Música
Benvinguts al programa dedicat a la tecnologia creativa
de Catalunya Ràdio.
Teníem moltes ganes de fer el programa d'avui,
ja que tenim temes molt interessants.
Avui ens acompanya Lluís Andreu,
de l'estudi d'Ubisoft a Barcelona.
L'Oriol Dalmau ha jugat al videojoc Mario Tennis Aces,
i ens el comentarà perquè l'ha jugat una bona estona.
El Francesc Xavier Blasco tenia una entrevista guardada a la Gamelab
que tenia moltes ganes d'explicar-nos,
i la Gina Tos va anar als Indie Game Burger Awards
i vol recomanar-nos també
algun d'aquests videojocs que han estat premiats.
A més, l'Estar, atenció, vol posar el dit a la nafra
sobre una polèmica que va passar al Gamelab.
Això és Generació Digital.
Gina Tos, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez.
I avui, amb l'Estar.
Abans de res, un aplaudiment per l'Eli, sisplau.
Eli, Eli, com estàs?
Doncs mira, després de veure'us a vosaltres,
et dic que molt, però molt, molt millor, la veritat.
Confessa, has anat de vacances.
Sí, m'he fet la malalta perquè necessitava vacances.
Està més morena, la veig més moreneta.
Sí, sí, però benvinguda, Eli.
Moltes gràcies, la veritat és que m'ompliu de tanta energia
que ja se m'ha oblidat el que m'ha passat.
Gina, enregistrem aquest programa el dimecres,
però jo, mirant el teu Twitter, he vist que fas una cosa demà dijous,
que és, no sé, l'he trobat molt especial.
Jugues a un joc amb una pantalla gran
i tindràs gent que està mirant com estàs jugant.
Tu has anat al cinema a la fresca?
Sí. Doncs és al cinema a la fresca,
però en una pantalla, amb videojocs en lloc d'una pel·lícula,
i qui juga soc jo.
I la gent pot comentar i pot, a més, recomanar-me
fer el que faci i jugarem al Journey,
perquè hem d'ensenyar a la gent
que els videojocs no només són violents, sinó que també són art.
Tens ganes, no? Moltíssimes ganes.
Això es fa al Parc de l'Espanya Industrial,
que és el carrer Muntades número 5 a les 9 del vespre.
No és molt bé, veurem la Gina a la fresca jugant a videojocs.
Espero que no em piquin els mosquits.
Francesc, aquesta setmana,
al WhatsApp, el que tenim al programa de la generació,
ha sortit molt el nom del capità Harlock.
Sí, curiosament, no?
No és per una cosa molt poc relacionada
amb el personatge de Leiji Matsumoto,
d'aquest gran ànime que tots vam veure aquí a TV3 de petits,
sinó que parlàvem de curris.
M'estranyava molt, però vosaltres anàveu parlant, no?
Resulta que en un YouTube,
un canal de YouTube que es diu Neko Shitablock,
que sou una parella molt simpàtica,
un noi espanyol i una noia japonesa,
viuen al Japó i que parlen sobre coses de la vida quotidiana d'allà,
van fer un vídeo sobre els curris del Japó
que no has d'aprendre.
Són curris prohibits, que són més horrendos,
o de gust més estrambòtic.
I entre aquells, ell no ho van identificar,
ni van parlar del personatge, però van mostrar la caixa,
i aquí m'ho he dit jo, un moment, perdó,
vaig tirant darrere, i sí, era un curri amb la imatge del capità Harlock,
green curri,
que es veu que és un curri amb gust de verdura i color verdós.
He passat amb tu, Star, perquè aquesta setmana
ha passat una cosa força curiosa,
als mitjans de comunicació relacionats amb l'esport,
i que s'ha parlat, de fet, amb molts mitjans generalistes,
com han deixat els japonesos,
si el vestidor és totalment net...
Semblava que no hagués anat ningú.
També ho van fer a les grades.
També, també. Són un tipus de gent,
no sé si és bo o dolent,
hi ha gent que vol aprendre, no sé jo,
és un extrem, tu imagina't que estàs allà, veus el futbol,
acabes el partit, t'adutxes, els calçotets per aquí,
els mitjons per allà, pim-pam-pum,
hi ha uns senyors que cobren, parlen,
i aquests japonesos acaben el partit,
van perdre malauradament, i què fan?
Ho netegen tot, passen la fregona,
netegen els vidres, literalment,
net com una fregona, i un cartelet,
gràcies, en rus.
No s'ha de donar a ells les gràcies.
I l'agenda pública, quan acaba,
bé, els envoltoris,
els pastissets i les llaunes,
ho recollen tot.
És curiós, perquè imagines les maletes
de tots els seleccionats japonesos,
mentre que els d'una altra selecció portarien boboseles
i banderoles i tal, ells anaven carregats
amb molts d'Olimpio, molts d'Entregà...
Eli, hem d'anunciar un esdeveniment
important del generació digital, no?
Doncs sí, perquè s'apropa una data que ens encanta,
en tenim moltes ganes, és el dissabte dia 21,
a la tarda, que farem el programa,
el darrer programa d'aquesta temporada
en directe del generació digital,
i, com sempre, obrirem les portes
de l'estudi perquè els uients puguin ocupar
les cadires del nostre programa.
Molt bé.
Com sempre, no perdrem el costum,
hem d'anunciar la nostra digi Panera
amb uns regals molt suculents
que ja anirem anunciant aquests dies.
Molt bé, hem de dir, la gent que ens estigui escoltant,
què és el que ha de fer per venir a l'estudi?
Doncs és molt fàcil, el programa serà dissabte 21 de juliol
a les 4 de la tarda,
i qui vulgui venir ens ho ha de dir
a través del nostre correu electrònic
des d'ara mateix, des d'enviar mail
la generaciódigital4radio.cat.
Molt bé, el que anirem dient és com que ja...
és la que són 18...
Sí, perquè ara han canviat de l'estudi.
No ens en recordem mai.
Unes 20, més o menys.
Ja anirem dient cadascú de les persones
que enviï aquest correu si poden venir.
Si hi ha places, on hi ha places.
Anirem anunciant com dius els premis,
però podem dir-ne un que ja ens han dit
aquesta setmana que podríem regalar,
i és un papino de monitor.
És per mi. L'has vist tu, no?
És un monitor HD...
4K, és un monitor 4K.
4K. Què, acte, acte, que som al 2008.
Albert, per favor, per favor!
De fet, està valorat en més de 300 euros
i serà un dels regals que donarem
aquest dissabte 21,
que per cert, aquest dissabte 21
és el dia que Generació Digital
Game Over fa 16 anys.
Ostres, és gran celebració.
Festa grossa.
Anirem avançant altres regals que tindrem
perquè tenim alguna cosa relacionada
amb Nintendo Labo que també regalarem
amb els llibres, algun videojoc, etcètera,
però ja ho sabeu.
Com sabeu, al Generació Digital ens encanta
parlar amb els professionals que fan videojocs.
De fet, tenim comprovat que també els interessa
els nostres oients ja que ho demostren
a les descàrregues dels programes on ho tractem.
La música que escoltem, de fons,
és d'un videojoc i és una música
que vol abocar un ambient o una situació
en aquest videojoc. El nostre convidat
no fa música, sinó que treballa ambientant
visualment un videojoc.
De fet, és el responsable o un dels responsables
del seu aspecte.
En Lluís Andreu és lead artist
i és un estudi que Ubisoft té a Barcelona.
Què és lead artist?
És el director creatiu, és a dir, és el responsable
de l'aspecte general d'un videojoc
i que gestiona l'equip d'art i el d'animació.
Molt benvingut, Lluís Andreu.
Hola, gràcies per convidar-me.
No, no, estem encantats que hagis vingut.
De fet, això que ha dit l'Eli, ho hem estat mirant per internet.
No sé, cada estudi imagino que té les seves
formes de treballar, però hem dit la veritat una miqueta o no?
Sí, més o menys sí. La meva feina va més enfocada
a la gestió de l'equip,
tot el tema de gestió de tasques,
tot el tema de control de qualitat, òbviament.
Després hi hauria més la figura del director d'art,
que seria més qui s'encarregaria
de tota la línia artística del joc,
de mantenir que el joc compleixi unes línies,
que la qualitat artística sigui la mateixa,
que la direcció sigui la mateixa durant tot el joc.
I la meva tasca seria més la de gestionar l'equip
que en aquest cas es dedica a tot el tema de 3D
o ara mateix també d'animació.
Molt bé, després en parlarem de tot plegat.
De fet, si anem a la teva pàgina personal,
tu defineixes com un, fa molta gràcia,
és environment artist.
Ens agradaria molt saber què fa aquest especialista.
Bé, environment artist és el que he estat jo
fins a la meva arribada a Ubisoft.
Anteriorment havia sigut environment artist,
que bàsicament traduït seria un artista d'entorns.
Aleshores, en l'aspecte visual d'un videojoc,
òbviament es poden dividir en moltíssimes facetes,
perquè hi ha tota la part de fakes,
hi ha tota la part d'animació,
i dins de la vessant d'art hi ha, òbviament,
també personatges per una banda,
hi ha tota la part de props i assets,
que serien objectes, estructures i demés,
i la part d'entorns seria, bàsicament, posar-ho tot junt
i crear el que és l'entorn 3D on...
On es mou.
On juguem, bàsicament.
I que és tan i tan important.
De petit ja volies dedicar-te al món del videojoc, o no?
Sí, sí, sí. De fet, és una de les coses que tothom em diu,
tots els amics que me'n tinc de la infància,
o familiars, o sigui, una cosa que em diu...
T'ho recorden? Sí, sí, sí.
Mentre tothom deia que volia ser futbolista,
em van dir que volia fer videojocs, i aquí estic.
I amb quin videojoc vas decidir, no?
El moment de, em vull dedicar als videojocs?
Perquè això és un pas important.
Suposo que, més com un videojoc,
si hagués de triar un videojoc seria el Zelda,
però ja portava molts anys jugant abans d'aquest,
i la meva primera consola va ser una NES,
i recordo exactament el primer dia que me la van regalar,
i devia tenir 7 o 8 anys,
però va ser d'aquelles coses que t'impacten
i es queden per sempre.
Suposo que va ser més la consola i el fet
que fos una consola de Nintendo que un joc com a tal.
I el que t'agradava era el tema visual?
Sí, sí, sí.
M'agradava molt el tema visual.
De fet, jo vaig tirar cap a videojocs
al començament estudiant informàtica,
i em vaig adonar que era el que em volia dedicar
a la part visual i a la part artística,
i així va ser.
O sigui que el que ens dius és que
primer vas anar a un tema més tècnic,
i després vas tirar cap a la part visual.
A la part visual ja eren temes de videojocs?
Perquè, clar, molta de la gent
que es dedica al món del videojoc
pot haver-se dedicat al cinema
o a altres coses totalment diferents, no?
Sí, jo sabia que volia dedicar-me a videojocs,
i especialment a la part visual.
El complicat en aquella època,
perquè això estic parlant de fa 15 o 16 anys,
era trobar la formació per a aquest tipus de disciplina
i en aquest tipus d'indústria.
Aleshores vaig començar una mica més,
com podem dir, generalista,
fent 3D per cinema, per publicitat,
el 3D de tota la vida,
fins que vaig veure una mica
què era el requisit que es necessitàvem
per estar en videojocs,
i vaig llavors aprendre aquesta faceta.
I una de les parts importants de la teva vida
és decidir marxar de Catalunya.
Sí, jo tenia molt clar que volia treballar en AAA,
en blockbusters, en produccions grans.
En aquelles èpoques,
hi havia poques empreses,
hi havia poques empreses dedicant-se a projectes tan grans,
i a part hi havia tota la part de l'anglès,
que era el que tenia molt clar que necessitava.
I el meu primer pas va ser anar-me a Anglaterra,
formar-me allà mentrestant,
aprendre anglès,
i començar a buscar feina, que és el que vaig acabar fent.
Molt bé. I què vas fer?
Quan tu arribes allà,
ja tens, com li diuen, el ril?
No, no, no.
Jo vaig arribar allà,
acabava de fer un curs de 6 mesos,
i vaig començar a buscar un modelat per videojocs,
i la meva idea va ser
que em donés 6 o 9 mesos,
trobar una feina en una cafeteria,
típica història de persona que és a Anglaterra,
mentrestant treballar a aprendre anglès
i treballar en el meu ril.
I això és el que vaig fer, vaig completar uns quants models,
vaig estar treballant en petits entorns,
o diogrames,
i fins que vaig trobar una feina que encaixava amb el meu perfil,
perquè era una feina de júnior,
no es requeria experiència, simplement havies de passar un test,
perquè, clar, he sol·licitat la feina,
em van passar un test,
el test era bàsicament fer el que havia estat fent fa 6 o 9 mesos,
que era modelar 3 o 4 assets,
texturitzar-ne un parell més,
i això va ser la meva primera experiència a la indústria.
Molt bé.
L'altre dia jugava un videojoc
de l'època dels romans,
i veies, evidentment,
tots els components
que has de posar en un videojoc,
perquè quan tu hi juguis,
estic dins, eh?
O sigui,
treballar en un videojoc d'aquest tipus
fa que imagino les persones
a qui treballeu sigueu persones observadores?
La gent del teu equip és gent observadora?
Sí, entre d'altres coses,
és una cosa que has de ser, perquè
en algunes coses posem molt d'èmfasi,
amb tota la part de recerca, de referències,
especialment quan parlem de coses realistes o històriques,
i on hi ha tants i tants entesos,
has de ser especialment curós
amb tot el que parles,
amb tot el que reflexes en el tema visual,
perquè hi ha molta gent que va a buscar
el que entén.
Aleshores, tota la part d'investigació i recerca
és superimportant, i és del que va a tota la preproducció
d'una obra, d'un videojoc,
en el cas visual és precisament això.
Si ho comparem, per exemple,
en el cinema seria com si en una pel·lícula de romans
n'hi ha una amb un càssiu, no amb un rellotge
d'aquesta de canell.
Aquí és més difícil perquè l'has de modelar,
perquè hi haurà gent que et dirà
que aquest tipus de cas de romans
és de dos segles més tard,
en aquell moment, en el cas ambiental d'això,
els cas que encara no portàvem plomes.
Exacte, o en jocs bèl·lics,
models d'armes que a la Segona Guerra Mundial
encara no havien sortit, models d'helicòpters
que a la Guerra de Vietnam encara no hi eren,
hi ha milers i milers d'observacions d'aquest tipus.
Has de ser molt culte, no només jugar videojocs,
sinó també llegir, informar-te,
veure documentals...
T'aprens molt, és clar.
Sí, durant un període de temps t'has d'especialitzar
en alguna cosa que segurament no ets
o no coneixes absolutament res.
Documentalistes. Exacte, exacte.
En els videojocs, per exemple, d'acció,
també veiem un munt d'objectes,
jo que sé si en una selva veiem
centenars d'arbres,
tots aquests arbres, tots aquests objectes
no es fan sols, es fan un a un.
No hi ha cap programari que diguis
que es faci sols. Sí, sí.
En temes concrets de vegetació, per exemple,
hi ha un programa que és molt famós, que es diu Speedtree,
que és un programa de generació de vegetació.
El que passa que res és màgic en aquesta indústria,
al final sempre hi ha un munt de feina manual
i hi ha gent a qui no li agrada treballar
amb segons quines tools perquè té la seva pròpia manera de fer
o el seu workflow particular
i perquè va veient moltes vegades que aquests jocs
has de pagar una llicència, són llicències cares
i depèn molt de la naturalesa del joc,
potser et surt més a compte fer les coses de la teva manera
i obtenir el mateix resultat potser d'una manera més òptima.
El que deia abans, per exemple, del tema d'especialitzacions,
doncs en art, per exemple, una de les especialitzacions
que s'està posant molt de moda en els últims anys
és ser Vegetation Artist,
que és simplement artistes que només es dediquen a fer vegetació.
M'encanta. Molt. Jardineria digital.
Sí, home, hi ha aquells a dins de la jardineria
i aquells que es dediquen a ser, doncs,
dissenys paisatgístics per jardins.
Exacte, doncs, el mateix dins dels videojocs.
No és el mateix posar un roure al costat
d'un pi d'una manera o d'una altra.
El que passa és que tornem a estar amb els mateixos,
perquè no és el mateix una jungla de Tailandia o una jungla de Brasil.
La investigació torna a estar allà,
has de mirar quin tipus d'espècies hi ha en un lloc i en un altre,
com creixen, com afecta la llum, la vegetació, etcètera.
No, no, mira, l'altre dia, que vam anar al Game Lab,
que vam fer un programa especial, no, el Game Lab, no,
al Sonar, vam poder veure, o almenys personalment,
pel·lícules en 3D en 360 graus.
I vaig veure una, bé, que estaves en una espècie de selva,
i la recta virtual permet que et puguis fixar
i puguis apropar els objectes,
i vaig estar mirant les pedres.
Les pedres? Una pedra, no?
Tant senzill com veure-la quan tu passeges pel coix serola.
Clar, aquella pedra està renderitzada, treballada,
i és una pedra.
És una pedra.
És una pedra.
És una pedra.
És una pedra.
És una pedra.
És una pedra, treballada, i és una pedra.
És molt fort, el tema, perdoneu.
I tant, i avui el problema és que avui en dia
cada cop hi ha més resolució, les màquines són més potents,
cada cop hi ha més budget
per crear coses més pesades,
amb el qual la definició...
Digues, digues, perdona.
Suposo que també el jugador s'ha cansat
una mica de la repetició de patrons
i la repetició de textures,
que eren tan típiques abans que passaves
i veies que totes les cases eren la mateixa casa,
que no hi havia només 3 cases diferents,
o que la mateixa textura de pedra
era la mateixa que de dos per tres et trobaves repetint.
Ara la gent vol diferents.
Si vols que cada cosa sembli un objecte únic,
i aquí està una miqueta la màgia, semblar que sigui únic,
mentre els has hagut de generar en lot per ordinador,
perquè si no t'hi moriries.
Jo penso molt pobra al geòleg digital,
allò que no veieu, una meva pedra.
Imagina't dissenyar 50.000 pedres, 50.000 plantes,
i que la gent veia a fotre tiros,
i tu veus que no veieu el meu ficus.
Fes el favor.
Al final els trucs i els recursos segueixen sent.
Al final no generem 3 milions de pedres diferents
en un joc per l'Encharted.
Obviament treballem modularment, treballem amb molta repetició,
però sí que hi ha tècniques per dissimular una mica tot això.
I ara parlàvem de realitat virtual,
de jugar amb aquestes ulleres.
Quan treballeu fent un videojoc,
teniu en compte que sigui en realitat virtual?
Demana més el fet que el joc sigui immersiu?
Sí.
El joc de la plataforma condiciona més
tota la part de limitacions.
Per exemple, la realitat virtual requereix moltíssim càlcul.
Aleshores, també el frame rate ha de ser molt més alt,
perquè estàs renderitzant algo molt proper a la teva vista,
i qualsevol petit problema de frame rate
fa que la gent es comenci a marejar i aquest tipus de coses.
Perdona, perdona, eh?
L'altre dia vaig estar conversant amb un amic
i em va dir que no sé qui estava investigant
el tema aquest que ens maregem quan estem jugant
en videojoc d'aquest tipus,
i ho havien solucionat, o creien que ho havien solucionat,
perquè hi ha un nas quan jugues.
És a dir, que tinguis la sensació
que el teu nas està en aquells moments
veient-se en el joc.
I diu que així el cos diu,
d'acord, estàs al nas, estàs aquí realment.
Sí, sí, sí. Al final són punts de referència
que el teu cervell coneix.
Vull dir, al final tothom sap que el nas en altres el veiem,
però el cervell l'ovvia.
Doncs al final és el mateix, és simplement donar-li un punt de referència
al teu cervell perquè sàpiga on s'ha de col·locar
i tingui una noció de l'alçada o tingui una noció d'on estàs,
d'on estàs, bàsicament, i tingui un punt de referència.
Perquè al final si tu fas 1,80 i estàs jugant
amb un personatge que resulta que fa dos pams,
tota aquesta discrepància en l'alçada
el teu cervell no el controla i és quan comences
a tenir marejos i, a més, segons que passi amb la càmera.
La primera vegada que vaig fer servir
en el Generació Digital un Oculus,
que això us estic parlant de potser fa 4 anys o 5 anys,
el que em va sorprendre
és que estàvem a la platja,
jo estava a l'estudi de Catalunya Ràdio,
jo estava a l'estudi de Catalunya Ràdio,
a les ulleres ja estava la platja, però la càmera
estava com si estigués asseguda a la sorra.
I vaig dir, és molt estrany.
I de sobte em vaig asseure al terra,
de fet, podeu trobar la fotografia al Facebook
de Generació Digital on estic asseguda al terra,
perquè deia, és que si no, no tinc la sensació
que realment sigui immersiu.
Tinc la sensació que estic mirant una pantalla molt grossa.
És un desequilibri, no? A més a més, si tu estàs dreta
i t'estàs veient asseguda, el cervell no ho deu calibrar, això.
No, i després també hi havia el moment
en aquell que estàs baixant les pistes d'esquí
i de sobte vols posar el peu per intentar no caure.
Sí, sí, al final és això.
El problema més gran amb la realitat virtual
és la raó per la qual no s'adapten tots els jocs
que es fan avui en dia. És tota aquesta discrepància
entre el que és jugar amb un mando i el que és jugar
amb unes ulleres i amb tu com a mando, per dir-ho així.
Mira, aquesta música, de fet, és la música
que sentim a les ràdios dels nostres vehicles
de Criudos, que és un joc d'Ubi.
I m'agradaria saber, Lluís,
quanta gent està al teu equip,
quanta gent treballa en aquest equip
que tu una miqueta doncs comandes.
Jo ara estic una mica en una situació especial
perquè estic 50-50 entre dos projectes.
En un d'ells...
T'ho hem preguntat per aquests projectes, oi que no?
Un d'ells és el Rainbow Six Siege,
que és ben saput que col·laborem aquí a Barcelona,
per l'altre no.
Està aquí el David Darnés, de Comunicació d'Ubi.
Jo tota l'estona l'estic mirant per raó.
Que va fent que sigui o que no al cap.
No ho sabeu, però té un pal molt llarg.
Amb un teaser al final.
I el va tocant.
Si diu alguna cosa que no toca.
No crec que tard o d'hora se sabrà,
però avui en dia encara no podem dir res.
I el que us deia, bàsicament, en un dels dos projectes
devem ser unes 15-16 persones, entre tots.
Això seria Rainbow
i a l'altre una mica més, devem arribar als 20.
Per tant, l'altre és més gros.
Jo estic tenint ja les meves conclusions.
No és que sigui més gros, però l'equip de Rainbow
és molt, molt gran, però amb molts estudis diferents.
Fer-ho-me una senyal.
Veyron got a nivel dos.
Te l'ha fet, te l'ha fet.
No podem dir res.
Quina cara de pòquer.
Una cosa que sí m'agradaria,
perquè molta gent que ens escolta,
que jo que sé que estava al Game Lab l'altre dia,
que és gent jove que et surt ara dels graus,
que vol dedicar-se al món del videojoc,
quines eines utilitzeu?
Són eines que la persona que s'hi vulgui dedicar
i les coses especials que teniu avui.
No, al final, moltes d'elles sí.
Tota la part de motor, per exemple,
l'Soft treballa amb els seus motors propis,
però a la vegada pots aprendre motors tipus
CryEngine o Unreal, i els motors al final,
és com treballar amb Max o Maya.
És una cosa que si coneixes un pots aprendre l'altre fàcilment.
Al final, les eines són les que més o menys tothom coneix,
perquè, òbviament, hi ha altres d'Estudio Max,
o hi ha Maya, hi ha Photoshop, hi ha ZBrush,
que és un programa per esculpir digitalment,
i a partir d'aquí hi ha un ventall brutal d'eines
que depèn molt de l'empresa on estiguis,
el projecte on estiguis.
Avui en dia, per exemple, fem servir molt
dos programes que es diuen Substance Painter
i Substance Designer, que bàsicament seria
un és un programa per crear materials de manera procedural,
està basat en nodes, i diguéssim que des de
partint de la base de sorolls i fractals,
acabes creant materials hiperrealistes,
i l'altre és el Substance Painter,
que bàsicament, per dir-ho molt ràpid,
és un Photoshop amb 3D.
Aquest tema és un tema que sempre a mi m'ha apassionat,
una persona que es dedica, com tu,
a nivell visual en un videojoc,
li va bé o ha de saber programació,
per exemple?
Li va molt bé, no és un requeriment,
és a dir, naltros, quan busquem artistes
no és una cosa que posem
que hagi de tenir sí o sí,
però, òbviament, si tens nocions de programació
o de qualsevol altra cosa, de dibuix,
d'animació, o de qualsevol cosa que pugui
aportar un extra, és benvinguda.
El cas de la programació és important perquè
en art cada cop és més i més important
els temes de scripting,
temes procedurals, i òbviament, si tens
aquest background més tècnic,
tota aquesta part és molt més absorbible.
L'altre dia, en una d'aquestes xerrades
que va haver-hi al Game Lab,
no recordo quina era, que comentava
que era molt important la persona que es dedicava
al departament del videojoc
que parlés en l'idioma d'un programador,
que parlés en l'idioma del músic,
que parlés...
És molt complicat, no? Sí, sí, és complicat.
Suposo que és una cosa que et dona l'experiència
o també una mica les inquietuds que tinguis.
Hi ha artistes que volen ser artistes
i es centren molt en la part artística,
hi ha artistes que tenen perfils molt tècnics
i els agrada molt més tota la part de motor,
tota la part de tecar, tota la part de fakes,
totes aquestes coses. Aleshores al final
ho vas anant veient en els diferents perfils.
Hi ha gent que té aquestes inquietuds,
és molt més fàcil que vagi a altres departaments
a parlar o que et vingui i et digui
que és una disciplinitat amb altres equips,
jo vull ser-hi,
simplement és en funció de l'edat de cada perfil.
Però sí, sí, és necessari poder entendre tots els idiomes,
però al final treballes
amb un munt de perfils diferents cada dia.
Rebeu currículums? Rebeu molts currículums, sí.
Sí, eh? Els mireu?
Sí, sí, sí. I tant.
Què és important quan envien un currículum
al David o a tu, què és important
per a una persona que no l'hagi enviat
i que vulgui fer-ho, vulgui moure's,
què és important de veure quan vosaltres l'obriu?
Bé, en la part artística o en la part d'art,
sobretot, sobretot, òbviament, és el tema de portfoli.
Sobre una mica cruel,
però nosaltres, en el meu cas,
em miro abans el portfoli d'algú
que casi el seu nom o la seva formació,
o inclús et diria l'experiència, perquè òbviament
si té una experiència professional hi serà en el portfoli
i si no la té, vull veure el treball personal.
Aleshores, el que et deia, rebeu molts, molts portfolis
i precisament per això la manera que hem de filtrar
és mirar la qualitat artística que té.
I si has estudiat en un lloc o en un altre?
En pares i rellevant, perquè al final
hi ha molta gent que és autodidacta
que et dona la mateixa qualitat que et pot donar
una altra persona. I al final també veiem
moltíssimes discrepàncies en gent que ve dels mateixos centres
en funció de la inquietud de cada persona.
Al final tu pots anar a un centre, òbviament,
et poden ensenyar, t'ensenyen professionals,
que sempre és benvingut, perquè per començar de zero
és molt important, però al final si tu no tens
una dedicació diària, et diria, i una mica obsessiva,
per molt que t'ensenyin,
això al final és una feina de posar-hi hores.
Estava pensant ara de persones que puguin
enviar un portfoli però que no hagin fet el que...
Suposo que quan agafeu o interesseu
feu alguna prova, no?
Bé, depèn una mica del perfil que busquem,
depèn una mica del rang, si busquem posicions
més sèniors, normalment l'experiència
ja t'ho dona, i ja no val la pena
fer un test, perquè ja veus d'on ve, veus el que ha fet,
els coneixements que té. Potser en perfils
més juniors sí que és important, també a la vegada
en serveix per fer un segon filtre,
però no és una cosa que sigui per norma.
A més intentem no fer-ho, perquè és bastant,
moltes vegades, i és gent que treballa
prevenint altres empreses, i demanar-li a algú
que faci servir el seu temps lliure per això,
no sempre és ideal, però ja et dic, depèn molt
de la situació i de la posició.
Catalunya, catalans, n'hi ha, que estiguin
preparats per fer aquesta feina?
Sí, sí, sí. A l'UBISOF Barcelona, per exemple,
a mi em va sorprendre molt quan vaig arribar la quantitat
de gent d'aquí que hi havia, tant catalans com espanyols,
i la veritat és que hi ha bona cantera,
però és una cosa que jo ja sabia perquè treballant fora
a tots els llocs on he estat hi havia catalans,
hi havia espanyols, hi havia gent de tot arreu.
Al final no és tant d'on vens, sinó les ganes que hi posis.
Molt bé, algú de vosaltres vol enviar
el currículum?
A mi m'encantaria, però no sé dibuixar gaire bé,
tal com per ser...
Amb els videojocs en 2D tu pots...
Sí, ho peto, però potser no faria falta.
M'agradaria molt més fer de documentalista
perquè m'encanta aprendre coses,
però la cosa dels videojocs és que pots trobar perfils
molt diferents, perquè tens des de perfils de màrqueting
a perfils més artístics,
perfils més de programació,
tens fins i tot economistes que balancegen
el tema de la moneda de canvi
dins dels videojocs, per tant,
tothom pot trobar el seu perfil a dins dels videojocs
i si alguna vegada et canses de la indústria, em perdó,
sempre te'n pots anar amb una altra banda
perquè pots fer servir aquests coneixements.
Jo em sembla que alguna vegada us he explicat
que una de les meves primeres feines
de factures va ser Ubisoft.
D'administrativa, crec que alguna vegada ho he explicat,
però tenia 18 anys
i vaig estar, no sé si 3 o 4 mesos, però va ser Ubisoft.
Sí, sí, pot ser.
Sí, sí, imagina't.
Això vol dir que vas treure fotocòpies.
El David d'Internet ho sabia.
Estava a Sant Cugat, crec, no?
A Mirasol?
Sí, sí, sí, però clar, fa molt de temps
i ja et dic, no tenia res a veure amb els videojocs, de fet.
Però fixa't, has arribat a la generació digital,
no?
Allò ja va ser un senyal.
L'Eli, que és una persona que encara no s'ha passat al Super Mario,
té més experiència en videojocs que tu.
Claríssim, claríssim.
Quina il·lusió, Eli, mira, mira, moltes gràcies.
Una darrera pregunta, Lluís.
Hi ha un moment en el teu estudi,
un altre dia ens agradaria parlar molt
com funciona amb una multinacional com aquesta,
quines són les sinergies entre estudis, entre Montreal,
això m'encantaria una miqueta que un dia ho expliquéssiu,
però ha d'haver-hi un dia
que el vostre cap deu dir,
hem de fer aquest videojoc,
anem a fer una reunió.
Aquesta reunió us expliquen una miqueta
què és el que fareu en els propers mesos, anys.
Què és el primer que es fa?
Es dibuixa amb paper?
Què és el primer que es fa?
El primer que es fa és avaluar el que ens acaben d'explicar
i, sobretot, primer que tot,
veure les necessitats que hi ha.
Al final, jo, almenys en el meu departament,
el que miro molt és, d'acord,
si no hem entrat en aquesta temàtica,
òbviament necessitarem això, això i allò,
ho tenim aquí, no, i si no ho tenim, què ens cal per completar-ho?
A partir d'aquí, sí, és el que he dit abans,
es centra en fase de, primer, de concepció,
que seria el que hi donaria aquest concepte final,
preproducció,
que bàsicament és fer tota la recerca del que necessitarem,
però en tots els aspectes, a nivell tecnològic,
artístic, d'equip, de documentació, etc.
I a partir d'aquí, sí,
depèn molt, òbviament, d'una altra vegada, de la naturalesa.
Si és un joc, diguéssim, de ciència-ficció, de fantasia,
hi haurà molta part de concept art,
d'artistes dibuixant i definint una línia artística,
el que dèiem abans, hi haurà un director d'art
que definirà aquesta línia,
i després, a la fase de producció,
és on nosaltres agafarem tots aquests concepts
i crearem el que és l'entorn en 3D,
o els personatges o el que es necessiti.
Si és un joc més realista, suposo la recerca
és una mica més, no fàcil, però, bueno,
és més directe, perquè saps on has d'anar a buscar,
i a partir d'aquí, tot el mateix, es comença a fer en 3D,
es comença a fer una fase de blockout,
que bàsicament és treballar amb capses blanques,
perquè la gent de gameplay pugui començar a provar coses,
i a partir d'aquí es va embolicant tot el procés.
Molt bé, per últim, Lluís,
el tema de que tu portis un equip
fa que, no ho sé, ara potser m'ho estic inventant
i no és així, que potser estiguis menys
a la part artística amb l'ordinador.
Trobes a faltar això?
És a dir, el fet de portar un equip,
el fet de, mira, m'agradaria seure
i estar tres horetes fent...
No, no, ja t'entenc, perquè era una de les meves pors.
De fet, va ser una cosa que tenia molt clar
que volia continuar fent.
A mi m'agrada molt, òbviament, la meva feina,
i m'agrada continuar treballant,
però a la vegada tenia molt clar que volia dir ser elite,
perquè jo he tingut elites tota la meva vida
i veia una mica el balanç que ells feien també
entre la seva feina de elite i la seva feina d'artista.
Al final és el que estic fent,
aquí he de dir que tinc la sort de tenir un munt de gent
sobre la que puc delegar, i quan tinc el dia aquell
que avui no vull fer res més que posar-me els cascos i treballar,
perquè no vull gestionar l'equip, no vull gestionar cap problema.
Doncs molt bé, mira, si vols quedar-te una estona,
perquè parlarem de més coses,
relacionats amb videojocs, amb blockchain, amb monedes virtuals,
doncs estarem encantats que ens acompanyis.
Molt bé, encantat, gràcies.
I és que sovint hem sentit a dir
que el més rellevant del bitcoin
no és la seva funció com a moneda,
sinó la tecnologia blockchain que la sustenta
i que tindrà cada cop més aplicacions en el futur.
Durant la Game Lab n'hem pogut parlar amb tot un expert.
Esteban Ordano,
enginyer i programador argentí
i responsable de diverses iniciatives
basades en tecnologia blockchain,
presentava tot un món molt diferent
en què s'havia d'entendre.
El seu projecte va ser un projecte
que s'havia d'entendre.
El seu projecte va ser un projecte
que s'havia d'entendre.
Esteban Ordano, enginyer i programador argentí
i responsable de diverses iniciatives
basades en tecnologia blockchain,
presentava tot un món virtual
que funciona gràcies a aquesta tecnologia,
Discentraland.
Tot va començar quan el 2001 va llegir
per primer cop uns articles que parlaven de bitcoin.
És una meravella de la tecnologia
que podamos llegar a este acuerdo
acerca de cuánta plata
tiene cada uno a partir de mensajes
entre extraños,
sin necesidad de confiar
en la palabra de alguna autoridad.
Això és el que més el tenia sorprès.
És molt important el que he dit,
quedar-se amb aquesta última idea
sense haver de confiar
en la paraula d'una autoridad,
ja que això serà bastant la base
del que és Discentraland.
Discentraland no és un país, no és un lloc.
No, Discentraland ens ho explica ell mateix.
Discentraland és un món virtual
del qual els usuaris són els duenys.
Molts dels mundos virtuals
que existeixen avui dia
solen tenir un dueny.
En el món de la vida, en World of Warcraft,
en Minecraft
són benévolament governats
per les empreses que els controlen,
però hi ha vegades que els usuaris
poden ser perjudicats
per alguna movida de la plataforma.
Per exemple, Facebook canvia la API
i de sobte,
el teu joc ja no pot
fer moltes de les coses que feia.
I aquests actes de dios
és el que estem intentant
evitar dins de Discentraland.
Fem una miqueta de resum.
Serà un espai virtual
accessible per sistemes de realitat virtual
i és una de les coses que a ell li apassiona bastant
el que és poder-se submergir en un món
de forma immersiva.
Discentraland suportarà tecnologies de realitat virtual
per poder navegar a través seu.
Estarà basat en la tecnologia de Ethereum
que fa possible acords peer-to-peer, persona a persona,
que això juga a favor d'aquesta descentralització.
I, sobretot,
una de les coses més importants que tindrà
és la capacitat que dona Ethereum d'un concepte,
l'Smart Contract, que en parlarem una miqueta més endavant.
No hi haurà, per tant,
la necessitat d'un responsable
que polititzi aquest món.
Això vol dir que tu no estaràs treballant
amb alguna cosa en aquell món i de cop i volta
l'empresa responsable dirà
no, per cert, ara amb l'actualització 2.0
tot això ja no és vàlid i la teva feina s'ha perdut
o de cop i volta decidiran dictar
una sèrie de normes que no satisfanen
els usuaris que estan allà.
Perquè seran els propis usuaris els que arribaran a acords
per a com funciona aquest món.
La forma en què el món evolucionarà
serà el que els usuaris vulguin.
Alguns dels terrenys de descentralització
perquè, òbviament, el seu món virtual
ens recorda a Second Life això una miqueta.
Hi ha terreny, hi ha terres que es van comprant
i que es dedicaran als usos
que els usuaris que les han comprat vulguin.
Físicament estem parlant
com si fos un Second Life.
Com si hi ha tota una terra
una primera emissió de terra que ja s'ha vengut
i que hi ha persones que la volen dedicar a diversos usos.
Hi ha un mapa i us explico una miqueta
us hi dic només uns quants dels barris
o de les àrees a les que hi haurà
i pel nom, imagineu-vos vosaltres mateixos
el que es pot dedicar.
Hi haurà, per exemple, una regió que es diu Vegas City
hi haurà el Fashion Street
hi haurà el Virtual Reality Shopping District
el Festival Land, la Dragon City
i la Decentraland University
i hi haurà moltes altres.
Moltes parts de l'entreteniment, la música, la moda
el videojoc, està bé, està bé.
Es pot dir que no sé si és un joc ja com a tal
al Decentraland.
És que realment aquí hi ha el tema, no és realment un joc
el mateix Esteban Ordano ens ho diu
i ens dona una barreja bastant original.
Generalment no describo Decentraland com un joc
sinó com una experiència.
En un cert sentit,
és com una combinació
entre Minecraft i Second Life
però jo no quiero...
no quiero darle...
o sea...
estoy poniendo los cimientos nomás
no quiero...
influenciar el tipo de cosas
que se construyen arriba de esto.
Això sembla que serà com una mena de Second Life
basat però en una tecnologia totalment nova
que s'ha basat en la tecnologia Blockchain
i que permetrà que siguin els propis usuaris
els que marquin regles
els que generin productes
els que puguin programar aplicacions
que s'executin allà dintre
i generar aquesta mena d'oferta de serveis
que a través de Decentraland
doncs podràs obtenir
i pagar
i que tot això funcioni al final
amb una mena d'economia real.
Ells tenen la seva pròpia moneda que es dirà mana
però tot això revertirà en economia en el món real.
I bueno, aquestes coses fantàstiques
que ens expliquen i que mai sabem
si acabaran de funcionar o no.
No en una illa.
En complex, no?
Un arxipèleg.
Gràcies.
Gràcies per anar per les vacances.
Gina, tu hi vas anar.
Quin videojoc va guanyar?
I diguessin que no ens hem de perdre.
Albert, hi ha un munt de videojocs interessants
però els tres que es van emportar
més premis van ser els següents.
Moonlighter, de Digital Sun,
un estudi de València,
va guanyar dos premis.
Bé, de fet, dos i mig.
A veure, queremos una secuela
queremos una secuela,
juego más viciante
i, a part, va tenir un empart
amb el premi del públic.
Per primera vegada el premi del públic
va tenir un empart i s'ho van emportar els dos.
Quina casualitat, no?
Moonlighter és un RPG
amb pinzalades de roguelike,
que és molt fàcil d'aprendre
però molt difícil en dificultat.
Per tant, tots aquells que busqueu una cosa
com per passar l'estona,
teniu un munt de videojocs interessants
que són 4, Xbox One, Windows i Mac
per uns 20 euros, aproximadament.
Déu-n'hi-do, perdona quantes plataformes.
Sí, sí, perquè ara ho fas així
o no et surten els números.
A veure, el segon, Red Strings Club,
de Deconstruct Team,
un altre equip també de València,
va guanyar el premi del juego más molón
i va ser l'altre empat del juego
del premi del públic.
Per tant, diguéssim que té l'altre 50%.
És el que vam parlar el 3 de febrer
d'aquest any en el programa.
És a dir, escoltar el genocidi digital funciona
perquè recomanem jocs que valen la pena.
És una aventura gràfica point-and-click cyberpunk
sobre la felicitat i la humanitat.
I ens hem de fer aquesta pregunta.
¿És possible ser una millor versió
de nosaltres mateixos?
El teniu per PC, Mac i Linux
i ara mateix està d'oferta a Steam per uns 12 euros.
Solo, del Team Gotham,
és un estudi de Madrid,
va guanyar el premi Juego Menos Indie,
és a dir, el que sembla molt més de pressupost.
Aquest estudi, el Team Gotham,
venia de The Guest,
que era un joc de realitat virtual de por,
i ara han tret aquest Solo,
que és un joc colorista, brillant, cuki,
que és un joc, a més,
que tracta de la cerca de l'amor.
O sigui, parla molt de l'amor,
les relacions, etc.
Per tant, és completament antagònic.
El teniu per PC a 15 euros
i ara mateix el teniu d'oferta a menys de 10 euros.
A més a més,
un altre premi, que no és de videojocs,
però molt relacionat amb el programa,
és que la Marisol López de l'ISSEC
va guanyar el premi especial
per ajudar la indústria catalana a tirar endavant
des de l'administració pública.
M'agrada molt veure les fotografies
al moment quan li donaven el premi,
perquè se la veia il·lusionada.
I juga l'Oriol Dalmau
per donar-li el vistiplau.
Des d'Oriol Dalmau, avui ens parla d'un videojoc esportiu.
Doncs sí,
es tracta exactament del Mario Tennis Aces
per la Nintendo Switch
i es pot comprar ja a 60 euros
en format físic o digital.
Oriol, realment la musiqueta
és un partit de tennis.
Sí, és que no és un joc de tennis normal.
De fet, ho acabaràs agraïnt,
perquè últimament els jocs que estan sortint de tennis
no estan sent gaire reixits.
Han sortit dos de cop per PlayStation 4,
que no recordo ni el nom, per alguna cosa serà,
i els dos han estat un fiasco.
Aquest és el millor joc de tennis que apareix
en qualsevol plataforma des de fa molt de temps.
Abans era la època de Dreamcast, etc.
Hòstia, que eren guapos, els jocs de tennis.
I els jocs de Mario Tennis també tenen una tradició llarga.
Hi ha molts sistemes, moltes consoles enrere.
I, home, allò que veníem dient sempre de la Switch,
que porta un any fluixet,
que no està traient gaire jocs propis,
que abusa molt dels ports,
en aquest sentit també venim d'un joc anterior
que es diu Mario Tennis Ultra Smash.
Avui estem parlant que no hem dit de Mario Tennis Aces.
Sí, sí, ho hem dit abans, una miqueta de fitxa,
60 euros també hem dit.
Però clar, aquest Mario Tennis Ultra Smash de Wii U,
que és un port no ben bé,
no és com el cas del Mario Kart 8,
però cert, que tu te'n vas a Youtube, poses un i l'altre,
i, home, són germans bessons,
s'assemblen molt, eh?
Aquest és el millor de tots, tècnicament sí,
perquè és millor que mai, gràficament està força bé,
no sé si s'arriba al límit de la Switch,
perquè els gràfics s'assemblen bastant a Wii U,
però pugen de resolució i garantitzen aquells 60 FPS.
I es nota això, eh?
Es nota perquè és un joc que va molt fluït,
va molt bé, és molt ràpid,
sobretot aposta amb la jugabilitat,
és divertidíssim, ja us podeu imaginar,
és un simulador de tenis,
tot i que, com dèiem abans, li treu els colors,
ha suposat-ho, simuladors de tenis que han sortit fa poc,
però aquí tenim cops especials
que paren el temps,
temps bala, pots llançar una bola
com un francotirador,
et pots veure la majoritat de llum
com si fossis son Goku,
pots fer coses molt bèsties,
i tot es basa
en una barra d'energia
que vas carregant a mesura
que vas pilotejant un sistema clàssic.
Però pots arribar al punt, en aquests cops especials,
segons com respon el rival,
li rebentes la raqueta,
que és una de les maneres de guanyar el partit,
encara que vagis perdent, li rebentes la raqueta
i si no en té de reserva, directament es guanyen el partit.
Sense comptar que a mig d'un partit poden creuar la pista 300 tortugues,
poden sortir plantes carnívores gegants de la Ré,
i tot llueix generalment genial
i és molt divertit
i el control és molt intuitiu, està molt corredíssim.
Per tant, jugabilitat, un 10.
I quin és el problema? Que ja fa estona que el Vic
ja ha donat voltes al problema.
Anem a l'elefant, a l'habitació, quin és?
Doncs el contingut.
El contingut per un jugador aquí a Nintendo
ha estat molt garrepa, molt.
El mode aventura, que és amb el que converses al joc,
hem de rescatar Luigi, que està bé,
ja està bé que no hem de rescatar la pitch
per vuitantena vegades, hem de rescatar Luigi.
Però vaja, que hi ha una raqueta maleïda
que té un fum de color lila,
últimament Nintendo li dona fums de color lila
per tot arreu,
però el problema és la duració, és un tutorial.
Es nota molt, és molt curtet,
fot 4 hores, 5 hores si ets realment molt manco,
però bàsicament t'explica com jugar,
com millorar el teu personatge...
Els secrets que puguis, no?
Com és especial,
només es pot jugar amb el Mario,
i això també és un error,
però hi ha alguns puzzles, alguns bosses,
però queda molt curt.
Per tant, què tenim aquí? Un joc basat en l'online.
El local també, per mi és molt important.
Pugui donar els meus fills, 3, 12 jugadors...
Mira, pots jugar 4 jugadors si és a la tele,
i 2 jugadors si és en portàtil,
crec que és per un tema físic,
potser és d'hòstia, 4 jugadors mirant aquella merda de pantaleta,
per tant, ell ja, per un tema de sentit comú,
4 si és a la tele.
I per un jugador, a part del mode història que hem dit,
només queda el dels tornejos,
uns torneos, que hòstia, són 3 copes,
3 partits per copa.
Me huele a DLC,
el meu fill a DLC, això,
que Nintendo està adquirint
algunes pràctiques d'altres empreses de videojocs
que segurament no és on s'hauria d'admirar,
sinó més o menys al contrari.
Home, i si costés 35 euros...
Canvio el discurs.
Aleshores canvio el discurs, però val com un triple A
de qualsevol altre plataforma.
Tenim 16 jugadors i van canviant,
són bastant diferents.
Hi ha el Mario, el Luigi, són equilibrats,
pots jugar amb el Donkey, que és una bèstia però és molt lent,
hi ha el fantasma que es diu Boo, que tira amb efecte...
I pots acumular raquetes,
que també és guai quan te les rebenten,
cada raqueta té una manera diferent de jugar...
Però això, pur online i falta xitxa
per un jugador.
Compares amb la feinada que els hauria de suposar fer,
Super Mario Odyssey, que és la primera comparació que et ve,
i home, aquest Mario tenis el van acabar abans.
I jo, a més, soc dels que sempre em queixo,
perquè saps que reivindico molt
els jocs de l'aventura d'un jugador.
I per més que cada vegada hi hagi més experts
que diuen que no té futur el videojoc d'un jugador,
jo m'hi agafaré com la tita Cervera
lligava els arbres perquè no es tallessin,
doncs exactament igual.
Per tant, el millor Mario tenis de la història,
tècnicament, però bé, curt de contingut.
Heu d'assumir que jugareu online,
si us agrada jugar online, i ho sembla bé, endavant,
perquè és molt divertit, si no, teniu amics
o no us atreu massa a l'online,
jo crec que no val la pena.
I el que dèiem, que Nintendo potser hauria de començar
a deixar de mirar-se a altres companyies,
perquè ja ho sabem, que l'online aviat,
fins al setembre, començaran a copiar-lo.
Algo ha passat, no és una cosa meva,
te'n vas a Metacritic, i aquest joc té un 73, 75,
que és raro en un joc de Switch,
amb l'esperat que era aquest joc.
També sé que si te'n vas a mirar el de Wii U,
el Mario Ultra Smash té un 53,
i és gairebé el mateix joc,
o sigui, Wii U va rebre molt fort el seu dia i molt injustament.
Jo crec que el 70 i pico és una nota justa,
però és una pena, perquè és que ho tenien.
Si havien creat el més complicat,
que era un sistema de joc molt xulo, meravellós,
només calia fer més nivells i més nivells,
tenir tres bacaris allà japonesos durant un any i mig,
fotent nivells com un desgraciat...
Que no es queixen, no?
Aquests no es queixen.
Al final estan al seu dormitori i no surten mai més,
però mentre fan el joc van tirant nivells i nivells
i fer un joc que fos llarg per un jugador
i tindries un joc de deu.
O sigui com sigui, visto lo visto,
jo com a frase final et diria que,
no sé d'efectes, però és el millor videojoc de tenis
des de Virtua Tennis.
No, escolta'm, gràcies i molta sort.
Ah, vosaltres per ser com...
Generació digital, els friquis ara, són els altres.
Star, per cert, moltes vegades
dius que no tens Facebook perquè no tens amics.
I menys que en tindré ara.
Què has fet ara?
Què faré, ara aquí després d'aquests dos minutets de speech?
Ho sento molt.
Doncs adeu, amics, ja em trucareu per Nadal.
Bones festes.
Això és despreniment.
Si no, jo de merdes les justes, diguéssim.
La cosa que he parlat
per al que ha titulat el país aquesta setmana,
la notícia que deia que Mercury's Team
acusa el jurat de literalment los gollas de los videojuegos
per falta d'ètica.
Els gollats dels videojocs són els premis que donen Game Lab.
Resumint, el tema és que Mercury's Team
optava un parell de premis del Game Lab
i només va recollir els premis
d'un, de Metroid,
i no va ser en ells,
que va anar el Víctor Junquera,
que era el representant de premsa de Nintendo Espanya.
Va dir que anava ells perquè els de Mercury no hi eren.
La cosa és que sí que hi eren.
Estaven de públic.
El país i One App ho vam veure i vam dir
que aquí hi ha alguna cosa que no es rotlla.
El país es va posar en contacte amb Mercury's Team
i va dir bé, què passa aquí, no?
I llavors van dir que estan empipats
perquè resulta que Mercury's Team,
sobretot el seu, Riders of Broken Planet,
que és de producció pròpia,
havien enviat 15 claus
perquè les 15 persones del jurat juguessin,
6 dones i 5 homes,
i només vam veure que només dues persones
es van descarregar del joc.
Llavors diuen, clar, com han pogut jutjar
els nostres jocs, sí, enviem les claus
i no hi juguen.
En resposta d'Ivan Lobo diu que bé,
que els jutges són gent amb experiència contrastada,
de suplement i amb mitjans,
però no sé que el que hagin fet és que el joc ja el tinguessin,
o que l'haguessin jugat per altres vies
i que aquestes claus potser no li s'han fet falta.
L'ètica que parla Mercury's Team
resulta que també l'han denunciat a altres jocs.
També diuen, bé, potser sí que el teu Metroid
i el teu Riders potser sí que l'han comprat per alguna part,
però és clar, jo el meu, que és un Indy,
que és un joc, aquest no l'han pogut jugar, no?
Que això, a més, ha aparegut...
Arranç de Twitter han fet la comentària,
llavors la cosa, la pilota s'ha anat fent més gran
i ha anat pujant.
I com ha continuat la cosa?
Doncs la cosa continuant, això, que Ivan Lobo
ha sortit a la palestra, ha donat la seva explicació,
dient el que et deia abans,
que potser els jocs els han jugat d'una altra manera,
no amb les claus que han regalat.
Però Mercury's Team i els altres tenen la seva part de raó
perquè diuen, bé, potser que l'han comprat
o han jugat amb una beta, però és clar,
jo he donat la clau per una versió ja més completa
que sigui més fàcil i que pugueu valorar
una versió més completa.
I clar, que m'hagin donat un premi
o que l'hagin donat en un altre, en un joc que sé que no han provat,
ai, fa una miqueta de ferum.
I ara ve quan la gent s'emprenya amb mi.
Ara amics que no tinc, doncs ara en dic menys.
Primer, que els premis, qualsevol premi,
valoren el menys dolent que teny, com ho veig jo.
No necessàriament el millor.
És veritat? Sí, sí.
El millor pot ser el del 2017, potser és menys bo
que el del 2016, però pitjor que el del 2018, no?
Correcte. I que la decisió
d'un joc que és millor o pitjor o que és bo
o que és dolent és refutudament subjectiva, no?
Perquè m'entegueu, que és millor Angry Birds
o Candy Crush Shagga?
O Galaxy No Pac-Man?
Quin és millor? Ah, no es pot dir.
Són opinions personals. I tant.
I això ho determina un jutge, el jutge que participa
de jurat, oi, valguer ser la redundància, més.
De veritat que fa falta jugar,
digim, explícitament els jocs, o que comentaven abans la Gina.
Jugarà el Journal, ella.
I la resta de gent, no.
I la resta de gent, no.
Però aquesta gent no juga.
Podran dir que és un videojoc bo?
No. Podran dir que la Gina
juga molt bé o juga molt malament.
Però l'experiència no la tenen.
Sí, però potser jugant
aquestes persones que mirin
no tenen la mateixa experiència aquella
perquè no arribaran potser al final
i es faran una idea més clara del videojoc.
Exacte, però podran votar. Això vol dir que un jurat
pot veure un vídeo YouTube, pot veure coses aquestes
i dir una banda sonora, no cal veure la pel·lícula
perquè m'aposo els auriculars,
no cal jugar, m'escolto la banda sonora, ja puc dir si és bona
o és dolenta.
Tercer, ja pocs amics que tinc,
doncs vinga, ja, tirem la casa per la finestra.
Se sent més eco, eh? Sí que la gent va marxant, eh?
Sí, no que et va marxant.
Mira, no saps si això ha donat alguna vegada?
Que sempre que parlem de la indústria del videojoc, no?
És indústria, negoci, calés, reunions en copetes
i pica-pica, influències, interessos,
sempre ha estat així. Vull dir que és una indústria,
perquè és un negoci, és, si donen premis,
forma part de l'industria dins del joc.
És a dir, no és matemàtica 2 més 2, 4, eh?
No, no, i no és una cosa, escolta, mira, ho celebrem,
te dono això perquè sí, no, és, entra dintre del joc,
és com les vendes.
Llavors, resulta que tenim que els premis
no són recompenses ètiques, és l'opinió d'una persona
que diu, jo considero que el Pacman és millor que el Galàxian.
Això em vaig detectint a quatre amics menys.
I passa això.
I que també, no, el que et deia, que no sempre
necessàriament que sigui el millor joc, no?
És perquè ho diuen uns senyors i unes senyores
que pel seu entorn, aspiracions o per interessos,
doncs diuen el que ells pensen,
penso que aquest joc és així.
I que té un valor, eh? I té un valor, però clar,
no és el mateix, no és matemàtic, no és imparcial,
no és cèntric, no? I bé, de fet,
és una mica que té la seva feina, el seu ofici,
tant com el teu, com el desobediure de videojocs,
és la quarta us. Si tu vols fer jocs
que potser no queden tan bé, tant se val, això vendrà,
és que no m'agrada que matin a gent, tant se val
el que reclama el públic, això és el que es ven.
Jo, quan veig aquestes coses, se'm recorden sempre,
jo que soc allà, sempre dic el mateix,
l'Oriol i jo sempre tenim una frase, tenim una edat,
sempre me'n recordo d'una ocasió
que el Rosendo Mercado, el Rosendo, el famós roquer,
li van donar un premi i al comunicar-li que van dir,
escolta, et donaran tap nevedivo, i m'he donat dinero
amb el premi? I ell va dir no.
I es va quedar una miqueta així...
No va fer tanta il·lusió, no? És veritat, no?
Amb això, jo vaig aprendre
que si us donin un premi,
només potser vol dir que sí que sou bons.
I jo vaig dir, oh, m'han donat un premi, quina il·lusió,
em fa molta gràcia. Però que si no se'l donen, Albert,
tranquil, tant se val. I tant.
Ja se'n donen en compte algun dia que ets bo.
I si no se'n donen en compte, pitjor per ell.
Perquè el premi és aquest moment d'ara.
Si tu saps que ets bo, ets bo.
Ja està, no cal que t'ho digui algú de fora.
Prem el botó verd i obre la porta.
Fes-ho. Hem arribat fins aquí.
Gairebé al final del videojoc he corregut, saltat,
i m'he enfrontat a tot tipus de monstres per tu.
I ara no vols obrir la porta.
Doncs en aquests dos mesos de baixa que has tingut,
què ha passat a les xarxes? Tot, eh?
Tinc una hora de programa, no?, fins a partir d'ara.
He dit dos mesos, però no has estat dos mesos, oi?
No, tres setmanes. Imagina't.
Sembla que és atern. Atern.
Doncs mira, han passat massa coses per poder-ho resumir en un minut,
però, va, diem-ne dues. Comencem pel Telegram.
Ens han fet moltes recomanacions, de fet.
En Mironet ens deia, si algú és molt fan dels Jocs de lluita,
val la pena que mireu l'anàlisi de l'última entrega de Blast Blue,
joc molt oriental i que potser coneixereu opinions de tot tipus,
però bé, li farem cas i ens ho mirarem, a veure què tal.
Blast Blue, eh? Blast Blue, joc molt oriental.
I, d'altra banda, lori1kenobi, a Twitter, aquesta vegada,
doncs mira, trencant una llança en favor del podcast,
que recordem que es poden recuperar tots els nostres programes
a través d'aquest sistema, i ens deia,
gaudint com un nen amb el generació digital de Mega Drive,
la meva consola, gràcies de tot cor
per posar la banda sonora de Hang On, que sempre se l'obliden,
una de les joies del català, que és aquest,
el primer joc d'estratègia a temps real, curiosament, per consola,
i ens posava una foto de l'Airthop Z-Way, 16 bits.
Sí, aquí l'apuntaré una mica, no és el primer,
és el que ell ha jugat per consola i 16 bits, és la segona part.
El primer, que és de techno-sop, va sortir l'any 88.
No li diguis que li sabrà molt greu, ara, perquè potser...
Ara, quan s'escoltis, em portarà una alegria.
Que sàpiga que si vol, pot recuperar a través d'un volador,
doncs, el primer joc, que ja era de temps real,
era per PC-98 i per MSX, per això.
Això ha estat el Generació Digital,
programa de tecnologia creativa i videojocs de Catalunya Ràdio.
Josep Andreu, moltíssimes gràcies per acompanyar-nos avui
i per explicar-nos aquests petits secrets que fas a Ubisoft.
Moltes gràcies per convidar-me, ha estat un plaer.
Bona tarda.
Jo mateix, Albert Murillo.
Avui, el control tècnic, el Ricard Portal,
i el control central, el Víctor Lorenz.
Fins la setmana vinent. Adéu-siau.
Generació Digital. No s'entén res, però distreu.
Bona tarda.
Gràcies per haver-nos acompanyat.