I què?
I què? La ràdio inquieta.
Oh, yeah.
Benvinguts al Generació Digital,
el programa dedicat que parla de videojocs,
de creativitat i de cultura digital.
El programa d'avui és el setè en confinament
i és un programa molt especial,
ja us ho vam dir la setmana passada.
Amb aquest programa,
el que farem és recuperar el nostre audio,
el nostre podcast d'una hora sencera,
tant el podcast com l'FM.
Ara us explicarem els detalls.
Aquesta crisi ha fet que l'equip del Generació Digital
hagi crescut en molts sentits
i volia començar el programa d'avui
agraïn l'equip del Generació Digital
a tots ells,
a l'Elisabet Sánchez, a la Gina Tost,
al Francesc Xavi Blasco,
a l'Albert García, a l'Estar,
al Christian Vilchez
i també a l'Oriol Dalmau.
Moltíssimes gràcies per fer possible
aquest programa en aquestes condicions tan difícils
i a més fer-lo absolutament tan interessant
amb els vostres vídeos i les vostres propostes.
Moltíssimes gràcies a tots vosaltres.
Ara comencem, atenció, l'edició número 752.
I és una edició, com dèiem, molt especial
perquè si ens veieu per YouTube,
en aquests moments,
heu de saber que us esteu perdent continguts.
És a dir, aquest programa s'ha convertit
en un programa híbrid
i és que en el podcast i a l'AFM
del programa,
que se met, com sabeu,
els divendres a dos quarts onze de la nit,
hi haurà més materials que no pas aquí.
I a més, ja us anirem dient
quins són aquests materials nous,
però us vull avançar un d'aquests materials,
un d'aquests continguts.
D'aquí poc temps, dos mesos i mig,
aproximadament, farem 18 anys.
Llavors, el que hem fet és
recuperar els millors moments
que han donat aquests 18 anys.
Hem comprat un DeLorean,
directament,
i el que farem és pujar-hi cada dia
i escoltar moments
que crec que us seran d'interès,
perquè, amb els anys,
molts d'aquests continguts
no han passat absolutament de moda,
són molt curiosos i el que intentarem
és regalar-vos aquests moments per vosaltres.
Això només serà en la versió
en podcast i en àudio.
De moment, el que hem de fer
és començar aquest programa especial
del Generació Digital.
Així doncs, comencem.
Aquesta setmana,
hi ha hagut un munt de novetats a iCat
i us vull fer un resum molt ràpid,
perquè crec que és interessant que ho sapigueu.
Som a iCat, Generació Digital està a iCat,
i us ho volem explicar.
Dilluns va tornar el programa
El cel obert, de Lluís Cabaldà.
Portava uns dies que feien una sèrie de reemissions
i ara està fent programes especials
que, de veritat, són per escoltar,
sobretot, evidentment, la seva música
i com les recomana i com les explica.
Més coses.
També han tornat programes en antena,
com, per exemple, Adolescents iCat.
Adolescents iCat ha estat fent
durant aquests dies,
o durant aquestes setmanes,
continguts per les xarxes.
I ara ja tornen per Catalunya Ràdio i per iCat.
També torna en Pau Guillamet,
Guillamino, amb el seu iCat Kids,
els dissabtes de 10 a 11.
I, com deia també el Generació Digital,
fa el seu salt a l'AFM.
Des de la primera setmana de crisi,
l'Albert Miralles ha estat fent
o està fent encara l'iCat a casa.
És un programa que us recomanem moltíssim
que també sona per Catalunya Ràdio
i per iCat.
També podeu escoltar per podcast.
Cada dia recomanacions culturals
molt interessants
i amb tota la gent dedicada a treballar
en aquest programa.
Com que segurament l'Albert Miralles i el Roger Seró
i la Laia Vidal seran els primers
a entrepitjar la ràdio
quan facin el programa en directe
diari, que és els experts,
el que volíem és contactar
amb el Roger i amb l'Albert
perquè, segur que ells juguen a videojocs.
Quins són els videojocs amb els quals han estat jugant aquests dies?
Així doncs, Albert, Roger,
hola, com esteu?
I quins són aquests jocs amb els quals jugueu?
Hola, companys del Generació Digital, com esteu?
Tinc les ulleres... Bé, és igual.
Aquests dies he estat jugant molt
als videojocs de Playdead,
aquesta desenvolupadora que ens va captivar
o que va captivar tothom amb aquell fantàstic limbo
que jo he recuperat ara perquè, gràcies
al seu joc més recent,
que és Insight,
que em va flipar i que em vaig passar de la baix,
he recuperat aquest títol limbo
que segur que molts de vosaltres heu jugat.
El Murillo, l'Albert Garcia, l'Eli,
ja sabeu que soc d'aquest tipus de videojocs
que soc.
De videojocs bastant índi, bastant tranquils,
a banda del Pro Evolution,
que és l'altra dèria que tinc
i que jugo massa poc.
Són aquests, ja està,
que vagi molt bé el retorn a l'FMA.
Un petó, us estimo.
Hola, què tal? Equip del GD.
Aquí, Roger Seró, dels experts,
a casa meva, amb el meu cup de Rubik de competició
que em va recomanar l'Albert Murillo.
Un dia trepteré, a veure qui el resol més ràpid.
Però avui m'ha demanat
que us parli del videojoc
que he ocupat fins ara al meu confinament.
I la pregunta és ideal perquè just ahir,
ahir mateix, em vaig acabar el The Last Of Us
per PlayStation 4.
M'ha demanat que us digui què m'ha semblat.
Doncs faré un titular
per ser clar,
però també per ser una mica simple
i comparatiu i odiós.
És que The Last Of Us
no m'ha agradat tant
com el Resident Evil 2 Remake
si ens podem parlar d'acció i zombis
i de Survival Horror.
Al Resident Evil hi havia més horror,
en fer més por, més Survival,
era més difícil sobreviure, avançar.
I al The Last Of Us m'ha semblat
que malgrat ser una història postapocalíptica
de zombis amb acció,
l'aventura era mínima, quasi tot era acció.
L'estratègia que havies d'aplicar
fins passada la meitat del joc
era poca.
Era un joc més aviat senzill.
Al final ja s'engresca i es fa més difícil,
que és el que a mi m'agrada.
I jo vull plorar de dificultat i passar por.
Doncs al The Last Of Us,
aquest videojoc per la Play de 2014,
sí que hi ha unes escenes
en un soterrani d'un hotel
que està inundat, que sí que em vaig endur
uns bons ensurs.
I segons abans és que pel final fa una mica de por,
però no gaire.
Què és la part bona?
És molt interactiu en el sentit de...
Interactiu no és, perquè no es pot interactuar
amb massa cosa.
El que sí que és és molt cinematogràfic.
Sí que et sents immers en la història,
està molt bé el guió, els personatges,
l'ambientació, la música...
Ja he llegit que l'autor de la banda sonora
és un compositor molt valorat a Hollywood,
per tant, filmicament, molt bé.
Ara, vull una mica més de repte.
I ja que me'l vaig passar ahir mateix,
aquest The Last Of Us, us demano a vosaltres,
companys de generació, que em digueu.
A què jugo ara?
Moltes gràcies, Albert Miralles, Roger Seró.
Roger Seró,
quin dels jocs pots jugar ara
que has acabat, aquests que ens has comentat?
Doncs mira,
jo crec que pots aprofitar per anar a la botiga
de la PlayStation 4, ja que ens has ensenyat
aquest comandament de la Play.
A la botiga, Sony el que està fent
és posar-hi de tant en tant
videojocs de forma gratuïta.
Segurament ho has vist.
I segurament has vist que hi ha un
que és absolutament imprescindible,
que és el Journey d'At Game Company
i del Genova Chen, que precisament
va entrevistar l'Albert Garcia
la setmana passada al Generació Digital.
Si l'has jugat,
que crec que sí que l'has jugat,
també tens l'Encharted
i tens la trilogia per poder jugar
els tres primers jocs
de forma gratuïta.
Gran oportunitat per jugar
aquest joc d'aventures.
No passaràs tant de por, segurament,
però després més aventura,
és una cosa més facileta,
però potser després d'aquesta passió
que has posat en aquests jocs et pot anar bé.
No sé, ja em diràs.
I pel tema del cup de Rubik, quan tu vulguis.
Estic aprenent noves tècniques,
per cert, ara estic una mica més lent,
però quan vulguis, no el dos per dos,
sinó el tres per tres, que tinc aquí.
Quan tu vulguis,
podem fer un cara a cara
i a veure qui guanya.
Per cert, tot això que comentava de Sony,
d'aquests jocs que s'han regalat,
també ho està fent Ubisoft.
És interessant veure com les grans empreses de videojocs
estan posant de la seva part
per donar material
que s'agraeix
per la gent que juga força sovint.
Doncs continuem amb el generació digital Dicat
i ho fem coneixent
a una persona gràcies a Cris Vilchez.
És l'Albert Font
que es dedica a fer art
amb ítems relacionats
amb els videojocs. Hola, Cris, com estàs?
Albert, hola, què tal a tothom?
Bon dia, bona tarda, bona nit, no sé a quin horari estem,
perquè el confinament em torna boig.
Avui tenim un convidat de luxe a la meva secció
i és que l'Albert Font
és enginyer i desenvolupador a Barcelona
de videojocs, però també fa...
bueno, fa meravelles.
Albert, explica'ns una mica què és el que fas.
Bàsicament,
modelo en 3D
i després, amb impressores, ho imprimeixo,
ho processo, pinto,
ho tracto, poso bolets, no poso bolets,
faig una mica
props, objectes de videojocs,
rèpliques de pel·lícules,
una mica de tot.
Perquè totes aquestes rèpliques,
tu tens una espècie de laboratori secret,
o com ho fas? Quines eines utilitzes?
Tinc el taller
en una habitació de casa, tinc un petit taller.
Bàsicament, jo utilitzo
l'ordinador per modelar en 3D
i després, aquest model,
el passo per uns programes
que es diuen slicers
que em resulten, els poso a la impressora
i la impressora és qui imprimeix,
fent servir un material plàstic.
He vist que fas una mica de tot,
ara estem veient la part de Legend of Zelda.
Ets molt fan de la saga, oi?
Sí, sí, sí,
soc molt fan. És dels primers
videojocs que recordo jugar
quan era petit, a la Nintendo 64,
tant a Ocarina of Time
com al major esmasc
i els hi tinc bastant d'amor.
De fet, estem veient la màscara de Goron,
que és una de les teves últimes obres, no?
Això, tu les pintes a mà, també?
Sí, és tot pintat a mà.
A pinzell, com amb aerògraf,
com amb sprays, bueno,
depèn de l'objecte en si,
la tècnica que faci falta.
A mi hi ha una cosa
que m'agrada molt
i és el tema de les escenes
dins d'ampolles de vidre.
Ara estem veient, per exemple, aquí,
l'arbre d'Eku, la típica escena
de l'Ocarina of Time quan arribes per primer cop,
o no sé si és l'escena que arribes el primer cop
o quan mor, spoiler, no?
Però, bueno, és una escena inicial.
Com tu fas per fer això?
Aquest link,
com a curiositat,
el link que surt allà fa un centímetre
i cinc mil·límetres d'alt,
jo diria, un centímetre i mig.
Els faig amb l'impresor de resina,
que té molta més resolució
i ja et dic, pintar és qüestió de paciència
i anar fent.
Quant trigues més o menys a fer, per exemple,
la màscara de Majoras Mask?
Doncs depèn una mica del cas concret,
però en general trigo bastant,
perquè el que té aquesta tecnologia
és que és molt lenta.
Ara, per exemple, estic fent
la màscara de capitàn
de Majoras Mask.
La vaig començar a modelar,
aquest diumenge passat, no, l'altra,
i, de fet, ara mateix, d'aquí dos o tres hores,
s'acabarà d'imprimir l'última peça,
o sigui, unes dues setmanetes,
des que començo a modelar de zero
fins que la tinc feta.
Això et comporta algun problema
amb marques?
Perquè, per exemple, jo, si soc Nintendo
i veig aquesta meravella,
primer de tot, t'he d'aplaudir
perquè està molt ben fet, molt ben aconseguit,
però després penso, carai, això és un producte meu.
Problemes no en tinc.
És un àmbit una mica legal, anem a dir,
no és il·legal fer el que faig, ni molt menys.
Si jo ho modelo a casa meva,
aquesta propietat intel·lectual, diguem-ne,
es perd una mica, no?,
el que sí que pot passar és que Nintendo em digui,
mira, això ho has de deixar de fer
perquè, com en el fons, la propietat intel·lectual és nostra,
t'ho podem prohibir.
I en aquest cas, malauradament,
hauria de deixar de fer el que fos, no?
Suposo que també, al ser enginyer,
tot el tema de l'electrònica t'és més fàcil, no?
Sí, sí, clar, ja tinc cert coneixement
que m'encanta aprofitar
per posar llums, sons,
o el que sigui, la veritat.
Li dona un efecte molt interessant a qualsevol obra.
Doncs molta sort amb això,
que la cultura estigui amb nosaltres sempre,
això és molt important,
i una abraçada i que vagi tot molt bé.
Moltes gràcies, igualment.
Adéu, Albert. Adéu.
Moltes gràcies, Albert Font,
moltes gràcies, Cris Vilchez.
Per cert, t'hem trobat molt canviat
amb el cabell, amb aquest color de cabell,
que és molt bé, que molt bé.
Estàs aprofitant molt aquests dies de confinament.
Ara continuem
amb el programa,
amb el Generació Digital,
i arriba aquell moment curiós.
Si estàs escoltant el programa per YouTube,
escoltaràs això que estic dient,
però si ho fas pel podcast,
ara escoltaràs una nova secció,
i és que encetem
un nou contingut
de la mà de l'Albert Garcia,
que es diu Hitbeat.
Ens recomana l'Albert Garcia,
música relacionada
amb els videojocs.
És un expert en això, és un apassionat
de la música de videojocs.
Quina serà la primera proposta de Hitbeat?
Comencem aquest espai de música
i videojocs amb el Tetris.
Però no ho fem amb aquella clàssica melodia
que tots recordem
i que hem sentit infinitat de vegades,
amb la seva darrera versió,
el Tetris Effect.
Amb el nom de Yours Forever
es presenta el primer dels temes
que podem escoltar en aquest joc
que va ser publicat l'any 2018
i que podeu jugar per PlayStation 4
i per PC.
La música ens submergeix
en les profunditats del fons marí
en una composició
amb una gran progressió i molta força.
Una peça amb la lletra i veu
de la cantant Kate Brady
i el coro Muto, el qual afirma
haver rebut una gran inspiració
dels mateixos Chemical Brothers,
un tema inspirador que ens anima a fer línies
i que connecta el nostre cervell
amb el joc més conegut de tots els temps.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
No pateixis.
Un dia, les ventes poden ser més fortes.
La jove, la llum, la manera de mantenir la recordació.
A la teva vila, no hi ha cap ende dins de nosaltres,
res no es pot mesurar.
A la teva vila, no hi ha cap ende dins de nosaltres, res no es pot mesurar.
Continuem amb el Generació Digital i ara ho fem amb l'Elisabet Sánchez.
Amb el temps, m'estic adonant que l'Elisabet té uns gustos molt determinats
i apunten cap al nord d'Europa i apunten cap als Vikings.
És molt curiós perquè el joc amb el qual ha estat jugant aquesta setmana
també està relacionat amb aquests ítems curiosos que està claríssim que li agraden a la Eli.
Eli, quin és el joc amb el qual has estat jugant aquesta setmana?
Hola Albert i equip! Ara sé que pensareu que soc una pesada
perquè aquesta setmana he tornat a jugar a un joc de Vikings
i m'he reafirmat que és un gènere que m'agrada moltíssim,
ja m'agradaven sèries i en pel·lis,
però trobo que en videojocs, si estan ben fets, pot arribar a ser superemocionant.
I és precisament el cas de Frostrun, que és una aventura gràfica en primera persona
que està basat en un misteri de la mitologia i les llegendes vikinges.
El teu vaixell naufraga enmig d'una tormenta.
Despertes en una petita illa deserta i l'únic que et trobes és un poble abandonat
en el que sembla que els seus habitants han hagut de marxar ràpid presos del fànic.
El poble es troba enmig d'un bosc ple de runes antigues,
de zones congelades i inclús de cadàvers.
El teu objectiu és saber què ha passat, quin és el misteri d'aquest poble
i d'haver-se un enemic ocult amb l'ajut dels desperits dels caiguts.
Explorant l'entorn aniràs trobant objectes que guardaràs en un inventari
i hauràs d'esbrinar la manera d'anar-los utilitzant.
Alguns trencaclosques, a part de la lògica, requereixen memoritzar.
Per tant, no t'anirà malament tenir un full i un boli per anar apuntant.
Les veus que utilitza el joc són en l'antic idioma nòrdic Old Norse,
però els textos estan en espanyol.
Com heu pogut veure, els gràfics són molt bonics,
és dibuixat a mà i la seva banda sonora és original.
La història, a part d'interessant, és molt precisa perquè els seus desenvolupadors,
l'agenda Snow Cannon Games, són uns grans amants de la cultura nòrdica
i es van documentar i es van assegurar que totes les referències, objectes i textos
que sortien en el joc fossin el més fidels possibles a la mitologia.
La jugabilitat d'aquest joc és molt senzilla, estem parlant d'un clàssic point and click
i el que hauràs de fer és anar investigant per tot arreu on vas passant,
tocar-ho tot, mirar-ho tot, per veure si hi ha coses que pots anar agafant
i que et poden servir en un futur.
Només una petita observació que no queixa però que crec que s'hauria estat molt bé
i és que no existeix un mapa de tot el que seria la illa
i el que sí que és veritat és que és un camí força llarg
en el que passes per molts escenaris i en molts casos no saps com has arribat fins allà
i no saps ben bé on ets, aleshores bé, has agafat coses que et serveixen
en pantalles anteriors i no saps ben bé com de ser el camí.
Hauria anat molt bé un mapa de referència.
Però a part d'aquest detall el joc és molt interessant, jo m'ho estic passant molt bé,
és un joc per prendre-te'l amb calma, pensar, gaudir del paisatge, de la música
i no sé com ho faig darrerament però una miqueta de por també es passa,
perquè entre esperits, cadàvers i aquell paisatge nòrdic et manté tota l'estona en tensió.
A veure si us puc donar una bona notícia i aquest mal passo
i ara vaig a buscar-ne un de riure per la setmana vinent.
Moltíssimes gràcies, Eli, i moltes gràcies per acceptar aquest challenge,
aquesta temporada de jugar a un videojoc setmanal i comentar-lo
amb una crítica treballada cada setmana.
Per cert, els qui esteu escoltant el programa ara a través del podcast
o a través de l'AFM heu de saber que ara escoltareu un contingut exclusiu.
Ens pugem al DeLorean, el cotxe, amb permís del Doc i del Marty McFly,
i viatgem a un altre instant del generació digital que d'APKIPOC farà 18 anys.
Anem directament, atenció, al 24 de gener del 2011.
A veure, anem a escoltar un moment d'aquells que ens emociona.
Cada vegada que l'escoltem ho estàvem preparant al llarg d'aquesta setmana.
Ens ha costat trobar-lo.
Feia molt de temps que volíem entrevistar la persona que hi ha darrere
la protagonista de Bola de drac, que avui per fi el tenim amb nosaltres,
és lògicament en Marc Zani, l'hem escoltat fa uns moments.
Encara recorden la sèrie, només cal veure l'agentada de les xerrades al saló del manga.
Per què creus que és tan important això i que va impactar tant,
ara quan tu veus gent ja crescuda que et diu, Marc, Marc, som Goku.
No ho sé. És que no ho sé.
Sincerament, quan vam fer Bola de drac o quan a mi em van dir, un dia em van trucar,
i em van dir, escolta, mira, saps la sèrie de Bola de drac?
I dic, sí, l'has vista? I alguna vegada dic, home, alguna, no gaire.
És el que va a Akira Toriyama.
Doncs mira, què et semblaria fer el Son Goku?
Diu, el Son Goku fa una noia.
No, no, és que s'ha fet gran i tal.
Doncs quan vaig començar a fer, sincerament, és que no m'ho hauria pensat mai,
mai que seria aquesta fossa.
Tot i així, he de reconèixer que, per exemple,
clar, Bola de drac, els capítols venien amb comptagotes.
Era una sèrie molt cara, i tretes l'enviava a comptagotes.
Abans que a mi em truquessin quan fèiem 20 episodis,
i estàvem dos o tres mesos sense fer res,
abans que a l'estudi em truqués per continuar fent episodis,
a mi em trucaven a casa i em deia,
una noia, que era el president del club de fans d'aquell moment de Bola de drac,
i em deia, la setmana que ve trucaran.
I jo...
i jo.
Atenció, atenció.
La setmana que ve trucaran per fer Bola de drac.
Com ho saps, ho sabien tot.
Perquè, a més, donava la casualitat que la presidenta del club de fans
d'aquell moment de Bola de drac era professora d'art,
i un dels seus alumnes era el fill o el net d'un director.
No m'ho puc creure.
No m'ho puc creure.
D'un director important de TV3.
Fins aquí arriba.
Jo m'entrava, a través dels fans, m'entrava abans que els altres,
abans del propi estudi, que venia Bola de drac.
Una cosa que vull comentar, que ara comentava el Marc,
de tota aquesta història que ha portat, que molta gent ho recordi,
jo vaig treballar durant molt de temps amb una actriu de la platja
que es diu Noemí Ballarri, que no recordo quina sèrie va fer,
i un dia la van convidar al Saló del Còmic.
Ella no sabia a què anava,
però diu que mai més ha anat al Saló del Còmic,
perquè les noies li anaven plorant, demanant-li un...
Clar, ella no s'esperava això,
i diu que mai més va voler connectar amb la gent que escolta la sèrie
perquè va quedar absolutament desbordada.
I això també suposo que et deu haver passat, no?
Sí, he anat tres o quatre vegades, en veritat,
i bé, és divertit, millor.
Ara, és gratificant veure una persona que li agrada un producte
i que et diu que li agrada, que ho fas bé,
a veure, és gratificant, ara,
que també et sents una mica fielos d'on estic,
quan veus tanta gent...
¡Camejame, camejame!
Al xat jo te'ls he filtrat, eh,
però tots demanen que facis un cameja.
Clar, és que això és com allò de bodes, bautizos i comunions,
que vas i...
Mira, que ell no és un guapo, i tots allà amb el tovalló,
que faci el camejame, que faci el camejame.
Són moments friquis, que no hi ha un moment que...
Des del xat tenim en Francesc Fanellosa,
que diu salutacions, Marc,
de part del geni tortuga de la versió valenciana de bola de drac.
Aquí al País Valencià també va tindre molt d'impacte
l'audiència de bola de drac,
tant amb la versió valenciana com la versió catalana.
Quan us arriben els guions per llegir-los
i us trobeu frases d'aquestes èpiques com
no, jo vull fer, no sé què, i faré la mega bola,
no us fa com vergonya?
El que passa, el que és cert és que, sobretot quan vas d'actor
i amb manges,
és molt difícil saber de què va el capito.
És a dir, tu fas la teva seqüència,
més o menys la te l'expliquen,
semblant el que fa el personatge,
però no li expliquis a l'actor,
no en diren res.
Però el manga és tan exagerat
que arriba un moment que t'acostumes.
És l'hora dels Teletubbies.
És l'hora dels Teletubbies.
Tinky-winky. Tinky-winky.
Tipsy. Tipsy.
També va ser director de l'oblatge d'un fenomen
com van ser els Teletubbies,
i ens sembla més a més que va ser una cosa duríssima.
Del...
No pitjor perquè va ser molt gratificant,
però del més dur que he fet amb la meva via professional.
Perquè eren les exigències que posava la BBC
a l'hora de sablir.
Sí, la BBC, primerament el tema de les veus,
que fossin molt, molt semblants a les originals.
A veure, la BBC cuida molt el seu producte
i quan volen exportar el seu producte,
volen que sigui com el fan ells.
Si no, et diuen, adiós, mi buenas.
Llavors, dintre dels contractes,
on és aquest, que les veus fossin iguals,
i després els nens, sabeu que als Teletubbies
sortien sempre els nens,
els nens de carrer que explicaven coses,
volien que ho doblessin nens, de veritat,
del carrer, que no haguessin fet doblatge,
perquè ells tenen una mica com el tema barricès.
A més, tenen la idea,
que també jo trobo exacte,
precisament, que el nen, si escolta,
veu un nen amb la seva pròpia veu,
s'identifica més.
Això volia dir fer una estria
entre 100 o 200 nens
que van passar per l'estudi,
perquè, clar, nens,
però que si més no paréssim bé el que va,
i que tinguéssim una mica de gràcia.
Llavors vaig agafar 50 nens,
perquè tots eren diferents,
entre 3 i 9 anys,
el més petit que vaig fer servir
tenia dos anys i mig, tres,
i després els personatges,
sembla molt fàcil,
perquè el primer dia que vam fer la prova,
que només li he dit una frase
que teníem que enviar a Londres,
vam estar, per dir una frase,
tots els actors que fèiem els Teletubbies,
que érem dos nois i dos noies,
dos hores de rellotge, per dir només una frase.
Jo només volia comentar una cosa.
Ahir al diari Gratuit Què
va sortir un reportatge sobre la televisió
i precisament per comentar els mals de la televisió,
la imatge que va triar al diari
va ser una imatge de bola de drac.
Bola de drac és el dimoni.
Quan jo sempre vaig trobar que a la sèrie
anàvem una mica sobre el companyisme,
els sacrificis i tot això,
però anava d'això,
i em va semblar sorprenent que tornessin a ficar aquesta imatge.
A casa meva no em deixaven veure el Simpson,
perquè deien que el Simpson era un nen dolent,
però a mi em deixaven veure Harare i bola de drac.
Marc Zani, ha estat un plaer,
tenia moltes ganes de sentir-te
i els audience has viscut en resposta amb gran alegria.
Saps que això és casa teva, que és Generació Digital.
Moltes gràcies.
Cada divendres a dos quarts d'onze de la nit a iCat.
Això és ara, això és el Generació Digital d'iCat
i ara anem amb més continguts.
Ara parlem de la sèrie d'anime High Score Girl.
Fa poc que ha arribat a Netflix
en forma de segona temporada.
Aquesta sèrie està basada en un manga
que ens transporta al Tòquio dels anys 90.
I la sèrie l'ha vist l'Albert García,
que és una sèrie que va arribar a Netflix
en forma de segona temporada.
Aquesta sèrie està basada en un manga
que ens transporta al Tòquio dels anys 90.
I si la sèrie l'ha vist l'Albert García,
em penso.
Perquè crec que no sé si està mirant la sèrie
o està jugant a videojocs.
Albert, estàs pel tema o no?
Albert, soc en Riu
i t'estic parlant des del teu subconscient.
Un veritable guerrer lluita fins al final
i mai es rendeix.
Demostra el teu poder.
Hola Albert i família GD.
Com heu vist, el Riu, el personatge de Street Fighter 2,
és com si fos una mica la meva consciència.
Aquesta és la sèrie d'animació
de la qual us parlo avui, High Score Girl.
Aquest anime es basa en un manga
que està escrit i dibuixat
per en Rensuke Oshikiri.
Un manga, un còmic,
que es va començar a publicar l'any 2010
i la seva història va anar evolucionant
fins a l'any 2018.
Que precisament és l'any en el qual es va estrenar
la primera temporada
de la sèrie de televisió.
Curiositat, tant darrere del manga
com de la sèrie,
està la productora de videojocs Square Enix,
que és el nom que apareix
a la sèrie de televisió.
De què va High Score Girl?
Bàsicament és la història d'En Haruo,
un noi adolescent
que li encanten els videojocs
i es passa el dia de casa a l'institut
al Saló Recreatiu
per jugar a Street Fighter,
Fatal Fury...
A tots els videojocs ell vol
compartir-se en el gran campió.
Què passa en aquesta situació
de la Tòquio dels 90?
Al seu barri arriben dues noies
que també són super bones jugant a videojocs.
Llavors s'estableix com un triangle amorós
on, darrere d'aquesta història
dels tres personatges,
hi ha tot el reafons de la cultura
del videojoc en aquesta època
que és molt interessant.
La sèrie té 21 capítols
entre les dues temporades
i una cosa que m'agrada molt
és com tracten els videojocs,
com capturen l'essència dels videojocs,
com els capturen, no?
Com aconsegueixen les imatges, no?
I es veu molt clarament tota la cultura arcade.
Una altra cosa que m'agrada molt
és com parlen de l'actualitat
d'aquella època, no? Per exemple,
a la sèrie es veuen també les consoles
que tenen a casa, no? La Super Nintendo,
la Super Famicom, la PS Engine,
quan apareix la PlayStation,
no? El que va a suposar.
El Haruo, per exemple, no té la PlayStation,
té la Saturn, no? Perquè és molt fan de Sega
i juga al Virtua Fighter. Tots aquests detalls
estan reproduïts a la sèrie i no us perdeu
aquest detall també de la música.
La música està composada
ni més ni menys que per la
Yoko Shimomura, la compositora
de Street Fighter, de Street Fighter 2,
que és... De fet,
Street Fighter és el gran referent
d'aquesta història, no?
I si abans m'heu vist
doncs tenint en Riu com a la consciència
meva, doncs el protagonista
té en Gail, que és com la seva consciència
que li parla i tots els seus dubtes
superexagerats. La sèrie té molt
sentit de l'humor, és una comèdia.
Veure-la m'ha fet connectar molt
amb aquelles experiències, quan vaig
poder viatjar fa poc a Tòquio,
amb motiu del Tokyo Game Show,
i a la sèrie m'ha fet connectar
molt amb aquelles experiències, quan vaig
poder viatjar fa poc a Tòquio,
amb motiu del Tokyo Game Show,
i que vaig explicar-vos al Generació Digital
al començament d'aquesta temporada.
I vaig comentar-vos la visita
als salons recreatius. Veure tot aquell ambient,
aquelles imatges, aquells
edificis plens de videojocs,
m'ha fet connectar molt amb la sèrie
de televisió i entendre-ho encara més
a aquesta fal·lera que tenen els
videojocs allà. En definitiva,
High Score Girl, una sèrie
que teniu disponible a Netflix,
21 capítols, dues temporades
que en el capítol són 20 minutets,
i que us encantarà, sobretot, si sou
fans de la història dels videojocs.
És una sèrie que captura perfectament
els anys 90
el món del videojoc al Japó,
amb molt detall, amb gent que controla molt,
que està feta amb molt carinyo la captura
de les imatges. Per tant, si sou aquest
públic objectiu,
gaudireu molt d'aquesta sèrie.
Vinga, fins ara!
Moltíssimes gràcies, Albert, per aquesta
recomanació. Mira, m'has fet pensar
curiosament en un documental
que també passa a Tòquio, però passa
uns anys abans,
és dels anys 80 a Tòquio.
Si teniu Filmin,
recupereu, sisplau, el documental
Tokyo Ga. És antic,
és molt antic, és dirigit...
Bé, molt antic, és dels anys 80,
està dirigit per Vim Venders,
i la veritat és que us podeu fer una idea
de com eren zones com les que comenta
l'Albert, però també
com és la vida o com era la vida
dels anys 80
de la gent que vivia
a Tòquio en aquella època.
No sé si ha canviat molt o no, però és ben
curiós conèixer els japonesos a través
d'aquell documental.
Més coses de Tòquio, precisament.
Si escolteu la nostra versió
en podcast o a l'AFM,
ara escoltareu una
sinopsi d'un videojoc
que també, que és mític,
que també passa a Tòquio, i que
el tinc aquí. El Jet Set Radio,
aquest joc de Sega que va fer per la Dreamcast
amb una banda sonora al·lucinant
i que, si escolteu el programa
per podcast, podeu escoltar
la seva banda sonora i la seva sinopsi.
A Tòquiotó,
una ciutat d'Àsia
semblant a Tòquio.
Aquesta senyal passa per sobre
d'edificis, a través de les vies
de tren, a la velocitat del so
i s'endinsa pels carrers de Tòquiotó.
Aquest és Professor,
el rei de la zona, DJ
del moviment clandestí i capità
de l'emissora pirata Jet Set Radio.
A Tòquiotó,
tres grups es disputen el poder.
A l'oest es troben aquests tipus
fanàtics de la cibertecnologia
que es fan dir noise tanks.
A l'est es localitzen els Poisson Jam,
un grup de tamararis pervertits
coneguts per les seves disparatades
caretes. I al sud,
a Shibuya, la banda del Gigi
sembla el terror entre els ciutadans.
Cadascun d'ells té una
assignatura de grafitti que utilitza
per delimitar el seu territori.
Des que el govern de Tòquiotó
i el grup constructor Rokaku
van posar en marxa el projecte segle XXI,
el capità Onishima
i la policia han intentat reforçar
la seguretat de la ciutat.
Què és això?
Algú pirata ha pintat la seva assignatura
per tot Shibuya.
Tinc la terrible sensació
que Tòquiotó està a punt de convertir-se
en un camp de batalla.
No m'agrada, però no puc fer res
per evitar-ho.
Ara és el moment de viatjar
a una galàxia molt llunyana
on hi tenim el francès Xavi Blasco
que està buscant jocs de Star Wars.
No els millors, no els més populars,
sinó segurament els jocs
dels que no haureu sentit
mai a parlar, però que el francès
sí que té. Hola francès, com estàs?
Hola Albert, iuients del Generació Digital.
No.
No són els droides que estic buscant,
perquè en realitat no busco droides, busco
una altra cosa, però, dels mons Star Wars. Busco
videojocs.
La llicència de Star Wars és potser una de les més potents
de la fantasia ciència-ficció del segle XXI.
Se n'han fet de llarg
més de 50 videojocs basats en els mons
Star Wars. Alguns seran bons,
altres no tan bons,
però no són d'aquests els que vull parlar.
Avui vull buscar
jocs que hagin explotat aquesta
llicència tan potent de forma
bé, inusual i potser
una miqueta exòtica. Vosaltres
decidireu si en realitat són bons o mals
jocs. Per tant, desplegueu
les ales dels X-Wing perquè haurem de
recerca.
Aquells que tenim prou de
recordar la trilogia original
al cinema, segurament també ens sonarà
una sèrie de dibuixos animats que van fer
per a la tele quan encara érem petitons.
Estic parlant de la sèrie basada
en els droides,
droids, que va tenir també
el seu videojoc per sistemes de 8 bits.
En aquest joc publicat pel Mastartronic
controlàvem a C3PO i
havíem de resoldre una sèrie de trencaclosques.
No només es va basar un joc
en els droids, sinó que també
en va haver-hi un basat en els Ivox,
que també tenia la seva sèrie de la tele.
Lego
ha utilitzat de forma molt encertada
les llicències de Star Wars i
ha fet jocs autènticament fantàstics,
però n'hi ha un de molt curiós
per promocionar els seus calendaris
d'advent, on obries
una minifigureta
amb els dies previs arribant al Nadal,
va treure també un videojoc per navegadors
basat en Flash, sobre
Lego. Era el Lego Calendari d'Advent.
Cada figureta que obries
portava un petit codi que podies posar
en el joc per augmentar el nombre de
personatges, jugadors que tenies.
El joc era un simple laberint
on havies d'anar trobant un arbre
de Nadal a cada fase, i així
doncs mira, anaves entretenint
fins que arribava el gran dia.
Recordeu un temps on no ens podíem connectar a internet?
Si ens volíem personalitzar l'ordinador
no ens podíem pas descarregar
ni fons de pantalla, ni sons per l'escriptori
ni packs d'icones.
Havíem d'anar a una botiga i comprar un pack
que ja estigués preparat.
Això és el que va fer LucasArts amb Screen Entertainment,
una sèrie de temes personalitzats
per dotar al nostre ordinador de
decoració Star Wars.
Ja sigui aquest rellotge
que ha estat en l'Estrella de la Mort
o tot de personatges que corren per sobre del nostre
escriptori, entre moltes altres coses.
D'Star Wars se n'han fet molt bons
videojocs, i sabeu què?
També molt bones taules de Pinball.
Així doncs, per què no fusionem els dos mons
i tenim videojocs de Pinball
de Star Wars?
Totes aquestes taules es podien comprar
soles o també descarregar-se pel programa
Zen Pinball 2.
Estaven basades en pel·lícules concretes
específics.
Les Desktop Adventures van ser la forma en que
LucasArts va intentar explotar dues de les seves
grans llicències, Indiana Jones i Star Wars,
en una sèrie de jocs que encaixaven
molt bé en el novedós look
que en aquell moment aportava al Windows 95.
Una de les característiques
d'aquestes aventures d'escriptori
era que no tenien un argument molt ben definit.
Simplement fèiem encàrrecs per ioda
i havíem de recollir claus o objectes
dispersos per uns mapes
que ens recordaven a molts dels escenaris
de les pel·lícules.
Mapes cada mes es generaven de forma procedural
i per tant cada partida eren diferents.
Shadows of Empire
és un joc que trobem per PC i Nintendo 64
i que no està basat ni en cap personatge
ni en cap pel·lícula de la franquícia
Star Wars coneguda en aquell moment.
Shadows of Empire
era un invent transmèdia.
Existia novel·la, còmics,
banda sonora i també videojoc.
En una aventura que succeïa
entre l'imperi contra taca i el retorn del Jedi
i on seguíem les aventures de Dash Render
que intentava rescatar Han Solo congelat
de les mans d'en Boba Fett.
Hi ha molts jocs de carreres
que es basen en l'univers Star Wars,
sobretot des que, amb l'amenaça fantasma,
vam descobrir les carreres de vaines.
Bombay Racing, però, és un joc molt més peculiar.
Aquí, realment, estem
en una mena de versió del Super Mario Kart
i els nostres personatges són
gent de Star Wars, però amb el cap ben gros.
Una franquícia com Star Wars
també ha posat el seu peu
en els jocs d'entreteniment
i també d'educació,
els Edutainment,
jocs que intenten que, a part de passar-nos-ho bé,
aprenguem una miqueta.
Un dels personatges més odiats
del univers Star Wars és presidament
el protagonista d'un d'aquests jocs,
Jar Jar Journey.
Aquest va ser un cederrom interactiu
pensat per nens a partir de 4 anys,
on gràcies a Jar Jar i altres personatges
de la mena de fantasma,
es volien millorar les capacitats lectores dels nens.
Una altra forma de fer un joc entretingut,
però també educatiu, va ser
Droidworks.
A Droidworks ens fèiem càrrec d'una fàbrica
constructora de robots, i utilitzant
diverses peces podíem construir robots
que complissin diverses missions, i a la vegada
anar aprenent sobre conceptes com
l'electricitat, l'òptica,
el magnetisme o el moviment.
Un altre ús que se n'ha fet de la llicència
d'Star Wars ha sigut en jocs de taula,
i aquesta vegada veient com videojocs basats
en jocs de taula també han tingut
la seva pàtina de Star Wars per sobre,
per exemple, els escacs.
Star Wars Chess era un joc d'escacs
relativament decent, però la seva gràcia
era veure com els personatges d'Star Wars
feien el mateix que els del clàssic,
bat el chess sobre el tauler,
moure's i lluitar de veritat.
També el monopoli.
En aquest videojoc de l'any 97,
del clàssic de jocs de taula,
però amb ambientació de Star Wars,
sentim la veu de l'actor original de C3PO,
Antoni Daniel, que ens acompanya durant la partida.
I com no podria ser d'una altra manera,
tots els terrenys que podem comprar
són parts dels universos de Star Wars.
I bé, acabarà realment en un joc
que crec que no em puc escapar
de mencionar en un reportatge com aquest.
A finals dels 90, els jocs de lluita
seguien sent els reis de les consoles.
Street Fighter era imbatible,
i a més sagues com Tekken o Virtua Fighter
havien portat la lluita als polígons.
En aquest moment, Masters of Terrascasi
no va satisfer ningú,
ni els fans de Star Wars,
ni els fans dels jocs de lluita.
Doncs bé, Albert, jo i el meu amic
seguirem buscant videojocs curiosos,
sigui quin sigui el record de la galàxia
on s'amaguin. Fins la setmana vinent!
Moltíssimes gràcies, Francesc,
per aquest viatge a les aventures de Star Wars
i per explicar-ho pel generació digital Dicat.
Ara és el moment d'agafar la moto,
i és que ja està aquí la nova temporada del MotoGP,
almenys de forma virtual,
perquè de forma real
cada dia escoltem notícies
de la cancel·lació dels Grams Premis.
El campionat de motos
arriba per les consoles de tot el món.
El joc l'ha pogut jugar l'Oriol Dalmau,
i com fa cada setmana
ens farà un balance de la seva qualitat.
Hola, Oriol Dalmau!
Ei, què passa, gent?
MotoGP 20,
el típic videojoc esportiu anual
que surt per totes les plataformes,
Nintendo Switch inclosa,
i que ja sabeu el que significa
una entrega anual,
que quan surti el MotoGP 21 l'any que ve
doncs aquest us en donaran 3,5 euros
en el mercat de segona mà.
És el que hi ha.
I coses del coronavirus
és la primera vegada de la història que jo recordi
que surt un videojoc
esportiu d'un campionat que no existeix.
Bueno, no existeix.
O està parat,
està parat sense feixa,
perquè no s'està corrent MotoGP, com sabeu,
ni cap campionat de motociclisme.
I jo no soc capaç de valorar
si això és positiu o negatiu pel videojoc.
Si, per una banda,
el fet que surti el joc
en un moment en què el referent real no existeix
li pot treure vendes
en les primeres setmanes tan vitals
per un videojoc,
o, al contrari, el fet que la gent tingui mono
farà que precisament
es vengui aquesta edició més que mai.
El que sí que s'està fent
és que els pilots professionals de MotoGP
estan fent curses online amb aquest videojoc.
Això és una publicitat
que no hagués somiat mai un videojoc.
Com ens hem de veure?
Bueno, el joc què tal?
Vagi per davant, que jo és el primer videojoc de motos
que jugo des del Super Hangon
de Mega Drive.
Per mi,
molt millor que aquest MotoGP 20.
Ja em perdonareu, soc un vell,
mira quin cabell tinc.
Fa molt temps que no puc anar-me'n a tallar pel confinament,
però soc un vell!
I jo recordo aquesta música...
Mira, no sé si es veu,
gallina de... No es veu.
Gallina de piel.
Ja us dic, què és el que he notat la primera vegada
que jugo un simulador de motociclisme actual?
Doncs que el control és molt fumut.
Clar, perquè...
A veure, estem davant d'un joc
que vol ser un simulador, que vol ser realista.
I jo no tinc un manillar de moto,
m'enteneu o no? Jo jugo molt,
he jugat molt amb videojocs de Fórmula 1,
m'agraden molt, però clar, amb la Fórmula 1
jo puc tenir un volant
amb les seves leves per canviar
les marxes, amb els seus pedals,
però en un videojoc de motos jo sí o sí
m'he d'apanyar amb això.
I és molt raro.
Podeu fer la següent prova.
Mireu els streamers que estan jugant
amb aquest Moto GP20 pels llocs.
Veureu que la conducció
no és realista perquè
és que fan moltes coses rares.
O sigui, els pilots van fent esses,
les motos se'ls invaden, es cauen 700 vegades.
Que a veure, et pots baixar el nivell
a sac, et pots rebobinar
700 vegades, però
acabes tenint molt la sensació
que és la moto la que et porta a tu,
no tu qui portes la moto. No sé si m'explico.
No passes dues vegades la corba
de la mateixa manera, que costa molt.
Deixant davant del tema del control,
la resta és molt notable.
És a dir, fins i tot una mica
per sobre del que és Codemasters
amb els jocs de Fórmula 1.
Els gràfics no estan mal,
tot i que no destaquen molt,
suposo que estan esperant
en la propera generació.
Pots triar entre millor resolució,
millor tasa de frames, circuits detallats
al mil·límetre, el multijugador,
els modes històrics els costa molt.
Fes un mod històric com d'Humana,
un campionat sencer dels anys 80,
no tens quatre curses allà.
I sobretot el mod de trajectòria,
que ha millorat molt pel que he llegit
d'anys anteriors i és molt guapo.
Pots córrer moto 3, moto 2, moto GP,
tens un refràs en tant,
pots anar fent I+, millorant la moto,
està molt bé. I un gran nivell
de personalització, pots personalitzar-te
el mono, el casc, amb moltíssimes opcions.
Jo amb Codemasters i la Fórmula 1
no he fet un casc personalitzat mai.
Codemasters, mai!
Irrealisme, el consum de benzina
canvia en funció de la conducció,
si és més agressiva, si menys,
un desgast asimètric del neumàtic de davant
i el de darrere, la pluja...
Bé, vaja, que és un joc que al final
tornarà loco a tots els aficionats del motociclisme,
us alou de comprar, però li falten coses.
Per exemple, la Ia dels rivals,
seria bastant millorable,
el mod històric que deia Mika Kutre,
el so irregular, els comentaristes...
Ah...
Fatal, semblen 3-4
bauetes gravades de loquendo,
o sigui, treu espectacularitat a les curses.
I el que dèiem gràficament tampoc no,
està bé, però no...
Ara, en general, un joc notable, recomanat,
sobretot si no teniu el MotoGP 19.
Així que, si us ve de gust fer de market virtual,
ja ho sabeu, MotoGP 20.
Au, a veure com us aclareu amb això.
Amb aquest acceleres, amb aquest frenes
i amb aquesta merdeta d'aquí,
amb això, has de fer
estraçades de...
Jo, amb el que m'ho passava bé, era amb aquest.
Ai...
Que em faig molt vell, eh?
Molt vell.
En aquesta ocasió,
ens traslladem fins a mitjans dels 90,
quan surt a la venda Policenauts,
una aventura conversacional
que ens trasllada a un món futurista
ambientat a la Los Angeles del 2040.
Estem davant d'un joc de culte,
i no tan sols perquè el seu director
és el respectat Hideo Kojima,
sinó perquè Policenauts
mai va arribar a sortir a la venda
fora del Japó.
The End of the Dark, el tema que escoltarem,
és el principal leitmotiv del joc,
una composició icònica que ens situa
en aquesta barreja entre la ciència-ficció de 2001,
un audizer a l'espai
i l'acció d'arma letal.
Segurament, ara quan escolteu les veus sintètiques
i harmonitzades del tema,
a molts us sonarà.
És normal, Hideo Kojima va fer un homenatge
a aquest tema del joc Policenauts
quan va decidir convertir-lo
en la primera música que se sentia
en el conegut Metal Gear Solid,
un gran tema produït
per la meravellosa banding house de Konami,
la Konami Kukeiha Club.
L'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari
de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escen
de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari d'escenari de l'escen собствен i tro
Arribem gairebé al final del generació digital i ho fem amb l'Star.
Quan no és Atari és Google, quan no és Google és Apple. L'Star sempre té coses a dir de les grans corporacions i això està molt bé.
Fins i tot pot fer prediccions de futur. Ell ja està preparat per la Developers Conference d'Apple de juny i ens ho fa servir i ens ho farà saber tot seguit.
Si consumeixes el generació digital per podcast o per l'FM, també escoltaràs la música de Motohiro Kawashima, un mític compositor japonès de música per videojocs que ara torna per posar la música de Street of Rage 4 que apareix aquesta setmana i que torna a la vida aquesta mítica nissaga de videojocs beat'em up de scroll lateral.
Escoltem l'Star, escoltem la música de Motohiro Kawashima i ens acomiadem fins la setmana vinent. Adéu-siau.
Si sentiu això, sou una resistència.
Què tal, Murillo? Com anem? Mira, avui farem un petit viatge cap endavant en el temps. No anirem gaire lluny, ens plantarem el juny del 2020, que és quan Apple ha confirmat que farà la seva Developers Conference i una Keynote de manera virtual, per internet, on presentarà les novetats de la casa, però sobretot enfocat més al que són pels desenvolupadors.
La cosa tindrà el seu interès perquè, per un rumor, notícia, filtració de finals del 2019, doncs com te la podries resumir? Seria una miqueta així com...
Tete! Apabela! Això seria una miqueta el que li va dir Apple a Intel, perquè els processadors Intel, que són els que porten els Macs de sobretaula i els portàtils, els MacBook,
doncs bé, són cars, gasten molta bateria, es calenten, rendiment comencen a ser ajustats, i això Apple no ho suporta, diu que no pot ser que s'ha d'evolucionar.
I el pretendent que té a la vista és AMD, els microprocessoros de AMD, que tenen tot el contrari, són més barats, són més eficients, gasten menys, i això ha portat al rumor que la gent diu que Apple baixarà els preus dels ordinadors.
Ara mateix, doncs, un MacBook Pro val uns 1.500 euros i l'altre, amb un preus de 1.800, i és clar, doncs es pensen que baixaran.
Clar, aquí la cosa que no cau mai ningú és que el problema que sempre ha tingut Apple, que és poca RAM i el programari, sobretot el sistema operatiu.
Ara el Catalina aquest doncs és horrible. I aquí estarà la cosa, presentaran un nou sistema operatiu, presentarà un altre iPad, presentaran un altre MacBook Pro, segur que sí.
Doncs bé, aquí de dos mesos sabrem xato. Ja ho veurem, petonets.
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Ah
Fins aquí el programa d'avui.
Fins aquí el programa d'avui.