I què?
I què? La ràdio inquieta.
Oh, yeah.
Generació digital, amb Albert Murillo.
Humanize.
Benvinguts al generació digital,
el programa dedicat que parla de videojocs,
de creativitat i de cultura digital.
Ara comencem l'edició, atenció, número 738,
i ho farem coneixent l'experiència de l'Albert García
amb el nou videojoc DOOM,
que s'ha convertit en etern.
Coneixerem des de dins l'exposició Gameplay cultura del videojoc,
que es pot veure al CCCB de Barcelona,
i entre molts altres continguts ens endinsarem
en els videojocs de Walking Dead.
Comencem.
Això és...
Generació digital.
Ginnatost.
Francesc Xavier Blasco.
Elisabet Sánchez.
Includer.
I avui amb Albert García i Oriol Dalmau.
Molt bé, com esteu?
Molt bé.
Escolta'm, em heu d'explicar coses concretes
que us hagin passat aquesta setmana
relacionats amb tecnologia o amb videojocs.
Albert García.
Som-hi.
Jo m'he emocionat moltíssim amb el nou videojoc d'Oliver i Benji.
Ho vam veure.
Ho vam veure al Twitter, on és, eh?
Sí, sí, sí.
El van anunciar aquesta setmana
i per fi el joc d'aquesta música que tarareja l'agina
de Los Magos del Balón, Oliver i Benji.
Con el balón en los pies.
Aquest, aquest.
Però no es deia Oliver i Benji, el videojoc original.
El joc es dirà, evidentment, ho tinc aquí apuntat.
Captain Tsubasa Rise of New Champions
per la Play 4, per la Nintendo Switch i per l'ordinador.
Diuen que sortirà aquest 2020.
I sembla que serà com el somni fet realitat dels fans de la sèrie,
perquè per fi podrem jugar amb aquells personatges
com si fos la sèrie, realment.
En uns camps de futbol impossible.
De tres hores de recórrer.
Els suits de pilota que començaven al principi del capítol
i acabaven al final.
Imaginau-vos, a l'hora d'escollir opcions a duració del partit.
I tens 7 hores, 12 hores...
No puc baixar de 7 hores, 7 hores és el mínim.
És l'anti-FIFA, eh?
Una pregunta, sortirà a Europa, el veurem a Europa?
Ah, sortirà a Europa, sí, sí.
Que és a Europa, perdoneu, que l'equip...
És un continent.
El videojoc s'arribarà aquí... És una pregunta pertinent.
Ah, que s'arribarà a Europa, d'acord, no ho havia entès.
Pensava que hi havia un equip que es deia Europa.
A part també hi ha l'Europa.
Però és molt pertinent, la pregunta,
que els videojocs de Capitán Subasa mai han arribat aquí.
Ens han quedat amb les ganes. Aquest arribarà.
I aprofitant que us ho ha anunciat, vaig fer un fil a Twitter,
al voltant d'aquella cosa que us vaig començar a explicar
a començaments de la temporada, que en un barri de Japó,
el barri on va néixer el dibuixant del manga original,
hi ha moltes estàtues dels personatges.
Marc Lenders, Tom Baker i companyia.
I encara guardes les fotografies,
i les vas anar pujant al teu Twitter, eh?
Sí, sí.
Recurrem, a més, que l'autor el t'acagari d'una relació amb el Sabadell.
Perdó? Amb l'equip de futbol del Sabadell?
O seria el Terrassa? Però jo crec que és el Sabadell.
Ui, ui, ui!
Ui, ui, ui, ui!
Segui, Legis!
Ho estic dient de memòria.
Però hi té una relació.
Sembla que l'equip teu oficialment porta una imatge
de l'Oliver Benji, de l'Oliver amb la samarreta del Sabadell,
en el seu autobús.
Crec que és el Sabadell perquè el va comprar algú oriental,
no sé si... no sé d'on era, eh?
Algú oriental, molt bé.
Sé que hi ha una relació, i que ha estat a casa nostra,
que ha dibuixat també en el vestidor,
i tenen arts originals de l'Oliver allà amb la samarreta del Sabadell.
En 600 programes mai hem parlat tant d'esports com un.
Exacte, exacte.
Doncs mira, fem canvi de tema i ens anem a l'espai una miqueta, Gina.
A l'espai? Sí, no ens anem a l'espai.
No, no, no ens anem a l'espai, no, no.
Avui estic... Baixa la terra.
Baixa la terra.
Tot té una explicació.
He vist l'Ego i he pensat en l'anunci que fa aquesta setmana a l'Ego
que els podrem fer, amb 80 peces, exactament l'estació espacial.
Felicitats. Però jo parlava d'una altra cosa, de l'Ego, no jo.
Doncs mireu, sabeu que fa unes setmanes us vaig parlar d'un joc
que en dèiem la oca cabrona, no?
Sí, sí, sí, sí.
Que era aquella oca que anava a molestar
i que el teu objectiu era ser una oca i molestar.
Doncs ha tingut tant d'èxit que uns fans han creat
una espècie com de pack del l'Ego
de l'oca cabrona de l'untitled Goose Game
i l'Ego té una pàgina web on tu pots pujar aquests packs
i la gent vota.
Doncs està tinguent tant d'èxit que fins i tot estan dient,
escolta, que això pot ser realitat,
pot ser que en uns mesos, però potser és un any o dos,
puguem tenir un pack de l'oca cabrona de l'untitled Goose Games.
I no seria estrany de qui, de la votació de la gent,
i de les propostes de la gent,
van sortir els que ara ho trobeu a totes les botigues,
de l'Ego de caça fantasmes o de retorn al futur,
han sortit gràcies a modificacions de la gent que han sigut votades.
Sí, sí, a mi tenir una oca de l'Ego em fa molta il·lusió.
I a tu, Eli, què et fa il·lusió?
Doncs a mi em fa il·lusió vendre jaquetes...
Sí, té una paradeta.
Canvi d'armari. He muntat una paradeta.
Sí, mira, volia fer netesa d'armari,
ho anava a portar tot al lloc on habitualment ho porto,
que ho reciclen o ho envien a...
Sí, i ara ho vens, eh?
El capitalisme.
No, no. M'ajuda a mi mateixa, que també...
Només, mira, realment... També t'has d'ajudar.
Venc les coses que m'he comprat perquè no és per capritxo,
o perquè ho he fet servir un cop només,
i això trobo que li puc donar una sortida, però...
Bueno, és una aplicació que és com una mena de Wallapop,
però només de roba, que es diu Vintage,
i allà hi he posat el meu arsenal de roba,
i alguna cosa que he comprat també que està força bé.
Fantàstic. De moment estic enganxada amb això.
Doncs mira, jo últimament parlo de gent desapareguda,
fa poc em parlaven del dissenyador, en Cidmeat,
el dissenyador de l'imatge visual de Joc Voltagelló,
de peníbles com Blade Runner,
i aquesta vegada, aquesta setmana,
hem sapigut de la mort d'En Terry Jones,
un dels membres més principals i fundador dels Monty Python,
aquest grup còmic dels 70 i els 80,
però que els que us agrada l'humor absurd i l'humor anglès
segurament tots coneixeu, coneixeu el flying circus,
amb les seves pel·lícules,
i per aquells que no ho relacionin, que no ho pensin,
els Monty Python també van tenir una vida digital als ordinadors,
als anys 90, van arribar a treure un joc just al final
de l'època dels encara dels 8 bits, al 1990,
al Monty Python Flying Circus. El vaig tenir.
Jo també, un dels seus personatges, el Gampi,
que és aquest mena de idiota del poble,
participant en una aventura molt surreal,
però després han tingut, per exemple, fixeu-vos-hi,
amb l'humor surrealista que ells tenien,
packs de coses per PC que et donaven salva-pantalles,
sons idiotes, petits clips, petitíssims,
que avui tindrien la mina d'una icona,
però en aquell moment ens feia molta gràcia
veure minicoses interactives,
pel·lícules a la pantalla del nostre ordinador,
que es deia, per exemple, Complete waste of time,
una completa o de pèrdua de temps,
i videojocs també basats en pel·lícules com The Making of Life,
o el Quest for the Holy Grail,
que aquí es va dir Los Caballeros de la mesa cuadrada.
Jo em vaig comprar aquest videojoc de 8 bits
de Monty Python, que eren de plataformes,
et converties en un peix, i així era.
El vaig comprar sense saber que era Monty Python.
Mira, no, que és que...
Un joc de plataforma raro.
Però quan el vaig veure vaig dir, però què és això?
Era molt raro, era tot l'imaginari del Terry Gilliam, no?
Sí, exacte.
Convertit en plataforma i deia, però és que flipava.
Això durant els 90 i, curiosament, i això ho he descobert fa poc,
el 2011 recreant també una escena molt famosa
dels caballers de la taula quadrada,
que és aquella que els llença una vaca a sobre,
doncs hi va haver un joc per Android i Parallocs, el 2011,
que es deia, per exemple, Llançament de vaca,
on també, aprofitant tot aquest imaginari,
tenies una mena de recreació de l'anglivers,
llançant vacas a l'estil Monty Python.
Doncs jo vaig anar aquest dissabte a la Rú,
de reunió d'usuaris d'MSX,
que veia portant més de 50 anys, era 56, ja, que porten...
Perquè són bianuals, eh?
Sí, bianuals, bianuals.
I la veritat és que em va agradar molt l'ambient que vaig trobar,
un joc que l'he deixat aquí, que és el Ghost,
fet pel Francisco Teyes de Meneces,
per MSX, un metro a Bània,
que a mi m'agrada més dir
que és un joc com el Maze of Gaius, de l'època,
i la veritat és que m'ho estic passant molt bé,
he recuperat el meu MSX antic,
encara funciona, els cursors no van gaire bé,
però l'estic jugant i m'està agradant molt.
A més, és d'aquells jocs que has d'apuntar-te
per els nivells, doncs les lletres i els números...
Els codis, els codis.
Aquest metro...
Sí, per poder continuar jugant, i la veritat és que em va agradar.
Va ser una reunió que va estar força bé.
Generació digital.
Doncs aquesta setmana, Eli,
ens agradaria saber quin és el joc amb el qual has jugat.
Doncs aquesta setmana ha estat difícil
perquè m'han ajudat molt els nostres audience.
Ho vaig demanar a Telegram i segueixo demanant, sisplau.
Doneu-me idees per jugar a jocs per mòbil.
Me'n van dir moltes.
Em vaig triar una, jugaré a tota la resta, aniré fent.
L'Ed Caballer em va passar la idea del Plans versus Zombies.
Molt de nou, és molt nou, aquest joc.
Molt nou, no, però molt bo.
La veritat és que és molt bo. És un clàssic.
Sí, sí, sí, i m'encanta, estic molt enganxada.
Tu ets un senyor que vius en una casa,
i tens l'atac d'uns zombies imminent,
i l'únic que et separa d'aquells zombies és el teu jardí.
Aleshores, per lluitar contra els zombies,
el que has de fer és plantar plantes
que són les que lluiten contra ells.
Les plantes creixen molt ràpid, diguéssim.
Creixen molt ràpid,
i cada una d'elles té una manera d'atacar
o té una força concreta o una habilitat concreta.
La gràcia del joc és que les plantes no les pots plantar,
evidentment, quan tu vols.
Les pots plantar quan tens una certa energia,
i per aconseguir aquesta energia has de plantar abans unes plantes
que no tenen energia.
Aleshores, has d'anar combinant aquestes primeres plantes
per obtenir energia,
i quan tens la suficient, les que ataquen.
Aquest és el típic joc del Tower Defense, una miqueta,
que són d'aquells que necessiti des temps
i anar creant aquesta estratègia
perquè el teu lloc sigui potentíssim.
Exacte. A més a més, a mi el que m'agrada és que a priori
sembla senzillets,
però sí que és veritat que has de tenir una estratègia,
perquè si no la tens, et maten de seguida.
Són superdivertits, n'hi ha de tota mena.
N'hi ha que venen fent salt de pèrtiga,
que, per molt que tu li plantis una cosa davant,
ells ho salten i te'ls trobes de seguida a casa.
N'hi ha que són jugadors de futbol americà
i també arrasen amb tot. Són molt divertits.
I tens... són... sí, són cinc nivells.
Són cinc nivells amb deu...
Al revés, són cinc pantalles amb deu nivells cada una,
per tant, tens cinquanta nivells per jugar,
en el mode aventura, que és el que he jugat jo,
després n'hi ha a partir de sueltes,
i cada nivell també té la seva particularitat.
N'hi ha el primer que és de dia,
per tant, unes certes plantes t'aniran bé de dia i unes altres no.
El següent és de nit i el mateix.
N'hi ha uns bolets que sí que et van bé,
però unes altres plantes que no.
I així has d'anar-te adaptant al mitjà que et vas veient.
Anar aprenent què és el que vas veient.
Perquè, a més, al començament de cada nivell,
de totes les plantes que tu has desbloquejat
i que, per tant, tenen habilitats diferents,
només pots jugar amb un número limitat.
Per tant, és una miqueta de dir, de tota la meva baralla d'opcions,
haig d'escollir les que crec que em funcionaran millor,
perquè acabes agafant les teves preferides que sempre fas servir...
Alguna vegada, mentre estàs jugant,
t'adones que no és les que havies d'haver agafat,
perquè en aquell moment concret t'haguessin anat bé unes altres
que ja aprens que a la propera partida les has d'agafar,
perquè te n'aniran millor.
I aquestes partides les feies en horaris normals,
o és allò d'abans d'anar a dormir i jugues 20 minuts
i acaba seguint una hora?
Aquesta és la que intentaries no jugar a la nit,
perquè, si no, pots estar 3 hores jugant,
que ja m'ha passat.
I, a més a més, sí que crea cert nervi.
I si l'abandonar, quan jugues, dius, una partideta i ho deixo,
en el meu cas, en aquest joc és gairebé impossible.
De fet, aquest és un joc que va sortir per mòbil
i que després ha viatjat a plataformes com PlayStation 4 o Xbox.
I crec que t'havia fins i tot agafat un joc de taula.
Sí, sí, sí.
O sigui, que imagineu-vos fins on arriba Plans vs. Zombies.
Que la persona que hauria de pensar,
hey, contra què poden lluitar unes plantes o uns zombies?
És una relació que jo no hagués fet mai.
És una relació estranya, però la veritat és que funciona.
De tant en tant, et va sortir en el senyor de la casa
que està com una cabra, que et va donar unes certes indicacions,
rius una mica amb aquest home i ja està.
No sé, és un joc que a mi m'agrada molt.
Doncs fantàstic, en aquesta primera opció
que t'han donat els ullents d'aquesta llista que tens,
t'has apuntat bé?
En tinc una llista de 5 o 6, que aniré jugant a poc a poc,
però s'obre la llista a tot qui vulgui proposar.
Doncs moltíssimes gràcies. A tu.
Generació digital, amb Albert Murillo.
Cada divendres a dos quarts d'onze de la nit.
Ai, cat.
Ara la meva veu aquí...
No, no, espera, espera, l'Albert diu que callis.
Ara, ara és quan has de parlar.
Doms, Lleia.
Tot i que en els darrers anys s'han posat de moda
jocs com Call of Duty o Battlefield,
quan pensem en jocs d'acció en primera persona
és inevitable no pensar en Doom,
possiblement el representant més emblemàtic d'aquest gènere.
Aquesta sèrie de jocs amb més de 25 anys d'història
tornarà aquest 2020 amb Doom Eternal.
I tot i que encara queden dos mesos perquè es posi la venda,
l'Albert Garcia no tan sols l'ha pogut provar en profunditat,
sinó que avui ens porta un vídeo de gameplay exclusiu,
però podeu veure si mireu la nostra emissió per YouTube.
És així, no?Així és.
És aquest Doom Eternal i veureu imatges de la meva partida.
Vaig estar jugant unes 3-4 hores al videojoc, més 3 que 4,
i vaig gravar aquestes imatges.
Estan editades perquè no veieu les vegades que em mataven.
Ah, t'anava a dir, ostres, ho estàs fent molt bé.
El bo i millor de la meva partida és el que veureu en aquest gameplay.
Posem una mica la informació sobre el videojoc.
Surt d'aquí dos mesos.
Vam portar el 20 de març per PC, Play 4, la Xbox...
Molt bé.
Això va ser un esdeveniment que es va fer a Madrid,
un esdeveniment previu en diferents mitjans,
i podíem jugar al videojoc i anar provant les diferents opcions.
Vam jugar-lo des del principi,
és a dir, com si fos el joc final i fins on ens arribessin.
Jo vaig fer tres nivells, vaig arribar al tercer nivell.
El tercer nivell, vam jugar-lo a 1080 de resolució,
60 frames per segon...
Això és potent, diguéssim.
Està guai.
És més ràpid del que processa el meu cervell.
El tema sobretot és la velocitat.
D'on sempre ha sigut? Velocitat.
I aquest videojoc la manté.
El gran debat entre la gent que vam provar el videojoc
sobre si jugar amb el teclat i el ratolí
o amb un gamepad, amb un comandament...
Jo vaig jugar amb teclat i ratolí,
no perquè tingui una mania, sinó que per mi Doom,
especialment Doom, és un joc de tota la vida,
que has de respectar les tradicions.
S'han de respectar les tradicions de jugar amb teclat i ratolí.
I així ho vas fer.
Tot i que no soc el més àbil amb aquest sistema,
però la tradició s'ha de respectar sempre.
Desenvolupat per l'estudi nord-americà ID Software.
Què és l'original?
L'original, amb els areus, la gent que continua fent el joc original.
Encara els mateixos que estan treballant, els dums originals.
Algun ja, però la majoria dels importants es van pirar,
però algun queda de l'equip original.
I bé, abans de continuar comentant les novetats
d'aquest videojoc brutal,
comentar-vos que és una continuació del Doom de 2016,
va ser un reboot del primer Doom,
i que al mateix temps és com una seqüela
com la que va ser el Doom 2 de fa gairebé 25 anys.
És a dir, l'infern arriba a la terra i aquest és el videojoc.
Molt bé.
I això que dius que el Doom internal
és la seqüela directa del Doom que es va publicar el 2016,
pel que va jugar, té moltes novetats o és així en plan continuista?
Jo diria que és força continuista,
diria que és un videojoc que segueix l'estela del Doom del 2016,
com deies, però té unes quantes novetats.
Crec que és una fórmula que van trobar molt bona
i no l'han volgut millorar gaire.
Té millores, però bàsicament segueix...
És un mes i millor, podríem dir.
Com va dir fa uns anys el Cliff Bleszinski,
el director dels Gears of War originals,
quan va definir el Gears of War 2,
recordo que va dir Bigger Brother and More Badass.
Més gran, més millor i més cabró,
com si fos l'ànec del Untied Let Goose Game.
Com estem comparant el Doom amb l'Untied Let Goose Game.
És aquest tipus de programa de videojocs.
Llavors, bàsicament és acció, violència, és gore...
És un joc que jo recomano per tothom, en realitat.
Tots els públics, eh?
Nens petits de 5 anys no els ho foteu.
No jugueu a aquest joc, a cap videojoc.
Aquest és de més de 18 anys.
Estem veient les imatges i són imatges molt violentes.
Però no em preocupa, m'encantaria jugar a aquest joc de petit.
M'hauria encantat, de veritat.
Vale, vale, vale. M'hauria encantat.
Per què? I per què ho dius, això?
Al final són com... bitxos... I tant.
O sigui, els dimonis envaeixen la Terra.
Has de defensar la Terra.
És molt salvatge, però això és el videojoc.
A més, és una experiència tancada.
Si ets una persona que no té encara 18 anys
i t'agrada l'acció potent i ets el seu pare,
és una experiència on no et pots tornar a dictar.
Et passes el joc i ja està.
Per què? Perquè no pots jugar en xarxa, per exemple?
No és el principal, jugar en xarxa,
no hi ha comunicació amb altres jugadors,
no hi ha micropagaments... Com els d'abans, no?
Com els d'abans. És una experiència tancada.
I sí que es veu molt gore, evidentment,
els més sensibles de qualsevol edat.
Inclus, si tens 30 anys i et fa por la sang,
potser aquest joc no és el més recomanable.
Però el que volia dir és que és un joc tancat
i dintre del context de salvar la Terra
dels dimonis que ens han invadit.
Aquesta seria la idea.
Hi ha novetats jugables, per exemple,
algunes habilitats noves del personatge,
alguns moviments nous...
Però, sobretot, el que es manté és...
Més èmfasi amb la història.
Jo quan venia a història feia escape, avançar,
perquè no m'interessava.
Més èmfasi en això, però bàsicament...
segueix la línia de l'anterior videojoc.
Molt bé. Ara estaves comentant això de...
d'aquestes històries, d'aquestes cinemàtiques,
i el que estem veient ara, si veieu el nostre programa en YouTube.
Però tu el que feies és això, eh? Fora, eh?
Sí, sí, això ho vaig gravar, però...
I m'encanta anar a l'acció. Molt bé.
Te quieres con designo,
que no alcanzas a imaginar.
Se va dir, no sé si sou de dòlps francès, Gina,
que l'espectacularitat gràfica és força potent.
Sí, és un joc visualment molt xulo, molt cridanet.
M'agrada que quan et donen un cop o quan saltes d'un lloc una mica alt,
la imatge es torna borrosa, com si realment, ostres, t'han fet mal.
Sí, sí, i, a més, molt frenètic.
El que veig és que a mi em satisfa
retrobar-me amb coses conegudes com, per exemple, la retallada,
i les mans, i la retallada, que és tan clàssic,
però, curiosament, hòstia, no hi ha la cara.
No hem mantingut l'encontre de la barra d'energia,
la famosa cara que es va ensangonant i es va inflant
a mesura que vas rebent cops,
que ha sigut un bonic detall original.
Home, la cara mola molt, però, clar, tenir-la ja tota l'estona...
És molt icònica, és la meva icona d'estim, la cara aquesta.
Però tenir-la ja tota l'estona seria això.
El motogràfic és molt potent, és molt espectacular, és molt xulo.
La música és genial, del mateix compositor Mick Gordon,
que va fer una música com metal impressionant,
que t'acompanya perfectament.
I això em sembla un joc divertit,
que és una fórmula que busca doncs agradar.
L'experiència per mi era molt satisfactòria.
Era un joc que portàvem tres hores ja jugant,
amb alguns que comentàvem una mica l'experiència,
que estaven tots allà molt contents d'anar amb aixecant els dimonis,
fent els remats, les rematades finals que fas amb cada execució,
i trobo que és un joc, una fórmula que funciona.
En Dani, l'ostratènic ens diu que s'assembla molt
a l'univers Mad Max en alguns instants, aquest caos de la pel·li.
Una mica. I la música.
El plantejament és que han envaït la Terra,
han vingut a per nosaltres, de fet, la primera missió,
que és la que es veu a la ciutat, no la vam poder gravar.
Però és bàsicament la Terra envaïda pels dimonis,
i per això potser trobou aquesta relació amb Mad Max.
Jo recomano molt que estigueu alerta amb aquest videojoc.
Ara fa pocs dies ha sortit la polèmica aquesta del crunch
dintre del videojoc.
I després d'aquest videojoc han dit, durant els darrers mesos,
hem hagut de fer crunch.
Llavors, com que ells ho han admès, però la resta de jocs,
que són tots on ja crunch no ho admeten,
el que pillaràs és el que ho ha admès.
Ja. Recordem que això és que han fet treballar
més del que toquen els seus treballadors,
en alguns instants de l'edat de desenvolupament.
Exacte. Per un error de plantejament de producció,
han hagut d'apurar tot l'estudi, han hagut de treballar moltes hores.
És el que es coneix com crunch.
Recordem que aquesta setmana també s'ha conegut que Cyberpunk
és un videojoc que l'estàvem esperant moltíssim,
i que ha anunciat que retrasa perquè no vol fer el crunch.
Per tant, si sou defensors dels drets laborals,
no compreu el doom.
O sí, però queixeu-vos.
Queixeu-vos.
I això ho han declarat els teus desenvolupadors.
Molt bé. El joc surt a la venda el 20 de març del 2020
per PlayStation 4, Xbox, Stadia i PC.
Això mateix. Moltes gràcies, Albert.
Generació digital.
Hi ha una persona a l'estudi, a la part tècnica,
que està molt contenta d'escoltar aquesta cançó,
i no és el nostre tècnic.
Fins al 3 de maig, el CCCB presenta
Gameplay cultura del videojoc,
un viatge als orígens d'aquesta forma d'entreteniment,
analitzant el llenguatge, la història
i quin ha estat l'impacte que ha tingut a la nostra societat.
La mostra ha estat comissariada per Oliver Pérez Latorre,
que és professor a l'UPF dels graus de comunicació audiovisual,
publicitat i relacions públiques i enginyeria informàtica,
i Jerome Nyugen,
que és expert en ciències de la comunicació i l'udòleg.
I nosaltres tenim el primer, l'Oliver Pérez.
Gràcies per acompanyar-nos. Gràcies a vosaltres.
L'exposició, ara que parlàvem del DOOM amb l'Albert García,
que va anar a Madrid a provar aquest joc,
quan tu entres a l'exposició, una de les coses que em va agradar molt
és veure la presentació en una pantalla,
on es podien veure com les parets del DOOM,
i que hi havia lletres,
i que era la presentació de la mateixa exposició.
Realment, ja, inicies l'exposició
amb una declaració d'intencions, no?, una miqueta?
Sí, sí, és normal que ho equivoqui una mica, ara parlàvem,
de la importància que té el DOOM a la història del mitjà,
quan comença a popularitzar-se,
i a arrelar una mica el disseny 3D,
escenaris laberíntics 3D, etcètera, no?
Per bé que dedica la idea inicial,
si voleu una mica una petita història que hi ha al darrere,
al backstage d'aquesta idea,
venia més aviat d'un altre joc, que és l'Anti-Chamber,
que és aquell joc, també amb visió en primera persona,
on sembla que estàs dins d'una mena de quadre abstracte en 3D
per poder avançar.
I molt difícil, per cert.
I en aquell joc, recordo que ens va venir una mica la idea,
perquè hi ha unes petites carteles amb textos una mica críptics,
que et van donant pistes elíptiques,
sobre com resoldre pudles.
D'acord.
I havíem pensat, ostres, potser posar un laberint
amb algunes pistes curioses
sobre com és aquesta exposició pels visitants,
podria ser una forma jovanera de començar.
Al final vam treure les carteles, no hi ha cap text,
hi va haver un títol gran de gameplay,
i ho vam fer més dinàmic, d'aquesta manera.
Però la petita història al darrere del títol
era aquesta amb l'Anti-Chamber.
Molt bé. D'aquí a la taula hem anat a l'exposició,
la Eli, jo mateix, Francesc i Gina, i anireu...
Aquest cap de setmana mateix.
Eli, ha estat avui mateix? Avui mateix.
I vinc ara de fa un momentet. I t'ha agradat?
M'ha encantat. M'ha agradat molt.
M'ha agradat molt perquè he pogut reviure jocs
que ni jo mateix recordava.
Me n'he adonat que sí, que havia estat molt jugona,
quan era més petita, i ara feia temps que no.
I he jugat jocs actuals que encara no tenia,
no havia tingut temps de jugar,
i no havia vist en primera persona.
Perquè és una exposició de jugar. És a dir, tu vas enllà de jugar.
Sí, d'informar-te també, de saber d'on venen moltes coses,
però bàsicament també de jugar, de provar.
De fet, és una exposició sobre el videojoc,
que el videojoc sempre és rebut amb alegria pels qui,
per exemple, fem aquest programa, és evident,
però sí que és veritat, i de fet ho expliqueu també l'exposició,
que moltes vegades també ha estat
una part de la cultura i de l'art menys tingut,
i moltes vegades molt criticat.
Això també ho expliqueu, perquè s'explica una miqueta tot, no?
Sí, de fet, el text inicial,
fem esment una mica d'aquest menysteniment cultural,
la manca de legitimitat cultural
que ha arrossegat des de fa molt de temps el videojoc,
i aquest prejudici que és una cosa banal, el passatemps,
és una cosa infantil, és una curiositat tecnològica,
simplement, i el tema dels pànics mediàtics,
si jugues massa et tornes tonto,
que és una cosa que té reminiscències
del que es deia amb la televisió no fa tant.
I amb el rock'n'roll. Amb el rock'n'roll, etcètera.
Però per dir una altra, o per donar-li un petit gir,
jo també em preguntava, una mica,
quan fèiem el procés d'ideació, de planificació de l'expo,
fins a quin punt, realment,
no era una cosa que ja anava bé a la cultura gamer,
anys 80s, 90s, quan començava tot,
hi havia una marca tan important de cultura adolescent,
d'imaginari adolescent, ara segueix, per descomptat,
però sobretot en les primeres dècades
anava molt marcat, el videojoc, a part de la cultura adolescent,
i quina cultura o quin imaginari que pretén ser icònic
en el món adolescent
vol la legitimitat de cap mena d'autoritat cultural, educativa,
o de qui sigui.
Més aviat, jo crec que es feia una mica el joc
quan els joves deien, o deien jo també,
allò d'anar a viciar-se, no?
Aquest tipus de llenguatge, jo crec que té un punt,
he pensat aquests dies, provocador, respecte a l'autoritat cultural,
la serietat, el món dels adults, no?
Jo crec que ja anava bé una mica ser provocadors
i passar una miqueta de legitimacions.
I, de fet, l'exposició és un viatge,
també, que podríem dir per nivells.
Al principi sembla cronològic,
de fet, et trobes a l'inici videojocs
que rememoren, depèn de qui hi vagi, doncs, la seva infantesa,
i a poc a poc vas veient que vas entrant en diferents nivells,
nivells molt diferents per explicar una sèrie de coses.
Com us plantegeu aquesta forma de fer-ho?
Bé, per començar he de dir que una mica la estructura
del relat de l'exposició
ens venia una mica inspirada per una exposició prèvia
que es fa a Alemanya des de fa temps, que és una exposició fixa,
a la institució ZKM,
i, de fet, és una coproducció,
l'exposició dels TCCB es fa en col·laboració amb ZKM,
i ells tenien aquesta estructura, aquesta mirada oberta,
començant per els orígens dels videojocs,
després parlaven sobre...
i això ho hem continuat aplicant així, no?
I després hi ha una revisió una mica dels videojocs
en formes narratives, el llenguatge del mitjà,
després un repàs de videojocs que han innovat,
o que han aportat mirades més aviat experimentals,
després una reflexió sobre política i videojoc,
i al final sí que en l'exposició original
no hi havia l'última secció que anomenem vides gamificades,
Ludopolis vides gamificades, i aquesta la vam afegir,
però, vaja, l'estructura és bastant inspirada
amb els companys de l'Expo d'Alemanya.
De fet, és una coproducció, ja es nota,
perquè, per exemple, Francesc,
ens trobem una màquina, aquesta exposició gameplay,
recreativa,
com aquelles que als anys 80 i 90 baixàvem al bar i jugàvem,
que es diu Destroyer,
i que és d'una empresa catalana que es deia Fidelsa.
És una empresa catalana que, a més,
té arrels aquí a la ciutat de Barcelona,
és la col·laboració entre EFOSA i Playmatic.
Playmatic, a més, eren creadors de pinballs,
tenien tallers allà al Poblenou de Barcelona,
i, per tant, és una màquina que és important,
perquè aquest són un dels primers videojocs,
si no és el primer, ara ho seria un dubte,
que està dissenyat aquí.
Òbviament, s'inspira en el Galàxian,
és un joc de naus molt de l'època,
però no és una conversió, no és una adaptació,
sinó que em sembla que és un dels primers jocs
creats i dissenyats, videojocs aquí a l'estat espanyol,
que té com a característica, per a aquells que encara ho recordin,
és un monstre que era el cabezón verde,
aquell cabezón verde que havies de guanyar,
una mena de chefe final,
que és el que ha quedat a molta gent que recorda aquesta màquina.
És molt curiós, perquè abans d'acabar aquesta màquina,
i que recuperessin la màquina original,
jo la tenia al cap, havia jugat en aquest joc originàriament,
quan tenia 11 anys, aproximadament,
i va haver-hi un moment, quan no es va trobar,
que una de les preguntes que es feia a marcinitos.org,
que era un lloc on hi anava molt sovint,
era la màquina del cabezón,
i tothom deia això, i quan va aparèixer, va ser fantàstic.
I vosaltres teniu la màquina original,
perquè us l'ha sedit algú, no?
Asociación Arcade, que estan a Hospitalet,
vam parlar amb ells, i amablement, estem molt contents.
La màquina ens van dir, no es pot jugar,
però no durant tant de temps,
i amb tants visitants contínuament, perquè petaria la màquina,
i aleshores l'ha estat exposada,
i sí que es poden jugar aquest concretament,
però altres jocs clàssics,
com la producció de Catalunya, com l'Ambuj,
el que seria després Gaelco, Tecfree,
ara no em sortia el nom,
o el Crazy Rally, també de Tecfree,
exposem, no jugables, però sí en vídeo,
acompanyat d'imatges de còmic,
els primers videojocs de Beatmanagers, New Frontier,
després Beatmanagers, que van crear aquells videojocs mítics,
sobre astèrics, sobre tintins.
Sí, sí, sí.
Reivindiquem una mica la nostàlgia,
però també una mica amb la reflexió crítica,
que a vegades fem la nostàlgia passant per alt de la producció local,
passant massa de puntetes,
i creiem que era una oportunitat per reivindicar l'obra
que es va fer aquí en aquells primers anys.
De fet, podem veure també exposat el guion del Barcadà,
que vam posar-lo a Catalunya Ràdio l'any 2007 en directe,
el vam jugar, de fet.
També hi ha un apartat, perdó, de regles.
Un apart molt important, on expliqueu,
la gran sensació de jugar als videojocs és que,
realment, és la sensació que jugues tu
i que tu decideixes què és el que fa el protagonista, no?
Sí, el tema de les regles és important i és espinós,
de vegades des del punt de vista ideològic,
pel que fa al poder que té el videojoc,
per a vegades transmet transmissions del món,
sense que...
potser que hi parem massa a pensar, no?, estàs jugant,
sense adonar-te que estàs dins d'un marc de regles
que t'està explicant una visió del món.
Per exemple, parlem dels sims, no?,
i com que hi ha tota una estructura de regles,
un sistema de jugues que, amb el que tu intentes ser feliç,
però no és una felicitat neutral, diguem-ne,
és un tipus de felicitat determinada,
capitalisme, consumisme, etcètera, no?
Molt bé.
Intentem explicar una miqueta aquesta qüestió
que és tan característica del videojoc
com a mitjà expressiu,
que, òbviament, tenen els jocs de taula, etcètera,
però que, combinat amb el processament per l'ordinador,
el llenguatge audiovisual fa que la idea
que les regles transmeten visions del món
sigui bastant especial la forma en què fa el videojoc,
i crec que era interessant interrogar-ho,
perquè, per exemple, quan parlem de política,
tenim com molt naturalitzat que qualsevol canvia les regles de joc
és importantíssim i que mai és neutral,
i que hem d'analitzar-ho i reflexionar,
perquè val la pena, i amb els videojocs,
bé, jo crec que val la pena anar recordant això,
i pensar que també és divertit sobre els videojocs
des del punt de vista de les regles
com a març de pensament, ideologia, valors.
És un gran exercici anar a aquesta exposició
amb una persona que no jugui a videojocs.
És el que vaig fer jo, vaig anar amb el meu Robin Picktor,
que té de dir que no jugava des que tenia 10 anys a cap videojoc,
és una persona que no ha volgut mai jugar, i va jugar.
I què?
Li va agradar molt, i a més el que a mi em va agradar és,
per exemple, el moment que parleu
de què és el món obert en un videojoc.
Estava molt interessat en saber què era això
i vosaltres també ho expliqueu
com una forma també d'una regla de joc molt oberta
quan jugues a videojocs.
Sí, tenim una peça que és molt interessant,
amb 6 pantalles, una mica de forma envolvent, on pots entrar...
De fet, és un bon punt per descansar una mica,
després d'haver jugat a l'exposició, jo crec,
i pots seure, veure aquestes pantalles,
on van apareixent diferents mons espectaculars,
de fantasia, distòpics, el western,
redemption, etcètera,
i alhora escoltar músiques.
Estan també escollides les peces
per gaudir de músiques meravelloses,
de molts compositors que estan treballant per a videojocs.
I es explica també un element molt característic del videojoc
amb el que té molt potencial,
que és la possibilitat de transportar-nos a altres mons
i de perdre'ns en aquells mons,
perquè pots perdre, imaginar-te que et perds en mons de novel·la,
però al final estàs seguint la trama.
En el videojoc, realment, et pots perdre el teu aire
en aquest tipus de mons oberts,
i és una de les experiències, jo crec, especials,
i què fan especial aquest mitjà, no?
Albert García, hi ha una part de...
no sé si l'esviseli, que hi ha una capsa de cartró,
i que també el meu amic Víctor diu, què fa aquesta capsa aquí?
I aquesta capsa és important en el món dels videojocs?
És important perquè, a veure... Cultura general.
La capsa de cartró és un dels elements icònics
més icònics d'un videojoc.
És l'element icònic...
L'element icònic, perdó, no diré més aquesta paraula,
de la sèrie de jocs Metal Gear.
És una sèrie de jocs d'una espia,
s'ha d'infiltrar en unes instal·lacions secretes,
i un dels objectes que fa servir el protagonista per amagar-se,
per no ser vist pels vigilants, pels seus enàmics,
és la capsa de cartró.
És molt interessant perquè ens queda que està en una part del museu
que hi ha un pollastre de goma amb una pulitja al mig,
que també és un objecte icònic,
en aquest cas del The Secret of Monkey Island,
de l'aventura gràfica clàssica,
i que suposo que té a veure amb com objectes trets de context,
però dintre d'un videojoc, poden adquirir nous significats.
Una capsa, un pollastre de goma...
I explicar-ho a la gent, per qui no ho sap, això està molt bé, no?
Exacte, sí, sí.
Si havíem de triar alguns objectes, torno a dir icònics,
eren aquests que jo crec que...
I a més, d'alguna manera, legitimar-los i reivindicar-los,
posar-los en una vitrina, en el museu, no?
En el sentit d'haver de posar en valor una habilitat tan divertida
i tan fantàstica en què ens conviden a practicar els videojocs
tan sovint que és el pensament creatiu,
com te les has d'enginyar per utilitzar objectes, això, eh?
Usuals, de formes innovadores, diferents,
per resoldre putles, enigmes, problemes...
I, òbviament, de pas, sempre recordar
i posar en valor jocs com aquests, no?
El Monkey Island, el Metal Gear, doncs sempre és...
sempre ve de gust.
Recordem que l'exposició és fins al 3 de maig,
hi ha també activitats paral·leles, hi ha moltes xerrades,
hi ha activitats de jugar, per exemple, en família,
cosa que és una molt bona idea,
que també et duraran fins llavors, no?
Que és qüestió d'anar al CSSB, a la pàgina web,
i veure tot el que fareu.
Sí, aquesta és una forma de treballar habitual al TCCB,
que és molt interessant com les exposicions són importants,
però al voltant d'elles sempre fan que passin coses, no?
I hi haurà, a part de les visites guiades,
que ara marxaré després a la propera que em toca,
doncs hi ha activitats, per exemple,
una sala que es dirà Zoom,
que si no s'ha obert ja deu estar a punt,
pensada perquè hi vagin famílies,
a jugar jocs per tots els públics,
i també hi ha una altra mena de sala annexa
on també aprofitem per posar videojocs que potser no
t'havien capigut en l'exposició principal,
un cicle de conferències superinteressant,
amb creadors, creadores del mitjà,
amb assagistes, pensadors com l'Alesandro Barico,
que parlarà sobre el seu llibre recent de Game,
que parlarà sobre com el món s'està video-ludificant, no?
I altres activitats, per exemple,
recordo, també suposo que començarà aviat,
unes activitats de Let's Play en viu,
Let's Play estil YouTube, però en viu,
amb experts, amb algun videojoc que en viu en agent,
jugar, compartir, i que hi hagi un dia que vagi explicant
de què va aquest joc, en què ens hem de...
en què hem de... per atenció, etcètera.
Em sembla que el Roc Massager parlarà i jugarà a Gris,
també a...
Amb el Conrad, no?
Correcte, correcte.
Jo, si voleu, faig un Let's Play del Time Crisis
amb una sola moneda, me'l passo.
I, de fet, el Murillo no hauria de fer un del Crazy Climber.
I tant, oi? No, que no hi era.
És que et trobes a faltar, perquè és impossible que hi siguin tots.
Clar.
Però em va tocar el cor al catamari de Massi.
Quan vaig veure el catamari de Massi vaig dir, d'acord, molt bé.
Goti, exposició goti.
Exacte, exacte.
I veig que per la llista també hi ha What Remains of Edith Finch,
que a més és un joc que hi vam jugar l'any passat, va ser,
i que ens va agradar moltíssim.
Té un final supermemorable.
Només dic això.
Exacte.
Per últim, Oliver,
el tema que pugui jugar a diferents videojocs
fa que l'exposició sigui complicada tècnicament,
i que de tant en tant suposo que no tots els videojocs funcionen.
Això teniu feina, no, aquí?
Els companys tècnics estan a your play rendiment, jo crec,
per una bona causa,
i tenim la sort que al CCCB hi ha un departament fantàstic
de tècnics que està molt atent a aquestes qüestions.
És veritat que és un dels riscos
que sabíem que en una exposició d'aquest tipus,
si volem que la gent jugui, que volem que jugui,
que pensi de forma entretinguda, divertida sobre aquest mitjà,
doncs, bueno, a través de l'ús,
a vegades hi ha algunes petites incidències,
però ja et dic, pel que jo sé, van superràpids,
són tan eficients com sempre,
i la gent trobarà que tots, potser menys,
uns poquets estan disponibles.
Doncs l'exposició Gameplay es pot veure fins al 3 de maig
al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Oliver Pérez, moltíssimes gràcies, molta sort,
i a més hem de dir que aquest,
com qualsevol videojoc,
és molt fàcil de tornar-hi més d'una vegada.
És a dir, que no només hi vas una vegada,
sinó pots anar-hi dues o tres, perquè és rejugable, aquesta exposició.
És molt rejugable, hem fet servir aquest concepte
des de pràcticament al principi del guió de l'exposició.
Doncs molta sort i moltes gràcies. A vosaltres.
I juga l'Oriol Dalmau per donar-li el vist i plau.
I mira, precisament aquests videojocs dels quals parlàvem,
que es poden veure en aquesta exposició,
doncs també en parlarà l'Oriol.
I és que aquesta setmana ha jugat a un videojoc molt especial
que ell mateix ens diu el nom
i en quines plataformes el podem trobar.
Avui parlarem de Tres O'rangers,
un videojoc d'un estudi basc que es diu Relevo,
i que és exclusiu de PlayStation 4,
perquè ha sortit amb allò que et diuen el PlayStation Talent.
Ja ho sabeu, són jocs indie d'estudis nacionals,
i que PlayStation recolza perquè els seus jocs vegin la llum.
Però Tres O'rangers és un videojoc molt especial.
Per què? Voleu saber per què?
Espera't, ja et diré, perquè, un moment, no tinguis tanta pressa.
Tres O'rangers és la història d'un grup de quatre amics
que han de resoldre un misteri
a base de plataformer o 3D,
molta mesmorra, pudles,
coses que ja hem vist en molts videojocs,
que és allò que els quatre personatges,
cada un dels quatre,
té unes característiques especials
que fan que els hagis d'anar combinant entre ells
de forma adequada per avançar a l'aventura.
Un mou pedres, l'altre és molt ràpid,
l'altre salta doble,
i així anem passant per diferents plataformes,
per diferents mesmorres,
i avancem en un treball en equip.
Només això ja fa un videojoc correcte,
però aquí ve el cop d'efecte que m'heu guardat abans.
Un dels quatre personatges jugables és autista.
I no ho he dit d'entrada expressament,
perquè hi ha algo molt important en aquest joc,
i és que no és un videojoc sobre l'autisme.
No és un videojoc per autistes,
ni és un videojoc perquè altres nens
aprenguin coses sobre els autistes
o els ajudi a conviure amb autistes.
Res semblant, és un videojoc per tothom.
L'autisme no és el tema.
L'autisme forma part del videojoc,
està integrat amb el videojoc.
Però el videojoc funciona per si mateix.
Per això he volgut fer la meva crítica així, amb el tema, pel mig.
Perquè sí, un dels quatre personatges jugables és autista.
No parla, no pot entrar a sales on hi ha massa enemics,
perquè l'accés d'estímuls el bloqueja,
hi ha papallones de llum a les masmorres
que el deixen bocabatat i es queda paralitzat,
els seus amics, els seus companys, l'han d'ajudar,
per exemple, en el cas de les papallones,
espantar-les mitjançant una guitarra elèctrica que té un, etcètera,
perquè ell pugui avançar.
Però aquí ve la dada clau,
i és que el personatge autista no és menys ni més que els altres.
Ell també té característiques especials,
com és el cas que salta més que els altres,
i sobretot té més memòria visual que tota la resta.
Això és fonamental per avançar en el joc,
perquè hi ha una sèrie de runes
que es va trobant per totes les parets de les masmorres,
que només ell és capaç de recordar.
Recordar-les, i aquestes runes són fonamentals per obrir les portes,
per accedir a noves zones de les masmorres.
És a dir, perquè quedi clar,
el personatge autista té fortaleses i té febleses
exactament igual que els altres tres personatges del videojoc.
I jo estic molt a favor amb aquesta forma
com ha tocat Relevo al tema de l'autisme.
Ara bé, he dit tot això,
i tot i que la iniciativa d'aquest videojoc
és per assecar-se el sombrero,
i tot i l'exquisit del to amb el que han tocat un tema tan sensible
i tan poc tocat als videojocs, com és l'autisme,
el joc té coses molt fluixes que jo crec que s'han de dir.
Està clar que és un joc indimodest,
això ja ho sabem, no esperem Got of War aquí,
però, a veure, els gràfics són de PlayStation 2,
i les animacions són de PlayStation 1.
La varietat d'enemics és nula,
el combat és com el primer Super Mario de Nintendo Nes,
saltar sobre els enemics, puf,
i la música es repeteix més que una llioli de calçotada.
Tot això és perdonable, comprensible?
Sí i no, sí i no,
perquè jo em pregunto coses com si un videojoc
té un pressupost molt limitat,
¿és realment necessari fer-lo en 3D?
Perquè les plataformes 3D, ja ho sabem,
són complicades a nivell de càmeres, d'angles morts,
de jugabilitat...
Vols dir que no hagués estat millor fer aquest joc en 2D?
Potser fins i tot en pixel art?
Aquí és on Treasure Rangers falla, que és el disseny artístic.
Crec que les intencions i les idees eren molt bones.
Com deia, el to és millor encara,
però ha faltat algú, algú a anar a l'equip,
que digués, a veure, la pasta de la que disposem és aquesta,
doncs el videojoc que podem arribar a fer és aquest.
Dit això, un aplaudiment a la gent d'Arrel Evo,
i un aplaudiment en general a la gent
que fa les coses amb el cor.
El responsable d'aquest videojoc, que es diu John Cortázar,
té un fill amb autisme, al que li dedica aquest treball,
i de ben segur que per a ell aquest videojoc
és el més important que programarà en tota la seva vida.
Treasure Rangers!
Francesc, m'estaves dient que el John Cortázar,
que a mi em sonava molt,
havia fet jocs per consoles molt més antigues, o cremadors.
Sí, van començar fent jocs per MSX,
fins que es va semi-professionalitzar,
en el cas d'Arrel Evo, i li ha anat molt bé, i estem contentíssims.
Molt bé, doncs continuem amb el Generació Digital.
Generació Digital, amb Albert Murillo.
Cada divendres a dos quarts d'onze de la nit, iCat.
Ara, llegeixo una cosa que m'ho ha escrit el Francesc.
Els videojocs de zombies ja no ens fan por.
Tio, la maca de l'armari.
Per favor!
És que a mi sí que em fan por. Albert, no et preocupis.
Però ell diu que queda molt lluny
aquell 1995 del primer Resident Evil
que ens feia avançar per la menció tot acollonits.
Avui hem vist tants mostres a les pantalles,
de fet, l'Albert ens n'ha ensenyat uns quants,
dels jocs i de les televisions que ja no ens fan por.
¿Pot fer la realitat virtual que tornem a tenir por dels zombies?
Ara, dos jocs per VR basats en The Walking Dead
podrien fer-nos canviar d'opinió,
però aquesta franquícia televisiva basada en els còmics
ja porta un llarg camí en els videojocs,
i avui en farem un repàs.
És curiós que si pensem en jocs de zombies i videojocs,
automàticament ens venen al cap referències
com Resident Evil o Dead Rising.
O, permeteu-me un petit apunt historiogràfic,
Zombie Zombie per Spectrum del 84,
el considerat el primer videojoc de zombies.
De fet, sonava així.
Sí, sí, i era la segona part del...
Sí, senyor, és que a mi em recordava aquest any.
Quina por, quina por, quin tremolant...
Aquest aspecte pseudo 3D que tenia, que per un espectrum estava molt bé.
Un gran joc.
Però els jocs de The Walking Dead són, en realitat, aventures gràfiques,
i això ens diu molt sobre el seu tarannà.
Molta menys acció i molta més narrativa.
Estaven... els responsables d'aquests jocs eren Delta Games,
que va revitalitzar franquícies com Monkey Island,
Regreso al futuro,
i The Walking Dead va intentar redefinir i modernitzar
el concepte de l'aventura gràfica clàssica point-and-click.
Ja no ens basem tant en resoldre pudles
i sí que anem una miqueta a la interacció amb els personatges.
I això sí, perquè existeix una miqueta d'atenció
al gran clàssic d'en Shenmue, els cutiers, els kicktime events,
allò de de tant en tant has d'aprendre un budó ràpid, ràpid,
que, si no, s'admenja el zombie.
L'altre aspecte de considerar
és que les decisions que aprenem tenen conseqüències,
i els personatges que ens trobem i com reaccionem davant d'ells
podran fer que s'obri un arbre de possibles finals
i arguments diferents.
I es passa aquest videojoc en els còmics originals
o en la sèrie de televisió?
Doncs aquí molta gent es podria trobar una miqueta enganyada,
en el sentit que, sobretot pel fet que es van llançant
de forma episòdica i estan agrupats per temporades,
tingui més relació amb la sèrie de tele,
i en veritat no, és un spin-off directament dels còmics.
La història està agrupada en quatre temporades,
de diversos episodis, cinc episodis,
ben bé cadascuna menys l'última,
on veiem el desenvolupament de Clementine,
que és la protagonista, que és una noia preadolescent,
i al llarg de les quatre temporades la veiem creixer,
fer-se adulta i passar de nena espuruguida
en aquest univers ple de zombies a gairebé una líder.
No, no, Clementine, per mi,
és un dels millors personatges femenins de videojocs que hi ha.
O sigui, crec que l'evolució que fa és molt realista,
i és que és espectacular.
Francesc, Telltale en vam parlar fa uns anys,
perquè va tancar i va deixar algunes històries inacabades.
Una mica el perill dels jocs, com deies, episodics.
Va afectar això a TVW?
Doncs a The Walking Dead el va afectar
perquè el va deixar a l'amplitat de la quarta temporada.
I aquí podrien haver acabat les coses,
sinó que Skybound, que és la propietària dels drets,
l'empresa creada per Robert Kirkman,
que és el creador dels còmics,
va entrar i va dir que no podia ser
que la història quedés abandonada en aquesta quarta temporada
sense saber què passa amb Clementine.
I ell va contractar antics treballadors de Telltale
per poder acabar la història
i tenir complet aquest art de The Walking Dead videojoc.
De fet, aquests que sortiran ara tenen un terenar molt diferent,
experiències, V.R. Compte.
Molta més acció.
Però si volem recuperar aquesta aventura narrativa
per l'Amèrica infestada de zombies dels còmics,
la podran aconseguir o no?
Doncs l'any 2019, per tant, l'any passat va sortir un pack
anomenat Complete Edition
que està per PlayStation 4, Xbox One i PC,
inclou les quatre temporades, dos episodis especials.
I durant aquest any, aquest mateix gener,
podem començar-la a trobar per Nintendo Switch
i, a més, tornarà a les botigues digitals com a Steam.
Molt bé.
Jo crec que és una prova poder jugar en realitat virtual
amb un joc d'aquest tipus.
No ho sé, en principi...
Home, en un lloc on tothom és en realitat virtual,
crec que l'Albert Garcia va tenir una experiència
a l'antic Barcelona Battle Games World amb un Resident Evil, pot ser?
La versió VR del Resident Evil...
Ui, sí, sí, sí!
Era una cosa que vaig intentar borrar de la meva ment.
Es va quedar molt acollonida.
Li acabes de recordar un episodic que volies fer.
Sí, sí, sí, mai més jugar al Resident Evil
amb un casc de realitat virtual.
Perquè poden venir del darrere, etcètera.
No, no, és tot molt més immersiu.
Per tant, molta por ens espera, molta por.
Molt bé, doncs, tots aquests jocs els provarem.
Els provarà l'Albert Garcia,
ens explicarà la seva experiència d'aquí un temps.
Doncs continuem al Generació Digital,
el programa dedicat a parlar de videojocs,
i hem arribat al temps de parlar
de què diuen els uients a través de les nostres xarxes,
sobretot de Telegram.
Mira, l'Alba Corral ens comparteix un tuit de Vivermanga
que explica que la filmografia de l'estudi Ghibli
arribarà a Netflix a partir de l'1 de febrer.
Diu que hi haurà 21 pel·lícules d'aquest mític estudi
que arribaran a la plataforma de manera mundial,
excepte als Estats Units, el Canadà i el Japó.
S'estrenaran en tres tandes,
el dia 1 de febrer, 1 de març i 1 d'abril.
Bé, molts havíem comprat els DVDs, i els tenim a casa.
Quina sort!
No, deia que tenia una set o vuit de Ghibli, jo crec.
Sí, sí, i jo també.
Sí, sí, sí, ara a Netflix. Bé, una bona notícia.
Però si no els has descobert mai,
potser és una molt bona oportunitat que estiguin en aquestes plataformes.
I tant, claríssimament. Més coses.
Més coses. La Laura obre un tema molt interessant
que ha donat bastant de si.
Ens comparteix també un fil de Twitter del Sempons Puig,
que parla de com es segmenta la publicitat per demografia.
En Coquet parla, en aquest cas, del teatre, del sector del teatre.
Les dones són les que compren les entrades moltes més que els homes.
Per tant, als anunciants els interessa més captar la dona com a clienta
a través del seu Facebook, de Google i de les seves aplicacions,
i d'aquesta manera,
ells s'anuncien a les apps o webs que utilitzen les dones.
Per tant, sense voler-ho, perpetuen el sexisme.
Però, clar, diuen els publicitaris, i com no ho hem de fer?
Perquè si són elles les que compren les entrades,
haurem de publicitar-nos amb elles.
I allò és un peix que es mossega la cua
i que no se sap ben bé què s'ha de fer.
I que segurament passa en molts àmbits.
Amb tots els altres àmbits, exacte.
Déu-n'hi-do, sí, sí, vaig veure fills de Twitter explicant això.
I què més?
Doncs mira, per acabar, si vols, també s'ha parlat de telèfons.
Mentre uns sospiren per un Samsung S20, com Led Caballer,
en Jimbo s'ha comprat un Alcatel 2053.
Dins d'aquest intent que té de desenganxar-se d'interès
dels internet i les xarxes socials,
que de fet està seguint amb molt interès tot el grup de Telegram.
Molt bé. No ho podrà fer des del seu Alcatel.
És molt interessant tot aquest moviment,
que algun dia segurament jo també faré, ja ho avisaré.
Ja ens explicaràs per seguir-te. Encara no. No estic preparat.
El generació digital.
iCat es juga en MovExpert.
Gina, aquesta setmana ha sigut la teva setmana dels fills de Twitter.
N'has publicat dos molt interessants sobre videojocs
amb informació que dona moltes pistes de cap on anem, no?
Sí, sí, a més, un més enfocat als dispositius mòbils
i l'altre enfocat a la part de gaming de YouTube.
Començo amb els jocs per mòbil, ara que són al Candy Crush.
Sempre hem vist que els jocs per mòbil són molt més petits,
els hem vist com més petits que els de PC o de consola,
com que no són tan seriosos.
Doncs com si no fossin jocs de veritat.
Però que sapigueu que vam facturar l'any passat un 30% més
que els jocs de PC i de consola.
És a dir, ara enteneu per què Mario Kart o Call of Duty
han tret versions mobile del seu joc?
I tant que sí.
Ja has dit Mario Kart i hem de posar la banda sonora
del joc que vas jugar la setmana passada.
La setmana passada va ser. Fantàstic. Què més?
Doncs em direu, clar, és que Candy Crush
és el joc de les senyores molt enganxades.
Però sí, però no, és a dir, elles gasten,
però gasten molt més els gamers de veritat, no?
Els que estem més acostumats a jugar a videojocs.
Dels jocs casuals pel mòbil,
que són el 86% de les descàrregues,
només són el 18% dels beneficis.
La resta s'ho emporten tot als jocs hardcore per mòbil.
És a dir, als jocs de gent més habituada a jugar a videojocs.
I una dada que m'encanta.
Tenir un mòbil bo, que no vol dir car,
vol dir millor processador, millor pantalla, millor ram, etc.
fa que siguis més propens a gastar,
perquè pots jugar com amb més condicions,
amb millors condicions,
i no fa tanta mandra rascar-se la butxaca.
De fet, l'altre dia que teníem el Xavi Carrillo,
això podríem dir que és un joc hardcore, no?
Sí, exacte.
Diguéssim que el Xavi Carrillo ha fet molt bé,
perquè tindrà potser menys usuaris que podrà tenir el Candy Crush,
però, en canvi, segurament podrà arribar a facturar
moltíssim més que altres empreses més casuals.
Per cert, va ser molt interessant,
l'altre dia em vaig reescoltar a l'entrevista que vam fer el Xavi,
perquè moltes vegades, quan estàs aquí,
hi ha coses que potser no escoltes...
No escoltes, no escoltes molt bé.
No, vull dir que se t'escapen moltes coses.
I va haver-hi un moment que em vaig quedar parat
de fer el programa i és que ell deia
que feia molt poca publicitat del joc a nivell de xarxes.
És a dir, que el mateix joc ja es definia per si mateix.
I em va agradar molt el fet de...
Això, precisament, que amb el joc ja estàs dient com és.
Això vol dir que tens un molt bon producte,
que moltes vegades tampoc no té per què ser per ell mateix
la seva publicitat, perquè has de buscar les vies,
però en el seu cas concret...
Una cosa que han fet molt, de fet,
els jocs de l'estudi de digital legends,
que és més que publicitat anar actualitzant el món,
i llavors amb les novetats es va promocionant.
Tugina, això ho coneixes bé. Sí, sí, és veritat.
De fet, et parlem una mica del YouTube Gaming,
perquè hi ha hagut canvis, no?
Doncs sí, es nota que l'últim mes
els nens han estat de vacances de Nadal,
perquè ha pujat bastant el consum.
I quin diríeu que és el joc amb més streamings?
El Minecraft? Doncs sí.
És que fins ara era el Fortnite.
El Fortnite s'ho menjava tot, us ho recordeu?
El Carmelan.
Ara és el rei del pati, el Minecraft.
El joc que sembla que puja més fort és Dragon Ball Kakarot,
que em va parlar el Cris la setmana passada,
que és boníssim, i, a més, les crítiques també són boníssimes.
I arriba un que, aquest és per mi, que es diu House Flippers,
que va d'arreglar cases en ruïnes per vendre les més cares.
Per favor, per favor.
És com... Sí, sí, és...
Té bona pinta. És boníssim, és boníssim.
A més, em recorda molt el Carmecànic Simulators,
recordeu aquell del garatge? Descoixa, sí, sí.
Doncs és exactament igual de...
Aquest era horrorós, perquè havies de treure la bogia,
i havies de treure tot el motor...
Imagina't quan has de canviar els endolls d'una casa.
Com has deia aquell joc que vas portar aquí,
que era d'un magatzem que s'havia d'organitzar tot?
Ah, Widmores Warehouse.
Aquest també té una idea.
Però és que sapigueu que aquests jocs estan fets a Polònia.
Per cert, aquesta setmana hi ha hagut una notícia, un boom,
que ningú s'esperava d'un videojoc que ha tingut molt èxit, no?
El Temtem és el joc de Crema Games,
és una espècie de Pokémon MMORPG que pinta espectacular.
Són 20 hores de jocs,
molt competitiu, esdeveniment setmanals,
el teniu estim per PC a 30 amb 99, perquè està en Early Access,
és a dir, un cop el treguin tindrem molt més contingut,
i serà més car, però així el tenim,
i també sortirà per consoles.
I tinc la sensació, i abans ho parlàvem amb l'Albert,
abans de començar el programa,
que estem davant d'un joc important
de cara al futur de la indústria del nostre país,
però és una sensació.
Les imatges, és un joc...
Bé, és força curiós,
que hi poden jugar molta gent alhora, no?, per el que m'imagino.
És el que deia la Gina, sobretot, és bàsicament l'atreviment
de fer una mena de Pokémon,
però des d'un estudi independent.
Abans ho comentàvem, l'estudi de Crema, que són de Madrid,
han fet tot el que no es recomana que facin
els petits desenvolupadors.
El més difícil.
Jocs on-line molt ambiciosos ho han fet i està tenint èxit.
Abans comentàvem, abans de començar el programa,
un detall molt curiós de l'elecció del personatge, Albert.
Sí, és un videojoc que et permet escollir, doncs,
si vols que sigui un personatge home, dona,
o un concepte que ara no em ve al cap,
però que és com transgènere.
És una opció que ha sigut molt ben acollida
per la comunitat de jugadors per donar més varietat
d'opcions a l'hora d'escollir el teu personatge.
En castellà seria ella i en anglès, ell.
Molt bé, doncs, estarem atents al Temtem,
i a veure cap a on evoluciona aquest joc.
Doncs, Elisabet Sánchez-Ginatós, Toriol Dalmau,
Albert García, Francesc Xavier Blasco,
moltes gràcies per participar en aquesta edició d'avui
del Generació Digital, i molt bon cap de setmana a tots.
Gràcies.
El control tècnic en Dani Jiménez, reliovisió de Lluís Armengol
i assessorament lingüístic de Mireia Ballarín.
Pots seguir-nos al Telegram, a Twitter, a Facebook, a Twitch,
a Instagram, a icat.cat, barra GD, a Spotify i sobretot per YouTube.
Aquesta setmana també s'ha publicat un videojoc molt especial.
Tinc moltes ganes de jugar amb aquest joc.
Es diu Mosaic, ja havia aparegut per Apple Arcade,
i ara el trobem en un munt de plataformes, un joc al qual,
doncs, si puc, després de fer el programa,
l'instal·laré i el jugaré.
És molt curiós perquè portes el control d'una persona
que està molt lligada al seu mòbil i a la feina.
Ah, mira, com sona.
Doncs, el jugarem altre cop, aquest joc.
Que vagi molt bé, adeu-siau. Adeu.
Adeu.