I què?
I què? La ràdio inquieta.
Oh, yeah.
Generació digital amb Albert Murillo.
Humanize.
Benvinguts al generació digital,
el programa dedicat que parla de videojocs,
de creativitat i de cultura digital.
Aquesta és l'edició número 761 del programa.
On parlarem de videojocs cooperatius online.
Parlarem del videojoc Pamela Party.
Un altre videojoc de mòbil que es diu Samsara.
De videojocs en tres dimensions,
o que han fet el pas a les tres dimensions,
i farem safareig del món del videojoc.
A més, en la nostra versió en FM o en podcast,
agafarem el DeLorean, com fem des de fa algunes setmanes,
per recuperar el millor del generació digital
de fa uns anys.
Fem 18 anys d'aquí, molt poquet, i ho celebrem d'aquesta forma.
Aquests 18 anys hem fet molts continguts,
i algun d'ells el recordem en aquesta versió en podcast.
Escoltarem música feta amb xips, gràcies al Francesc Xavier Blasco,
i també l'Albert García ens farà escoltar música
de grans clàssics del món del videojoc.
Generació digital.
Des que vam començar a preparar aquests programes,
aquestes edicions confinades del generació digital,
l'Albert García em comentava que insistia, de fet,
que un dia havíem de parlar de videojocs cooperatius online.
Aquesta és la forma com l'Albert i milers de persones a tot el món,
diria milions de persones a tot el món,
han mantingut el contacte amb els seus amics
i amb gent que juga a videojocs.
Ens ajuden a connectar amb els nostres amics,
fins i tot malgrat la distància que hi ha entre nosaltres.
L'Albert ens ha preparat una llista molt personal
de videojocs cooperatius,
i totes les imatges que podrem veure
estan enregistrades personalment per ell jugant d'aquesta forma.
Hola, Albert, i família GD.
Com bé sabeu, per la meva feina de periodista de videojocs,
acostumo a jugar a molts títols que són single player,
aquests videojocs amb una història
i dels quals us he estat parlant aquests darrers mesos.
Per exemple, Final Fantasy, The Last of Us,
jocs amb una campanya per a un sol jugador.
Tanmateix, amb tot el que hem passat les darreres setmanes i mesos,
també tenia moltes ganes de rescatar els jocs multijugadors,
com una forma de poder contactar amb amics
més enllà de la típica trucada telefònica,
encara més divertit.
Així que havia pensat avui comentar-vos
quins són els videojocs cooperatius online
que he estat jugant aquests darrers mesos.
De forma literal, són els que he jugat
i, per tant, les recomanacions són totalment directes.
Així que, si us sembla,
podem començar amb el primer amb el qual ens vam animar,
va ser el Left 4 Dead 2.
Aquest clàssic joc d'acció en primera persona, de Valve,
ja té molts anys,
molts em direu que és un superclàssic,
i us dono la raó,
i que hem evolucionat molt des de llavors.
Però una mica el que buscavem per trencar el gel
era el típic joc aquest per a equips,
en el sentit que érem un equip i ens havíem de defensar els zombis,
i realment, senzill, directe, supereconòmicament,
i, en realitat,
amb un joc d'acció en primera persona,
senzill, directe, supereconòmicament,
si teniu amics que no es volen gastar ni un duro,
poc més d'un euro a Steam,
i perfecte, molt divertit i clàssic.
Una mica, doncs, per començar, aquest Left 4 Dead 2.
El segon videojoc,
al qual li hem estat dedicant força hores
durant les darreres setmanes,
és el que teniu darrere meu,
el Destiny 2.
Aquest videojoc, també d'acció en primera persona,
deixa el món dels zombis
per una estètica més de ciència-ficció.
Tampoc n'ha citat molta presentació.
És un joc molt conegut,
i, de fet, és tan conegut,
que ha passat a ser free-to-play,
recentment, i el podeu, doncs, fer.
Acabareu trobant el clàssic mur de pagament,
però, en el nostre cas,
cap dels jugadors, que és amb equip de 3 persones,
vam decidir gastar res,
i va haver un moment, que ja portàvem moltes hores,
i vam dir, bueno, va, ja hem vist suficient del joc,
ens ho hem passat bé,
i no cal, realment, més.
I està molt bé.
Continua sent un joc molt espectacular, molt bàsic,
no busca una gran innovació,
però, per equips de 3 persones, d'aventures, casuals,
tot i que és un joc que, en el nostre cas,
d'aventures, casual,
d'anar petant la xerrada mentre portes a terme emissions,
que acaben molt espectaculars, totes elles,
està molt bé.
Tercera recomanació,
Streets of Rage 4.
D'aquest videojoc ja vaig parlar-vos
en un dels darrers episodis del generació digital,
com va sortir,
Gran Espectació, Beat'em Up,
per mi és fonamental quan parlem dels jocs cooperatius
d'aquests darrers mesos.
Simplement dir-vos que el mateix dia que va sortir,
aquella nit que es va publicar el videojoc,
jo i un amic que ens encanta anar als jocs a Arcade,
ens el vam baixar, en aquest cas per la Nintendo Switch,
i ens el vam arribar fins al final aquella mateixa nit,
automàticament, sense esperar.
No havien ni passat el dia de llançament,
i ja ens l'havien passat,
per l'emoció d'aquest gran retorn que va ser Streets of Rage.
En aquest cas, molt recomanable, si us agraden els jocs clàssics,
d'acció, de lluita,
Streets of Rage 4, fonamental.
Quarta recomanació,
un altre joc del qual hem parlat molt
d'aquestes darreres setmanes a la generació digital.
Valorant. No podia faltar la llista.
Ha estat un dels grans èxits dels darrers mesos,
del que portem d'any,
i també l'he pogut jugar, en part,
perquè Albert m'encarregaves que el jugués per la generació,
i mira, al final em va agradar força.
Valorant, el nou joc de Riot Games, acció en primera persona,
i en aquest cas és col·laboratiu,
és cooperatiu amb el teu equip,
però també és molt competitiu.
És un videojoc molt enfocat als esports,
i l'ambient que respira és molt competitiu.
Per tant, si busqueu alguna cosa tranquil·la,
doncs potser no és el més indicat.
Però això que connectes a Discord,
preparatius de la partida, vas comentant,
amb la gent del teu equip, feu la partida,
i escolta, si perdeu, perdeu,
si guanyeu, guanyeu, no passa res.
Si aneu amb aquesta voluntat,
el joc és divertit, estèticament és molt xulo,
i finalment és força recomanable.
És el Counter-Strike amb poders, ni més ni menys.
Així que si ja coneixeu aquest clàssic,
doncs aquest està igual de bé.
I acabem amb la darrera recomanació
de videojoc comparatiu online.
Sea of Thieves.
Aquest videojoc de pirates
que, de fet, el generació digital
coneixem molt a prop d'un parell de gent.
I és un dels molt importants de la nostra piscina.
I és el que és el que és el que és.
El que és el que és.
El que és el que és.
El que és el que és.
La generació digital coneixem bastant bé, perquè varen fer algunes partides quan va sortir, doncs farà potser un parell d'anys que les van posar al Twitch del programa.
Sea of Thieves, jo tenia moltes ganes de jugar una altra vegada, aquest videojoc de pirates per internet, maquíssim de gràfics, espectacular, aquesta aventura cooperativa.
Hi porto setmanes per no dir mesos insistint a qui conec per veure si s'apunta, si s'enrola l'aventura aquesta de la meva tripulació per anar d'aventures, buscar tresors.
I finalment ho he aconseguit, he aconseguit reunir una tripulació de tres mariners més i la veritat és que és un joc meravellós.
És un joc que aconsegueix posar-te en la gran aventura i tenir l'atenció de ser un pirata enmig de l'oceà buscant tresors, combatent contra escalets, contra entre els vaixells d'altres jugadors.
I al mateix temps, doncs, simplement contemplatiu d'anar comentant de pescar, d'anar a una illa, a veure qui coneixes d'aquella illa, d'uns diferents faccions que hi ha al videojoc.
És un joc meravellós que us recomano molt i que també us dono un secret.
Si teniu això, Xbox One o PC, el teniu disponible dintre del Game Pass, que és aquest servei que el primer mes el teniu per un euro.
Per tant, ja us dic, per un preu mòdic, molt econòmic, podeu estar fins a un mes jugant a aquest videojoc Sea of Thieves, que és una meravella i estic molt content d'estar-lo jugant aquests dies.
I fins aquí aquesta breu selecció de videojocs cooperatius online, una forma més divertida d'estar en contacte amb els vostres amics.
Tinc moltes ganes, també, que em digueu quins títols, quins videojocs esteu jugant aquests dies, doncs, amb els vostres amics, perquè me'ls apuntaré i és probable que els acabi jugant. Vinga, fins ara!
Generació digital, un programa 100% lliure de caixes de loot, pay to win i microtransaccions.
Tots sabem que aquest confinament ha estat molt dur, però de tot en podem treure coses positives.
I la Gemma ens parlarà d'un videojoc amb el qual ha estat jugant força aquestes darreres setmanes. Per ella ha estat un videojoc imprescindible.
Es tracta del Pummel Party. És un videojoc també multijugador, com aquests que ha comentat l'Albert Garcia, que segons la Gemma pots connectar-te amb els teus amics, però és que a més rius i moltíssim. Hola Gemma!
Hola, molt bones! Doncs avui parlaré d'un videojoc que he jugat moltíssim aquest estiu, amb els meus amics sobretot.
He fet uns riures impressionants. Jo crec que és superdivertit el que podeu trobar a l'Steem, que es diu Pummel Party.
I jo us l'ensenyaré ara mateix. Es tracta d'un videojoc on tu tens un minutet i amb aquest minutet pots fer diferents minijocs amb els teus amics.
Són superràpids, superdivertits i ja us dic jo que els riures estan assegurats.
A veure, en aquest videojoc tu pots jugar en el mode d'un tablè, com si tinguessis que avançar diferents caselles i depèn de quina casella caiguis, hi haurà un minijoc o un altre minijoc.
Jo personalment en aquest videojoc m'agrada molt jugar a partides ràpides. Anar amb els meus amics, cadascú es crea el seu personatge i llavors ja directament a jugar minijocs, minijocs i minijocs.
I com més primer quedis o segon o tercer, més punts tens i lògicament amb els teus amics tu sempre vols guanyar. A part de passar-t'ho bé, tu vols guanyar.
I ja us dic jo que hi ha moltíssims minijocs, n'hi ha més de 30 i podeu jugar amb un amic, amb dos, amb tres i amb molts més.
Hi ha el típic joc de les bombes, el típic joc de plataforma de saltar, el joc de carreres, etc.
Aquí el tinc preparat per vosaltres, jo el tinc, ja us dic, val uns 12-13 euros, aquí tinc el meu personatge i ara he ficat per jugar amb... bueno, no són persones reals, les ha fet l'ordinador.
Llavors podeu escollir si voleu jugar a 15 minijocs, 20, 25, els jugadors màxims són 8.
I res, aquí comenceu a iniciar la partida i comença la diversió, comencen els minijocs, ja us dic que n'hi ha molts.
Els van actualitzant perquè a vegades posen jocs nous i abans de començar sempre us fan un petit resum del que tracta el minijoc.
Per exemple, el primer que juguem seria el dels típics helicòpters que tu has de controlar i has de matar els teus amics i disparar els teus amics.
Aquí el tindríem i bueno, aquí es mouen els NBCs, aquí, que el teniu amb la UWSD i amb l'espai podeu apretar, jugar i quants més en matis, doncs més punts temps.
Teniu un temps i quan s'acaba aquest temps, doncs comença el minijoc. Així que jo us el recomano 100%, és superdivertit i ja us dic jo que més d'una persona s'enfadarà perquè la guanyes en el videojoc o el que sigui.
Així que ja sabeu on estim està, també està a altres plataformes crec, es diu Pumel Party, recordeu-vos i ja us dic jo que aquest estiu jo a tota la gent que li he recomanat se l'ha comprat i no s'ha repentit.
Perquè el temps passa volant i feu molts riures. Aquí s'ha acabat el joc, després passarem, veieu aquí guaiu jo encara que no hagi fet molta cosa,
surto jo a la primera posició i ja ens porta automàticament al segon minijoc, que és d'habilitat, de saltar, de baixa, de genullar-nos, etc.
Així que espero que us hagi agradat molt, recordeu Pumel Party i si us el compreu i em voleu donar les vostres opinions i tu també Albert, doncs ja sabeu, ja m'ho direu.
Espero que us agradi molt i ens veiem la setmana que ve. Un petonàs!
Aquesta setmana s'han complert 20 anys del llançament del Diablo 2, un joc fonamental per entendre la rabifalla de l'ordinador com a plataforma per jugar que es va viure a principis de segle.
Tan mateix, avui no vinc a parlar-vos d'aquesta secuela, sinó del Diablo original, aquell que es va publicar, no us ho perdeu, un 31 de desembre de 1996, apurant al màxim.
Aquest Action RPG va suposar l'estrena de Blizzard en aquest gènere, i l'èxit va ser tan gran que va canviar per sempre aquest tipus de jocs.
Del primer Diablo tinc gravada al cap la música de Tristan, aquell poble trist i desolador on començava l'aventura.
L'autor de la banda sonora va ser el músic canadenc Matt Wellman, i tot i que no va ser el primer joc en el qual va treballar,
sí que va fer que passés a ser un dels músics més coneguts d'aquesta companyia nord-americana.
El tema de Tristan, amb aquestes notes de guitarra, sempre m'ha semblat molt misteriós.
Recordo que fins i tot em feia una mica de respecte quan jugava en aquell vell ordinador Pentium que vés a saber on para.
Moltes gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
El generació digital, iCat, es juga en mode expert.
L'Eli, com sabeu, aquesta temporada ha estat jugant a molts videojocs de mòbil,
i aquesta setmana ens porta un videojoc que es diu Samsara.
No té res a veure amb un que va jugar que es deia Samsara Room, aquest és un altre, amb el mateix nom,
que sona una mica tot l'univers yogui, però no té res a veure.
Aquest videojoc és un videojoc de trencaclosques, amb el qual la física i sobretot les ombres són superimportants.
Hola Albert, doncs el joc d'aquesta setmana ens transporta a un altre món dividit en dues dimensions.
Una d'elles és la vida real, la que estem visquent en aquests moments,
i l'altra és un reflexe d'una dimensió ja passada,
però que haurem de tenir molt en compte per superar cada nivell.
La vida real.
La vida real.
La vida real.
La vida real.
La vida real.
La vida real.
Samsara és un joc de trencaclosques que al principi poden semblar senzills,
però a mesura que avances es van complicant amb l'afegit d'unes mecàniques que et faran pensar força.
És un joc que pràcticament no té argument narratiu, sí que et servirà per situar-te en la història,
però després del que tracta és d'anar superant uns nivells per una sèrie de mons que s'assemblen bastant entre sí.
El protagonista és un nen que, acompanyat per un esquirol,
haurà de trobar la manera de sortir del món de Samsara mitjançant una sèrie d'objectes
que li serviran per desplaçar-se d'un punt a un altre.
Si no trobes la solució hi has de recórrer a gestionar el teu reflex
per poder arribar al portal i sortir de cada pantalla.
El protagonista del joc no pot saltar ni trepar.
A cada nivell haurem d'anar d'un lloc a l'altre de manera lineal utilitzant un nombre limitat d'objectes.
Un cop que triem on col·locar aquestes peces que ens van apareixent a la dreta de la pantalla,
pulsarem sobre el nen i aquest començarà a caminar.
Hem de completar el camí sense que caigui ni ensopegui per tal de passar-nos el nivell.
Els controls són molt senzills, s'ha d'agafar el bloc, girar-lo els cops que facin falta i col·locar-lo on creiem.
La cosa s'anirà complicant quan, a part del protagonista, hauràs de fer arribar al portal els seus reflex
i a més trobaràs elements, com per exemple enredaderes, que et mouren els blocs que has aconseguit col·locar.
El joc no té uns gràfics ni uns efectes sonors excepcionals,
però com heu pogut veure és molt bonic en general i en especial alguns dels seus escenaris.
Trobarem 70 fases per superar repartides amb nou mons,
però és un joc que més o menys amb dues horetes es pot arribar a passar i al seu final la veritat és que és molt maco.
I us diré un truc per afegir-li dificultat i és que pots girar el mòbil i jugar tota l'aventura del revés,
és a dir, des del punt de vista del teu reflex, moda invertit.
Trobeu Samsung per Android i per iOS, però també el teniu per Xbox, per Windows i per Steam.
Continuem el Generació Digital DICAT, el programa de videojocs de la ràdio pública,
i ara anem a connectar amb el Cris.
Cada vegada els mons en els videojocs són més grans.
Són mons sencers, plens d'històries i sobretot de quilòmetres i quilòmetres quadrats, físics,
que si els vols fer caminant doncs trigues com si ho fessis de veritat.
El Cris Vilchez ens fa un resum d'aquests videojocs i quins són els videojocs amb el món obert més gran.
Quan es va anunciar The Last of Us 2, molta gent es preguntava si tindria un mapa de món obert pel qual perdre't.
Amb la sortida de Final Fantasy VII, el remake, molts van aplaudir i altres van criticar l'augment del mapa en el seu remake.
Les comparacions entre jocs per veure qui és el que té el terreny de joc més gran sempre han existit
i avui ens pararem a observar aquest tema de ben a prop.
I és que quan pensem en un videojoc que pugui optar a ser el més gran de tots pel que fa a extensió,
a la nostra memòria el primer que fa és recordar jocs de les últimes generacions.
Però durant molts anys, el títol de mapa més gran dels videojocs el tenia un que va sortir el 1996
i que no va ser fins al 2009, que no va ser superat.
Un joc que necessita només 200 megabytes d'espai al disc dur i que té una extensió de 160.000 quilòmetres quadrats.
Molts ja ho sabreu, però de Elder Scrolls Daggerfall, el segon joc de la saga Elder Scrolls,
té el mapa més gran de tota la saga, per davant d'Skyrim i Oblivion, que tenen una extensió d'uns 40 quilòmetres quadrats.
Només 40 quilòmetres quadrats.
Recordem que en aquella època els jocs més tops eren Mario 64, Crash Bandicoot o Resident Evil.
Pensar que existia un joc més gran que Red Dead Redemption 2 o GTA V és de premi Nobel.
Qui el va superar al 2009? Doncs aquest que esteu veient, Minecraft, amb un total de 3.600 milions de quilòmetres quadrats.
Una extensió inimaginable ara mateix, només a escoltar les xifres, però que si ho comparem amb el nostre sistema solar,
té una extensió total similar a la del planeta Neptune, 7 vegades la Terra.
De fet, una entrevista que li van fer a un noi que té el record Guinness de fer la travessia més llarga dins del joc es va donar una dada interessant.
Necessitem 20 anys sencers de partida per anar d'una punta a l'altra del mapa procedural de Minecraft.
Però i després de Minecraft? De veritat, hi ha un joc que supera els 3.600 milions de quilòmetres quadrats del joc de Mojang?
Doncs encara que és simple i mentida, sí, però ens hem d'anar a distàncies universals.
Deixar els planetes com a límit d'extensió i ficar-nos en una nau per poder conquerir pràcticament infinits planetes.
I qui pot aconseguir això? Doncs efectivament, No Man's Sky.
Aquest joc va aterrar les nostres vides de forma accidentada.
La primera versió del joc estava plena d'errors i no ho faria el que prometia i el que ho feia interessant, el seu mod online.
Ha estat després de diverses actualitzacions durant 3 anys que el joc és el que hauria d'haver estat en el seu moment.
Els seus números, atenció, 31.700 trilions de quilòmetres quadrats de planetes per recórrer al costat dels teus amics.
Un univers amb un desenvolupament també procedural que es converteix en el més gran de la història dels videojocs.
Només una dada, és tan massiu que el 99,9% dels planetes que hi ha al joc no els visitaràs mai.
Hi haurà gent allà, però tu mai els veuràs.
Cada vegada els jocs trenquen records, cada vegada més increïbles.
Ha arribat un moment que ja augmentar la distància dels mapes ja no té gaire sentit.
Ara són els gràfics, el so, la immersió...
Encara hi ha moltes barreres que trencar i potser d'aquí un temps estem fent una altra secció parlant d'aquest tema.
De moment és No Man's Sky el que té el títol de mapa més gran dels videojocs.
Al llarg de la història del món dels videojocs hi ha companyies que han volgut ser les primeres a mostrar els gràfics més espectaculars.
Sovint quan això no era prou han volgut impressionar-nos amb noves formes de visualització.
I aquí entra el tema de les tres dimensions.
Sempre va haver-hi un moment que la indústria del videojoc va començar a mostrar els videojocs en tres dimensions.
Quina és aquesta història?
Hola, Albert Lluïens del Generació Digital.
Tinc a les meves mans una Nintendo 3DS i probablement si us parlo de videojocs i 3D,
molts penseu automàticament en aquesta consola,
ja que equips com les Oculus, les ActaC Vive o les PlayStation VR, encara que coneguts, no estan tan estesos.
El 3D és realment un clichè, un concepte real dels nostres caps degut a les històries de fantasia i de ciència-ficció
que ens feien pensar que visualitzant 3D doncs tot era molt més fantàstic.
Però inclús Nintendo es va haver de plegar la realitat que la major part de les persones jugaven amb el 3D apagat i gràcies a això va treure la 2DS.
Fa uns tres anys el hype per les ulleres immersives era altíssim i semblava que sí, que ara sí els videojocs canviarien per sempre.
Però si mirem enrere veurem que no és la primera vegada que el jugador se'ns va prometre que tot seria millor en 3D, oi, senyors de Nintendo?
Els primers intents de crear experiències 3D per a un tema de cost tecnològic els varen veure al Salon Recreatius.
Sap Rock 3D de Sega era un joc bastant convencional, però causava un periscopi que incorporava un mecanisme de disc giratori
per fer que cada ull veiés només una part de la pantalla amb frens escollits per generar l'efecte 3D.
Aquest sistema de disc giratori va ser el mateix escollit per la Vectrex per a les seves ulleres 3D uns anys més tard.
La dificultat que els rotors dels disc estiguessin sempre ben alineats i en sincronia amb la imatge no feia un bon mètode.
A mitjans dels 80, tant la NES com la Master System van tenir ulleres per proporcionar una experiència 3D a alguns dels seus jocs,
tot i que de cara al mercat occidental van ser sobretot la Sega Scope de la Master System,
les que van veure per casa nostra, la Famicom 3D System va ser exclusiu del Japó.
Aquests sistemes funcionaven connectats a la consola i usaven un vidre LCD que es tornava negre o transparent,
alternativament per tapar la visió dels ulls. En el cas del Sega Scope es van usar 8 jocs de Master System.
Si teníeu sort de viure en una gran ciutat amb salons recreatius importants, com el New Park de les Rambles de Barcelona,
potser recordareu per allà als 90 algunes màquines de 3D amb casca estereoscòpica, o sigui, amb dues imatges separades per cada ull.
Sega, que llavors innovava amb els polígons i es preparava per l'arribada de tota la seva saga de jocs vírdua,
volia que la Mega Drive també tingués un visor 3D. Es va anunciar, es va presentar files com el CESA i a les revistes el van poder veure
i fins i tot sabíem el seu preu i somiavem, però els cegueros no els van poder arribar a gaudir mai al cas 3D de Mega Drive
per problemes de marejos entre el públic de prova que no es van arribar a resoldre mai.
La mateixa Sega va experimentar amb sistemes de 3D no convencionals, com els hologrames de la recreativa Time Traveller,
on els personatges semblaven aparèixer en 3D dintre de la màquina.
Tots sabem que hi ha una manera molt més barata de aconseguir un efecte 3D en una imatge, els anaglifs,
o sigui, les ulleres de colors clàssiques del cinema 3D de sèrie B dels anys 50 de tota la vida o als llibres infantils.
I els videojocs també han explorat aquesta ruta,
tot i que per la seva distorsió dels colors de la imatge ha sigut sempre més una curiositat que no pas un objectiu a solir.
Sabem doncs que la promesa del 3D i la immersió és llaminera pel consumidor,
però que tecnològicament és molt complicada d'oferir en un producte que compleix expectatives,
la decisió de Nintendo de basar tota una consola amb aquesta pseudoexperiència 3D per allà l'any 95
és potser una de les decisions de la gran N més estrambòtiques que hi ha.
Malgrat l'efecte tridimensional de diferents plans de profunditat no estava mal aconseguit,
la limitació de jocs monocroms amb vermell sobre negre no la convence els jugadors,
i és un cas de videojocs al servei d'una tecnologia i no com hauria de ser sempre,
tecnologia que ha de fer possible noves i millors formes de jugar a videojocs.
El 3D no tornaria a formar part realment de la vida dels gamers fins ben entrat al segle XXI,
amb la rindalada de la Nintendo 3DS que ara sí oferia una experiència 3D bastant sòlida
malgrat no ser immersiva i aportar molt poca la jugabilitat.
I també per l'aparició de televisors amb potencial de mostrar imatges 3D,
cosa que va fer que consoles com la PlayStation 3 i la Xbox 360 tinguessin jocs que aprofitaven aquests televisors
i les seves ulleres d'oclusió per mostrar imatges amb profunditat i amb molt poca distorsió de la qualitat d'imatge.
Avui la tendència són les ulleres immersives, que aporten l'experiència 3D més enllà.
Oculus, Actece Vive o PlayStation VR podem considerar que donen bastant el que prometen
i molts dels problemes del passat, però no tots, han quedat resolts.
I aquesta és la gran problemàtica de qualsevol mecànica que vulguin posar-se en el món dels videojocs.
Ha de respondre al 100%, ha de suposar una millora absoluta i tota la indústria ha de canviar a la vegada.
Si no és així, al consumidor li costarà molt fer el salt i idees interessants...
He sentit correcte?
Simplement no arreglaran. Jo de moment em quedo amb les meves ulleres 2D de sempre. Fins la setmana vinent.
Un momento Doc, ¿me estás diciendo que has construido una máquina del tiempo con un DeLorean?
Yo creo que si vas a construir una máquina del tiempo en un coche, ¿por qué no hacerlo con clase?
Antivarero circuitos.
Comencem a sentir sons Apple al voltant de l'estudi, això ens agrada també.
De mossega a la poma tenim en Tomàs Manzanares i en Jordi López. Benvinguts, nois.
Hola.
I del bloc Apple en català, en Miquel Aboria. Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda.
Steve Jobs, un personatge que neix a San Francisco de pare siri i de mare americana,
però que és un noi adoptat i que s'ha vist moltes vegades reflectit en aquesta mena de somni americà,
sobretot a través d'aquell famós i popular vídeo de YouTube amb no sé quants milers de visualitzacions
que va fer a motiu d'un final de curs, de graduació, no sé quina gran universitat, Berkeley,
una d'aquestes grans universitats en el qual ell va fer un discurs i va explicar una mica la seva vida en primera persona.
Ell freqüentava xerrades, s'organitzava Hewlett Packard i va ser l'any 71 quan va conèixer l'Steve Bosniak
i va rebronar una feina d'aquestes dels estius a Hewlett Packard.
Entenem Steve Jobs en aquest entorn de Califòrnia, de les empreses d'informàtica,
en aquest entorn en el qual es començava a treballar de relativament jove?
Sí, sí, clar, evidentment ell ja estava en aquest món, ell ja estava estudiant, tot i que no va acabar els estudis,
va seguir com a vient a moltes universitats amb temes de grafia, amb temes d'això,
i va conèixer l'Steve Bosniak justament a Hewlett Packard, si no ho sé malament,
i va ser allà on van començar ells dos a treballar en el garatge, com comentaves abans, amb aquest nou ordinador.
Una de les coses molt curioses que es veu en aquell vídeo és quan ell explica
jo no em vaig acabar el llicenciat mai, que també és una autèntica paradoxa en una cerimònia de graduació.
De fet, em sembla que amb prou feina es va acabar un semestre i ja està.
Però ell, fan a l'aigua com sempre cap al seu molí, i diu,
però jo vaig estudiar caligrafia, una signatura, no sé, devia fer això que als Estats Units s'apunten,
no, jo faig astrologia, no sé què i tal, i que estudies dret.
Bé, doncs es va apuntar una signatura de caligrafia i explicava, en aquest vídeo,
tot el que li havia servit perquè llavors els primers ordinadors mac
tinguessin aquesta gran cura a l'hora de tractar les lletres i la tipografia i fossin bonics al final, no?
A veure, ell va estar a la Universitat de Portland, no va acabar,
va viure això de retorn d'ampolles buides de Coca-Cola, dormint a terra d'habitacions d'amics,
va viure de la caritat de la comunitat Hare Krishna, tot això ell ho diu al vídeo, no sabem si és veritat o no,
i hi ha biografies autoritzades i biografies no tan autoritzades d'Steve Jobs que en parlen millor o pitjor.
Ell va tornar a Califòrnia el 74, va començar a freqüentar aquestes trobades del Homebrew Computer Club,
aquesta gent que es començaven a introduir ja en el 74 en el que era el món de la informàtica des d'un punt de vista de l'afició,
que va una mica més enllà de l'afició, que allà requereix un cert esforç de coneixement,
i allà hi anava juntament amb el seu amic Bosniak i, curiosament, va entrar a Atari com a tècnic.
El que no sé és amb quina qualificació hi devia entrar, eh?
Clar, si no tenia estudis allò arreglats...
Però estem parlant també d'una època, ja en parlarem quan parlem, d'en Vajnel i dels primers temps de Atari,
que Atari anava absolutament desbordat, estava creixent a gran velocitat i agafaven a tothom i per fer qualsevol cosa,
i agafaven a molta gent i només que algú es presentés amb interès i amb alguna referència al coneixement tècnic el podíem posar allà a muntar plaques.
A mi el que més gràcia em fa és que ell va entrar a Atari amb un objectiu,
estalviar diners per tenir un temps de retira espiritual a l'Índia.
Clar, és que amb aquesta música de Ravi Shankar tu t'imagines un Steve Jobs radicalment diferent del que seria un gran creador de tecnologia, no?
Te l'imagines intentant arribar al Nirvana, en algun llocs d'aquests, experiències amb drogues, amb LSD...
Ell mateix va reconèixer en algun moment que eren de les dues o tres coses més importants de la seva vida, la seva experimentació amb substàncies al·lucinògenes...
A mi em fa molta gràcia perquè ell mateix també explica això.
Ell va arribar, però va arribar vestit de taronja amb tònica budista i rapat al cap.
A l'avió va tornar a Califòrnia així.
Jo me l'imagino, recordeu aquella anunci de fa uns quants anys d'un pare que té un fill que se'n va i quan torna diu
Està ell sol al carrer mirant l'ordinador dient que ha caigut el muro, que ha caigut el muro!
I posant-se al dia, imagino Steve Jobs arribant aquí també i pensant-se de posar el dia.
És que eren els anys 70, finals del 70, 75, era l'època dels Hare Krishnas...
Nosaltres veiem alguna cosa d'aquest esperit budista en l'Steve Jobs i en el que des de les hores ell va fer a Apple?
Hi ha alguna cosa d'aquest esperit?
Ara sí, s'ha comparit una miqueta amb el guru de tota aquesta tecnologia, de la tecnologia més enllà.
Els que els coneixen a Apple diuen que és bastant dictador a l'hora de... com a jefe, eh? Com a jefe diuen que és bastant...
En canvi, dona aquesta imatge de tranquil·litat, que potser de la seva època a l'Índia segurament, no?
Ell com a mínim transmet quan està fent les presentacions aquest esperit i la seva imatge també ho és una mica.
Senzilla també, perquè normalment quan fa aquestes presentacions també...
Normalment vas sempre amb taxants i un jersei de collal, la imatge que donen no ha sigut mai una imatge de grandíssim empresari.
Les keynotes d'Steve Jobs estan ultraseixades. Porten setmanes asseixant la keynote, és una passada, eh?
La imatge de tot el levent ja l'hi tenen molt, molt, molt bona estudiat. No és gens...
Ni una transparència ni una dada és per casualitat, tot està medit i...
Tot i que no transmet aquesta sensació, eh?
Aquí està la gràcia, no?
La cosa tan programada, si no que sembla que aquell senyor surt allà com qui ve...
Assajar-ho suficient perquè sembla que estàs improvisat, no?
Clar.
Ho ha convertit quasi en un art, el tema de la keynote.
Anem a parlar d'Apple en si, de la companyia.
El 1976 Jobs Bosnia Keywayin funden Apple per vendre l'ordinador que Jobs i Bosnia havien creat, que era l'Apple One.
Es venia com una placa base on el comprador havia d'afegir el seu teclat, la fonda d'alimentació i el monitor.
666,66 dòlars és el que el Bosnia tenia una fixació amb els números repetits.
I li agradava que el preu tingués...
Això és veritat, eh?
És el número de la bèstia, no?
Això mateix ho anava a dir, clar.
Ell no ho sabia, això, però li agradava que els números fossin repetits i, pel que els costava, el que més s'acostava era el 666.
No seria que en Jobs, quan tornà a ser budista, s'enfotia una mica de l'aspecte religiós?
I diria, va, posicarem tots sisos i així ens enfotem una mica.
Podria ser, no?
Potser sí.
El primer prototip diuen que es va muntar a partir d'una capsa de fusta de pomes i això va ser el que va donar nom a la companyia.
Això és el que diu la història d'Apple.
És així? Està corroborat, això?
Hi ha moltes històries, també parlen sobre Isaac Newton i la poma, hi ha moltes històries al voltant del logo de la companyia.
Realment, d'on ve el nom d'Apple és complicat.
El prototip sí que és com un gravat amb el Newton i la poma i unes frases en llatí,
una cosa que realment més apartat del que podies tenir d'una imatge d'alta tecnologia, que és un gravat gairebé renaixentista.
Exacte.
Què se'n sap d'aquest ordinador, d'aquest Apple One?
Bueno, que hi ha la sort que Hewlett-Packard no el va voler, perquè aquí, com que tots estaven treballant a Hewlett-Packard,
Hewlett-Packard tenia dret a accedir a tot el que inventessin aquests... l'Steve Orsniac, en aquest cas, em sembla,
que havia de presentar aquest prototip a Hewlett-Packard i dir, mira, he fet això, he creat això.
I quan van dir, no, un ordinador personal, qui voldrà un ordinador a casa, no, no, això ja t'ho pots quedar,
i a partir d'aquí va ser quan van poder crear Apple.
Grans visionaris, la indústria està plena de grans visionaris.
Precisament, ells van estar treballant a Atari i van demanar a Bashnell si volia invertir en la seva empresa,
i Bashnell va renunciar.
En aquests moments Bashnell podia haver sigut també un dels primers accionistes d'Atari, i ell va dir que no.
O sigui, també grans visionaris.
És una època dels emprenedors de garatge, com heu dit al principi.
I això també li va passar a Microsoft, que va començar de la mateixa manera.
I el món de tecnologia està ple de visionaris d'aquests.
Inclus el president d'IBM havia arribat a dir que només hi hauria un mercat,
me'n sembla, que de 6 ordinadors de tot el món.
Clar, perquè IBM, amb el monstre que era, només veia el mercat de les grans empreses,
grans corporacions, i que un ordinador només tindria molt poc a utilitzar per a la gent.
Continua passant avui en dia.
Els grans gurús de la universitat estan fent una sèrie de cobracions com si tinguessin la bola de vidre.
I qui inventa realment les coses són els nanos que surten joves,
que tenen una idea i aquestes són les que funcionen.
El Wayne va vendre la seva participació i es van quedar els dos estifs.
Apple es va convertir, a més a més, en una corporació
amb l'ajut de Mike Mercula, que era un enginyer retirat d'Intel.
Això era l'any 1977.
A l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'A
d'aquest any.
Encara es veuen, no fa massa,
a la universitat van programar una retro d'ordinadors antics
i n'hi havia una pel 2, encara.
O sigui que va tenir una certa comercialització
i aquí encara el conserva. Però això era un producte per aquí.
I aquí anava dirigit a això, aficionats,
a gent que volia fer coses,
que era com els comodores, aquests inicials.
Amb qui pensaven quan feien l'Apple II?
Doncs estaven pensant en un mercat,
no et podria dir que domèstic, domèstic,
però anaven encarats sobretot a l'avicionat, a l'electrònica,
que era qui en aquells pertins moments,
quan encara no existia el mercat de la informàtica,
era qui li interessaven els ordinadors per programar.
I era, bàsicament, aquest.
I també, una mica, amb el que es podia fer, el que t'oferien,
era també intentar dir, bueno, les persones poden fer càlculs,
però, clar, l'interès que hi havia a les cases
per fer aquestes coses era molt baix.
Sobretot era l'aficionat a l'electrònica.
Els primers informàtics eren xispes, eren electrònics,
gent que muntava amb aquella dita les seves plaques.
De fet, els primers ordinadors, com l'Altaire o aquest mateix,
a l'Apple I, estaven fets gairebé en peces,
o els ZX dels primers Sinclair,
eren kits de muntatge perquè la persona que li interessava això
ja sabia que s'havia fet servir un soldador
i muntava les seves ràdios, venia al món de la ràdio, de l'Sham...
De les reaficionats, exacte.
Una cosa que em fa molta gràcia
és això que els 79 ells van crear, el VisiCalc...
No, no els van crear, ells. No els van crear, ells.
Com que no? No, VisiCalc no és d'Apple.
VisiCalc és una altra empresa.
Però funcionava damunt de...
Clar, és que les característiques especials de l'Apple II
en relació amb la seva competència,
per exemple, el que dèiem del disquet i del disple en color,
van fer que l'empresa, no sé si era Toolworks o Software,
va decidir utilitzar aquell ordinador per ser la base del VisiCalc.
I el VisiCalc va ser el que va disparar
en aquells petits moments a Apple cap endavant.
I la gent deu pensar, però què era? Era una fulla de càlcul.
Com podia una fulla de càlcul, realment, generar un mercat tan gran
i una necessitat de la gent per comprar Apple II
per fer servir el VisiCalc?
Doncs va ser l'aplicació que va aconseguir vendre.
Apple II com a xurros.
De fet, l'any passat, el 2010, vam celebrar els 25 anys d'Excel,
que va ser un aniversari que vam dir...
De fet, quantes empreses, quantes startups o empreses grans
han crescut gràcies a que la seva primera compta de resultats
s'ha fet en un Excel,
i quantes empreses i negocis han caigut destrapitosament
perquè una fórmula s'havia entrat malament
i el resultat era molt més positiu.
Els punts dels predecessors de l'Excel era el VisiCalc,
i estava convençut que l'havia desenvolupat Apple.
De fet... Perquè està intrínsecament lligat a l'ordinador.
Però saps on va sortir el VisiCalc?
Va sortir gràcies al benefici que van obtenir.
Aquesta empresa venent microtxès, un videojocs d'escacs, que en parlarem.
En un altre dia, en una altra generació digital espacial.
Aleshores, arriba de l'Apple II, arriba l'Apple III,
que arriba l'any 1980.
Aquest sí que era un intent d'entrar en el mercat que ja tenia IBM.
Una petita part d'aquest mercat empresarial,
de grans ordinadors o d'estacions de treball,
a les oficines de grans empreses,
i aquí és on Apple va tenir un dels seus primers fracassos.
Un primer fracàs.
I va posar l'empresa en una situació difícil
de la qual se'n van sortir quan Jobs buscava un nou CEO,
un nou director general responsable de l'empresa,
i va convèncer John Scali, president de PepsiCo,
aleshores, amb una frase que va ser molt famosa.
Sí, li deia una cosa de l'estil...
Vols dedicar-te tota la vida a vendre aigua ensucrada als crius
o vols fer alguna cosa que canviï el món, no?
I amb aquesta frase el va convèncer per deixar PepsiCo,
que imaginem, no?, per anar a Apple,
que llavors era una cosa que començava
i que era d'un ram totalment diferent.
Realment, aquells primers anys, què se'n conserva?
Podem trobar ordinadors Apple d'aquells primers anys,
es poden vendre a través de...
El lisa, no?, el famós lisa.
Són d'aquests ordinadors que encara funcionen avui en dia.
Per exemple, a les jornades Apple que es van fer a Ullacona
n'hi havia mostres de gent que em portava de casa,
i realment aquests encara funcionen.
Fins i tot podies fer processó de textos o el que vulguessis.
Catalunya era esta terra de gent de redificionats i de xispes,
i aquesta gent tenia Apple, es conserva,
i eren exposicions i rodes por ahir als veus, no?
De fet, ara citat el lisa,
lisa va aparèixer després, diguem-ne, de l'Apple III,
és un ordinador de l'any 1983, més o menys.
Què era aquest Apple lisa?
Perquè competia amb ells mateixos, no?,
dins de la companyia, estaven desenvolupant per una banda lisa.
Bueno, la companyia en aquell moment tenia dos ordinadors,
dos projectors...
Els Macintosh.
La branca Mac i la branca lisa.
Els dos eren ordinadors que, a diferència de tot el que era
el competència, intentaven ser molt novedosos en quan
era un sistema de gràfic d'interfície amb l'usuari,
el que avui anomenaria un sistema operatiu de finestres.
Eren els primers ordinadors que oferien això.
I aquí va haver-hi un petit problema entre la mateixa companyia,
Jobs va tenir...
Ell estava dins del projecte de desenvolupament del lisa,
el nou CEO que va portar ell mateix va començar a manar,
i va començar...
Això que hem dit que el Jobs és una mica un home acuat de controlar
tot, van començar a tenir molts problemes entre ells,
fins que el van inclús desbancar del projecte lisa
i ells se'n van tenir gana fins al projecte Macintosh.
Dins de l'empresa, les dues competien per veure qui era el primer
a treure l'ordinador al mercat, que va ser el lisa.
A l'Apple anava amb una línia més professional,
més tipo PC i BM, per entendre'ns, i el lisa és el que...
O sigui, l'evolució del lisa són els Apple i els Macintosh,
que coneixem avui en dia. Aquesta era la idea.
El que és curiós és que competissin dins d'una mateixa empresa,
i això és absolutament difícil, exactament el mateix que passa
quan veus que un director general, que l'ha posat un mateix
accionista, es posa a la contra d'ell i els separa, fins i tot,
d'algun dels projectes. A mi hi ha un any, de totes maneres,
que m'encanta, en la història d'Apple, perquè van fer una cosa
que la gent que venim del món de la comunicació, de la publicitat,
del màrqueting, ens agrada moltíssim, perquè, a més a més,
l'hem vist repetir moltíssimes vegades, i és l'any 1984.
L'any 1984 és l'any en el qual dirigit per...
Si no m'equivoco, Ridley Scott,
amb un cost d'un milió i mig de dòlars, una bestiesa d'aquestes...
I publicitat enmig de la Superbowl.
Al mig de la Superbowl fan un anunci que el que fa és,
d'alguna manera, girar com a mitjó la història de la marca
des del punt de vista publicitari i comunicatiu,
des del punt de vista de la percepció que té el públic d'aquesta marca.
Un anunci en el qual es veia... Era una noia, sembla, un noi?
No, era una noia. Corria, corria,
enmig d'un univers tot uniforme, tothom era igual,
era, lògicament, l'univers del gran germà d'Orwell, de 1984,
agafa una mena de... Martell.
El martell olímpic, diguem-ne, i el fa girar i el tira
contra tots aquests televisos gegants
que projecten aquestes imatges uniformes,
una mica, de podien recordar, segurament, les desfilades militars.
Estaven enmig de la Guerra Freda, Reganiana...
Semblava The World of Pink Floyd. Semblava The World of Pink Floyd.
Destrossa això i diu, gràcies a Apple, l'any 1984...
L'any 1984 no serà com el 1988.
1984, o sigui, és un tipus d'imatge televisiva
que suposo que tots recordem com un element important
a la història d'aquesta companyia.
I la visió americana de la publicitat, no?
Per ells, realment, els va costar una pasta
posar una anúncia a la Superbowl, però una pasta gança.
Tant que podria ser l'adhesió estratègica més important
d'aquell any de la companyia, més que la inversió amb EMSD.
I, en canvi, la van prendre
i van considerar que era estratègic
gastar-se la pasta amb aquest anunci.
És important, no només d'aquell any,
sinó de tota la història de la companyia.
A partir d'aquí, la publicitat i la imatge
de tant del producte com de la mateixa empresa
ha sigut molt important per ells i l'han cuidada molt.
Sí, però recordem que aquest anunci, també,
el busquis en tots els rànquings mundials de publicitat,
sempre està considerat dels més importants.
Sobretot, en aquell moment,
tota aquella producció per un senzill anunci,
va ser increïble.
Era l'any 1984, les coses també eren diferents,
el món de la publicitat de la televisió també era diferent,
tot i això, avui s'està fent, realment,
s'estan movent grans diners a la publicitat
al mig de la Super Bowl,
perquè, d'alguna manera, en el món de la televisió,
els últims grans esdeveniments que congreguen
tants milers de milions de persones
al voltant d'una televisió que va nascent als moments esportius.
Ja era així, el 1984.
Potser tenia 60 milions de persones veient la tele.
Una altra cosa important per consolidar el mercat d'aquesta marca
va ser la impressora.
Ah, és que això també és molt important,
perquè va sortir el Macintosh,
que, al cap i a la fi, era molt semblant al Lisa,
que va ser que anaven a mercats diferents,
els dos eren ordinadors amb sistema de finestres,
perquè, si no ens entengui, això es diferenciava molt
dels de la seva època.
Però què va passar? Que, malgrat que ha sigut molt important,
com comentàvem ara pel desenvolupament d'Apple i de la marca,
i va ser un èxit en vendes, no va començar massa bé.
L'any 1985, a les campanyes de Nadal i tal,
encara les botigues estaven plenes d'ordinadors Macintosh
que no s'havien acabat de vendre.
Què és el que va fer? Igual que va passar amb el VisiCalc.
Doncs la impressora.
A la LaserWrite, una primera impressora de tipus posquip,
Laser, a un preu suficient ben baix,
que devia ser una pasta, però suficient ben baix,
perquè qualsevol petita oficina, qualsevol empresa,
o qualsevol persona a casa amb diners la pogués tenir a casa,
i un software d'edició al PageMaker
que et permetia fer edició de temps superprofessionals.
Atenció, eh? PageMaker, eh?
Un mític en la història de l'autoedició.
Quantes revistes, quants...
Revistes professionals i no professionals
han fet gràcies al PageMaker.
Quan estem parlant de l'època que molta gent sense mitjancia
de ciclostil, hi ha ni un fotocòpia de ciclostil,
retallar i enganxar,
podia editar-ho en un ordinador de forma absolutament professional.
Això és el que va fer, també, crear la necessitat aquesta...
Petites empreses,
escriptors,
més o menys professionals, equips de petites redaccions...
Tota aquesta gent es va llançar de cap,
per això va fer com el VisiCalc.
Bé, realment, també,
sempre s'ha dit que la gent que es vol dedicar
a edició gràfica sempre ha de tirar per mà,
que no se li ocorreixi mai tirar cap a PC
perquè no aconseguirà mai la mateixa qualitat
això ha canviat, potser, amb el temps.
Segurament.
Sembla que Apple el que ha fet
és encertar molt bé el moment en el qual llença certs productes.
O sigui, el tema de la impressora,
ja ens remuntem a mitjans dels anys 80,
demostra que té una certa capacitat
per poder arribar en un moment just
marcant un producte que genera,
llavors, fins i tot, una categoria,
o, si aquesta categoria ja existeix,
llença un producte que té unes avantatges tan grans
que s'apropia de la categoria pràcticament sencera.
No és una constància,
no és una constància sencera,
no és una constància allà de la seva història?
Jo penso que té...
les tecnologies que Apple fa servir ja existeixen.
De fet, Apple poques coses inventa.
Què passa? Que les posa en un disseny atractiu
i a sobre té la gràcia
de la simplicitat des del punt de vista de l'usuari final.
Simplifica la vida.
És la usabilitat.
Realment, la usabilitat per l'usuari final
és tan senzill de fer servir,
tan senzill de fer les coses
que al final no és la complexitat
amb el qual, sense inventar...
És la DNA d'Apple, la simplicitat.
De fet, inverteixen molts diners i moltes hores de feina
en simplificar.
Doncs acabem el Generació Digital Dicat
i ara ho fem connectant amb l'Star.
Ha pogut contemplar a gent gran
que el que ha fet és posar en pràctica
l'esport de criticar de forma gratuïta
El que és pitjor, segons l'Star, de tot això,
és que les crítiques venen per part d'aficionats
que són aficionats als vídeos de tota la vida
i, en principi, s'estimen a aquest món.
Ara, a finals de gos, l'amic Jordi Cruz,
el mític presentador d'Art Attack,
estrena nou programa de televisió, Top Gamer Academy.
És un format tipus Operación Triunfo, Masterchef,
on treu youtubers, els Rubius, Willyrex i TheGraft,
faran de jutges de noies i nois de vint-i-pocs anys
amb proves de jugar a videojocs, fer streaming, tiktoks
i de més matèries per l'estil.
La notícia a la que més gent ha reaccionat
i de mala manera, com sempre, i de molta mala manera,
han estat els que jo els anomeno retoplanistes.
Què és un retoplanista?
Noies i nois que freguen els 40 anys,
que pensen que tot el que fan els joves són collonades.
Saps aquells senyors grans que fan olor a Brúmel,
que van a supermercats sense mascareta,
que sempre esquecen del jovent i sempre tenen raó i ho saben tot?
Doncs és aquesta gent, però sense colònia Brúmel
i sense ser grans.
Són noies i nois d'uns 40 anys o menys,
això és molt important, o menys,
que diuen que no veuen la televisió perquè és decadent,
que ells només veuen YouTube.
Gent que diu que les ràdios per minories, però escolten podcasts.
Gent que diu que no veuen pel·lícules
i estan subscrits a HBO i Netflix.
Gent que diu que els videojocs de l'Spectrum i de l'Amstrad, allò,
aquells sí que eren bons jocs.
I s'han comprat el The Last of Us 2 i ho flipen.
Gent que diu que les xarxes socials són una merda
i ho diuen des de les pròpies xarxes socials.
També diuen que és supanyol personal, que és qüestió de gustos,
d'una cosa que encara no han vist
i que reconeixen que no volen veure ni que veuran.
Que cadascú vegi el que vulgui, que ho respecten,
però ja avancen, ja diuen ara,
que el programa del Jordi Cruz serà una caca
i els seus espectadors uns imbècils.
Segurament el problema que té aquesta gent
és que amb 40 anys es comporten com senyores i senyors de 70.
I això és un problema, Murillo.
És un problema perquè si s'han estancat els 40 i no progressen,
si no aprenen d'errors i de més experiència,
si ara ja estan convençuts
que han arribat al culment de l'edat adulta,
bé, aquesta gent vota, aquesta gent té fills,
aquesta gent són mestres i metges i mecànics i informàtics.
El problema, Murillo, és que estan al nostre voltant.
Aquest és el problema.
Moltíssimes gràcies, uients, per arribar fins aquí.
Gràcies, Estard, Francesc Eiviblasco,
Cris Vilchez, Elisabet Sánchez, Albert García.
Moltíssimes gràcies, Gemma Manzanero, també, que m'oblidava.
Gràcies per fer possible aquest programa.
Nosaltres tornem la setmana vinent
amb el darrer programa de la temporada.
Adéu-siau.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.