Música
Benvinguts al programa de Catalunya Ràdio
que parla de videojocs, creativitat i cultura digital.
Avui comencem l'edició número 693.
Avui conversem amb una de les primeres persones
de la indústria del videojoc a Catalunya, Dani Sánchez Crespo,
el primer mestre de creació de videojocs,
va fer 15 anys l'any passat i ell és el director.
Escoltrem l'experiència de Chris Vilchev
aprenent a fer el seu primer videojoc.
L'Oriol Dalmau jugarà al darrer Supermario
i la Gina Tost ens parla des de la Xina
de com són els videojocs d'aquell país.
Això és Generació Digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez.
I avui amb Chris Vilchev.
Benvinguts a tots tres, què tal?
Francesc, aquest dissabte hi haurà o hi ha hagut,
depenent de quan la gent ens escolti,
una nova edició de la RU-MCX.
De la RU-MCX, la reunió d'usuaris d'MCX.
Exacte, a les 50 i escaig. A 54.
Sí, sí, recordem que es fa cada dos anys.
Es fa cada dos anys, per tant, és via anual,
però això ja vol dir uns 27 anys o escaig.
Et sembla, doncs, fent la RU i la veritat és que...
Hi aniràs o hi has anat? Doncs no.
Aquest cap de setmana m'enganxa fora,
és allò típic de l'únic cap de setmana que te'n vas
i t'enganxa just el dia de la RU.
Però quan es presentaran moltes coses,
tenim el nostre company a estar allà amb productes fresquets,
com el Nogalius,
que serà segurament una de les estrelles de la RU.
Estàs parlant de videojocs per MSX?
Videojocs fets per... Fets ara, eh?
Exacte, fets per MSX.
Per cert, el Nogalius, que surt per PC,
surt per MSX i ens sembla que arriba fins a Switch i Xbox One.
Què dius, ara?
Serà un d'aquests que es trobarà com a desenvolupament indi...
S'està donant, en el cas, eh? A diverses consoles i tal.
Tenim els amics d'Oxyapp, van fer una miqueta el mateix,
amb l'últim joc que van treure,
que el van fer per MSX, els va agradar molt,
i el van convertir a PC i l'han llançat,
i ens sembla que també els ha arribat fins a Switch.
O sigui que el món de la MSX va, encara, a bar de sobreviure,
va traient el cap per a aquestes noves generacions.
I segurament d'aquí unes edicions, el Cris,
doncs potser presentarà el seu propi videojoc.
Bueno, bueno.
Es va fer molt de gràcia, perquè tenim un grup de Telegram,
i avui comentaves que estaves molt contents
perquè havies programat una porta que s'obrís i es tancava.
Per mi és tot...
Bueno, és genial, perquè vinc de no saber programar res,
i en un curs que estic fent aquí online, deia...
Veure com s'obre la porta és com... màgia!
I a mi em sembla acollonant.
I, de fet, com és molt intuitiu el tema de...
ja ho explicarem, el tema de les programacions,
que són com caixetes i cables,
doncs fer coses de principi et dona peus a continuar fent el curs.
Molt bé, escoltem aquesta música a veure si li sona a l'Aeli.
Pel pac ordinador.
Vostè és el senyor Pacman?
Soc jo en persona.
Un paquet per vostè.
Ai, que bé.
Deu ser l'ordinador familiar que he encarregat.
Hmm... vejam.
Connectar el chipset a 8016G al periferi gràfic 9.
Havies escoltat aquesta sèrie a TV3?
Aquest senyor no sé qui és, no sé si fa molts anys d'això.
Doncs sí, sí, sí. Fa 35 anys, eh?
35 anys, eh? Aleshores s'entén que no...
La versió en dibuixos animats del Pacman.
Del Pacman, eh?
Sí, sí, és un producte de llicència, em sembla,
que vam veure, crec que a la notícia B,
que va ser la primera sèrie de dibuixos animats
que es va passar per TV3.
Exacte, i aquesta setmana ha fet 35 anys
de la primera edició, primera temporada,
no sé si va anar per temporades, eh?
Sí, hi havia... era una família, hi havia el Pacman,
hi havia la senyora Pacman, hi havia el Pacpiuet, que era el BP,
tenien un gos, no m'agradava com es deia,
i hi havia, òbviament, els fantasmes,
que anaven fent entremeredures per allà,
i al final sempre en Pacman trobava en algun lloc
d'un coco energètic, els cocos energètics,
i gràcies a això doncs... doncs on seguien guanyant els fantasmes.
Per cert, parlant de Pacman, estic molt enganxat a Twitch,
ja ho sabeu, i estic molt enganxat
a les divendres i els dissabtes a veure el Billy Mitchell,
que va ser aquell que va tenir el rècord del món
de molts videojocs antics entre ells, el Pacman.
I que el van disposar fa molt poc,
per tema de si una placa no estava del tot oficial, etcètera.
Ell està ara intentant que la seva imatge torni a com era abans,
i la veritat, estic veient partides que fa en directe,
perquè ho fan amb màquines reals,
no és com veure un ordinador com està jugant,
sinó que són màquines reals i posa una càmera,
i és impressionant com juga, eh?, el Pacman.
Clar, el tio és una autèntica fiera.
De fet, segurament molta gent potser el recorda d'aquell reportatge,
d'aquell documental que era de King of Kong,
que no anava sobre el Pacman, sinó sobre el Donkey Kong,
on ell era un dels contendents.
Reunidor, divendres i dissabtes aneu a Twitch, Billy Mitchell,
sempre està jugant, i a més, juga com set hores seguides.
Un bon streaming de tota la vida, el bàsic, set hores.
És al·lucinant.
Sempre que parlem de la situació de la indústria
en els videojocs a Catalunya,
constatem de la bona situació que hi ha a casa nostra
en número d'empreses, estudis graus i màsters relacionats
amb els videojocs o els usuaris,
que, per exemple, omplen la Barcelona Games World any rere any.
Una de les persones que des de l'inici
ha estat en totes aquestes vessants
tenim el plaer que ens acompanyi el programa d'avui,
en Dani Sánchez Crespo.
Ell dirigeix el màster en creació de videojocs
i director executiu i dissenyador de joc de Nova Rama
i creador dels Invisimals.
Siempre entre nosotros hubo unas criaturas
Dentro de tu casa están, pero jamás las viste
La tecnología hoy nos brinda esta oportunidad
Sabes que su mundo está dentro del nuestro
Invisimals
Dani Sánchez Crespo, molt benvingut al Generació Digital.
Hola, què tal?
Et saps de memòria dels episodis?
De fet, els episodis, un secreto,
una bona part els vas escriure jo.
Què dius, ara? Els guions?
Sí, no, el guió no, perquè teníem altra feina,
però, bàsicament, el briefing d'una pàgina, això ho feia jo.
Molt bé.
Perquè estigués d'acord amb la mitologia.
Jo feia un guió d'una pàgina,
d'aquí s'enviava un guionista professional,
d'aquí anava, ja es posava la roda en marxa.
De fet, als Invisimals, la sèrie es va animar a Xina.
Hi havia tot un procés en marxa bastant sofisticat.
Molt bé. Després parlarem de la Xina amb la Gina,
que, de fet, la podeu seguir si el Twitter...
Sí, ha fet un hashtag.
Realment pots veure tot el seguiment.
Després parlarem d'Invisimals, parlarem de videojocs,
però el màsser de videojocs, deia a l'inici,
va fer 15 anys l'any passat.
Has estat sempre al capdavant?
Sí, és a dir, a veure, la història és que jo soc enginy informàtic,
això és una cosa que la gent potser no la sap.
Jo soc de la Politécnica,
i, aleshores, quan ja vaig acabar de la Politécnica,
ens van cridar de la Pompeo i, bàsicament, la idea nostra era,
bueno, no em fos màster perquè volem dinamitzar el sector.
Ens hem tirat, mira, ara comencem el setze any,
i fixa't, aquest any, tres jocs bastant rellevants
són d'antics alumnes nostres.
No ho sé, el gris, com sonarà,
és allà, tenim no sé quants antics alumnes.
El Melbitz, de Melbot, també, pràcticament tots,
antics alumnes nostres.
I el Red Dead, que vam anunciar quan va sortir,
allà hi havia 9 persones antics alumnes de la casa.
És a dir, nosaltres, en aquests moments,
és una mica allò com els pigments,
que, bàsicament, has deixat d'oïr tantos bitxitos por ahí,
que dius, coño, mira, on està aquest altre.
I la veritat és que és una cosa que abans no m'impressionava gens,
i ara em començo a impressionar,
i, naturalment, els veus i dius, hòstia, mola.
Això ho hem fet nosaltres, saps?
La pequena contribució a, jo què sé, a veure quin joc,
ve de la bombeu, i això està molt guai.
A la indústria del videojoc,
tots diuen que ha canviat molt, que canvia molt,
16 anys són molts, també canvia el màster o no?
Canvia moltíssim. És a dir, nosaltres, realment,
cada any ens ventilem, potser, una cinquena part del tamari.
Amb la qual cosa, en 5 anys, el màster ja no és el mateix.
Ha canviat tot sencer.
Però jo què sé, fa un parell d'anys vam començar
també amb temes d'en real.
Ara, per exemple, estem parlant molt més
de self-publishing i de relació directa
amb els consumidors, modelo Fortnite,
aquest tipus de històries.
És a dir, a veure, és que la indústria,
quan jo vaig començar, la indústria del comandos
i la indústria en què estem ara,
és que no té absolutament res a veure.
Penseu que jo, al mateix temps, porto 16 anys fent el màster
i porto 16 anys a la indústria.
Aleshores, clar, ha sigut un viatge tant a nivell
del que és la bombeu com un viatge a nivell personal,
d'anar veient les diferents variants.
És com van fer els Inviscimals, el 2009 o el 2010.
A mi m'expliques ara, per exemple,
el fenomen del Pokémon Go
i és que canvia molt ràpid tot.
I això és lo divertit.
Certament.
Moltes vegades parlem del tema de la noia
dins del món del videojoc.
Hi ha hagut canvis, també, aquests 15 anys?
Sí, poc a poc anem millorant.
Hi ha sectors en els quals la presentació ja és bastant alta.
Art, disseny, promoció encara costa.
Però jo crec que el problema ve d'abans.
El problema ve de les llicenciatures, de les enginyeries.
Si aquí ja no entren, clar, evidentment,
no arribaran a la màster, perquè és un procés de selecció.
És ben curiós,
perquè això tu mires històricament
i sabeu tota aquesta història que s'ha publicat,
i és totalment certa,
que la informàtica, de fet, ha de començar
a ser una feina fonamentalment de dones.
És a dir, això ho pots veure...
Sí, és veritat.
Aleshores, tot ve d'un clitxer estúpid dels anys 80,
que es va començar a promoure
la cultura dels nerds, dels inadaptats,
com a informàtics i tal,
i això ens ha portat a on estem ara, i és una pena,
perquè alhora, la veritat, tu tu mires i dius,
jo, per exemple, tinc l'orgull d'haver col·locat
programadores boníssimes, i que, clarament,
mires el nivell, era extraordinari.
Per exemple, a Red Dead, Geni,
la Geni era una programadora nostra fa un parell d'anys,
que se'n va directament a Rockstar,
i ahir sigue Encantaos de la vida con ella.
Com tot. El problema aquest és que la cultura
és lenta de canviar. S'ha d'anar a poc a poc,
a poc a poc. Molt bé. Mira, precisament,
vaig agafar això que comentes
d'aquestes persones que estan treballant
en aquestes empreses tan importants, com el Red Dead,
aquest vídeo que vau fer,
imagino en la festa de graduació,
de tal. Escoltem, he fet uns talls
de la gent que, per exemple,
està treballant en aquesta empresa.
Buenas, me llamo Jorge Ovalle,
soy el Lead Audio Programmer aquí en Rockstar.
Me gradué en la universidad en el año 2010,
empecé a trabajar en Rockstar
como Junior Audio Programmer
en enero de 2011,
y bueno, ocho años después,
aquí estamos.
Hola, me llamo Luis Vieira
y soy Online Stool Designer
en Rockstar North.
Soy parte del equipo de desarrollo
de Redemption 2.
Hola, soy Guillermo Díaz,
trabajo en Rockstar North
y soy uno de los diseñadores de misiones
de Redemption 2.
Abans deies que sí, que això et fa il·lusió,
de fet, recordo un tuit que ho deies,
dius, això, ara dius que potser et fas gran,
però és que això mola molt.
Sí, és a dir, de vegades no som conscients
de l'impacte que té el que fem.
Jo, per exemple, jo tinc nenes,
i les meves nenes, per exemple,
a una d'elles li toca explicar
que des de la nació de la meva nena
tots són fans dels invisibles,
perquè és el que va dominar en aquell moment.
I clar, ho va dir el meu pare,
és diseñador de jocs, i fa això i fa això.
I des del col·le en diré, pot venir un dia?
I clar, això és una cosa que dius, hostia, mola, tio, mola.
Te toca el corazóncito, la veritat, eh?
Jo en general tampoc som molt d'aquestes coses,
però és que mola, mola bastant.
En el màster és, de vegades,
una darrera opció a nivell de cursos.
Pots dedicar a altres coses.
Hi ha casos estranys de gent
que s'ha dedicat al videojoc que ve d'una universitat.
Sí? Al·lucinaríeu.
Això és molt interessant.
La veritat és que en això, la Pompo Fabra,
que jo crec que ha obert moltíssim la ment,
perquè quan fem el procés de selecció de currículums,
nosaltres ja sabem com dedicar un currículum bo.
Però és que moltes vegades no és gens
el que a la universitat s'espera,
perquè a la universitat s'espera els clàssics informàtics
o els clàssics de belles arts.
Però aleshores t'arriba un tio que diu,
nois, és que jo soc interiorista.
És a dir, trobes gent, jo què sé,
que eren, jo què sé, músics, però cantant.
Jo és que he gravat un disco.
Ens va venir una vegada una noia que era d'art avantguàrdia,
tipo Arco, és a dir, era una noia que havia exposat a Arco.
I deia, nois, és que jo vull ficar-me al videojoc.
És que aquí hi ha gent molt rara.
Si hi aigui jo, t'imagina tu.
El videojoc són arts i al final tenen totes accions músiques.
És que, clar, s'ha d'omplir d'art.
I t'adones una mica, amb els anys,
que quanta més tensió creativa hi hagi, millor.
És a dir, aquesta gent raríssima,
aquesta gent raríssima és precisament la que vols.
Perquè jo no vull una persona que pensi com jo.
Per això no augmenta la meva creativitat.
Aquesta gent és la que fa els jocs
que poden ser disruptors i trencadors,
perquè porten conceptes que, en canvi,
els aficionats del videojoc intentaran repetir una miqueta
el mateix videojoc que els agrada fer o que els agrada jugar,
que és el que ja estem molt acostumats.
Jo això m'ho trobo a la pompeu.
Moltes vegades et ve algun fan, el típic hardcore,
que et ve un digent de joc, i jo aquests jocs,
ja perquè quedi clar, ja els hi he posat un nom allà dels anys,
és a dir, com a les medicines.
Digueu, vosaltres sou el shooter genèric.
Perquè els importa tres pitos.
El que volen fer és el típic call of duty.
Dius, el fem, no hi ha problema, perquè el sabem fer i tal.
Però tant en quan et surt un freaky
que et fa coses com el gris o l'aragami,
que també és de la pompeu.
I aleshores et quedes content i dius,
va, ja deu haver de tot.
A mi m'encanten els hardcores, perquè d'allà també hi ha moltíssima indústria,
però tant en quan la gent rara...
Per exemple, ara estem començant projectes.
Tenim un projecte que em té flipadíssim,
que és un projecte d'un senyor que va a un supermercat,
i si li cau, no és broma això,
un pot de lleixiu de l'estanteria,
i amb els vapors, el tio es flipa.
A partir d'aquí es torna com un vídeo dels Pink Floyd d'aquells anys 60,
del tio sent atacado per les productes del supermercado.
Això ho estem fent aquest any.
I dius, hòstia, mola, tio.
De fet, l'altre dia...
Ara parlarem d'aquest viatge que vas fer a Corea.
Un dia d'aquells,
no sé si abans o després,
recomanaves un llibre o un llibre que t'havia arribat
que a mi m'ha encantat.
Es diu The Electric State,
del Simon Stalenhag.
Sí, estic intentant comprar els drets.
Per fer un videojoc.
De veritat, oi que sí?
Visualment és una passada.
A veure, jo bàsicament viatjo molt,
i als aeroports, directament a patxam una bossa,
i vinga, va, llibres, i me'ls compro a 3 en 3.
The Electric State, això és un senyor suec,
que es diu Simon Stalenhag,
també té un altre llibre que es diu Tales from the Float,
si no recordo malament, i tot és el mateix.
Són nens petits creuant un món futurista inhumano
ple de mecas.
Aleshores, The Electric State és una nena amb un robot
creuant a Estats Units.
És una mena de road movie,
raríssima, però, per exemple, jo veig allò,
i jo veig el limbo, jo veig l'insight,
veig aquest tipus de jocs
que es podrien fer coses molt boniques.
I, de fet, m'he posat en contacte amb els que tenen els drets.
I és que al final, al final és la creació, no?
És la imaginació el que encara mana en el videojoc, no?
Fixeu-vos un moment, si tu mires el Cris,
que per mi és un dels bombazos de l'any,
jo conec el Cornel Roset, el Cornel Roset
és el germà d'un animador de Nova Rama,
de la meva empresa, i jo tinc un quadre seu
penjat al meu menjador.
Aleshores, tu veus allà i dius, d'acord, aquest senyor,
el seu cap té coses que jo no tinc.
És que és així, és així i és senzill.
I, aleshores, per tant, és gent que pot aportar moltíssim.
Igual que jo en el seu moment podia aportar amb els imbíssims,
els inventant un món de fantasia d'animalitos,
perquè segurament m'agraden els bitxitos,
i això és el ric del sector,
és el que, per una banda, és cansat,
perquè, evidentment, treballem gent molt diversa,
però al mateix temps és divertit.
En quin moment està Invissimals?
Bueno, Invissimals és una IP que nosaltres l'hi vam dedicar
vuit anys de la nostra vida,
en aquests moments Nova Rama està en altres activitats.
Mira, jo, si voleu que...
Jo explico on està Nova Rama ara
amb una metàfora que és molt bona.
Sabeu que la llum del sol ens arriba al cap de vuit minuts.
Tu el que estàs veient ara és el sol de fa vuit minuts.
El passat estem veient.
Estem veient l'andròmeda de fa no sé quants anys.
Com que una estrella s'apaga,
durant molt de temps encara l'estem veient
i ja no hi és allà.
I passa el mateix al revés, pot haver-hi una supernova
que encara no la veiem i ja ha succeït.
Correcte.
Nova Rama és exactament això.
D'aquí 12 mesos flipareu.
Està bé.
Estem fent dos projectes.
Un d'ells és un joc de mòbils
que probablement és el joc de mòbils més ambiciós
de la història d'Espanya,
que passa a qualsevol altre joc de mòbils
que ja heu vist mai aquí.
Molt en la línia de Nova Rama.
Tornem a la realitat augmentada i més de potent.
Molt bé.
I l'altre és un joc de PC-Consola per Steam
perquè volem tornar-nos un publisher
i aquest sortirà equivocat.
Què et penses del que està passant ara
amb el tema de les botigues tipus Tim,
Epic ara fent la seva pròpia?
També estava canviant molt això.
Sí, jo vaig estar valve l'altre dia.
Vaig estar valve fa 15 dies allà a Seattle.
Tot el que van afegir el consumidor és bo.
Quan van començar les botigues digitals,
el PSN Store i tal,
què va passar? Que poc a poc van baixar els preus dels jocs.
Fantàstic. El consumidor està content, tots estem contents.
Si resulta que si fica Epic
i resulta que amb això es força que els desenvolupats
guanyin més diners per tant podem baixar preus tal i qual,
a mi no m'ofende.
Què passa? Que ara és un moment incòmode.
És a dir, la gent que desenvolupem, com jo, per exemple,
els pròxims 12 mesos són complicats
perquè has de decidir a qui en quieres més, a papà o mama.
Tens papà, que seria Tim, que té unes avantatges,
té una plataforma superconsolidada, unes eines brutals
i una base d'usuaris descomunal.
Tens Epic, que seria mama,
que té tot molt més verd, però, per altra banda,
ens guanyem bastant millor la vida.
Estem parlant que s'ha dividit per tres, la comissió.
Clar, perquè el tant per cent que guanyen és menys
que no pas esteem, per exemple. Correcte.
Nosaltres estem en una posició de wait-and-see.
És a dir, és evident que és bo.
És evident que segurament val bé, si jo fos ells,
m'haurà fitxa qualsevol dia d'aquests
i baixarà comissions o a veure si sabré tu què farà.
Però això és bo.
Tot el que passa en aquesta indústria és bo.
A mi m'agrada molt quan la gent em diu, ah, és que el Fornite...
L'altre dia estava típic de dinar navideño.
El Fornite és l'anticrist, oi?
No s'ho hagués entrat de res.
El Fornite és una meravella, està molt bé.
Tot això és bo, s'inventen noves formes de passar-ho bé.
Sí, sí. Està molt clar.
Per cert, jugues a videojocs?
Si t'ensenyo el mòbil fliparies.
Mòbil? No, jugo a tot.
L'últim que he jugat en consola, Resident Evil 7,
específicament a la version VR,
una meravella, increïble.
Aquest joc l'havia de jugar en una forma molt curiosa.
Com que tinc molta por d'aquestes coses,
me'l mirava per YouTube en trams de mitja hora.
Perquè sabia això que venia. Correcte.
Et feies autospoilers? Sí. No, no, no.
És que no soc capaç. És a dir, quan surt la teva nòvia,
ja dius, bo, aquí se valdria et parla, dius, passo.
Pensa que amb les VR hi ha una cosa que no pots fer
amb tots aquests casos que hem fet tradicionalment tots,
que és tapar-te les mans a la cara
i mirar a través dels dits...
Pot ser que els ulls, però no ho facis.
Amb les VR no pots fer-ho. És igualment la pantalla.
És molt efectiu, eh? I t'agobies, eh?
Jo em cagava de por, però literalment allò que dius...
Mare de Déu. Hauries de tenir un botó.
Un botó de pànic en el cor.
Que surtin micos ballant, no?
Unes mans virtuals que et van als ulls
i veus a través dels dits i dius...
Em fa menys por.
De fet, hem de dir que la setmana vinent farem
un especial 20è aniversari de Silent Hill.
I parlarem una miqueta també de la por.
Vaig estar a l'ateria amb el Yamaoka.
Per què no fas col·laborador al generació digital?
Va venir a Novaràmans, va venir a visitar.
És supermajo. És un tio superenrotllat.
Jo és que ja el coneixia. I és supermajo, el tio.
Encara tens...
consoles antigues?
És a dir, és el Nintendo... Sí, jo tinc tot.
A casa meva ho guardes, eh?
23 consoles. 23 consoles.
Com les tens organitzades? És molt important, això.
Tinc al sota, no? Al sota no, però connectades o desconnectades?
No, ara les tinc en un armari. A un armari.
Salen bajo demanda. És allí. Ah, vull jugar al Mario.
Armari, que formo. Molt bé.
Jo no tinc gaires,
però l'altre dia vaig trobar una manera
de ser més fàcil el fet de jugar quan tens ganes,
perquè no sempre tens ganes de jugar.
I he creat una capsa per consola
amb els jocs a dintre, a dins.
Ah, amigo.
Ho agafo, ja ho tinc tot preparat per connectar.
Això requereix...
On les tens guardades?
En un armari. En un armari totes col·locadetes.
Sí, ja tinc tres consoles d'antigues, vull dir que no tinc gaires.
Llavors és fàcil per fer-ho.
Però això jo crec que és difícil, eh?
He fet la instal·lació per que cadascuna
funcioni, etcètera.
Sobretot si hi ha d'embasar consoles
que les has de connectar per cable d'antena.
Sí, exacte. Perquè encara hi ha alguna...
Home, si no tens por
de perdre
l'originalitat de l'aparell,
gairebé totes les hi pots treure
una sortida directa de placa,
doncs això de videocompost, com a mínim,
i que les veuràs millor, o Super Uba Kese,
però si no, tens la típica NES
i cable d'RF...
Valament, Rai. I anar a Xina per el Pet Joven i Bull,
ara hi ha les reediccions dels consoles antigues.
Ja està, t'agafes la Super NES
o la NES reeditada,
i ja em sembla que surti la Play Ara,
que treu una HDMI, amb la qual cosa ja no té aquest problema.
Digue-li a Eli. Sí, sí.
Jo, mira, m'he introduït en el món del videojoc
un altre cop gràcies a consoles com aquesta.
Per cert, abans comentaves el tema
de la realitat augmentada, virtual...
Ara has parlat de la mixta.
Bé, tu estàs a favor de tot això, no?
Home, no, jo és que vivo d'eso.
A veure, a mi tot el que permeti
crear fantasies en els usuaris
em serveix, m'explico? És a dir, els invisibles anaven d'això.
Anaven de fer creure la gent que hi havia bitxos invisibles.
El Pokémon Go va de fer creure la gent
que pel carrer hi ha Pokémon.
A mi tot el que em permeti això me serveix.
Què passa? Que hi ha dispositius
que estan més llestos pel mercat que uns altres.
És a dir, és evident que la realitat virtual
per a mi és un dispositiu superatractiu,
però encara li queda.
Per a mi hi ha dues regles que ha de complir un dispositiu,
que és que un nen l'ha de poder agafar des d'aquest alçal
i l'ha de poder tirar al terra. Això sembla una tonteria.
El sal ha de fer tot mètre... Sí, sí.
És una cosa que es testejava amb els Dualshocks,
s'agafava un Dualshock, es tirava al terra
i deia, va, ha sobrevivido. Per tant, està listo per al Prime Time.
I l'altra és minimitzar el nombre de cables.
Molt bé, la UBR incomple les dues normes.
Aleshores, què vol dir això?
Vol dir que tindrà un mercat nitxo,
la gent que no té res de millor que fer amb la vida,
com per exemple jo, però a l'hora de la veritat
la gent... Pensa una cosa,
la gent compra aquestes coses al campo i al carrer Fur,
ens fa faltar productes molt robustos
per prendre'ls a milions.
Li queda una miqueta. Molt bé.
I la realitat ha augmentat per mi.
Seremos nosotros, actor,
activo de eso en los próximos meses.
Està llegando la luz de la estrella
que ha de ser la Novarama.
Fa unes setmanes
una delegació de 6 empreses catalanes
del sector dels videojocs va viatjar a Corea del Sud,
que abans ens ho deies, Dani,
per participar a la Fires i Star
i buscar oportunitats d'internacionalització
i una d'elles va ser, justament, Novarama.
Va ser gràcies a l'ISSEC i Acció.
Com va anar aquesta experiència?
Evidentment dir que molt a mogollón
que el govern mogui el cul amb aquests temes.
Això està molt bé.
S'ha d'anar a buscar clients, no van a venir a buscar-nos.
Aleshores, el mercat coreà
és un mercat superinteressant,
perquè és un mercat bastant gran i superuniforme.
És a dir, allà juguen tots al mateix.
Què dius ara?
Aquí pots jugar a futbol, a cotxes, a tiros,
a lo que vulguis. Allà juguen a RPGs,
perquè ens entenguem tipus diàbria,
perquè ens entenguem tipus diàbria,
multijugador.
Tira que te vas.
Trobes 500 jocs que dius que hi ha petites diferències,
però no moltes, perquè tothom juga al mateix.
Què passa?
Precisament per això,
per exemple, estem parlant ara
amb tres policies coreanes per un projecte que estem fent
i pot haver-hi coses interessants.
Què passa? Que és un mercat molt específic.
Igual que el mercat xino, que segurament la gent
ens pot explicar més sobre el mercat xino.
Són mercats que tenen una disoncràcia molt concreta,
però realment tenen relativament poca a veure amb nosaltres.
Nosaltres som més propers als anglesos,
als americans, als francesos. Els coreanos
tenen una forma de fer, per exemple, en quant a disseny
de personatges, en quant a disseny de estructura
d'emissions, en quant a monetització en mòbils.
S'ha de pensar molt en què és el que fa aquesta gent.
Ja fa molts anys,
en una entrevista que li vam fer al Xavi...
Carrillo.
Sí, Carrillo, gràcies.
Recordo que estàvem fent un joc
justament pel mercat coreà
i explicava que van tenir
problemes amb els personatges
i els hi van dir que han de tenir
el coll molt més ample.
Tenen un coll molt petit.
Que no s'hi cabia el cap, que aquell coll fos tan petit.
Nosaltres, per exemple, quan fem arte,
part de l'arte el fem nosaltres, part del subcontacte màxina.
I ja hem fet l'estudi de què ens costa
coreanitzar un personatge.
Bàsicament és refet del coll cap a dalt.
És a dir, se corta per l'externon
i d'aquí per arriba s'ha de fer un personatge nou.
La resta del cos és bastant igual.
Però el cap, el coll, no és molt diferent.
Em sembla que una vegada vam parlar de Corea
i el perquè amb la tecnologia,
amb els videojocs, com estan.
I recordo, no sé si vas dir tu, Francesc,
que l'Estat va donar unes ajudes
perquè totes les cases tinguessin ordinador,
no sé si va ser als anys 90 o així.
És a dir, que va haver-hi un esforç
a nivell públic perquè tothom tingués ordinador.
Però, de fet, fixeu-vos una cosa,
i això ho he vist jo fa un mes i mig,
allà no juguen a casa.
És a dir, allà la rutina és que la gent va al cibercafè.
Mira.
PC Bank és PC Cafè en coreano.
Aleshores, la gent va al cibercafè,
té una targeta, com la targeta de l'Ikea,
la precarregues allà en punts,
i bàsicament vas al PC Bank,
i allà el número 1 ara era a l'Overwatch, al LOL,
i després, evidentment, els 50.000 jocs coreanos,
Black Desert Online,
i coses d'aquest estil.
Bé, normalment no m'estranya
si els game banks de Corea
són com els que ens ha ensenyat la Gina de la Xina,
són d'autèntic luxe.
Posarem fotografies que ens ha anat passant,
perquè és realment al·lucinant.
Unes butaques avallotades, un servei...
Sí, això m'ha sorprès, lo de les butaques.
Bueno, és brutal.
Això semblava que era un saló de perruqueria,
d'aquests ultramoderns, amb molt d'aurat i molta cosa,
i no, no, era això.
Si vas a jugar, vas a jugar a cómodes.
Ens venen això de les cadires gaming i tot això,
que són com una estructura quasi esportiva,
i allà juguen amb butaques que podien ser de cinema.
Clar, és supercuriós perquè, a més,
ho vaig preguntar a la persona del govern de Catalunya,
que està a la delegació de Seúl,
vaig dir, però per què van al Cibercafè?
Si es podien comprar el PC i tenir-lo a casa, no?
I em diuen, és que és més còmode.
Diu, ja, però podries comprar la butaques de la casa, tio.
Vas a l'Ikea i te la compres, no?
Doncs no, hi ha un fet cultural, sembla,
relacionat amb el fet de socialitzar en grup.
A la Ciber, perquè allà es troben amb els amics,
i tal, i passen allà a la tarda.
Precisament, la Gina Tost està a la Xina
per fer feina ràpida.
Com sabeu, la Xina és molt gran.
I generalitzar sempre és molt difícil.
I, a més, a la Xina, on cada regió funciona diferent,
doncs ja ho veieu.
Recordeu que jo no estic on de gran capità,
perquè no tinc cap capitat.
I no en tinc cap capitat.
I és que, a la Xina,
la gent que hi ha a la Xina,
és molt important que la gent que hi ha a la Xina,
que hi ha a la Xina,
que hi ha a la Xina,
que hi ha a la Xina,
Ja sabeu que jo no estic a una gran capital, sinó a una petita ciutat,
re, petita, 8 milions d'evitants, anomenada Fuzhou.
A les grans capitals la cosa canvia i, per tant, donaré el punt de vista des d'aquesta petita ciutat.
A la Xina, que ho sapigueu, per si no us havia arribat, el govern ho controla tot, no només els videojocs.
Cada cop que ha de sortir un producte al mercat, ha de passar un procés d'aprovació enorme
conforme no ofent al govern xinès ni la seva història.
Ja sabeu, els llibres, les pel·lícules, els videojocs, però també cremes hidratants
o fideus instantanis que han de passar aquest procés.
L'últim trimestre ha sigut catastròfic per l'economia xinesa i, per tant, per l'economia mundial.
Només ha crescut al voltant d'un 6%.
Això, que seria una dada brutal per a qualsevol país, aquí és un desastre
i, per tant, el govern xinès ha proposat incrementar la producció.
Com? Doncs que la gent estigui a la feina i no a casa.
Regulant el consum de videojocs i cultura en general.
Ara mateix a la Xina no s'estan aprovant videojocs i, per tant, si sortís un Fortnite,
no seria fins d'aquí molts mesos que arribaria de manera oficial en el país.
Això creu una espècie d'aure d'estrès al país per a ser millors ciutadans
i deixar l'entreteniment per més endavant, quan el PIB creix una miqueta.
A nivell de consum de videojocs, m'expliquen que no és un país que creixés amb consoles
i, per tant, la PlayStation 4 o la Xbox One o la Switch les coneixen,
però no són molt populars perquè a casa tampoc tenen espai per jugar.
A més, durant un temps no han pogut comprar-ne per regulacions o per pasta.
I aquí el PC només el toquen els més hardcore, amb el Fortnite o el PUBG,
el Play-Doh-Known Battleground.
Aquí, indiscutiblement, el rei és el mòbil.
No necessites un dispositiu exclusiu per jugar i tens un gran català.
A més, el seu consum s'adapta a quant pots gastar.
Els jocs que triomfen són free-to-play i, per tant, pagues pel que vols i pel que pots.
Els jocs que agraden pel que he vist tenen molt de text i uns gràfics ben fets,
però alhora molt horrorosos.
O són de guerres medievals o futuristes amb protagonistes així com, diguem-ne, llampants,
o potser són així com molt cuquis per diabètics.
Bé, el joc mòbil occidental que ara mateix funciona millor és,
oh, sorpresa, el Brawl Stars, de Supercell,
que el joc que ara mateix diu que ha fet 63 milions de dòlars en el seu primer mes de vida.
Acaba de sortir i ja ho estàs rebentant tots.
Però, feta a la Xina, pròpiament dit, el joc més popular és...
Espera't, això que ho diu una mica meva xinesa, que això no en sé.
Això, traduït, és Arena of Valor, de Tencent, que porta a tothom enganxadíssim.
Una espècie de Mobile Legends que tampoc és un League of Legends, ja m'enteneu.
Així, un joc xinès.
I si us pregunteu quin és el sistema operatiu per excel·lència,
tot i que tots et diuen que valen un iPhone, gairebé tots tenen un Android en aquesta ciutat.
Així que molts petons des de la Xina i espero que us hagi agradat el meu resum.
Ens veiem a la tornada. Un petó.
Igualment, Gina, passa-t'ho molt bé.
Així doncs, a la Xina no poden jugar els jocs que nosaltres estem acostumats, eh?
Bueno, juguen, però juguen d'una altra manera,
perquè, bàsicament, en el moment que tu vols obtenir un permís per entrar a la Xina en un producte,
primera, que has de tenir un soci xinès,
i segona, que el contingut del joc passarà per un filtre, digue-li censura.
Jo, per exemple, he vist temes d'aparició de sang en pantalla, que està prohibit,
qualsevol simbologia religiosa.
A jo ha tingut problemes, per exemple, diablo, per exemple.
Jo sé, per exemple, casos amb zombis, perquè també és això, són coses sobrenaturales.
Tot el que són això, ui, ui, ui, ui, ui.
Ha de ser fantasia, no pot ser sobrenatural, que no és ben bé el mateix, saps?
Controlen bastant, és el que hi ha.
Els xinesos que venen aquí, de on?
Clar, de on la llibertat que tenen aquí de jugar els seus cosins i germans, deuen al·lucinar, eh?
Això alimenta el clitxer que ha fet en Xina, no?
Que arriba a Xina i l'han de canviar.
Bueno, però a veure, no només els que venen aquí.
Pensa que els xinos de Cap de Sant D'Ana, quan tenen pasta, se'n van a Hong Kong o a Macao,
i allà és el descontrol.
I bàsicament és, en plan, gastar a tot el que us imaginàis de los vicis del cuerpo i la ment.
Una vegada vaig coincidir a Oporto, doncs, amb unes caves de vi,
i realment va ser al·lucinant un grup de xinesos com... com estaven.
Saps? Una cosa tan senzilla.
Com disfrutaven, no?, d'allò?
Sí, sí, sí, i realment els veies gaudir molt.
O sigui, va ser una cosa bastant estranya.
Ara estic molt interessat en parlar amb el Cris perquè ens digui la seva experiència fent videojocs
i si creu que pot tenir futur a la seva vida.
Un programa 100% lliure de caixes de l'UT, pay-to-win i microtransaccions.
I què? Com ho portes, Cris?
Bé, de moment porto més de 20 hores.
Ho entens, no?
Sí, sí, 25-26 hores treballant amb un Rail Engine 4, que abans has parlat de Unity and Rail.
Un real? Doncs amb un real.
Puc treure conclusions del que has fet fins ara, de les més de 20 hores.
De moment...
On ho estàs fent, això? Perquè sapiguem...
Això és un curs d'Odemy que l'imparteixa el Carlos Coronado.
És amic del programa i, de veritat, és un programa de l'Unreal Engine molt intuitiu.
I sentem una miqueta les bases per a la nostra audiència.
Tu parties de coneixement zero patatero.
Zero total. De fet, m'agrada molt el tema de l'Unreal Engine aquest
perquè no has de saber programar per fer-lo funcionar.
És allò que explicava ell en una entrevista de programar.
Diu que programar és com juntar caixes.
Sí, de fet, visualment és això.
Una caixa, una línia que podria ser perfectament un cable en un circuit elèctric,
que connecta una bombeta.
Li dius, engega la bombeta quan estigui en tal lloc.
Funciona així. És bastant fàcil.
A veure, fàcil entre cometes.
De moment, he fet.
Òbviament, he instal·lat el motogràfic de l'Unreal Engine 4.
Costa molt això o què?
No. És molt fàcil.
És molt fàcil.
He après a moure'm dins la interfície del programa, que això sembla una tonteria,
però saber com funciona anar al teclat, anar cap endavant, cap endarrere,
facilitza molt, sobretot, a l'hora de construir i dissenyar un mapa.
Està bé.
He fet creació d'entorns, que és principalment el que primer que t'ensenya aquest curs,
és fer entorns i agafes una llibreria gratuïta.
A més, l'Unreal Engine té llibreries de jocs propis,
com poden ser el Infinity Blade o el Paragon,
i et deixa gratuïtament poder treballar amb allò,
però si treus un joc, poder fer-ho de pagament amb aquelles llibreries.
Això és molt interessant.
Què més? Previsió a l'hora de plantejar un joc.
No és només fer un mapa i llançar quatre bombetes,
quatre interruptors i quatre portes, sinó que has de escriure els reptes,
dibuixar els mapes amb paper, passar-los a l'ordinador,
tenir una mica de referència al que estàs fent,
i la importància d'una cosa que es diu el Game Loop,
que suposo que el coneixeràs, què és el Game Loop.
Aquest mapa què és?
Surto d'una porta, agafo quatre ítems, obro una altra porta i me'n vaig a un altre nivell.
És un loop que es repeteix sempre,
però aquí pots posar diferents mecàniques.
Vas dient que sí, Dani, perquè jo suposo que això et sona molt...
Bueno, sí.
És com el bàsic del món del videojoc, això?
És el començament.
És el començament, és a dir, per córrer, primer he de caminar.
Està començant a caminar, està molt bé.
El loop de joc, bàsicament, seria el bucle d'aquella activitat
que tu repetiràs una vegada i una altra i que fa que el joc sigui divertit.
Per exemple, en Pokémon GO, el loop seria camino, trobo Pokémon, el capturo
i, bàsicament, torno a començar.
Camino, trobo Pokémon, el capturo.
Els loops, el que ens defineixen és l'economia del joc.
Per exemple, jo, per capturar Pokémon, se'm fa falta un balanceig de...
Per exemple, que em donin pokeboles.
Per tant, el percentatge de pokeboles farà que el joc sigui divertit o no.
Si dono moltes pokeboles és trivial, si dono poques pokeboles és frustrant.
I això és, bàsicament, la meva feina.
La meva feina és definir sota quins paràmetres aquest joc és divertit o no.
L'altre que estava comentant de programar amb caixes ha sigut el ganancer de Epic.
Epic s'ha mogut del model de programació amb línies de codi.
Això et neva a dir, perquè jo recordo, quan feia el bici en el meu espectrum,
fer un videojoc que era molt ferregós, havia de posar moltes línies, no?
Sí, i ara hi ha un model que és el que es diu el model de blueprints,
que tu ens esplantilles, que són com capsetes.
S'assembla més a un circuit electrònic.
Jo ho compararia així, tens com xips que fan coses i tu els connectes.
A l'hora de la veritat tot es complica bastant més.
És a dir, és una mica allò que la porta d'entrada és relativament còmode,
però no t'enganyis, al final hi ha el codi igual.
Nosaltres, per exemple, estem fent un projecte d'Unreal i al final acabes tirant de codi.
A veure, una consulta abans que continuïs, Cris.
El fet que aquestes eines estiguin tan marcades
no fa que el producte, com deies, sigui una miqueta sempre el mateix?
És a dir, no pot haver-hi alguna cosa totalment diferent
que et porti a fer un videojoc absolutament indiferent?
No, si et fixes, per exemple, un joc com el Gris del que parlàvem abans,
està fet amb Unity, i és un joc superúnic.
Al final, el que has d'entendre és que l'Unreal o el Unity, bàsicament,
és com la sal, el pebre, és els condiments.
A partir d'aquí, què? L'Adrià et pot fer un plat superdiferent?
Clar que pot, perquè aquí és on entra el professional,
aquí és on entra l'equip que ho fa.
Jo crec que les eines són mitjanceres, no són definidores.
És a dir, els mateixos pinzells que a la meva mà fan quatre merdes,
a les mans del Van Gogh fan la Noche Estrellada.
Molt bé, i ara on estàs ara, Cris?
Ara mateix, mira, ara he acabat un tros d'un mapa,
que em sembla brutal, estàs lleig que us ho digui jo, però bueno.
I realment ara em falta tema de sons, intel·ligència artificial, materials,
partícules, blueprints més complicats que no només els bàsics,
modelatge, fer menú principal, això clar, no està fet, ho has de fer,
menú principal, menú per guardar, anar d'un mapa a un altre que es carregui,
bueno, són cosetes que les tinc pensades,
però encara no sé tècnicament com s'han de fer.
I a Nova Rama, de tota això d'aquesta feina que ell està dient,
hi ha especialistes a cadascuna de les coses, eh?
Sí, tenim un equip d'en real que són vuit tios, que és l'únic que fan totes en tot dia.
És l'únic que fan. Sí, clar, evidentment.
I no, perdona, i no hi ha una persona que a banda d'un real també et faci alguna altra cosa?
És a dir, és una especialització tan important que aneu a fer només una cosa?
A veure, nosaltres, per exemple, a mi em preguntes a mi, jo estic superoxidat,
jo et podria programar crec que en 12 llenguatges de programació diferents,
com a C3PO domino 12 milions de formes de comunicació.
Aleshores, jo fa dos anys no sabia res d'en real i ara controlo això.
Tu et vas canviant, perquè bàsicament és el que hi ha.
Al final, és com si saps conduir un cotxe.
Vist un, vistos tots.
El Unity i l'en real són diferents, però el 80% és el mateix.
I segurament passat demà en inventaran un altre i tornarà a ser el 80% el mateix.
Bàsicament, per això el que no canvia mai és la idea que has de tenir de com ha de funcionar el joc.
Jo, sigui el llenguatge que sigui, has de tenir la forma estructurada de com l'has de fer.
Després, és com són.
O ho explicaràs en espanyol, o ho explicaràs en francès, o ho explicaràs en italià,
o ho faràs en C++, o ho faràs en JavaScript, o ho faràs en Cobol, si et dóna la gana.
Però, tu ja saps com ha de funcionar allò.
Cada programa té les seves cosetes, però és això.
Programació el que et dona, aprendre a programar el que et dona és això.
La forma d'estructurar i resoldre les coses de forma estructurada.
Després, utilitzes el llenguatge que et sigui més fàcil.
Caixetes, escriure, picar codi, etc.
Però aquestes són les grans maletges d'aprendre el programa.
Ara ens faràs uns cinc cèntims d'eines que podem utilitzar per aprendre codi francès.
Quan necessitis, ve de testers, hi haurà un moment que hauràs de provar el joc.
Amics, tothom, vosaltres, la gent que escolta el programa, aquí sí, sí, sí, estarem encantats.
Perquè també és un tema aquest, el tema dels errors o...
És que, clar, de fet, ara no vull fer un joc.
No, no bogeria pensar-ho.
Estic fent el curs aprenent i vull fer una petita demo de coses que ja tinc pensats, però res.
Del Tetris, hem après que les coses bones desapareixen i els errors s'acumulen.
Què hem après del Candy Crush?
Doncs com dèiem, si volem seguir els passos del Cris,
ara us volem donar eines per poder-ho fer, però no sempre és senzill.
Així que quan abans millor, comencem millor, no?
Doncs vinga, mira, recentment en Xavi Roser publicava al blog Criatures del diari Ara
un seguit d'apps per ajudar a iniciar-te a la programació.
Tot i que totes són molt vàlides, realment apullint cap a un públic infantil,
perquè quan estem aquí parlant de programació sempre pensem
sí, que el nen aprengui a programar.
Diu, escolta, nosaltres també podem aprendre a programar.
No és només una qüestió que les criatures programin, que està molt bé,
sinó que tots podem aprendre a programar.
Per tant, a part de comentar algunes de les apps que ells expliquen al seu article,
també us donaré alguns altres recursos, potser més propis de gent feta i refeta com nosaltres mateixos,
ja que, escolta, mai és tard per crear l'obra d'art digital interactiva definitiva.
Doncs comencem per aquestes apps més indicades pels infants.
Doncs mira, la primera és Scratch Junior.
És l'app gratuïta per aprendre a programar en aquest idioma desenvolupat pel mit,
l'Scratch, que està a base del logo,
i que una mica s'ha convertit en la bandera d'aquesta nova onada de programar fàcil.
Està enfocada a Scratch Junior, a nens i nenes de 5 i 7 anys,
i permet iniciar-se fàcilment els conceptes de la programació,
amb petits reptes.
Està gratuïta per iOS i per Android.
Un altre és Splitbox.
També és una app per iOS i per Android, també és gratuïta,
i es pot usar a través del navegador, perquè funciona amb flash.
El joc està basat en un videojoc de plataformes, estil Super Mario,
on per sortir dels petits trencaclosques de cada món haurem de programar
per posar noves plataformes allà on toqui, escala, saltar més alt, etcètera.
Molt bé. N'hi ha un altre que està més pensada per a l'aula, potser?
Totes, com que estan pensades per a un públic una miqueta infantil,
moltes d'elles tenen en compte el concepte del professor,
i per tant, un cop es registren les seves pàgines per obtenir recursos,
plantilles, models de jocs, tenen també una secció alumna i una secció professor
que ajudi amb recursos per ajudar.
Codable també ho té.
Està només per a iOS, però promet portar als nens
dels conceptes més bàsics de la programació fins al JavaScript real
en un entorn que a mi m'ha semblat super colorit i simpàtic.
La meva filla...
Tu anava a preguntar?
Feia escrats amb 4 anys.
Feia escrats amb 4 anys.
Sí, la vaig agafar, jo hi vaig anar.
És que és molt maco, l'escrats.
I continuat?
Ella diu obres de teatre.
Ah, mira.
Està molt bé. Això que sona què és?
És un rap sobre el llenguatge Java
que, a més, està promocionat per la pròpia casa.
Per la pròpia Java.
Molt bé, ara ens pararàs d'aquests una miqueta més...
Una miqueta joves, una miqueta adolescents, adults...
El primer nom ja ho marca.
Code Combat.
Està pensat perquè resolguis problemes mentre jugues,
hi ha més programes.
Aquí ja s'abandona el tema de caixetes i blogs
que vas movent amunt i avall,
i aquí ja piques codi des del començament.
Hi ha una versió pel llenguatge Python i una altra per JavaScript,
tot i que aviat comencen que incorporaran el Java.
Estic fent un curs de Python a Iuremi.
He fet bé d'elegir el Python?
Com a primer llenguatge?
Diguem-ne que té una aplicabilitat un pèl limitada.
Serveix per fer coses molt concretes.
Molt bé.
A Code Combat ens trobem en un món de caire medieval fantàstic
i movem el nostre personatge.
Fem accions en programació.
Al superacada nivell rebem premis com punts d'experiència,
diamants...
Code Combat també està pensat perquè els professors l'utilitzin
a les classes.
L'altre que us recomano és la web Crunchzilla.com.
A Crunchzilla és un lloc gestionat per Greg Linden.
Ell ja ha posat dos grans tutorials,
que s'anomenen dos tutorials per JavaScript,
que són Code Monster, encarat a nens,
i Code Maven, que és una mena de noia manga,
per a edats de 10 anys i cap amunt.
Per a aquells que ja hagin superat algun dels dos tutorials,
hi ha el Game Maven, on permet refinar tot el coneixement
que us heu tingut abans, i a més està totalment enfocat
a la creació de petits jocs amb la guia de la Maven.
Molt bé. I el darrer que ens explicaràs avui,
posarem tot això a les xarxes perquè la gent pugui fer el link.
No és per iniciar-te des de zero en la programació,
però saps la frase d'aquella de qui vigila els vigilants?
Qui ajuda a programar? Els programadors.
Aquesta pàgina és una iniciativa que es diu Hack Pledge.
El que m'ha semblat interessant és que és com una mena de comunitat
en què programadors ajuden altres a resoldre els seus problemes,
perquè sempre hi ha un programador sènior que sap més que tu
sobre allò que tu t'estàs trencant les banyes en aquell petit moment.
A Hack Pledge el que passa és que tu et subscrius,
i promets invertir una hora de temps en el que a tu t'ensenyen.
Si jo, un programador que en sap més que jo,
saps resoldre aquest problema i m'explica quatre coses,
i inverteixo una hora amb mi, jo invertiré una hora
a ensenyar el que jo sé a un altre que en sàpiga menys que jo.
I es crea una mena de comunitat d'ajuda entre programadors.
I m'ha semblat també una forma molt divertida o molt interessant
que aprenguis a programar o aprenguis a resoldre problemes
programatius encara que ja et consideris que ja saps.
Dani, entre els programadors, per exemple,
de diferents empreses, per exemple, de Catalunya,
hi ha una bona sintonia o són unes illes que no...
És bastant curiós, hi ha molt bona sintonia.
Per exemple, nosaltres amb la gent de Ubisoft,
amb la gent de Digital Legends, SocialPoint,
quedem i fem cerveses de la qual, però curiosament no parlem de feina.
Normalment no, per un motiu.
Per temes de confidencialitat, habitualment ningú...
Ja saps que no has de preguntar segons què perquè ningú t'ho contestarà.
Si algú em pregunta en què estic treballant ara,
diré, mira, nada ca que vuela. No et diré en el que estic treballant.
Hi ha molt bona relació i al mateix temps molta discreció.
Molt bé, molt fantàstic.
Ara re, estem a punt d'acabar el programa,
però abans volem escoltar què li ha semblat a l'Oriol Dalmau
un joc que ha tret Nintendo que segurament rebrà alguna agarrotada
del nostre crític del programa.
I juga l'Oriol Dalmau per donar-li el vistiplau.
És el darrer Super Mario Bros que ha aprofitat Nintendo
d'un joc que ja era antic, però bé,
el que hem de fer és escoltar l'Oriol perquè ens ho explicarà molt bé.
Per la Nintendo Switch juguem al New Super Mario Bros U Deluxe.
Quin nom més llarg, eh?
Té la seva lògica perquè New Super Mario Bros
és el nom que se li va posar a la nova versió
del mític plataforma estrella de Nintendo
per la consola Nintendo Wii, que és un joc del 2009.
Després es va fer la versió Wii U,
que era el New Super Mario Bros U 2012,
que no era ben bé un port, era un joc nou teòricament
amb diferents nivells i personatges diferents, però vaja,
era molt similar al joc de Wii.
Tenia la pujada de resolució de HD que permetia la Wii U,
i ara es fa un port d'aquest joc de Wii U a la Switch,
un port deluxe amb tots els extras, i esclar, jo no puc deixar de pensar
que és un port d'un casi port anterior.
Que hi ha cap problema amb això? Doncs sí, que el joc costa 50 euros.
I aquesta és la principal crítica que li faig al joc, eh?
I la deixo anar des del principi. Per mi aquest joc està passat
20 euros de preu, sí o sí, i no hi ha dret. Ara, clar, Nintendo
és que són molt llestos, perquè jo em poso a jugar-lo un ratet l'altre dia
a les 7 de la tarda, i res, 5 minuts per distreure'm.
I allò que miro al rellotge, i hòstia, ja no són les 7,
són les 8.50, he de baixar al mercadona cagant lleig,
perquè me'l tanquen a les 9 i no tinc res per sopar.
Aquest joc té algo que fa que aleshores passin volant,
deu ser allò de la màgia de Nintendo, no ho sé. No sé què serà,
però t'ho passes teta. Els nivells són originals, són divertits,
són desafiants, són diferents, un dels altres...
és un plataformes 2D definitiu, segurament, ideal,
a més, per moda portàtil, clar, ideal per la Switch.
I per la Wii U, segurament, acabareu picant de nou
i l'acabareu tornant a comprar, mira que són llestos els de Nintendo.
Per si no el coneixeu, el que dèiem, és un joc plataformes 2Ds
amb el lateral clàssic, ja molt de purat, de pura la fórmula
del plataformeo a la perfecció. En aquest cas,
té contingut a rebentar més de 160 escenaris,
tots ben diferents, 5 personatges jugables,
cadascú amb la seva forma diferent de jugar. El Mario
és el més estàndard, el més fàcil de portar, si tu vols,
hi ha el Luigi, que salta molt més, el Toad, el bolet rosa,
que té 100 segons extra i es transforma en pitxet,
que pot planejar amb la faldilla, el bolet groc,
que és més ràpid, o un personatge totalment nou,
que és el Kako Gazapo, que és un conill vestit de lila
que és immuner, no li afecten els enemics. Tot això per què?
Doncs perquè Nintendo ha fet un enorme esforç perquè aquest joc
sigui per tothom, que sigui pel crac de les plataformes
que busca un bon repte i pel desastre com jo, diguem-ne.
Quan la palmes masses vegades en un nivell, fins i tot et pregunta
si vols que surti Luigi i te'l passi de forma automàtica,
veient com el passa, perquè te'l deixen al punt que tu vulguis.
Si hi ha un determinat de plataforma que et matxaca,
el Luigi te la passa i just després d'allò
et torna el control. S'ha de fer un ole
a l'esforç de Nintendo per no deixar ningú mai encallat,
a ningú mai frustrat, i alhora el que dèiem,
si ets un cracker total de les plataformes i busques un repte,
hi ha una expansió, que és l'expansió New Luigi's,
New Super Luigi 1, em sembla que és, on tots els nivells
són molt més complicats. Per tant, ja ho veieu, joc per tothom,
joc que ningú s'ha de perdre, joc que us encantarà i joc
que demostra per què Nintendo és Nintendo i per què un dels jocs
més venuts d'aquest mes segurament és un port
d'un port que surt a preu de triple A, que té pebrots la cosa.
Nintendo ho sap, sap que el seu joc és meravellós
i s'ho fan valer. Jo, per una banda, em fa ràbia
que el caixa cobri de Nintendo, perquè és el que és,
però us he de ser sincer, el joc val moltíssim la pena.
Per tant, mira, tanqueu els ulls,
foteu els 50 euros sobre la taula, oblideu-vos
i gaudiu-lo, perquè els jocs de Nintendo,
ja ho sabeu, no baixen de preu, ni tan sols baixen de preu
quan els passen d'una plataforma a una altra, ja ho heu vist.
Arribem al final del programa
i hem de comentar què ha passat a les xarxes.
Una cosa que vaig comentar jo al Telegram...
Ha portat cua, però dies i dies i dies.
Vas preguntar que a aquells
li semblava als ulls aquest Indiegogo.
Exacte, era un projecte d'un mòbil especial.
Sí, que era amb teclat, no? Era amb teclat, exacte.
Doncs això ha generat, a part de opinions diverses
i també de la gent que ho tenia clar.
Hi ha gent que ho tenia clar, no?
Sí, que ho tenia molt clar, que li semblava molt interessant.
Hi havia d'altres com el Serafí, que deia que no li veia gaire sentit.
Manca de lletres opcionals com la C-Trancada o moltes altres.
Diu que hi ha limitació d'alfabetxs i símbols.
Diu que li semblen més pràctics els teclats tàctils
o amb bluetooth plegable extern.
Tu li comentaves que sempre pots programar la C-Trancada on vulguis,
però amb teclats americans ho fas.
I el Carlos deia que ni de broma.
El tema del teclat, jo faria un programa especial de teclats.
És un tema que m'apassiona a mi.
Pel que hem vist de Telegram es podria fer.
Te'l vas canviar fa poc, no? De QWERTY a què era?
No, encara no he fet la transició de QWERTY a Colemac,
però això ho faré a mig any, d'aquí mig any,
perquè ara estic amb el QWERTY pujant la meva velocitat.
Quan canviï a Colemac em baixarà absolutament
i després no podré veure un QWERTY.
Quan llegim els guions i no entenguem res,
què ens està demanant aquesta setmana l'Albert?
Està confonent la W, amb la R, amb la Z...
Albert, jo vaig amb un teclat a Novarama,
que és un teclat IBM original d'XT,
d'aquests que pesen 15 quilos.
Tu fas servir un mecànic.
El teclat és un teclat de 25 anys.
Deu escoltar quan tecleges perquè feien soroll.
Aumenta la productivitat perquè ningú es pot adormir,
perquè van sentint...
Hi ha programadors amb teclats especials?
Tothom, a Novarama, al·lucinaries.
Allò és un festival, des de la gent que té teclats
amb bombetes de coloraines, arcoiris...
Els programadors solen ser de mecànic.
Els xerris estan bastant bé.
Comentaris sobre el programa de la setmana passada,
que vam tenir el Roger Valdomar.
El David Teres deia que li encantaria
que el Twitch es pogués usar la llengua catalana com a eina.
Diu que ell fa directes,
les últimes vegades els ha fet en català,
i amb un amic t'he pensat de fer-ne cada setmana
jugant al Dark Souls, al Hollow Knight, al Bloodborne
i més jocs amb Manurki.
I la Núria deia una altra cosa
també relacionada al català, però amb altres coses,
com que ha intentat comprar pel·lícules en català a Google Play
i diu que és impossible, que s'ha posat en contacte amb el client,
però que de moment totes les instruccions
i de què va la pel·lícula estan en català, però després no...
Doncs investigarem, a veure què ens diuen també als Google.
Doncs això serà el Generació Digital,
el programa de tecnologia creativa i videojocs de Catalunya Ràdio.
Dani Sánchez Crespo, moltes gràcies per haver vingut al programa.
Fins a la propera.
Estarem molt atents a aquesta llum que està venint.
Segons ens ha dit, segurament aquesta temporada
ja podem anar parlant del que estàs fent.
Segona meitat d'aquest any.
Moltíssima sort. Gràcies.
Generació Digital, no s'entén res, però distreu.
I distreu gràcies a Elisabeth Sánchez, Francesc Xavier Blasco,
Gina Tost, Chris Vilchez i Albert Murillo.
Avui el control tècnic Ricard Portal. Pot seguir-nos al Telegram, a Twitter,
a Facebook, a Twitch, a Instagram, a cartradio.cat barra GD
i també pels podcasts de Spotify.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies.