I ara, en lloc de presentar-nos,
ens acompanya l'Albert Morillo.
A l'inici del programa,
el programa de la tecnologia creativa de Catalunya Ràdio.
Tornem amb l'Albert Morillo.
Un programa d'algunes coses que ens acompanya.
Benvinguts al programa.
El programa és dedicat a la tecnologia creativa de Catalunya Ràdio.
Durant els propers minuts parlarem del Super Mario Odyssey,
el videojoc de moda d'aquests dies,
de boletes programables i, entre d'altres,
continguts de videojocs.
Aquesta és l'edició número 635.
Això és...
Generació digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco,
Elisabet Sánchez.
I avui, amb l'Starr.
Benvinguts, com esteu?
Bona tarda.
Fantàstic.
Francesc Xavier Blasco.
Aquesta setmana he vist una cosa molt interessant
a través de la teva xarxa de Twitter,
a l'SkyBlask,
que és un programa d'algunes coses que ens acompanya.
I, per tant,
el programa és dedicat a la tecnologia creativa de Catalunya Ràdio.
A l'SkyBlask,
a la teva xarxa de Twitter,
que recordaves l'etiqueta
Humor amenazado.
Sí,
perquè ja veiem una miqueta com està el tema.
Si recordem, fa una miqueta de temps,
se'n parlava del tema de la llei mordassa
i tot el que podia comportar.
I una mica ho estem veient ara.
La situació política és la que és,
però l'humor sempre permet fer...
Descomprimir una mica.
I tant.
Arribar també d'un mateix a les teves posicions,
de les posicions de l'altre.
I, per desgràcia,
la llei mordassa el jueves, per exemple.
I tants d'altres que volen fer una miqueta
de fens a passar una miqueta una bona estona,
encara que políticament tot estigui una miqueta marejat
i s'ha d'intentar defensar sempre l'humor.
Després tothom diu que llegeix Charlie Hebdo
quan passa un drama.
Però quan resulta que el que toquen és la teva posició política,
llavors no t'agrada.
I això no val.
L'humor no val.
Doncs anar a l'etiqueta d'humor amenazado,
podem veure moltíssims humoristes,
i també moltíssims que estan al costat d'aquesta forma de pensar,
molt més oberta que no d'altres.
Estard, molt bona tarda.
Tu repiolaves l'altre dia, des d'Estard 2024,
un esdeveniment que es farà a Tarragona.
M'ha fet molta gràcia el nom.
Estard-Tarraco, no té res a veure amb mi.
Estard-Tarraco Wars.
Jo vull dir la paraula entre Star Wars i Tarrako de Tarragona,
com ho deien els antics romans al ciutat de Tarragona.
Es celebrarà el 2 i 3 de setembre.
Sí, per aquell cap de setmana.
Això ho organitza l'Associació de Terres de l'Ebre R2T4,
que és una associació de Star Wars dedicats,
i el Palau de Congresos de Tarragona.
Bé, esperem el millor de lo millor.
Hi haurà conferències, exposicions,
els tips d'esfils que fan pels carrers,
cosplays, exposicions de material,
tot referenciat a, si no m'equivoco,
el dia 15, que és el 3 de setembre de Tarragona.
Com va anar tot el tema del manga amb els youtubers?
Molt bé, va ser molt interessant, molt divertit.
Molta gent interessada en tots els comentaris que feien els youtubers.
Sí, perquè és una forma de veure-ho des d'un altre punt de vista.
Nosaltres, el youtuber, moltes vegades coneixem la figura
que gairebé s'està fent anegdòtica,
és que és una forma de veure-ho des d'un altre punt de vista.
I, a més a més,
és una forma de veure-ho des d'un altre punt de vista.
El que més s'està fent anegdòtica és el paper del youtuber.
I tu em penses en els rubius, no tothom és el rubius.
Però ja s'ha quedat aquesta etiqueta.
El youtuber ja és com el nini o algo així.
És un arquetip de youtuber.
Però, per altra banda, els youtubers són d'aquestes persones
que parlen del que tant els agrada,
que podrien haver fet un fanzine,
però ho fan explicant-ho a través de vídeo.
I entren a les cases de molta gent i ens interessa i ens agrada.
Però què hi ha darrere d'això?
Els tallers serveixen una miqueta per posar aquestes persones
davant del seu públic i dir que això ja no és un vídeo,
jo ja no sóc un personatge, sóc una persona,
i us explicaré què ha sigut youtuber per mi,
com m'ha ajudat a superar coses, quines portes m'està obrint.
Us explicaré què vol dir ser youtuber
per a tots aquells que voleu començar.
Veus l'esforç, la dedicació que hi ha darrere,
i tots veuen que d'aquí a cinc anys,
seguirem fent això en una altra plataforma,
mutarem, canviarem, però la majoria el que volen fer
és que això els obri portes per seguir evolucionant cap endavant.
No és sóc youtuber i d'aquí a 40 anys seguiré sent youtuber.
Aquesta setmana, per cert, has recordat,
al revés del nostre WhatsApp també del Generalitat Digital Intern,
que ha mort en Higgins, que tots coneixem, l'actor.
I és molt curiós perquè recordava fa uns anys
que es va editar en DVD dues de les temporades en castellà
de Magnum per Universal.
Exacte, no es van fer més temporades, que és una pena,
però no pots trobar ni la tercera o la quarta o la cinquena en castellà,
si en anglès, si en italià, etcètera.
A mi m'ha sorprès perquè és l'home aquest de John Hillerman
que ha mort als 84.
Jo pensava que era molt més gran.
Si el veies a la sèrie, potser en comparació amb el Magnum,
o el Tom Selleck era molt jove o el maquillatge feia alguna cosa
o per envernir-ne amb un o per fer més jove a l'altre.
Creieu que és una sèrie que li ha fet mal al pas del temps?
Jo crec, penso, i em contesto la pregunta que estic fent,
que molta gent ho diu, ara ho mires i dius,
és que ha passat el temps, sí, però el Magnum...
Jo crec que aguanta.
Jo crec que sí que aguanta.
No és l'equipo A, per entendre'ns.
No és l'equipo A.
L'equipo A és allò que és infumable per tots els cantons,
és absurd.
Aquesta, en canvi, com que té el transfons d'aventura
dels casos de la investigació, és més universal.
Jo crec que també l'ajuda que aguanti
és que ja al seu moment estava situada en un parets molt exòtic,
que ja trencava amb la teva realitat.
Si tu veies l'equipo A, que podia passar en una ciutat
o en un poble o en qualsevol lloc,
o qualsevol sèrie més mundana que tingui una realitat
més propera a la teva, els canvis els notes més.
Però aquella mena de Hawaii,
que et semblava una cosa gairebé mitològica,
dic, mare de Déu, aquells paratges, aquelles platges, aquest sortit...
Jo encara no m'ho imagino així.
Jo veig el Hawaii 5.0 i dic, jo no la veig Hawaii així.
Vaig agafar un helicòpter per anar a una altra illa
i aquestes coses amunt i avall que fas.
Era tan espectacular que jo crec que avui en dia
encara segueix sent espectacular i això li dóna un punt de dir, hòstia, mola.
Abans parlàvem d'Astarrako Wars, per cert,
parlant d'altres cites importants, us fem saber
d'un esdeveniment tecnològic que es diu Anoia Task Tech 2017,
que tindrà lloc el dissabte a 18 de novembre,
pel matí tindrà tallers, minis xerrades, demos
i una conferència central que aquest any farà la Gina, la Gina Tost.
I el títol és Vull dedicar-me a fer videojocs.
Què faig?
Aquesta noieta comença ara,
aquest tal Gina Tost comença ara i és futur, eh?
Tota la informació d'aquest esdeveniment
a anoiatasttech.com.
En la petita història global de la indústria dels videojocs
han aparegut uns quants jocs dedicats a l'estratègia política
o de simulació de governs.
I en aquesta primera part del programa d'avui en volem parlar.
Sí, un videojoc de simulació política intenta simular,
com el seu nom diu, el govern i política d'un país
i es diferència bastant dels coneguts war games
per no voler simular les estratègies de guerra
que hi ha normalment entre estats o dins d'un mateix estat.
Aquesta música que sona de fons és del videojoc política
El Machine 2016, perquè ara veureu que sí,
parlem de jocs antics, però ara se'n fan.
Aquest és d'una anissaga que va començar l'any 2004
i on li darem una campanya per triar el president dels Estats Units.
Són trompetes d'aquests d'organet.
Ben bé que la música política sempre que es vol mostrar
de forma musical hi ha aquests organets
i que recorda una mica el temps de Roma, de fa milenis.
Una mica, no? Trobeu que...
Sí, molt militar, molt militar.
Potser, no? La cosa imperial senat, no?
Exacte.
De fet, quan parles així de la democràcia i dels estats,
doncs et retrotaus una mica, no?
Els pares de l'ordenament polític que hi ha als senats de Roma...
I, de fet, en el món de la ràdio, sobretot als anys 90,
quan jo començava a fer ràdio,
quan havies de fer un programa polític, era trompetes.
Trompetes d'aquestes alcuní.
Saps l'alcuní que posa molta trompeta?
És una mica per aquí.
Però bé, anem a parlar de videojocs amb aquesta trama política.
Podríem dir que aquests videojocs han tocat totes les èpoques possibles.
Primera i segona Guerra Mundial, Guerra Freda...
Un bon exemple, per exemple, és el Supreme Ruler,
que en els seus títols volen simular tot el que estem dient i més.
No sé si esteu d'acord que la forma amb la qual es presenten aquests títols
és molt semblant als jocs de taula,
doncs que encara es venen i encara juguen.
Podem dir que l'estètica i fins i tot la jugabilitat
es venen d'aquests jocs de cartró?
Sí, home, bàsicament perquè els primers jocs de simulació política
són jocs de taula.
I és més, és un gènere que ha tingut sempre una gran quantitat de seguidors
i això ha fet que n'hagin sortit de grans.
Potser l'últim dels grans jocs d'estratègia política
seria el Twilight Struggle,
del que l'hem parlat alguna vegada aquí,
que parla sobre aquesta guerra de blocs, de la Guerra Freda.
Però hi han hagut videojocs que simulaven
des de les trames polítiques de l'antiga Roma,
o The People, o, per exemple, el Senat de Roma,
o, per exemple, jocs de taula una miqueta més moderns
que han anat a veure no a governar,
sinó, com ens plantejava la política el Maixín,
preparar campanyes electorals.
I tot això és molt fàcil traslladar-lo a la mecànica
d'un simulador virtual, que és un videojoc.
De sobte, perdona, Francesc, tu dius que és fàcil portar-ho,
però aquests jocs acostumen a ser complicats de jugar.
Són complicats de... tot depèn.
Per exemple, Twilight Struggle és un joc que sembla molt complex,
perquè està envoltat d'una gran temàtica,
però la seva mecànica és molt simple.
El que passa és que solen ser jocs d'estratègia pausada,
no hi ha temps real, no hi ha reaccions inocitades.
Si has de jugar entre jugadors és més senzill.
Si has de crear una intel·ligència artificial
que pugui competir amb tu al teu nivell,
jo crec que llavors sí que es veu quin seria un bon joc i un mal joc,
perquè les diferències poden ser molt grans.
Em digués que sempre seria informàtica de gestió, per entendre's.
Hi havia la informàtica programativa dura,
de treure una miqueta d'entratllat del hardware,
i llavors hi havia l'altra de gestió.
L'ofici màtica.
No vull ofendre ningú, però per entendre'ns, seria així.
De fet, dediem això dels jocs de taula,
perquè abans de l'aparició dels ordinadors
hi van haver jocs com el Diplomacy,
que tenia una variable molt interessant,
i és que alguns dels moviments s'havien de fer per correu postal
i després, en correu electrònic,
algun dia hauríem de parlar d'aquest tipus de jocs.
Has jugat alguna vegada al joc a les escacs
a través del correu postal?
Jo, si no veig la cara de l'altre i llegeixo el pensament,
diguéssim, allò en la cara que posa de neguit,
no sé jugar.
Jo sí, als escacs.
Als escacs sí, esperant el moviment del contrincant,
que no coneixies?
No, a través de...
de BBS, però allà sí.
Havíem jugat a partides d'escacs a través de BBS.
O sigui, no ho havíeu fet amb paper, eh?
No, no, però hi ha un gènere, que és el PBM,
que és el Play-By-Mail,
i s'han fet des de partides de rol, altres tipus de jocs,
però els escacs és el més clàssic.
De fet, ara recordem un fet cinematogràfic recent,
que és Blade Runner,
doncs hi ha aquesta partida també jugada a distància
en la Blade Runner original, entre...
Està pujant l'ascensor.
Sí, sí.
Aquesta jugada que fan a distància,
doncs el Tidal amb el Sebastian,
que representa també això, les grans partides de...
Hi ha partides documentades de grans mens europees,
de la il·lustració, que s'han jugat per correu.
És molt curiós perquè a l'Acadèmia de Programació,
on va el meu fill,
doncs estan a la plaça del nostre poble,
i al costat del vidre tenen una taula
amb un moviment, doncs amb uns escacs,
amb un moviment i amb una pregunta.
És a dir, no amb un moviment, sinó amb una pregunta
que diu, què faries si, i cada setmana és diferent.
I dius, mira, això està bé, tu.
Segur que deu ser una jugada d'aquestes,
que deus mirar llibres d'aquests guapos.
Exacte.
I deu posar alguna cosa, la jugada tal, la jugada pasqual.
Sí, sí, certament.
Després la Gina Tosta ens descobrirà en concret
jocs que es poden descarregar fàcilment avui dia
i jugar ara mateix.
I en aquests videojocs, el que comentarà la Gina,
o en aquests més antics que estem dient,
el que podies fer era, des de,
tocar els pressupostos dels països,
com, per exemple, Crisis in the Kremlin,
on pots tocar el teu criteri,
els diners destinats a medi ambient,
a transport, a força militar, a agricultura,
i tot això, com és normal,
cada bala que ho fas té les seves conseqüències socials
i el joc tira cap a una banda com a una altra.
Un SimCity hardcore.
De fet, SimCity, moltes persones,
pensen que entraria dintre els simuladors polítics,
perquè si ets una alcalde, una mica,
ja té alguna política.
Òbviament, no seria ben bé això,
perquè no t'encarregues ni de guanyar unes eleccions
ni de lluitar contra adversaris.
O tenir un pressupost que has de...
Allò són més videojocs de gestió,
encara que per gestionar-los has hagut de guanyar una carrera política.
Serien jocs de gestió.
Aquest del Kremlin l'heu jugat alguna vegada?
No, jo no.
Hi ha altres videojocs més primigenis,
com el Hayden Agenda de l'any 88,
que, veus, una curiositat,
et permet escollir entre quatre ministres de tres partits polítics.
El Partit de Lliberament Nacional, que és d'Esquerres,
el Partit Popular d'Estabilitat, que són conservadors,
i el Partit de la Reforma Cristiana,
que no és una cosa o l'altra.
És com Monty Python.
Però Monty Python l'hi també avui dia, eh?
Cap a un costat o l'altre?
Sí, però, clar, el poble ho veu i ells diuen que són d'un altre.
Això és com anar amb cotxes intermitents.
Vas a dir, cap a un gira.
No heu jugat d'aquest tipus polítics a través de l'ordinador, eh?
No a través de capsa, és a dir, de jocs de taules,
sinó jocs d'ordinador, no heu jugat?
Jo he jugat a un que es diu Democracy,
però que no és el que et sembla que anem parlant abans, no?
És un de diferent, que també és de...
Després hi havia un que no era...
Ens recorda el clàssic, ja en parlem més endavant, segurament,
d'eleccions generales, però no de les eleccions generales,
però era Camino a la Moncloa,
i és un joc bastant per PC, bastant més modern,
i de gaires d'altres sí que els he jugat.
Molt bé, molt bé.
Anem a parlar d'un que m'ha semblat força curiós.
Atenció, Sergi, perquè es diu Stellaris Synthetic Dawn.
És curiós perquè pots fer coses...
No, o sigui, actua sobre gent una mica diferent, no, a la societat?
Sí, és molt més que curiós.
Tenim que inventar un nou oïs actiu, perquè és molt bèstia.
Amb aquest joc pots construir el teu propi imperi,
però en el futur,
en una societat només exclusivament integrada per robots,
que, atenció, es poden revelar
en el moment que la seva intel·ligència artificial
tingui prou consciència.
No sé si ho heu entès. Jo no gaire.
De fet, aquest joc té novel·les,
novel·les que després et donen informació
que en el joc et pot ser útil,
cosa que també m'ha semblat força interessant i bé,
que hi ha molt fric entre cometes
que quan li agrada un tipus de joc vol que creixi.
Perquè aquest és inesperat.
És una cosa que, en un de normal,
pots preveure com actuarà la gent.
Si pujo els impostos, se m'arreglaran.
Però, clar, aquí, amb uns robots
que en qualsevol moment poden agafar consciència de si mateixos
i actuar independentment,
té més que el preu del silici.
Pujar el preu del silici...
Però ara què és allò, la nova tecnologia?
Exacte, grafers...
Jo tinc un matalàs de grafers.
Què dius? Sí, senyor.
Deu haver costat un milió de dòlars.
En barat no va ser.
Quan vaig comprar un matalàs que té grafers,
vaig estar investigant.
Dic, no, potser això serà grafitos, serà d'un llapis.
I té grafers perquè té unes partícules que controlen...
Llavors no sues? De moment no.
Mira que jo soc bastant punyatero per dormir,
però no m'aguanto.
Veig que t'has rejuvenit.
Abans ho t'ho he dit, però potser és...
No sé, m'estic fent gran.
El maquillatge, potser.
Hem de dir que l'altre dia, també al nostre WhatsApp,
vau començar a recordar jocs de 8 bits
amb temàtica política,
que a mi em va sorprendre que jo no recordava.
Els podem dir o dir perquè són mai millor dit políticament incorrectes.
L'Oriol Dalmau em va flipar.
Quan vam començar a dir jocs,
jo vaig pujar una portada, que era El Golpe.
El Golpe, comemorant el 23F famós amb el senyor Tejero,
doncs vam fer un videojoc.
Aquí a Espanya es va fer un videojoc.
Es va vendre legal, públicament.
I era un Pacman, on tu portaves el Tejero amb el seu tricòrnio.
Era un Pacman amb bigoti i tricòrnia.
Era una cosa al·lucinant.
Namco no va dir res, Namco.
Però fixa't una cosa, que estem parlant d'un videojoc
que va sortir al cap de l'any 1984.
I el cop d'estat és dalt.
81.
No hi ha molta diferència.
No és allò que dius 10 anys després quan ja tot ha passat.
La gent encara ho recordava.
Ho tenia molt present.
I el que ha sorprès sobretot és això.
És el fet que es pogués vendre de forma legal tranquil·lament.
També hi havia aquest a les eleccions generals, per exemple.
A la portada hi havia el Manuel Fragari Barne.
Eren polítics d'aquell moment.
Encaricaturats.
És com si ploguessin el carrer.
Ploguien paperetes i els anaven amb unes urnes.
Allà era com si tinguessin que recollir-les.
Aquest era molt divertit.
Hi havia dos parts del joc.
La primera era de gestió econòmica.
Havies d'intentar recollir prou diners per fer la teva campanya.
I la segona era la campanya electoral en si.
Havies de gestionar això.
Havies de veure com anaven els teus afiliats.
Com canviaven la intenció de vot.
Una de les coses que podies fer,
que tenia molta vista,
és que podies fundar diaris que opinessin a favor teu.
Tenies una opció de manipular la premsa,
i una altra llana i directament era d'espionatge polític.
I podies saber què farien els teus contingents al segon torn.
I així podies adelantar-te'ls.
Amb això jugàvem, eh?
que era polític, però els protagonistes hi havia dos.
El francès em recordarà, segur, l'Spitting i Mesh,
i l'Splitting i Mesh.
Un que era com de Púflis, i l'altre que era Dilluita,
on sortia el Ronald Reagan, sortia la Margaret Thatcher,
sortia el Papa de Roma...
Aquests eren, també, la referència és molt antiga,
però és com els personatges del guinyol,
que també la referència és molt antiga,
però dels anys 80, molt populars, els Spitting i Mesh.
Del Tetris hem après que les coses bones desapareixen
i els errors s'acumulen.
Què hem après del Candy Crush?
De fet, els videojocs de mòbil també són un aparador de títols
que veuen de la situació de la societat gairebé a temps real.
Petits jocs que estan fets per una persona,
o un parell de persones, només,
i que ara el Xavi Serrano ens descobreix.
Corren mals temps per dedicar-se a la política a Catalunya,
però sempre ens quedarà a l'humor.
Com a mínim, és el que es desprèn d'alguns jocs per a mòbil
que tenen la política com a eix central.
Ja us aviso que n'hi ha de molts xarons
i que després d'un parell de partides, mentre sou al lavabo,
els desinstal·lareu ràpidament.
Amb tot, us porto uns quants d'aquests títols
per si esteu encallats amb el Cuphead
i us voleu desintoxicar una mica.
Si sou seguidors de Podemos,
instaleu-vos Pablo Iglesias Casta Wars.
És el clàssic punk, però amb en Pablo Iglesias
esperant unes cares enormes d'Esperanza Aguirre,
Maruenda o de Linda,
entre d'altres davant de la façana del congrés dels diputats
o d'una plantada del 15M, per exemple,
i amb una banda sonora que m'ha posat molt nerviós,
com podem escoltar de fons.
Xonizocràcia, això parteix d'una permissa divertida,
però la diversió s'acaba el segon dotze de la partida.
Controlem un colom que deixa anar ous o caques,
no queda clar sobre polítics
de diversos partits espanyols i un de català.
Com més punteria, més punts,
i de tant en tant, els polítics es converteixen en xoriços
que ens ataquen, i fins aquí.
La música, un cop més, és l'horror.
Un joc ideal per... ahem, adoctrinant-nos.
La veritat, no perdeu temps baixant-vos-hi.
Spanish Invaders és un joc online
que trobareu a SpanishInvaders.cat.
Podrem triar entre ser urnes
que disparen flors a una munió de policies,
que semblen trets del Minecraft,
o ser policies disparant a les urnes,
tot sota un concepte copiat de l'Space Invaders.
No confongueu aquest joc
amb una aplicació per mòbil que té el mateix nom,
però que serveix perquè angloparlants aprenguin castellà.
A banda d'aquest jocs tan banals,
podeu trobar simuladors geopolítics
molt menys reivindicatius,
com Paint Simulator, 1 i 2,
President Simulator, USA Simulator o Rússia Simulator.
En efecte, es tracta de gestionar
les polítiques del país que triem.
També hi ha les edicions de Brasil i Ucraïna, per exemple.
Algunes són gratuïtes amb compres integrades
i d'altres de pagament.
Més títols sobre política internacional,
doncs, per exemple, Random Nation,
Stately for Nation States, Government, etc.
Tots aquests jocs els trobareu per Android.
No ho sé.
No tenia gaire gina, per cert. Hola, eh!
Hola! No ho havíem parlat.
Escolta'm, jocs que podem jugar ara mateix,
avui, per exemple, a través d'Steam,
i que són precisament de temàtica més o menys política,
ens portes un primer exemple de videojoc
que podem jugar per màquina i per PC, no?
Sí, es diu Democracy 3.
Som un president o un primer ministre d'un país
i hem de posar ordre.
Bàsicament podem escollir entre els Estats Units,
Canadà, Austràlia, Regne Unit, França o Alemanya.
Aquí queda clar, el parlant, França i Alemanya.
Evidentment, haurem de treballar perquè les enquestes
dels diversos grups socials ens siguin favorables
i mantenir-nos al poder tant temps com sigui possible,
el que en diuen la poltrona.
Jo us aviso que és impossible tenir-los a tots contents a la vegada,
o sigui, ho he intentat, i no es pot.
No faràs amics a tot arreu.
És un joc de gestió de recursos i de política en tota regla.
El Democracy 3 el teniu per PC, per Linux i per Mac,
per uns 25 euros a Steam.
I ara un segon, que a tu t'ha agradat força.
Sí, m'agrada molt, es diu Headliner, fake news.
És un videojoc d'aventura i estratègia
que ens permetrà dissenyar les notícies polítiques
i tractar els esdeveniments d'una ciutat com ens vingui de gust.
Allò que està ara tant de moda.
El quart poder, eh? Sí, sí.
Controlant el flux d'informació, creant articles que ens siguin favorables
o canviant l'opinió de la societat
segons com ens vagin amb els nostres interessos.
De fet, si us va agradar molt Papers, Please de Lucas Pope,
hauríeu de donar una oportunitat en aquest joc, que es diu Headliner.
Headliner, també per PC i per Mac, per 3 euros.
Sí, està molt bé de preu.
I jo crec que en els temps que corren
és molt important jugar aquest tipus de jocs
per prendre consciència de coses que poden passar molt fàcilment.
I més veus com tu, a l'hora de publicar unes notícies,
en el món real afecta.
És a dir, quan tu dius en el teu diari que hi ha inseguretat,
encara que sigui mentida, després als carrers,
hi ha més policia, hi ha més persones...
Diguéssim que afecta la vida real.
Veus, directament, fins i tot amb la teva família.
Tots els jocs que comentes, aquí,
gina tenen aquesta música més seriosa, més política,
estem portant un país, la cosa sèria, eh?
Home, estem parlant de jocs polítics
i jocs que controla la societat.
I aquest es comença de premís
si estàs disposat a sacrificar la teva privacitat
per salvar-ne la dels altres.
Molt bé.
Això és el que proposa un joc que es diu Orwell,
una espècie d'aventura gràfica per PC
que treu el nom de George Orwell i la temàtica,
també, del seu llibre de 1984.
L'aventura passa al nostre ordinador,
és a dir, una mica com el que passa a Herstory,
que passa al nostre ordinador.
Som treballadors d'una empresa que es diu Orwell,
que promet assegurar la seguretat als ciutadans
a costa de la seva intimitat.
És a dir, jo et controlo però tu estaràs molt més segur.
I a partir d'aquí anirem recopilant dades de tothom
per dibuixar-hi un perfil, les seves connexions, etcètera.
És a dir, el que proposa el joc és que tu vegis com,
encara que tu no comparteixis informació,
de manera voluntària,
la informació arriba en aquestes empreses.
I crec que és molt, molt interessant.
És molt més interessant la proposta teòrica d'aquest videojoc
que l'hora de jugar-hi perquè, diguéssim,
que és bastant cessut, aquest videojoc.
Però em sembla molt interessant. Ara bé, és tard anglès, ja us ho dic.
Els frikis, ara, són els altres.
I després de conèixer videojocs
i un reglament molt original,
és el moment de parlar del retorn d'un clàssic.
Torna a Super Mario i ho fa amb la seva primera aventura
per la Nintendo Switch.
Estem parlant del Super Mario Odyssey
i aquests dies tothom n'està parlant, d'aquest títol.
Albert, tu ja fa dies que l'has jugat i, de fet, te l'has passat ja.
Me l'he passat, sí senyor. Déu-n'hi-do, no?
Sí, tot i que arribar al final,
és a dir, veure els crèdits finals del videojoc,
no és realment haver vist tot, només la punteta,
perquè és molt rejugable, no?, que diuen?
El tema és que quan arribes al final i veus les lletres
i veus com la seqüència final,
en realitat has vist només el 20% més o menys del que t'espera.
Déu-n'hi-do.
És un joc que té molt això que diuen el endgame, no?
Quan acabes el joc, la cosa continua.
I en aquest Mario és més que mai, això.
Per arribar al final has d'aconseguir un centenar de iunes,
a aquesta vegada són iunes, però hi ha 999.
I dir això és una mica spoiler, que hi ha en 299, però bé.
Ja està, fins aquí el tema aquest d'això.
Tu dius, per cert, que el joc té argument, no?
Té argument, sí, sí, o sigui, no és una tonteria.
En aquesta ocasió en Mario ha d'evitar la celebració d'una boda,
la boda d'un casament no desitjat per part d'ella,
que és la princesa que en Bowser, l'enemic de tota la vida,
es vol casar, i aquest és l'argument, això és tot l'argument.
Tot el joc és un viatge
per intentar aconseguir que en Bowser
no reuneixi els diferents elements de la boda.
El vestit, els vestits, les flors, la banda de música, tot és això.
Aquest seria la premissa, té bastanta gràcia.
I no, té una història, té una trama.
Acabes enganxat a veure què passarà amb aquesta boda.
Se celebrarà, no se celebrarà.
Tampoc esperem un final molt sorprenent amb un gir de guió,
més o menys és bastant fàcil de preveure,
perquè l'argument no és el principal.
Com és el joc? Per la gent que es faci una mica una idea.
Bàsicament, plataformes en tres dimensions,
és un joc de Mario en 3D,
no és el típic en desplaçament horitzontal,
tot i que té moltes parts d'aquest tipus retro,
i té molta, molta exploració, amb la idea del viatge.
En aquesta ocasió, el leitmotiv del joc és anar viatjant,
anar d'un joc a l'altre amb una nau especial,
que té forma de barret,
però el barret és la gran diferència a nivell de mecàniques.
Mario salta, Mario escala, Mario fa uns bots brutals...
Però el barret té vida pròpia, no? Té vida pròpia.
Llavors, amb el barret pots convertir-te
en una cinquantena d'altres personatges,
des d'un cotxe, un tank, un peix,
una gota de lava, electricitat, de tot.
Això és la forma de parlar de la banda sonora?
És fantàstic.
Per cert, ara comentaves una cosa de les filtracions, els spoilers.
És una preocupació molt gran
pel que he vist a les xarxes, no?, aquests dies?
Sí, i és sorprenent que amb el Mario hi hagi gent preocupada,
no feu spoilers, no digueu res de...
Perquè, a veure, és un joc de Mario, us ho comentàvem,
tampoc és un argument sorprenent, no?
Però sí, Super Mario és una cosa molt seriosa,
en aquesta ocasió.
Sí, Super Mario és una cosa molt seriosa, en aquesta ocasió.
És un joc que no és tonteria.
I, realment, intenteu evitar que us diguin coses
si sou fans d'aquest personatge, perquè hi ha moltes sorpreses.
Comentari anecdòtic.
Quan sonava aquesta cançó que ara sentíem de fons,
que és el tema principal del videojoc, és molt maco,
és com una banda, una big band...
Big band, sí, sí, sí.
Doncs, de veritat, jo estava jugant al tren, amb la Switch,
em vaig emocionar moltíssim.
Però molt, molt, molt, molt, perquè és un moment molt emotiu,
que fa referència al passat d'aquest personatge,
i, de veritat, que l'emoció va ser màxima.
Que bo!
Que molta força, eh?
Molta, és un moment molt mític, i hi ha molts altres.
És un joc que fa molts homenatges als Mario Clàssics.
És molt variat, mai saps què faràs a continuació,
realment no pares de fer coses diferents,
és molt boig, en aquest sentit.
I és força innovador.
Darrere seu hi ha dos japonesos, que són el Koizumi i el Motokura,
porten gairebé 20 anys,
fent la basada en aquesta 3D de Super Mario.
És un equip molt potent.
Oblideu-vos del Miyamoto, ja fa temps que va abandonar el personatge.
Però estaria content? Sí, no?
Jo penso que sí, i tant.
De fet, ha sigut també un supervisor del videojoc.
I també de la part musical, boníssima.
S'han gastat escalers, aquí, eh?, amb la banda sonora, amb la música.
Sí, sí, des de fa anys, a Nintendo, a cadascun dels seus grans jocs,
té una banda, la banda d'aquell joc.
El Mario Kart té la banda Mario Kart, el Mario té la banda Mario,
i és fantàstic, musical.
A veure, la pregunta del milió.
Fa uns mesos, quan va sortir la Switch, la nova consola de Nintendo,
molta gent tenia dubtes sobre si comprar-la,
perquè encara no tenia molt catàleg en català,
i no tenia res d'aquestes coses.
I, a més a més a més,
molta gent tenia dubtes sobre si comprar-la,
perquè encara no tenia molt catàleg de jocs.
Ara que ha sortit el Super Mario Odyssey,
que és un joc important, molta gent s'ho repensa.
Què els diries?
Doncs a veure, comentem abans de respondre la pregunta al Mario o no,
si comprar-lo o no, per la gent, no?
Hi ha diversos factors que s'han de valorar.
El joc està pensat per a un sol jugador, principalment,
però té una modalitat perquè dues persones puguin jugar,
i la veig molt apropiada, doncs, per exemple, per pares i fills,
realment,
perquè un controla el Mario i l'altre controla el Barret.
Llavors, diguéssim que el Mario és qui porta la veu cantant,
però el Barret ajuda una mica, va fent una mica assistent,
i és una forma maca que juguin dues persones, i està bastant bé.
El joc no té edat, és per totes les edats, realment.
I, bé, sobre el tema que preguntaves abans dels jocs,
és veritat, quan va sortir la Switch tenia un grapat de jocs,
Zelda i poca cosa més,
però ara ha passat mig any i ja hi ha 200 videojocs.
O sigui, a nivell de catàleg, ja no hi ha excusa, no?
Hi ha molt on triar.
Jo sí que realment...
Jo crec que ara ja és un moment de pensar-t'ho si...
si realment la vols comprar o no.
Tu, Gina, ets molt d'anar a la botiga...
digital de la Nintendo Switch?
Sí, sí, jo soc molt d'anar a la botiga digital.
I pensa que no posen molts jocs a la setmana.
Estan com molt ben triadets, no?
Bueno, els 90 teníem allò del Nintendo, si l'ho va provar,
aquella estrelleta, ara més o menys passa el mateix,
però sense l'estrelleta.
Però jo tinc la sensació que miren molt el joc que publiquen.
Què és aquesta, la sensació, Gina?
Tu penso que està bastant cuidat,
però 200 jocs han aprovat bastants.
Sí, però ja era hora, perquè la gent sí que és veritat,
com deies, que es queixava del catàleg de la Switch.
Sí, jo penso, ara arran de la pregunta,
que sí que ara és un moment que ja podem plantejar si la comprem o no.
És una despesa important,
perquè entre el joc i la consola puja bastants diners,
però ara sí que és una compra que jo faria sense por.
Home, hi ha més temps al Zelda Breath of the Wild,
que tot i que hi ha fons meus que ha sortit,
em sembla un joc que encara durarà, perquè és un joc molt llarg,
és un joc que té moltes secundàries,
és un joc que jo crec que el pots disfrutar durant molt de temps.
L'heu acabat ja? L'heu deixat de jugar, els Zelda, o no?
Jo sí, 130 hores després vaig deixar de jugar-lo,
però ara tornaré, perquè ara sortirà d'aquí un mes la nova història.
Continua la història.
Sí, és per això que haurem de tornar, i jo també el tinc abandonat.
Allò que tant li agrada el Dalmau, eh?, d'apagar després.
Però jo entenc, és una manera que hi tornis,
és una cosa és que et surti just el mateix dia de sortir del joc,
i una altra cosa és que et surti d'aquí uns mesos,
perquè et puguis reenganxar amb l'engagement aquest del joc.
Fem molta gràcia vídeos que han posat aquests dies per internet
de les formes de morir de Mario.
És a dir, trobo al·lucinant.
Sí, és que hi ha molts petits detallats.
O formes de dormir.
És allò típic que si no fas res el Mario es queda doncs fent coses.
El meu fill això m'ho ensenya.
A cada món del videojoc, hi ha com una vintena,
el Mario es posa a dormir i a la punta del nas
se li posa un ocellet diferent.
És com... fantàstic, això.
Molt clar, perquè cada lloc té una fauna i una flora diferent.
Albert, és que no ho entens, això?
Quin nivell de detall, mare meva.
Per cert, els Amibos funcionen, en aquest joc?
Doncs sí, sí que funcionen.
Hi ha quins, però un bon grapat sí que funciona,
i canvien els vestits del Mario i tot això.
Molt bé. Per cert, és molt curiós,
perquè aquesta setmana també ha aparegut un joc de Sonic,
que a mi m'ha sorprès molt, no me l'esperava, aquest joc de Sonic.
Sí, és el Sonic Forces,
que es diu, aquest títol fa referència a la premissa del joc,
que en Sonic ha estat abatut per un enemic,
i tots els seus amics s'ajunten per salvar-lo, no?
La gràcia d'aquest nou Sonic
és que combina una mica els antics amb els nous.
Té pantalles en 3D, té pantalles en 2D,
té el Sonic clàssic aquell més baixet i més rodonet...
Al bo. Al bo, sens dubte.
Digueu bé, al bo.
I té una funció que et permet crear el teu propi personatge.
La vaig estar fent servir fa uns dies,
i és curiós perquè jo de petit dibuixava un personatge,
que era una imitació del Sonic,
que era la meva visió del Sonic, que es deia Bòlit.
És el Sonic català correcte i normatiu.
Bòlit. I vaig crear el Bòlit.
En aquella llibreta fantàstica que deus guardar,
sí, sí, està pendent.
Per mi és com si fos, no sé, una cosa que t'has inventat.
Que no, que no.
Us puc ensenyar fotos al mòbil i tot, quan vulgueu.
Per cert, després de parlar de política, després de parlar del Mario...
Albert, tens ja la nova Xbox? T'haves comprada?
Sí. Aquesta setmana la vaig sortir i...
Ets un friqui, digueu, ets un friqui.
Sí, soc un hardcore gamer, què diuen?
Que pesa molt, no, has dit?
La vaig carregar tot el dia per la ciutat,
per la ciutat, i demencial.
Vaig arribar a casa, que no vaig ni provar-la,
vaig dir que no puc més, demà la provaré.
És una consola que té molta potència,
ho comentarem en propers dies al programa,
però realment es nota amb el pes.
Allà dins hi ha molts bytes. Molts terabytes.
Hi ha molts, és una barbaritat.
Doncs, escolta, agafo la paraula, un dia, no sé, si la portes,
ja t'ajudaré, quedem a casa, portem entre els dos,
i juguem en directe i la comentem, que ens farà molta gràcia.
I tant.
I tant.
Continuem amb el Generació Digital de Catalunya Ràdio,
Tecnologia Creativa,
i és que la setmana passada vam parlar amb el director
del Mira Festival, l'Oriol Pastor.
I és que aquesta setmana s'ha celebrat
la setena edició de la Fabra i Cots,
vam parlar la setmana passada, dijous,
i vam anar per escoltar les conferències
des de diversos punts de vista amb un denominador en comú,
la creativitat des d'expressions tecnològiques diverses.
Primer vam escoltar tres estudis de disseny internacionals
i ens va agradar moltíssim escoltar a Axel Gasulla
de Domestic Data Streamers.
Alguna vegada n'hem parlat aquí d'aquest estudi, d'aquest laboratori
i dels seus projectes socials,
com aquest vinculat amb la Creu Roja
i que van presentar el Hall de la ONU.
No existia, que tenía que representar miles de niños en el mundo
a través de empatizar con ellos mismos.
Personalment, d'aquestes xerrades que van haver-hi al mira,
em va encantar conèixer en Xavi Tribó del laboratori Glassworks.
També hem parlat amb ells
perquè han estat diverses vegades al Sónar Més D,
de fet van explicar que han estat quatre vegades seguides.
I en aquestes xerrades del Festival Mira
van comentar un projecte que van tenir amb la col·laboració de Greenpeace
per fer conèixer al món el perill de la desaparició de les abelles.
A mi m'agrada perquè defineix molt bé el nostre estat actual del laboratori.
Una de les campanyes que volíem fer és fer soroll a Brussel·les
perquè s'acabava la prohibició dels pesticides
i ells volien, igual que van amb llanxes a aturar els bucs,
també se van anar a Brussel·les a entregar signatures per...
Doncs escolta, em sembla que podríem anar un dia en silenci,
ens anem a veure els russos de les abelles,
posem una càmera, posem un ordinador amb unes línies de codi
i això connectem a un braç robòtic.
Em van dir, un braç robòtic? Greenpeace, això no...
Sí, sí, per què?
Em semblava que era com l'humanització de les abelles.
Li posem un braç a aquesta abella
i li posem un pinzell, una mica de tinta,
i que vagi ensignant.
Ho deixem allà, les assequem,
i els senyors de Greenpeace se'n van cap a Brussel·les
ja amb les signatures.
Flipant, flipant això de les abelles.
És a dir, van anar directament
amb la signatura que era amb el vol de les abelles.
Poca bromem-lo, les abelles, que és una cosa molt de veritat.
Si investiguem una miqueta, jo he fet reportatges d'això,
i és preocupant, perquè sense abelles no hi ha menjar,
així de clar.
De fet, escolteu aquesta veu.
Aquest senyor, Starry Francesc, es diu Maurice Mikers,
va presentar una xerrada, una conferència al Mira,
aquest dijous passat, que es diu Imaginarium of Tears.
És un estudi, ell té un estudi científic i emocional,
ho diu d'aquesta forma,
que explica la història natural de les llàgrimes
i com aquestes es poden aplicar la tecnologia i l'art.
És molt curiós, perquè ell, quan va fer la xerrada,
tenia una taula plena de líquids i de pipetes
i saps aquestes coses que es tenen als laboratoris,
i tenia, ja us ho diré, que mai me'n recordo aquest nom,
un microscopi gegant.
És un nom que tinc en algun lloc del meu moment,
que no surt, alguna cosa em va passar de perill.
Doncs ell va començar a investigar amb les llàgrimes
i les va començar a cristalitzar.
Això, cristalitzar llàgrimes, o cristalitzar qualsevol cosa,
em sembla que es deu fer amb diferents tipus de líquids,
imagino.
Bé, depèn si l'aigua...
Potser en un fred, també.
En fred, també?
Clar, el congelar és una forma de...
Exacte.
La gràcia és que ell veia com es congelaven
o es cristalitzaven aquestes llàgrimes,
a més és molt bonic, perquè sembla...
No ho sé, és com si fos una goteta de neu, saps?
Tots aquests fractals.
Tots aquests fractals.
Però perdona, llàgrimes o gotes?
És que ara m'espanta.
Grotes de llàgrima.
O sigui, la gent plorant i amb un recollint...
No, no, no.
Ell va començar dient...
A la conferència ens explica.
No, és que jo volia saber si les llàgrimes de quan tu plores de por
o plores de mal vent que et dona el vent a l'ull
o plores de pena o d'alegria,
escolta'm, són iguals o no són iguals?
Sí, sí.
Al·lucinant.
I doncs sí, sí, de fet, si vas a la seva pàgina web,
veus una miqueta tot plegat, tota la seva, doncs, investigació.
I la gràcia de tot plegat és que no només, doncs,
fa fotografies maquíssimes,
sinó que després ho transporta una impressora en 3D
i fa impressions 3D de la llàgrima teva.
Evolucionada i tractada, cristalitzada o tal qual?
Cristalitzada.
Clar, perquè si no, no és en tres dimensions.
Semblen uns pics al·lucinants.
I, de fet, al final deia, no, no,
i ara estic treballant en realitat virtual
per intentar introduir-nos en el món de la llàgrima,
que sembla un món absolutament ple de muntanyes, etcètera, etcètera.
Totes les coses quan baixes a l'escala microscòpica són espectaculars,
inclús la superfície del dit, no?
Quan baixes molt avall és com un territori llunar, no?, una miqueta.
Doncs l'Sfero és un robot en forma de bola dirigible
que ho podem fer amb el nostre smartphone,
que va arribar al mercat el 2011
i que gràcies a una llicència amb Disney
i la gran similitud amb el BB-8,
el petit robot de l'Espartat de la Força,
es va convertir en la joguina de moda dels Nadals del 2015.
Imagina't, ja fa dos anys.
Ara ens arriba a les mans la seva versió mini,
més petita, econòmica, molt bonica,
i, a més a més, molt bonica.
Ara ens arriba a les mans la seva versió mini,
més petita, econòmica,
però, per cert, aquesta música és l'anunci del tràiler, diguéssim,
i és igual de versàtil?
Doncs mira, per això, per provar-la una miqueta,
l'hem tinguda a les mans i l'hem posat una miqueta a prova.
Comparem els preus per començament, no?,
entre l'Sfero mini i la seva germana gran,
l'Sfero a la versió 2,
l'Sfero 2, que és la que està actualment al mercat.
Doncs, mentre que l'Sfero 2 costa 135 euros,
l'Sfero mini en costa només 60.
De totes maneres,
hi ha diferències entre una i l'altra.
Per exemple, la basta el que la pots controlar,
mentre que l'Sfero mini només la pots controlar a 10 metres de tu,
l'Sfero gran fins a 30 metres.
La pots anar fent córrer, cam avall, fins a 30 metres.
La carcassa desmuntable per accedir al cargador
és el que té l'Sfero mini.
És molt curios, és com un petit ou kinder
que el pressiones i plop,
surten les dues mitat per accedir al motor interior.
Quin perill, no?
Està molt bé, tanca perfectament,
no hi ha cap problema,
té una sensació una miqueta d'ou kinder.
Això ho fas per poder accedir al carregador
i poder-la carregar.
Però també fa que no sigues tanca,
mentre que la seva germenera, l'Sfero 2,
és totalment tancada, pot mullar-se,
pot córrer per xarques, inclús per l'aigua,
perquè es carrega amb un sistema d'inducció.
Es carrega, és més petita.
Dura igual que l'Sfero gran, la bateria?
Doncs, en teoria, la bateria de l'Sfero
diu que dura uns 45 minuts,
que pots anar jugant i fent coses.
Tot i que a mi,
sempre se m'has de botar la bateria
una miqueta abans d'aquests 45 minuts.
De l'Sfero 2 diuen que em pot durar més de 60.
Bueno, això és...
També depèn de l'ús que em faci.
Si tens la... té una llum, pots fer-li canviar els llums.
Si la tens apagada segurament dura més.
Si tens amb els llums encèsos, segurament dura menys.
A nivell de Bluetooth de connexió,
necessites una cosa especial?
Doncs, avui, pels estandes actuals segurament no,
però que ells se tinguin un dispositiu
una miqueta antic, doncs també us hauríeu de mirar
que hi ha llistes de competitivitat,
perquè necessita una connexió de Bluetooth, BTL,
Bluetooth 4, almenys LE, perdó.
És de baixa energia.
Pels sistemes Android
tindreu un sistema operatiu que tingués
Android 5 o més gran
i l'app també té certes restriccions.
Això és per controlar l'Sfero, però la pròpia app
pot necessitar un sistema Android
una miqueta més potent per executar-se.
Amb el sistema...
Amb Apple, amb el sistema iOS
necessites iOS 10 o superior.
Això vol dir iPhone 5, iPhone 6,
iPad mini 2, però si...
Per exemple, per controlar l'Sfero mini,
el vostre iPhone és una miqueta més vell,
que sapieu que l'Sfero 2,
la germana gran, el seu una miqueta més antiga,
doncs té una compatibilitat
més gran, excepte dispositius
una miqueta més antics.
Fes un unboxing aquí.
Tenim aquí l'Sfero... Espera, que estem
en un món d'idiomes ara. Estan portugueses,
estan franceses... La casa és molt petita,
però hi ha coses dins.
El tamaig... Jo estava pensant
en una similitud, i no sé dir-te
un tamaig de pilota... Golf?
Golf? Sí, correcte.
Una miqueta més petita que una de golf.
Mentre està l'Sfero 2,
vindria a ser potser una mica més petita
que una bola de billar,
una mica més petita que una bola de billar,
aquesta té un tamaig que recorda les pilotes de golf
o de ping-pong.
Les accions bàsiques que podem fer
amb l'Sfero, quina som?
Bàsicament el que pots fer és conduir-la,
moure-la amb un llavall.
Això pots fer de diverses maneres, que ja en parlarem.
També pots fer-la servir,
això és molt divertit, la pots fer servir
com a comandament de videojocs.
El seu propi giroscopi, l'aplicació de l'Sfero,
té una sèrie de videojocs, un joc de nau,
un joc de tirar boles amb un llavall,
i ho pots controlar movent
amb la teva mà l'Sfero, com si fos un...
No et diria un ratolí...
Podríem dir-ne un ratolí.
La pots girar com si fos un joystick o un ratolí.
I també el que pots fer és programar-la.
I donar-li una sèrie d'instruccions
i fer que ella les executi a posteriori.
Doncs ara entenc el que està traient a l'Start.
Què estàs traient en aquests moments?
Unes bitlles i uns cones que semblen de Playmobil.
No seré clar, eh? Sí, directament.
És veritat, és veritat. Fins i tot una mica més petits.
Clar, si tu ho programes,
pots passar la bola per aquests jocs, no?
Exacte. El paquet et ve
amb un petit carregador micro-UCB.
De color blau, molt cuco.
Però només et ve el cable, no et ve el carregador.
Ja se suposa que deus tenir ordinadors,
carregadors, a tot i plen, ja no te'l donen,
només et donen el cable. I té una sèrie
de bitlles i de cones, com deia l'Start,
que et permeten utilitzar-los
pel terra per posar
obstacles, per jugar
bitlles amb l'Sfero, etcètera.
Molt bé. Pots canviar de color,
pot reproduir sons
a través d'aquestes aplicacions, però explica'm
com és la conducció de l'Sfero Mini.
Doncs mira, el control és... Ah, la conducció.
Mira, la conducció és molt divertida.
Perquè, igual que amb la versió gran,
tu la pots dirigir amb la teva tauleta o el telèfon,
ja sigui en forma d'acomandament virtual,
apareix un botonet, un puntet
que tu pots moure sobre el superfície tàctil
i per allà vas movent la bola com si fos un petit volant,
o el que pots fer
és moure-la amb la tauleta i el seu propi giroscopi.
Vas movent tu la tauleta,
la vas inclinant i vas movent la bola.
Però hi ha una cosa molt divertida,
que dins l'app de l'Sfero Mini existeix una cosa
que es diu Face Drive, i això
està fet per jugar, i és conduir-la
amb les expressions a la teva cara.
La càmera frontal t'enfoca tu
i si estàs content es mou davant,
si fas cara enfadada va cap endarrere,
si mous el cap gira, i segons quines expressions
detecti pot arribar a fer coses diferents.
I si ets Harrison Ford, que té mitja cara...
Llavors gira sobre ella mateixa.
És veritat, és veritat, això passa.
Per cert, els vídeos mostren
tota mena de trucs i jocs a fer
amb l'Sfero, amb la Mini,
on la bola es mou amb un control perfecte.
Tu que ho has provat, és realment així?
Es mou molt bé, la veritat és que el control
és bastant bo i precís, tot i que és com tot.
A la que tinguis una miqueta de pràctica,
mira l'estària obert lowkinder,
a la que li agafis una miqueta de pràctica,
doncs ho faràs bastant més bé
i el tindràs bastant més estable.
No té res a veure amb aquesta mena de mini-drons
que et compres per 40 euros
i et penses que els aixecaràs i els faràs volar
i després no hi ha qui el controle
i van rebutant per les parets del menjador
perquè no són gens estables.
La veritat és que té un control de velocitat
que et permet ajustar perquè la reacció de la pilota
sigui una miqueta més lenta
i això ajuda molt a controlar, sobretot al començament.
Molt bé, Orbotix
és l'empresa darrere d'Esfero.
Sempre ha apuntat que és un juguet educatiu,
sempre ho ha dit,
que pot introduir els nens a la programació.
De fet, hi ha inclús una versió
de l'Esfero, que es diu Spark,
que és transparent
per veure millor el funcionament de la bola
i que també està encarat al sistema educatiu i la promoció.
Es pot fer això amb l'Esfero Mini també?
Sí, per descomptat.
L'Esfero Mini és compatible amb una altra aplicació
que es diu Sfero Edu,
que és la part educativa del projecte d'Esfero
on pots aprendre a programar-la.
Hi ha diversos minivídeos i reptes
dins la pròpia aplicació
que et fan aprendre diferents capacitats de l'Esfero
i la pots programar de diverses maneres.
Per començar, com hem fet
aquí abans que ho has vist que t'ho ensenyàvem,
tens una mena de tauleta tàctil
on pots amb el dit dissenyar un recorregut
perquè l'Esfero el segueixi,
pots programar-lo amb blocs de programació
que ens recorden molt el llenguatge Scratch,
que controlen un gran cantet de funcions de la bola,
pots fer moltes coses,
pot inclús fer condicionar els segons
les dades de la pròpia Esfero.
Si veus que l'Esfero està en un lloc on detecta
que va esbou molt ràpid
o que s'inclina a un costat que faci coses,
hi ha sensors de l'Esfero que també pots controlar
amb la part del seu propi llenguatge
i a més sempre pots veure
tot el que has programat,
pots veure com seria el llenguatge en JavaScript real
del que tu has fet amb aquests dos sistemes de programació.
Per tant,
també et permetria programar-la directament en JavaScript.
És una forma que fan
perquè els nens
després del que han fet puguin veure
com seria un llenguatge de programació real
i els apropi encara més
a com és, com s'interpreta
i com s'executen coses en un llenguatge de programació real.
Doncs molt bé, mira,
ens va fer gràcia parlar d'aquesta petita juguina
que de fet sempre recordem
o sempre recordo als meus amics
que la primera Esfero que va arribar a Europa
va ser la que va arribar pel generació digital,
ens ho van dir els mateixos
que era la primera que
traspassava l'Atlantic, cosa que ens va fer molta gràcia.
Ens ha agradat aquesta Esfero mini
i a veure si
després de les vacances
de Nadal i de les festes
és una de les juguines que tindrà èxit
a l'hora de vendre.
De moment només et dic que hi ha nova pel·lícula d'Star Wars
per aquest Nadal, això voldrà dir BB-8 una altra vegada
i el següent robotet que ja apareixerà
que també rodó...
No sé per què, perquè té molts punts al Borg.
Doncs hi ha un...
hi ha un robotet rodó
que també sortirà, que em sembla que ja té la seva versió Esfero.
Què dius aquí? Quin robot dius tu?
Quin nom? Borg?
Hi ha l'escena que es veu al Chihuahua,
al Falcó Milanari
i al costat hi ha una bestiola
que fa un crit
ja que se't queda el cervell. Seria un Ewok
i és un Borg.
I té una miqueta que sembla que sí
que hi ha un altre BB-8 negre.
No sé si serà un BB-8 imperial
però jo crec que ja he vist un Esfero
amb aquesta estètica.
Doncs estar francès, moltes gràcies per ser al Generació Digital avui.
El control tècnic Ricard Portal
nosaltres hi tornem la setmana vinent
a la mateixa hora, és a dir dissabtes a la mitjanit
o dimecres a les 6
si ens vols escoltar en versió beta.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.