Moltes gràcies.
Generació digital, amb Albert Murillo.
Benvinguts al programa de generaió digital.
El programa que parla de videojocs,
de creativitat i de cultura digital.
Ara comencem l'edició número 730,
i anirem saltant de videojoc en videojoc en aquesta edició
que vol obviar absolutament el Black Friday.
N'estem ja fins als nassos, almenys jo.
Participarem en els Jocs Olímpics de Tòquio.
Coneixerem un estudi de videojocs molt potent
veurem com el videojoc mític comandos torna a estar d'actualitat
i ens capbussarem en un videojoc independent
i sobretot també escoltarem una música i un disseny sonor
que han fet història. Comencem.
Això és...
Generació digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez.
I avui, amb Albert García i Oriol Dalmau.
Benvinguts a tots, com esteu? Molt bé.
Molt bé, aquí, allà...
Què m'expliqueu? Què m'expliques, tu, avui?
Què t'explico?
Doncs que no dono abast amb les coses que em feu fer jugar i jocs, sí.
Estàs estressada?
No, el meu telèfon comença a estar col·lapsat.
Sí? Benvingut a la meva vida.
Ja, sí, sí, mira, no sabia com t'ho feies, però realment sí que es pot.
O sigui, el fet de jugar a videojocs
fa que et plantegis comprar-te un altre terminal?
Probablement.
I el fet de jugar a videojocs també em fa jugar a més videojocs.
Es comença per aquí, sí, sí, i acabes amb una consola,
després amb un pepino d'aquests, un ordinador, un cogumbràs...
I acabaràs, perdona,
fundant una empresa de la realitat virtual i posant-lo a la Barcelona.
Si acabo així, firmo ara mateix, eh?
Quin estrès. Albert García, estàs estressat, tu, o no?
No, m'estressava aquesta teoria tan bèstia.
Bé, jo estic tranquil perquè estic gaudint d'una sèrie
que no és una sèrie, aquests dies.
M'he enganxat a veure els vídeos del Masahiro Sakurai,
el director del Super Smash Bros, per YouTube.
Cada nou personatge que treu en dintre d'aquest videojoc
apareix al despatx de Nintendo, on sigui, d'on hi treballa,
del seu estudi Sora, es diu,
i explica com han incorporat el personatge durant gairebé una hora.
Molt bé.
Detalladament.
Si apreteu aquest botó fa no sé què,
si apreteu cap a baix, a l'esquerra, i apreteu aquest botó...
M'encanta. Està tan ben fet, això.
I YouTube, eh? Directament, eh?
Està bé. M'he muntat la sèrie jo mateix.
Fantàstic. Gina, avui divendres
ha estat el segon dia de la Nice One de la Retro-Barcelona.
Tu hi vas anar ahir.
Sí, jo hi vaig anar dijous al matí i hi tornaré demà dissabte,
perquè faig una xerrada. I què tal?
Sabeu el que més m'ha agradat i el que més m'ha sorprès?
Ha sigut que hi ha molta realitat virtual,
però no la realitat virtual que podem tenir a casa,
és a dir, amb les ulleres i tal,
sinó aquella que només podem gaudir en centres especialitzats.
El Red Helmet, que tots nosaltres ho vam fer.
Doncs aquest any hi ha, doncs, no us exagero si us dic,
set empreses diferents fent productes d'aquests
que s'han d'anar a gaudir o a la Nice One
o en centres especialitzats.
Perquè el que hi ha és una zona on tu pots moure sense columnes,
sense res, no? Sense res, sense caples.
A més, amb els ordinadors més potents,
amb les ulleres més innovadores...
És a dir, d'aquestes cablen una pasta i que no...
Si la pots comprar, ets molt afortunat.
I la gent surt contenta?
Jo crec que la gent està cansada de fer cua,
perquè, evidentment, hi ha moltes coses,
però surt amb molta adrenalina i es foten a la següent cua.
Déu-n'hi-do. I, Francesc, què ens expliques?
Doncs mira, jo he estat... aquests dos últims dies...
he estat al City Lab de Cornellà,
perquè s'hi ha muntat una Game Jam, la Game Jam Kids.
És una Game Jam entre escoles
que organitzen St. Peter's Falls
i l'escola Anti, Home Antics i alguna altra entitat més.
I és molt interessant perquè sempre hi ha un tema
central que no associaries amb els videojocs.
En aquest cas, el tema ha sigut la despesa de menjar,
tot aquest menjar que llancem, que sobrecomprem i acabem llançant,
intentar reduir això,
i amb aquesta idea, gairebé un centenar d'alumnes,
de 15 escoles diferents de tot Catalunya,
estan provant les seves solucions, les seves idees,
o com abordar aquest tema des del punt de vista del videojoc.
I això és una cosa, jo crec que és molt emocionant,
i et fa veure que aquí hi ha molta cantera
d'empresa de videojoc en el futur, segur que sí.
Doncs està molt bé l'excusa del videojoc
per fer coses que valguin molt la pena.
Per cert, jo aquesta setmana estic llegint molt sobre el DCF77.
Què és això?
Bé, és una història força curiosa.
A prop de Frankfurt hi ha una emissora, una emissora dona llarga,
que emet uns bits d'informació des dels anys 80,
que aquests bits d'informació donen l'hora exacta,
el dia exacte, el dia de la setmana,
el dia de l'any, etc.
Hi ha molts rellotges que es connecten directament
amb aquesta emissora i es posen hora.
Això ho van fer els alemanys, jo us ho dic, als anys 50.
T'anava a dir això no ho van fer aquí, això ho van fer a Alemanya, Suïssa...
Però hi ha rellotges de persones particulars que es connecten allà.
Sí, sí, aquestes...
Perdona, recordem que fa unes setmanes
es van parlar dels rellotges del Albert Murillo,
que era com la Barbie.
És a dir, els rellotges del Murillo es connecten a aquella cosa.
Era l'època que no hi havia els GPS, no hi havia els satèl·lits...
I connexió a internet.
Exacte, que el teu rellotge ja directament té l'hora
que et dona des del cel aquests aparells.
Penseu que saber l'hora exacta, però exacta,
és molt important, des dels anys 50 fins ara, en passen moltes coses,
però, com diu l'Albert, abans del GPS i tot,
a nivell marítim, per saber on estàs, amb l'altitud i l'unxitud,
és molt important tenir un rellotge, un cronòmetre,
que estigui en marxa.
És una clàssica trobada en un mapa, necessites un rellotge.
De fet, ho parlen molt com a tema d'emergències.
El i tu i jo no tenim una vida suficientment interessant
com per necessitar un rellotge d'aquest.
El tema és que jo ara estic intentant fer-me un rellotge,
amb Arduino, que es connecti.
Tenir-lo a casa i quan la gent pregunti,
jo explicar tot aquest rotllo en bucle.
Perquè és que m'encanta.
La propera vegada necessitem una música,
una sintonia d'Avi Batalletes.
Exacte.
Batalletes, o avui el Twitter va ser ahir que comentaves...
No, avui l'Ocebolleta...
Avui l'Ocebolleta ve d'un còmic del TVO,
de la família Cebolleta, que era un home que explicava d'allò.
Correcte.
Ha sigut l'optimot, perquè li vaig preguntar el termK,
li vaig preguntar l'ESAD.
I l'optimot m'ha contestat que és...
Avui... Mira això.
En català seria, avui l'Ocebolleta, avui Batalletes.
Avui Batalletes, i molt bé, en aquest programa,
el primer que ho podries haver utilitzat, ho has utilitzat amb mi.
Felicitats, Avui. Gràcies.
No sé si preocupar-me, no sé...
Ei, m'agrada, m'agrada, perquè en el fons, les Batalletes...
Molen molt, les Batalletes. Explicades, eh?, evidentment.
Vinga, anem al joc que ha jugat aquesta setmana l'Eli.
Generació digital.
Sabeu que ella cada setmana es descarrega un joc?
La vam obligar, aquest any.
Sí, sí, una bona opció.
Ho he hagut de fer, però bé, estic contenta.
Mira, s'ha tornat una gamer, eh?
Has gaudit d'aquesta setmana? M'ha encantat el joc d'aquesta setmana.
Per què?
Perquè és un joc que convida a desconnectar tranquil, relaxat,
és preciós, m'ha agradat molt.
Es diu Altos Odyssey.
Altos Odyssey. I què ens pots explicar d'aquest joc? De què va?
Doncs aquest joc, aparentment, té una mecànica molt senzilla,
perquè és un...
és un personatge que ha d'anar lliscant per una sèrie de muntanyes,
i l'únic que has de fer és...
a mesura que poses la pantalla,
fas que ell doncs doni voltaretes, salts,
agafi objectes que es va trobant pel camí, etcètera.
No té res més que això.
El que passa que, a mesura que vas avançant,
doncs, òbviament, la cosa es va complicant.
De fet, aquest tipus de jocs crec que tenien un nom,
aquests que corren cap a la dreta, no?
Endless Run. Exacte. Sí, sí, sí.
I que tu el que dius és això, eh?, que vas posant el ditet...
Sí, a més a més, mira,
precisament aquest cap de setmana estava jugant,
i vaig coincidir amb un nen de 3 anys,
que, òbviament, ja, amb aquella edat, el seu dit ja va sol,
digués jo, he trigat una estona a saber com funciona,
ell ja ho feia sol,
però la seva inèrcia feia que intentés fer voltes amb el ditet així,
i no cal, no cal.
Només has de pitjar la pantalla i així saltes, dones voltes,
et pots impulsar més per fer-les més llargues o no.
I el bo és que a cada nivell hi ha tres objectius.
Sí.
No són difícils, el que passa és que ningú t'explica com s'han de fer...
Ja, això és molt típic, eh?, d'aquests jocs,
i has d'anar descobrint, no? Exacte, trigues una estoneta,
vas provant, provant, provant, vas caient,
i a mesura que vas caient has de tornar a començar,
però al final tu sol vas descobrint com es fan aquests tres objectius,
i un cop que els aconsegueixes passes de nivell.
Molt bé.
I quan ja portes uns quants nivells,
doncs pots anar desbloquejant altres personatges,
comences amb un personatge que és molt simple,
i a mesura que avances,
hi ha gent més experimentada, diguem-ne.
També hi ha unes monedes que pots anar agafant,
i pots comprar equipament, també, per aquest senyor,
i bé, no sé, a mi m'ha encantat, la veritat.
Val molt la pena jugar-hi amb els auriculars posats.
Perquè la música és... És fabulosa.
Realment és veritat que serveix per... Desconnectar.
Però demana molt de temps, aquest joc, o no?
No, perquè les partides són curtetes.
A no ser que triguis molt a caure, que pot ser,
perquè també hi ha pantalles que et demana
uns quilòmetres determinats.
Molt bé. Aquesta és la musiqueta, eh?
Has vist? És com... Molt èpica.
Exacte, és la paraula, eh?
A més, és una espècie com de snowboard, no?
Però no és neu, només.
No, no, no. Són deserts, hi ha pluja, hi ha vent,
va canviant la climatologia,
i la música va acompanyant aquests canvis.
I els colors.
M'han encantat els colors ocres, els lil·les, no sé...
Tot plegat és com molt idíl·lic.
Qui l'ha fet, aquest joc? És gratuït, no?
És gratuït, sí que pots anar fent pagaments,
si no te'n surts amb segons quins nivells.
És de Noodlecake Studios. Molt bé.
I bé, molt recomanable, m'he agradat molt.
Doncs molt bé, ens agrada que vagis enganxant cada vegada,
jocs més... doncs no sé, que a més, són molt diferents cadascun.
Intento que siguin diferents ja per experiència pròpia
i per explicar coses noves, també.
Hauré d'introduir-me en segons quins mons que encara no he tocat.
Pensa que el mòbil de l'LT, els penguins, el del jardí,
el de l'arquero, i ara té, també, aquest de l'Alto's Odyssey.
Sí, sí. Doncs mira, ara, si de cas,
podem també saber què en pensa l'Oriol Dalmau,
perquè ell, aquesta setmana,
ha estat jugant al joc oficial dels Jocs Olímpics de Tòquio
de l'any vinent.
Queda molt poc temps per aquests Jocs Olímpics,
que en tinc moltes ganes.
I no sé, fem això com fem amb l'Star.
Anem a connectar amb ell, escoltem-lo,
i també veiem-lo, si ho feu, per YouTube.
Hola. Konnichiwa.
Sònic Jocs Olímpics 2020.
Màrio i Sònic, sempre. Sempre és Màrio i Sònic.
És com l'enònima carn.
Aquí no s'intercanvia mai l'ordre.
És més important Màrio que Sònic.
Pel meu corassao és més important Sònic.
De fet, ho dic perquè és que hi ha uns quants d'aquest joc.
Hi ha a Rio 2016, Màrio i Sònic,
hi ha a Londres 2012, Màrio i Sònic,
a Beijing 2008, Màrio i Sònic, també,
i a Atenes 2004, no, aquest no era ni Màrio ni Sònic,
però... coi...
Ja sabeu quina mena de joc estem parlant,
és allò de pulsar, pulsar botones molt ràpid, taca-taca-taca,
per fer un determinat minijoc olímpic, no?
Això està inventat des de fa a la tira d'anys, no?,
des de Nintendo Nes, aquell Track and Field,
o jo què sé, o California Games,
és el mateix rotllo, aquell 88 Games Arcade,
és una fórmula que està molt inventada.
Per si no coneixeu aquesta mena de jocs,
és un joc de jocs casual.
Més casual no poden ser.
Aquest joc té la mateixa profunditat
que la biblioteca de Dembele.
És, bueno, una mica un Wii Sports,
apretar botons ràpid, ràpid, ràpid, ràpid,
i on llueixen, aquesta mena de jocs?
Doncs al jugar-lo amb companyia, al jugar-lo amb col·legues,
o al jugar-lo amb familiars.
És una mica l'un o dos Switch modern de Nintendo Switch,
que té sentit, sobretot, jugar-lo acompanyat.
Ara, el fet que sigui un joc casual
i Nintendo no s'ho hagi corregut, han volgut fer les coses bé.
D'entrada, li han donat molt de contingut al joc.
Hi ha moltíssimes disciplines esportives,
i, a més a més, estan disponibles des del principi.
És a dir, no és com altres Mario i Sonic Jocs Olímpics
que havies d'anar desbloquejant diferents proves
a mesura que avançaves el joc.
Aquí està tot disponible des del primer moment,
i està bé, perquè si tu, al final,
venen uns familiars i vols jugar a piragüismo,
doncs estic... no, no està.
Ja està.
A més a més, té un afegit que és molt encertat,
i és...
Gràfics 3D actuals i mecàniques de Switch actuals
combinat amb gràfics viejunos de Nintendo NES
o de 16 bits de Mega Drive
amb mecàniques de NES i de Mega Drive.
Amb això està molt bé.
On hi pots afegir un filtre CRT
en aquesta mena de competicions viejunes, no?
Home, doncs és un afegit nostàlgic que trobo que és genial.
I a part dels propis minijocs
que suposen les pròpies proves olímpiques,
hi ha altres minijocs afegits
que no tenen a veure amb l'olimpisme.
Per exemple, córrer amb Sonic més de pressa
que el tren bala de Tòquio,
pujar amb tiles a una torre de Tòquio que no sé com es diu...
Temes de turisme de Tòquio, està molt bé.
A part hi ha com uns desbloquejables
que et van donant informació dels jocs olímpics en general.
És una mecànica que és xula, però tampoc no l'aprofiten gaire.
Hi ha informació, està bé.
I té un mode història que...
A veure, és un mode història que és més senzill...
que fotre una truita de la francesa,
però et va portant d'unes proves a les altres,
et serveix per anar combinant aquest 3D modern amb aquest 2D viejuno,
i, bueno, si jugues sol, té el seu encant.
Ara el que dèiem, eh?
A la gràcia d'aquest joc és jugar-lo
acompanyat amb col·legues o familiars.
Jo suposo que per això el treuen al Nadal,
perquè és una mica raro treure un joc de jocs olímpics al Nadal,
els jocs olímpics és una cosa com molt d'estiu,
i treure'l ara al Nadal és com...
no sé, és com vendre torrons de sotxar
amb un xiringuito del maresme a la platja, no?
No té gaire sentit.
Quins esports inclou?
Te'ls dic. Vols que te'ls digui? Te'ls dic, home.
Mira, 100 metres, 110 metres...
Un altre encert que té aquest joc.
Et permet jugar-lo rotllo uí, és a dir, fent moviments a l'aire,
o jugar-lo amb el joycon ben posadets a la switch
i sense més història, que això està molt bé.
Que venen familiars, anem a fer l'indiu,
que estàs jugant sol, venys de la feina, cansat...
No em facis ara caçar mosques in the air, m'entens?
Doncs...
Qualsevol disciplina olímpica
la puc jugar com una persona amb dignitat.
És un imprescindible de switch?
No.
Però clar, jo també entenc que ara que ve Nadal,
venen uns cosins que són uns gilipolles,
que sempre és complicat després la sobretaula,
fas quatre esports amb ells, hi-hi-ha-ha,
i això no té preus, que ja el pròxim serà París 2024,
que aleshores sí, jo posaria Sonic i Mario París 2024.
Per variar.
Molt bé, heu vist el joc que tenia...?
Us heu fixat que tenia un joc que de fet cada vegada el canvia?
Aquest quin era? Mónaco GP2.
Mónaco GP2? De cotxes?
És de motos. No?
De cotxes, perdó.
En la copa d'aquest joc del meu col·le.
La copa del teu col·le? Per favor, per favor.
Música batalleta.
Jo guanyava totes les copes. Però el col·le?
Sí, sí, de Pac-Man...
A mi no em diguis de bàsquet o karate o futbol, un negat,
però de Pac-Man, Supermónaco GP, tot això, campió del col·le.
Però el col·le, que em vol aquest col·le, no?
Tinc copes, de veritat, però una copa de campió del Mónaco GP.
El proper dia podries portar.
No es cadupti, eh? No es cadupti.
Sí, sí, la porto, la porto. Perfecte.
Guanyador videojocs, posa.
No ho pot dir tothom, això.
I la música de les batalletes.
Crec que aquesta música sonarà molt a partir d'ara.
Ostres, ens fem grans, eh?
Molt bé, doncs continuem el Generació Digital Dicat.
Generació digital.
Vosaltres sabeu que al Generació Digital
ens encanta parlar d'estudis de videojocs.
Tenim predilecció pels estudis independents petits,
perquè, mira, sempre és més fàcil, doncs, la comunicació amb ells.
Però és que avui estem molt contents
perquè ens acompanya una gran empresa de videojocs que es diu Scopely.
Scopely és una companyia nord-americana multinacional
i un dels estudis precisament està a Barcelona.
De fet, fa molt poc temps
que s'ha traslladat a unes noves oficines.
Scopely es dedica a fer jocs per mòbil
i té una comunitat de més de 125 milions de jugadors.
Scopely va ser notícia ara fa molt poc
per tancar una ronda de finançament molt important.
Aquesta operació va reforçar també
el posicionament d'aquesta empresa a Catalunya
amb la creació d'aquest centre tecnològic a Barcelona
de 2.400 metres quadrats.
L'altre dia dèiem que la retrobarcel·lona
tenia 5.000 metres quadrats.
Doncs la meitat, imagina't, Scopely, que Déu-n'hi-do,
està al districte de Sarrià-Sant Gervasi.
Per nosaltres, el tema dels diners, doncs, no n'hem parlat mai,
ens agrada parlar de jocs i d'estudis i sobretot...
No ens importa. No, ens importa el producte
i sobretot la gent que hi treballa.
I estem contents que avui ens acompanyi Luca Pibernat,
que és vicepresident de tecnologia de Scopely.
Molt benvingut al Generació Digital.
Gràcies. Gràcies per acompanyar-nos.
Quina és la tasca d'un responsable de tecnologia com tu
en una empresa com aquesta?
Quina és la teva feina?
Bueno, Scopely fa videojocs, com hem explicat,
i potser la diferència amb un estudi indi
és que el tenir un portfòli de jocs que és gran,
que és ampli,
i un munt de tecnologia que reutilitzem
d'un joc a un altre,
i això és el que jo gestiono.
Molt bé, sí, clar.
Això és una bona manera de no començar de zero
per fer un videojoc,
sinó que molta del codi imagino, dels ordinadors, etcètera.
Com has acabat tu en el sector del videojoc?
Va ser pura casualitat.
Aquí a Barcelona tenim una gran empresa,
que és Socialpoint,
que ha estat, crec, la impulsora
que aquesta ciutat sigui el que és a nivell de videojoc
en els últims, diria, cinc, sis anys,
i casualment els fundadors
estaven a classe amb mi a la universitat.
Jo anava per ser professor a la universitat,
però em van convidar a fer uns mesos amb ells.
I allà vas quedar?
De profe allà, directament?
I de profe què ensenyaves?
Ensenyava programació a la Politécnica.
Programació? Molt bé.
Jo soc programador frustrat, jo.
El nou estudi de Barcelona
el defineu com a centre tecnològic
i també serveis creatius.
Quins són aquests serveis creatius?
De fet, i fins i tot una mica més,
tenim un estudi
que està treballant un joc que encara no ha sortit
i és un títol que encara no hem anunciat
perquè sortirà probablement el 2020
i crec que és molt potent.
No es pot anunciar encara.
Ho imaginava.
Aquí podem tenir sempre l'exclusiva.
Exacte.
D'altra banda, tenim dues parts de la part més corporativa,
on són els serveis creatius que tu has mencionat,
que es tracta de...
Al final, aquests jocs els hem de marketitzar,
els hem de portar al mercat
i l'esforç de publicar un joc
és molt gran, perquè aquests jocs
surten a nivell mundial.
Necessitem assets amb imatges,
ja siguin trailers, el que sigui,
en tots els idiomes,
en tots els formats,
respectant totes les cultures.
Aquest és l'equip que gestiona aquest tipus d'assets
i crea gran part d'aquests assets a nivell global.
És a dir, que fa el material que no és videojoc
però que també es necessita per vendre aquest videojoc
a tot el món.
De fet, abans dèiem que estàveu en expansió,
en un moment d'expansió.
De fet, es nota molt perquè si vas a LinkedIn
o a diverses pàgines
es veuen ofertes de feina
que esteu buscant, talent.
És un estudi molt internacionalitzat
perquè després parlarem d'on està.
Agafeu talent de Barcelona?
Molt talent de Barcelona, sí.
Vam venir aquí el 2017 pensant que tindríem
una oficina amb deu persones.
Ara som 120.
No sé on arribarem, però fins ara...
Jo crec que Barcelona ha estat un lloc on
hem trobat un munt de talent
i ha estat molt fàcil a treure talent d'arreu d'Europa
d'una forma consistent.
On més teniu oficines?
Pel món? Sí.
L'oficina principal està a Los Ángeles,
després tenim l'oficina aquí d'Europa.
Estem obrint oficines a altres jocs del món,
la gran majoria tampoc no és una cosa que en parlem gaire.
El que sí que tenim són un munt d'estudis
amb els quals treballem a diferents països del món.
Treballem amb Brasil, Vietnam, Anglaterra, Dublín...
I hi ha molta comunicació amb aquests estudis?
Molta comunicació, sí.
Treballem de forma molt propera. Molt bé.
Hugo, ara parlem de jocs concrets,
però en un estudi com el vostre,
a banda de treure jocs,
suposo que també és molt important mantenir-los, no?
Perquè aquests jocs tenen molta vida,
duren molt de temps.
Però l'usuari deu voler que canviï una mica els jocs, no?
Sí. De fet, aquesta és una de les grans novetats
o avanços en els videojocs dels últims cinc anys.
Que ara els jocs, del moment en què es distribueixen,
estan en una versió correcta,
però a mesura que passen els anys,
aquesta versió evoluciona sense parar.
Nosaltres intentem no dir-li manteniment,
en anglès en diuen live operations.
Al final és com penseu, si obriu un McDonald's,
aquest McDonald's ha d'existir, no?
I aneu fent ofertes, i traieu nous productes...
Exactament el mateix, però per un videojoc, no?
Quan és Halloween, volem que tematitzin un Halloween,
quan és Nadal, tematitzarem Nadal.
Molt bé. Abans,
estaveu comentant una miqueta
la feina que fèieu a l'estudi,
però hi ha poder de decisió,
per exemple, proposar un videojoc?
És a dir, des de Barcelona podeu proposar...
Ei, mira, volem fer aquest videojoc?
Això també es pot plantejar?
Sí, bueno, Escoble és una empresa molt oberta en aquest nivell,
en el sentit que tots els empleats d'Escoble i el que són
tenen igual capacitat d'opinar,
i crec que han sortit grans coses de gent de Barcelona
que s'ha mogut a Los Angeles,
de gent de Barcelona que està a Barcelona,
crec que no tenim cap límit d'aquest nivell.
També és repetir el que hem dit abans,
per nosaltres Barcelona és el nostre centre tecnològic,
és a dir, la major part de tecnologia central
que es reutilitza a tots els videojocs
i per tot el portfòli està construïda a Barcelona
i es construeix des de Barcelona,
i estem continuant invertint en què,
en què aixiga,
i és una de les raons per les quals
estem aconseguint atreure un munt de talent,
perquè som una de les poques empreses
estrangeres que ha vingut aquí a muntar els centres,
i des d'aquí estem dirigint les operacions de tecnologia.
Molt bé.
Jo ara el que m'agradaria és escoltar una música,
perquè un dels vostres videojocs
m'ha fet pensar molt en el Francesc.
Sí, no?
Sí, la fanfària de la nova generació.
Exacte.
Com a dret oficial del generació digital,
a mi m'agradaria comentar un dels jocs
que ha desenvolupat Scopeli,
que és la Star Trek Fleet Command,
que va aparèixer el novembre del 2018
i ara fa molt poc ha tingut una actualització
bastant important.
Aquest és un joc d'estratègia,
és un multijugador i, a més, és en temps real.
De fet, aquest joc és molt important,
perquè és un joc que és molt important
i, de fet, aquest joc deixa molt clar
que el tema del joc en xarxa
amb altres jugadors hi aposteu realment per ell.
És un repte a nivell tecnològic
crear un joc d'aquestes característiques?
És un gran repte i és un repte...
és un repte cada dia,
perquè és un repte quan tens 10.000 usuaris,
és un repte completament nou
quan tens 100.000 usuaris
i completament nou quan tens milions d'usuaris.
Aleshores, sí, és un gran xavet per nosaltres.
I aquests ordinadors, perdona,
coses concretes, estan a la vostra empresa
o funcioneu per núvols?
Com va això?
Gairebé, en el nostre cas,
tenim aquest tipus de tecnologia en el núvol
d'una de les empreses més grans que fa això,
que es dedica a aquesta àrea,
però es pot fer de moltes formes.
No és gaire important, aquesta decisió.
És molt curiós,
perquè jo ara fa poc,
aquests dies he estat jugant a un joc de daus,
ja sí, es diu?
Ja, sí.
És molt curiós.
A mi, normalment, no jugo amb jocs
en xarxa amb altres jugadors.
És una cosa que em posa una mica nerviós,
i sobretot quan és competitiu,
i mira que és un joc tan senzill
com daus,
anar fent escales, números, etc.
Però saber que tens una persona
que qual és del Japó,
que t'estàs esperant a que tu t'ho tiris
i pensar ràpid com has de decidir,
és molt curiós.
Vosaltres esteu acostumats a aquest tipus de jocs o no?
A mi també em passa que em posa...
Jo estic molt acostumada a jugar a jocs competitius,
però sí que és veritat que aquest tipus de jocs
a mi també em posen molt nerviosa.
A mi em passa nerviosa però motiva.
Jo tinc la sensació que ja està pensant
que sóc imbècil, que havia d'haver fet una altra cosa,
i encara m'estic fent això.
Sóc molt insegura.
Ara estic pensant que el proper joc
hauria de ser algun Descobli
i experiència amb altres jugadors.
Competitiu, eh?
És a dir, les dues coses, eh?
Descobli i, a més a més, que sigui en xarxa.
Doncs sí, sí, sí, tant i tant.
Ho fem així, ella, que ja us passarem la seva crítica.
La peça, la peça, això.
No, el fet que...
Ara comentàvem que això evidentment és un repte,
però són jocs que realment necessiten de molta qualitat
perquè funcionin bé,
perquè juguen bé molta gent de tot el món, no?
Sí.
De fet, això és una mica el que també passa
en tot l'ecosistema mobile ara, no?
Sabem que l'app store està plena de videojocs.
Cada cop hi ha menys empreses
que siguin capaces de posicionar un joc
i fer-lo arribar a una audiència prou gran,
i aquest és un dels motius, no?
Perquè fer un joc innovador,
tecnologia realtime, multijugador...
Que tot això funcioni bé en una escala mundial
és molt complex
i tecnològicament és igualment complex.
Molt bé.
A veure, hem parlat del joc aquest de Star Trek, el dels Dows.
També teniu un de...
Un mundo de locos, un de Walking Dead.
O sigui, treballeu molt
amb propietats intel·lectuals molt potents.
I tinc entès que aquest nou videojoc que traureu, també.
És a dir, és part del vostre ADN?
Sí.
Com us he dit, Scopeless va fundar Los Angeles,
on hi ha una gran majoria dels propietaris
d'aquesta propietat intel·lectual.
Jo crec que és l'ADN de Scopeless
i de molts dels seus executius.
Bé, d'entendre molt bé
i de treballar molt bé les marques,
potser en altres formats.
Aquest és la seva aplicació en els videojocs.
I, si us puc dir,
que qualsevol nou joc que veieu de Scopeless
en IP és sempre més gran
fins i tot que les que tenim ara.
I jo, personalment, estic molt excitat pel que...
Què hi ha més gran que Star Trek?
És a dir, Star Wars, però ja n'hi ha molts.
Quin serà el següent joc que serà més gran que d'anterior?
Clar, perquè aquest és un altre tema, eh?
El tema de negociació amb qui sigui
que tingui aquesta marca, que també deu ser molt interessant.
Abans parlaves que sou un perfil tecnològic
i que prepareu aquests ordinadors perquè funcioni a tot el món.
Hi ha...
perfils artístics, també, a Barcelona?
Molts perfils artístics.
Sí, tenim...
Primer, en l'estudi on s'està fent un joc,
allà és... la meitat de la gent són desenvolupadors,
l'altra meitat són artistes.
Al final, un joc té una gran part de frontal
on és tota experiència d'usari,
gràfics, colors i música.
Després, a la part de Creative Services,
que mencionàvem abans,
allà també és molta part visual,
perquè tot el màrqueting ara mateix és majorment visual,
ja sigui fotos o imatges estàtiques o vídeos,
edició de vídeo i desenvolupadors gràfics.
I l'estudi, tu que ara hi treballes,
què creus que us fa diferents altres estudis?
Tu que coneixes segurament i has passat per alguns altres,
què us defineix?
Saps què passa, perdona, eh?,
des de, per exemple, jo, que no he treballat mai,
sempre he trobat aquests tipus d'empreses molt modernes,
amb una relació entre treballadors molt ben treballada.
Hi ha alguna cosa que diguis?
Mira, és que Scoubli crec que potenciem molt això,
fins i tot a la gent, eh?, no ho sé.
Jo, Scoubli, potser és l'empresa més honesta on he estat mai,
i crec que és una empresa on qualsevol treballador
que estigui disposat a invertir en la seva carrera professional
pot tenir el major creixement, diguem,
de qualsevol empresa on jo he estat, almenys.
I això es deu a que és una empresa
on la gent té un nivell de responsabilitat i d'autonomia molt alt,
i normalment la gent que és més feliç
i que té més èxits, Scoubli,
és gent que li agrada viure d'aquesta forma.
Molt bé. Per cert, un ocellet m'ha dit que...
Ara dic això, eh?,
vau inundar un Starbucks dues vegades en una setmana.
Això es pot explicar o no?
Això es pot explicar, sí, m'imagino.
I si no, doncs mira...
És una història una mica curiosa, però...
van... els principis de Mowlands...
Primer estàvem en un petit coworking space,
on hi havia deu persones.
Quan anàvem a la primera oficina vam comprar una gran nevera,
una cosa que treu gel.
Sí, home, i tant, jo sempre la he hagut de tenir, aquestes neveres.
Resulta que vam omplir la nevera de iogurts.
Vam cobrar molts iogurts, es va omplir tant que l'aire no circulava,
es va congelar el tubo,
que permet crear aquests gels,
i això va passar un divendres a les deu de la nit,
quan just no quedava ningú.
I va passar 72 hores sortint aigua d'allà.
I a sota hi havia...
És aquella oficina que teniu a Orquinaona.
Cada vegada que aneu a Orquinaona, a les Starbucks,
he de pensar que per culpa d'escoblis...
No, no, d'uns iogurts.
Sí, sí, iogurts d'escoblis, s'ha de dir tot, es va inundar.
Això dues vegades, perquè a la primera dius...
Ostres, ja, però a la segona?
Això és una cosa del directe.
Ara, és molt curiós això que expliques,
que vau començar en un co-working amb deu persones?
Sí, vam començar amb menys i tot, eren cinc persones,
que encara totes cinc sempre els dic
que no entenc com van acceptar venir aquí,
perquè totes venien de grans feines i de grans posicions,
i vam agafar un petit espai al carrer Portal de l'Àngel,
a sobre d'una botiga, el Vodafone, que hi ha allà.
Molt bé. Sí, sí, ja vam començar.
Déu-n'hi-do.
Tenim la feina dels jocs teus.
Primer tinc feina de triar el joc, eh?
Sí, és que en aquest sentit hi ha jocs, per exemple,
jo no et faria jugar amb un que és el World Wrestling Entertainment,
saps allò de... no sé com es diu aquest...
La lluita lliure. Sí, la lluita lliure aquesta,
que potser aquí, a l'estat espanyol,
o a Catalunya no està gaire...
Arralada. Sí, o popularitzada.
Són més davalls de bastons.
Sí, suposo que cada joc deu funcionar
en diferents llocs en concret, no?
Correcte, cada IP, això està molt estudiat,
perquè tenen diferents països,
on tenen diferents nivells d'audiència,
i al final el valor d'una marca depèn en gran part d'això.
Molt bé. Aquesta no l'agafaràs.
Tu abans em deies que jo t'he dit que jugava aquest dels dals,
el Yatsi, i m'has dit que jugués amb un moda...
Sí, hi ha un moda molt xulo que ha sortit ara,
que es diu Survivor, que és una combinació...
és una manera de posar en un joc casual,
com és Yatsi, la dinàmica de Fortnite,
on els jugadors es van eliminant progressivament,
i jo personalment trobo que és de les millors coses que...
O sigui...
Si et poses tan nerviós als dals,
i el Battle Royale és el teu moda!
És el teu moda!
Està molt bé, tens 100 jugadors alhora,
jugant la mateixa jugada de manera síncrona,
i tens un cert temps,
i si passes un cert nivell, et quedes si no marxes.
Per què em mires al vell? No, no, jo no, no ho sé.
Sí, ho provarem, a veure què et posa tan nerviós.
Clar, tot això ho podeu veure a temps real.
Tots aquests jugadors que estan jugant en aquells moments,
de tant en tant, mira, vaig a mirar qui està jugant,
aquí no, perquè no ho podeu saber, segurament per dades,
però les persones que en aquell moment estan jugant, etcètera,
aleshores...
És curiós, ara fa molt que no ho he fet,
et puc dir que les primeres feines que vaig tenir en aquest sector
sí que ho havia fet, mirant com la gent estava jugant en temps real.
És el gran hermano de les dades.
Sí, és veritat.
He de dir que la intenció, però és una intenció molt bona,
que a vegades, quan traiem una funcionalitat nova,
o creiem que potser és massa difícil d'usar,
el que sigui, podem fer aquests canvis en temps real i assegurar-nos...
Vides per tothom, no? Ningú passa, vides per tothom.
Per últim, Hugo,
és la setmana, cada setmana, de la Nice One,
cada setmana molt important en el món dels videojocs.
És curiós perquè a Nice One no hi ha gaires videojocs de mòbil,
de vegades penso que són dos indústries que són iguals,
però cadascuna funciona a la seva manera, no?
Sí, jo crec que això també és una cosa
que Fortnite ha canviat el concepte de plataforma, no?
De fet, Mobile sempre havia estat com el germà petit,
ara Mobile ja és el germà gran
de videojocs i d'entreteniment en general,
i crec que Fortnite ha demostrat que, en el futur,
pensar d'una plataforma a una altra és un error gravíssim,
i hem d'anar a multiplataforma i estar segurs que allà on hi hagi jugadors
poden provar els nostres jocs.
Jugues a videojocs? Jugo molt, sí.
A què jugues? A consoles?
Jo jugo a jocs de tauler i jugo molt a Overwatch.
Ah, Overwatch, molt bé. Jo he jugat amb la Gina a Overwatch,
i m'ha salvat moltes vegades.
Anava darrere meu, salvant-me tot l'estelar.
Ho feia servir Mercy, s'ha explicat tot.
I era una healer només per ell.
Hi havia tot un equip que pobres... Era un luxe, era un luxe.
Perquè era el que podíem fer. En aquella tarda era el que podíem fer.
Molt bé. I tens temps, eh?
Quan arribes a casa, encara que treballeu en videojocs,
encara tens ganes de jugar a videojocs.
Home, és que a Overwatch sempre hi ha una mica de ganes.
Sí? Home, sí, a tu no, perquè...
Però tu ho has deixat una mica, no?
Poca feina. No, no.
És que necessita de molta feina.
Moltíssimes gràcies per la visita al Generació Digital.
Estarem atents i d'aquí a poc us passarem la crítica de l'Eli
a algun d'aquests videojocs,
i sobretot la relació que ha tingut amb els jugadors.
Si m'he posat nerviosa.
T'ho he mostrat en algun moment.
O en canvi, hem de dir que l'Eli és molt competitiva,
o en canvi s'ha tornat un monstre i ens ha limitat a tots.
Exacte. És el més probable.
Doncs un capo a Bernat,
que és vicepresident de Tecnologia d'Escòpoli.
Moltíssimes gràcies i molta sort. Gràcies.
Doncs molt bé, continuem.
S'ha assegut aquí el sofà, l'Albert García,
perquè avui parlarem de música, de videojocs.
De fet, fa uns dies vam conèixer una notícia trista,
que era la mort del músic i dissenyador de so de videojocs,
Nobuyuki Onogi.
Ho has dit molt bé, ho has dit molt bé.
He respirat abans, eh?
Moria jove, als 63 anys,
sota l'Espanya, a l'Escòpoli, a l'Escòpoli.
Ho has dit molt bé, ho has dit molt bé.
He respirat abans, eh?
Moria jove, als 63 anys,
tot i que no és una de les figures més conegudes d'aquest camp,
Onogi va ser un dels pioners de la música SHIP al Japó.
I les seves melodies han quedat gravades
al cap de totes aquelles persones que van gaudir dels seus jocs.
De fet, ara ho veureu
i recordareu si realment van quedar gravades o no.
Albert, va, fes-nos un repàs de la seva obra.
Doncs, endavant, com bé deies,
però és una de les persones pioneres
que van ajudar a definir el so del videojoc
a començaments dels 80.
Per cert, el que estem sentint ara mateix...
Sí, a veure.
Uh, això és molt potent, eh?
Això no és directament d'ahir, però en el Super Smash Bros,
ja segur que estic boig per aquest videojoc,
hi ha una remescla de les músiques de l'Onogi en el tema de Gàlaga.
Anem.
El gruix de la carrera d'Onogi té lloc en els anys 80.
El gruix de la seva carrera, la seva música,
la seva composició o disseny de so.
Ell arriba en una època on estan de moda,
es posen de moda, popularitzen els xips PSG per la música,
Programable Sound Generator.
Molt bé, era una marca, com si diguéssim, no?
Era un tipus de xip dels jocs arcade...
Ah, d'acord.
...que es comença a introduir als 80
i enriqueix la música dels videojocs.
Això és clau, perquè abans d'aquests xips,
la música era molt senzilla,
un to d'aquests que no podies fer gaire música.
Ell coincideix amb l'arribada d'aquests xips
i, per tant, ja pot començar a...
Experimentar, no?
Experimentar i fer música interessant.
Teníem tres canals de sons,
en aquests tres canals havia d'encabir-se
tant la música com el so,
per tant, havien de repetir-se els músics
amb aquests tres canals, espavilar-se com podien.
Els efectes de so, de les explosions, per exemple, o el que fos.
Exacte, la música i els efectes havien d'anar tots
per als tres canals, els tres veus,
que sonaven al mateix temps.
Llavors, ell entra a Namco,
una de les companyies més pioneres dels arcades,
i el primer on col·labora, precisament,
és en el primer videojoc
que va tenir una música contínua
que sonava tota l'estona,
que era un joc de l'averint,
que era el Radix, que és un joc molt conegut de Namco.
Igualment... Era de cotxes, no?
Era de cotxes, però jo li dic que és com de l'averint,
perquè és com el Pac-Man amb un cotxe.
Sí, és veritat, és veritat.
Realment no té gaire més secret.
La música d'aquest joc no la va fer ell,
va fer la música del Pac-Man,
Antoshi Okai, que era un dissenyador de so,
però hi col·labora.
La primera música on Onogi va posar el seu segell va ser aquesta.
És l'original, no?, de la que sentíem al principi?
Exacte, és l'original de la que sentíem
al principi del remix.
El tema de Benvinguda...
M'agrada molt, eh?
M'agrada, m'agrada.
Ara està DJ Jiménez.
Sí, sí, sí.
DJ Danny.
És que la gent que segurament va jugar,
jo no vaig jugar tant a aquest joc, al Galga,
però sabeu que aquestes notes, si veu jugar-lo,
les teniu a dintre, són molt mítiques.
Estem parlant de quatre compassos
sense acompanyament,
això donava la Benvinguda al jugador.
En aquest temps participa en altres videojocs,
Warp & Warp, Bosconian, Pole Position,
aquell joc de curses tan important,
i el seu següent gran treball és a Mappy.
M'agrada molt, també, aquest, té molt ritme.
Home, està molt bé, i ha sortit una evolució.
Sí, i tant.
Això de quin any és? Al 83.
El Mappy és aquest videojoc
on el protagonista és un ratolí vestit de policia,
molt simpàtic, molt mono,
que ha de perseguir uns gats, que són uns iadregots,
i la música, com podeu veure,
ha evolucionat bastant, és molt... molt maca,
té un so molt rodó, que dic jo,
té un so com... tot i ser molt antiga, en 83,
han passat 36 anys,
doncs té un so que es deixa escoltar molt.
No és aquells microordinadors que dius...
que m'explota el cap.
I a més, té una cosa diferent,
una cosa és utilitzar els xips per utilitzar,
per realitzar un tipus de música,
potser moderna i computeritzada,
que li pugui anar bé,
i l'altra cosa és això, que està intentant imitar
una banda estil jazzístic, una miqueta,
o de piano, de piano, aquesta, com de cinema antic,
i que funciona bé, i que l'entens, i que t'agrada.
És fantàstic.
En aquesta època, alguns dels seus temes
apareixen en el primer àlbum de música de videojocs,
que es va dir a Mai, que és el Video Game Music,
primer àlbum, l'any 84.
Veieu que el tens, o no? No el tinc.
Abans comentàvem el Francesc, que hi té el número 2.
Em van sortir 3 o 4 de l'any 84 i jo tinc el número 2.
Fantàstic.
Sentim un altre joc molt conegut, que és el Metro Cross.
Recordem que això estava dins dels xips del joc,
i que només es podia escoltar quan jugaves.
Exacte, era com una música que es feia en directe.
Es reproduia la música en directe
i es creava la música en directe
amb aquests tres canals tan senzills.
L'any 85, Metro Cross, és un joc de...
Hem d'anar esquivant uns barils.
És molt interessant, és molt bonic, visualment.
I té aquest estil de jazz, rock time, aquest estil de música,
que queda molt bé.
I ell, l'any 85, dius que marxa de Namco.
Exacte, marxa de Namco,
i, entre altres coses,
funda un segell discogràfic que s'espacialitzarà
en l'edició de música
en edició d'àlbums de música de videojocs,
cosa que és molt interessant.
Però segueix col·laborant amb companyies,
especialment amb Namco,
i crea la música per diversos jocs,
i en traïs un de cotxes que es diu Family Circuit per la NES.
És molt alegre, és molt Nintendo, aquest senyor, sense ser-ho, eh?
Però bé, eh?
A més, aquesta època en la qual un joc de conducció
es permetia tenir una música com aquesta.
És veritat, ara és rock, no?
És una mica com agafo la família, la foto al cotxe, no?
I anem de viatge a la platja.
Exacte, amb el canari i tal.
Family Circuit era el nom d'aquest videojoc de cotxes
que es veia des de dalt, veies el circuit,
un cotxe de Fórmula 1 molt curiós.
També, doncs, en aquesta temporada,
col·labora amb altres creadors de videojocs,
però després, l'any 94, abandona Namco,
i bueno, abandona la indústria als videojocs,
i, si us sembla, acallem amb un últim tema.
Aquest no em sona, veus?
Aquesta és el final del Gàlaga, quan t'han matat, em sembla,
i has d'introduir el tema.
Recordem que és el joc, ara tens les teves esquenes,
que és el de les mosques,
però que era com una evolució del Galàxia.
El Galàxia, exacte, que mateix té esmenya de Space Invaders.
Exacte.
I després d'aquest tema, per acabar,
aquest espai dedicat a Onogi, aquest compositor que he descobert,
així que Albert, merci per proposar-me el tema,
ha sigut molt interessant, aquesta investigació,
i, doncs, ell, el 94, abandona la indústria als videojocs,
des de llavors no hem sapigut gaire cosa d'ell,
però sabem que aquest mateix any
s'ha editat un videojoc d'aquests no oficials per la Mega Drive,
que es diu 16-bit Rhythm Land,
el país del ritme de 16 bits per Mega Drive,
encara hi ha unitats, ho vaig mirar ahir.
Molt bé.
I ell posa una de les cançons d'aquest videojoc,
que no he pogut aconseguir perquè no estan pujades enlloc,
però si esteu-hi molt interessats, aquí té la seva música.
I agrair un article de l'Edgar Fuentes, de la web Vandal,
on precisament arran de la trista notícia
de la mort d'aquest dissenyador de so,
ha fet un article molt interessant
que us recomano llegir, que és,
No voy Uki Onogi, herencia inmortal.
Molt bé, i ara, ràpidament, explica'm què és el que ara et passo,
que és una careta d'aquí.
Aquest matí els experts és en Hideo Kojima.
Sí, oi?
El creador de Metal Gear, el Dr. Stranding,
que ens hem posat tots per parlar d'ahir,
les caretes d'en Hideo Kojima.
Fa molt de ràdio, sobretot, posar-se una careta.
Home, ara tenim aquí radiovisió.
Sí, la radiovisió sí, però la veu et queda una mica així, no?
Bueno, però mira l'Albert.
Està molt guapo, ha millorat.
Fa cara de bona persona, el Hideo Kojima.
Jo penso que sí.
Doncs moltíssimes gràcies per aquesta descoberta.
I tant.
Generació digital amb Albert Murillo.
Cada divendres a dos quarts d'onze de la nit a i cat.
Doncs canviem de registre.
El 24 de gener d'aquest 2020 surt Commandos 2 HD Remastered.
I si ho volem, en un pack o per separat,
amb Pretorians HD Remastered, un joc històric,
però que per la gent que no ho sapiga, de què va el Commandos 2?
Doncs a Commandos 2 HD Remastered, i també a l'original,
prenem el control d'un grup de soldats aliats
que han d'infiltrar-se en un territori enemic
en una sèrie de missions ambientades a la Segona Guerra Mundial,
recolzant-se bàsicament en diverses classes d'unitats
que tenen habilitats diferents,
com el sigil, com a principal objectiu.
Per qui no ho sapiga, què va significar el Commandos fa tants anys?
Doncs a veure, jo no soc la àvia Batalletes d'aquesta taula,
però intentaré fer allò d'una aproximació.
Commandos és una sèrie de videojocs de tàctica en temps real,
que se'n diu RTT.
La seva primera versió, Commandos Behind the Enemy Lines,
va sortir al mercat el 31 de juliol de 1998,
i va ser desenvolupada per l'empresa espanyola Piro Studios,
i publicada per Aidos.
M'ha marcat un abans i un després dels jocs d'estratègia militar.
És a dir, va ser molt històrica,
i quan parlem de Commandos parlem d'una saga clàssica.
Hem aconseguit parlar amb Gonçodo Suárez,
que és el creador de la saga,
que ens ha explicat què ha suposat per ell
que els seus jocs segueixin reeditant-se avui en dia encara.
¿Qué supone para un creador que te redite en un juego como Commandos?
Claramente es de las mayores gratificaciones.
Hay dos cosas que son fundamentales en un creador.
Una es que el jugador entre en una intensidad de relación
con el juego notable,
y la otra es que el jugador tenga la ojevidad,
que entre en un clásico atemporal.
Eso, en el caso de Commandos,
que además con el tiempo se ha visto que ha creado
como una especie de línea de desarrollo y diseño,
pues es enormemente gratificante.
Incluso cuando sacan secuelas,
o sacan juegos como los ninis, los alemanes,
que hicieron el juego de los omurais,
también son elementos que siempre revivifican
el que ha arraigado en el ADN de los videojuegos a nivel mundial.
Es també en les imatges del joc,
i realment estava molt ben fet, aquest joc.
Sí, penseu que us he posat un vídeo
que és una evolució una mica dels diferents Commandos,
perquè es vegi exactament com han anat passant les imatges
d'aquest primer joc de l'any 98.
Estem veient ara el del 2001 i anirem passant.
Mira, mira, més té àudio i tot.
Doncs, i com que quedar-nos amb la veu d'un creador és genial,
però al final qui juga i dona vida als videojocs són els usuaris,
i hem volgut parlar amb un superfan de la saga,
que més el coneixereu tots perquè la gent famosa que surt per la tele
i que parla per la ràdio també juga a videojocs,
que és el periodista, humorista i locutor Antonio Castello.
Me flipa el videojuego Commandos de toda la vida,
por las mecánicas, porque creo que en su día fueron muy novedosas,
los personajes me encantaban,
y la experiencia me hacía sentir como una estratega increíble,
que yo era un chaval que llegara a descifrar cada pantalla
y que me saliese bien, no sé,
creo que tenía el punto justo de dificultad y estaba muy bien.
Te retaba a ti mismo, pero no era muy difícil, sobre todo al principio.
No sé, me engancho un montón y dediqué un montón de horas.
Luego también porque jugué a Commandos,
era una adolescente y vivía en un cuartel,
con lo cual creo que es una experiencia extra
que nadie ha tenido, que es jugar a Commandos
desde un sitio donde había Commandos.
Això realment deu ser molt especial.
I deia que sortia i els veia allà després de jugar.
Això és trampa, sempre pots demanar ajuda professional.
A veure, la infància, penseu que la va passar...
a l'Hospital Militar de València, perquè ell és de València,
perquè el seu pare era militar.
I com que el tema era una mica poc familiar,
el seu pare els hi va comprar a la família,
a la parabòlica, a l'internet, a l'ordinador, no?,
per totes les possibilitats tecnològiques
que els hi donaven al sistema
per poder escapar-se d'aquest hospital militar.
I on s'escapava? A Commandos, un joc militar.
Clar, clar, directament.
I aquest joc on el podem trobar?
No el podeu trobar encara, sortirà el 24 de gener per PC.
Però si esperem una miqueta més,
fins a la primavera el tindrem per PlayStation 4,
per la Xbox One i la Nintendo Switch.
Doncs res, moment per fer una mica de resum...
que he passat a les xarxes aquesta setmana.
Ja sé que no t'agrada parlar-ne,
però tots els nostres uients estan esperant el Black Friday.
Perdoneu, però m'he fet un fart
d'avorrar missatges d'espam del grup de Telegram.
S'ha de dir, però és que era ingestionable.
I, a més, molts d'aquests missatges tenen links
que són com de pagar.
O sigui, que quan compres a través d'aquest link
estàs subvencionant certes coses que potser...
Bé, és a dir, hi ha maneres de fer-ho, eh?
Doncs mira, a mi el que m'ha agradat
és que cadascú ha estat esperant les seves coses.
Està bé, això. La Laura està esperant
que es facin ofertes a la botiga de Lego
per comprar un duplo de la granja al seu nebot.
El Sarafili Teres espera comprar unes sabates amb Coretex.
El Jordi Pimponja diu que ja s'ha comprat un joc,
la Spider-Man, per 20 euros.
En Guillem Lloret està esperant que baixi la Nintendo Switch Lite.
I no sé, vosaltres no sé si esteu esperant alguna cosa.
Jo no. Comprar menys.
És a dir, l'Albert vol despendre's de coses.
Jo no és que vulgui despendre'm de coses,
però crec que no necessito una excusa del Black Friday per comprar.
Moltes vegades penso que si comprem a menys preu
és perquè... Per alguna cosa serà.
Tinc conseqüències que potser no ens hauria de faltar.
És molt curiós, perquè el Roc Maseguer l'altre dia comentava
que hi havia una bona oferta d'una Xbox...
O el digital. Exacte.
Sí, sí, però clar, ell deia... 99 euros.
Et durarà un any, jo li deia, per durar un any,
perquè sortirà la nova. No, et durarà més.
Ho pot durar el que vulgui. El que tu vulguis, exacte.
Després, més notícies relacionades amb el doblatge en català.
En Jan Intervenció en rebent ens explica
que ha arribat la primera pel·lícula doblada al català a Netflix.
Es tracta de Sakura, la caçadora de cartes,
i ja es pot veure a la plataforma.
És notícia per això, perquè és la primera doblada al català.
Molt bé, això està interessant.
Jo crec que tots hauríem de posar-ho al Netflix,
perquè Netflix té les dades i hauria de veure que Catalunya
vol veure aquest tipus de continguts en català.
Molt bé, molt bé.
Gràcies al grup de Telegram.
El David Navarrete ens parlava d'una sèrie que es diu Hernán,
que és per Amazon, que ja es pot veure.
Ell deia que patia per si era massa parcial.
Parla de la vida d'Hernan Cortés, del senyor conquistador, diguem-ne.
I diu que la gran sorpresa és que han apostat molt
per les llengües indígenes.
Diu que era complicat fer una sèrie sobre la invasió d'Amèrica
i va la dir que han fet molt bona feina.
A més a més, també explica que és una sèrie molt cruenta,
que no s'amaguen de res, que és bastant realista, teòricament.
No ho sabrem mai.
Que us toca aníval. Sí.
Una mica. Sí, però bé.
Et diu que està molt ben feta
i que està molt bé el tema de les llengües indígenes,
que diu que hi ha mexicans que no hauran sentit parlar mai
en la seva pròpia llengua fins que no ha arribat a aquesta sèrie.
Roger Vimpam també deia alguna cosa.
Doncs sí, deia que a la part de l'idioma li semblava bé,
però que a ell li interessava
que no volguessin netejar la imatge que fos una sèrie realista.
I el que diu el David és que sí,
que realment creu que s'assenyeix bastant al que va passar.
Molt bé, i finalment el David de Barrete.
Doncs sí.
Es deia precisament això.
Perfecte, doncs molt bé, ja ho sabeu.
Telegram tenim un grup que va creixent dia a dia
i que és el lloc on primer expliquem
coses relacionades amb el generació digital.
Per entrar és telegram.me barra generació digital.
El generació digital, AICAT, es juga en mode expert.
Aquesta música li encanta el francès,
una ciutat rural amb aires de western
durant els temps de la depressió,
una partida de pòquer que pot solucionar-te la vida.
I com mana la tradició,
una ànima jugada a les cartes
que acaba amb mans d'un ésser místic
que et fa una proposta inusual.
Doncs aquest és el plantejament,
la premissa de Where the water tastes like wine.
Un lloc que aposa d'arrellar una traducció oral
i l'encant de la narració
i que ens proposa viatjar pels Estats Units
en forma d'una mena d'escaleta ran,
recollint històries populars.
Quan tinguem prou històries,
recuperarem la nostra vida?
No ho sabem.
El que sembla és que haurem d'alguna manera
ampliat els nostres oritons culturals.
Durant aquest viatge estarem sempre acompanyats
per una magnífica banda sonora, Albert.
És que m'encanta.
Estil folk que realment brilla amb llum pròpia
el que són les veus.
Us demano a la dona
si podeu acompanyar-la a una taula pública.
Ho podeu fer.
És bonic a fora, oi?
Els ulls d'ella són bonics,
dins del mar.
Deus potents, eh?
A més, com heu pogut escoltar, aquesta és la veu del narrador,
que sempre, el seu un joc basat en història,
sempre tenim un narrador.
Un narrador que ens està explicant
alguna història, alguna cosa que passa.
I aquí parlava d'una noia.
La veritat és que no tenen un gran joc de veus.
No entra aquí diversos actors posant-les diverses veus.
La persona que t'està explicant la història
amb la seva pròpia veu, si fa d'home, fa d'home,
si fa de nen, fa de nen, i si fa de noia, fa de noia.
Per tant, imposta una miqueta la veu,
just perquè segueixi sent ell,
però saps que està fent un personatge.
Què és el que farien qualsevol de nosaltres
si li estiguessin explicant una història a algú que tenim davant?
Això em recorda molt els audiolibres llegits per una persona
i que després canvia una mica l'entonació
perquè tu vegis que canvia, per exemple, el personatge.
La veritat és que a mi el que m'ha semblat és que això,
que estàvem dins d'una mena com de...
de radionovela o de sèrie l'antic.
Ens agrada molt, a tots, eh?
És un moment al cap, eh?
Aquest és un d'aquells jocs que almenys el trobareu estim.
Si hi ha el DLC de la banda sonora, agafeu-lo.
I tant, de fet, hi ha una oferta,
hi ha una oferta en aquests moments
amb la banda sonora.
Com es juga un joc de veu?
Un joc així. Quin és el component de jugabilitat?
Doncs mira, us heu d'imaginar que esteu en una mena de barreja
entre Tom Sawyer i el raïm de l'aire, d'acord?
Quin és matx que us ve al cap? Doncs rodamons.
Gent en pesa per la pobresa viatjar pels Estats Units,
trobant-se, parlant, agafant el tren d'amagat, no?
I viatjant, doncs, pel país.
Això és el que ens trobarem en el mapa
de Where the water tastes like wine.
Cada cop que passem per un punt especial,
que trobareu marcat, ens apareixerà una nova història.
L'escoltarem i formarà part del nostre...
de la nostra bossa d'històries.
Nosaltres el que haurem de fer és decidir si aquella història...
té un punt romàntic, d'acció, humorístic...
i en certs moments trobarem una mena com de focs de camp,
i allà ens trobarem amb un altre personatge.
I aquest personatge ens explicarà històries de la seva vida
i ens demanarà que li expliquem històries nosaltres.
Com? En aquests moments tindria ganes d'alguna cosa divertida.
Llavors, tu has de mirar.
Quines de les que jo tinc crec que són divertides.
Aquesta. I tu li expliques aquesta.
I si a ell li agrada, es va obrint una mena de marcador.
Quan aquest marcador arribi a dalt de tot,
perquè aquestes persones te les pots anar trobant...
diverses vegades repetidament,
i aconsegueixes obrir a dalt de tot,
ell t'explicarà una història autèntica,
perquè la premissa és una miqueta que...
les històries totes són una miqueta falses.
Aquest és un país que s'ha creat sobre històries falses.
Petites històries que es van fent grans...
De fet, tu vas trobant la mateixa història...
que vas trobar al començament del joc,
més endavant la pots tornar a sentir...
Fricada, augmentada,
la persona que va robar d'una botiga,
el nen que va robar un carmel d'una botiga,
tres històries més endavant, resulta que és una banda de trecadors...
que van saltar a aquella botiga amb tres morts...
La llegenda urbana com es va crear, no?
I això és genial.
Per últim, quina mena de històries són les que recull?
Doncs són històries contes, històries apòcrafes,
llegendes urbàniques de l'Amèrica dels anys 30.
He estat llegint per fòrums,
i americans que han jugat a aquest joc,
molts d'ells reconeixen històries.
Per exemple, una història molt popular,
que també sortia a 12 monos,
sobre la història d'un nen que caia en un pou
i es mobilitzava tot de gent per anar-lo a salvar,
i resulta que el nen no estava en el pou,
el nen estava amagat en un lloc, va veure tant de merda...
i va dir, hòstia, si surto ara de la cargo!
I es va amagar i no va sortir, i tot el país va estar pendent.
Aquestes són la mena d'històries,
històries que en molts casos tenen una base real.
Moltes gràcies per participar en aquesta edició d'avui
del Generació Digital.
Molt bon cap de setmana.
Gràcies. No marxeu, no marxeu.
Eli, recordem el tema del programa Obert al públic.
Obert al públic, dia 19 de desembre, a les 4 de la tarda,
farem programa Obert al públic.
Tenim ja poquetes cadires, ja tenim gent que ens ha escrit...
al generaciodigital.cat,
a l'escenari de l'1 d'octubre,
a l'escenari de l'1 d'octubre,
a l'escenari de l'1 d'octubre,
a l'escenari de l'1 d'octubre,
a l'escenari de l'1 d'octubre,
qui té seguitHere droughtalada.cat i xarxa.ch,
qui té seguitHere droughtalada.cat,
qui té seguitHere droughtalada.ch,
i crossing on.
Berkman.
Berkman.
A這個 hora,
a esta hora,
estamos aquí
al茶...
En una vez que parts amusic y saz imágenes de la música
Tenim també el JASDEM 2020 i tenim un joc de desenvolupament de videojocs també, perquè, escolta, qui s'hi posi, necessita els seus propis jocs.
Doncs escolta, amb el control tècnic amb Dan Jiménez, redivisió de Lluís Armengol i assessorament lingüístic de Mercè Pastó,
pot seguir-nos al Telegram, a Twitter, a Facebook, a Twitch, a Instagram, a iCat.cat, a RGD i als podcast de Spotify, sobretot també per YouTube.
Aquesta setmana ha sortit per a PlayStation 4 Chris, és la musiqueta que estem sonant de fons,
està d'enhorabona, perquè els jocs dels amics de Noma d'Estudio surten amb una nova consola
i és el moment perfecte per escoltar la música que hi va posar la formació Berenist.
Adéu-siau, adeu a tothom.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.