Fem una habitació.
Benvinguts a la Generació Digital,
el programa de Catalunya Ràdio que parla de videojocs,
entreteniment i cultura digital.
Aquestes d'edició número 696.
I avui serà un programa molt mogut,
Aquesta setmana s'ha avançat la programació d'una nova edició de l'Animac,
la mostra internacional de cinema d'animació de Catalunya,
que tindrà lloc a Lleida del 21 al 24 de febrer,
i que aquesta enguany es dedicarà a l'StopMotion,
una tècnica que dona vida fotograma a fotograma
a personatges de plastilina, titelles, ceràmica, fotografies...
i molts altres materials.
Parlarem d'aquestes novetats amb la directora de la mostra,
parlarem de l'StopMotion, del Resident Evil 2,
i també profundirem per conèixer detalls dels premis ANI,
dedicats precisament a aquesta art de l'animació,
i que es van donar el cap de setmana passat
amb una sorpresa inesperada.
Això és...
Generació digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco,
Elisabet Sánchez...
I avui, amb l'Starp.
Benvinguts, els tres, com esteu?
Ei, molt bé, guapos.
Què tal, Start, qui tens avui?
Aquí, el Francesc Xavier Espel.
Molt ben acompanyat, com sempre.
Doncs moltíssimes gràcies per fer aquesta connexió.
Tot bé, Start, per aquí a Tarragona?
Sí, caloreta i tot, aquí és primavera.
Sí, mira, a mi em passa, aquí a Catalunya Ràdio,
hi ha passadissos, és hivern, passadissos que és estiu,
llocs que, de veritat, no sé què està passant.
A les teules passa sovint.
Hi ha portes interdimensionals.
Sí, no sé, no sé exactament què és, però Déu-n'hi-do.
Però aquí a Tarragona, pel carrer, molt bé, eh?
El que és anar a passejar i anar a fer quatre cosetes,
als llocs, a fer càrrecs...
Doncs molt bé, eh? Molt bé, molt bé.
M'alegro molt.
Escolta'm, ara ens farem ressò d'una notícia que, a veure,
és un reclam clar de publicitat de Huawei,
però volia parlar en el programa.
És d'aquelles coses de marketing que fan,
que doncs el que fan és que als mitjans en parlem i diguem la marca,
però mira, m'ha semblat curiós,
resulta que Huawei, la marca tecnològica xinesa,
ha volgut acabar una obra de Schubert,
en concret, la seva Sinfonia número 8,
que és coneguda com la inacabada, eh?
197 anys després, han agafat un mòbil,
més concretament el Mate 20 Pro,
i l'han posat en moda intel·ligència artificial,
li han posat algun programari perquè li han fet escoltar
la peça inacabada, l'han presentat,
i hem dit, escolta, mira, et presento aquesta obra inacabada,
i perquè ens fem una idea sona d'aquesta forma, de forma original.
I el telèfon escoltava, no, Elis? Doncs sí, com ha anat la cosa?
Doncs una vegada que el telèfon l'escolta,
proposa una melodia i la marca contacta amb Lucas Cantor
perquè ell creï una partitura orquestral
del que li proposa el mòbil.
La peça ha estat interpretada
per l'English Session Orchestra a Cadogan, a Hall a Londres.
Com dius, han agafat aquest mòbil de la marca xinesa
i han analitzat el timbre, el to i el compàs de l'obra
per fer els moviments finals.
Molt bé, i el que ha fet també Huawei
és donar-li molta amplitud a nivell de mitjans,
i el que ha fet és enviar-nos la gravació en directe
d'aquesta part inacabada,
de fet que mai havia estat feta ni escrita per Schubert,
i sona d'aquesta forma.
Bé, aquí es nota, em sembla, la mà del compositor, evidentment,
perquè el mòbil es veu que havia donat la melodia,
però com ho veieu, això?
Ha rebut moltes crítiques, moltes crítiques, evidentment, de músics,
moltes crítiques de directors d'orquestra, també,
i d'altres no, d'altres diuen, mira, és una bona oportunitat
perquè, per exemple, soni aquesta peça de Schubert
i que la gent conegui també la música clàssica.
Vosaltres què en penseu?
Bueno, sempre és bo que se'n parli de la música clàssica,
que a vegades la tenim una miqueta oblidada.
Simplement, a veure, és molt gratuït.
Que l'acabi una intel·ligència artificial
és el mateix que l'acabi una persona.
No té més valor perquè si ha sigut una intel·ligència artificial,
perquè una intel·ligència artificial,
en hem parlat moltes vegades al programa quan s'han dedicat a composar.
Tant sembla que acabi una peça com que en composi una de sencera, no?
El que s'hauria de valorar és si això realment sona a l'estil de Schubert
o no, si ha encertat l'estil i les mètriques...
Jo hauria d'anar a preguntar als homes clàssics de Catalunya.
Jo faria una prova més senzilla.
Agafo una altra obra de Schubert, qualsevol, talla-la,
li poso el mòbil a veure si la continuació és igual que la part que està allà.
Seria una prova la por del cotó, diguéssim.
De totes maneres, tant si és una màquina o una persona,
això ens ho hauríem de prendre com una proposta, no?
Perquè al final és molt subjectiu.
Es pot acabar d'una manera o d'una altra.
Per tant, no es pot dir que s'hagi acabat l'obra de Schubert,
sinó que és una proposta que fa, que li sona bé.
Ara s'haurien d'agafar i també començar a buscar novel·les inacabades
d'autors i començar a fer-los entrar text i text i text i text,
a veure si són capaços d'acabar la novel·la,
perquè tots els textes generats per ordinador,
per intel·ligència artificial,
aquestes pàgines webs que a vegades et fan poesies i contes
amb les paraules que tu poses via intel·ligència artificial,
són totes molt delirants.
El tema de les paraules és molt delirant.
De vegades sí, i bé, al final aquesta peça...
continuarà sent coneguda com la peça inacabada.
Avui en dia gairebé no ens sorprèn gens
veure éssers impossibles que es mouen
i parlen amb persones reals a les pel·lícules.
Estem al segle XXI i l'animació per ordinador i els efectes digitals
estan a l'altura del que ens esperem.
Però si a Hollywood se l'anomenava la fàbrica dels somnis,
ja els anys 20 no és pels ordinadors,
sinó per tècniques més tradicionals que feien en pantalla
que passessin coses impossibles.
Tècniques com l'estop motion.
La tècnica de l'estop motion és gairebé tan antiga com el cinema mateix,
ja que, de fet, bàsicament és el mateix principi de filmació normal
simplement fet tan lenta que anem fotograma a fotograma.
I això ens permet canviar coses de lloc
que un cop passem la cinta a velocitat normal
semblarà que es mouen soles màgicament.
D'aquests primers anys del cinema
tenim l'exemple més gran en George Méliès
i el de la Terra a la Lluna,
que segurament és el més conegut i popular per tots els nostres oients.
Però també podríem reivindicar la figura de Segundo de Chomón,
a qui el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges
fins i tot té un premi en honor seu.
Aquest duel de rugits i xiscles eren en l'actriu Fabray i en King Kong,
a la pel·li King Kong de l'any 1933,
un dels grans exponents de l'estop motion
amb en Willie O'Brien com a director d'Efectes Especials.
Ja havia enlluernat el món amb el món perdut l'any 25,
que no us l'he posat perquè era muda,
amb el qual no tindria molt de sentit,
i els seus dinosaures es van convertir gairebé en un mític, en un mitge.
Seria un deixeble seu, un deixeble d'en O'Brien,
el que acabaria sent gairebé sinònim de la tècnica de l'estop motion
és en Rye Harryhausen i segurament tots recordarem
Jeson i els argonautes i la lluita amb els escalets.
M'estàs dient que l'estop motion és una tècnica ja superada
pels efectes digitals i ja no s'utilitza.
Doncs no, tot i que aquests són els grans exemples del cinema de tota la vida,
avui en dia aquesta tècnica segueix sent molt vigent,
però és una tècnica molt lenta,
sobretot comparada amb el que es pot fer gairebé igual
amb animació per ordinador, molt més ràpidament.
Avui en dia, per això, usar aquesta tècnica
és gairebé una senya d'identitat,
és per fer una declaració d'intencions,
un acte reivindicatiu gairebé.
Des de Pesadilla antes de Navidad, als mundos de Coraline,
el que busca són efectes estètics molt concrets.
Estudis com Artman n'han fet d'ell la seva bandera
des dels curs de Walls i Gròmit, Chicken Run o el Shai Shon,
i directors amb universos personals molt particulars,
com en Wes Anderson,
la reivindiquen i l'utilitzen com, per exemple, Fantastic Mr. Fox
i l'any passat a la meravellosa Eyes of Dogs.
Parlem de tot això perquè l'ANIMAC d'aquest any
dedicarà, entre moltes altres activitats,
una retrospectiva al pioner referent absolut
de l'emissió de Stop Motion en l'at-his-last Star Wars Witch.
No sé si ho dic bé.
Doncs sí, estarà representat a Lleida per la seva neta,
la Beatrice Martin Estarevitz,
conservadora de l'obra i del llegat del genial animador rus.
El 1911 va ser un dels primers a fer una pel·lícula animant titelles.
Eren faules amb animals,
i el més curiós és que moltes vegades no eren titelles,
sinó que eren autèntics animals, doncs dissacats,
autèntics animals vius, eh?
Es podia dir que... Vius no, morts.
Exacte, a nivell de realisme, gairebé, 100%.
Va ser inclús arribat a condecorar...
va ser condecorat pel S.A.R. per la seva feina,
i va treballar sobretot a París,
fugint de la revolució russa de l'octubre del 1917.
De la seva obra podríem destacar, per exemple,
de Mascot, de l'any 1933,
que va esdevenir una sèrie de fins a cinc o sis pel·lícules
de la que en Terry Gilliam ha dit de De Mascot,
que és una de les deu millors pel·lícules d'animació,
en la seva opinió.
Vinga, va, abans de l'entrevista,
quina és la vostra pel·lícula preferida que utilitzaràs, Tom Monson?
Començo jo, la meva, sens dubte, és aquesta.
Elis, estàs d'acord o no, el Pingu?
Home, és un mític, no, el Pingu? M'agrada, sí, m'agrada, sí.
A mi m'agradava moltíssim.
El Pingu tenia una cosa molt curiosa,
i és que era una producció com europea,
feta per... no sé si hi havia diversos estudis de...
Però la qüestió és que el muec-muec del Pingu,
la forma en què parlaven els pares, no era al·letzar.
Vull dir que estava feta lingüísticament
que contenia petites paraules de tots els idiomes.
Tu no entenies res... Que era un esperanto...
Però de tant en tant, et quedaves parat,
i t'he dit... acaba de dir...
bona nit al llit, o així, entre tot el seu...
I la veritat és que si ho paraves sí que ho deia,
i és perquè havien utilitzat una barreja de paraules
de tots els idiomes per fer la cinturiera molt curiosa.
T'ho recordes alguna de sèrie Stop Motion que t'agradés?
Ja m'has dit el Pingu, ara ja...
Qualsevol cosa que digui, ara quedaria ridicul.
Molt bé.
Si recordo són parts de pel·lícules,
tipus Terminator, Star Wars,
que sense aquest Stop Motion que posaven de quan en quan,
o com la de Jason Sargonautes, no serien el mateix.
I Francesc, tu?
Jo la veritat és que hi ha moltes.
Soc un gran fan d'Artman, de Wallace & Gromit,
però si vinga, va, Atac Nostàlgic, en 3, 2, 1,
si us recordeu aquesta sintonia.
L'escoltàvem així, de forma originals?
Sí, sí, en polonès.
És a les històries de Lucet Feluc,
que portem ja els primers anys de TV3 gairebé,
era una producció polonesa,
perquè s'ha de dir que l'Europa de l'est...
És veritat que el Stop Motion ha tingut
un món infantil,
potser perquè veure titlles reals animades,
en comptes d'una animació més animada amb dibuix,
i les titlles,
s'associa al món infantil.
Però, a part d'això,
s'ha de dir que l'Europa de l'est,
l'Stop Motion,
és una tècnica molt utilitzada i molt probable
tant per productes infantils com per productes més adults.
I aquest, Lucet Feluc,
que nosaltres vam veure durant uns quants anys,
però jo crec que ha quedat gravat a la ment de les persones,
la veritat és que es va fer de l'any 75 fins al 87,
o sigui que...
Déu-n'hi-do. 12 anys.
Generació digital, el battle royal de la ràdio.
La leyenda oscura
que se ha creado a nuestro alrededor...
Això que sentim forma part d'un dels diametratges
que es projectaran a la nova edició de l'Animac,
la mostra d'animació de Catalunya.
Aquest esdeveniment està ple de convidats,
retrospectives, premis i estrenes.
La 23a edició de l'Animac,
l'esdeveniment de referència per al cinema d'animació a Espanya,
que organitza l'Ajuntament de Lleida,
se celebrarà en aquesta ciutat del 21 al 24 de febrer.
Aquest any va a el rècord de pel·lícules
presentades en la convocatòria oberta
amb un total de 1.050 projectes rebuts,
entre els quals s'han seleccionat 191 films
que, juntament amb la retrospectiva
i les seleccions oficials,
sumen 321 curtmetratges,
9 llargmetratges,
4 migmetratges i 10 peces de tele.
Doncs Carolina López, directora de l'Animac,
molt benvinguda al Generació Digital.
Hola. Estaves escoltant atentament
de tot el que estàvem parlant. Sí, sí.
Trenent notes. Molt bé, molt bé.
Escolta'm, tu en una entrevista
vaig llegir que tot el tema de Stop Motion,
amb l'arribada del 3D, amb l'arribada de la informàtica,
no només no ha desaparegut,
sinó que té com un...
El fet que et toques coses reals
és més emocional
i pot arribar més al públic.
Exacte, ens trobem a tota una generació digital,
precisament,
que té aquest desig de tornar
a tocar la matèria, i això ho veiem
en les produccions de molts curtmetratges,
escoles, cursos,
màsters de Stop Motion,
fins i tot aquí, a la nostra ciutat,
i això, gent molt jove
que està tornant
en aquestes tècniques tradicionals.
Molt bé, parlem de la gent jove i dels nens,
perquè també formen part important de la mostra.
I aquesta setmana, Carolina,
estaves a la presentació al CCCB
i també a Madrid, i estaves molt ben acompanyada,
perquè anaves amb el Tim Allen,
que és l'animador britànic.
Aquí es va poder veure la projecció
de l'última pel·lícula de Wes Anderson,
que és la Isla de Perros,
en la qual Allen va ser animador clau, no?
Exacte, un dels animadors principals,
i la veritat és que aquestes conferències
han estat una oportunitat magnífica
per veure tots els trucs
i com es treballa molt el detall.
El que és treballar amb el Wes Anderson
i tots els nens,
el que és treballar amb el Wes Anderson
i tot un seguit d'anècdotes,
que ens contava que tot devia estar superrecte,
que era capaç de tornar-te a fer repetir un moviment
només perquè no es veuen
al millor els polgars que ells us volia,
o perquè s'havia de girar una miqueta, vull dir,
que arriba alguna cosa fins i tot obsessiva,
que ja ho sabem, no?
Que ho és, el Wes Anderson.
Però imagina't quan en animació
pot controlar absolutament el 100%
de tot el que passa, no?
Perquè els actors encara,
encara poden fer la seva,
però les titelles no.
Però el complicat que deu ser
repetir una escena en stop-motion tenint en compte
el que pots arribar a trigar a treure
potser uns petits segons d'animació
que, de cop i volta, hagis de repetir una seqüència,
no és el mateix com agafar els actors
i dir-los i va, tornant a presa.
Exacte, tens un animador al millor a Wes Anderson,
a la pel·lícula aquesta d'Isla de Perros,
que al millor fa en un dia 5 segons,
si és molt ràpid.
Aquesta setmana ha estat
la de les presentacions per Animac.
I imagino que heu estat, això,
dèiem a Barcelona, Madrid, preparant aquests dies
21, 22, 23 i 24 a Lleida.
Sí, i seran pocs, eh?, per mi que seran pocs,
perquè hi ha un munt de coses a explicar.
Per exemple, un convidat d'excepció increïble,
el Marc Osborne, que, entre altres treballs,
és el director del ConfuPamda,
que estem sentint l'Abandonador ara.
El Marc Osborne és el director del ConfuPamda,
que és el director del ConfuPamda,
que és el director del ConfuPamda,
que és el director de l'Abandonador ara.
Carolina, porteu gent, com el que he dit,
com Marc Osborne, amb molta experiència.
Això fa patxoca, no?
Semblen molt inaccessibles,
però a vegades s'alineen tots els astres
i tens la sort,
de temes igual,
més personals, que tampoc no venen al cas,
però que és possible.
I en aquest cas, per exemple,
el Marc Osborne ha estat gràcies
a una escola de Barcelona, l'Ethip,
que ens ha ajudat a portar-lo,
i econòmicament, aquest any,
la quantitat de talent que venia a l'Animac
no en teníem pressupost per pagar-los tots,
i al final, hem trobat ajuts, aquí i allà,
que ens han ajudat
a portar tota aquesta gent fantàstica.
I va co-dirigir
amb l'Stíven Hillenburg,
perquè eren molt col·legues.
Ja sabeu que l'Stíven Hillenburg,
el paràveu Esponja, va morir a finals de l'any passat,
i és per això que a la Cluenda,
aquest any de l'Animac,
li dediquem aquest homatge.
Un dels personals que parlàvem
d'una d'elles és que,
com que eren tan amics, el Marc Osborne
va respondre molt bé
aquesta crida que li vam fer des de l'Animac
a venir a fer aquest homatge,
que serà molt maco, perquè, a més a més,
hi cantaran cent nens i nenes
de l'Orfeolla i de Tà,
a la intro de la sèrie.
Molt bé, Esponja, eh?
I envien la piña de debajo del mar.
Boníssim, boníssim.
I tot això es podrà escoltar aquests dies?
Com ho fareu?
L'últim dia, i també projectarem,
si és pitjor que sou fans del Bob Esponja,
jo també ho soc, també es podrà veure
com que és un any Stop Motion
i el Bob Esponja existeix amb Stop Motion,
perquè es van fer dos migmetratges,
projectarem l'últim,
que es diu Bukini Bottom,
i quan els creadors
d'aquest Bob Esponja en Stop Motion
es van assabentar
que fèiem la projecció,
que fèiem l'homenatge i tot,
tanquem el garito a Los Angeles
a l'Screen Novelties,
que ara us diré perquè sou generació digital,
que han fet, a més a més,
tanquem el garito i anem cap a Lleida
i venen pel seu compte a presentar la pel·lícula.
A banda del Marc Osborne,
que és convidat especial,
el Marc Caballero, el Simus Walsh
i el Chris Finnegan,
tots tres fundadors de la productora
que han fet el Bob Esponja en Stop Motion,
venen cap aquí, però és que, a més a més,
són els que han fet la intro
i, des de l'any passat, entre els adolescents
és number one.
Fornite. Què dius?
Sí, senyor. Los'screen Novelties
venen i dius
i com pot ser que aquesta gent
tan putet vingui?
Els coneixes a un festival, a un altre,
els hi parles... En el cas del Caballero,
com que jo em dic Carolina López Caballero,
la conya va venir que si érem cosins.
No, no som cosins.
Hi va començar la broma
i aleshores, mira,
al final també venen.
Mira, a partir d'ara signarem
el segon cognom també.
El final és això, fas gràcia pel que sigui
i mira el que acabes aconseguint.
Tu també treballes amb el tema de la producció
aconseguint també persones.
Moltes vegades no és el que els expliques
sinó de la manera que els expliques,
les referències que els dones
i amb això moltes vegades s'aconsegueixen coses.
Per cert, el tràiler d'aquest any de la mostra
també està feta amb aquesta tècnica
de les Stop Motion i sona així.
És una sintonia molt sincopada
amb un moviment que qui l'ha fet?
Com ha anat això?
Doncs mira, això és un joint venture
del Carles Porta, que ens ve fent la imatge
des de fa molts anys,
és un il·lustrador i animador de la Terra,
de Lleida,
i l'animació l'ha fet una animadora
que es diu Romina
i també la música d'Albaldo,
que és un músic, la veritat, molt potent,
que és un músic d'Albaldo
que és un músic d'Albaldo
que és un músic, la veritat, molt potent,
ha actuat al Sonar en algunes ocasions,
ara també està fent tota una gira
o ha fet amb la Luz Casal,
que tenim uns col·laboradors de luxe,
no ens vam queixar l'animac i amb la imatge l'animac,
jo la veritat és que estic molt contenta.
Molt bé, molt bé, expliqueu, nois,
què és el que faré ara?
I és que ara agafaré una capsa que tinc aquí.
T'estàs ajupint, la estàs posant sobre la taula.
Exacte, l'Starnou pot veure.
A veure, capsa, en som sona Seven.
Una capsa una mica antiga, però.
Vint-taix, home!
Una càmera de 8, no?
Acaba de treure, sí, una càmera de 8 mil·límetres.
Ho ha dit molt bé, la Carolina, perquè no és de super 8.
És de 8 mil·límetres.
Vaig aconseguir aquesta càmera...
Tu saps com, Carolina?
És teva? No, no, és que estava al carrer Tirada.
No, no m'ho puc veure. Fa tres setmanes
estava al carrer Anglí, passo i veig, doncs,
una funda de queer molt bonica,
i jo ens miro a dins,
veig que pesa molt, perquè és una càmera
que pesa molt, Canon, motor Zoom 8.
Dic, anda? Però si això és fantàstic.
A més, està en molt bon estat.
Està perfecte.
Està molt bé, molt bé, aquesta càmera,
i el vaig agafar ahir...
Però saps que aquestes coses només les pots trobar tu
o el Francesc? Jo estic segura que hi vaig anar carrer
i no ho trobo.
Això no els ulls, que ja estem entrenats.
Jo crec que sí.
Has aconseguit coses de les bessures?
No, no? Diguem-ne la veritat.
Sí, sí, no, sí, sí. Jo vaig trobar un ordinador
amb la seva capsa just al costat del contenidor.
Només m'he d'allargar el braç, agafar lança
i continuar caminant. Exacte, exacte.
A més, ara el Francesc ho està ensenyant,
hi ha unes piles, pots posar-hi piles perquè funcioni,
i ara el que he de fer és comprar
pel·lícules superboites
i a veure si funciona. Això és supergeneració digital, eh?
Després d'això, ja la màquina d'escriure.
Exacte, exacte, exacte.
No, no, mira, portava això...
Heu de portar-ho, Carolina, perquè al final
l'Stomp Motion està molt vinculat a la tecnologia.
Molt vinculat, no? I justament a aquest tipus de càmera.
Sí, absolutament, o sigui,
tot i que ara, doncs,
quan has de rodar el'Stomp Motion,
ho fas amb... Orinadors.
...càmeres digitals, amb ordinadors,
però he de dir que tot el tema tècnic
també ha ajudat molt
al desenvolupament de l'Stomp Motion
i aquesta perfecció que té ara o que pot tenir, no?
Tot i que al Wes Anderson, per exemple, no li agrada.
O sigui, ell vol que les titelles semblin titelles,
no vol com like,
doncs que, a vegades ho veus, dius,
perquè no ho han fet amb 3D, no? Ara, l'Early Man.
Diu, però si és un'Stomp Motion tan perfecte
que gairebé no es distingeix del 3D.
Però sí que és veritat, doncs,
que la tecnologia no només està amb les càmeres,
sinó també en com són les titelles per dintre.
Totes porten un esquelet
i aleshores aquest esquelet és cada vegada més sofisticat,
et permet fer uns moviments encara més al detall.
I bé, hi ha tot un seguit també
d'avanços tecnològics
que afecten a la manera com fas les titelles
la impressió 3D.
Per exemple, abans no existia,
doncs això li va permetre als Armand,
per exemple, que els tindrem, que tenim aquest any,
com has dit el Peter Lor,
de fer una pel·lícula
amb les titelles més petites de tota la història
que va sortir al llibre Guinness.
Per què? Perquè vam fer les titelles
amb impressió digital, més petites que un botó.
Que fort! I es podien moure?
Sí, el que passa que ho feien
per la tècnica de la substitució.
Tu pots animar,
movent la titella tal qual,
o substituint, anar-la canviant.
És una bogeria, no?
Totalment, perquè clar, per cada moviment
és una impressió, no?, com si diguéssim.
Exacte, sí, sí. Que bonic, que bonic!
Això s'utilitza molt en alguns casos,
per exemple, per les expressions facials de la cara.
Exacte.
Mous a l'escalet són mòbils, però les expressions de la cara
moltes vegades sí que són molts caps
amb moltes boques diferents,
com s'havia utilitzat, per exemple,
hi havia molts caps que li entenien moltes expressions diferents
i mentre que el cos era el mateix que el movies,
la cara sí que li anaven canviant.
Clar, penseu que no només som cada cop més perfectes,
aquestes pel·lícules,
potser a vegades per la competència amb l'animació en 3D
i s'ha d'assemblar,
sinó que en l'odifícil que ha de ser en stop-motion,
quadrar el moviment dels llavis
amb l'àudio, sobretot sí que en una pel·lícula,
com pensant que és una veritat, és musical.
I ara imagina't que s'ataca la caixa
amb tots els ninus aquests que tenen.
Avui és Anderson, vamos.
Anem a fer un repàs dels premis que doneu aquest any.
Comencem pel premi d'honor.
Estar, tu volies que poséssim un àudio molt concret, no?
Sí, perquè si no el sabeu, fora, jo us puc marxar.
Vinga, va.
Visc al Session, visc al Session.
Vull presentar-te un nou amic molt divertit.
Bé, jo ja ric quan escolto...
Estàs fet ballar i ja estàs.
Clar, home, clar, clar.
Poca broma perquè tindran aquí, a l'Animac,
tindrem un convidat d'excepció,
de l'estudi Armand, el Peter Lor.
Diem el Session, però, Carolina,
ell és el creador d'altres pel·lis, veritat?
Exacte, o sigui, ell va començar fa més de 40 anys a Bristol,
com una cosa molt underground, amb el Dave Strongstone,
que era el seu col·lega de pupitre de l'escola,
i van començar fent curs i cosetes de plastelina.
I aleshores, mica en mica, van anar creixent,
tant que imagina't, ara, després de 40 anys,
són potser la productora més potent
en el món de l'estomotion.
Estomotion, quan està fet a la Gran Bretanya,
jo el que noto és un sentit de l'humor absolutament diferent.
O sigui, aconsegueixen un plus.
Tinc la sensació. No soc un expert.
No sé si estàs d'acord.
Sí, són molt britis.
De fet, el que va passar a Armand va ser molt interessant
perquè, per una banda, el Peter Lor i el Dave Strongstone,
l'Sprongstone té un perfil més de productor,
però el Dave, que és realitzador,
eren molt de la plastelina,
eren molt del documental, imagina't.
Quan van començar,
tenen tota una sèrie que es deia Leap Sync,
que agafaven les veus de persones reals
i aleshores hi feien animacions en plastelina.
I quan va arribar el Nick Park,
que és el que li va donar l'estil d'Armand,
que coneixem d'aquestes boques,
tan plàstiques, d'aquest humor tan britis,
això és molt el Nick Park,
però que el Nick Park es va afegir anys més tard,
o sigui, més tard que el Peter Lor i l'Sprongstone.
I sí, i tot aquest humor britànic i tal,
és molt la combinació,
perquè Creature Comforts,
que va ser com el turning point,
com el punt d'inflexió,
era la mescla d'aquest humor britànic
i d'aquestes titelles
que et donen el desig de tornar a ser nen,
que fa en Armand,
mesclat amb tot aquest passat documental,
perquè el Creature Comforts,
que va guanyar l'Òscar,
aquest curs que el passarem,
ajuntament a tots els curs que han fet Armand,
eren uns personatges en samzó,
fets de plastelina,
que parlaven dels seus problemes
i totes les veus eren reals de gent
que estava confinada en mala pressió,
en una escola...
Venia a ser com un callejeros,
avui en dia en què ve el noi
i posa el micro davant d'una persona al carrer,
ho feien en un zoo i tots parlaven de
animal, de tant en tant em toca el sol,
hi havia uns ossos polars,
un tigre pujat en el seu arbre,
tot d'animals d'asó,
i perquè et va guanyar un Òscar.
Parlem de més personatges importants.
Ella és Catarina Lill Cuist,
directora, productora i guionista,
especialitzada en stop motion.
És fundadora de la companyia Camera Cagliostro,
una companyia creativa col·laborativa
i que també serà la mostra.
Exacte, realment a mi personalment
em fa molta il·lusió, no només per donar visibilitat
a una dona animadora,
sinó perquè jo diria
que és una de les autores
més rellevants, més destacades
de l'animació d'autor d'Europa
en aquests moments.
Té una trajectòria de més de 20 pel·lícules,
curts, mitjometratges,
ara està treballant en el seu primer llarg metratge,
però fa una cosa molt curiosa
que és des de la fantasia,
perquè l'animació i les bitelles
no deixa de ser un element
molt fantàstic,
i de relats fins i tot de Kafka,
Brecht, agafa
i d'alguna manera
els filtra o
presenta també
algunes de les ferides d'Europa,
o sigui que també fica
real,
amb el seu últim curt,
per exemple, que es Radio Dolores
que parla de la guerra civil espanyola,
també té un altre
mitjometratge que parla
d'una guerra civil poc coneguda,
que és la finlandesa,
i també té un seguit de curs
que parla de la cultura gitana,
amb els seus relats, els contes,
que és una reivindicadora,
una autora molt reivindicativa
d'aquelles petites històries
que al final conformen
la gran història,
i és molt compromesa social políticament.
Per cert, us va agafar a grans
aquesta sèrie infantil de televisió espanyola?
A mi, a mi sí, eh?
Claríssimament, eh?
Jo també l'afranjo una miqueta, eh?
Això dels mundos de Iupí ja ho teniu una miqueta superat.
Un dels premis a la trajectòria
és Rodolfo Pastor, un argentí
que va venir als anys 70 a Espanya
i que va treballar a animations per a aquesta sèrie
de capelito.
Recordeu allò de capelito és un petit bolet del bosc
amb molt d'ingeni, però un xicat avalat
amb un nas màgic va ser una producció de TV3
que va guanyar un munt de premis.
Aquest és un cas d'un animador molt personal, oi?
Exacte, el Rodolfo...
És una passada d'entrevistes que he pogut escoltar
d'ell les coses que explica.
Sí, ens l'estimem molt,
perquè el Rodolfo no només va ser
un resistent
en un moment en què l'històp moció
no estava gens de moda, quan va arribar el 3D,
semblava que ja era el fin
de totes les tècniques manuals.
I allà ell resistia amb la petra,
amb un estudi molt petit a Barcelona,
no només fent aquestes sèries per a televisió espanyola,
després el capelito va ser un boom,
va guanyar el premi
amb millor sèrie NSC i la van distribuir
per tot el món. Però és que, a més a més,
en un moment que no hi havia escoles d'animació stop-motion,
ells van formar
un munt de gent que ara estan fent moltes coses
en stop-motion.
De fet, sí, ell és professor de la universitat,
també va ser profe a la universitat
i hi ha molta gent que ha passat,
que ha sigut com un mentor
per moltíssima gent.
I també hi ha el premi trajectòria
Petra Stenmaier.
Exacte, perquè el Rodolfo i la petra
han sigut un tàndem durant molts anys.
I aleshores,
el que deia abans, d'avisibilitzar també
la feina, perquè la petra és il·lustradora,
no només ha sigut la productora,
sinó que també hi ha una part important
al capellito i a les altres produccions
de la seva mà com a artista.
Hem estat molt nostàlgics fins ara.
Sí, i això ens pot donar una idea
bastant incorrecta de tot el que podem veure.
Votem-li una miqueta de coses actuals.
Carolina, ara mateix,
de les pel·lis que projectareu,
quines se'ns recomanaries que fossin potents?
Doncs mira, Casa Lobo,
que és una pel·li xil·lena,
molt diferent
del que heu pogut veure
en qualsevol festival,
de cinema o d'animació,
perquè és una pel·lícula
feta per uns autors
que ells són artistes plàstics.
És una pel·li feta a partir de tallers
que han fet per tot el món,
sobretot a Latinoamèrica,
i amb titelles que són escala 1-1,
o sigui que són tan grans com tu.
I estan fetes...
És una pel·li que sé que si haguéssim fet
una pel·lícula als artistes d'art pobra,
d'animació hauria sigut aquesta pel·lícula.
Amb personatges de paper maixer,
amb deixalles...
I la veritat és que explica una història
una miqueta bastant terrorífica.
És un conte de llops,
dels tres...
bueno, contes clàssics,
però en realitat,
al començament t'explica
el que era una colònia
que beuria...
la colònia...
Ara no me'n recordo del nom.
Sortirà.
La colònia Dignidad,
que era un ex-nazi,
va fer una colònia a Xile,
que era una brutalitat,
el que va fer amb nens,
grans i de tot,
i després, per si això fos poc,
a la època de Pinochet,
aquesta colònia Dignidad
es va convertir en un centre de tortura i extermini.
Aleshores, no és que t'expliquen aquesta història,
només et donen una pincellada al començament
i després t'expliquen una història
que t'expliquen les coses terrorífiques
i aleshores tu ja pots lligar els caps que vulguis.
Vull dir que és una...
jo per cosa diferent,
perquè tot i que és una pel·lícula
que com que està feta per artistes d'aquesta manera,
de taller i tal,
no és una pel·li tan rodona
com poden ser d'altres que tenim al programa,
la de Hoffman Iada, per exemple,
que és una pel·li russa magnífica
amb una tècnica exquisita
que és tot el món d'Eta Hoffman,
com has comentat abans,
que és una pel·lícula de gènere,
n'hi haurà moltes pel·lícules,
tenim la Spooky Night,
amb un munt de cormetratges recents,
una miqueta de gènere també.
També m'agradaria destacar,
tot i que no és un llarg metratge,
però a mi no m'agrada distingir
entre llargs i curts.
De fet, la meva peça favorita d'aquest any
no és ni un llarg ni un curt,
que és Dismagnificent Cake,
que és una pel·li que ha tingut un munt de premis,
entre ells també ha estat nominada als Anis,
que té un trasfons històric
perquè parla
del colonialisme,
està ambientada
amb l'Àfrica colonial del XIX,
i són unes titelles fetes amb llana,
que això va cridar molt l'atenció
quan aquests autors, el Marc i la Emma de Schweif,
que són dos autors holandesos,
quan fa uns anys ja van fer un curt metratge
que es deia O'Willy amb titelles de llana,
tothom els va començar a copiar,
i ara moltíssima gent fa les titelles com ells,
però ells van ser els originals
i no només fan unes titelles precioses,
sinó que més a més
expliquen històries bastant potents.
La 23a edició d'Anima,
que és l'esdeveniment de referència
pel cinema d'Animació Espanya,
que organitza, recordem, l'Ajuntament de Lleida,
i que se celebrarà en aquesta ciutat
del 21 al 24 de febrer.
Pel tema entrades,
com ho podem aconseguir això,
perquè ho sàpiguen els uients?
Suposo anar a la pàgina, no?
A la pàgina web, si es poden,
hi ha tot tipus d'acreditacions per dies,
pots tenir una acreditació.
L'Animac Campus, també,
si ets estudiant,
tens uns preus especials,
pots participar de tot per molt poc,
intentem que sigui molt accessible.
Molt bé.
Nosaltres ara ens hauríem de parlar també
abans d'acabar el programa
d'aquests premis ànims que es van donar fa una setmana
i que, com dèiem abans,
va haver-hi una sorpresa molt gran.
Si algú es pot acabar el Tetris,
som els de generació digital.
De fet, molta gent diu
que els ànims són els Òscars de l'animació.
Sí, no? És correcte.
Sí, els dona Cifa,
que és l'Associació Internacional d'Animació
i sí, tenen molt prestigi.
Molt bé.
Aquest any hi ha hagut una sorpresa,
com deies, Albert,
i és que l'únic premi relacionat amb el videojoc
és la de Noma d'Estúdio, com bé coneixem ja,
amb en Conrad Roset, al capdavant.
I no volíem perdre l'oportunitat
de preguntar-li des del generació digital
com han rebut el premi
i quin serà el seu futur a partir d'ara.
A Noma d'Estúdio estem molt contents.
Per aquest premi, any,
la millor animació per videojocs.
L'únic any que hi ha d'estirar els videojocs,
així que guanyar-lo,
la veritat és que és un orgull.
A la gala hi havia la gent
de Pixar, de Disney, de Netflix,
un nivell al·lucinant
i un superpremi.
Estem realment molt contents.
Gris està funcionant molt bé.
La veritat és que està superant
totes les expectatives que teníem.
Està venent molt, molt bé.
La crítica està sent molt bona.
La premsa s'està portant molt bé amb nosaltres,
tant aquí a Catalunya, a Espanya,
com el rest del món.
Està agradant molt a Estats Units,
a Canadà, a Japó, etc.
I ens estem portant moltíssims premis.
La veritat és que només tinc paraules bones
per descriure el que està passant amb Gris.
Projectes futurs?
Ara mateix, només fa dos mesos
o així que va sortir Gris,
estem una mica de vacancetes,
li podríem dir, gaudint del moment.
Estan tranquils veient la bona recepció de Gris.
I encara no pensem en el futur.
Tenim una reunió pendent els tres socis
per decidir de mica el futur de l'estudi.
I segurament amb lo bé que hem fet,
i amb tot el que hem fet,
i segurament amb el bé que ha anat al joc,
voldrem continuar fent videojocs, segurament.
Molt bé.
Moltes felicitats al Conrad,
a tota l'equip de gent que ha fet aquest joc.
En una setmana va aconseguir els diners
que es va gastar dos anys i mig,
com ens va dir ell mateix,
i té molt mèrit.
Hi ha 32 premis diferents als Ani.
Ara no farem un repàs de tots, perquè no tenim temps.
Però, per exemple, la millor animació
en producció de realitat virtual
és The Legend.
Hem parlat en aquest programa
de produccions en realitat virtual
com els treballs de l'estudi Felix & Paul
que vam veure en el darrer Sónar.
Creus que els treballs en animació en realitat virtual van a més?
I, per exemple, amb StoneMotion,
també es veu que a la vegada
hi ha una nova forma de veure aquests treballs.
Sí, la tendència,
sobretot als festivals d'animació,
és incloure-hi
una secció de realitat virtual
i cadascú pensa
la millor manera per ensenyar-la.
Perquè, clar, hi ha les cues,
com ho fas, demanes hora...
A la premsa, afortunadament,
els programadors et deixen passar
mitja hora abans de tot el mogollón.
Però, vaja, ja ens estem
posant al dia una miqueta de com ensenyar això.
Totes aquestes peces,
Anne Silla té una secció des de fa 3 o 4 anys,
nosaltres, a l'Animac,
també intentem tenir continguts de realitat virtual.
El premi, Ani,
em fa molta gràcia els noms que li posen.
És premi, Ani, per obtenir un èxit extraordinari
per a efectes animats en una producció d'animació.
Va anar cap a Ralph Trenca Internet.
M'ho has tret de la boca perquè també estava pensant
que això amb una placa com deu ser, no?
Com el deu posar a la statueta, no?
Aquestes coses només sembla que les guanyin
les grans empreses tipus DreamWorks,
Pixar, Disney, però Carolina,
tu que coneixes aquesta gent que està fent
coses més independents,
com ho tenen?
Per lluitar o per accedir a aquests premis?
I sobretot competir amb aquestes grans, no?
Clar, perquè elles
són petitetes, però la qualitat hi és.
Sí, a veure,
el tema dels premis és complicat
perquè els acadèmics o els que voten
moltes vegades no arriben a veure tot.
I aleshores voten el que més els hi sona, no?
Això passa també en grans premis.
I aquesta llegenda urbana que l'animació,
moltes vegades els acadèmics deixen els seus fills,
a veure, encara que sigui per adults, no?
I aleshores, quina t'ha agradat més?
A veure, no sé si això arriba a ser veritat o no,
però vaja,
la veritat és que a vegades no es correspon.
Ara, si ves, no,
entrem a la lliga, perquè cada any
tenen els Oscars, com els Anys,
i entren un munt de produccions independents
i mira, aquest any Cartombrú, que és el bloc de referència,
amb l'Avid Amidi,
em va demanar, com una de les expertes,
doncs d'escriure sobre els curmetratges
que estaven en la shortlist dels Oscars
per crear una miqueta de debat
i per parlar d'allò,
perquè, si no, al final sembla que només
Varaiti o qui sigui, o el mitjà, diguéssim,
més generalista, doncs acaba parlant
dels quatre estudis, com ben dieu, no?
Eli, per cert, hem preguntat, vam fer-ho ahir
al Telegram, els nostres audients,
si havien fet alguna vegada animació
amb els Lego, amb l'esfamòbil,
i algú que ho ha fet, no?
Sí, hi ha gent que ho ha fet i hi ha gent que no, com en Jan,
que ens comenta que no ho ha fet mai,
però que l'stopmotion és de les tècniques d'animació
que a més li flipen.
I un comentari que m'ha agradat molt
és el de l'Albert S, que diu que ho va fer
un cop amb figures d'Action Man i figures d'Star Wars
amb una càmera VHS,
i diu que eren gairebé com gifts.
Ha de ser complicat, eh,
amb una càmera de vídeo.
Fotograma, fotograma...
Perdoneu-me, però l'Action Man
es podia moure al braç, eren...
Articulats.
Jo me'n recordo que els que teníem la càmera VHS,
aquesta de petits, ho havien fet tots,
amb tots els clics de feina.
Ja podies apretar prima la pausa i el play,
que allò no quedava bé mai.
No, perquè no pots fer fotogrames, allà.
No pots fer fotogrames, podies fer un trosset, no?
Sí, exacte, exacte.
En Francesc també va contestar, eh?
Sí, diu que sí.
I que has fet felicitacions animades amb l'Ego.
Sí, pels meus pares, fa dos anys,
i l'any passat vam fer...
Bueno, sí, aquest estiu passat.
Doncs sí, felicitacions animades amb l'Ego,
que em sembla que us les havia arribat a ensenyar aquí.
I, de fet, hi ha una cosa que els meus fills tenen
i que els hi agrada molt,
que és un joc que trobareu a les botigues de joguines,
que es diu StickBots, em sembla,
i que és un petit estudi d'stop motion,
perquè tu puguis, inclús amb croma,
i uns petits notets inventoses
que poden fer moviments,
i que et descarregues una aplicació pel teu mòbil
que t'ajuda a fer stop motion
perquè et permet fer fotografies,
veus l'ombra del fotogram anterior per poder moure els notets,
que els encanta i que fan les teves minicoletes amb allò.
Molt bé. I en K4 què dius?
Doncs diu que el que feia estava molt lluny de l'stop motion,
que, com a màxim, eren peces que es movien,
com feia jo.
Està bé.
Tu dius que la tecnologia ens fa ser molt creatius.
Creus que abans,
amb aquesta tecnologia,
aquesta tecnologia del VHS, almenys,
provàvem i provàvem coses,
i potser ara no tant, que tenim tot,
no sé, totes les eines.
No sé què dir-te així, i no.
Per exemple, ara m'he fixat, has dit clics de fa mòbil.
Ara són Playmobil.
Jo sempre n'hi vaig dir, Playmobil.
Però sempre ha sigut fa mòbil, perquè era de famosa.
Quan era aquí a Espanya...
Però després t'he més comentat l'Action Man
quan aquí era més del Big Jim,
i dels Madelman i del Hyperman.
Si l'Action Man era més modern.
Per això dic coses...
És curiós, perquè són coses...
La pregunta és que si abans hi havia més creativitat,
es feien més coses que ara.
Hosti, masclem les dues coses.
Per molt que fem coses,
per molt que es vulgui democratitzar la creativitat,
és un error.
Igual que comunitzar-la,
fer-la comunista, diguéssim.
Aquí el que ens trobem sovint
és que...
la gent quan vol fer coses,
sembla que si les fa, ja està bé.
Només que pel fet de fer-les, diguéssim,
doncs que ja...
Ja n'hi ha prou.
Ja està, ja hem assolit el que volíem.
Però no és el cas.
Per exemple, el que tractem a l'Stormotion,
no és gens fàcil.
Val que hi ha aquest kit que comentava la Francesc,
però el venen ara.
Però quan érem més jovenets nosaltres,
tots, Eli, Francesc, tu i jo,
què teníem?
Vull dir, no era immediat.
Teníem el Finex 5,
teníem els clics,
però el clic no tenia colzes.
Sí, no, esclar.
Feia una cosa molt estàtica.
I qualsevol intent de fer alguna peliculeta,
de fer algun petit curmatratge...
Era frustrant, no? Però molt.
Perquè per un segon d'animació,
quantes hores hauríem d'estar?
Llavors era una tècnica que no va...
no era molt popular, perquè no era consum d'immediat.
Ara potser sí.
Ara amb qüestió d'ordinadors, animació 3D,
fer videojocs i tal...
Ara tothom es fot a fer coses perquè mira,
ja ho tinc, en dues tardes ho tens.
Tothom pot ser escriptor,
quan en veritat són mecanògrafs.
Tothom pot ser fotògraf
quan en veritat tenen un mòbil a la butxaca.
I tothom pot ser cineasta,
perquè també tenen un mòbil a la butxaca,
i mira, i ja ho fan.
Que érem més creatius?
Sí, però de seguida, el que no tenia...
el d'això, el raus interior,
de dir, escolta, jo és que vull ser artista,
o és que jo me vull dedicar amb això,
perquè tu portaves molt la relata a dins,
no ho eres mai.
Així ràpidament, avui hem parlat...
Aquesta setmana hem parat per telèfon
preparant el guió, i em deies una cosa
que també havia pensat, que una mica el videojoc és...
Tot el videojoc és stop-motion,
perquè estem movent un personatge
que doncs el braç l'hem ideat
perquè sembli que es mogui, etcètera.
Però després vaig canviar d'opinió,
no t'ho vaig dir per no espatllar-te la guitarra.
Això és clar, seria més cinematògraf,
seria més zootrope, seria una cosa d'aquestes,
perquè també sí que et vaig comentar,
hi ha un videojoc, n'hi ha més, però aquest per mi
és el referent, és el Primal Rage
de Tari, que era un lluita,
era un lloc de lluita de dos dinosaures
fets amb plastilina.
Ah, sí? Sí, sí, o sigui, els personatges
mateixos no estaven pixelats,
els van agafar, els anaven modelant
i els moviments eren pura stop-motion, 100%.
Van agafar tots els moviments,
els van passar a sprites, els van passar a frames
i van fer un videojoc
100% amb una animació stop-motion
100%.
Hi havia també, en aquells anys més o menys
va haver-hi aquest corrent de jocs
amb personatges que estaven renderitzats
a partir de coses reals.
Jo recordo la mateixa el Clay Fighters,
que també el Clay era de plastilina
i els personatges eren tots modelats de plastilina
totes les seves animacions.
Molt bé, s'estira el temps de sobre,
però teníem i volíem aquesta setmana
parlar amb l'Oriol Dalmau perquè té un joc
força important a comentar-nos.
I juga l'Oriol Dalmau per donar-li el vistiplau.
I és que ha passat moltíssimes hores
jugant amb l'experiència del Resident Evil 2.
Doncs sí, moltes hores i tinc ganes de més.
Resident Evil 2 Remake,
la nova versió del mític joc de l'any 98.
Un pedazo de remake, ja ho sabeu,
però ho dic d'entrada, que no és un remake tipo Crash Bandicoot,
sinó que aquí s'ha fet tot de nou.
I veient el resultat ens hem de treure el barret amb Capcom
perquè han fet directament un dels jocs de l'any.
Així com quan va sortir,
van fer Street Fighter V,
va sortir fa un parell d'anys,
es veia una Capcom que feia les coses sense ganes.
Aquí, en canvi, es nota un joc mimat,
on s'hi han deixat la pell,
on han tret aquell talent que va fer mítica Capcom,
perquè no era fàcil encertar-la
i era molt fàcil cagar-la.
Ja ho sabeu, que el retro està molt de moda
i els remakes de per si fan una mica de grima.
Només cal veure la nova versió de Magnum.
No us la recomano.
Però, noi, aquest Resident Evil 2 remake
ha encertat en tot, en tot.
El primer que destaca és l'ambientació.
És ambientació en majúscules.
Si és realment és increïble, us acollonireu vius.
Clar, res a veure amb el joc original,
que ja era prou inquietant,
però és que canviar la càmera aquella llunyana original,
que recordeu que era un joc amb càmera fixa,
tipus Alone in the Dark,
clar, ara passem a càmera a l'ombro
i la implicació és molt superior
i contribueix al salt gràfic, també és un salt brutal.
Els zombies abans eren un grapat de polígons
i ara són una classe d'anatomia.
La llum, com es mouen,
la forma realista, com es comporten...
He llegit que el motorgràfic que utilitza aquest joc
és especialment realista amb les coses humides,
amb la sang, amb l'aigua, amb els bodells...
Doncs es nota bastant.
Perquè no només llueix increïble,
és que si aneu, per exemple, amb un ganivet a un zombie,
li ataqueu un braç,
el braç li queda penjant una estoneta i li acaba caient.
Si li dispareu amb un escopet a la panxa
diverses vegades, el zombie cau,
es parteix en dos i ho segueix perseguint,
arrossegant-se amb les mans,
deixant anar els bodells i un rastre de sang.
Crec que us aneu fent a la idea del gore, no?
I l'ambientació s'arrodoneix amb el so,
perquè el so està treballadíssim.
No tant per la banda sonora, que està en segon pla,
però només cal anar a opcions de sonido
i veureu l'atenció que li han dedicat en aquest apartat.
Jo recomano moltíssim posar el sonido binaural activat,
amb un bon sistema 5.1,
o amb uns bons cascos,
perquè, esclar, és que us situareu
les passes, les gotes de pluja fora,
aquell so d'arrossegant-se amb les mans,
aquell so d'arrossegar els peus dels zombies, no?
Bueno, tanqueu la llum, volum fort,
i bolquers, eh?, perquè us cagareu.
Us cagareu a sobre.
Tot això quedaria molt diluït si fos un shooter,
perquè està clar, a la que has matat 400 zombies,
comencen a no fer-te tanta por, no?
Però ja sabeu que això és un survival horror,
poques bales, zombies resistents, cabrons,
ensurs en la foscor, gestió de recursos,
conèixer el mapa de memòria,
tornar a passar mil vegades per les mateixes zones...
és un joc que vas doblegant cap a capa.
I, realment, a mi em resulta molt gratificant
jo què sé, entrar a una sala gran, a la biblioteca,
veure que hi ha quatre zombies,
sortir per potes, perquè veus que et menjaran,
i estar una bona estona pensant l'estratègia
per poder-hi tornar i pelar-los.
No sé, és una sensació única.
En aquest remake hi ha novetats,
per exemple, ara hi ha granades,
les pots fotre a la boca d'un zombie
i fins i tot disparar-li i després...
no cal més detalls, ja sou una mica la idea.
El que tenia l'original no només es manté en aquest remake,
sinó que s'ha fet créixer.
Ja s'està parlant d'un Resident Evil 3 remake,
i molt probablement aquest joc, el dos,
serà un abans i un després,
perquè començaran a sortir remakes com a bolets.
No sé, dinocrisis.
Que Knights of the Republic, eh? Jo ja estic salivant.
En definitiva, no mireu el preu.
És una compra oliada per tothom.
Pels que el veu jugar i pels que no.
I pels que esteu farts de zombies
i els que en voleu més,
pels que us fa tot por
i els que al túnel del terror el passàveu partint-vos el cul.
Ningú se l'ha de perdre.
Això sí, també us dic una cosa,
perquè jo vaig anar a dormir i em va costar a clapar-me.
Tenia els ulls oberts,
com si m'hagués fotut dos tripis abans d'anar al llit.
Això em va afectar.
I un missatge final pels puristes.
Els que diuen que els remakes s'estan enfilant al joc original.
Bueno,
estan preparant per fer un mot
per tornar a la càmera fixa original,
que sí, el veure com original,
està, tal qual eren pesats.
Prema el bot obert i obre la porta.
Fes-ho. Hem arribat fins aquí.
Gairebé al final del vídeojoc.
I m'he enfrontat a tot tipus de monstres per tu.
I ara no vols obrir la porta.
I la gent al Telegram aquesta setmana ha parlat dels jocs que juguen.
Sí, també de les consoles a les que juguen.
Començava la conversa l'Edgar Torres,
que parlava sobre lo content que estava amb la seva Switch.
I la Laura ens explicava que el cap de setmana passat
diu que hi havia un esdeveniment d'Arms
i que encara té agulletes el dilluns.
L'Arms és un vídeojoc de Switch,
de boxe,
que crec que m'agradaria molt a mi.
Que es pot jugar amb els consols,
que es pot jugar amb els comandaments normals,
o bé agafar els joycons i fer els moviments de l'Arms.
És molt divertida, a més.
Sí, certament.
És un joc així com de violència de Nintendo,
però que no deixa de ser joc de Nintendo de tota la vida.
Exacte. I mira, un esdeveniment
que crec que hem d'apuntar a les agendes,
que és la Copa Catalunya de Clash Royale.
Ens n'informaven a Twitter.
Ens deien que la final serà el 7 d'abril,
però que la primera fase i torneig comença el 22 de febrer,
que hi haurà més de 1.250 euros en premis,
registres limitats en tres modalitats,
en im individual,
en moda dos contra dos i en equips,
i que tothom que vulgui es pot apuntar
a través de la Federació Catalana de Clash Royale,
que tenen Facebook, Twitter i pàgina web.
Molt bé. Per cert,
tard vaig llegir l'altre dia que farien alguna cosa,
crec que a Barcelona,
pels 50 anys de Konami.
Sí, ara el febrer, ara t'enganyaria,
el dia 23, el fa l'agenda Retromàniac.
Molt bé.
Retromàniac,
Retromàniac amb Arcade.cat,
i és un esdeveniment.
Vam entrar, eh?
Vam entrar, ja s'han adjudicat 500.
Ara no tinc amà, no puc dir l'enllaç,
però és molt fàcil.
Poses Twitter mateix,
poses esdeveniment Konami de Retromàniac i Arcade.cat,
i pim-pam, ja ho teniu.
Molt bé.
Doncs això ha estat el Generació Digital,
el programa de tecnologia creativa i videojocs
a la ràdio. Moltíssimes gràcies, Carolina López,
directora de l'Animac.
Molta sort en aquesta edició,
que crec que l'estàs tenint i la tindràs,
i segur que serà una experiència bestial
per tota la gent que hi vagi.
Moltes gràcies a vosaltres, ha estat un plaer.
Generació digital, no s'entén res, però distreu.
I distreu.
Gràcies, Elisabeth Sánchez, Francesche V. Blasco,
Estard i Albert Murillo.
Gràcies a tots per formar part del Generació Digital.
Gràcies a tu.
I per cert, avui el control tècnic en Fran López
a Twitter, a Facebook, a Twitter, a Twitter, a Twitter,
a Twitter, a Facebook, a Twitter, a Twitter, a Twitter,
a Twitter, a Twitter, a Twitter, a Twitter,
a Twitter, a Twitter, a Twitter, a Twitter,
a Twitter, a Twitter, a Twitter, a Twitter,
a Twitter, a Twitter, a Twitter, a Twitter,
a Twitter, a Twitter, a Twitter, a Twitter,
a Twitter, a Twitter, a Twitter, a Twitter,
a Twitter, a Twitter, a Twitter, a Twitter,
a Twitter, a Twitter, a Twitter, a Twitter,
a Twitter, a Twitter, a Twitter, a Twitter,
a Twitter, a Twitter, a Twitter, a Twitter,
a Twitter, a Twitter, a Twitter, a Twitter,
a Twitter, a Twitter, a Twitter, a Twitter,
un dia que no collem
un dia que no tot
a [...]
un dia que no collem
un dia que no 42
Get the human eyes!