OK.
Oh, yeah, yeah, oh, yeah, oh, yeah, yeah, yeah, yeah, yeah, yeah, yeah.
Icat, la ràdio inquieta.
Generació digital, amb Albert Murillo.
Benvinguts a la generació digital.
El d'avui és el programa número 1.013,
i avui és el darrer programa de la temporada,
i és molt especial perquè hi som tots a l'estudi,
falta la gufo però està a punt d'arribar,
i això que estiguem tots passa molt poques vegades, estem d'acord?
D'acord. Molt bé, molt bé.
Avui, a banda d'aquesta entrada de tots plegats aquí,
i una entrevista que crec que no us espereu,
no hi ha res guionat, menys el que estic parlant ara mateix.
Volem fer una valoració de la temporada
i parlar del que sorgeixi.
Així doncs, benvinguts a Un Miracle,
que és el programa de videojocs de la ràdio pública
que aquest mes fa 21 anys,
i que ens han assegurat mínim un any més.
Tenim el Marçal Turo a les vies de so,
que ens havia fet una vegada el programa
amb aquests 21 anys d'història, ens ho recordava ell.
I benvinguts a tots, com esteu?
Molt bé, força bé.
Sí, sí, sí. Víctors, Eli, Star, Albert, Francesc, tot bé, en general?
Molt bé, fem-hi tant que sí.
Que molt calladets, eh?
Perquè som tants que no sabem en quin ordre parlar.
Ens podem parlar tota la vegada.
Ens xafarem.
És veritat, és veritat.
Haurien de fer el programa sempre sense guió.
De fet, és quan ens ho passem millor.
A més, quan no hi ha guió,
és més fàcil que surti en les anècdotes Murillo.
I que parlem de gats i de gossos.
Ara ens fa parlar, però quan no hi ha guió ens fa callar.
Sí, sí, sí.
Hòstia, mira, ho dic coses, eh?
Doncs Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Molt bé. Això, uients, benvinguts...
a la darrera edició del programa d'aquesta temporada.
Fem, com sempre, el programa a través de Twitch.
Si ens enganxeu a Twitch,
en dijous, a les 15 a 15, aproximadament,
no sé quin ambient hi ha, ara, Eli,
perquè tu estàs aquí davant, eh, ara?
Sí, estic pendent del que ens van saludant.
Els uients tots estan bastant flipant
que hi hagi tantes persones a l'estudi,
que a sobre falti la gufa, avui.
No se'n la posarem quan arribi.
32 espectadors, gent que va dient hola...
Vull dir que molt bé, molt bé, molt bon ambient, de moment.
Doncs escolta'm, comencem amb una entrevista
i amb una història molt especial.
David Escamilla, molt benvingut al Generació Digital,
i moltes gràcies per acompanyar-nos.
És un luxe, és una meravella estar aquí per molts motius,
però perquè tu conduixes el programa
perquè tens un equipàs increïble
i perquè esteu fent la ràdio del segle XXII, segurament.
No, si tu creus...
Sí, jo crec que el XXI us queda antic, ja.
Segurament, segurament.
Molts es qui hi ha aquí no saben per què estàs en aquests moments.
Jo tampoc ho sé. Jo sí que ho sé, jo sí que ho sé.
A veure, el David Escamilla és comunicador,
és editor i escriptor, molt conegut en aquesta casa,
perquè ha fet molts programes,
i David, mira...
En aquest estudi n'he fet moltíssims, moltíssims.
Mira, de fet, ha fet un recull amb l'ajuda de la Rosa Sanauja,
un recull dels programes que alguns dels que has fet,
que em diguessis una petita frase de cadascun, si és que els recordes.
Val. Caminant per Rairba.
Un passeig d'estiu a Catalunya Ràdio.
I què tenies? Convidats? Convidats, top.
Joan Manuel Serrat, Josep Maria Sobiracs,
Àngel Casas, Carme Ruscalleda,
i els hi feia fer un joc que era...
Joan Manuel Serrat, o per exemple, Àngel Casas, Port de la Selva.
Vale, doncs estem fent una hora d'estiu al Port de la Selva
amb l'Àngel Casas.
Per tant, amb els tècnics, que els torneu amb ojos,
escolten, busquen 35 efectes de cafès, mar, ones,
gavines, entrar, sortir d'un lloc, etcètera,
i aleshores, aquests top personatges,
que jo tenia molts nassos per no dir una altra paraula,
els feia jugar i jugaven.
I per tant, feien com si estiguéssim de veritat i us deia,
Àngel, cuidado, que viene una ona.
I la ona venia, no?
Tres 35 efectes que els hi vas demanar.
Jo mai ho he fet, això, demanar 35 efectes al tècnic,
que me dones idees per la temporada que ve.
T'aleïen bastant, eh?, televisió.
Alguna em va dir, és un repte, però molts em va dir, és una putada.
Ja, ja, clar, clar.
Vine, vine, gufó, vine. Seu al costat del David.
No, no, que segueixi. Ah, sí? Molt bé, molt bé.
Molt bé, una altra. Tartúlia Véspera, mons diferents.
El feia aquí, exactament aquí.
Tartúlia Véspera, mons diferents, el vaig fer aquí durant un any,
programa en directe d'una hora.
Tenia col·laboradors, Albert, col·laboradors,
com un senyor que es diu Oriol Junqueras,
que no ho deveu conèixer ningú, segurament.
Oriol Junqueras, Manel Delgado, antropòleg.
La Carme Líaz, que ara està amb una malaltia molt fumuda.
Gent molt potent de la cultura,
gent molt potent del món, de la política aleshores, etcètera.
I era una tartúlia de dilluns a divendres, d'actualitat,
amb molta cultura, amb coses molt interessants.
Aquí, ho fèiem, exactament aquí.
Música del món? Música del món.
Es va dir una temporada llarga, es va dir música del món.
En una altra època es va dir Blau.
Era un programa que va durar... va durar 5 o 6 anys.
Ho fèiem a Catalunya Cultura, que era l'anterior AICAT,
i era un programa de dues hores diàries,
de dilluns a divendres,
de 6 a 8 del matí, una hora fantàstica,
de 6 a 8 del matí.
Jo anava una mica dormit.
Perdona, no ens perdis d'horaris, perquè aquí...
I era poesia, era música.
Jo el que feia en aquella època no hi havia Spotify, nois,
no hi havia res de res de res.
Jo vaig fer un pacte amb discos castelló,
amb discos importants a Barcelona,
i em passaven tota la música més important,
i de més actualitat absoluta,
música europea, internacional, etcètera.
De fet, com feien els dj's d'abans,
és a dir, que anaven a les botigues moltes d'importació,
i punxaven alguna cosa que no havia escoltat ningú.
Era coses que no havia escoltat ningú,
coses que arribarien potser un any després,
i ara es punxaven des d'aquí, des de l'emisora.
I l'últim que tinc apuntat, de Sí, d'allà.
Aquesta et sona, et recordes, de Sí, d'allà?
No em sona, això.
Volia arribar a aquest moment, perquè...
Pot ser que jo tingui un doble que faci ràdio,
i que jo no cobri ni un duro i ell ho faci amb el meu nom?
Em fotria bastanta ràbia.
Doncs ja t'ho miraré, perquè m'oblidi la rosa.
Bé, anem a parlar de què ha passat aquesta setmana.
Com alguns ja sabeu, a banda de presentar aquest programa,
jo soc a l'àrea de podcast de Catalunya Ràdio,
i per aquesta feina vaig quedar amb el David Escamilla,
aquesta setmana, per parlar d'uns negociats.
I al final de tot, quan estàvem a la caixa...
Últims dos minuts...
Sí, sí. Allò... salvats per la campana.
En diu el David.
Per cert, Albert, sempre t'he volgut dir això que ara et diré,
però mai he tingut l'oportunitat, així tal qual, eh?
Em diu, jo crec que vaig fer un programa de videojocs
l'any 84 en aquesta casa.
Jo ens vaig dir, perdona, vas fer un programa de videojocs?
Diu, sí, sí, recordo que es deia Chips, em dius.
Chips.
I posàvem jocs per entena de l'Espèctrum.
Jo era Espectrum, eh?, ni comodore ni merdes, eh?
Jo era Espectrum, eh?
ZX81, Espectrum 16Ks,
Espectrum 48Ks, per mi era el top.
El 48Ks era botons de colors i una cosa espectacular.
El senyor Sinclair ho feia molt bé.
Tu el que em deies és que posàveu jocs per entena,
és a dir, espitus...
Era allò tan agradable.
Sí, sí, exacte. Aquella cosa.
Ell no ho va notar, però em va baixar la pressió,
i amb el control absolut del meu cos, el yoga, em vaig refer.
Abans de convidar-nos, em diu,
fins i tot ens vam fer un petit reportatge
a una revista de videojocs de l'època.
Dic, val, doncs jo vaig pensar,
potser tindrem alguna notícia, alguna cosa gràfica,
que ho pugui demostrar.
Ens vam acomiadar, i com que estàvem molt a prop de la ràdio,
vaig arribar, però no recordo com ho vaig fer,
va haver-hi com un blanc espai temps...
Vas parlar amb algun contacte teu. Exacte, exacte.
I, no sé, jo penso, eh?, que darrere d'aquesta anècdota,
hi ha una notícia històrica
que avui hem de dir, que és d'impacte,
i, com que ens dediquem a la comunicació,
el que vaig fer primer, hi vaig fer un correu a l'Star,
un correu de veu d'aquests meus,
i com et quedes quan et dic això, Star?
Doncs, feina. Tenim que buscar.
Exacte.
Tu t'estaves fotent un cafetet, tranquil, relaxat...
No, no, estava sentada, ordenador, fumant...
Quan l'Albert envia un missatge de veu, no és, a veure...
No, no, t'has de seure...
Has de fer tot això, has de fer-te un cafè...
I un missatge o tres.
Jo, quan vaig entrar, em va, perdoneu per tallir,
el primer que em va dir en un missatge de veu,
va dir, perdona pel missatge de veu, ja m'han dit que no em faci més,
aquest any em comportaré.
No, m'ha dit que eren els últims.
Això fa un parell d'anys.
Això no va de ràdio i és normal.
Exacte. Bé, llavors, tu què vas fer, Star?
Em vas comentar el que acabes d'ara...
Que havia sortit en alguna revista.
En una revista dic, calla, ara t'ho miro, ni 5 minuts.
Ni 5 minuts, eh?, m'has explicat.
Tenim la prova d'això, en 5 minuts.
Què és, això? El número 13?
Estem parlant de fa molt de temps, eh, nois?
Sí, però esclar, es parla amb gent que té molt de temps, també.
Bé, la revista, de fet, la tenim aquí, David, la pots veure?
Ostres, m'estic emocionant, eh?, per no dir una altra cosa.
L'hem posat també darrere, la gent de...
Per no dir acollonin, eh?, no dir que acollonin.
Estàs en gran dret teu, no t'espantis.
De fet, qui ets, els tres?
Mira, jo soc aquest d'aquí, el del mig.
El del mig, eh?
Amb ulleres, sempre, i aquest, aquest.
És clar, després... Bueno, perdona, aquí ho posa clarament, eh?
Estàvem llegint les cartes. Ah, sí?
Les cartes dels ullents. Ah, que teniu cartes?
I repassant guions, també.
Estàvem repassant guions abans de fer el programa,
però, essencialment, aquí, a part de guions, hi ha cartes.
Aquí hi ha cartes.
Jo crec que aquestes pàgines d'aquí són guions,
però aquestes són cartes. Cartes que n'havíeu, eh?
És a dir, estem parlant de l'any 1900, Albert?
84. 84.
De fet... O sigui, oblideu-se de tot el món digital, completament.
Tot era analògic a morir-se i tot era paper a saco.
De fet, el Francesc té aquesta revista,
que vam saber quina era, gràcies a l'Estar, i tu la tenies, eh?
És de la ZX, aquesta revista.
És la ZX, tinc uns 40 números,
i la primera vegada que em diu l'Albert...
El número 13, dic, ostres, vaig a buscar-la,
perquè no és una que tingui molt present,
altres l'estic més mirada, d'aquesta no,
i la tenien uns revisters,
i el primer que agafo es treca el primer revister,
i dic, ostres, Albert, i l'hi envio immediatament.
No la tinc.
És un tio cap al final, em sap greu.
I res, just vaig a deixar, dic, calla, espera't.
Aquesta portada, trec el segon revister,
i ja estaven els primers 20 números, i...
És dels primers 20 números.
El número 13.
I quantes se'n van fer, d'ales?
Desembre del 804. I quantes se'n van fer, de ZX?
Jo en tinc fins al número 40. No sé si hi ha més.
Però aproximadament crec que fins aquí.
De fet, la notícia que hi és, que podem llegir,
diu, l'Espèctrum en la ràdio.
Ràdio Associació de Catalunya, primera notícia,
és a dir, no era Catalunya Ràdio, sinó Ràdio Associació?
En aquella època tot havia començat amb Ràdio Associació,
que, com sabeu, històricament recuperaven una emissora antiga...
de la República Catalana, que era Ràdio Associació de Catalunya.
Per tant, la antropologia de Catalunya Ràdio,
l'antropologia de Catalunya Ràdio és Ràdio Associació de Catalunya,
que després serà, bueno, Rack 105 musical,
aquí, després el grup Got, etcètera.
Però primer és Ràdio Associació de Catalunya,
que no és una fórmula musical,
serà després, sinó que és ràdio convencional, ràdio d'entrevistes.
Clar, clar, clar. I aquí comparteix el dial.
Sí, sí, és el cinc, exacte.
De fet, diu, Ràdio Associació de Catalunya emite todos los sábados
un programa de 15 minutos de duración sobre informática
en la frecuencia 105,
realizado por el prestigioso locutor catalán,
Salvador Escamilla, el teu pare.
El meu pare.
El programa es presentado por tres jóvenes estudiantes
aficionados a la informática que dejan las carteras cada viernes
para informar a sus amigos de las novedades de la semana
a responder a preguntas de los oyentes.
Era així, és a dir...
Deixàvem les carteres, era literal i era físic.
No sé si teníem boll i caos.
A dintre no teníem por de caos, però segurament sí.
Havíem d'apuntar que abans, quan anàvem al col·legi,
anàvem amb una maleta, amb una cartera.
No és que posem la cartera dels quartos.
Una motxilla.
Anàvem amb uns llibres que pesaven un munt.
I la maleta era... Més que motxilla, era maleta.
Com molt bé apuntats.
Per tant, deixàvem la motxilla, ho fèiem els divendres.
Me'n recordo que devia ser els divendres a la tarda,
quan sortíem al col·legi.
Ho gravàvem divendres a la tarda i set matí al dissabte al matí.
Perquè la gent que no estava veient la imatge es faig una idea.
Quina edat teníeu aquí?
Mira, jo ara...
Jo soc més o menys de la quinta de l'Albert.
Jo l'agost, ara el mes d'agost, dintre d'un mes, faig 54 tacos.
54.
Jo tenia 13 anys, en aquella època, tu 14.
14 anyets.
O sigui, a quina edat vas començar a fer ràdio?
Molt bé, no?
Com va anar? El teu pare veia que jugaves a videojocs?
El meu pare veia que jugàvem i deia...
això no es pot compartir.
El meu pare sempre tenia obsessions de compartir coses.
Per què els meus fills i els seus amics s'ho han de quedar a casa?
Això no es pot, concepte, eh?
Compartir, eh?
Concepte moderníssim, no?
Estem en el món del sharing, no?
Per què no podem compartir?
Per què no podem fer sharing? 1984.
Aleshores diu, per què no podeu obrir i construir comunitat?
Comunitat.
Paraula del... de 84, sí, impossible, eh?
Per què no construir comunitat?
Que hi ha més nois i noies com vosaltres, tal, tal, tal...
Home, doncs aquí hi ha una història, aquí hi ha un camí, no?
I a més vau aconseguir Patrocini, que és aquesta revista.
Vam aconseguir Patrocini, que era aquesta revista,
regalàvem videojocs,
dèiem els primers uients que ens enviïn una carta,
o fèiem concursos, i dèiem...
L'últim videojoc de la marca no sé què i tal,
que sortirà el mes que ve,
els primers tres cartes que ens arribin o no sé què,
sortejarem aquest videojoc.
I aleshores, a través d'inclus una botiga, recordo ara,
és a dir, teníem diversos patrocinis, poca conya, eh?
Perdona, però és que nosaltres no n'hem vingut mai, vull dir.
De la revista ZX, i després, recordo que hi havia...
Hòstia, Albert, t'estic fotent.
Un esforç de memòria que crec que quan surti a la Diagonal
se'm caurà el cap a terra.
Però escolta'm, recordo que estic estirant el fil.
Al carrer Pauclarís, amb Rosselló o alguna cosa així,
o Pauclarís amb Provença, crec que Provença,
hi havia un lloc que era com una mena de videoclub de videojocs.
Era un espai que llogaven videojocs.
De...
Perdona, i són aquests els que posaràs per antena?
I són aquests els que posaràs per antena?
Perdona, això és l'emul·le primitiu, no?
Sí, sí.
Hem inventat l'emul·le sense forrar-nos, de gratis, de grato amore,
però vam crear això.
Total, que recordo que era amb aquella botiga,
i ens donaven els videojocs i tal,
i aleshores surta ja en videojocs,
i allà llogaven i venien, també, videojocs.
Però eren de caset, eh?, literalment, casets.
A veure, Eli, com va el tema?
T'he de dir que els uients estan fent bastant conya dels teus àudios.
Em sap greu, eh? Quins àudios?
Home, ens hem arribat a... Del WhatsApp.
Ens ha fet gràcia, una mica, els teus àudios.
Ah, sí, sí. D'acord, d'acord, molt bé.
De fet, hi ha un uient que diu...
És motiu vàlid per demanar vacances a ICAT,
haver rebut un missatge de l'Albert?
Segurament sí.
Albert García, què et sembla, tot plegat?
Estic flipant, perquè sempre hem intentat buscar,
en la generació digital, els primers programes sobre videojocs,
i aquest el teníem totalment desobicat.
Jo també.
És com una cosa de la qual vull saber molta informació.
És més desobicat, estaria, si fessis cas, de la notícia.
Perquè aquí el que el posa a programa es deia Chopps.
Sí, Chopps.
Em va fer una ràbia.
Quan vaig rebre, em van dir que publicarem a la revista ZX,
i estava jo emocionat.
I miro i dic Chopps.
Vaig fer Chopps.
I recordo que la sintonia,
no crec que la tingueu, és impossible, no?
No hem trobat res.
Però era com, saps allò, com molta reverberació,
molt sínteda, molt sínteda,
dels vuitanta, eh?
I aleshores era com chips, chips, chips, chips, chips.
Muïsim.
Eren com molts chips per allà sueltos, no?
Allò tot com un munt de chips.
Molt bé, molt bé.
És molt curiós perquè la notícia acaba dient,
i començarà a emitir-se este més per a los oyentes de ràdio.
El país, en Madrid, és a previstar una duració de 30 minuts.
És a dir, jo vull arribar a un tema.
¿És possiblement aquest, el primer programa de videojocs en català,
jo crec que està bastant clar, en ràdio,
però pot ser el primer d'Espanya?
Pot ser, tranquil·lament.
Però tranquil·lament, tranquil·lament.
Així que hi hagi alguna ràdio petiteta.
Una ràdio pública, una ràdio gran.
Sí, és que nosaltres ens pensàvem que era el primer videojoc,
el primer programa de videojocs de la ràdio pública.
I a partir d'aquesta setmana hem sabut que no, que som el segon.
És molt fort, el tema.
Gràcies, gràcies.
Jo fa més de 30 anys que ho havia oblidat.
I ara, de cop, no sé com, Albert, parlant tu i jo,
m'ha vingut tot el flage a la memòria i tot de cop.
Albert, això, el que s'ha de fer quan ho saps,
és amagar-ho sota la catifa.
I no deixar testimoni.
No, m'ho havies d'haver dit.
David, està molt bé, aquesta anècdota, està molt bé.
Molt bé, gràcies, bona tarda, ja ens trobarem l'any que ve.
I, Albert, tu, que et dediques a la recerca d'aquestes gravacions antigues?
No seria possible, o sigui... Estem en ello.
És a dir, no s'ha trobat res, de moment.
Us en dedica l'83 i l'84.
Està molt controlat el que té l'arxiu de TV3 i Catalunya Ràdio,
ho té molt controlat, i no hi ha molta cosa.
Perquè en aquella època la ràdio era en directe,
la ràdio no es gravava, sinó les coses més importants.
Bueno, això ho gravàvem. Doncs on és, la cinta?
Això ho gravàvem. Però amb què?
El que gravàvem els divendres, allò de les carteres,
ho gravàvem el divendres i sortia el dissabte.
És possible que no s'hagi conservat,
és que s'ha reutilitzat...
A veure, Kiki, són amics teus?
A veure, aquest és el meu germà, l'Àlex, l'Àlex,
i aquest és l'Agustí, l'Agustí Filomeno.
Anàvem tots al col·le italià, perquè la meva mare és italiana,
i anàvem tots al col·le italià, i allà, doncs, bueno...
L'Agustí, no té cintes de caset, potser, guardades?
Parlarem l'Agustí, el meu germà, crec que no,
però l'Agustí és un tio molt primilat,
és un tio molt delicat, que cuida coses i tal...
És a l'ostroma.
Jo crec que l'Agustí pot tenir un document, allò...
històric, de primer ordre, i no ho sap.
Jo us he de dir que he parlat amb els tècnics de la casa...
Perdona, Elia, ensenyen alguna cosa, no, els ullents?
Sí, ens diu, no, Elic, serà el primer joc de la meva vida.
El vaig jugar en un ZX Spectrum conegut com el Gómez,
i va ser la badia del crimen.
Home...
Pregunta lissera, ZX Spectrum, el 16Ks o el 48?
Allà t'ho dic jo, el 128. És important.
El 128, perquè la badia no funcionava en 48Ks.
No podia ser el Gómez. No podia ser el Gómez.
Tenia que ser el 48. O podia ser el plus.
Això passa molt, eh?, que el record...
La badia del crimen només era per 128Ks.
No, us deia que... Si hi ha qualsevol cosa, ens ho dius, eh?
Sí, farem així.
Perquè som com una mena de maldito bolo dels videojocs.
El que passa és que la vostra audiència deu ser molt jove, esclar.
Hi ha de tot, eh?, una mica.
Us escolta algú que el 83 ja feia anar videojocs o el 84?
Sí, jo crec que sí. Per l'amor de Déu, sí, oi?
Hi haurà algú que ens estigui treballant, no?
Els pares dels nois que estan estudiant.
L'Alaia deu estar al·lucinant, no?, com va?
Jo una miqueta, bon dia.
És antropologia pura, tot això.
Sí, sí, sí. Però és superguai, eh?
Vaig anar l'altre dia...
Vaig parlar amb algun tècnic, amb l'Emili Capella,
que porta molts anys a Catalunya Ràdio,
i li vaig explicar tot i diu, ui, em sona molt.
I em diu... Ostres.
Diu, de fet, crec que es feia al matí, al cap de setmana...
Saps on el gravàvem? A l'estúdio de Catalunya Ràdio.
A l'estúdio on es fa el matí de Catalunya Ràdio.
M'estan venint flanxos ara mateix, nois,
que tinc el cap bullint com una olla.
T'ho juro, eh? T'ho juro, és bestial, la memòria.
Ho gravàvem a l'estúdio de Catalunya Ràdio.
Doncs em va dir, pot ser que es posessin uns pitos?
Diu, sí, sí. Em va dir que posaven jocs.
Diu, és que, de fet, van adonar-se que era molt desagradable,
i va haver-hi un moment que et diu, recordo,
que van canviar l'horari per posar-lo una mica més tard,
perquè no fos al matí. Era emprenyador, el so era emprenyador.
Però era emprenyador, segurament, per als pares,
que només sentien soroll.
Però els nanos eren com uns locos enxufant la gravadora,
perquè, clar, gravaven, i després connectaven...
Això s'ha d'explicar, que el que emetíem era el joc.
El joc era un so, eren uns pitidos,
i aquest pitido, quan tu el ficaves a l'entrada d'àudio de l'ordinador,
carregaves aquell joc.
Tu has de fer el transistor, la mà paret de ràdio,
connectar-lo al teu ordinador, i en temps real el podies carregar,
o enregistrar-lo, gravar el programa, per després...
Quina manera més original, no?, de piratejar jocs.
Sembla al·lucinant. Sí, sí, era fàcil, no?
Era la protohistòria, esclar.
Era molt desagradable, el soroll.
I recordo, inclús, que jo tenia una gravadora,
que era especial per a videojocs,
que recordo que, imagineu-se que primitiu tot,
estic fotent un esforç de memòria, collons.
Recordo que tenia un tornavís,
però un tornavís literal, de l'estornillador, eh?
I aleshores... Tu que vas a l'estimut.
Hi havia un clau, i aleshores, segons el tornillet,
segons com el giressis més cap aquí o més cap allà,
tu movies el capçal.
Feia més greu, Albert, més greu, a més a més.
El que feies era moure el capçal,
perquè on estigués tota la informació...
A la cinta. Sí, estigués just al lloc que...
Estàs parlant amb gent que té un rodatge.
Això s'hauria de fer moltes vegades,
perquè moltes vegades amb la mateixa cinta,
no amb la mateixa cinta, si la carregaves un joc,
però que anaves al següent i no, havia de tornar a arreglar-la.
Etxetra, etxetra. Equilibral.
Què guardes aquell ordinador d'aquella època?
No, no guardo res. No soc de guardar coses.
Mai ho fas.
Fixa't que tinc una agenda...
Ara us diràs fer una confessió molt bèstia.
Tinc una agenda d'aquestes de...
És de pell, amb anelles,
i de l'any nou, no? Sí.
Doncs m'encanta, i fa com 20 anys o 30 que la tinc,
perquè m'encanta perquè cada vegada que passen dos dies,
és a dia vista, són dos dies, dilluns, dimarts,
cada vegada que s'acaba aquell dilluns i aquell dimarts,
i que ja estem a dimecres, ho arrenco i ho llenço.
Uau. I ja no existeix el passat.
Només hi ha present i futur. Molt bé.
És la meva filosofia de vida. Doncs està molt bé.
Per cert, vam preguntar sobre músiques que t'agradessin.
I com que avui tenim el Víctor Mame. Hola, Víctor.
Què tal? T'he d'escoltar perquè...
També és una mica flipant.
De fet, el que dèiem de l'edat,
jo crec que a la mitjana d'edat dels nostres uients, precisament,
és del 80 i endavant. O sigui, abans del 80.
Aquí hi ha una persona, el doctor Ventosa, que ens diu...
Jo tinc un fill del 2000 que de tant en tant us segueix.
Però jo crec que el més habitual és gent més de la nostra edat.
Correcte. I el que dèiem.
Vam parlar de música i dius, hòstia, a mi...
Jo què sé, el Paolo Conte...
El Sting. Exacte.
I d'Esting vam dir, hòstia, està lligat, tu em vas dir.
Està lligat una mica als videojocs.
Sí, perquè ens feia gràcia tocar-te alguna cançó del piano.
Home, sisplau, que bé.
I bueno, Sting va fer una de les cançons de la sèrie Arcane,
que és la sèrie del Joc League of Legends.
I dic, mira, doncs aprofito per fer aquest incís,
i alhora podem tocar la cançó. Genial.
D'on va dir? Que boníssima sèrie, per cert.
La sèrie d'Arcane, que està a Netflix, em sembla.
Sí, sí. És una passada.
Jo no soc gens fan de League of Legends, però la sèrie em va encantar.
Concorreixo, eh.
Sí, jo crec que vaig aguantar 10 minuts.
Però em passa sovint, eh, perquè...
És una bona oportunitat, eh. Increïble.
Que m'agrada. Sí, increïble.
Acabo de veure les revistes ZX,
la primera pàgina o la contraportada a dintre,
a dintre, o sigui, a dintre,
he vist una cosa que m'ha flipat,
l'anunci de l'1-2-3.
No, diu... Del videojoc de l'1-2-3.
Diu, ahora en tu espectrum el juego del 1-2-3.
Hi havia un programa de preguntes.
Ara ho he vist i dic, no, m'ho estic inventant, no pot ser.
No, no, existia, existia.
El videojoc de l'1-2-3.
I va sortir una plantilla, també, per posar damunt de l'ordinador,
també era dedicat a l'1-2-3.
Molt bé. Un petit ornador.
Doncs, escolta'm, endavant, Víctor,
amb aquesta cançó dedicada al David Escamilla,
que avui ens ha fet el favor de venir al programa
i explicar-nos aquesta història.
Mm-hm.
In nothing as in truth
as in heaven, as in hell, as in England, sure
and fighting with our fragile we arrive
Old and older rainbows say
how fragile we are
how fragile we are
Not another rain we fall
how fragile we are
how fragile we are
La lletra no és aquesta, però la música sí.
Uau! Per favor!
Escolta, això no...
La lletra no me'n recordava, però la música sí.
No estava preparat, eh?
Dic que immersiu tot, que estic escoltant...
estic escoltant la melodia.
Molt bé. Gràcies, eh?
Elí, que has fet de reïnzadora,
perquè es pogués veure i escoltar directament a Twitch.
Realment no hi ha guió, avui, eh?
No, però ha sigut impressionant.
Però us sembla, eh? Us estan en muntat, eh?
Perquè, a veure, tu has fet discos?
He gravat tres discos, he fet diversos concerts.
M'agrada gravar discos, més que fer concerts, saps?
Soc una mica com els llibres.
Soc escriptor, he publicat més de 50 llibres,
i m'agrada fer els discos, m'agrada composar-los,
amb la solitud de casa, lletra i música.
M'agrada parlar amb els músics i buscar els arrenjaments,
i buscar el so, etcètera.
M'agrada entrar a l'estudi, tota la màgia de l'estudi,
gravar, mescles, màster, etcètera, etcètera.
I m'agrada compartir-lo en format disc,
tinc discos en vinil, en CD,
amb, evidentment, a més, Spotify, en digital,
en totes les plataformes, no?
I una vegada ja he fet aquesta cosa de dir, ja està,
doncs ja està, a por otro.
És a dir, com els llibres, no?
Al final, en la solitud, construeixes una història,
en un llibre inventes una pel·lícula,
la poses en òrbita, en audiolibre, en e-book, en paper,
i després a buscar-ne una altra, no?
És a dir, jo treballo així, la música per mi, com els llibres,
tot el que faig és com dir,
escolta'm, ho faig, amb la meva solitud,
ho faig per mi, ho faig per resoldre algun tema, etcètera,
i després ho comparteixo, no?
El que em fa una mica de mandra fer concerts,
perquè no m'agrada gaire sortir de nit,
m'agrada gaire allò agafar la furgoneta, muntar, desmuntar,
em sembla molt dura, la música.
La vida del músic és molt dura, sí.
A través de internet i de Twitch, segurament,
el món digital és molt més fàcil, no?
Però soc una mica mandrós, segurament.
M'agrada composar, arrenjar, gravar, distribuir, i a por otro.
Molt bé.
Per cert, has escrit molts llibres,
i un dels que estàs fent ara podem parlar-ne?
L'altre dia em vas parlar d'algú que estàs preparant?
Sí, sortirà un llibre ara al setembre,
que és un llibre hipermusical, hiper...
bueno, amb algú que m'estimo molt,
amb algú que segurament molts d'aquí us estimeu molt,
i la gent que ens escolta també,
que és un senyor que es diu Santi Valmez,
que és el cantant de Love of Lesbian,
que és un gran músic, que és un gran artista,
és un tio acollonant, som molt amics amb el Santi,
i hem creat un llibre junts que veurà la llum aquest setembre,
setembre 2023,
i és una conversa del Santi i jo,
una conversa de 170 pàgines,
una conversa íntima,
parlant de la música, parlant de les cançons, parlant de la vida,
i en primícia us diré el títol i tot.
Ah, sí? I tant.
En primícia es titula
Esa pieza que no encaja.
Esa pieza que no encaja.
Que és el que diuen els Santi sempre.
Des de molt jove, amb tot el que va fer, li deien,
escolta'm, Santi, tu vols dir que encaixes aquí?
I mira, tal, vés a buscar-lo, saps?
Love of Lesbian, saps? Poca conya. Poca conya.
Escolta'm, jo ara et diria moltíssimes gràcies per haver-nos...
Ha estat un luxe, m'ho he passat bomba,
m'heu ajudat a recordar,
he tornat a l'epicentre on havia fet ràdio fa molts anys,
i una autèntica festa, la veritat, m'ho he passat molt bé.
Doncs indagarem més en la història d'aquest programa
dels chops, no, dels chips.
Que passi a la història amb el nom real, si us plau.
No, no, ho farem per escrit,
perquè jo crec que tot això s'ha d'acabar...
Estàs d'acord, Albert? Totalment, totalment.
Perquè a més tu acabes de fer un llibre fa poc, no?
Surtriar una cosa que s'haurà d'actualitzar.
Exacte, perquè parles precisament d'això, no?
De Catalunya i el videojoc.
Doncs això ho haurem d'acord.
Exacte, exacte. Moltes gràcies.
M'ho he passat bomba, sou fantàstics, eh?
Hi ha un bon rotllo aquí, hi ha una química bestial, eh?
I un aplaudiment, no? Home, i tant.
A vosaltres.
Moltes gràcies.
Doncs molt bé, se n'ha anat el David.
Ha estat... ha fet música en directe.
Ha estat improvisat una festa, allò.
Totalment, totalment. Molt maco, eh?, molt maco.
Quan es parlen de nosaltres mateixos, no?
És genial, és genial.
És fantàstic que quan a la gent li toques la fibra...
Sí. Hòstia, és que sobren.
Sí, sí, totalment.
Això em fa pensar que no estan acostumats, eh?, la gent...
Ja, potser... No ho sé.
Potser la vida és molt avorrida, però aquí...
O sigui, s'ha d'estar sempre amb el xip aquest d'estar com...
O amb el xop. En connexió, amb el xop.
Sobre tot amb el xop. No, però ho dic en sèrio.
O sigui, tu pots anar per la vida com un cavall...
que és que no es veuen endavant...
S'ha d'estar com... ue. Sí.
Sí, però s'ha de ser un artista per...
S'ha de ser un artista per arrencar-te a cantar...
Clar, clar. I sense cap dubte, no?
Per això he dubtat, inclús, de què estava passant.
Hi ha hagut un moment que em pensava que era Víctor...
Que era Pazos Pazos.
Jo també. Hòstia...
Prou, Prou, Pazos. Prou, la Berta.
S'ha de pagar més.
Era en algun programa, segur, un col·laborador, no?
Sí, sí, exacte, exacte.
Per cert, no t'havia vist la Gufó, les tatuatges?
Sí.
Sí, sí, els dos. Sí, hem vingut a parlar, oi?
Aquest me'l vaig fer per poquet, amb la meva germana.
Molt bé.
És la pel·li de los hermanos osso.
Molt bé, molt bé.
Jo el que em té al·lucinada sempre són les ungles de la Gufó.
Avui les porto de Harry Potter.
Són supercorrades.
Els personatges de Harry Potter, sí, sí.
A Mataró.
És molt xulo.
Me les fa anar a l'estudi de Mataró Lisel Ney.
Em faig una mica de publicitat.
Aquestes, ella és molt fan, també, de Harry Potter,
i em va dir...
Es van dir que havia anat a Londres, al parc de Harry Potter,
i em va dir...
El pròxim dia et faig una ungla de cada Harry Potter.
Que fort.
I va trigar més de dues hores a fer-me les ungles.
Dos hores? No, no, les has vist?
És que és una virgueria, eh?
És que són miniatures, els dibuixos.
Durant aquelles dues hores, tu parles amb ella, companyes?
Sí, sí, sí. D'acord.
Anem xerrant de la vida.
Imagina't dues hores així. Sí, sí.
Callat.
Seria raro, eh? Molt, eh?
Hi ha alguna cosa que vulguis comentar, Elis?
Sí, cosetes que ens comenten els últims de Twitch.
Noelixer ens diu...
La remastatització per Nintendo Switch,
que originalment va sortir per la Game Boy.
I també ens deia... Déu-n'hi-do, eh?
Deu-n'hi-do. I l'Orilúdic ens deia...
Jo estic com el Murillo.
Ja hi tornaré amb Arcane, Castelbani, a la primera temporada.
Em va encantar. I, sobretot, el Cyberpunk Shadowrunners.
Molt bé. Déu-n'hi-do.
Doncs escolta, anem a fer un repàs...
de programes de ràdio o de tele en català
que han parlat de videojocs.
D'acord. Tenim el Chip Chops.
El chips, eh? Aquest és el primer.
Per cert, podria ser una secció de l'any que ve, Chip Chops.
Chip Chops.
Vindria Disney, vindria Disney i encara ens la fotria.
No, però Chops no. Chops no existeix, no?
Chip i Chops.
Chip i Chops no. Chopsol.
Bueno, ja ens inventarem alguna cosa.
Ja ho pensem, eh? Parem nota.
Per exemple, un que es va emetre a Flash FM,
n'hem parlat aquí alguna vegada així, ràpidament,
que és Montsalvatge. Montsalvatge era...
un programa de ràdio, de rol,
que l'ullent havia de tenir un videojoc
a l'hora mentre l'estava escoltant,
i passaven coses com aquesta que ara escoltareu.
És a dir, hi ha el Jesús Manuel Montaner,
que està parlant amb un ullent que té l'ordinador a casa,
i li fa prema unes tecles
i li pregunta què és el que veu en pantalla en aquell moment.
Veu l'estructura metàl·lica a la pantalla del seu simulador?
La tinc al davant mateix, capità.
Molt bé. Doncs premi qualsevol tecla per aturar el crono.
En aquests moments. Quin número apareix?
El 70, capità. El 70!
Al fer espaió es troba la cúpula de Tornemut,
una de les seves altíssimes torres de cristall.
Està començant a emetre un gas tòxic.
És a dir, la història anava, doncs,
depenent del número que veia l'ullent.
Això és una manera de triar d'aventura radiofònica.
Quin any era, això? 92... 93, perdó. 93.
Havies de tenir un joc específic del programa?
De fet, el regalaven o només havies de comprar el disquet
en algunes botigues.
De fet, si aneu a EspacioSonante.com, aneu a Montsalvatge.
Ja ja podreu escoltar.
De fet, perdoneu, gràcies al Jamke, al Rafael Pérez,
hem aconseguit refer el joc.
El publicarem a Montsalvatge.
I és un joc nou en català que no estava preservat.
És a dir, que és un nou joc d'aquell any que es podrà ajudar.
Abans, del Montsalvatge, va haver-hi el Megaflash.
Encara no tinc àudios, però en tindré d'aquí uns mesos.
Era una generació digital, però de l'any 91-92.
Interessantíssim.
Ara anem a una catalana, amb el Game Over,
el programa que fèiem...
Em sona, aquest em sona.
L'inici de la generació digital, una catalana,
i que tenia promos com aquesta.
Un videojoc com d'estructures.
Has d'envair amb les teves creacions genètiques altres entorns,
que és el que està creant.
A vegades, els nivells als quals anava passant
el que contenen són missions.
Has de fer tres ratlles.
Jo em vaig quedar bocabadat,
i vaig veure sales exclusivament de màquines de ball,
que increïble, un furor trement.
Game Over. No s'entén res, però distreu.
Game Over.
Dissabtes de 3 a 4 de la tarda
i diumenges de 9 a 10 del matí.
Uà, 3 a 4 i 9 a 10.
La típica faltadeta de respecte de quan no es respectava això.
En absolut.
Però amb el League of Legends passa semblant.
Tu pots veure un partit del League of Legends ara,
però entretès.
De fet, això està guionat pel Xavi Serrano.
Una salutació des d'aquí,
que ens feia els guions a les promos, evidentment.
Molt bé. Ara anem a alguns problemes de la tele.
Que aquí, crec, espero...
No ho sé, estic veient els víctors,
que igual us sona algun.
A veure. Videoxoc us sona?
Sí, home. Videoxoc.
L'Albert sí. Però l'Alberto no comptes.
Exacte.
La Laia tampoc?
A mi ja ni m'ha anomenat.
Jo crec que no havia ni nascut, la Laia, potser.
Star, què era, això, el Videoxoc? Tu et recordes?
El Videoxoc...
A veure, ho puc dir d'una forma poc elegant, diguéssim.
Era una promoció, era un mini programa,
no recordo quants minuts, era petitet,
i eren imatges molt dels anys 90,
molt d'impacte,
amb anàlisis de videojocs, amb puntuacions.
Generalment eren molts de Nintendo,
perquè estava patrocinat per Nintendo,
i era això,
eren com les 40 principals, però de videojocs.
Val, sonava més o menys d'aquesta forma.
Zombis, serps de foc,
gossos assassins,
vampirs...
i tota mera de monstres
en un videojoc de joc més terrorífic.
El...
Super Goals and Ghosts.
Què, us hi atrevim?
Jonathan Ramoneda, fent la veu,
i es veien les imatges
i feien com un argument que fèiem nosaltres fa molts anys,
és a dir, explicava una mica el videojoc
amb les imatges del joc, no?
Sí, jo l'he reconegut per la musiqueta que sonava de fons.
És molt fort com Nintendo patrocinava una cosa feta en català,
que això volia dir és impensable.
Una cosa feta en català,
semblava que no ho poguessin,
perquè semblava un altre idioma galàctic, no?
No ho podíem fer, no? Hem anat enrere.
Hem anat enrere, respecte als 90, eh?
Sí, sí, què hi diuen els ullents?
El que mença és que ens diu que té una amiga
que va participar en un concurs de videojoc,
va competir amb una altra persona
per guanyar una Mega Drive amb l'Aladdin amb el dolent.
Veus? Sí.
Hi ha molta gent que diu que és el bo.
Doncs mira, ell no.
El Roger Valdomà diu que ell feia secció de videojocs
a la galeria electrònica de FLAGFM
amb la Txell Aixendri.
Quin any...
Li demanarem, perquè no em posa.
Necessito àvios, Roger, que me'ls passis,
perquè això ho hem de digitalitzar.
I que no, esteu aquí oferint droga i a la mercantil·la...
No, ara un altre, un altre tros del videojoc,
amb la veu del Jordi Tenes, que l'he conegut.
Ei, xocars, si agapem dos acèrrims enemics,
com són el Sonic i el Knuckles,
els convertim en aliats i els obrirem.
Una missió? Sabeu què ens surt de tot això?
Doncs ens surt un joc superemocionant
que es diu Sonic and Knuckles.
Videojoc.
Jo crec que, en aquella època, veure aquestes imatges...
t'agafava moltes ganes de comprar el joc.
Sí, esclar.
Hi ha alguna música amb una melodia més dels 90?
És que és molt... wow.
En aquella època també era tot nou.
Sí, exacte.
Tot el que veies era el millor que havies vist.
En vaig és molt impactant, era molt flash, pam-pam-pam.
I en aquest programa hi havia com un top.
I cada setmana l'actualitzaven i deien dels millors jocs.
I recordo un estiu que sempre era el número 1 al Superstar Wars.
Superstar Wars, sempre.
I era com... Veus? Això en Molsona.
És que això de quin any era?
93, 94, 95.
Jo tindria 10 anys, sí.
Però això sortia en el Super3, eh?
Estava dient el Super3.
Tu anaves dient...
És que això de la llista amb l'Star Wars durant 50 temps em sona.
Sí, sí, sí.
Per cert, atenció ara, una promo de videojoc.
Si aneu en cotxe en aquests moments, esteu escoltant per l'AFM,
hi haurà...
No, no, perquè hi ha un so d'un cotxe que xoca.
I això no es pot posar a la ràdio, en teoria.
O almenys si ho posem ho avisem, perquè moltes vegades et pots...
Sí, clavar-ho.
Un ensurt.
Escolteu, 12 segons la promoció d'aquest programa.
Això és un xoc, però no és videojoc.
Tranquil, xoca.
Cada dia després del Bola de drac tindràs videojoc.
Imagina't, després del Bola de drac, clar.
Ho veiem d'una audiència.
Tothom ho veia, això.
Sí, tothom.
És que jo aquella època no...
No, no, no, és que jo...
Tinc un blanc meu que no veia res de la tele, no ho entenc.
O la veies i se t'ha oblidat, que és el més probable.
No, no, t'ho juro, jo no ho veia.
Jo veia Bola de drac, segur, i no acabo d'ubicar el videojoc.
Si veies les imatges... A YouTube ho pots assemblar.
A YouTube ho pots assemblar.
A mi em passa semblant, dic que tinc com un racó allà amagat...
El que passa és que a Bola de drac l'han fet tantes vegades.
Quina era l'edició?
Em pots haver vist en una altra època diferent.
La primera.
Jo juraria que hagués estat a la primera.
Estàvem aquí abans que recordàvem coses,
jo hi vaig publicar un vídeo i no me'n recordo de què va.
No sé ni quin joc era allà.
És com el combinar.
Un cop ho has fet i ho has publicat, t'oblides.
Perdona, a mi em van educar així a la classe.
Me n'abalaxaven, es copia i m'oblidava.
A mi m'han educat malament.
Passa igual amb els vídeos que estàs fent a TikTok?
Ahir, te'n recordes a quin vas fer abans ahir?
Segurament no.
És veritat, hi ha molta barreja al cap.
Hi ha moltes coses.
Entre la feina, memes de gatos...
No hi havia memes abans, abans no hi havia memes.
Tenies més espai.
Jo estic perdent pokémons.
Jo em sabia 151, ja no.
Estic perdent pokémons.
151, home, sí, clar.
I per ordre.
I amb totes les seves...
Després va sortir una altra bandera i 300.
Jo tinc coses a fer.
Per mi l'últim era el Miu, ja que a partir d'aquí ja...
O sigui, te'n recordes el darrer, eh?
Del Miu, sí, me'n recordo de molts, del Miu, del Miu tu,
del Pikachu i tal, se m'oblida, se m'oblida.
Tinc dos talls més.
Un d'ells és un programa que presentava la Maria Gorgas,
a mitjans dels anys 90, que es deia Magmagazin.
Resulta que hi havia un joc que es deia l'Anxaneta.
El joc de l'Anxaneta, es deia així.
Mare de Déu.
Era un magasí en què hi havia una entrevista potser al Capri.
I llavors anaven dos presentadors, que ara no recordo el nom,
però ja ho diré,
que posaven un joc que era d'un Anxaneta,
que havia de pujar un castell.
Aquest joc, per cert, fet per Joan Alsamí.
O sigui, el va programar ell.
I què va passar?
És a dir,
hi havia un moment que trucava una persona de casa
i havia d'activar el moviment de l'Anxaneta amb una paraula,
que aquesta paraula feia activar un dit d'una persona
que estava amb l'ordinador
que feia pujar aquest personatge.
Clar, ho havies de fer en el joc en el moment precis,
perquè hi havia uns enemics, uns ocells...
Uns ocells traçaven.
Això era el pre-hugo.
Correcte.
Doncs mira, sonava d'aquesta forma.
Passem a la tercera concursant, en aquest cas.
Bona tarda.
El seu nom, sisplau.
I des d'on ens truca? Des de Barcelona.
Disposada? Sí.
Endavant? Sí. Anem-hi.
Temps. Pols.
Fort. Pols.
Pols.
Més fort, encara. Pols.
Es veu que no s'activava.
Pols. Pols.
Pols. Sí, ha agradat TV3, eh?
Pols.
Màxima audiència, era un moment de màxima...
Quina pressió, la noia.
Però tu hi ets, també, perquè això enganxava, clar.
Pols. Era flipant.
Estava patint.
El moviment del personatge...
El que no entenc és que si això no anava controlat per veu,
quan s'havia de reconèixer la veu,
si era un senyor mundit apretant el botó,
perquè calia que tingués tant.
Però l'hugo era a través...
I era el que emulava, eh, clar, els telèfons abans.
Tenien...
I, aleshores, si algú tenia un zero,
et cagaves en...
perquè havies de fer tota la volta.
I, clar, havies de controlar... L'hugo era un joc...
No coneixes, no, l'hugo? Ni idea.
Això era de Telecinco.
No, no.
Abans era la roleta.
De Telecinco, que era el Telecupón, hi havia un...
Però de quin any m'estàs parlant?
90X.
Era un programa de loteria.
Hi havia un moment que era jugar a Hugo,
hi havia una pantalla...
Era com un elfo, com un...
Era com un Mario, i a vegades canviava la pantalla...
No, anava amb una vagoneta.
La primera era completada, després hi havia una vagoneta...
I, aleshores, tu havies de trucar per telèfon,
i per anar cap a l'esquerra, per exemple, el 4,
per anar cap a la dreta, el 5,
i havies de marcar tot el telèfon.
Mare meva...
Quan la roleta donava voltes, comptava els pasos.
El 1 era tic. El 2 feia tic-tic.
El 3 feia tic-tic.
I el 0 era el tic-tic-tic-tic-tic-tic-tic-tic-tic-tic-tic-tic.
Això, el delay...
Però m'encantava, tu.
Els jocs de l'Hugo es van arribar a publicar en PC.
Els podies comprar.
I tenien uns gràfics bastant guapos.
Això era l'Hugo, un moment.
Per què estic pensant en l'Hugo i la Carmen Sevilla?
Perquè era...
Era això, oi?
Ah, clar.
Sí, senyora.
Ara ho veig, és que tenia la cara d'aquesta senyora.
A partir d'ara, seràs més tranquil·la a la vida.
Sí, sí.
És com molt modern.
És com molt modern per l'època.
Sí, era molt precursor.
Els gràfics eren molt estàtics.
Aquí no hi havia molt de moviment.
Els gràfics eren molt estàtics i podien ser bons.
Molt bé.
I res, el darrer...
L'àudio que us vull posar...
De fet, ara us posaré una fotografia...
d'aquesta persona.
Això és mític, eh? Això és història pura de veritat.
D'abans i d'ar cap endavant.
Exacte. Aquest senyor és el Joan Argemí.
Aquest senyor va fer el primer videojoc en català de la història.
I no en va fer una, en va fer més d'un.
Ui, s'ha desvergut.
Però ara farem que torni a aparèixer per la gent de Twitch.
Aquella pantalla gegant.
Exacte. Aquí el tenim.
I res, la gràcia de tots aquests talls que jo he trobat,
ho he fet a través d'Arca,
que és un programari que tenim intern aquí a Catalunya Ràdio,
on és l'arxiu de Catalunya Ràdio i de TV3.
És fantàstic.
Això no m'ha dit tu, aquí et reboses.
No, no, clar. És que poses qualsevol cosa, saps?
És el teu YouTube auditiu, eh?
Sí, sí.
De fet, poses videojoc i pots veure la primera notícia, per exemple,
de TV3 que parla d'un videojoc.
I pots veure si parlen positivament, si negativament, etcètera.
Algú sap quin és?
Era un Sony Mac.
Saps? El Sony Mac era...
La ven aquella...
I sortien uns dragons, que era un ordinador també antic, etcètera.
El tema, aquest senyor que va fer...
Jo vaig posar Joan Argemí,
i dic que potser a veure si hi ha alguna cosa, i sí, sí.
Hi ha una entrevista de...
Bé, de fet, una peça d'un minut vuit segons,
que ara l'escoltem per primera vegada,
des que es va emetre a TV3 l'any 84.
Vull dir que posarem sencer, sense música.
Marçal, perquè així es pugui escoltar.
I és el Joan Argemí que explica com va fer
o com estava fent Guillem de Bargadà,
aquest primer videojoc en català,
doncs, fet pel Joan.
Les aventures del cavaller feudal català Guillem de Bargadà
serveixen de punt de partida a un joc informàtic,
el primer joc per ordinador domèstic,
concebut i realitzat integralment en català,
que es comercialitza.
El joc l'ha creat Joan Argemí,
que ja abans n'havia inventat un altre sobre l'11 de setembre,
que ara voldria també informatitzar.
El joc s'inspira en un llibre de Martí de Riquet
que explica aquest trobador i cavaller feudal.
El senyor de Bargadà, en aquest cas l'últim de Sant Ben Guillem,
amb moltes relacions amb el veí surt de França,
estava enfrontat per un problema econòmic,
per un problema de les mines,
com estiguessim amb el propietari veïdre,
com de Cardona, dels Cardona,
on tenia les mines de sal, tan important en aquell temps,
de Cardona i les altres de Súria.
I llavors aquests interessos econòmics
i d'altres interessos,
el van portar per assassinar-lo,
i llavors es va fugir,
i finalment va morir perdut, segurament,
assassinat en una de les teves baralles.
El joc l'ha produït el centre divulgador
de la informàtica de la Generalitat
i té diversos nivells de dificultat
segons les respostes que vagin donant a l'ordinador.
Molt bé, hem escoltat la veu per primera vegada del Joan Argemí.
Déu n'hi do, Déu n'hi do.
Això és el que queda encara per fer.
Sí, de fet...
Aquí el Francesc, tu i jo portem molts anys
al darrere del Joan, on el cel sigui,
però sí amb la informació indagant,
què era, què s'havia fet,
què se n'havia fet d'ell, què n'escolta,
altres coses s'havia fet.
Havíem descobert, per exemple, que va treure un llibre
de com reparar la teva pròpia motocicleta,
hem trobat el que ara comentava d'aquest joc de l'11 de setembre.
Sí, ell comenta que ja havia fet un abans de l'11 de setembre.
Sí, és el que tens, el Francesc, que siguis...
Sí, però tot i això és aquell.
És aquell que, quan diu, l'hem de digitalitzar,
i llavors se'l va adaptar.
Va, que no té res a veure amb l'11 de setembre.
M'he quedat una mica a dir, ostres, un joc perdut.
Ara ja sabem qui és.
Què diuen els ullens?
Roger Valdomans diu, ens parla d'Enerzami,
un visionari, llàstima que no es van crear més videojocs en català,
potser ara no caldria lluitar per això.
I està parlant tothom que tots som molt grans,
perquè estem parlant de coses molt antigues.
Per una vegada que ho fem...
Però els ullens també ho són, diu el Dr. Ventosa,
el que és que ens hem menjat les millors generacions de videojocs.
Totes, sí, sí.
Les bones, les dolentes, les hem menjat totes.
I us hem de dir que volíem fer aquest programa,
que és el darrer de la temporada, que hi som tots,
i també per aquests dies hem celebrat els 40 anys de Catalunya Ràdio.
No ho sé, era com una mica tancar-ho tot.
I a partir d'ara jo no tinc res més.
Voleu parlar del... Com es diu? Quina pel·li esteu parlant?
Quina pel·li? Ah, Indiana Jones.
Indiana Jones? L'has vista tu, Víctor?
No, jo no l'he vist. No l'he vist, eh? No, zero spoilers.
Ah. Jo tampoc l'he vist, eh?
No l'ha vist, aquí només.
Ah, només qui tu l'has vist.
És que no vaig al cinema. És que em costa molt anar al cinema.
Però està molt guai, anar al cinema.
A mi m'agrada molt el cine, però no m'agrada el cinema.
Hi ha gent que xerra...
Mira, escolta això. Això t'agradarà, Víctor.
Vaig anar a un cinema l'altre dia, a veure Indiana Jones,
era tan còmode que era incòmode.
A veure, per favor, què és el cine?
O sigui que no podies prestar...
Exacte, la gent estava completament estirada veient la pel·lícula,
perquè tu arribaves... Era un tipus...
Amaca. Sí, sí.
Un silló, un silló. Unes butaques al·lucinants.
La dona al costat em va dir... Té uns botons aquí...
Reposa a peu, t'estires...
Reposa a peu, t'estires... Jo em clapo.
Amb una taula... Sí, sí, exacte.
Per dormir va molt bé, però per veure una pel·li...
Per veure la meva qüestió, i per veure Indiana Jones...
Tu veus l'Indy, els personatges allà en plena acció,
i tu allà estiradet...
Es canta la panxa... Es patxurrat.
Exacte, amb aquesta música, i tu ets patxurrat.
I vaig dir, jo em nego, està còmode.
Clar, és que tu has d'estar tens, has d'estar acompanyat.
I més amb aquesta pel·lícula que acabes que... te fots negre.
Víctor, tu que ets el músic,
quan la gent està molt còmode en un concert teu ho notes?
Prefereixes que estiguin de peu i...
Sincerament, no m'importa si algú se dorm a un concert meu.
Si fos un concert relaxant...
Són gratuïts els concerts que fas.
Depèn d'aquí.
Vagi pagant i dorm, dorm...
Però potser és que ajudar a dormir...
No, no et dic de broma.
A veure, perdona, Francesc,
hi ha artistes o actors que s'enfaden,
i que s'han dit alguna cosa.
I m'enfaden i diuen alguna cosa.
Mira, el que t'explicaré va una miqueta per aquí.
Amb aquesta anècdota curiosa parlant de músics,
Richard Wagner és una miqueta l'epitom del que és avui en dia
el teatre lligarà bé al cinema,
perquè va definir el que era una obra que s'havia de veure,
s'havia de prestar atenció al que es feia.
Li molestava molt que la gent estigués còmode,
perquè deies que si estàs còmode et pots roncar...
I ell va fer un teatre al famós Teatre de Beirut,
on estrenava les seves obres,
i el va fer específicament incòmode.
Va demanar que les butaques fossin molt incòmodes,
perquè la gent estigués tota l'estona...
dreta, centrada, i que no es pogués quedar a sopes.
Sí, però jo crec que hi ha aquesta diferència.
Una cosa és relaxar-te, dormir-te, i l'altra cosa és posar ronca.
O la gent que tot es consta en vent...
Jo he fet algun concert, a vegades, que la gent no para de tossir.
Pots comptar que cada tres segons algú tossi.
Quina ràbia!
Ja, però arriba un moment en què donen ganes de parar i diuen...
Si et trobes malament, marxa a casa i deixa'ns en pau.
En aquest cinema em vaig adonar que hi havia alguna cosa estranya.
Em vaig veure que venia amb pizzas.
Home, això és l'antítesis dels cinemes d'avui en dia,
perquè jo, que ja anava cada diumenge,
ara s'ha convertit en un esdeveniment mensual, o ni això.
Perquè, clar, entre el que ara que és i que les pantalles,
de vegades, són més petites, pràcticament,
que segons quines cases, em sembla indignant.
En canvi, el teu és tot el contrari.
Perdona, què estàs dient? Que hi ha pantalles...
Jo he anat a cinemes amb les pantalles molt petites.
Ah, no, però és que ara hi ha un problema.
És que té la gent a casa que al cinema.
Aquesta és la història. A mi m'encanten, el cinema, però clar.
Sí, estem d'acord amb aquesta afirmació que ha fet l'Albert.
Sí, però això no vol dir que no us animi a anar al cinema.
Us animo a anar al cinema.
No, m'encanta molt anar al cinema.
Jo animo a que d'una vegada em posin la pel·li d'estrena
pagant la casa meva.
No vull anar al cinema.
Perdona, jo tinc una mica que se me'n diu, has vist Maverick?
I dic, no, l'has de mirar al cinema. Si puc, la viro el mòbil.
La gent em diu, això si no el mires al cine, no el miris mai.
La miraré al mòbil, baixant la qualitat.
L'altre dia volíem anar a veure Avatar...
El xarcos, és aquesta.
Els xarcos, por favor.
Bueno, no sé, la cosa aquesta que ha fet el Cameron,
que l'han deixat.
I estava mirant anar al cinema perquè era tan espectacular,
veníem a buscar el millor cinema, un d'aquests que tremola la cadira,
que tira anar aigua, vaig dir, bueno, va,
si m'aprova això i miro la pel·li, quasi 4 hores, dic, no.
Jo no perdo un matí perquè em trini aigua a la cara.
Jo he vist una jornada de One Piece,
amb aquesta tecnologia, que es diu 4DX,
i és terrible, és terrible.
Portava un minut i volia marxar.
I no pots marxar perquè surt un anunci que diu,
quan estigui en marxa el sistema...
Clar, perquè és perillós.
No saps si estàs al cinema o al Tibidabo.
Una atracció d'aquest...
Hi ha algunes pel·lícules que sí, encara, de John Wick 4,
John Wick, per mi, s'ha agradat, encara més dolenta, més igual.
Mira, John Wick, jo l'he vista en un avió al mòbil.
Estupendo! Estupendo!
Em sembla superbé.
Tu què penses, que està director de John Wick que caigui així?
Estem d'acord que es tinguin que prohibir les crispetes al cinema?
No, no, no.
Atenció a la pizza, sí.
La pizza per les crispetes.
La gent que va amb nachos i sal.
Atenció a les crispetes, que no facin sorolls, sisplau.
Exacte, de goma, que no s'acabin...
És com per al cine.
Clar, clar, clar.
Jo també, però també has de saber quan menjar-les.
O si et compres una bossa d'alguna cosa,
t'esperes que hi hagi soroll a la pantalla.
Això és un meló, també, perquè, clar,
hi ha molta gent que se les menja abans de començar la pel·li.
Sembla una colla de gent que no ha anat mai al cine.
S'ha de menjar les crispetes quan hi ha la música al sobidó.
Això és que a Indiana Jones no, perquè només sona una vegada una vegada.
Però això és capitalisme absolut.
Tu, quan estàs a casa, poses una pel·li i fas unes crispetes sempre.
Però quan passa al cine, m'he de deixar 5 paus en unes crispetes.
És part de l'experiència.
Per cert, hem parlat molt bé d'aquesta pel·li,
que és un partit de bàsquet.
La Slam Dunk? Sí.
Jo estic per veure-la encara. Jo estic... Jo vull anar.
Però és molt curiós de l'animació.
Diu que la gent cridan cada bàsquet com si fos una...
És molt xula, això.
L'anime és mític.
És un manga que fa molts anys que ha publicat,
i aquí em sembla que es va passar en sèrie per la sèrie.
Hi ha molta gent que se'n fot molt fan.
És molt guai. Jo vaig conèixer la meva parella, que era molt fan.
I m'agrada molt perquè l'autor un dia va dir...
I el va acabar.
Va dir... Fins aquí.
Però que no acaba la història.
Que no em ve de gust.
Que va tancar i diu...
I a partir d'ara va passar això i l'altre.
Hi ha moltes sèries de manga i anime que a vegades han tancat.
Es cansa, però sempre m'ha fet gràcia,
perquè el senyor aquest va dir que es va cansar de dibuixar bàsquet.
Jo no vull dibuixar més bàsquet.
Va tancar la sèrie i la següent va ser de bàsquet,
però amb gent em cadirà les rodes.
Si dius... Tu el que no volies era caminar gent corrent.
El moviment.
M'ha fet molta gràcia un comentari del Txachi Pistachi.
Home!
Si la gent ja no sap ni quan callar al cinema,
com sabran quan menjar crispetes.
Jo crec que podríem acabar amb aquesta frase.
M'ha encantat.
Per cert, el nom del l'oïent... Sachi Pistachi.
Molt bé. De molt nom fantàstic, eh?
De samarreta, és el nom de samarreta.
Totalment. I de secció com la de Chip Shops que farem.
Sí, sí.
Escolteu.
Podria ser de cuina, també.
Val per tot.
Sí, sí, absolutament. Hem de marxar.
Gràcies a tots per haver vingut. Avui ha estat diferent.
He fet música en directe en 3D.
T'ha vingut una veu allà, Víctor.
Gràcies per tocar-nos la cançó.
Molt bé. Gràcies a tots per acceptar-me un cop més aquí.
No, no. No vinc quasi mai.
I vinc amb molta il·lusió.
Doncs, oïents, tornem la temporada vinent.
En la mateixa hora.
No ens l'han canviat.
No sé, idees noves, no?
Sí, sí. Revolucionarem a la ràdio.
Això, això, això.
Ens ha dit el David que era amb la ràdio del segle XXII.
XXII.
Jo tornaria a fer allò dels aspects com posar els àudios.
Sí, exacte.
Exacte, la slogan de la temporada vinent. Total.
Digue-l'hi al director. Ho farem? Ràdio del segle XXII.
Adéu-siau, oïents. Adéu.
Gràcies.