I cap, la Ràdio Inquieta.
Generació digital amb Albert Murillo.
Benvinguts al Generació Digital.
Aquesta és l'edició número 949.
I avui parlarem de l'údica del videojoc Wind Bone,
de videojocs tranquils,
o perquè ens entenguem tothom,
totes les generacions, videojocs chill.
També parlarem d'un videojoc que es defineix com
hi ha alguna cosa més terrorífica que un fascista.
Això ens ha animat a parlar de Rojo,
Spanish Horror Experience.
També parlarem dels videojocs que apareixen aquesta setmana
i escoltarem amb atenció una nova masterclass de l'Star.
Salutacions, Elisabeth Sánchez, com estàs?
Molt bé.
I l'Star des de Tarragona, com va tot?
Fantàsticament bé, com sempre.
Nani Jiménez porta el control del programa a l'Studidors.
Tot correcte? Perfecte.
Per cert, qui t'acompanya avui, l'Star, per aquí?
L'Albert Cots.
Molt bé.
Doncs salutacions a l'Albert Cots.
Has descarregat Generació Digital.
Mira, vull començar la Gina, aquesta setmana,
amb una pregunta que s'ha exagerat a la xarxa una miqueta.
I preguntava si els seus seguidors
creien que el Paraulògic o el World eren videojocs o no.
Era una pregunta senzilla.
I s'ha generat una discussió, penso que maca.
Què en penseu?
El Paraulògic és un videojoc?
Home, videojoc és, no?
Jo penso que sí.
De quin tipus és?
Podríem parlar-ne, però videojoc és.
Jo també ho crec.
S'ha de començar, què en penses?
Si no fos un videojoc,
quina paraula li posaríem?
Aquí està el tema.
Anem a una cosa més universal.
A veure, curling és un esport.
Escacs és un esport.
Judo és un esport.
És que parable a futbol, a futbol americà,
al rugby, a curses de muntanya...
Clar, són esports perquè no hi ha una altra forma de definir-ho.
Que ho dius enfadat, una mica?
No, però és allò que, clar,
és un esport que és un esport que és un esport que és un esport.
No ho són, home.
Per la paraula, si és un joc, de vídeo.
És un videojoc, exacte.
Però és que no hi ha una altra alternativa.
Si no és un videojoc, què és?
Un sudoku de mòbil és un videojoc, també.
Jo també ho crec.
Un concursgram, una sopa de lletres, un pússle...
Hauríem d'agafar aquesta cosa que has tret tu
que si els escacs és un esport o no.
També, també.
Ho li hem posat.
És un esport que és un esport que és un esport que és un esport.
És un esport que és un esport que és un esport que és un esport.
I ho has tret tu que si els escacs és un esport o no.
També, també.
El volíem posar a les olimpiades, eh?
Volíem posar-lo a les olimpiades.
Era una cosa que...
Home, és un esport.
Home, hi ha una competició.
Val que físic no hi ha gaire.
Curling tampoc de físic diguéssim no n'hi ha gaire.
És clar, és allò que ho és, no ho és.
I si no ho és, per què no ho és?
Ens hauríem d'inventar noves paraules
per aquestes altres disciplines.
Exacte.
També llegir, escoltar i veure a l'Húdica.
En parlarem, de l'Húdica, en el programa d'avui.
Ben trobat, el Generació Digital, Jan.
Moltes gràcies, Albert.
Mira, recordo que quan ho va comentar la Gina
vas fer un tuit, tu, que em va fer molta gràcia.
Els recordes o no, què li deies?
Sí que em fa gràcia. És trist, eh?, però em fa gràcia.
A veure, jo crec que si no podem dir
que un fanàtic del Wurdel o del Paraulògic
ha estat en pes per la seva passió videolúdica
a cometre un assassinat,
si aquest titular no el podem imaginar,
llavors no és un videojoc.
És així, eh?
I portem unes setmanes amb aquest tema que deu ni no, eh?
Jo ho vaig tractar l'únic que en un article últim no fa gaire.
Era titulat allò de la raó de tots els mals,
perquè és que sembla que com a videojugadors
siguem una colla de delinqüents.
No ho sé, abans el posaven al quiixot...
Tindria un escopet a casa, és l'un de menys.
Clar, no, aquesta és bona.
És una cosa que no...
És llegir un llibre i jugar a videojocs.
Això ens fa assassins a tots.
Aquests xiquets arriben a llegir la Bíblia
i que deuen s'agafi confessats.
Abans deien que el quiixot es tornava boig
pel culpa de l'influx dels llibres de cavalleria,
doncs no sé què passa amb els videojocs, que són pitjor.
Elí, estem a Twitch i ens sembla que comenten alguna cosa, no?
Sí, avui els ullens comenten coses des d'abans de començar el programa.
Sobre si el Paraulògic és un joc o no és un videojoc,
en Camencers diu que per ell és un passatemps.
Si ho posen en paper, aquesta seria la seva definició, no?
I el Morferi diu que sigui un joc,
requereix que hi hagi un component d'exart, potser, que sigui un joc.
I en Camencers contesta, però, el sudoku, si és en paper
i si és a l'ordinador, canvia.
Clar, aquí està.
És interessant, i és el que m'ha agradat,
el tema que ens hem d'inventar més paraules, potser.
Molt bé, els ullens que estan a twitch.tv barra generació digital,
moltes gràcies per ser-hi.
Els qui ens estan escoltant per l'IFM,
que sapigueu que els dijous, quan són dos quarts a quatre,
podeu veure com fem el programa.
De fet, podeu veure el tècnic, com està treballant,
com fins i tot ens diu coses internes.
No som streamers, som gent de ràdio que ensenya com fa la ràdio.
Però estem molt contents que participeu,
perquè és una manera de poder fer el programa una miqueta més amè
i que, a més, la vostra opinió pugui sortir en el programa.
Molt bé, doncs continuem amb el generació digital.
I res, un repàs de tres videojocs d'aquesta setmana surten
i crec que poden ser interessants si no coneixeu de què van.
Els teus amics estan connectats al generació digital.
Doncs sí, anem als videojocs que apareixen aquesta setmana
i comencem amb el de King of Fighters XV.
Aquest és un joc que feia bastant de temps que, diguéssim,
havia de sortir, però la pandèmia, diguéssim que l'ha retressat.
Doncs sí, la pandèmia ha fet l'esfera molt llarga
a molts amants dels videojocs de lluita.
El de King of Fighters XV està desenvolupat i distribuït per SNK,
els mateixos que l'any 1994 van fer debutar aquesta anissaga de lluita
i que ara, 6 anys després del darrer títol,
arriba amb una experiència en xarxa
que els que l'han pogut jugar critiquen molt positivament.
39 personatges i la continuació del mode història del darrer títol.
Molt bé, aquest de King of Fighters XV
apareix per Play 4, 5, Xbox Series i Windows PC.
El títol està recomanat per majors de 16 anys
i aquest penso que serà un videojoc, no sé si en venceu vosaltres,
que veurem molt a Twitch,
perquè amb el tema aquest del joc en xarxa...
El trobo a faltar, que hi hagi jocs de lluita
que ho petin de debò a Twitch.
Jo soc bastant de jocs de lluita i molt menys d'estratègia.
Doncs un títol com aquest, que és un històric
de les màquines recreatives i de les timbes virtuals i presencials,
jo celebraré que es converteixin.
A més, té una música puja-puja, Dani,
amb una música d'aquesta que li agrada a l'Starr.
Sí o no, t'agrada a l'Starr, aquesta música?
Aquesta ja és una mica massa modern per mi, li falta guitarra.
Per mi li falta guitarra, més platillo.
És veritat, és veritat.
Ara que comentaves, la gent de BCN Fighters,
que es connecten gairebé cada nit,
allà sí que juguen i comenten moltes coses
relacionades amb aquest tipus de jocs,
que ja has d'estar posat, si no, no te sabentes el que diuen.
Realment, has de ser molt avançat com a jugador
i a més has d'entendre que no n'hi ha prou.
Abans d'entrar a l'Starr, estàvem parlant del futbol, doncs...
Sí, exacte.
No n'hi ha prou, de tocar-la una mica.
No, no.
De prem els botons, allò, sense saber què fas, vull dir, no.
Aquesta setmana també surt a l'Horizon Forbidden West.
És un dels videojocs més esperats per la consola de Sony,
on portem el control de la caçadora de màquines
del món Horizon, que s'esvaeix sense saber-ne el per què.
Només ella sembla ser que podrà descobrir el per què
i portar l'equilibri en aquest univers.
Francesc Xavier Blasco l'està jugant en aquests moments
i la setmana vinent ens el comentarà.
A més, ho està fent, m'ho va dir.
O sigui, li vam passar el codi del joc,
perquè ens la van enviar la gent de Sony,
i va dir perfecte, estic jugant a la primera part
i estic a punt d'acabar-la.
Quina meravella acabar i després poder jugar en aquest següent.
Vull dir que molt bé.
Molt bé, sí.
Doncs Horizon Forbidden West apareix per la PlayStation 4
i per la 5, i està recomanat per majors de 16 anys.
Tens la Play 5, Jan?
Jo l'he tastada, però no la tinc encara.
I, de fet, no tinc gaire pressa.
Ja, sí, és veritat.
També tinc el recurs d'aprovar-la perquè tinc contactes,
però a hores d'ara no tinc gaire pressa,
i d'això en podríem parlar, eh?
I tant.
Els processadors.
És d'aquells moviments de la indústria
que no ha estat secundat per la realitat.
És veritat.
Hi ha molta gent que sí que té pressa
i que s'està desesperant, sobretot gent jove,
que vol la consola i no pot, no la pot comprar.
Molt bé, doncs el que dèiem, aquest títol ja ha aparegut,
pot jugar per la 4 o per la 5,
i bé, és un d'aquells jocs potents d'aquest any
per a aquesta plataforma.
I per últim us parlem de l'Assassin's Creed
de Ezio Collection.
Després del llançament per consoles d'aquest Assassin's Creed,
arriba ara per la Nintendo Switch.
Recordem que aquest Assassin's Creed de Ezio Collection
és la nissaga completa del mestre Ezio Auditore de Firenze,
amb els títols Assassin's Creed II, Assassin's Creed La Hermandat
i Assassin's Creed Revelations.
Exacte, aquest compendi de títols d'Assassin's Creed
d'Ezio Collection apareix ara per la Nintendo Switch
i està recomanat per majors de 18 anys.
I ara, no sé si hi ha algun comentari de Twitch, no?
No encara.
Doncs coneixem quin és el teu videojoc,
el que has jugat aquesta setmana, que ha estat sorprenent.
De fet, la gent que ens pugui veure a través de Twitch
veurà tu i, a més, una pantalleta que...
Ara, ara.
Sí, és que està al revés.
Una pantalla que és el joc que has jugat,
que és un joc de naus.
Exactament, és de naus.
I mira, he triat aquest joc aquesta setmana
perquè, mira, te'n recordes que la setmana passada vaig dir
que tu t'havies canviat el mòbil i jo no,
perquè no havia arreglat la pantalla?
Doncs 3D després va tornar a petar la pantalla
i em vaig haver de canviar el mòbil.
Molt bé.
Aleshores, he jugat a un dels jocs que ja he pre-instal·lat,
que no ho faig mai perquè em fa com mandra,
però aquest iaire hi vaig pensar els teus de naus,
no hi jugo mai, vaig a veure de què va.
Doncs el joc es diu Death Cital
i, escolta, m'ha agradat molt.
M'ha agradat molt, sí, senyor.
És un joc de naus, eh?
És un joc de naus tal qual, d'aquesta que vas avançant
i has de matar a tots els enemics que se't posen per davant,
però el tema és que és molt addictiu,
perquè, si tu corres,
pots acabar convertint-te en un veritable rei de la galàxia.
Molt bé.
Sí, la gràcia del joc és que els enemics són estructures
geomètriques que simulen la pols espacial solidificada,
van apareixent de manera constant
i cada figura d'aquesta geomètrica conté un número,
potser molt baixet o molt alt.
Aquest número va decreixent a mida que tu vas disparant.
És a dir, pots saber quants disparts
li has de fer a cada enemic per acabar destruint-lo.
D'acord, molt bé.
Això tu has de gestionar una miqueta,
perquè aquest pols estelar se't va apropant,
i si veus que encara et queden moltes bales per donar-li,
has d'intentar canviar de rom,
perquè no t'acabi donant abans que li...
Molt bé, sí, sí.
Hi ha una mica d'estratègia, aquí, també.
Sí, no és una gran estratègia, però sí que has d'anar gestionant una mica.
Aleshores, comences amb una nau molt senzilla,
que només dispara un tret darrere de l'altre,
i els enemics també van sortint de tant en tant.
Els enemics també van sortint de tant en tant.
Enemics que és pols, eh?
És aquesta pols que està com una figura geomètrica.
Molt bé.
A mesura que avances la partida,
els enemics, evidentment, apareixen més ràpid,
cada cop més ràpid i més,
i has de disparar-los més número de vegades per destruir-los.
D'acord.
Si al principi només són cinc trets, cada vegada més, fins a 200, 300...
Molt bé.
La cosa es posa bastant frenètica.
Aleshores, a la vegada que van apareixent,
que vas matant aquests enemics,
hi ha unes recompenses que tu has de ser àgil
i t'has d'apropar per agafar-les,
i d'aquesta manera pots anar millorant les teves armes.
i d'aquesta manera pots anar millorant les teves armes.
Si comences disparant un cop darrere de l'altre,
doncs acabes disparant una mà de bales i de làssers
i de coses que allò es transformen en focs artificials,
que és el que et posa, doncs, encara més nerviós.
que és el que et posa, doncs, encara més nerviós.
Sí, però és quan ho menges una miqueta,
al veure tot aquell caos visual, mola, també, no?
No, mola, i a més a més et poses en el paper
i et creus allò al rei de l'univers.
A més, els efectes estem escoltant.
El Dani els ha posat... És això?
Escolta tota l'estona, eh? Sí, senyor.
Sí, sí, tota l'estona. Perfecte.
Què més? A mesura que vas matant enemics,
també vas guanyant unes monedes,
i amb aquestes monedes pots anar millorant la teva nau
i fins i tot la pots anar canviant per una de nova.
I això ho fas cada vegada que acabes la partida.
Quan et maten, la partida acaba,
quan l'enemic et toca i et mata,
i què passa? Doncs que perds les millores només d'armes.
Aquella partida es millora t'armes i quan et maten les perds totes.
Ràbia màxima.
Fa una ràbia màxima, perquè tu ja tens allà
una mà de làsser i de boles que dispara i tot.
Però el que no perds és...
totes les millores que has fet a la nau.
Ah, molt bé.
Per tant, pots anar d'aquesta manera, vas pujant de nivell
i també de dificultat.
Perdona, aquestes millores a la nau és en plan defensiu,
és a dir, aguanta més els cocs, etcètera.
Exacte, exacte. T'han de donar més vegades.
És més gran o més petit o més àgil.
Les relacions amb la teva nau
són molt grans, però això és el que no perds en tots els nivells.
I d'aquesta manera has d'anar avançant de nivell.
Molt bé.
I et dic que et quedes molt enganxat.
Cada final de nivell té un monstre final
que també posa a prova les teves habilitats.
I ja està, perquè de fet no et maten mai del tot.
Ja.
Et maten i tu segueixes i vas fent i molt bé.
No, segurament és un joc que no hi ha final.
No veu tenir final. No, no. I et pots estar hores.
A veure, és un joc casual d'Android.
De fet, només està per Android.
I és el típic que fas servir per matar.
I és el típic que fas servir per matar el temps
quan estàs esperant l'autobús o estàs al metro o el que sigui.
Però si no poses una mica de límit
hi pots estar també tota la tarda, perfectament.
Molt bé.
Això qui ho ha desenvolupat?
Doncs mira, una desenvolupadora que es diu Mint X Games.
És un joc gratuït,
però conté alguns anuncis
que no t'impedeixen a jugar de manera còmode.
Estar, aquest joc m'has recordat en aquests de naus
que tu també pots elegir l'arma,
però que de vegades no l'agafes perquè no t'interessa.
Sí, clar.
Sí, clar.
El que veia aquí, quan veia aquestes coses,
diguem, iaio, però això de l'autofire...
Ah, ja.
Hòstia.
Però a mi em sembla la cosa més còmoda del món.
No, no és còmode, però és allò que...
Ah, clar que sí.
No, però amb un mòbil també s'entén, no?
Amb un mòbil s'entén, clar.
Però és allò que em fa recordar el temps pretèric.
Sí, sí, sí.
T'hi deixaves la mà allà...
Jo havia tingut joysticks amb autofire
mai, és que jo volia tenir el control.
Sí, sí, sí.
No sé si és la vostra cosa.
No, és que som d'altres temps.
D'altres temps, exacte, exacte.
Molt bé, recordem el nom.
Es diu Dust Cetal.
Doncs aquest és el videojoc que ha jugat l'Eli.
Si hi ha qualsevol que vosaltres jugueu,
que voleu que el jugui durant una setmana,
perquè ho fa, l'Eli ho fa, o sigui...
I tant que ho faig.
Sí, sí, sí, i per les seves hores,
fent això per després comentar-lo, doncs ho podeu fer,
i si no, acabes de fer una captura.
Mireu, fa d'aquí unes setmanes
el que passarà és que farà 3 anys del llançament de Lúdica.
I per això hem volgut parlar amb el Joan Albert Ros,
que amb els fundadors Marc Engrill i Joan Galí
van iniciar aquesta aventura
que vol comunicar l'univers del videojoc
des d'una altra perspectiva.
Durant aquests 3 anys,
s'hi han anat sumant uns quants col·laboradors
que han fet enfocaments sobre els videojocs.
Tractem els videojocs com a manifestació cultural,
com a expressió artística,
no només com a producte tecnològic.
Gaudim dels diversos gèneres i èpoques,
sense deixar-nos arrossegar
per les onades publicitàries dels videojocs d'èxit.
Aquesta és una de les idees fundacionals de Lúdica,
que, imagino, Joan, teniu al cap sovint
quan escriviu, quan feu Twitch...
Ho teniu en compte, no?
Sí, jo crec que és una mica la nostra perspectiva.
Ja veníem de fàbrica amb aquest enfocament,
i ens ho vam fer venir bé per parlar
des de l'Slow Journalism,
que en diem, no?,
també aproximar els videojocs a la gent
des d'una perspectiva que no sigui exclusivament
el pols de l'actualitat,
que de fet hi donem un cop d'ull només puntualment
quan ens sembla que realment paga la pena
i quan són notícies que tenen molt a veure
amb el que passa al nostre entorn més immediat,
a Catalunya especialment,
i a la resta de països catalans.
Però, clar, és el nostre...
És la nostra convicció.
El que intentem és explicar
per què creiem que els videojocs són un mitjà
a propòsit del qual cal parar tota l'atenció
des d'això que no anem mitjans generalistes, també,
perquè crec que sovint ocupen titulars per raons
que no tenen res a veure amb el mitjà que són,
ni amb els seus mèrits artístics,
però nosaltres volem, doncs, això,
destacar, cridar l'atenció sobre el fenomen.
I també parleu de la independència.
Sou un mitjà independent en el món dels videojocs?
És important ser independent?
Jo diria que sí, i últimament estem parlant molt
d'adquisicions de companyies desenvolupadores
per part de grans corporacions.
No sé on queda la independència creativa
d'aquests grans estudis.
Nosaltres fixem molt en els jocs independents,
singularment els videojocs d'estudis de desenvolupament catalans,
però creiem que tenen un mèrit intrínsec,
per descomptat, per l'esforç que hi ha al darrere,
per part d'unes persones que no tenen el suport
de grans corporacions, però al mateix temps,
perquè aconsegueixen, amb mitjans moltes vegades econòmics,
cridar l'atenció dels videojocadors,
que tenen una oferta mainstream impressionant al seu davant.
Ja en feu una pila de contingut per unes quantes plataformes.
No sé si ens en podries fer una miqueta de resum.
Diguem que nosaltres a Twitch potser és la que menja,
trepitgem cada cop més.
Feu els podcast i es veuen com feu els podcast.
Ensenyem aquesta part de la intimitat.
Per nosaltres sou un referent.
Que bonic.
És veritat.
Saps què passa?
Com que mai m'he considerat referent, sempre és bonic.
Doncs vinc aquí a dir-ho.
Molt bé.
Un dels motius pels quals un mitjà com l'UDIC es pot ocupar
d'aquestes qüestions que no tenen tant a veure amb el dia a dia
és perquè, entre d'altres,
hi ha gent com el Generació Digital ocupant-se
del que passa cada setmana.
I ho feu molt bé.
Per nosaltres sí que sou un referent.
Ho dic perquè som amics,
però també ens fixem en el que dieu.
Convideu-vos als vostres programes.
Quina música és?
No saps.
És piano triste o piano amoroso?
És emoció.
Molt bé.
Trec l'ensenador i fa llum?
Espero que no ho estaves fent.
No, perquè m'he deixat a casa.
Avui, després de la teva secció,
et veuran la cara pel Videowall.
Va bé.
Ja es veu, ara que surti aquí.
Sí, és veritat.
Em petita.
O soc petit o estic lluny.
Això ho vaig fer.
Degues tuits de tant en tant per fer el podcast.
Sí, i també tenim una part
que és perquè nosaltres ens devem als nostres subscriptors.
Exacte, en parlarem, això.
Tenim continguts per a tothom,
però també hi ha alguns continguts que són exclusius
perquè ens donen suport per a tothom.
Aprofito per fer la falca publicitària.
Si us interessen els videoblogs de l'equip de Lúdica,
subscriviu-vos-hi a través de la xeta.
Molt bé, xeta.
Després en parlarem, de fet,
perquè hi ha diferents formes de col·laborar amb Lúdica.
Podcasts, Twitch, també he vist vídeos a YouTube.
Sí.
Puntualment, la veritat és que si ens interessa algun contingut
perquè hi ha alguna novetat,
algun videojoc que provem en exclusivitat,
com està fent amb Francesc amb l'Horizon,
doncs intentem mostrar-ho i comentar-ho.
I a través de YouTube, també a vegades a través de Twitch,
fem algun directe.
I després, també,
servim d'alguna vídeo i ressenya de tant en tant a Lúdica,
a la web de Lúdica.
Dius que sou mitjà de subscripció,
efectivament, pareixeta,
diverses formes de vinculació amb Lúdica.
Una d'elles és sorprenent,
perquè, per exemple,
una d'elles és sorprenent,
perquè no sé com l'hi dieu exactament,
però tu pots formar part del Consell que feu,
que de cert temps,
i poder tenir, per exemple, un resum d'aquest Consell,
i poder opinar.
Sí, una de les coses que ens interessa
és la relació amb la gent
que d'alguna forma contribueix
perquè seguim fent el que fem,
i els convidem,
no hi estan obligats,
però els convidem a formar part dels Consells de Redacció
i a l'interacció en què revisem
quins són els balanços de com van les coses,
a proposar continguts,
hi ha interacció que és més subvintejada
o més directa
amb els patrons
que tenen un nivell de subscripció prèviu,
i, de fet,
ens fa servir,
ho fem servir això també per saber
quins són els continguts que interessen més
i, a vegades, per descobrir qüestions
a propos de les quals no ens hem preocupat
i que generen un interès.
Ah, sí, perdoneu.
El problema de fer el programa per Twitch
és que passen coses a nivell visual.
Hi ha una frase
que també penso que us defineix
i que m'ha fet pensar molt,
i ho expliqueu també a la pàgina,
és fem bon periodisme,
apostem per la qualitat més que per la quantitat de continguts,
per la reflexió més que per la immediatesa
i per ser un mitjà independent
gràcies al suport dels subscriptors
sense dependre de la publicitat.
Gràcies, Pilar.
M'he fet pensar molt això,
perquè la roda dels qui ens dediquem una miqueta a això
fa que caiguem de quatre potes
a fer més continguts dels que voldries fer.
Jo m'he trobat.
Em demanen que faci continguts escrits per a la pàgina web,
perquè això porta clics.
I perquè això setmanalment
tu pots veure la posició que estàs en referència
en d'altres programes.
I tot es converteix com una competició molt, molt estranya.
I, per tant,
abans has dit una paraula que m'ha agradat,
és el slow periodism.
M'agrada molt.
També és una qüestió que té a veure
amb el fet que nosaltres intentem viure de lúdica,
però fem el que podem.
És un mitjà petit,
que té un nombre per a nosaltres superimportant de subscriptors,
però, clar,
no podria pagar els sous de tots els que hi col·laborem.
Llavors, el que ens interessa és poder tractar qüestions
amb un deteniment,
amb un posicionament,
i poder-les ponderar,
donant-hi voltes i reflexionant-hi
d'una forma que sovint l'actualitat
no et permet de la mateixa manera.
Llavors, a vegades renunciem directament
a parlar, doncs,
de l'última gran notícia,
que acabaran sortint igualment,
en parlem nosaltres o no.
I el que fem és dedicar més temps a pensar els continguts.
I, a vegades,
si el contingut necessita dues setmanes de cocció,
doncs que sigui així.
Si hi ha algun contingut que és un assaig
que també es preocupa de qüestions
que no són necessàriament les que més visites ens portaran,
si nosaltres considerem que,
des del punt de vista periodístic,
aquell contingut paga la pena de ser publicat,
doncs ens interessa molt de poder-ho fer.
És això.
Molt bé.
Abans estàvem parlant de les vinculacions.
Aquella cadena, ja m'ho vaig dir,
és la que dèiem que el premium
o la persona que posa més diners
és la que, per exemple,
pot formar part d'aquest resum del Consell,
estar una miqueta més al dia
de tot el que feu,
però hi ha altres, diverses formes de col·laborar-hi.
Una d'elles, el que comentaves,
és que jo faig un contingut primer per ells.
No sé si primer o sempre.
Sí.
Hi ha una sèrie de continguts
que són, en primer lloc,
que són els que primer reben aquests continguts.
Hi ha diversos nivells.
Ara no recordo quin és el nom exacte,
però són els que primer reben aquests continguts.
El nostre podcast, per exemple,
arriba primer als consellers,
que són els que fan que nosaltres puguem fer la feina que fem.
Clar.
I també hi ha regals?
Intentem regalar videojocs.
A vegades són clàssics, a vegades són més nous,
però intentem sempre que siguin títols
que nosaltres recomanaríem, tant sí com no.
No busquem què és el més popular,
sinó videojocs que des d'un punt de vista,
des del punt de vista de la redacció de l'Udica,
nosaltres podem fer de preceptors i dir,
prova això perquè t'agradarà.
Si hi ha algun ullent que a través de twitch.tv
o Regeneració Digital,
hagi vist o llegit continguts de l'Udica,
que ho digui, sense problema.
Projectes nous?
A nivell de coses noves, noves plataformes,
l'Udica es mou en alguna cosa?
Nosaltres no podem fer coses noves
i se'ns acudeixen més coses de l'Udica.
De les coses de les que aconseguim fer,
de les coses com siguin.
Però sí, hi ha algun projecte en concursió
sobre el qual no em toca parlar a mi,
ja ho farem en algun moment properament.
Home, no, ja postiro, que estem en confiança.
No, no puc, no puc,
però segur que ens sentirem a parlar.
Per cert, abans he dit els noms del Marc Engrill i Joan Galí,
sou molts més.
Vosaltres tres, diguéssim, sou els qui ho vau fundar?
De fet, la idea revolucionària, per dir-ho així,
és d'ells dos, d'en Marc i d'en Joan.
Jo m'hi vaig unir poc després,
a través d'en Roger Valdomà, que també és col·laborador de l'ACA...
No, no, és que el Roger Valdomà, un dia,
és el PO amb el qual tothom es mou al voltant.
Sí, sí.
Mira, hi ha un comentari del Roger que diu,
ostres, en Jan, ja està.
Home, no sabia que estaves.
És que és així.
Jo des del 2005 parlo de videojocs
i a través d'en Roger també.
Fa poc ho mirava, avui que he vingut aquí,
des del 2010 al 2015.
Jo vaig ser col·laborador habitual del generació digital
i per mi també ha estat una escola,
però és que també hi vaig venir a través d'en Roger.
De manera d'una altra...
Per cert, ara escrius a Time Out?
A Time Out, també allà parlo sobre videojocs.
I d'allà, clar, aquesta és una revista,
que la gent que la llegeix s'ho troba.
Potser no li agraden gens els videojocs,
potser no li agraden gens els videojocs.
Tu plateixes d'una altra manera o no?
Sobretot el que tinc en present
és que Time Out és una revista cultural
que, a més, destaca continguts
que normalment es fan a prop d'aquestes persones.
Els videojocs són una oferta diferent de la revista
i el que intento fer és cridar l'atenció de persones
que no necessàriament són videojugadors
i destacar-ho com a obres culturals que són.
No sé si me'n surto a què, això.
No sé si me'n surto a què,
això ho haurien de dir els lectors de Time Out.
Però sí, la vocació és aquesta.
I també el diari Ara, no?
Menys sovint últimament, perquè és la premsa generalista,
però sí, també ha estat una escola per mi.
Molt bé, no te'n vagis, perquè nosaltres continuem
amb El Generació Digital.
Recordeu, ludica.cat, Eixeta, o sigui, de fet a Ludica,
veureu el botonet de subscripció que va directament a l'Eixeta
i allà fàcilment pots vincular no només el seu projecte,
que avui estem per parlar-ne,
però que ahir precisament estava ballant d'un lloc a l'altre
i que hi ha coses superinteressants de poder ajudar,
que de vegades amb un euro al mes.
Nosaltres continuem i ara ho farem amb la Laia,
que l'escoltareu, però no la veureu.
I quan deia Laia és la Gufolof,
jo cada tant en tant vaig veient els seus directes,
vaig veure que va jugar a un joc en concret
i crec que no ha repetit.
Ara ho sabrem.
Sembla ser que la Laia tenia aquest títol pendent
i li va donar una oportunitat.
Parlo del Windbone.
Hola, Laia, quines són les sensacions que tens...
o que tenies abans de jugar aquest videojoc
quan l'has veure't per la xarxa?
Hola, molt bona tarda.
Doncs mira, el Windbone és un joc indie
que ja el vaig clitxar quan el van treure per Epic Games,
perquè em va agradar moltíssim la primera idea del joc.
O sigui, se suposa que tu ets un supervivent...
Dic se suposa perquè després el vaig provar
i va canviar una mica tot això, però...
Tu ets un supervivent que vas de illa a anilla,
estàs com en un archipèleg d'illas,
viatges amb un raï fet per tu,
i se suposa que has d'anar descobrint nous materials,
noves tècniques, noves eines,
i et vas trobant també diferents animals,
diferents viatges,
diferents bitxos,
amb els que potser t'ataquen, potser no, potser...
I aquesta idea em va agradar moltíssim.
A més, gràficament és molt bonic.
O sigui, la meva idea era trobar-me amb un survival
així, més del chill, més cuqui.
Doncs...
Aquesta era la primera idea que tenia,
l'agafar al joc i provar-lo.
Després, va canviar una mica.
De fet, ens agradaria si la gent que ens ensenya
i la gent que ens veu al twitch.tv per la regeneració digital
pot veure les imatges d'aquest joc.
Expliqueu una mica la història d'aquest Windbone.
Sí, i tant.
En tema història, en aquest videojoc,
comences que estàs navegant amb el teu raï,
ben fet, podríem dir, sencer,
que entens que estàs viatjant amb la gent del teu poblat
o la teva família, cadascuna amb el seu raï,
i us sorprèn, o ens sorprèn una tempesta
que fa que et separis d'ells, una mala mar,
uns llamps i trons, molta bruja.
I jo entenc que pateixes com una espècie de naufragi
o alguna cosa.
De cop, i volta, hi ha un flaix a la pantalla,
del qual encara m'estic intentant recuperar,
una pantalla en blanc.
I de cop, t'apareix un portal, com un portal màgic.
Tu l'atrevesses i és quan apareixes
en aquest arxipèleg així, màgic,
o místic.
Llavors, tu se suposa que has estat convidat
en aquest món més místic pels deus,
que només li apareix al davant, aquest portal,
qui ha estat convidat pels deus.
Però és proesa teva avançar per aquestes illes,
o per aquest camí d'anar activant coses
i anar fent puzzlers i així.
T'has d'anar obrint camí per anar a trobar-te amb ells.
També t'has d'anar buscant aliments,
ho has d'anar mirant tot.
O sigui, el concepte survivor el tenen.
També tenen puzzlers i anar avançant.
Laia, hem llegit algunes crítiques a la xarxa
com una de vida extra que deia que el fet
que visualment s'assembli al Zelda li pot passar factura.
Ostres, doncs, sí que molta gent pel directe
em deia que era un Breath of the Wild marítim
i coses així.
Suposo que tinc la sort que com que no he tocat gaire al Zelda,
ni al Breath of the Wild,
crec que li he donat com dues hores al llarg de la meva vida,
doncs és com que no els puc acabar de relacionar.
Però realment, si tant s'assembla,
suposo que sí que tenir coses tan semblants
a un gran títol dels videojocs com és el Zelda,
doncs sí que pot anar molt en contra teva, entenc,
perquè o fas alguna cosa que enganxi molt,
o alguna cosa bastant excepcional,
alguna mecànica molt diferent.
Sí que se te'n va potser el pensament,
allò de, ostres, doncs per jugar aquest
faig un New Game Plus al Zelda.
No, no, no ho sé.
Ja et dic, no els puc comparar, jo.
A Zelda no m'hi he posat mai del tot.
I jo que t'entenc, eh? L'Albert Garcia no t'entendrà.
L'altre dia li vas preguntar, no recordo quan em va dir,
les hores acumulades d'aquest joc, és brutal.
Ja tu jugues al Zelda?
Massa, massa.
Crec que l'últim cop que ho vaig mirar, unes 470 hores...
Imagina't.
Fa temps que no el toco.
Imagina't com em va agafar de fort quan va sortir a la venda.
El meu fill gran encara hi juga i sí que va a cicles,
però ara està en un cicle que ha tornat una altra vegada a rejugar-lo.
Cosa que és al·lucinant.
A veure, finalment, Laia, per què no l'has jugat més?
O sigui, perquè entenc que imagino que no és el teu estil.
Doncs sí, el volia provar, bàsicament,
i sí que no li he acabat de trobar del meu estil.
O sigui, han fet una espècie, trobo,
de Survival barra Zelda barra Rockland.
O sigui, és que això no ho he comentat fins ara,
però si estic jugant al Winebone i em moro contra un bitxo,
m'entorno a l'inici de tot.
Havent de tornar a passar illa per illa,
a tornar a activar-ho tot per arribar al punt on he mort
i d'allà seguir avançant amb la història i tot el progrés.
I molts em direu, ja, Laia, és que en això consisteix un Rocklike.
Doncs sí, però en aquest joc,
en aquest joc és com que se't fa massa lent.
Has de saber ficar molt bé la vela,
perquè potser, com que no tens un raï,
almenys aquest no té ni rems, vull dir,
si no hi ha aire, si no hi ha vent que et favoreixi,
aquí baixant no es mou ni un pixel.
Un Rocklike en aquest tipus de...
Doncs m'he de construir les meves coses,
recull els meus materials, m'he de millorar el raï...
I em moro i m'entorno al principi de tot.
I, de fet, crec que la tercera vegada que em vaig morir
va ser un bueno, ja l'hem provat!
Però jo crec que a gent que li agraden els Survivals
hi vol un joc chill que no va passar-se a la història,
o sigui, que va disfrutar del repte de sobreviure
i, si no, tornar a començar a viure...
És que hem de tenir molt clar que és un Rocklike, jo crec.
És el meu fallo.
Jo els Rocklikes ja de per si no...
Podríem dir que em desesperen.
És curiós perquè, a més, la vaig veure en directe
i, efectivament, tenia clar que no hi tornaria a jugar.
Per això tenia ganes que ens perdés d'aquest joc.
Gràcies, Laia. Fins aviat, per cert, abans que marxis,
digue'ns un altre joc que sigui així chill,
que el recordis per la seva jugabilitat, diguéssim, zen.
Doncs mira, el dir-me zen
envia al cap el joc d'Islanders.
Jo el tinc per estím i no tenia ni temps ni res.
No corre el temps en el joc, és pausat, vull dir...
Se suposa que tu et construeixes l'ecosistema de les illes,
llavors tu vas clicant, tu vas col·locant,
tu vas girant els edificis com els vols posar
i té la gràcia que si tu poses segons els edificis,
com els vols posar, i té la gràcia
que si tu poses segons què,
tocant amb què,
doncs et reps més punts o alt,
reps més punts o menys.
Per exemple, si jo poso una mansió al costat d'una font,
això em donarà més punts que no posar la mansió
al costat d'una cimentera, per entendre'ns.
Però és tot l'alt.
És molt bufó, molt simple, però molt bufó.
I la música fa com un ambient molt relaxant.
Moltes gràcies i que passeu. Bona tarda.
Igualment, gràcies per aquest comentari d'aquest joc
i també de l'Islanders, d'aquest joc zen.
Ara preguntaré també a la gent de la taula
si recorda algun joc així com zen. A veure què.
Jocs tranquils que us hagin marcat.
Jo dic un, que és el flow.
Fa molts anys que el vaig jugar per a PlayStation 3.
Era un joc de personatges pluricellulars
que es anaven menjant uns als altres
i que vam jugar tant amb el meu fill,
tant i tant que encara el recordo.
I que era de l'estudietat King Company,
que després vam fer uns quants més, també molt bons.
Genan, en recordes algun?
Doncs mira, jo soc bastant fan de Flower.
Amb el qual vaig jugar bastant bastant
en una època en què no tenia ganes de jugar a videojocs.
I aquest va ser l'origen d'un dels programes de Ludica
que vam dedicar als videojocs zen.
Sí, sí, que estan a YouTube, a ludica.cat, ja ho podeu veure.
Exacte.
Aquests videojocs que recomanes a la gent per sossegar-se,
calmar-se i gaudir del temps.
Molt bé, a la gent de Twitch.tv, a la Generalitat Digital,
si n'hi ha algun que recordeu zen, que recordeu que ha sigut xil,
doncs ens el dieu. Eric, tu en recordes algun?
Doncs no, i m'estàs fent pensar que porto massa temps
jugant a videojocs que no ho són gens i crec que em faria falta.
I tu, Star?
Jo és que això són videojocs o no?
Tornem un altre cop a la vegada.
És que a mi un joc, una cosa que em relaxa,
jo l'he dit d'una altra manera, ja m'enteneu.
Molt bé, molt bé, doncs escolta'm,
hem parlat una miqueta de jocs tranquils i ara anem a escoltar
un joc de videojocs força curioses.
Generació Digital, el programa de videojocs de la ràdio pública.
I si connectem amb ella,
però ens parlarà d'un videojoc força curiós,
però abans, Gina,
tu et recordes algun videojoc així també zen
que t'hagi redat?
Hola, Murillo.
A veure, jo, com a videojoc zen, estic jugant ara mateix
és un joc de Marita Design, que són els que van fer
Samorost o Machinarium, sabeu aquelles aventures
point and clip molt ben fetes amb una art feta amb mà?
Espectacular. Doncs el joc de Pilgrims va del mateix.
És un point and click on has de resoldre certs problemes
i a més tenen diverses solucions. Per exemple,
has de creuar un pont i per passar
et demanen que els portis una ampolla de vi.
Doncs pots buscar i donar-los l'ampolla
o fer servir un personatge que és molt fort i tirar-lo al riu
i solucionar-ho per la via violenta.
A veure, és un joc curtet amb moltes missions
i moltes possibilitats, però la gràcia de l'Apple Arcade
és que al no haver-hi ni publicitat, ni banners,
ni pop-ups molestos, ni micropagaments,
tots els jocs en general són bastant xil.
Hola, Murillo.
Hola, m'ho havies dit, eh, Gina?
Això que deia de donar una ampolla de vi
o anar al tema violent és que jo soc sempre de l'ampolla de vi.
O sigui, em costa molt, fins i tot en els videojocs,
jo vaig a tirar-lo a l'aigua,
que després pots trobar coses més interessants.
Ja, però fa lleig.
Sí, fa lleig.
Això és que no has jugat a l'aventura conversacional del hobby
per Spectrum, que hi havia l'opció de...
Jo soc un negat, no en sé gaire i m'agrada menys.
Però hi havia un moment on entraven els protagonistes,
els hobbits, a transpassar un lloc on hi havia uns trolls
o uns monstres d'aquests, i llavors hi havia opció
de tirar la porta a l'aire o de matar el pipí
i llançar-los al debunt.
I a partir d'allà, l'aventura era una aventura paral·lela
d'on anaves carregant amb el cadàver del teu company
i el feies servir per tot.
Molt bé, molt bé.
Escolta, deixant-nos de romansos, no ho dic per lo teu,
perquè avui la Gina vens forta, no?
Avui vinc a sac, molt forta.
Us porto un joc gratuït de terror que es diu Rojo.
Va de quem d'entrar en un pis del barri de Salamanca de Madrid
per descobrir què hi ha passat, però no és un pis qualsevol,
és un pis d'un franquista.
I hi ha alguna cosa més terrorífica que un franquista?
Està ple de referències culturals espanyoles, castices,
com el paquet de Malboro, la revista Hola,
la bandera amb el pollastre, evidentment,
les cartes de la baralla espanyola, pots de colacao...
No us vull fer cap filtració, és de terror,
però en 20-30 minutets el podeu tenir acabat.
I el gendem surt ben macos per passar la nit.
De fet, estem a Twitch.tv per la Generació Digital
i l'estem veient aquest tràiler, on, efectivament,
la Gina es veu un paquet de Malboro, la bandera amb el pollastre,
etcètera, etcètera.
Què et semblen aquestes referències, Star?
Comencem bé perquè el que sona de fons és el campaneras
del José Lito.
Mira, mira.
Un pas soboble d'aquests que et fan agafar una miqueta d'opticària.
Mira, mira'l.
José Lito era un nen, evidentment, José Lito,
de l'època dels anys 50, que va fer pel·lícula,
se'l van explotar, i la part d'aquest xiquet,
a mi m'agrada la llegenda urbana que quan va ser més gran
va anar a Angola a fer de mercenari.
És mentida, diu ell, però són aquestes coses
que fan encara enrerir més la mítica d'aquestes coses.
El joc aquest, aquí jo estic en desacord amb la Gina,
jo estic en una miqueta només.
La Gina és més jove que jo i que tu.
Ha tingut la fortuna i la sort
que no ha conegut cap franquista dels de l'època
i de provi mai ha estat a casa d'un franquista.
A mi no em preguntis per què, però jo diria
que sí que he estat a cases de franquistes.
No tenen malboros? No tenen malboros.
No, a un franquista mai fumaríeu malboros.
Què tenen ducados? Bisontes olores.
Sí, senyor, clar, són molt...
I prenen Colacao, no? Colacao, Colacao, Colacao,
jo li posaria més el Nescafè.
I als plats de la taula jo li posaria més un arcopal
que no lo que té. I a l'armari del banc
li posaria un butiquín d'aquells...
I sobretot una cosa que a mi m'ha emprenyat molt,
el televisor diu, hòstia, que guai un televisor
amb un CRT, amb cul de...
Un model dels anys 90 on, per l'amor de Déu,
li falta el bisillo, la gitana i el moro.
El moro, perdó, el toro. Ah, d'acord.
Per qui no ho sàpiga, a l'època eren...
Les iaies feien un bisillo d'amunt del televisor
i al damunt, per fer bonic, una figura d'una gitana
o d'un brau d'un toro amb la bandereta d'Espanya.
Tot això ho he intubat molt a faltar.
Molt bé, per exemple, la babu, que trobes un parell de panaroles,
un parell de cucaratges. Jo sóc molt de...
I amb això sempre miro a terra. I té detallats que,
per una part, hòstia, molt bé, guai, la gàbia d'ocells buida,
el retratx amb el sagrat cor, que fa molt de franquista,
una màquina de cosir, que dius, que fot aquí això, no?
Un detall que no he vist ningú que la comentés
i que per mi és genial. Just entres i tens una urna
amb un mort dents. Què l'estàs dient?
Just entres al moble, a l'aparador,
que aparador, paraula, que s'ha deixat de fer servir,
hi ha com una mena de copa, que dius, mira, la Copa Champions League,
no, no, és una urna de morts. I això és una cosa també
molt, com tu diríem, no espanyola, no tradicional,
però sí que no és estrany que hi hagi gent
que a casa seva, just a l'entrar, tingui una urna
amb les cendres d'algú de la família.
Sí, sí, sí, algú estimat. Molt bé, molt bé.
Escolta'm, hi ha una curiositat especial, Gina, d'aquest joc
i que es nota que la gent vol fer videojocs i que el sector
no és tan gran com sembla. És curiós, perquè el joc
em recorda molt els que fa el Carlos Coronado,
l'Inferniu, Morro Tales de wine, aquest tipus de jocs.
I li vaig passar el link per WhatsApp. Em va explicar
que el creador del joc, el Miguel Moreno, era un xaval
que va fer el seu curs online de creació de videojocs
i en els seus jocs. En aquest curs, el Carlos explica
bé, tots els seus trucs d'on treu els objectes,
les músiques, com programes sense saber programar,
i aquest nano ha après tot això amb ell
de manera remota, amb uns vídeos.
És màgic veure com algú que té un estil tan marcat
com el Carlos i tan personal, a través de classes online
pot acabar deixant petjades sobre els seus alumnes.
I tant que sí. I com el podem jugar, Gina, aquest videojoc?
El teniu per PC i per Mac. El podeu jugar amb comandament,
amb teclat i ratolí, és gratuït.
El link el teniu a Itxio, però és llarg
i poc amigable per explicar-lo per la ràdio.
Però si busqueu a Google Rojo Spanish Horror Experience,
us surt el primer resultat. Ara bé,
no és un joc xil, precisament. Exacte, exacte.
Molt bé, moltíssimes gràcies, Gina.
La veritat és que qui sap estar-s'hi
i no només és un joc català, sinó el proper DLC,
et truquen per fer la llista.
Assessorament. Exacte.
Si és un joc català i de barretina, també ho puc fer.
No només soc un especialista amb decoració franquista.
I, Jan, això que es toqui política amb el videojoc,
d'aquesta forma, per exemple, també està força bé?
Està força bé i no sé si està ben vist, però.
Segurament. Acabo de llegir els amics de Shaking Pasma,
no sé si els coneixem, és un mitjà de Valencià
que parla sobretot de videojocs de terror.
Es feia en ressò del fet que Sony ha censurat
un videojoc que toca aquests temes.
Parla de com es va viure a Sonà, guerra mundial a Itàlia,
i no sé si l'han censurat perquè és realment massa terrorífic
o perquè toca algunes qüestions sensibles
des del punt de vista polític.
Compte, perquè aquest vídeo és el que el Rojo,
tu el jugues i tu no veus cap a frente
a cap ideologia política.
Si ets un de box, em jugaries encantat de la vida.
Per tota la temàtica, en cap moment,
hi ha alguna foteta o se n'enfoten o hi ha una crítica...
No, és un joc...
El que sí que diuen és que hi ha alguna cosa més terrorífica
que un falangista, que ara es tenen molt a prop.
Sí, dos fascistes.
T'han de contractar, però ja.
Ràpid, ràpid.
Per cert, has vingut amb Teca? Déu n'hi do.
Vols aquesta música o una altra? Aquesta mateix.
Foteu-n'hi, ja aquí som.
Generació digital, l'únic programa de ràdio
que no necessita cap requisit del sistema.
Molt bé.
A veure, en una miqueta, podria dir abans que l'himne
és un passo doble.
És l'Emparito Roca.
Jo estic totalment desacord, ja abans que digui frases.
I la vas collir molt malament.
Jo el que dic és que quan sona un passo doble a casa meva,
agafo si està la meva dona i ens posem a ballar.
No sé què em treu de dins, que tinc ganes de ballar com un iaio.
Fútbol, passo dobles...
Quantes coses estem descobrint avui.
Per favor.
Un altre dia.
Només voldria recordar que moltes vegades has dit
que ho dius ballar.
Ara t'escapes.
Si vaig a una discoteca, no em veuràs ballar.
Depèn de la discoteca que vagis.
Vas a la Campanera Disco.
Comences amb un refrenyí català.
No és el contrari que parlem de coses de l'estranger.
Hi ha una dita que diu que quan més serà, més riurem.
Jo a casa meva sempre havia sentit que val més pocs i ben avinguts.
Això també és veritat.
Quan fem un videojoc,
sap que té gent i prendre decisions per nosaltres mateixos
és una cosa molt sana.
Jo soc molt així.
Quan un equip és petitet, es controla millor.
Hi ha desenvolupadors que fan això de generar una comunitat,
i que escolten els sugeriments que els fa la gent.
Et democratitzen la presa de decisions,
però jo ho assumeixo,
que és un reflex de la incapacitat creativa
del desenvolupador o l'equip desenvolupador.
Que tu vulguis fer una cosa i demanar sempre consell als altres,
a mi m'agrinyola una miqueta.
Pots fer canvis que no t'importen.
No sé si el cotxe que porta aquest senyor
serà verd o vermell.
Si tens que portar un barret o una altra cosa, sí.
Però no t'acostumis a deixar-te'n portar,
perquè passaràs de tu, de ser l'autor creatiu,
a ser un simple pagafantes.
M'encanta aquesta paraula.
Cada vegada que vens la generació ens portes una nova paraula.
No sé si la gent de l'Optimot o de l'UAL,
que t'escolten,
i ho ve que s'hi deuen passar.
Per cada paraula nova inventada que diguéssim,
que la pobra gent de l'UAL o de l'Optimot
tinguessin que consultar-ho la comunitat.
Sempre participen les mateixes persones.
Si tens 1.000 seguidors, en participen 10.
I el resultat quin seria?
Els 10, no els 1.000.
Jo no crec en l'art interactiu, també ho sento molt.
Jo que soc amb l'edat.
L'art és una expressió que se t'allança la cara com una bafarada.
L'espectador reacciona de manera individual,
independent i personal.
L'art és una cosa molt subjectiva.
Si l'espectador arriba a tenir una capacitat per modificar aquest art,
merda, ja han begut oli.
En un cas així, qui és l'artista?
Si no, no.
Seria de bo, justic.
Hem entès, eh?
El que no entenem és on vols anar a parar.
Jo vull anar a parar que el hamster és nostre i el cardem com volem.
Som artistes, som creadors,
sabem el que estem fent i sobretot el que volem fer.
Que ningú ens vingui a dir el que hem o no hem de fer.
I dins d'aquesta jaquecaire, bé, sense adonar-nos,
si no hem de fer i el que no,
hi ha una mica d'intern que ho diu amb tota la meva ànima.
Els beta-testers.
Vols dir la gent que participa buscant errors en un videojoc
abans que aquest es posi a la venda?
Aquests mateixos, sí.
Personatges aquí, a la casa, n'hem parlat bé?
Jo no, habreu parlat bé vosaltres.
Heu fet alguna vegada beta-testers vosaltres, Jan?
No és que ja tan bé, fins ara.
Molt bé, tu n'has fet, estar, o no?
Sí, sí.
També n'has fet, de beta-tester? Sí, sí.
I m'han odiat, perquè he fet la feina ben feta.
I això em dius en amic intern, però per què ho dius, això?
Perquè la gran majoria de beta-testers,
i no exagero, 9 de cada 10, no sap el que és ser beta-tester
i no sap fer la seva funció ni la seva feina.
Un beta-tester, el que ha de fer és fastidiar el joc.
Ha d'anar a que el joc malfuncioni.
Ha de reproduir totes les possibilitats
en què un jugador a casa seva pot fer que aquest joc
quedi penjat, que facin coses malament, que hi hagi un buc,
ha de cercar tots els errors que es poden produir.
Per contra, el que fan els testers,
aquesta gent que jo penjaria dels polzes del sostre,
el que fan normalment és opinar.
I això és un joc que em sembla massa difícil,
que aquest salt no m'acaba de convèncer,
que si jo aquí posaria un altre decorat,
i se'm puderà fins al punt de pensar que ell mateix
és un desenvolupador més de l'equip, que beta-tester és un ofici.
I l'equip també s'ho pensa perquè els inclou els crèdits.
Sí, sí, això és veritat, però veig aquí una mica de mania.
Se'm nota, no sé si tinc mania. Els mataria a tots.
Quan jo publicava jocs i veia la llista de col·laboradors,
quan veia dos o tres testers, ja sabia jo que havia arrossat el joc.
Quan un se molesta,
dient que Manel, Josep Maria, Enric i aquests països
són els que han tastat el joc, ja l'han cagat.
I el més greu és que quan m'hi ficava a provar el joc,
vaig a provar si jo trobo alguna errada, la veritat és que sí.
Va haver-hi un cas molt fragant que hi havia 6 beta-testers.
No un, ni dos, ni tres. 6. 6, 6.
I un joc molt famós, molt conegut.
Vaig jugar i et juro, Murillo, que a la primera partida,
a la primera que vaig fer, vaig trobar un buc
i el joc on jo sospitava que passaria.
Que això m'ha convertit en un superhome? No, no.
Un tester ha de tenir uns mínims coneixements de formació.
Molt mínims, o com a molt, de com funcionen les coses
i el què s'ha de tastar.
I això és com diu el seu nom, beta-testers, la versió beta,
l'anterior a l'alfa, que l'alfa és la definitiva,
quan el joc ja es dona per acabar.
Ara ho entendràs molt bé, Murillo, amb l'exemple que et posaré.
Tu imagina que has fet obres a casa, al bany.
Has fet obres i contractes a algú un beta-tester
perquè et miri les seixetes i la cisterna del vàter
a veure si funcionen.
I bé, aquest beta-tester, en comptes d'obrir-te les seixetes
al màxim, combinar l'aigua freda amb la calenta,
és el que fan els testers.
Això és el que fan els testers,
que mai han de ser una influència de com ha de ser el lavabo
que tu vols tindre.
Molt bé, però també acabar amb l'exemple del lavabo
s'ha esportat al pitjor lloc de la casa.
Home, t'aposo el menjador, si vols.
Aquesta televisió no m'agrada, Murillo.
El color d'aquest quadre no m'agrada.
Aquestes sabatilles on vas amb unes sabatilles a quadros.
És el mateix.
Ells tenen que anar a provar que el llit funcioni,
que no s'espatlli, que les perdenes siguin de la teva talla,
que la bombeta funcioni,
que què passa si ens hi apagues moltes vegades seguides.
Això és el que han de fer.
Molt bé, ens ha agradat molt.
Ho hem entès molt bé.
El Dani, per cert, ens deia que feies un test a casa.
Jo sempre faig por.
I molt de prop.
I et vas movent en una qualitat de bé a casa.
Mai hem sabut d'on està fet aquest vídeo.
No, és que és en directe.
Però ens diu, en tecnologia de bé a casa,
que hem de connectar coses analògiques
quan és un estudi digital.
I llarga vida al coure.
I tant que sí.
Avui no tindrem temps per parlar-ne.
Per cert, avui no tindrem temps de parlar de xarxes,
però sí que fa uns dies vam recuperar la conferència
que l'Exei Paginov, el creador del teatri,
va fer a l'Autònoma l'any 2008.
Aquesta conferència formava part d'una activitat acadèmica
que se'n marcava l'any de la computació de l'Autònoma
i que va estar organitzada entre d'altres persones
pel Sergi Messonero, la Laia Sánchez i el David Ruiz.
I vam anar gairebé tots els que participem al Generació Digital
i vam fer una pregunta a l'Aleix Paginov.
L'Aleix Paginov va ser el creador del teatri.
Va ser l'altre creador del teatri.
I l'Estar, com tots els del programa, va fer una pregunta.
I mira, hem volgut recuperar la penúltima pregunta
que se li va fer a l'Alexei Paginov.
Pujau el volum.
Que va ser exactament aquesta.
Una muy cortita.
Se liga mucho siendo el creador del teatris.
El puñetero va dubtar.
A mi em va fer una miqueta d'això.
No, gràcies.
És allò que ho va interpretar.
Que jo li llençava els trastos?
Ell sempre deia gràcies.
Era excessivament educat.
Podeu escoltar l'entrevista.
Allà hi ha un apartat de Game Over.
És un programa que va ser un dels primers d'aquest programa
del generació digital.
Hi ha un apartat que posa l'Alexei Paginov.
I ell, a principi de la conferència, va dir...
No sé què faig aquí.
Com a tema d'humilitat.
No sé per què m'heu convidat.
Home, per favor, vas crear el teatris.
Una persona superhumil.
Jo vaig tenir la mateixa sensació,
un dels últims Game Lab abans de la pandèmia,
amb en Jordan Mesner.
I l'home estava allà per allà.
Em pregunto què volguessis.
Gràcies, també. Supereducat.
Jo de l'Alexei sempre destaco les sabates que portava.
És veritat.
Sempre.
Era com anar per casa, còmodes, soviètiques.
Tu t'esperaves un senyor...
Potser no amb un trajo, no tant així.
Però ell havia estat com...
Carinyo, ara vinc, que hi ha uns nois que volen que digui quatre coses.
Molt bé.
Gràcies, Albert Rose.
Gràcies a vosaltres.
Molta potència i molta sort de Ludica.cat.
Igualment.
Gina, gràcies, i fins la setmana vinent.
Patonets.
Marxem amb la música de Oddworld Strangers Wrath.
Ara fa uns dies va sortir una nova versió,
alta definició d'aquest videojoc.
Escoltem la peça, el temple. Adéu-siau.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.