 minuts més tard li has d'explicar el teu secret,
els teus poders, a 3 persones.
I dius, un moment, no acabo de decidir jo
que no anava a explicar el meu secret,
tots canvien d'opinió.
Exacte, d'ara en quan per això
hi ha certs elements que trenquen la rutina,
hi ha un futbolí que pot jugar,
hi ha una màquina recreativa al bar
que també pots fer unes partides d'acció,
hi ha un moment en què la història et porta
a jugar tot un fragment d'una mena de JRPG,
molt estil Square Enix,
l'argument hi porta
i està molt bé aquests petits moments
de respir.
És molt llarg o no?
La història a mi m'ha encantat
i no és gaire llarga,
jo crec que unes 10 o 12 hores a molt estirar
ho podràs fer.
Què passa, que a partir de les decisions que prenguis
és veritat que cada cop que acaba l'episodi
és molt divertit veure el llistat de totes les situacions
i el percentatge de gent que ha triat.
Així pots veure a nivell mundial si les teves decisions
han sigut com les de la majoria
o tu has escollit fer el que no ha volgut fer ningú
o com està la presa de decisions.
Si ets un bitxo raro o no.
Exacte, és el que ha triat
les opcions més xungues o les més comuns
o què, no?
Això em recorda el Maker Mario, que quan mories
veies el tant percentatge de gent on havia mort
i pensava, està molt bé això, no?
No soc l'únic.
Això et pot empènyer una miqueta a intentar rejugar
per dir, ostres, doncs ara vull veure què passa
si faig les opcions diferents, no?
Que pots veure potser algunes escenes diferents
o trobar-te amb persones que no t'has trobat,
situacions que pel que sigui no han aparegut
mentre estaves jugant i que has vist en aquesta llista
de resultats que, ei, també hi són.
De totes maneres, sí que és veritat que
tot està molt i molt escriptat
perquè mai hi hagi una gran diferència.
Realment és un joc d'aquells que
no pots perdre mai.
Jo et puc dir que et dic, Albert, que l'heu dit molt,
sense dubte el recomano perquè les coses que
fa ben fetes, com que t'impliquis emocionant amb la història
de l'Àlex i del poble, valen molt la pena
i són un canvi, potser, respecte a altres
models de jocs més basats en l'acció.
Crec que, a més, és el tipus de joc que pot jugar
perfectament persones que no es
definirien així mateixos com gamers,
però que la història els pot atraure
i volen veure com és el final.
Potser és el típic joc en què pots jugar
diverses persones en grup mentre un porta el comandament.
Tots veuen la història i tots al final decideixen
ajuda'l, no l'ajudis.
Ah, potser sí que ho faria. No, fes això, fes allò altre.
Perquè sí que hi ha alguns moments
en què cal una miqueta de...
Has de moure el comandament i el personatge.
No et diria jo que realment calgui destresa
perquè no.
Realment no hi és.
Però la veritat és que l'important, sobretot aquí,
és la història de l'Àlex i
a mi m'agrada moltíssim.
No ens recordem el nom i com el podem aconseguir?
El joc es diu Life is Strange
True Colors.
El tenim per la Play 4 i la 5 a Nintendo Switch,
Xbox One, PC
per preus que van des del 55
als 60 euros.
Doncs continuem
al Generació Digital.
Com sabeu, aquest programa s'emet als divendres
a les 11 de la nit.
El tenim en podcast a partir de les 12 del migdia
al mateix divendres.
També la matem.
Podeu veure com fem el programa a través de
twitch.tv barra Generació Digital
els dijous a dos quarts de quatre de la tarda.
I ara anem a parlar del Carlos Coronado.
Doncs sí, perquè ja el tenim aquí assegut
al lloc dels convidats.
En Carlos Coronado és graduat en disseny
audiovisual i és desenvolupador independent
de videojocs com Mind, Patto,
Tàlamus, Infernium i Coral,
entre molts d'altres.
És professor AMT de la Universitat de Barcelona
i avui parlarem amb ell
del seu darrer videojoc publicat, que és
Horror Tales The Wine, que és el primer
videojoc d'una trilogia de contes de terror.
Exacte, Carlos,
benvingut altre cop. Estic molt
content que estiguis aquí, de veritat.
Crec que no ens coneixem molt,
tu i jo. Tu ets una persona
que gaudeix passionalment fent videojocs?
Sí, sí, ho porto...
Jo recordo que de petit em comprava el joc
de motocross, no perquè m'agradés el motocross,
sinó perquè tenia un editor de nivells.
Està bé.
Això dels editors de nivells,
recordo que n'hi havia un que era de pinball,
que quan era petit n'hi havia un de pinball
que podies posar les peces i també m'agradava molt.
De fet, jo recordo quan
era un nen, el meu gran problema és que
quan acabava de fer la meva pista motocross
hi havia dos botons, i un era per guardar
i un altre per carregar. I no sabia anglès,
no sabia quin era aquí, i llavors feia un nivell
i era 50% xens,
xens de cagar-la, i jo deia que tot
em feia la merda.
Sí, sí, i això es fa poc ara,
en els videojocs, que els puguis fer
des de zero.
Dic això que ho fas
amb passió, perquè en els teus vídeos
de YouTube, per exemple,
et dones moltíssims detalls, i ara també
de Twitch, ara ens ho explicaràs,
de totes les teves eines,
de tota la teva feina, de vegades aquesta feina
dels videojocs és tan
com secreta, allò que has d'assignar
NDAs, per no
comentar les coses, i ara cada vegada
es veu més que la gent explica
sense cap problema com fa el videojoc, perquè
també una altra persona ho pugui gaudir de la mateixa
forma, no? Tal cual.
Tots els desenvolupaments
que porto fent des de l'últim any i mig
ho faig en directe per Twitch i ho ensenyo absolutament
tot, des de la part glamurosa
fins a la part
de merda. De moments que, esclar, poses
si no tens ganes o no et surt, no?
O que la feina que has de fer no és
gens divertida, jo recordo
ahir mateix, per exemple, vaig estar fent
35 tipus diferents de portes.
Com et pots imaginar,
quan portes 3 portes, ja estàs, vamos,
i que no suportes més les portes, però bueno,
s'ha de fer i ho ensenyo, i és...
ho trobo natural, no?
S'ha de desmistificar, no?
Una mica el desenvolupament de vídeo.
I després veus les portes d'una altra manera?
Les veig com un problema gegant a qualsevol
vídeojoc.
Les reals, eh? No et fixes en els detalls.
Deus fixar molt en els detalls, no? Pels jocs, tu?
Tu ets una persona... Bueno, òbviament,
és impossible no fixar-te. Quan ets desenvolupador
treballes sempre, si no desconnectes mai.
Però sí que sé que, per exemple, en el tema concret
de les portes, en un vídeojoc
és un problema molt gran,
perquè no funciona com a la vida real,
i fixeu-vos-hi, qualsevol persona que juga a
un vídeojoc, les portes són exageradament amples.
A qualsevol vídeojoc,
a qualsevol, si no, mireu un joc realista
com el GTA o algo així, ja ho veureu.
I és per un tema que fer portes realment,
una interacció amb una porta, estem acostumats
a, per exemple,
fixeu-vos-hi, una porta oberta.
Si mireu una porta oberta i intentes passar corrents
per la porta del món real, no podràs.
Es farà com por.
I en un vídeojoc és supercomú fer-ho.
I no passa absolutament res, no?
Doncs ja només això ja canvia com...
Totalment.
El canal de Twitch, com és Carlos Coronado...
Carlos Game Developer, crec.
Molt bé.
El Rafal Laguna també fa com tu i també ensenya a ell.
No, no, això està superbé.
El G8CO diu que
recomana el curs de Unreal del
Carlos, que està a Demi.
I diu que l'està fent i
que li encanta.
I a més a Iodemi,
us trobareu sempre
amb tots els cursos, no només el seu,
els cursos valen 140.000 euros,
però està tetchat i pots comprar-lo
per 20.
Això és una miqueta màfia,
perquè jo no ho escolleixo,
ells tenen com el marketing orgànic...
Sempre estan d'oferta.
Sempre, quan agafis és en plan, bueno,
falta dos dies perquè acabi l'oferta...
Jo sé la peça guarda, ja diré, d'aquí tres
que segur que ho trobo.
Doncs mira, ens agrada aquest comentari que ens ha fet l'Ollent.
Explica'ns una miqueta de què va aquest vídeojoc.
Doncs mira, aquest joc, l'ambientació
passa en un lloc que ens recorda la Mediterrània
i no deixem de veure el mar,
que de fet va ser el gran protagonista a Koral.
Aquesta zona
l'explorem en un moment post-pandemic,
conegut com la febre dels diables,
que ha fet estralls a la població
en format de mort i d'al·lucinacions.
De totes formes, sembla que hi ha cura, no, Carlos?
Es pot curar, aquesta malaltia?
Però és en una forma una mica
estranya, que és en forma de vi.
Exacte, en principi, la premissa del vídeojoc
és que tu vas a una illa perquè les teves famílies
són malalts i vas a la capital,
la cúspida de la pandèmia, perquè ja fan un vi
que sembla ser que aquest vi
pot curar la febre
dels diables.
La teva missió és això, en aquesta ciutat
Mediterrània desolada, trobar una ampolla de vi.
Però, òbviament, passen coses.
Hi ha un home que t'està talcajant i disparant
i no sap ben bé per què, que t'està fent la vida impossible.
I bueno, la història té un cert
desenvolupament.
L'etiqueta del vi és molt bonica.
Les etiquetes dels vi són molt importants,
no? I aquesta està molt currada, també.
Bueno, vols que faci un metod de spoiler?
És el Valle de los Caídos.
Ah, sí?
Al final del vídeojoc,
les bodegues de vi volia unes bodegues
que siguin posen i tal,
i dic, ho puc fer basat en el Valle de los Caídos
com una brometa, també, als fatxes, no?
I llavors el santo que hi ha a l'ampolla
és l'equivalent de la creu.
Boníssim.
De fet, nosaltres som
en el vídeojoc amb Martí Vermelló
i ens passa que la nostra parella
s'ha contagiat de la febre dels diables
i anem a la recerca d'alguna d'aquestes ampolles,
encara que sigui per poder-la salvar.
Saps? He mirat a Google
si existia algun Martí Vermelló.
Saps? I dic, hosti,
potser no existeix, eh?
No, no, juraria que en tot...
Però, però!
Em va passar una cosa, el dolent del vídeojoc
es diu Albert Roig, l'altre dia, mirant Joc de Cartes,
el propietari d'un restaurant, Albert Roig.
No pot ser.
Jo crec que Albert Roig
sona més plausible i més comú
que Martí Vermelló, eh?
Martí Vermelló
no et diria que no, eh?
Martí Vermelló, no? En català?
En català potser no.
Sí, però Vermelló és veritat.
Potser sí.
L'Eli comentava que era un vídeojoc de terror.
Jo us he d'explicar,
realment no he acabat el joc,
però
vaig viure un moment
i tota la meva família va riure
perquè cadascú estava fent
les seves històries
i em vaig pagar un ensurt, no?
En un passadís, no t'esperes
que aparegui una persona,
però em va al·lucinar el fet de...
Clar, apareix, no tens res
per poder-li fer res
i el que fas és girar cua
i te'n vas, d'acord?
Passen una sèrie de coses a la pantalla,
et pegues un ensurt,
però quan et gires
a tot estàs en un altre lloc
i dius, però aquí no hi ha estat.
És a dir, la sensació que vaig tenir
després de l'ensurt
i després de veure
que realment abans havia passat alguna cosa
estranyíssima perquè no estava al mateix joc
vaig al·lucinar, Carlos.
Em va agradar molt.
Això ho tenia claríssim que ho volia per aquest joc,
que es diu la geometria
i els espais nouclidiants.
És a dir, tu arribes a un espai, mires en un joc o el que sigui,
et gires i tot ha canviat, però sense que te n'adonis.
El món que te n'adones ja no és interessant.
O sigui que segurament m'ha passat més vegades.
Allà segurament
va ser molt evident perquè
hi havia una porta i no hi era.
No recordo exactament què.
Crec que és el moment que em parles.
Hi ha una part, per exemple, que a mi m'encanta quan veig vídeos de YouTube,
és una escala.
És una escala que puja cap a dalt,
una escala com d'una comunitat de veïns.
Tu vas pujant i poses un pis i dos i tres,
pots pujar cent mil vegades si vols,
t'has d'adonar que això és infinit
però quan puja això, quan puja això,
t'has d'adonar que l'únic que has de fer és girar-te
i baixar una vegada.
Jo ho vaig fer...
Vaig posar set pisos aproximadament.
Però el moment de... M'estic paranoïa.
No és el joc que està malament.
A mi m'encanta.
I això tu gaudeixes a les vídeos.
Perquè a més és això.
Quan un susto...
Ficar un sol i ficar un malo és molt fàcil.
Però tota la part després de com gestiones,
ara estàs en un altre lloc però ho has de continuar,
perquè hi ha una palanca que no funciona,
et gires i no hi ha el malo, hi ha una paret,
et tornes a girar i ja no hi ha palanca.
Tot això em sembla una manipulació emocional
del jugador exquisit.
El joc es diu Horror Tales The Wine.
De fet és com un primer episodi
d'uns més que sortiran però que són com independents.
Sí, exacte.
La idea és fer un rotllo black mirror,
són tres jocs que exploren el terror
de forma diferent cadascun d'ells.
Però que no serà la continuació de Horror Tales The Wine,
ni és el mateix univers,
ni res.
D'acord, això és important dir-ho.
Em sembla que ho havia llegit a algunes entrevistes.
Tu ets una persona
que moltes vegades que has vingut,
n'hem parlat, treballes força sol,
encara que després mires els crèdits
i hi ha gent que ha col·laborat,
molta gent amb tu.
Tu també havies treballat amb equips, no?
Sí, he treballat amb equips i cap problema.
El que passa és que ara em sento molt còmode
fent joc sol.
T'ho anava a preguntar si algun dia
t'havies treballat amb equips,
però m'han fet alguna ofertilla,
que segurament diré que sí,
de fer alguna col·laboració.
I també m'agrada,
però al final quan fas jocs tan personals,
em sap greu fer-ho amb un equip,
perquè no vull obligar algú
a fer aquesta idea total.
Però sí, sí, és una cosa que passarà.
No hi ha cap fòbia.
Segur que estaren encantats de fer-ho també, no?
Jo crec que sí.
I a més, jo tinc moltes ganes de treballar amb gent,
per fer realitat la idea d'un altre.
O sigui, jo vull treballar amb gent,
però sense responsabilitat.
Al final, quan es treballa sol,
té totes les responsabilitats.
M'agradaria agafar un equip i dir
que la vostra idea és la hòstia.
Vaig a donar un cop de mà per fer la vostra idea,
però ara vaig a fer un joc de la meva idea
amb 50 persones.
M'agradaria molt més la primera opció.
De PlatinumGit ens diu
que feia molts anys que no teníem un joc
traduït de qualsevol gènere
i que per fi ens han donat l'opció
de jugar un joc de terror en català.
Deu ser d'algú de projecte a ser trencada, no?
Podria ser.
No és de projecte a ser trencada,
però crec que sé qui és.
Molt bé.
Molt jocs has traduït a català.
Absolutament tots.
Moltes vegades parlem
amb desenvolupadors,
el fet que no ho facin,
moltes vegades ens expliquen
per temes de diners, etc.
Aquí volia fer un incís.
Jugar jocs en català està molt bé,
jocs que estic traduït al català,
però jo crec que
els desenvolupadors, en general,
hauríem de ser una miqueta més valents
de fer jocs localitzats
de l'entorn, dels personatges,
d'aquí, del que coneixem,
de la nostra terra, quan vam fer Blast
amb la Semana Santa de Sevilla i tal,
prou ja de fer jocs de terror a un hospital
mig derruït dels Estats Units.
Tenim coses aquí,
prou ja de fer mencions encantades
dels Estats Units, quan tens aquí
milions de massies que donen igual
o més de por i tal.
Ja va ser hora de
localitzar, que és com una paraula
una mica estranya, el que tenim aquí
per fer productes a la nostra cultura
i no per un tema nacionalista, al contrari,
sinó per un tema de que estem tan
influïts per la cultura americana que sembla
que quan fas un producte de seu americà o japonès
i realment, no, ara s'està veient molt
amb les sèries coreanes i el k-pop
no hi ha cap problema, no?
I a mi m'agradaria també que la gent
no tingués por d'utilitzar
el que tenim a prop de casa per fer obres.
Molt bé, de fet, tu ho has
fet amb coses molt properes, el coral,
aquí també, a l'inici del joc,
doncs pot recordar certs llocs de Catalunya
també. El tercer nivell és Girona,
pel qual. De veritat, no hi ha arribat aquí, veus?
No hi ha arribat. Abans ho comentàvem
i m'ha dit una cosa que també vull dir
als uients, em passa amb aquest joc
que em mereixo, no només amb aquest,
sinó amb molts altres coses,
tot si és en primera persona. I m'ha comentat
el Carlos que li canviï algun
ajustament perquè potser
el toleri una mica més, no? Sí, la sensibilitat.
Primer, si la gent es mereix jocs en primera persona,
el que ha de fer és pujar
la gama, que el joc es vegi més claret,
això ajuda una mica. Segon,
molt important, desactivar tot el vinyetejat
o el blur,
això que molts jocs et desenfoquen al
fondo i tal, quan estàs mirant alguna cosa, això a fora.
I tercer, si jugues amb un mando
de ratolí, si hi ha alguna opció
de sensibilitat, baixar-ho perquè quan tu
rotis roti més lent. Normalment
ajuda, però és una cosa que passa,
igual que passa en la realitat virtual, hi ha molta gent
que es mereix i et mereix i ja està.
De fet, et recordo que hi havia una empresa
crec que era americana que volia desenvolupar
una espècie de tecnologia
amb tot el tema
de la realitat virtual que et creava
un nas,
o sigui, tu veies com un nas,
però que no hi era,
com el nas que veiem nostre,
i això feia que a la menda ja
val d'acord, estàs aquí i no passa res.
I dic, mira, necessito nassos.
Exacte, exacte. Abans comentàvem
això del fet de treballar sol, treballar
amb equip. La teva parella
en què dissenya
alguna cosa, t'ajuda amb alguna cosa?
Ho diré, sí, la idea del videojoc
neix de...
en plena pandèmia, la meva parella i jo,
al principi, dels pitjors mesos de la
pandèmia, estàvem menjant i un va dir
t'imagines que el Covid escorès va ben vi?
I l'altre, no me'n recordo
què va ser, però l'altre va ser,
no hi ha collons a fer un videojoc sobre això.
Molta gent no va provar, eh?
Clar, nosaltres ja jo també.
Era en plan, Sandra,
ens siguem al pòmic.
I d'aquí va venir la idea,
fixa't si col·labora.
De fet, ella col·labora fins i tot,
a mi m'agrada molt comprar assets del marketplace,
de textures, models i tal,
no ho puc fer sense ella,
perquè a ella li agrada anar de shopping també.
Ai, aquest model...
Però les portes les fas tu, les 14?
Les portes no, són comprades,
però vas haver d'adaptar la interacció,
que és encara pitjor.
Molt bé, i també una de les persones
o empreses
que crec que també és d'aquí,
si no s'he equivocat, que és Jan Unsoft.
Jan Dusoft.
Aquesta gent el que fa és, tu tens el joc
i els dius, escolta, me'l vull per diferentes
i ells t'ho fan.
Sí, més o menys, però sí.
Tu has d'ajudar.
També m'ho han publicat.
Jo no volia saber res, jo no volia enviar-me cap correu
ni amb Sony ni amb Microsoft.
No ho suporto, suficient amb Nintendo i Steam.
Llavors, ells s'ediquen una miqueta...
Exacte.
En el cas de Horror Tales The Wine va ser bastant senzill
perquè el joc que està pensat per Nintendo Switch
ja es veu bé a Nintendo Switch
i està optimitzat per a Nintendo Switch.
I com us podeu imaginar, passar un joc
per una Switch a una Play 4 o una Play 5
en principi no hi ha d'haver gaire problema.
Hem tingut un petit problema amb la Play 5
però perquè era una tecnologia molt nova,
però realment reba.
I sí, ells van fer els ports, van fer tota l'integració
amb els sistemes de Microsoft i Sony
i el publicen, que vol dir que les ofertes de Halo
i tal els posen a ells i ells reben la pasta
i després em donen a mi un percentatge.
Molt bé.
Ets profe d'ENTI?
Soc profe d'ENTI, sí.
T'agrada ser profe?
M'agrada educar
però des de qualsevol perspectiva,
és a dir, soc profe d'ENTI, tinc els cursos a Udemy,
aquesta setmana sortirà un altre curs nou d'Udemy
col·laborant amb un altre profe d'ENTI.
Després a Twitch al final no deixa de ser
una educació, és ensenyar el que fas.
La gent pregunta pel xat i jo sempre
respon absolutament tot,
no em deixo cap pregunta.
Més que t'agrada ser profe és m'agrada comunicar
el que faig i crec que pot ser interessant
per moltes persones que volen ser desenvolupadors
o el que sigui.
La pregunta és si m'encanta,
ho necessito per dir-ho bé.
I ara suposo que estàs
ja acabant el dos, aquesta segona part,
o com va això? On anirà més tard?
Ara estic en ple d'estar fent
les mecàniques que són una miqueta
experimentals del segon,
que el joc aquest
se l'estraeix, és un joc
en un món postapocalíptic
després d'una secta basada
en Antoni Gaudí,
l'únic que hagi carregat el món
i al final és la història d'una mare
per donar sentit a la vida de la seva filla.
Hi ha moltes, moltes capes
i ara estic en aquesta fase de brainstorming,
de fer encaixar tot això.
Antoni Gaudí, que tenim una imatge d'ell
simpàtica,
zero, eh?
Antoni Gaudí a nivell personal
era una persona molt
tèrbola,
molt...
De fet, a mi un detall que em sembla superimportant
és la primera frase
que apareixerà al vídeojoc.
Quan va morir, quan un trenvia
se'l van portar cap endavant,
crec que van trigar una setmana a adonar-se que aquell vei
que van atropellar el van enviar a un hospital
perquè es pensaven que era un...
Una persona sense sostre, no?
Un sense sostre. Era Antoni Gaudí.
Imagina't. I es va morir
per, bueno, de com estava
i tal, la democrat, per uns temes religiosos i tal.
Bueno, bueno, no estigui tirant merda
Antoni Gaudí, no? No, no, no, però has agafat
una altra excusa. Exacte, no?
Com a base, em sembla una base molt interessant i poc explorada
d'una persona molt famosa a nivell mundial
que crec que aquí hi ha una bona història
per explicar. Molt bé. I aquest joc
ja l'estàs fent a Twitch, per exemple?
Sí, sí. Ahir, per exemple,
estava fent sistemes elèctrics. Tu al lloc
ja... Tu pots agafar un cable,
connectar-lo a un andoi, agafar l'altre cable,
connectar-lo a un altre andoi i llavors donar-li
un botó i obrir la porta d'un garatge.
Que pot semblar una tonteria,
però la programació que porta això darrere
d'aquestes sistemes elèctrics que funcionin
i té cosetes, tens mans de veritat,
no és com de guai que no hi ha res.
Exacte, exacte. Molt bé.
I pots fer brigaries com tu pots
fer un xesquí de dedos i canviar de nit
al dia o que ara plogui.
Quan plou i deixa de ploure
els basals es queden durant una estona.
Té coses que està com un nivell superior
de guai. És molt curiós perquè
nosaltres tenim un músic, el nostre
amic Víctor Mame, que toca el piano
i l'altre dia em va dir una cosa
a través de la xarxa quan vam publicar-se
el vídeo que tocava
la família Adams,
em va comentar, quan fem el
que acabes de dir de xasquear los dedos,
que és petar els dits,
el que sona
és el dit al palmell de la mà.
No és
els dos dits que estan...
Però li dónes força. Exacte.
Però jo em pensava que el que sonava era
quan sorties del dit. Sona
el palmell. És quan toca el dit
el palmell de la mà.
M'ho va dir i vaig dir...
Aquest fregament m'han tingut
fins que el deixes anar
genera una velocitat al dit
que tu, fent-la voluntàriament
doblegant el dit, no l'assumeixes.
I és això. Molt bé. No sé si ho has tingut en compte
programant aquest dit que feia això,
tot això...
Programa un nas digital
per a l'Albert, que no es maregin
al segon joc. Entre les dos mans...
Més ho tornaré a provar
i tinc ganes de tornar-ho a provar,
però amb això que em dius
i poder-lo acabar...
És molt llarg? Per mi és un drama
els jocs llargs.
No, 3-4 hores. Com a molt.
Això és una meravella.
Carlos, és que cada vegada estem fent els jocs
més difícils i més llargs.
És una pandèmia.
Els jocs llargs són la pitjor pandèmia.
Estàs d'acord amb mi.
És això. Tu veus un joc
com el Far Cry 6.
Si tinguis ganes de jugar-lo, no el jugaràs,
perquè li cal 80 hores.
Mira el Nil Francesc.
És un treball, pràcticament.
És un treball jugar jocs.
Entenc que pels joves estan genials,
però prefereixo jocs més curts,
però més intensos.
Que cada minut sigui memorable.
No te'n vagis perquè continuem el programa,
però recordem el nom del joc.
Recordem Horror Tales The Wine.
Es pot jugar per PC, PlayStation, Xbox
i Nintendo Switch.
El joc de fotografia
El joc de fotografia
és la característica més utilitzada
en els videojocs.
Carlos, només es pot activar
si t'acabes el joc.
No, o des del menú d'accessibilitat.
Ostres!
Ja ho poses.
Molt bé, un gran detall.
El tema és que ho pots utilitzar
no només per fer fotografies,
sinó també per desactivar certes
i trobar secrets.
És com el premi per passar-te el videojoc.
Jo entenc que qualsevol persona
diu que vol fer una foto
i jo et dic que aquest és el premi,
però si vols vas al menú d'accessibilitat
i ja te'l pots desbloquejar.
De fet, és molt curiós perquè l'altre dia
a través de la Indie Dev Day
vaig conèixer el perfil
d'una noia que de fet
es presentava com a fotògraf de videojocs.
Molt interessant.
De fet, la setmana que ve
de l'univers G8CO
que n'hem parlat aquí alguna vegada
perquè ell agafa videojocs
i fa...
De fet, fa com cinema
utilitzant totes les
característiques del joc.
De fet, és curiós perquè
de vegades aquestes persones
es descriuen com a turistes
virtuals.
Perquè diuen que estan
al joc per fer fotografies,
com si fossin una persona
que està per allà, que no juga.
I no sé, cada vegada està...
A més, jo recordo que quan vas treure el joc
van començar a haver-hi
algunes fotografies del teu joc que tu vas quedar molt parat.
I vas dir, quina passada, no?
D'una creació teva
de quina perspectiva podien haver tret, no?
De fet, hi ha fotos que vaig contactar
i vaig dir que hi puc utilitzar aquesta imatge
per promocionar el videojoc.
Perquè és increïble
i al final una eina
per poder fer fotos dins d'un videojoc,
que es pausa i pots fer fotos,
em sembla que
no té cap cosa negativa.
El que farà la gent
és fer coses molt guais, que agradarà més
gent del joc. I llavors, què hi ha de mala mena?
No, no, absolutament.
En el meu cas jo soc una mica radical
i jo deixo tot el contingut del videojoc
desbloquejat des del principi.
Tu pots accedir al nivell final si vols o a qualsevol altre nivell.
Perquè jo vull que si una persona
vol anar allà i fer fotos i només vol fer fotos,
endavant, fes les fotos i ja està.
És molt especial i m'agrada molt
que cada vegada hi hagi gent que s'hi dediqui
perquè ens tregui una imatge que ni ens
imaginem dels jocs.
També hem passat més coses aquesta setmana.
La setmana que ve, recordeu,
ens parlarà el Gerard
i ens explicarà
per què fa aquest tipus de coses.
També estem parlant gairebé cada setmana
sobre l'escassetat de xips.
He llegit aquesta setmana que, evidentment,
afecta totes les indústries. I segons diuen,
ho notarem molt en els regals d'aquest
Nadal. No sé si ho esteu adonant,
que molta gent està començant a dir
pels mitjans de comunicació que comencem a comprar.
És al·lucinant, perquè
és molt probable que d'aquí un mes
hi haurà xips, no hi haurà targetes, no hi haurà ordinadors,
etcètera, etcètera. A mi
em sembla molt fort que t'animin ja
els regals. A través de l'agència
Reuters hem sabut que Sony s'està plantejant
fabricar els seus propis xips
en col·laboració amb una empresa taiwanesa.
El govern japonès
hi participarà, és a dir,
ajudarà Sony a que faci aquesta
fàbrica amb 6.100
milions d'euros al canvi.
No sé si
hi has pensat gaire amb això dels xips, de les
targetes i de les problemes que estem tenint
amb el tema del silici. Aquí hi ha un problema
també que són les criptomonedes.
Tu intenta comprar una targeta
gráfica avui dia, bona sort.
Amb els xips no està tan relacionat
amb la cripto, però bueno, al final
sí que
està relacionat.
Quan tu fas tecnologia
i li pots treure rendiment a aquesta tecnologia
no pel seu ús originàriament pensat,
la gent fa
el que fa. I de sobte
la Xina decideix
i tenen el monopoli. És normal,
és el mercat autoregulant-se.
És molt heavy.
Que no hi hagi molts elements
d'avui dia, 2021,
ja no hi ha Covid,
la pandèmia ja no és l'excusa.
Sí, sí, diuen que hi ha com un gap de temps
que ja arribarà la normalitat, però realment
triga més del que ens imaginem.
Certament. Ho recordem també que fins al
1 de novembre se celebra el
vuitè Retromaniacs Solidari
en benefici de l'Hospital Sant Joan
de Déu. Recordem una
miqueta qui són
exactament aquesta gent.
Retromaniacs és una asociació
sense ànim de lucre nascuda a Barcelona
que vol difondre i preservar
l'experiència que ha lligat als videojocs clàssics
i als pinballs dels anys 80 i 90.
Cada any aquesta asociació fa un
esdeveniment solidari per una bona causa.
Ho recordem un altre cop perquè els tornejos
de fet van començar aquest dissabte passat.
Es poden veure per Youtube i per Twitch.
Tots els participants poden participar
en 5 euros o 15
si vols participar en tots.
I a més hi ha donacions de fil a zero.
Els videojocs escollits són el Puzzle Bubble,
The King of Fighters, el Twin Star
Sprites i el Street Fighter 2.
Tota la informació d'aquestes
noves jornades solidàries,
que a més l'Elo Tortosa
sempre ens parla que van
supermeravellosament bé,
les podeu trobar directament a Retromaniacs.es.
I molta gent ho ha fet aquesta setmana, Eli?
Doncs sí, mira, el Jordi Borràs ens deia que estava
escoltant l'últim programa en què parlàvem
de jocs per la PlayStation 5
i precisament diu que no n'hi ha cap
que a ell li estiri tant cap joc
com per comprar aquesta consola
i diu que per la PlayStation 4
encara li queda un bon munt de jocs
per provar.
Tot i que el Got of War diu que apunta maneres,
que a ell no li veu el que hi ha a la consola
perquè té poc joc exclusiu
i molt intergeneracional.
Diu que no volia entrar en l'origen
i fins que no pugui anar a la botiga
i agafar-la no creu que la vagi buscant
i que la tingui.
Francesc, la té des de fa un temps,
uns mesos.
Tens aquesta sensació quan entres al menú
de coses que tinguis ganes de jugar
o de veure?
Jo crec que té certa part de raó.
Aquesta nova generació ha sigut molt estranya.
Ens ha arribat també amb molta escassetat,
amb molta carència
i realment potser per això no hi ha hagut
encara cap desenvolupament suficientment
atractiu perquè sigui una killer app,
aquella aplicació, aquell joc que te la compres
perquè has de tenir-la sí o sí
amb la nova consola.
Hem tingut que el Cyberpunk, el rendiment
en PlayStation 4 no era el que havia de ser,
en PlayStation 5 rendeix molt millor,
però no és realment un exclusiu,
no és potser alguna cosa
que et faci pensar en nova generació.
Coses que ja teníem amb nou renderitzats
com el Death Stranding,
ara arriba el Far Cry 6,
però no deixa de ser coses ja
que una miqueta conegudes.
On estan aquests grans exclusius?
On Sony o on Microsoft
potser no ho fan perquè siguin vies
de vendre el seu propi producte?
És una generació una miqueta desdibuixada.
Què més diuen?
Segueix el Jordi Borràs dient que ara per ara
els jocs que més esperen són el Metroid de la Switch,
que diu que li caurà per dalt, suposa,
i el de les tortugues Ninja,
també per la Switch, el 2022.
El Sergi Boixant li diu per anar a fer
amb boca jugar al Metroid Fusion de GBA
que creu que el té pendent
i l'Isaac Besora agafa la conversa
de la PlayStation 5,
que té la Play.
Em diu que si hagués sabut com ha anat aquest any
no hagués tingut tanta pressa per comprar-la.
Sembla que és ara, cap a finals d'any,
quan per fi tindrem motius per tenir
la next generació.
Al Metroid Dread hi ha hagut
una notícia que ha saldat avui
de gent que havia treballat
a Mercury Steam
en el joc durant uns mesos, però que no sortia
els crèdits, i s'ha generat
a la xarxa una sèrie
de comunicacions que m'han semblat
molt interessants de moltes vegades
gent que treballa en els jocs,
però que després no surt perquè
està molt poc temps.
Això és ridícul, perquè jo entenc
que és gent que ja no està a l'estudi,
i no surt el seu nom als crèdits.
Però la resposta de Mercury Steam
ha sigut que si has treballat
menys d'un 25% del temps
de desenvolupament, llavors no tens
res a sortir. Perdona?
25%? Un tal?
En què treballes un 1%? Baixa el cap,
demana perdó, ha autoritzat el videojoc,
fica la gent, i punt. Però aquesta excusa
de ratilla, no sé...
Sí, sí, i s'entén
per la gent que també, perquè molta gent deia
és que jo me'n recordo d'haver fet això,
perquè me'n recordo aquestes ombres o me'n recordo
justament això. Què més diuen els ullens?
Doncs ens explicaven també jocs
que tenien en el mòbil des de feia molt de temps.
El Let Caballer diu que els jocs que més
temps ha tingut instal·lats al mòbil
és el Plans versus Zombies i el To-Dot.
Amb això coincidim, amb el Plans, m'encanta.
El Zerefi Literes diu que té
el Real Racing 3 de llarg
i diu que és el GTA 5
dels telèfons.
8 anys després encara continua rebent
actualitzacions. Això està molt bé, eh?
Vull dir, això és perquè darrere hi ha
la persona que encara continua fent
i actualitzant el joc, que això diu molt
de qualsevol creació, no sé si alguna cosa més.
Doncs sí, mira,
l'Adrià ens diu... No, el Zerefi ens deia
heu provat mai el live view de Google Maps?
Ho heu vist? Quin?
El live view de Google Maps,
que és com si estiguessis en els carrers
en directe. Sí, sí, sí, jo he fet això sovint,
sí, m'agrada. Et va bé, eh?
Tu vas pas servir normalment? Sí, sí, sí, i tant.
A veure, és el joc seu que estiguis al carrer, no?
Sí, ja estàs allà. Sí, sí, sí, i tant, i tant.
És la cosa que quan vaig a
qualsevol lloc abans d'anar-hi,
doncs ho veig més o menys com
és de forma virtual.
Però no, tu estàs dient al Google
el Street View.
No el Street View, eh? És com...
Tu me'n deien que només li faltava posar
les Google Glasses, no? Que és pràcticament com
com si estiguessis en el carrer,
o que no. Crec que és un fit,
és vídeo com en 360
d'allà mateix. Ah, val. Exacte.
Jo diria que és una cosa semblant, sinó que, escolta,
que d'agafi ens ho acabi de definir perquè tenim...
Exacte. Jo igual
em mereixo, eh? No ho sé.
Molt bé, doncs arribem al final
del Generació Digital.
Gràcies a tots, Eli i Francesc.
Fins aviat. I tant, fins la propera.
Bona tarda, Ronaldo. Moltíssimes gràcies i molta sort
en els projectes que vinguin i els que tens tot.
Moltes gràcies a vosaltres per invitar-me.
Ara vas al vaixell? No, ara vaig a Enty
a donar classes, que m'estic sortant la classe per aquí.
Oh, ens està molt greu. Professors de Enty, directors...
Disculpeu. No, sí, sí.
Per cert, gràcies a Margar Bas
per la correcció del nostre guió
i gràcies al Dani Jiménez del nostre tècnic de son,
que ara apaga
ja el seu nou sistema operatiu on té
el Dalit, eh? Marchem amb la música
del videojoc Back 4 Blood,
que ha sigut aquesta setmana per un munt de plataformes
i que ha estat desenvolupat per els mateixos criadors
de Left 4 Dead. Que vagi molt bé, adeu-siau.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.