Música
Generació digital amb Albert Murillo.
Benvingut a Generació digital, aquesta és l'edició número 810
i avui fem un programa especial perquè el Sónar Més D,
el CCCB, ens anima a parlar del futur de la humanitat
en tots els aspectes i ho exemplificarem amb els videojocs.
Tindrem una nova classe magistral de l'Starr,
on aprendrem a fer videojocs i on també aprendrem de la vida.
Us explicarem quins són els videojocs que apareixen avui
i entrarem en l'actualitat del món de l'entretornament digital.
Què tal? Benvinguda, Elisabeth Sánchez, com estàs?
Molt bé. Hola, Francesc Xavier Blasco.
Ei, què tal? Víctor Matute, tot bé?
Hola, atupendo. Molt bé, com estàs, S'tarr, des de Tarragona?
Fantásticament bé, aquí acompanyat amb l'Albert Cots.
Molt bé, i Albert García, què tal? Hola, Albert i família GD.
Generació digital.
A veure, a veure, què està passant aquí?
Avui, Albert García, no n'ha sortit, no està a l'estudi,
està a Tarragona, a l'Starr?
Home, jo diria que no, és gros, és gran, vull dir.
Sí, no? Tu l'haguessis vist, no?
L'hagués vist i m'hagués espantat amb aquesta veu que ha posat.
És ell? A veure, què ha passat, Albert?
Us parlo baixet perquè no tinc veu i, com veieu,
avui no estic per venir al programa,
però us he deixat escrits.
Les idees sobre dos videojocs futuristes
que penso que poden donar molt debat
i segur que explicareu fantàstic aquí al programa.
Ho intentarem, companys, sí?
Pobre Albert, sí, no ho fem, també.
Està patint només jo, eh?
No, no, és ver, no s'esforci, porra.
Jo pensava que havia començat a explicar el típic decodit
aquell que va el senyor al metge, que toca la porta,
que està su marido i ell diu, no, pase, pase.
Ha-ha-ha.
Molt bé.
Albert, millora't, descansa, i aviat et tindrem aquí al costat.
De fet, et tindrem en essència, perquè has escrit tot el que explicarem.
Aquesta part.
No sé, a vosaltres, alguna vegada us heu quedat a fònics?
Quin remei heu utilitzat? A mi se'm passa.
La vegada més llarga ha sigut una setmana,
potser farà un parell d'anys o un any,
però jo em quedo fònic i torno a tenir veu.
Ah, perfecte.
No pren res, ferigola o tal, no?
No, em foto i ja està, perquè la recupero molt ràpid.
Molt ràpid, una setmana em sembla un febi.
Va ser l'única vegada.
Normalment et quedo fònic i potser per la tarda ja començo a tenir veu.
El temps és robatiu.
No m'ha passat mai, no sé, que algun dia,
això, potser una tarda que estigui així, que no la tingui tard,
i el dia següent ja sap mai m'he quedat a fònic.
Mai, eh?
No.
Francesc, tampoc?
No, alguna vegada sí que m'ha passat,
perquè ens hem constipat i alguna vegada ens ha passat,
i amb una poqueta de durada d'un dia per l'altre ja estàvem recuperats.
I tu, Start, és algun remei o no?
A veure, jo l'última vegada que recordi que em quedava a metge fònic
va ser després d'un concert, que anaves quedant com un boig,
i després em recordo que vaig prendre una cervesa
i em veig que se'm va passar.
No és col·lateral, no crec que la cervesa m'arreglin,
però escolta, m'ho vaig passar bé, no?
No sé si va funcionar, però m'ho vaig passar molt bé.
Molt bé, molt bé, doncs escolta'm, a veure que descansa sobretot
que es manifesti, si està aquí. Sí, sí, que ens ho digui pel Twitter.
I és que apareix un joc potent aquesta setmana,
Age of Empires 4.
Microsoft Studios és propietària ara d'Age of Empires
i avui m'apareix per PC a la màxima resolució,
on podem portar el control de vuit civilitzacions diferents
en quatre campanyes.
Els Normans, una història sobre la conquesta normanda d'Anglaterra,
la Guerra dels Cent anys, un conflicte èpic entre Anglaterra i França,
l'Essens de Moscou, una història sobre l'Essens del Gran Ducat de Moscou
entre altres principats russos,
i l'Imperi mongol,
expansió d'un dels imperis més grans de tots els temps.
I també hi ha una cinquena campanya
que es diu La Història del Procés Català des de dies abans de l'1 d'octubre.
Oh, quin susto! T'imagines, eh? T'imagines.
En quina de les quatre campanyes començaríeu aquest Age of Empires?
Normans, Guerra dels Cent anys, Moscou, o Imperi mongol, Eli?
A mi, mira, el tema de normandia em pareceu.
Sí? Víctor?
Jo, cent anys.
Cent anys, eh? Jo escolliria l'Essens de Moscou.
Em sembla més exòtic i menys tocat en altres jocs
que hagi tingut el gust de jugar.
Molt bé, i a estar, què?
Igual que l'Eli, normans. Normans, eh?
Sí. Molt bé.
Aquesta setmana també apareix el videojoc Project Zero,
Maiden of Blackwater.
Uf!
A què? Fa por? Sí.
Per què segueixen fent jocs de por?
Que parin, no? No ho entenc.
Ui, en japonès. Sí, uf!
Encara pitjor? Fatal.
De què va, d'aquí?
Doncs mira, aquest és un llançament per les noves consoles
d'un videojoc que va aparèixer l'any 2014
i que és la cinquena entrega d'aquesta sèrie
on ens movem per zones plenes de fantasmes
que s'han de combatre fent fotografies amb una càmera.
De fet, aquest joc és per major de 18 anys,
apareix per PC, PlayStation 4, 5, Switch, Xbox One i sèries X
o sèries S.
Jo recordo el primer títol,
he jugat-lo fa molts anys amb la PlayStation 2.
Sí, sí.
És un joc que em va captivar sobretot per això de la càmera.
Bueno, però és que no només no tens defensa.
Fixa't si és... anava a dir un taco.
Fixa't si és punyatero. Molt bé.
Que no només no tens defensa física,
sinó que a més t'has de parar
a fer-li foto a la fantasma japonesa,
aquesta torçada amb el coll del revés que et ve de cara,
i li has de dir...
Para, para un moment.
Antes de llevarme a los infiernos japoneses,
para un moment, posa cara...
Venga, home.
Però ella para, ella posa.
Clar, i ja és per allà.
Tu vas de paparazzi.
Si tingués aquest toc d'humor, m'agradaria.
Per aquí.
M'ha recordat per ser a algun joc, l'altre dia estava jugant,
estic jugant a la Bioshock,
i també hi ha moments que et demana fer fotografies,
doncs pel·lícula, pel terra,
i també hi ha alguns enemics que,
per anar passant de pantalla, els has de fer fotografies.
Que pel Bioshock, que no vas tenir temps,
però vas estar res jugant.
No, no, no el vaig jugar.
No el vaig jugar perquè no podia, o no sé per què, no el tenia, o...
És xulo, eh? Mola que el juguis, ara.
Sí, sí, molt bo, i l'estic jugant per...
I el vull jugar tots, em sembla que hi ha més d'una part, no?
Sí, hi ha tres.
Tres, tres, els vull jugar tots i realment...
Em deia un amic de jocs de por,
diu que m'encanta passar por en un espai controlat.
En un espai controlat m'agrada mirar Monty Python.
A mi això no m'agrada, a tu.
Doncs mira, ara canviem de joc totalment,
perquè també apareix avui Mario Party Superstars.
Si aquest és un concurs que per a la tele ha de dir...
De quina marca és aquesta música?
Nintendo.
És que realment, a hores lluny, es veu que és d'ells.
Doncs sí, perquè aquest és el mític joc de taula del Mario,
on el primer títol va sortir l'any 1998.
Sempre hi hem pogut trobar molts taulers,
desenes de personatges de l'univers Mario.
En aquest cas podem jugar en línia amb els nostres amics
i fixar les regles al nostre gust.
L'acció és en taulers mítics de la Nintendo 64
i té més de 100 minijocs.
Mario Party Superstars és per a tots els públics
i costa 60 euros.
No sé si quan heu jugat aquest joc amb amics a casa, per exemple,
us fa vergonya instal·lar aquest joc i jugar amb els vostres amics?
No, jo a la 64, l'ull i el dos, ens fèiem mal.
Ens fèiem mal com? Ens fèiem mal a les mans.
Ah, sí?
Pensava que se'l llençàveu al cap.
Però ho vivíem molt.
Sí?
Sí, sí, sí, i érem gent adulta.
Com ha sortit l'ull i el dos, jo tenia 20 anys.
No et volia dir fes números, Víctor.
Sí, sí, sí, érem gent adulta, però, clar, parcialment beguda.
Amb el qual...
Amb el Mario Party hi haurà unes hores molt divertides.
Doncs mira, una altra part, per cert,
hem de recordar que estem a twitch.tv barra Generació Digital.
Sí, doncs ens podeu veure, és dijous, a dos quarts de quatre.
Mira, l'Ed Caballet ens diu que a ell
li recorda el bixi baixi de la PSX.
Qui és el bixi baixi?
No sé què és el bixi baixi.
Em s'ha guanyat.
Què és, Ed, què? Explica'ns-ho.
S'ho expliqui i després ho direm.
Però hauria de ser algun joc d'aquests amb tauler i divertit.
La part de Nintendo i de Sony
poden intentar fer ombra a aquests jocs.
Doncs molt bé, aquests són tres que surten,
surten molts més, però ja els comentarem un altre dia.
Només aïcat Generació Digital.
I fixa't tu, allò que deia l'altre dia,
els companys, els uients,
et comencen a recomanar videojocs, per què els comentis aquí?
Doncs sí, em va tan bé, però tan bé,
perquè aquesta setmana he seguit la recomanació
que em va fer la Gu-Fall-Off dijous passat
i ha encertat tant, estic tan enganxada a aquest joc,
que de fet encara no he parat de jugar-lo.
Fa una estona estava i aquest joc no es mou del meu mòbil
en molts dies.
Es diu King God Castle
i és un joc de posicionament i estratègia superxulo.
Molt bé.
De què tracta?
És un joc de defensar el teu castell de diversos atacs d'enemics.
Tu sempre veus una mateixa pantalla
i veus unes parts diferents en aquesta pantalla.
El pati del teu castell,
on en un espai hi aniràs col·locant els teus guerrets
a mida que els vagis aconseguint.
En un altre espai veus els punts que vas guanyant
per tenir-ho sempre en ment.
I després al davant teu hi ha un pati on van apareixent sempre
els enemics i el camp de batalla, al mig.
Molt bé.
Aleshores, comences només amb dos guerrers
i es tracta d'anar fent punts per poder invocar-ne cada cop més
i fer el teu exèrcit més gran.
Tu pots fer una guerra amb dos guerrers?
Doncs, home, depèn de quants enemics tinguis.
Tens dos, també un...
Mira, en aquest joc sempre comences tu amb dos guerrers
i ells són tres.
Això està molt emprenyat.
Ja vas sempre al darrere.
Bueno, segons la pel·li de Troya,
aquí les entro solo en la playa de los templos.
Els altres eren espectadors.
Home, clar, depèn de qui siguis.
Si ets prepit, doncs poden passar aquestes coses.
Molt bé.
En aquest cas, sí que comencen sempre sent tres,
però és veritat que jugues molt amb la sort,
perquè no saps mai quins guerrers t'apareixaran al principi.
Si tens la sort que siguin dos determinats que són dels bons,
doncs encara que en tinguis tres davant, te'ls poliràs.
Si no, doncs és molt probable que a la primera partida la perdis.
Però pot ser que tu expliques o m'explicaves que...
Alguns dels guerrers es posen com en reserva.
Sí, de fet, tu invokes els guerrers,
però no els pots llançar directament al camp de batalla.
Tu vas fent punts i tens dues opcions.
Invocar guerrers, que vas guardant al teu camp de batalla,
o tenir uns punts suficients
com per expandir la teva tropa
i llançar-ne un d'ells al camp de batalla.
Molt bé.
I amb aquells punts que tu vas fent cada vegada que acabes una partida,
què fas?
O expandeixes i llances un més,
o no expandeixes i en invokes un a veure què et surt.
Estàs invocant guerrers que els portes a la mort, segura.
Molts d'ells, no?
Molts d'ells.
És un guerrer.
Per això serveix.
No vagis a la guerra.
Exacte, que no et programin així.
El que passa és que et van sortir un guerrer
que tu vas tenint en la teva reserva.
Depèn de quin tipus de guerrer et surt.
I si els pots combinar entre ells,
molts tenen el mateix aspecte, però només una estrella.
Si tenen una estrella,
els pots combinar amb una altra que té una estrella
i fer-ne un de dues estrelles.
Així, quan el tens preparat,
ja pots decidir llançar-lo al camp de batalla
o no, o esperar-te, depèn.
Sempre has d'anar gestionant.
Com dèiem, sí que intervé molt la sort,
perquè mai saps quin guerrer et vindrà al darrere.
Per tant, te la jugues.
Pot ser que vagis invocant
una mica també, no? Sí, sí.
Però un cop que tens tots els teus guerrers allà plantejats,
aleshores pots fer i desfer com et vagi millor.
Molt bé.
Quan ja tens plantejada la batalla
amb els teus guerrers col·locats,
comença la guerra, però aquesta guerra és automàtica.
És a dir, que tu no pots fer res més.
La sort està etxada, diguem-ne,
i la qüestió és que hagis utilitzat correctament
els guerrers que tens i els hagis col·locat de manera efectiva.
Molt bé. És que la col·locació d'ells dins d'aquest camp de batalla
també afecta... Sí, senyor.
Et maten i aleshores penses que com has col·locat els teus guerrers
i a la següent batalla els canvies de posició
i en molts casos guanyes,
perquè te n'has adonat on has tingut el teu punt feble.
És a dir, tu no pots deixar la batalla i no mirar,
però millor que miris, perquè si veuràs...
És automàtica, però si mires veuràs que estàs...
Clar, clar, clar. Si els has col·locat de bona manera o no.
I es maten bé, vull dir, no hi ha molta sang, no?
No, no, no. És que si no, clar, ja...
Em sembla que no és l'objectiu principal del joc veure com...
No, perquè a més a la tercera baralla ja reiscarien.
Exacte, exacte.
És el que posaven abans d'allò de violència animada,
però per menors, diguéssim.
Exacte. Això mateix. Molt bé, molt bé.
Aleshores, quan acabes la batalla es fa recompte de punts
i tens l'opció d'ampliar els guerrers de manera que et vagi bé,
o deixar-los d'aquella manera, no, o reserva, o...
Va per capítols.
Si tu en un mateix capítol perds tres batalles,
te'n vas al principi del capítol, diguem-ne,
no pots avançar més,
si no, acabes el capítol,
t'has carregat aquest tipus d'enèmics
i te'n vas a un altre capítol que te'n surten uns altres,
amb les seves particularitats i les seves característiques.
Doncs molt bé. Està per Android, iOS i també per PC.
També per PC, sí, exacte. Recordem el nom del joc.
Doncs mira, es diu King God Castle.
És molt xulo. Sí, sí, ens ha agradat molt.
Gufo, ja ho veus?
Recomana més coses, sisplau.
Sí, sí, a més, ens va recomanar la setmana passada, no?
Sí, i li vaig dir, mira, deixaré uns dies per jugar-lo,
per gaudir-lo i ja t'explicaré.
I me'l vaig instal·lar i no vaig poder deixar més dies.
Generació digital és ara tendència.
Doncs continuem amb la generació digital.
Aquests dies el Sónar Més D proposa els CCCB temes
com imaginem el món futur des de punts de vista com la sostenibilitat,
la tecnologia, la ficció, el disseny, l'art.
Hi ha xerrades molt interessants com Carbolytics, de Joana Moll,
amb la col·laboració de Barcelona Supercomputing Center.
Han investigat la petjada ecològica de les cookies publicitàries.
Els trossos de codi, que a banda de ser molestos per molts usuaris,
tenen un cost d'energia,
que es pot mesurar que paga la terra i també nosaltres.
Aquest és un exemple d'una de les xerrades que podem veure,
que és el Sónar Més D,
que es pot seguir per streaming de forma gratuïta.
I nosaltres també hem volgut parlar avui de futur i ho volem fer
de la millor manera que sabem fer, que és amb videojocs.
Hi ha moltes visions de la vida amb els videojocs i molts tracten el futur
des de molts i diversos punts de vista
i de formes, evidentment, molt diferents.
Comencem avui amb un petit repàs amb alguns exemples
i comencem amb el Blasco.
Molt bé. I el Francesc, què ens aporta?
Doncs ens porta una mena de futur positiu,
lluminós per la humanitat,
però no accent de perills.
És el Fantasy Star Online.
I per què és a la gita aquest, com a primer videojoc, per exemple?
Doncs mira, perquè estava segur que molts dels meus companys
escollirien videojocs molt semblants
i la veritat és que més o menys ho he vist.
Per què? Perquè és veritat que quan un videojoc es planteja
un escenari del futur, moltes vegades solen ser futurs
de molt de conflicte.
Molt de molt ciberpunk, que en parlarem,
molt noir, molt a vegades distòpiques,
molt o la humanitat com a espècie pot estar en gran perill
o pot estar amenaçada i tu ets l'última esperança
i l'has de salvar d'una o d'altra manera.
Llavors, he volgut triar, per diferenciar una miqueta,
un futur on la humanitat no estigués en perill
i que l'aspecte que ens mostra sigui fantàstic,
que tot estigui perfecte, que tot estigui net,
que els neons funcionin, no estiguin per pallejant.
Per pallejant, sí, sí.
En aquella mena de bar de Theborgs,
on vas a buscar una pista de qui ha assassinat
el magnat de la meva corporació que controla.
I sempre hi ha un cambrer amb el braç esquerre cibernètic.
Cibernètic i un ull robòtic, una cosa d'aquestes.
Llavors, què passa?
Vull una cosa on les rumbes funcionin i els terres estiguin nets,
tot sigui guai, tot sigui nou, tot sigui preciós i bonic.
I una miqueta d'això és el futur aquest,
el futur Star Wars, que era l'espagueti de l'espai.
Vull un futur més Star Trek, un Deep Space Nine.
Què em porta això? Fantasy Star Online.
La veritat és que sempre hi ha conflicte,
perquè si no, no tindríem joc.
Però és un conflicte en el que veig.
Crec que hi ha uns dos milions de naus
que arriben a un planeta per colonitzar-lo.
I resulta que és una humanitat que està en expansió,
que sembla el futur, que viatja per l'espai.
Sembla que no el persegueix ningú, però en aquell planeta
hi ha hagut una mena de cataclisme i han aparegut molts monstres
i tots teniu que baixar, alluitar i matar tots aquests monstres,
i descobrir per què està passant allò.
Mira, perquè anaven tan bé, has dit matar, desconnectar-los.
D'acord? Bueno, no són robots.
Ah, no són robots? No, no, no.
Ah, d'acord. Són monstres.
Ah, monstres, perdó.
Que són monstres que estaven tranquil·lament vivint al seu planeta.
Aquesta temblada no l'explico, però aquí un desastre ecològic.
Anem aquí a produir un massacre ecològic.
A mi em sembla que li va superbé, però a aquests no, eh?
Inveses invasores, espècies invasores,
i hem de fer una miqueta d'ordre ecològic.
El planeta estava preparat per colonitzar-se,
i quan arriben les nous de cop i volta ha passat algun conflicte.
Una de les coses que Fantasy Star ens proposa per això és,
fixeu-vos que és, parlant una miqueta ara del joc
i traient una miqueta l'argument,
és un joc que és una pedra fonamental del món dels videojocs,
perquè és potser el primer MMORPG,
o molt semblant en aquesta mena de filosofia de joc, per consola.
És per Dreamcast.
Se n'encarrega en Jujinaka i el Sonic Team,
perquè ningú a Dreamcast, ningú a SEGA,
es volia encarregar de fer un joc online.
Recordeu que a SEGA, les publicitats que feia de SEGA,
va ser la primera consola que portava incorporat
un adaptador de banda, bueno, un modem,
i després un adaptador de banda ampla.
Les publicitats que traia eren 6.000 milions de jugadors,
que podies jugar amb tot el món.
I una cosa que em sembla que ha retroliminat,
també aquesta sensació de futur fantàstic i lluminós
que presenta el Fantasy Star Online,
era que es van inventar una mena de llenguatge
perquè poguessis jugar amb persones de tot el món.
Com a les sèries del futur, en què tot és collonut,
i els de la Federació d'Ester Trek arriben a qualsevol planeta
i poden parlar amb qualsevol persona,
hi ha una traducció automàtica que succeeix
i que fa que tothom pugui parlar i es pugui entendre.
Es van inventar un sistema com d'icones,
per tal que persones de països diferents
poguessin estar competint conjuntament,
associats amb guilds,
per atacar aquests monstres i netejar els nivells.
El joc en si és bàsicament un Monster Hunter.
De fet, Monster Hunter té molta influència
de Fantasy Star Online,
de la mateixa manera que Fantasy Star Online,
quan es va dissenyar,
va decidir que es va voler influenciar de Diablo,
per l'estil.
No volien anar a jocs de l'estil,
que en aquell moment eren els jocs que triomfaven en PC,
tipo Saga's Everquest o Última Online,
sinó que van anar cap a la filosofia Diablo
molt més centrada en l'acció.
Així que el joc, a l'hora de la veritat,
té molt poc desenvolupament
en com anar a un argument
que t'hi puguis submergir.
Les parts següents que han sortit,
sí, Fantasy Star 2,
inclús hi ha hagut adaptació a l'ànime de Fantasy Star 2,
per tant, l'univers Fantasy Star
està bastant ben documentat,
però a mi el que m'encanta és aquest futur
que, a més, ens mostra
aquell gènere que jo em dic
d'armadures i minifaldilles.
Una cosa que els japonesos han fet molt bé
i tots els teus personatges
van amb unes armadures fantàstiques,
fabuloses, noies lleugeres de roba,
però hi ha armes...
Uns amb armadura i els altres amb minifaldies.
I homes amb una mena de taparrabús mecànics
i mostrant tota la seva musculatura.
Aquí hi ha una mica per tots costats.
I tot i això és fantàstic.
Avui tenim PC-O a PC-O 2,
New Genesis 2021,
per Xbox One, PlayStation 4, Switch i PC,
per PC, com a free-to-play Steam.
Molt bé. Ara, a estar,
canviem una mica amb la música.
Sí, ara el Víctor ens mostrarà un videojoc d'autor,
una experiència gairebé mística
i que tothom sap el seu nom, Death Stranding.
I per què el portes?
Per què el porto? M'ha fet gràcia el que deia ahir
que els llocs futuristes i distòpics
és, jo ho comentava aquí,
que tots som Blade Runner,
tot és trist, tot és fosc.
I jo vaig agafar aquest perquè té aquesta tendència
de gris, de desolació,
però el missatge és molt maco,
que és el que normalment no em trobo
amb aquest tipus de futurs.
I és un Death Stranding,
on planteja el tipus futur postapocalíptic,
un món desolat, ple de perills,
on la gent viu en búnquers, separats els uns dels altres,
i la teva feina és ser repartidor.
I tens necessaris a la gent que els necessita.
Aquest necessita medicació, aquest necessita...
Bueno, és que t'és igual el que necessiti.
Tu ho has de portar.
Exacte.
És que es fa molta broma d'aquest joc,
al principi jo també ho vaig fer.
És el jugador d'Andar, sí.
És que al final va sortir i era el joc de caminar.
És que l'únic que has de fer és caminar.
Clar, però per portar les coses has de caminar.
Això t'ha arriscat.
Aquest joc, quina gràcia tindrà?
Doncs la té, i molta.
El joc tracta d'esperança i empatia.
Tot el que et tira a sobre,
i tot el desolat i l'horrible que és tot,
se centra en això,
que és intentar recuperar l'empatia amb la resta de persones
perquè s'ha perdut, ha desaparegut,
va haver un conflicte, una explosió,
i cadascú ha pensat en si mateix.
El que intentes recuperar, amb diferents metàfores i històries,
és això, és la unió una altra vegada entre les persones,
ni que sigui parlar i entendre's.
És l'únic que es busca.
I no és una societat...
El joc no és una ciutat trencada,
en què aprendre a viure,
que és el que sol passar,
com cyberpunks, històries d'aquestes,
sinó una forma d'arreglar-la,
i l'única manera de fer-ho és tornar a unir
a la gent que encara queda per allà,
que la gent aprengui a confiar en els altres.
I tant.
I de fet vaig veure una entrevista
que li van fer la BBC a Hideo Kojima,
i ell comentava que quan camines,
hi ha moments que has de posar ponts,
uns ponts com unes escales,
i ell deia que els ponts venien a figurar una cooperació,
és una mica el que dius,
entre les persones en un moment
on deia que l'home cada vegada era més individualista.
O sigui que realment la idea era aquesta.
La gràcia, a més, era el multijugador aquest,
que no va acabar d'explicar mai fins que va sortir,
que ara no sé com estarà,
perquè ja fa molt de temps que ha sortit el joc,
però quan va sortir, la cosa era que tu jugues sol.
El que sí que passa és que potser si algun altre jugador
a la seva partida ha posat una escala a algun puesto,
potser tu la veus, aquesta escala,
i al lloc trobar-se una escala,
et dic jo que t'entren ganes de plorar.
Sí? Tu la vas trobar?
Jo trobava escales, jo posava tirolines,
jo pujava a postos superfotuts de pujar,
que trigava la de Déu i ho passava fatal només
per posar una tirolina per pensar,
això li vindrà bé al que vingui al darrere.
I això també ho feien amb mi.
I era lo maco, es creaven aquests ponts.
Era com un poco meta, todos.
Recurrem el nom d'aquest joc, Eli,
perquè l'hem comentat molt aquí,
però jo crec que val la pena.
I es pot jugar per PlayStation i per PC.
Avui el primer títol que ens proposa l'Albert
és un d'aquells que no poden faltar
quan parlem sobre videojocs
i la visió que ens ofereix sobre el futur.
Estem parlant de Cyberpunk 2077.
I aviat farà un any del seu polemic llançament
i encara avui segueix protagonitzant l'actualitat
amb notícies sobre les seves actualitzacions.
Però més enllà de la controvèrsia,
aquest joc desenvolupat per la companyia polonesa CD Projekt
ofereix una visió del futur
i una mena de detalls.
Abans de parlar sobre el retrat que fa del futur,
és important assenyalar que el Cyberpunk 2077
es basa en un joc de rol tradicional
creat pel dissenyador Mike Pondsmith
i comercialitzat originalment l'any 1988.
Aquest joc de rol s'ambientava l'any 2013,
ja fa bastant, eh?
I ja oferia una visió del futur basada
en els clitxers del gener de Cyberpunk.
És a dir, una societat controlada per megocorporacions,
amb una gran desigualtat
i on la tecnologia domina la vida de les persones.
Per fer la seva pròpia versió d'aquest futur,
els creadors del videojoc de Cyberpunk 2077
van decidir ambientar-lo uns quants anys més endavant,
òbviament l'any 2077.
I també van decidir potenciar
determinats aspectes d'aquest futur distòpic.
És curiós perquè l'Albert ens ha apuntat
diverses característiques d'aquest món futurista
i ara em fa pensar en el que comentaves tu, Francesc,
una societat totalment narcisista
on la imatge personal és molt rellevant.
Això sí que és veritat que quan el jugues és important.
I no sé de què em sona això que estàs dient.
No, no és veritat, perquè nosaltres no,
com a societat, això no és important.
En un futur completament hipersexualitzat,
un futur de cossos normatius perfectes
on gairebé tothom vol ser com els models dels anuncis
que van apareixent també
a través de grans pantalles al carrer.
És ben curiós perquè de vegades,
precisament, és tot el contrari.
Millor que el Blasco no es giri ara,
perquè té una pantalla amb una sèrie de gent també...
Guapíssima denúncia.
Guapíssima, una gent guapíssima.
És denúncia total.
Sí, però fixa't, aquí només estem els ulls,
la boca, el nas, la cara, ja està.
No ensenyem res més.
Aquest és un missatge submergit.
Ens teniu que veure, ens teniu que escoltar.
Exacte, i després també, una cosa que ens ha dit l'Albert,
les corporacions, les megacorporacions
que controlen la societat a través de,
en aquest cas, aplicacions, xarxes socials
i que porten tots els missatges de comunicació.
Això sí que em sona, això sí que em sona.
I també ens sona de molts altres jocs, també.
I de pel·lis.
I és una miqueta de les bases de tot el que és el futur distòpic
van cap aquí, que vol distòpic
i és una miqueta que està separat una miqueta
un concepte que hauria de poder ser positiu,
aquí està portat a un extrem que el converteix en algo negatiu.
Tots ens agrada consumir i tenir coses
quan les corporacions, les empreses,
són les que substituixen el govern,
perquè nosaltres com a societat ens llancem cap a elles
perquè volem consumir el seu producte,
els hi donem tot a elles,
doncs bé, estem sota el control d'algú
perquè som una gran empresa,
doncs és una miqueta, aquest és el futur que ens proposa,
i el que veiem dia a dia a vegades és allò,
compta amb les empreses que a vegades estem anant cap aquí,
els hi estem donant tot el que tenim.
Però la cosa és, quan tu veus això fa 30 anys,
dius, hòstia, és que quin futur més...
és que el que tu llegis n'està passant ara,
és a dir, què ens hem d'inventar ara a la literatura?
A les vuitanta ja es veia.
A les vuitanta ja es veia.
Però veies que era aquí de poc.
Jo, Robbaco, ho veia com...
és complaucible, però està lluny encara, saps?
Nosaltres, com que tenim una miqueta més d'edat,
ho veiem com... Això és demà passat.
Nosaltres ho veiem com ja... l'experiència, diguéssim.
Ja estàvem tan fotuts que el que veiem de coses distòpiques
veiem que això serà demà passat.
Tu eres més jovenet i ho veies una miqueta més lluny
que amb tu estava l'esperança.
Doncs l'hem perdut, perquè jo això ho estic veient avui, ja.
Per això, quan arribes a una edat ja t'arrendeges,
i ara els nois de 20, 30 anys són els que han d'agafar el relleu
i ells el que vegin ara ho veuran també molt lluny.
De fet, recordem que tu ets .tv barra de regeneració digital,
si ens esteu veient.
Podeu comentar-nos algun exemple d'algun videojoc
que us hagi agradat per com ha plantejat el futur de la humanitat.
També ens comentava l'Albert García,
un món sense vegetació.
I és veritat, perquè fins i tot els exteriors estan més pelats
a algunes zones que mai.
Mira, el contrari que el Death Stranding.
Sí, exacte.
Quan trobes un edifici és quan fas palma, saps?
Sí, és veritat.
En resum, la visió del futur de Cyberpunk 2077 força terrorífica,
però al mateix temps sembla força versemblant
veient el que estem fent avui dia, tot el que estem dient.
L'Albert ens ha proposat el Cyberpunk 2077,
que ara mateix es pot jugar amb PC, Playstation i Xbox,
tant mateix si no l'heu jugat amb consola,
quasi millor que espereu a l'any vinent,
que és quan hauria de sortir per consoles de nova generació.
I el primer joc del Blascus, un clàssic d'estratègia per torns galàctica,
Masters of Orion 2.
Doncs el coneixia, Francesc, aquest joc.
Doncs mira, és un dels grans clàssics de l'estratègia,
de l'estratègia des dels anys 90,
n'ha sortit una tercera part,
i actualment, des del 2016, hi ha una mena de nova versió,
no et diré que és una remasterització,
sinó que és una nova versió, Masters of Orion,
tal qual que des del 2016.
I és un dels grans clàssics,
és un moment molt important,
és un dels grans clàssics,
és un dels jocs que redefineix aquest gènere de les 4X,
en anglès, que serien l'exploració, l'explotació,
i dues més, que no me'n recordo.
Quines serien, no?
L'expansió?
L'expansió, sí, segurament sí,
i amb una altra X, perquè això en diuen, 4X.
I hi ha races, no, també?
Sí, hi ha 13 races, podem escollir fins i tot de races,
el qual vol dir que és un joc del futur
que ens aparta una miqueta de la visió humana centrista,
sobre com ha de ser el futur.
Però estàvem parlant del futur de la humanitat,
i he volgut posar aquest joc d'estratègia,
perquè, a diferència d'altres jocs,
on és l'argument el que ens dicta com és el futur de la humanitat
i el joc ens proposa una aventura d'acció o de descobriment,
o de rol o el que sigui,
dintre d'aquest esquema del futur que ens han muntat,
en un joc d'estratègia, sobretot d'aquest estil,
doncs sí, és veritat que hi ha alguns elements que ja estan fixats.
Per exemple, totes aquestes races,
no només la humana, sinó que estan competint per colonitzar la galàxia,
i hi ha hagut uns entariants,
que és una mena com d'enemic de tothom,
que està amagat i en qualsevol moment, si els trobes,
doncs poden venir-te a atacar tothom,
i és una miqueta de l'enemic final,
el que hauries de tenir en compte si te'l trobes,
hauràs de lluitar i això pot ser un gran perill.
Però aquests jocs d'exploració, d'estratègia,
i sobretot de desenvolupament d'una civilització,
una mica et donen a tu la clau de com vols fer evolucionar,
com vols fer evolucionar aquest futur.
I, per tant, et dona una miqueta la llibertat d'escollir
quina mena de futur vols per la teva humanitat.
Ja és un joc que comença futurista, per això ja l'he escollit,
perquè si no podríem dir que civilitzar, això en fa el mateix.
Ara comences des de l'edat de pedra,
arribes fins als coets i la colonització de l'espai,
però comences des de molt endarrere.
Aquí ja comences més endavant.
Però et planteja una sèrie de reptes que tot associat del futur,
doncs una miqueta d'escollir quina mena de futur volem.
Això ens pot generar molts problemes
en quant als treballadors, a les seves condicions de vida,
també a tota la mena de residus industrials que generem,
els residus nuclears que generem,
com ens muta això, com ens afecta com a civilització i com a població.
Ens impedeix avançar el que ens ha fet avançar molt ràpid
fa uns quants anys.
Si érem una tirania, vam poder imposar l'ordre que vam voler
i vam poder avançar molt ràpid,
mentre que si haguéssim sigut una democràcia
haguéssim anat més a poc a poc,
hem de tenir més llibertat i tindríem més opcions nostres
que no pas la que tenim si ens hem mantingut com un imperi,
amb un governador, amb un imperator galàctic al capdavant,
com podien ser els de Warhammer 40.000.
Hem escollit un altre tipus de civilització
que desenvolupem per la nostra raça.
I, a més, tenint en compte aquesta visió
en què segons com fem evolucionar les coses podem guanyar,
una de les coses que, òbviament, passa és que explorem,
una de les coses que, òbviament, passa és que al cap i a la fi
sempre descobrim altres races i hem d'interactuar amb elles,
Explotem també, no?
Sí, però també podem conviure amb aquestes races.
L'objectiu final no sempre és l'extermini de tothom
i guanyar per imposició,
sinó que podem establir enllaços diplomàtics,
podem establir bones relacions amb ells,
podem fer un futur amable i brillant,
en comptes d'un distòpic i terriblement bélic,
i, a més a més, podem guanyar el joc,
si som aclamats per la resta de les races
com la millor i la més indicada per governar-les a tots.
Això porta molta feina, eh? Mata, mata.
Sí, el més ràpid és l'extermini de tothom més
i quedar-te a tu sol en el mapa.
Però si jugues amb mapes grans i amb molts jugadors
i amb moltes races, sí que pot haver-hi un moment
en què, cada equips temps, pot haver-hi una votació
i, si ets el que controla més territori,
estàs més avançat tecnològicament,
doncs el dictador galàctic o l'emperador galàctic.
De fet, quan començaves a parlar,
em recordava aquest moment cinematogràfic que és...
Bé, mai m'hi he oblidat.
Quisiera compartir una revelación que he tenido
desde que estoy aquí.
Esta me sobrevino cuando intenté clasificar su especie.
Me di cuenta de que en realidad no son mamíferos.
Todos los mamíferos de este planeta
desarrollan instintivamente un lógico equilibrio
con el hábitat natural que les rodea,
pero los humanos no lo hacen.
Se trasladan a una zona y se multiplican.
Y siguen multiplicándose
hasta que todos los recursos naturales se agotan.
Así que el único modo de sobrevivir
es extendiéndose hasta otra zona.
Existe otro organismo en este planeta
que sigue el mismo patrón.
¿Sabe cuál es? Un virus.
Molt bé.
Quin gran moment de Matrix, recordeu?
De la primera.
És l'única que té grans moments.
Va ser com el sobtat, aquesta frase.
Jo recordo que estava al cine i estava pensant...
Claro.
Tienes tota la raó, però que sepas que no.
Te has perdido el pinganillo y te has perdido una cosa.
És un moment mític.
Està molt ben feta.
Exacte.
De fet, no sé si vols acabar amb alguna cosa del joc.
No, no?
Una mica, com tots els jocs,
és un joc galàctic i de conquesta en tenir parer.
Però sempre acaba repliquant el mateix estil
de conflicte que hem tingut a la Terra.
Encara que ens anem a l'espai, no actuem diferent.
Almenys des del punt de vista humà,
les històries que expliquem solen ser les mateixes.
Conquerirem, tindrem conflicte.
Exacte.
Tot el que ha passat durant la història de la Terra,
quan intentem muntar històries de com podria ser un futur,
sobretot som bastant iguals.
Repetiu, si jugues, els mateixos patrons.
Recordem si volen jugar a aquest joc.
Si voleu jugar-hi el tenim a GioGio,
junt al Master of Orion 1 per 5 euros
i també a part el MO3 i el més nou Master of Orion de 2016.
La plaga, el gran foc, les blitzes...
No és gaire divertit, però la destrucció és sempre la cura.
I comença avui.
Zero dia.
Moment per parlar de mòbils, hacking i poder stop-lert.
Víctor, ara ens parles de Watch Dogs segona part.
Per ell, eh?
Per mi, per mi. Al final és la tercera.
Ho heu posat malament perquè jo...
Dos i mig.
Va ser molt desardable per mi.
Per ell era molt dur. I el tres per ell és el dos.
És el que passa a tota la humanitat amb les peles Indiana Jones.
Correcte, que només n'hi ha tres.
Quin tema toca, aquest joc?
El Watch Dogs Legion toca el tema que està molt utilitzat
en les històries futuristes, que són les grans empreses
que controlen la població i els militars utilitzen els sistemes
per tenir el poder.
La diferència, que és un dels millors punts del joc,
és molt proper, gairebé actual.
No es pot parlar d'un...
Pots dir que és un joc futurista, perquè no passarà l'any que estàs aquí,
però és bastant ridícul, perquè pràcticament està al demà.
I és totalment factible.
No se'n va a 200 anys o el que normalment utilitzen.
Això és a cap de setmana que ve i ja està passant això.
Una miqueta ove de vendeta, diguéssim.
Sí, pot passar en qualsevol moment.
I a més estem veient que utilitzen eines com els drons,
moltes coses que estan utilitzant a dia d'avui,
inclús a nivell usuari mig.
Molt bé.
I també tracten, que no ho diuen gaire.
En entrevistes he vist que sí que han comentat i tal,
però el tema del Brexit i possibles conseqüències socials
que pot haver a Anglaterra.
Dius el Brexit, hòstia!
Hi ha oportunitat perfecta per sentir el Boris parlant del Brexit.
Aquell moment just que marxen i que ahir va sortir per la tele
i va fer tots aquests comentaris.
Te'n veu com de Monty Python, oi?
Sí, una mica.
El fa així molt, té un accent britànic molt, molt, molt marcat.
Però té aquesta tarannà, aquesta melodia.
És veritat.
Ara continuem parlant del Watch Dogs.
Legend, no sé què ens diuen als ullens.
Doncs mira, sí, ens fan moltes recomanacions de jocs
que parlen sobre el futur de la humanitat.
I de fet, molta gent que participa per primer cop en el chat,
que està molt bé. Gràcies.
Diu el Mespira, deixant de banda la saga Fallout,
la saga més propera en temps i realitat
és la de Comand en Conqueror i, més encara, el preu de la llum.
Després diu el Morpheri,
no sé fins a quin punt es pot concedir a futur,
però em ve al cap el Mirror's Edge.
Sí, i tant, i tant.
Jo només pel fet de saltar a dalt de tot, saps?
I lunetes que tenen a les taulades. I tant, també.
No t'embrutes mai. Quina alegria.
Quina importància donem al tema de la narradat, que estigui tot net.
És que no té res a veure.
Si hagués fet el joc aquest amb un aspecte...
Clar, no.
La gràcia és aquest rotllo escèptic, totalment.
Com un futur que saps que és mentida.
Són una maqueta. Saps que no és veritat.
És veritat.
El Morpheri afegeix-hi bé.
Si parlem de jocs de por, Soma és un indispensable.
Aleshores, també tenim el James Logan, 83,
que diu, imagino que The Last of Us
podria entrar com a possible futur de la humanitat.
Esperem que no. Esperem que no.
I el voucher, jo recomano l'Horizon Zero Dawn.
Molt bé.
I el James Logan, el Back 4 Blood,
també seria un futur bastant fotut.
Molt bé. Víctor, en aquest joc, diguéssim que...
en quin futur intenta anar el joc?
T'he de dir, no va...
No intenta anar al futur...
És que és tan clàssic, el tema del...
Jo, parlant de distòpies, jo penso en Terminator.
És com automàtic, saps?
I no va...
Ha fotut també per duper guerres i robots,
sinó que intenta tractar una època d'individualisme absolut.
Molt bé.
Que és com la que estem vivint a dia d'avui,
o és la meva sensació.
I com ens ajuntem per poder lluitar contra un enemic comú?
Planteja la idea de la revolució...
Una idea de revolució interessant,
que és igual qui siguis, mentre siguis útil,
ets necessari i pots ajudar.
Creant com una mena de comunitat.
És un dels conceptes molt guapos del joc,
que no va acabar de quadrar, però la idea era molt xula.
Una cosa que no...
Es va intentar, però no va acabar de funcionar.
I la cosa és que també té un missatge més interessant,
menys trist i dramàtic del que estem acostumats
en un joc del que estàvem parlant,
que sempre són guerres, o són foscors,
o el que has dit dels neons...
És molt clau, això.
El tio menjant-se una sopa
mentre sempre plou, saps?
Sí, sí, sí.
Afegeixo el desastre ecològic que sempre ve lligat.
Exacte.
I a més d'un argument que intenta ser
de tant en tant més humorístic que una altra cosa.
Va jugant amb aquestes històries.
De fet, jo al Watch Dogs va haver-hi una època
que la meva imatge era el joc com amb el mòbil
podies controlar els semàfors.
Perquè al primer podies hackejar-ho tot i tal.
I al segon era festa.
Sí, exacte.
Hi havia un grup de xavals que tant en tant podies assassinar gent
i no passava res, era una mica raro,
però la gràcia era crear el caos però d'una forma divertida.
El mòbil podies fer de tot,
totes les parreries que volguessis.
Només els hi faltaven amb patinet.
Ja hi ho deixo.
És com si fóssim...
És un joc que intenta ser realista
dins d'un futur plausible,
però tenint uns hackers de pel·lícula,
com la pel·li de hackers.
Arriba a ser molt absurd,
perquè hi ha coses que pirategen que dius
això no es pot fer així,
però el que et planteja té certa lògica.
Recordem, al Watch Dogs 2 es pot jugar per PlayStation,
Xbox, PC i Google Stadia.
El segon joc que ens porta l'Albert García,
de forma virtual,
és un que ja té més de 20 anys,
és el Final Fantasy X.
Es tracta d'una de les entregues més estimades
dins de la franquícia d'Square Enix,
i també una de les més importants,
ja que va suposar el salt definitiu
de Final Fantasy a les 3 dimensions.
Els jocs s'ambienten en un futur molt diferent
del de la resta de jocs que havien sortit abans,
amb aquesta mena d'ambientacions tridimensionals.
Així com la majoria de videojocs,
que retraten el futur,
posen la tecnologia en primer terme
en el món de ficció de Spira,
on s'ambienta aquest Final Fantasy X,
és un món on la natura no s'ha deixat dominar
per la tecnologia.
Tal com es veu en el videojoc,
la societat d'aquest univers de ficció
viu en molt contacte amb aquesta natura.
L'Albert ens ha deixat apuntades
algunes de les idees que troben
en el món futurista de Final Fantasy X.
Diu, per exemple, que és aquàtic,
molt més que la Terra,
que és al voltant d'aquesta geografia.
Molt bé, també ens diu que
la majoria d'entregues del Final Fantasy
tenen mons basats en escenaris europeus
i aquest s'inspira més
en les regions del sud-est asiàtic.
Cosa aquesta molt bé. Això és interessant.
Jo voldria apuntar que he dit Final Fantasy X
perquè en veus molts vídeos japonesos
que els diuen X en comptes de 10.
És veritat.
No vull dir que sé què és el 10,
però ja està.
És veritat que algú deia a Twitch
i diu, ai, què heu fet, un seré el 10.
Un seré el 10.
No, però aquí al final, no?
Sí, clar, si ho diuen així en molts llocs.
Sí, no, clar, sí, sí.
He volgut fer una miqueta així, però ja està, ja ha passat.
Revoïneu, ja està, tireu cap endavant, forward.
De fet, també ens diu l'Albert
que molts Final Fantasy X
en el voltant del tema de l'ecologia
amb la qual cosa té sentit
la teoria de l'escalfament global,
tot i que només és una teoria personal de l'Albert,
perquè diu ell que
està molt clar en el videojoc.
El que deies és que l'escalfament global
és una teoria de l'Albert.
En el joc, en el joc.
Això ho ha de cobrar.
Va ser ell, el xalat.
T'imagines?
I també es parla d'un joc que es diu Blitz Ball
que passa a dins.
No sé si l'heu jugat, aquest joc?
Sí, és com una esfera d'aigua.
És com un water polo.
Molt bé. Perfecte.
Molt bé, doncs recordem com es pot jugar.
Doncs sí, l'Albert ens proposava
aquest Final Fantasy X,
que ara mateix es pot jugar amb PC,
PlayStation, Xbox i Nintendo Switch.
Molt bé, doncs fantàstic aquest repàs.
Ens apuntarem tots els videojocs
que ens han comentat els nostres uients
a través de twitch.tv barra Generació Digital.
I després continuem parlant.
La setmana passada ens vas ensenyar
què s'ha de fer,
que s'ha de fer una mica de tot,
intentar ser bo en alguna cosa,
per exemple fer videojocs.
Però això sempre és possible?
Home, no, perquè la darrera vegada us vaig ensenyar
que hauríem d'aprendre de tot
i que millor si un mateix s'havia de fer una mica de tot
per no aprendre de ningú més.
Allò de jo me lo guiso i jo me lo como.
Clar, per descomptat, hi ha una altra cosa
que em penso que és molt catalana.
És molt tarragoní,
que és que si hi ha alguna cosa que no saps fer
o no pots aprendre, paga.
Paga algú altre perquè la faci.
Perquè facis el que facis, sempre vols i necessites més.
Abans de continuar, això que sigui tarragoní,
el fet de pagar, per què ho dius?
Perquè estem acostumats a pagar de tot.
Seria molt llarg.
Per això abans us he fet la cunyeta dels patinets
i coses d'aquestes,
perquè és una cunyeta d'aquestes coses.
I com que m'estàveu explicant els jocs a aquests futuristes,
em sortia la llagrimeta mirant aquí
dels estudis de Catalunya Ràdio a Tarragona,
mirant aquí la cantonada Ramón i Cajal a Prat de la Riba,
i us escoltava i dic, mira, estem parlant de Tarragona.
D'acord.
Ara perquè hi ha sol, no?
Dic, però ara quan canviïn l'hora, que serà una miqueta més fosc,
el que m'estan explicant ho veig.
Estaria bé un guatjocs al Vendrell, saps?
El que m'està explicant,
no és només catalanitzar el text del joc,
sinó que catalanitzem els arguments del joc.
La delocació dels llocs.
Amb la mà de sonor als pets.
Aquí ja podríem anar a actar.
Podríem fer.
El Lluís Gavaldà és de la casa.
Segur que ens està escoltant.
Estic començant, Albert.
I també volia dir que aquí, en aquesta cadira,
n'estic sentat jo, que a setmanes se sent el Lluís Gavaldà.
Si compartim cadira, compartim estudis.
I el Lluís Gavaldà és el que faig.
És un bon dia.
Com sempre.
És com fer-ho per sempre.
Ja estem aquí.
Estem marejant la partiu.
Si no sabeu fer alguna cosa, paga.
Paga, Murillo.
Perquè si no, no hi ha manera de fer-la d'una altra manera.
Tenint en compte,
aquest ensenyament que us porto avui
té els seus condicionals i els seus motius.
Primer de tot, i el més important,
és que el Lluís Gavaldà és el que faig.
I el Lluís Gavaldà és el que faig.
Posa'm per cas que necessitem una il·lustració per la portada.
Per l'amor de Déu, en sèrio, soc molt pesat.
Pagueu-la.
Signeu quines condicions, quin contracte,
si la imatge serà de propietat,
si teniu un temps limitat per fer-la servir.
Consigneu les prèvies que us passaran abans del divull.
Mira com va això.
T'agrada?
És molt fàcil que tot se'n vagi a fer punyetes.
Un cop s'hagi acabat això,
no ho podem ni volem.
Això és una clara indirecta de les carteles
que ens feies la temporada passada,
no diguis que no, al Generació Ori.
I tant, se m'ha notat.
No, home, no, et juro que no,
perquè jo les coses que les faig
les faig com si fossin per mi mateix
i també com voldria que les fessin a mi.
Tot això t'ho dic perquè fer coses
o rebre-les de francos sense consensuar
massa sovint a mi m'ha portat experiències molt dolentes.
Allò que et diuen que fem una sobra,
les farem d'aquesta manera
i quan veus el final és totalment diferent.
Ja, ja. Em recorda moltíssim
els paletes, lampistes, mecànics
que et diuen que et faran una cosa
amb un pressupost i t'acaben fent
una mica el que volen.
No sé si us ha passat alguna vegada això.
En molts casos no ho saps, perquè clar,
vas al mecànic i primer que t'has de creure
tot el que et diu.
Perquè com que no en tens ni idea,
no sé, vas perquè ja se t'ha punxat una roda
i acabes canviant el tren de mà.
Però tu que li has de dir, jo no vull frenar.
Jo no vull frenar, no m'interessa.
I menys amb la mà. Exacte.
Sí, sí, realment.
És que al final d'estats és molt de bo, Josep.
Sí, sí, sí, perquè sovint hi confluència
en diverses situacions que són bastant dramàtiques.
Primer, que el criteri,
el criteri és una cosa molt personal, evidentment,
sol ser massa subjectiva
i si no en sabem gaire del que volem,
que és el que acaba de dir l'Eli.
Clar, si no tens ni punyetera idea de cotxes,
com jo, per exemple, a mi em diuen que és el latiguillo
del ciganyal i...
Clar, dic que sí, i pago, no?
És com també quan fem un...
hi ha un videojoc que es mou així malament
i com que no sabem que es pot moure bé,
doncs ho deixem dir, bueno, ja es mou bé.
I un que en sap dirà, no, veus que es mou malament?
Segon, que hi ha molts creatius
que s'ho tenen molt creguts, sobretot il·lustradors.
Perdoneu el Grammy d'Illustradors.
Sí, sí, sí, però ho tenen molt cregut.
Sí, sí, sí, el que són il·lustradors i músics,
jo m'he trobat la porria, ho sento molt.
Ho sento molt i jo faig música, també he sigut il·lustrador,
però hòstia, és allò que quan tu els hi dius,
escolta, em pots posar això una miqueta més cap aquí,
posa'm una altra naua especial,
en aquest quadre hi ha masses Jesucrist,
doncs que em posis un ja n'hi ha prou,
doncs s'emprenyen, s'emprenyen, no?
En canvi, si pagues, dius, eh, qui paga mana,
jo t'he dit que només un Jesucrist i només un Jesucrist,
i ja està.
Tercer, que si t'ajuden de franc,
a veure, vulguis que no sempre estiguis en deute,
i segons qui et pot demanar que li tornis el favor
d'una manera o en un moment que tu,
o a mi, o a qualsevol que li han fet el favor,
potser no ens va bé o no ens agrada fer-ho,
o al revés, que et deuen una cosa a tu
i quan et demanen que tornis el favor,
doncs a tu no et va bé i quedes malament.
Ja, ja, ja, realment.
Estàs en deuda conmigo.
Quiero que averigues quién es el responsable de todo esto.
Aunque se trate de varios, por favor,
tú puedes encuéntralos y mátalos.
Mike, hablas con un policía.
Me importa una mierda que seas policía.
Ya sé que eres un maldito policía, pero mátales, tú mátales.
Espera, Rob, Rob.
Vamos, encuéntrales, encuéntrales y mátales.
Tú puedes hacerlo. Estás en deuda conmigo.
Guau.
Queda clar que estava en deute amb ell, no?
I el que volia canvia.
És una pel·lícula maletal,
que aquest senyor li acaben de matar la filla, el pobre,
el de color negre, el policía negre,
li demana que es vengi, mátals,
els fills de setmana que han matat la filla,
que l'han assassinat, mátals.
I, clar, l'altre te diu, escolta, és que jo soc poli.
Sí que hi ha polis que ho fan, però amb aquest en concret no.
Llavors passa això, que sol passar que,
a més a més, amb una comunitat amb interessos comuns,
com som nosaltres, que volem i sabem fer videojocs,
que ens coneixem tots.
Ho estem veient continuament aquí al programa, que ens coneixem tots.
Posem que jo, per exemple, a l'Eli,
m'adaman ajuda per fer una mudança a casa seva,
i jo l'ajudo.
Molt bé.
Després va el Víctor, em diu, escolta, hòstia,
ja que tu has ajudat l'Eli, que em pots ajudar a mi?
I jo agafo, i tant, cony, vinga, agafo i ajudo el Víctor.
I a la tercera setmana vens tu, dius, hòstia, és tard, ajuda'm.
I jo dic, home, hòstia, és que em fa mal l'esquena,
i estic una miqueta avaldat, què faràs, tu fotràs-me la cara.
Has ajudat l'Eli i el Víctor i a mi no.
La qüestió és que a l'hora de fer videojocs,
a més d'un art, com vaig dir la setmana passada,
també és una feina, i en una feina es paga la unitat de treball.
Es paga el temps emprat i la qualitat de la seva conseqüència.
Estar, quan et fiques en conceptes d'enginyeria laboral estàs superguapo.
M'ho diuen molt i lligo molt a mi quan faig això, sí, és veritat.
Molt bé, a veure, en resum, la lliçó d'avui quina seria?
Doncs això, que si no arribem a fer una feina,
contractem amb un tercer i fem que sigui habitual, normal i coherent,
i corrent, que les fenes es paguen senzillament perquè tenen un valor.
I una petita trampa, perquè quan fem videojocs, per estadística,
no tots acabarem triomfant,
no tots acabarem tenint el nostre propi videojoc.
Llavors, si ajudem amb un altre, si cobrem,
sortirem els crèdits, i si jo t'ajudo a tu, Murillo,
a fer el teu videojoc, doncs ostres,
jo sortiré els crèdits del teu joc,
i volies que no, doncs mira, he fet un videojoc.
Molt bé, sí, però la mudança la vaig fer jo, eh?
Sí, sí, veritat.
A veure si començarà a entendre que la mudança de cadascú
és el seu problema.
No he demanat ajuda a ningú.
Per què no pagues? Perquè ets un garrepa.
I què et dius quan tens una furgoneta, que és el meu cas?
Oh!
No ho havia d'haver dit.
Tots a Twitch. Atenció al transport.
Muda'ls-les, Felicitat.
Sí, sí, sí.
Tot el nostre xat en aquests moments ja sap qui ha de demanar això.
Què més diu el xat?
Doncs mira, en Barnaet diu això que diu l'Estar,
ha de pagar perquè ho faci un altre, si és clar,
excepte si ets l'amic informàtic,
i no pagues.
Sense pagar ni un duro.
Ell no deu cobrar.
I el Morferi deia sobre el Watch Dogs,
que parlàvem amb el Víctor,
que pagaria per veure'n un dels països catalans.
Evidentment, una gran idea.
Generació digital.
Acabes de fer una captura.
Algunes notícies d'aquesta setmana
relacionades amb el món del videojoc.
Continuem amb la generació digital.
Aquest any s'ha sortit la notícia.
Blaiser diu que vol repensar-se una mica l'esdeveniment.
I clar, tots pensem en tot el moguda que ha tingut.
Hi ha moltes coses per penjar.
Però això online no vol fer l'esdeveniment complet?
No, era online.
No fan res aquest any.
Però si l'online li surt bé de preu.
A veure, tampoc direm aquí que tampoc tenen res per ensenyar.
Però tenen coses més importants a tractar ara mateix,
que és que hi ha hagut un moment en què no hi havia gaire.
La majoria de projectes no sabem on van.
El huevo està una mica aturat,
l'overwatch 2 no en sabem res,
l'stacklef està mort,
el Diablo 2...
L'altre dia dèiem que arreglen el Diablo 2 Remastered.
Sort que tal han fet.
Al 4.0 hi ha hagut canvi de directius,
però no se sap molt bé què està passant.
Se sap que s'està malament.
Segurament se n'han plantejat silenci un any i fora.
Microsoft ha anunciat que farà una sinèrgia amb Twitch
per facilitar que els dos sistemes,
amb Xbox i PC, s'entenguin.
Jo recordo... Com es deia el mixer?
Us en recordeu del mixer?
Sí, era un Twitch.
Era una espècie de Twitch, no?
Era el sistema de streaming de Microsoft.
Exacte, però que va...
Sí, però Microsoft no va estar per hòsties.
Va estar un temps i va deixar pasta.
Exacte.
I va portar molta gent i un dia va dir...
Adiós.
I ara ha dit que no juntàvem amb el que va.
Jo ho trobo molt bé.
Hi ha una cosa que no funciona.
La cosa és provar-ho, no com Google,
que abans treu el que hi ha a la carrera.
Com a mínim intenta-ho.
M'ha fet molta gràcia, també, per acabar.
Això de Gran Turismo 7
i el fet que el col·leccionisme de cotxes
serà una part important.
El mateix creador del videojoc, en Yamahuchi,
el seu creador, comenta en un vídeo
que diu que el col·leccionar cotxes
és un aspecte fonamental de la cultura de l'automòbil.
I penso, parles per tu, no?
És que m'ha semblat molt al·lucinant.
Quants cotxes tens, tu, Murillo?
7 o 8, no? De hòsties, no?
Ara tinc un descalèxtric.
Jo els tinc tots a casa al menjador,
allà a pilats, un damunt de l'altre.
A veure, si comptes com a col·leccions,
que has tingut, també cola.
Mon pare ha tingut 4.
Exacte, comptem amb els pares i avis, també.
És veritat, el 850 i el 600, de color blanc.
Participa a la comunitat del generació digital
al nostre canal de Telegram.
Què ha passat aquesta setmana?
Una cosa que la setmana passada no vam dir.
Ens vam deixar de parlar d'un tema que havia estat molt recurrent
en tot el xat, i era de cinema, sobretot.
Va començar el Seraphine i Teres parlant de la pel·lícula Joker,
que ell deia que a ell no li havia agradat.
No l'he vist encara.
No l'has vist?
No la veig, és com una pel·li de superheroi.
Això mateix.
Precisament girava entorn la conversa d'això.
L'Ignasi deia que a ell li va semblar sublim.
Al Sergi Boixanto també, que és una gran pel·lícula.
Fins i tot se la va comprar en Blu-ray.
Però el que sí que deia, el Fris, per exemple,
que és una superpèl·li,
però que diríem que no és una pel·li de superherois,
que l'has d'aprendre d'una altra manera.
És una pel·lícula més aviat un drama, no?
Perquè al final, pobra persona.
És una miqueta com Alguien voló sobre el nivell del cuco.
La sensació i tot el que té al voltant,
la interpretació,
l'atmosfera seria aquesta.
Jo crec que és una evolució, no?
Perquè s'està prenent en sèrio un personatge de còmic.
Per fer una pel·li sigui millor o pitjor.
S'ha intentat prendre en sèrio un personatge de còmic.
Jo crec que això està guai.
I has trobat re l'explicació perquè aquest personatge és així.
A mi em sembla fantàstic.
En aquella línia temporal.
Exacte.
Molt bé. I també hem parlat de sèries.
Molta sèries.
Ha sortit una llista molt llarga.
El Jordi Borràs ens ha dit que és una pel·lícula
que ens recomanava el Sex Education a Netflix,
Let Caballer, Alice in Borderland,
Cobra Kai i Samurai Gourmet.
No sé si n'heu vist alguna d'elles.
El Sex Education l'estic veient ara i trobo que està molt bé.
No puc dir res aquí.
Cobra Kai és el millor del món.
Alice in Borderland i Samurai Gourmet,
les dues les he vist i estan per saber.
David Navarrete.
A mi entrellau de lo Serrano i em perdo.
Mira que tenim ara un catàleg de sèries que no te'ls acabes.
Sí, però em fa una mandra, xata.
A mi també.
A mi és mandra, però amb majúscules ja m'accenta la M.
Doncs mira, pots començar per una de Netflix
que molta gent n'està d'acord amb que és molt bona,
que és la de Russian Doll, que és la muñeca russa.
Aviam què et sembla.
Està xula.
S'espera també segona part.
I de què va, això?
És un flash del temps d'una persona que li passa una cosa.
Una noia que li passa coses.
No pot sortir d'un bucle temporal.
És una noia que tu abans veies sèries
i el títol ja t'explicava una miqueta de què anava.
Ara ja no.
Ara que la veus Alice in Borderland,
diu que és una noia que està a punt de caure.
Samurai gurmet.
És un samurai que menja molt,
que menja delicatessen, que és així molt gurmet.
O sigui, Russian Doll, que es posa dins d'una altra
i es va menjant a si mateixa.
Bueno, això sí que pot ser divers.
Per mi no es referim a això, no?
Abans l'eren ovelles i t'atreien més els noms.
És el Star Galàctica.
Vinga, va, acabem el programa, eh?
Som-hi, som-hi.
Gràcies a tots.
Víctor, Eli, Francesc, Albert, ha cuidat la fonia.
Avui el Dani Rodríguez ens ha estat el control de so.
Per segona vegada aquesta temporada.
Moltíssimes gràcies, Dani.
Olga Clapés ens ha corregit el guió.
Marxem amb la música del videojoc Happy Game.
Atenció amb aquest joc de la gent de Manita Design.
Una història cada ben segur comentarem aviat
a la generació digital i que també surt aquesta setmana.
És un joc típic que passes, el jugaràs tu.
El Happy Game?
Sí.
Per què?
Perquè m'ha semblat preciós.
Doncs jo el jugaré.
Si tu ho dius, jo el jugaré.
Adéu-siau.
No, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no.