GENERACIÓ DIGITAL
Benvinguts al GENERACIÓ DIGITAL,
el programa dedicat a la tecnologia creativa de Catalunya Ràdio.
Avui parlarem amb els creadors d'un videojoc
que ens ajuda a conèixer-nos a nosaltres mateixos.
El videojoc es diu Stay
i l'ha fet la desenvolupadora Abnormals.
Hem visitat aquesta setmana també una casa molt especial a Cerdanyola
on hi conviuen nois que s'entrenen per a competicions del League of Legends
a l'equip ASUS Rock Army.
Parlarem amb la psicòloga d'aquest equip i l'entrenador del League of Legends.
El Chris Vilchev avui ens ha parlat d'un videojoc de reïtat virtual de la PlayStation 4,
l'Oriol Dalmau ens parlarà de l'Irule Warriors,
el Definitive Edition, aquest que ha sortit ara per la Switch,
i l'Star posarà ordre al nostre cap amb tanta informació.
Això és Generació Digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez
i avui amb l'Star.
Hola, què tal, com esteu tots?
Molt bé!
Hola, Star, com estàs?
Hola aquí, mira, aquí passant el dia.
Molt bé, bé a Tarragona?
Bé, de moment bé, sí, gràcies.
Escolta'm, jo segueixo molt el teu Twitter
i quin problema tens amb els rellotges que hi ha als carrers de Tarragona?
Jo cap problema, ni un, jo cap.
El problema és el que tenen els rellotges que no els tenen a l'hora.
D'acord, és que jo segueixo tu
i de tant en tant el que veig és que fas una fotografia
a un rellotge públic que no marca bé l'hora
i poses la roba de l'Ajuntament de Tarragona
o de qui sigui perquè intentin arreglar-ho, no?
Exacte, hi ha dos casos, un que ja està solucionat,
el rellotge de la Font del Centenari que és de la Caixa,
que des de desembre 2017 estava aturat.
Estem gairebé a juny.
Fins fa 3 setmanes que no el van arreglar.
Però és que des de febrer, el de la plaça Imperial Tàrrega,
que és de Caixa Catalunya i de BBVA, també està parat.
I jo no dic que l'arreglin,
jo el que pregunto és com és que fa tant temps que estan aturats.
Mala imatge, home, mala imatge.
Molt bé, anirem seguint i escolta'm, faig una tasca molt important.
Sí, sí, cada dilluns, doncs mira, jo no tinc res millor que fer
un jubilat i anar a veure fotos dels rellotges.
Per cert, Francesc, l'altre dia també vaig veure a Twitter
que deies que es trigaria una miqueta més el videojoc Shenmue 3.
Sí, s'ha retrasat fins al 2019, segurament fins a finals del 2019.
A veure, sorpresa, sorpresa, no ha sigut sorpresa per ningú.
És un joc que ja portava retard.
I bueno, sembla que ara fa realment molt poquet,
juny amb aquest denunci del retard fins a finals del 2009,
s'han acompanyat amb imatges noves que sí que mostren
una certa millora, però bueno.
Aquesta setmana, Game Lab ha anunciat que un dels seus desenvolupadors
ha cancel·lat la seva quixí, ha cancel·lat la seva ponència
pels insults que ha rebut des que sabia que venia el Game Lab.
Per resumir, en un minut, què és el que ha passat?
A veure, va presentar el Game Lab pels seus ponents,
que per cert s'ha de dir que és el Game Lab amb més ponents
femenines que hi ha hagut fins ara, que això és un punt positiu,
però entre tots els ponents hi havia un senyor que es diu Daniel Babra,
que és responsable d'un videojoc que va tenir molt èxit,
que es diu Kingdom Come.
Què han parlat aquí? Què han parlat del Kingdom Come?
Va fer unes declaracions una mica controvertides
sobre el Gamergate, que és aquella polèmica sobre les dones,
els videojocs, etcètera, que n'hem parlat milions de vegades.
Doncs la gent a Twitter, un grup de gent molt determinada de Twitter,
va considerar que aquest home no era marejador
d'haver anat d'escoltar-lo al Game Lab,
perquè les seves opinions personals, diguéssim,
que tapaven tota aquesta part professional.
Fins i tot hi ha gent que li va dir que era un nazi,
quan ell fins i tot a Twitter ha dit
però si jo soc de descendència jueva,
em podeu dir moltes coses, però nazi vols dir que soc nazi?
I al final s'ha enfadat i ha dit que no ve?
No, jo crec que davant de tota la polèmica,
el Game Lab i el Daniel Babra han considerat
que era molt millor que no vingués per no avivar el foc.
I ara doncs hi ha un altre sector de Twitter
que diu que és una guerra guanyada,
com que aquest senyor no vingui i és una guerra guanyada,
i un dels altres que consideren, perquè aquí sempre hi ha dues basants,
que consideren que era un senyor que,
independentment del que hagués dit, era un bon moment
per confrontar-lo davant de totes aquestes idees,
no només per la del Kingdom Come.
Dimecres vinent acaba el concurs que ens ha anat avui dimecres
per anar a fer volar drones a Indrome Park,
que van venir la setmana passada, no?
Sí, van ser els nostres convidats de la setmana passada
i el que s'ha de fer si es volen aconseguir aquestes entrades
és anar al nostre Telegram, recordem, telegram.mi barra generació digital
i crear un rodolí amb la paraula drone.
Se m'acudeixen bastantes...
De veritat? Com primaries drone?
Amb la N o amb la E?
Sí, amb la N i amb la E.
El que hem de fer, però, és enviar-te-la tu com a privat.
Efectivament, fins dimecres hi haurà temps,
perquè dimecres vinent el que farem serà donar el nom del guanyador.
Molt bé. Avui, com hem dit a l'inici del programa,
parlem d'un videojoc que ens dirà molt de nosaltres mateixos
i que ja es pot comprar, no?
El videojoc es diu STAY i es pot trobar per Mac i PC
a la plataforma Steam. A finals de mes apareixerà per Xbox
que avui tenim la sort que ens acompanyi i que estigui amb nosaltres.
Estan amb nosaltres l'Iñaki, Diaz i el Dani Moya,
que són cofundadors d'Abnormals. Molt benvinguts.
Hola, què tal? Hola. Gràcies.
Normalment, en els videojocs portem el control d'herois valents
que tenen una idea clara, arribar a ser com sigui el seu objectiu
i a vegades, sense tenir en compte com aquest camí pot afectar
a persones que hi hagi en aquests videojocs.
Quan un videojoc és un acte de responsabilitat cap a una persona
que necessita ajuda per superar un mal moment, l'agafes
amb un respecte inusual al món de l'entreteniment electrònic.
A la pàgina inicial del videojoc STAY diu
el videojoc toca temes com l'ansietat, la mort, la soledat
i la depressió. De fet, si necessites ajuda,
et dona l'adreça per països de serveis d'informació de salut mental.
I STAY va una mica d'això,
d'ajudar un noi que es diu Queen, que es desperta
en una habitació fosca on només hi ha un ordinador i una connexió
que li permet parlar només amb tu.
I no només això, STAY té en compte l'estona en què no parles
amb aquest personatge, ja que el rellotge real va sonant,
com anem sentint ara, i té molt en compte
de quina manera li contestes i què i com li dius.
De fet, tu ets l'únic ratx d'esperança per ell.
El generació digital hem anat parlant
de la vostra tasca des de fa uns quants anys ja.
Molts jocs per dispositiu mòbil heu fet,
i ara aquest STAY per PC, per Mac i per Xbox.
Aquest, m'imagino, que deu ser un projecte
força important per vosaltres, no?
Sí, ha sigut un projecte molt més ambiciós.
Hem canviat una mica de terç i hem saltat
de fer jocs més petits entre comentes per mòbil
a treballar per escriptori i per consola,
i amb el joc més complex, no només a nivell narratiu,
amb una història molt més desenvolupada,
amb un guió, amb una banda sonora,
sinó també en la proposta,
en intentar trencar certes convencions
que hi ha a l'hora de fer jocs i intentar
fer una cosa una mica diferent per tal de
sumar una miqueta al cap en aquest món tan difícil,
Això que deia a l'inici, que és un joc que
fa reflexionar de com fas l'acció,
per exemple, o què és el que li dius al personatge,
és força innovador. A mi és el primer que m'ha
sobtat jugant, és a dir, arribo al final de l'episodi
i una mica m'està explicant com has reaccionat,
quin tant per cent hi ha de la població que ha jugat
aquest joc que ha reaccionat més o menys com tu,
i a mi em va fer parar. I això és força innovador, no?
Sí, a nosaltres ens agrada dir que
Steyr és una mena de Tamagotchi,
en tant en quant hi ha una vida
que depèn de tu, una vida virtual en aquest sentit,
però és una vida, és un personatge que
segons quina és la relació que tu tens amb ell,
ell respon d'una manera o d'una altra,
com si fos un petit personatge que té
una sèrie de comportaments i que tu has de relacionar-te
amb ell d'una manera més psicològica,
no tant com el Tamagotchi antic que li donaves de menjar,
sinó que aquí li has de donar una mica de conversació i estar amb ell,
que és el que necessita en aquell moment.
Quan nosaltres parlem de Tamagotchi, la gent s'imagina com una joguina,
però, Quinn, quan tu jugues no tens la sensació que sigui una joguina.
La història, de fet, és part important d'aquest Tamagotchi
quan realment els Tamagotxis no tenen cap tipus d'història.
És un joc que et descobreix un personatge,
i que cada capítol et deixa amb ganes de més,
de continuar el següent, com no abandonar-lo,
perquè sinó com que estàs deixant aquesta persona
que té sentiments allà sola. Aleshores, jo em pregunto,
qui de vosaltres ha fet el guió, perquè, com dèieu,
fèieu videojocs per mòbils, una mica tontos,
el d'endivinar superherois o sèries.
Era com un trivial que, perdó, no tenia cap tipus d'història.
Dic joc tonto, però ja m'enteneu, sense cap tipus de faltar vosaltres.
Però no tenia una història. En canvi, aquest és completament oposat,
molt profund, és gairebé ample, aquest videojoc.
Com ho heu plantejat?
Bueno, no l'hem escrit nosaltres.
Hi ha l'Anna, que és la nostra guionista,
que va desenvolupar tota la història.
Nosaltres sí que volíem explicar una història
i volíem partir d'aquesta premissa, li vam passar la pilota.
També hi ha un home que desperta en aquesta habitació,
volíem explicar aquesta història, que toqui aquests temes,
i ella va ser la que va desenvolupar una mica tot el trajecte
que havia de fer aquest personatge i tot el guió.
Ha sigut un repte per nosaltres,
perquè és la primera aventura interactiva que fem.
És bastant difícil fer totes les branques, com canvia.
Sembla molt fàcil, però només fent A, B, A, B,
quatre o cinc decisions que obres, de sobte l'arbre
s'ha començat a obrir moltíssim, l'has d'anar tancant com pots.
A final hi ha set finals diferents,
però sí que la història és comuna
i hi ha un tronc que sí que segueix.
Precisament volíem reflectir aquest viatge,
expressar una sèrie d'emocions a nivell empàtic,
el que deia l'usuari versus queen.
S'ha de crear aquesta empatia i aquesta confiança
que has de generar-li al personatge perquè t'esperin una estona de més.
I una mica també és el que volíem només amb el nom del joc
i amb la premissa inicial ja es desperta el sentiment de culpa
o de responsabilitat que tu tens versus el personatge.
I per això vam fer també capítols molt curts,
relativament curts, perquè tu vulguis...
Va, vaig a fer un altre. Ara no el vull deixar sol,
no és un joc molt llarg, però sí que et va com a enganxat.
I tens aquest cliffhanger de cada capítol per seguir.
I l'Anna, aquesta guionista que deia,
és guionista de videojocs? És psicòloga?
I per què l'heu tret, aquesta noia?
És també més del món de guió per cinema,
més que de videojocs.
Però és una història també molt rocambolesca,
perquè ella en realitat té una altra professió
i ha estat estudiant durant molt de temps història i guió,
però no exerceix com a guionista,
però sí que li tocava molt de prop la història
i era la persona ideal per poder desenvolupar.
Estei ha estat nominat, seleccionat
i ha estat finalista a uns quants premis
pel que he pogut veure al tràiler.
Abans comentàveu aquesta història o aquests camins
que pots arribar a aquests set finals diferents.
Jo faig malament quan arribo a un episodi final
i el repeteixo. És que m'han donat,
amb les dues que he fet, perquè no he jugat més,
les he repetit perquè dic que les vaig a fer millor.
No buscàveu això en el jugador que repeteixi l'episodi
sense acabar el joc?
En realitat, la idea dels finals
és més aviat...
La història és més la mateixa, però l'actitud amb la qual
ell s'enfronta als esdeveniments que succeeixen
depèn del jas que tu hagis creat amb ell.
Per tant, el més normal seria jugar els jocs fins al final
i veure com l'has fet arribar,
i com s'enfrontarà a ella.
També li poden passar coses dolentes,
si el Guillem pot malament morir,
pot tenir accidents,
i també pot desesperar-se molt.
Si tu l'abandones, també pot haver-hi una desconexió.
És que sap greu quan portes temps no jugant.
Dius a veure com reaccionarà, i reacciona malament,
però al final comença un altre cop la comunicació.
Tu has vist el joc, no?
Aquí la Gina ara tenia la taula,
que ja no ho veig.
No ho pots veure, però ara farem una fotografia.
És el personatge davant de l'ordinador,
fet amb pixels, però en tres dimensions.
És una figura com un toy,
però impresa en 3D, pintat a mà,
és una meravella artística.
És molt bonic.
És el cuin davant de l'ordinador.
L'he guardat perquè és molt delicat i com se'm trenqui,
de veritat que t'ho faré pagar.
Ja està personalitzat.
No ha dit res de la resta, ha dit Albert.
És bastial.
En aquest sentit, el tema del pixelat dels personatges
és molt important.
Tots els nostres jocs porten aquest segell,
que és el del pixelat.
Porta molts anys fent aquest estil.
I ens sap molt.
També ens agrada.
Portem molts anys jugant a videojocs.
Des de molt petits ens ha encantat aquesta estètica.
Sempre que podem, la intentem desenvolupar.
Volia canviar la música.
Està molt bé la música del joc.
Però és tan baixa.
M'emporta en el moment que estava jugant al videojoc.
L'altre dia la Gina em deia que el món dels indis,
de les que estudiïn independent,
és un món complicat i de molta feina.
Com està en aquest moment més de maig d'aquest any?
És un mercat molt difícil.
Hi ha moltíssims jocs.
Està molt saturat.
És molt difícil treure el cap.
Un joc costa molts diners.
Són molts diners.
És molt difícil fer un projecte que sigui rentable.
Per tant, s'han de mesurar molt bé els riscos
i tractar de fer una cosa que sigui el més noticiable possible.
Nosaltres sabem que no és un joc perfecte.
A certs nivells no pot competir amb d'altres.
Però sabem que és diferent.
Ho hem intentat que sigui diferent.
Donar-li raons a la premsa per parlar d'ell.
Si tens 20 jocs que han sortit avui,
aquest té de diferent.
És l'objectiu que teníem en l'exemple.
Crec que l'estem complint.
Tu treballes molt a la televisió.
Hi ha una persona que ha fet la música.
En el món de la televisió no és barat.
No és gens barat.
Cada cop s'assembla més al tema de la producció audiovisual
amb la producció de videojocs.
Crec que un professional de la tele
molt ràpidament pot passar a fer videojocs i, al contrari,
estem parlant de coses que tenen un cost.
El músic on heu trobat?
És rus.
I com heu contactat amb ell?
Heu trobat solitats buscant música.
I vam veure un extracte de la seva música
i vam dir que aquest paio és molt bo.
Crec que li vam passar un concepte del que teníem
i ens va tornar una cançó
que va ser la primera que podem escoltar
i ho vam encaixar a la primera.
I ha jugat el joc?
Sí.
Ell no tenia res de material gràfic,
només la història i la premisa.
I el fet que ell fes la música a les fosques
també ens anava inspirant a nosaltres
a l'hora de definir escenaris del joc.
Ell només ha vist el joc al final.
Quan l'ha pogut provar ens va dir
que el joc encaixa perfecte.
El joc el podem trobar per PC, Mac i Xbox One
i en canvi té bastanta pinta de videojoc per mòbil.
Molta gent estic segura que l'ha vist
i ha dit que sembla un joc per mòbil.
Us heu plantejat sortir per Android o per iOS?
La resposta oficial és...
No es pot dir res.
No es pot dir res.
Com a estudi petit,
és molt difícil ser rentable en aquest món.
Sobretot en un estudi petit,
el que necessites quan fas un joc
és intentar estar a totes les plataformes possibles
quan més millor.
Més millor, Gina.
Perdó, és que jo estic aquí i em transformo.
Està guardant l'altre cop.
Teniu una fotografia al Twitter i al Telegram.
Com deia el meu pare,
si em punxen no em treuen sang.
Es trencarà emocionalment, però també físicament.
Si alguna vegada voleu fer el joc físic en capsa,
l'Star us farà el vinil
i també us farà la capsa.
Ho podries fer, no, Stars?
I tant, mare de Déu!
Darrerament estàs fent vinils, també?
Sí, aquest matí l'han pagat.
És el més important de tot.
Ara només cal esperar seures i ja arribarà.
Pagant una mica abans per fer?
Sí, per exigir una coca-cola de dos litres.
Fins que no em donis una botella de dos litres
o dues de un litre poro de vidre.
Això està bé.
Esteu treballant a banda d'aquestes coses que no podem parlar,
amb altres projectes que es puguin comentar.
Com va un estudi independent quan esteu fent una cosa
i ja esteu pensant en l'altra?
Una mica sí, sobretot perquè a vegades has d'intentar demanar
una subvenció, per exemple, o intentar plantejar...
Com que hi ha tantes passes, has de començar planificant
o fent una mica el desbos o el disseny,
o si has de contractar una guionista perquè comenci a pensar en una altra història.
Tot i que ara estem molt centrats fins on arribes,
en plataformes i demés, però sí que començem a pensar en coses.
En funció de si té èxit o no,
tenim ja prevista una mica la continuació a nivell d'història,
perquè no tot acaba, hi ha finals oberts i podem continuar.
Al final no es mora, vols dir?
Ja va bé.
I després altres projectes que sí que són en una altra línia,
però que encara estan molt verts.
Per a la gent que ens escolti estem parlant d'un videojoc que es diu STAY.
Ens heu portat uns codis.
Tres codis.
Fem-ho fàcil i ràpid.
La gent que ens escolti ara a través del streaming,
si voleu el codi ens envieu un missatge,
i si arribar als tres...
Doncs ja està, ho esperem durant el programa.
És un codi per PC o Mac?
Sí, és Steam.
I ho deien bé, a finals de mes apareix per Xbox One.
I PlayStation no?
Estic fent aquesta pregunta, no sé per què.
És més difícil fer-ho o com va el tema?
És simplement que a vegades els acords amb els publishers
no són per nosaltres,
i llavors has de buscar un altre soci per una altra forma
o calendaritzar-ho diferent.
Tot i que fem servir Unity i és fàcil relativament
portar a diferents plataformes,
hi ha un cost de texteig i s'ha de prioritzar una a l'altra.
Però sí, podem dir que no s'acabarà aquí
i que hi haurà més plataformes.
Doncs no marxeu, perquè nosaltres continuem parlant de videojocs,
i ara anirem amb en Chris Vilchez del canal de Chris,
que com sabeu està molt enganxat als videojocs de realitat virtual
i avui ens porta una altra de PlayStation 4.
Fem una petita pausa per recomanar un altre joc de realitat virtual.
Aquesta setmana és el torn de Knockout League
de la companyia Grab Games.
Els més espavilats s'hauran adonat
que el nom no deixa sospites.
Knockout League és efectivament un joc de boxe, sí,
però és un joc una mica particular.
La línia principal del joc és derrotar a nou oponents,
cada vegada més complicats i bojos,
en una competició de boxe.
Des d'un brasiler amb més múscul que en Rocky Balboa
fins a un pop de l'alta societat britànica
amb guants de boxe en els vuit tentacles.
Knockout League es basa en estudiar els patrons d'atac dels oponents
per a atacar només en els moments adequats.
Com en tots els jocs, en aquest també existeix un patró de moviments
que et donen la pista de per on anirà l'atac.
Per defensar-nos dels atacs rivals podem fer dues coses.
Esquivar, movent-nos cap a un costat o ajupint-nos o bloquejant.
Però no tot és tan fàcil. Els rivals tenen diferents atacs
i alguns són impossibles de bloquejar,
de manera que segurament al principi ens donaran una bona pallissa.
A més de divertit, aquest joc és, en si mateix, un joc de fitness,
ja que no només soaràs en els compats,
sinó que també a la zona d'entrenament,
on t'ofereixen diferents reptes.
Els punts forts d'aquest títol són els personatges,
tant pel seu disseny com per la seva personalitat.
Una llàstima que les veus només estiguin en anglès.
Cada contrincant té el seu propi tema.
Buscant referències a internet, diversos articles
vinculen de manera directa a aquest joc
en el qual havíem de derrotar els nostres oponents sobre un ring
per aconseguir el cinturó de campió.
Així que si et ve de gust moure't una mica del sofà
i soar per aconseguir els teus objectius,
aquest és el teu joc. És divertit, suposa un repte
i ho pots jugar en companyia dels teus amics.
Però compte, vigileu no creuar per davant del que juga
si no voleu emportar-vos un gancho a la mandívora.
Viuen i s'entrenen junts. Segueixen una dieta regulada
i una rigorosa planificació de sessions preparatòries
físiques i tàctiques.
Els seus somnis arribar a les finals més importants
i ser els millors d'Espanya, Europa i el món.
Així podria començar un documental sobre els nois
de la masia del Barça, però en realitat parlem dels vividors
de la masia del Barça.
Seguint el model d'esports com el futbol,
a les anomenades gaming house, els joves que juguen
a videojocs per a equips professionals milloren molt
els seus rendiments en competició. L'Albert i el Francesc Xavier
han tingut l'ocasió de veure com viuen i quina és la vida
diària en una gaming house que Asus Rock Army té a Cerdanyola.
Doncs comencem un documental sobre els nois de la masia
del Barça, però en realitat parlem dels videojugadors
professionals de Asus Rock Army.
Comencem parlant de la mateixa casa,
que en aquest cas és el novedós.
De jugadors i de videojoc professional hem parlat molt,
però de cases on viuen no. La veritat és que la casa
està apartada del poble, per tant dirien que era
com una urbanització. A Cerdanyola, a fora.
Les casetes estaven separades, tenien jardí, tenien visina.
El lloc era molt maco. No és una casa separada.
No, això també. Parlem clar.
La veritat és que què hi ha a la casa?
A part que és una casa tipus xalet, allà dintre
no només hi viuen ells, sinó que hi ha tota la zona de direcció
de la CRIP, els petits llocs o zones
on creen el contingut per xarxes,
on participa la gent de l'equip que han contingut
pels seus seguidors. I el que vam veure és que
la petita oficina que tenien, el que tenien molt gran
era una pantalla d'un tamaig immens, més gran que la que té
la seva, que és immensa, on estaven a tota hora
controlant el que es deia en xarxes socials tant
en tots els diversos equips. Per tant, les xarxes socials
són realment la forma de comunicació que tenen
aquests equips amb la seva fanbase, que l'anomenaven,
i estan sempre i sempre molt i molt pendents del que es diu.
Hi ha després una zona, òbviament,
d'entrenament, amb estacions de joc,
en aquest cas òbviament patrocinades per assos, i per tant,
que van arribar a dir que cada estació
individual arribava a costar uns 5.000 dòlars
entre el que era l'equip, el PC,
la cadira, que eren les cadires d'aquestes
especials molt ergonòmiques, tot a cada estació.
Imagina't que n'hi havia unes 6 o 7 allà baix.
Què més? Doncs hi havia la cuina, hi havia
les zones comuns, l'alimentació està regulada
per nutricionistes. Les activitats estan dirigides
a mantenir sempre un bon estat físic.
Traieu-vos del cap el tema que en el videojoc professional
és el típic friki que s'alimenta de pizza i Doritos,
que diu el soterrani de casa seva.
De fet, Tacis té un equip de... No mengen Tacis?
Però per què has d'estar prim i tenir una bona dieta?
No ho entenc. Perdona.
Hi ha una pregunta. Tinc l'Star amb les Coca-Cola.
Podria competir? Jo estic segur que sí.
A l'edat potser ja no. Què vols dir això?
Hauríem de ser Coca-Cola sense sucre, que jo crec
que el nutricionista de l'equip et posaria ferm.
Està de moda això d'anar a casa i obrir la nevera.
Home, és veritat que has d'estar molta estona assegut.
Si no et cuides la dieta, malament vas.
Allò que fan servir per fer amb els peus.
Per això dic que ens hem de treure del cap una mica
que el que juga videojocs professional no és la imatge
de la persona que es passa tot el dia jugant a videojocs
per part del tòpic. Molt bé.
Anem a parlar-vos d'una de les persones que hi havia
ja que teníem moltes ganes d'entrevistar-la, i és la psicòloga.
I és que, efectivament, com diu el Francesc,
en aquella casa hi ha molta gent durant el dia
i hem volgut parlar amb la Sílvia Fernández,
que és la psicòloga de l'equip.
Els joves ja surten del contor més conegut
i surten davant de moltíssima gent.
Hi ha moltes opinions i és un estrès molt fort.
Durant una estona de temps s'acumula
amb moltíssima tensió.
És una de les coses des de la qual treballem.
Nois molt joves, com deia, que al principi els costa acceptar
de tenir una psicòloga a l'equip.
El presenten a la psicòloga i el primer que pensen
és que no són ells els que venen a tu, sinó que tu
és el que t'apropes.
Quan els expliques què faràs, es faran grupals,
es faran individuals, parlarem d'allò que ens preocupa,
d'allò que no sabem gestionar bé.
I, sobretot, quan fem 10 buildings,
és passar-s'ho bé, però sobretot gestionar tot això
i perquè treballen en equip.
També tenia ganes de saber si la pressió de les xarxes socials,
que veia aquesta pantalla tan gran on teníem monitoritzat
tots els comentaris dels fans, donen molta importància als fans
si els jugadors els pot afectar o no.
És una part molt important. És veritat que hi ha gent
o nanos que no els importa tant.
És en el seu joc, tenen la confiança molt alta
i pensen que evidentment poden tenir un error,
es poden equivocar, però hi ha altres nanos
que sí que ho prenen molt malament.
Hi ha gent que ho gestiona malament.
També suposo que el tema de les xarxes
conèixer aquest videojoc a través de la gent
genera uns comentaris.
Us hi fixeu, no?
És un tema important.
Nosaltres tenim un canal de Discord
que és com una mena de xat obert per qualsevol que tingui el joc
i estem continuament parlant amb gent.
O sigui, el teniu obert i la gent pot anar allà...
El teniu obert 24 a 7.
Com la pot comprar des de persones que estiguin a la Xina,
a Rússia o a Estats Units,
estem allà amb un ull obert.
Com s'ho feu? Algú en xinès o s'escriuen en xinès?
Per sort la majoria som en anglès,
però sí que de manera espontània hi ha hagut un parell o tres de persones,
sobretot perquè la gent ve al Discord
que tenen problemes amb els puzzlers
perquè s'han quedat en callats i no poden, perquè són difícils.
Jo, perdona, al primer ja vaig haver d'escriure a la Xina.
Després ho vaig veure.
Moltes vegades, quan estic en un puzzler,
hi penso i dic que és senzill, i al final és la lògica.
Ara estic fent una cosa, però no...
Algú dia t'ho explicaré l'acudit de la lògica.
El tipus de puzzler depèn del tipus de...
Si hi ha un parell de persones que s'han posat allà soles,
passi l'assistent.
Quan ve algú preguntant ja les responen elles.
Jo sempre estic cansat.
Sempre que em poso de l'orina al jugar, sempre estic cansat.
Deu ser això. M'has animat.
Un dels aspectes més importants quan penses en un equipment house
plena de jugadors fanàtics de videojoc,
és qui fan tot el dia, o quina és la forma en què viuen.
Quan vam estar-hi,
estan ara preparant la pretemporada.
El ritme habitual era diferent.
Quan dintre de dues setmanes comenci la primera lliga,
la seva rutina serà la següent.
Hi haurà cinc dies d'entrenament,
on estarem fent el dematí sessions físiques,
sessions de teambuilding,
activitats per fomentar la cohesió de grup,
i tindran un dia lliure a la setmana.
Quants dies lliures tenen?
Durant cinc dies de la setmana.
Hi haurà un dia que es dedicaran a la competició
i tindran un dia lliure a la setmana.
Un dia lliure? Una jornada ben atapeïda a nivell professional.
I un pot pensar també.
I l'escola i els deures? I aquests nens què fan?
Aquest és el problema.
Aquest no és un jugador de videojocs professionals.
Aquests són adults,
són majors d'edat i han decidit que aquesta és la seva carrera.
No és que es passin el dia jugant a videojocs i s'oblidin de l'escola,
és que ells ja han fet la seva escola
i han decidit que això de moment, durant els anys que toqui,
serà la seva professió.
I com és la seva professió, s'hi dediquen durant tot el dia.
Hi ha algun cas així?
No, no.
El que ens va sorprendre,
que ens va agradar l'actitud d'assos,
era que estaven permanentment en comunicació amb el pare.
Aquest nano per tenir l'equip de Crash Royale,
aquest joc per mòbil,
i no vivia en una gaming house,
ell estava a casa seva, i tenien una cosa molt especial
en el contracte.
Si sospenia,
automàticament se li rescindia el contracte.
Això passa també a l'esport professional.
Els menors d'edat
han de portar les notes al dia
i quan tenen una baixada de notes,
ja se'ls crida l'atenció,
sancionen, no van a segons quin partits,
i si sospenen...
Si estic treballant, que jugo...
Mai això, per part dels organitzadors dels equips,
serà excusa perquè tinguin un mal rendiment a l'escola.
Més gent interessant en aquest equip,
el seu entrenador és en Pau, conegut com a potxipum,
així es fa dir.
És licenciat a Inef i que entrena l'equip del League of Legends.
A mi m'ha sorprendut molt que fos licenciat
en educació física i que estigui fent aquesta tasca.
El senyor ens explica que el món dels esports electrònics
està obrint la porta a un munt de professionals externs.
Ja es busquen molts perfils professionals
que venen des de fora dels esports.
Tota la part de psicologia esportiva, de preparadors físics,
perquè també és important l'exercici físic en el món aquest,
la part de nutrició, la part de fisioterapeuta,
venen professionals d'altres àmbits,
que intenten adaptar els transformacions de l'experiència
amb algunes característiques més específiques.
Potxipum, que els entrena,
que és una persona força dura en aquest sentit,
ens explica quines característiques té aquest joc,
què és el que demana en l'aspecte individual i en equip.
El League of Legends és molt complex sobretot
en els reconeixements d'amantar.
Has de prendre decisions molt ràpides, on estan passant moltes coses,
on hi ha una comunicació constant, perquè s'està parlant per un auricular,
per exemple, no passi el capital d'una ordre i intentem executar la jugada tots alhora.
Però aquí no, és una comunicació constant amb moltes variables
i per tant necessites que els jugadors tinguin una capacitat de concentració
molt, molt elevada a la mateixa vegada,
que s'estan seguint uns plans de partida, que s'està fent una estratègia
i que s'està requerint també una habilitat molt, molt gran
amb el retolí i amb el teclat.
Tant difícil, per exemple, seria regatejar amb la pilota com ho està fent Messi
com el que podria fer un dels millors jugadors del League of Legends
perquè la gent normal no ho podem fer i que només els jugadors professionals
poden fer, perquè tenen molta habilitat.
De fet, us deia que era l'entrenador, una persona dura,
ella em va comentar fora de micròfon que tota aquesta jornada
que estaven fent amb professionals de premsa, doncs estava molt bé,
però amb ell l'angoixava perquè en aquells moments no estaven dinant els jugadors
i és força estricta en aquest sentit.
Soc bastant exigent, soc molt exigent, sobretot en la part
rutinària, de l'hora que s'han d'aixecar, que facin exercici físic,
que tingui un ordre, que segueixin els plans de partida.
No m'agraden els jugadors, que la seva prioritat principal no és
guanyar com a equip en el League of Legends, però dins aquesta exigència
també soc molt tolerant a rebre noves opinions,
ja que és millor tenir una conversació fluïda, discutir l'estratègia
entre tots i crear-la entre tots.
Llavors, aquí sí que soc molt flexible en quant aval,
doncs provarem aquest campió que va molt bé aquí, o podem provar aquesta estratègia,
però sempre i quan es compleixin les premises principals,
són indispensables per poder treballar de manera més transversal
després amb els jugadors i la resta de l'estaf tècnic.
Evidentment, està Asus darrere d'aquest equip, aquí evidentment
hi ha un tema comercial, ens van ensenyar aquests fantàstics ordinadors,
amb teclats vermells i negres, i tot molt espectacular.
L'equip ho ha entès, aquests ordinadors, una miqueta?
Bueno, és un ordinador nou de la línia dels estricts,
el GL703 acaba de sortir, és el que es pot definir com a pepinarro,
perquè és una bèstia barda absoluta,
és molt heavy,
jo no puc entendre un ordinador de gaming en un portàtil,
se'm fa com difícil d'entendre, però no,
és la tendència actual, jo és perquè soc antiguada,
necessito una caixa on puguis posar la targeta,
te la vagis canviant, allò amb un ordinador d'aquests.
Podríem parlar de característiques tècniques que si té una
Nvidia Geoforge TX10, que si té una tensió 32GB de RAM,
està pensat perquè puguis jugar, puguis estar gravant la partida
i a la vegada ens ho han explicat,
una muntanya de RAM que no te l'acabes.
32GB és molt heavy.
Tu mentre jugues vols que la resta ho vegi,
sobretot quan treballes en una gaming house.
El que sí que em va cridar l'atenció,
és una cosa que ja havíem vist una miqueta en els teclats per gaming
i ens vam parlar els responsables d'ASUS,
que estan pensant en fer ordinadors de gaming especialitzats
per segons quin tipus de joc jugues preferentment.
Per exemple, aquest ordinador que es va presentar,
les tecles W, A, S, D, que són les típiques tecles de moviment,
de córrer, doncs estaven com especialment resaltades.
I ells pensaven que aviat començaria a haver línies
d'ordinadors que tindrien algunes característiques fetes
per si eres un jugador de jocs més estratègia a temps real,
si eres un jugador més per jocs tipus 13 en primera persona...
Si treuen el de QAOP ho peten, eh?
Hi ha preus, em preguntava el Jordi?
Em sembla que aquest que vam presentar
començava a partir dels 1.600 euros segons configuracions.
I juga l'Oriol Dalmau per donar-li el vistiplau.
I avui l'Oriol Dalmau ens porta
Hero Warriors Definitive Edition per Switch
i l'Albert ha parlat amb ell just després de fer el directe
avui a l'APM a Catalunya Ràdio.
Com estàs, Oriol?
Molt bé, aquí, aprenent el solet amb tu, encantat de la vida.
Encara no has jugat al Fortnite?
No, al Fortnite ja l'estic agafant mania i no he jugat mai ni un minut.
De fet, aquesta setmana han anunciat que destinaran
100 milions de dòlars en crear una competició Fortnite
a Budisca i jo crec que encara petarà més.
Però de fons estem escoltant una música que no és al Fortnite.
No, avui parlem del Hero Warriors Definitive Edition,
que ho he dit malament perquè no hauria de ser Hero,
hauria de ser Hyrule, es diu Hyrule Warriors.
Anem per parts, estem parlant d'un joc de Switch,
però el primer que jo vull fer és insistir en la clatallada
de Nintendo Switch, que ja l'hi vam fotre quan vam parlar del Donkey Kong
Tropical Freeze, però és que Switch s'està inundant de ports de Wii U,
que està molt bé, ja sabem que a Wii U la van comprar
quatre fanbots de Nintendo i que han de treure Reddit
a aquests jocs tan bons, que van vendre molt poc,
han de treure ports de Wii U a més a més,
no en comptes d'acabar-se la temporada de ràdio
i on està el Pokémon, on està el Super Smash Bros,
perquè el que tenim davant de llançaments de Switch
és el Street Fighter 30th Anniversary,
el Dark Souls Remastered, que està molt bé, però de ser a més a més,
exclusius de Switch aquest any ha sortit el puto Kirby
i el de l'Avo, i para de comptar, nothing more, jo ho trobo poc.
De fet, la música que està sonant de fons és la música de la Wii U.
Clar, és que el joc és exactament el mateix.
De fet, aquest joc va sortir per Wii U i per 3DS també.
I el que dèiem, què canvia en aquesta versió de Switch?
Com que diuen Definitive Edition, vol dir que porta tots els DLCs,
que en aquest cas són molts, per tant, té 300 personatges
i històries diverses que es van anar afegint.
Per tant, és un joc que és llarg, que estem parlant d'un joc
que més o menys diuen que té unes 50 hores de joc,
ja t'ho dic jo que no t'estaràs 50 hores amb aquest joc,
que no tenia Wii U, i és que com que aquest joc és exigent tècnicament,
doncs la Wii U rascava la Wii U patia,
i amb la Switch, diguem-ne, que anem com hem d'anar.
1.080, 60 frames per segon a la tele, 720 i 60 frames per segon
amb portàtil, que són els números màgics.
Però què és Hyrule Warriors, per la gent que no ho sàpiga?
Doncs és un Musou, ja n'hem parlat alguna vegada.
Musou és un gènere que ve directament del Japó,
bàsicament d'un joc que es diu Dynasty Warriors, que és el mateix,
per PS4 crec que hi ha el Dynasty Warriors 9,
imagina't l'èxit que té, i que bàsicament és
fotre-li el botó d'atac compulsivament durant moltes hores,
atacar, atacar, atacar, i enemics que no paren de sortir,
exèrcits d'enemics que no paren de saltar pels aires.
Per això és un repte tècnic per les consoles, perquè mou
centenars de personatges simultàniament a l'hora
i molts efectes de llums, i és molt espectacular.
Tu sol, quanto un exèrcit, un hack and slash a lo loco.
Problema d'aquesta mena de jocs, i per què no han triomfat fora de Japó?
Perquè són més repetidius que Rafael per Nadal.
Estàs tota l'estona atacant, atacant, atacant, ara un atac especial,
tots pels aires, tu anem atacant, atacant, atacant.
Tu mires captures de l'Irule Warriors a Google Imágenes
i veuràs que tot és pràcticament el mateix, la situació sempre és la mateixa.
Aleshores, és clar, per què ho peten a Japó?
Perquè jo m'ho vull imaginar un japonès d'allà.
Un home que viu amb una nina de silicona
que es diu Yamabuki,
que treballa 15 hores per un punyado de yenes,
i que quan acaba de treballar se'n va amb el seu jefe
a un karaoke a cantar cançons d'adolescents japonesos.
Aquest home, quan arriba a casa, què vol?
Destruir milers de vides, és el que vol.
Per tant, al mussou li encaixa un europeu, que som mínimament més equilibrats.
Quan portes 200 senyors morts,
comences a preguntar-te a mi què m'han fet, aquesta gent,
i per què mato tant.
I fas tenir aquesta sensació.
Sí, és a dir, en el fons el que t'estic dient és que necessitem una història,
necessitem una profunditat, necessitem un argument que els japonesos no necessiten.
Són repetitius aquests jocs tipus mussou,
però busquen estratègies per compensar-ho.
La primera estratègia dels Hyrule Warriors és, evidentment, l'univers Zelda.
És fer allò que en diuen un crossover, que és una manera fina de dir un poti poti,
és agafar tot un univers que té fans garantits,
que té un univers molt extens, que té molta personalitat,
milers de personatges, d'ambients i tal, i amb això ja tens molt guanyat.
Hi ha altres estratègies per evitar que sigui repetitiu.
Posar-hi una mica d'estratègia, amb el millor dit,
bastiones enemigos per aquí i per allà, canvi d'armes, tens un art, tens unes bombes,
bosses finals amb un punt dèbil concret...
Això va fent que tinc una miqueta més de gràcia.
Però vaja, les 50 hores que dura no te les passaràs.
Té dos modes de jocs guais.
Hi ha una legenda, que és el modo Història,
que és una sèrie d'escenaris que, el xulo és que et recorden diferents jocs de Zelda.
Aquí hi ha un de Ocarina, aquí hi ha un de Breath of the Wild...
O sigui, no és una història, el personatge, eh?
O sigui, la història en si no té gaire sentit, però
et vas trobant amb escenaris diferents i que cadascú està ambientat
en diferents moments de diferents jocs de Zelda i ja només per això
ja té la seva gràcia i molts personatges, anar canviant d'una a l'altra,
que cadascú té els seus atacs, doncs si ets fan de Zelda, això et caurà la bava.
Hi ha una altra moda que es diu modo aventura,
que la gràcia és que és un tablero 2D, és com un joc de taula,
però que té l'estètica del primer Zelda de 8 bitx de l'ANES
i et va proposant reptes a cada casella que caus.
I només per l'estètica aquesta, doncs ja el mateix,
la nostàlgia fa que ens ho empassem tot.
Doncs això, moltes referències a Zelda i molt contingut.
Espera, que he fet un embolic de Liu. No, ja està.
Ho portes molt bé, eh? Ah, bueno, hi ha una altra cosa que no t'havia dit.
La possibilitat de jugar en cooperatiu. Ah, t'ho anava a preguntar.
Sí, aquí està. El tema Wii U
et permetia un tenir la Wii U amb ell en plan portàtil
i l'altre simultàniament a la pantalla aquí, no?
Perquè per la mateixa manera de fer de la Switch,
o estàs a un lloc o estàs a l'altre al 100%, aquí va a pantalla partida.
I el problema de la pantalla partida és que dupliques la càrrega gràfica
i que aquí sí que els frames baixen bastant, no?
Però com a mínim és un cooperatiu local
i amb els Mossou aquests té bastanta gràcia.
Però bàsicament això jo
el veig divertit i recomanable per molts fans de Zelda
o gent que li agradi molt el tipus Mossou,
perquè hi ha molta gent que és aficionada al tema japonès
i que ja només per això, perquè a Japó li mola a ell també,
doncs el recomano per aquesta mena de gent.
Però per la resta, esclar, és que està a 59 euros.
Tornem al mateix del Donkey Kong, un port de Wii U a preu de Joc Nou.
Podria dir que us espereu que el joc baixi,
però ja sabem que els jocs de Nintendo no baixen mai.
I per tant, si no teniu un gran friquisme a fer el deal,
jo potser m'esperaria o me'l compraria per Wii U,
si teniu la Wii U.
Doncs moltes gràcies. Oriol, ara escoltarem per ser a la Star, eh?
A què, perdrà? No, que ara a la Star, ara parlarà de la Star des de Tarragona.
Doncs ara bé, la part bona del programa, no és la part de bé.
La generació digital. Els friquis, ara, són els altres.
Escolta'm, Star, has d'enviar-nos una foto avui,
perquè sempre que fem el resum visual,
clar, quan estàs a Tarragona no tenim foto i no ens posem.
És que avui vaig sense faitar. Si vols...
Teniu el WhatsApp endollat, oi? Sí, i tant.
Mira, va, que us envio una foto d'un llibre que m'he comprat.
Diu, God in the machine, video games as spiritual persuade.
Déu a la màquina els videojocs com a recerca espiritual.
Déu-n'hi-do, que profund. Sí.
I a la tercera pàgina ja he començat a sobrellar coses, eh?
Ja quan l'acabi, que serà aquí un parell de dies, ja us ho explicaré.
Aquest llibre, vés per on, sense l'or, eh?
T'ho juro que ha sigut així fortuït. Lliga molt amb el programa d'avui.
Ah, sí? Sí, sí, perquè els temes que hem tractat són d'aquells
que si no els agafem una miqueta així bé i els expliquem com Déu mana,
poden fer que els pares, els educadors fotin una miqueta el crit al cel.
Sí, perquè hem parlat d'una casa on hi ha gent que juga, no?
Sí.
Així que, mira, per evitar una miqueta el mal karma, tranquils,
que no cal que cridi diners, ja crido jo.
A veure, per començar, ja hem deixat amb el cul tort
tots aquells que pensen això, que dèiem, que els videojocs aïllen a la canalla, no?
Que el primer que penses és veure el Queen, el protagonista del Joke Stay,
provet aquí, que tenim l'altre cara de la moneda,
l'equipa Sofro Shiremy, que ens porta que els videojocs fan munió
i que poden ser refutudaments socials. És veritat.
Jo, amb respecte als videojocs, sempre dic el mateix.
La paraula videojoc es defineix per si mateixa.
És un joc, res més. És un entreteniment
i aquest pot ser de mil maneres, com qualsevol entreteniment, no?
Mira, l'entreteniment és col·leccionar-se'ls, sí o no?
I tant. I també fer ganxet. Les iaies o les padrines,
que fan ganxet, és un entreteniment. I gent jove. I gent jove, també.
Entreteniment és llegir còmics o llibres.
I fins i tot també és un entreteniment a cas de gent que els dibuix seu o els escriu.
I també és un entreteniment veure futbol.
I també és un entreteniment jugar-hi.
Com que no diu res, qui diu aquest salat?
No, ho deia per no... Després escolto la gravació i dic
quantes vegades dius sí.
Ja t'ho dic jo, te feia les preguntes per fer la pujada.
Així després talles. La qüestió en base és passar-s'ho bé.
O tal com ho veig jo de forma molt particular,
l'objectiu no és passar-s'ho malament, que hi ha diferència.
No podem veure com un acte més enllà de la seva funcionalitat simplista.
Més enllà del que és entretenir o jugar.
Un joc en què s'ho poden prendre seriosament
i fins i tot amb professionalitat, com fan aquests nanos d'ASUS.
És veritat.
Que el joc es divingui fins i tot un ofici. Hi ha gent que es guanya la vida
amb una filatèlia. N'hi ha que escriuen llibres i còmics.
Hi ha gent que es guanya la vida sense ciclista, no gaire, però n'hi ha.
O fins i tot escrivint, jugant o opinant de futbol.
Hi ha molta gent que ho fa aquí a aquesta casa.
Hi ha molts de molt bons.
I també un joc qualsevol pot canviar la seva percepció
de joc en si i passar de ser una distracció a ser una dedicació.
Fins i tot trobar-la en aspecte satèl·lit
al que semblava jugar i prou.
Vull dir que si l'entreteniment en un videojoc pot ser
el matar pobres marxianitos, no cal que ens quedem només
en què hem de matar marxianitos. També el podem fer evolucionar
i buscar estratègies de com portar a terme aquesta matança,
organitzar modes de cercar la pau entre races,
estudiar la cultura dels sumanets verds o fins i tot
professionalitzar-nos en qualsevol d'aquestes disciplines.
Quan juguen al League of Legends, de què va el joc?
De matar, bàsicament.
Però matar amb l'estratègia, tu ves per aquí, tu ves per allà,
siguem col·laboratius, tranquil·litat, prenem d'aquesta manera,
fem una altra. L'objectiu és matar, però no només matar.
Aquesta setmana he tingut precisament una crítica
a través del Twitter d'una mare que va llegir un text
que vaig comentar la setmana passada on
jo explicava de quina forma podíem conèixer el Fortnite
per poder parlar més amb els nostres fills.
I una persona el matí de dimecres em va dir
Com eduques tu els teus fills? A quin país ens ha tocat viure?
Perquè va veure que el videojoc era violent.
I en el moment que és violent, ja...
L'altre ja no serveix estar a l'estratègia,
tot això ja no serveix per a molta gent.
Sí, però això és qüestió de responsabilitat.
L'responsabilitat és exclusiva del videojoc per ser o del jugador.
No pas ni d'un a l'altre. La responsabilitat és d'aquests pares,
d'aquesta mare en concret, i dels educadors que deixen que els jugadors
siguin freestags. Tu veus un joc que és violent,
no el deixes jugar, si de clar. Si ho creus.
És tu, el major d'edat el que ha de posar un miquet de control.
Aquesta gent, els pares, les mares, els educadors,
els professors, cal que siguin responsables envers com el jugador
normal assemina el videojoc.
Que si vol jugar i res més, que mirin com juguen.
A veure, a què et juga un nen? A veure si això és bo o dolent.
Si el jugador s'ho pren d'una manera més complementària,
que els pares o educadors ho entenguin i comprenguin,
que és més, comprendre l'alternativa de com s'aprèn aquest joc.
I si el jugador vol prendre el seu entreteniment com un ofici,
potser aquesta senyora ho entendria millor si em ves de videojoc
com si em parlés literatura o futbol.
No voldria mesclar-ho amb molta gent.
Però canviem la paraula. No cal mesclar.
Tu veus que els videojocs són violents? Sí, perquè tu veus que és violent.
Jo moltes vegades poso a la televisió i veig un senyor allà mig despullat
amb unes grades, amb unes bengales que a mi em fa por.
Si no saps de què va la cosa, dius que hi ha una cosa que no gaire.
Segons la literatura, qui ja hi té l'aclaparatge orange,
ja em diràs.
Faig la pregunta aquí a l'aire.
Quin pare o educador no voldria que el seu fill es guanyés la vida
escrivint com a periodista o jugant a Can Barça?
Oi que si el guiarà s'interessarà començar
comentant i veient com és aquest tipus d'entrenament,
missatge pels papes, les mames, els educadors,
que jo trobo molt bé que si no voleu jugar videojocs,
que no hi jugueu, no passa res, o que si no us interessen,
si us interessen els vostres fills,
és tan senzill com interessar-vos pels vostres fills.
Si el que us interessen són els videojocs, no ens ja sabeu que us toca.
Molt bé, estar. Gràcies.
Prem el botó verd i obre la porta. Fes-ho.
Hem arribat fins aquí, gairebé al final del videojoc.
He corregut, saltat i m'he enfrontat a tot tipus de monstres per tu
i ara no vols obrir la porta. Prem el botó verd!
Tots els que formen part de l'equip del generació digital
haurem d'obrir la porta a l'entreteniment i a la creativitat digital.
Parlem de les xarxes.
En el moment que vam dir que vam anar a Cerdanyola,
s'ha parlat molt de Cerdanyola com a poble,
d'alguns dels nostres ulls al Telegram.
Mans, Fiat, Turing, generació digital.
A Telegram s'ha parlat de Cerdanyola i s'ha comentat molt
el programa de l'estatmana passada que vam dedicar als drons,
sobretot el tema de les normatives.
Hi ha hagut una xerrada sobre la normativa
perquè es preguntava què s'hauria de fer en cas de detectar
que un dron està volant dins d'una parcel·la privada,
pot ser casa teva, per exemple.
Molta gent ha comentat que una cosa fàcil seria treure una escopeta
i matar-lo, diguem-ne, i destruir-lo,
però en Xavier ens diu que no es pot fer servir res per destruir-lo.
No només una escopeta, sinó ni un pal, ni un bat, ni res.
No es pot trencar.
No es pot acudir als mitjans legals, com ara fer una denúncia,
i si es destrueix és el propietari del dron el que et pot denunciar.
En general hi ha molts dubtes sobre el tema de la normativa,
per on poden volar, si a tants metres de l'aeroport,
si de sobre de gent, que se suposa que a partir de dues persones
és una massa de gent i ja no es pot...
A mi la idea que em va quedar quan anava a entrevistar
és que no es pot volar enlloc.
Bàsicament és això.
Doncs això ha estat el Generació Digital,
el programa de tecnologia creativa i videojocs de Catalunya Ràdio.
Iñaki Díaz i Dani Moya, molta sort amb STAY,
i les novetats que tingueu i que es puguin explicar
ja ens ho fareu saber.
I gràcies pels codis, pels nostres ullents.
Gràcies a vosaltres.
Generació Digital, no s'entén res, però distreu.
I distreu gràcies a l'Elisabeth Sánchez, Francesc Xavier Blasco,
i a l'Albert Murillo, estar que vagi molt bé.
El control tècnic us he de dir que avui tenim el Jordi Mas
i el Xavier Spelt a Tarragona.
I gràcies per haver vingut al programa.
Mentre tant, segueix-nos a Telegram, Twitter, Facebook, Twitch, Instagram
i que a ràdio.cat barrejaré. Adéu-siau.
Gràcies per haver vingut al programa.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.